#36 - De J.J. Abrams a Star Wars, el retorn de Schwarzenegger, Hitchcock, “Mapa” i Ai Weiwei; Mumblecore en DVD, Barnes i Kiko Amat, i sèries Banshee/House of Cards

també d'informació del que us hem anat penjant a la web, a www.totomundemoda.com els tres últims posts que us hem penjat, ah, recordar-vos també que estem al Twitter, arroba totomundemoda.com, ai, sense el punt com ja ho tinc tatuat, arroba totomundemoda, estem al Twitter i ens hem oblidat de, bueno ja és que no ens queda temps, però us ho penjarem també al Facebook, us ho prometo avui, avui aquesta nit us ho penjarem, us volíem parlar d'uns tallers de Do It Yourself que hem descobert que fan a Barcelona però és que el temps se'ns tira a sobre i ens queden 40 segons, així que no ens dona temps quasi a explicar-vos, però resumidament fan uns cursos de Do It Yourself, els hem trobat l'altre dia casualment, doncs, parlant amb amigues, coneguts d'amics, d'amigues bueno, el típic es va fent una mica de lligament entre la gent, desconnectant i bé, doncs hem trobat que feien uns cursets en els quals, doncs, tu portes el teu material i pagant, crec que són 10 euros després us ho explicarem tot bé doncs fas un taller sinó més gent et donen idees, tu dones idees i doncs bé, aquest vespre us ho parlem que ja em fan fora doncs, moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres esperem que us hagi grata el programa d'avui, tota la informació la podeu trobar a www.totumundemoda.com al Facebook, al Twitter, ja no sé quines més xarxes socials ens queden bueno, marxem, adeu, merci el Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys el seu germà va morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic diuen que havia plogut, conduïa el meu germà ja es veu que vam relliscar i venia un cotxe de cara i pum, un mort i l'altre quasi jo vaig ser que vaig tenir menys culpa però jo no conduïa tant va ser culpa del meu germà o culpa de l'altre però jo, per mi no va ser sí, podem evitar-ho Servei Català de Trànsit Generalitat de Catalunya Fa un mes tenia dos fills ara també fa un mes m'encantava passejar ara també fa un mes em quedava dormida cada nit davant de la tele ara també fa un mes em van diagnosticar esquizofrènia fa un segon jo era la mateixa persona que ara però tu, potser ja no em veus igual per la salut mental no a la discriminació sí a les persones obertament.org Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda no et perdis tot el que passa al teu voltant Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mobile informatiucomarcal.com Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bona tarda. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bona tarda. . Xavier Roldan, hola! I Marc Perarnau, buenas! Ei, què passa? Què tal, Marc? Hola, què haces? Sí, avui és el dia que finalment el Marc entra en antena. Entra en antena o què haces? Hola, hola, què haces? Això serà més tard. Anem apagant el mòbil, si de cas. Ah, sí, també, també. Jo, és que hem començat molt bé. Hola, hola, hola. Tu creus que això és un programa professional o alguna cosa? No. Sí, ens farem fora de la ràdio. Jo estaria això dient. Professional és tot allò que impliqui remuneració monetària. Si no en tenim, no és professional. fem lo que nos salga de les pelotilles. Sí, sí, sí, sí. Podem, no sé, fer alguna bratolada o alguna cosa de tirar-nos un pet en antena i ningú ens pot dir res. Ah, què ens farà, retirar-nos el sou? Ah, clar, ja està, ja està. Partir-nos per la meitat del sou. El que podem fer és començar el programa cagant-nos amb algú. Això no hi és el guió, però és que jo ho vull fer. Puc fer-ho? Et diria que sí, en principi et diria que sí. Però no, m'he fet un pèl·lo de ti, eh? Però bueno, va, vinga. No el coneix ningú. Jo me cago en Google. Jo me cago en Google. No el coneix ningú. No, no, no. Google, explica què és Google pels oients despistats. No, què està passant amb Google? Per què et cagues amb Google? Doncs perquè hem format a fer un canvi. Què t'ha fet Google, buscador por excel·lència, home. Clar, precisament. Els de Google van fent canvis de vegades, sense pensar en res, no? Què vol dir, van fent canvis, van fent canvis. Google és una pàgina que tu entres i poses lletres i ja està. Sí. Quins canvis vols? Mira, per exemple, vols buscar una imatge? Sí. Doncs vas al buscador d'imàgenes de Google, no? Ah. Saps allò, poses el titulito en el buscador, vas a imàgenes i tant. I després agafes la imatge, no? I et porta a la pàgina on surt aquesta imatge. Et portava, perquè ara ja no et porta. Ara es queda tota la imatge a la mateixa pàgina de Google i això ens fa perdre visitas. O sea, gracias, Google, por fastidiar una vez más al proyecto Fluzo y a la Casa de los Horrores y a todo lo que lo envuelve. Bueno, doncs sí, efectivamente. ¿Vos recomanar alguna cosa més, así, en plan buen rollito? No, no, no, no, no. Ah, sí, home, sí que volías dir que feies il·lusió a recomanar alguna cosa. No, no, no, bueno, no, els volia càrrega amb Google, sí, perquè per culpa d'ells han baixat de 500.000 visites diàries a 450.000 i això no es patularà. No, home, s'ha flipat, s'ha flipat. Ara que no nos oye nadie, s'ha flipat. Bueno, una miqueta, ara, grosso modo, grosso modo. No sé per què he buscat una música pel personatge de la setmana avui. Mira, m'ha salido. Tira-la, Marc. Sí, és una música que no té res a veure, simplement volia canviar de música i ja està, què passa? Sí, tenim un personatge de la setmana que és molt obvi i molt tontorron i és un tio que a més no necessita ser personatge de la setmana. Molaria que els personatges de la setmana fossin gent que ho necessiten, no, allò, que necessiten un impuls a la seva vida i que diuen, a veure, quan el Condensadores de Fluzo em fa personatge de la setmana. I aquest personatge, doncs, no ho necessita, però és que una mica és inevitable nomenar-lo, doncs, això, com a protagonista d'aquests últims set dies. O més. O més, sí, perquè, bueno, segons qui preguntis, més. Perquè és qui, exactament? Un que comença per Jota. I acaba per Jota. Sí. I el seu cognom és Abrams. Jota, Jota, Abrams, què ha passat amb aquest senyor? Doncs que el recomanem perquè ens mola i perquè, a més de tot... Bueno, ens mola, ens mola. Sí, ja. Sí, ens mola el J.G. Abrams. A veure, el J.G. Abrams és el creador de la sèrie més transcendent de l'última dècada. No, estic d'acord. Ja ho sabia jo, veus? No, sí, sí que és la... He dit transcendent, no he dit bona. Espera, el Marc m'està fent callar quan encara no he dit res. És la sèrie més transcendent de la dècada? Sí, ja està, estic d'acord. No he dit que sigui la més bona. El que no estic d'acord és que sigui ell el creador. Bueno, vale, és el nombre que s'associa... En fi. Ens mola. Perquè, a més, com a dir, totes pel·lis, totes les pel·lis que ha fet són bones. Punto pelota. Per cert, perdona, encara hi ha la Mireia per aquí? Perquè m'agradaria que sortís i expliqués a l'antena per què deixa tota la taula a xopa. Sisplau, Mireia, per què deixes tota la taula a xopa? M'ha