#40 - Taniguchi i Kate Beaton al còmic; ‘Weekend’, ‘Un assumpte real’ i ‘El Callejón’; i sèries: ‘Les Revenants’, ‘Black Mirror’ i ‘Zero Hour’
Introducció
- Programa: El Condensador de Fluzo (Ràdio Esvern), amb xat i línia oberta a oients.
- To distès i autocrític, amb bromes i complicitat amb l’audiència.
Còmics
Jiro Taniguchi — Enemigo (Ponent Mon)
- Novetat recuperada d’un Taniguchi primerenc (anys 80), guió atribuït a M.A.T..
- Dibuix exquisit en fons i arquitectura; rostres i moviments encara una mica toscos comparat amb l’etapa madura.
- Trama: aventura negra amb detectiu solitari, femme fatale i un rescat a la selva sud-americana entre màfies i interessos polítics.
- Ritme trepidant, narrativa visual molt sòlida.
- Volum autoconclusiu; bona porta d’entrada a un manga adult i a la mirada europeïtzada de Taniguchi.
Kate Beaton — Hark! A Vagrant (del webcòmic al paper)
- Webcòmic premiat que Ponent Mon edita en físic.
- Tires humorístiques d’una pàgina amb personatges històrics, literaris i pop en clau postirònica i d’absurd amable (toc d’humor canadenc).
- Cada pàgina inclou notes de l’autora sovint tan divertides com la vinyeta.
- Fresc, original i de lectura llarga i plaent.
Cinema
Weekend (Andrew Haigh, 2011) — Recomanació de la setmana
- Crònica íntima de 48 hores entre dos homes: senzilla, honesta, emotiva.
- Escenes sexuals explícites però naturalitzades dins un puzzle de realisme i humanitat.
- Direcció propera amb càmera digital, sense guarniments; interpretacions creïbles.
- Trenca tabús sense pedanteria i fa pensar sobre la normalització de l’homosexualitat.
Apunt exprés: prou del gag d’“Argo”
"Argo ha ganado Argo"
- Crida dels locutors a enterrar el xiste ja gastat sobre els Òscars.
Un assumpte real (Nicolaj Arcel)
- Drama històric al final del XVIII: el rei Christian VII, la reina Caroline Matilda i el doctor Struensee.
- Producció impecable (fins i tot per sobre de molt cinema USA).
- Llargària excessiva (140’) per a una trama ja molt vista; apta “per anar amb els pares”.
- Amb Mads Mikkelsen; producció vinculada a l’òrbita de Lars von Trier.
Aquí y Allá (Antonio Méndez Esparza)
- Drama d’emigració: molt ben rebuda per la crítica, freda pel públic. No vista pel programa, però amb bona pinta.
El Callejón (Antonio Trashorras)
- Punt de partida mínim: Ana de Armas a una bugaderia és assetjada; 75’ de thriller que barreja gèneres (grotesc, còmic, terror sense por, neó i color saturat).
- Proposta irreverent i postmoderna que juga a ser “sèrie B/Z conscient”.
"És una pel·lícula dolenta perquè vol ser dolenta... i això la fa una mica bona"
- Quart d’hora final per aplaudir; recomanació “salvatge” sota la vostra pròpia responsabilitat.
Música
- Foxygen — San Francisco: peça lluminosa; disc destacat del que portem d’any.
- Torres — Honey: interludi intens i melancòlic.
Sèries
Les Revenants (Fabrice Gobert, Canal+ França)
- Versió seriada de la premissa de la pel·lícula de Robin Campillo (2004): els morts tornen tal com eren.
- Entre drama i sobrenatural; to d’inquietud amb un punt Twin Peaks.
- Fotografia excel·lent i banda sonora de M83; ritme cocció lenta, gran escriptura i connexions de personatges molt fines.
- Molt recomanable.
Zero Hour (ABC)
- High concept: 12 apòstols, rellotges nazis i un mapa ocult.
- Pilot caòtic i crítiques nefastes; audiències ínfimes.
- Creat per Paul Scheuring (Prison Break); amb Anthony Edwards i Michael Nyqvist.
- Curiosa com a sèrie B casposa, però no val el vostre temps (probable cancel·lació ràpida).
Black Mirror — Temporada 2
- Cap. 2: aplaudit pel públic, però els locutors el troben sensacionalista i prepotent, repetint temes del primer capítol de T1.
- Cap. 3: menys intens, però millor equilibrat emocionalment.
- En general: molt ben feta però a vegades mira per sobre l’espatlla; influències de Peter Watkins.
- Tot i els peros, sèrie molt digna.
Apunts finals
- L’impossible surt en DVD/Blu-ray.
- Confessió “guilty pleasure”: 2 Broke Girls.
Seccions de l'episodi

Presentació, to i canals de participació
Benvinguda, to distès i explicació del format del programa, amb recordatori del xat i el telèfon per intervenir.

Còmics — Jiro Taniguchi: Enemigo (Ponent Mon)
Recuperació d’una obra primerenca de Taniguchi: aventura negra i d’acció a Sud-amèrica, fons impecables, personatges encara primerencs, volum autoconclusiu i recomanat per a lector adult.

Cinema — Weekend (Andrew Haigh)
Relació de 48 hores entre dos homes, posada en escena honesta i propera; emotiva i valenta. Recomanació de la setmana.

Apunt Òscars — Prou del gag d’“Argo”
Crida a deixar de repetir el xiste “Argo ha ganado Argo” a xarxes i plataformes.

Cinema — Un assumpte real (Nicolaj Arcel)
Triangle rei–reina–doctor al XVIII. Gran factura i interpretacions, però massa llarga i convencional. Ideal per veure amb els pares.

Cinema — Aquí y Allá (Antonio Méndez Esparza)
Drama sobre immigració, premi FIPRESCI a Canes; ben rebuda per la crítica, freda pel públic. No vista però amb interès.

Cinema — El Callejón (Antonio Trashorras)
Thriller de 75’ amb Ana de Armas. Mescla gèneres, estètica de neó i to grotesc; postmodernament ‘dolenta perquè vol ser-ho’. Final demolidor. Recomanació gamberra.

Interludi musical — Foxygen: “San Francisco”
Sona la cançó i comentari: bon rotllo i disc destacat del que portem d’any.

Còmics — Kate Beaton: Hark! A Vagrant
Del web a paper: tires humorístiques amb figures històriques i culturals, to postirònic i notes de l’autora. Fresc i original.

Interludi musical — Torres
Pausa musical amb Torres (tema “Honey”): peça intensa i melancòlica.

Sèries — Les Revenants (The Returned)
Els morts tornen com si res; to d’inquietud entre drama i sobrenatural, influència Twin Peaks, música d’M83 i gran fotografia. Recomanada.

Sèries — Zero Hour (ABC)
High concept de rellotges nazis i apòstols. Pilot confús, males crítiques i audiències. Probable cancel·lació.

Sèries — Black Mirror (Temporada 2)
Debat: cap. 2 considerat sensacionalista i pedant; cap. 3 més mesurat i encertat. Sèrie molt ben feta però de vegades condescendent.

Llançament — L’impossible en DVD/Blu-ray
Recordatori de sortida en físic de la pel·lícula.

Guilty pleasure — 2 Broke Girls
Confessió d’afecte per la sitcom; queda pendent comentar-la amb més calma.

