#42 - Pepe (Carlos Giménez), Spring Breakers vs. Anna Karenina, desastre d’El Chico del Periódico i Punisher (Rucka) + clip clàssic de La ley del silencio
Resum general
Programa variat amb molt de còmic i molta cartellera. Es combina to humorístic i sorneguer amb anàlisi cinèfila i recomanacions molt clares.
Temes principals
- Còmics
- Pepe de Carlos Giménez: homenatge a José González i retrat de l’Espanya dels 70; segon volum encara més rodó que el primer. - The Punisher Vol. 2 (Greg Rucka): to noir, menys ultraviolència que Ennis, gran arc amb crossover amb Daredevil (Mark Waid) i aparició de Spider-Man; dibuix de Marco Checchetto amb seqüències mudes memorables sota la pluja.
- Cinema
- Anna Karenina (Joe Wright): exercici formal “teatre dins el cinema”, visualment lluït però emocionalment fred. Per a amants de pel·lícules d’època. - Spring Breakers (Harmony Korine): retrat demolidor i hipnòtic de l’hedonisme juvenil; imperdible. James Franco, metamorfosi total; BSO amb Skrillex. - Amor y Letras (Josh Radnor): pastitx Woody Allen, pretensiosa i carregosa. Desaconsellada. - El Chico del Periódico (The Paperboy): xoc gratuït, soez i “poesia” impostada. Fugiu com de la merda. - Jack el Cazagigantes: espectacle èpic i entretingut; CGI irregular i alguns moments potents que poden espantar els més petits. - Reposició clàssic: L’Home Tranquil (The Quiet Man, John Ford) restaurada — recomanació absoluta.
- Joc cinèfil
- Clip secret resolt: La ley del silencio (On the Waterfront), amb la icònica escena “I could have been a contender”.
- Música i backstage
- Tria musical “petarda” lligada a Spring Breakers: Ellie Goulding, Lil Wayne & Gucci Mane, Skrillex. Píndola de Bruna (electrònica catalana) i Kendrick Lamar.
Còmics
Pepe (Carlos Giménez)
- Retrat biogràfic-episòdic de José González (dibuixant amb gran domini de l’anatomia femenina) i panoràmica de l’Espanya dels 70: final del franquisme i transició.
- To de carinyo i complicitat cap a un personatge lliure, vital i una mica autodestructiu.
- Estil marca Giménez: blanc i negre, planificació clàssica, veu autoral molt present.
- El volum 2 s’aprofundeix en la personalitat de Pepe i funciona fins i tot millor que el 1r.
The Punisher Vol. 2 (Greg Rucka)
- Enfoc noir/policíac dins l’univers superheroi amb menys gore que l’etapa Ennis i més trama d’espionatge.
- Crossover amb Daredevil (etapa de Mark Waid) i aparició de Spider-Man. Edició Panini recull els números clau de cada sèrie perquè el fil es pugui seguir.
- Marco Checchetto al dibuix: acció molt dinàmica; destaquen pàgines mudes sota la pluja d’impacte visual.
- Consell de lectura: començar pel Vol. 1 de Punisher, intercalar amb els toms de Daredevil (Waid) i seguir amb aquest Vol. 2. Recomanat molt fort.
Cinema
Anna Karenina (Joe Wright)
- Posada en escena com si fos un gran escenari teatral amb canvis a la vista de l’espectador; exuberància formal (vestuari, coreografies, tracking shots).
- Però el dispositiu engoleix l’emoció: pel·lícula apàtica malgrat les bones interpretacions (Keira Knightley, Jude Law, Aaron Taylor-Johnson). 130’ que es noten.
- Per fans del cinema d’època i de Wright; per la resta, “meh”.
Spring Breakers (Harmony Korine)
- De l’alegria fosforescent del spring break a un descens als inferns de sexe/drogues/violència.
- James Franco, transformació total; aparició de “Disney girls” (Selena Gomez, Vanessa Hudgens, Ashley Benson, Rachel Korine) subvertint la seva imatge.
- BSO amb Skrillex i electrònica que reforça el caràcter hipnòtic; retrat molt crític i sense concessions de la joventut-bacanal.
- Imperdible de la setmana.
Amor y Letras (Josh Radnor)
- Romance 37 vs 19 anys amb obertura “a la Woody Allen” (tipografia i to). Pretensiosa i d’indie que “no mola”.
- Ni el carisma d’Elizabeth Olsen ni Richard Jenkins la salven. Desaconsellada.
El Chico del Periódico (The Paperboy)
- Del director de Precious. Buscada de l’impacte a qualsevol preu, soez i amb moments d’un gust dubtós.
- Exemple famós: Nicole Kidman orinant sobre Zac Efron en escena de fals lirisme.
- Veredicte: fugiu com de la merda.
Jack el Cazagigantes (Jack the Giant Slayer)
- Conte de les mongetes màgiques inflat a blockbuster: entretingut i èpic, però CGI irregular i algun monstre que pot espantar els més petits.
Clàssic reestrenat: L’Home Tranquil (John Ford)
- Nova còpia restaurada 5.1. Si us agrada el bon cinema, prioritat absoluta.
Joc del clip i clàssics
“I could have been a contender… I could have been somebody.”
- Clip secret resolt: La ley del silencio (On the Waterfront), Marlon Brando en una de les interpretacions més celebrades de la història (escena del cotxe, “It was you, Charlie”).
Música i backstage
- Tria musical del dia (Ellie Goulding, Lil Wayne & Gucci Mane, Skrillex) s’explica per l’estrena de Spring Breakers.
- Píndola local: Bruna (electrònica catalana; disc “Sense”) i Kendrick Lamar.
- Toc d’“interioritats” sobre com es preparen seccions i músiques.
Valoracions ràpides
- Spring Breakers: imprescindible.
- Anna Karenina: visualment lluïda, emocionalment freda.
- Amor y Letras: no.
- El Chico del Periódico: fugiu-ne.
- Jack el Cazagigantes: divertida amb reserva (no per a molt petits).
- L’Home Tranquil (reposició): obligatòria.
- Còmics: Pepe Vol. 2 (Giménez) i Punisher Vol. 2 (Rucka/Checchetto) molt recomanats.
Seccions de l'episodi

Publicitat i falques locals
Spots de trànsit, salut mental, portals locals i indicatius de Ràdio d’Esvern abans del programa.

Obertura i presentació
Salutació, bromes inicials, títol del programa, to desenfadat i avanç de continguts (còmics, cinema).

Interludi musical 1
Peça musical d’obertura abans de la primera secció de còmics.

Còmic: Pepe (Carlos Giménez) — Homenatge a José González
Context històric (70s, transició), retrat vitalista de Pepe, estil B/N clàssic de Giménez; el Vol. 2 sobresurt.

Backstage i playlist del dia
Selecció musical (Ellie Goulding, Lil Wayne & Gucci Mane, Skrillex) justificada per l’estrena de Spring Breakers.

Cinema: introducció de la cartellera
Setmana “petarda”; abans d’entrar a fons, contextualitzen estrenes i to general.

Crítica: Anna Karenina (Joe Wright)
Dispositiu teatral visualment poderós però fred; interpretacions sòlides; recomanada sobretot a fans d’època.

