#39 - Monogràfic d’audiovisual: Blue Valentine, 7 psicòpates, Cloud Atlas, Searching for Sugar Man, This Is 40, Aurora i Derek + prèvia dels Oscars

Fins demà! Fins demà! I quin programa fem nosaltres? Ja no me'n recordo. El Contestador, no sé què, no? Sí. El Contestador de Pulso o alguna cosa, sí. El Contestador del Pulso. Doncs benvinguts al Contestador de Pulso. És un programa on farem una miqueta de cultureta. Si podem, us explicarem alguna recomanació de cine. I parlarem d'un tema que està calentito, calentito, no, Carlos? Sí, segurament. No? Espera, torno a dir-ho. Carlos Giacomelli? Sí, Xavi Roldans, segurament sí. Parlarem de molts temes que estem calentitos. Potser el Marc Pere Arnau, doncs, també ens ajuda. El nostre tècnic de so. I així, con un 6 i un 4, aquí tenés tu retrato i he presentat a tot l'equip sense que se n'adoni ningú, subliminalment. I, per cert, no estem fent publicitat de Contracorriente Films per posar dues pel·lis aquí que acaben d'editar, que són exactament Ludwig i Riffi Fee. No, no, no, no. Bueno, escolta, ara que ho dius, s'han editat aquestes dues pel·lis en DVD, a Contracorriente, són una meravella. Bueno, Ludwig no l'ha vist. No, no. No, han pillat el Xavi sense veure una pel·li. Cuidado. No, bueno, escolta, no tothom ha vist totes les pel·lis del món. Em sembla que és l'única pel·li del Visconti que no he vist, i ho faré, doncs, de seguida que pugui. I la comentaràs aquí, aquest programa, d'aquí unes setmanes. Doncs vinga, per què no. I Riffi Fee és un pel·liculote, és un polar fino, fino. I després d'aquesta publicitat, que ningú ens pagarà, perquè ha sigut totalment... Però bueno, ens han enviat l'esperis tu, ja és mucho. Sí, doncs comencem sense personatge de la setmana, perquè ningú s'ho mereix. O va, et vols improvisar algú? No, en realitat no. Li dediquem a... Una altra setmana de càstig. Al Marc, una altra vegada. Venga, Marc, por qué te queremos mucho y nos vas a tirar una canción ahora mismo. Sugarman, won't you hurry? Because I'm tired of these scenes for a blue coin, won't you bring back all those colors to my dreams? Silver magic ships... Bé, hombre, inspiradora, aquesta cançó. Sí, no? Crec que tornarem a parlar d'això d'aquí una estoneta. Sí, sí, sí, digues. Perquè parlem de cine. I per què parlem de cine? Doncs perquè avui parlarem molt de cine. Hi ha moltes coses que s'estrenen, hi ha uns prèmios, però ai... Sí, una organització, acadèmia del cine o alguna cosa així. Sí, fa poc que va començar, no? Sí, uns nanos que necessiten una mica de publicitat. Bé, doncs els hi brindarem una mica de publicitat, però a partir de l'any que ve ja els cobrarem, eh? Escolta, sí, bueno, hem decidit fer una miqueta del monogràfic, no? Expliquem això. Ens venia de gust parlar només d'audiovisual avui. Hem deixat de banda tota la parte celulosa del programa i hablaremos solo de celuloide, eh? Parlarem de celuloide, però no de celulosa, que maco. Cine i una miqueta de sèries, bueno, la part audiovisual del Fluso i la semana que ve ja tindrem més recomanacions de còmics, de llibres i de tot. I qui saps si alguna vegada farem un només de còmics i un només de música? Ves a saber. Oh, oh, oh, oh, no, no, només de llibres. També, també, també, també, també. Ja avisarem a la nostra audiència perquè continuï baixant. Mira, el nostre tècnic de sol ja ens diu, jo tampoc vindré. Sí, el Marc. Ho sabem, Marc. No, no, no, no, no farem un monogràfic. Bueno, sí, podríem fer algun dia un monogràfic de Ray-Path, per exemple, o de los hermanos Karamazov, que seria guai, seria interessant i elevaria una mica el nivell de tot això. Sí. Però, no, no, parlem de cine, va, parlem d'alguna pel·li, vinga. Sí, és que hi ha alguna... Si és possible, perdona, alguna que s'estreni, eh? Sí. Sí. Confirmem, bueno, sí, confirmem. Confirmem que s'estrena. Finalment, confirmem. Ojo. A veure, ojo. Paren màquines. Paren màquines, s'estrena Blue Valentine. No, pot ser... Sí, amigos. Bueno, explica què és Blue Valentine perquè la gent... Bueno, nosaltres no salimos de nuestra sombra, però la gent a casa ho està pensant. Vale, i què? Exacte, Blue Valentine és una pel·li de la que es va parlar a gent de l'oceano l'any 2010, vale? Estem a 2013 i ara per fi ens arriba. Lo cual, bueno, diu molt de com estem. I no bueno. Exacte. És una pel·lícula d'un tal Derek Saint-France que ja ha estrenat una altra pel·li. O sigui, mireu com anem, mireu com anem. Em sorprend que pronuncies Saint-France. Tu que sempre busques el punto... Sí. No, jo em pensava que anaves a dir Derek Saint-France, eh? Eh, d'igual, no, no se n'hi... Bueno. Sí. I bé, i s'estrena ara perquè... No sé ben bé per què, però el cas és que és molt important que s'estreni per què. Perquè és un pel·liculón, això per empezar. I perquè a més té uns actors que sempre ens agraden i surten junts i llavors doncs doble motiu perquè ens agradi la pel·li. Que són el Ryan Gosling, amigues del xat, el Ryan Gosling i la Michelle Williams, amigos del xat. I de què va aquesta pel·li? Doncs, bàsicament, és una història d'amor. Sobre el paper no té gaire cosa més. Es tracta d'una parella que ja porta uns anyets i que està una mica erosionada. Llavors diu, oi, doncs vamos a intentar reactivar nuestro potencial. Anant a un hotel i, de fet, seleccionant una sala, te'n recordes això? Una sala escenografiada com si fos del futur. Sí, no sé per què, jo recordo, és que fa tant de temps que la hem de veure, recordo com un karaoke o alguna cosa així. Per la sala? Perquè et recorda... Sí, tenia aquest ambient de karaoke hapo una mica, no? De karaoke hapo o de pel·li del futur segons una versió sueca, no? Te'n recordes allò de les versiones sueques? Doncs, més o menys seria una cosa així, una ambientació bastant... Suecada, no vols dir? Una suecada, exacte. Una pel·li del futur de la suecada. I des d'aquesta habitació, on no acaben de funcionar les coses, com potser ser-se estivarien, o sí, perquè ho anem veient durant la pel·li, ells van fent un flashback i ens van explicant tota la seva relació. És absolutament tota. Des de quan es van conèixer fins a com va començar tot, amb la passió inicial, com a poc a poc aquesta flama es va anar apagant, com van anar sortint els problemes de la rutina, de les feines, dels problemes privats que acabes compartint amb parella, com fins i tot t'acabes quedant calvo, t'acabes quedant cartoniano, no sé si recordaràs, el Ryan Gosling... És veritat. Surt el Ryan Gosling del present amb una calva que lo flipes... Quan tothom sap que Ryan Gosling no es pot quedar calvo, perquè Ryan Gosling fue tallado de una piedra, sempre ho he dit, sempre ho diré. No, és veritat, i les pedres no es queden calves. Hòstia, recordes el que deien... És un gat que sempre m'ha encantat. Aquella peli