Woody Allen, Jauja i Airbag: VO vs doblatge, cartellera al Cinema Baix i “Les 3 vides de Pedro Burruezo”

cinema sense condicions. No le gusta nada más que la música y no le ha gustado nunca nada. Yo quería que fuera Ayudo. No, ni el fútbol, nada. De deportes, nada. Nada más que él, su obsesión era la música. El món actual, el món modern, és un món que és un món altiu, orgullós, que ens diu que o la modernitat o la vampària La alimentación ecológica es un derecho del consumidor. Aunque estés haciendo música espiritual, hay un componente de Pedro que para mí es un poco pop. que me lo... me lo endulza para que yo me lo trague bien, ¿no? Al Pedro l'afineria polispacetic. Jo, en Pedro, siempre he visto mucho la figura del fonámbulo equilibrista. Me han pedido que haga unas declaraciones surrealistas sobre el amigo Pedro Burruezo. La vida es asombro. Es asombro, es muy curiosa, es estupenda. Hola, bona nit. Sota la música, la lletra i els comentaris de Pedro Ruezzo està sonant, no? Exactament, el tràiler de la pel·lícula, Les 3 vides de Pedro Burruezo. Ni més ni menys, eh? Ni més ni menys. Que per fi la vaig poder veure aquest dimecres passat. I què tal, què tal? Estaves allà també? Ja vas veure el meu entusiasme, que no podia deixar de parlar amb el Pedro ni amb el José López Pérez. I vaig amb el nostre amic Villalobos, que també estava per allà, presentant la pel·lícula. A mi em va encantar, per conèixer persones que també són personatges al mateix temps d'aquesta característica, la de Pedro Burruezo, la veritat és que impressionant. Vaig emportar-me perquè me la van donar a una revista d'aquestes de les que ell és editor d'Ecologies, me l'està admirant i bé, molt interessant. Hi ha una crítica del José López sobre Kurosawa, no sé si ho has vist. A la revista. Ah, no m'he fixat. Li he deixat una companya de feina i de moment l'he perdut de vista. De fet, el José López vindrà l'últim dia. Avui tenim un convidat que va venir de tant en tant, l'Ignasi Juliacs. Bona nit, presentem aquí la Carme, el Joan, el Francesc, que estem tots aquí reunits. per un dimarts més parlar del Pedro Ruezo, del José López i parlar del cine que ens agrada i del cine que desitgem que també us agradi a vosaltres. Aquell dia jo em vaig marxar corrent perquè vaig anar a veure una altra pel·lícula i saludava un altre director. El dia va ser completet. Vaig anar a veure dos a La Carta i estava per allà el Robert Lluell Solà i també vam estar conversant una mica. Us sona el Robert Lluell Solà? A mi em sona de nom, però no... Doncs ja us parlaré una miqueta d'ell al llarg del programa. És un director molt interessant. No el conec directament, és a dir, em sona del nom, però no sé ni la seva obra, no la conec. Dues pel·lícules, només. Dos armentatges i diu que potser ja no en farà més, perquè ja està cansat. Avui la idea era, com sabeu, parlar de, com sempre fem al programa, fem tres parts, Una primera part que parlaríem de les pel·lícules que hem vist, de les pel·lícules que ens agraden, de les pel·lícules que val la pena que us comentem. Una segona part que l'Ignasi que ha vingut avui ens introduiria al Woody Allen. No és gaire introduïble, el coneix tot Déu. I la tercera part, la Carme i tots els altres grups, parlaríem de la pel·lícula que hem vist, que t'ho suposo. T'ho has pogut veure també, Francesc? Ai, ai, ai. Quina? No, la del Woody Allen, què? No ha pogut. Els altres tres sí que l'hem vist, la Carme, el Ignasi i jo. Cede a companys de feina que l'han vist. L'última, la de Midnight. La màgia de... La màgia com de Moonlight. Vam quedar que en català sonava molt millor en castellà. Coses que passen. De fet, jo l'he vist al Baix, al cinema Baix, que la doblen en català. És que al Cinema Baix moltes les doblen en català. La veritat que, en canvi, he pensat que perd molt doblada, però... Totalment. Però això quan se vol plànic col·laborar. Quan se vol. perquè en Woody Allen escriu molt bé els diàlegs i sentir-los en anglès i amb la matissació que exigeix dels seus actors... Bueno, ell tradueix de l'anglès a més a més el castellà i el català, o sigui que llavors domina bastant... No, no, però és igual, te'n fa saber o no anglès, és la prestància, no? És un problema general, és un problema general. no només amb les del Woody Allen, jo diria que tothom perd quan es doble. Tothom, absolutament tothom. Sabeu que vaig anar a veure una pel·lícula doblada. Després de vint o vint-i-cinc anys de no veure cap, em vaig trobar amb la tessitura aquesta, a veure, Exodus. Ets molt radical, eh? Jo confesso que de vegades no hi ha vermell. Ja que m'hi poso, m'hi poso. No, si una pel·lícula està doblada, no la veig i ja està, cap problema. Però en aquest cas, la pel·lícula es passava en una sessió especial al cinema La Baileta, aquí de Sant Vicent del Sort, una mica més cap allà, però també en el Baix Obregat venia una persona que havia estat figurant a la pel·lícula, que havia estat allà a prop del Billy Scott, i havia fins i tot compartit alguna escena que al final, he de dir, que no sortia a la pel·lícula. amb el protagonista Christian Bale i vam anar per veure i per compartir amb ell i no vaig poder aconseguir que la passessin en versió original. Tot i que havíem fet cinema en versió original, feia temps, però aquesta no. El cinema de Sant Feliu, ara en fan bastantes. Vull dir que a dins de tot s'han col·lapsat molt bé. Jo les tinc aquí al hòbit. Adiós a la llengua, que no sé de què va. Aquesta màgia a la lluna... És de Codart. Ah, sí, ja sé de què va ara. I per tant, ja està tot dit. Màgia a la lluna, que a més a més l'anuncien en català. La Petita Dada i el Tiet Llegarut, Rastres de Sandal, que em vaig parlar la setmana passada que m'agrada molt, sincerament la recomano. Mil Noche és una boda, també és una pel·lícula molt curiosa, molt interessant. Jo penso que és una pel·lícula digna de veure perquè està basada en un fet més o menys real, són tres directors francesos i es basen en la vida de la mare d'un d'ells i és bastant forta, bastant contundent. Éxodus, que és aquesta, dioses i reies, aquí l'anuncien en castellà. La senyorita Júlia, que