#2 - Coelho i la pirateria, teatre al Lliure, Let's Festival (Tachenko/Odio París), Wimbledon Green, sèries (Peep Show, Raising Hope) i estrenes (Luces rojas/Chronicle/Haywire) + La Terminal: animació lectora a Sant Just

Ara escoltes, ràdio d'Esvern, sintonitzes, ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Lluís, durant el 8.1. Vuit de la tarda i zero minuts. Minut amunt, minut avall. Bona tarda. Que puntualitats. Has vist? Em sembla que ja són les 8 i 11 minuts. És la primera vegada que entrem tan aviat, has vist? Hòstia, ara se'ns farà llarguíssim el programa, no sabrem què dir. Sabrem, sabrem què dir, sabrem què dir. Sí, jo crec que sí, jo crec que sí. Potser podem deixar uns quants silencis incòmodes entre mig. Bueno, en fi, de moment jo vaig carregar en el xat, o sigui que puc fer silencis, tu no et preocupis. Mentrestant jo et vaig saludar en Carlos Acumeli, bona tarda. Bona tarda, Xavi. Bona tarda, Marc. Ah, bona tarda, Marc. Bon vespre. Bon vespre. Està reclamant la nostra atenció. El Marc em diu... Està fent seny. Jo crec que està dient guarreries. No sento res per aquí, que ho sàpigues. Sí, que em sembla que li falta una esponjata al teu micro. I què? I qualsevol problema? La fem a peló? Espera, hòstia! Això ens passa per començar tan aviat. Ui, ui, ui, això és començar amb el peu, eh? Escolta, que hem de parlar de coses importants i coses sèries d'avui. Hola. Hola. Sí, ja estem... Mira, si haguéssim començat un minut més tard ens hauria donat temps a... A muntar-ho tot. A muntar-ho tot, però no és el cas. Bueno. En fi, va, tirem millars. Escolta, benvinguts a tots al Condensador de Fluso, un programa amb una miqueta de cultura. Molt condensat i amb molt de fluso. Sí, és un programa que no necessita carreteres, per exemple, podríem dir, o un programa gravat el 1985. Entra Marc a l'estudi, en una maniobra de risc bestial, tenint en compte que estem en directe. Confirmem que m'acabarà. Aquests sons que sentiu... Aquests sons que sentiu eren Marc manipulant el micro i els sons que no sentíeu eren el Carlos parlant. Em sembla que no s'ha sentit res de tot el que has dit, Carlos. Espero que no fos important. Segurament no. No, tota la part que has dit del sentit de la vida no s'ha sentit. I la part del autisme implícit de tus pezones? No, tot això tampoc s'ha sentit. Ho sento, veuràs, de tornar-hi un altre dia. Bé, doncs comencem com acostumem a fer últimament amb el personatge de la setmana, perquè recordem que creiem que hi ha gent que es mereix una mica a ser recordada per alguna o altra causa. Sí. Entre tota aquesta maranya de famoser o brutal que hi ha, i vam dir, bueno, doncs, escoltar, reivindiquem de tant en tant alguna personeta. Avui a qui reivindiquem. Espero que sigui... Espero que m'agradi, Carlos. Espero que sigui guai. Vinga. Ja et dic que no t'agradarà. Doncs fora d'aquest estudi. Vinga. Va, va, digues, digues. Digues qui és. Avui reivindiquem el Paulo Coelho. Fora d'aquest estudi. Veus? Sabia que no t'agradaria. Vale. Al marge que sigui santo o no de nuestra devoción, el tio s'ho ha currat. El tio s'ha currat molt en els últims dies, ja fa un pari de setmanes, potser d'això. El cas és que... Vols dir què? O sigui, a mi és que Pablo Coelho i currat no em lligaria gaire. Em lligaria més que Pablo Coelho i negros, per exemple. Un. Va, va, no, tira, tira, t'estic interrompent. No, sí, sí, va, va. Que l'estem convidant aquí, home. T'estic sabotejant, tira, va. El cas és que amb tot aquest merder que està vendent ara aquests dies amb la Leicinde, la nova Leicinde Vert que s'acaba d'aplicar avui i totes aquestes coses, tots els autors queixant-se dels drets, de tal. El Pablo Coelho ha dit que ell està encantat i que, per favor, continueu publicant les seves obres via, a més, crec que ha dit Pirate Bay o alguna d'aquestes. Ha concretat, eh? Sí, sí, sí. El tio s'ha mullat. Està encantat d'això. Sí. I, a més, perquè el tio diu, la gent es va descarregar algun llibre o d'altres, però si els agrada, després van i compren les restes originals. Diu que el tio ha pujat les vendes així. No m'ho crec. La meva teoria és, la meva teoria és la següent. El tio és un pirata, en el sentit que s'ho baixa tot, llavors no li sembla bé aquesta llei, això per començar. Llavors, ha fet un pacte amb Pirate Bay i els ha dit, jo us promocionaré la pàgina i, a canvi, totes les pèrdues que tingui de no vendre els meus llibres, doncs me la pagueu, me la compenseu econòmicament. Aquesta és la meva teoria. Eh, ojo, ojo. Ah, em puc estar equivocant. No sé, li podem preguntar. El tenim aquí davant. Senyor Pablo Coelho, que... És el cas? Pablo Coelho? Qui encara ja otorga. Exacte. Doncs, dit això, Pablo Coelho, bueno, homenatjat de la setmana, t'has adonat que estem homenatjant un tio que promou la delinqüència. Sí, sí. Perquè, al marge que estiguem a favor o en contra del Pirateo, de moment no és legal. Bueno, no sé si és il·legal. Tampoc és il·legal. Bueno, vale. Doncs estem promocionant la legalitat. Ah, exactament. Maco, eh? Vale, doncs, dit això, va, entrem en matèria. Entrem, entrem. Vale. Parece ser que va a llover. Bueno, doncs hem començat amb l'escriptor en negros. Segons tu, continuem parlant de teatre, eh? No, no, soc conscient que ha sonat una mica malament. No volia dir exactament això, però en essència sí, volia dir això. Vale. Per rescomptat. Avui, perdona, perdona que abans d'entrar en el torron, digui que ens podeu parlar pel xat. Avui està una miqueta calladets, està una mica tímids. Bueno, ja ho sabeu, podeu entrar al xat de Radio d'Esvern, www.radiodesvern.com i explicar-nos el que buenamente queráis. Si no us inspira el xat, perquè les coses de la tecnologia són una mica fortes per vosaltres, doncs ens podeu trucar a 93-372-3661. Molt bé. I també explicar-nos... Cada cop que dic bé el telèfon, és a dir, molt bé. Sí, perquè durant tot un any vas estar... És veritat, és veritat. No, no, és que fins i tot ara he dubtat una altra cop. Doncs ens podeu trucar, ja ho sabeu, i ens expliqueu també qualsevol cosa, ens feu recomanacions. Això és un programa de recomanacions, o sigui que... Recomaneu. Recomaneu. Recomaneu-nos coses que nosaltres ja estem cansats de fer tanta feina. Exacte. Vull dir, per una vegada, a veure si us podeu enrotllar i en sou vosaltres al programa. Però bueno, en fi, no, va, tira, va. Molt bé, com només tenim aquesta cançó de fons i he de parlar de tota una secció... Oh, perdó, perdó, perdó, és veritat, en podria haver esperat. Parlem de... No podria haver esperat, i no... Bueno, va, tira, va. Parlem de recomanacions, i parlem de recomanacions futures, perquè d'aquí un parell de setmanes, concretament des del 22 de març... Escolta, sembla que t'hagin pujat el pitjara de la veu, eh? Sí. Parles com un pitufo, tio. T'ho juro. No te n'adones, eh? Però estàs parlant