també amb el Ryan Gosling, que es deia Crazy Stupid Love, en un moment que el Ryan Gosling es treu la samarreta davant de la Emma Stone, i la Emma Stone dice... ¿En serio? Joder, pareces photoshopeado. El hombre photoshopeado sí que ho sembla una mica, en Ryan Gosling photoshopeado. Si heu vist la peli segur que us ho recordaré d'aquesta escena. Jo no me la puc treure del cap, tot i la meva heterosexualitat. Ah, no, no, no, no, no, no, no, no. Ryan Gosling i heterosexualitat no té res a veure. Oi que no? No, és com el Michael Fassbender. També conegut com Michael Musk Member. Michael Fackbender també. Michael Fackbender. No, Michael Musk Member mola més. M'ho vaig inventar i em vaig quedar amb això. Està guai. No, no, escolta, pot ser un tio perfectament heterosexual i sentir-te dret pel Michael Musk Member o per Ryan Gosling. És com ho entenyo, doncs, també s'aplica amb Lee Marvin, per exemple, o amb Fred McMurray. Són aquesta penya que dius, o amb Steve McQueen. Pots proseguir, gràcies. De nada, està bo. Vale, Xavi, molt bé. Aquesta peli, ja veieu, la història més o menys és una cosa que ens podríem més o menys esperar en un drama romàntic, no? Però ho fa molt bé. Ho fa intercalant constantment aquestes escenes del present com esperançador, no? Estem esperant a veure si la parella acaba rumeant un futur, com sortir d'això. I va intercalant aquestes escenes del passat. Vas veient com a poc a poc va girant cap a la foscor. I alhora està tot tractat amb molta subtilesa, amb molta calma. No hi ha cap escena que diguis, venga, va, tira de violines i tira de pañuelo. És tot tractat amb molt realisme. Qualsevol s'hi pot sentir identificat. No sé, a mi realment és una peli que em va tocar bastant. I no només a mi, perquè, bueno, ella va estar nominada als Òscars. Tots dos van estar nominats als Globus d'Or l'any 2010. Si no van guanyar va ser per una injustícia d'estes que hacen a veure els Òscars. En definitiva, per mi és l'estrena més... Una de les estrenes més interessants de la setmana. Ah, per mi no. Clar, ja en parlarem, ja en parlarem. Què passa, que estrenarà el 2010, ja veurem on s'estrena, i com, i quan, i qui la va veure, etcètera. Nosaltres des d'aquí la recomanem. Sí, jo hauria dit que tindria una sortida bastant important. Sortia comercial, vull dir, eh? Perquè, doncs per això, per la parella protagonista, i perquè és una peli que sempre molen els dramas romàntics, o desromàntics, d'amor o desamor. Sempre molen. Però, bueno, no sé, l'han tingut al congelador tant de temps que realment... A més, han anat desaprofitant ocasions, no? Perquè teníem el Ryan Gosling ahí en la cresta de l'ola, i dius, venga, ahora. Hòstia, pues no. La Michelle Williams va fer aquella peli que va tenir molt èxit, que es deia mi setmana, con Marilyn, recordes? Sí, sí, sí, que feia Marilyn l'ha fet ella. I, sorprenentament, aquesta peli va tenir força impacte aquí, als nostres cinemes. Dius, pues ahora, ahora es el momento. Pues tampoco. I dius, ara que s'ha estrenat la nova d'aquest director... Vale, ningú sap que aquest director va estrenar una nova peli, que ja ens arribarà, espero que sí, perquè té molt bona pinta. En tot cas, ja dic, peli xula, difícil de païs, sobretot si vas en parella, no és atípica per anar a veure el Dia de los Enamorados, però molt bona, molt ben escrita, molt ben interpretada, molt ben dirigida, ja dic, recomanadíssima. Bueno, doncs, Blue Valentine dirigida per Derek Saint-Francés. Com era? Saint-Francés. Saint-Francés. Saint-Francés. Doncs, una de les apostes, bueno, apostes o no, una de les propostes, deixem-ho així, cinematogràfiques, per aquesta setmana. N'hi ha més. Sí, n'hi ha moltes més. I, de fet, se'ns han acabat les cançons, perquè jo soy así. Me preveo el guión y digo, va, dos canciones que vamos a hablar poco de cine. Sí, claro, tota una pàgina, de moment, no? I espera't. I espera't, sí. A veure, sí, una pàgina i un quart. Perquè la resta és A, S, D, A, S, D, no? És el nostre guió, avui. S'estrena una altra peli, també amb potencial, per agradar, i agradar força. De fet, agradar més del que ens va agradar a nosaltres, imagino. Es diu Sete Psicòpatas. I què és Sete Psicòpatas? Doncs és la nova peli del Martin McDonagh, després d'haver fet Escondidos en Bruxes, que va tenir un èxit que no vegis, aquesta peli. En aquella ocasió, el Colin Farrell, i no me'n recordo qui és, els Ralph Fiennes i algú més, eren com uns terroristes... Bé, uns terroristes, no, uns assassins a sou que es veien obligats a refugiar-se a una petita ciutat d'Europa, i acabava sent de Bruxes, que és sorpresa. I aquesta peli, doncs, era una comèdia negra, amb tot que estaran tinianos, si vols, que es va acabar colant com a nominada millor guió, no sé si els globus, o fins i tot els Òscars. Ah, ah, igual els Òscars, eh? Jo tenia en ment que els globus havien tingut bastanta acceptació, però els Òscars pot ser de també, eh? Sí, sí, juraria que sí. I, de fet, a mi em va encantar aquesta peli, i esperàvem amb força il·lusió la nova peli d'aquest tio, que, a més, tornava a reunir-se amb el Colin Farrell, que és l'única vegada que el Colin Farrell ens serveix que ho faci bé, és amb aquest tio, doncs, vale, em compro, a mi em va bien. En aquest cas, el Colin Farrell és només un d'aquests 7 psicòpates, li acompanyen el Sam Rockwell, el Christopher Walken, el Woody Harrelson, el Tom Waits, l'Olga Krulenko... Bueno, un munt de gent, el Woody Harrelson ja ho he dit, sí, ja ho he dit. I de què va la cosa, doncs? I el Tom Waits, que ja l'has dit, però... És que s'ha de dir dues vegades, o... També surt el Tom Waits. Tot i que surt molt poquet. Però bueno, és igual, ara ho direm. Jo vaig a veure una pel·li només si surt el Tom Waits, ja està. Sí? Vas anar a veure l'imaginari del doctor Parnassos? Sí. Ah, vale, hòstia. Toma, fota't. Cliché. En fi, de què va ser de psicòpates? Doncs, d'una banda, hi ha un guionista que busca inspiració, no la troba en lloc, que és el Colin Farrell. Llavors, el seu amic una mica grillat, que és el Sam Rockwell, que per cert és l'actor damunt. Sí, aquest senyor que té cara de borratxo. Bé, de ressacoso, no? Té cara com de ressaca, sempre. De ressaca xunga, sempre. Sí, sí, sí. I que de fet va ser el dolent d'Iron Man 2, si no me'n recordo malament. Sí, correcte, correcte. que sortia d'Iron Man 2 fent com de magnate, no? Sí, exacte. No era el dolent de la màquina, era el dolent de los dineros. Sempre hi ha un dolent de los dineros. Sempre. Doncs aquest és l'amic d'aquest guionista i diu, oye, pues mentre busques inspiración, fiquem-nos en aquest lio que tinc aquí unos colegues que es dediquen a sagrastar gossos. Sí, i després esperar a que els seus amos posin el típico perro perdido, se recompensarà, per dir, oh, mira, hem trobat