Crítica: Spring Breakers (Harmony Korine)
Descens hedonista i crític; James Franco transfigurat; BSO amb Skrillex; **imperdible** de la setmana.

Estrena a radars: Días de pesca en la Patagonia (Carlos Sorín)
La citen com a interessant, però encara no vista.

Desrecomanació: Amor y Letras (Josh Radnor)
To i tipografia a la Woody Allen, però resulta pretensiosa i buida; ni Olsen ni Jenkins la salven.

Alerta vermella: El Chico del Periódico (The Paperboy)
Xoc gratuït i soez; escena polèmica (Kidman/Efron) amb fals lirisme; **fugiu-ne**.

Blockbuster familiar: Jack el Cazagigantes
Conte clàssic inflat a espectacle èpic; entretinguda però CGI irregular i pot espantar els més petits.

Clàssic reestrenat: L’Home Tranquil (John Ford)
Nova còpia restaurada 5.1; recomanació absoluta per damunt de la resta d’estrenes.

Joc: clip secret (pista)
Sona l’escena icònica d’On the Waterfront; conviden l’audiència a endevinar-la.

Solució del clip secret: La ley del silencio
Confirmació de la pel·lícula i comentari sobre la influència d’aquesta escena (Actors Studio).

Píndola musical: Bruna i Kendrick Lamar
Recomanen Bruna (electrònica catalana, disc “Sense”) i sonen talls; menció a Kendrick Lamar.

Apunt ràpid: The Walking Dead #100
Esmenten hype pel número 100 (còmic molt bé; la sèrie, a parer seu, en baixada).

Còmic: The Punisher Vol. 2 (Greg Rucka) + crossover
Etapa *noir* de Rucka; crossover amb Daredevil (Mark Waid) i Spidey; art de Marco Checchetto; edició Panini ordena els números clau. **Molt recomanat**.