deixat uns guions que fan fàstic. Mira, mira, mira aquest guion. Jojo, lo bonito que són els guiones. Bueno, va. En fi, i per què ho diem? Perquè recentment ha sortit la notícia que el George Lucas, o la Disney, ja no sé qui porta los mandos, ha contactat el J.J. Abrams per fer l'episodi 7 de la Guerra de les Galàxies. Què vol dir això? Que el director de Star Trek... Ahí lo dejo. Star Trek. Star Trek 2. I Star Trek 2. Sí. Sabeu aquella pel·li que és la millor pel·li de ciència-ficció dels últims 15 anys? Ah, là, là. Què passa amb un? Sabeu aquell director de la millor pel·li de ciència-ficció dels últims anys? Què passa amb... Horizonte... Què passa amb... MS1? En fi, que el J.J. Abrams, un dels... El futur Spielberg, segons ell mateix, dirigirà l'episodi 7 de Star Wars, que a més comptarà amb un guió del responsable de Toy Story 3, i de Brave, crec. O sea que, ojito con el episodio 7, perquè a lo tonto a lo tonto, després dels tres d'aquells episodis una mica justos que ens va portar Lucas, el 7 podria ser... podria ser una sorpresa, podria ser una sorpresa. Ja ningú dona ni un duro per aquesta sèrie ja mercantilizada i tot el que tu vulguis. O ningú dona un duro. Això és el que dices tu. Bueno, ningú dona un duro... Ningú dona un duro com a cosa moral, moralment. Exacte, exacte. El cabró del George Lucas, que per cert, ara ha dit que ja no... És que és molt bo. Que ja no farà... Saps d'allò, que està fent una reconversió de les... De l'episódio... Espera't que em desconto. De l'episódio 2 i l'episódio 3 els estava reconvertint a 3D. Sí. Ja van reconvertir el primer. Sí. I ja es van fonsar absolutament a la taquilla. És el que té. N'ho van a veure. I ara han dit que... Clar, ara que els hi ha sortit ja el xollo de... Ai, ai, parte 7. Han dit que la segona i la tercera ja no les reconverteixen i no les estrenen perquè és que no es volen aprofitar dels fans. Han dit... Bueno, és que això és una mica sacaquartos. Claro, ahora, ahora, ahora. Sí. De verdad. Le damos un premio y le dejamos que se vaya. Un fantástico juego de copas, pero rotas, es el premio. Exacto. Vale, doncs tirem ja el següent que toqui, que no sé què és. Bé, saludem la gent que hi ha a l'altra banda del xat o la gent que hi ha a l'altra banda del xat. Gràcies per ser aquí. Vosaltres també podeu ser-hi. Si ens esteu sentint via ONES, via FM 98.1 de la FM, està molt guai això de dir. quina és l'emissora... Calla, Marc. Està molt guai dir quina és l'emissora per la gent que ens sent per l'emissora, saps? Sí. Benvinguts al 98.1 de la FM. Ja ho sé! Vull dir, què és esto? Bé, doncs si ens esteu sentint pel 98.1 FM de la ràdio, ens podeu seguir via internet. Hi ha un xat superguapo, però molt guapo, l'ha dissenyat aquí el Carlos, i li ha quedat superguai que podeu entrar i compartir les vostres impressions amb nosaltres sobre el programa, sobre el cine, sobre la música, sobre el que us doni o la Santa Gunner. Que si voleu també us podeu animar i us podeu trucar al 93-372-3661. Portem dient-ho moltes vegades. Portem un començament d'any de pel·lis, per exemple, acollonant, i ja s'han donat premis. D'aquí dues setmanes es tornen a donar premis. Què en penseu? Què en penseu de Lincoln? Què en penseu de la Notche Massa Oscura? Que ja està desinflat molt, per cert. La gent diu, ara ja no mola, ara ja no és bona. Què dieu? Sí, sí, sí. En serio? Sí, sí, sí. Què penseu de Los Miserables? Que en canvi ara tothom adora Los Miserables. Truqueu, 93-372-3661. No m'ho he digut tant de tot això. Jo em vaig quedar amb el meu moment feliç de la Notche Massa Oscura, Xana, Los Miserables, a pesta. Però veig que no. O sigui, ha canviat el tren. Bueno, doncs ens haurem de renovar-se a morir. Sí, ens ho expliqueu, sisplau. Jo tinc la corazonada que avui ens trucaran. Fins a tal punt que, si no, ens truquen començaré a repartir estopa, eh? Vale. Adiestro i siniestro. I pillaré jo. Pillaràs tu i el Marc perquè som els únics que tinc a mà. No he pagat mai a ningú, però avui pot ser que sigui el primer dia. Truqueu. Sí, està en vostra mano. Evitar que em converteixi de la Notche a la Mañana en un cert violent. Mentrestant, comença a parlar. Ah, sí, tenim un programa, no? Sí. És veritat. Escolta, una pregunta que et vull fer. Tu t'has llegit aquest llibre? Sí. Ah, vale, vale, vale. És que ho vam parlar l'altre dia i no recordar si m'havies dit que sí o que no. Doncs fes tu la secció, va. No, perquè saps què passa? Que jo me vaig llegir fa molta estona. Fa molt de temps, perquè... Jo també ho vaig llegir fa molt de temps, però... D'aquells llibres que marca. Parlarem del sentit d'un final, veritat? Sí, així es diu, sí. Vale, exacte. Doncs aquest llibre el van editar a Itàlia fa com un any i mig. Ah, clar, clar, clar. Perquè com que els italians sou primer mundo... Sí, i a més saps més problemes. A més me'l vaig llegir justament després del Quinto en discòrdia. Sí. El llibre que si no m'equivoco... Déu-n'hi-do, eh? A més el vam recomanar per aquí, no? Si no m'equivoco. No el vam recomanar en si, el Quinto en discòrdia, però hem parlat diverses vegades de Robinson Davis. De l'autor, sí. Sí. I ara tinc una mica... Els confons? Sí, una mica. Molt no, doncs no tenen res a veure. Però, bueno, sí, són aquelles coses que passen. Jo, sí, sí, no, no, és veritat. Són aquelles coses que... Jo confonc Eté amb Battle Royale. Són dues pel·lis que les confonc. No, sí que tenen una cosa... Una mica a veure sí que tenen. Ja no sé ni què dic. Els dos llibres parlen una mica d'una evolució gegant d'un personatge, el van seguint, no? És aquest personatge que no acabes de... Una mica... Sí, un personatge misteriós, diguem-ne. Un personatge que està una mica fora de camp, en off. En aquest cas és un dels protagonistes de la novel·la, però sí, és un protagonista que està una mica en off. A veure, la història és una... Diguem, la vida d'uns personatges dividida en dos temps. Primer, quan són petits, són un grup d'amics, d'aquests estudiants una mica listillos, que penses que te vas a comer el mundo, que eres un triomfador, que no sé què, i en el fons no mulles molt, i és veritat, no té com és una mica un colín. Els agrada fer-se els intel·lectuals, els agrada fer-se els filòsofs, cadascun una mica segueix una línia de pensament així i tal, no? I hi ha una gran elipsi a la novel·la, que, com dic, la parteix en dos, i a la segona part de la novel·la seguim les endances del protagonista, el que narra la cosa en primera persona. I es troba aquest senyor amb que... És que no sé fins on explicar. Va haver-hi un sucesso, un trágico sucesso, en aquest passat, i en un concret, en un dels personatges relacionats. I a partir d'aquí això una mica, doncs, condiciona el devenir d'aquesta segona part, no? Perquè apareixen uns certs documents que, en teoria, van dirigits en aquest protagonista i que provenen d'aquest altre personatge. És complicat. Sí que és veritat que és complicat. No, és molt simple la història, però m'estic liant d'una manera espectacular. No, però parlar sense