el teu gos, ens dones la recompensa, i viuen d'això. Però què passa? Que algun d'aquests gossos resulta ser d'un important mafiós, o més que important, encara més grillat mafiós, que es dedica a buscar la venjança de manera... Bueno, de manera sanguinària, és el que tiene. És el que tiene los mafiosos. Doncs sí, a partir d'aquí, una nova comèdia d'acció, un nou thriller còmic, no sé com es diu aquest gènere, una altra vegada, aquest gènere, d'aquí Tarantino és el pare, no? I, més o menys, aquests són súbdits. Una pel·li molt divertida, una pel·li molt àgil, molt dinàmica, amb gags molt trets de collaguera. Cony, tres de collaguera ha sortit. Sí, no sé ni què vol dir, ni quin ús li has donat, però bueno, és igual, és igual. Sí, acunyamos, vinga. Sí, amb un toc una mica indie guai, fins i tot amb una fotografia una mica cremada, aquestes coses que sempre agraden. Sí, narrativa hiperfragmentada. Sí, recordaria també una mica els coels, si vols. Sí, videoclipers, exacte. Amb molta violència, amb una mica de pujadeta de to. Bé, una d'aquestes pel·lícules, en general, les bojarrades, i, bueno, que, antes que nada, són pel·lícules entretingudes i divertides. Vull dir, després ens podem parar a analitzar si són innovadores i tal, però bueno, divertida és. Sí, no, i de fet, és aquí el punt en què diferim una mica, no? Perquè nosaltres la vam trobar una mica, potser, de saber en aquest sentit. No inventa res, no explica res de nou. De fet, la vam veure a Sitges un any en què s'estrenava una altra pel·li que també anava de Sagrastadors de Gossos, que es deia Wrong, del director de Rubber. Ja en parlarem. D'això ja... Quan s'estreni d'aquí dues setmanetes, en parlarem. Sí, quan s'estreni Rubber o quan s'estreni aquesta, no? Sí, ja, ja. Les pel·lícules més estimulants dels últimes edicions del Festival de Sitges i no s'estrenen. Però, en fi, tot i així, molt divertida, molt entretinguda i aquesta sí de veure amb crispetes i de fotre's un part de riure, jo crec que aquesta... Vale, doncs queda apuntada a 7 psicòpats, que jo crec que és una pel·li amb tiró en comercial i amb en Cannes i té... Sí, que a nosaltres ens va deixar una miqueta... Però bueno, és una pel·lícula bé, digna, que s'aguanta i que fa passar una bona estona. És molt notable com a comèdia. I a més, això, amb el Buddy Harrelson, que a mi últimament m'encanta aquest tio. Cada cosa que fa... Sí, home, amigote. Si ja heu vist 7 psicòpates a Sitges o la voleu veure o el que sigui, ens ho podeu explicar si voleu, vamos. Envia telèfon 93-372-3661. Vamos, si ja heu vist aquesta o si heu vist qualsevol altra pel·lícula. Què dius? Que no, que són i 20 i encara no ho havíem dit. I encara no ho havíem dit, exacte. Què serà el pròxim? No, és que igual ara ja no ens truquen perquè ja ho hem dit massa tard. Però bueno, sí, tenim un xat, ara que ho dius, tenim un xat aquí on podeu entrar a www.radiodesvern.com i, doncs, explicar el que vulgueu. Us lieu amb alguna conversa amb els nostres amics que estan aquí. Gràcies per estar aquí en el xat. Sí, ja he passat per aquí al Serribarri, ja. Gràcies a l'Estiguel. Estan tenint una discussió, estan picaos, perquè, bueno, és que resulta que en Manforen Sons, lo digo en castellano perquè sí, no s'entienden, les han robat el premio a One Direction, un Brit Award, que se lo merecían, jo, para mí se lo merecían infinitamente más, One Direction, perquè són mucho més guapos, més joves i estan més bons. Llavors, estan picados, estan picados perquè jo crec que això... Però bueno, en fi, per gustos els colores. ¿T'ho estàs quedant amb mi o va d'això? No, és veritat. No, no, és veritat que s'han donat els Brit Awards i que una de les bandes, mejor banda, no sé què, era One Direction, o mejor disco, no sé què, i l'altre era Manforen Sons. One Direction, eh? Recordem que l'Angelines ja odia el Justin Bieber perquè prefereix... Els One Direction. Doncs, els Manforen Sons les han robat el premio vilmente i injustificadíssimamente. Vamos a quemar algo. És que, ademà, els veus tots, els Manforen Sons van com barbes, sí, són feos, feos. Bueno, doncs això, que entreu al xat i ens poseu a parir tot el que vulgués. De fet, ens podreu veure a la càmera, a la webcam que tenim en directe, i ja que estem, doncs iniciem un altre debat i dieu qui dels dos és més guapo, si el Xavi o jo? Un servidor, Carlos, que avui s'ha afaitat i s'ha tallat els cabells una mica i va així amb una semaneta molt fashion. Molt bé, estàs aprofitant el dia que vinc amb els cabells més llargs i que és el punto culment de no haver-me dutxat. Jo em dutxo el dia un de cada mes, llavors estic en el punt més allunyat de l'ú, no? I jo, en canvi, gràcies, gràcies, moltes gràcies, Carlos, parla d'alguna pel·li. Vinga, una altra pel·lícula que s'estrena i una altra pel·lícula que s'estrena i que havia de fer molt més soroll del que em penso que farà. No necessàriament perquè s'ho mereixi, sinó perquè al principi sonava com a... possible nominada a molts Oscars com a mínim tècnics i a poc a poc s'ha anat diluint fins a desapareixer. En fi, estem parlant de l'Atlas de les Nubes, la nova pel·li dels germans Wachowski, que són aquells... tio i tia, tia, la final amb una roba perquè ara ja no sé si és l'Arriolana Wachowski. Ai, és un senyor i una senyora. No, però és que com va canviant? No va canviant, era una noia que havia nascut en el cos d'un home. Això és el que diuen ells, doncs ja està, els hi hem de respectar, no? Sí, però va fer un intento de fer un canvi de sexe, molt respectable, faltaria més, però després va fer com un mínim de no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Ah, sí, va fer això? Sí, i tant i tant. Però després va canviar, imagino que finalment ja és l'Anna. una miqueta, no? Després van produir pel·lis com, no sé, UB de Vendetta, coses d'aquestes. Es tornen a posar darrere una càmera en el moment potser més baix de la seva curta carrera i foten un... Perdó, en comptes d'anar tirada per lo fàcil agafen un llibre inadaptable com és l'Atlas de les Nubes del David Mitchell. Mira, hi ha dos llibres inadaptables. No, hi ha tres llibres inadaptables. Un és la Bíblia. Bueno, la Bíblia és adaptable. No, quin llibre diuen que és inadaptable? Bueno, hi havia el de... el de Tristram Shending que ja va ser adaptat per Michael Winterbutton i un altre era aquest. Vull dir, era un d'aquests llibres tradicionalment que deia no, aquest llibre no es pot adaptar. Doncs pum, han vingut aquests més xulos que dos ochos i què passa? No, i a més ho han fet per tot el que és han invertit una millonada aquesta gent continua tenint pasta tot i els fracassos comercials de... Bueno, comercials no. Fracassos en general com a persona. Jo no estaria orgullós de la carrera que tenen aquests dos. Doncs