#123 - Miracleman, White Night i 4 estrenes al cinema: Gett, The Guest, Aigües Tranquil·les i El capital humano + selecció musical (Lower Dens, James McMurtry, Kendrick Lamar)

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Y pateusui‬ En pot! No contundous! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! A part d'això tenim el tema xat, el www.radiodesvern.com és el web de la ràdio i inclou un petit espai de xat on us podeu donar d'alta i parlar també amb nosaltres. Jo a les pauses estaré una mica al tento de tot el que digueu. Deixeu-me que acabi de parlar-vos de les fonts de contacte amb aquest programa, potser no tan directes, però també sabeu que ens podeu enviar un mail a projectefluzo.gmail.com ens pregunteu el que vulgueu i us contestarem en la medida del possible i si no, doncs ens teniu també a nivell ciberespacial a projectefluzo.blogspot.com que és l'adreça del nostre blog on cada setmana pengem el podcast, el programa en forma de podcast perquè vosaltres el pugueu recuperar. Dit tot això, quedeu-vos amb nosaltres aquesta horeta que tenim per davant i ja us dic, comencem amb una mica de música per animar el Cotarrín. Tens cosa a punt? Doncs va, tira-la, tu mateix. Música Música Música Música Música Música Música Música És molt i molt bo el nou disc de l'Ordens que és això que sentíem ara mateix i ara vol anterior aquí no sé si s'han superat però en qualsevol cas com a mínim el nivell el mantenen es diu Escape from Evil i sobre amb aquest tema que estàvem sentint ara mateix que es diu Suckers Shangri-La Per qüestions tècniques de puesta a punt el xat està una mica penjat per tant bueno us torno a recordar 93 372 3661 mentre el Jordi es baralla amb tot aquest tema doncs truqueu-nos per telèfon i ens expliqueu qualsevol cosa jo suposo que en breu la cosa tornarà a rotllar de moment està el tema offline però bueno telèfon i ja està us l'agafa la secretària i ja està i me'l passa a mi el telèfon bueno dit això parlem una mica de còmics va que encara se'ns tirarà el temps a sobre no tenim barri però mira em posaré tonto i al final em distrauré que anava a dir tema còmics hi ha una qüestió relacionada amb els fans dels còmics de superherois i és que feia temps que estàvem esperant una reedició d'aquelles doncs que havia d'arribar en algun moment però que semblava que passaven els anys i ningú s'atrevia i a més em sembla que per tema de drets estava la cosa una mica bloquejada i tota la pesca bueno una d'aquelles reedicions necessàries que tothom estava esperant amb candeletes i i que no bueno que no acaba d'arribar i ara fa uns mesos doncs se obró el milagro nunca mejor dicho i va aparèixer va aparèixer el primer volum de Miracleman que és una de les obres més destacades i és molt dir de l'Alan Moore aquest dios dels còmics aquest absolut tòtem comiquero que ha plegat tants fans i tants seguidors anava a dir tants detractors però no és veritat és que no en té gaire gaire bé de detractors l'Alan Moore algun n'hi haurà però bueno però el cas és que al mirar aquells Mandala Moore doncs estava bastant descatalogat en el nostre país es va publicar fa molts molts molts molts anys em sembla que va ser l'editorial 5 si no m'equivoco i la cosa s'esperava moltíssim ja em sembla crec recordar que vam parlar d'un primer volum ara fa uns mesos i ara mateix Panini que és qui s'està encarregant de reditar aquest material amb molt de gust i amb molt d'encert doncs ens porta un segon volum que pel meu gust encara posa les coses millors perquè si el primer ja una mica deixava veure per on anaven les coses doncs en aquest tot es concreta una mica més i el senyor Alan Moore doncs apreta bé les tuerques i va explicar les coses que vol explicar ja d'una manera com més exhaustiva i més salvat ja si cap el que caracteritzava aquell primer volum i que també caracteritza aquest i encara més accentuat és un to molt fosc propi d'aquell canvi que van donar els superherois i d'aquell gir que va donar el general superheroi cap als anys 80 amb gent com el mateix Moore o com el Frank Miller ja us n'hem parlat del tema unes quantíssimes vegades però bé el que caracteritza aquest còmic és aquella oscuritat i aquell moment en el qual semblava que els superherois van donar un pas endavant cap a la