dir res del que passa és complicat. Sí, exacte. És que és una novel·la molt petiteta, molt curteta. I llavors, exacte, vull dir, dius quatre coses i ja te l'acabes, no? Ja ho expliques tot. És una mica complicat. Jo us animo que l'agafeu i la llegiu. Vull dir, és com acabem més ràpid. I si voleu, fins i tot ens podeu explicar i ens podeu trucar i ens l'expliqueu perquè es llegeix en el que triga aquest programa en acabar-se. Però, de totes maneres, sense explicar res de què va, és una novel·la profundament melancòlica. És una novel·la d'aquelles que se't va ficant a dintre a poc a poc, perquè parla d'unes sensacions que són molt reconeixibles, com us deia, aquella cosa de la joventut, no? De pensar-se que tens tota una vida per davant i que els adults són uns carques i que tu estàs exultante i que tot això. I una mica del desengany, no?, de quan arriba a l'edat adulta i fas aquest canvi cap a, doncs, ja cap a lo que viene después. Que et comences a replantejar coses, te n'adones, fes una mica d'anàlisi del que ha passat, del que esperaves que passaria i de com t'ha anat la vida i de com una mica el passat pot venir per tornar-te i morder-te en el cul. Veus que una mica té a veure amb el Quinto en discòrdia? Sí, home, sí, que no. En aquest sentit, una mica, sí, sí, sí, té alguns punts en comú. Bé, el Quinto en discòrdia és un llibre ja antic. I aquest és un llibre que va escriure el Julian Barnes. Acabo de caure que no hem dit el nom de l'autor. Ah, i el títol és El sentit d'un final. Sí, això sí que ho has dit, és que ho has dit tu abans. Tornem a començar des del principi? Hola, què tal, Condensador de Fluso? Avui parlem d'un llibre escrit pel il·lustre i ja venerable gairebé Julian Barnes, que és aquest escriptor, ara poso una mica en context, que va néixer l'any 46, i que té novel·les com Metrolàndia, com El oro de Flaubert, com Mirando el sol, com Hablando de l'assumpto, com Amor, etc. I que té també uns quants reculls de relats, com l'altre olor del canal, com Pulso, tots publicats, per cert, per Anagrama, que és qui porta també aquest sentit d'un final. I que, com us dic, és una novel·la molt petita, molt curteta, es llegeix molt ràpid, però ho hem dit moltes vegades en aquesta secció, però és que, bé, som selectius, què passa? És una novel·la que queda i que deixa posó i que resulta, com us dic, tremendament melancòlica i tremendament profunda. Sí, sí, sí, estic totalment d'acord. De fet, encandilat a la crítica, suposo que enganxarà el públic, perquè és un tio amb tirón, i fins al punt que ha guanyat el Premi Manbuquer, o sigui que també té aquesta petita garantia, els premis mai són una garantia absoluta, però, bé, premis literaris, alguns tenen cert prestigi, i és el cas d'aquesta darrera novel·la de Julien Barnes, El sentit d'un final. Que, per cert, han edicat aquí fa poc, no? És bastant... Sí, és una edició del mes passat, o de fa dos mesos, com a molt. Ho ha dit en agrama, a un preu molt assequible, perquè és petiteta, però us donarà placeres infinitos. Molt bé, doncs tira una cançó, va, que així es quedem en la... I know where I'm going now. I know where I'm going now. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Tamput! Fins demà! Bagna decorate! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fer de la Zeitempo! Parlamento! Perdón 23an! l'única persona que ho pronuncia bé del món, eh? Es fa la Txonaca. Bueno, vale, no. Però li diuen no és un empaque, és Schwarzenegger. Schwarzenegger. No dius Chonchenagen, com tothom. Jo Chonchenagen. I mira que chonchea el tío, eh? En fi, que ha tornat, que ha tornat l'Arny, ha tornat l'Arny. I ja que aquest programa és tan altiu i sempre recomana coses de cine d'autor i d'anar al verd i de tal, a tomar por culo, avui s'estrena... Este es nuestro auténtico yo. Exacto. Demà s'estrena l'último desafío, vale? que és l'último desafío, doncs és el retorn d'Arnos Schwarzenegger com a protagonista, perquè ja havia fet alguna menysuminada a los mercenarios i tal. Ara no, ara és ell. Ara és ell i a més amb una pel·li de les suyas, eh? De les de polvo, sudor i mucha, mucha, mucha sangre. Uau, uau, uau. Has dit polvo? No, d'això no hi. Ah, vale. Hi polvo del sucio. Vale, vale, vale. Perquè t'explico, a veure, posem-nos una mica en situació. Primer de tot, cal dir que és el debut del director Kim Ji-Woon, que és un colega de qui ja hem parlat. Fa poc van editar en DVD el Bittersweet Life, que era una pel·li bastant xula, i a més ha fet El bueno, el feo i el raro, que també ha sortit fa poc, i Encontré el diablo, que per molts és el sumum del cine aquest entre negro, vengativo, de venganza, tal, d'asiàtic en general. No l'hagués definit millor, eh? Jo hauria dit és aquest cine noir, entre noir i d'accions, no sé què. No, no, és cine de venjances, pur i duro. És veritat, sí, sí. A més, totes són iguals. A veure, molen molt les pel·lis coreanes i tal, però totes són iguals. En aquest cas, canvia una mica, ja dic, marxa a un poble fronterizo amb Mèxic i allà, pues, l'Arnold Schwarzenegger ja ha retirat i fent de xerif en el típico poble, el típico poble. A veure, per dir-te que el Harry Dean Stanton és un dels veïns, pues, és el típico poble de tractors i de bares i de Ain't no moving here, eh? Qué bo que és el Harry Dean Stanton per fer aquests papers, eh? Sí, és que ja... És molt bo aquest, tio. És que, bueno, sempre heu sigut, no? Però últimament ja s'ha quedat en un poble. Jo crec que ell es queda allà assegut en una cadira i construeixen ja tot el decorat al seu voltant. Crec que això ja ho va fer, ho va descobrir el David Lynch que va posar aquella... Una estrella verdadera, crec que era, no? Te'n recordes? Aquella pel·li del tio que creua en tots els Estats Units per anar a buscar el seu germà? Sí. Doncs ja estava allà posat i ja s'hi quedó ahir. Ah, ell era el germà, no? Sí, sí, sí. No, jo crec que des de... des de les pel·lis del Montehelman dels anys 60 que ja el tio ja està allà. Des dels anys 60, eh? Sí, ja hem fet. Bé, va. Doncs bé, aquí continua, és un dels veïns. Total, que per aquest poble decideix uno de los grandes narcotraficantes de la història que ha de ser traslladat d'una presó a una altra i s'acaba escapant miraculosament, decideix passar per allà per creuar a Mèxic i salvar el pellejo. Aquest narcotraficant, per cert, és Eduardo Noriega. En fi. Què passa? Doncs que el tio agafa... En fi, vale. Sí, sí. De fet, qual és el punto más débil de la pel·lícula, Eduardo Noriega, ja ho he dit. El tio agafa un cotxe, un Chevrolet, yo que sé què, tuneado, con más de 700 caballos i lo típico, doncs, d'esquinazo a toda la policía del mundo, a todo el FBI, a toda la CIA i a todo el que se le presente. Fins que arriba aquest poble amb el Schwarzenegger, el Luis Guzmán, el Johnny Knoxville de Jackass i el Rodrigo Santoro. Amb aquests quatre... Vaya fa una. Doncs aquests quatre i l'equip de malotes de l'Eduardo Noriega que inclueix el Peter Stormer. Te'n recordes d'aquest? Hombre, el loco de la colina. Que sortia a Jurassic Park 