jo també l'he vista, és una pel·lícula... És una obra de teatre, aquesta. És massa teatral, si voleu després que de temps en parlem, no la trobo recomanable, dura gairebé dues hores i mitja, és massa fidel a l'obra del 1888, i per tant és una obra que en el fons... Encara que a l'Igma Verna li agradava molt, i suposo que per això va contagiar la Líbulman, perquè la que vés fent... Segurament. És una cosa que està passada de moda, no s'aguanta, i la problemàtica que pinta no és d'avui dia. Molt ben interpretada, curiosament, per la Jessica Chastain, que a mi no m'agrada gaire, i en canvi aquí reconec que ho fa molt bé, molt bé, molt bé. No t'agrada, la Jessica Chastain. No m'agrada, no m'agrada gaire. Jo n'estic enamorat. Ah, sí? Pràcticament. No coincidim, no coincidim els gustos femenins. N'hi ha molts altres, però de vegades sí, de vegades sí, ens agrada a tots dos. De vegades coincidim més coses. Fem un esforç, també, perquè sigui així, que ja passa per això. No, no, no, però haig de confessar que aquesta noia en aquesta pel·lícula, concretament, es llueix. És a dir, no m'ensenyaria, inclús, que li donessin algun premi, perquè... L'única val de la pel·lícula és la interpretació d'ella, perquè està massa passat de moda, és massa teatral... Si recordes, havíem parlat els últims dies, comparant amb Diplomàcia, que és una pel·lícula que ve del teatre... Ha estat a punt de fer la referència. Calla, calla. Calla que la lio. No, no, és que justament comparant les dues, mentre diplomàcia penso que s'aguanta i que l'han sabit convertir en un llenguatge cinematogràfic, que té ritme i que té... i aquí és tot el contrari. És a dir, aquí la notes excessivament teatral, freda, distant i no t'arriba cap de les maneres. I per tant entenc que la crítica se l'hagi carregat perquè realment és una pel·lícula molt fluixa. En canvi Diplomàcia sí que jo penso que és una pel·lícula molt interessant, molt útil i també la fan al cinema baix. Però mentre venia he vist que coincideixen, no sé si tu també, que els dos han vist una pel·lícula que jo no he vist i que tinc ganes que comentin, que és Hauha. Tant l'Ignasi com la Carme l'han vista i volia saber què en opinen. I el Jaume també, el que no està aquí, però jo ja us diré la seva opinió així, amb poques paraules. Si he de dir la veritat, ja sabeu que jo acabo de... No et sento, quasi, se sent amb ella? Em sentiu? Em sentiu o no? Va, tornem-hi. No, no, torna, torna a parlar. Carme, que ja he pujat. Ara em sentiu? Millor. No sabia massa les pel·lícules que estaven fent. I el meu marit va dir, anem a veure Hauja perquè vinc de la Patagònia. I passa a la Patagònia. Que jo volia anar a veure Diplomàtic perquè sabia que era... aquesta conversa entre un suec, un diplomàtic suec i l'alemany per la decisió o no d'incendiar París. La intenció aquí és carregar-se les coses importants. I a mi aquesta em feia gràcia perquè trobava que a veure com ho haurien muntat. però Josep Maria finalment va dir no perquè anem ja veurem els paisatges que són tan particulars de la Patagònia. Causa per la qual jo vaig anar a veure, sense tenir ni idea de què anava a veure. Llavors, què us dic? Ara ja sé, perquè m'ho he mirat per dir-ho avui, però quan la vaig anar a veure no ho sabia. És una pel·lícula argentina, això sí, això sí, que protagonitza al Viggo Mortensen, Sí senyora. La presentaven allà a Sant Sebastià. I què puc dir d'una persona que arriba al cine, va veure com qui diu la Patagònia i es troba amb una pel·lícula. Aquesta pel·lícula, jo la vaig començar a veure pretenent una pel·lícula realista. Fins a la mitja hora de la pel·lícula has d'acabar acceptant que no pots ser realista de cap manera, perquè quan la veus com a realista no la suportes. Perquè llavors tot és incongruent, és una mica poca-solta, no ben bé poca-solta en el sentit de tonteria, en el sentit incongruent. Per tant, jo a la primera mitja hora, que pretenia veure la realitat, no la veia fins que vaig canviar el xip i vaig dir que això és una altra cosa. Quan vaig intentar canviar el xip, què vaig pensar? És una pel·lícula d'un món real però fantàstica en el sentit que està feta per ser interpretada amb la línia de la màgia, amb la línia de lo críptic i amb la línia de la interpretació de cadascú afegida de no sé ben bé què és el que devia voler dir el director, us ho haig de dir. És una història d'un pare que va amb una filla a la zona de la Patagònia, això sí, lo més bonic, bonic, bonic. de la pel·lícula és realment la fotografia. Té una fotografia de primera línia. El format és 3x4, curiosament, i és magníficament bonica. T'enamores mentre l'estàs veient de bonic. No sé si és perquè jo vinc d'allà. Suposo que no, la gent no ho ha deixat. Perquè és preciós. La pel·lícula és una fotografia realista, no té res en aquest sentit. I una cosa molt bona, no té CZI, no hi ha cap efecte especial. Jo és una pel·lícula que la veig amb voluntat minimalista. Aquest estil dels anys 70, per dir-ho així. No sé si dels anys 70, però minimalista sí, d'acord. Minimalista sí. Críprica també. No tant com crític. És a dir, jo discrepo que tu dius que no té sentit. No, jo no ho he dit, no. He dit que no té un sentit realista que tu li vols buscar. No ho he dit jo, que no tinguis sentit. He dit que el sentit que té el posa segurament el director, jo això no m'hi fico, però jo crec que plorivalent de l'espectador. Diguem-ne que és la càmera posada en un lloc ja de per si marcià, on els personatges, perquè estem al segle XIX, que es veu que els danesos van estar ajudant els argentins al tema de colonitzar, de carregar-se els indígenes de la zona. Ja se'ls van carregar tots els danesos i tots els altres. Exacte. I aquí hi ha un detall que, per cert, en Viggo Mortensen, que tenia un pare que era ambaixador, resulta que parla danès. La veu és molt maca. Jo em pensava que l'havien doblat, perquè sí que sé que parla castellà perquè va estar a l'Argentina i tal, però és que parla d'anés també. Aquest home és polígon. Té la veu maca. I després, com a interpretació, com que el personatge... és difícil de col·locar-lo amb la realitat. La interpretació, jo