foscor i es van convertir en un tema adult en una cosa que ja no pertanyia als nens i als adolescents sinó que estava enfocat als adults és més aquest còmic en concret jo crec que només està enfocat als adults hi ha còmics que es poden una mica assimilar des de totes les edats però aquest en concret ja té un punt de foscor i un punt de violència reflexiva molt potent fins i tot incorpora conceptes relacionats amb Nietzsche i amb tota aquesta història el superhombre i tota aquesta qüestió que òbviament als nens se'ls escapa i molts adults també però és innegable que l'Alan Moore sempre ha investigat molt en les arrels culturals de la figura del superheroi no sempre per fer còmics de celebració al contrari gairebé sempre per fer còmics com més reflexius i més post-irònics com és el cas i investigant en aquestes arrels doncs arribar a certs conceptes que la veritat és que tenen molta xitxa estem molt acostumats a llegir còmics de superherois que no tenen molt de fons que són pur espectacle o pura palomita però l'Alan Moore sempre és un senyor que ha volgut donar voltes a les històries voltes de tuerca concretament vull dir que ell dona voltes però també li dona voltes al cargol per apretar tota la història i tots els conceptes aquests desafiants que sempre vol apretar i una de les seves cimes és aquesta Miracleman que arriba ara amb aquest segon volum que es diu El síndrome del rei rojo i que dibuixa el senyor Alan Davis un altre intocable del món comiquero que ha estat fent coses també molt palomiteres tipus la Patrulla X o tipus la Liga de la Justícia per la competència per la distinguda competència DC també va fer el mític Batman anyo 2 aquella mena de continuació oficiosa de l'anyo 1 del Miller però també ha fet coses una miqueta més personals com Excalibur o com aquesta cosa que arriba ara la veritat és que és un dibuix que té molt de nivell encara no és l'Alan Davis més depurat i més perfeccionista però la veritat és que té un nivell molt bo que acaba de rodonir tot el que explica l'Alan Moore una mica juga també al xoc perquè l'Alan Davis com us dic doncs ha fet molt mainstream però en fi crec que la barreja és molt interessant juga amb aquests conceptes de foscor però també parodia una miqueta els superherois clàssics de les etapes clàssiques dels còmics fa una lectura bastant sarcàstica de tota aquesta història i remou els cimientos del personatge els orígens del personatge li dona bueno dona explicacions una mica incòmodes a tota la gènesi d'aquest personatge de Miracleman i de la família Miracleman i tot això està explicat en aquest volum que per cert inclou un mogollon d'extres històries com perdudes que em sembla que ni tan sols estaven editades aquí esbossos proves de tintes aquesta mena de coses que han de fer la delícia de tots els fans del còmic superheroi en general en concret del còmic superheroi més reflexiu i molt en concret de l'Alan Moore que penso que és un imprescindible a ell i és un imprescindible a aquesta obra que per sort com us dic doncs podem gaudir d'ella gràcies de la mà dels amics de Panini tirem alguna musiqueta més i seguim parlant demà Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! ! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Gona Find You Now, un tema que composa el darrer àlbum de James McMurtry, que és un tio que ha fet molts discos, i que ara mateix n'acaba de treure un que es diu Complicated Game, que està molt bé, ja veieu com sona. I el que sembla un joc complicat és el tema chat, que encara està mig penjadet, estem treballant en ell, tenim un bon exèrcit de micos que estan trafegant els cables, però em sembla que no donen una solució. Jo tinc una teoria, avui és el dia a l'ost, perquè avui és 4-8-15, 4-8 d'abril del 15, tu sabies això, Jordi? No. Bé, i a les 16-23 de la tarda ha sigut el moment l'ost, i potser és el tema, no sé, un homenatge batllat a la sèrie, potser el magnetisme, potser Sant Josep és com l'illa de l'ost, i no sé, l'illa de l'ost tenia un nom, tu, Jordi, te'n recordes el nom de l'illa de l'ost? Es deia alguna cosa com Harold, o alguna cosa així, t'ho juro, molt friki. Si sabeu el nom de l'illa de l'ost, truqueu-nos, 93-372-3661, ho dic perquè així també fem una mica de temps, i... la millor sintonia de