Tancament i comiat
Gràcies i bona nit en bucle fins al final d’emissió.
pel·lícules que ens ha desportat. Tornem la setmana acabant més moda, més informació, més cinema de moda i de no moda, però que podeu anar a veure. Moltes gràcies per ser aquí. Més informació a la web, www.totomondemoda.com al Facebook, al Twitter i al Instagram. Gràcies! Gràcies! El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El seu germà va morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic. Diuen que havia plogut, conduïa el meu germà, ja es veu que vam relliscar i venia un cotxe de cara i, bomba, un mort i l'altre, quasi. Jo vaig ser que vaig tenir menys culpa, però jo no el conduïa, tant va ser culpa del meu germà, o culpa de l'altre, però jo per mi no va ser. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya. Fa un mes tenia dos fills. Ara també. Fa un mes m'encantava passejar. Ara també. Fa un mes em quedava dormida cada nit davant de la tele. Ara també. Fa un mes em van diagnosticar esquizofrènia. Fa un segon jo era la mateixa persona que ara, però tu potser ja no em veus igual. per la salut mental, no a la discriminació, sí a les persones. Obertament.org Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. informatiucomarcal.com El Just a la Fusta Parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure un d'aquests grups més de casa hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà. Amb el temps tot se soluciona. Just a la Fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí de 10 a 1. De dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda relaxa't amb estils com el chill out, l'esmooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Ara escoltes Ràdio d'Esvern. Sintonitzes Ràdio d'Esvern. La Ràdio de Sant Just 98.1 Say, man, who's that cat coming down the street? I don't know, but it sounds to me like that wicked man with the bone. Still having himself a ball. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. A les 8 i 3 minuts del vespre, bona tarda a tothom. És correcte dir a les 8 i 3 minuts del vespre, bona tarda? No, és un oximoron. Carlos Giacomele, què tal? Hola Marc, ara sí, ara sí. Mira ja que està a l'altra banda. És el que té, no fer proves abans. Hola, què tal? Proves de què? Torno a començar, et dius Xavi Roldán, oi? Hola, que ja sé, em dic Xavi Roldán i això és un programa que es diu... El Condensador de Flusso. El Condensador de Flusso. Podríem dir que som els... Aquesta és la cançó els que arrem grobetrotters. Nosaltres som els... O sigui, seríem l'equip que sempre perdia contra els grobetrotters de la ràdio. Els rivals dels grobetrotters de la ràdio. Sí, sembla bé. Saps com es deien aquella gent? De Washington Generals o alguna cosa així. Eren sempre el mateix, era molt bo. Mítico. Los viejos Washington Generals. Bueno, doncs, benvinguts a tots. No parlarem dels grobetrotters, que jo sepa... Que podríem. Parlarem més aviat de còmics i de pel·lis i de sèries, no?, una mica, però... Exacte. Però, escolta, podríem fer-ho algun dia, eh? Un especial... Especial Harlem Globetrotters. Així com sigui, també us hauríem de donar la benvinguda al primer programa de la ràdio i la tele que no parla del Papa. Estem fent història ara mateix, eh? Ah, no li dediquem, això, a...? Ah, estic parlant ara mateix del Papa. Gràcies, Marc, per xafar-me la... Bueno, doncs, res. Ara només falta... No farem el xiste que el Papa és argentino i el Messias també. No ho farem, no ho farem. Oh, per favor, ja ha prou, eh? Ja l'he fet, hòstia, Marc, gràcies. Hòstia, el Marc està en tot avui, eh? Sí, sí. Que fonte. Avui està tento, està tento. Doncs, no farem aquest xiste, no parlarem del Papa. Bueno, sí, parlarem d'alguns temes, com de costum, perquè això és un programa que intenta ser cultural o intenta parlar de temes culturals. Faig un mini-spoiler ara, de la secció que ve ara. No parlem del Papa, però parlem de Pepe. És molt gran, això. És veritat. Sí, sí, sí, és veritat, parlem de Pepe, però espereu-vos un moment. Sí, sí, sí, perdó, perdó. Has estat sent brau, eh? Sí, tio. Has estat sent brau. Em pensava que diries alguna cosa del Papaco o alguna cosa... No, no, no, ni Papa a l'americano. No, no, no. Papa a l'americano. Bueno, sisplau, comencem ja, perquè no... Tira alguna cançó, gata. Es otoño y se comprende que no estés. Vacaciones no se tienen cada dos portes. Bé, doncs exactament com ha anticipat el Carlos. Parlem de Pepe. Ja vam parlar un cop de Pepe, no és la primera vegada que parlem de Pepe. Què és Pepe? Què és Pepe? Pepe és l'última obra de Carlos Jiménez, aquest autor imprescindible del còmic espanyol, doncs més o menys autoral, com si n'hi hagués algun altre. Bé, no, hi ha molts autors, diguem comercials, que se'n van als Estats Units a treballar. Però, bueno, aquí a Espanya tenim un capital, un capitoste, un puntal importantíssim, que és aquest Carlos Jiménez, del qual ja vam parlar fa uns mesos, quan Panini publicava el primer tomo de Pepe. Però hem considerat que era prou important recordar que la sèrie segueix en actiu i que, bueno, això, que s'acaba d'editar un segon tomo, jo diria, fins i tot millor que l'anterior. M'encanta, eh?, quan la gent diu, això és molt bo, i llavors el dia següent diu, no, això és molt bo, i és millor que l'anterior, quan et tires pedra sobre... No, però és veritat, ha millorat la història de Pepe, que, doncs, com us diem, és la darrera obra de Carlos Jiménez, és aquest dibuixant autor que va néixer als anys 40 a Madrid i que, com a molts madrilenys dels anys 40 i com a molts espanyols dels anys 40, doncs va viure en sus propers carners la postguerra. Aquest senyor ha basat molt, o gran part de la seva obra, en la guerra, en la postguerra. Ja estàs fent propaganda? No, no. Vale, vale. Doncs creant obres tan importants com Paracuellos, com Los Profesionales, com Barrio, són obres que, si no parlen de la guerra o de la postguerra, doncs parlen de la transició, dels anys del franquisme, de totes aquestes històries. I, en certa manera, també ho fa a través de Pepe, perquè Pepe és la història de Pepe. Molt bé. Què és? Espera, espera, espera. No és el defensa del Real Madrid? Ja està aquí el xiste. Ah, era un xiste. Per què? Perquè no és defensa? No, perquè no. És que hi ha un defensa del Madrid que es diu Pepe. No, ja ho sé. Aquell que trepitja la gent, no? Sí, aquest, aquest. Ah, has vist? Jo també estic posat en... Un dia especial al futbol. En temes del populatge. Doncs, no, no, Pepe, aquest Pepe refereix a José González, que és aquest dibuixant també importantíssim en el seu moment, que es va morir ara fa uns anyets, em sembla que el 2009 es va retirar aquest senyor i que es va fer molt conegut i mundialment famós, i dic mundialment perquè és que realment va tenir molt de tirón a Gran Bretanya, a Estats Units fins i tot, fent dibuixos de noies. Era un senyor que dominava molt l'anatomia femenina i feia doncs molts dibuixos. Feia moltes coses, però entre altres coses es va fer molt conegut per fer Mosses de molt bon veure. Vull dir, escolta, el senyor era fora en això i va triomfar amb això. Va triomfar amb més coses, però amb això també. Llavors, a partir d'aquesta figura d'aquest senyor, Carlos Jiménez, com us diem, traça una mica una retrospectiva sobre l'Espanya dels darrers anys, dels anys 70 especialment, de l'últim franquisme, del que va venir després del franquisme, la transició i tal, i rendeix un homenatge a aquesta figura imprescindible explicant les històries, les anècdotes, les cosetes de la seva vida i explicant una mica com era la personalitat d'aquest senyor pel que es veu tenir una personalitat molt interessant, molt divertida i molt comificable. Si em permets el neologisme, si em permets la pedanteria... En aquest programa es parla molt bé el català, eh? Si et comences a inventar paraules, no, eh? No, perdona, t'he dit si em permets el neologisme. Vamos mal. No em permets el neologisme. Quin era? Comificable. Comificable. Sí, és que tenia una vida molt apassionant i en aquest segon volum, doncs, el Carlos Jiménez aprofundeix una miqueta més, pinta encara més en aquest Pepe com a un senyor que riu una mica la cara de la vida. És una mica d'aquests personatges que a mi m'agraden tant. Un punt autodestructius, i amb autodestructius no vull dir necessàriament que porti una vida xunga ni que faci una baixada als inferns, sinó que és un d'aquests personatges que sempre antepone el momento al global de la seva vida. antepone aquell moment de dir, pues, paso de esto o tal, al benestar general de la seva vida. Llavors, és un tio que anava a la seva bola totalment, que feia el que li donava la santa gana, i si s'havia d'escapar de l'Emili s'escapar de l'Emili, i si s'havia de no sé què, i la gent li deia, pero no hagas esto porque te van a cascar. I el tio, pues, como que li era una mica tot igual. Llavors, el Jiménez aprofundeix una mica en aquest aspecte del Pepe i crea aquest còmic que destila aquest amor i aquesta complicitat i aquest infinit carinyo cap a la figura de Pepe a través d'una mica del català referencial del propi Jiménez. Vull dir, tu llegeixes el còmic i és puro Jiménez, amb els seus dibuixos marca de la casa, amb el seu blanqui negre, amb la seva planificació clàssica i amb totes aquestes històries que han fet de Jiménez, doncs això, un dels autors més grans d'aquest país. Com te quedes? Està bé, perquè ja ho havies dit més o menys fa uns mesos, però ja no m'acordava. O sigui que està bé. Estava a recordar-ho especialment en casos com aquest. I també t'abanzo una altra cosa, que la segona minissecció de còmics que tindrem en aquest programa també serà un segon devolument d'una història que ens segueix agradant molt, ens va agradar en el seu moment el seu primer volum. I que jo m'he mirat abans perquè m'he preparat perfectament la secció. Ah, molt bé. Ah, sí, d'acord. Ah, que guai. Hòstia, parlarem d'això? Ah, sí, fija't. Sí, sí, sí, vam parlar ja del volum 1. Ens ha encantat el volum 2. O sigui que li hem de donar una... Sí. Li hem de donar una altra oportunitat al còmic XXXXX. Ja veurem de què va la història. Vinga. Bueno, a veure, estimat Carlos, puc parlar una miqueta de les interioritats del programa? Una miqueta. Una miqueta. Cadascú prepara algunes seccions i aquesta persona tria les músiques en qüestió. Llavors, jo veig que aquí has triat unes músiques que, bueno, veig que són tres temes. T'he demanat, he demanat per anir al Carlos per fer xavanta. A veure, el que està sonant ara és Eli Goulding, que no sé ni què és, directament. Ni jo. A tu tampoc. Sí, home, sí. Ah, vale, vale, vale. No, i amb això poso de manifest que tinc una certa ignorància musical, eh? Lo següent és Lil Wayne. Featuring... Featuring Gucci Mane. Sí. Gucci Mane, que sembla una paraula com de màgic Andreu. Gucci Mane, Gucci Gay. I l'últim no m'atreveixo ni a pronunciar-ho, perquè és Escrílex. Sí. Vinga, cinema, va. Hi ha motiu, hi ha motiu. I ho direm d'aquí una peli, però... Madre dios, si em sangnen les oïdes quan sentim Escrílex, porta'm a urgències. No, serà molt més divertit veure-ho en directe. Em deixaràs aquí, Bleed Motherfucker Bleed. Mira, pel xat ja ho estan dient, esta no l'ha escogido, Xavi. Oye, ¿qué pasa? Tengo buen gusto musical. No, eh, alto, alto. Jo no he parlat ni de bon ni de mal gust, eh? He dit que hi havia alguns temes que no coneixia, i, bueno, sí, Escrílex flipo. Però bueno, vale, escolta, aquí cabe todo. Tot tindrà un sentit. I és que aquest cap de setmana és molt petardo cinematogràficament parlant. Ah, bueno, això no està mal. Però abans, cal dir, que s'estrena una de les pelis que van fer una mica de ressò quan es van donar tots els premis. Finalment no ens va endur absolutament res. Però, bueno, és una peli d'aquelles que al final n'hi ha a veure a tothom, sobretot un tipus d'audiència. Potser no l'audiència més jove, però sí que hi ha un públic per aquest tipus de peli. Estem parlant d'Anna Karenina, l'enèsima revisió del relat de Leon Tostoi. Perdó, estic una mica... Això que ha sigut, la inicial. Leon Tostoi. Sí, és que quan em poso a parlar en russo... Com Homer J. Simpson, Michael J. Fox o Jesús H. Cristo. Exacte. No, perdoneu, ara ja parlo de noms més americans i ja em sortirà l'accent més normal. És la nova peli del Joe Wright. Hòstia, qui és el Joe Wright? Doncs un especialista en fer adaptacions de clàssics. Jo, si vols, et faig aquesta cosa de... Hòstia, jo... Que no cal que t'ho facis a tu, que t'ho facis jo. Així m'ho faig com dinàmic, però per mi mateix. Ah, vale, vale. Hòstia, doncs ara t'he tallat el rotllo. Perdona, perdona. No, no, si vols ho pots fer. Bueno, aquí el Joe Wright. Doncs el Joe Wright va ser el que va fer Orgullo y Prejuicio i el que va fer Expiación Más allá de la passió. Hombre, hombre, interessant. Totes dues películes d'època, diferents èpoques, però bueno, d'època en general. Bueno, molt bé, molt bé, molt bé, senyor. Totes dues adaptacions, totes dues amb la... Karen Knightley. I ara diu, pues sigamos con el rotllo. Va fer un parón, va fer una cosa que era com el mito de Born para Colegialas, que es deia Hanna, i ara fa, doncs, Anna Karenina. El mito de Born para Colegialas? Mira, Hanna és una pel·lícula que a mi no em va... em sembla bé una pel·li bé, digna, però a mi no em va agradar. Però ara m'agrada. Ho sento molt. Després d'haver-la definit com el mito de Born para Colegialas, ja m'agrada aquesta d'allà. A més he dit el mito, eh? Ni el caso ni l'ultimàtum. El mito, no sé ni quina és. Jo tampoc, la cuarta. Ja m'agrada la pel·li. Doncs ara ha tornat a sus fueros, no? I a més ho ha fet, doncs, amb una pel·li que da rindes suelta a les seves, doncs, eccentricitats, direm. Perquè és un tio que sempre ha intentat, doncs, deixar la seva impronta a les seves pel·lis, no? De vegades, era bé no es notava, a Orgullo i Prejuicio, doncs es veu un molt bon estil visual. A Expiación ja es veu un travelling de sis minuts, no sé si te'n recordaràs, o un desembarco a la guerra. Sí, sí, sí. Una escena que a mi em va semblar acollonant. I Hanna ja és... A més, era un travelling que articulava, si no recordo malament, eh? Sí. Dos, diguem, dues línies temporals diferents, no? O separava el relat molt, molt... El partia molt parlamental, no? Sí, exacte. Si no recordo malament. Sí, crec que sí. Canviava d'un lloc a un altre i parlava d'un altre. Sí, sí, efectivament. Sí, és quan el senyor Darcy, com es deia? El senyor... Bueno, quan s'en va a la guerra. Sí. Vale, sí, sí. Doncs això. I Hanna ja era directament una palla mental del director. I aquesta, doncs, també. Per què? Perquè intenta ser, doncs, una pel·li sencera feta al teatre, a un gran escenari de teatre que va canviant i on barreja, doncs, exteriors, interiors, localitzacions ben diverses, totes elles fent uns canvis immediats i que, a més, l'espectador veu, perquè són tècniques de teatre, no? Doncs de canvis d'escenari o d'anar interactuant, doncs, ara amb la platea, ara anem cap a les vestidores, ara anem una mica... Una mica de barreja metacinematogràfica que ve visualment del pego i, de fet, està molt ben feta i molt ben vestuarititzada. Vestuarititzada. Sí, en parlant del neologisme. Després parla... Després dius a mi. Com ho diu? I té, doncs, això, interpretacions molt bones i tal, però què passa? Que jo crec que s'ha passat una mica de la ratlla i és tan evident la seva necessitat de quedar com per sobre de la pel·li per si que, al final, la pel·li, doncs, no aconseguiré transmetre absolutament res. És una pel·li bastant apàtica, en algun moment dramàtic més o menys aconseguit, però més perquè ho fan bé la Karen Knightley, el Jude Law o l'altre, l'Aaron Taylor-Johnson, que per altres coses. No ho sé, una pel·li que agradarà, imagino, a qui sigui devoradora ferrim o de totes aquestes pel·lis d'època, però que, en general, el deixa bastant fredot i, a més, dura 130 minuts que no és moco de pavo. Bo. I ara, a veure, aquesta la deixem en el cajón de recomanades, però, en el cajón de recomanades absolutament, tenim el motiu d'aquestes cançons xungues. I és que avui, per fi, per fi no, demà per fi s'estrena una de les pel·lis que nosaltres vam veure a l'octubre al Festival de Sitges com a pel·lis sorpresa, que a nosaltres ens va encantar i que a la meitat del públic de Sitges també li va encantar i a l'altra meitat, en canvi, se la va prendre com una mica pitorreo. Bien, això és bo. Sí, és Spring Breakers, és la nova pel·li del Harmony Corrine, un Harmony Corrine que, per cert, el teníem una mica perdut entre pel·lis que s'estrenaven directament en DVD, produccions fetes amb altres directors, feien... Sí? Va estrenar pel·lis? Ha estrenat pel·lis el Harmony Corrine? Últimament? En cines no... No, no, en DVD, en DVD, en DVD va estrenar Mister Lonely fa poc, és del 2010, però aquí va arribar... Sí, sí, sí, exacte. I a més hi ha una... Però després d'això n'ha estrenat alguna cosa més? No sé si ha arribat aquí, però sí, ha estrenat una pel·li global que es diu... La vam veure a Sitges... Bueno, no la vam veure a Sitges, la feien a Sitges i se'ls dia a l'actor que menja hamburgueses. Hòstia, com es diu? El actor... Vint... No, Val Kilmer. Val Kilmer. Ah, vale. The Fourth Dimension, alguna cosa d'aquestes es deia. I era una pel·li amb tres directors, un d'ells... Ah, vale, vale, vale. Sí. Mira, no ho sabia, ho hauré de buscar. Doncs ara ha tornat i ha tornat força canyero. Ha tornat amb una pel·li que agafa algunes de les actrius que surten dels canals de Disney, surt la Vanessa Hudgens, surt la Selena Gomez, surt la seva dona, surt la Rachel Corín i una tal Ashley Benson, que jo sincerament no sé qui és, però bueno, imagino que serà del mateix grupito. Les posa com a col·legiales la Mar de Angelicales fins que arriben als Spring Breaks, que són aquestes parones festius que fan als Estats Units, a una setmana blanca. Sí, una setmana blanca. Bueno, no, Setmana Santa, no? Em sembla que comencés per Setmana Santa. Hòstia, ja m'ha de bemol, és la cosa. Sí, sí, sí. Spring Break, sí, em sembla que és Setmana Santa, diria. Doncs podria ser, doncs és una festa on els jovenants tenen uns dies alejados de los padres i aprofiten per fer totes les bondats que creuen que fan els pares. Els pares creuen que estaran allà amb les amigues reunides veient pel·lícules i en realitat estan consumint drogues, ballant, copulant amb tot el que es trobin i anant tot el dia a mig nues. D'això va a la pel·li. D'això va, com a mínim, el primer bloc de la pel·li. És un festival tras otro amb noies amb biquini i fosforescentes. Ja està, no va de res més. Per què ha d'anar d'algú més? Pregunto. No, exacte. De fet, això ja li serveix al director per fer un... Bueno, defineix bastant bé a la societat americana amb molt carinyo. Què més vols? Noies amb biquini? Sí, sí. No, és un director que veu a la societat americana jove amb esperança, saps? És que m'ho digui. Va molt bé així. I ell és jove, ojo, que el Harmony Corint porta un bon grapat d'anys fent cosetes, però és jove. Sí, sí, sí. Vull dir, que no és molt gran per els anys que porta. Que no sé què habla con conocimiento de causa. No sé, que no sigui autobiogràfica, no? En fi, la pel·li és realment bastant demoladora en aquest sentit. Hi ha escenes de noies tirades literalment als terres perquè ja no poden veure més, ja no els hi cap més birra de la que tenen, amb nens abusant d'elles, fent de tot. Bueno, és una pel·li bastant... Però bé, tot això a ritme de la discoteca i a més a ritme de la discoteca petardo nivell escrílex, perquè aquesta cançó i d'altres cançons d'esquílex surten a la banda sonora. Per això les he posat. Vale, vale. Tu has de tenir una explicació. En fi, què passa? Que cap a... La cosa és un... La pel·li tot ella és un giro a los infiernos, no? I vas baixant i baixant i ves que aquestes noies no surten, al contrari, cada cop estan més ficades en aquest món de sexo, drogues i rock and roll, discoteca, i acaba sortint per allà... No és un espòiler del tot, perquè ja surt el pòster, surt el James Franco... Sí, seria un espòiler... Hauria de ser un espòiler, però, clar, hem promocionat la pel·li amb el careto del James Franco. Sí. Bueno, està tan canviat que no sé si efectivament estàs fent un espòiler, perquè està tan... Està molt canviat, eh? Està molt canviat, però... amb unes... Bueno... Sí, home, i amb pinyata postissa, i amb rastes, i amb ulleres, i amb samarretes hawaianes obertes... El viejo James. El viejo Franco. I bé, i ells descobreix a les dones... Un Franco que sí que no es mola. Este sí que mola, sí. Sí. Doncs li descobreix a les noies una nova vida, que això sí que prefereixo, no dir res més. No, no desballem moltes coses. Només dic que la pel·li de cop i volta canvia i bé, si abans era un infern un rotllo festiu, de cop i volta es converteix en un infern bastant més chunguilló del que sembla. Vale, fem un petit repàs. Ara, Anna Karenina, ni sí ni no, ni tot el contrari, una mica meh. I Spring Breakers, imperdible de la setmana, eh? Imperdible de la setmana. Vale, jo estic d'acord. Hi ha altres coses, però si no les hem vistes, perquè hi ha coses molt interessants, com la nova pèrida del Carlos Sorín, aquella de dies de pesca en la Patagònia. El Carlos Sorín va dirigir el Gato Desaparece, que estava prou bé. Però clar, no l'hemos visto, doncs és el que hi ha. Sí que hem vist una que esperàvem i que això sí que entra en el saco de las desrecomendaciones, ¿vale? Oh, no. Sí, sí. Ah, això és que l'has vist i t'agrada. Quina? Amor y Letras. Ah, vale, no, em pensava... Ah, clar, és que me l'he saltada, perdona, perdona, directament a la següent, que ja veuràs, ja veuràs. Ja veurem. No, no l'he vist, Amor y Letras. Vénganos a escoltar-te. Amor y Letras és la nova peli, la segona peli del director de Ted Mosby. Ted Mosby és... Bueno, Ted Mosby es diu Josh Radnor, però tothom el coneix com a Ted Mosby de Com ho conocí a vuestra madre. És un tio que no li importa res a ningú. Va fer una peli que es deia Happy Thank You More Please. Com alguns modernillos hi haurà per allà que els interessi aquest tio, no? Sí, potser sí, i potser perquè la primera peli sí que tenia bastanta més xitxa per agradar als modernillos. Però és que ara fa aquesta