Condensador de Fluzo del 22/11/2012

Gràcies! I don't know what's wrong. This is a happy end. Come and give me your hand. I'll take you far away. I'm a new soul. I came to this trade world. Hoping I could learn a bit about how to give and take. But since I came here, I felt the joy and the fear. Finding myself making every possible mistake. I'm a new soul. I came to this trade world. Hoping I could learn a bit about how to give and take. But since I came here, I felt the joy and the fear. Finding myself making every possible mistake. I came to this trade world. Hoping I could learn a bit about how to give and take. But since I came here, I felt the joy and the fear. Finding myself making every possible mistake. La, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la, la, la La, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la. No, no. No me llorem. Hola, benvinguts a tothom, el condensador de flut, un programa sobre coses diverses relacionades, normalment, amb la cultura i tal. Parlem de llibres, parlem de... Maïfem aquesta presentació i... Hòstia, mira, això també t'ho volia dir abans. Fem una presentació de què parlarem més o menys avui. Ah, en general. No, en general del que parlem avui i cada setmana. Cada setmana parlem de una mica de cultura, de cine, de còmics, de llibres... Exacte. I fem aquestes coses a les 8 de la tarda fins als 9 del vespre. Aquí hi ha radiosvern, 98.1, 3beuples.radiosvern.com. I ja està, hi ha bastantes més xorrades de les que jo voldria pensar que diem, però... Recomenem moltes coses, tio. Sí, a la setmana fem una sèrie de recomanacions que molt haurem de posar. Us podeu fer de l'alçut, eh? Honestament, eh? No, no els flores ni... Escolta, les coses com siguin, tu. Sí, que us donem la benviuda d'aquest programa, doncs que una setmana més intentarà oferir-vos el més gran adult de la cultura del momento. Exacte. I som-hi. Fem una cosa, per què estic parlant com si la gent no ens hagués sentit mai? Potser perquè no ens sent ningú avui, almenys al xat. Hi ha 3 persones, què passa? Venint ja... Connectar-se. Que via ràdio sí que ens sent molta gent. Tenim una audiència, en creciment o perpetu. Però, bueno, si esteu sentint-nos per la ràdio, que sé que ho esteu fent, doncs connecteu-vos a www.3bdoplas.radiolasbern.com i teniu un xat lustrosíssim a vostra disposició, que s'omplirà la gent de seguida. I on ens podeu dir qualsevol cosa, ens podeu recomanar... Ui, a què he fet, ara? Has tancat el xat, un o menys. No, que això que ens podeu dir qualsevol cosa. Si no vi a Telefònica, el 93332361... És més, jo vull retar algú. Qui ha vist Holy Motors? Si algú ha vist Holy Motors... Que truqui. Complicat, eh? Sí, no truca a ningú. Però, bueno, ja és això, ja és això. Bueno, tot reto quan lleva una recompensa, no? Tenim alguna? Ara ho estic tirant a la piscina. Alguna cosa podem donar, no? Un dels seus còmics, no? Un dels còmics que... Bueno, espero que els llegeixi i el recomani, després en parlem. No sé, sí, contacteu-nos i ens reconeu Holy Motors, si l'heu vista, perquè us la vam recomanar nosaltres abans. I ja està bé, doncs... Seria macuna, no? Seria com un acte de... Sí. Llavors, bueno, doncs això, ens trucava el 93332361, o havia atxat, o havia... Ho acabes donant i la senta gana. Twitter, projecte a fluzo, Facebook, el condensador de fluzo... E-mail, projecte a fluzorobajemeil.com que no ho veiem, però mirem SMS al 777 o un messager... El corador del frac. Exacte. Bueno, llavors, coses que fem en aquest programa, a part de tot això que us he explicat, és dedicar al programa una persona molt especial que portem als nostres cors, cada setmana en escollim una. I avui, doncs, bueno, més que els cors, el cor la portem en una altra part de la anatomia... de la nostra anatomia masculina, però és que a mi m'ha fet molta risa, tio, i hem dit que l'hem de fer personatges de la setmana. Al final, aquesta secció es reduirà, jo, eh, personatges que... Sí, el que... El que he fet un campades. Sí, exacte. Que és el senyor Tejero. Hombre, señor Juan, pero como puede ser, tal... Sí. Que no? El portero, tal. Aquí no hay quien viva. Ah, ui. Mira que m'ho he dit abans, eh. Pues no, jo li he caigut. No, no, al Tejero... El famosísimo exgeneral, coronel, capitán ateniente, no sé quién caractanía. Ui, que m'ha dit la esposa. Sí, senyor, estàs en todo. ¿Se siente en coño? No, eso no. ¿Puedes fer-ho tu, Carlos? No. ¿Se siente en coño? Bueno, doncs aquest senyor ha fet una carta a un diari local, a la qual acusava... És que és molt graciós, suposo que a tothomor halla dit, que no volia deixar de dir-ho. Acusant l'Artur Mas, no, perdó, Arturo Mas, de seccionista i traïdora de Patria, no sé què més, al Tejero. Al Tejero ha acusat a Arturo Mas i Jorge Pujol, traïdores, de veritat, és que, a més, ho ha fet així, la carta ha espanyolitzat els seus noms. Doncs els ha acusat de traïdors, nada menos que el senyor Tejero. 1, 2, cojo. I, a més, el dia 20... El 20, nena. Ah, el dia del nino. Sí, el dia del nino. El 20 nena va escriure aquesta carta, i vam dir, hòstia, en aquest tio és que li hem d'anar a comprar. És brillant, és que ningú se li ha acudit. A un expert marketing hi ha... i en aquestes coses no se li ha acudit. Una millor manera que... Jo et dic una cosa, aquest tio es presentarà a les reaccions, ara mateix... I l'Ànil, l'Hospitalista. En aquest país estem. Ens estem en un país en què insulten el Mas i m'escandalitzo. Ja l'he vist tot. Dita això, començem el programa, que ja ha mirat les 8 i 6 minuts. Ui, 6 minuts perduts, ja. YOU CAN'T DO WHAT I DO. Bueno, va, comencem. Sabeu que cada setmana us recomanem un llibre? Últimament us veníem recomanant una dos. Doncs ja aquesta setmana fem la recomanació literària. Com que no? No, no, aquesta setmana si ja ens recomanaran dues... No, no, no, no, calia, calia, perquè aquesta setmana ve forteta, perquè aquesta setmana no recomanem un llibre ni dos, sinó que recomanem el loro. Una editorial sencera. Ah, i és nada. És veritat, és tot així. Si la setmana augmenta tant el paro, doncs mira, ja he tingut temps a... Exacte. El que... el diner és que no guanyeu perquè esteu a la tour, no els podeu invertir en una cosa que us donaria hores d'oci, no, com és això? No ho sé, no estic liant. És tot un bucle de perdició. Però és igual, perquè no sé, doncs... Rueu, feu alguna cosa, però heu d'aconseguir... No, el que podeu fer és anar a la FNAC, sentar-vos allà, i agafar uns llibres... No, estic mirant d'haver si m'agusta. Els llibres de la editorial que recomana, ara, tampoc són tancats, vull dir, que si teniu un petit reconeix de la vostra cartera per destinar-lo en cultura, és una grandíssima opció dedicar-lo a qualsevol dels títols que publica Alfa de Caï, que és aquesta editorial que està molt pendent de les tendències literàrires actuals, i que últimament ha publicat tantes coses bones, que jo vaig dir això, vaig dir, hòstia, fem això, recomanem la editorial sencera, parlem de tres títols en concret que hem llegit dels més recents, que ens han agradat molt, en realitat és que tots tres m'han encantat, i parlem una mica de com està l'estador, les coses. Llavors, si et sembla, fem això, parlo d'aquests tres llibres, i després ja acabo de dir quatre cosetes més que estan bé, i són bones. Per exemple, el tema de Justin Taylor, una de les bones referències que han habitat als Alfa de Caï, és aquest llibre de Justin Taylor, que es diu, Aquí Todo Es Mejor, que no és una novel·la, sinó que és un recopilatori de relatos cortos, de un noi de corta edat, també és un noi bastant jove, em dic bastant jove perquè va néixer el mateix en Cailló. Ui, que viejo! Llavors, sí, en realitat... Era de cajón, era... Sí, ja ho sé, exacte. I a més, no, i a més me lo merezco, perquè, bueno, té 30 anys, doncs mira, és jove, a 30 anys, 30 és de new 20, vull dir que... Sí, bueno, ja s'ha de per separar, no sé... Bueno, en fi, Justin Taylor ha publicat un llibre de relats, que es diu, Aquí Todo Es Mejor, que són 15 relats bastant breus tots, el llibre té 200 pagines, vull dir que fas la màtima, té màtica i tampoc surten relats molt llargs, que parlen tots una mica del mateix, tots de joves que estan una mica perdudets a la vida, perquè estan en aquell moment en què han de fer el pas a la edat adulta una mica, a dir que el diner ja n'ha d'anar, després que ha d'anar relat, va una mica per on va, però tots s'agrupen una mica segons aquest criteri, el criteri de personatges que estan una mica perduts i que alguns troben la llum, altres no tant, però que, bueno, que tots troben un modus vivendi, d'alguna manera o altra, encara que sigui una mica xunga, i tots s'enfronten a aquests moments de dubte vital que passem tots amb els canvis d'edat, que sigui l'encuentra morosa o que sigui la persona que m'agusta, que sigui la persona que resulta que m'he gusta, però no és ella la que m'he gusta, sinó que és una altra persona, totes aquestes historietes, un punt existencialistes i un punt molt cotidianes i molt reconeixibles en les nostres vides, que es poter la seva vida, jo crec que ens podem sentir tots bastant identificats i que parlen sobretot això de personatges incompressos i de gent perduda per la vida. Són relats bastant a ustedes a nivell formal, perquè no tenen molta xixa, però són sexes i són bastant punyents, i poc a poc van calant. No són d'aquests que t'enganxen de seguida, que dius, hòstia, quina macrohistòria que s'ha muntat aquest. No, són històries molt explicades en veu baixa i que es van construir una poqueta a poquet a partir de detalls, i jo penso que són després de les que queden bastant en el subconscient del scriptor. Et veig com ganes de dir alguna cosa. No, estic... Estan arribant ara a unes hores. Diu per aquí la sindicada ríbli que 30 és 100 niñato, encara. Bueno, ja està. Això de 100 niñato té una càrrega absolutament despectiva, que jo opto per obviar. No, és veritat, jo em quedo amb la part de... Ah, gràcies, gràcies per el pi d'opó, niñato. Ai, que rica. No, és veritat, és veritat. Som uns pipilos, home. Ja ho sé, ja ho sé, que no és despectiva. Tu no estàs tan lluny, eh? Em recordo, també. No direm la meva edat. No diré la meva edat, però tampoc estàs tan lluny. En fi, va, primer llibre. Aquí todo es mejor. Ha apuntat 200 pàgines. Segon llibre. Me l'he deixat a fora, perquè el volia entrar. Ho he deixat a fora. Ai, el pots anar a buscar, mentre explico. Perquè t'escoltaré, m'importa molt. M'importa molt. El segon llibre, estimats amics, és el sentidor interrogatiu. Carlos, el sentidor interrogatiu. Ara l'ha trobat. Un senyor que ha sigut pàtget Powell, que és un escriptor nord-americà, que ahir està Caron dels 60 anys. Moltes gràcies, Úster. Farem un fragment. Molt bé, faré un fragment. Que maco, serà com de l'hora de l'actor. Serà com de Sant Xeteraco. Serà maco. No, us anava a dir això. És un senyor que ha escrit la seva cinquena novella, per dir-li d'alguna manera, perquè ara veureu com va la cosa. És una història d'una miqueta experimental. Són un recull de... 350 pàgines. I són preguntes. Moltes llibres tenen preguntes. No, no, no. Són preguntes. Són 150 pàgines de preguntes. Una darrere de l'altra. Posades en fila. Ara us en faré 5 cèntims. Però digui que són preguntes, que algunes no venen a compte de res, altres no venen gens a compte de res, algunes són absurdes, algunes són punyents, algunes són divertides, algunes són estúpides, algunes no s'acaben, algunes et toquen, altres no, algunes estan frontant amb tu mateix, amb la teva persona, i et posen contra les cordes i en fi, un... Bueno, un experiment pur i dur que, d'entrada sota, però poc a poc, doncs va enganxant. I la veritat, la veritat és que no me l'he acabat, eh? He de dir que no me l'he acabat. No, perquè he d'esqüer que és molt més guai de tant en tant agafar el llibre, anar posant el punt per on vas, i llegir unes quantes pàgines de preguntes. Per exemple, va, anem a l'exemple. Rollo aleatòria, no faré allò de «Tengo la página marcada, 53, parafus segundo». A l'exemple aleatoriamen. Ah, veus que té paragrafositat, eh? Sí, gran paragrafositat. Si t'hi fixes, són totes preguntes una a l'altra. Algunes preguntes venen recultades per una frase previa, una frase introductoria a la pregunta. ¿Prefiereis un estanque de aguas encalmadas o ligeramente rizadas? Si tuvieras que participar en una guerra de las especias, ¿por qué especie lucharías? ¿A qué cultura perdida o destruida le tienes más cariño? ¿Hay tristeza e ironía en la fragilidad de un nido de rodeador? ¿Y en los bebés rosados y sin un pelo en el cuerpo? Si te dijera árbol herido y grupo sanguíneo, pensarías que hay una conexión entre ambas cosas y así. Això, durant 150 preguntes, es fa super adictiu, d'alguna estranya manera, i vas fent, vas fent, ja et dic que llegit tot del tiró, doncs, és una mica... Per què tu dius, d'acord? Abans que ho diguessis tu, la senzila de Ripla, dius que trobo molt bona idea, però no sé si és de llegir-ho seguits. Sí, exacte. Doncs si fos un llibre de forismes, gairebé, és com un allò que dius, avui llegeixo unes quantes preguntes, perquè té tela, i el tio té un enginy bastant important, el senyor Pau, perquè dius, són preguntes que s'atacuden, o s'atacuden així com així, no sé si s'atacuden tantes preguntes, sortides del res, i que tinguin totes, totes no, però moltes el contingut que tenen, perquè dic que moltes són absurdes, però altres tenen molta tela de contingut i de fil que pots estirar i que fos cos de la psique humana. O sigui que... Bueno, si... Com a llibre, per anar a la platja, potser... Bueno, sí, que coi, per anar a la platja. Pets et Pau el sentit d'interrogatiu. I tenim una tercera opció destacada d'Alfa de Caï, que és el llibre de Momus, del qual no sé si te'n recordaràs vam dir fa unes setmanes que el presentava a Barcelona i que, bueno, que aquí volgués i podia anar i conèixeria l'autor i sentiria unes cançons, perquè aquest senyor, a més d'escriptor, és músic, o és música abans d'escriptor. És Momus, un senyor que es diu Unicurri, un... Jo recordo tot això. Ah, ja està, vale. Doncs això, hem pogut llegir el llibre de Momus, que es diu El Libro de les Bromes, que és encara, si caben, més bizarroca l'anterior, perquè és més novel·lès, que és una història en principi final, per dir-ho d'alguna manera, que va sobre un... Bueno, és que no sabem bé si explicar-ho, perquè va sobre un tio, tampoc és exactament això. Hi ha un senyor que surt més cops en el llibre, podríem dir que és el protagonista, que explica una mica la història de la seva vida, quan era petit, i quan acaba la presó, conèixerà un pedrasta i una sasí, i... Sí? Vale? No, és que m'ha donat la sensació, Marc, que baixaves la música. Ja sé que no t'agrada, ojos de topo, però... Bueno, és igual. Escolta... Deixeu de parlar entre vosaltres, perquè... Sí, perquè el públic està waiting, i aquí m'estàs dient coses, i m'estàs molt bé de tot el loco, com sempre. Que... Que el momos, el brüe de les bromes, és una mena de novel·la superirrebarent, supercaústica, que hi ha moments que fins i tot et posa tot a mi contra les cordes en el sentit que dius, aquest tio no sé si s'està passant una mica de les animalades, que està arribant a explicar coses molt políticament incorrectes, molt salvatges. Va ser una novel·la en els acudits populars. Llavors, el que fa és, a partir dels acudits populars, construir una història que pretén ser la història de la novel·la. És a dir, el senyor explica en any totes que li han passat, però que en realitat són acudits, i que alguns els coneixen. Fins i tot me'n recordo... N'explica un de manera recorrent, que l'explicava el Bodialena, en una de les seves pel·lícules, que és aquell famós acudit de... És que és una mica fort per explicar-lo ara. L'acudit de l'est, no t'estava parlant de ti, era la vaca, és una de les històries recorrents que surt en aquest llibre. I per què dius història recorrents? Doncs per això, perquè agafa aquests acudits i els hi dona la volta, els estira, els arronsa, els no sé què, els canvia, els muta, i els va explicant una vegada i una altra i una altra, i ni intrudeix de nous, i no sé què. Una cosa tot plegat, molt caótica, però molt divertida, i que a més et repta, com a actor, que diu, eh, t'estira, t'estira del cervell, i et punxa, i et fa pensar, i et fa donar-li voltes a les coses, i et toca els nassos. Bàsicament és una novel·la destinada a tocar els nassos, i ho aconsegueix molt. Precisament per això és una gran novel·la, jo penso que és un... Com a de les 3 que has dit, aquesta seria la primera que jo la faria. Sí? Sí, sí, sí. Ja, perquè tot molt el tema acudits, la pers, però ets un tio simple i faries bé. Seria una bona manera de piu-versal, per dir que aquest és el llibre de les bromes de momos. De totes maneres, si cap d'aquests 3 no us ha fet el pes, cosa que seria inexplicable. Teniu més historietes del Fadekai, molt guais, molt xules. Per exemple, el Memphis Underground de Stewart-Home, que vam recomanar la temporada passada, no va ser aquesta temporada, no? Va ser la temporada passada. Exacte, que us vaig dir el que sí que era el millor llibre de l'any fins al moment, i encara s'aguanta. Eh, no ho he tornat a dir des de llavors. Però aquest vaig dir aquest va missa, i encara va missa el Memphis Underground de Stewart-Home. A part d'això, la darrera novel·la de Taulín, que es diu Richard Riets, Taulín és aquest noi que té aquest tir on hipster, que tothom diu que és tan bo, tan bo, i després hi ha gent que diu que és molt dolent. Això és guai, que la gent digui això de tu. No, és veritat, és molt guai. Ningú diu que sigui molt dolent, però a mi em sembla molt dolent. Jo crec que és un tio que s'ha de fer una ullada, perquè ara mateix està cortant del bacalau bastant. A part d'això, glaciares de Alexis Smith, trilobites de Bruce D. J. Pancake, o el Rat Girl de Christine Hertz, la mentidíssima Christine Hertz, ha escrit un llibre que es diu Rat Girl, que també va posar les seves vivències, aquest no hem tingut oportunitat de llegir-lo, però es diu en coses molt bones. En fi, Alpha Decay, però Alpha Decay és una d'elles, i ho recomanem, que la seguiu. Creo que está bien el aspirador de只有. Dime que sí, es decubierta de rombón. Y si necesito amor, en un radiador. Porque no quiero estar contigo si es enterrado en el valor. Porque la comida es fría y apenas entraron. Porque vuelen las paredes bien pintadas. El cartero no temía la culpa. El cartero no temía la culpa. Uy yo, que aquel herde nos atrevió. Uy yo, que aquel herde nos atrevió. Tu ventadura se me escapo. Quien me cuenta ahora historias de terror. Quien se acuerda de los timanes del congelador. Siga a la mujer serpiente por favor. Que no sopa en el salón, que está comiendo el pantalón. No tengo nada que ponerme los días para la presión. Y no me la da en el salón, que está cerrando el congelador. Ni me que la quiera sabía todo terminó. El cartero no temía la culpa. El cartero no temía la culpa. Uy yo, que aquel herde nos atrevió. Uy yo, que aquel herde nos atrevió. Ya estoy de puta madre. Ya te llamaré más tarde. Ya estoy de puta madre. Ya estoy de puta madre. Ya estoy de puta madre. Bueno, nens i nenes, Manos de Topo, tu que eren un dia d'aquests, no me'n recordo quin, és 17. 17.24, la sala Cidecar, interpretant sencer el Ortopèdias Bonites. El primer disc que vam fer, que era millor que el segon, ho deien ells, el segon disc que es deia el primer era Mejor, si ho diuen ells. 17.15 de la nit, a la sala Cidecar. El disc que hauria, que es diu el cartero, que és molt xulo. Què? Algú ha dit de Manos de Topo? No ho pregunto. Després de tot el que hem dit fora de... Sí, sí, ja ha hagut aquí un petit debat. Tenim els nostres gustos i són respectables. Sí, però els gustos estan fonamentats en opinions fonamentades, valga amb la rebundància. A veure, a veure. A veure, a veure. A veure, a veure. A veure, a veure. A veure, a veure. A veure, a veure. 17.19 de la nit, a la sala Cidecar, a la sala Agen clamps, a la sala Cidefa, als seus assistentsように para la edad, a Aegis. Obre'm al micro, perquè ja estic ravent, jo, que no m'he aplicat aquí, i ja m'està dient la Ripley, que se lo aplique el Carlos al Harry Potter. Sí, al Harry Potter hi ha tantes coses. Mira, ja que estem aprofitant per parlar de cinema, ja que estàvem. Vale, va, parlem de cinema, perquè hem dit que us estalvieu una part de pasta per comprar absolutament tota la bibliografia del Fadekai, molt bé, si us ensobre aneu al cinema, aneu al cine, i aneu a veure una de les grans pelis de l'any. No, mira, al Fadekai sí que heu de flotjar la mosca, però pel cine us podeu colar. Què coi? Bueno, si aconsegueu colar-vos a algun lloc, guai. No és difícil, surts d'una sala i et surts a l'altra. Ja, el problema és que... Qui no ho ha fet, això? Jo, quan era petit, i quan feien aquelles sessions de uller, que fotien primer una i després una altra, i era una peli diferent, la tenies que avallà, avallà, i després tornaven a entrar, que no visió pel·lit. Cuidao, que jo vaig veure la trilogia remasteritzada d'Estar Wars, episodis 4, 5 i 6, pagant només la primera. Ústia, començant a les 4 de la tarda i acabant-les tots de la nit. I tant, i tant, a un cinema de les pluges que ja no existeix. El Pisa. O sigui, sí, aquell que s'ha de la posar, jo ho sé. Bueno, va, va. Què podem veure, va. Aquesta pel·li ho tindreu difícil colar-vos, perquè imagino que la faran només els cinemes d'aquests petitons, on només hi ha una sala i tal. Serà la única persona que hi vagi, com per deixar-ho colar, saps? Exacte, exacte. És el que tenen les pel·lis bones, que no tenen la distribució que es mereixen. Una de les pel·lis bones, una de les millors de l'any, com a mínim de la recta final. Ah! Estàs amb les teves coses de... És el millor de l'any. Els millors, per favor, com en càrregues. Un altre, un altre millor de l'any. En aquest cas, parlem de César Deve Morir o César Deve Morir. Ah, aquesta buaja de les millors de l'any, aquesta pel·li. Si ahora mismo te tuviera delante, te dispararía. És veritat, ho penso, de veritat. Sí, ho penses, de debò? És que d'aquesta no hem parlat encara fora d'antena. No, no, no. En fi, la vam veure cadascun per el seu compte. Sí, diràs qui no tuntaria, per parlar a tots dos. És la nova pel·li dels octogenaris, o més, no sé, Pablo i Vittorio Tabiani, directoros mítics de la indústria cinematogràfica italiana, han fet pel·lis com a Padre Padrone o Las noches de San Lorenzo, que ja estàvem prou bé. I amb aquesta, el 2012, o sigui, ja... com ho diria, quan era arcoirissa i cerca... Arcoiris, que maco. És un poeta, eh? Que sí, sí. Doncs van, i s'endúen, s'endúen, l'osso d'euro d'Averlín i cinc Davide i Donaterlo, que són els Goya del cinema italià. Amb què, amb César Deve Morir? I què és César Deve Morir? Doncs una pel·li, una pel·li de 70 i pocs minuts, que va de... A veure, com ho diem, són uns presos, i són presos de debò, és una presó de debò, que els diuen, oi, interpretat Julio César de Shakespeare. I llavors tota la pel·li és la preparació d'aquesta obra per part d'aquests assassins, violadores, traficantes de droga... i altres besties del querer. De la muestra, de la Roja Manasí. Exacte. Què té aquesta pel·li? Té de tot, té un estilàs increïble. És una pel·li que passa del color blanc i negre, i amb un elegantíssim toc de monocromàtic, es fa una pel·li que digna de tots els amants de les piruletes tècniques audiovisuals. En fi, no sé què estic dient. Sí que sí que estàs dient. Has dit piruletes tècniques? Sí, sí que ho has dit. Eh, m'encanta. Doncs escolta, César de Demorir, punta número 1 per al que veur-la, és una piruleta tècnica. Punta número 2, és una pel·li molt... com dir-ho, molt... que t'agafa i et proposa una situació molt diferent, molt atípica. És una pel·li que no agafa un argument i te l'explica del principi al final. No, simplement és gairebé un documental on vas veient aquesta gent interpretant diversos passatges de l'obra de Shakespeare. A més que l'escuna amb el seu dialecte, meu avió a l'enversió original, m'estrenin amb l'enversió duplada, però bueno... En tot cas, aneu a veure l'enversió original. És una pel·li que, de cop i volta, és una oda al teatre, al cinema, al cinema que no va a veure ningú, és una oda a Shakespeare, és una pel·li estimulant, és una pel·li que t'agafa i no et deixa anar fins al final, amb una secció final... Perdó, una secció final espectacular, tremendament èpica, tot i que treu l'èpica, no hi ha un esdeveniment normal de acontecimientos que et porti a l'alt clima, de cop i volta, surt de dins de tu un sentiment molt, molt, molt intens, per aquests... Com es diu? Asia. Capa. Un sentiment molt intens cap a aquest grup de presos que realment ho donen tot i que realment sorprenen com actors. Són actors acollonants dins de les seves limitacions. I, a més, molt, perquè comencen recitant aquesta obra, hi ha un punt que dius, estan recitant, estan parlant de debò, hi ha algun marron allà interno que estiguin resolent amb l'excusa de Shakespeare de por medio... O sigui, que té una mica de tot, té una mica fins i tot de comèdia, de drama, té thriller carcelari... No ho sé, ho té absolutament tot, en només 70 minuts, absolutament... bueno, acollonants per mi és la millor pelitaliana, de molts anys enrere. Està molt bé que arribi aquesta pel·li, perquè ja et dic, últimament, l'Itàlia s'ha quedat amb una sèrie de comèdies tontes romàntiques en corp de TVMovie, i arribi aquesta pel·li que, lamentablement... Motxa que he de fer molt de mà, eh? Sí, exacte. Motxa, des que està el Motxa, i el benvenida és al norte francesa, que estan adaptant una i una altra vegada a l'Itàlia. Doncs està el programa una mica xungo, i aquesta gent, doncs mira, potser sigui l'última pel·li que hagin fet. Però és la millor, et dic, és la millor de l'any italiana. És una de les millors de l'any en general, i a Europa, jo diria que sí. Sí, jo, bueno, no sé, segurament, segurament. És una pel·li, a mi m'agrada molt, d'aquesta pel·li que trenca moltes barreres. És una pel·li que... oi! Espereu, eh? Ja està, sobreviure, tranquils. Que trenca moltes barreres, trenca la barrer del teatre i la barrer del cine, i barreja els dos llenguatges, penso, de manera molt eficaç, perquè hi ha moments que barreja tant aquesta posada en escena teatral, de la pura taula teatral, de l'escenari, amb la sintàxia més cinematogràfica dels primers plans i tot això, hi ha moments que els actors estan recitant gairebé, com si tinguessin una platea, i a l'hora estan amb un primer pla, que és el primer pla, la cosa més bàsica del cinema, la cosa que caracteritza el cine. Llavors, trenca aquesta barrera, trencar una mica la barrera de la ficció de la realitat, que és molt meta. És una piruleta meta. Exacte. A l'hora és un trencament també a la carrera dels Taviane, que no havíem fet... No he vist totes, totes les cases pel·lis, però la gran majoria no tenen res a veure amb aquesta, vull dir, que també és un trencament que han fet ells i una mica un salto de fer. I, a més, és curiós també, la quantitat de dimensions que arriba a agafar aquesta pel·li, tot i passar tota dins d'espais molt reduïts, agafar un oxigen, una pel·li... Bueno, perquè va una mica d'això. Com trencar les barreres físiques, que són les barreres de les cel·les, purament dels barrons i dels murts aquells de pedra, a través de l'art, de la representació teatral, que transporta més enllà on vulguis arribar a tu. I, en aquest sentit, penso que aconsegueix això, també veure'ns el text de Shakespeare, d'una manera diferent, com l'havia vist fins ara, que en cine, i que jo recordia la versió del Mankiewicz, del Marc Lombrando, que era collonant i brutal, però és que no té res a veure. Òbviament són dues pel·lis totalment diferents. Una era narrativa clàssica, i aquesta és cine autural, arriscat i divertit, i molt, molt xulo. A més molt, perquè també té discursos entre positius i negatius. L'art rompe barreres, però a l'hora segueixen estant en una presó. No sé, està molt bé, és molt estimulant, i és una pel·li a la que s'ha d'anar tornant. Vas pensant en ella, no dic que la neu a veure dues vegades seguides, no crec que ningú s'atremés amb això. Però està molt bé, està molt bé. És una pel·li d'aquelles que invita un debat molt sa, i que últimament tenim oblidat, això de cine. Doncs quina era la debatra? Bueno, debatra no, últimament. No sé, para. Ya debe morir en algunos diners, a partir de demà, no? Sí, en algunos diners, segurament al Verdi, i para de comptar. No, i al Renault Las Corts. Sí, al Renault Las Corts. Sí, la cine ha abierto. Exacte, segueix el pleno rendimiento. Alguna cosa més, ja? Sí, hi ha una altra opció, el que fa és que no l'he vista, i és una mica tirar-me la piscina, perquè quan vaig fer aquesta setmana la repassada de totes les estrenes, veig, hasta la vista, pel·lícula de un ciego, un tetraplegico i un paralítico alemany, que marxa en Espanya, amb l'excusa de fer una cata de vinos i tal, per perdre, espera, espera, per perdre la virginitat, que és encara pitjor. Sí, així ens veuen... Bueno, així veuen Espanya a Alemanya, no sé... El país, el país de la fertilitat, molt bé. Exacte. Vaig dir, passa totalment d'ella, però vaig dir, abri la fitxa, perquè passa guanyadora del festival de Valladolid, es piga d'hora la millor pel·lícula, i està nominada el premi del públic al cinema europeu, que això és el que vull dir, doncs serà bona. No sé, nosaltres ja et dic, va d'això, escalofrio, escalofrio, escalofrio? Potser sí, bueno, si us voleu arriscar, la deixem allà. I abans d'acabar, si no posa el guió, parlem de la pel·li que tens en tu camiseta. Quina pel·li tinc a la mesa marranta? Golpe defecto. Això és un sol golpe defecto, el problema real. El Xavi porta samarreta a fer publicitat subliminal, de pelis que us estrenen aquest divendres, de pelis que no m'agraden. Golpe defecto és la nova del Clint Eastwood, i que no t'agrada. No, vaig anar a l'altre dia al Passe, al Passe de Premsa, i ens van regalar als periodistes una samarreta, i dic, doncs, Tate, estem en crisi, no em puc permetre comprar-me samarretes aturibles, la porto. No recomanem el retorn de Clint Eastwood, eh? Deixem pensar, no. Doncs tira la següent cançó, Marc. I, com ja vam començar a menjar la setmana passada, tenim una secció nova, eh? Flemanta, secció nova? Sí. Marc, callat, ja. Sisplau. Vosaltres no us sentiu a casa, però el Marc, que sempre diu que no vol sortir en antena per donar-los... T'està dient coses? És que a mi no m'està dient, ara m'ha tancat el micro. No, no m'està dient res. Però vosaltres no us sentiu, però el Marc ens va dient coses. Llavors, si en algun moment estem parlant, i de cop comencem com a parlar així, com en dubte, és perquè el Marc ens està parlant, micro tancat, obert, com es digui, i no té les gonades masculines per sortir en antena. Marc, t'estoy retando. Això és veritat. I començaré a dir coses xunges de tu, a infringir el... bueno, a faltar-te el respecte, bàsicament, i si no defensa serà veritat. Perdona, Carlos, digues. Noves seccions, si no voleu anar al cine, compreu pel·lícules, és el que hi ha, existe, existe el DVD, i últimament estem trobant moltes, moltes, moltes pel·lis, que valen la pena, i llavors, si sou d'aquells de col·leccionar DVDs, Xavi, recomana així, avui té pronta... Tu és d'Alberman. Com funciona això? El programa d'avui m'estàs dient... Fes això. Jo de lego, jo de lego. Que se'm passin pel cap, així. Com... vull dir, improvisar. Tu és d'Alberman, sí, vinga, pam. Ah, d'Alberman, endavant. Bé, s'han editat ara dues pel·lis d'Alberman. Van de casual. Sí, fíjate, són sueños, i noig de circo, i són xules i acollonants. I, a més, les han editades en condicions. Sí, estan ben editades, amb la qualitat d'imatge molt cuidada, d'audio, molt bé... És un gustazo, la veritat. Totes dues estaven editades. Bé, són dues pel·lis de l'etapa d'Alberman dels anys 50, quan ja havia fet coses molt, molt interessants, però encara no havia fet el gran estallido dels anys 60, que per mi és la millor època d'Alberman. Llavors és com una mena de tapa intermitja que està una mica al limbo, no? Doncs sí, són bones i tal, però la gent no les coneix, tampoc gaire. No són els grans, no és un sèptim, és ell, ni és un fresa salvaje, ni és un... Ja, sona, té de tono, jo què sé, saps? Però són dues pel·lis molt interessants, molt xules, molt diferents, tot i que van gairebé seguides, unes del 53 i l'altre del 55, si no es recorda normalment, amb una pel·li intermitj. I són totalment diferents, i la veritat és que són molt bones dues. Unes sueños és una mena de melodrama que té sortides una mica de clàssiques de... de melodrama clàssic de Hollywood, una mica britànic també, i l'altre, doncs, tendeix que per a l'expressionisme a la mà, és una mica més tot un revolutum d'estils europeus, més de principis de segle, que visualment és una autèntica passada. Doncs, bueno, parlant de les obsessions d'Albertman de tota la vida, en una parella de dones... Ahà? No, que les dues protagonistes són femenines. Albertman havia fet unes quantes pel·lis que giraven al voltant de dues dones, o... I no es pot, no es pot. I l'altre, bueno, doncs... Bueno, digues, va, que... Vinga, aquestes dues les redita a contracorrient, eh? I ja està bé, ja dic, ja està bé que no todo sea doncs això, el septimo sello, que ja tenim quatre, cinc... Dvd, doncs mira, canviant una mica... Sí, està bé. L'altre dia, mirava la... la dvd té cada d'Albertman, la filmografia d'Albertman editada en dvd, i ja està gairebé, gairebé, tota, em falten dues. Hi ha dues pel·lis d'Albertman deixant de banda tota la producció que va fer per la tele, que és molt guai, molt xula i molt interessant, però bueno, a nivell de pel·lis per cine, està tota editada excepte dues pel·lis, o sigui que si et poses a rebuscar per a ell, pots tenir tota la filmografia d'Albertman a casa teva. Jo no la tinc, però gairebé, gairebé. És veritat, és veritat, sóc molt fàndard aquest senyor. La que se t'enténs també és Desierto Rojo, altra... Sí, una altra... una altra edició també dels amics de contracorrient, que... són amics, però les coses com ho siguin, la pel·li és bona, i per això la reconeix. No, és que ara... Sembla com una mica... Però, en fi, sí, el Desierto Rojo és una pel·li de l'Antonioni, que diguem que culmina el que es va anomenant al seu moment trilogia de la incomunicació, que amb aquesta es va convertir en tetralogia. Sí, eren tres pel·lis, van fer aquesta i van dir, bueno, aquesta també la culem, a la incomunicació. És la primera pel·li, com a curiositat, en culo d'Albertman, i diria que és la última protagonitzada per a Monica Viti, una de les primeres muses de l'Antonioni, i posats a musear per a la musa meva també, perquè jo soc mega hiperforat. Cuida't, cuida't. Estic davant de les ones. De les ones. Doncs més igual que sigui, escolta, jo soc mega fan de la Monica Viti, soc tan fan que la tinc un fondó d'escriptori de Monica Viti, cosa que no li interessarà a ningú, però jo dic... llavors això, la primera pel·li de l'Antonioni, és aquesta, el Desierto Rojo, que parla de... sí, de la incomunicació, i una mica de l'aïllament de la persona davant d'una societat que està en continu canvi, perquè s'ha centrat en una mena de triangle murós, triangle romàntic, de tres personatges que estan aïllats en una mena de ciutat industrial, plena de fàbriques, plena de fums per tot arreu, de màquines, de tot això, no? I llavors creeu aquesta pel·lícula un sentiment d'angoixa, i de soledat, i de xunguesa bastant important. En aquest context, ja et dic, es desenvolupa una mena de triangle murós entre la Monica Viti i el Richard Harris i un actor italià que ara mateix no era molt conegut, però, bàsicament, són aquests dos, Monica Viti, que és la dona del senyor italià, i arriba el Richard Harris, i, bé, tenen aquí un affer... Tot el que tenen el Richard Harris. Michelangelo Antonioniano. Una enorme pel·lícula boníssima, per mi no és de les millors de... o sigui, no és la millor de l'Antonioni, perquè el seu nom le corresponde a Blow Up i a la Ventura per Descomptat, i al Grito i a la Noche i a l'Eclipser, i a Sabristi Point i al Reportero, i a totes les altres. Però també està i el desier està rojo, petant-lo tot. Ja està. Doncs ara ja recomano també una cosa que acaba de sortir en DVD, una mica més... M'agrada que m'estires ara, m'agrada molt. Sí, sí, escúpame, va. Afinal, me meto yo en estos jardines. Jo recomano a Homeland. I per què ho faig? En tant de altres coses, perquè hi ha una dona que ens està escoltant ara, una de les dones que ens està escoltant ara, i per qui ha sortit, mira, la pel·li de festival. Home, la pel·li de festival. O no zan en casa. És culpa meva, la pel·li de festival. Això és així. Una d'elles va dir, llamaré el dia que oléis de Homeland, a que no sabéis que acaban de editar en DVD. Truca, ara mateix. Llamé ara. En tot cas, mentre estan, recomanem a Homeland per què està seria el moment. Remarco un mentre tant. És més, queden 15 minuts de programa, i pararem el programa quan acabem de parlar de Homeland. Fins que truquis. Però truca. Homeland, la sèrie del moment, i guanyadora dels blovos d'ors, i dels Emmys, i de tot plegat, marascudíssimament, jo crec, perquè és una de les grans sorpreses d'aquesta temporada. Una temporada cada cop més bona de la passada. Temporades portem una mica huérfanes d'aquelles sèries que agradin a tothom i que realment lo valguen. Aquesta, lo vale. La sèrie que acabi la segona temporada, que està al punto. Dic que aquesta edició d'EVD està molt cuidada, està molt ben presentada amb un d'EVD sense d'extres, i que, clar, tornar a veure la Claire Denys i, com has dit, el Damien Lewis. Haciendo de las suyas a que no saps si viene, no viene, si es bueno, si es mal o... Bruce Willis més Pablo Montos. Més aquell, més l'altre pel Roig, més el Roig de Roma. Més aquest, sumes els tres i ja tens la combinació perfecta. Ja sabeu, gent de la 24. En fi, una sèrie de gran qualitat que ara s'ha dit a la mà de 20 Centro i Fox, si no m'equivoco, i que ens portarà a sentir el primer clip sorpresa del concursador de Flutho. No m'havia oblidat. Quan el Marc no es deia de casó, tirarà el clip secret per endavinar a quina pel·lícula sèrie còmica el que sí ens estem referint. Marc, tira'l. ¡Paco, peco, chico rico, insultó de moró loco a su tío Federico! Y le dijo poco a poco, Paco, peco, chico rico, insultó de moró loco a tu tío Federico! Y le dijo poco a poco, Paco, peco, chico rico, insultó de moro loco a su tío Federico! Dame un murreo chico! Bueno. Aquest és el primer dels dos clips sorpreses. Heu d'endavinar a què se refiere i ja ens estan preguntant en mayús cures què coño és això? Doncs, l'heu d'insertar. Si l'inserteu mini-punto per a vosotros i ja sabeu que al final de la temporada ho premio. Que de moment ja té dues cosetes al Pac. Un burre i un de UD. Un burrell. L'altre dia em comentava una de les nostres ullens. Una. Una de elles. Està més important. Una de les més importants. Que per què no posem els clips en versió original? Sí, és veritat. Aquest clip és tan mític, aquesta cosa és tan mítica, aquesta cosa sorpresa, que m'he posat en castellà, perquè en totes les coses m'he d'avalar gana. Jo no necessito ja més explicacions. Doncs ja està. Molt. Veus? Marc, brou. Talles el ritme. Marc, jo no el sento. Jo tampoc. En fi, Xavi, parlar de còmics. Encara no has parlat de còmics avui. Bueno, no. No sé si tira algun tema. Tu? Sí, vinga, còmics. Què vols que parli? Deixa-us collir el tema dels còmics. No sé, jo pensava que parlaríem avui de saga i no de saga. No, parlem de Max. Ah, d'acord. No podia haver res més oposat, que Max que ha publicat va por. Finalment. Que separe el mundo que Max ha publicat. Obranova. Bien. No sé si potser no és el que va fer, però és el que va fer. No sé si és el que va fer. Ja s'estan flipant. Ja t'arrabava Max. Després de deixar-nos com ens va deixar fa 6 anys, amb Berdina i Lliperrealista, ens va deixar contents. Però no va dir tristurs, però no sabíem que ens vindria un període de 6 anys. Ha fet cosetes entre mitjans, però no havia fet cap obra llarga el Max. El Francesc Cap de Vila. Giarra. És una cosa que en va fer el Max. M'explico tot aquest vapor, fa bastant de temps que està preparant. És un alumne hipermega complex. Que no ho sembla. Ara m'estic fent al sol. És molt complex, però no ho sembla. Jo suposo que deus ser complex. És que porta molt de temps. Però no només per això. És un album complex. Parla d'un senyor que decideix anar-se al mig del desert de tota aquesta vida moderna, xunga que portem, i se'n va al desert a trobar-se amb si mateix. I veia si s'encontre consigo mismo. Se'ls troba amb si mateix i amb una sèrie de personatges que volen a metàfora pura i que l'enfrontant amb si mateix, amb la seva esposa, amb les seves interioritats, amb les seves coses amagades en el subconsciente i en la parte más oscura de su mente. I a partir d'aquí, doncs, parla d'aquesta apopeia minimalista i totalment interioritzada d'aquest senyor, d'aquest pobra estreta que se m'ha parlat. No he parlat de Max, suposo que no necessita presentació, però jo el presento igualment. És aquest mitiquíssim pop de la Sena Underground catalana, que no he diria, obviament, a nivell estatal, doncs també és un senyor racunacudíssim que va néixer aquí a Barcelona l'any 56, va treballar per el rollo, el rollo mascarado, que fan cine mitiquíssim, diria que el va fundar ell, fins i tot. Ha estat a Matarratos integral per descomptat del Vívor, que va fer la mega explosió, per qui va fer Peter Panck, el mitiquísim Peter Panck que va néixer a les pàgines del Vívor, també seu, el personatge Gustavo, i es va inventar, nosaltres som els muertos, també aquest fan cine emblemàtic a la Sena Barcelona, i molts de nosaltres jo personalment el vaig conèixer per la biblioteca de Turpin, que era un còmic que es publicava a les pàgines del petit país. Podia tenir 10 anys, o sigui, em sembla que era l'any 91, quan 91 o 92, sí, em sembla que sí, el 92, tenia 10 anys, quan es va començar a publicar aquesta cosa, que és la biblioteca de Turpin, que era un còmic bastant anant de l'olla, i supercreatiu, i superguai, i ens va enganxar moltíssim, això era del maco, jo el vaig conèixer en aquest moment. O sigui, material mític, això ja sentiment la flor de piel. Sí, no, encara que no el conegués, és que és un tio tan important, i tan guai, i tan potent a la Sena Nacional, que és que mereix la pena. Llavors, clar, saber que ara s'ha dit aquest vapor de la mà de la cúpula en castellà i català, doncs és una autèntic notició, perquè és un còmic que no només té un contingut brillant, sinó que té, òbviament, una forma impecable, com ja no cabia ningú de dubte que l'ha acabat formal, és brutal, amb una entintat preciosa, i amb una planificació i un domini del tempo i del ritme, doncs, com un solo maestro podria controlar. Llavors, és que a mi se m'acaben els ològics, se m'acaben els epítetos. És vapor, és max, és maxis vapor, vull dir, ja, fijo, segura, el cae, tiene que caer. Què? Sí, sí, ja està, no podies deixar-lo d'altra manera. Jo crec que aquest programa, algun dia, ens denunciarà per gastar tanta pasta, per fer gastar tanta pasta, els estres. O per gastar tants atractius, per més que no. Però hi ha hagut una setmana que recomanem coses... En fi, bueno, escolta, però ja la cultura val diners, és una merda, no hauries així, però és el que hi ha, però sempre són diners ben invertits, que ho sé, pais. Bueno, va, sentim això. Bueno, anàvem a sentir una estoneta del Mike P. Hinson, que és un altre caber dissabte a les saladors de la Polo, però no ho farem, perquè anem fatal de temps. És que anem molt malament, no? Què sembla si parlem de l'Osehuena amb aquesta música? Deixi aquesta música, ja l'has tallat. Marc, gràcies. Ah, molt bé, molt bé, és que jo aquí no... Bueno, només dic això, que el Mike P. Hinson ve aquest dissabte també a les 8 del vespre per 20 pavos, a la Polo 2. Tu crees temes del seu rector, que és bastant impecable. També en mans de topo a les 10 i mitja, no? Bueno, volen, es pot estar una mica... Encara pot ser una reglillo, sí, pots anar amb tots dos. Sí, en fi, parlem de sèries, va, parlem una mica de sèries. Seguim esperant, uno, que acabi la primera remesa de sèries i estrenades, estan a puntet d'acabar, porto el campanyer, los muertos vivientes, etc. I alhora anem buscant novetats que valguin la pena, i cada cop ens costa una mica més. Ara, on hem trobat la nova recomanació per aquesta setmana, doncs a Channel 4. Channel 4 surt Secret State. Secret State. Jo he parlat dels facultats, he de dir que aquí en Piles. Jo estic ja en aquest punt. Aquesta temporada és que l'he encarada diferent i en Piles. No sé què és. Hòstia, de debò. Bueno, sí que és, veig de dir que jo i me n'has parlat, però realment no... Vale, doncs t'ho explico. És la nova sèrie de... Bé, la mini sèrie, són quatre episodis de 40 minuts que descun. No sé què és l'últim canvi de la troca, de moment són quatre episodis de 40 minuts. L'últim canvi de la troca, és la sèrie de TV3, que és el creador o director de molts episodis de Royal Pains. I és una sèrie en pedigri. És la sèrie en pedigri britànica del moment. Per què? Perquè la protagonista és el Gabriel Byron. I pràcticament tot l'equip de jugó de tronos. És a dir... Sí, sí, sí. Mira, jo n'he rescatat tres, però sé que n'hi ha algú més que perdut. Ralph Aynson, Jamie Shields, Syves, o Charles Danes. Sí, sí. Tio Winlannister. Ah, vale, vale. És una sèrie molt complicada. És una sèrie bastant exigent. No podeu veure'l en plan. Veus els dos capítols ràpids i els comento en el fluxo. Error, els hauré de tornar a veure, perquè, si no, no us en recordareu de res. Doi fe. Per l'experiència empírica. D'una banda, hi ha una catàstrofe petrolífera. I, d'altra, hi ha un accident aérei. És una sèrie molt complicada. És una sèrie molt complicada. És una sèrie molt complicada. És una sèrie molt complicada. No podria ser un accident aérei on acaba morint el primer ministre anglès. Ah, sí, pum. Vinga, no haig de ser la maniana. Així comença la sèrie. A partir d'aquí, el Maurí den Wern, és el que ha d'agafar fins que s'equilibriu una mica la qüestió el poder de decisió que hauria de tenir el primer ministre en general. Totes les sèries són una sèrie política, molt seriosa, amb unes conats de menaces terroristes. No se'ls ven bé perquè es ha caigut l'avió aquest del primer ministre, i aquesta... Perdó, quants avions cauen a les sèries? Ujo, si m'han comptat els del primer capítol de Revolució, on cauen tots? Des de la nostra, totes les sèries han caigut un avió dos, mínim. L'ostra, això, els marcians aquells del dia i vent, els Revolució. Revolució comença a recaure, els sims... Aquí no se sap si cauen o exploten. No se sap, de moment, només portem dos episodis, dos episodis a mesos, i hi ha encara aquesta intriga. S'està veient que potser el pilot estava vinculat a un destoterrorista, potser sigui tot un estratègema per carregar-se el poder polític actual. Potser estigui vinculat tot el catàstrofe petrolífic a un poble dels estats del Regne Unit. No se sap, hi ha una sèrie de misteris, tot fet amb una sobretat espectacular, té una qualitat emocionant, a nivell tècnic està molt bé. L'únic problema és que potser pegueu un poc de ser massa freda. Allà arriba un poc i dius... Bueno, sí, però me tengo que enganxar a todas estas. Vale, sigui típic producte... Sí, o que bo que és, és molt bo, i en quantes qualitats té, com estic avorrint, no? No, no, avorrint tampoc, però no és allò que diguis... No és allò que... no és home, l'en, saps? Home és també sobriat a... Sí, però té allà l'actualitat, això de la cosa. Aquest no, però també perquè ho aposten per un hiperrealisme... Partint d'una situació bastant complicada a nivell de possibilitats reals, després tirada realisme, i hi ha moltes entrevistes, rodes de premsa, reunions i tal. Però està molt bé, tu, està molt bé, t'has de constenciar, però un cop la comença a saber, la cosa val la pena. És la gran recomanació d'aquesta setmana, i jo crec que a final acabarà sent una de les grans de l'any, com a mínim d'aquesta temporada que acaba de començar. Molt bé, doncs l'apuntem, l'apuntem a aquest secret state... de Channel 4, que costuma ser bastant garantia, també. Sí, sí, Channel 4, rara veg, en la caga. Aprofitem i tirem un segon clip per acabar d'endavinar aquesta cosa secreta d'anyet. Bueno, ja crec que no... Jo crec que l'han sortit bastant de gent, ja, pel xat. Diria, diria. I, a més, en aquesta coreografia... Mira, ara ens diuen en les gràcies. Ah, sí? A bona hora. Tens un efecte de sol, eh? Ah, ahí está. Això vull durant tot el programa, Marc, sisplau. Això era el final del clip, eh? Vale, vale, també, també. Molt bé. Digues. Ara ja, prou, ja, no? Ara no feia gràcia, això, eh? Prou. Prou. Ui. Vale, va. Vinga, digues. Parlo jo? Queden 3 minuts. Doncs mira, aprofitem i recomanem. No, no recomanem. Parlem d'una altra miniseria encara més petita. Dos episodis. Dos episodis. Això no té ni categoria de sèrie, no pot. No, sí, perquè farem un mini especial, que ja veurem si ho fem si continuem la setmana vinent. Hola, vinent. Un mini especial de minisèries. Sí, sí, sí. Vale, dos miniseries. Sí, eh? Comencem en coma. Comencem en coma, sí. Comencem. Comencem en coma i de quina sèrie parlem? De coma. Coma és una miniseria de dos episodis, basada en un llibre del Robin Cook, que no és Michael Krypton, peça que l'intente, ni és Stephen King, peça que l'intente. I és una pel·li que, de fet, m'entén la seva gràcia perquè el llibre ja va ser adaptat als 70, finals del 70, pel Michael Krypton, precisament, amb Michael Douglas. Molt interessant pel·lícula, jo soc molt fan d'aquesta pel·li. Sí, per això dius, hòstia, fan... M'ho fan tampoc, però m'agrada. Està ahir, està ahir, en el post. Sí, cada cop que la fan, la torno a veure. És una d'aquelles pel·lis. Doncs per això era interessant veure aquesta pel·li, i a més era interessant perquè la produeixen els germans Scott. És a dir, és l'última cosa que... Sí, ex-germans Scott. Ex-germans Scott. De fet, ja ens diuen que te'n quem. No, el Marc està fent el xorra. Eh... El Marc està fent de si mateix. El Marc està fent de si mateix. I comença amb I'm Loving Memory of Tony Scott. O sigui, que empieza ahir el... I després seria d'aquí, va, doncs, d'un hospital on molts pacients, molts, tot i que siguin submesos a operacions no gaire complicades, acaben cayent en un coma profundo. Dius, inexplicable. Quizà no, quizà no. Hi ha, hi ha, hi ha, la doctora jove de torno, que a un està estudiant de Rollo Anatomia de Grey, que es posa a investigar, i troba una xarxa de mentides i d'interessos de grans empreses al darrere. I no direm res més per si la voleu veure. Que, bueno, pinta bé, és... és guai. És sense ficció d'aquesta transportada a la realitat, no? Sí, sí. Aquesta sense ficció que... que ens mola. I, a més, tenia molt bona pinta aquesta sèrie, per què surten, doncs, la Gina Davies, el James Woods, el Richard Griffiths, no? Massina de menos. La protagonista de l'Aure Nambros, que, bueno, també ha sortit alguns. Home, és la... és la... Fischer dels Six Feet Thunder, no ho foten. Ah, exacte, exacte. És una mica... perds una mica el temps, eh? És molt virtual i molt irregular. Cadaríem dos segons, eh? Vale, adéu, amics! Bona setmana a tothom, moltes gràcies per ser aquí. Adéu, cuideu, Xavi i el Carlos. Adéu, Marc. Adéu. Fick, come on, girl! Fick, come on, girl, you gotta get back up!