la història, no tenim una sola nota. Ah, ja està, això és el nostre sentit d'homenatge a l'ost, avui que és el dia de l'ost. Oh, aquesta sí que mola més, eh? Sí! Hem posat l'ost i ja val a la webcam, Jordi? Jo no, jo no en veig. Vale, bueno, és igual. Com que queda així una mica lleig parlar en directe, jo segueixo, i si surt, ja ens dieu alguna cosa, que això que us estava dient, doncs truqueu per telèfon i ens dieu el nom de l'illa de l'ost, o el que vulgueu. Dit això, jo segueixo amb el programa perquè tenim més històries. Ja sabeu que fa unes setmanetes vam encetar una secció nova de videojocs indis, de videojocs independents, d'aquells videojocs diferents, amb un punt d'autor, amb un punt de qui ho ha treballat, amb un punt de, doncs, d'aparença artística currada, o, bueno, una mica aquells videojocs que poden agradar a tothom, però també poden agradar a la gent que no els agrada els videojocs, no? Aquella història del videojuego per a la gent que no els agrada els videojocs. Bueno, sempre portem o intentarem portar títols que s'escapin de la norma, que no siguin videojocs comuns, sinó, doncs, això, que aportin un petit plus, ja sigui, com us dic, a nivell guió, a nivell visual, o el que sigui. I és el cas una mica del títol que us portem avui, que es diu White Night, que va ser publicat fa unes setmanetes, durant el dia, un dia de març, ara fa menys d'un mes, i és una proposta d'un estudi que es diu Som Studio, tots aquests videojocs arriben de la mà d'autors o de petits estudis composats, doncs, de vegades per dues, tres persones, quatre persones, com a molt. Vull dir, són currus bastant importants que porten a terme poca gent. Després suposo que tenen ajudes i tenen aquestes històries, però el nucli creatiu sempre són poquetes persones. I en aquest cas és, doncs, això, una productora que es diu Awesome Studio, i la cosa és, doncs, una mena d'homenatge al cinema negre més clàssic, però que incorpora elements d'altres gèneres com ara el terror. La història és la d'un senyor, tu com a protagonista arribes a una casa després de tenir un accident amb el teu cotxe, tu vas circulant per una carretera tranquil·lament, se't creu a una noia que et fa sortir de la carretera, tens un accident amb el cotxe i el primer que trobes és una casa, una mansió que sembla abandonada. T'aproximes cap a la casa i entres i allà, doncs, et trobes la de Dios es Cristo perquè sembla que està la cosa abandonada però alhora sembla que hi ha senyals de vida, senyals d'algú que hi ha estat vivint fa poquet i a poc a poc, doncs, van sorgint certs fenòmens una miqueta estranys, de difícil l'explicació, deixem-ho així i no vull parlar més de l'argument perquè la història és anar descobrint anar desplegant una mica tot el que passa amb aquest senyor que sembla, doncs, això ha sortit d'una pel·lícula de cinema negre i que a poc a poc es va ficar en una història més pròpia gairebé de Poe. El xulo d'aquest joc és la història però també és una mica l'apartat visual perquè com que és un gran homenatge al cinema negre és un videojoc molt cinematogràfic visualment i a nivell sonor molt, molt cinematogràfic apel·la als anys 40 de fet la història passa als anys 40 i està tot fet en blanc i negre i quan dic blanc i negre vull dir blanc i negre no hi ha grisos és tot blanc o negre és un contrast super, supermarcat que permet a la gent d'Ossom Studio doncs això jugar amb les llums i a les ombres per crear efectes bastant al·lucinants i bastant acollonidors també, per què no dir-ho en aquesta història doncs que a poc a poc va virant cap al terror i que jugar doncs molt amb això amb aquestes ombres i amb una planificació molt pròpia del cinema especialment el cinema expressionista té plans així bastant avarrants les posicions de càmera de vegades són una mica desconcertants de vegades una mica massa desconcertants perquè afecten el que es diu el gameplay és a dir l'experiència de joc de vegades és una mica complicat caminar i cada cop et canvia el plano ja no saps molt bé cap on vas però en qualsevol cas el que fa aquesta planificació tan avarrant i tan tan extrema doncs és això crear aquesta sensació d'inquietud de malrullisme d'atmosfera no ho sé enrarida és tot és tot un malrotllo bastant important i jugar amb els