continuen tenint una pasta que no vegis continuen comptant en la confiança de tots els estudis de Hollywood. S'han gastat dos cents i pico milions d'euros per fer una pel·li de ciència-ficció de tres hores. Ara. Sí, que a més presenta un grup de personatges el Tom Hanks, la Halle Berry, el Jim Sturges, el Hugo Weaving que és l'elfo dels Senyors dels Anillos. Com si hi hagués una altra pel·li amb elfos, però bueno. doncs sí, mi amigo Mac. Ah, no, no era un elfos, era un extraterrestre. En fi, tots aquests, mi amigo Marc, no, és que el Marc ara està fent, no, ho sento, mi amigo Mac. Hòstia, avui no li hem portat un còmic al Marc, però ets amic nostre igualment. encara que no facis pel·lis i et convirtes en una tortilla con ojos. Referència, referència dels 80. No havies nascut Marc, eres molt jove. Digues, digues. En fi, fan aquesta pel·li amb aquest grup d'actors i els foten moltes, moltes, moltes històries curtes, bueno, fragmentades entre si i van apareixent durant la pel·li i diferenciades com amb, bueno, allunyades en el temps, però estem parlant de segles i fins i tot mil·lenis. El Tom Hanks, per exemple, pot ser un, doncs jo crec que ser, un pirata, com pot ser un home de les cavernes però d'un futuro post-apocalíptic on la societat ja no existeix. El Jim Sturges pot ser un xino de cop i volta i està en un futur racer, bueno, sí, en el 2144 penso que és. Has dit el Jim Sturges pot ser un xino? Sí, sí, sí, aquesta és una altra. No tenen cap mena, sí, què fan per diferenciar les diferents històries? Doncs maquillar i posar, doncs, narices de pegote, posar perruques o a xinar els actors britànics. de la vostra. Sí, sí, sí, la cosa que és, doncs, és una nova intentona per, com dir-ho, per innovar visualment, no? Una altra cosa no, però els directors de Matrix van fer també Speed Racer, que era una pel·li a nivell visual acollinant, i aquí, i aquí ho tornen a intentar però ara ja barrejant mil estils, mil fotografies diferents, mil efectes especials de tota mena, la pel·li pot saltar d'una colina abandonada a una ciutat hipertecnològica, i tot això doncs, doncs, va conformant una mena de de bola de sorra informa. Bola de sorra? Sí. Jo hauria dit papilla conceptual. També, també, també em me vale. O paella, com va descriure la Carrient Moss la Matrix, la saga de Matrix, va dir, clar, estava a Espanya promocional, i va dir, és com una gran paella, ja sé per què no m'agusta Matrix. Una paella mental. Paella mental, sí. Aquesta és encara més paella mental, i tot per explicar coses que al final acaben esdevenint molt més senzilles, perquè tot passes mitja peli pensant bueno, estaran vinculades, aquest home serà l'antenado d'antepassat de no sé qui. Doncs no, són històries que van por ahí i intenten explicar les moralitats de sempre, no? Valors d'aquells que sempre es repeteixen al cine i sobretot a la ciència-ficció i ho fan de manera molt senzillota, bastant més senzillota del que sembla. Amb tot això, doncs, què passa? que una paella pot agradar molt o pot agradar menys que cero. Sí, es pot fer una paella amb calamars o es pot fer una paella amb verdures que jo és una mania que no he entès mai. Exacte. Vull dir, fas un arròs de puta mare perquè collons i has de tirar verdures amb perdó. Exacte. Doncs això és el que passa amb l'anys de les nubes i hi ha qui surt molt content i jo soc dels que van sortir molt satisfets d'aquesta pel·li. Sí. Tots he trobat tots aquests fallos doncs mira, al final diguem que la whole picture que diuen doncs em va encantar i hi ha qui pot deixar la pel·li als 45 minuts i marxar tranquil·lament. Sí, que és el meu cas. Sí, vaig començar, és veritat, jo no valoraré, no entraré a criticar aquesta pel·lícula perquè en fi vaig veure 45 minuts i vaig sortir horroritzat. No dic que després no pugui millorar o que el que dius tu que en concepte global després em pogués agradar. No descarto, li donaré una altra oportunitat d'altres hores. No, no, no, t'ho prometo, t'ho prometo, de veritat, t'ho prometo, vull fer-ho. Però el primer visionat em va horripilitzar però segur que igual que tu, vull dir, no crec que tinguem... No, és això que ens passa de vegades que tenim opinions exactament iguals però després en valoracions totalment oposades. Sí, és possible. Jo li donaré una altra oportunitat però bueno, en fi, no em posicionaré davant d'una pel·lícula de la qual he vist que una vuitena part més o menys. O menys. O menys. Sí, no, a més t'entenc, perquè si no entres al començament... Nosaltres és que quan l'estàvem veient, quan parlo de nosaltres parlo de la pel·li del Festival també, que s'acaba de connectar. Ei, hola, la pel·li del Festival. Hola. Doncs estaven tan preocupats intentant buscar les connexions entre pel·li i pel·li. Ara sí que saludo a tu, Marc. Nens, nens. Perdona, perdó, perdó. Què? Vale. No, Marc. Perdó, perdó, perdó, Marc. És que mentre ens parles hi ha un buit aquí horripilant. Tens raó, ja callo. Aquesta pel·li, jo la recomano, el Xavi no. En tot cas, aneu a veure-la perquè... No, no, no. Bueno, no la recomana, no. Jo no he dit que no la recomano i he dit que el que vaig veure no em va agradar però no estic en posició de recomanar-la o no. Vale, va, fora. Atlas de les només. Següent pel·li. Ara recomanes-ho. Sí, hi ha dues més. Vols tirar un tema musical? Jo què sé, Marc, que t'avorreixes. Hi ha com molt silenci aquí, no? Bueno, vale, doncs... Vale. És que queda fatal, eh? Mentre el parc marla... Nosaltres estem aquí... Ah, sí. No, va, parlem de Searching for Sugar Man, que és la pel·lícula que il·lustra la vida de la persona que... Doncs fa una toneta sonava aquest primer tema que hem dit home, ja parlarem d'això. Sixto Rodríguez. Correcte. Sentíem a Rodríguez, que és un... Per qui no ho sàpiga, que serà tothom i jo, Ming-Clock, és un artista clau del folk de rels americanes dels anys 70 que, tot i ser clau i tot i tenir dos discos absolutament brillants, doncs no va transcendir. Ningú el va... Ningú el va conèixer en el seu país. Absolut. Va publicar el primer disc, no va tenir l'èxit esperat, els productors van dir oh, ja fàlleu alguna cosa, no passa nada, publicarem-nos otro más. Va treure un segon disc i Naranjas de la Xina. No, ningú va conèixer cada dia, senyor, i va dir, bueno, doncs, ¿sabeus què? Me desaparezco. Va desaparèixer de la faz de la Tierra i nunca me se supo. Fins ara, cada dos investigadors doncs els ha donat per dir què passa con este hombre. Llavors li han seguit la pista i han descobrit una cosa bastant curiosa i és que a Sud-Àfrica, al país Sud-Àfrica, es vol que va tenir un èxit brutal als anys 70. És la veritat. Es va regir en una mena d'estandard de la rebel·lió i posteriorment doncs es va convertir una mica en un bastión contra la part hate i tota aquesta moguda que