2 i a... Ah, sí? I a Prison Break. Jo el vaig conèixer a Fargo, aquest tio. I a Fargo, era el Peter Stormer i el Steve Boucher. Sí, doncs, aquest és un dels dolents. I comença, doncs, això. Jo crec que els últims 40-45 minuts de la pel·li, que és tot, absolutament tot, acció durant... És que gairebé no hi ha ni subtítols. No recordo haver llegit gaire subtítols. tret alguna cunyeta d'aquestes de... ¿Cómo te encuentras, viejo? Tal. Bueno, doncs, això, una pel·li tràpidant, divertidíssima, d'aquestes amb casqueria de la guarra, gent partida per la meitat perquè la metralleta és lo suficientemente grande como para conseguirlo. Síndrome Rambo 4, una mica, eh? Sí, sí, sí, exacte. És el mateix estil. I, de fet, és aquesta... Per sort, després d'uns anys amb pel·lis d'acció molt estilitzades i molt boniques i molt... amb Instagram por aquí i por allà, doncs, estan tornant una mica els herois de sempre, no? Van tornar, evidentment, amb los mercenarios, sobretot, no? Amb aquesta reunió de viejas, muy viejas lorias. Doncs, això dona peu a retorns com el d'aquest, com el del Schwarzenegger i què voleu que us digui? La pel·li és excessiva, la pel·li és absolutament idiota, la pel·li és... Como tiene que ser. ...demencial. Hombre. És una barreja... Digue-li barreja, digue-li herejía. Entre solo entre peligro, punto limite zero i alhora el videojoc de Need for Speed, per exemple, no sé, té de tot, té de tot, fet amb molta gràcia aquest director que el dic que té bones idees visuals. Sí, no, no, t'agradaran més o menys les seves pel·lis però el tio és conduntent, eh? Sí, sí, sí, i aquí no s'està, no s'està con xiquitas, no s'ha de con xiquitas. Té unes imatges, ja gairebé al final hi ha una escena amb un campo de trigo molt blanc, molt xula i a més sap donar-li aquest ambient de western que en el fons aquesta pel·li recupera els tons dels westerns, aquests del típic poble esperant l'amenaça, no?, i tot això, doncs li sap donar un rullet molt entre retro un passador de vueltes, molt bé, molt guai, escolta, aneu, aneu i comenceu aquí la tarda, comenceu aquí la tarda de cine i després ja, que no se diga, aneu a veure... Estàs fent una aposta arriscada, eh? Bueno, dic que comenceu per aquí, comenceu per... Vull dir que a mi em compres, eh? Jo, mira, no tinc diners, no aniré al cine a veure-la perquè no tinc diners, però... Si en tingués, si fos ric, em compraries i aniria a veure aquesta pel·li, però de pet. Sí, sí, és que dura poquet, és la típica, ja comença a pumpar amb hòsties i s'acaba fent títulos de crèdito i a més títulos de crèdito d'aquests molones, eh? O sigui, com música tronante i tot el que tu quieras. Després ja canvieu de rotllo i si voleu, no veuré un documental. És aquesta... Però... un documental de quina mena? Espero que sigui una mica mainstream, eh? A veure, parlem d'un dels documentals teòricament més importants de recents d'aquí. El que passa és que ha fet molt poc soroll, no? Ara parlem de mapa, d'acord? Parlem de mapa. Què part de la paraula mainstream no has entendido? Tota. A veure, us explico de què va, de què mapa. És una pel·li del director Leon Siminiani. Leon Siminiani. I és un tio que era un director de productes de tele, si no m'equivoco. Sí, havia fet curs. Exacte. Bueno, el van... Eso no tenia futuro i va dir oye, me voy a la Índia a ver si tengo suerte como director. I a partir d'aquí va dir ay, que no, pues voy a Madrid. Bueno, no sé, ja durant 20 anys de la seva vida el tio va gravant les seves experiències com intenta dirigir la seva pel·lícula. És correcte? És que nosaltres no l'hem pogut veure aquesta pel·li, oi? Sí, no, jo no l'he pogut veure i tinc unes ganes brutals, de veritat, des de fa mesos i mesos que espero que aquesta pel·li, que jo espero amb ànsies, de veritat. Està nominada un goll al millor documental o ho va? Ah, sí, pot ser, pot ser ara que ho dius veritat. Sí, sí, sí, sí. O sigui que a més, bueno, això, un altre cop, això dels premis és molt relatiu, però quan es tracta del goll al millor documental que és una categoria que no li importa absolutament a ningú, això vol dir que les cinc nominades solen ser interessants com a mínim. Aquesta podria estar molt bé, ja dic, és un documental d'un tio durant 20 anys, el tio amb la càmera a cuestes demostrant totes les dificultats que pot tenir aquest home que marxa a l'altra punta del món per intentar complir su sueño. Pinta molt bé, les crítiques l'han deixada molt bé, alguns l'han vist, imagino que a Madrid hauran fet passe, vaig a saber. Bueno, sí. Sí, la faran al cine Alexandra durant dos dies, segurament, i a les 12 del matí. Ja estaran així amb els rellots i diran i ara, quita-la, estem a mediu passe, da igual, quita-la, hemos complido el tiempo. Sí, però pot estar molt bé, nosaltres sense veure-la creiem que serà la més interessant d'aquesta setmana. Per què? Perquè la següent, i ara el Marc hauria de tirar un tema. Ah, ja està. Ah, i la lloges. Bueno, ja ho reconegueu, ho coneixeu, no? Això és la típica entredita d'Alfred Hitchcock perquè avui s'estrena, demà, perdó, s'estrena Hitchcock. Sí. Aquesta peli amb l'Anthony Hopkins fent de Hitchcock, amb la Helen Mirren fent de la seva dona, amb l'Escarlet Johansson, amb James Darcy, si no m'equivoco, ho tinc per aquí apuntat, amb la Jessica Biel, i que bé, és... D'igua el nostre tècnic que li posa burro. Marc, aquestes coses digue-les a l'antena directament, perquè... Sí, perquè ell les reproduirà. Tu no ho dius, però ell ho dirà igualment. Llavors, pa, això entra tu. Ah, ahí se queda. Digo, no ho sé, digue'n maniàtica. Vale, va, digues, digues. En fi, és... se centra només en el rodatge de pàjaros, si no m'equivoco, de pàjaros, de psicòsis, si no m'equivoco, no? Correcte. I bé, estava nominada ella, la Helen Mirren, com a millor protagonista per els Logos d'Or, però els Oscars s'han anat desinflant una mica, encara més s'han anat desinflant, i està nominada només a maquillatge i perruqueria. Per què? Tu l'has vista, perquè realment no val la pena. El què, el maquillatge o la peli en si? La peli en si. No. I ara pregunteu pel maquillatge. Què tal el maquillatge? Malament. Sí? Què dius? No, no, no, jo és que tinc un problema amb els maquillatges aquests i és que em resulten altament innecessaris. Vull dir, jo... Les pròtesis aquesta... Sí, sincerament, jo veig una peli sobre el Hitchcock i jo el que espero d'una pel·lícula sobre el Hitchcock és que l'actor que l'interpreti sigui l'Anthony Hopkins o sigui el Toby Jones com ha fet a The Gale que és aquesta... Tele per la televisió. Sí, una TV móvil que ha produït l'HBO alhora que la peli del Sasha Gervasi que és aquesta que parlem avui. Jo, sincerament, valoro més que l'Anthony Hopkins o l'actor sàpiga captar l'essència del personatge. M'és igual que tingui una totxa diferent, m'és igual que no tingui aquella papada. Perquè és que, llavors, quan veig la pel·lícula dic, no m'ho crec perquè segueixo veient l'Anthony Hopkins amb un maquillatge o repilante. Llavors, què? No, és que ara m'has fet recordar