Comiat
Agradiments i cita per al proper dijous.
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Jo ja no vull lluitar Vull fondre'm amb el llit I escoltar la pluja Vull fondre'm amb el llit Vull fondre'm amb el llit Entrem, Carlos? Quan vulguis, no sé No, esperem una estoneta més, va El tècnic ja està flipant No, va, va, entrem ja Hola Hola, què tal a tothom Hola, què hace tothom A les 8 i 3 minuts del vespre El Xavi s'està convertint en un mainstream ja, eh Ja dius, hola, què hace? Això és mainstream? Hola, què hace? Hace ràdio o què hace? No, no, jo és que em pensava que ja era tan mainstream que... Xavi, exagerado, exagerado, aquesta és la nova No, aquí ja m'he perdut Hòstia, m'he perdut Això és que en dia short No pot ser, tio, que m'intento posar el dia per una vegada a la meva vida I ja, quan em poso el dia, ja esteu a la següent, tio Això no pot ser No m'ho feu, això, sisplau Encara es diu lo de... No Bé, m'hauré d'actualitzar Mentrestant anirem fent algun programet que tenim per aquí Sí Perquè avui venim de res No ens ha precedit la Mireia Redondo fent el seu Tot un Munt de Moda Ah, per això tenim aquest rècord de visites Ah, no, perdó, no és això el que havia de dir, no? No, no, esconya, esconya Sí Són molt fans de la Mireia i el seu programa Tot un Munt de Moda Sí, però, bueno, doncs avui no ha pogut ser No ha pogut ser, ja deies que pot ser Ja li descomptaran això de la nòmina De final de mes Però nosaltres sí que hi som Ei, hola a tothom El Condensador de Fluzo Un programa que, doncs, intentem fer d'alguna manera Gent com el Carlos Giacomelli El Xavier Rodan I el Marc Perenau Que és el senyor que està a l'altra banda de la paixera Que no veieu Bueno, sí, potser, sí, reflectit Fes així, Marc Saluda, Marc Molt bé Doncs aquesta mena d'espectro ectoplasmico Que heu vist reflectit a la vostra webcam Era el Marc Perquè sí, tenim webcam I és que estem a www.radiodesband.com Amb un xat estupendo de la muerte Si, perquè ens digueu el que vulgueu Si teniu coses a dir-nos I si no, doncs, també Hi ha, de fet, hi ha gent aquí Hola, gent del xat I, per cert, per qui no ens conegui Que això va, doncs, a les recomanacions De còmics, de llibres, de sèries De tele, una mica de... Fem un matxembrat Ho dic per la gent que diu Què hacemos hoy? Perquè no escoltem el 19è programa Del Condensador de Fluzo A veure què s'explica A veure què és això del Condensador de Flujo Doncs això, que no sepáis Us recomanem coses xules Sí I esperem que vosaltres També ens recomanem a nosaltres Sí Però, o sigui, rotllo va, feu O sigui, no, no Sí Rotllo feu Cada setmana No, clar, cada setmana A mi ja se m'acaba el matèria Deia no sé què recomanar M'estic llegint i estic veient I estic sentint coses Que ja no em venen de gust Ja I, però ho he de fer Per el vent de l'audiència I el que ens queda, eh I el que te rondaré, Morena Bueno, doncs, això Que si ens voleu dir alguna cosa Estem al xat Si no, via telefònica 93-372-366-1 El telèfon de Ràdio Esvern La nostra secretària La senyora... Marc La senyora Marc La senyora Marc Us agafarà amb la seva veu Hiper sensual I us pot passar en antena Si ens voleu explicar alguna cosa Si no, doncs, anem fent nosaltres Per exemple, temes de còmics Per exemple Vinga, comencem Pues va dir alguna cosa Jo estic animat, eh Estic animat, t'ho juro Però... No sé, no agafo avui No agafo la força necessària No sé per què Tu ets un cac Un dia que plou Que torna el fred Los vientos No sé què No tenim cap programa Que ens faci d'apollo Avui estàs animant Sí, no, no Estic... Sí, bueno Estic animat Animat d'ànims Valga la redundància Però no tinc aquella força Saps, no tinc aquella cosa Que m'he caràcter Sí, claro Jo directament estic constipat O sigui que... Passo para... Quina tarda Tardes horribilis, eh Aquí a Ràdio Esvern Doncs, bueno Intentarem fer el que puguem Va, parlem una miqueta de còmics Vinga, va Perquè, bueno Hi ha algunes novetats Avui us parlarem de novetats De Ponemont Que és aquesta editorial Que acostuma a editar Així com a... Bueno, tenen moltes coses bones Però una mica a punta de llança Penso que podria ser El material de Taniguchi Tot el material de Hiro Ojiro Taniguchi Doncs l'edita Ponemont I, de fet, avui us portem Una de les novetats Respecte d'aquest autor japonès Que, bueno Que ha canviat una mica La manera de veure el manga A Occident, no Perquè és un tio que sempre Ha parat molt d'atenció Al còmic europeu I al còmic francès I a la narrativa una mica De la BD Per construir el seu propi discurs Que és indudablement Té manga Però que, doncs Té aquests tempos I té aquestes historietes Així una miqueta Més enfrancesades Jo penso que és un tio Molt francès Dintre de parlar de temes Purament, canòicament Japonesos Fins i tot té històries Que són, doncs això, no Que fan repassos De la història Del seu país Com sigui Ara ens arriba una cosa nova Que no és una cosa nova És una cosa primitiva És un enemigo Que va publicar Als anys 80 I el qual Ell dibuixa El guió és de Matt Que em preguntaràs Què és Matt I jo et respondré Doncs mira, no en tinc ni idea M-A-T, no? M-A-T És un... Sí Jo no sé què és T'ho juro Jo ho he descobert ara Matt És una mena de col·lectiu Em sembla que és un col·lectiu Que no sé ni si té Nom Darrere Noms relacionats No, no, t'ho juro Migazaki, Aziguchi, Tomagachi Ja està Vinga Oficialment queda I si no, nevero, entro Ato Doncs Matt fa Fa El guió d'enemigo Que és una història Doncs això Que va dibuixar Taniguchi Als anys 80 I és una història On ja comences una mica A notar els rasgos Del Taniguchi És a dir Aquest perfeccionisme formal Absolutament Quitaipos És un d'aquells còmics Que llegeixes O sigui Només mirar-lo ja Corta la respiració Perquè hi ha uns decorats Hi ha uns fons Hi ha una cosa espectacular Doncs com sempre Després ha anat desenvolupant El Taniguchi Però sí que es nota una mica També és tosco En les expressions De les cares Una mica En algunes Bueno En alguns moviments En algunes històries Es nota una mica Més primitiu Vull dir Que si algú És fan del Taniguchi I busca Aquest Aquest camp d'or De les expressions I aquesta cosa Que té sempre el Taniguchi Aquí potser no ho trobarà Però trobarà altres coses I també Bastant diferents De les que ens té acostumats Al Taniguchi Perquè Recordo Que aquest senyor Aquí s'ha fet famós Gràcies a coses com Barril Llunyà Per exemple Com El El El El El El El El Per a los que no hablen Xavi El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El El Solitario Estic Doncs Eren còmics Molt Pausadets Molt Reflexius Molt Guais Jo soc faníssim De l'Almanac de mi padre Aquest còmic Del qual no sé dir el nom Soc superfan De El El El El El El El El El El un senyor que s'embarca en un rescate als boscos de Sud-amèrica. Hi ha unes màfies, hi ha uns trapixios, hi ha unes històries, hi ha uns lobbies, hi ha uns interessos polítics darrere i resulta que s'ha d'enrolar en un rescate aquest senyor que per cert és un tio purament de cine negre, o sigui, és un tio, és un detective que va allò solitari sempre, hi ha també un personatge femení que té una certa vessant de fent fatal amb la qual cosa també té elements del cine negre, però