super... Va, tira, tira, tira. En fi, ja no sé què estava dient. Teatre. Hem de parlar de teatre. Del 22 de març al 24 de març, és a dir, el 23 és el meu aniversari, ai que deia que m'he quedat regalat l'entrada, al Teatre Lliure de Gràcia hi ha una obra molt interessant. Vale? Es diu La nuit just avant de la foguette. Pots tornar a repetir? No, ho pots repetir tu. Jo no ho he dit, per tant no puc repetir. És l'adaptació teatral del... Oh, que difícil és parlar en francès. Bernard-Marie Colté. Que és un dels grans, dels més importants del teatre francès dels últims anys. I bé, es tracta d'un monòleg. D'un monòleg d'un tio, sol, depremit, fet caldo, que només durarà tres dies, i per això ho diem ara. Ho volem dir ara, no podem dir si és bona o durenta perquè no l'hemos visto, però pinta molt interessant. Sí, sí, sí, només volia citar-ho ara per anar a preparar el terreno. No sé si s'està acabant la cançó, s'està acabant la cançó? Bueno, si s'acaba no passa res. És que ara a mi m'has obert el gossanillo, tio. Ara m'has deixat el polvo. Et volia preguntar, no, et volia preguntar si és en francès l'obra. Sí, sí, sí, és el que t'anava a dir. Si podem parlar encara, és extranjera. L'obra, el monòleg que fa, de fet, el protagonista és el Romain Doury. Hombre, és el Romain Doury, sí. Ah, sí, és més fàcil del que sembla. Sí, home, el francès és fàcil. Romain Doury, i veig que dirigeix Patriceró, però Patriceró, Patriceró, dels Patriceró de tota la vida. De Patriceró. De Patriceró? Sí, sí, sí. Del cine, de veritat. Ja et dic que és important això. Per això et dic que només són tres dies. Suposo que ja tindrem temps de parlar-ho més endavant. Vale, ja hi arribarem. De totes maneres, és en francès. Saps si tindrà subtítols, per qualitat? Sí, crec que hi ha un extra, que es diu Jordi Domènech, que porta els subtítols a la mà i va canviant. Bueno, no sé, escolta. Des d'aquí ha arribat. Com no va guanyar el Goya, s'ha quedat una mica... S'ha quedat aixecat potxo, eh? Jo el veig potxo, el veig per garrer i li dic, Jordi fa... Està potxo. Bueno, en fi, doncs, vale, molt bé, queda apuntada la Nui. Recordeu, del 22 al 24, el Teatre Lliure de Gràcia. Aneu preparant-vos, 22 a 27 euros, per ser. Perfecte, la Nui justament l'Efo. Es deia així? Sí. Molt bé. Bueno, va, som-hi amb un dels nostres temes sencers. Tirem els Tatxenko. Per què tirem els Tatxenko? Perquè arriba el Let's Festival, aquest festival que se celebra a la Salamandra de l'Hospitalet, que recordo que està a l'Avinguda Carreret 235, i aquest mateix dissabte, demà passat, toquen els Tatxenko amb Odio París. Ahir es nada a la sala... Uh, sentim una estoneta? Vinga. Pues a mi. No hay motivos para que acostumbrarse a que, por qué, me tuvo que pasar a mí. Yo era amable amar con las jóvenes, muy bien, y que las pistas llevan hacia mí, que la paz y la paz y el desorden. Y al volver a la acción, y a mis bolsas de viaje más calientes, ya no me echaré de menos más. Y alentar el calor, en lo imitar no hay nadie diferente. Que esto es mucho mejor, nada podrá asustarme en mi frente, lo que hubiera escrito ya no está. Dime tiempo y verás, que ya no creceré más. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Música. Bé, els Tachenko, amb aquest tema que rescatem del Baul de los Recuerdos, els podeu veure en directe amb Odio París aquest mateix dissabte a quarts de 10 a la Salamandra 1. Entradar molt barateta, no? Sí, 8 euros, tio. 8 euros anticipada i si la compreu allà, 10. Molt bé. Està bé, eh? Jo recomano, jo hi aniré, per descomptat. Segur. T'ho juro? Ja m'ho he apuntat a l'agenda. Sí, sí. Canviem de tema, va. Escolta, que sí que hi vaig. Vale, vale. Ei, ens veurem. Home, que les coses que recomanem, les recomanem de veritat. I jo sóc el primer que m'agraden els concerts que recomanem i que m'agrada llegir els còmics que recomanem, com per exemple una novetat que ha sortit ara fa poquet, és una novetat de febrer, de fa poques setmanetes, que no només és una novetat, sinó que a més diria que és el mejor còmic de l'any. Joder. Sí, bueno, va, portem dos mesos de març. Sí, portem dos massets de... dos? Sí. Ja no i febrer. Dos sencers. Jo crec que ja tenim, de moment, candidat a ser millor còmic de l'any. Clar, queden deu mesos. Però, bueno, escolta, si haguessin de fer... Si ara em pillessis aquí un aquí te pillo, aquí te manto, em diguessis qual és el millor còmic de l'any? Probablement et diria Wimbledon Green de Seth, el director... Ai, el director, ui, l'autor canadenc, que ara mateix acaba de treure aquesta obra de la mà de Sin Sentido, en l'editorial Sin Sentido, i que, bé, doncs, s'eregeix un cop més com una de les obres imprescindibles del moment. I dic un cop més perquè aquest senyor està força acostumat a facturar grans còmics. Jo diria que tots els còmics que s'han publicat d'ella en aquest país són poc menys que imprescindibles. Tant el Ventiladores Clyde, com el La vida és bona si no te rindes, com George Sprott, són tres comicazos imprescindibles, a més, per entendre el devenir del còmic alternatiu anglosajón, podríem dir-ho així. I ara aquest quart, Wimbledon Green, doncs, jo crec que s'assuma perfectament en aquest quarteto. Hi ha gent que diu que és la millor obra de Seth. Jo, bé, tampoc t'ho sabria dir si és la millor. A mi m'han agradat totes quatre. Però, en qualsevol cas, és una oportunitat, doncs, immillorable per, si no coneixeu Seth, començar a reconeixer ara. Si ja el coneixeu, seguir disfrutant de les seves històries. I encara aquest Wimbledon Green, que no és, sinó, la història, és la biografia vital, diguem, d'aquest tal Wimbledon Green, que és el major coleccionista de còmics del món. Oh, té més meta. Sí, sí, sí. És que té tot el bé. Reúne tot el bé. És un còmic sobre còmics. El còmic sobre còmic és un tema que s'ha tractat bastant en el còmic, malgrat les res bursus n'anciens. I, bueno, doncs, Seth torna a reincidir-ho una miqueta. I, a més, torna a fer-ho a partir de, diguem, una biografia fictícia d'un personatge que no existeix, però que ningú diria que no existeix. perquè la veritat és que aquest senyor comença a donar, doncs, tot de punts de vista diferents i tot de descripcions des de personatges, diguem, circundantes a l'òrbita Wimbledon Green, i va construint, doncs, aquesta mena d'història vital que a poc a poc, doncs, quasi que te la creus. Perquè, a més, doncs, com a bon col·leximista de còmics que és aquest Wimbledon Green, doncs, referència a moltíssims autors, moltíssims còmics, moltíssima cultura comiquera anyeja, que no existeix, que és inventada, totalment, amb la qual cosa... Sí, sí, sí, sí. Bueno, diu alguns referents que sí que existeixen, però en diu altres que no. Es barreja tot en una mena de joc ficcionat, però amb puntets de biografia i d'autobiografia, perquè el Seth sempre va deixant migajas de pan allà en els seus còmics que el podrien anar definint. Jo crec que podries, si llegeixis els quatre còmics que hi ha editats aquí de Seth Green... Ah, de Seth Green, de Seth. De Seth. És que és complicat, eh? És complicat perquè és Seth i Wimbledon Green, però no és Seth Green, és Seth. Si llegissis tota l'obra de Seth, doncs, et podries fer una idea perfecta de la seva personalitat, que és una personalitat, doncs, bueno, d'aquelles introspectives, existencialistes. És un tio que li agrada molt parlar de la soledat, parlar de l'excentricisme, d'aquestes coses, no?, de les persones que van una mica a la seva ola i que viuen una mica amb el seu estil, que és el que fa, doncs, en definitiva aquest Wimbledon Green, que és, doncs, un senyor que ha dedicat tota la vida simplement a col·leccionar còmics, a ser el major col·leccionista de còmics del món, i aquest senyor, doncs, té tota una òrbita de personatges que el rodeixen, que són, doncs, els seus competidors, els seus admiradors, els seus no sé què, la gent que l'odia. Hi ha molts odis, moltes rencilles, moltes movides xungues allà enmig, perquè, al cap i a la fi, del que parla Seth és d'una gran passió, que és la passió pels còmics. Si no, lo pregunto abierto. Vinga, tira. ¿Té alguna cosa a veure amb el tenis? No. Res, o sigui, no surt ni una raqueta en tota la... No. Està bé, està bé. No. Com a molt, podríem dir que és green, però, clar, el green és de golf, no és de tenis. Ja, però és que el Wimbledon és la pista... No, no, ja, ja, ja. Ja sé que anaves per aquí, aquí arriba, aquí arriba un senyor. Ah, vale, vale, no, és que no sé tu. No estic molt posat en esports, però aquí arribo. Vale, vale. Aquí a Roland Garros arribo. Roland Garros té tenis, també, eh? Sí, ui. Estem parlant del mateix. Vale, no, no, no, com a molt, algú posa en dubte aquest Wimbledon Green i diuen que pot ser un pseudònim com a nom, perquè aquesta persona, podria ser tres persones alhora, aquest Wimbledon Green, té tres personalitats que no se sap si són la mateixa, si són... I llavors un dels testimonis que dóna fe de la seva vida diu jo crec que és un pseudònim, potser es refereix a algú que es digui com el tenis i aquí no cola, no? No, no, estàs liant, estàs liant. No, no, no, sé el que vull dir, l'únic que no estic arribant a... Sí, m'estic liant. Doncs això té aquest to molt set, molt pausat, amb aquesta, diguem multiplicitat de voces que recorda a Zellig, diria jo, la pel·li del Woody Allen. Te'n recordes d'aquella pel·li? Era la història d'una persona que no se sap ben bé si ha existit, si no. Sí, sí, sí. Té una personalitat que no se sap ben bé com és, que es construeix a base, a partir de llegendes i de rumors i de coses que són veritat... Bé, doncs funciona una miqueta així, no? Carai. I a partir d'aquí, jo quasi us invito que agafeu vosaltres, l'he destripat bastant, però qualsevol còmic de Seth és una experiència bastant única. Entra per la vista? Sí i no. A veure, si no ets l'actor de còmics habitual, potser et costa una miqueta, perquè és una seqüenciació molt... Té molta vinyata, són vinyates molt petites, però el Seth és un autèntic dissenyador, és un tio que dissenya els entorns i que fa parlar tota la pàgina d'una manera espectacular, que es planteja la pàgina com a alguna cosa global, ja hem parlat d'aquests temes, altres autors també ho fan, doncs el Seth és un d'aquests... És un tio que jo diria que es pot equiparar, a nivell de modernitat comiquera i de disseny, diguem, del noveno arte, a gent com Chris Warren, per exemple. Jo crec que Chris Warren i Seth són dos dels autors actuals que més treballen aquesta... Bé, aquest vanguardisme basat una mica en coses passades, no? És com una mena de retro-vanguardisme, no? És com una retro-modernidad. Joder. Sí. Sí, perquè a més, això no ho he dit, l'estil de dibuix és super-retro, no? O sigui, tu veus el Wimbledon Green i em recorda... Clar, no veu d'això, però a mi, indefectiblement, m'hi recorda, no?, els còmics de Bruguera, de l'editorial Bruguera, aquells personatges tan simples, el que els americans diuen estilo Bigfoot, que és un estil de còmic que es basa en aquesta exageració, en aquest traç, diguem, grueso, i en aquesta exageració de les cares, els nassos grossos o els peus gegants, per això, d'aquí, allò de Bigfoot, doncs és una mica aquesta història. Carai, bueno, no digués més, que al final no caldrà llegir-ho, ja... No, no, no, el resto lo dejamos per a la imaginación i per a invitar-vos que agafeu tots aquest Wimbledon Green, que ha dit a Sin Sentido, i, de veritat, deixeu-vos embriagar per les seves pàgines i per la seva cadència, perquè és meravellós, és un autèntic... un tresor. Pinta molt bé, pinta molt bé. Ho és. Ho has fet molt bé. Gràcies. Gràcies. Bé, seguim creixent en quant a oients pel xat, ja... Bé, esto va en aumento, sí senyor, molt bé. Ara només falta que truqueu. Ens podeu trucar sempre que vulgueu, ho sabeu, teniu fins les 9 al 93-372-3661, que feia molt de temps que no deia jo el número de telèfon. Ara ja me l'he pres, ja pots trobar-ho dir tu. I, exacte, recomaneu coses. De fet, la cosa de la que parlem ara és una recomanació que ens vam fer fora d'antena. Pau, truca. Ah, sí, per exemple, Pau. No ens recomenos durant la setmana, recomanen-nos el dijous i en parlem. Exacte, truques aquí i ens ho dius amablement. Exacte. No et farem fora. Ens va recomanar aquesta sèrie que començava amb el tema musical que hem sentit durant 20 segons, que es diu Peep Show, i que és una sèrie british que és molt actual, tan actual que porta 7 temporades i actualment ja no s'emet. Bueno, bé. Com d'ençoe, un programa actual. Explica-te, por favor, explica-te. No, la cosa té la seva gràcia. És una sèrie de 7 temporades de 6 episodis cadascuna, de 20 i pico minuts, típico en comèdies. Bueno, si fas números, 7 temporades per 6 capítols, són 42 capítols, que és menys d'una temporada... De 20 minuts. Menys de dues temporades. Però de 20 minuts és una temporada llarga d'una sèrie normal. Ja està, ja està. Així com et veus l'host en un dia, vaig veure l'host tot en un dia seguit. Bueno, doncs et mires, Peep Show. Sí, però doncs no, no ho heu de fer així. Ah, no, no, no. Perquè costa molt. No, no, no, i tant. Era la idea i era la idea que jo volia fer. Jo volia arribar aquí dient, ja he vist les 7 temporades. No, no es pot fer, perquè és una sèrie... Vensa. Jodidilla, sí. Costa, costa entrar-hi. Costa entrar-hi, però després es gaudeix molt. La recomanació meva és que en veieu dos o tres de cop, després deixeu, i ja el dia següent ja continueu. Què te parece? Bueno, dos o tres de cop. Sí, dos o tres perquè el primer no us entrarà, perquè és molt difícil. És una sèrie que es diu Peep Show i té molt a veure amb l'estil aquest, precisament, del Peep, que és veure-ho tot pel forat del pany. i llavors la sèrie va intercalant