una pel·li del Tot Solon si no m'equivoco fa quatre anys o cinc, potser una mica més que es deia Palíndromos. Sí, Tot Solon. I on el mateix personatge estava interpretat per infinitat de dones molt diferents entre elles. Estava una nena petita... Sí, fins i tot una nena negra i quan... Bien. Sí, sí, sí. I era el mateix personatge i aquí sí que s'havia recollit la mateixa essència d'un personatge durant tota la teva. Sí, exactament. M'ha recordat això ara. Perdó, continua, continua. No, no, no, és una reflexió interessant perquè és veritat. O sigui, jo valoro molt més això que se sàpiga transmetre l'ànima o digue-li, digue-li com vulguis que no pas que es cloni físicament el personatge perquè és que jo insisteixo veig a un tio maquillat. A mi m'és igual la papalada del Hitchcock. De veritat, és que jo vull veure el Hitchcock veure-li la persona. Llavors, en aquest cas passa això. Què passa? Que l'Anthony Hopkins fa un treball doncs normal. De l'Anthony Hopkins. De l'Anthony Hopkins. Sí. Ni destaca ni canta per dolent. Però, bueno, tu veus allà una mena de Hitchcock que no és el Hitchcock, tampoc és l'Anthony Hopkins. Bueno, no ho sé. No, és veritat. Per mi entorpeix. Entorpeix. Si el tio es concentrés més en fer-ho bé doncs penso que seria més valorable. Doncs una llàstima, no? Perquè a més el Sáchez Gervasi que va dirigir Àmbil, El sueño d'una estrella de rock. Sí, que era una gran peli. De tota manera. Sí, sí, sí. Era una peli molt divertida i molt juganera i aquesta Hitchcock intenta ser una mica juganera en les formes, en els plantejaments, però es queda una mica mig camí de tot. Pretén ser això, la crònica del rodatge de psicòsis i pretén ser també una mena d'història d'amor entre l'Alfred Hitchcock i la seva dona, l'Alma, que era la seva partener no només sentimental sinó també professional. Li havia editat moltes pel·lícules. Fins i tot crec recordar que havia sortit en alguna de les seves primeres pel·lícules de la... Bueno, no, l'etapa anglesa no, no tant, però en fi, que és una persona amb qui va tenir una relació de llarg recorregut no només sentimental sinó també laboral i pretén aprofundir una miqueta en això. No aprofundeix ni en això, ni en el rodatge de psicòsis, ni en la personalitat del Hitchcock. A més, fa una mena d'escapada sobrenatural entre cometes psicoanalítica que és que, bé, el que es diu és que la història de psicòsis estava basada una mica en els estaveniments reals de l'Ed Gain, aquest, o Ed Gein, aquest assassino, exacte, assassino en sèrie puro american gòtic d'aquest, vull dir, un altre. Aquests que molen. Sí, d'aquests de tota la vida. D'aquests que... Gain, està Henry i està... Exacte, i està Jason Burkus. Exacte. Un d'aquests assassins en sèrie dels de tota la vida, presumptament, l'autor de la novel·la de psicòsis es va basar en aquest personatge, llavors, durant tota la pel·lícula se li apareix el fantasma d'aquest personatge en el Hitchcock, amb qui parla i amb qui interactua i tal. Llavors, també queda una mica espossat, però sense acabar d'aprofundir en això, no sé, és una mica de tot, però sense ser res. Bueno, com a mínim, pinta entretingudeta per anar amenizant d'entre documental i documental. Sí, és entretingudeta, és digna, és una pel·li superdolenta, es deixa veure, però qui sigui molt cinèfil, que no la vegi, perquè és que no li aportarà res, i qui sigui molt mitomen, doncs el mateix, que no vagi, perquè, total, per veure la... Vale, doncs veus a l'Escarlett Johansson fent de Janet Lake i s'assembla, sí, porta els mateixos cabells i té la mateixa expressió. El Marc acaba de dir que em posa. Marc, jo ho diré tot et posa l'Escarlett Johansson, molt bé, benvingut al 99% de la població. Sí, no sé, algú nou a portar, Marc? A l'1% restant sóc jo, a mi l'Escarlett Johansson és una tia que ni meva, ni meva, a mi no sé si m'escolta la meva parella en aquests moments, així que no diré... En aquests moments o en general, dius? En general no, però en aquests moments no sé, o sigui que no diré res sobre l'Escarlett Johansson. En tot cas, fanàtics dels Oscars, aquells que veuen absolutament tot perquè ho heu de veure tot abans que es donin els premis. Aneu a veure-la després de Mapa i abans d'un altre documental. I és que aquesta és la sema de les documentals. Sí, sí. Déu-n'hi-do. S'estrenen una altra que a més també portava bastant de temps, com Ai Perdida, no sabíem què passaria amb aquesta Ai Weiwei, Never Sorry, és el documental sobre aquest artista activista que va portar bojos als xinesos i que també, una altra vegada, jo no l'he pogut veure, no sé si hi ha hagut passi o no, però m'ha dit molt bé. No, que jo sàpiga, no hi ha hagut passi a Barcelona. Sí, pinta bé, tenia bones crítiques i jo em pensava, abans que sortissin les nominacions als Òscar, estava convençut que aquesta estaria... Que entraria, sí, sí. Que entraria com a finalista. Perquè a més ha passat per algun festival o per algunes coses de premis. O sigui que realment pintava, pintava això i s'han oblidat. Sí, sí. Bueno, no ho sé, ara no podien entrar totes. Van entrar algunes de les que sonaven favorites com How to Survive a Plague i això, però aquesta que també, jo crec que potser no sonava, però jo tenia la sensació o no, no. En qualsevol cas, fa bona pinta. Sí, sí, sí. És un d'aquells documentals que pinten intrigants i pinten allò bastant enganxosos. Bueno, ja veurem, no ho sé, l'anirem a veure a veure què tal. Sí. Si realment val molt la pena, l'estatmana que ve podem dir a veure què passa. Vinga. Seguim parlant de cine. Ja sabeu que des de fa un temps també us recomanem les coses que més molen i que nos encontramos en los aparadores de la FNAC. si no voleu anar al cine, aneu a la FNAC. Aquest és el criteri? Sí. Les coses que més molen que ens trobem als aparadors de la FNAC. Sí, és que, a veure, la cosa va de recomanacions. Per fi, hem entès el criteri. És clar, la cosa va de recomanacions, no? Doncs mira, recomanem pelis que es poden veure al cine i recomanem pelis que es poden veure a casa. Té la seva lògica, no? Sí, sí, sí, tant i tant i tant. Gràcies. Sí, sí, que sí, que sí, estic amb tu. Si no dic res, és que estic amb tu. Ah, vale. O que no m'estàs escoltant? No, sí, sí, que estic amb tu. Sí, estan parlant de... Per aquí, pel xat, parlen de pelis que estan a punt d'estrenar-se com ara Les ventajas de ser un marginado. En parlarem la setmana vinent, que és quan estrenen els tranquils, els tranquilos. Ja sabemos que vosaltres, piratillas, ja l'havéis visto. Nosaltres esperarem a veure-la per passa de premsa religiosa. Parlem de pelis estrenades en DVD, com per exemple, fa poc vam descobrir una col·lecció que es diu Cine Binario, que són cinc entregues de dues pelis per entrega. Hola. A més, amb un preu, costa 11 euros. 