bàsicament és una història d'aventures i d'acció i en aquest sentit és molt trepidant i és molt xula, és una història que va fluint gairebé com aquelles pel·lícules dels anys 70 americanes i que, bueno, te la vas tragant, tio, és veritat, no, no, l'enfoques d'una manera una mica diferent del que és el Taniguchi, però tot i així continua sent una història que s'aguanta molt bé, que està molt ben narrada, sobretot en imatges i que garanteix una estona divertida i ben nutritiva. No ho sé, jo recomanaria el còmic, sobretot a fans de Taniguchi, per descomptadíssim, però també una mica tota aquesta gent que vol gaudir del manga una mica com una cosa més adulta del que estem acostumats, tot i que, òbviament, el manga té moltíssim còmic per totes les edats, també per gent adulta i per gent molt adulta i per vells i per joves, vull dir, el manga és extensíssim. Però, bueno, encara hi ha una mica aquesta recansa, no?, aquesta mena de, bueno, de prejudici, doncs, Taniguchi és un claríssim exemple de que el manga pot ser un mitjà perfectament madur. Que, per cert, això és una història totalment única, no són aquelles típiques històries que comencen i tenen 25 milions de tomos de manga... No, no, no, és una història autoconclusiva, és llarga, té... Sí, sí, sí que és important, perquè, clar, a mi m'ha passat algú com, no diré noms, de començar una sèrie sense saber què és una sèrie. T'ho dic en sèrie, allò que comences un manga i dius, vinga, hòstia, està guai, està xulo, no sé què. I al final veus i diu, publicació 25 tomos. Vale, gràcies per avisar-ho. Quan només són 25 encara està bé. Saps que hi ha sèries que ja s'acaben i després tornen a començar i porten ja... L'altre dia ho mirava. Reinventen, no? No sé quants porta Gantz, que va ser una que em vaig enganxar jo. Gantz, però jo... Sí, això em sap molt el Nourasawa, el Nourasawa, que va fer 20 Centro y Boys. Exacte. I després va dir, bueno, doncs ara faig 21 Centro y Boys. Per sort, em sembla que... Bueno, em sembla que no, va durar poquíssim, va durar dos tomos. No sé si perquè als fans se li van tirar el coll i li van dir para ya, Naoki, para ya. Por favor, para esto, Naoki. I bueno, doncs així va quedar. Però sí que és veritat que hi ha obres que s'allarguen i allarguen. Aquesta no, aquesta és un totxeta important, però es llegeix tan fluida i tan guai que s'acaba de seguida. I ja està. I quan s'ha acabat, s'ha acabat. Ja pots agafar un altre cop el Manac de mi Padre, tu Caminante o tu Forari o el que vulguis del Teniguchi. i que te quedi lo bailao. Bueno, doncs apuntat. Vale, doncs hem recomanat un cómic i ara anem a veure què hi ha a la nostra cartellera més cercana. I serà difícil trobar les pel·lícules que us proposem ara perquè totes les cartelleres d'aquesta setmana són plenandes comercialades. Estaran copades per... Hansel i Gretel. Ui, Hansel i Gretel. I aquella de criatures, no sé què. Criatures velles, precioses. Criatures... Sí, criatures hermoses, no? Sí, alguna mierda juvenil d'estes. Que no... Tragamos. Que no has vist. Però no ho vull veure. Bueno, ara... No ho vull veure, senyors dels cinemes. Però és clar que no la traguis i no l'has vist com te la vols tragar. Però no les pongáis en todos los cines. Bueno, i això és veritat. En fi, si teniu la sort de trobar cines una mica alternatius, no tan a prop de casa vostra, però bueno, com a mínim a la vostra ciutat, intenteu veure Weekend. Què és Weekend? Doncs és una proposta britànica, és la segona pel·li... Bueno, és del 2011, o sigui que arriba amb una mica de delay. És la segona pel·li d'un tal Andrew Hyde que ja havia fet alguna proposta relativament semblant. De què va? De què va Weekend? Doncs és un cap de setmana on un tio surt d'una festa de casa d'uns amics, va a una discoteca d'ambiente i coneix un altre tio amb qui té una relació de 48 hores i una mica més. Història poc original amb premissa també poc original, és a dir, al final una relació d'aquestes curtes en portem veient tota la vida i històries que intenten... Digues, digues? No, no, doncs llavors no... Llavors què passa amb aquesta pel·li? Clar, perquè història de relació homosexual, vale, sí, Anglia ens va dir, no sé. Però què passa? Doncs que està francament bé aquesta pel·li. Per què? Perquè és una pel·li molt senzilla, molt honesta, molt propera i que senzillament es dedica a seguir aquests dos sense la voluntat de... o bé, sense la voluntat explícita de voler anar més enllà. És a dir, sobre el paper només és l'estudi d'aquestes dues persones i veure com van evolucionant i com ens afecta una relació tan intensa i tan ràpida perquè comença de zero a cent en una nit i al cap de dos dies, com qui diu, està condemnat a acabar. això sobre el paper i què passa? Doncs que està molt ben escrita, està tractada amb una subtilesa que fa que algunes escenes una mica pujades... Una mica. Eofemismo de l'anyo. Directament soft porn, perquè hi ha algunes escenes molt explícites, doncs acabin encaixant perfectament en un puzle de realisme, d'humanitat i de credibilitat. és una història molt emotiva i a més té doncs una... Intenta, però des d'un punt de vista molt poc pedant i molt poc altiu per dir-ho d'alguna manera, intenta doncs trencar tots els tabús que encara a dia d'avui per molt que diguem que no doncs continuen en la nostra societat. És una història d'amor, pura i dura i les escenes de sexe si les veiéssim mentre un noi i una noia no ens passaria res. Bueno, alguna potser sí, però en teoria no ens hauria de passar res. Aquesta peli doncs juga a fer-te plantejar aquestes coses, no? Fins a quin punt ja tenim totalment normalitzada l'homosexualitat i fins a quin punt no ens molesta o no ens estranya o no ens diu res o sí o tot el contrari doncs veure un grup d'homosexuals al bar de copes de la volta de l'esquina i ja dic, tot això amb una proposta senzilla, planera, d'entrar por casa són aquests dos i van al seu pis, és un pis molt normal, els tios van vestits amb normalitat, no tenen gairebé cap sortida el rotllo hipster està bé, està bé, te'ls creus i per tant t'emociones. A banda d'això doncs està molt ben feta, està dirigida molt de tacte amb una càmera digital molt propera, no? No hi ha cap no hi ha cap escena que vulgui ser massa cinematogràfica, tot el contrari, hi ha planos que dius este plano no parece muy bonito, però igualment queda no, però queda molt ben encaixat en el context i entens el per què i realment veus que hi ha una labor de guió i direcció del mateix Andrew High que es qui ho dirigeix, doncs prou ben trobat i ja dic a mínima que la podeu trobar és potser l'aposta més interessant de la setmana, no la més important. No, és una pel·li una mica ja home, no diré antiga però ja fa un temps, nosaltres la vam veure, recordo, l'any passat, ara fa un any, efectivament, vull dir que al festival d'autor de Barcelona. Que per cert, se sap alguna cosa que continuarà aquest any? Sí, sí, jo rebo el newsletter, mira, avui mateix he rebut un newsletter. Que m'han trobat, has vist? Sí, sí, sí, he entrat a, sí, sí, no estava preparat, no, és veritat, per què quan dius no estava preparat? La gent sap que estava preparat, però