escenes gravades en primera persona, frases veus en off on el tio està parlant amb si mateix, està dient el que pensa i tal, es va barrejant amb comèdia, amb sitcom, són dos personatges inalactats socials. La cosa va d'això, de dos personatges, que per això estem sentint els Flight of the Concourse de fondo. Sí, estem sentint Flight of the Concourse perquè són dos inalactats socials de la merda. Ah, dos inalactats igual que els protagonistes. Ah, bé, bé, bé. Tot està lligat, tot està lligat. Són dos tios que comparteixen pis, però un és un músic sense cap mena d'èxit perquè és com una mica el Ross Geller quan li va donar per fer música, i l'altre és un oficinista... Tempo infinito. Era el temazó del Ross. Exacto. L'altre és un tio que odia... Bé, un oficinista i atjot, enamorat de la seva companya, la companya no li acaba de fer cas, en fi, una mica, premisses bàsiques d'una sitcom. Però té moments, té moments realment de glòria pura, eh? O sigui, la sèrie comença amb un capítol, dius, bueno, 10 minutets una mica fruixots, reguleros, tal, i de cop i volta sempre tenen el gag, que, bueno... Però estem parlant de gags tipus d'aquests... Sorna Britànica? Estan parlant de gags de dos tius que són identitats i van a una festa i s'emborratxen i acaben, doncs... Vomitant-s'hi, fent coses. Molt bé. Sí, no arriba a aquests nivells, però, bueno, té els... Bé, però té aquesta càrrega de mala llet britànica, cortesia de Pit Show, de la qual vols dir alguna cosa més? Sí, que per què la recomanem quan ja s'ha acabat aquesta sèrie, que es va acabar el 2010? Doncs perquè no es va acabar, sinó que els guionistes, que de fet són els dos actors, entre d'altres, és un grup de dos o tres, quatre guionistes, en penso, dos d'ells són els protagonistes, que són el David Mitchell i el Robert Webb, que els conoz que ahir estan, van deixar de fer-ho perquè no tenien temps, i van dir, oi, per fer guiones de mierda, ho deixem córrer. I ho van deixar fins que... Les honra, les honra. Sí, sí, sí, ho van deixar fins que tinguessin més temps. Diuen que ara l'han trobat i diuen que tornarà el 2012 i el 2013 amb les temporades finals, 8 i 9. Ah, molt bé. Bueno, doncs ja estem al 2012, no sé si... Sí, sí, està el que aïr, està el que aïr. Jo he entrat avui al Channel 4 i no diu absolutament res. Ah, està Channel 4 la sèrie, eh? Sí, sí, sí. Això està bé, això està bé, això és garantia, és garantia. Channel 4 és IT Crowd, si no m'equivoco, també, no? Sí, i Misfits, per exemple. I Misfits. I Invitures. Mira, veus? Bé, de fet, gairebé totes les sèries que surten de Gran Bretanya són bastant... Sí, excepte les soap operes. Però... No, no, que també, com a soap operes són bones, eh? Tant com descarregar-me a soap operes, no hem arribat a aquests nivells, no sé tu. No arribarem, espero no arribar-hi mai. Però en qualsevol cas, tot el que surt de Channel 4 us ho podeu descarregar. Bé, podeu veure-ho per les fonts que vulgueu. Paulo Coelho us pot recomanar com descarregar les coses. Exacte. Aquesta, ja et dic, també té molt a veure amb IT Crowd, és aquest tipus d'humor també una mica burdo, i al final acaba enganxant, acaba enganxant, i els guionistes, un d'ells va dir que no tenia temps i es va posar a escriure Four Lions, que per mi és una de les comèdies de l'any passat més glorioses de... Ah, llavors té algú a veure el Chris Norris? No. No, no, no. Chris Norris és el director de Four Lions, que va sortir a IT Crowd. Exacte, era un dels habituals d'IT Crowd. Exacte, doncs no, un dels guionistes de Four Lions també és un dels guionistes de Pip Show. Vale, en qualsevol capítol, que sàpigues que et sortirà aquest home, eh? És probable, és probable. Jo de moment no l'he vist, però és molt més que probable que acabi sortint, perquè surt a tot arreu fent comèdies. Sí, a més, un d'aquells terroristes de l'audiovisual, un tio que li agradava incòmodar a tothom de mala manera, eh? És un salvatge. Sí, sí, sí. Va fer un reportatge sobre la pederàstia. Sí. Imagina't, aquí, con eso no te digo nada y te lo digo todo. Va ser la que va causar que... Ojo, un reportatge satíric, eh? Sí, sí. Va ser la que va causar que sortís de la sèrie IT Crowd al final de la primera temporada, perquè no caia bé al públic. Ah, el van fer fora per això, vol dir? Va haver-hi un rotllo d'aquests. Ah, jo crec que IT Crowd interpretava, recordem, el personatge del jefe, el senyor Benholm. Durant la primera temporada i... Exacte. Ah, no sabia que l'havien fet fora. Em pensava que se n'havia anat el tio perquè deia «Esto es demasiado blanco per a mi». Podria ser, podria ser. Blanco, però no grumoso. No cal, això no cal. Aquestes hores de la tarda no cal. Va, canviant de tema i passem a la teva secció de... Quina secció? La teva sèrie, que és el títol de... Bueno, va, tira, va. Bueno, anava a fer uns sons escarosos d'anar a vomitar, però com que el Marc ens ha deixat... Uh, la censura! Sí, sí, ens ha deixat donar. Va, no passa res. Hem estat callats. Sí, sí, no hem dit res. No hem dit res del Segmi Barri que s'ha acabat de connectar. Hombre, hola, Segmi Barri. No hem dit que és un tardón. Sí, ja... Que ja te vale. Sí, sí, t'estamos esperando. És conya. Segmi Barri apunta Skins com a sèrie britànica a tenir en compte. Sí, va, també és una altra. Doncs, va, rapidet. Una sèrie d'aquestes que us recomano cada setmana. Racing Hope. Ah, mira. Saps quina és? Sí, però ja no és nova, aquesta. No, no han de ser noves. Està en antena. Sí, sí, exacte. Ara, la condició és, us recomanem sèries que estan en antena i que probablement no estigueu veient i sou tontos per no fer-ho. I una d'aquestes sèries és Racing Hope, que és una comediata de la Fox, bueno, bastant transcendent i bastant... Bueno, d'aquestes... Això vol dir que s'està esgotant la teva minissecció? No, per què? Ah, no, perquè ja estàs recomanant sèries transcendents i no sé què. Tu no saps la quantitat de sèries interessantents que he arribat a recomanar aquesta facció, amigo. Hòstia, molt bé. Doncs... No, no. Bueno, però que sigui interessant no vol dir que no sigui recomanable. És molt divertida. És una de les meves sèries, vull dir, d'anar veient ara una comèdia molt, molt divertida, molt agradable, que la fan a la Fox, que va parlar de la seva segona temporada, que el creador és Greg García. Sí, el creador de My Name is Hell, no? Ah, hi està. I que, com en aquella, com a My Name is Hell, es torna a fixar una mica en la part més bruta de la societat nord-americana, que és, diguem, la bessura blanca, el que diuen els americans white trash, no? Aquests... Bueno, aquesta mena de gent que està una mica per sota de la classe mèdia, no? Que viuen en caravanes una miqueta... Bueno, aquests no viuen en una caravana, viuen en una casa. Però que... Bueno, que viuen una mica, doncs, d'aquella manera, no? Una mica brut, una mica