10 pelis. És una jovinadilla. I que, com a mínim, en les dues primeres etapes són molt interessants, no? Són molt interessants perquè són les pelis dels germans duples, oi que sí? Que són Badhead i... No, Badhead no. Badhead. Perdó, Badhead. Sí, ho explico? Hi ha un primer volum que inclou una pel·li dels germans duples, diria que és la seva segona pel·lícula, que es diu Badhead. I també hi ha una pel·li del Joe Swanberg que es diu Hannah Takes the Stairs. Hannah Takes the Stairs. Que són, potser, dos dels referents absoluts del Mumblecore. Sí, senyor. Sí, senyor. Anem bé. Estem, no sé per què, últimament amb... Semana Mumblecore. Sí. Què és el Mumblecore? Vols que expliqui què és el Mumblecore? Vinga, va. Per a nostres veientes de... És un... És un... Movimiento absolutamente pasado de moda. Sí. Ja no té cap mena de sentit rememorar-ho. Això vol dir que és hipster. Sí, exacte. Hipsters del mundo. A què espereix? Para recuperar otra vez el Mumblecore, ja ha de donar tota la volta, ja es pot tornar a reivindicar. No, és un moviment que es va donar a mitjans dels anys 2000, és a dir, és molt recent, i va acabar, podríem dir, podríem certificar la seva mort el 2010 o així, que va reunir una sèrie de personatges, de directors molt, molt joves, que van començar a fer un cine molt generacional, doncs molt a línia del cine índia nord-americà, que sempre ha sigut molt generacional, i que, bé, es van fer pel·lícules, o es van muntar les seves pròpies pel·lícules entre ells, amb uns equips molt reduïts, que tots eren amigotes, i eren pel·lícules molt, diguem, caceres, eren molt homemade, no?, pel·lícules amb el format digital, amb el que permet el format digital, que és una democratització gairebé total del cinema, doncs es van muntar ells les seves històries, les seves mogudes, sempre eren pel·lícules, doncs, que basculaven entre la comèdia, el drama, i sempre amb un to sentimental, no?, de relacions entre joves i de les coses que els amoïnen els joves d'hora i de sempre. Vaja, entre el dogma i l'indí. Sí, exacte. Jo crec que és una mena de mescla, és com un cine indi bastant dogma, és a dir, molt, una seudo improvisació, uns diàlegs així molt frescos, bueno, la il·luminació, doncs, una mica xunga, són pel·lícules que les veus dius, hòstia, no ha costat un punyetero dur això, però també, ja es va produir molta, molta balla, però ja crec que és molt interessant, i aquestes dues concretament són de les xules. Jo crec que tot el que han fet els doblars, que són uns germans que són gairebé els, bueno, dels referents de tot aquest moviment, Mumblecore, tot el que han fet ells, aquest tabac de Pa Fitcher, fins i tot, ara han tornat una mica a reprendre tota aquesta línia, tot això, és molt interessant, són uns tios que jo crec que no han fet una pel·li dolenta en la seva vida. Sí, és veritat, pot ser que et cansi l'estil, pot ser que no t'agradi, pot ser que el trobis una mica pedantillo en la seva modèstia, no? Són tan modestes que dius, no, però penso que són una gent que n'ha encertat molt. A part d'ells hi ha això del Joe Swamberg, l'Andrew Bujalski, l'Aaron Katz, penya així, que potser no sonen molt entre el gran públic, però entre els seguidors més modernillos i més del cine indi, doncs segur que els coneixen. La Lynn Shelton? Lynn Shelton, també, exacte. És que precisament, parlem ara de la Lynn Shelton, que precisament va fer Hamday amb el Marc Duples, era un dels, era un dels protagonistes d'aquella parella que volia fer porno i acabaven... Bueno, Hamday, una peli bastant... Sí, Hamday. Una peli una mica curiosa. Doncs aquesta dona ara ja ha abandonat una mica el Mumblecore i va presentar fa un any i mig als cines i ningú se'n va adonar El Amigo de mi Hermana. I què és? Doncs segurament la comèdia romàntica barra indi barra sobre l'amistat barra generacional és interessant, més estimulant i millor dels últims que dos anys posem? Sí, tant, tant, tant. Sí, potser sí. Bueno, a mi és una de les que m'ha agradat més aquest any de comèdies així indis. A mi em sembla una peli molt fresca i molt xula. Sí, molt guai, molt guai. Sí, hi ha una peli que també ha passat com més pena que glòria també bastant indie, bastant xula i bastant... i més estranya que aquesta que es diu The Ampsons Indies 3. Sí, que ha durat dues setmanes. Sí, exacte. Que ha sortit la Greta Gerewick que precisament és una de les muses de tot aquest moviment Mumblecore. Doncs aquí, musso masculino, el Marc Duples, és un dels protagonistes. Les altres dues són l'Emily Blunt, que deixa la sola, i la Rosemary DeVit, o DeVit, o com es digui, Rosemary DeVit, és americana, però m'és igual la pronunciació, com em dóna la gana. Què m'has dà? I doncs és això, acaba d'editar ara mateix Cameo i és doncs una comedia molt lleugera sobre un noi que va a casa dels pares de la muntanya, a la casa de la muntanya dels pares de la seva millor amiga per desconnectar una mica, fa un any va perdre el seu germà. A aquesta casa es troba la germana de l'amiga que resulta que està allà per intentar oblidar una relació que va tindre i que no va sortir bé. I al matí següent també es presenta aquesta germana i es troben aquests tres i no voldria dir res més perquè és una pel·li que és millor trobar-se-la. Sí, passen cosetes. És una pel·li molt llejoreta, molt ben feta, amb uns guions i uns diàlegs molt interessants, recorda molt a l'indi però no és l'indi Juno, és un indi ben fet. Sí, més sincer, potser més honest. Sí, i a més... I a més surt aquesta gent que cau bé. A mi el Marc Duplàs és un tio que m'encanta. El Marc Duplàs surt a la sèrie Delic que l'havíem recomanat l'any passat per aquí, per aquestes zones. És un dels protagonistes de Delic que a més comparteix plànol Katie Asselton que també és una mica semi-mumblecore. Hòstia. Sí, sí, sí. És la seva dona a la vida real. Per mi són la millor parella del món, ara mateix. Marc Duplàs i Katie Asselton. Sí, a la meva part, Gossip Boy, doncs li agrada aquesta cosa, no? I comparteixen aquesta sèrie i no sé què ve tot això. Ah, bueno, que la vam recomanar la temporada passada. Vale, doncs ara recomanem El Amigo de Mi Hermana com una de les... De debò, eh? És una de les comedietes, digue-li com vulguis, una d'aquestes pel·lis buonrollistes, asseques, de les que mola molt parlar més. És una pel·li que s'ha de veure per després dir ei, te recomiendo aquesta pel·li. Sí, soy más listo y más guay que nadie. Bueno, es verdad. I ràpidament, va, una pel·li que no mola gens a veure perquè és molt dura però és molt bona i que també s'acaba d'editar ara crec que per primera vegada es diu La Zona Oscura i és el debut del Tim Roth com a director i l'única pel·li que ha fet i menys mal perquè és la història d'una família de dos pares i dos nens de 17, 16, 18, saps? En aquella edat difícil on, bé, teòricament no passa res, viuen allà a una caseta en medi de la muntanya en quatre vientos. Teòricament no passa res però el nen sospita alguna cosa, sospita en concret que el pare pugui estar abusant de la filla. I està aquí poden oler. És una pel·li molt dura, és una pel·li però molt ben feta, molt ben feta, és una pel·li que et gela per dins, et deixa amb allò de dir, joder, necessito veure l'amigo de mi hermana per posar un exemple. Però, en tot cas, molt, molt, molt