no diria que és una gran interpretació. És una expressió continguda perquè és un pare que està buscant una filla en llocs impossibles amb la incertesa mig màgica, mig realitat del que li va succeint. Per tant, de interpretació jo tampoc posaria el foc... M'han deixat la crítica molt bé, com si fos una cosa... Jo he vist ara que la crítica el deixava tan bé, jo no la deixaria tan bé, excepte en tres o quatre coses. És a dir, la intenció minimalista que has dit tu sí que la trobo, d'un perfeccionisme fotogràfic extraordinari, perquè se t'emporta això, la història no pot ser que una història sigui excessivament difícil d'entendre. La història és mínima. No, però és que una cosa és que tu llegeixis el Borges, que també és mínim, i el Borges allà hi posa una altra cosa. I aquest és la pretensió del Borges sense ser-ho. Jo és que la veig com una pel·lícula que has d'acceptar. De seguida es veu que el codi que segueix, perquè molts argentins, jo dic afortunadament, s'han quedat a les portes del postmodernisme, però no han entrat al cinema postmodern, els argentins segurament per banca de calés, perquè, òbviament, una de les condicions indispensables es tenia la capacitat de fer grans efectes espescals. No sé si ells entrarien de l'estil que sort. Sí, però aquí està. Aleshores, la pel·lícula és moderna, En aquesta línia, com tu dius, críptica, en tant que el que tenim davant és una situació i uns personatges, tots ells mitjbojos, perquè de fet tots estan una mica al·halats, no hi són tots. En una situació marciana, i per tant, cadascú és com un bitxo raro. I aleshores, el Viggo Mortensen és un oficial danès que està preocupat perquè s'ha endut amb ell la noia. I té por que els homes de l'exèrcit argentí, doncs, diguem-ne que l'agrapegin. I aleshores, la noia s'enamora d'un soldat d'allà i decideixen fugir. A partir d'aquí, és la sensació, he perdut la meva filla, de la qual l'oficial està... Això no ho transmet la pel·lícula, no transmet gaire cap sentiment, fixa't. Sí, però sí el sentit de propietat que la filla és meva, per part de l'oficial. I aleshores, és per això que ell la va buscar. Perquè, evidentment, i què heu fet? Contestar a la meva filla, no? I aleshores ell comença aquesta mena de viatge absolutament absurd, perquè ja em diràs, enmig de tota la categoria, com has de... A més, amb els indígenes que li van fent bratolades, no? Li van fent fins al punt que, bé, ja estaríem parlant massa de la pel·lícula, tot i que ja ha dit que l'argument no hi ha gaire a explicar. I aleshores la manera final d'assaltar en un castell de Dinamarca en temps moderns amb una noia que s'hi assemblea molt a la filla de l'oficial Danès és la botar. Evidentment és aquest terreny experimental que no cal menjar-se gaire al tarro. Pots fer una associació molt fina en el sentit de reflexionar sobre el pas del temps i sobre la connexió de les persones. Utilitza el pas del temps perquè el minutet que té que és utilitza el pas del temps. No massa preciosisme. No, és una cosa molt subtil. Jo crec que és una pel·lícula que no té grans pretensions. Sí que té pretensions. És una pel·lícula contemplativa, i està demanant gairebé per part nostra que simplement contemplem. Perquè és una pel·lícula bullerista, en el sentit que la preciositat dels paisatges estan ben fotografiats i tot plegat, una línia argumentant mínima i molt de pla fix, que és una altra de les coses dels anys 70. S'està una estona amb un pla que hi ha a les entrers des del moment que es posa. Deu cansar. Deu cansar. Per això jo la trobo... No ho sé, perquè no sé res d'aquest director, però si pogués dir el que penso diria que té un peu d'arrogant. Digues el que penses. Aquest director, a part d'aquesta pel·lícula, també ha dirigit unes altres, que es diu La Libertat, 2001, Los Muertos, Fantasma, Liverpool, jo tampoc. I sí que us vull comentar, em sembla que falta l'opinió del Joan. Ah, pensava que l'havies vist. Ah, no, és veritat, que has dit que... Tu l'has vist? No, no, el Jaume sí, diu que la va veure i l'entusiasma, però hauria de donar ell la seva opinió. Jo tampoc l'entusiasma, no, És una pel·lícula que de veritat no la veig pretensiós, és una pel·lícula que si no les veus no et passa res perquè si les veus surts amb una certa sensació de com a mínim haver vist un bon treball de posar en escena. Això és de gran categoria. Per si us interessa... Ja veus tu el comentari de la Viquipèdia, que podem dir... Però està bé el que comenten aquí del director del senyor aquest, Lissandro Alonso. Fa un comentari general sobre la característica del seu cinema, que no està malament. Diu que la construcció de les seves pel·lícules recolza en un ritme emocional, de caràcter intimista. Les seqüències en plans fixes i mantinguts permeten participar a l'espectador a través de l'emoció i reconèixer la identitat humana dels personatges. El ritme i les imatges de les seves pel·lícules freguen les tècniques documentals. I el paisatge interior o exterior és un element més de les seves pel·lícules. Els personatges vaguen pel espai proposat pel director en busca del sentit de les seves vides. Això és el que diu, que no està malament aquest comentari per caracteritzar o per definir el que diu. Jo no estaria d'acord en que transmetin emoció, però sí que transmeten poesia i una poesia de gran qualitat, això sí, però no estrictament emoció. La poesia és emoció, no? M'agrada aquesta distinció. Jo he vist en canvi, i em sembla que l'altre dia no vam comentar-ho, que m'ha fet pensar en això de l'estètica fixa que parlaves tu, El Camino de la Cruz, que tu també l'has vista. És una pel·lícula alemana, el títol en principi és una mica dir, això què serà, això què és aquest títol, però en canvi, després t'adones que lliga perfectament el títol amb el contingut, perquè podríem dir, per entendre'ns, que és la versió alemana del Camino, de la pel·lícula que criticava o es carregava un cert fonamentalisme religiós aplicat a la joventut, etc. És d'una pel·lícula estranya, però conmovadora. Patètica. Jo diria que és patètica i és prepèntica. És visceral, és inquietant, molt potent, per a