xorretoso, tot, no? Una mica... Com ho deia... Típico de la... Costumbrismo americano de profundo. Sí, exacte, per dir-ho d'alguna manera. Llavors, és una sèrie que té la principal baza, a part d'estar centrada en aquesta mena de personatges que a mi directament em desmunten. I tant. És un repartor, un grup d'interprets, que està especialment inspirat. I a més, és brutal. És que està triat, vull dir, és impecable. Surten, ojo, la... Marta Plimpton, que és la fea de los bunis, per dir-ho una mica suavecito. Comedianta impecable. Una tia brutal. Garrett Dillhunt, que és un tio que m'encanta, que sortia a Deadwood fent drama, sortia a The Road fent drama, però després va fer comèdia, ha fet ara comèdia a Racing Hope. I l'Opeta, és un comedi antenato, aquest tio, és brutal. I després surten un parell de personatges joves, Lucas Nerf i Sharon Woodard, que estan molt a nivell, també. Tots aquests, aquest grup de personatges, formen una mateixa família. Bueno, excepte ella, la noia, que és l'interès amoroso de Jimmy, que és el noi de la família. Però sí, és fea. No, no és fea, no. Ah, no és fea. Són aquest núcle familiar, que més tenen una iaia, que és Cloris Lichman, nada menos, l'actriu clàssica. Cloris Lichman ja és una iaia, aquesta pobra dona, el baixa de l'assassinó. Doncs, sí, mira, Semibarri m'ho està apuntant. M'ho està apuntant tot. Gràcies, Semibarri. Culo i mierda. Lo estoy diciendo sin leerte. No, Sabrina, no és fea. Ara m'està diga. Estoy contigo, no és fea. Doncs, són un núcle familiar, en el qual el noi de la família, el petit, bé, petit, és un adolescent, té 16 anys, 16-17 anys, s'enrotlla amb una noia, tenen un fill, en la millor tradició en redne, 15-16, l'edat perfecta per a tenir hijos, i a la noia la frien en la silla elèctrica, també l'otípic, i el noi s'ha de quedar amb el bebé, amb aquesta nena, que es diu Hope, i que l'ha de criar, i l'ha de criar en aquest entorn de xorreterisme i grasolientisme generalitzador. És molt divertida, de veritat que té moments molt cachondos, bastant porcs, bastant... A veure, és de la Fox, la Fox sabem que és una cadena conservadora, però tot i així, bueno, però a vegades tu saps que tenen productes que dius, hòstia, què fot, això la Fox con Padre de Família, per exemple, és un producte que dius, ¿esto qué hacen Fox? I fins i tot alguns gags, jo recordo de My Name is Elle, precisament, que ratllaven un poc la indecència, eh? Sí, sí, bueno, doncs aquí també, aquí està molt a la línia, molt a línia de My Name is Elle, molt a línia de Greg García, i de veritat, jo penso que és una d'aquelles sèries poc conegudes, pot ser que la cancel·lin perquè en Salà no té gaire èxit, tot i que no és molt cara, però val la pena i serà una llàstima quan la cancel·lin, de veritat. Bueno, per cert, deixa'm dir, ara que surt el semibarri... Sí, ha vingut el Fede, hola Fede. Sí, el Fede, exacte, i ja us dic, ja que porteu un parell de setmanes venint al xat i tal, truqueu. Sí, truqueu. Que tenia tarifa plana. Vinga, va, no, és un reto, Save Me Barri. Al Fede li farem el reto la setmana que ve. Perquè ara és nou. No, i perquè ha dit una cosa interessant, que diu que és com Modern Family i Breaking Bad a l'hora. Hostia. Bueno, no, sí, sí o no, sí o no, però sí. Si hagués de fer una suma, probablement agafaria això. De la improbable suma de tal sale Racing Hop. Exacte. I ara, dicho esto, Save Me Barri, te reto, te reto dos veces, ¿a qué llames? 93372 3661. Muy bien. Complicar te llamo en castellà, eh? También se puede decir. Coge el telefonillo, eh, listo, y nos llamas, ¿vale? Nos pegues un toque. Si no nos llamas, pues nada, te baneamos. Me parece perfecto. Aquí está. Vale, y a toda la resta de oyents del món que no son Save Me Barri, aprofita a mí y les diríamos gracias por estar en el otro lado, como siempre. Y también he podido trucar para descontrar. Eso es un reto personal que pasa en mi barri. Bueno, dit això, s'esculptem alguna cançoneta, no? Sí. Bueno, va, venga, tirem Odioparís. Venga, va. Vale, tira Odioparís, Marc. Vale. Ai, como me gusta el sonido de Odioparís. Vale. És un grup que estarà amb Tatxenko, ho he dit abans, a la Salamandraú para el Let's Festival. Sentim-lo un rato, va. Finsagaють. Finsagaïs. Acab Carlos Réalú Quizás tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo Jenkins tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo tiempo mina herorama to에도 Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! No, no! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Beguín! Fins demà! Fins demà! Pues lo de todas las británicas, la verdad. Es la versión más decadente de la juventud y, oye, eso siempre se agradece. La decadencia mola, ¿no? O sea, ¿lo dices porque te sientes identificado? Con la decadencia, digo, ¿eh? La edad, la edad, sí. Vale, o sea, con la juventud también te sentirías identificado, pero con la parte de decadencia especialmente, ¿verdad? Sobre todo. Claro, claro, claro. Bueno, por el chat nos dicen que skins, ¿no? Vamos a ver, si queréis podéis aquí establecer un... No sé, una pelea en el barro o algo. Marc, ¿tenemos dos líneas? Sería gracioso. ¿Ya sería la hostia? No, ¿eh? No sé que no estamos... ¿Tenemos dos líneas? Yo me voy a tener que ir, ¿eh? No, no, espérate, espérate. Padres y tengo que ir a por la compra. Yo te quiero hacer una pregunta. Dime, dime. ¿Qué tal de River? Muy mal. Vale. Muy mal. Bueno, pues lo dejamos... ¿Quieres explicarte o lo dejamos con un lapidario muy mal? Un potach esos... Nada, nada. Muy mal y ya está, ¿eh? Sí. Vale, pues nada. De River muy mal, que nadie nadie la vea. Yo lo estoy viendo. Me paso del tercero. Carlos está viendo. Yo estoy al día. Te diré más, yo estoy al día, tío. Me he enganchado. Hacéis el cage match, la pelea en el barro la hacéis vosotros dos. Vale. Pues Iñaki, oye, que muchas gracias por llamar y nada, sabes que... Yo llamaré un día cuando tenga más conversación. Cuando tenga más tema. La próxima vez te preparas el guión y nos llamas, ¿eh? Eso es, eso es. Exacto. Ya sabes que tu casa es nuestra casa, así que cualquier día de estos pasamos y nos invitas a cenar. ¿Vale? Venga. Venga, alas. Adiós. Un abrazo. Chao. Bueno, pues... ¿Cómo lo ves tú? Iñaki. Ha molado. Se lo ha ocurrido, se lo ha ocurrido. Ha estado bien. Muchas gracias por llamar y por tu recomendación. Y a Zahra... Y por todo. Y por la rajada. Mola que la gente llame y raje. Para rajar, exacto. Fede, tío, te has quedado tú una mica sol. Al Iñaki dios skins sí, de viva voz. Tú dios skins no, de palabra. Pues de momento gana... Pesa más la voz. Gana quien gana. Pedra de Petijeras. Sí, per on anàvem? Escoltem els Sterling de Fons, que és un grup, si no me equivoco, mallorquí, que vaig escoltar un dia a Buenafuente quan encara el feia en Antena 3. Hola. I em vaig cagar amb la copla. I l'escoltem perquè em posa de molt