recomanable, de debò. No dic res més perquè anem una mica malament. Jo és una d'aquelles pel·lis que no recordo de què va perquè la vaig veure fa 14 anys. És del 99, és del 99. Què està passant, Marc? Què és això? Ens han veït alguna classe d'ente alienígena? Bé. És l'espíritu de Tim Roth. Vale. Deixa, deixa-ho tirant. Deixa-ho, és que mola. És com incòmode, no? Què hem de dir? Jo no recordo ni de què va, aquesta pel·li, però recordo que em va deixar molt mal cos. Deixa molt mal cos. La vam veure al Gini, vam sortir valdats. Perquè, a més, juga amb això. Juga primer amb un ratat molt hiperrealista, molt costumista, amb no passar res, i quan comencen a passar coses o quan comencen a sospitar, doncs és molt d'orilla, és molt d'orilla. Està, a més, molt ben interpretada, surt la Tilda Swinton, que sempre ho fa bé, faci el que faci, i surt el rei Winston, i la nena, que es diu Lara Belmont, per mi, és una sorpresa acollonant. No ha fet gaire cosa més, i m'imagino que va quedar a tocar després d'aquesta pel·li, però, en tot cas, veieu-la, perquè és, bueno, és difícil, però és molt bona. Per cert, debuta el Colin Farrell d'aquí, o si no debuta, surt dos minuts per allí, com que era la cosa. Ah, sí? Sí, un niño inverbe de 15 anys. Sí, jo la vaig veure i no vaig pensar res, clar. Que guai. En fi, tira ja la següent, Marc. Bueno, sí, que és molt tard, va, que no ens distraiem aquí amb els Talking Heads. Hem parlat d'un llibre, parlem d'un altre llibre, va. Hoy tenemos dos. ¿Cuántos tenemos dos? Kiko Amat torna a la palestra amb Eres el mejor Cienfuegos. Kiko Amat és aquest periodista que fa risa el títol. Eres el mejor Cienfuegos. És la risa, tio. És el... Sí. És ridero de principio a fin. És el... Cienfuegos és el nom del protagonista. És aquest personatge, doncs això, que protagonitza aquesta novel·la, que es diu Eres el mejor Cienfuegos. Sí, ja està, ja està. Veus, m'he passat cinc minuts parlant sense dir res. Això, no, va. Començo pel principi. És la nova novel·la de Kiko Amat, que és un periodista nascut a Barcelona l'any 71. És periodista cultural, ha treballat per La Vanguardia, ha treballat per revistes tipus Go Mag, ha fet coses al Rock Deluxe. O sigui, és un d'aquests periodistes culturals bastant guais, que ha fet, a més, tres novel·les, i aquesta és la seva quarta, que, si no recordo malament, són El dia que em va, ja no saludaré a nadie, coses que fem bum i rompe pistes, ja molen els títols. Coses que fem bum, jo compro, eh? Crec que vam parlar d'aquesta, no sé. Sí? Sí, potser la vam citar quan parlàvem d'una altra, oi? Bé, sí, pot ser. Per tant, fa una literatura, doncs, per qui més o menys sapigueu per on va ell, sent un amant de la música, un loco de la música, dels discos, doncs, és una literatura bastant pop, és una literatura així, bastant postmoderna i bastant xula. sempre ho ha sigut i aquesta també perquè se centra en les vivències d'un periodista que va escriure un llibre, que no sigui una mena d'alter ego d'ell, bueno, sí, bueno, no. Va, va, deixa'm-ho en, no. Que va escriure un llibre en el seu moment, que va tenir un èxit brutal i que ara, doncs, ja no n'ha fet més i ara es dedica a ser periodista. Té bastant d'èxit com a periodista, però, bueno, la seva vida col·lateral és una mica desastrosa. Està divorciat de la seva dona, voldria veure més el seu fill i no pot i, a més, la seva empresa s'està desestructurant i el moment que diu i fa la reflexió de no entenc com no m'han fotut fora encara sent el més vell, sent el més carca sent el més no sé què, perquè el senyor ja és gran, està entre dos anys, no és un joanet, el Cienfogos, ja dic. I es planteja com és que encara està allà, bueno, doncs, és aquest panorama reconeixible actual, no?, de la Barcelona actual, perquè, a més, passa a Barcelona, és aquesta Barcelona, doncs, del 15M, aquesta Barcelona reivindicativa i aquesta Barcelona que n'estan en el Garete per culpa de tots sabem qui. Sí. Bueno, no dic noms en concret, vull dir, dels polítics en general i d'aquesta societat que ens envolta tan xunga i t'han fet de pols. En aquest context tan desesperant, doncs, construeix una història que de per si és desesperant perquè és xunga, és fosca, és trista, és depriment, és patètica, però des del punt de vista de l'humor, la veritat és que és un llibre molt, molt divertit, jo m'he arribat a descollonar, o sigui, jo feia temps, que no em passava això de llegir un llibre, més que, sí, els llibres còmics i humorístics em fan molta ràbia, no m'agraden, no m'agraden. No sé quin escriptor deia, t'està ordenant que te ries. Jo tinc aquesta sensació. És que era bé com les rises enlatades, d'una sèrie. Sí, exacte, és una mica així, és una mica, mira que gracioso soy, mira que gracioso soy, i al final dius, no em fas ni punyetera gràcia, però hi ha una altra literatura que és graciosa de per si, i aquesta és molt graciosa, tot i que això em poso superxungo, perquè aquest personatge, doncs, ja et dic que és una mica patètic, que té moments de borratxera que vol tornar amb la seva dona i s'inventa històries on ho aconseguirà, sí. No, que per aquí diuen que jo me reia com Tom Sharp. Jo no dic que no puguis riure amb un llibre, hi ha llibres molt divertits. Home, jo em vaig escollonant si notícies de Gurt, com a todo el mundo quan tenia 10 años. Sí, jo també vaig riure molt. Jo també vaig riure molt, si la literatura divertida és molt divertida i pots riure molt, però dic que hi ha alguna literatura, per exemple, el Douglas Adams, a mi és un tio que no em fa ni punyetera gràcia, què vols que et digui? Res, res. És un tio que llegeixes els seus llibres a l'autopista Galàctico i veus que el tio pretén fer-te gràcia i a mi no em fa. Hi haurà gent que el sí, doncs a mi no. Perquè és literatura obertament humorística però la veritat és que hi ha literatura que és molt divertida i pots arribar a riure. I amb aquesta Eres el mejor, Cienfugós, passa, perquè és que a més té un llenguatge tan flexible i tan ric a l'hora, perquè el tio és un mestre de la paraula com les distorsiona i com els dona nous significats i com les estira i les no sé què. És un mestre del llenguatge i és un tio que sempre sap quina tecla tocar-te per aixecar-te a la complicitat, per guinyar-te l'ull, per treure-te una mica del que et sondé de la situació. És un llibre, jo, és un dels llibres més divertits que he llegit últimament, de veritat. Ja no només en això que dic que és divertit que riu, sinó més fàcil de llegir. Tal vas llegint són capítulets curts que són bastant autoconscients, que parlen una mica de si mateix, de la seva manera de parlar. En fi, és una literatura molt postmoderna, molt viva. I és francament molt divertit. És el mejor si en fogós, escolta, és tot un encert del Kiko Amat i d'Anagrama que és qui l'edita. Me'n vaig corrents a comprar-lo. En sèrio, en sèrio, l'has venut molt bé aquest. Sí? Sí, sí, sí. Ah, doncs mira, me n'alegro. Doncs si vosaltres voleu també disfrutar-lo, doncs ahir el teniu a dieta per anagrama. Guai, escolta, què et sembla si com