Condensador de Fluzo del 24/1/2013

Que no es preocupeu que durant les setmanes, en les quals duren les faixos wigs, no explica què es porta, què no es porta, què ens agrada i què no ens agrada. Doncs bé, moltes gràcies, com sempre, per ser aquí. Ens queden 15 segons. Esperem que us hagi agradat. Ja sé que ens podeu trobar a tot un món de moda.com, al Facebook i al Twitter. Encantada de veure... d'estar aquí amb vosaltres. Ens veiem al dijous que ve. Gràcies. Bona tarda, tu. Són les vuit i pico del vespre. No, són les set i vint i set. Són les set i vint i set minuts del vespre. En un programa com seria? En rigoroso directo, en rigoroso directo. Ara mateix nosaltres... nosaltres estem en directe. Nosaltres estem en directe per nosaltres mateixos. Si vosaltres no esteu connectats amb nosaltres, fes el vostre problema. Ajo i aigua. Exacte. La qüestió és que estem fent aquest programa gravat, perquè... per temes que m'ha d'anar a compte, va cansats i és veritat, i dijous no el podíem fer en directe, però ens està veient... Potser no, perquè el xat funciona igualment. Tot va tirant. Hola, gent del xat, què tal? Com esteu? Podeu escriure qualsevol cosa, ja direm. Aprofiteu. Podem dir-ho, igualment, que ens podeu seguir penxat. Ja es podeu trucar. Com truqueu avui? Avui dijous. Com truqueu avui? 3, 3, 7, 2, 3, 6, 6, 6, 1. Sí, és per anar i matar algú. Perquè sí, estem fent aquest programa engrat. I jo, quan fem programes gravats, Carlos, no estic tonto, no sé. Sempre estem tontos, però quan hi és gravat és com... Sí, sobretot quan hi ha, portem ja uns quants programes. Aquest és el 14. Els guions comencen ja a ser minimalistes. Tenen a fer el minimalisme. I no tenim el refugi del xat, trobem a faltar el xat. Correcte, sempre. Sempre podem recórrer el tema del xat i ara, si vols, ens podem inventar un xat. Sí, si anem malament de temps... I malament vull dir sobrats. Si anem malament de temps, consultarem un xat fictísic i intentarem nosaltres mateixos amb les vostres participacions. Potser només ens hi guampireu posicors d'aquestes. Tenen els xats fictísics. I, bueno, intentarem complir aquesta hora que tenim per davant amb les històries de sempre, amb una miqueta de... Bueno, amb les històries de sempre, tampoc. Però no tenim molt de xitja, algun còmic, alguna escena... Tenim sortida de coses. Ja, de totes maneres, això. Estem a 98.0 de la FM, i si ens esteu escoltant per la FM, ens podeu sentir també per la ràdio. Què? Sí, sí, continua. www.radiosband.com que teniu un xat on no us llegirem, però altres xateros i seguidors del programa, segurament, doncs podreu tenir una conversa. Hi ha una altra cosa molt important, és que veia a funcionar amb normalitat el nostre nou blog. projectafluzopuntblogspot.com.com.com.es. Sí, ens hem passat el blog a Espot, perquè ho veig una merda. Funciona molt bé i tenim tots els podcasts penjats. Espanjem amb pocs minuts de diferència entre la realitat i la realitat gravada. Sí, és un derrotge millor. Ens podeu sentir per allà, ens podeu deixar comentaris. Repateixes la... Sí, www.projectafluzopuntblogspot.com.com.es o.com.es. Totes valen. O.com.es, no? O.com.es. Perquè això ho fa Google. Sí, va sortir la notícia. A tots els blogs que acabin per com seran.com.es, o algo així. Sí, sí. Fins que canviï un altre cop. Sí, fins que canviï. Ja estan les coses, i si us les explicarem, a partir d'aquesta hora que comença ara. Fins ara, dinamà. euch Bueno, ¿qué et sembla aquesta música de Carlos? Bé, molt bonSU. Sí, com la qualificaries? En la línia. En la Línia... Vizarro, Enfermizo, P.de L�zka, per exemple. P.de L�zka, vamos, que lunch de la比較 de L�zka, també podia dir-se que és una música massacre i obscura. I no esos sonas de calent A drets i els veig, a drets i els denuncieu per parlar de Robsonhui. Seria molt obviís. Doncs com, avui al final del programa parlem de Rostov. Ja ho veurem. Bueno, vale, vale, no sé si guardes alguna sorpresa, alguna història. No, no. Però jo de moment no tinc cap sorpresa, perquè us parlem d'un còmic que pinta obscuritat, pinta foscor i pinta malrullisme, tampoc. Has tractat d'un tomó de Batman, es diu TR1, que acaba de dir-te, S.C. Còmics, ara fa unes setmanes. Són molt amics de S.C. Còmics, no? Molen bastant aquesta gent. Bueno, perquè són els que porten el tema de DC. Sí, i tant. I, bueno, doncs, DC, el 50% dels còmics mainstreams que es venen en aquest país, són suposos... Bueno, no parlo de números de vendas, però vull dir que... Jo sóc més de DC que de Marvel. Ja ho dic, ara. Sí? I això? Per què? Mola. Mola de C, clar, perquè com que hi ha el Batman... Con su pez, con su Batman... Claro, su... Bueno, doncs, sí, jo sóc molt de DC, però també sóc de Marvel. Jo sóc a Papa o a Marvel i de C, és que... Papa? Tu, papa, papa de C. Bueno, doncs, de C, la dita a Espanya, S.C. Còmics, i una de les novedats, ja tinc, de les últimes setmanes, és aquest, Tierra 1, que és una història, podríem qualificar-lo de novel·la gràfica. Bueno, no és una sèrie oberta, diguem-t'ho, que segurament tindrà continuació, que escriu Job Jones i Gary Frank. D'aquell i Frank no sé si n'hem parlat en aquest programa. Potser sí. Potser ara, ara mateix, no, no, no, no, no. Caure, però de Job Jones sí que n'hem parlat uns quants cops, perquè és un d'aquells tios que ens agrada molt. És un dels autors punteros de DC, ara mateix, dels que s'encarreguen de les grans sèries i de les grans mogudes de DC. I és un tio que més és que s'ho ha guanyat a polls, perquè té coses molt bones, sobretot això, en el seno de DC, com algunes etapes de les més importants i de les millors d'alguns personatges, com ara Flash, va fer una etapa de Flash, que era absolutament bestial, que és millor que la del Marc White, que em parlàvem a la setmana passada. Vaig ser-te el Marc White... Vaig ser-te el Marc White i... Sí, mira, tio, el tècnic de solo... Sí, clar, perquè com que es diu com tu, te'n recordes, eh? Sí, podries això. I perquè és una etapa molt White. I perquè és molt White. Exacte. Sí, doncs és veritat, sí, efectivament el Marc confirma, que vaig parlar de Marc White, i vaig comentar que l'etapa del Flash de Marc White era molt xula, doncs una altra molt xula anterior a la del White, és la del John Jones. A part d'això, ha fet una etapa, va fer una etapa molt, molt, molt guai de la J.C.A. A la societat de la Justicia. Exacte. Molt més divertits que la J.L.A. Molt més divertits. Va per etapes, però aquella etapa era molt divertida. I últimament està molt ficat amb el tema Green Lantern. I va guionitzar aquell renacimiento, d'en recordes, del Green Lantern Renacimiento, que és una de les grans històries del personatge. I ara mateix està la sèrie regular, des de fa un futiment de números i d'anys, d'Andole Canyal, al tema de Hal Jordan. Que va ser un altre cop Reborn, no? Va ser la tercera, quarta vegada recentment. Sí, el Green Lantern va ressuscitar en allò, periódicament, eh? Però molt periódicament. Més que ressuscitar és que reseter la sèrie. Reimaginació. Sí, sí, han sortit uns quants números, de Green Lantern, els últims anys. Però jo, cada cop hi caig, sempre és que no és veritat, el John Jones és un tio que sap... perquè sempre és ell. No és ell, però vull dir, sempre és ell. Sí, una miqueta, una miqueta, però sempre porta coses noves i sempre fa lectures xules. Bueno, doncs, reprenc, el Gary Frank ha publicat un TIRA-1, per ser amb el Gary Frank, va estar el John Jones també a DC, fent una etapa molt, molt, molt guai de Superman. No sé si em dic Carlos, te la vaig arribar a passar. No, te la vaig passar. Crec que només m'has passat el Batman. El Batman de Snyder, eh? És veritat. Bueno, doncs, no, a part del Batman de Snyder, t'hauria de passar un Superman que va fer amb el Gary Frank, que era molt guai que el Gary Frank dibuixa el Superman com si fos el Christopher Rip, se'n sembla. Ah, molt guai. Té aquest toque com a Christopher Rip. Que entrenyable. Molt entrenyable. I té una Lois Lane molt entrenyable, també. Bueno, em fica que ara ha tornat amb Gary Frank en fet aquest Batman TIRA-1, que és a veure, vindria a ser una mena d'ultimatització del personatge. És a dir, és una reinterpretació dels orígens de Batman. Sí, otra vez, un altre. Si els quisegueu alèrgics als receteus, doncs no, bueno, igualment li faré una ullada. Però sí, és un altre cop la història dels orígens del Batman, i ara posats una mica a tono, segons los tempos que corren, és una mica una revisitació d'aquest origen del Batman que coneixem tots, però que el Job Jones sap donar-li una patina de novetat sense atrair els fonaments del personatge, sense inventar-se, sense fer-se la patillada, però a l'hora donant-li un toque molt més modern, té alguns detalls diferents que no coneixien. Per exemple, l'Alfred és un tio una mica més canyor, el senyor Mayor d'un mot ingles estirado de tota la vida, el senyor Pennyworth, sinó que és un ex-Marine, em sembla, o bueno, ex-Marine, no, ex-soldado ingles que més està una mica cos i tal. Després surt un pingüino que està bastant grillat, surt un psicòpata que encara està més grillat. És una lectura bastant negra, bastant xunga, però també bastant lúdica. Té una mica d'elements del Nolan. Bueno, ja sabeu que nosaltres el tema Nolan, doncs... non sacada. Però sí que l'altre dia feien a la tele el caballero escur, una altra vegada, i l'hi vaig a veure i... Sí, molt amunt. Són pel·lis que s'aguanten, que estan ben fetes i que molen, però... No hi tenim tirriana, no, una cosa no hauria de l'altra. Exacte, la filosofia Nolan, no, no, acabem de... Jo no l'acabo de comprar. Però, bueno, aquest... Va mentir a tirar una mica cap al cap al tema Nolan, hi ha algunes Nolan-itzades, però no la nades, no? No la nades, hi ha algunes Nolan-itzades, però està prou bé aquesta reinterpretació, sobretot perquè és que està molt ben narrada, i resulta una lectura molt, molt àgil, molt, molt addictiva, que, a més, com us dic, sembla que hagi de tenir continuació, jo crec que ha funcionat bé, o sigui, que la cosa seguirà, i que té, a part aquest apartat visual del Gary Frank, que és un autèntic, crec, a mi és un tio que m'encanta, és un paio que va fer-se conegut amb el Hulk, de Gary Frank de Marvel del 180, i a partir d'allà va fer aquest univers tan propi... que, bueno, que tampoc és que faci un... tampoc té un llapis súper original, súper atrevit i tal, és un tio molt solvent i bastant canònic, però té un toque molt xulo, el Gary Frank, és un tio que sap planificar molt bé, i sap fer uns quadres molt xulos, i que domina la perfecció, les cares, l'expressivitat de los rostros i tot això. És un d'aquests tios que fa... cada personatge és diferent de l'anterior, això passa molt amb els còmics de superhéroes, alguns d'aquests dibuixants del món. N'hi ha molts! N'hi ha molts! Si t'hi fixes, compares les cares dels personatges, tothom té la mateixa cara, i els canvien els cabells. Gary Frank, que és un tio que domina molt bé la fisonomia dels personatges, i que a més sap dibuixar molt bé, és que al final tot has resumit això, és un tio que dibuixa molt bé, de manera que té raó no davant-me, és molt impactant. A més, s'han portat part de la crítica que l'ha deixat molt bé, tothom està encantat, i nosaltres els primers, un to molt xulo, i que queda molt, molt maco. I when you know how few things there are worth knowing. I suppose anyone who tries and forget responding now to trains that crash before you ever thought how she could happen to you. And all the parts that never matter to you once races descend our grain. So you don't understand how these things come to you. So you don't understand how these things come to you. So you don't understand Viltus Pil, Tracers, ¿por qué? Porque nosotros lo valemos, es la segunda setmana de seguida que fem això, no? Però hi ha moda. Sí, de tant en tant, mira, per no... Sí, te recordes una vegada que van posar la banda sonada de Drive, perquè no es molava, i ja està. Exacte. I Drive ja no estava ni en encines ni res. Sí, però la qüestió és que aquest tema no és ni tan sols actual. No, bueno. És d'un disc de fa uns quants anys. Però, bueno, en Viltus Pil, i aquest tema és un tema que es diu Tracers, i que... Jo us recomano, és un d'aquells grups que la gent no se n'en recorda gaire d'ells, però van fent cosetes, i cada cop que treuen disco, doncs, és un petit disc de culto. És un d'aquells grups que no fallen des dels 90, que van treient coses sempre interessants. Doncs ha de ser en Pol Bartó, que... Ah, ahí estamos. Bé, ens posem una mica amb el Fred, que fa aquí a l'estudi número dos de Radies Bern. No, no, és que jo estic amb en Vani a curta, Marc. Tranquil, no cal que entris a... Sí, soy así de chulo. Los vascos vamos con manga corta. No soy vasco, pero es igual. Los vascos nacemos donde no nos salen a los cojones. No, però està bé, perquè escoltem també Twin Peaks, que també és un poco como frío, no? Perquè parlem de sèries, i parlem de sèries, perquè ara que ja han tornat del Nadal, s'està estrenant molta cosa, s'estan tornant moltes. Nosaltres de moment seguim buscant una mica la novetat, novetats que poden ser més o menys interessants o com a mínim en potencial. Hi ha algunes que... Sí, perquè no oblidem això, eh, que hem anat de vacances, hi ha totes les sèries que hi ha, veiem, d'abans, i ara més de noves. Exacte. Però no és com la novetat, però també no ens hem d'oblidar de les coses que veiem fins ara. També hi ha algunes que s'acaben. Ja en parlarem. De moment, les que comencen i que pinten bé, pinten bé, tot i que tampoc és cap meravella, eh. Jo crec que estem una mica orfes, potser, de la gran novetat, no? Ara que ja sabem que hi ha les bones, ja sabem que Hootron és bona, ja sabem que Madmen és bona, però fa que hi ha sorpreses, no?, feia temps, hi ha sorpreses que dos o tres. Però, com a mínim, hem superat una tapa d'un nociva de la vida de Totser Jofil, que és el buscar el nou l'ost, tant de coses enlloc que passava, fins fa dues temporades tothom. Bueno, no, no, no, l'ost, no, l'ost, no, l'ost, la revoluïsión és el nou l'ost. Sí, és veritat, és veritat, es va plantejar com un nou l'ost. Ho ha aconseguit o no ho ha aconseguit? Ha aconseguit renovar, això vol dir que, com a mínim de públic, podria ser el nou l'ost. Ja, és que ni en vam parlar d'aquesta. No, no, no. Era d'estar en mediocrilla. Sí, vam veure el pilot i jo, personalment, em vaig quedar allà. Doncs això, sense... Nosaltres, com a mínim, sí que hem superat el ir buscant donolos, anem buscant series en potencial. I una d'elles quina podria ser, doncs, Utopia, Utopia. Una altra vegada més, tornem a veure la televisió anglèsa, al final, està sent una mica la garantia de seguretat. Sí, és una qüestió. L'últim reductor. En aquest cas, el dimarts passat ja va començar, és a dir, que nosaltres aquesta nit ja en tenim un nou episodi, amigos, el Channel 4. I què és Utopia? Doncs a veure com ho explico, perquè és una barreja una mica curiosa. A mi em va recordar, per això posem Twin Peaks, em va recordar una mica, entre Twin Peaks més Transpotting, sí que és veritat, d'alguna estranya manera, és veritat. Sí, sí, sí, més un estil colorista, rollo, bueno, no sé, una cosa molt estranya, molt, molt... Visiada, fins i tot, podríem dir, és la nova sèrie del Dennis Kelly, que jo, sincerament, el coneixia. Si, a més, el creador de Pulling, és el creador de Pulling. Ah, hombre, Pulling. Sí, Pulling, una gran sèrie. És Pulling de Isis. I els protagonistes, doncs bé, surten l'Alexandra Roach, el Nathan Stewart Jarrett, més conocido com a uno de los de Misfits, si no m'equivoco. Sí, más conocido como Kurtis. Kurtis. De Misfits. Sí. Más conocido como... El negre de Misfits. El negre de Misfits. No, no, no, no, no és per res, no és per res, és que... Sí, no, Misfits és negre. Vull dir, és negre, és l'únic negre, i això per una banda, i per una altra banda és que és el personatge més... o era el personatge de Misfits més soso de tot. És que era d'un soso, aquest personatge, que flipes. Bueno, aquí veus que era el negre. Bueno, veu-me una mica pel camí. Sense camena de sentit despectiu. És la seva única característica. Bueno, sí, perdona, perdona. També surta el Pulling. És per exemple que fa poc va fer aquella minissèrie migvèl·lica que era l'en of duty, sinó que m'equivoco, no? Que també... Mm-hm. A més, a tres episodis de l'en of duty era bèl·lica, o històrica, com a mínim històrica. Ai, no sé, bueno, una de les moltes minisseries... És que he pensat en Shadow Line, però ara que penso no és el mateix. No, no, l'en of duty és una mica anterior. Shadow Line està molt bé per ser. Sí, i l'en of duty segurament també. Si algun dia la veiem ja... Ja ho se'n parlarem. En fi, que no, ens vamos por los Terros de OVD. Sí, aquí, aquí, fiables, que som, eh? Som experts en la nostra. Sí, està clar. Està clar, garantia de seguretat. A l'autopia, doncs tampoc està gaire clar. Hi ha un grup de personatges frikis, que xerren parxat, que han donat un còmic. Un còmic que té només un tomo, de moment, publicat, com a mínim, i és una mena d'història que vas creure amb tio quan va entrar un psiquiatre, que després es va suicidar, i llavors va quedar la cosa una mica en el aire, i es va crear com una mica de culte minimalista, gairebé ningú sap el que és. Tret d'aquests 4 o 5, que a més n'hi ha un d'ells que diu que hi ha un segon volum mai editat, però que un d'ells té l'original i que s'han de trobar per... bueno, per catar-lo en grup. Això d'una banda. D'altra banda, hi ha com dos matones, que es dediquen a anar carregant-se a tota aquesta gent, que està vinculada a aquest còmic, preguntant on es troba una tal Jessica Hyder, era? Sí, una tal Jessica Hyder. Una Hyder, una Hyder. Sí, que dius, hòstia. Buena pellida, eh? Se l'ha encorral. Sí, sí, sí. Hi ha un personatge escondida i se l'ha encorral. I aquestes dues històries, doncs això, estan lligades, però no acaba d'acordar encara bé per què, perquè hi ha molta trama, encara, per descobrir. De fet, de moments s'han carregat a un futiment d'actors, però encara no han dit gaire cosa. Hi ha molta gent que no s'ha de fer. Sí, i tot això en un pilot d'Haguerabé 1 hora, és una sèrie d'ins, d'aquests que no es pot consumir en modo piloto automàtic. No només els ingleses saben fer-ho. Sí, totes d'una hora. Ja ho deia abans, amb una fotografia molt peculiar, amb un estil entre cru i perviolent, amb una mica de comedia absurda, però molt poquet, amb un nen petit, que surt de los bajos fondos, i que és el que acaba picat en dos marts d'res sense bolero. Per això deia que s'assemblava una mica a Transpotting. Sí, també recordo una mica l'estil visual del Dani Boyle, no tant del de Transpotting, com el posterior aquest Dani Boyle, això que dius tu, una mica més colorista. Sí, com es deia aquella que va fer Millones, aquella dels nens, precisament, dels nens. No sé, la sèrie de moment és cert que no té gaire cosa. Quan em va preguntar la meva parella, em va dir que està mirant què estàs viendo, de què hi va. Doncs no lo sé, sincerament no lo sé, perquè va d'això i poca cosa més. Sí, potser ens sentiu parlar, i penseu que aquests tios no saben ni de què parlen, no estan dubitatius. Però és que és així, la sèrie. De moment està una mica titulant-te, i no en el mal sentit, tampoc. Està fent passes que per no saber ben bé on... Llavors jugo una mica d'això, amb un inici molt potent d'entrades, que t'escol·loca, juga el descol·loque total, si sí és un inici, potentíssim, i no estan salvatges. Exacte, s'ha de veure amb l'estómac o vació. Sí, exacte. I que jugar una mica a un certes concerts, una certa estranyesa, que no es resol tampoc amb el pas dels minuts, vull dir que van sortir aquells personatges, fa una presentació de personatges, una mica de lleusereta, però en fi, que no acaba de ser ben bé per un patot, més o menys et pots intuït, perquè a més té un final que ja obre la porta a un argument que ja sortirà a partir d'avui mateix, que a més per cert és un final també molt bèstia. La sèrie comença molt alta, es va rebaixant per presentar una mica els personatges, però després... Té un final que em recorda un xiste del Gila. No sé fins a quin punt puc explicar-lo. No, crec que sé per on vas. Sí, hi ha un xiste del Gila que explica quina és la diferència entre la sèrie irritante, ser molesto i ser un cabrón. Si el voleu buscar per internet. Sí. Va una mica així. Ja ho sé, és molt raro això que estic dient, però jo sé que em parlo. A mi em sobta perquè és una sèrie que d'entrada, tu la veus i pots semblar una mica bastant fred li per a tothom. Fins i tot familiar. O sigui, no pel contingut, perquè, com diem, la primera següència és canyera. Però per què tractament del color? No, fins i tot. Fins i tot recordarien una mica arolls, que era la sèrie familiar per experiència. Exacte, una mica així. De comics, el còmics secreto... Correcte, toca tot aquest univers que és bastant identificable. Ara, després, et foto algunes següències entre mig de alto voltage... Home, no diré gore, però... Gore sexual, que també hi ha escenes bastant explicades. Sí, exacte, que té tela. No és una sèrie familiar, no és una sèrie per nens. Però és una sèrie que a mi m'ha enganxat. Sí, jo tinc... Bueno, no sé si ha sigut enganxat la paraula. No la sèrie en sí, sinó el sentiment. Exacte. Voleu saber com a mínim cap a on tirar. M'han curiosit, no? Ens podem potrar la gran hòstia, a partir del segon episodi. Sí, sí. Bueno, però teníem com que és una sèrie inglesa, són sis capítols. Sí, sí, sí, sí. Les horetes de la nostra vida, no és que ens en sobrin. Però, bueno, en fi, ahí está, no sé... A veure si no és un altre de feits, i al final en fi, escolt total. No sé, però ja que parles de sèrie de hores invertides, anem a parlar d'una... Per cert, em sembla que no hem dit una dada d'aquesta sèrie que la metgen al forro. Sí, sí, ho hem dit al paraula. Gràcies per escoltar-me tant. T'estàs escoltant atentament. Últimament el Marc em diu que no t'escolto, i és mentida, però avui he sigut veritat prou. No he sentit dues paraules, channel i forro. Són les dues últimes, les uniques que no. Sí, així, poc important, sí. Això, anàvem parlant de hores invertides, i és que anem invertides moltes, durant 5 anys. Masses, potser? Sí, a l'apostre, jo crec que han estat masses. Han estat masses hores. De fet, han estat... Bueno, no, no, no, no vull fer els contes, perquè m'entrevertigo. No, no, no, no. Per fi s'ha acabat, per fi s'ha acabat el malson, per fi s'ha acabat Fringe. Ui, ui, ui, ui. Tu ets conscient que hi ha molts fans de Fringe que ens senten, que ens senten, el món, el univers, tots els universos? Sí. Estàs deixant caure a la bala? No, a la bala, no, a la ligera, que... que és una merda. No, que és una merda, que és una pesadilla. Que és una pesadilla. I ara mateix, perquè jo també era un fan de Fringe, de la mateixa manera que heu estat de les primeres temporades de moltes de les sèries de Jets i l'Abrams. Jets i l'Abrams és el gran creador de primeres temporades. Sí, sí, sí. Fringe va ser una sèrie que va tenir una temporada molt digna, era una mena de... Bueno, bueno, bueno. La primera temporada era un rotllo, recordo? No, el programa procedimental, el rotllo expedient TX, que no puc amb un toque així més familiar, més d'Abrams, i també amb un toque més reverencial, no? Mira, una mica que panrera amb aquesta sci-fi, una mica passada de rosca. Sí, però no una balló. Potser no era la millor temporada. Aquella primera temporada era un rotllo, no una balló, no? Bueno, però els capítols enganxaven per sí. Va tenir un pilot molt bo, la temporada no era tan llarga. Sí, era tan llarga. Es podia aguantar i digerir, però bé. A més, era just el moment del subidon de los procedimentales. Era quan CSI l'opetava, tothom estava fent procedimentales, em va arribar aquesta i dius, bueno, mira, com a mínim és diferent per què introduïs aquest element fantà científico. La segona va millorar, la tercera, ja, per mi, va ser bastant, bastant interessant. Ja, tot que dirà bé, els casos que comptaven en cada pilot importava molt poquet, i de fet, duraven com a molt 15 minuts, i la resta era tot més o menys lligat mitologia. A més, va ser una època en què directors importants, com el Bret Anderson, director de Sessió 9, per exemple, va parlar o del maquinista, que hi ha del Christian Bale, amb 30 quilos de peso. 30 quilos menys, vols dir, no? No, no, 30 quilos de peso. Aquest tio que menjava mig tomàquet al dia per fer el paper de la seva vida. Sí, molt bé, molt sa. Doncs això, grans directors es reunien i feien episodis molt dignes, tècnicament, molt més... Molts cops per en cima de la mitjana, de les sèries habituals vinculades al sci-fi. La quarta temporada va començar a ser... una mica d'en supego en supego i tiro perquè m'hi toca. L'audiència va baixant picat. Ningú no sabia què passaria amb aquesta sèrie. La cancel·lar va no... L'una de les bases de l'audiència venia abans, no? Sempre ha sigut una sèrie amb un pas de la cancel·lació. Sí, sí, tant i tant. Però la quarta temporada va ser... Va tenir aquell revés que la van relegar a la nit a divendres, a la noia on van morir les sèries. Jo diria que no va passar la quarta, va passar abans. Jo crec que va ser la quarta temporada. Sí, a meitat de la quarta temporada. Van dir que ja està, que s'acabava el que es deia, que ja no hi havia més frins, i llavors la van condemnar en els divendres de la nit, que és on la gent sap això. Que no es veu. Fot-en allà i com que allà ja sí que no tens cap mena d'audiència, et treuen. Però ho va aguantar. Sí, la quarta va aguantar perquè, a més, hi havia molt percentatge d'audiència que grabava la TDT i s'ho veia de més endavant. És que els divendres s'assorten i dius, graves a sèrie, te la ves el sábado con la resaca. I com... Bueno, pel que fos, al final, o potser per derecho, de mito, van aconseguir una cinquena temporada curta que havia d'acabar de llegar tots els fills que havien quedat per resoldre. Ho va fer, doncs, sembla que sí. A mi, sincerament, jo vaig rebre un e-mail d'un company que em va explicar que anava a la cinquena temporada, i em va dir que sí que li hi havia algunes il·lusions. Bueno, alguns, eh? Però molt poquet, exacte. Jo sóc de la teoria de que a Frins va acabar una quarta temporada. I fins i tot abans. Sí, sí, sí. O abans fins i tot. I la cinquena ha sigut una anècdota, una cosa a par, una sèrie nova, gairebé. Era com veure'ls. Era una sèrie nova. Òbviament no és una sèrie nova. Hi ha molts lligams amb temporades anteriors. Però, bueno, si veus la sèrie des del... Si t'expliquen quatre coses i comences a veure la sèrie des de la temporada 5, funciona com una temporada sola. I tant. I tant. I tant. Sense dubtes. I de fet, és el que ha anat, doncs, condenant tota la cinquena temporada, que ha estat un suplici, un re a l'altre. Cada capítol era més avorrit que l'anterior, cada capítol treia menys xitxa que l'anterior, i fins arribar als últims tres episodis. Què va passar amb els últims tres episodis? Doncs que es van treure de la màniga un subjecte nou, un miniargument que van anar resolent, amb una mica més de gràcia, el nou... El desè episodi, crec que era l'antepenúltim, va estar prou divertit, i després van arribar a la sècie un final amb dos episodis seguits, que a mi em va deixar... francament malament. Frinxó, em va deixar... Frinxó. Realment sí. Havien deixat tot bé, com a mínim, per un final, com a mínim, entretingut, i la van tornar a cagar, van tirar de fàcil, van tirar de... fins i tot a l'última escena, em va semblar... pergoncosa. Directament bé. Sí, sí. I això em sobta perquè fins i tot, àlias, que és un gran referent d'aquestes sèries de J.J. Abrams, de primeres tres temporades molt bones, quarta, quinta, ja veremos, fins i tot aquella tenia un final més currat, és que aquí, realment, ha estat escrivint de los enganes. Bueno, tot i així, a mi em va recordar, em va fer pensar bastant en el final d'àlias, al final de Frinx, m'ha fet pensar... Té algunes coses que... que em van portar cap a aquell final d'àlias. A mi, personalment, no m'ha semblat del tot malament, m'ha semblat a la línia de la temporada, i que no és que sigui... jo estic d'acord amb tu, no és que sigui molt, però personalment, no m'ha decebut del tot. Al final, dius. Sí, sí, al final, aquest capítol doble, que en realitat, són dos capítols, dos capítols... Tenen el príviut darrere d'altres. Exacte. No m'ha semblat malament, fins i tot en els moments, diguem, motius, gairebé han aconseguit emocionar-me, gairebé. Sí, l'home de Gelt. Home, ja n'hi ha. Com que l'home de Gelt, qui és l'home de Gelt? El que no va plorar amb l'ost. Tu. Bueno, és plorar amb l'ost, no és ser un home de Gelt. Jo recordo que el final de Sexfitander era dels moments més emotivament intensos de la meva vida. Però... Però sí, sí, sí. Al final, bueno, no em va emocionar, perquè realment, si no estàs ficat, si estàs expulsat a la història com ens passaven nosaltres, doncs és difícil, però reconec que no estava del tot malament. Hi ha algun personatge que té un final, diguem que és un final de trajecte per a un dels personatges, no direm qui, tot i que ja ho sap tothom, a mi em va fer un spoiler, doncs em sembla que està bé, que té un final digne, i que acaben de lligar-ho tot dintre de com tenien les coses i de com havien anat treballant totes les subtrames i tot això, doncs bé, penso que ho lliguen bé. I al final, el que m'agrada més d'aquest final, perdona que hagi entrat en saco, és que deixa molt clar el tarannà de la sèrie i deixa molt clar el gran tema de la sèrie, que penso que és la redensió. Per mi, Fringe, especialment des de la segona temporada i molt, molt, especialment des de la tercera al mandavant, és una sèrie que parla sobre això, sobre la redensió, i sobre la capacitat de perdonar, i sobretot d'autoperdonar-se, i sobretot de reclar els grans errors que s'han començat al passat. I penso que aquesta, això final i aquest final de sèrie, ho deixa molt clar, ho treballa molt bé, i al final, doncs, lliga molt bé aquest tema, penso. Doncs... A veure, hi ha molts més temes, eh, de Fringe, però per mi el gran tema de Fringe és aquest, així com el gran tema de l'OST, el que ho havíem parlat, no, és la dualitat, i la divisió entre el bé i el mal i la ciència, la fe. La fe, exacte. El gran tema de Fringe és la redensió, i per mi està ben acabat. Doncs per mi no, perquè precisament aquest final de trajecte que no podem dir, etcètera, etcètera, t'ho diuen ells mateixos 3 episodis abans del final, i llavors es treuen tota una potència d'una escena, que per si és molt potent, però és que ja ho sabies. I llavors amb això, doncs sí, ja t'ho han explicat, ja saps el que passarà des de l'episodi 8, em penso que és, i per això no m'agrada, perquè vaig pensar que, clar, jo pensava que al final, doncs mira, traurien alguna altra cosa, i no, van seguir realment els passos, doncs sí, el que tu dius, si la idea original era aquesta, la idea original era una, i al final acaba sent una altra, però és molt semblant. Jo crec que han tirat molt per la via fàcil, hi ha una petita sorpresa per l'últim capítol, i fa un petit gir, però més o menys tu t'acaba sent, com havia de ser, si sí que és veritat. Jo crec que ha sigut, doncs això, fer-ho, mira, resolver-nos per la via ràpida, i a part que han deixat un munt de caps sueltos, hi ha temes, una de les grans coses que es diuen de Fringe és que és la sèrie perfecta pels amants de la ciència ficció. Jo penso que els amants de veritat a la ciència ficció poden estar una mica enfadants en Fringe, perquè hi ha temes que és veritat, hi ha temes que no es poden tractar com els tractar Fringe, com el tema dels viatges temporals i tot això. On estan els paradoxes? O sigui, hi ha un moment que parlen de paradoxes i diuen, no, crearia una paradoxa i no... Sí, sí. Home, no. Ja està. Però no es fan així, no es fan així. Si parles de viatges en el temps, si parles de viatges interdimensionals, si parles de canviar el transcurs de l'històric, si parles de tot això, hi ha unes regles bàsiques que pots no respectar-les, però llavors per mi perso una mica aquest prestigi de science ficció de la bona, no? Sí, sí, sí. Molt bé. No ho sé, no ho sé, penso. Això és que han deixat alguns caps, una miqueta sueltos. Hi ha alguns que han tancat molt ràpidament i, realment, bueno... Sí, sí, exacte. Per això deia que era una pesada i un malson, perquè realment és que tenia molt més potencial, però bueno, al final, entre una cosa i l'altra, ha sigut una, per mi, una sencera decepció. Ja que estem, seguim parlant de sèries que comencen així una mica més ràpid. Sabem que ha començat la segona temporada de Gales, ja porten dos o tres episodis. Em sembla que el Marc no li agrada Gales. Què dius? Mira, ara que no hi ha música, podríem fer un silenci sepulcar. Vinga. Shame on you. El Marc no li agrada Gales. Vam estar discutint sobre el tema. Diu que no li agrada ell, diu que no li agrada els sectors femenins que l'han acompanyat en el visionat de Gales. Jo, no sé, recomanaria el Marc que canvis de sectors femenins. Potser ara ja és massa tard. Jo em sento dona. Quan veig Gales, jo sento dona. Si vols, posem veure junts Gales. Sembla sentir l'euló dels núvols i totes aquestes coses. Sí, sí, sí. De fet, segons com està tient els dies del mes durant 20 minuts. Sí, sí, sí. El Marc no li agrada Gales, a un 33% de l'equip de condensos de flut, o no li agrada Gales, però a un 66%, doncs sí. Està encantat. De fet, esperarem fins al final per comentar què t'ha anat aquesta segona temporada. Li tenim moltíssimes ganes. A més, porto l'alto a guanyar del logos d'or el mateix dia en què s'estrenava la segona temporada. Sí, sí, va ser Marc, va ser Marc. I, a més, hi ha alguna incorporació de la segona temporada. Sí, sí. A més, hi ha alguna incorporació en el càsting interessant. Molt, molt. I, bueno, que ha tornat bé, ha tornat bé, que els va marxar bé i ha tornat, francament bé també. Parlarem d'això, parlarem de Portlàndia? Parlaràs tu de Portlàndia? Podem parlar de Portlàndia un dia, si vols. La temporada passàvem a la que ja ho vam fer. Bueno, però al final de temporada, com a crítica. No com a presentació, sinó com a crítica. Sí, balanç global. Jo, si vols que et digui les meves sensacions inicials, el principi era una mica fredes. Donava la sensació que Portlàndia ha saltat el tiburón. Una miqueta. Saltar el tiburón és quan la sèrie ja arriba al seu màxim i va una mica més enllà i ja comença a repetir-se o a baixar... Exacte, guai, ja la sèrie no dona més de si. Es va convertir en una mena d'icona hipster. Portlàndia, la temporada passada, quan la van descobrir tots els hipsters, nosaltres som hipsters hipsters. O sigui, nosaltres la vam descobrir ja des del capítol de la primera temporada. Però allà, tot l'indi i tal, doncs la descoberta. I va estar molt bé, i ara semblava que per mi dava un poc símptomes de can Senzil, de repetir-se i tal. Però, bueno, poc a poc, tornes a agafar el tranquil·lo i tornen a sorprendre amb les seves parides i amb les seves grans parides. Perquè Portlàndia és una sèrie que ens construeix a partir de parides i de grans parides. I de grans parides protagonitzades per gent del farandolé o més indi. O sigui, que per qualsevol fan de la música independent, i a tota aquesta història és una autèntica delícia Portlàndia. Subtant els habituals, els dos, el Fredar Misen i la Carri... Carri Blatxau, una va dir. La Carri Braunstein. Mira, no hem parlat del principi de la precuela de Seqsionó. Deixem parlar. Què estàs dient? Em vols parlar? No, no, no. Sí, també s'ha estrenat la precuela de Carri Dallaris. Sí, sí, això em refereixo. Carri en l'universitat. Xavi, jo aquí arrepto, aquí al final de la temporada parles de tota la temporada de Carri. És un reto. Doncs no l'accepto. No, l'accepto i després ja pagaré un sopar, si vols, més igual. Ah, vale. Jo estava parlant de... bueno, seguim parlant de... parlant de seris importants. No, Portlàndia, Portlàndia, que ha tornat i és molt xula, és molt divertida. La veritat és que té aquests cacs tan absurds i ells dos és que cada dia ho fan millor. El Fredar Misen, que és un de la cantera escenari de l'Ei Life, és un encant de tio i... La secundària de moltes pel·lícia també. I que arribar a un estil és un cielo de tia, perquè, bueno, està amb bandes, camí, doncs em toca directament al cor. És veritat. Molt fan de la hiterquini de tota la vida i de tot el que fa aquesta noia. Fàcil que faci. I si surpa la tele fent tonteries davant de la pantalla, puc fer. Dónde que firmar. Sí, que Portlàndia ha tornat bé. I l'Egit, què és? I l'Egit és una sèrie... No, oi? És una sèrie d'efecs que surt el Jim Jeffries i el Dan Bacadal i el DJ Quels crea Peter O'Falon, que és de Pucin Dixies i de Glades. Pucin Dixies, que guai. Tot això ho hem provisat. Podem parlar ara, si vols. És una sèrie... o no? Què vols fer? Ara que l'ho hem dit ara, no ho diríem. És una sèrie protagonitzada per Jim Jeffries, que és un còmic australià d'aquests de stand-up comedy, d'aquests còmics kamikaze, que es dediquen a destruir tot el que es troba per davant. De les que ens agraden. Sí, d'aquests que comencen els monòlegs amb coses tipus... los que creen en Dios son gilipolles. O sigui, així, no ho dic jo, ho diu ell. Hi haurà moltíssima gent que se sentirà profundament ferida. No ser responsabilitzada. Això ho diu el Jim Jeffries. Hi ha molta gent que se sent ferida. I amb motiu. És una llibertat religiosa. És un dret sense la llable. Però a mi em fan gràcia, aquests tios tan salvatges i tan cafres. A mi em fan gràcia. Sobretot, sí, pensen... que el Jim Jeffries és un australià. Es va fer molt famosa, tio, perquè va fer un stand-up comedy fa uns quants anys, el 2007, el comedi Astor de Manchester i li van partir la cara. Llavors es va fer molt famosa renda això. Hi ha un vídeo, YouTube, que el document està al pobremà parlant i de cop sense venir a comptar de res. Diuen les veus, les males lliures, que el tio no va dir res ofensiu en aquell moment. Era per inercia, no? Sí, sí, el tio estava parlant i si venia a comptar de nada es va aixecar un tio i, efectivament, li trenca la cara i comença a t'unyanar-lo. Llavors ve la gent de l'estafi, el sapare i el Jim Jeffries anaven a cap a backstage i tal, i després torna a sortir i continua, i la gent l'eja de tothom. La gent es converteixen en... No ho sé, es veu que no, però el tio la t'unyan a veure. Doncs es va fer famós per això. I ara ha fet una sèrie FX, on és bastant protagonista. Ell i el... Tinc aquí, no m'ho he apuntat per si no, no m'ho he sentit. Sí, ja ho sé, però ara entro una mica més detall. I el DJ Quols, que és aquest noi que molt recordareu per... protagonitzant-ho, era un dels que sortien a Viaje de Pirados. Rotri, Viaje de Pirados. Aquell esquifit, te'n recordes d'aquell esmirriau? És un que després sempre fa descundari. Sí, el que es liava amb la dona corda i afroamericana? Probablement. Mira, mira, el nostre tècnic és tot. Aquí l'he pillat. Aquí és el mar, que et toquem la mare emocional. Sí senyor, el Viaje de Pirados, Rotri. Bueno, doncs el... No el que es menjava a la rata, sinó el prim aquell. És DJ Quols, un d'aquests actors secundari que sempre fa... Sempre fa de escotximitar, perquè és el que és. És el que és. Bueno, doncs sóc aquí fent de paraplegic. De paraplegic profund. Vull dir que té molta tela. En aquest capítol, en el primer capítol, el pilot que s'ha presentat fa pocs dies. A la FX, correcte. El Jim Jeffries i el seu amic, que l'interpreta aquest va quedar, se l'emporten a fer un polvo. Una mica el que passa a les sessions. És el mateix, però una mica més canyero, diguem. Ah, ja està bé. Sí, sí. És el mateix de la Helen Hunt. Però això no és canyero. És un nudo integrado de la Helen Hunt. Está hecho en el cielo. Eso no, eso es material del infierno. Con poc hino de cielo. Que no, que es conserva molt bé. Es conserva molt bé. Conserva molt bé pels 50 anys. No sé, sí, por allà endavant. No, no, solo antes 50, pero vamos. Sí, sí, sí, sí. Com a jo de foster aim50, doncs... Ei, hem despertat l'atenció. I el Marc. Ah, quant temps queda, Marc? És veritat, digue'ns-ho. Bé? 13 minuts. Vinga, parla de l'èxit ràpid. No, no, això, simplement que... reuneix una mica d'aquest tumor, càfre i salvatge i camic a fer, amb dosis d'una certa tendresa que està ben buscada o ben trobada, ben portada. Té una mena de... com una tendresa i una cosa que dius... Ai, mira, com uns guinyos així... més emotius que estan bé, que no em bafen. Com anem en el primer capítol. No en parlarem al final del temporada. Sí, sí, sí. Si segueixen a aquest nivell, jo crec que en podrem parlar al final de temporada. Ja ho sabíeu, ara, que si la sèrie de Manorris, a nivell de qualitat, doncs... No en parlarem. Si veieu que no en parlem, el capítol 35 del fluxo, doncs serà perquè no. Exacte. Exacte. Com a les risors, tenies d'acord? Era el submarino? L'est què? Vale. Alguna cosa més de sèries, no? No, res. Recordar que torna a Black Mirror, la crema des de Junts... Aquesta sèrie, una mica, està sobrevalada... Perdonable... Sí, jo he dit sobrevalada ara mateix, eh? Ah, sí? Tu et sembla sobrevalada? El primer em va agradar molt. Els altres dos... Els altres dos flequeixen una mica, però... El primer capítol és una obra més. També tornes Pàrtacus. Ah, mira, mira. Ahir veia l'últim de la tercera temporada. Jo t'asseguro, que em pensava que s'havia acabat aquesta sèrie. No, no, el temporada final. I els últims 10, 15... Fins tot 20 minuts d'Espàrtacus Ribens, que era com es deia... Benjans. Benjans, que es deia... Déu n'hi do, eh? Sí. Déu n'hi do. A partir d'això, l'Espàrtacus ha lavado la inésima potència. Y concentrado en 5 minutos. Sí. Bueno, pues... Bueno, ha sabrado ahora. Bé. Bé. Bueno, com que anem una mica malament de temps, volia que sentíssim una estona a Emmy de Great, un tema del seu de raig virtiu, que és guai. Entra bé. Però no la sentirem sencera. Anem parlant. Anem avançant feina, que vas hi sonant. Emmy, espera't que l'hi digui. Emmy, que sigues cantant, eh? Sí, vinga. Que ens ve com a niñol dedo per parlar d'una pel·li molt bonita. Molt bonita com és el vuelo. Sí, que no m'ha guanyat cap Emmy. Sí, ara parlarem de cine, perquè portem no sé quantes setmanes ja, parlant de estrenes com a mínim molt interessants, amb alguna imperdible, eh? Vull dir, com a mínim... d'aquestes que van que hablar, no? 2012 va acabar una mica feixugot, i ara hem començat amb molta força. Per exemple, el vuelo. El vuelo és una pel·li nominada als Òscars, ja per començar. Va des que només està nominada al Denzel Washington, si no m'equivoco. Com a millor actor protagonista. O com a millor efecte especial, no? Aquest efecte que té ell, de no envellir. Ja, ja, ja. Algun dia ens ho dirà... Algun dia ell i Morgan Freeman ens diran com s'ho fan. Això és... Industria light, no? Sí, sí. Exacte, precisament. No ens n'allunyem massa del tema, perquè tot i no està precisament vinculat, suposa el vuelo al retorn del Robert Cemeckis a la vida real. S'havia tirat uns 10 o 12 anys. Fins i tot una mica més. Fent pel·lis de dibuixos d'animació digital, d'aquestes de captura de moviment... Fent i no fent, perquè també tenia algun projecte que no... Vull dir que a part de totes les que ha fet, també volia fer més. Sí, sí, clar. Submarino-marillo. I crec que seves són Polar Express i BioWolf. Ah, seves, seves dirigides. Que són dos pel·lis que jo reivindico bastant, tot i no sé grans coses, però bé, com a experiment, la cosa tenia el seu potencial. Què passa? Que va arribar Mart i necessita madres, i que és animació en vulgar i corriente. I es va fotre una hòstia tan gran a Taquilla que li van dir, nene, tu ja no cenes. És animal. Vols dir que no és tan bé el captura de moviment? Doncs podria ser. En el cas, no perquè no va arribar. Fins i tot va funcionar tan malament que han cancel·lat l'estrena en molts països. I va arruinar... Va forçar la demisió del capítol de Disney en aquell moment, em sembla. Pots imaginar, sí, sí, sí. Vull dir que va gairebé arruinar a Disney. Tot aquell tio va dir, bueno, pues volveré a l'acció real d'un altre accident a Éric, que ja ho va fer amb Naufragó, doncs ara un altre avió que està a punt de t'ho llinar-se. En aquest cas, el Denzel Washington aconsegueix salvar in extremis, però no, sense conseqüències, un avió on que hi va seguir, que és al final de la pel·li. És com comença, amics. Comença així, i de fet comença amb el que per mi són els millors minuts de la pel·li, que són unes escenes a dins de l'avió que a mi em van posar, com a pare, a voler aviajar-se. Jo ja no, jo ja no torno a viatjar. Perquè s'han de veure, s'han de veure, i s'han de gaudir, s'han de gaudir en condicions. Què passa? Que ell salva realment la situació, aconsegueix que se saldi, que era bé tota la gent, moren 6 persones, i a partir d'aquí comença una investigació. I amb aquesta investigació, ups, descobreix que el piloto no és tan héroe com a to d'Amèrica cre, perquè hi ha un parell d'ampolles de vodka que ningú sap, ningú no sap qui ha consumit. A partir d'aquí comença això, jo em vaig trobar una pel·li de pel·li. Jo la vaig trobar amb molta ràbia. Sobre la destrucció de... Una pel·li amb molta ràbia? Sí, durant bona part de la peliojo. Ara m'ho explico. Sobre la destrucció d'aquests herois nord-americans, mig famosos, mig anònims, i a més m'encanta perquè surt justament ara que l'ÀnSans tronquera el gran heroe de Port d'Adrià. És veritat. Sí, això em va molar molt. Per parlar, més o menys, del mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix. Per parlar, més el mateix.