bon rotllo. Ah, sí? I com em posa de molt bon rotllo, parlem d'una peli que posa de molt bon rotllo, que s'estrena aquest divendres i que heu de veure tots. Tot i ser una peli libanesa. Ui, libanesa. Vale, molt bé. No, no, a mi m'agrada el cine libanès, però... Et diré més. És una peli libanesa que comença amb tombes i amb dones caminant vestides de negre, de luto i tal, caminant entre les tombes. Amb la burca i tal. Sí, sí. Bueno, no sé si arriben a la burca, jo no me'n recordo. Però, sí. Eh, buen rollito, buen rollito. Doncs no. I ahora a donde vamos, es diu la peli. És la nova peli de la Nadine Lavaki, que fa uns anys va estrenar Caramel i va tenir un exitàs, que no vegis, una mica massa edulcorado, precisament, el Caramelito. Bueno, no enganyava ningú, no? No, no. El titul ja era el que era. Exacte. I aquí, doncs, segueix amb la seva línia edulcorant, però no tant. I fa una peli que va sobre un poble enmig de dues cultures enfrontades i, per tant, la meitat de la població té unes credències i l'altra meitat en té d'altres. I estan... estan en pleno pic, eh? Oriente Medio, ja sabem. I arriba i abajo de l'Islam, sí. I què passa? Que l'única forma que tenen per connectar-se amb l'exterior és un caminito de piedras que agafa un tio amb una moto i va a la ciutat més cercana i agafa, compra, roba, lo que sea, les coses que necessita la resta del poble. I un dia agafa una tele. I tot el poble es reuneix per veure la tele a l'únic lloc on l'antena arriba. I aquesta tele veuen notícies de l'exterior i aquí comença una tensió social en aquest poble de 30 habitants, com a molt, amb més cabres que habitants, i que barreja, doncs, comèdia, comèdia romàntica. Comèdia romàntica, no? Comèdia, comèdia romàntica, musical, té un parell o tres de cançons que recordarien molt a Bollywood. De fet, vaig estar a punt de posar aquí el Jumper i Jumbo, però... Però ho hem descartat. Vale. Ho hem descartat. I... Exacte. Però canta ni balla ni dubte. Sí, sí, sí. I tenen alguna coreografia no tan bèstia com Bollywood, però interessant. Interessant. Sobretot, està molt currada la part còmica. És molt divertida, aquesta peli. Però quan es vol posar dura i vol parlar del drama i vol dir ei, ojo, que aquí estem parlant de coses sèries, també ho fa. Per què n'hem de veure aquesta peli als qui detestem amb tot el nostre animal Bollywood? A mi, a veure, el cine indie m'encanta, Bollywood. Però Bollywood... No, hi ha dues o tres cançons, només. És només perquè té una mica de barresa de tot. És aquesta... Aquesta més colanza de gèneros, no? Sí, sí, sí, exacte. La resta, és a dir, que ningú s'espanti ara que tampoc hi ha això de nipples, nipples. No, no és tan excessiu. Hi ha un parell de cançons en el moment romàntic, eh? No sé per què el tècnic s'està fixant de riure. No sé, perquè té aquest humor garbancero i elemental que a nosaltres no ens fa cap mena de gràcia. i que sorprèn molt gratament perquè és l'alternativa, diguem, sense caure en cap excés de la vida es vella, per posar un exemple. Saps aquestes pel·lis que dius, hòstia, comèdia més drama, social, històrica, però aquesta està bé, està molt compensada i són dues hores que passen en un moment, rius molt, t'emociones, sí, ho tinc de tot. I a més, no cau en cap superficialitat, si vols dir. Quan vol parlar de les cosetes, només les apunta, però les apunta bé. Per mi és... Pinta bé, pinta bé, sí, sí. Estic observant un possible, diguem, fenomen en el cinema, bé, clar, és que libanès, iraní, dius el meu llibre, de mesclar-ho tot, no? Però en aquest cinema que prové de l'Orient Mitjà, que, corregeix-me si m'equivoco, que, diguem, una tendència a la desdramatització de les històries, així com ens havíem acostumat potser a veure cine iraní del Kiarostami, i del primer Panaji i de tota aquesta gent i dels Mac Malbuff i tot això, que eren històries, doncs, bastant cenyudes, dramàtiques, allò, seques i dures i senten, eh? Mira't que mal estamos. Ah, exacte, no, no, i totalment comprensible i jo ja saps que el Kiarostami és un tio que adoro, però no estan últimament, estan, bueno, estan traient algunes pel·lícules que desdramatitzan, treuen ferro i fins i tot fan bastanta comèdia, com el cas, per exemple, de l'última del, o una del, no sé si és l'última, diria que sí, del Panaji, aquella que es deia Offside, si no recordo malament, que era d'aquelles noies que anaven al futbol, que tractava un tema molt dur com és l'exclusió de la dona en una societat absolutament, bueno, és que ja ni falocèntrica, o sigui, és una cosa, doncs, l'atractava des de l'humor i des de la lleuseresa i no per això deixava de fer un retrat doncs punyent i sincer i important, no?, una tasca molt important, suposo que seria una mica el cas. Sí, és que és l'important, que no s'oblidin d'això, que no ho converteixin tot en una comèdia i ja està, som conscients, tothom som conscients i aquesta pel·li, la seva finalitat és parlar d'un problema social que existeix i que és evident i que el veiem cada dia a les notícies, però fer-ho des d'un punt de vista doncs això una mica que tampoc cal sortir i pagar-se un tiro en l'acient, que al final és cinema i al cinema al final hi vas com a entreteniment, te gusto, no?, el cine es entretenimiento. En aquest sentit, doncs sí, ja et dic, el problema és que moltes cauen en lo burdo i aquesta no. Bueno, o sigui que... Sí, sí, sí, jo ja et dic, jo vaig sortir, la vaig veure a l'octubre o així i vaig sortir realment encantat, sense saber el que anava a veure, vaig veure aquestes senyores que passaven entre unes tombes que la meitat són cristianes, la meitat són musulmanes i elles enmig, ballant, diu, ui, ui, d'on me estoy metiendo i de debò que és una sorpresa. Alguna de les protagonistes és Nadine Labaki, la directora? Juraria que sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, no? Perquè és actriu... Bueno, és actriu i model. És molt maca, sí. Sí, és model i... Ja està, i dejem-la així. Bueno, sí, no, no, ja t'has fotut tu anar al jardí una altra copa. Sí, no, que aquí no sap, anar al jardí. Doncs, queda dit, i ara, d'on vamos? L'estrena de la setmana. I ara, d'on vamos? Doncs, he acabat la saxia amb una pregunta. Ay! D'ou! Com diría Homer Simpson? D'ou! Com diría Homer Simpson a la española? Pregunta, va. I ara, d'on vamos? A los cómics. o... Otra vez? Sí, sí, perquè avui és primer dijous de mes. Em sembla, ahir vaig haver de pensar, ahir quan estàs escrivint el guió vaig pensar, hòstia, ara no sé si demà és primer dijous de mes, si és 30, 31, 29, 28, no sé. Merda d'anys bisiestos. Sí. Vale? O sea, erradicat-los. Sí. Prou ja d'anys bisiestos. Prou. Prou. I tota aquesta gent que fa anys el dia 29 de febrer, ¿esto qué es? ¿Pienen cuatro años? Esto de qué va. O sea, escriví un us y... I espera, i això de las dones, ¿qué es esto de que el 29 es el único día en que las