en aquest cas no és veritat. No, no, no estava preparat perquè aquesta intervenció que estic fent no té cap mena de contingut, només és per dir que m'ha arribat el newsletter, he clicat i m'ha portat a la pàgina web on no hi ha cap mena d'informació. Ah, bé, ja està. Bueno, sí, la data, la data d'abril. Doncs ja, ja us en parlarem. No sé, pots enviar un newsletter amb contingut, digue, no sé, no sé, que potser soc un anemà de maniàtic. Ei, estaria bien. Potser és una mena de publicitat viral. En tot cas, ja li seguirem més de prop la pista, perquè l'any passat la vam deixar una mica, entre d'altres coses, perquè no ens van acreditar, i la vam deixar una mica al costat, vam fer un mini espacial, però no em van parlar gaire a la ràdio, però són pel·lícules que després acaben arribant i són totes molt interessants i aquesta potser va ser de les, bueno, no diré de les més perquè totes eren molt interessants, però va ser una de les punteres d'aquell festival. I ja dic, per mi, la aposta de la setmana, la recomanació del Condensador de Fruzzo, per què? Perquè hi ha més opcions que potser no hagin sortit tan bé. A veure, per exemple, un assunto real. La setmana passada vèiem els Òscars i un assunto real era la que parria... És cert, pot dir una cosa, respecte als Òscars? per la... Sí, i tant, i tant. És una crida cap a la població en general. No, no, no. No, no, no. És veritat. És una petició que tinc. Sisplau, població general, de veritat, o sigui, ara no és per anar de guais ni per posar-me per encima de l'inni del mal, però sisplau, deixeu de fer el xiste de Argo ha ganado Argo. Oh, gràcies. No, no. O sigui, prou. Sí. Què li han dado? Doncs li han dado Argo. Sí. O sigui, prou. I encara pitjor. I encara pitjor. Gent de pàgines tipus Filmin i més, saps? Ja estàs posant noms. És que és dir alguna cosa i tu ja poses noms. No, no, no. Perquè precisament Filmin no ho ha fet, però d'aquest estil. Dic Filmin perquè és el referent. Aquestes pel·li... Videoclubs virtuals. No em digueu Hola, bien querido usuario, tenemos Argo para ti. Eh? No m'ho digueu més. No, exacte. Gràcies. No, no, no. Prou, prou ja del tema. Perquè és encara pitjor. Sí, és que és un tema que no hagués hagut de sortir ja ni la primera vegada. Les següents 500.000 encara menys. Exacte. Vale, pots proseguir, sisplau. Dite això, una de les derrotades a la categoria de millor parla no anglesa perquè va guanyar amor que era absolutament acollonant era un assunto real i ara ens arriba un assunto real. I què és un assunto real? Doncs és la proposta de Dinamarca. És la nova pel·lícula del Nicolai Arcel amb el Matt Miquelsen que és com l'únic actor danès que dius Pensa en un actor danès. Matt Miquelsen. Pensa en un director danès, Les Montriers. Ah, molt bé. L'has trobat bé perquè Les Montriers precisament viatzen tropa és dels que produeix que per això deia o sigui, vas de guais en plan ah, doncs jo te'n sé d'un altre Les Montriers doncs Les Montriers també estan en aquesta pel·li. És més, si volguessis pensar en una actriu i diguessis l'Alicia Vikander doncs també surt l'Alicia Vikander. I doncs què és? És una proposta històrica està ambientada a final del 1700 i és una història real sobre a veure si ho dic bé el rei Christian Seté ho dic quan s'ha mirat el guió, va. La seva dona Jo el miro i et corregeixo. La seva dona que es diu Clotilde no sé què és un nom... Clotilde no sé què Sí. Aquí diu un altre nom, eh? Carolina Matilde. Ui, quasi, veus? Carolina Matilde, Clotilde... Ui, quasi, quasi. És una abreviació. En fi, hi ha el doctor Estruens, eh? Què vol dir això? Molt bé. Estruens. Doctors seus, no. Estruens. Estruens, sí. És una relació de tres bandes hi ha aquesta parella rei i reina i aquest doctor que arriba a la vida del rei per... És una mica contrari a certes idees que en aquell moment dominaven la societat danesa i doncs s'acaba colant a la corta del rei i acaba sent la seva madreta i acaba proposant tantes, tantes, tantes novetats socials com per ser considerada la fi oficial del medioevo danés per arribar a la il·luminació pura i dura. Què passa? Que després és el que té... Hi ha una dona pel mig, hi ha una relació a tres bandes i tot s'acaba emmerdant una mica. Tot això és una mica el que ja hem vist cada dos por tres a qualsevol pel·lícula d'aquestes de caire renacentista en adelante i tampoc és que presenti gaire cosa més més enllà d'un apartat tècnic francament acollonant. De les pel·lis... És que fins i tot propostes nord-americanes estan pitjor fetes que aquesta del senyorito Trier que ha posat ahir a poc i nou tot el que gano en anticristo l'a poc i nou ahir. Està bé, està bé. és una pel·li interessant, moderadament dramàtica. Està bé conèixer noves històries d'Europa que desconeixíem però triga una mica massa en desenvolupar. O sigui, 140 minuts per explicar lo mismo de siempre dóna una mica pel sac. Perdó. 20 minuts finals molt interessants i ja dic una pel·li correcta d'aquella anar a veure amb els pares. Saps? Hijo, te llegeu al cine. Els pares d'aquí? Amb els teus. No, els meus no. Els meus no van a anar a cine. Truqueu per demanar cita amb els pares del Carlos per anar a veure un assunto real. Vale. Sí, no, no. Estos así. Quines tarifes gasten? Bé, a convenir. Sí, exacte. Alguna pel·lícula més per anar a veure amb els teus pares? Sí, per anar a veure amb els meus pares sí. i després te'n diré una que no. Una per anar a veure amb els pares que diem ràpidament perquè no l'hem vist encara. Aquí i allà és la proposta mexicana de la setmana. Antonio Méndez Esparza va guanyar el Premi Fipresi ja ho diré al Passat Can. És a dir, pot estar bé. A més, l'ha rebut bastant bé la crítica i bastant malament l'espectador. I això vol dir que pot estar molt bé també. Però no l'hem vist. Sabem que és un drama sobre la immigració i li tenim moltes ganes. Hasta aquí queda dicho. La que vull recomana jo i segurament tu també... La compta l'esventilada, eh? No, que sí, que vale, molt guai. Ja, ja, ja, ja. No, no, no. Drama de la immigració mexicana. Bien. Jo no tinc res més a dir. O sigui que... Pues ja estàs. Sí, sí, sí, sí. Digues, digues, digues. És que tinc ganes de recomanar una peli per la que la setmana vinent... Perdona, es cap al xat i ens diuen hablar del Callejón. Esperaos, que ja estamos en ells. Efectivamente. Estamos hablando del Callejón. Recomanem el Callejón. Ja està. És una peli... Què passa, Marc? Ah, vale. És una pel·lícula que ha dirigit un crític. Ui, mía de verdad. Ja empezamos mal. I et diré més... Però no deien que els crítics són els cineastes frustrats? Sí, exacte. Llavors, els crítics reciclats en cineastre, què són frustrats? Doncs no sé, són Daniels Monzones. Trigan tres o quatre pel·lis a fer... Daniels Monzones. Entran en el clau. Què? Antonio Trasorras, crític que, a més, a nosaltres ens agrada prou com a crític, doncs va debutar el 2011, si no m'equivoco, amb una pel·li que inicialment anava de... Bueno, havia de sortir directament a Antena 3. I Antena 3 va a dir Esto es una mierda, yo no lo quiero para nada. Així es va a presentar a Sitges amb aquesta plataforma d'entrada... Vale, hasta aquí