va haver a Sud-Àfrica i allà va tenir un èxit brutal en el documental aquest que és, no sé si ho he explicat bé, és la recuperació de tot aquest llegat d'aquesta persona. Una de les coses que diuen és que a Sud-Àfrica la gent comprava discos de, si no recordo malament, dels Beatles, de Simon & Garfunkel i de Rodríguez. Vull dir, eren com los tres, no? Los tres grans pilares de la música popular. Llavors, aquesta gent doncs s'envalla i investiga i comença a estirar del fil i destapant aquesta llegenda de Rodríguez. intenten saber on està aquest senyor i descobreixen que hipotèticament va suïcidar-se. Hi ha llegendes negres que diuen que es va suïcidar perquè no va tenir l'èxit que s'esperava i va caure en una mena d'ostracismo. La realitat és bastant diferent del que podríem pensar en un primer moment i després passen cosetes que no desvetllarem però que sí que podem dir que és una pel·lícula molt apassionant. És una d'aquelles... Saps aquells documentals que tu els veus i semblen gairebé com si estiguessis veient un thriller, un policíac, una pel·li d'investigació d'investigació no sé, de seguint pistes estirant dels cordills i arribant a llocs i arribant a conclusions insospitades. Doncs una mica per aquí va aquest Searching for Sugarman que dirigeix un noi que si no recordo malament és belga. Digues, digues el nom. El Malik Benjellul. Jolín. Toma. No, espera't, espera't. Malik Benjellul. Ai, quasi, quasi, quasi. No, no, no sé si és belga o belga o suec. Vale. Vamos, por ahí por ahí está la cosa. Igual el Estiguel igual nos puedes decir de dónde es este señor. Mira, ya ha dit pel chat Comor, clar, el Estiguel, pues... És belga o sueco pero de origen surafricano. Sí, li pots escriure el nom aquí al chat. Sí, home. I que no es diga ella la raiz etimológica. Escric Malik, que aquest és fàcil perquè a més és aquest ajuda el Malik. Has vist això? De la Delgadalina Roja, no? No, els anuncis del Metro. Ajuda el Malik a... No, jo quan entro al Metro vaig llegint un llibre sempre. Em poden robar la cartera que no me n'adono. Doncs això, Searching for Superman és d'aquest senyor i és un documental que a més ha guanyat un prestigi crític molt bèstia i fins i tot ha colat a... Bueno, ha guanyat un BAFTA. Sí, exacte. Ha colat a les... Bueno, a totes les gales de premies ha guanyat el BAFTA, va estar nominat al Globus d'Or, està nominat a l'Òscar, és un dels favorits. N'hi ha més. Potser els podem dir després, d'aquí una estileta. Sí, sí. Però, en fi, és un dels favorits. És un dels rivales Sabatir, eh? Jo apostaria. Sí, en qualsevol cas, si us mola el tema documentals de música, si us mola el rock comentari, per cert, va passar per l'Inèdit, també, aquest documental, i diria que fins i tot va guanyar el premi, no sé, un dels premis de l'Inèdit, perquè realment és un documental que val la pena. Us agradi el rock o no, us agradi el rock, us agradi el folk o no, és un document bastant apassionant. Mola. doncs, dius, vale, ja està, hem recomanat quatre pel·lis. Sí, ja està, fort, no? Canviem de tema. Doncs no, amigós, no. Hi ha més pel·lícules. Marc, alegria. Alegria. Sí, Marc, pots anar a veure quatre o cinc pel·lis bones aquesta setmana al cine. Perquè ara, sabem que ho fas, sabem que et fiques allà divendres al cine i no s'urs fins dissabte ja. No? Oi que sí? Que les veus seguides. Fas allò que es feia abans, però això és poc que és això, eh? El Marc s'ha agafat. Sí, fa allò que es feia abans quan érem petits, que era sortir d'una sala i colar-se a l'altra, eh? Te'n recordes? Uh, ha dit que vas anar a veure Django? Bueno, doncs. Entra en antena. Sí, ara et farem entrar. No em demuinis. Què et va semblar Django? Va, va. A veure, el Marc entra. Va, va, va, després entra Marc. Vinga, Entra tant, recomanem una altra pel·lícula més per veure aquesta setmana. I portem més de la meitat del programa. Bueno, ja vam dir, hi havia molt de cinema avui. Sí. Però és que aquesta s'ha colat a última hora i no ens esperàvem que es colés, però és que realment, oi, a tu, ens ha molat moltíssim. Per mi és la millor de la setmana. Per mi és la millor estrena de la setmana. El documental és nominada a l'Òscar. Quien quiere ver això? No, no, t'ho dic en sèrio. No, sí, sí, podria ser, eh? Perfectament. Em sembla que és la millor de la setmana. Podria ser, perfectament. Es diu Si Fuera Fàcil, més conegut a nivell internautic com This is Forty. Ah, ahí està. Mira, Save Me Barri lo ha acertado antes de... Ah, mira, molt bé, Save Me, si és que estàs en todo, xico. És que eres una... La próxima vez dos llames, eh? Eres una mina, un que te guste, Manforensons. Què és? Què és Si Fuera Fàcil? Doncs és la nova proposta del Judà Pató. I el Judà Pató qui és? Doncs aquest director... Ai, mira, perdona, la pel·lera del festival ens diu que el director de Searching for Sugarman és suat. Vale, gràcies. Ahí queda la cosa. Siempre dando el... La talla, el clavo, la... Sí, la... No sé, el dato interesante. Gràcies, la pel·lera del festival. Si Fuera Fàcil, Judà Pató, qui és Judà Pató? Doncs el director que va una mica reinventar la comèdia romàntica per Tigus, o alguna cosa d'aquestes. Es va definir d'aquesta manera durant molts anys perquè és l'home que va dirigir Leon Barazoso. Ah, Leon Barazoso, aquella pel·li amb la... Katherine Hegel i el Seth Rogen, ella es quedava aprenyada d'ell quan ell encara no estava tan prim com ara perquè ara dius, bueno, ara és acceptable, abans no. Aquella pel·li va sobtar a tothom, després és l'home que està doncs darrere de Super Salidos, Super Fumados, Hazme Reír, de la sèrie Girls, la produeix la sèrie... Un d'aquells directors que es mereix que, diguem, tota la seva filmografia amb els títols originals, eh? Sí, sí, realment sí. Perquè clar, és que Super Salidos, Super Fumados, això, sembla... Sí, a més, fins i tot, Hazme Reír, que es deia Funny People, fins i tot molt l'avament... Quin glamour té Funny People i en canvi Hazme Reír sembla un espectacle de Noche Vieja de Martes y Trece. Bé, no, de Martes y Trece no, que eren bons, de Los Morancos. Cruci-raya. Vale, Cruci-raya. Vale, doncs aquest home ara agafa Leon Brazoso i fa una mena de seqüela però sense els protagonistes i s'entrada, és a dir, un spin-off, amb una parella dels amics... Ai, ja ho diré, una parella d'amics dels protagonistes, que són el Paul Rud i la dona del Judà Pató, la Leslie Mann, que és una dona a la que jo venero per encima de totes les coses. És dona, dius, vols dir, a la vida real, eh? Sí, sí, sí, exacte. Aquests dos són una parella en ficció que... Bueno, no, en ficció no, que arriben als 40 anys i arriben a la crisi dels 40. Viva la crisi. Amb aquesta excusa, el Judà Pató escriu una pel·li de dues hores i vint, una comèdia de dues hores i vint, no va aprendre res el