segona peli, és una història d'amor entre un professor que té 37, 38 anys, no recordo malament i una noia de 19 anys ara que coneix de Miracle i llavors... Hiper original. Sí, sí, sí. És una larga. Que truqui al Woody Allen i li digui escolta Woody Allen tinc un guió que t'encanta. M'agrada que diguis això perquè precisament és molt curiós que la peli comenci amb fondo negro i letres blanques amb la mateixa font de les pelis del Woody Allen. No, m'ho puc creure. La mateixa. No, això es plagi ja, no? Vaja, és... Bueno, el Woody Allen no té registrada aquella font per tant no es plagi. Però, hombre, por favor, Jo és Ratnord, tio. Jo és Ratnord, no sé, un Comic Sans. Sí, hòstia, sí, mira, ja que vols d'anar de modern i jo, posa un Comic Sans. Posa un Comic Sans. Posa un Comic Sans. Hombre... Ja. Vale, i què? Doncs sí. I a partir d'aquí, doncs sí, efectivament és una declaració d'intencions. La peli és un intent com de Woody Allen. És una peli pretensiosa amb diàlegs sobrecarregats, amb crítiques literàries pel mig, amb gent despreciant novel·les tipus vampiros juveniles... Però com tot molt de pega, tot molt pegote, tot per agradar precisament a la gent que va amb l'agafa de pasta, però ja agafa de pasta com a passada de volta. Saps? O sigui, hi ha un concept... A l'indie ara mateix hi ha una variant de l'indie que mola i una vessant de l'indie que no mola. Aquest és l'indie que no mola, però en absolut. És una de les grans decepcions que m'he trobat jo a la darrera setmana. A més perquè surt la Elisabeth Olsen, que és una actriu que a mi m'encanta des de Martha Morsham i Marlene i que l'anem veient cada cop més i cada cop ens agrada més, però aquí és que fins i tot ens agafa una mica de tírria, eh? I mira que la triu ens mola i surt el Richard Jenkins també que dius respeto també con este hombre. Bueno, ves que l'univers no estigui recol·locant totes les peces en el seu lloc perquè la senyoreta Olsen és germana de les altres Olsen. O sigui, el normal seria que ens fes ràbia. Sí, al principi no se semblava tant i per això no feia tanta ràbia però ara ja s'hi va semblant. Sí? Que no sé, eh? No, no, va. Esperem que no. Esperem que aquesta pel·li no sé com ha encomín. Esperem que ens feu cas i no aneu a veure aquesta pel·li i haremos com que nunca ha pasado. I ja que estamos, parla del Chico del Periódico. Hombre, el Chico del Periódico, doncs mira, m'encanta que em treguis aquest tema. No. No. No, no? Cal dir, només diguem que el director és el mateix de Preixos, que era ja aberrante de por sí? Quina és la pregunta? Si cal dir que... Si cal dir-ho. No sé, no cal, ja ho has dit. És horripilant. Jo ho sento molt. tu... Fem un binomi tu i jo en el qual tu ets un sanguinari i vas amb la d'Astral per davant i jo, doncs, soc el típic bona persona, allò que fa ràbia. Sí, que fa ràbia. No, aquesta és insalvable. Aquesta pel·lícula no la aneu a veure. Sisplau, el Chico del Periódico, ningú pot anar a veure aquesta pel·lícula perquè és una autèntica... És horripilant i no ho dic jo, ho diu tothom. De veritat, mai parlo no d'aquests termes perquè penso que totes les pel·lícules poden agradar a algú, poden tenir el seu públic i poden tenir una part... Sí, digueu, home, posi l'ànime, és veritat, tu ets un sincerament brutal i jo soc així. Però és veritat, és que aquesta pel·lícula requereix sinceredat brutal. És molt, molt dolenta. Per cert, ho diu la Pèlida Festival, ja m'ho va comentar, a su jefa l'Encantó, en sèrio, va venir un dia a casa, la Pèlida Festival jo la conec d'alguna cosa, és una noia que conec així. Home, dius que vivo a casa teva? Sí, s'ha tancolat una ocupa? o us coneixeu una miqueta més del que... Ens coneixem una miqueta. Ens vols explicar? Correremos una pel·lícula. Bueno, bueno, bueno. Un dia em va dir, quiero ver esta pel·li, es diu el chico del periódico, me l'han recomanada molt i després vam llegir la teva crítica i vam dir, pues va ser que no. És molt dolenta. És molt dolenta, és que no us podeu imaginar. És dolenta i és absolutament soez. És de mal gust, però no de mal gust perquè surtin coses porques, que surten, que surten, sinó perquè és una pel·lícula que no sap on va en cap moment, vol impactar a tot a costes d'aquelles pel·lícules que dius, bueno, vale, ja m'estàs venent una moto d'impactar-me o amb un drama superbèstia o amb un thriller superbrut o amb un no sé què. És com una pel·lícula pornogràfica però no en el sentit que es vegin tites, no se'n veuen, perquè clar, és molt brut i molt d'allò, però després no es veu res. Menos mal, perquè si se'n veiessin seria de la John Cusack i no sé si l'audiència vol veure, si el públic vol veure la cita de John Cusack. Jo anava a dir una cosa més gorda. Sí, amb una altra persona que surt a la pel·li i no és John Cusack i és Nicole Kidman. No, no se li veu perquè no en té, però sí que es veu com es pissa damunt del Zakefront, per exemple, una cosa que no necessito. Zakefront, que per cert surt a mori letras també. Este tío lo peta. Zakefront, a mori letras, el chico del periòdico i el dia de Sant... Valentín. No, Sant Noche de Fin d'any. És la... Bueno, Zakefront, carrerón, Zakefront. no és suficient que surtis en una pel·lícula amb calçotets tota la pel·li per ser un actor ben considerat. Jo ja ho dic des d'aquí. El chico del periòdico és així. Fans del Zakefront, canvieu d'idol. Però bueno, si no voleu canviar d'idol, aneu a veure aquesta pel·lícula perquè surt amb calçotets tota la pel·li i la Nicole Kidman se li pissa al damunt, literalment. S'ajup en una seqüència de pretès lirisme i es pissa damunt d'ell. I això és el que critico de la pel·li. No tant que la Nicole Kidman es pissa damunt del Zakefront, sinó que estigui, intenti ser poètica a la imatge, intenti tenir un cert sentit com de poesia derrotista, de cosa bruta. Saps que tot el que dius, bla, bla, bla, però va estar nominada en Globus d'or, eh? Sí, la Nicole Kidman. Bueno, perquè fa de yonki i fa bé, ja està, però tampoc fa un papelón. I que l'anominin a coses tampoc és garantia de res, ja ho sabem. En fi, una pel·lícula, insisteixo, no ho dic mai, però en aquest cas sí, fugiu com de la merda, aquesta pel·lícula. Qui massa borda-boca. Espera, recomana breument dues pel·lis, va. Una, Jaque el Cazajigantes. Bueno, recomana. Digues que... Sí, no, no, està bé, està bé. Jo m'ho vaig passar bastant bé i després vaig fer una mica de sondeo per entre els companys de la premsa i més o menys tothom va sortir content en tant que és un espectacle molt, molt èpic i molt divertit i molt entretingut. és la història de Juan i les abitxules tot a la vida el nano que va al mercat i l'enganyen i ven una vaca per unes mongetes màgiques. Li diuen que són màgiques i ja està, ja l'han taforat les mongetes màgiques. Les tira a terra, oh, sale una planta gigantesca, voy a subir por la planta, puja per la planta i què es troba? Pots el que et trobes damunt de totes les plantes que és un regne habitat per gegants. Claro, si és que te metes en el jardín, si estàs així. Sí, literalment, en un jardín. Quan he trigat en explicació? 