mujeres pueden pedir el matrimonio a los hombres? Pues em sembla que és una cosa que t'acabes d'inventar ara mateix. No, no, no. El leap year, i tant. És una tradició irlandesa, creo. Ui, aquests irlandeses. No et fis d'un irlandès. En general, la frase és, no et fis d'un irlandès. Bueno, ja ens hem carregat, ara, o sigui, a la nostra línia de carregar-nos coses, ara ens hem carregat un de cada quatre anys. O sigui, i de cada quatre ens n'hem carregat un. A part de tota Irlanda i tots els pels rojos. També, també, exacte. Però va, doncs tirem. És primer dijous del mes de març i toca parlar una miqueta de les novetats comiqueres. Com sabeu, sempre ho fem per sobre, de totes les avalanxes de novedades que hi ha en el mercat comiquero, doncs destaquem algunes, unes poquetes, una miqueta cada lectura, les més destacades, que garantim, garantim dins la mesura del possible, està bé, la frase, garantim dins la mesura del possible, que us agradaran, perquè jo penso que són les novetats més interessants del mes. Ve a ser, com a exemple, les novetats de Planeta, per exemple, que publica aquest mes un nou Muertos Vivientes. O sigui que no s'ha acabat encara, eh? No, això tira, no, això tira endavant encara. Sí, sí. I lo que le queda. Lo que te rondaré, morena. Sí, morena, sí. Bueno, doncs el número 15 dels Muertos Vivientes, és que no per ser el número 15 necessàriament ha d'implicar que això ha perdut gas, perquè... No, no, de fet, l'últim va acabar buclifant i ardela, hòstia. La cosa està subiendo como l'espuma. Sí. I no és l'única novetat de Robert Kirkman que tenim per aquest mes, perquè també es publica el segon volum d'Hombre Lobo. Hombre, això ja ho vas recomanar, eh? Exacte. Sí, sí. Bueno, ja en vam parlar aquell dia, doncs ara segueix la sèrie de l'Hombre Lobo. Un Paco Roca, res que té de fa un temps, que es diu Hijos de l'Alhambra, que pot ser molt interessant, i un nou Creepy. Això per part de Planeta. Hi haurà més novetats, Kirkman, eh? Però ara hi arribaré. Per part de Panini, per exemple, una obra de Kurt Biosec i Alex Ross, els que van fer Marvels, que ara retornen amb una cosa que es diu Kirby Genesis, o Genesis, Kirby Genesis, que és una història basada en personatges i en conceptes del maestro Jack Kirby, i a partir d'aquí, doncs, afabular el que haga falta. També Kurt Biosec, amb Pacheco, una recopilació de Los Vengadores, de la mítica etapa de Biosec i Pacheco, Una Vez Vengador, no sé si et sona. Sí, home. Una Vez Vengador. De tota la vida. Aquella etapa brutal. Una Vez de la vida. I parlant de... I parlant d'etapes brutals, un Marvel Gold que recopila històries de Los Vengadores per part de Roy Thomas, una de les millors etapes de Los Vengadores. Parlant de millors etapes, també una de les millors etapes d'Iron Man és la del Michellini amb John Romita Jr. Home, aquest sí. Ara sí, ara sí que m'he comprat. Sí, eh? Doncs més, més coses per part de Marvel Gold d'Iron Man. I, important, Electroassassina, reeditat. Home, em tocava reedició d'Electroassassina. Podríem parlar d'aquesta. Un dia en parlem, si vols. Sí. La setmana que ve en podem parlar. Val la pena, sí. Sí. Electroassassina de Miller i Sinkovich. Imprescindible, eh? Sí. Què més? FC Ediciones. Més Miller. Un box set de Batman. Tot el que ha fet Miller en Batman està recopilat en una capsa. per 90 euros ho tens tot. Inclós l'All-Star? Inclós l'All-Star. Carai. Sí, sí, sí. Inclós l'any 1, inclós el DK1, el DK2, l'All-Star. Què passa? Sí, i una història que es diu Wanted Santa Claus, que diuen que és la primera història de Batman per Miller. Ahà. Tot per 90 euros, amb uns quants extras, com, per exemple, un pòster. Bueno. No, de veritat, si no teniu res del Batman de Miller... No, no, això és tot imprescindible. Sí, sí, sí. O sigui, s'ha de comprar sí o sí. Fins i tot el menys bo, que és l'All-Star, és molt bo. A mi m'agrada molt. A mi m'ho has passat sentit. És un còmic d'entreteniment puro i duro. Sí, sí, sí. En fi, segur. Què més? Sin sentido? Com sempre, novetats, un catàleg impecable i una ristra de novedades també totalment imprescindible, com l'últim Tomin, Adrian Tomin, que és un d'aquells, també un altre auto underground americà, que treu unes tenes d'un matrimoni imminente. Sembla una mica més lleugeret del que acostuma a fer, però fa molt bona pinta. O Marc-Antoine Mathieu, que treu tres segundos, o bé Tian, que treu El año del Conejo, o Jimmy Bollier, que publicarà un comèdia sentimental pornogràfica que també fa molt bona pinta. Aquest m'interessa, eh? Sí, jo te'l passaré, ja. Què més? La Cúpula, també impecable ristra de novedades. Beto Hernández i Peter Vague, cuidadín. Beto Hernández i Peter Vague, juntos i revueltos. Sí, també dos popes de l'underground, però aquests ja de fa més anyats. dels anys 80 i 90 que treuen un guia que jo li tinc una curiositat brutal. Penso que ha de ser important, important. I un Patrulla 142 de Mike Dawson que també fa bastanta bona pinta. A part de tot això, una mica Cajón de Sastre, doncs un Clouse nou, Daniel Clouse sempre s'ha de tenir en compte. Mr. Wonderful, l'ha dit a Random House Mundadori. Un spin-off d'Invencible. Anda, ja s'ha acabat, Invencible o no? No, és un spin-off però tot el que fa Siquirman val la pena. Invencible, presenta Atomif i Rexplout. Són dos personatges que tenen un spin-off. Què més? Corto Cuentos 2, un recopilatori d'autors espanyols que fa també molt bona pinta. Hi ha Paco Roca, hi ha Borja Crespo, hi ha David Rubin i ho ha dit a Stiberry. I, finalment, un nou Adel Blancsec, el tercer ja, en aquesta tasca important que està fent norma de recuperar l'obra de Jack Tardy. Carai, molt bé. Vale? Respira, respira. Déu-n'hi-do, passem ja que se'ns està fent arreu. Vinga, va. Se nos viene el tiempo encima, però ja han encara moltes pel·lículas de les que parla. O sea, que citaremos un poco por encima. Facho una mica com el Xavi o... Sí, no? Facho una mica com el Xavi. Arriba aquest divendres, Luces rojas. Sempre has tafé com el Xavi. Sí, és veritat. Sempre. Xavi és dios. Sí. I jo, su único hijo. Arriba, Luces rojas, la nova pel·lícula de Rodrigo Cortés que arriba després de la magistral Boriat, enterrado. Aquest cop se passa al cine grande, amb Robert De Niro, Sigourney Weaver, Cillian Murphy i una història de fantasmes que bé, és l'aposta comercial de la setmana i sens dubte farà d'ara què hablar? D'ara què hablar? Quanto menos? Ja ho està fent, ja ho està fent. Ja ho està fent i encara no s'ha estrenat. Hi ha qui diu que és una merda i hi ha qui diu que és genial. Nosaltres diem, Xavi, que... Que és una merda genial. Ah, molt bé. Muy político. No, de veritat, és una pel·lícula complicada, que, bueno, jo entenc que la gent es pugui sentir una miqueta, una miqueta, una miqueta, estafada. En tot cas, a nosaltres ens agrada... A mi m'agraden les coses rares i m'agrada