tio de Azme Reír, que era encara més llarga, i intenta explicar, doncs això, des dels traumes que pot crear per una dona el fet de reconèixer els 40 anys, doncs haver de, doncs, combatre amb les filles, per cert, filles en la vida real del Judà Pató que estan sortint, doncs, una d'una banda i l'altra de l'altra. Hi ha una filla que té problemes de desenvolupament degut a perdidos, per exemple. Sí. També tenen problemes de feina, està ambientada a l'actualitat, l'actualitat econòmica és la que és i és una mica, doncs, també l'efecte del Peter Pan que antes o després tenen que passar, els somnis que et posaves al principi i que a poc a poc acabes veient que no arribaran a bon terme i sobretot això, doncs, crea una comèdia molt divertida, molt real, molt com d'andar per casa, no sé, és una pel·li que et cala perquè te la creus en primer lloc i perquè rius en segon lloc. Bueno, això és important, tractant-se d'una comèdia. Plegada de referències, plegada d'actors, protagonistes i secundaris que podem reconèixer a tot arreu, surt la Melissa McCarthy, la dona, la millor dona de la boda de mi mejor amiga. Intenta definir aquesta dona sense caure... És una dona enxida de... No, ja està. Ja està. No, volia dir que no caiguessis en aquest... Bueno, era la dona entrada en quilos de la boda de mi mejor amiga. No volia dir que no diguessis la paraula en si, volia dir que la definissis per altres prototipateros. No has aconseguit. És difícil. És aquella dona entrada en carnes. No cab en si. Però és molt, molt, molt, molt divertida aquesta dona, i en la pel·li i a més ho demostra. Sí, a més ho fa molt bé. I a més, al final de la pel·li, els habituals títols de crèdit amb les tomes falses i escenes alargades i tal, la tia es casca cinc minuts de pura risotada absolutament impagables. En fi, surt també el Jason Sigel de Com ho coneixeu de Vuestra Madre, surt la Megan Fox, en fi, surt molta gent, surt el... Ai, ara no recordo el nom, com es deia el tio de The I Did Kraut que era policia a la boda de mi mejor amiga. I so doubt. Gràcies. Surt l'actriu de Girls. És a dir, amiguetes, les amiguetes de totes les pel·lis d'aquest home, amb una pel·li que recupera la millor versió d'aquest home, que és important. Abans, jo, últimament el veia una mica diluït aquest, el Judá Patú. I ara ha tornat realment... Bueno, diluït en quin sentit, vull dir, en quines de les seves facetes? Com a director? No, en general, com a director i com a protagonista. Com a director, diguéssim que la última, la darrera pel·li abans d'aquesta, anyo uno no estava gens bé. No sé, va fent coses, va fent coses. També és cert que va produir Girls, i Girls està molt bé, però, en fi, jo el veia una mica perdut i ara ha tornat realment al millor, o sigui, la millor versió. Per mi la millor versió és la de Super Salidos i L'Io Embarazoso, que les va estrenar dirigides i produïdes més o menys a l'hora. I aquesta, per mi, està entre el top 3 de les millors pel·lis del Judá Patú. Bueno, doncs... Sí, no, que és dir molt, perquè les pel·lis bones del Judá Patú per mi són molt bones, són comèdies que tothom hauria de veure i que tota aquesta gent que diu ah, que xorrada, jo no veia al cine a veure aquestes xorrades, pas malament, pas malament, perquè són realment pel·lis que, a la seva manera, doncs reinventen un gènere, tio, i això, en els temps en què ens toca viure, doncs està de puta mare. Està bé, està bé. Molt bé, doncs queda apuntada, si ho farà fàcil, jo, de veritat, pel·lículon. Sí, sí, pel·lículon de los años. Soy feo de que este tío s'estuvo descojonando casi más que yo, eh, amigo. Sí, i amb això, doncs, canviem ya la secció, va a prova d'estrenes i tira alguna musiqueta. Écjeej. Sotovene Sotovene Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Heu de saber qui diu aquestes coses. Robert Downey Jr., ladies and gentlemen. Robert, who's an American, played an Australian, playing an African American, nominated. Whereas me, I'm an Australian, who played an Australian in a movie called Australia, hosting. Hosting. But... Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Silentaway緊! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Aux demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Espera, va, que no deixem aquesta cançó massa més enllà, perquè nos vamos a deprimir todos. Pensàveu que ja no parlàvem més de cine, no? Pensàveu que ja no parlàvem més d'estrenes, no? Doncs sí, parlem d'estrenes, però ara parlem d'una estrena que va sortir fa uns dies o unes setmanes en DVD. Però per què? Perquè és una pel·li que el seu dia no va veure ningú. Compren Riffifi! Compren Ludwig! Però no parlem d'aquestes. Torno a recordar que ningú ens paga un duro per fer això, eh? No, i ningú ens paga un duro per fer el que farem ara, que és recomanar una altra pel·li que aquesta vegada edita Cameo. Però és que és una pel·li que no va veure ningú al seu dia, que de fet l'han estrenada en DVD en versió original subtitulada, no hi ha opció de posar-la en castellà, el que vol dir que aquí es va estrenar en un cinema que es diu Verdi i s'acabó, o ni siquiera, Cine Alexandra, i que tot i així és molt interessant. Es diu Aurora, un assassino molt comú. És una de les propostes romaneses. Últimament jo estic molt viciat al cine romanès, perquè totes les pel·lis que fan estan a un nivell com a mínim de notable alto. Sí. Els romanesos són els new iranians, una mica, eh? Sí. Te'n recordes d'aquella època abans quan s'han sortit totes les pel·lis dels Mac Malbath, dels Panahi, de tota aquesta tropa, que eren boníssimes, eh? Eren molt bones. Però cada cop cinc, sis, vuit directors destacadíssims, no? I ara ha passat una mica amb els romanesos, no? Sí. Hi ha hagut un munt de personatges aquí que estan començant a despuntar bastant. Sí, podríem dir que tot més o menys va començar amb quatre meses, tres setmanes i dos dies, no? Més o menys, com a mínim aquest nou boom d'acceptar. Sí, a nivell comercial sí, sí, sí. Els festivals va començar una miqueta abans i ara la gent va començar a parlar del Cristi Puig, de tota aquesta penya. Però aquesta pel·lícula, que dius, doncs, va tenir èxit comercial i jo crec que això una mica els distribuidors es van animar gràcies a aquesta pel·lícula a distribuir el cine romanès. Quatre meses, tres setmanes, dos dies. Doncs aquesta precisament és del Cristi Puig, que ho acabes de dir, l'home que va dirigir fa uns anys, el 2005, La Muerta del Senyor Lazarescu, i va guanyar... Peliculote donde los haya. Exacte, i va guanyar una cierta mirada en can, que ahir es nada, ganarà de ser premio a veces, molt a más que la palma d'oro. Doncs aquest tio va dirigir una pel·lícula el 2012 que es deia Aurora, un assassino muy común, i que és un pel·lículon en tots els sentits. És una pel·lícula