llums apagats doncs la veritat és que afecta al final t'acaba afectant t'acaba afectant com a persona i com a personatge perquè una també de les característiques d'aquest joc i no és original perquè això ja s'havia vist en algun altre joc però tot i així està molt bé és que si et quedes sense llum com a personatge és a dir si se t'apaguen tots els mistos o si entres en una habitació que no hi ha llum a poc a poc vas perdent el cap et vas tornant una mica loco i al final s'acaba la partida et desesperes et tornes boig i s'acaba la partida pots continuar pots tornar a començar però en qualsevol cas el que has d'intentar evitar és sempre quedar-te a les fosques sempre has d'anar amb un llumí que il·lumina lo justo també s'ha de dir no és que t'il·lumini tota l'habitació i això és lo fotut però és el que t'ajuda a mantenir la cordura tot plegat conforma això un joc que fa mal rotllo però que alhora està molt currat a nivell no només visual sinó que hi ha com us deia de guió té aquest fatalisme del cine noir clàssic que li fa un gran favor a tot l'humor que et crea com a jugador i jo penso que és un títol que potser no és perfecte té alguns fallos té alguns diguem puzzles una mica raros no saps ben bé com resoldre algunes situacions però sí que és veritat que a poc a poc et vas ficant en aquesta atmosfera en aquest mal rotllo en aquesta història i al final la cosa s'acaba quedant bastant gravada tant al cervell com a la retina White Knight ja us dic no cal que us agradi molt els videojocs per provar aquesta mena de títols que us oferem nosaltres jo us recomano que li feu una ollada està per PC i em sembla que per alguna consola també ha sortit i per Mac o sigui que que no teniu excuses si voleu provar-ho la setmana que ve ens comenteu doncs escolta seria una bona opció una beste que veit que veit Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Tindremà! Fins demà! Gràcies! Un dels que fins demà! Fins demà! A banda de la cançó! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Lisora! Sencules però! Fins demà! una jugabilitat superguai, no sé què, i elevats per la crítica, tot això. Bé, no, més ben dit, elevats per la crítica sí que estan, però són jocs que tenen un punt diferent i tenen un punt artístic, jo vull recordar-ho. És el que té el mercat indie. D'acord, dit tot això, aquesta setmana hi ha estrenes, i van haver estrenes la setmana passada, però no vam fer programa, així que es van quedar una mica en el tintero. M'agradaria parlar de quatre novetats cinematogràfiques, algunes s'estrenen demà, que és divendres, i alguna altra es va estrenar la setmana passada. O sigui que ja, a partir de demà, les podeu veure totes al cine. Farem una cosa, parlarem de dues d'elles, i jo agafaré aire, posarem una mica de música, i després parlarem de dues més. No us penseu que m'he oblidat a mig camí. En qualsevol cas, primera proposta. Una cosa que es diu Get, el divorcio de Vivian Amsalem. I ara que parlàvem de temes autorals, i de coses indies, i de coses una mica fora dels grans circuits comercials, del mainstream i de tot això, doncs és un bon moment per parlar d'aquesta pel·lícula, que és una proposta que ens arriba d'Israel, i dirigeixen Ronit i Shlomi Elkabets. Això són dues persones, Ronit Elkabets i Shlomi Elkabets, que són dos germans que porten ja uns quants anys dirigint cosetes, i han dirigit algunes coses juntes, i aquesta és la seva nova pel·lícula. Una pel·lícula que és, a part, la culminació d'una trilogia sobre el personatge de Vivian Amsalem. no és que sigui, diguem, una cosa amb una continuïtat molt temàtica, és a dir, no és que hagis de veure les anteriors per entendre aquesta, perquè no tenen res a veure les unes amb les altres, excepte alguns punts que sí que són comuns a nivell argumental, però és una història totalment nova, protagonitzada perquè està Vivian Amsalem, que sempre ha estat el centre una mica de conflictes familiars. Aquesta parella de directors, que us recordo són germans, són una noia i un noi, sempre han volgut una mica posar en crisi els conceptes més tradicionals de la societat israelí, i concretament la institució familiar. Sempre han intentat donar noves visions i una mica criticar els preceptes com més acartonats de la societat que impliquen la