10 segons. Bé, doncs la pel·li dura dues hores. Us podeu imaginar inflar la pel·lícula amb efectes espacials pertot d'arreu o amb coses que no surten al compte, al compte, òbviament. I Juan MacGregor no surt al compte? Oh, I Juan MacGregor últimament està present a tot arreu, que no surti també al compte, que no sigui una de les mongetes, que és un tio molt versàtil. Doncs això, doncs la pel·lícula va d'això, llavors. És una pel·lícula bona? No, mira, en termes ortodoxes, doncs no. Mira, pregunten, és per a niños? Bona pregunta. Sí, bona pregunta, l'Estiguel. Això és una cosa que volia fer entendre d'alguna manera i no ho vaig aconseguir. Jo vaig sortir del cine pensant, és una pel·lícula molt familiar, però és molt familiar perquè recorda a altres pel·lícules. Saps? Hòstia, té un regustre molt familiar. Però és per a tota la família? Sí i no. És una pel·lícula familiar, però té moments molt, una mica grotescos, una mica obscur, si teniu nens molt petits no aneu a veure aquesta pel·lícula amb ells perquè surten uns gegants bastant lletjots, surt un bitxo que té dos caps i... A mi em recorden els de Biowulf, el bitxo aquell de Biowulf, que era bastant... Sí, és una mica, sí, sí, a més com són digitals, són CGI, tenen aquest toque irreal, com la pel·li de Biowulf, que en aquell cas estava justificat, però en aquest don tant, simplement que els efectes espacials en algun moment canten molt. Però, però bueno, és una mica potent, per a tota la família, per a nens molt petits, que sortirien una mica espantadets perquè té algun punt una mica hardcore. Està plantejada com una pel·lícula familiar, això sí que és veritat, té aventures, té humor i té, doncs, jo que sé, reïnos màgicos i mudes d'aquestes que els hi ha d'an els nens. Doncs com abans, tu, ja nens sortien decapitaciones i corfones... I tampoc ens passava res, és veritat. Bueno, alguna cosa ens passava... Bueno, així estem, també. Si voleu que els vostres fills no facin en un futur un programa de ràdio infecto, no els porteu a veure aquesta pel·lícula. Si voleu que siguin com nosaltres, porteu-los a veure, Jack, el que fa gigantes. Vale, una coseta més només. Els Verdi reponen... Ui, l'Hombre Tranquilo. Hola! Cuidado. Què dius? Cuidado. Però la del John Ford. Sí, sí, sí. Bueno. Rama estalitzada, edició digital, 5.1, todo lujo de detalles a partir d'aquest divendres. Pobre John Wayne, que no sabia ni què era el 5.1 i li estan fotent el 5.1, eh? Pues, a veure, no sé quin és el nivell de cinefilia del que ens estigui escoltant, però si us agrada mínimament el cine, el bon cine, és que podeu anar a veure aquesta i deixar de banda totes les altres hasta Spring Breakers. És que l'Hombre Tranquilo és un clàssic O.T. Mira, per aquí diuen una de mis pelis favoritas. Sí, sí, sí. Hombre, l'Hombre Tranquilo és que... És l'Homás. És l'Homás. O sigui, John Ford era l'Homás i aquesta pel·li del John Ford també és de l'Homás del John Ford de l'Homás. L'Homás de l'Homás. Vale. Vinga, tira el clip secret a veure si l'on davineu. Parlant de clàssics. Wow. Ok. Ok, d'aix. Tens. Fins, tens. Estàbio. Estàbio. Estàbio. Estàbio. Estàbio. I remember that night in the garden he came down my dressing room and said, Kid, this ain't your night. We're going for the price on Wilson. You remember that? This ain't your night. My night, I could have taken Wilson apart. So what happens? He gets the title shot outdoors in a ballpark and what do I get? A one-way ticket to Palookaville. You was my brother, Charlie. You should have looked out for me a little bit. You should have taken care of me just a little bit so I wouldn't have to take them dives for the short-end money. I had some bets down for you. You saw some money. You don't understand. I could have had class. I could have been a contender. I could have been somebody. Instead of a bum. Which is what I am. Let's face it. It was you, Charlie. Okay. Okay. Tell them. I couldn't find you. I said nobody won't believe you. Here. You take this. Per aquí van dient que la veu sona, hòstia, no sabem què és, pregunten si és un western, no és un western, però ha sortit alguna pista allà pel xat, és una peli molt mítica, és una de les pelis que han fet més història del cine, és una de les interpretacions millors considerades, i té una frase, aquesta d'It was you, Charlie, que és de les més famoses del cine. Us posem un tema musical, a veure si així... Aneu pensant, aneu pensant, vinga. Aneu pensant, aneu pensant genusòria. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Sí, la de Stiguer l'ha dit que és la ley del silencio, efectivament era Marlon Blando, i la interpretació era aquesta escena dins del cotxe, que després el seu germà treu la pistola i el tio la mira i diu, oh, Dios mío, aquesta escena va fer història i la van fer servir molts actors com a referente per a inspiración, etcètera, etcètera. Sí, tota l'escola de... i tal, l'actors d'estudio. Bueno, doncs, què fem? Doncs aprofitem que el Marc... Sí, gràcies, Marc. No, és que just anam a explicar sobre la cançó que hem sentit fa una estona, de Bruna. No, no, deixa-ho, deixa-ho. Hem sentit Bruna, que és un tio català que fa música electrònica, però és molt guai, és molt xula, intimista, i ha tret un disc que es diu Sense, que és una autèntica mare bella. I ara sentim el Kendrick Lamar. Va, per què? Perquè, no, és que el Marc ho ha tirat tan ràpid perquè està tot content, perquè s'ha acabat el còmic. Ah, és veritat. Li vaig deixar un còmic fa tres setmanes. Ah, no, no, perdó, perdó, fa un mes. Un mes i mig? Dos mesos. Tu em pares, eh? Tres mesos. Cinc mesos. I se l'ha acabat, ara. I està content, està exultant, eh? Llavors està pitjant botonets així. Exacte. On play, on play, que hablan de còmics, que hablan de còmics. Què? Ara vols aquest? Però aquest és... Aquest és per mi, me l'he de dir així jo primer. Aquest és pel Carlos. És que tenim aquí Los Muertos Vivientes recién salido de l'or, no? Ah, ah. Sabeu la sèrie que està sent una altra vegada una merda? Doncs, teòricament, el còmic està sent una altra vegada una passada. Llavors en parlarem. Teòricament, dius. Bueno, però aquest és el número important. Com té el número cil. Exacte. En parlarem. Se n'ha parlat tant que després serà un cagarro. Segurament, eh? Però saps què no és un cagarro? Digues què no és un cagarro. Doncs, el còmic del que parlem ara mateix, abans us avançàvem que parlem d'un altre segon d'Otomo d'una sèrie oberta, perquè ens ha tornat a agradar molt i crec que val la pena recuperar-lo. És un altre dels llançaments de Panini i és el segon tomo recopilatori de Punisher, de la sèrie Punisher que hi ha oberta ara mateix, que porta Greg Ruka. No vull que ho diguis amb aquest nom, perquè és un senyor molt gran, és un senyor molt important que ha fet molt de còmic, bueno, de superheros i tot això, però ha tractat molt noir, molt còmic negre i a mi mola molt el còmic negre, especialment quan està introduït, em sembla que ja ho heu dit algun cop, quan està introduït una mica en el context superheròic, quan hi ha gent que mescla una mica conceptes superheròics amb còmic de suspens o còmic policíac o còmic noir, doncs penso que dóna resultats molt positius. L'Ed Brubaker, per exemple, és tot un crac d'això. De fet, l'Ed Brubaker va agafar el relleu del Greg Ruka davant d'aquella sèrie que em sembla que vam recordar també la darrera vegada, que era Cotam Central, va començar el Greg Ruka i va seguir l'Ed Brubaker, o a la inversa, no n'estic segur, però vam, és que aquest senyor sap barrejar molt bé aquesta mena de conceptes i li surten còmics molt xulos. I la prova és aquest Punisher, que prossegueix una mica per on anava el primer tomo. Què passa? Ah, no és res, que he vist el tècnic que ha