contextualización, no? Exacto. Vale. I, evidentment, a Sitges va rebre unes crítiques brutals. I de què va? Doncs de la senyorita Anna de Armas, que ha d'anar a fer la lavanderia a un lloc d'aquests públics de lavanderia. Anna de Armas? Anna de Armas, no? Es diu així. Sí, sí, sí. Sí, la que parla con la S. Contextualización, també. Anna de Armas té una frase mítica a la història del cine espanyol actual. Ah? Que es diu... Que diu... La meme los pesones. La meme los pesones. Sí. Vale, seguim, vinga. Mentiras i gordas. Doncs això, és aquesta noia ha d'anar a fer la lavanderia i es troba amb un tio que l'acosa. I ja està. I d'això van els... Crec que és una hora i quart de pel·li, eh? Sí, 75 minutets. Ja està, no té res més. I com això... A partir d'aquí, doncs es munta una mena de thriller entre passat de rosca, entre grotesc, entre còmic, entre pretendidament terrorífic sense arribar a fer por mai, que intenta barrejar mil i un géneros diferents, mil i un estil, està plegada de llums, de neón, està tot saturat de color, amb interpretacions que semblen preses per... En fi, doncs, tot i així, la pel·li es pot considerar com una proposta seriosa, en qualsevol cas, en aquest cas, pugiu, pugiu, perquè ens llançareu coses a la ràdio el dijous vinent. Sí. o com una cosa, doncs, una salvatjada, una borrada, una cosa d'aquelles de no pensar-hi gaire i de deixar que entren en el joc. I si entres en el joc, doncs, en trobes amb una proposta molt irreverent que intenta ser... I comença molt canònica, però acaba, doncs, disfraçada de jo no sé ben bé què, amb un quart d'hora final que si aguanteu i no sortiu abans del cine no podeu fer altra cosa que aplaudir i que, bueno, bajo vuestra cuenta de riesgo, jo la recomano com la segona més... més... no sé, no sé què dir, més de la setmana. Sí, és la més de la setmana. Sí. La proposta més de la setmana. Recordeu quan us vam recomanar Drácula 3D, aquella del Dario Argento? Per mi no són comparables, eh? No, però bueno... No són comparables perquè són totalment diferents com a pel·lícules, però és aquella sensació de dir, vale, esto es una gran mierda o què és? A veure, jo per mi, eh? Per mi, Drácula 3D de Dario Argento és bona de tan dolenta que és. Aquesta, per mi, és genuïnament bona, però bona en uns paràmetres molt, molt, molt, molt, molt concrets, molt determinats. És una pel·lícula que probablement el 99% de la població l'hororitzi, però que és una pel·lícula absolutament postmoderna en el sentit més ampli de l'expressió, que és dolenta perquè vol ser dolenta, perquè juga a ser dolenta, i això la fa una mica bona perquè, perquè, bueno, és una opció autoral molt acotada, molt determinada, molt premeditada i molt pensada, i és una pel·lícula tremendament autoconscient que, bueno, que juga a ser un gran homenatge al cine, una mica bastardo, una mica al cine dolent, i en aquest sentit, doncs, ho aconsegueix, i ho aconsegueix con creces, i per mi, per mi ja és una pel·li de culte, és una pel·li, en aquest sentit, molt bizarra, molt estranya, molt inquietant, molt, bueno, molt friki en línies generals, que si te l'aprens, doncs, com una pel·li dolenta que no té més, doncs, realment, em semblarà una pel·li molt, molt dolenta, et semblarà una mena d'exploit del cine americano más malo, que hi ha un exploit de coses ja males, exacte, però és que no és aquesta l'òptica que demana una pel·li com Callejón, o El Callejón, o això creiem nosaltres, que pot ser que l'Antoni Otrasorras no estigui Santini i digui, no, no, que jo l'he deixat amb tot el carinyo, no, no, coneixem l'Antoni Otrasorras i coneixem la seva obra i jo el conec com a crític i és un tio que sempre ha reivindicat del cine dolent amb aquest prisme de consciència que és cine dolent, i que no és dolent, que és diferent, no dolent, sinó que no s'ajusta una mica a les convencions del que és bo més ortodoxes i més acadèmiques, vull dir, no és que sigui dolent, tampoc, a mi li agrada una mena de cine molt popular, molt de sèrie B o de sèrie Z i molt, molt de gènere i això és el que fa El Callejón. O més, o sèrie Omega, o sea, s'haurien d'inventar paraules, però, sí, és que nosaltres el que diem sempre, que hi ha pel·lícules per situacions diferents i hi ha pel·lícules que giren en un univers molt diferents d'entre si i hi ha vegades que no es poden apropar a aquells universos i aquesta és una d'elles, és un exemple molt clar. Sí, sí, és una d'aquelles pel·lícules que dius, però és que los diálogos són malíssimos i dius, és que si fossin bons es perdria l'impacte. És que es vulgaritzaria, exacte. Clar, es tracta una mica d'això. I tots els planos aberrantes que té aquella peli por minuto i totes aquelles... Me esconduró una hora y cuartos en plan, ¿qué hacemos? O sea, la media parte del fútbol, pues ponte una peli. Pues ponte una peli o ponte una música, Marc, va. Up in San Francisco where the forest meets the bridge I thought I saw you standing there and then you fell into the well But that was many years ago I am so much older now My brother is a soldier now I can't see them in the hour And it'll die in the wind And you swimming uptight Or just tuning in radio stations I left my love I left my love in San Francisco That's okay I was born in the rain I left my love in the rain That's okay I was born in the rain I left my love in a field That's okay I was born in the rain I was born in the rain And we were standing on this hill Jesus came from Israel Eyes above the sacred cow So not to wake a sparrow splashing up But that was many years from now And I hope from here on out I always seem to want to shout But your eyes are like a cup of tea Ascending to the sun with me You swimming upstream Or just tuning in to the new sensations I left my love in San Francisco That's okay I was born in the rain I left my love in the rain Wow, how we like this song After the fog of oxygen No, no, no No, but a lot of fun No, but a lot of fun It's like the days of those Animals of the football Yes, because you were talking about But I put sounds And I put Mark Lanagan Que foten un mal rotllo Que te mueres Però sí, però és veritat És de bon rotllo aquest San Francisco dels Foxygen Que és un pedazo de disco Per mi és un dels grans discos Del que portem d'any Han sortit aquest any Puc haver sentit 40 discos Doncs aquest és un dels millors T'ho juro Com allà San Francisco dels Foxygen Què tirem? Tirem el que ve ara? O ja l'he dit al Marc que no? Ja l'he tret, oi Marc? El clip? Vale, doncs Avui no hi ha clip, xavals M'he equivocat Ah, però en canvi podeu sentir Toroimo, va a tirar Toroimo Bueno, nos preguntan vía chat ¿Qué tal una serie? O dues ¿Sí? ¿Dúas? Sí, ¿no? Nos preguntan Bueno, esperaros todos Las apuntamos Y puede ser que alguna de ellas Hablemos en el programa de hoy Si llamáis Si llamáis Podeis llamar 93-372-3661 I a cambio Pues a lo mejor Hostia, que chungo queda això, no? Truqueu i a cambio us fem un programa Uala, que sobrats Perdona vides No, però això Oye, que podeu dir-ho, eh? No passa res Sí Si sentiu la antena Aquí hi ha la gent del Kanji Kipugi Crec que és Doncs oi, tio Ho sentiran I així estem entre amics I ja està, tio Sí Truqueu És veritat Els