la vegada, és una cosa molt estranya. Els planos són fixes, és dir, hi ha una escena que agafa com si fos la caiguda de Cris, o com si fos les 14 caigudes que fa el recorregut cristià. Passos, no sé com en diuen, però dels 14 episodis aquests estan referits a Chris, es refereix a la noia, les vivències que té, i tens un plànol fixe, i cada escena és un plànol fixe en què tots els seus components, a l'estil una mica del, què sé jo, del d'Eyer, una mica, allò fixament, i això està ben fet. Per tant, és una cosa, Un cine, curiós, estrany, diferent. Deies que tenia punts de similaritat amb Camino, la pel·lícula del... Del Freser. Del Freser. Ah, vale, vale. No, que ja, com que has dit el Camino, estava pensant... No, no, m'he equivocat. D'acord, d'acord. Volia dir Camino. Ah, calla. Ara estava llegint la sinopsi i... Sí, sí, sí. Va de... és una noia que està en una família, podríem dir, fundamentalista, religiosa, molt religiosa, i ella com a adolescent es troba en la situació que per un cantor la trauen les coses com a adolescent i per l'altre la repressió que té la seva família i l'ordre religiosa que la seva família l'ha col·locat. Aleshores això està fet amb uns plans llargs i molt freds, gairebé dient positives, fixes, però que tenen força, una cosa curiosa, Tot això és un drama molt fort, molt dur, molt contundent, i que d'alguna mesura, jo penso que t'arriba, és a dir, mostra els perills que suposa viure dintre d'una família que practica un extremat conservadurisme, i per tant, hi ha una crítica, mostra que això és perillós, i critica aquest fonamentalisme religiós. A mi em sembla fort i interessant en aquest sentit. El que passa és que és d'una realització que està molt cuidada. Els actors ho fan bé, els planos estan molt ben triats, la fotografia és guapa i tal, però és un cine estrany, que no és habitual. Et consta que sigui una versió acceptada de Camino? La trama és la mateixa. Crec que han arribat... Per camins diferents. Camino l'havies vista per poder comparar-la? No. Simplement. Camino és una pel·lícula bestial. Jo em vaig quedar amb la idea aquesta i al veure-la vaig pensar que això s'assembla molt al Camino, però vaig pensar-ho jo. I per què ho he llegit a algun lloc? A mi m'ha agradat això que has desmentat de Dreyer, perquè jo soc un gran admirador de Dreyer. Home, no arriba el nivell de Dreyer. Dreyer té una potència enorme. Però sí que és veritat que la posada en escena té alguna cosa que me'l recorda, tens raó. Aquesta mena de puració, de planos i, a més, la posada en escena és depurada, neta, molt nòrdica, molt protestant, per dir-ho així. que també fa pensar una mica en el Hanek, en algun moment. Aquests planos fixos en què passen moltes coses, és molt de Hanek també. O no tantes, perquè és que passa en aquella pel·lícula dels 70 fragments, 10 minuts d'un noi picant amb una pilota de ping-pong a la paret, 10 minuts de rellotge, que també s'ha de tenir feixa com a director i nosaltres com a espectadors. I resistència com a espectador, no? Vol generar un efecte especial en els espectadors, que segurament és la irritació, no? El que passa és que és una pel·lícula que, com deia, ara m'interessaria, que irrita una mica perquè hi ha alguns personatges, com la mare de la noia, que es va posant els nervis, el seu fonamentalisme és tan radical... La mare de la noia de l'Espanyola també ho era, no? Sí, sí, sí, completament. És una pel·lícula que et posa els pèls de punta, la cara de gallina. Camino de Feser. No us imagineu si no l'he vist. Sobretot quan ve de bé... Tu l'has vista? Sí, sí, però és... A més a més està rodada i plantejada d'una manera totalment bona. És que s'hi sembla moltíssim el que estàs dient. Segurament la forma és diferent. Venint d'un director que acabava de fer el Miracle de Petinto, que havia fet unes pel·lícules molt d'animació, unes pel·lícules molt peculiars que de cop fes... I el que ha tornat, perquè la de Mortadelo i Filabona... Sí, ara l'última versió l'ha fet d'animació, amb una animació que es veu que és espectacular. Amb les veus brutals de la gent bona, dels actors bons del carrer Haldes, Bacufà, que fa dos o tres papers, diu que és brillant, bellantíssim. Doncs mira, ara que parles de... Moldeo Filemón fa el Carrehalde, que li hem donat un premi, on l'han reconegut com a... Fa dos o tres personatges, amb el seu veu. Doncs ara que parles de Carrehalde, reconec Carre, si ens estàs escoltant, és que viu aquí, a Molinterrey, vull dir que... Sí, si ens escolta... És basc, però viu aquí, mira, té una dona, em sembla que és catalana i viu aquí. Llavors, tinc ganes de contactar amb ell perquè, precisament, demà, dimecres, doncs parlem de Ayrbach, A la biblioteca Les Voltes, sabeu dintre d'aquest projecte envoltats de cinema, i tenia ganes que passés. Només ha de passar al riu i venir cap allà i estar una miqueta amb nosaltres. Airbag. De Juan Babajo y yo. Espectacular. A mi sí, a mi també. Espectacular. I és una pel·lícula que tota la crítica se la va carregar amb unanimitat. Comercialment va ser una excitasa. Clar, òbviament, perquè és cinema. Va ser la més taquillera. Si funciona bé com a espectacle, millor. El final de Airbag és extraordinari. Tota la pel·lícula va en un crescendo espectacular, no et deixa badar ni un moment. Ho celebro, estic entre mics perquè jo m'hi he arribat a barallar. Doncs mira, en aquest cas no ens barallarem. Ja trobarem més motius. Ni metafòricament. Doncs mira, ara que parlem d'això de pel·lícules aparentment intrescendents, perquè jo diria que, com totes les bones comèdies, quan es grata una mica, doncs allà hi ha molta cosa que parla de la societat, de les classes socials, de com es mouen, i que a més a més ho fa d'una manera tan estilista. A veure, és que és Juan Mabajo i jo. És a dir, no és un director allò que ha sortit d'aquí, havia fet La Madre Muerta, havia fet Alas de Mariposa... És un petit visionari, pertany a aquest selecte club de directors visionaris, que només la seva capacitat visual ja és un element a favor. Va voler fer el Capitán Trueno i no va aconseguir-ho, la indústria no li va acompanyar, les subvencions, no sé com ho va intentar, i llavors va fer fràgil, que no és fràgil, és de l'altre, del Balagueró, sinó fràgil. Una pel·lícula, també, absolutament demoladora. A més a més, que no t'esperes, al final aquell que té amb la noia que vas veient tot el desenvolupament, si no l'heu vista, no sé si tu l'has vista, doncs també quedareu garrat i baix. Com pot fer un director, a l'alçada de qualsevol director, com dius tu, m'agrada molt aquest terme de visionari, veritablement és un director que té una profunditat de camp i una capacitat La manera de mostrar la posada en escena, la manera de veure les coses, és especial. És el mateix que Terry Gilliam o qualsevol... Estava pensant en el mateix. No parlem de Kubrick ni d'aquest, perquè són 10, no? Però vull dir que evidentment són pocs. O són Wells, no? Era un visionari també, no? No sé si arribarà tant, però se li apropa. Va fer fa un parell d'anys, això, l'hilaritat en l'espectador, i a més a més amb un esquema de guió molt curiós, molt espectacular, pel que estava veient, perquè estaves veient el guionista com escrivia i estaves veient ja la representació del que estava escrivint. I el guionista tenia, el que veiem a la pel·lícula, com a premissa, no parar en cap moment, el guió no tirar cap enrere mai, és a dir anar avançant, avançant. Hi havia coses que arribaven al surt i deia, bueno, però he arribat fins aquí. he de tirar endavant. Llavors era com un tur de força amb el mateix director cap endavant, molt peculiar. La veritat és que la pel·lícula no va veure gaire bé ningú, no sé si us sona una miqueta, passi el que passi, però és una gran pel·lícula, i ara fa no gaire, fa un mes i mig, va estrenar dos a la carta. I també és una comèdia d'aquestes que dius, bueno, comèdia transcendent, aquesta seria l'altra, una comèdia sexual. Aquesta és una comèdia rural, on el que fa és glosar l'excel·lència de la ruralitat, de viure en un entorn rural, en contra de la ciutat, de l'estrès, de la recerca del benefici pel benefici, de no saber ja on estàs, de les pressions de tot arreu, i en canvi ja arriben al camp, tenen un hotelet, i bueno, totes les històries que passen allà en aquell hotel, que al principi volen vendre la pressió de la dona del protagonista, que és l'Adrián Collado, que potser us sona perquè ha sortit de moltes sèries, La veritat és que és una pel·lícula en la que rius moltíssim. I el director ja ho diu. A veure, jo li vaig dir a Robert, perquè estava allà i el vaig saludar. És un malparit. Li vaig dir tal qual. Tu dius que has fet una pel·lícula tonteta, però està molt ben feta aquesta pel·lícula. I ell deia, van, això. Han tingut uns 22.000 espectadors. Ell diu que no és suficient. I si ell ho diu és que és veritat, per recuperar la inversió. Tenia inversions privades. Estava finançada no per crowdfunding, sinó per brandfunding. Ell havia trobat diferents marques, diferents empreses que havien invertit i està intentant recuperar la inversió. I no ho veu clar. Per això que parlant amb ell deia jo no sé si m'atreveixo a fer aquest esforç de nou, de muntar tot això, de coordinar, perquè ho van gravar en 22 dies. Encara està en unes quantes sales. Si podeu aneu a veure-la. Jo crec que passaríeu una bona estona i a més a més quedareu impressionats perquè és que no falla cap pla. Jo la vaig anar a veure al Bosque perquè venia ell, em vaig assabentar i vaig anar a saludar-lo perquè havia parlat un parell de vegades per telèfon. Però està en cartellera del Bosque normal? Sí, està en horaris de 8.30 i 10.30 de la nit. Però es pot trobar, es va estrenar a 60 sales i la primera setmana va mantenir-se en tota la sala. La segona ja va caure a 32 o així i ara no sé, potser aquesta setmana quedarà en 15 o en 10. Però buscar una miqueta es pot trobar, o potser la portin aquí al cine baix, no estic segur. Però val la pena. El cine va a l'empassada. Em sonava. Si podeu recuperar passi el que passi, que és difícil. Vaig buscar a diferents llocs. Vaja, també us ho passaríeu molt bé. I també quedaríeu sorprès d'una pel·lícula d'això, del que deia ell en principi una mica entrascendent, però que escolta, que et va cridant l'atenció i et va mantenint l'atenció tota l'estona. Ja dic, no al nivell d'Airbag, que Airbag jo crec que està a prop de l'obra Mestre, perquè és una cosa brutal. I crec que el públic va captar això, per això va tenir un èxit espectacular. I va llançar, no solament en el Carrehalde, que hi ha un senyor que té una història molt gran. Li van donar el Premi Goya per la interpretació. és que aquest té les escenes més divertides de la història del cinema. No, no, no, té un paper força important que és el pare de... Ah, sí, Manuel Manquinha, Manquinha. Aquest es va fer famós amb aquesta pel·lícula. Per què no el coneixen? Luis Cuenca, és que aquí Santiago Segura, Vicente Andorgo, Nátaly Ceseña... Bueno, és que aquí està todo Cristo. Va ser un èxit comercial, però dels brutals, dels espectaculars del cine espanyol. Només us dic una de les frases que diu el Manquinha. Vamos a llevarnos bien, si no aquí va haver ononadas de hostias. És una de les frases, però és una darrere l'altra. I el Francis Córrebal com és aquest? Professional, molt professional. Exacte, molt professional, així amb el to. Està parlant de gent que ni tan sols té idea del que està fent, que és una persona que no té capacitat de paraula. Hi ha algun moment que un dels personatges diu, bueno, però ha quedat amb aquesta persona, però llavors, diu, tindrà que parlar. I l'altre diu, ja, ja, bueno, a veure com va. Bueno, espectacular. I el Francis Córrebal? Sí, també. És un dels mafiosos. Sí, sí. I apareix amb la seva presència. És una pel·lícula curiosa. El que els italians diuen... És un divertimento. És un divertimento, no... Bueno, bueno, bueno. Jo ja sabeu que discrepo amb aquestes apreciacions. Les comèdies són comèdies i tenen molta profunditat. Dos hores per això. I dues hores trepidants. A mi m'agrada el cinema ràpid. que té acció, que té una mica de ritme. Per això, herba que encaixa perfectament. Doncs ja sabeu, demà a les 6 de la tarda a la biblioteca de les voltes de Sant Vicent del Sot. Més que convidats esteu si voleu venir a parlar-ne. Gràcies. Jo, quasi que, per l'hora que tenim, em sona parlar una mica del Woody Allen perquè si no se'ns menjarà. Que no hem parlat mai del Woody Allen. No, no, mai. Director nou, desconegut. Comentem la pel·lícula al primer Woody Allen. Quasi que millor que expliqui allò que li sembla el Woody Allen, el que em pensa... Home, jo crec que a aquestes alçades tots estarem d'acord que és un dels grans. Vull dir, dir cinema i dir Woody Allen pràcticament és gairebé el mateix, no? Aquestes alçades, no? A partir de la pel·lícula aquesta darrere, Potser la pel·lícula aquesta treu de nou a superfície una de les característiques que últimament havien perdut una mica de l'univers Woody Allen, que és molt complex, que és el de la màgia. La pel·lícula a tothom, molts crítics i molta gent també que l'ha vist, la meva dona entre ells, li sembla una pel·lícula simple, probablement ho és, no? És una pel·lícula que no té cap cosa... és un discurs molt, molt, molt simple, no? És a dir, la resistència a admetre la cosa meravellosa. i que és una de les característiques dels adults, no? Com passem de nens a ser adults, no? Perdem el sentit de la màgia. Woody Allen sempre s'ha resistit a això, per això a les seves pel·lícules, no? Una de les terres és Coup, al principi. També hi ha... Ell, Woody Allen mateix, treballa, em sembla, al Cir, no? Fent desaparicions i fent números de màgia. Això li agrada sempre perquè... D'aquí s'ha d'escoltar en anglès perquè el mac dolent per hipnotitzar a través del telèfon, diu Madagascar. Però tal com ho diu en anglès, no és actor, és a dir, més aviat és un home, em sembla recordar, que es dedica més aviat a la producció i tal, però el va agafar i li va donar el paper, perquè té una veu d'aquelles absolutament imponents. I clar, en anglès diu Madagasca. És que et parteixes el pit de riure tal com ho diu l'actor, no? Perquè no diu Madagascar, que és tal com... Evidentment amb la versió doblada. Madagasca. Només això dit per ell ja és que et petes de riure, no? Vull dir, ara utilitza molts recursos. Probablement el va agafar tal com amb la seva veu deia Madagascar. És que gairebé que posaria la mà al foc, no? Aleshores, aquest sentit... Evidentment, quin és el missatge d'aquesta darrera pel·lícula? Doncs que, evidentment, per suportar la realitat, ell moltes vegades ha dit que odia la realitat. Diu, malauradament, és el lloc on veig jo un bon vistec. Però que la realitat no és precisament el que a ell més li interessa de la vida. La fantasia li interessa molt més i per tant, el discurs final és tu que ets un esceptic, tu l'has vist, no? Sí, sí, l'he vist, l'he vist. La noia li diu al protagonista, al Colin Firth, tu que ets un esceptic, doncs per fi t'has obert, evidentment, per un moment has cregut, no? No direm més, perquè si no farem de spoilers, ja farem guitarres i aquestes coses no es poden fer. Però, per tant, aquest aspecte de la màgia, que evidentment va sortint al llarg de tota la seva filmografia, finalment ha fet una pel·lícula que bàsicament és el tema. Bàsicament és creure o no creure. Ets capaç de cedir al teu escepticisme i confiar o no? Deixar-te dur per al miratge, no? L'altre dia vaig comentar, perquè la vam veure, la vam passar, el mateix dia que teníem de fer, dos dimarts, la vam passar al cine de preestrena, i la vaig comentar, perquè encara no l'havia vist ningú, i jo vaig dir, en aquell moment, que, una mica com la teva, en el sentit que, per mi no és... Jo vaig comentar perquè em va venir al cap això, suposo que sabeu que el Simeon és un gran escriptor, que té fet 140 novel·les al llarg de la seva vida, i que Més o menys avançat, Jorge Menon. Quan tenia l'última època, a partir dels anys 30, quan ja comença la seva producció d'una forma sistemàtica, em produeix una del Magret i una que no és de Magret. Jo tinc la sensació que algú diuen que produeix tanta quantitat de coses que no pot tot ser obra mestra. És impossible. Ni ningú que faci tanta producció. A costat d'una cosa que és una obra mestra li surt una cosa que es pot veure, que no és que sigui una pel·lícula dolenta. És el millor. Jo en tenia apuntat, el millor, l'inici. L'inici és boníssim, perquè fer desaparèixer un elefant a mi em sembla d'un grandíssim sentit de l'humor. L'ambientació, perquè està molt bé aconseguit, l'inici dels 20 està molt ben aconseguit a la costa blava, per tant és boníssim. I la fotografia, a mi això són les tres coses més bones. I el pitjor, a mi em sembla, ja sé que ho he vist doblat, Però tot i així, el diàleg l'he trobat retòric i excessiu. Molta gent ha coincidit que els diàlegs no són els més brillants. Al costat de Blue Jasmine, que va ser la pel·lícula anterior, que m'hi trec el barret, perquè m'hi trec era una cosa extraordinària, aquesta no em va agradar. Ho sento, perquè a mi el Woody Allen m'agrada, però aquesta no m'agrada. Venim de Blue Jasmine, però el que passa és que si et quedes amb la pel·lícula, és una pel·lícula amable, simpàtica, que passes l'estona, i que t'està demanant que suspenguis la... Ipremisible des del primer moment. Ja, però que suspenguis la incredibilitat. A mi el que diu m'assembla molt bé, perquè el que diu és intel·ligent. El que ve a dir és... la credulitat fa una vida millor i fa una vida amable. I d'això té una certa profunditat. Ara, no ho diu prou bé la pel·lícula. Jo aquesta pel·lícula, que la idea és molt bona, està feta a sacsejades, el pobre Colin Firth, que mira que el trobo una grandíssima actor, és un grandíssim actor, ella la trobo molt més fluixeta, Home, un home que va fer... ha fet moltíssimes, però me'n recordo el discurs del rei que caqueja, aquella pel·lícula que fa una grandíssima creació, aquí salva el personatge. Clar que salva el personatge, però li costa moltíssim. Li costa tant que jo, si us he de ser sincera, no m'acaba de... no m'acaba de trespassar que se n'enamorin. De la noia. No m'ho traspassa. No m'ho traspassa. M'ho crec però no m'ho traspassa. Són dues coses diferents. Quan tu veus el cine... El cine té un discurs, una presentació i el que tu captes. I després, si molts capten el mateix, per alguna cosa deu passar. Jo amb el Woody Allen he disfrutat moltíssimes pel·lícules per ingeni, per posada en escena, per fotografia, per agilitat, per frescura, per totes aquestes coses. Per mi, les pitjors d'ell, que jo l'he vist, no he vist totes, és aquesta i la de Vicky Cristina Barcelona que em va posar nerviosa des del primer moment. Jo penso que és pitjor. Però per dir-vos que tot i que l'admiro, que crec que és un director que fa tanta fila, a mi no em traspassa allò que vol dir. Jo crec que és una obra menor d'ell però tot i ser una obra menor jo també vaig sortint del cine i vaig pensar que això si ho fes un altre seria una merda absolutament, seria una cosa horrorosa i en canvi la pel·lícula s'aguanta, t'atrapa des del principi perquè fins que no arribes al final... El final també té gràcia. Tot i que és previsible. Però és que és previsible a partir que troba l'amic. però l'inginy del final de trobar-li la solució, perquè em plantejava com ho resoldrà, jo no veig com ho resoldrà perquè si ho resold massa simplista tots aquí no ens riurem i ho resold intel·ligentment, és molt intel·ligent la sortida que li dona. Per tant es nota que és una obra menor però té la qualitat d'un senyor que és un gran guionista que sap fer cine. Per exemple, a mi em serveix per parlar de la cara fosca de Woody Allen. Quan parlem de Woody Allen sempre estem pensant en aquest còmic, no? No, no, perquè el match point té un punt negre. I el match point també. El match point és terrible. O mentides i faltes, no? Sí, pitjor match point. Jo recordo que hi ha conversa entre el Martin Landau i ell mateix. Aquella conversa és d'un nilisme. Que ningú s'atrevita a fer jo en el cine. Ningú les ha dit. Són de molidores. Delictes i faltes per riure. També se n'enfot molt, que això connecta amb alcohol i infert, Serà un fot molt del personatge prepotent, o sigui, del personatge que va per la vida mirant-se a tothom per damunt de l'espatlla. I, evidentment, l'altre delitos i faltes clarament és aquest personatge prepotent. Però, de fet jo crec que ell és un il·lista acabat. És a dir, no hi té cap fer absolutament, pràcticament amb res, en el fons. D'aquí què sí que pots ser un bon humorista? Teo, té una cosa en què la vida val la pena viure i que és curteta, malgrat d'això, perquè la seva frase de, no sé com ho fa anar, però que ve a dir No sé, allò de que... Aprofita la vida per anar-hi una vegada? Sí, perquè és curteta, i per mi era la pena. Sí, té un punt... És realista, però al mateix temps té un punt de bon vivant. Clar, de gurmet, de gurmet. La frase aquesta diu, a mi no m'agrada la realitat, però lamentablement és l'últim lloc en què puc menjar un bon bistec. Exacte. I lo de que és curta. Un home que ha fet... i lo de que és curta. Només diu que és curta d'una cosa d'aquestes, algú que l'ha saborejat. Certament. Tot i que jo crec, ell diu que no és tímid. perquè ell ha treballat molt el personatge aquest que està carregat de punyetes, que té malalties imaginàries i que està insegur d'ell mateix. L'hippocondríac. L'hippocondríac clàssic, no? És un personatge que està en totes les pel·lícules que en les que ella parla. Ell treballa sempre aquest tipus de personatge i ell diu que no ho és, però jo crec que sí que ho és, perquè jo recordo quan va venir a Barcelona a l'Hotel Ritz, que va haver la roda de premsa per presentar The Constructing Harry, I escolta, sent tot un budial. Estàvem allà tota la premsa esperant que l'home pugés, no? I veus que apareix per la porta del saló, al costat de l'alçada de la taula, evidentment, però apareix allà i es queda allà com un nen que està esperant que li donin la llum verda per poder accedir a la... És a dir, es queda allà... Fins que algú li diu fàcil, potser és part de l'actuació. Però m'ha donat tota la imatge d'una persona d'una timidesa. A mi el que més m'ha sorprès és no només la seva capacitat creativa i de produir cada any una pel·lícula, Si no, recordo haver-me comprat un llibre que era, que el tinc per casa, un llibre de medició francesa que explicava, diríem, un senyor, un potent realitzador de cine, quan estava estudiant, es dedica a entrevistar a tots els grans cineastes del moment, entrevistar a tothom, a tothom que és interessant. I el que més destacava de l'entrevista que li fa amb ell és que el que explica en certa mesura l'escriptor, aquest xicot que estava intentant. Va començar a parlar, va estar una hora i quart parlant, Diu que tot estava estructurat, tot estava tal, tot lligava, és a dir, és com si improvisés i va estar una hora i quart parlant seguit i no he tingut que... i l'ha transmès aquí tot el que ell m'ha dit en una primera versió. I aleshores això és realment... no m'ha passat amb ningú més, de tots els que hi he entrevistat, l'únic que m'ha passat això és amb ell. Home, jo un periodista, ara no recordo un periodista internacional, que estava a casa de Woody Allen, també pot segurament fer una entrevista, no recordo la circumstància, però en un moment donat, en Woody Allen se'n va al seu escriptori, obre un calaix, en el qual hi havia com quatre o cinc guions acabats. És a dir, és un home... Que treballa molt. Que treballa molt, però que és extraordinàriament ordenat. És a dir, organitzat, cada minut val. Té un preu. La vida és curta. En aquests moments t'estava comentant que hi ha una pel·lícula que ha rodat el juliol d'aquest any, del 2014, que no he pogut saber el títol perquè se veu que l'han mantingut en secret i no se sap gaire cosa més. Però ja té una pel·lícula acabada, segurament ja l'ha muntat, en aquestes alçades, perquè si l'ha rodat el Julio, probablement ja està muntada, aquesta pel·lícula. És a dir, la producció d'Ambudialen és tremenda, és de, com a mínim, de dos títols a l'any, com a mínim. És probable que hi hagi àngels que encara em facin més. Per tant, és un home, des de tots punts de vista, bastant extraordinari. Sí, sí, sí. Per això li perdono la pel·lícula. Això fins i tot prové una mica de la seva característica, deixa que digui una barbaritat de les meves que si no ho dic per programa, de la seva característica de jueu. Estem parlant d'una persona que té les mateixes obsessions, les mateixes, no sé, ínfules de grandesa i pors que, bueno, us dic uns quants noms, suposo que tothom els coneix i els té al cap. com Freud o Marx o Einstein, són persones que tenen unes inquietuds, no sé què té a veure amb el fet que siguin jueus, però són jueus, per alguna cosa serà. Han marcat una època, però vosaltres penseu en aquests tres noms, que jo de vegades quedo parat. Estem dient, una persona que ha marcat la política de tot el segle XIX, segle XX, absolutament. Després Freud, tot allò que va fer, que després podem estar en desacord però la valia. Jo puc dir per avalar una miqueta, però només una miqueta perquè no m'acaba de... Que els jueus són molt en du... I tenen grans obsessions. Exacte. I això ha potenciat alguns trets. Només això diria. Woody Allen no és endogàmic. Woody Allen s'ha oblidat fins i tot que es joveu jo. No crec. Sí, però em parla molt de la religió. Fixeu-vos que les seves obsessions són, està clar, les dones, el menjar, la religió, el sexe, la mort. Llavors treballa aquestes característiques en diferents pel·lícules de diferents maneres. i al final sempre està parlant d'ell mateix. I fins i tot si no surt el mateix amb les pel·lícules, continua tenint una persona, un actor que fa, per exemple, el Colin Firth es diu que és ell mateix. Jo per això, la persona que més em va impressionar, i la pel·lícula que més em va impressionar, en el sentit que hi hagués dos Woody Allen, que és ell, interpretant-se a ell mateix, i la Scarlett Johansson, que tu has esmentat, interpretant també Woody Allen d'una altra manera, en clau femenina, escup. Jo vaig trobar espectacular, però vaig trobar espectacular com l'Scarlett Johansson es fica amb el personatge i sembla que sigui... Però no surt d'ell, eh? És com surt el... Vull dir, l'hem fet d'ell, eh? Sí, és el que està dient, que surten els dos. Però es veu com... Ah, ho dius perquè venen a confluir un altre ego i ell mateix. I ell mateix. Jo crec que ho ha fet en més pel·lícules i estava pensant que, per exemple, en Roma amb amor, Segurament hi ha tres o quatre alter-egos, ell mateix ja apareix a la pel·lícula amb les relacions amb les seves dones, allà agafant l'avió, però el Roberto Benigni no deixa de ser una expressió del còmic italià que s'hi sembla molt a la seva característica, així molt loquós, està l'Alec Baldwin que també és un personatge existencialista que ha perdut la il·lusió per viure, és com si en aquesta pel·lícula hi hagués també dos o tres Woody Allen. I segurament mirat des d'aquest punt de vista i enllaçant amb el que deia, moltes de les històries del Woody Allen són diferents personatges que representen diferents inquietuds seves. Vull dir que va desenvolupant de manera gairebé filosòfica i no endogàmica, sinó a la manera d'un filòsof que busca els extrems. Estava pensant en aquella pel·lícula en què el gànster li reescriu les obres. Allà ell és l'escriptor, és el gànster. Woody Allen és tot també. Està per allà sempre voltant pels diferents personatges. Hi ha una altra dimensió de budial, que no l'hem esmentat gaire, que és la qüestió de les trobades fortuïtes. L'atzar. L'atzar, en les seves pel·lícules, juga un paper absolut. I al trobar-se, el destí d'aquelles persones Fa un gir que no l'hagués fet si no s'haguessin trobat, no? D'aquell personatge que és una dona, ara no recordo el títol, però que va amb un evident, i l'evident li va explicant què li passarà. Melinda Melinda no és? No. No, no. Em sembla que tu et refereixes al seu episodi d'Històries de Nova York. Que hi ha un evident... O poderosa Afrodita. Estem intentant trobar entre la enorme filmografia de Budial. Sé quina vols dir, però no em ve al cap ara. Conoceràs l'Hombre de tus sueños. Aquesta és una de les relativament recents. Naomi Watts. i el Bandera surta. L'altre de Bandera. Un paper de Sastròs, per cert. Sí, és que és un paper pobre en si mateix. Però és un coral d'aquestes pel·lícules, però tot és l'atzar, perquè és un que s'ha mort o entra en coma un amic i li agafa la novel·la, no sé si ho recordeu, i llavors publica la novel·la i té èxit. Aquell està a punt de ressuscitar del coma. Tota la novel·la és exart, i tota la pel·lícula és un exart. Però això també ens porta a les paradoxes, que és una altra de les constants del cinema de Woody Allen. Sempre se n'extreuen paradoxes d'aquestes situacions exoroses. És a dir, circumstàncies absolutament marcianes. D'aquí que li agradi, per exemple, també molt el tema aquest d'entrar, posar un personatge entrant a casa d'un altre quan aquest altre no hi és i arribar en qualsevol moment. Aquest recurs l'ha utilitzat fins i tot... Per el risc. Però normalment, misteriós assassinat en Manhattan passa, però també passa, ho fa molt sovint, en plan conya, escup, escup també passa, però també passa en aquell Dramon, que de Còvic no tenia res, dels dos germans que comenten un assassinat, Cassandra. Allà també passa. Les situacions de risc imminent també li agraden moltíssim. I sobretot el que fa gràcia també és que és un senyor que juga amb això que dèiem de la casualitat en alguna mesura, que amb una altra no te la creuries i en canvi amb ell no li critiques, o sigui, no la veus malament, sinó que te l'arriba a presentar de tal manera que te la fa per semblant. Sobretot quan juga, perquè quan juga és quan li surt més bé. Quan fa una pel·lícula juganera i juga amb això, li surt molt bé. Aquesta pel·lícula que us deia, que era Con el senyor Esquesa, és pura joc. És una pel·lícula intranscendent, de poca... No és la Blue Jasmine ni cap d'aquestes. Podríem continuar però... És veritat. El proper dia serà l'últim dia d'aquest trimestre i llavors tindrem el José López com a convidat. i parlaríem de les pel·lícules d'aquest any. I tu on seràs, Joan? Jo estaré a Grècia. M'imagina't. Atenes. Et truquem a Atenes. Bueno, no ho sé si podràs ser, això. Gràcies, Ignasi Juliacs, per tornar a estar aquí per segona vegada. Joan, molta sort d'allà a Grècia. Fins la setmana vinent, Carme. A reveure. Bona nit. Bona nit. Adeu.