anem així de temps? Sí, una mica pillets. Anem tirant el clip secret a veure si allà hi ha l'encerta. Va, tira el marc. Vale, ja l'heu encertat. Home, ara sí. Era fàcil, home. Abans eren el Charlie, la Sweet D, etcètera, barallants entre ells, com sempre. És que us he posat molt fàcil. És que no saben fer res més, aquests. I bueno, mini punto per a Safey Barri. Exacte, molt bé, era It's Always Sunny in Philadelphia. I aquest any parlem de sèries una mica, parlem de sèries perquè ja ho dèiem abans o fa una setmana... Gràcies, Marc, has estat despirta i... Jolín. Ja ens posàvem abans... Sí, et diré una cosa en directe del funcionament del programa. Si l'última secció no la fem, no passa res, la farem la setmana que ve. Bueno, ja ho veurem, perquè ara vull conèixer parlar ràpidament de... No, vull dir que t'esplais tu el que vulguis, que el que ve després ho podem fer. La setmana que ve, que problema. Tampoc té gaire la xitxa, eh, el que parlaré abans. Ah, vale, vale, ara t'he fastidiat. No, tranquil, ja que ens posàvem abans burrotes en plan pel·liacció i heu de veure el xoatge i tal, doncs ja que estem, doncs parlant de sèries, parlem de Banshee que vindria a ser... Banshee. Sí, vindria a ser una sèrie nova. Què vol dir Banshee? És una paraula que sempre m'he preguntat arran de l'exmen, del hombre X Banshee. Jo ho sé, que les mujeres hay que banear-les. I de Banshee... Banshee. Banshee és la nova sèrie de l'Alan Ball. L'Alan Ball va... Podries haver colat un tema de succión de Banshee també aquí, eh? Bé, i hagués quedat com un rei. Em volia que està perquè és així com d'accion. Vale, sí, sí, sí. Van la línia. Sí, què diu l'Alan Ball? És la nova sèrie de l'Alan Ball que fa 4 o 5 anys li va vendre la moto a l'HBO, a l'HBO, amb Truplot. Ens en recordeu de Truplot, que ja seria que començava tan bé i que ara ja... no sé si seguirà algú. t'imagino que sí. Sí, l'Anna Paquin segueix les reposicions. Sí, la seva família i tal. En fi, que el tio va marxar de... Bueno, no sé si van marxar o no, però va crear aquesta altra sèrie i la va intentar vendre a l'HBO i l'HBO li va dir ara ja sí que no cuela. Ara ja sí que no cuela. Llavors la va comprar Cinemax, em penso que es diu. Una altra cadena, vaja. I què és? Doncs és... Otra cadena diferent. Otra cadena, tu? No és l'HBO. Però és que ja és important dir això, i què és aquesta sèrie? Doncs una sèrie sobre un poble, ciutat, on va parar, on va petar un tio que acaba de sortir de la presó i per motius que s'expliquen en el primer episodi doncs acaba convertint-se també en el xèrif. Ah. Sí, s'acaba fent passar per el que havia de ser el xèrif. Diu, ei, que el xèrif sóc jo. Ah, doncs m'ho veient, vinga la placa. Llavors doncs són les seves... Sí, placa, placa. Sí, placa, placa. Ui, Quin xibarri s'està montant ara mateix? Sí, a veure, els de fora, calleu, sisplau. Estem intentant fer un programa aquí, eh? Home, ja. No, és conya, és conya. No és conya, és veritat. És conya. Doncs aquest protagonista, l'Antoni Stark, que surt de no sé on i arribarà a no sé on perquè no té cap mena de personalitat, es troba ja amb la seva exparella de fa no sé quants anys, d'abans d'entrar a la presó, tenen alguna història de mig lladres conjunta, però ara la dona ha refet la seva vida amb un importante magnatec que tampoc se sap si és bo o dolent, hi ha el típic personatge que ajuda el poble que és com com l'Estipo Xemi de segona, saps? Aquest típic personatge o el Toni Soprano, jo què sé, que sí, que el volen i el temen, que és una mica mafiosillo, que es convertirà en el nèmesis de la sèrie, tot això en episodis de 59 minuts amb una mica d'acció, una mica de violència, bastant gore, amb sexe molt explícit, molt rotllo HBO. Però què passa? Que tot surt molt gratuït. O sigui, l'HPO el que té és que no té cap problema en mostrar el que s'hagi de mostrar, però sempre sempre hi ha algun motiu pel que ho faci. Aquí no, aquí se li ve una mica el plomero. I el resultat què és? Doncs una sèrie que intenta ser com el Gran Tefauto, saps el joc aquest del GTA? El joc aquest d'anar robant cotxes i perseguir i matant a cada episodi. Com el flipa el Gran Tefauto, né? Sí, né? El flipa con el Gran Tefauto, doncs no, no ho sé, és una sèrie que no acaba d'enganxar, no acaba d'enganxar. Tot i que està bé, és entretengutota i no és tan dolenta com podria ser, se li veu massa el plomero. Però què fa l'Alan Ball exactament en aquesta sèrie? L'Alan Ball és un co-creador. Ah, vale. Ja m'estranyo a mi. Ja m'estranyo a mi. No és que sigui garantia de res a l'Alan Ball, però, home, vale que últimament Trublot està de cap a caïda, però, jo què sé, Six Feet Under, tio. Sí, i tant i tant. Saps? O sigui, és que és mucho Six Feet Under, llavors, clar. Vale, productor ejecutivo, no? Sí, alguna cosa d'aquestes. Vale, vale, vale. A veure, ell posa en aquest creador, però després passa a veure els títols de crèdit i hi ha 3 o 4 creadors més, o sigui que és allò que passa de vegades, no? Com allò que diguem del JJ Abrams, precisament. Sí, sí, exacte. Poco mi nombre i el cheque. Sí, dels creadors, doncs el que menys potser, però el més reconegut és aquest, doncs vale, és este. La recomanem? No sé, com aneu de temps? Si teniu una hora a la setmana per invertir en una sèrie d'aquestes per veure mentre mengeu el iogurt del postre. Vale. Iogurt molt gran, eh, però? Sí, bueno, ja comencem. Aquells del Mercadona. Sí. No, del Lidl, del Lidl. Tamaño alemán. Vale, vale. Dels que pots enfonsar el cap a dintre, eh? Tamaño esteroide de gimnasio, eh? Aquell de 5 quilos. Exacte. Sí, exacte. En tot cas, difícil ho tindreu trobar-ne temps. Per què? Perquè ja arriben les sèries. Demà mateix, si no m'equivoco, s'estrena House of Cards, que és la nova sèrie del David Fincher. David Fincher surt de fer Millenium, o sigui que si hi havia algun motiu per durar d'ell, ja no l'hi ha. Home, el David Fincher pensa que és Déu. Sí, segurament. Llavors, ja està. Segurament. Doncs ara fa una sèrie. A més, fa una sèrie plena d'actors famosos. Surte el Kevin Spacey si mires més lejos. Bueno, bueno. Sí. I s'estrena demà a Netflix, crec. O sigui que segurament ja la tinguem tota sencera demà passat. I quan s'estrena Rested Development? Arriba el març, crec. El març, oi? Ja en parlarem. I s'estrena Black Mirror, segona temporada dilluns. Dilluns vinent, no? Que et vam dir que s'estrenava... Sí, ens vam equivocar. Bueno, és el que hi ha. Ah, que ens fan fora. Vale, menys. Bueno, escolta que... Adéu, ja en parlarem de totes coses. Adéu a tothom. Gràcies. Fins demà. Adéu, Carlos. Adéu. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El seu germà va morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic. Diuen que havia plogut quan ho dia el meu germà i es veu que vam relliscar i venia un cotxe de cara i, pum, va, un mort i l'altre, quasi. Jo vaig ser que vaig tenir menys culpa, però jo no conduïa. Tal va ser culpa del meu germà o culpa de l'altre, però jo, per mi no ho va ser. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya.