Condensador de Fluzo del 10/1/2013

Mira com tenia aquesta magnificenta yr Engineers als Estats Units. I don't know what to do to your soul, it's best to see you. You are the kind that has been in search of you. Many lives have brought you to recognize that you should lie down in your head. And as you stand by the plain fantasy has a stone for you. Blow a light when you see it blue. It's your day, sunny day, all your dreams come true. As you fly, it is fine. With the wind, as you fly away, give a smile from your lips and say, I am free, yes I am free, now I walk my way. Come to see victory in a lack of fantasy. Love and light for you and me to behold to your soul is best to see. You are the kind that has been in search of you. Many lives have brought you to recognize that you should lie down in your head. Ràdio d'Esvern ens fem escoltar 98.fm. Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Hola! Bon any! Hola! Hem canviat d'any però no hem canviat de com si fos cap d'una d'entrevista. No sabia de acabar el món, vam dir, s'ha acabat el món, adeu, fins mai! Exacte, tots els que veu enviar la verda al vostre jefe pensant-vos que s'ha acabat el món, doncs ja us esteu disculpant. Bueno, doncs re, hola tothom, és que li cau del Carlos. Hòstia, no hem preparat res especial, avui que és el capítol de Tornada, després del Hayatos. Doncs no hem preparat res especial. Bueno, tu, aquesta entrada tan espectacular i ja... Sí, hem posat aquest tema com més guai ja està. Hola, l'Estigl, què tal? És que l'Estigl ens està ja sentint ja... La primera, eh? Sentint i veient, via chat. Exacte, podeu fer-ho tots vosaltres, els que ens en diuen per la ràdio, doncs us podeu connectar al 3vdoples.radiodasvern.com i tenir un chat fabulós i fantàstic per fer companyia a l'Estigl, i a nosaltres i dir-nos el que vulgueu. Parlant de dir-nos coses, heu tingut 3, 4 setmanes, no sé quan hem estat de Perón. Podeu trucar al 93-3-7-2-3-6-6-1 i dir-nos que heu vist, heu vist alguna sèrie, heu vist alguna pel·li, heu llegit algun llibre, algun còmic, heu anat al teatre, algun concert, expliqueu-us les vostres vides. Home, temps ni algú té, vull dir, molta família, molta comelona, però... No sé, qui més que menys haurà vist una pel·li, aquest... Tothom ha vist els miserables. Tothom, confesseu, confesseu. Truqueu i dius que heu vist els miserables. Exacte, i aprofiteu. El nostre tècnic de so ja comença a fer així, no sé, l'he vist i m'heu semblat un tostón. No, ni tan sols l'he vist, m'has semblat un tostón sense l'he vist. Molt bé, Marc, viva tu i tots perjudicios. De veritat, és que què fèiem amb gent? Sí, si... Pesadilla antes de la vida, diu el Marc, avui. Ah, mira, jo també l'heig de veure, molt bé. Això t'ha sentit el Carlos, perdona, Marc. Si m'ho dius a mi, que és quan estic parlant jo, i a ell no, bé, molt bé, perfecte, estupendo. Bé, doncs això, que us donem la benvinguda, ens presentem. La gent del condicionador de fluzó. I tirem endavant aquest programa que per no tenir preparat, no tenim ni preparat personatge d'ara setmana. No, sí, però la dediquem a algú. Sí, ens hem tret una mica d'alemàniga. No sé si és de vestuaris o de maquillatge, però l'únic espanyol que està als Oscars nominat? Exacte. Avui, quan ens enganya la tele i poseu el tenen notícies, potser el telenotícies meu, però si posava el teledièrio de la primera, doncs sentireu que hi ha un espanyoli denominador dels Oscars, un dels Oscars més importants de tots, una de les categories més bàsiques, per la qual molts de nosaltres ens quedem tota la nit esperant, mirant que és millor, millor, maquillatge o vestuari. I, bueno, hi ha una espanyola allà, no? És el més important. Orrugullo Nacional. No, no, clar, orgullo nacional. Los miserables se ha de veure, fem, bueno, hagamos un poco de caja i ja està, li dediquem al programa, aquesta merda dedicatòria, doncs va per ell. Va, tira. I'm Johnny Cash. I hear the train are coming, it's rolling round the bend, and I ain't seen the sunshine since. I don't know when I'm stuck in fulls and prisons, and time keeps dragging on. But that train keeps rolling... Bueno, comencem, tirem programa. L'estiguer el pobrat està sol, de moment. Feu-li una mica d'acompanyar, diu que no li ve de gust. Veure a los miserables. A mi tampoc. Bueno, ja l'hi vaig veure i... Fia les vistes, jo. A mi tampoc en gran greu. Bueno, jo tinc un problema aquí, eh? Jo tinc un problema. Sí, jo tinc un problema, perquè l'hauràs de veure per rigor professional. Però abans de tot això, parlem una mica de llibres, i no és casual que estiguis sonant al Johnny Cash des d'aquest Folsom Prison Blues, que és un dels temes, el tema el qual hauria, aquell directe des de la presó de Folsom, perquè avui ara mateix parlarem d'uns llibres. Ja aviso, ara, que són tres llibres. Els tres són molt autobiogràfics, i dos d'aquests, doncs, tenen a veure amb pressons. Bueno, he dit, els tres són molt autobiogràfics, però, a més, el còmic del qual parlarem més durant el programa, també tindrà una forta de carrega autobiogràfica. Ho dic perquè després direu, aquest tio, com es repeteixo? Bueno, és el que hi ha, són autobiogràfics. Llavors, dos d'aquests tres llibres que presentem avui, com us dic, tenen a veure amb pressons, perquè els seus autors han estat ingressats amb pressons, i els llibres van sobre pressons. Comencem. Resulta que l'editorial Sahalín, ara mateix fa tres anys, està celebrant, està de Nora Buena, perquè està celebrant els tres anys magnífics amb un català que tenen bastant impecables. Sempre ens han volat molt els llibres de Sahalín. Acumulen, hi ha 30 dítols en tres anys, de manera que tenen un repertori bastant intens i bastant xulo on triar. I nosaltres, doncs, ens hem dit això, hem dit, mira, aprofitem aquests tres anys, i parlem de tres llibres que ens han impactat, que realment no són els últims, no són les seves referències més recents, però són tres que ens han volat molt, que ens han volat, i que, a més, tenen una qualitat indagable, vull dir, que són tres pedazos de llibres. Anem per part? Bé, comencem per Edward Banker. Edward Banker és el primer dels dos prófugos que... No va arribar a fugar-se, però ex convictors que produïts en la secció d'avui. Edward Banker, un de... Bé, tenen ja unes quantes referències per Sergelín de Edward Banker, però de la que us parlem avui és la Fàbrica de Animales, que és una mica el llibre... Sí, en sona? Sí, és que se'n va parlar, perquè és una mica el llibre que l'ha adonat definitivament a conèixer entre nosaltres, és un senyor que... que, bueno, ja no és entre nosaltres. Vull dir que el llibre ja és antiquet, però s'ha dit, ara, i va en el seu moment, que ja fa uns quants mesos, em sembla que va ser fins i tot el 2011, si no recordo malament que es va dir a la Fàbrica de Animales, que va ser un llibre molt important, perquè és realment... està molt guai. Estem seguint el marc que està sortint de l'estudi? No, no va agafar una trucada. Ahir, llàstima, llàstima. Bueno, en fi, doncs això, com us dic, és un llibre molt autobiogràfic, perquè aquest senyor va estar entrant i sortint de la presó, va estar a més de dues llocades al tio internat allà, o sigui que sabe de lo que se habla, i, a més, és un gran escritor i un gran guionista, o sigui que és un d'aquells tios molt de l'estil de Hollywood, molt del costat de Hollywood, un tio que s'ecodeia una mica amb la crema Hollywoodiense, però a l'hora també ha tocat una mica els barrios bajos onos. Exacte, perquè els seus ensenya que els seus pares van tenir algun problema, van acabar de divorciar, no sé què, el tio s'ha quedat cap a Crocker, i va, bueno, allò que va dir, què va, ara, delicat o delinqüente. I, a partir d'aquí, va començar a agafar experiències, agafar vivències, i va construir un corpus narratiu que té, en aquest, la Fàbrica d'Animales, una mica sujoya de la corona, no? De què va aquesta història? Va d'un noi que ha ingressat a la presó, un noi jove, i que allà es fa una mica un popilo d'un dels caïans allà, es fa mentor d'ell, i al començ d'entro de tots els humundos de bajuna i de xunguesa bastant importants. És un llibre de du, és un llibre bastant brut, hi ha baralles, on hi ha conflicte racials, hi ha una mica de tot sang i fetge, una cosa que és bastant intens, i que va rebre una adaptació, per cert, del cine, a l'any 2000. A veure si ja està més bona. Igual és d'aquí. Quan ho has dit, no hi he caigut, però deu ser d'aquí. La Badriz i l'estifo Xemi, és d'allà Animal Factory. Amb el nen d'Amèrica en història, que és alguna cosa d'aquí. Correctament, a Meduar Furlong, i qui era l'altre personatge? William Dafoe. Hòstia, si ho tenies apuntat. Ja està. De fet, jo no me'n recordava, he hagut de consultar. Sí, ara que ho dius, sí que me'n recordo. Tot cal vol, tio més. Jo no la vaig arreglar. El llibre és fabulós i fantàstic. Però és una mica dur. Tenia una alternativa, també, de Sahalín, que és En el Patio, una novel·la de Malcolm Braily, que també és un dels habituals de les carteles d'Estat. Ves que en 2013 continuem amb el bon rotllo. Sí, bueno, ho canvia. Optimisme. Sí, sí, sí. Doncs això, el Malcolm Braily va a prendre molts apunts de les seves llargues vacaciones en cárceles, estatales, i va escriure també part de la seva obra, com aquesta, En el Patio, que a diferència de la de l'Edward Banquer, és una miqueta més optimista, però potser és una mica més lluminosa, no és tan intensa, no és tan dura. És més coral, no segueix les aventures de dos personatges, sinó que es fixa en la fauna. És com allò, com qui entra en una presó i comença a mirar, a veure què passa, i veu que hi ha unes persones que es comporten d'una manera, unes altres d'un altre, i llavors què passa? Que hi ha el típic xiflat, el típic il·luminat, el típic no sé què, no? Llavors és una mica un apunt al natural. Hi ha bastants anècdotes, bastantes coses divertides, bastantes moments, diguem, còmics, altres una miqueta més durs, però és una miqueta... Ja us he dit una miqueta més. Tu dius que aquest senyor va estar s'enquintint, malament, us he ingressat a veure el tio... Un clàssic allò. Sí, un clàssic, entre els clàssics, no sé si va trepitjar el catrat, però ja seria l'home, eh? En fi, això, llavors, el que fa aquest Malcolm Rayleigh és mostrar una certa simpatia, un cert carinyo que va de tot aquest mundillo, i cap a uns personatges que, si bé, reflecteix la seva esquizofrenia, la seva escola i les seves manies, doncs sí que té aquesta mena de complicitat de la persona que els ha conegut i que ha compartit no cel·la, o sí cel·la, cel amb ells, directament. És molt xulo, es llegeix molt bé, perquè és un toxo de 400 pàgines, tampoc és que sigui molt llarg, però són anècdotes i són aventurilles, i està molt bé, és molt xulo, i poc a poc, o més ben dit, no, al contrari, molt ràpid, se li agafa carinyo als personatges de seguida, els comença a conèixer, i ja et comencen a caure bé i tot. És molt guai. No és que sigui una cosa molt recer, m'ho dic, ja té els seus anys, però es manté fresca i es manté impactant. És a dir, que Stephen King no va inventar res, no? Stephen King mai ha inventat res. A la seva vida. Allò de la Milla Verde, oh, que bonida! Ah, la Milla Verde. Allò de la Milla Verde, tenia una curiositat, jo me la vaig llegir en el seu moment, quan era adolescent. Per entregues. Sí, era per entregues, jo la vaig llegir per entregues. Sí, sí, me'n recordo que eren uns llibrets primets que anaven sortint. Era que xondo, tenia la seva gràcia, després el llibre, doncs no tenia molta qualitat, però... Que raro. Stephen King, el viejo King. Va ser divertit. Reprenc temes a Jalín, recordo que hem parlat de la fàbrica d'animales de l'Edward Banker, hem parlat en el patió de Malcolm Brilly, i ara canviem una miqueta d'aterns, no molt, una miqueta, per parlar d'afante, un legado de escritura, alcohol i supervivencia. Un legado de escritura, alcohol i supervivencia. Fante, qui és? Fante, va, John Fante, pregunta d'examen. Tutte, tutte, tutte, tutte. Escriptor nordamericà Angelino, que va escriure uns quants guions també pel cinema, i que ara el seu fill, Dan Fante, està exacint, el John ja es va morir fa uns anys, i llavors el Dan Fante està una mica agafat al relleu del seu pare, i fa aquesta mena de novel·la bastant realista, però bastant bruta. Parla, doncs, també, de la gent de Los Angeles, però no de la alta alcúrnia, sinó d'aquests que estan tirats pel carrer, gairebé. Té un binòmio de llibres que segueixen les aventures de Bruno Dan, Bruno Dan, que és el seu, sí, això ho dic de memòria, és una mica el seu alter ego. És un tio, doncs, drogota, que es porta a fatal amb el seu pare, i es veu molt bé en aquesta novel·la, que es diu Fante, un legador d'escrit d'alcohol i supervivencia, que és una mica la seva pròpia història, la història de la seva família i de la relació amb el seu pare. O sigui, tu llegeixes aquells dos llibres que, per cert, es diuen ChumChange i Muchka, també estan editats per Sahalín, llegeixes aquelles dues històries després, llegeixes l'autobiografia, i dius, vale, ara l'entiendo, to, to, quadra, este tio, es así. Què és això, Marc? Tu què m'has fet, que ho sàpigues? És gran l'Euskí. És gran l'Euskí. Bé, ben vist, gràcies per la gran l'Euskí. De vegades, el Marc té arran que és gran l'Euskí. Doncs això, el Dan Fante explica la història de la seva vida i de la seva família, doncs a partir de capitulets petits que rememoren tota aquesta vida d'immigrants italamaricans, el seu avi era italià, una mica com el que feia el gait alís, aquestes cròniques d'ital-americanos, que són tan guais que els ital-americanos tenen aquesta cosa. Tenen, fan una autobiografia superguais, perquè veus això, aquest ambient d'immigrants, d'adaptació a un nou món, tenen aquesta història, aquestes necessitats, i han d'obrir-se a camí en aquest món, que al principi era estrany, però a poc a poc van agafant. I els llavors, el John Fante ja és segon, tercera generació no és igual, ja està assentat, i va fent les seves mogudes, els seus trapitxells amb l'agenda Hollywood, les seves novel·les i tal, i mentre estan atuïnant el seu fill al Dan Fante, ha sigut nació. Hi ha un capítol en concret, que explica la història de la seva primera borrachera, i la va tenir en 4 anys. Sí, perquè veigis com a tot el jove vecino. Sí, bueno, lo típico. No, no, no, no, no va ser el xupete, va ser per la seva propia mano, va veure una ampolla allà, i va dir, vull apimplar-me'l, a veure què passa. Va estar content tot el dia, i els tres mesos, suposo que ja no va estar content. Vull dir, perquè veigis una mica per on va la cosa. Doncs això, el d'enfant, t'explica aquestes històries, moltes més, bastant trucolentes algunes, però és un llibre que es llegeix com una novel·la, tot i que és una autobiografió, es llegeix com una novel·la, i, a més, està amenitzada amb fotos. Sí, els veus els caretos. Sí, també és gruixodet, però té fotos. Els veus les cares i les històries, i pots fantabular una miqueta al voltant d'aquestes persones, que eren bona gent, a la seva manera. Tela, les coses que explica el d'enfantet, tela. En fi, són tres dels llibres xulos que podeu trobar editats per Sahalinka, recordem, fa 30 anys, i que tenen, com us deia, un catalac bastant extens que es llegeix fins i tot a Títols, vols canviar? Digues, digues. És que l'Edward Bunker, molt, molt, llavors de l'Edward Bunker, també hi ha editat, no hi ha vestia tan feroz, i la darrera referència que n'ha editat d'ell, que es diu Little Boy Blue, que em sembla que era ja l'últim que faltava per editar del Bunker. A part d'això, Kenneth Cook, el Coal Asesino, i la Garto Astronauta, dos llibres, sí, dos llibres. No, són dos llibres, algun és el Coal Asesino, i l'altre és la Garto Astronauta, molt divertit, molt recomanable. O el Patrologia és de Sayar Pliéplín, que també és una de les referències, de les darreres referències que han editat Sahalín, que ja ho recomanem encarecidament. I veus, darrere d'alfum, jo hi veig por. Podes tirar els cabells, de la gent que m'estima, com tu. Hi ha una teta convertida, m'han portat a dir mentides, que no tenen cap sentit, no se les creu ningú. A vegades tu t'esforces, a vegades tu t'esforces, a vegades tu t'esforces. Escolteu, que sona la Maria Rodés, amb el seu mirall del sueño triangular, aquest disc que ha tret fa poc i del qual se n'ha parlat tant i tant, i que ve a presentar-lo a la polo demà mateix. Demà és de Vendres, no? Demà és de Vendres. A partir de les 9, quan obren les portes, i per un módiquísimo precio de entre 10 i 12 euros, podreu veure la Maria Rodés presentant el seu material. És molt guai. Que, per cert, mentre l'escoltàvem, anàvem així una xat, no? Ja un alcemi barri diu... Radueix el jòbit. No era perfecte. Sí, ja estan parlant del jòbit i ha fet un resum, no? Sí, ha fet un resum perfecte. Diu, plano aéreo, soy hijo de tres puntitos, plano aéreo, soy hijo de tres puntitos, plano aéreos. Afectivament, això és... El jòbit és a 100. Al 180 minuts del jòbit. Ja pots tirar el següent tema. Moltes gràcies. Entrem ja, que al final sempre ens pillarà el toro, que ja ens coneixem. Sí, ja porten 20 minuts d'una sola secció. Quan has parlat de 25.000 llibres... Tocava, tocava. Doncs ara parlo jo de dues pel·lis, i després tu ja em diràs si em parles d'una tercera. Va, vinga. La primera, per fi, què s'estrena aquesta setmana, amor? Sí, dime què s'estrena aquesta setmana, amor. S'estrena, amor. S'estrena, amor. Ah, vale, vale. Amor és la... No sé què està pensant. És la nova pel·lícula, la última pel·lícula de Michael Hanecke, que ve després d'apetar-lo tot amb la cinta blanca, i ara ho torna a apetar tot amb una pel·li que no té res a veure en l'anterior. I que justament ara, mentre sentia amb les nominacions dels dòscars allà, a l'hora de dinar, ha tingut fins a 5 nominacions d'òscars. O sigui, aquesta pel·li és Canelans Rama, que és una història molt senzilleta d'una parella d'autogenàries, si no m'equivoco, que viuen prou bé a França, són tots els francesos, i de cop i volta la dona té un problema. El seu cos comença a dir-li basta i comença a... bueno, a allà propi d'aquestes edats. Li passa la dona, i per tant l'home és que s'ha d'encarregar una mica d'ella i ja està de seva... Bé, pràcticament fer-ho tot per ella, perquè ella queda mig cos paralitzat, i a partir d'aquí és només el principi donar una història bastant trucolenta, a nivell físic i anímic per aquesta dona i per els espectadors, evidentment. A tot això dius, bueno, sí, n'he vist moltes d'aquestes, no? Al final, pel·lis de gent gran, que es fa bé ella, és el que hi ha. És el que hi ha, i si no us agrada, us hi poseu fulles, no? Sí, sí, és que... Home, tu, una mica de sensibilitat. Exacte, precisament sensibilitat, i sensibilitat és el que posa el Michael Haneke, que amb el seu habitual saber fer, aquest tio és un dels millors directors que hi ha al moment, i ho torna a demostrar en aquesta pel·li, doncs sap otorgar a la pel·li la tendresa necessària, perquè ens creiem aquesta història, i a l'hora, una crudesa bestial, a l'hora de retractar tot aquests problemes físics, com es veuen tots, tant des del punt de vista d'ella, com des del punt de vista d'ell, que és l'home que ha de mantenir una mica els mòbles, des del que es manté una mica més entero, intenta ser el punt fort d'aquesta relació, evidentment. Però, clar, vas veient que això està cada cop més inaguantable. Important per aconseguir aquestes feines, doncs, evidentment, els dos actors, el Jean-Louis Trintignant, ja, sí, com ho suena. Com ho suena. El Jean-Louis Trintignant, que ja el van veure, és un clàssic que ha sortit des del conformista, aviament el domingo, en fi, ha treballat amb Bertolucci, Trufòs i tota la pesca. Com un gran, un gran, el cinema. Hola, Emmanuel Riba, que de fet va guanyar... No sé si ha arribat a guanyar algun premi, algun premi a Canes o... No crec que no, no? Qui, perdó? La Emmanuel Riba, l'Electriu. En algun moment de la seva vida? No, per aquesta pel·li. Per aquesta pel·li? No, no, em sembla que no. Encara no, però crec que l'han nominat alguna coseta als dos, els globus d'or. Ara, ara, ara... Ja en parlarem, ja en parlarem. En tot cas, tots dos són absolutament perfectes per aquesta pel·lícula, i, a més, tenen una filla a la ficció, que és l'Isabel Hubert, que, bé, perfecte, ja s'ha dit tot sobre ella, no cal dir res més. Cal dir que ha guanyat la Palma d'Or, que ha guanyat fins a quatre o cinc premis al festival del cinema europeu, director, pel·li, actor i actriu, precisament, i que, per fi, s'estrena. Justament la setmana en què opta el globus d'or a millor pel·li extranjera de guanyar, sisplau, que no guanyi intocable, i on opta a cinc estatuïes dels Òscars. És a dir, és molt important. Poques vegades una pel·li europea acaba passant de l'Ablano inglesa i d'aquest estrella, i aquí sumaràs perquè, bé, tot just acabat de començar l'any, ja portem tres o quatre pel·lis, que al final d'any seran les pel·lis de l'any, doncs que aquesta podria ser la primera tranquil·líssimament. Bueno, respecte als Òscars, ja hi ha d'anar després, però això que has dit que una pel·li d'Ablano inglesa no costuma, l'any passat va passar amb diàrtis. O sigui, ja portem dos anys seguits, potser és una tendència que s'està començant. Vull dir, imagina't que d'aquí deu anys el taranà dels Òscars ha canviat prou, com per acceptar tota mena de pel·lícules, o sigui, no ho farà mai. No ho passarà, però imagina't que passés, no? Vull dir, si obren aquesta tendència? Home, ara que hi ha un obert de cinc categories de sempre, de les cinc nominacions de sempre, a les 8, 9, 10, l'escreven gangana, no estaria malament que fessin cinc i cinc, per exemple, no? Ja ha passat de demanar, i de fet, és que és això, cada any se'n perdan. Queden allà relagades a la categoria d'abla no inglesa, queden relagades de vegades pel·lícules com la copa d'un pino, i ja dic que aquest serà difícil trobar una pel·li més bona que aquesta, que tant. No dirà impossible perquè de màster està allà, però... A mi m'agrada més de màster. Sí, potser a final, sí, però... Però hi està, i... Medio puntito, medio puntito. En fi, és la recomanació d'aquesta setmana, entre d'altres coses, perquè l'altre que més ens interessa, que és el muerto i ser feli, doncs jo encara no l'he vist. En tot cas, bueno, ha tingut una... Ja em van parlar abans d'acabar, abans que s'acabés el món, que al final no s'ha acabat, és la nova pel·li del Javier Rebollo, que va fer fa un any o dos la moher simpiana, que a mi em va encantar, aquesta pel·li. I ara ha fet aquesta, que és una road movie, amb un assassí o un... o sigui, un assassí a sou, que es troba a un hospital d'Argentina, i llavors veu que és a punt de morir, s'escapa a última hora i em pren una fuga, que conec per el camí de Viquipeña, que és una dona del carrer, em penso. No sé, és una cosa una mica estranya. És un actriu, la Viquipeña, és un actriu. Bueno, el seu altre actriu. Que ara la mirada de la cara ja no s'assembla a aquella persona que ja era fa 20 anys, però... És que s'ho va posar un llavis, que me'n vols. Sí? Hòstia, encara no l'he vist. Sí, sí, sí, Viquipeña, Viquipeña. Ja mireu, sí. Bueno, ell, l'actor és el José Sacristán, i és l'únic nominat als Goya. I la pel·li, d'això, diuen que... Jo crec que pot estar guai, jo la recomanaria... Bueno, a mi, a mi em ve molt de gust. Jo, sincerament, penso... Estic convençut que és un pel·lígol. Sí, jo crec que pot ser molt interessant. Jo crec que sí. Però, bueno, fins aquí, fins aquí podem ler. Sí, bueno, si la veiem ja us en parlarem, si realment val la pena, la sempre la podem recomanar. O si la veieu vosaltres, doncs ens podeu trucar. També, també. Sí, ara que sou Déu, eh, ja, el chat. 93-372-3661, ara ho apuntarem, per si hagin d'entendre el català. Vinga, més parlant que jo t'aclarjo el chat. I abans de que no haurà per l'estu, diguem ràpidament, Jack Richard sí o Jack Richard no? Va, ja sé que aquesta pel·li és... Jack Richard no. Sí? Segur? Segur, segur. Ni que sigui per fer una mica de sangrassa entre... Bueno, és que és una... és una tontà. És una tontà. És una tontà, però, bueno, es deixa veure... És una pel·li, és aquesta pel·lícula del Tom Cruise, que s'ha muntat ell, per fer-se una nova saga d'acció, protagonitzada per sí mismo. I, bueno, en aquest sentit no està mal. La veritat és que, a primera vista, sorpren quan veus la pel·lícula, perquè sembla que hagi de ser una pel·lícula d'acció, i no ho és, és una pel·lícula... És un policiac que té escenes d'acció, però, bàsicament, és un policiac, i és un policiac entretingudet, i que està ple de patillades, i està fet bastant amb espèrit de sèrie B, perquè les intervencions són una mica d'aquella manera, els dialects són totes, i la trama està agafada amb... Diguem les pesquises policiales tan agafades amb pinces, és la lletra. I qui, en tota la ciutat, pot haver fet això? I llavors, van a ell, i a ell era... A part d'això, es deixa veure... Ara, jo us diria que s'hi heu de posar els vostres diners en una pel·lícula aquest cap de setmana, que no sigui aquesta. Bé, va gustos, eh?, va gustos, però és una mica tontera. La persona està forrada amb els postres de... Diguem que és una pel·li solvent, però que no li canviarà la vida a ningú. Doncs queda dit, amor, i, si no, us arregueu a veure el muerto i ser feliç. ... Bueno, eh, no, vamos. Bueno, no, us diré, sentim el George Brassens, el classiquíssim George Brassens, amb un tema que, per qui li importi, es diu la moves reputació. Va, doncs, George Brassens. Bueno, m'han dit pel chat. Pel chat ho demanaven. És el Brassens? Ah, sí, mira, l'estiguer l'ha encertat, Brassens. Molt bé, molt bé, l'estigui, estàs fina. Estàs queta sales. Doncs sí, George Brassens, perquè... No, però us dic, anàvem, parlem... Us deia abans que parlàvem de mogudes una mica autobiogràfiques, doncs ara parlem de còmics, i aquest còmic també té una càrrega autobiogràfica, tot i que fantasia una mica més, més per les rames. Es tracta de la darrera referència de Joan Sfarre. Joan Sfarre, qui estigui una miqueta posada en BD, és a dir, en còmic francès, sabrà perfectament qui és Joan Sfarre, perquè el tindrà clichès, perquè és un dels importants del moment de BD, especialment de Novel BD, tota aquella història que van surgir, aquells nous autors i tal. Bueno, Joan Sfarre és gairebé una superestrella de la Novel BD, és a dir, una superestrella del còmic indifrancès, i llavors, aquest senyor, és un tio que porta molt ademn, a mi m'agrada molt, sempre m'ha volat, té molts còmics, té moltes sagues, té moltes històries obertes, té moltes mogudes, com ara el gato del Ravino, com ara Socrat, és el semi-perro, el minús colomos que té, ho tinc aquí tot apuntat, eh? Sí, perquè si no me'n recordo, Clésmer i les Olivas Negras, el professor Bell, la Mazmorra, sí, és un dels que estan a la Mazmorra, Xagalén, Rússia, el siglo de les Luzes, els viejos tempos, és que hauria de dir-ho, no, la Mazmorra és aquella saga infinita, és molt divertida, no? Sí, m'agrada. Ara mateix porta uns 30 vols públics, però és molt divertida. Aquest senyor, el Jons Farr, que és un senyor que li agrada més tocar mil generes, toca comèdia, toca aventures, toca mitologia, toca temes filosòfics, sempre està parlant de filosofia, i a més, amb còmics d'un nivell filosòfic, bastant ale, bastant profund, hi ha molts temes relacionats amb el judaisme, ell i jo. Doncs ara el que li ha donat per fer és una mena de biografia estranya de Jors Bresens, però com va això, com funciona? Funciona des de... O sigui, comença la història en el moment en què la ciuté de la música de París li encarrega en el Jons Farr que comissaria una exposició en torno al Jors Bresens, el cant autor, diguem, de Jansson, l'autor de la Jansson, que també va desaparèixer i tal, i que va marcar una miqueta el provenir de la Jansson francesa i de la música cantada en francès. Llavors, la ciuté de la música li va demanar al Jons Farr que comissaries aquesta exposició, i que s'inventés una miqueta de historietes, de còmics de mogudes seves. Llavors ara el que han fet és recopilar aquestes historietes en un volum, l'agent de Furgencio Pimentel, que és un editorial que per cert fa còmics xulíssims, fa còmics que t'agradaran o no t'agradaran. Si no t'agraden ets tonto, però potser que no t'agradin. Però el que és inegable és que tenen unes edicions exquisites amb unes presentacions brutals, i aquest no és una excepció. Fulgencio Pimentel ha recopilat aquestes històries en aquest volum únic, i llavors aquest volum m'ofereix una mena d'experiència sensorial, gairebé poc narrativa, poc lògica, però que ho veig molt a sensacions, gairebé a un sentit poètic del còmic i de la vida d'aquest George Bressens. I aquest el Joan Esfar és fer una mena de còmic del que li va passar ell mateix, és a dir, li venen i li demanen aquesta cosa de la ciutat de la música, i ell decideix no fer res i deixar el còmic en les seies filles, que els facin elles. Llavors, surten les seies filles, ell se'n va a trobar amb el George Bressens i a partir d'aquí es muntava una mena de còmic oníric, amb historietes, amb anècdotes, no sé què, amb històries i qualsevol. Vull meta, no? És tot meta. Per què? Perquè el que pretén reflectir el Joan Esfar és una mica del caràcter de llibertat i d'imprevisibilitat que contenien els textos del Bressens. Clar, el Bressens no era un tio que es pogués, diguem, en Casellà que es pogués... era un inclassificable, una miqueta, si vols, no? No tant en la seva música com en la seva visió de la vida i de l'art i de la cultura, no? Llavors, l'Esfar s'ha plantejat això. Va dir, com reflectir la història d'aquest tio, fer una història biogràfica de dades, no sé què, avorrit? No, posar una cosa lliura oberta i que cadascú una mica s'empapi d'aquest món caotic, anarquic i màgic, que és una mica el món que sempre transmet el Joan Esfar. El Joan Esfar sempre està, perquè el món sempre se'n va ara, no sé què, a fer una cosa mitològica i ara a fer una cosa totalment fantàstica que no té res a veure amb la realitat. Això és una mica tot un revolutum de tota aquesta filosofia esfariana. A més de tot això, per cert, inclou quatre textos d'experts, de gent diversa, que aporten una miqueta de contingut i una miqueta de xicha a la història. Hi ha un text del Juan de Pablo, il·lustre Juan de Pablo, un text de Dildo de Congost, un text de Patricia Godes i un de Vicente Favuel. Aquests quatre textos donen una miqueta de xicha, il·lustren una miqueta sobre la vida del present, sobre les ses cançons i posen un context tot plegat. És un còmic molt guai, no és un còmic d'aquells de llegir del tirón, perquè, bueno, sí, es pot llegir del tirón, i et deixa aquell cos una mica com raro. Però és un còmic per anar agafant, de tant en tant, anar-te submergint a les historietes i a les poesies i a les mogudes. És molt xulo. Com us dic, l'edita Fulgencio Pimentel, i és, crec, una de les referències importants d'aquest 2012 que ara marxava, i que, bueno, que ha de ser els grans còmics, i aquest n'és un. Oh, bé. Oh, bé. Oh, bé. Oh, bé. Oh, bé. Oh, bé. Oh, bé. Oh, bé. Oh, bé. Oh, bé. Bueno, seguim amb mogudes franceses. El gran, grandíssim, gran dios, gran diosèrim, s'ha tegut algun objectiu més? No. Gran. Dominic, un dels grans de la música, no, francesa, no, mundial, en actiu, que, a més, fa uns concertazos com vam poder comprovar el primavera sound de l'any passat. Era en festival de música, referent absolut. Exacte, referent europeu. Doncs va fer un concertazo allà, que va anar a veure Bitshaus, i alguns ens vam quedar i vam dir, bueno, jo volia anar a veure Bitshaus, però em van oblidar a quedar-me, i estic content. Bueno, en fi, com en rotllo, que bé, torna a Barcelona, a l'Apollo també. Deixa-us que bé. No, no torna, no torna. Bé, per 20, entre 20 i 22 euros, podeu veure el Dominic. Hòstia, és que més a les 8 i mig, eh? És que és cabron, el tio, eh? No, és que vaig pensar, hòstia, és que és el mateix, el Dominic, tio, és que s'ha de veure el Dominic. No, no, no, no. Bueno, tornem a parlar de cine i de sèries. Fem una mica de machembrat, perquè ja us anàvem avançant. És temporada de premis. És temporada de premis, i això vol dir que tenim nominacions per un tubo. Però d'oqui era, en una setmana... Bueno, en què? En una setmana, en 3 dies? Tot, tot, ha sortit tot. 6 nominacions, en penso, entre lo mejor y lo peor. Que, per cert, encara estic esperant el peor de cine espanyol. Aquest any, los yoga no se pronuncia. És veritat, los yoga, a veure què diuen. En fi, quina poca gràcia tenen, els yoga. O sigui, com ha fet, està guai, veure'm, que els casquin, però després fa poca risa, no? Els yoga, que recordem que són els anti-goya, eh? Exacte. Els ratxis, els guoya tenen els yoga. Sempre se passen de listos, i al final mai fan risa. I després ningú els hi fa cas, tampoc. Sí, exacte. Comencem ara a fer una mica de repàs d'aquella, perquè aquest mateix Divendres, que, per cert, Marc, el dia que ens posis una tele aquí, farem la retransmissió d'alguns premis en directe. És veritat, per tercer any consecutiu demanarem a la ràdio, ara, si ens permet fer... Com es diu això? La retransmissió dels Oscars en directe? Els globos Oscars, el que sigui. I em sembla que serà que no. No ho intentarem. No és culpa ningú, és problemes tècnics. Sempre ens ha passat, però ho intentarem. A veure si aquest any sí, a la tercera, sí. Si cuela, cuela, i si no, a la casa de la... La matina del dia menjar, el dia junts, es donen ja els globos d'or, que són l'antesala per excel·lència dels Oscars. I, per tant, diem... Oia, posem-nos a fer una mica de quinililla, que això sempre ens agrada. Per exemple, les nominades a millor drama. Ja sabeu que els globos separen drama i comèdia, o musical. A drama, doncs, estan nominades de l'argo jango desencadenado, la vida de Pi, Lincoln i la noche más oscura. Quatre de les cinc, per mi, són absolutament periculones. Tot i que una no l'he vista, ja la poso com a periculó, que és jango desencadenado. La vida de Pi s'ha quedat una mica... Ah, mira, per cert, han marxat tots. Tots els meus companys han marxat. Deu, companys! La ràdio és mía. Fue de hacer lo que yo quiera. Doncs seguiré parlant dels globos d'or. Per mi, quina guanyarà? La favorita? Penso que serà... Mira, ara què tornes? Jo crec que la vida de Pi guanyarà el globos d'or a la millor pel·li. A veure, torno a dir això. La vida de Pi guanyarà el globos d'or a la millor pel·li dramàtica. Jo penso que sí, perquè faran la típica excusa de no sabíem per qual de cantar-nos, si por Lincoln, la noche más oscura... És que està complicat, eh? Sí, ja et dic que 4 de les cinc són grandes periculones i guanyarà la única que potser tot i serà bastant bona, perquè ja la vam recomanar en el seu dia. En fi, a mi m'és igual, perquè la que falta, que és de màster, per mi era la que havia de guanyar, però, bé, ja són coses mires. En canvi, a millor comèdia musical. La cosa està, jo crec, entre dues. Les nominades són dies i dies. Ah, no, no, és que ens pregunta pel xat perdona que tens. Sí, sí, sí. Ens pregunten si t'ha agradat, a tu, eh? Si t'ha agradat Django. T'ha agradat Django, Carlos? M'he encantat, m'he encantat. La veu mañana per la mañana, però m'ha encantat. No, jo dic, no l'he vist encara, però crec que és de les importants, i pel que s'està rebent, potser no sigui tan bona com de màster, però diuen que està prou bé. Següim, comèdia musical. Les nominades són l'exòtico hotel Marigold, mierda. La pesca del Salmon en Yemen, mierda. El lado bueno de las cosas, no l'he vist, no podem dir res, però jo crec que tot estarà entre els miserables i muntraïskindom. Crec que guanyarà els miserables, crec que hauria de guanyar muntraïskindom. Estàs d'acord, fins ara? És difícil la pel·lícula animada, mira el que et dic, perquè estan Brave, Franken-Winnie, Romper Ralph, i després Hotel Transylvania, i l'origen de los guardianes, que per mi són una mica inferiors, però que segurament acabaran guanyant per el mateix que deia abans, que al final Port Descartes acabaran ganant la de mitjana. Hotel Transylvania. Jo aquí trobo a faltar el alucinante mundo de Norman, i de fet, pirat. Et concedeixo al Franken-Winnie, s'obren Hotel Transylvania i els guardianes, i falta Norman. I falta piratas. Però entre aquests tucidius que guanyarà, Franken-Winnie? Doncs no en tinc ni idea. Jo posaria Franken-Winnie, perquè és el retorn del Tim Burton, etc. A mi m'agrada romper Ralph, i ho saps. Sí, jo encara no l'he vist, però ja t'ho diré. Finalment, pel·lícula extranjera, les nominades Amor, Arroyal Acer, Intocable, Contiki, y de Oxido y Hueso. A mi m'han caigut molt bé de Oxido y Hueso, tot i que sé que és una mica... Més endèpla, crec que hauria de guanyar Amor, però m'agrada que va guanyar Intocable, que m'agrada especialment. Podria ser. En fi, la resta, doncs jo crec que està millor director, potser guanyar la Catherine Bigelow, actor dramàtic hauria de guanyar en tots els aspectes pel Joaquim Fénix, el Daniel Dillewis, que crec que fa de Lincoln... impressionant. Sí, ho clava, no? Sí, jo crec que sí. Ha llamado Lincoln pidiendo derechos de imagen, ¿no? Sí, sí, sí. Ha dicho, nos pongáis tontos que me levanto, ¿eh? Ah, ahí está. Y mi 2,90. Millor actriu dramática tot i... I sin sombre, sin el sombre lo he puesto. Y con la barba afectada solo por la mitad. Ah, sí. Millor actriu dramática, jo crec que està molt complicat, perquè la Mariona Cotilar fa un papel espectacular a d'Oxido y Hueso, la Naomi Watts a lo imposible ho fa prou bé, la Rachel Weiss a de Divlosí és brutal, crec que guanyarà Jessica Chastain pot podria ser, però la Naomi Watts està últimament, està començant a sonar bastant entre els acadèmics amb el tema de l'Òscar Puig. Bueno, a veure. I actor, comèdio musical, ja estem anem una mica més ràpid, però és que jo vull reivindicar el Jack Black per la feina que va fer a Bernie. Una pel·lícula que encara no hem vist, que va d'un tio que és... com es diu això, la feina aquesta que fa el Jack Black. Tan atòprac... Sí, que treballa amb els cossos dels morts per posar-los macos de cada... tan atòpractor. Tan atòpractor, doncs vinga, compro, compro. I que acaba sent el veí més encantador d'un poble de la Texas Profunda, s'acaba enamorant d'una dona de 90 i pico anys, bueno, potser una mica menys, és la... Ai, com es diu ara, la Shirley MacLaine, gràcies. Sí. I bé, hasta aquí puedo leer, es un cas real, que a mi em va fer molta gràcia aquesta pel·lícula. I una gran pel·lícula, gran, gran pel·lícula, de culte, més. Molt interessant, sí, ja més, com no s'estranarà de culte amb una pel·lícula molt... No ho és, ho és, eh? Aquí, a Estats Units, ja d'un darrere, és una pel·lícula de culte, ja. Sí, amb un maco maco, aquí, molt guai. En fi, els logos d'or tenen aquesta divisió entre drama i comèdia, i també tenen una divisió entre cinema i televisió. Ah, la lo tienen todo. Sí, sí, sí, ja que estamos, sacamos el tema de la tele. Millor drama. Tu, tu, quina creus que guanyarà? Entre Breaking Bad, Boardwalk Empire, Down Town Abbey, Homeland or the Newsroom? Down Town Abbey. Com l'enquesta que guanyaràs, algun? No, la segona temporada ja no guanya, no? Ja va guanyar la temporada anterior. Millor comèdia, jo imagino que guanyarà Girls, que ha sigut la revelació de la temporada, i penso que la resta estan una mica... Bueno, hi ha episodis allà, que estaria bé, The Mother Family ja va guanyar, The Big Bang Theory és una merda, i... Ja sí, vamos. Perquè sí, i al marge de cada dona que la tot tu. The Big Bang Theory és una merda. Està nominada al globus d'or a Millor comèdia, però no val res, va, Marc, gràcies per fer-me i... I, bueno, després, no sé, millor acto dramàtic, espero que guanyis Tiffo Semi, millor acto dramàtic, no tinc ni idea d'aquí pot guanyar, millor acto... millor acto de comèdia... Vull que guanyi Conny Britton. Sí? Estàs veient, Nesville? No, no, no. Ah, però vols que guanyi Conny Britton? Perquè li tinc molt de carinyo. Pensava que estaries veient-la, hòstia, volia preguntar ja que estàs... No, ja no veig res. En fi, i bé, aquestes són les més importants, jo crec que la resta ja podem anar tirant. Les més impremis importants, com a mínim aquí, és que han sortit també les nominacions als Goya, i aquí també els acadèmicos, hi ha malos acadèmicos, hi ha malos inacadèmicos... T'hi veig un d'estrada, eh? Tu carregues tot. Sí, és... Bueno, ells s'ho carreguen tot. Ells s'escarreguen al cinema, doncs, ja em carregueu ells, la seva figura. Han nominat pràcticament a tot, està tot repetit. Són Blancanieves, l'artista i la Modelo, Grupo 7 i lo impossible, pràcticament, aquestes són les quatre que se reparten un poco el bacalao. Després, bueno, i per això deia que tenen una patata caliente. Per què? Perquè el impossible és el impossible, però la Blancanieves és, potser, la millor pel·li espanyola que s'ha fet en anys. Així que... Traient d'allem en flash. Bueno, d'allem en flash que ja directament la treu en ells. Per això deia que els acadèmicos no s'han fet la dequina. No dejo caer. Entre la pel·li espanyola dels últims 500 anys. Això, de fet, la frase no és teva. No, és de Bicalondo. Sí, però bueno, vale. No dic igual. Mira, jo crec que els Goya tiraran al final per Blancanieves i l'anen el vació a Ballona. Jo crec. Aquí estàs. Això s'està agravant. Després et posaré això. Digueu-vos que ve. No. Digueu-vos que ve després de la cerimònia. Hi hauràs, eh? Bueno, ja ho veurem segurament. Ja guanya tots els milions del món, el impossible. De Hadline Park tampoc és tan bo. Blancanieves ara la rastrenen. Mira quin premi, doncs d'un eulipremes també. D'un eulí, cabezones com els diuen a los Goya. I la resta doncs ve tot el que no sigui en Blancanieves. Crec que s'endurà una mica Paco León i el seu Carmino Rebienta perquè ha sigut la revelació de l'any i perquè també s'ho mereix tu, amics. Una pel·li que em va agradar, em va que haurà molt bé. I si ara guanya el millor director novel i millor actriz novel i tot el que sigui, palante. Deixem els Òscars per final. Però abans, com ja sabeu, una vegada de setmana us posem un parell de clips de pel·lícules i heu d'endeminar el títol. O sigui que Marc, tira el primer clip, a veure si endemineu d'on surt aquesta pel·li. ¿Quién és? ¿Quién és? Soy yo, el serpiente. Tengo la mercancía. Déjala en el felpudo y lárgate de aquí. De acuerdo, Johnny. Pero... y mi dinero. ¿Qué dinero? Ahí sí me ha dicho que tienes pasta para mí. ¿Y es cierto? ¿Cuánto dinero tenemos? Ahí sí dice que el diez por ciento. Es una pena que ahí si ya no esté al mando. ¿Qué quieres? No estoy viendo cosas malas. ¿Por qué no bajáis a impedírmelo? ¿Qué avisarás cuando salga? Eh... Mira lo que voy a darte, serpiente. Voy a darte diez segundos para que saques tu feo. ¡Cordo! Y has querido su trasero de mi casa. Antes de que te llene de propo. Espera, Johnny, lo siento. Uno, dos, diez. Quédate con el cambio sabandija asquerós. Quédate con el cambio sabandija asquerós. Hem tallat el clip una mica abans perquè no és tan fàcil. De fet, ja l'han encertat. Effectivament, Save My Barry ha tret tota la gràcia perquè després venia el següent clip, on sortia el mateix... Ah, però el posarem igual, no? Si sobretem, el posem. Però era el moment del pitcero. ¿Quién es? El de la pizza, tal. Molt bé, efectivament, solo en casa Save My Barry. Mini punto para ti, peli de navidad, por excelencia. Us veiem al principi... Sí, sí, sí. La setmana vinent s'han tancat els marxons i ja veurem si en la cierta. No, es daria una opció. Què tenim? Dos quarts de tres de la tarda. La Emma Stone, no? Ha estat la Emma Stone, la que ha donat... Ha sigut Emma Stone i Seth Macferlain. Que guai. En un per mi, un dels millors moments de l'any. Jo m'he perdut perquè estava treballant casco. A veure, han sortit ells els de presentar-ho. Jo recordo, jo més o menys fa uns quants anys que miro aquesta història de la presentació de les nominations, que jo recordo i sortien els dos presentadors i deien els títols. Aquests dos han fet xou. Ja et pots imaginar. Han dit coses entre mig. Rescato una de les coses que han dit. Tu has sentit alguna cosa? No, encara no. Seth Macferlain és el creador de Padre de Família i del director de TED. Exacte. Ha rebut in situ una nominació, perquè TED està nominat a Millor Cançó. Té una nominació a la cançó principal. I ha rebut allà mateix la pròpia nominació. Ha sigut un moment divertit. Però el senyor Macferlain amb la seva línia de causticitat, quan han parlat de Amor, la primera de les vegades que han nominat Amor, hem estona dit Amor por Alemanya, perquè era la nominació del millor pel·lícula d'Eula no Inglésia. Llavors el Macferlain ha dit me parece que esta película es... Perdoneu que parlin castellà, perquè l'anglès es tradueix en castellà. És un clàssic. És alemàna i austrià cada vegada. I l'Àmastón diu sí. Macferlain diu, bueno, el último que produjera un junto a l'Àmanya i Austria fue Hitler. Ah, sí, d'aquest nivell. Llavors tothom s'ha escandalitzat allà mateix. I el Seth Macferlain ha dit, no, no, no, però aquí esto es mucho mejor, mucho mejor que Hitler. Mucho mejor que Hitler. D'aquest nivell van. I d'aquest nivell serà la gala que presentarà el mateix Macferlain. O sigui que... Això ho faran el 27 de febrer? 24 de febrer. Ui, mira. No està mal per marcar-lo. Sí, el 24 de febrer es donaran els premis Òscar, però avui han sortit les nominacions, efectivament. I bé, us les diem, en quasi-casi exclusiva. Millor Pelli, una altra vegada, són unidad de The Master, el que vol dir que l'acadèmia no ha entès The Master. Això és mi teoria. Hi han nominat una mica les de sempre. La vida de Pi, Lincoln, la noche más oscura, los miserables, el lado bueno de las cosas, amor y bestias del sur salvaje, que és la sensació indida de l'any. I que a mi, sincerament, la vaig veure a Sitges i ara tinc totalment oblidada. Se'ns va a cada cara de india, una mica? Sí, una pel·li que la van descriure com a insti, per l'exceso d'Instagram que tenien les escenes. No sé, és la pel·li més sobrevalorada del moment. Aquí sí que crec que guanyarà la noche más oscura, mira lo que te digo, perquè la Cácerin ve a la UK molt bé i a més és una pel·li sobre la casa de Bin Laden i això sempre agrada. O sigui, guanyarà... Sí, no, jo crec que sí. Tot i que la Cácerin ve a la UK no està nominada al millor directe. Ah, i va jo, si guanya millor pel·li. La pel·li de la Cácerin ve a la UK no pot guanyar la Cácerin ve a la UK millor directe, perquè no està nominada. Perquè saps què faran? Faran el que fan de vegades que s'ajuda a repartir políticament. El millor directe li donaran a Steven Spielberg, per exemple, que ha fet a Lincoln una pel·lícula impressionant. És un dels últims anys, ja ho dic ara. I m'ho hauria de plantejar, a veure si és el millor. D'ell, eh? La pel·li en sí, no sé, però la seva feina aquí a Lincoln és brutal. Spielberg és un dels nominats, Angli és l'altre, David o Russell és l'altre, que és el de... l'ado oscuro... l'ado bueno de las cosas. El Ben Zedlin, una altra vegada de vesties del sur salvaje, que ja la veureu. És un debutant, ell. Ja la veureu, és sorprenent. Jo crec que agradarà molt aquesta pel·li, també. Nosaltres que som uns cínics i uns amargats, i llavors hi ha pel·lis que no ens agraden. Però, de veritat, jo crec que aquesta pel·li té molt de potencial per agradar molt, molt, molt. Crec que pot ser una gran sorpresa de nivell de públic. Però ningú l'entendrà, tampoc. Bueno, però la gent es deixa de portar per aquesta màgia. Jo tinc aquesta teoria. Potser que no. A nosaltres no ens agraden. Bueno, tampoc em va agradar molt. Em sembla una pel·li correcta. I una mica, sí, una mica el que dius tu, massa bombo per la poqueta cosa que haig. Però jo crec que pot agradar. Bueno, jo de la correcció no passa, ja ho dic ara. Millor actor. Aquí sí que tinc una mica els meus dubtes. Daniel Dillius ho fa molt bé, però Joaquim Fénix potser aquí sí que li doni una mica de reconeixement a The Master. Està tremendo. A més, ell ho fa molt bé. Dents el Washington tampoc ho fa malament, eh? El Vueló. Ja en parlarem quan s'estreni d'aquesta. Però ho fa bastant bé. I, bueno, Hugh Jackman, com els miserables, ja m'explicaran. Ja ho sé. Millor actriu Jessica Chastain, Naomi Watts, Jennifer Lawrence, per l'Ado Bono de les Coses, Emmanuel Riva, que és la de Amor, precisament. I una altra vegada, la de Bèstia del Subsalvatge, que té un nombre impronunciable, no l'ho vull fer. Que benzane, Wallace. Gràcies. Mentre estàs tu llegint totes les altres categories. T'ho estàs preparant. Millor acto de repart. Alan Arkin per Argo, que és un altre copard de màster. Tomi Ligons per Lincoln, Christoph Wolff per l'Esta Django desencadenado. Que jo crec que serà la gran perdedora a tot això. Una d'elles, una de les grans amnificades a la Django, sí. Sí. I Robert De Niro per l'Ado Bono de les Coses. Millor actriu de repart. Amy Adams per de màster. Cele Phil per Lincoln. Anne Hathaway per als miserables, que aquesta sí que és la nominació, potser, més lògica, de les miserables, l'Anne Hathaway. Helen Han per les sesiones. L'Ado Bono de les Coses, que ja em cau malament. I acabem amb les dues més importants. Bueno, dues de les més importants. Mejor pel·lícula d'animació. Per què? Perquè aquí sí que posen l'alucinante mundo de Norman i Pirates. Juntament en romperà el Franken-Winnie i Brave. Ja el tonto per mi és la més ajustada de totes. Sí, la millor combinació de pel·lícula. Aquesta és brutal. Les 5 són impressionants. Jo soc fan de Pirates, tant com de l'alucinante mundo de Norman i una mica menys per les altres. I millor pel·lícula per en anglès. I amb Tiki, no de Pablo Larrain. Igual Witsch, que no sé ni què és, sincerament. Bueno, una canadena que diria que és... No del Pablo Larrain, s'han parlat molt últimament. O sigui que també pot tenir un seu... Sí, de totes maneres. Suposo que li donaran amor al millor pel·lícula no anglèsa i al millor pel·lícula. Per què? Perquè quina falta? Sí, indocable. Ah, grande, grande. Escolta, que hi ha gent que li agrada indocable. Sí, no està malament, però ja està. És típic el pel·lícula que li agrada. No ha de guanyar premis, és una pel·lícula que li agrada. El públic ja està. Fos com fos, amor, està nominat. Té dues nominacions a millor pel·lícula. Això és molt guai. Ja el passam d'artistes això. Sí, a més, té 5 nominacions. Al final, amor, perquè també té guió, en penso. Ojito con amor, que a l'autunto és la gran sorpresa, per mi, d'aquestes nominacions. Així queden les nominacions. Alguna cosa més a dir? Cal que tirem el segon clip? No, ja està. Tira el tema, va. Això que sentíem era el russi enrere. Era el girls jazz duenas. Sí, jo tinc una pregunta. Per què collons posa el russi enrere amb l'humanament cacau? Perquè és un contra-cultural. Perquè la cançó és una de les mojeres que només volíem passar-lo bé i parlar d'una sèrie amb Joan Ham. I les noies suposen molt. Totes te relacionen. Parlem d'una miniseria que vaig veure aquí en 60 pocs minuts. 80 minuts, que és AYONG Doctors Notebook, que és una miniseria anglèsa, 4 episodis de 20 minuts. La van fer a Sky Arts. Amb el Joan Ham i el Daniel Radcliffe. Fent el mateix paper, un metge 137 a Moscú, estàs en investigat per un motiu que ja ens explicaran durant la sèrie. Llavors fan flashback i arriba a 1917 on és el Daniel Radcliffe, el mateix personatge de jove. Un metge a un poble lo perdió de Moscú està començant la seva carrera com a especialista i és un poco torpón. És una comèdia amb tots fantàstics, ells es troben en aquest passat, que és una mica un record d'ell, llavors van interactuant entre ells, ell i subversió del futur van interactuant entre ells, el jove és molt torpe, el del futur és molt bo, hi ha un problema i és que el vell està enganxat a la morfina. En fi, és una sèrie entre còmica i dramàtica, va tirant cap al drama i això és una mica el punt feble, però molt curiós, es veu molt ràpid, provoca algunes rialles amb punts bastant gores i mira, tu has sigut una sorpresa que vas dir, primer programa de fluzo comencem poc a poc amb aquesta. Ara, queda recomanada en un minut i mig. Bueno, doncs molt bé, d'Andrei Peri i Harry Potter, puntos i revolts, en aquest hi ha un doctor's notebook, recomanació especial del Carlos, i ens acomiadem perquè queden 15 segons amb l'Ainor Alegardo en caber també. En concert busqueu per internet. Moltes gràcies, Carlos Acomeli, Xavi Rodan, Marc Pernéu, moltes gràcies i adéu a tothom, bon any, per cert, que no us l'hem dit. I fins la setmana que ve, dijous, si no m'equivoquo, a les 8 del vespre a radio d'Esber. Moltes gràcies.