sortit, ha tornat. Sí. Estos tècnicos. Estos tècnicos. Estos tècnicos. De veritat. Doncs això... Segueix parlant de Punisher, por favor. Sí, que el Greg Ruka està portant endavant aquesta sèrie de Punisher i està fent coses molt xules, potser no tan sangrientes i tan violentes com les que va fer el Garcenis en el seu moment, que era molt xula. Tenia aquella línia max que, bueno, que el tio posava molt el to d'ultraviolència i feia històries molt xules. Garcenis, no, Garcenis, si és un santo, el viejo Garc és un santo. No, rebaixa una mica la violència, una mica bastant la violència i se centra més en trames d'espionatge i de mogudes d'aquestes, com a mínim en aquests dos primers tomos. Aquest segon tomo concretament, compta amb la presència de Mark White, un altre intocable del còmic Marvelita, especialment ara que està fent Daredevil. Està, bueno, rescatat el personatge de Daredevil, ja us en vam parlar i segurament us en tornarem a parlar perquè és que va por todo lo alto, aquesta sèrie, doncs ha renovat el Mark White al Daredevil, com en el seu moment doncs va fer amb Flash, que també li va dedicar una època de ser molt, molt brutal, i a Marvel doncs també té una època molt brillant amb Capitán Amèrica. Bueno, doncs ara amb Daredevil també està fent meravelles i per què està inclòs Mark White amb aquest tomo, doncs perquè precisament toca una història que inclou Daredevil, i inclou el Daredevil en la seva pròpia sèrie paral·lela, és a dir, fa una mena de crossover, no? Espera, sí, sí, sí. Sí, sí, fa un crossover. Sí, és una mica molest. A veure, jo... S'ha de reconèixer. Sí, ui, s'ha de reconèixer. Si només vols llegir Daredevil, bueno, et faltaran dades. Si només vols llegir Punisher, probablement no sabràs d'on surten algunes de les coses que presenta aquest tomo. El més recomanable, llegir les dues coses. Ja sé que l'economia no està a l'or no per a bollos, però les dues sèries són molt brillants, eh? Són de lo millor que es farà a Marvel, amb, igual, amb el Spiderman d'en Slot, i els 4 he fet de... Ui, no, és que ara començaré a dir tot de coses. Sí, sí, sí. Estic pensant-hi en tantes coses bones, els 4 Fantásticos del Hickman i el Lobezno del Jason Aaron. Ja, ja, ja, ja. No crec que arribem a parlar d'això, però el Lobezno del Jason Aaron, Carlos, és una puta meravella, i em perdó. Senta't, senta't. Sí, sí, no, no, clar, és que m'estires de la llengua i me voy, se me va, se me va. De què estan parlant? De Daredevil? No, de Punisher. Exacte. Punisher, Daredevil i Spiderman comparteixen aquí una... No, no, Spiderman està tan present com els altres dos, però no... Diguem que la seva sèrie no està inclosa en tot aquest... En tot aquest crossover. Té un passe per això, no? Perquè Spiderman i Daredevil sempre han estat molt amiguetes, no? Sí, són molt col·legas. Spiderman són els dos supers de Nova York. Sí, el ciego i el tonto, no? Han juntit. Bueno, és una manera de... Este és així. Sí, jo com a fan fatal de Spiderman em podria sentir ofès, però per una estranya raó, no m'hi sento. No, no, no és el tonto, és el gracioso. Sempre han tingut una relació molt estretta, aquests dos. Han tingut fins i tot etapes mamorables, com alguns capítols. Sí, ja ho sé. Aquí, ràpid de mitos. Una de les persones que els ha ajuntat és Frank Miller, i Frank Miller ha fet coses molt rares a la seva carrera, vull dir que no descarteu relacions extra a tot. Bueno, aquí estan junts, Daredevil, Punisher i Spiderman. en la conclusió d'aquesta saga. I després se'n va al Punisher ell sol amb un altre arc argumental que, bueno, doncs també va una mica per aquests camins d'espionatge i de mogudes. És molt, molt, molt xulo. Està molt ben dibuixat per Marco Chexeto. Bueno, Marco Chexeto. Quasi. O sigui, o sigui... Chexeto. Chexeto. Chexeto. Marco Chexeto. Chexeto, pronuncia de, sisplau. A veure? Chexeto. Chexeto. Ah, ja ho digas. Doncs, el Marco Chexeto fa una aportació bastant interessant, aconsegueix donar tot el dinamisme que requereixen aquestes pàgines, perquè, bàsicament, al final, al fin de cuentas, és un còmic d'acció pura i dura, i com a tal, doncs és molt trepidant, molt addictiu, molt divertit, i el Chexeto fa autèntiques libreries. Hi ha unes quantes pàgines que els personatges estan rodejats d'una espacíssima pluja i, a més, no tenen paraules aquestes. Són 3-4 pàgines que són sense diàleg, de manera que l'impacte visual és molt considerable. Bé, jo ja us dic, hauríeu de començar pel número 1, potser, pel primer volum, que el teniu a totes les llibreries especialitzades, però aquest segon, si us agrada l'1, seguiu amb el segon, perquè és un còmic d'això, de superhéroes i d'acció, molt, molt, molt ben parit, molt ben parit, i que guarda moments per al record. A més, incorpora un personatge que és una ex-policia, noia, a qui li han matat a tota la família i trae set de venganza, o sigui, ho té tot, sempre això, sempre va bé. Viudes negres, no literalment en aquest cas, però assassines implacables, sempre molen, no? D'acord, doncs a veure, recapitulemos. Jo agafo el primer volum de Punisher. Correcte. D'acord? Sí. Després agafo... 12 números. Inclou el primer volum. Recomplats, d'acord. 12 números recuperats, correcte. Després he d'agafar alguna cosa de Daredevil. Sí, d'acord, sí, podria ser el camí. Entremig, no? Hi ha un tomo... Sí, els pots anar intercalant, eh? Tampoc... Bueno, vale, però només un, de Daredevil. Sí. D'acord, llavors, més o menys la conclusió d'aquest Daredevil acaba... Ah, un tomo de Daredevil. No, dos tomos de Daredevil. Ja han editat dos tomos de Daredevil, també Panini, amb aquesta etapa del Mark Waite absolutament brillant. A veure, llest-ho tot i ja està. Sí, però és que és per saber... Tu necessites l'ordre, eh? Sí. Ets un friki de l'ordre, eh? Al final, la conclusió del Daredevil és una mica lligada, està lligada amb el començament del segon volum de Punisher? Podríem dir-ho així. Podríem dir-ho així. Uf. Jo intueixo que en el tercer volum de Daredevil, a un port publicar, inclouran aquest petit número de Punisher on està la conclusió de la saga. Suposo. Seria un detall, m'imagino que sí. Panini mola, respeto, molen los superhéroes, Marvel, eh? Marvel mola. Sí. I cada superhéroe és molt important, tot el que tu vulguis. Sí. I per què no el posen tot junt ja i... I fan un òmnibus, o sigui, un rotllo, un megatocho. Tota la part vinculada, en plan, ei, este número de Daredevil incluye... No, no, no, ojo, és que ja una mica ja ho estan fent, és que jo crec que l'estratègia editorial és molt bona, perquè en aquest volum de Punisher s'inclouen els números originals de Punisher, però s'inclou el número original de Daredevil, i el número original, sí, d'Spiderman, és veritat, hi ha sèrie d'Spiderman... Ah, bueno. Sí, sí, sí, perdó, no sé si no m'hauré explicat bé. Sí, sí, sí, a veure, tu agafes aquest volum, i et faltarà potser el que ve abans del volum de Daredevil, però, en fi, els números estan ben lligats, estan ben trebats, perquè han escollit de cada una de les sèries els números clau que influeixen en tot això. Sí, home, sí, sí, sí. És una història, vale, senyores, imprescindible, ¿hay que comprarlo, esto? Sí, o sí, sí, jo de veritat, recomano encarecidamente comprar aquest Punisher i el Daredevil, les dues sèries que són molt, molt brillants. Vale, vale, gràcies, ara m'ha quedat clar. Vale. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit