#62 - Thunderbolts i Thor (Marvel), Arcade Fire i Jamie xx, Foster Wallace, Wenders, sèries de la CW i ‘La cabanya en el bosc’

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! T'hi esperem! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Hola, a les vuit i dos minuts del vespre! Benvinguts a Ràdio Esberna i al Fluzzo, un programa que no sé com sortirà avui, perquè em permetreu, tinc avui una de les més èpiques galipanders a les quals es poden aspirar. Em sembla que sí. Sí, ho sé, Jordi, tio. Ja ho pots ben dir. El Jordi fa així amb els braços perquè em sembla que està fotut, però no tant com jo. Llavors, no, oi? Ja, gràcies. Si vols pots entrar aquí i... No, no, no, i ens veiem les cares ja, ja ho sé. Bé, un programa amb cultura, amb cine, amb còmics, amb música i una mica amb totes aquestes tonteries de les quals us parlem normalment i al qual sabeu que podeu accedir a parlar amb nosaltres. Us podeu ficar dins el nostre xat, www.radiosvern.com Doncs això, dieu el que us vingui de gust. Ah, gràcies, m'heu enfocat. El que algú m'enfoqui, sisplau. Marc, Marc, enfoca-me. La càmera. És que... Ah, és que estic parlant del xat. Ah, molt bé. Merci, Jordi. És que tenim aquest xat i tenim webcam en la qual, doncs, em veieu a mi el meu careto i ja us dic que podeu entrar aquí a explicar-nos el que vulgueu, fer les recomanacions que us vinguin de gust, si són culturals millor i, en fi, fer petar la xerrada amb tots els que estiguin per aquí, que de moment no hi ha gaire gent, però, bueno, suposo que se n'anirà omplint la cosa. A part d'això, ens podeu contactar via telèfon al 93-372-3661 en directe i, si no, doncs, ens teniu a les vies de contacte habituals al nostre mail, projectafluzo.gmail.com al Facebook, al Twitter i al blog, on cada setmana puntualment pengem els programes en forma de podcast en un lloc que es diu projectafluzo.blogspot.com allà, doncs, ens podeu recuperar com cada dia i, bueno, doncs, ens sentiu totes les vegades que vulgueu de manera obsessiva i compulsiva. Som-hi, Marc, tira alguna coseta que tinguis per aquí, va. i, bueno, doncs, ens pucutture i, bueno, doncs, ens pucutture i, bueno, doncs, ens pucutture Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! No puc, estic malament, doncs ja veurem com surt el programa. I a més em ha mort l'ordinador, però ei, el xat segueix actiu, no, Marc? Segueix actiu? Sí, va tirant. Vale, re, re, Marc, Marc, jo vaig parlant. Tu ho fes així amb el cap. Ah, per cert, un avís als fans del Jusgat de Pau, la secció que fa el Pau des de Nova York. Aquesta setmana us quedeu sense ració A i no han pogut fer-la per qüestions alienes a l'empresa. Però, a canvi, tindrem un gent del barri, la secció que fa el nostre amic barri de televisió més llarga del normal. Tan llarga, tan és així, que la teníem guardada per la setmana passada i no la vam poder tirar prensa en cada una mica curs de temps. Ho dic per si hi ha alguna errada, alguna cosa rara. Em sembla que vaig dir que teníem el Carlos amb nosaltres perquè la setmana passada teníem el Carlos amb nosaltres i quan vam gravar el programa, aquesta secció, perdó, doncs així era. Però, clar, avui no hi ha el Carlos. Ah, ho dic perquè no us penseu que se'ns ha anat l'olla. Que sí que se'ns ha anat l'olla, però no tant com això. Dit això, dit tota aquesta certa de tonteries, en parlem una miqueta de còmics, com acostumem a fer al principi de cada programa, i parlem de dues novetats de Panini, de les que ens ha deixat darrerament el mercat superheròic. No seran les úniques, sí seran les úniques que us parlem al programa d'avui, però properament ja us avanço que hi haurà més novetats molt, molt, molt sucuses de Panini perquè estan fent coses molt xules, agafant un material que és diferent del que havíem pogut llegir fins ara, una mica a banda de Marvel i tota aquesta història, i de la qual jo diria que ens poden donar estones bastant xules. No obstant, avui us parlem de Marvel perquè, bueno, estem una mica en el més tor amb l'estrena d'aquesta segona pel·lícula de la saga del Déu Nòrdic, i, doncs, el mercat comiquero s'ha posat una mica les piles i ha editat algunes cosetes. No obstant, abans us parlarem d'una altra cosa que es diu Thunderbolts, que és una reedició que està portant a terme la Panini, que és qui porta Marvel, us ho diem a cada programa. Bueno, doncs, Panini està reeditant aquesta etapa dels Thunderbolts, que no és, sinó, un grup superheròic bastant atípic, que va començar a editar unes quantes aventures a mitjans, finals dels 90, tan aquells fatídics 90 tan xungos que tants amants del còmic superheròic recordem amb aquell Pesart, perquè, en fi, va ser una etapa una mica per oblidar. Però es van donar coses interessants, com, per exemple, aquesta etapa dels Thunderbolts, que, com us dic, és un grup atípic. No sé si m'atreveixo a dir per què són atípics, perquè la veritat és que el primer número d'aquesta sèrie es va editar en el seu moment, amb una certa normalitat, tu llegies aquest número, però quan passaves la darrera pàgina es feia una gran revelació, un gran cliffhanger, un gran twist, que col·locava el grup en un estrat totalment diferent, que donava una nova dimensió en aquest grup superheròic i que, bueno, doncs, els donava una nova cara, una cosa diferent. Ja us dic que no m'atreveixo a dir què passava, però passava una cosa molt gorda. Tot això estava recopilat en un primer tomo d'aquests Thunderbolts, a la col·lecció Extra Superheroes, que és aquesta col·lecció que ha dit a Panini, recollint algunes etapes rellevants de les grans èpoques de Marvel, doncs, en un format així com compacte, petitet, bastant còmode, bastants números posats un darrere l'altre. Van editar un primer volum, després un segon i ara arriba el tercer volum, que es diu Secretos, d'entro de Secretos, que segueix una mica explicant les històries dels Thunderbolts, que són aquests superheròs una mica de tercera, i engloba una etapa que va de finals de mitjans de l'any 99 fins a principis del 2000, i que segueix una mica amb la mateixa tònica, amb les mateixes constants que havia seguit fins ara. És a dir, una beta superheròica molt clàssica, uns còmics com molt respectuosos, sí que estan emmarcats en aquests modos dels anys 90, que us deia, però una mica se surten de totes aquestes, de les barrabassades que es van fer durant tota aquella època, apuntant això a un aire més clàssic i ben construït i ben narrat. Bàsicament, són uns còmics que, podríem dir, és que no m'atreveixo molt a utilitzar l'expressió, però són còmics que estan molt ben parits. L'autor és Kurt Busseck, que en aquest tom en concret dóna relleu a Fabián Nicieza, que és un altre dels grans escriptors de Marvel, potser no tan gran com el Kurt Busseck, però que va seguir la senda del seu predecessor, i va mantenir el pavelló dels Thunderbolts ben alt. És una bona mostra perquè us apropeu als Thunderbolts, aquest tercer volum. Com sempre us dic, tireu pel primer, comença pel primer, però si ja heu arribat fins aquí, doncs feu-vos amb aquest tercer, perquè és que el Kurt Busseck escriu molt bé i, en fi, ja us dic que són uns superhéroes que donen una mica el que tots els amants del còmic superheròic sempre ha estat buscant. Ja us dic, col·lecció extra superhéroes, Thunderbolts, volum 3, Secretos dentro de Secretos. Marc, tira una mica de música, que m'estic ofegant. Loving you. I'm loving you. I'm loving you. I ara sí, seguim. El tema que us deia fa una estoneta del Thor, aquest Dios Nordico, que és un dels personatges clau de l'univers Marvel i que ara ha conegut pel·lícula, una segona part, a continuació d'aquella primera que va dirigir el Kenneth Branagh, que ara fa uns anyets, i que no estava malament, a mi no em va desagradar, no ho sé, tothom va fer bastantes pestes, però a mi no em va desagradar del tot. I ara aquesta segona part, jo penso que t'hagués agradat la primera o no, aquesta clarament ha superat aquella primera, per tant, estem una mica d'enhorabona, estem de celebració i podem parlar en condicions del Thor. No obstant, tinc el xat, doncs, una mica caigut, ara quan tingui una estoneta, entraré i seguim, estaré una mica amb vosaltres. Vosaltres aneu dient coses, si no havia xat via 93 372 3661, el telèfon directe, el programa... Marc, sisplau, pots posar una altra oble música? Ja. Then I don't have to, then I don't have to, then I don't have to. Perdoneu, ara sí. Com us deia, Thor, Edita Panini, un megatochal, un volum tamany transatlàntico, que recopila les primeres aventures del Thor, no les primeres primeres, però sí els primers anyets d'aquest personatge, concretament, des dels números 97 fins al 125 de Journey into Mystery, que és la sèrie on va debutar el Déu Nòrdic i després en Galda amb el Thor, The Mighty Thor 126 fins al 136, que és quan la sèrie ja va agafar el nom del propi personatge. És a dir, un munt de números recopilats en aquest volum tan gran que és un autèntic imprescindible. Sempre us dic que si voleu seguir una sèrie de Marvel, només una, probablement hauria de ser l'Ojo del Con actual o el Daredevil, aquestes sèries regulars que s'estan editant ara mateix i que penso que estan entre el més destacat, si no són el més destacat, de Marvel. Però també hi ha gent, sóc conscient perquè a més ens han arribat mails que ens demanaven que comentéssim una mica aquest material, gent que és bastant fan de tot el material clàssic, de tot el que una mica documenta els inicis dels personatges i aquella època tan fèrtil dels primers anys de Marvel. Doncs per tota aquesta gent que ens heu escrit i que ens heu demanat això, preneu molt bona nota d'aquest Marvel Gold, que surt ara mateix, doncs que ja us dic, documenta tota aquesta etapa, des del número 97, em sembla que el Thor es va incorporar al Jorn in the Mystery l'any, ai, l'any, perdó, al número 83, o sigui que els primers números encara no hi són, però que una mica donen fe de tota la millor etapa o el principi de la millor etapa del personatge, que és una mica, doncs quan es va incorporar el Jack Kirby, el gran dibuixant, que va compartir tantes batalles amb Stan Lee, amb el creador de tot aquest univers superheròic, i sobretot el Tomo comença a prendre força a partir d'un número 101, que és quan el Kirby es va incorporar de manera permanent. Abans havia alternat feina amb el Don Heck, que era un altre dibuixant també bastant rellevant, pel meu gust no tan important com el Jack Kirby, bueno, pel meu gust i pel gust de tothom no tan important com el Jack Kirby, però a partir del 101 el Kirby es va incorporar i la cosa es va disparar, va començar a créixer com l'espuma, i és on va deixar algunes de les seves millors aventures, el Thor, ja sigui a la seva sèrie regular o en aquests relatos d'Asgard, que també s'han editat en uns volums a part, també a tamany bastant important, i que jo penso que és de les millors etapes del personatge junt, potser amb l'etapa del Walter Simonson en aquella època dels anys 80, tan famosa, tan reputada i tan justament idolatrada entre altres persones per a mi mateix, que també coneix un Tomo important, de manera que en poc temps podem gaudir d'unes edicions molt còmodes, gruixudes però gordes, ben pesades, però molt còmodes de llegir perquè estan ben ordenadetes i a més amb una presentació molt cuidada de les millors etapes del Thor. En aquest volum concretament del qual us parlo, aquest Marvel Gold del poderoso Thor, doncs podeu trobar 700 pàgines de les aventures del personatge i a més a més textos informatius que penso que són imprescindibles per contextualitzar-ho tot i una explicació final que acaba de donar la dimensió de tot allò que estava passant en aquell moment i amb aquests personatges. I a les pàgines purament del que són aquests còmics doncs trobaré una profusió de personatges molt importants amb les incorporacions de noves cares d'aquest univers que més endavant formaran part de tot Marvel, com ara Hèrcules, com ara la Encantadora, com ara Mr. Hyde i aventures amb en Salva, la millor tradició estant-li i Jack Kirby, que els fans una mica ja sabeu com va. A part de tot això, doncs altres personatges coneguts, tipus Loki, tipus Odin, tipus Jane Foster, una mica tot l'univers del personatge i altres de Marvel, tipus Iron Man, tipus Daredevil, tipus Magneto, tots aquests surten, estan en aquestes pàgines i el que fan és conformar un seguit d'aventures d'una imaginació desbordant en el més pur estil o Kirby amb el traç que tenia el rei entre el clàssic i la innovació i el modernisme més pur i més absolut i marquen aquesta evolució tan bèstia del personatge des d'aquests inicis fins als seus moments més calents i més importants de tota la història del personatge a Marvel. Jo ja us dic, si us mola el material clàssic, imprescindible si no, doncs també perquè és una bona manera d'apropar-se als orígens dels personatges, ja dic, de manera fàcil, de manera compacta, els teniu allà tots els números un rere l'altre i mentre Panini vagi traient aquests tomos doncs jo penso que les notícies seran immillorables. AXC Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bufins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Estan guais! Què passa, Marc? Escolta! No em facis gestos raros, Marc, que si no l'audiància es despista i no saben què passa. Bé, són guais, d'acord, sempre he pensat que potser se'ls donava massa bombo. Ara han tret un disc, i jo personalment tinc bastantes esperances, tot i que un bon amic meu m'ha dit que no li ha agradat gens el disc, però bueno. Se n'està parlant, que se n'està parlant per tot arreu dels Arcade Fire, que sona tal com hem sentit ara fa moment des del single Reflector, i sobretot se n'ha parlat molt aquesta setmana perquè hi ha hagut una notícia espaterrana en el món indi, i és que vindran en el Primavera Sound. No sé si va ser dilluns o de març. Va començar a córrer una foto via internet, via Facebook, via WhatsApp. A mi em van arribar 17 WhatsApps diferents amb la mateixa foto d'un gran cartelón situat, diria, a Portal de l'Àngel, amb un anunci de que els Arcade Fire vindran el Primavera Sound 2014. Bon moment per descobrir-los qui no els conegui i per intentar reconciliar-se amb ells els que estiguem una mica... És enveja pura, és enveja, perquè a mi no triomfo tant com ells, i llavors els tinc enveja. Però, en fi, segurament, o més ben dit segur, serà un conciertazo, perquè si fan alguna cosa aquesta gent són uns directes espaterrans, o sigui que els esperarem amb ganes. Gràcies. Bé, seguim parlant de cosetes que tenen pàgines i tenen lletres, i si abans parlàvem de còmics, ara parlem de llibres. Com ja sabeu, doncs, de vegades ens agrada recomanar-vos alguna que altra novetat llibrogràfica, no, Marc? Com seria això? Llibrogràfica editorial, novetats editorials. I en aquesta ocasió, doncs, us portem una cosa una miqueta rara, molt destinada als fans de l'autor, però que segur que pot agradar una mica a tothom, com a mínim, que tingui la ment una mica oberta i vulgui apropar-se amb una mica de ganes, a l'última cosa que han tret del David Foster Wallace, que és aquest autor americà, que ja va morir fa uns anyets, i que encara estem rascant algunes coses que no havíem pogut llegir per aquí i que, bueno, doncs, acaben de fer-nos una idea de la grandesa d'aquest senyor, que és aquest noi que va escriure la broma infinita, aquest llibre que diuen que és impossible de llegir, és mentida, es pot llegir, però, bueno, sí que és una mica, un llibre una mica estrany, una mica complicat, una mica incòmode. I incòmodes són les històries que conformen aquesta novetat, que no és sinó un recopilatori d'articles que va escriure el Foster Wallace durant els anys, a partir dels anys 80, fins a fa res, fins fa pocs anyets, fins abans de morir, i que venen agrupats en una cosa, en un volum que ha dit a Montadori, que es diu En cuerpo y en lo otro. Són, doncs, això, relats que tenen distinto pelaje, són diferents uns dels altres, i poden parlar de coses tan diferents com el tenis, aquest senyor era un gran aficionat al tenis, com crítiques de llibres, com elogis a escriptors americans, com, jo què sé, crítiques... Hi ha un article, dedica un article bastant furibunt a Terminator 2, la pel·lícula de James Cameron, que diu ell que va ser una mica l'inicio del fin del cine, es dedica a destruir-la totalment, de pas a deixar bé la primera part, el Terminator 1. Ho dic perquè és un capítol que em va tocar especialment i em va fer especialment gràcia, sobretot com a fan de Terminator 2. Però, bueno, a part d'això, doncs, assajos sobre una mica l'estat de la literatura americana actual, reflexions sobre la sexualitat, per descomptat... Aquest tio, en fi, és un agitador, però és un d'aquests agitadors que tenen un fons i una base per ser-ho. És un tio que li agrada remoure consciències, però ho fa bé, escriu de conya, o escrivia de conya, i aquests relats ho deixen patent. Són relats, doncs, molt variables en to i en missatge, però també en llargària, en estructura, una mica, bueno, on apunta el senyor, a qui dispara, a qui toca, a qui no toca, i com ho fa. Hi ha una mica d'experimentació, hi ha una mica de narrativa més fluida, hi ha una mica d'experiments amb les paraules, perquè entre relat i relat, bueno, hi ha com una mena d'extractes d'un diccionari estrambòtic en anglès. En aquest senyor li agradava molt jugar amb les paraules, de manera que, bueno, doncs això, l'espera entre relat i relat, amb una ristra de paraules una mica aleatòries. I, a part d'això, doncs, és un llibre que es llegeix a molts nivells, perquè té les històries, té el que expliquen els seus assajos, però també és molt important, no, dona molta importància als peus de pàgina. Aquest senyor fa moltes acotacions i resulta ser que aquestes acotacions són gairebé tan importants com les coses que diu. Amb tot això, amb tot aquest joc de despiste, tot aquest joc d'estímuls múltiples, el que fa és fer una petita radiografia de la societat nord-americana actual, de la seva manera, doncs, tan desllenguada, tan, bueno, tan lliure de traves, i, bueno, i tant, això, no? Tant de dir, ui, estic tonto, per què no m'ajudes, Marc, avui? No veus que m'estic entrebancant tot el, porto tot el programa entrebancant-me que no em surten ni les paraules. És que el Marc està pitjor que ell. Es pot dir? No, no, està malament el Marc. Estem l'un per l'altre que te l'estem per la rastre. Però, en qualsevol cas, si em quedés al llit, doncs, una bona opció seria agafar un altre dels relats del David Foster Wallace, que, ho recordo, estan agrupats en aquest En Cuervo y en lo otro, i que, doncs, produeixen moltes sensacions diferents, des del cabreig fins al relax, fins a la rissa, fins a l'anàlisi profunda, i que, de parada, doncs, un carrusel d'emocions bastant ampli, bastant, no sé, que penso que pot arribar a tocar bastant la fibra a qui vulgui i a qui no vulgui. Està editat per Mondadori, recordo, el teniu allà, jo, és això, els fans no se'l poden perdre, però els que no són fans, doncs, també que s'atreveixin, perquè segur que ho ara iran. I see the sun I see the sun I see the sun I see the sun Hey, Lord, time draws now Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Parlem de cine, que se'ns tira el temps al damunt, però no exactament de cine, perquè o sí o no. El Wim Wenders, aquest director alemany, tan decisiu en el devenir del cinema modern dels darrers anys a Europa, fa una exposició. Aquest senyor és multidisciplinar, li agrada moltes coses i una de les coses que li ha de fer és fer fotografies. Té una exposició en un lloc que queda una mica lluny, és concretament a Lleida, però a mi em feia gràcia parlar d'aquest tema, ni que sigui per sobre, ni que sigui per citar-ho, perquè penso que pot ser una proposta xula. Si no teniu res a fer el cap de setmana, agafeu el cotxe, aneu a Lleida i al carrer Alcalde Pujol número 2, doncs trobareu la Fundació Suriguer, que és qui acull aquesta exposició del senyor Wenders, que aplega fotografies fetes en els darrers 20 anys, durant els darrers 20 anys en uns viatges que va fer ell arreu del món. Són especialment tres localitzacions, hi ha fotos una mica de tot el món, però especialment de tres llocs que estan agrupades amb un títol temàtic, que són Ground Zero, fotografies de la zona 0 de Nova York després de l'11S, Fukushima, que com el seu propi nom indica se'n van a Japó a fer-les, i Silence of the Earth, fotos que principalment són d'Israel, d'Australia i dels Estats Units. Són aquestes tres accions, tres grans accions que apleguen les fotografies temàtiques del Wenders i que pretenen fer una mena de reflexió al voltant del silenci. Diuen els organitzadors d'aquesta exposició que les fotografies del Wenders tenen el silenci com a leitmotiv, el silenci, la introspecció i la reflexió una mica amunt mateix i cap al món exterior. Ja us dic, no corre molta pressa perquè això està fins al mes de març, però és una bona manera de passar un cap de setmana xulo cultural i tornar a casa una mica satisfet i amb sensació d'haver vist algú guai. Si voleu més informació, el telèfon de la Fundació Surguer és el 600-600-03, truqueu i demaneu una mica més d'info, però jo crec que amb les dades que us hem donat ja la cosa pinta bastant bé. No, Marc, preguntava si entrava la música. Què és això? Ara, Jamie XX sonant així perquè ve a punxar demà mateix. Demà és divendres, Marc? Sí. Demà mateix ve a punxar el Jamie XX, l'encarregat de fer les bases de DXX, el grupet aquest tan emo. Bé, doncs vindrà l'Apolo i posarà una mica de la seva música. Jo hi aniré. A més d'ell, estarà el pional, aquest noi que de vegades va amb el John Talabot, i jo crec que garanteixen una nit de ritme bastant xula. Bé, doncs vindrà l'Apolo i posarà una mica de l'Apolo i posarà una mica de l'Apolo. Bé, doncs vindrà l'Apolo i posarà una mica de l'Apolo. Bé, doncs vindrà l'Apolo i posarà una mica de l'Apolo i posarà una mica de l'Apolo. Bé, doncs vindrà l'Apolo i posarà una mica de l'Apolo. Bé, doncs vindrà l'Apolo i posarà una mica de l'Apolo. I una setmana més, com ja us comentàvem al principi del programa, doncs tenim el nostre company Save My Barri, amb la seva secció, gent del barri. ¿Qué tal? Buenas tardes. ¿Cómo estamos? Desde más allá del muro. Buenas tardes a todos. Vamos a... Déjame hacer una aclaración previa a nuestros oyentes. He tirado este tema porque me lo has pedido tú expresamente... No sé si decirte que te expliques antes de tiempo o, bueno, no sé. ¿Quieres presentarte, decir alguna cosa o ya empiezas justificándote? Crystal Fighters tampoco necesita mucha explicación. Sí para nuestros oyentes que son unos chivalitos. Esta semana lo hemos puesto por algo. Ah, y un motivo, ¿eh? Sí, efectivamente. ¿Y es...? Pues esta, la semana pasada, se estrenó la serie de época de la CW. Sí. Que es la primera vez que vemos a este canal joven intentando algo tan ambicioso. Sí, no había hecho nada más de época. Tema Borgias y todo esto no, claro. Todo esto no era CW. CW, explícalo un poco. Es un canal, como dices, enfocado al público un poco adolescente, ¿no? Sí, nació de la fusión entre Warner y UPN, creo que era. Ajá. Y entonces es un canal que, no sé si por decisión propia o a la fuerza, se tiene que centrar en el público joven. Ajá. Y últimamente está creando un montón de dramas adolescentes llenos de ciencia ficción. Parece la facción teen de sci-fi. De sci-fi, vale, sí, es un poco este rollo. Son los que ahora llevan más o menos así de éxito Team Wolf y esto, ¿no? No, no, Team Wolf es MTV. Ay, siempre me equivoco. ¿Por qué será? Aquí tenemos Arrow, de Vampire Diaries. Ahí está, ahí está, vale. Arrow, Vampire Diaries, y etcétera, y a un largo etcétera. Y ahora han roto un poco la tónica, ¿no? ¿Dices? Eh, sí, han seguido la mayoría de sus estrenos de una serie de ciencia ficción, pero han querido arriesgar con esta serie muy diferente a lo que nos tienen acostumbrados. Ajá. Y les ha salido una cosa bastante curiosa. Bastante curiosa, con Crystal Fighters en la banda sonora, entonces. Efectivamente. Es un drama de época que sigue las aventuras de Mary, la reina de Escocia. Ah, María Estuardo. Eso es. Ah, mira, fíjate. Que la envían a Francia para conocer a su prometido, a Francis. Ah, y esto no vendría a ser, digamos, lo que hizo en su momento Beth Davis, así como habijunado y acartonado, ¿no? Supongo que esto es de hormonas desatadas. Aquí no, aquí tenemos bailes con plumas volando, gases gigantes, Crystal Fighters sonando. Sí, de todos modos esta tendencia no es, digamos, nueva, esta tendencia de hacer cosas de época con música actual y creo que tenemos un ejemplo reciente que es Peaky Blinders, no sé si la has llegado a ver, pero, bueno, es esta serie inglesa que recomendamos el otro día y que también es de época, es de principios de siglo y suenan los White Stripes y suenan Nick Cave y movidas de estas y la verdad es que queda bastante chulo, no sé si en este caso queda un poco desentonada el tema de los Crystal Fighters o ya va un poco con el rollo, ¿no? El rollo este más petardo, supongo, ¿no? Es que el momento justo en el que suena Crystal Fighters es tan cómico que está María Estuardo con todas sus acompañantes viendo cómo los ancianos están presentes en la primera noche de nupcial de una mujer y con el calentón salen todas corriendo por el castillo a buscar hombres, así. O sea, esto vendría a ser una especie de entourage en la corte de María Estuardo, ¿no? ¿Un poco? Sí, de ese estilo porque sigue mucho la historia de todas las compañeras y demás y como nota así puntual tenemos a Nostradamus como consejero de profecías, efectivamente. Hostia, esto es petarlo mucho, ¿eh? No, no, pero es... Es la pena por completo. Sí, bastante, ¿no? Suena bastante bizarro, pero, oye, no sé, suena medianamente guay. Y no es bizarro, ¿eh? Oye, ¿cómo se llama? Que no sé si hemos dicho el título. Rain. ¿Cómo, ¿cómo? R-E-I-G-N, Rain. Ah, Rain, vale, vale, sí, igual sí que lo hemos dicho, no lo sé. Pero no me queda muy claro si es recomendable o si más allá de la broma bizarra hay algo. Es una broma, pero yo la he disfrutado tanto que de verdad la recomiendo, por lo menos el piloto. Oye, pues... Es posible que salgáis todos escaldados y que la borrezcáis, pero es que la he encontrado tan divertida. Voluntariamente también. Estamos faltos de divertimentos, estamos faltos de bizarradas. Esta temporada creo que así un poco, series un poco bizarras, creo que hay Sleepy Hollow y poco más, así que... Sleepy Hollow también es bastante común, o sea, tiene un punto de partida bastante peculiar, pero luego está muy serializada, no sé, es muy procedimental. Ya, acaba cayendo un poco en lo de siempre, en lo mismo de siempre, ¿no? En este caso tenemos asesinatos, fantasmas que hablan, que se supone que son gente... Tiene mucha, mucha tela para cortar. Esto en el caso de Sleepy Hollow, ¿eh, dices? No, no, de Rain. Ah, en Rain también hay fantasmas y movidas así. No fantasmas, pero sí que juegan con el espiritismo y demás. Uy, uy, uy, uy, mezcla que puede, pues, salir muy mal. Es una bomba. O salir, exacto, una bomba de entrada. Bueno, pues, si te parece, la dejamos recomendada como cosa rara, como divertimiento, como bizarrada. Placer culpable. Y como placer culpable, sobre todo, que siempre va bien tener alguno de estos. A ver, yo diría que un poco la gente vaya con cuidado, que los adeptos a... Sí, sí, sí, sí. No sé, que los adeptos a home... Tienen que ir con la mente muy abierta. Exacto, que no se lancen a estas cosas así. O que vayan, lo que lo hagan, como dices tú, con la mente bastante abierta. Los primeros pasos del piloto son torpes, pero de una forma muy cantosa. Luego, conforme va avanzando el episodio, ya se va encontrando a sí mismo, pero en los primeros momentos es desastrosa. Pero yo insisto, ¿es desastrosa de manera autoconsciente o es que son tan lerdos que les sale? Sí, ¿no? O sea, igual es un poco las dos cosas, ¿no? Hay veces que en algunas pelis, en algunas series, te das cuenta que lo hacen mal expresamente, pero porque es que ellos tampoco podían hacer mucho más. O sea, de entrada dicen, mira, somos malos, no vamos a hacer un buen producto, así que hagámoslo malo a conciencia. O por lo menos, si no malo, petardo y un poco así friki. En este caso, es una producción, o sea, la han llevado a Inglaterra, a Escocia, o sea, la CW ha apostado fuerte por esta serie. Pero es todo, pues, muy enfocado al público, Tim. Hay mucha baja de escaleras con el vestido volando. Sí. Es un cuento adolescente hormonador. ¿Tú crees que esta gente de CW alguna vez harán algo que no sea que no sea Tim, digamos, que no sea para adolescentes, que sea un poco más riguroso? Ya, por lo menos no hacen tantas series rollo Heart of Dixie y cosas así que eran puro azúcar. Ya van cambiando hacia la faceta sci-fi. Sí. Yo creo que pueden seguir avanzando. Y eso sí, la calidad de los pilotos en forma de medios y demás, la CW es parte de la CBS. Se nota mucho. Que tienen medios y que los pilotos tienen un aspecto muy cuidado. Bueno, oye, pues ahí está. Yo es que nunca me planteo ver series de la CW, no sé por qué, igual por un cierto prejuicio que no niego que tenga, pero bueno, siempre es buen momento para lanzarse a ellos, especialmente si hay cosas divertidas y bizarras. ¿Qué más? ¿Tenemos alguna cosa más o qué? Sí, la CW también ha estrenado hace poco The Tomorrow People, que es el remake de la serie británica de los 70, creo que es, sobre un grupo de gente con poderes y viene protagonizada por Robbie Amell, que es el primo de Stephen Amell. Uy, uy, uy. Que se conoció por el ser el protagonista musculado de Arrow. A ver, vamos a ver, vamos a tirar árbol genológico atrás. Está el protagonista de Arrow, que se llama, ¿cómo? Stephen Amell. Stephen Amell, que es este musculo bastante imponente. Efectivamente. ¿Ha hecho algo más este tío? Secundario de cránicas vampíricas y cosas así. Vale, vale, papelillos así secundarios, que ahora ha dado un poco la campanada con Arrow. Entonces este tío tiene un primo que... Como Arrow tuvo bastante éxito la temporada pasada, el canal ha dicho, pues vamos a hacer una serie con tu primo. Exacto. Se presentaron en la comida de Navidad, en la cena de Navidad y dijeron, oye, mira, eres así guapete y tal. Es guapete, supongo, ¿no, el tío? Es la copia morena de... Vale, o sea, es como el zape del Zippy, ¿no? Vente para acá y te hacemos una serie, tú que eres el primo tal, tendrás cierto tirón entre las niñas y entre la gente que ve a Arrow y le han puesto esta serie. Vale, ¿y este tío cómo se llama? Este es... Roby Amel. Roby Amel, vale. Roby Amel es el protagonista de esta serie. De Tom Arrow People. Vale, estupendo. Viene a ser unos X-Men sin escuela y sin mucha gracia, pero bueno. Sin escuela y sin gracia, parecen términos opuestos. Pero bueno, vale, sin escuela y sin gracia. pero está un poco saturado ya, ¿no? El mercado de supergrupos, digo, ¿eh? Porque este mismo año también hay los Agents of S.H.I.E.L.D. de Marvel, que no es que tengan superpoderes ellos, pero vamos, ya va un poco también en esta tónica, ¿no? Pero en cambio de Tom Arrow People utiliza los efectos digitales de forma mucho más inteligente que Agents of S.H.I.E.L.D. Aquí los ves y dices, joder, están a un nivel de superproducción, mientras que en Agents es baratísimo todo. Sí, se ve un poco... En ese sentido, sí que, incluso siguiendo el segundo episodio, siguen manteniendo los efectos a un buen nivel. Sí, sin no ser aquello que ponen toda la carne en el asador en el piloto y luego se quedan ya sin pasta para efectos. No han sabido mantener. Ah, bueno, bueno. Esto está bien. Yo creo que parece un dato un poco accesorio, pero en las series fantásticas y de ciencia ficción y de efectos especiales yo creo que es importante que estén cuidados más que en el cine porque es que en la tele cuando cantan, cantan mucho. Y cuántas... Ahí tenemos cuánto poner ahí. Exacto. Y cuántas series hemos rechazado porque los efectos especiales eran una castaña y series que a lo mejor eran buenas. Yo recuerdo el caso, por ejemplo, de Babylon 5 que es una serie que nunca jamás he conseguido ver o Farscape. son series a las que nunca les he dado una oportunidad porque es que ya me echaba para atrás el look que tenían. Entonces yo soy consciente que a lo mejor son series que tienen su nivel, tienen su movida y su intrínculo y su argumental pero... ¿sabes? A ver, Farscape tiene un apartado de maquillaje que es lo más burro que te puedes echar a la cara. Sí, y juegan con Muppets y con movidas estas, ¿no? Efectivamente. Crearon la serie para poder mostrar todo lo que podía hacer la compañía de Jim Henson. De Jim Henson, exacto. Claro, rechazar una serie porque tiene unos malos efectos especiales es casi tan injusto como ensalzarla porque los tiene buenos. Pero bueno... Estamos hablando de Tomorrow People, una serie de CW, una serie adolescente en la que los efectos son el 50% de la serie. Exacto. No vas a encontrar grandes dramas, grandes interpretaciones. No los busques tampoco. Eso es. Bueno, pues por lo menos una serie con factura. Por lo demás, aparte de la factura, tú dices que no tiene mucho, mucha chicha. No tiene mucho pero yo voy a seguir con ella. Ah, mira. El más pelerino como villano. Ajá. El juez, ¿cómo se llama? Lost. Pues, ah, este es el Jacob, ¿no? Claro, Jacob. Jacob de los... Ah, vale, vale, vale. Estaba pensando en otro tipo. La que hace villano. Sí. Y muchos actores australianos. Es marca de la que está la CW. Exacto, lo cual no tiene por qué ser bueno necesariamente, pero en fin... No, pero es carne joven. Bueno, cuanto menos es carne joven, exacto. Vale, ¿y alguna cosa más trae la CW o con esto? También ha estrenado el spin-off de Crónicas Vampíricas, de Vampire Diaries, que lo ha titulado The Originals. Ah, The Originals. Sí, esta serie es spin-off de la otra, ¿sí? Eso es. ¿Siguen siendo vampiros? Dos o tres temporadas, los villanos de Crónicas Vampíricas fueron The Originals. y ahora los villanos tienen su propia serie. La Nano Orleans y han elaborado una serie alrededor de ellos. Ah, pero esto mola. A mí me hace gracia este rollo de coger unos villanos y convertirlos en protagonistas de la serie, no sé. Me mola bastante y Mark está haciendo unos gestos que creo que también le mola bastante, unos gestos que no quiero reproducir ahora porque es demasiado pronto. Pero, bueno, ¿y la serie qué tal cumple o qué? Pues es para fans de la serie original. Ah, básicamente un exploit, ¿no? Sigue el mismo esquema, lo único que tienes es el aliciente de que se graba en Nueva Orleans. Que ya es, que mola, porque en Nueva Orleans es el nuevo... Pero si quieres ver una serie en Nueva Orleans te vas a ver American Horror Story Coven. Para ver American Horror Story Coven pues ves Treme, digo. Para ver Treme te ves las noticias. Nada, reconoce que te he pillado. Ibas a decir para ver Treme ves True Blood, pero no, no, no has podido decirlo, no has sido capaz, no has tenido las narices de decirlo. Me llegas a pillar dos temporadas antes y lo habría dicho. Sí, dos temporadas, sí, yo me bajé del carro hace tres o cuatro, creo, pero bueno. ¿Por qué temporada van, por cierto? Creo que están en la quinta, sexta. Yo creo que incluso más, ¿no? Puede ser la séptima, ¿no? No, la cuarta fue Brujas. Sí. La quinta, sexta, sexta, sexta temporada, pero no están. Pero que han acabado ya la sexta, ¿no? O sea, ahora... Eso, sí, queda una más. Vale, han hecho el full frontal este del vampiro Eric y ahora una última para, no sé, para desmentir. Pero si tú no la veías, ¿cómo sabes eso? Hombre, pues esto se sabe, esto se sabe, no es que lo haya buscado ni nada. Nada, nada. Oye, esto se sabe en los mentideros televisivos. Dicho lo cual, pues oye, también he tenido la curiosidad y lo he mirado. No, no, es mentira, no lo he mirado. Pero, oye, muchas fans también agradecerán que digamos esto, ¿no? Yo qué sé, también tenemos que acordarnos de los full frontals masculinos, digo yo. Que se llamen a las radios, menten. Exacto, exacto. Y si no, pues hoy como tenemos a Carlos por aquí dando vueltas, a lo mejor él se anima también a hacer uno por la webcam. Pues oye, ¿alguna cosilla más o qué? Nada, pues recomendar American Horror Story Coven, ya que estamos hablando. No, no, no te equivoques, no estamos hablando, has hablado tú, la has sacado tú, ¿eh? Bueno, pues la meto con calzador, pero la meto. Vale, vale, venga, American Horror Story Coven, tercera temporada, ¿qué? Siendo un éxito de audiencia. Sí, todos los fans estamos recobrando la ilusión después de Asylum. Bueno. Fue una temporada interesante, pero para mí fue un un gacán argumental, o sea, no sabían unir cosas. Y aquí parece que están más centrados y más... Sí, es una serie diferente, es más ligera, pero tiene bizarradas muy locas. Tenemos a una protagonista que si se acuesta con un chico lo mata. Solo por acostarse con él. Rollo X-Men, pero en brujería. Ah, es exacto. Un accidente de tráfico en el que reconstruyen a su novio. Son todo locuras, un minotauro. Cuando puedes meter un minotauro, siempre mete un minotauro, por Dios. Vale, o sea, locuras una tras otra, en la línea un poco de la primera temporada, igual incluso más. Bastante, bastante más desequilibrada. Vale, garantía Ryan Murphy cuando le pilla el día malo, ¿no? Un poco. Eso es. Vale, estupendo. Bueno, pues oye... Jessica Lanz enfrentándose a Cassie Bates es como... Hombre, esto es choque de titanes ya, ¿eh? Choque de trenes. Sí, sí, sí. Bueno, pues oye, queda recomendadísima. Yo igual me lanzo, no vi la anterior, pero como son autoconclusivas las temporadas... independientes, no hay problema. Igual me lanzo, ¿eh? Pues oye, con esta nota de buen color en la sección nos despedimos de ti y tu sección, Jendal Barry. Muchísimas gracias, como cada semana, por estar aquí e iluminarnos el camino hacia el éxito televisivo, porque es que si no vamos perdidos. Ya no hay éxito televisivo. Bueno, hacia nuestro éxito televisivo como seriéfilos, quiero decir, porque si no vamos perdidísimos. Seismi Barry, muchísimas gracias, hasta la semana que viene. Gracias a vosotros. Chao, cuídate. Chao. El Marc m'ha tirat en directe sense que li s'hi he demanat i ja ha tallat el pobre Andrew Bert en plena Near Death Experience Experience, un tema que recobrem de fa un any passat o fa un parell de temporades que ens agradava. Sí, ja ho sé, anem supermalament de temps, queden 3 minuts i mig i no vull marxar sense recomanar-vos una de les grans estrenes de la temporada que finalment arriba aquesta setmana després d'allargar-se moltíssim, després d'haver estat doncs que la van anar traient de la cartellera, primer l'havien d'estrenar, després no, l'havien d'estrenar i van dir que no l'estrenaven perquè tothom la tenia baixada i a total per què? Cosa que ens va semblar a tots fatal perquè és una pel·lícula que s'ha de veure al cine i que els que ja l'hem vist d'alguna altra manera com anant a Sitges per exemple és que la van passar a Sitges doncs ens agradaria repetir i finalment podem repetir aquest divendres de La cabanya en el bosc que és aquesta pel·lícula que ve envoltada d'aquest aura de culte total perquè és una pel·lícula divertidíssima hiperentretinguda i que fa una visió sobre el gènere terrorífic absolutament fresca i gairebé salvatge diria jo és la història de cinc nanos que se'n van a una cabana enmig del bosc a passar un cap de setmana i a fer les seves coses ja us imagineu quines i que de cop i volta es troben amb una gran sorpresa que no t'espatllarem aquí per descomptat però que dona un gir bestial de gairebé 180 graus a la pel·lícula i que la col·loca en un lloc molt diferent del que ens pensàvem que era al principi si al principi ens pensàvem que era una tonteria de terror al final la cosa acaba convertint-se en un gran homenatge al cinema de terror al cinema en general i gairebé a la voluntat d'explicar històries jo crec que és una pel·lícula no només de culte sinó que és una gairebé obra mestra del cinema fantàstic actual potser una de les millors si no la millor pel·lícula que s'ha fet en els darrers dos o tres anys una mica de totes les que s'engloben en el gènere fantàstic i de terror i que a més ve avalada per uns noms bastant gordos com ara el del Josh Wedon que és el guionista que és el director de Los Vengadores i creador de sèries de culte també com va fer la Caza Vampiros i la direcció de Drew Goddard que és una criatura de J.G. Abrams que assegura doncs bueno no ho vull parlar més del compte però assegura moments doncs una mica bueno assegura sorpreses deixem-ho així sorpreses estranyes estrambòtiques i girs imprevisibles estava protagonitzada per un cast de cara joves que fan la funció inicial de fer de jovenets desderebrados que se'n van al mig del bosc com ara el Chris Hemsworth que el tenim també a les cartelleres protagonitzant Thor 2 i com Christian Connolly o Frank Hans o la presència de dos veterans catalans de l'audiovisual americà com són Richard Jenkins i Bradley Whitford fent una autèntica aparella d'or absolutament descacharrante que dóna un contrapunt molt divertit en aquesta pel·lícula que de veritat és imperdible si sou fans del gènere seguríssim i si no també aneu tots a veure la cabanya en el bosque perquè a més s'ho mereix només estarà en un cine em sembla que en el Florida Blanca és on l'estrenen però en fi aneu a veure-la perquè és una autèntica gozada amb la cabanya en el bosque i amb l'Andriu Bert ens acomiadem fins la setmana que ve prometo que estaré més amb mi mismo estaré més compuesto i farem un programa una miqueta millor moltíssimes gràcies per ser aquí adeu fins desous que ve passeu bé bon camp de setmana ara escoltes Ràdio Desfer Doncs benvinguts un dia més al Babilònia que avui comença una de les edicions potser més tranquil·les perquè estem solets tres persones portem setmanetes que no estem amb mogolló el ple és veritat i no és cap crítica Aquest constipatge i aquestes coses La setmana estava en llitat No, però ja és el que diem és el que diem tenien dos causes majors I l'anterior teníem etxa família també Cap problema Cap problema Jo si falta