a tres hores. Està francament ben feta, tot i així. És una pel·li que tira molt d'aquest estil romanès molt hiperrealista, no? Totes aquestes pel·lis per mi es basen en fer una anàlisi d'una societat que, bueno, sí, va millorant en relació als conceptes que teníem d'ella, potser, però encara té moltes deficiències, i en aquest cas és un tio que no té feina, que s'acaba de divorciar, que es muda a un pis de merda que ha de refer de cero, i bé, com el propi títol diu, en castellà és un assassino muy común, és a dir, acaba fent coses... No sé per què ho han dit així, en dir Aurora, en deixar una Aurora bastava. Però, bueno, és això, és un tio, doncs, condemnat per una societat de la que no se sent responsable, que, doncs, emprèn una vida delictiva xunga. La pel·li no és un constant assassinato tras otro, todo lo contrario. No, no, no. De fet, és bastant de veure creixer la gesta en aquest sentit. Sí, és una pel·li contraplativà. Exacte, però és una pel·li d'aquest estil de veure com, sense dir ni fer res, gaire cosa, doncs s'assiste a una destrucció, no?, una destrucció constant d'un tio que realment és que no pot insertar-se en una societat. És una pel·li que realment acaba sent angoixant. És una pel·li que comença com un drama social, però acaba fent por. I no fent por perquè el tio mati a quatre payos així, a lo bruto, sinó perquè fa por perquè arriba a fer-ho, no? Ja dic, per mi és l'estrena recomanada, ja sabeu que fem de vegades estrenes de cina en casa, comprat Ludwig, comprat Riffi, comprat també... Què està passant? Comprat, o com a mínim veieu, Aurora. Aurora, aquesta pel·li. Val molt la pena. De l'home no insertat en la societat i que mata. Que, per cert, dirigeix, escriu i protagonitza el Cristi Puyú. Cristi Puyú. Puyú. Puyuyú. Alguna cosa a dir, tu, d'aquest home? Sí, que si hi ha algun romanès que ens escolti, ens truqui i ens digui com es pronuncia Cristi Puyú, sisplau. Exacte. A part d'això, va, tira algun temps, Marc. Tira, vés tirant, vés tirant. Ah, hola, què tal, vale. Aquesta és, estamos en el aire. O sigui, molt, molt, molt. És que volia fer-vos una cosa. No, no, no, no. O sigui, el Marc ha tirat la música i tu li has dit, ara veus baixar, veus baixar. Li has dit al Marc com ha de fer la seva? Per pujar, sí. És el que porta fent des del principi de temporada. Ja, la culpa no ha de baixar la veu perquè entrem nosaltres. Vale, la gràcia era aquesta. Feu una combinació de dues cançons. Oh, DJ Carlos. Perquè, perquè entenguéssiu de què parlem ara. Va, talla totes dues i tira la següent, ja. És igual, és igual. Aquestes coses, la pròxima vegada demana'm, demana'm com es fa un guió. Avui estàs gallitos, eh, tots dos? Vaya, vaya, pa. En fi, hem sentit la cançó de Forest Gump i la cançó de The Office UK. Per què? Perquè parlem de sèries i parlem de Derek. La cançó de Forest Gump ja està en un moment d'examinació i un po' pera, eh? Cada vegada que tires la cançó de Forest Gump, algú es pensa que t'estàs fotent d'algú. Jo només t'ho dic. Sí, no m'estic fotent de ningú, ni Ricky Gervais s'està fotent de ningú. Vale. En fi, parlem de Derek perquè és la nova sèrie del creador de The Office, la versió britànica, el Ricky Gervais. Más conocido por sus meteduras de pata en los globos de oro. Vale. Doncs què fa aquest home? Doncs aquest home va fer The Office, va fer extras... A poc a poc es va carregant... Bé, posa el seu punt de mira en algun lloc i es dedica a carregar-s'ho. I tothom deia, cuidao, perquè ara ha posat el seu punt de mira en un grup... Digue-ho, digue-ho, digue-ho. Digue-ho on ha posat el punt de mira. en un... A veure, en un geriàtrico rejentat... Per què? No hem rejentat, però on treballen gent disminuïda psíquica, ja està. Bueno, vale. O social, o... En fi, perles. I clar, deus, ojo, aquest la lia. I bé, ja s'ha estrenat aquesta sèrie, l'estrena Channel 4, la met Channel 4, si no m'equivoco, la dirigeix ell, l'escriu ell, la protagonitza ell... I, tot i la nostra por, doncs, com a mínim, s'ha descobert com una sèrie que respecta una mica tot aquest ambient. O sigui, aquí ha dit no vamos a meternos demasiado, no vamos a omdir el dedo en la llaga, i farem una sèrie entre la comèdia i el drama molt menys divertida, molt menys punyent, però molt més emocionant del que creiem. Què és Derek? Doncs la història d'aquest... Derek, precisament, és el protagonista, és un tio amb problemes, però que es porta molt bé amb els vellets amb qui treballa i amb la jefa que el té mig contractat, en aquest geriàtric que no acaba de funcionar bé econòmicament, que està tenint molts problemes per recaudar fons, per sobreviure, però que es neguen a moure els seus... els seus... anava a dir clients, pacients, clients... Els residents. Els seus residents. A mi m'està agradant força, tot i que la trobo a l'hora decebent. De decebent per què? Perquè és molt poc incendiària, de fet no ho és pas per mi, gairebé. Té algun personatge una mica més heu de broixa gruessa, però en general no crec que es foti gaire en ningú. I en canvi això, tirada a romanticisme. Què passa? Doncs que m'emoció no en cada capítol. Sí, és una mica que carrega les tintes melodramàtiques. Jo el primer capítol a mi em va deixar una mica... Mira, la pel·li del festival que segueix carregant-se la meva entereza com a persona diu... Sí, ahir vaig plorar. Ah, amb el tercer capítol. en el tercer capítol vaig plorar. Sí, sí, carrega les tintes melodramàtiques. A mi al principi em va agafar una mica contraveu, una mica descol·locat, però bueno, no, no, però a mi m'agrada, m'agrada. És una bona sèrie. I a més ell, que tira d'excessos per fer la seva interpretació de tio curiós, doncs al final resulta que fa molt bé. Li dona un toc molt humà al seu personatge, igual que la resta. I doncs sí, doncs mira, al final és una sèrie sincera, humana, positiva i que de moment va avançant molt, molt, molt bé després d'aquest primer posant contra Nafa. Jo de moment compro i recomano com una de les importants perquè a més ja n'he vist aquesta vegada no recomano només basant-me en el pilot com faig actualment és de les sèries que calen. Això no ho diguis, home, això... Home, perquè ho fem tal com surten dient, vinga, pum, en parlem. Doncs ara no, ja n'hem vist tres i ja s'ha més al quart, o sigui que ja està a punt d'acabar, de set. Som... Quante sis? Sis? I som sis, potser sí. Som de 20 minutets, es trega molt ràpid i està molt, molt, molt bé. Bueno, doncs Derek, l'última... Bueno, anava a dir l'últim atemptat de Ricky Cerves, però no, és Channel 4, com has dit, teniu, doncs, el Channel 4, segur que el teniu al número 4 del Mandu. No, en la parabòlica. En la parabòlica, doncs, poseu el 4 i us sortirà el Derek. Vale, alguna cosa més m'he perdut, per on anàvem? No, tira una