família tradicional i totes aquestes coses. I en aquest cas, la qüestió és que parlen d'aquesta Vivian que es vol divorciar del seu marit. Amb la mala sort que en la societat israelí, si el marit no vol divorciar-se, doncs el divorci no es pot consumar, o se'n van a judici i s'ho miren, però si el marit no dona el seu visto bueno, la cosa no prospera. Amb la qual cosa, la dona acaba sent gairebé una propietat del marit en aquest sentit, i en fi, doncs es produeix una situació incòmoda i xunga i de dudosa qualitat humana. És el que li passa a aquesta dona, que pretén divorciar-se d'aquest senyor, i com que tampoc té una excusa molt ferma, en tant que no és una persona que li hagi donat motius especials per divorciar-se d'ella, o d'ell, més ben dit, és a dir, no és un maltractador, no és ell la manté, totes aquestes coses, que són coses que sí que podrien forçar el divorci, doncs aquesta noia no té com divorciar-se d'ell, que es nega rotundament a separar-se. És la tragèdia, és una tragèdia que s'allarga durant molts anys, tots els anys que el senyor va dient que no, que no li dóna la gana a separar-se d'ella, i que, doncs això, donar una visió de la societat israeli bastant desesperançada en aquest cas, o en aquest tema en concret, i tot i així, tampoc dona peu a una pel·lícula especialment dramàtica, té moments molt dramàtics, planteja una situació molt potent, i sí que és molt dramàtica la situació que planteja, però després la metodologia dels directors no és centrar-se en un melodrama superlacrimogen, sinó, doncs això, parlar d'aquesta absurditat i fer-ho a través del drama, però també a través de la comèdia, de la sàtira social i una mica de la representació de tot un panorama poblat per uns personatges, doncs una mica pintorescos. La protagonista de tot això, que és la Viviana Amsalem, està interpretada per la pròpia Ronnie L. Cabez, com us dic, 50% de la parella de directors de la pel·lícula, i la veritat és que la noia ho fa super, super bé. Es posa la pell d'aquesta Vivian i la veritat és que se la deixa pel camí. I no és per menys, doncs per això, perquè és una pel·lícula que apel·la a un procés llarg i tortuós, que va ser, a més, per cert, èxit a Kant, va triomfar bastant entre la crítica i que va estar nominada als Globus d'Or com a millor pel·lícula de parlar no anglesa pel seu país. A mi em va sorprendre que després els Òscars no l'agafessin, com a mínim com a nominada. Però, perquè és una pel·li que té tots els números, però, bueno, en fi, aquí està. És una pel·li, per cert, dic que té tots els números perquè, tot i ser una pel·li autoral, tot i ser una pel·li que només passa en un escenari, que és l'escenari on se celebren aquests judicis amb aquest tribunal rabínic, tot i ser una pel·li com molt pelada, molt austera, és una pel·lícula que pot agradar a tothom, és una pel·lícula que obre els seus braços i una mica qui vulgui ficar-se en aquesta història apassionant, doncs, segur que no se'n penedeix. És la primera de les propostes que tenim per aquesta setmana. Posa una miqueta de musiqueta de fons que agafo, que agafo aire. Ah, sí, és veritat, tenim trailers. Tira un trailer, va. No, señoría. Bueno, sí sona aquesta Get el divorcio de Vivian Anzalem. Ostres, em costa dir el nom, eh? Vivian Anzalem. Aquest és el trailer. I fem una cosa, sentim el trailer de la següent proposta que ja veureu que no té absolutament res a veure. Disculpe, señora. No habrá visto a alguien que se parezca a este hombre, ¿verdad? Este es... David. Ana, te presento a David. Hola, mucho gusto. David era amigo de tu hermano. ¿Conocías aquello? Bueno, ja més o menys veieu per on van els tiros, literalment, el de tiros. Això no té res a veure amb el que estàvem parlant ara, però també és una proposta interessant a la seva manera, que, insisteixo, és una manera totalment diferent. És un tema que se diu The Guest, algo així com El Invitado. És la darrera pel·lícula d'Adam Wingard, que és un d'aquests nous reis del terror sofisticat, que va dirigir una pel·lícula que es deia You're Next, ara fa uns anyats, i que va triomfar bastant entre els fans d'això, del terror com més, bueno, una mica més indie, una mica més hipster, una mica més guai, no? No és el terror d'omplir moltes sales, tot i que és un terror que tampoc és que sigui, bueno, tampoc proposa coses raras, simplement és una revisió dels cànons del gènere, però, bueno, té aquest puntet més guai que moltes de les propostes que arriben cada setmana des de Hollywood. Bé, doncs, l'Adam Winger s'enquadra en aquest mundillo, també va participar en UBHS, aquella mena de compilació de curs terrorífics que després va tenir dues seqüeles una mica xungues, també se va a Horrible Way to Die, una altra proposta, així, una miqueta de culte entre els fans del gènere, i ja us dir, que ara arriba d'aquest, la seva darrera proposta, que va arrasar bastant a Sitges, va agradar molt, i que ara la podem veure bastants mesos després la podem veure en salars comercials. És la història d'un senyor interpretat per Dan Stevens, que és un actor bastant jove que jo no tenia gaire vist, que arriba a una família i s'introdueix en aquesta família, una mica els conquista a través d'una mentida que té a veure amb el fill de la família que es va morir a la guerra i tot això, i ell es fa passar per un amic del fill i s'introdueix en aquesta família i l'oponi una mica tot a patar arriba. És una mica el model l'enemigo en casa, allò de la persona que entra a casa teva i una mica t'amenaça des de dins. És, jo crec que, una visió poc dissimulada d'una de les pors més importants de la societat nord-americana d'avui dia, que és això, que el vecino és tu propi enemigo i que fins i tot se't cola dins de casa teva. A partir de l'11S ja sabem que els americans es van tornar una mica bojos amb aquest tema i aquesta és una nova mostra d'aquesta tendència. És una pel·lícula bastant xula que no agradarà a tothom per descomptat, però que té un punt guai i és que fa un homenatge al cinema de terror dels anys 80, aquell cine del John Carpenter i de tota aquella tropa a través d'una fotografia que remeta tot aquell tipus de cine també entre sofisticat i amb un punt artesanal i tota aquella història i a part de tot això té una banda sonora repleta de temes molt ochenteros que faria la delícia de qualsevol fan del gènere d'aquella època. De què és una proposta com us dic molt diferent, també molt diferent a les dues de les quals us parlarem, però que jo crec que val molt la pena fixar-s'hi com a mínim ni que sigui per informar-se i veure de què va la cosa. És el mic on? Espera, espera, espera. Ei, ei, ei. Fem el mic on. Come on, come on. És el mic on o no? I vols el mic. We're bringing up nobody, nobody, nobody but the number one rapper in the world. He's been traveling all over the world. He came back just to give you some games. All over the body. What's happening for you? Come on, come on. I'd have been through a whole lot. Tried tribulation but I knew God. The devil wanna pull me in a bow tie. Played at the holy while they don't go try. Yeah, yeah. As they look around me, so many motherfuckers wanna down me. But enemy gonna never drown me. In front of a dirty double maybe they found me. And I love myself. I want you looking at me. Tell me what you see. I love myself. I put up on that in the back of the back of the head and I'm going there. I love myself. Illuminated by the head and the guy boy, don't seem shy. I love my one day at a time. They wanna say it's a war outside. Bomb in the streets. Gone in the hood. Marble police. Black on the corner with a line full of fiend and a bottle full of lean and a mother wanna scream. These days of frustration keep going. Go to the front. Yeah. I dug these cold faces. Post-up feed fight for four bases. Dreams are realities. Peace. Blow steam in the face of the beast. Sky can fart down. We can cry now. Don't look at me, motherfucker. I smile. I love myself. And when you're looking at me I tell me what do you see. I love myself. I put a bullet in the back of the back of the head and look at me. I love myself. I illuminate it. All y'all come in front. Y'all come up to the floor. Baby, who are you? Come on. What you gonna do? Flip your head and keep moving. Turn the mic up. Punch it. It's the fashion police. I wear my heart. Hold my sleeve. Let the runway start. You know the man's a bull dealer company. What do you want from me and my scars? Everybody like confident. Everybody like confident. How many times my potential was an