que la gent es mulli com s'ha mullat. Rodrigo Cortés. A més, Rodrigo Cortés és un crac. En ambient tècnic és un fiera i això és irreproxable. I això es demostra. Una altra pel·li molt interessant es diu Chronicle. ¿Quién lo iba a decir? Found footage. Estamos artísimos de found footage i arriba aquesta de found footage de superherois. Esto no es una pel·lícula es material encontrado de verdad, lo hemos encontrado, bla, bla, bla. Imatges presumptament reals. Exacto. I aquesta és de superherois. Tres nens que troben superpoderes i es dediquen a fer el bien, el mal, todo lo contrario. Jo no l'he visto encara, tu sí. Jo sí, és molt guai. És gozado como un loco. És molt guai. La veritat és que comença... Bueno, a la base ja anem a dir una altra de found footage. Ai, adolescentes, ai, que pesa... Bueno, a poc a poc li vas agafant al tranquillo i és molt divertida. És una pel·lícula superhéroe d'aquellas. A més de orígenes de superhéroes, això també s'ha de dir. I quan s'enxunguece diuen que s'enxunguece. No, no pas. No, que la segona part és més fosca, o sigui que no és simplement un Spiderman. Sí, és més fosca. Bueno, no, tampoc és tan fosca, eh. ¿No? ¿La poden veure aprensius? Sí, home, sí. Vale, la pel·li del festival. Sé que me estás escoltant a casa, ja tienes plan per este viernes. Otro plan per este viernes, la tercera en discòrdia, High Wire. High Wire. Més coneguda com Indomable por aquí, a no confondre amb el próximo Indomable de Pixar. Sí, és que són la hòstia, eh. Los traductores espaios. Sí, hi ha una pel·lícula que es diu High Wire i hi ha una pel·lícula que es diu Brave. Pues aquí es dirà una Indomable i en canvi l'altra es dirà Indomable. I arriben al mateix d'aquí dos mesos arriba la següent, és que estamos així. en fi, aquesta és la nova del Steven Soderbergh que sempre diu que se retira i cada sis mesos estrena una pel·li. Us recordo que Contagio encara no ha arribat en DVD i ja està estrenant High Wire que és acció pura, barreja Jason Bourne amb l'estil Ocean's Eleven del Steven Soderbergh amb una actriu que debuta després de passar-se una vida potent ollas a los wrestlings americanos i amb una rista d'actors que inclueu el Michael Fassbender, no sé qui sortia més, l'Antoni Banderas, surten una mica tots. És la pel·li de qualitat d'acció de l'any sense haver-la vista perquè no ens l'han deixat veure perquè no hi ha hagut pas de premsa a Barcelona. Et mulles, és la pel·lícula d'acció de l'any. Sí, sí. Bueno, vinga, s'haurà de veure sí o sí. Ja està. Està claríssim. Molt bé, doncs amb aquesta proposta que us fem de tota aquesta llarga llista de propostes quasi que potser ens anem acomiadant. Sí, vinga. Sentim un últim tema dels grups que sonaran al Let's Festival, al Triángulo de Mordizarro, plato fuerte del festival, diria jo. El culto, el cargo o cómo hacer llegar el objeto maravilloso és la manera amb la qual us diem fins la setmana que ve. Ens acomiadem. Gràcies a tots. Gràcies, Carlos de Comili. Gràcies, Xavi. Gràcies, Marc. Gràcies a vosaltres per estar a l'altra banda. Triángulo de Mordizarro fins la setmana que ve. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Fins demà! Fins demà! Clara Aguilar, com va? Bona nit, Adrià. I Albert Closes, bona nit. Hola, molt bona nit. Això és la Terminal, aquesta és l'edició número 72 d'aquest programa que fem cada dijous a les 9 del vespre a Ràdio d'Esvern. Sigueu tots molt benvinguts. Els dijous a la nit, Ràdio d'Esvern t'obre les portes de La Terminal, amb Clara Aguilar, Adrià Calvo i Albert Closes. Hola, què tal? L'havíem avui al programa amb l'entrevista amb la Carme Fina i la Rosa Maria Pujador, que les tenim aquí. Després la tria pantalles ens farà una mena de repàs de les millors aplicacions per fer esport, des d'opcions per iPhones fins a Android. Després el quadern farem un especial París juntament amb Radioscovent Tendències i com que al quadern musical ens anem a parlar de música, doncs farem un megamix de les veus femenines i masculines de la música francesa i l'Albert ens parlarà d'un cop, si algun cop volem viatjar a París, què hem de veure, no? Sí, farem algunes recomanacions i farem una mica d'anàlisi de les tendències més candents a la ciutat. Doncs d'això, comencem. Estàs escoltant la Terminal. L'entrevista. Cobrim com cada setmana la Terminal amb l'espai de l'entrevista. Avui comptem a l'estudi 2 de Ràdio d'Esvern amb la Carme Fina i la Rosa Maria Pujador. Elles van engegar ja fa bastants anys el projecte d'animació lectora, que pretén fomentar la lectora entre els infants de les escoles públiques de Sant Just i són aquí per explicar-nos com evoluciona el projecte i quin futur té aquest projecte. Bona tarda o bon vespre o bona nit, Mito. Bona nit. Bon vespre. Molt benvingudes a Ràdio d'Esvern. Gràcies. Si us sembla, comencem explicant una mica com neix el projecte, el seu origen des del primer moment en què algú pensa que seria necessari potenciar la lectura en els infants de Sant Just. A veure, nosaltres diríem que la preocupació per la lectura és una preocupació ja històrica en els mestres i constant. El que passa és que vàrem, per qüestions personals dels que vam començar, vam tenir contacte amb un projecte que s'havia sistematitzat, que es va iniciar a Cerdanyola i que en aquest moment continua a Cornellà i aquí a Sant Just. I aquest projecte consistia en acostar llibres a les aules com una mini biblioteca. O sigui, un nen va a la biblioteca i té molts llibres a triar, i aquí l'oferta és donar-li sis títols i un temps determinat. I, en certa manera, aquest temps estimula, els llibres es presenten, ja ho explicarem, però això estimula que ell sàpiga que m'en falten dos, m'en falten tres, o ja n'he llegit alguns, i després continua a la biblioteca de l'escola, esclar. És a dir, potser l'infant es troba més còmode si té poc on elegir que no pas haver d'escollir entre tota una gran biblioteca, no? Bé, de fet, aquest temps sí, el que passa és que una cosa no treu l'altra, perquè nosaltres fem constantment referència que vagin a la biblioteca, o de l'escola, o al Can Ginestar. Això ho fem sempre perquè, esclar, és una de les missions, només que llegeixin el projecte Pal i que no tindria sentit. El projecte Pal actualment s'aplica en quines escoles de Sant Just? Mira, ara estem anant al Canigó i al Montseny. al Montserrat, es havia incorporat fa anys i per unes rons, bé, que ells van explicar, es van desenganxar del projecte, no sé si tornaran algun dia, però en aquests moments ja fa molts anys que estem treballant al Canigó i al Montseny. Perfecte. Doncs, si us sembla, comencem a explicar el projecte des del principi. No és igual per a totes les edats, sinó que comenceu amb els nens de primer i segon curs d'inicial, no? No, no, comencem amb el parvulari, eh? Amb el parvulari també. Sí, sí, sí. Per a totes les edats,