del Kanji Kipugi Estan aquí fora Hola, la gent del Kanji Kipugi No ens escolten Vale En fi Doncs truqueu Que no us escoltaran, veus? Si ens haguessin escoltat de veritat M'hauria mort de vergonya Sí Perquè són els meus ídols Ja hem parlat de còmics? Sí Doncs tornem a parlar de còmics Ah, no, no, hem tocat parlar de llibres No, no, passo Bé, va, còmics Que si hi ha menys letra Hi ha menys letra, valent, mala Sí Ja us hem dit que estàvem parlant De les novetats de Ponentmon Doncs bueno, ja que n'hem dit una Podem dir-ne una altra Hem dit abans la de Taniguchi Ara podríem parlar d'una altra Que ha donat bastant a parlar Espera, recordem el nom, no? Enemigo de Taniguchi Ja que hem parlat d'una Doncs ja, recordem que hem parlat D'enemigo de Taniguchi Que estava molt bé Ara, ja puc seguir Ja puc seguir? Sí, senyor Kate Beaton Hark a Bagrand Sí, és un títol Hark a Bagrand T'importa escriure-ho aquí al xat? Sí, sí, millor Va, va, sí Qui vulgui saber de què va això de Hark a Bagrand O a Bagrand, segurament es pronunciï Que llegissi el xat Acabem d'escriure el títol Què és això? És un... A veure, és un blog És un webcòmic Ui Que ara, sí, ha sigut editada en format físic Són pàgines d'aquelles que pots passar amb les mans Sí, sí, sí, t'ho juro Cosa més del 2010 Sí, existeix encara això Doncs això Han traslladat el Hark a Bagrand Que és un d'aquests webcòmics Dels que se n'ha parlat molt Perquè, si no recordo malament Merda, això no m'ho he posat al guió Veus? M'he preparat malament el programa Va guanyar un premi Em sembla que va ser un... Un Eisner o un Harvey Bé, un dels dos premis capitals De la indústria del còmic Doncs, millor webcòmic Va guanyar aquest Hark a Bagrand Que ara mateix ha dit Aponent Món I què és això? Doncs, com us dic Són tires còmiques Amb to humorístic Per tant, és humor gràfic Del de tota la vida Que tenen un rotllo curiós Tenen un rotllo curiós Són historietes d'una tira D'una pàgina En algunes ocasions Que tot sovint estan protagonitzades Per personatges històrics És molt curiós Et dic tot sovint I hauria de dir Em sembla que sempre Si no recordo malament Totes les tires Tenen un personatge històric O un personatge literari O un personatge De la cultura popular O de la cultura no popular De la cultura en general Llavors, el que fa l'autora És traslladar-los A... Bueno, un context Com de modernitat I de postironia I de... No sé És com que els desubica Del seu context I els reubica Doncs en aquest... No sé En aquest caliu D'humor Que ara veig en entès Saps? Com una cosa així Com... Entre l'absurd Entre lo postironico Lo antihumorístico Aquella cosa que de vegades Et deixa... Sí, dius No, dic que de fet Recordo bastant aquella cosa Que va editar el Joaquín Reyes Fa poc, no? Perquè m'estàs dient Aquello de... Sí, podria ser una mica I els famosos era com es deia allò? Sí, els famosos Com es deia Sí, ells mismos Algo així Eren les tires Sí, però això és més narratiu Són tires còmiques Allò eren com caricatures Que parlaven Sí, exacte Hi havia alguna tira de vegades Això és una miqueta més narratiu Són tires còmiques Amb una introducció Un ús i un desenllaç Dels de tota la vida Que, doncs, posen... Doncs, que... Bé, això Que tiren de... Jo què sé De Julio Verne O de personatges de la història de Canadà Perquè l'autora és canadenca Hòstia, ojo, eh? Sí, sí, no, no I a més fa humor canadenc, eh? Que dius Com és l'humor canadenc? Això és això I ho sabràs Aquesta gent que pinta grafiti On posa Sorry for the graffiti, no? Això és Canadà Això és Canadà Una mica sí que ho té, això, eh? Aquesta Harka Beigrant En la qual, doncs, això Fa una mica de conya Sobre aquests iconos de la història Que semblaven sagrats I que semblaven allò tan rigorosos Tu veus un, no sé Què sé jo, un Edison, no? I el veus allò tot serios i tot d'allò I després, doncs, té les seves cosetes I té les seves tonterietes I les seves absurditats quotidianes de la vida Això, d'això parla Harka Beigrant Que, com us dic, doncs, és un webcòmic molt reputat I que ara el podeu trobar en formato físico-físico I que és una de les novetats, penso, més curioses Més originals i més fresques Que poden sortir aquest mes Perquè realment és molt graciós A part d'això, a part de les historietes en si Hi ha a sota de cada pàgina un comentari de la pròpia autora Que fa referència a aquesta historieta Que parla d'alguna cosa, de com es va generar O el que vol dir O una cosa que no té res absolutament a veure Que encara, de vegades, encara és més graciosa que el propi còmic Amb la qual cosa passes una estona divertida, divertida No és d'aquelles de carcajear-se Però és d'aquelles de dir Hòstia, ara m'ha fet com una mena de risa estranya És Kunde o és d'això que es deixes en mitja hora i el temps? No, Kunde, Kunde, Kunde Sí, sí, sí, és llarg Perquè a més si llegeixes els textos aquests d'Apollo Doncs la cosa... jo porto ja uns quanties amb ell I encara no me l'he acabat, em falten unes quantes tires Però ja estic en posició de recomanar-lo Perquè és un dels còmics guais del mes I sobretot originals i frescos Te'n recordaries d'algun gag així? Vinga, va No No, vale, guai, no, ja està Era, digo, a ver si, a ver si... Sí, no, no, a veure És el que té no preparar el guió Sí, hi ha un que és una corresp... Què? Què passa, Marc? No, és això, diu que sí, que és verdad És això, el que té no preparar el seu guió I dius, va, vamos a hacer una pregunta rara No la vamos a responder No, és que cap gat té un punchline d'aquells que diguis Pum, xistazo No, bueno Bueno, hi ha el de la... A veure, hi ha un que mantenen una correspondència a Julio Verne I... Ai, qui és l'altre? No me'n recordo Vaya Hòstia, m'estàs deixant fatal, eh, gràcies Ja, ho sento Però és molt guai, de veritat Vale, doncs re, ja me'l compraré Ja que no te'n recordes de re, ja me'l compraré Em puc en recordar de xar-te'l, si vols Sí, com tots, no? No, va, compra'l, compra'l, val la pena Val la pena Què tenim? Ah, Torres, va, tira Torres Ja que no te'n recordar de xar-te'l, si vols I was thinkin' about tellin' me What you've done to me Haunt me Pretendin' like it never happened Home of the way you reflectin' me What you've done to me Riding just to save my life You stress better let me cross each slide What ghost crawled inside my guitar Don't move, just stay right where you are I don't need to look I'd know that voice anywhere Everything hurts, but it's fine It happens all the time Oh, it happens all the time Heavy of you on my mind Heavy of you on my mind Honey, why you were edging your coffee I was thinkin' about tellin' me What you've done to me Haunt me Pretendin' like now You're hiding Only you and me What you've done to me Maybe some other time I'll come back again Maybe some other time Maybe some other time A備 I'll come back again Maybe some other time Maybe some other time Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! No, no, no, just ara ho està explicant pel xat, ella no n'era conscient, es veu que en alguna entrevista a Espanya li van dir, tu sabes què tal? I van dir, doncs mira, no ho tenia ni idea. De veritat, eh? De veritat. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Perdó, perdó, després ja tenen els drets els americans, eh? Ja estan programant una sèrie. Qui, el Robert Downey Jr.? És que aquest tio compra drets de tot. Sí, aquest té de Black Mirror, però no, no, no. Se'n parlava d'una versió americana d'aquesta sèrie fins fa un temps. Seria curiós perquè la sèrie ja és una versió en si mateixa. És una versió d'una pel·lícula que va n'estrenar l'any 2004, que aquí es va titular, ho tenia apuntat, La resurrecció dels muertos. Exactament. Mira, no ho he vist, però... Doncs això que dirigia, qui? Robin Campillo. Ai, molt bé. Robin Campillo va dirigir... O Campilló. Campilló. Robin Campillo. Campiló. Robin Campillo. Va dirigir l'any 2004 aquesta pel·lícula, que era, doncs, això, una mena d'invasió zombie, en la qual els morts tornaven a la vida. Prou! Deixa'm parlar. Però no tornaven fastigosos i podrits i tot això, sinó que tornaven com a persones normals, com exactament igual que el moment en el qual havien desaparegut, havien deixat de viure. Llavors, uns quants anys després tornaven i la pel·li parlava una mica de quines situacions es troben aquestes persones, com afecta el pas del temps sobre les persones. I la sèrie, doncs, va exactament del mateix, d'una sèrie de personatges que moren en un punt determinat i deu anys després tornen a la vida com si no hagués passat res. Sense saber-ho, no? Fins i tot, exacte, fins i tot inconscients, absolutament ignorants del fet que han mort. De manera que els familiars flipen primer i ells flipen segons. La sèrie està molt, molt, molt bé. És una sèrie molt ben feta, molt ben... És d'aquelles sèries que fa gust de veure, de lo ben rodes que estan, d'aquella fotografia que tenen. I, no, és veritat, tenen una fotografia molt xula. Tenen dues vegades que recomanem alguna cosa per la fotografia avui, eh? No, és veritat, no la recomanem per la fotografia, però és una ficada, tio, és una cosa extra que també està bé. No, la recomanem perquè narrativament és una sèrie arriscada, és una sèrie d'aquelles que se cuecen a futbolento, que van passant, la vas veient a poc a poc, però és bastant flipant. És d'aquelles sèries bastant al·lucinants. Té un puntillo Twin Peaks una mica. Abans que parlàvem de Twin Peaks a fora. Doncs aquesta sèrie té un puntillo Twin Peaks perquè barreja drama i coses sobrenaturals i coses bizarres amb certa facilitat. No són coses molt bizarres, però té aquest to com d'inquietut, de malrullisme, de què està passant, no? Que tampoc arriba a ser por, ni molt menys, no? No, juga una mica amb les convencions del terror, però no acaba de ser terror. És una mica, està entremig de tot arreu, com els propis morts. Mira, és una gran metàfora de la pròpia condició d'aquesta gent que està entre dos mundos. Doncs aquesta sèrie també, no? Està entre dos mons, entre el drama sèrio i el terror, així una mica també és inquietant i més atmosfèric. I, doncs això, construeix aquesta comunitat de persones que a poc a poc vas veient com es van lligant entre si i com van sortint a la llum alguns fets i algunes històries que de bones a primera no coneixes. És a dir, té també un racionament de la informació bastant intel·ligent i de les connexions entre els personatges molt afinada i amb molta punteria. I, a partir d'aquí, doncs, això, construeix aquest món que... i a mi m'ha atrapat bastant. Vull dir que no és una sèrie, com us dic, d'aquelles que entri a la primera, però va enganxant amb els seus tentacles. De fet, a mi em va ser el contrari. Vaig començar a veure-la i vaig dir, vale, està bé, però no m'estic enganxant d'una nada. Ja la veuré quan tingui ganes, perquè, a més, són capítols llars, són capítols d'una hora, tots ells. No són ni de 40, ni de 30, ni de 20. Són d'una hora, eh? 50 i pico minuts, 58 minuts o així. No, això el primer. El primer dura més, dura 55 minutets. No és que més, eh? Perquè he anat previsualitzant i... Sí, sí. Previsualitzant, molt bé. Bé, sí, és igual, 50 minuts o entre 50 minuts o una hora. Però és guai, és una sèrie xula. Està ben feta, està molt ben construïda, els diàlegs són molt bons, els personatges estan ben trobats. I, a més, no te'ls presenta ja d'entrada tal com són, sinó que es van desplegant allò que us deia del racionament o de la informació. Jo penso que és una gran sèrie que demostra que els francesos també poden fer bones sèries quan s'hi posen. Bé, i, de fet, deixa'm dir que aquí estaven dient que, oh, que pa, los zombies galos. Els francesos, quan s'hi posen en tema de zombies, doncs també la claven bastant, perquè van fer La Horda, que era una pel·li molt trepidant sobre zombies en un edificio. Sí, però aquella era Zombies Zombies, eh? Sí, aquell era Zombies Zombies, però aquí és que ho han dit pel xat i diuen, pues vamos a contestar en el xat. Sí, no, no, pas o no. Los zombies franceses molen, dadles una oportunidad. Sí, sí, doneu una oportunitat als zombies francesos, sigui en format zombie-zombie o en format intimista autoral, que és aquest format, és això, és que no són zombies, són gent que ha tornat a la vida en el mateix estat amb el qual la van deixar. Ah, per ser una cosa a dir, la música és de Moway, aquí a mi em pillen ja, cogent per les tripes. La banda sonora l'ha composat expressament Moway, que han editat, a més, el disco, amb la qual cosa per mi ja és la puntilla final de dir, hòstia, això s'ha de veure. Efectivament, doncs ho hem vist i és un seriote. Ja l'has vist a aquesta sèrie o encara no? No, em falten els últims capítols, però guai, guai, és molt guai, eh? És una sèrie molt xula. Per cert, no sé si hem parlat del creador, Fabrice Gobert. Vale, és molt bé. Sí, s'encarrega ell i demostra això, com us deia, que els francesos tenen algunes sèries bones. En tenen més, eh? Hi havia una sèrie que es deia Engrenage, que la va comprar la BBC i la va emetre sota el nom Spiral, que estava bastant bé, vull dir que tampoc és molt rar, avis, això, d'una sèrie de qualitat francesa. Bueno, sabeu, en canvi, qui sembla que no sàpiga fer més sèries ja des de fa una bona temporada? L'ABC. Us en recordeu de la ABC, aquella sèrie? Sí, home, aquella sèrie... Ai, aquella... Bé, sí, en els... Bé, als anys 80 feia coses... Sí, fins als anys 80 feia coses que estaven bé, però després ja, cap a caïda total a la ABC, no? Sí, cap a caïda... Bueno, ha tingut el pelotazo l'host... Ah, exacte, però és que el pelotazo l'host es va acompanyar d'alguna altra sèrie que va a donar la campanada, i de fet van crear, fins i tot van crear un estudi, els estudios ABC, i jo crec que des que van crear els estudis, deuen estar, pues, bueno, tirant-se de los pelos com a mínim, perquè sèrie que estrenen, sèrie que o s'enfonsa qualitativament, o, i sobretot, a nivell d'audiència. Ara ho han tornat a intentar, amb una nova, Quiero ser perdidos, acabo siendo flash forward, que es diu Zero Hour. Uf, i és, és un... I el títol ja... Sí, bueno, el títol... Pinta high concept... I bueno, exacte, és un high concept, no té res més que això... Sí, és que pinta totalment això, eh? Però és que totes les crítiques que vagin dins dels espectadors i tal, diuen, what the fuck, he visto. O sigui, ningú no entén gairebé