enemy? How many times this city making me promises? So I promise this nigga. I love myself. And when you're looking at me. Tell me what you see. I love myself. I put a bullet in the back of the back of the head and look at me. I love myself. Illuminated by the hand. God, boy, don't seem shy. I love myself. One, two, three. I went to war last night. With a heart of medic weapons don't nobody call a medic. I'ma do it till I get it right. I went to war last night. I've been dealing with the question ever since I adolescent. I can never hear the blessing. I can never see the message. I can never take the lead. I can never bother read from a negative and letting them annihilate me. And it's everything and I'm moving at a million speed. Feelin' run into a pill and let nobody and I'ma do it till I get it right. I'ma do it till I get it right. Not on my top. Not while I'm up here. Not on my top. Kill the music. Not on my top, man. We can say that shit for the streets. We can say that shit is for the kids, bro. 2015, niggas tired of playing victim, dog. Niggas ain't trying to play Vic Tutu. How many niggas we done lost? Yeah, yeah. How many we lost? No, for real, answer the question. How many niggas we done lost, bro? This year alone. Sí, sí. Corta, esto que esto es muy verde, eh? És que diuen diuen nigger i potser ens veten, no? Aquí a la ràdio. No parlen de dir nigger en aquest disc que tota la crítica ha coincidit en dir que és ara pel que portem d'any el disc de l'any. És el retorn de Kendrick Lamar que és una autèntic bèstia del hip-hop i és brutal. És que és un disc al·lucinant. Un disc que no només té hip-hop sinó que, com heu sentit, també conté altres gèneres com ara funk, com ara rock, fins i tot, com ara R&B i que tot conforma una mescla explosiva, penso, d'això, no? De cultura negra i de tota aquesta nova música urbana. Kendrick Lamar, To Pimp a Butterfly, és com es diu el disc, i aquest tema és un dels últims temes de l'àlbum que es diu Ai i que té, doncs, aquesta marxa i aquest ritme que heu sentit. Vale, dit això, seguim el tema cine i podem sentir-ho. кров, anem i qui hi ha avançat? civilian no he viscut però al solant saps qui va trencar ok, ok convé feir-te per exemple avreciatures mes de japones és que volia... em relaxa no, de veritat el tema japonès em crea un rotllo deixo'l'hi una estoneta més Bueno, ja, potser que hi ha prou Em relaxa el tema japonès Però també fa una mica de ricilla Aquesta manera com parlen els japonesos No és per res, eh, vull dir Els hi tinc molt de carinyo Però, bueno, és graciós Tot això que ve Estrenen una pel·lícula japonesa Aquesta setmana Que es diu Agües Tranquil·les I que és tot un esdeveniment Perquè la veritat és que no s'han estrenat moltes pel·lícules De la responsable d'Agües Tranquil·les Que és la Naomi Kawase A les nostres pantalles Així que el fet que n'arribi una Mira, la veritat és que és una grandíssima notícia S'ha pogut veure festivals Ja fa uns mesos que dóna voltes por ahí Però, bueno, escolta, si demà podeu Alguna ment inquieta Algú que li agrada el cine japonès Algú que li agrada la cultura una mica Més oriental I aquestes coses més relaxades Que vagi a veure aquesta Agües Tranquil·les Que, com us dic, és la nova proposta De Naomi Kawase, autora de grans obres mestres Punt desconegudes, no ho negaré Però són obres mestres igualment Com ara Xara, com ara El Bosque de l'Uto Com Nanayo o Com Visitors Que són pel·lícules Doncs que això, o que no hem pogut veure aquí El Bosque de l'Uto sí que la van passar en sales comercials O que les hem pogut veure en festivals El BAF, el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona Aquell que feien Sempre passava pel·lícules de la Naomi Kawase Doncs bé, Agües Tranquil·les Arriba a les sales comercials Ja veurem a quantes En qualsevol cas, és una pel·lícula Molt lírica Molt lenta també Molt contemplativa Que, bueno, doncs Parla una mica d'aquests temes Dels quals acostuma a parlar La Naomi Kawase I, com ella, molts autors del nostre temps Especialment els autors japonesos Que alguns, doncs Parlen de la mort I d'aquesta mena de relació Entre la persona i la naturalesa I com el cicle vital Doncs sempre està tan relacionat Amb els cicles de la naturalesa Dels canvis climàtics Tota aquesta història Explica la història D'una parella Que va evolucionant al llarg del temps Que mantenen una relació Però no ho fa, òbviament Suposo que s'obre dir-ho A la manera Hollywood Sinó, des d'un punt de vista Doncs això Molt més ten Molt més pausat Molt més líric I amb moltes ramificacions Metafísiques A veure, diumenge a les 4 de la tarda Potser que no l'aneu a veure Però si voleu noves sensacions Si us agrada per descomptat El cinema asiàtic més pausat O si voleu quedar bé Amb, no sé Amb alguna noia que us vulgueu lligar Que sigui cultureta Doncs porteu-la a veure Aguas tranquil·les Still the water Que és el seu títol internacional I segur que ha quedat molt bé Perquè és pressió El ganador del premio Cotacladi 2010 El ganador del premio Cotacladi 2010 El ganador del premio Cotacladi 2010 El ganador del premio Cotacladi La quarta recomanació És una recomanació Que us fem en el flutó d'aquesta setmana És una pel·lícula del premio Cotacladi 2010 És una pel·lícula italiana De Paulo Virgí Que com tantes pel·lícula italianes D'aquesta temporada I de la temporada passada Doncs fa una petita radiografia De la societat italiana I no és una radiografia Molt compliant Que diguem Els italians Sempre els ha agradat molt Criticar-se Criticar-se La seva pròpia societat També els agrada Doncs Ressaltar les coses bones Però de vegades Els cineastes Quan es posen a criticar Són bastant punyents I ja us dic Que últimament Hi ha hagut Algunes quantes pel·lícules Em sembla que us vam parlar També de Calabria Animenere Doncs això Que donen una visió De la societat italiana Bastant xunga I aquesta és una d'elles La darrera pel·lícula De Paulo Virgí Com us dic Que és el director De Vacaciones de Agosto De Los Anos Dorados A todo el Santo Día Pel·lícules que hem pogut veure Per aquí en els darrers anys I aquesta en concret El Capital Humano És la gran triomfadora Dels David de Donatello Que si estàs una mica posats Doncs sabreu Que són els grans premis De l'Acadèmia del Cinema Italià Això és garantia? Bueno Doncs una mica sí Però bueno Potser no necessàriament Però en aquest cas Jo crec que la cosa Està bastant encertada Perquè Aquesta pel·lícula Protagonitzada per Valeria Bruni Tedeschi Fabrizio Ventibolio I Valer Diagolino Penso que és Una d'aquelles pel·lícules Que Bé Potser no fan Molt de soroll Mentre les veus Però A poc a poc Et van deixant Una sensació Que després Recordes al cap dels dies És la història D'un grup social Hi ha unes famílies Hi ha unes famílies Hi ha unes persones Que es produeixen un succès Una mica traumàtic I a partir d'aquí El director el que fa És explicar una mica Els diferents punts de vista D'aquest mateix succès O més ben dit Explica el mateix succès Des de tres punts de vista Diferents Doncs una mica Posant en sol Fa totes les manies Fòbies I vicis socials De tota aquesta gent És una pel·lícula Que reflexiona En tornar a la família I també En tornar a conceptes Com la culpa I la responsabilitat I tot això I que està dirigida Amb el rigor habitual Del Virgi Que és molt Una pel·lícula Que potser No és de les millors De l'any Però Que jo penso Que és una boníssima opció Per tots aquells Per tots aquells Que els hi agradi Que els expliquin Una història Ben explicada I Que Al final Et deixa una miqueta Fet pols Do I get another chance Do they make the final step Above the ones That are no self-effect Cause they know How to walk at me Walk at Walk at me I found it hanging from a cloud That time That time we went up there It looked like diamonds And pearls And pearls There was so much of it There was so much of it I wore a little in my hair Everyone said Silly girl Bed To be played out Home and知 Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bins demà! Fins demà! Fins demà! Val! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! I Going to! Fins demà! Fins demà! Fins demà! per la setmana que ve, però no passa res, la setmana que ve en parlarem. Ja sabeu, serem aquí a partir de les 8 del vespre a Ràdio d'Esvern i esperem que hi sigueu vosaltres i a veure si podem tenir el xat disponible perquè així ens puguem comunicar una mica millor. Moltíssimes gràcies, fins la setmana que ve, cuideu-vos molt, adeu. Sous-titrage ST' 501 Sous-titrage ST' 501 Sous-titrage ST' 501