cançó, Marc. Sí, perquè el clip ja no, Marc, clip ja no, tira la següent cançó, va. Bueno, si els Anderachivers ens deixen parlar, parlar amb una estoneta dels Oscars, que queden 5 minutets i escaig, i aquest diumenge doncs, arriba la cerimònia dels Oscars, que és aquella cosa que fan aquella gent de Hollywood, que reuneixen i donen alguns premis. Com està el pati en aquesta moguda? Doncs està prou bé, jo li tinc moltes ganes a aquesta edició, perquè per una vegada crec que, tret d'algún ejemplo rosa, és un nivell molt alt de pelis, i tot i que els esdeveniments que han anat passant últimament ja donen bastant per favorita una peli en concret, crec que és la primera vegada on de les 9 nominades, com a mínim 7, podrien guanyar i no m'enfadaria. Sí, és... Coneixent, això és molt, eh? Això és molt, això és molt, i et diré més, de les 5 nominades, de les nominades a millor peli d'animació, per mi, que guanyin totes, totes m'agraden, i de les 5 nominades a millor peli de Parla No Anglesa, 4 de les 5 podríem guanyar i... Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, però a veure, com estan les coses, com estan, concretem, va. Vinga, si et sembla, fem un rapat, un rapatillo de les favorites, ni que sigui... Va, diem tota la llista de pel·lícules de la millor pel·lícula, que segur que els nostres oients s'ho saben de memòria, però per si de cas. Recordem que tenim Argo, la pel·lícula del Ben Affleck, Django desencadenado, el darrer Tarantino, que ho està petant bastant a taquilla i té unes crítiques estupendes. La vida d'Epi, aquesta pel·lí metafísica de Langley. Del tigre. Del tigre. Del Richard Parker. I el Lincoln, el biopic del president de Lincoln. Acollonant i que està passant bastant oblidada, i és una pel·lí acollonant a la seva manera. A nivell de taquilla, oi, sí? Sí, de taquilla i d'acollida en general. No l'estan fent gaire cas. Bueno, en el seu moment la crítica la va deixar bastant per les nves, però sí que és veritat que és una pel·lícula que ha anat perdent, ha anat perdent reconeixement popular. Què més tenim, va? Digues, digues, que te veo embolao. Ah, no, no, no. Bueno, sí, ara et deixava passar tu, però bueno, La noche más oscura. Zero Dark Thirty. La cosa de Catherine Bigelow contra Bin Laden. Los Miserables, aquesta tonteria musical. Los Miserables. Los Miserables. Como te llamas de tu. Sí, el lado bueno de las cosas. Mira, m'ha echat la Mireia. Hola, Mireia, t'has quedat molt tard i no t'ho pagarán, això. Són hores extres, eh? Després passa la factura. Has de treballar. No et vols quedar ja? Us queden 4 minuts. Bueno, vale, va, adeu. Adéu, adéu. Fins la setmana que ve. No, no, ja en parlarem. Dieu adéu a la Mireia, audiència. A veure, Mireia. Vinga, tira, tira, tira. M'he perdut, torno a guançar des del principi, oi? No, el lado bueno de las cosas. Sí, Bradley Cooper i Jennifer Lawrence fent aquella mena de dramèdia. Robert De Niro repatant-ho tot. Exacte. Bèsties del Sur Salvaje, bastant indie. Seudo indie. I Amor, també una de les sorpreses que s'ha colat dins a les finalistes de millor pel·lícula, la pel·lícula del Michel Haneke. Una mica, aquestes són les capitals. No sé si hi ha alguna més, a part d'aquestes que no estigui nominada a millor pel·lícula, però que una mica sigui destacable. No sé, podríem dir, si vols, El Vuelo, no? No, El Vuelo no. Jo diria The Master. The Master és la gran oblidada i per mi és molt millor que totes aquestes. Sí, exacte. Ara no parlava d'oblidades, parlava de pel·lis més o menys destacades que estan finalistes. Ah, bueno, sí. Per mi, El Vuelo ha sigut oblidada. Home, no, perquè no és tan bona. No és tan bona, és això. Però sí que és veritat que The Master és una autèntica obra mestra per mi, una obra màster. No guanyarà res, tot i està nominada a totes les categories d'actor, actriu, etcètera, i totes elles nominades més que... Ai, que s'ho mereixen, vaya. Sí. Però bueno, d'aquestes, però ja et dic, d'aquestes nou, doncs ja et dic, si guanya Argo, doncs no sembla bé, que és com la que pinta més o menys com a candidata favorita. Però clar, què passa? Que no està nominat ell com a millor director. Ah. Què passa? Que guanyarà un altre director i tornarà a passar allò de millor director per una pel·li i millor pel·li per una altra pel·li? Podria ser, com va passar amb els Goya la setmana passada. Amb Blancania de Si el Impossible. I això és curiós perquè Argo, recordem que el Ben Affleck va guanyar el Globus d'or, el millor director de drama, amb alguna cosa, que no estigui ni tan sols nominat als Òscars. Bueno, sorprèn, sobte, estarà content el senyor Affleck amb un personatge com Ben Zedlin, que per mi fa una bona tasca a Bèsties del Sur, salvaje, però, en fi, també, bueno, és un debutant, no sé si hauríem d'esperar a veure si fa alguna cosa més interessant. O el de Vitor Russell de l'Ado Bueno de les Coses que tampoc és que no fa una tasca gaire rastreñable. A part d'això, què més hi ha? Què més hi ha? Diguem les pel·lícules d'animació, jo diria les d'animació perquè, ojo amb aquesta categoria, perquè per mi és la millor selecció de pel·lícules d'animació nominades des que existeix aquesta categoria. Sí, sempre hi ha una pel·li que dius no, o sigui, cada any hi ha una pel·li que dius no, aquí aquí s'han col·lou. Com a mínim una, hi ha aquells anys que estrenaven Kung Fu Panda 2, el gato con gota, es dius, bueno, t'pueden mostrar-me a ser menys. Aquest any la selecció és impecable i dona una bona mirada de com està l'animació del moment. I a més hi ha una mica de tot, hi ha Brave, que és la de Pixar i que és a nivell tècnic i a motiu exacte, i és obligatori que estigui Pixar als Oscars, per exemple, en el cas de Cars 2, pobres. Sí, però també havia d'estar nominada. Hi ha Frankenween que en canvi és stop motion amb plastilina xunga del Tim Burton fent les seves coses rares. Plastilina xunga, això és comentari tècnic, eh? Sí, perquè és silicona, llavors és plastilina xunga. Les silicones són el plastilina xunga. Sí, sí, sí. Blanc i negre, és una animació molt diferent però tot 3D, és molt curiosa com a prèvia d'animació. Hi ha Romper Ralss que és la de Disney, una peli potser més vulgar comparada amb les altres però absolutament divertida, trepidant, emotiva... Per mi és una desenilitat absoluta aquesta peli. Exacte, i la senyora genial, a més barreja de videojocs que també parla molt de... I hi ha L'al·lucinante mundo de Norman i Pirates també, plastilina, stop motion, una mica de tot. I si vols recordem també millor peli de parlant anglesa perquè queda un minut, amb amor, un assumpte real, contiqui, no i rebel. Un minut, no, queden 5 segons. Ai! Que gane amor, que gane amor. Adeu, gràcies a tothom, ja ens pararem. Seguim. Dijous que veus diem qui guanya. Adéu, Sonic Youth. Adéu.