res d'aquest pilot, un dels pitjors pilots que recordo. Són 12 apòstols que a l'època... És que mola molt. O sigui, la premissa mola molt. 12 apòstols, apòstols 2.0, a l'època dels nazis, justament abans que algú arribi i es carregui tothom, amaguen un mapa, de ves a saber què, amb 12 rellotges. I aquests 12 rellotges van aparar el 2012 a uns 12 apòstols 3.0, o alguna cosa d'aquestes. Aquest és el high concept que dèiem, que només té això. A partir d'aquí, la sèrie suposo que anirà d'anar buscant els rellotges i anar buscant les peces del mapa i anar ajuntant. Però bé, és una cosa molt desquiciada, molt entre la búsqueda i aquestes pel·lis com Kiro's and Indiana Jones, protagonitzada per l'Anthony Edwards, que és aquell tio d'Urgències, amb el Michael... Mític Anthony Edwards, de Top Gun. També, també. El Michael Nitskis, de Millennium, la versió... La versió sueca, o noruega, o el que sigui. Però clar, després vas veient que el creador és el Paul Schering, de Prison Break, Schering, de Prison Break. El Pierre Morel, el director de Vencanza, o Des de París con Amor. Uf! Sí, sí, sí. I dius, doncs mira, tenen el rècord, l'honor, de ser la sèrie, la pitjor estrena en molt de temps. D'aquesta temporada, segur. Però l'audiència, és que ni community ha tingut uns marges tan baixos d'audiència. Sí, sí, sí. Terrible. I estem parlant de community, eh? Sí, sí, sí. Tot i així, hòstia, tu, doncs té un punt tan casposo i tan de sèrie B que podria ser interessant a veure com el desenvoluparíem, però com sabem que s'acabarà d'aquí dues setmanes, perquè això no aguanta ni sumar. ni sumar, doncs ja està, no perdeu el vostre temps. Ara farà una hora el seu títol. Exacte, exacte. Zero Hour és el que dura la sèrie en parrilla. Sí, i ja et dic, és que, bueno, és que, madre mia, quina forma de malgastar. Aquesta gent va estrenar fa poc, si no m'equivoco. Era d'ells, el Last Resort? Era d'ells, eh? Era ABC o era Fox? Amigos del xat, era de Fox o era d'EBC, Last Resort? Ah, igual era d'EBC. Perquè si era d'EBC és un altre gran batacazo d'aquests on es nota que han invertit una pasta que no veia. Sí, sí. En fi, bueno. En fi, aprofitem que queden cinc minuts per anar contestant una mica la gent del xat, què et sembla? Hem anat apuntant cosetes. Per exemple, parlàvem per aquí de... Ai, Black Mirror. Ai, Black Mirror. Black Mirror? L'assumpte Black Mirror. Sí, que tornem a estar com en la primera temporada, no? Vam veure un pilot que no ens va desgradar, ja ho vam recomanar fa dues o tres setmanes, no? Aquell pilot de la segona temporada. No estava mal. No estava malament, a més estava protagonitzat en gent interessant, què passa després? Bé, passa que han fet un segon capítol que ha generat ereccions massives i un tercer capítol que no ha agradat a ningú. Molt bé. O ha agradat poc, ha agradat menys. La meva opinió personal, el segon per mi és una mica bastant criticable, em sembla... Bueno, em sembla directament... Bueno, no ens passarem, però em sembla un capítol bastant dolent, bastant dolent, ple de girs facilones, que a més tira de conceptes que estan ja gastadíssims. No ho sé, no en feu cas, perquè ja he dit que li ha agradat a tothom, però a mi m'ha semblat molt xusco. Se li ve el plomero, no? Se li ve el plomero, tira de recursos que després critica. O sigui, parla una mica d'aquesta set de sang de la població cap als mitjans audiovisuals, i després ell mateix tira d'uns recursos molt sensacionalistes, recursos narratius absolutament sensacionalistes. Penso que és una sèrie que no és honesta. A mi em sembla una sèrie poc honesta, una sèrie que mira per damunt de l'ombro, que està molt ben feta, és de qualitat, té molt bona qualitat, està ben escrita, està ben rodada, està ben interpretada, però després té un punt final que mira massa per damunt de l'ombro a un públic que en el fons també se l'està mirant a ella. És una sèrie, l'altre dia ho vaig fer en un tuit, és una sèrie que et diu lo imbècil que ets i a sobre li estem rient les gràcies. I això és una cosa que em molesta molt. Et diu lo desagradable i lo desgraciat que ets. Sois tots uns desgraciosos, mirad com us gusta la mierda. I tothom ho està aplaudint. A mi em sap greu. Sincerament em sap greu. A més és un tema que ja estava perfectament explicat al primer capítol de la primera temporada. Ja està, ja va quedar tot molt clar. Al final estan una mica començant a... Bueno, començant no, perquè ja s'ha acabat a repetir temes, a parlar del mateix, a fer una imatge molt més senzilla i bàsica d'un futur que molava, la premissa molava, això de fer un ecosistema futuro de ver de saber què. Però, tio, és que ja basta, no? Ja basta una mica d'aquesta pedanteria inglesa. Sí, sí, sí. És una sèrie una mica repelent. Bueno, no, repelent, no. Prepotent, si vols. Sí, exacte, prepotent, prepotent. Sí, llavors han fet un tercer capítol que és una mica més baix de revolucions. El segon és molt intens i el tercer està una mica més relaxat i a mi em sembla que explora els sentiments d'una manera una mica més encertada. També té aquesta mirada por encima de l'ombro, però, bueno, a mi no m'ha desagradat tant. Ara sembla que vulguin el contrari que a tothom, que a tothom li ha encantat el segon i no li ha agradat el tercer. A mi una mica al revés, relativitzo una mica els termes i penso que el tercer, bueno, té coses interessants. El segon té coses molt interessants, també, eh? Però, bueno, en fi. Té molts conceptes, evidentment. Igual que el primer. El primer tampoc és que fos la sèptima maravilla de tal. El que passa és que tenia idees molt bones i moltes dies estàvem ben placents. La cita ens diu pel xat que és massa escandalós o més barató. És veritat, és així. I a més que fosella conceptes que va fer servir un, no sé, gent als anys 70 i als 80 amb molta més cura i amb molta més mà i amb molta més... Hi ha un tio que se'n va Peter Watkins que va fer una peli que estava bastant afusellada pel segon capítol de Black Mirror. No, que dius, hòstia, a Charlie Brooker, que és aquest, el creador, li agrada molt. A Peter Watkins es veu a la llengua. Però, bueno, en fi, és una sèrie molt digna. Això tampoc li podem treure, eh? No fotem a nivell formal i d'escriptura. És molt digna. També és molt digna l'impossible. Que, per cert, acaba sortint en DVD avui mateix. Ah, mira. I en Blu-ray. També deia una altra cosa. Mira, queda un minut. Queden 40 i escaig de programa. Jo vull fer ara mateix... Vull reconèixer alguna cosa. Vull sincerar-me. I ja en parlarem més endavant. M'agrada tu, Brook Girls. Ja ho he dit. M'agrada molt Dos xiques sin blanca. Dos xiques sin blanca. Es diu així, no? Dos xiques sin blanca. Sí, no, no. És que no ho has arreglat pas. dient el títol en castellà. Ja. En fi, ens en parlarem d'ella la setmana vinent? No, la setmana vinent no. Ja ens en parlarem. És igual. Sí, sí, sí. Ja parlaré de tu, Brook Girls, quan toqui. Mentrestant, bueno, us diem adeu. Us emplacem a dijous que ve. Moltes gràcies per ser aquí. Gràcies, Carlos. Giacomelli. Gràcies, Chacro. Gràcies al Marc. Gràcies a tots. Gràcies a vosaltres. Adeu. Cuida-vos molt els trucats. Us estimem molt. Gràcies. Gràcies.