Condensador de Fluzo del 7/2/2013

... Hola! Calla! Vale. No, és que és que no. No, què? Acabes de sortir d'un programa, eh? Sí. I al final ha quedat que no recomanàveu Solander. Com... com és això? No! Ni vorat. No, no, no, no, no, no, com és això? Això ho he dit... ho he dit la mira, ja, es culpa seva. O sigui, no, jo... no, jo me'n vaig. Jo he dit 4 pelis de moda i m'ha vingut. Jo he dit que m'agrada Zollander, m'agrada molt Zollander. Però és veritat que no seria la millor recomanació en un programa de moda. Entiende bé? A veure, és una... Hola, què tal? Bona tarda. A les 8 i 40 minuts, a Radio Desvern, un programa que fa coses rares. Viva Zollander. Viva Zollander. Hola. Hola. Hola. Hola. Hola. Hola. Hola. Hola. Hola. Com estàs? Ah, molt bé. hören clar, i νä cos writer ni l'imetra, fehl i el geared compact. Me'n marxaràs una nova secció? Si no és res? Beat rotolada. És que ho parlarem dels còmics... Al final del programa li preguntarem què li ha semblat. Ai, aquest era pel mar. Ara torno. Ves plantant el programa. Sí. Ui, ara no sé què dir, és que si em deixes sol, no sé què dir. Tens ara? Vale, adéu, adéu. Bueno, res, seguim aquí. No, això, que al final del programa el Marc ens dirà que li ha semblat el còmic, si jo tenia raó, si us estic fregant el pèl, serà una mica la prova de foc, la prova de foc de que... De vegades puc tenir raó, de vegades, quasi sempre m'equivoco, però de vegades puc tenir raó. Una hora o mala... Hola, què has fet? Vale, em... Puc fer un xist? Sí, fes un xist. Sobre l'ola què has fet? Sí. Hola, què has fet? Ha, de G, de G, de G... Molt bé. Contado, pierde. Has dit que volés un xist, no? Que volés un xist. El Marc s'ha rigut. Ah, era això? Home, no, tu. Pots explicar el xist de l'A de Eugenio? Perdona, és que és bastant reputadós, el Marc. Hòstia, quina diferència... Ara que he pogut trapitjar altres platós, com el de la Mireia, quina diferència hi ha entre el programa de la Mireia, que és un programa sèrio i rigorós, i nosaltres... que no sé com no ens han fotut fora de la ràdio. A més, que portem 6 minuts de res, com sempre. Vinga, va, comencem. Va, tira. Bueno, comencem parlant de llibres, per avariar, que m'hi ha una miqueta. Un dia podríem fer un experiment guai, que seria llegir el guió tal i com està, no? Molaria. Sí, però duraria 5 minuts del programa. Bé, després parlem d'alguna altra cosa. Expliquem xistes o alguna cosa. L'altre vaig trobar a YouTube un vídeo d'una noia que explicava el xist del perro Mistetes, que l'Heli Capdevila ho ha dit fa. Molta estona, el xat. En to de drama, i es posava a plorar i tot. Era molt còmic. Feia pena la pobra noia, perquè li havíem vist un policia, volia veure les xistetes. Cosa que és, doncs una cosa desagradable i xunga. I plorava, però feia risa. Bueno, va, parlem de llibres. Saps quin llibre no fa risa? El llibre del que parlem, avui. Que és raro. Quina noia t'ha tancat. Perdona, perdona, la setmana passada hem parlat d'un llibre que feia risa. Bueno, no, tenia un posó... El sentiu és d'un final? No, no, no, era el mejor Cienfuegos del Quico Amat. No, aquesta setmana parlem de... És un llibre que fa molt de sores de Donald Ray Pollock, que ha sigut saludat com a una de les grans publicacions de l'any passat. Es va publicar ara fa... no ho sé, poc, a finals de l'any passat, i tothom va dir que era l'OMAS, aquest llibre, era l'OMAS grande, no ho sé, ens ho vam creure, i ens l'hem llegit... Bueno, en realitat ja ens l'hem llegit abans. Però, bueno, no ens l'hem llegit abans, però ja el teníem des de feia de temps a la llista d'espera, i l'hem pogut llegir ara i hem comprovat que, efectivament, you have to believe the hype de tant en tant, perquè és un senyor librazo, eh? És un librazo, eh? El diable a totes les darreres dones al rei Pollock. Digues, digues. Avui, quan m'enviaves el guió, m'heu d'anar per mirar-lo. Vam saber que hi haurà un tracte avió. I has llegit... Bona pinta. Has llegit assassinats, violacions, criminals... Sí, sí. Tot molt gotic i molt... Bona mica d'això. És un llibre... És la primera novel·la de Donald Ray Pollock, que es va donar a conèixer, entre nosaltres, amb Nokem Stiff, que era un llibre de relats que es va publicar l'any... Es va escriure l'any 2008, aquí es devia publicar l'any 2010, si no recordo malament, que estava molt bé, també. Però ara es llança cap a les... Bueno, al Largo, se pone el Largo, i fa aquest el diable a totes les darreres, que és una mena de fresc, una crònica de l'Amèrica dels anys... A partir dels anys 40, i fins més avançat, passant unes quantes dècades, i es centra en alguns personatges de Nokem Stiff, que és aquesta població que, per cert, és on va néixer ell, a l'any 54. Ja que empieces mal, i ja... Exacte. Si està escutxant aquest programa, i és vostè vecino de Nokem Stiff, cuida-dint, li has de llibre-ho, perquè pot haver-se reflejado en algunes de los personajes de Donald Ray Pollock, i cuida-dint, ramárculo de cuida-dint, perquè són unes històries molt negras, és una mena d'història coral, que bascula sobre uns quants personatges, a qual peor, o a qual més desgraciat o a qual més xungo, perquè és una història molt negra, molt desesperançada, és una història que es mou entre el Neonuar i el Southern Gothic, aquest gènere de drama sureño, xungo, mig criminal, d'històries polvorientes i de l'Amèrica profunda. Una mica costumbrismo suci, podríem dir, i que fa una mena de crònica negra sobre tota aquesta gent, i que es troba fent aquesta crònica negra sobre tota aquesta gent, doncs el que he dit abans, assassinats, violacions, suicidis, gent que assassina per deporte gairebé, que sé jo, predicadores, locos, tota aquesta mena de fauna. Una comèdia romantica. És veritat, sona xungo i ues. És un d'aquests llibres que en congeix l'ànima i no deixa llocs per on respirar, no? No deixa entrar la luz, no deixa entrar l'oxígeno. És una novel·la molt claustrofòbica, no tant per les coses que passen, que també per les persones. Són aquests personatges que no tenen sortida, no tenen futur, són personatges que estan condemnats i, efectivament, es contemplen tots. Són personatges que tenen cadascú a la seva pròpia història, però que després una miqueta s'aniran entrellegant els seus destins, per arribar a la negrura de l'ànima més absoluta que et puguis imaginar. Ara bé, és un llibre molt brutal, molt brillant, molt ben escrit. Un tio que, si penses en la quantitat de coses que ha escrit, sorprèn, perquè realment domina l'art de l'Amèrica Negra com un cormac macardi, per exemple. Bé, no, cormac macardi... Per l'arres maior és el mestre. Però, bueno, ahir està el tio fent... Bueno, ara hi hagi un dels estandards de l'Amèrica enfadada. Jo els qualifico de l'Amèrica enfadada. Són gent que són americans i que fan una radiografia del seu país molt xunga i això és molt desespansada, llunyada de l'Amèrica de l'Obama i del Gieshuicana i de tot això. A veure, parla de la posguerra a segona guerra mundial i després del previatnàmi, tot això. Però, en fi, jo crec que es pot extrapolar tot el que està passant en aquest món que ens trobeixen. Que guai. Sí, fa bon rotllo. De veritat, si no us ve de gust llegir una novel·la xunga, no la llegiu. Ara, si teniu una mica de curiositat, en dinssavús en aquest dia ja parlo a totes hores de donar el rei poloc, perquè és un nou veló, té tremendo, eh? La vida i tal... Puc dir-ho, va, oi? Se m'hauria passat a dir-te llibres del silenci i estar en totes les vostres llibres. Ah, sí, tinc una dada interessant. El tradueix Javier Calvo. Sembla baladí, però no és així. És important. La tasca del productor, del traductor, és una cosa que la gent se n'oblida. Penso que és molt important. Un mal traductor pot arruinar un mal llibre. I Javier Calvo, que és un grandíssim escriptor, és l'autor del Jardín Colgante que es va editar l'any passat, fa una tasca molt rellevant i molt notable. O sigui, molt a l'alçada del material que dona peu. Molt bé. Doncs, escolta, abans de tirar el següent, que digueu, posat, potat. Se lo demas del chat, que no han començat a entrar, han arribat així a... Aiximitals, hola! La propera vegada ja, una mica abans. Però, bueno, hola a tots, esperem que us ho passeu bé. I ara ja sí, Marc, ja l'he posat al play. Escolta, potser vols fer una entrada de triomfal? Voler fer una entrada de triomfal per aquesta secció? És que has parlat de... has donat a la gent de l'alçat, però m'agradaria que la gent que no és alçat i que ens sent des de casa seva, a través dels seus aprells, radio receptores, es connectin a www.3doplas.radiosverm.com i entri en l'alçat i ens diguin alguna cosa. I tant, ja que estem. T'he xafat l'entrada de triomfal, oi? No, no, al contrari, perquè quan sento aquesta cançó, com surten tants llocs diferents, ja no sé ni de què... Estàs sobreutilitzada, aquesta cançó. Sí, sí, sí. Però ho la posen a... hasta programes de ràdio? Sí, sí, sí, hi ha uns programes d'aquests culturetes que van a ser de neo-hipsters i tal. I després és la posa. David Bowie, boi, boi. Vale que soc fan de David Bowie, però... Vale que aquesta cançó és un mita, però... És molt mainstream, ja. En fi, tira. Bé, sona aquesta cançó perquè són dues vegades, no unes, sinó dues vegades, com a mínim, que jo recordi, a una de les pèrrees de les que parlem avui. Demà es divendres, demà se estrenen pèrrees, i hi ha dues altres coses interessants. Una d'elles és les avantatges de ser un marginado, que és l'adaptació, a més, l'escrita pel cine i la dirigida al propi autor de llibre, el Stephen Chabotski. Això no ha dit, sisplau. Stephen Chabotski. A veure, està ben escrit. C-H-B-O... Com ho dius, això? Chalbons. El Stephen... Mira, acabes d'entrar a la ràdio, tio. Carlos. No, aquest és un company que... Has entrat a la ràdio. Mira, fent unes galetes. Tu més... Bueno, no direm públic. És igual, a veure, parlem de cine, parlem de cine. Aquesta pel·li es va estrenar ja fa una bona estona, i va estar a punt d'entrar als Òscars, però, finalment, van dir, això no és patanto. En tot cas, de què... De què va aquesta pel·li? Doncs és la història, digues-li, generacional, digues-li, personalment o mínimament, audioviogràfica, digues el que vulguis, una mica marginat, que no acaba de tenir amics d'alcohol, que sempre va sol, que es troba en aquella etapa... Abans d'acabar, doncs, no sé si l'equivalent a l'ESO, és que aquí ja no sé, el pre-high-es-q, aquest. I clar, que té els típics problemes de la infantesa, finals dels anys 70, fins que es troba amb una parella d'hermanastros, que també són així rarunos, però són d'aquests que van de guais, d'aquestes que van de guais, i comencen a fer numerites musicales... La rutina, la rutina. Sí, exacte. És veritat, diguen la rutina. És veritat. Exacte. A veure, els actors qui són, doncs, el Logan Lerman és el protagonista, i aquest va sortir a Percy Jackson, quan era nen, imagino. I ara, realment, doncs... Bueno, no és tan antiga, aquesta pel·li. És del 2010, una cosa d'aquestes. Era un xaval, era un xaval. Era una fantasia infantil, i tot d'aquesta... xuminada. Sort, Lethra Miller, que el van veure, el teníem que parlar de Kevin, que per mi era el millor de la pel·li. El Lethra Miller, precisament, era aquell nen que... molt estrany, que es tornava a boig, i el veia xungo i a classe deia-se, ui, que este va a hacer un Columbine. Ui, que este va a hacer un Columbine. I, a final? Ah, no direm, no direm. I surt la Emma Watson, que ja no és germíone, perquè ja es va acabar Harry Potter, i demostra que té capacitats per fer altres coses. Que això ja mola, tu. La saga de Harry Potter està donant uns actors, que, al final, estan prou bé. En fi, aquests tres... Aquí tu ves parlant. Doncs aquests tres... És que m'he anul·lat, és peròdic, perquè he begut aigua per no anul·lar-me, i m'he anul·lat amb l'aigua. En fi, aquests tres... Res, es dediquen a viure el seu dia a dia, a anar estudiant, a anar passant exàmens, intenten entrar a això que fan, sabeu, no? Al final de l'any, tenen l'exàmen de veure quina universitat entrarà, no em fan una mitja de la seva valoració durant tot l'any, aquestes coses que tenen els americans, aquestes metodologies d'estudios raros. I ja està. En realitat, és poca cosa més. Què feu? S'estan comunicant. Per telepatia. És que me desconcentrais, cabrones. És que no, és que realment... No, perquè realment tampoc hi ha massa cosa més. Aquesta pel·li va de la relació d'aquests tres com aquest nen, el... Ja ho diré, el Logan Lerman, va superant els seus problemes de sociabilització, per dir-ho d'alguna manera. Notes que té alguna cosa que podria... Va haver-hi algun passat d'una mica obscura, allà, que no acabes de tenir gaire clar què està passant, d'altre banda, els altres dos, doncs també són parasitos sociales a su manera. I ja està. D'aquí, deixeu-me la pel·li, però què passa? És més o menys... Si heu vist tarois, per exemple, d'Albert Espinoza, moltíssim. És d'aquestes pel·lis de tornar enrere i ramamorar una època amb una determinada edat. La diferència és que aquí ho fan amb una mica més de subtil·lesa. Jo crec que està molt ben tractada l'evolució dels personatges a mi em va convèncer, no tant com algunes de les crítiques que hem llegit per a ell. Ja estima que el Sevmivari avui no hi hagi... No hagi arribat el xat. El nostre... El nostre especialista en... En les ventes... Entre altres coses. Però en tot cas, a mi la pel·li crec que és bastant recomanable. És una pel·li ben feta, té aquest rotllo entre indi i d'autor, que està més contingut que de costum, està ben interpretada. A mi em va agradar molt el trio protagonista, surten actors secundaris interessants, com el Paul Rudd o la Kate Walsh, aquesta gent sortida de sèries. És moderadament emotiva. Té una part final on es diga tot... Potser un pèl exagerada, però que farà plorar a Mas D'1 o a Mas D'2. Té referents per a parar un tren. Té... Des de Radio Cassetes, a David Bowie's, a Rocky Horror, Pixar Show, a vestimentes, punkarres... En fi, una pel·li, això, generacional. Obligatòria per a qui cregi que Aeroïs és una bona pel·li. Contradient per a qui hagi quedat prendada d'animals, aquella altra pel·li sobre nens que vam veure fa poc de... Com es deia? De Marcel Forès. Marcel Forès. I ja està, jo la recomano, però... Amb molta reticència, eh? No és una crítica cap a d'un i moltíssim enge, però et veig molt... Et veig poca apassionat, eh? És que és d'aquestes pel·lis... De fet, ho parlàvem fa poc amb les sessions, que no és que tinguin gaire cosa a veure, però són d'aquestes pel·lis com emotives, que busquen tocar fibra i que de vegades... De vegades sí, aquesta la... No se li veu tant com qualsevol d'aquestes indis que surten ara, que ara surten a Porrillo, la das una patana a piedra, i te sale en dramèdia romàntica a separar un tren. Aquesta està una mica més ben tractada, i a més, si has tingut una infantesa més o menys semblant aquest nen, doncs t'hi pots trobar bastant més identificat que de costum. Però ja està. No té massa més, no? La meva experiència amb aquesta pel·lícula és que... Bé, sí, és la típica pel·lícula de Coming of Age, que diu... Sí, exacte. Que no aporta massa res. I això que comentaves tu de referències i tal... Ara, igual, queda una mica suverbi, però em sembla una mica de referència. Sí, bueno, ja ho hem dit. Estaria guai. I, a més, perdó, eh? No sé on vaig llegir. Una persona, un personatge que tenia molta raó, que deia... A la pel·lícula senten a... no sé qui, a Sonic Youth. Senten a no sé qui, no sé quantos... Els heroes per la ràdio i no saben quina cançó és, però és tot que és. Llavors, em dona la sensació que tot aquest... No és que sigui una cosa molt important, eh? Però és un detallet, és un d'aquells detalls que li donen xixa a una pel·lícula. Per mi no està ben portat tot el tema referencial, no? Està portat de manera una mica... bueno, caprichosa, una mica... que el tio, el director aquest, que més és... Xubolski. Com has comentat, és l'autor de la novel·la i tal. Ha volgut fer una cosa molt personal, però llavors... No sé... Sí, jo sé que t'anava a dir... Potser és que el tema de heroes de la cançó, no de la pel·li catalana, és potser una mica més autobiogràfic. O sigui, podria ser que a ell li toqués escoltar aquesta cançó quan va sortir al 77, o no sé quan es va dir el disc de David Bowie, i que encara no sabés qui fos. Podria ser, però clar, és això que dius. Després el tio diu, ¿cuál es tu grupo favorito? Hòstia, los Smiths tienen unas canciones que... Exacte, i són en los Smiths, a la pel·li, són en... Sí. I sortant amb això, no ho sé, no ho sé. Penso que per fer una pel·lícula generacional has de tenir les coses molt clares, no tan les coses molt clares, com algunes bases molt, molt assentades, i amb d'una sensació que aquesta pel·lícula no les té. Mira, per aquí el xat diuen més o menys el mateix, eh? Diuen que el millor és l'Ethra Miller, diuen per aquí que com ho pot ser que no conozca en heroes... Sí, efectivament, però en tot cas, ja dic, com a mínim no em va desagradar en cap moment, crec que és una pel·li molt digna i que... Sí, sí, sí, és molt presentable. Sí, sí, sí. És la segona opció... No comarcia... La segona opció que recomanem perquè la primera és... Bueno, la recomanem tot i que és falsària, perquè ser imaginador no té avantatges. Jo vaig ser marginat i no tenia cap avantatge. Sí, home, sí, mira, estàs al projecte Flutso, gràcies a això. Sí, gràcies a que era un marginat. No ho veus, flower. Sí, digues, perdona, perdona. Potser la que recomanem és... Ja sabeu que estem a punt d'entregar tots els Òscars, d'una bona vegada. Estem cremant pel·lícules nominades i una d'elles es trena aquest cap de setmana i és una de les més interessants entre les nominades, que es diu No, de Pablo Larraín. Però aquí et deixo aquí la batuta, perquè jo encara no l'he vist. Doncs molt malament. Ja, la veuré aquest cap de setmana. Per què? Perquè em fiu del que diràs a partir d'ara. A veure què el dius, si vols ja la presento jo, que és la pel·li del Pablo... La nova pel·li del Pablo Larraín, que no és la primera vegada que toca aquests temes, que és protagonitzada per la del Gael García Bernal, si no m'equivoco. No m'equivoco. Està ambientada durant una època molt concreta del perió de Pinochetista a Chile. I està feta de manera extravagant. Tinc una trilogia argumental, per dir-ho d'alguna manera, i el tio ja s'interessat molt... Sí, aquest senyor es mulla una miqueta amb el seu cine, i com que és chileno, li ha tocat viure aquesta dictadura del Pinochet. I, bueno, s'ha posicionat, s'ha posicionat, i ha fet una petita trilogia temàtica, no és... Sí, i no estan vinculades entre elles. Exactament. No tenen continuació argumental, correcte. Però totes tres parlen una mica d'aquest clima, no? Si no recordo malament l'altre era Postmortem, i la primera es deia... Toni Manero. Toni Manero, tu, correctament. He fet els tebres, amic. Sí, és que no la vaig veure. Postmortem està bé, i aquesta no també està bé. És això, no té massa més a dir. És la història d'una campanya que es va posar en marxa durant el final de l'etapa del Pinochet, quan la Comunitat Internacional es va fixar una mica en el que estava passant allà... Per primera vegada van dir, hòstia, què està passant d'aquí? Com si no lo supierais. Olle! No es podia permetre. Intervencionismo, estamos en contra. Tomás Póculo, hombre. Aquell senyor està matant a molta gent. I, bueno, per quedar bé, el Pinochet... Va fer com una... No, no, no. Va dir una cosa molt gorda. Va fer una cosa que va posar en marxa una estratègia per quedar bé tot. Va fer un referèndum. Sí, a veure. Va fer un referèndum. I va dir, ¿me queréis o no me queréis? Llavors la gent podia votar, sí o no? Això em sona, eh? Sí, seguimos con Pinochet o no plegamos de toda esta mierda. I, llavors, el que vam fer va ser una campanya, una campanya publicitària, i els dos vànduls es van dedicar a això. Però, bueno, va fer publicitat, va fer propaganda política, perquè la gent votés sí o votés no. I parla, doncs, de tota aquesta etapa. Es posa al costat del personatge del García Bernal, que és un publicista que vol que triomfi el no, i parla dels debatars de tota aquesta moguda. Al final, bueno, no sé si diré el final, però suposo que és obvi, al final de guanyar el no. I Pinochet se fue a tomar por saco. No, relativament. Perquè, clar, aquell senyor no va pagar per tot el que va fer. Però, en fi... Tu parlaves abans de que està feta d'una manera... Sí, tan argumental com tècnicament. Argumentalment ja ho has més o menys explicat. I m'interessa això, eh, que no sigui la típica pel·li de denúncia de venga... No, no, tot el contrari. Té una certa part d'humor, perquè la campanya que vam fer aquesta gent pel no era una campanya no basada en la venjança, no basada en la ranconia que jo penso que ha sigut igualment lògic, sinó basada en el positivisme, en el futur, en mirar endavant i en sortir de tota aquella ponsonya, no? Llavors, la pel·lícula, en conseqüència, està feta una mica així. I llavors, una de les... o la principal característica, com anem la primera vegada que la veus, és que el senyor La Reina ha gravat amb un sistema anticuat, totalment anticuat. I el que ha aconseguit és equiparar aquestes imatges reals d'anuncis que surten a la pel·lícula, amb les seves imatges gravades per ells dels seus actors i les seves històries. Ha utilitzat un sistema humàtic, que és un sistema que jo recordo que a la universitat em van dir que ja no s'utilitzava, d'això. És un sistema caduco, és un sistema de vídeo analògic, que està passadíssim de moda. Doncs ho ha rescatat el senyor La Reina, també ha fet una mica de... De hipster. Sí, exacte. De hipster, una mica de amor per l'ovintatge. I ha gravat amb humàtic. És que ahir és nada, és que jo me'n recordo a l'únic que ens deien, això us ho ensenyant per res. Però bueno, ahir estava la cosa. També em van ensenyar dita analògicament, dita vídeo. Coses de dinosauriós. Coses cebolletiles. Doncs això ha gravat així, aquest senyor, i la veritat és que la pel·lícula és curiosa, és curiosa de veure. Sembla una mica fan footage, això que fan ara, sembla com siguin... Realment, no n'ha agafat càmeres gairebé domèstiques, i han gravat tot això. Bueno, en resum de res, perquè no estic resumint res, però la pel·lícula és molt bona. És una... penso de les pel·lícules importants com a mínim del mes, que se la veurà, jo crec, si no em falla de memòria, que és la millor pèl·lica estrena en aquesta setmana, o sigui, que aneu a la veura qui li agradi una mica tot aquest món, i també qui li agradi el bon cine en general. Perquè és una pel·lícula molt agraïta de veure. En l'entrega de Premios Óscar, és la nostra segona favorita, és la postura oficial del convenseur de Flúthor. El primer era com Tiki, no? Hòstia, saps el problema de com Tiki? Un dia en parlarem, un dia en parlarem. Deixem-hi només una cosa. El pas de Premse és la setmana vinent, però s'estrena com el Juliol. No podrem rajar de com Tiki fins al mes de Juliol. Per què no? Va parlant pels Òscars, no? Home, i tant. Quines ganes? Per posar una mica... Per una situació, la gent que no sé si ens segueix, són... estem parlant d'algunes de les nominades a la millor pel·lícula de parla no anglèsa, en la propera cerimònia dels Òscars, entre l'amor de Hanec, entre aquest no de Paola Reyni, i entre Com Tiki, que és una pel·lícula de... De Noruega. De Noruega. Que... bueno, doncs que hem tingut el plaer de veure. Ja en parlarem. Sí, després d'amor, jo penso que és... Bueno, encara no hem vist les altres dues, que en realitat ens estem llançant. Podríem... bueno, ja en parlarem quan arribi el moment. En qualsevol cas, és una bona pel·lícula, i la impressió ara ha acabat en cara al cine, doncs, com anem a seguir pel·lícules que valen la pena. Fem una cançó, Marc. Fem una cançó, Marc. Fem una cançó, Marc. Fem una cançó, Marc. Fem una cançó, Marc. Escolta, va, que anem malament de temps. Sempre. Sí, sí, no és novetat. Que sentim el Jeliot Brut amb un tema una mica antic, però que ens serveix per recordar que venen directe per ser el tema de la llengua de ruc. Té un album que es deia Ambassador de fa uns quants anys, però que venen a presentar-lo directe al rocksound que està al carrer Almooghavers. Dimecres que ve a les 9 del Meix Frans, em sembla que el preu està en cara per concretar. Però és una bona opció per a un Dimecres de la nit, els de Lió Brut. Ja champions, però a part de això no... Doncs va, per això, ha aprovat champions. Ah... Així que... talla això, eh, tia. A veure si ens sortiu el clip secret, eh. I don't wanna sing anymore, right? I don't wanna sing anymore, right? I don't wanna sing anymore, right? I don't wanna sing anymore, right? You guys! I don't wanna sing anymore, right? I don't wanna sing anymore, right? Come to mama, baby, come on. Fuck! You've been bad! Ah... That's sloppy. I may have been bad. I may have kept the chain in a row. But it was for your good. Ah... Don't you remember when I used to sing to you? Hoo-hoo-hoo! Hi-hi. We were a little by a... Rock-a-bye, baby, on the tree top, for better. When the wind blows, the cradle will fall. When the bar breaks, the cradle will fall. Break... Break... Fall... Bueno, escoltava el clip. Que cabrón és el nostre tècnica. És cabrón com el solo. No l'heu endevinat i mira, que és fàcil, però clar, tothom ens demanava... Això és veritat, ens deien, por favor, clips en versión original, clips en versión original. Ara ja sí, no? Ara ja l'he encertat. Alguns ja l'han encertat. In your face a todos los que vistes esta pelit mítica en castellano i demanàveu clips en versión original. Us poteu i a veure si l'endevineu. Listos. Va, tira el següent. Vale, còmics, vinga. Ja li toca el Marc? No, no, no és el còmic de... Encara no. Ara parlem d'un altre còmic, això, després. Hem d'anar ràpid perquè ha d'entrar, eh? Sí, sí. Una de les novetats de F.C., se l'està llegint, eh? És veritat, eh? Sí, sí, sí, sí, sí. Està mirant de ser la part de la meitat, encara. És un còmic, Marc, ja te l'hauria de haver acabat. No hi ha letres. No, però sí, sí, va per la meitat. Molt bé. Bueno, parlem del Marc que està llegint una de les novetats de F.C., però ara en parlem d'un altre, de Seusser Country, que és una sèrie que acaba de començar aquest mes en el nostre país, que escriu Paul Cornell i dibuixa Rayan Kelly. Qui és Paul Cornell? És un qionista britànic que ha treballat a la tele, per a Doctor Who, em sembla que a la tele, no, ha fet còmics de Doctor Who, però a part de... Que poc m'agraden els còmics que surten de sèries. Però ja està, ja està. Bueno, hi ha coses interessants, algunes, sí, algunes, n'hi haurà. Però escrit, escrit, per a televisió britànica, un fútim, eh? I a part d'això, escrit, batman, ha fet coses per, a la veritat, no, viu de negre, X-Men, 4F, o sigui, d'aquests que porta temps, haciendo, se... una carrera, és... És que, bueno, bueno... Comparles a la càrrega. ¿Haciéndose algo? No, labrándose una carrera. Rayan Kelly és alquifals, monicotes, de tot això. És un senyor que ha treballat a los libros de la magia, a la Lucifera, a la American Virgin, a Northlanders, a DMZ. És a dir, sèries de vèrtico, com aquesta canç arriba ara. Què és vèrtico? Ui, en tu n'haver preguntat-ho, Carlos. Vèrtico és la filial adulta de... No és que sigui molt adulta, però, bueno, va destinat a públics una mica més t'ajudits, perquè clau en algunes paroletes i tetes, i tetes. I en aquesta no hi ha tetes, però hi ha algunes paroletes i algun tema una mica fortet, perquè va de... A veure, la història és la de la governadora Arcàdia Alberado, que és una política que es presenta com a candidata demòcrata per la Presidència dels Estats Units. La història és que aquesta noia té sospites d'haver... d'haver sigut abduida per àliens en algun moment de la seva vida, i d'haver tingut algun amendat d'intercambir il·licit amb aquests àliens. Hi ha un altre personatge que és masculí. És un senyor que també ha tingut intercambis alienets, de manera que podeu imaginar-vos per quin to va. Ho dic per això que és una mica adulta. No és que sigui molt adulta, no és que sigui molt marrana, ni moltíssim menys, però, bueno, que tampoc seria un còmic per menys. Sí, com sigui, és un còmic que no és sordit, és bastant divertit. És una sèrie oberta que jo crec que arribarà bastant lluny, perquè està tenint crítiques bastant interessants. I està agradant, no està enganxant bastant a la gent, perquè té capacitat d'enganxar. Té una mena de guióxi que tira una miqueta del pulp i de la sèrie B i de tota aquesta història, presenta els típics àliens que són hombrecillos verdes, i, a més, d'una volta sobre aquesta història. ¿Por qué son hombrecillos verdes? El típic àlien, hombrecillos verdes, con ojos gigantes, saps? Los del Área 50 y Pico. Los del Área 51 de Roswell del año 47 gira una mica en tornar a tots aquests ítems i té una miqueta d'expedentics. Moltes. I, de fet, sí, tan d'expedentics, eh? L'expedentic és més pastiu, més dels àliens, més de les proves... Comulada. En el prou, i tot això, aquesta història. Llavors, gira una mica al voltant de tot això i construeix aquesta història que va d'aquesta política i de dos companys que el que volen és fer-la arribar fins a la presidència per lluitar contra una inminent invasió alienígena. Sí, va per aquí la cosa. Estic salivant, eh? Molt, bastant, és divertida, és xula. I conté una mica d'elements psicològics, psiquiàtrics, si li vols dir així, perquè fa una petita radiografia sobre... sobre tot aquest mundillo dels abduits que a mi, personalment, em fascina, aquesta cosa de diaments en el còmico. Però per què nunca són abduïts? Doncs gent, diguem, de nivell social alabat, ni són abduits astrofísicos, sempre són gent pobra, sempre són gent... Perdona, eh? Però amb massa tax... Bueno, és veritat. No, no, però no dic a les ficcions. Dica la vida real, quan s'urgent, que diu que... Bueno, i massa tax? És igual, sí. Màrsa tax i real. Alguns dies parlole dels meus tromes en relació amb massa tax i els extraterrestres en general. Oh, això pinta interessant. Vio fer-me un especial. Psiquiàtics. Això, que per què no m'ho plantegen? Sí, plantegeixo una miqueta. I, bueno, va una mica d'això. Per cert, hi ha un còmic que es va publicar l'any passat, a finals de l'any passat, que es diu Azul i Pálido, de Pablo Rios, que podria ser una mica el reverts... indi... d'aquest còmic. Va sobre... Sí, hi ha gairebé uns vocòlogs. Va sobre també gent que explica les seves experiències amb alienígenes. I, bueno, són gent que està una mica grillada. Com la gent que apareix a... a... a seu cert country. Que hi ha, dic, en aquest cas, està enfocat des d'un punt de vista més festiu i més divertit, però que és igualment, penso, addictiu i que pinta bé. Jo crec que és una d'aquelles series que pot deparar grans sorpreses i moments molt agradables i molt divertits. Jo ja s'ho he deixat aquesta, el Marc, en comptes de... de la que s'està llegint ara. Sí, és que la que s'està llegint ara tenia menys lletres. Ah, sí. I el Marc, si té menys lletres, ja li va bé, millor. Gràcies, Marc, m'agrada estar muntada al còmic. Que li he deixat. Dic això, bueno, en fi, que allà el tenéis a ser country. Primer número, Adidad Parece C. Acaba de sortir a estar recient, salido del horno. Dona-li una oportunitat perquè val la pena. Ai, quina emoció aquesta cançó. Quins nervis. Que curiós, que és justament ara. Ara que anem a parlar de series, el safety barri entra. Hola, safety barri, per tu en series. Escolta, estem escoltant... la cançó d'entrada de Community. Per què? Què vol dir això? Que aquesta matinada, en USA, s'estrena la última temporada de Community. No, és que la última temporada. Però ja portem 6 temporades i una pel·lícula? No va sortir exactament com està. Ai, d'actima raó. No van escoltar la temporada passada del condensador de Fluxo, que és Community. Doncs la comèdia que tothom hauria de veure. La comèdia televisiva, la comèdia televisiva, en aviat de 20 minuts, que realment és bona, que realment és friki, que realment té personatges que valen la pena, que realment es fan inublidables, que realment és entrenable. És a dir, tot el que hauria de ser Big Bang Theory i que no és UT Community. La teva crítica tan gratuïta a Big Bang Theory és pel·lucnante. Sí, sempre que puc. En fi, us parlarem quan s'acabi la temporada, però comença aquest dijous. Encara sou a temps, enganxeu-la. En realitat, en DVD fa poc. No sabem què més dir. De debò que és la comèdia, una de les comèdies del moment, jo crec. Ens hi van pel chat i té tota la raó 6.000 barriques. No s'acaba Community, és veritat. Per què no s'acaba? No l'han xapat encara. Bé, a veure, oficialment no han xapat encara Community. Què passa? Aquesta temporada arriba amb 300.000 mesos de retraso, amb el creador de la sèrie ja fora de la sèrie, amb un actor que s'ha cagat en tothom, i que, de fet, crec que mai tot de la temporada ho va deixar, amb unes audiències sota mínim, amb una cadena... Quina era, la CBS o la NBC? NBC. Que ja no creu en la sèrie. No, no, no l'han xapat. Efectivament, encara no és oficial que l'hagi xapat. Però... en fi, que la recupereu, que la recupereu que ara sou a temps, i que el viatge si dura 4 temporades o dura 6 i una pel·li, que és el plan inicial, doncs, escolta, és el que nos llevaremos. Una altra sèrie que torna, que torna el diumenge, The Walking Dead. The Walking Dead va fer aquells lliatos. De fet, la tercera temporada de The Walking Dead va quedar a mitges abans del Nadal. Jo ja no recordo res d'aquell final. No sé què em va deixar molt fred. Si algú ens ho vol recordar ara pel xat, per favor... O per telèfon. 3, 3, 2, 3, 6, 6, 1, trucau-nos. 3, 7, 2, 3, 6, 6, 1. Sí, que ens ho recordi. Telefon o gratis. Realment no recordo res. Això em sembla que és il·legal dir-ho, no? Si no és gratis, dic que és gratis. És gratis. Però avui en dia tothom té tarifa plena, ja. O sigui, que és gratis, ja. Per tot cas, la tercera temporada estava anant prou bé d'aquest final. Estaven entretinguda. Ojo, perquè pot depararar algunes sorpreses interessants. Algunes comencen, algunes tornen, d'altres s'acaben. Certirroc és una altra de les comedies... Sí. Quantes comedies has adorat, al final? 7 temporades de Certirroc. Per mi és una de les comedies que els tinc més carinyos, de les que hi havia ara mateix a la Grella televisiva. És aquesta protagonitzada per l'Eleg Balduin, per la Tina Fey... Correcte. El Tracy Morgan... Tracy Morgan... Algú més. Kenneth Parcell, que no es deia així l'actor, però el personatge sí més igual. És una comèdia molt brillant, que va tenir cotes estratosfèriques de comèdia lavadíssima. Va guanyar algun... Sí, va arribar a guanyar algun Nemi, algun nuevo, sí, sí, és veritat. Era molt de culte i la gent, hi havia gent que la veia, hi havia gent que no, però és una serie que marxa i ens ha deixat moments pel record brillantíssims, perquè va contribuir a fer la seva pròpia mitologia, la seva pròpia història... aquí. No, espera't un moment. Això, quan sortiu que estàs per ser sueltes, és que parlem amb el tècnic. Sí, exacte. Que va contribuir a fer la seva mitologia, els seus moments mítics i les seves històries, que a l'escut tindrà els seus moments pel record, però jo en tinc un especial i és exactament aquest. We're wolf for mitzvah, spooky, scary. Post becoming men, men becoming wolf. We're wolf for mitzvah, spooky, scary. Post becoming men, men becoming wolf. All right, now, that's a break. Tracy Jordan, Tracy Morgan. Tracy, sí. Tracy Morgan, Tracy Jordan. Sí, cantant, sí, cantant, per mitzvah, de l'ombre-lobo. Homres, ninyos convertint-se en homres, homres convertint-se en lobos, és un dels moments antològics d'aquesta sèrie que marxa, i ens va deixar de deixar-nos passat amb un capítol doble, divertit i una miqueta motiu. Vas plorar. No vaig plorar pel capítol en sí, però em vaig quedar amb una mena de pesa d'hombre, aquella cosa. Oh, ja no tindré certes raons, que era una sèrie que no teníem molt en compte mai, però cada setmana l'he anat veient, i ara que no hi és, la trobes a faltar, és allò que la trobes a faltar. Aquesta és la temporada de les despedides de grans sèries còmics, perquè d'Office també, xapa. D'Office també, plegues, sí, sí. Ja ho ha fet un caranó, un caranó, un caranó, un caranó. El que va passar és que vas viure que el Steve Carell va dir que... No, que no hauria volver ni a fer un cameo al final. Gràcies, amic. No t'hi feia. Steve Carell no ho viene. Sí, ja està. Oye, que l'hem ollamat, oye, chocareu. D'altres sèries que comencen... Bueno, de fet, que comencen i acaben, perquè això té traca. Netflix, què és Netflix? És una cadena d'internet, és d'aquestes de vídeo on dimant, com es digui, V o D. I, bàsicament, aquí tu pagues i compres el que vulguis veure, i si és una sèrie, doncs tens la possibilitat de comprar-la tota del tirón. Què passa, que algú la compra del tirón i la penja tota del tirón per internet? Jo no sé fins a quin punt és rentable tot aquest invent, però, en fi, aquesta setmana... La setmana està funcionant, eh, a nivell... Sí, sí, a nivell pasta, o dir, rentables... Sí, bueno, de fet, és una... a més, té xiche, la cosa, perquè és una empresa amb proyecció internacional, que havia d'arribar a Espanya fa dos anys, o sigui, però no arriba perquè les GAE exigés uns preus, que ja només els preus de les GAE ja són més elevats que el preu que dona Netflix de l'usuari. I per això no arriba aquí. Bé, doncs podem escriure Ramoncina, robaesgae.es, i ja que saps. Arroba, sobretot, i arroba. En fi, la gran aposta... Una de les grans apostes d'aquesta cadena internaútica es diu House of Cards, que és un remake d'una adaptació d'una novel·la. A veure... Sí, es va escriure una novel·la, la BBC va fer una adaptació fa... No sé si deu anys, no sé si va fer una minisseria, i ara la tornen a fer. La tornen a fer... Ui! Ens ha canviat la cançó del Marc. Ah, molt bé. Ha sigut ahir, però bé. Molt bé. No remarca. Let the comic. Let the comic. El creador d'aquesta nova versió és el Boo Willimon, que és el guionista de los idos de marzo. Ahir ho dejo, va ser una pel·li que va passar pels Oscars, i va dirigir Josh Clooney amb bastanta bona mà. I els primers episodis es va dirigir un tal David Fincher. Ah, mira. Un tal David Fincher que surt... Un d'aquests nanos que fan que deu estar començant, no? Fa poc va fer aquella cosa, com era la pel·li del Facebook. I ara fa poc va adaptar una sèrie de novel·les d'una dona, que es deia Lisbeth, alguna cosa aquesta. Un don Nadie. En fi, aquesta sèrie ha començat, i ja estan a disposició de qui era la majoria d'episodies. Em veus que sortirà per Espanya. Els protagonistes són Nadamás i Nadamenos, que Kevin Spacey, Kate Mara, que és la germana de la Lisbeth Starlander americana, precisament. Kenny, que era la gent de los Soprano, aquell que perseguia, que intentava trobar voces informantes. En fi, un repart molt interessant, sort la DNA d'Òntura, amb uns creadors molt interessants, un director molt interessant, i una inversió molt interessant, es parla fins i tot de 100 milions per tota la sèrie. Una burrada. El resultat quin és? Una sèrie com a mínim comença molt bé. No sabrem com acabarà perquè els últims episodis no s'han fet. Però de moment comença molt bé. El pilot del Fincher el dirigeix amb l'estil Fincher, que és aquest estil... Fincher dels últims anys, aquest estil fred, i ara vegelli. És un drama polític amb molt toc d'investigació periodística, amb gent que podria estar manxada, xanchullos de aquests favoritismos, que de fet ara que surt tot això dels sobres, està molt interessant. I el Fincher, això, adopta un estil que és gairebé per no dir el mateix, molt semblant al de Millenium, el de los hombres que no mamaran a les mujeres. Hi ha un personatge que és molt semblant, que és la Kate Mara fent de periodista jove, intentant buscar un weko. De moment, què passa? Apunta moltes maneres, el pilot, almenys. Potser no sigui tan brillant com un pilot de l'AQBO, no diré que no. Però dona unes pistes del que puc donar de la sèrie, que és diàlegs interessants, personatges... d'aquests que estan entre la llum i la foscor, interessos, opressió tan anímica, com fins i tot visual... Pots estar francament bé, són capítols d'unes hores, la primera temporada seran 13, em penso. 13 capítols que estan penjats. I crec que sí, ja estan tots penjats, o sigui que... Som humans 13 hores, no les tenim. Sí, dia 1, un capítol o dia 2, 13 capítols. Doncs va ser que no. Doncs va ser que no. Me da mucha pereza. Mira, jo de les sèries sèries que estan començant aquesta temporada, com a mínim l'he trobada la més estimulant de totes. La que té més qualitat, o una de les que té més qualitat, deixant de banda... Jo va ser jugo de tronos, que et comença Mars, i totes aquestes històries. Tu la recomano i diré més, segons com, al final de la temporada, la posaré entre les millors de l'any. Tant i com apunta, tant i com apunta. Si aconsegueix el que hem d'aconseguir, pot ser de les grans. Hi ha coses per això. El personatge, per exemple, de vegades agira i parla de la càmera, que això espero que no facin gaire estona més. Sí, a mi em dona una mica... Bé, parla que em fa mandra, la ruptura del quarto muro, però hi ha prou. Perquè, a més, la resta de la sèrie és molt més seriosa que dels moments en què ell es gira a la càmera i fa una mica d'humor. És el que ve en espècie, parlant amb molt cinisme, i molta ironia, dient-ho, aquest és el vicepresident de l'Estats Units. Acabo de pensar una cosa. Hi ha una sèrie en l'antena, la mateixa protagonista, Don Chidel, que també trenca el quarto muro. Aquí també es diu House of Lights. Exacte, també es diu House of Lights. I, precisament, fan el mateix recurs. Oh, però què és això, què és? La magia de la televisió norteamericana. Fuera! Fuera! Una cosa més, Netflix. D'aquí poc en parlarem, no sé exactament quan, però d'aquí poc tornarem a parlar de Netflix, perquè és la cadena que estrenarà la nova temporada de resta de development. Cuida-dito, resta de development... Una de les grans comedies dels últims anys, injustament oblidada per tothom. Sí, però molt de culte, eh? Sí, sí, sí. Molt de culte, al voltant de resta de development, que tornarà, em sembla, que al més que ve a Netflix, informarem-nos puntualment, perquè... Si pensen 13 capítols de cop, jo ja tinc 7 hores i mitja d'undia ocupades, eh? Sí, sí, sí. De fet, un dijous després del fluxo, que ens podem posar quan de qui eres, quan de gustes. És una opció. Queda a dir, alguna cosa més de series? No, dir-li al Marc que comenem una mica malament de temps, que ens en desitirem el segon clip, ja que ningú... Sí, tirar el clip directament. Passa de la cançó, vinga. L'hem posat en un... Sí, Marc. Però lo peor que he hecho nunca fue, fue una vez que vomité en casa y... y luego jugué al cine y me escondí la vomitona en la chaqueta y subí al gallinero, y entonces em empecé a hacer un ruido así. Vale, doncs ja està, efectivament. El Seth Miburri vini Vidi Vici... No, no, tècnicament no ho han d'avinar, perquè ha apuntat el nom amb tres Os. Tècnicament sí que hi ha abierta, i qui en diga havia el nombre i qui en l'escriva bien, s'hi lleva el preu. La mini-punta per a Barri. Arriba't al moment. Al moment de què? De què parleu tu i el Marc? Ah, no, no, espera un moment. Deixa que faci la secció i després d'entrar al Marc a l'ancena. En exclusiva, per primera vegada s'entireu la veu del Marc. Però va, tira la música que parlarem de còmics. No va la música aquesta, diu el nostre tècnic. A veure? Sentim alguna cosa... No és la primera vegada que sentim aquesta cosa alien, eh? I si ho deixem així de fons, que fa mal rotllo, no? Va, doncs fem la secció sense música i parlem de... O tira... Mira, la que havia de sonar abans tira l'ara, va. Quins moments... Quins moments més macos aquests en què es fa un silenci i la gent a casa està pensant, mira, aquests partillos. Perdona, Marc, teva, desaporto cançons que no sonen, no sé per què. A tots els clientes que perderem... Hi ha clientes, oi, entes? En aquell moment que no hi ha ningú. En fi, bueno, parlem de... no queda malament, aquesta música, tampoc. Per il·lustrar el còmic que ens portem entre mans, que és Batman, arquitectura mortal. Sí, doncs... bueno, la entrega semanal de Batman... Sí, ja te n'ha de dir. Escolta, cada més hi ha una novetat, a part de la sèrie regular, i de tots els espinops, i de tots els personatges... Cada més hi ha una entrega de Batman, i aquest més, febrer, perquè la que parlarem ara és de Xané, el febrer també n'hi ha hagut, una Scottish Connections que envia el Batman a Escòcia. Ah, sí, sí. Hi ha coses molt bones d'aquesta. Sí? Sí. Ah, bueno, doncs, parlem de l'orella, a veure què tal és. No, però avui us parlem d'arquitectura mortal, que és un còmic que escriu Chipkit i dibuixa Dave Taylor. Chipkit és un novel·lista i dissenyador, també, però en aquest cas només dibuixa. I Dave Taylor, doncs, és un senyor que ha fet molt de Batman. Mira el seu corregó i s'ha dedicat molt al Batman, i també es va estar a Cuedret. Junts fan una petita novel·la gràfica que és curiosa. A l'entrada sorpren, quan la obres, és d'aquelles novel·les o d'aquells còmics que els mires i ja t'entren per revista, perquè és un còmic d'entrada dibuixada a llapis, és tot lapis o carboncillo. No sé exactament què, amb color, una miqueta de color, una tonalitat molt suave de colors. Per què fa això? Perquè el que intenta és transmetre un aire com vintage, com antic, com... bueno... És que revis el marca, fan el micro... Ai, ai, ai, m'he posat nerviós. Ai, mira, ha entrat. Noita, ja està. Una aplaudiment pel Marc, si us plau. Això és més fàcil del que us pensem. Molt bé, molt bé, Marc s'estrena. Vosaltres portem el material i jo n'entraré. O sigui, tu és així. Tot un preu. Però, ojito amb el canvi de veu del Marc, eh? Aquest Marc seriós... Vocalitzo, no? Aquell Marta. Buah, tio, no vull fer programa. No m'ha donat temps a acabar el còmic. Mira, un altre cop. No, bueno, jo et volia fer entrar al final de tot, però estupendo. Deixa'm que parli 5 cèntims de... Si alguna cosa no m'està bé, t'ho diré. Si m'equivoco, m'ho dius. És un còmic d'entrada molt documentat, que tira de... bueno, de descens molt... de descens arquitectònics, perquè és un còmic que es fixa molt a l'arquitectura de Gotem. És una d'aquelles vegades en què Gotem és una de les protagonistes de la història. I està, com us dic, molt documentat, que els autors s'han basat en descens arquitectònics dels anys 20, hi ha mogudes molt de venguàrdies per construir un Gotem, sí. No és el Gotem del Nolan. Que és com a Nova York, però un poc més alt. Exacte, el Gotem del Nolan és aquell Gotem que sí, exacte. És un Nova York chungo i està, no? No, no, aquest és aquell Gotem modernista, no? Gairebé s'ha sortit de metròpolis, podríem dir. Per tant, és un còmic molt impactant, que a més té unes planificacions molt xules, el dibuixant es curra, unes perspectives, uns jocs amb els volums i amb l'espai, doncs molt aconseguit i fan unes pagines dubles, uns esplespeigues bastant xulos i bastant impactants, amb uns decorats que ha tractat amb un carinyo bastant important. És una història que en situa en els primers anys del Batman. És una d'aquelles històries de Batman en any o dos. Que raro. També és un subgenar de Batman en any o dos. I té una trama de thriller que implica polítics, implica penya, sí, també, al Joker, perquè enganyar-nos... La cabra tira pel monte, acaba sortint Joker, i acaben construint una història, doncs, que això, que, per tant, entra molt bé per la vista, també es llegeix molt bé i és molt entretengut de Marc. A veure, què penses? No l'acabaré, és igual, te'n fa. A veure, la minicrítica del Marc, ho has fet bé o no? Ho has fet bé, m'ha estrenyat coses. El que has dit per exemple, que es basa més en la ciutat, t'endeixo a estar acostumat a comis, que es basa més en el Batman. Correcte, correcte. I, en aquest sentit, jo agraixo més l'altra partent, diguem. Sí, la part... Si se m'ha fet un punt lent, poder ser a nivell d'història, no et diré que no... És més real, diguem. El Batman no deixa de ser un superheroi estripat, un hombre vestit de... De Morciàrago, amb un esquijama. És una història sèria, vull dir. Sí, té un punt no ara, un punt de cine negre del Hollywood Clàssica. Sí, el tema aquest de l'arquitectura, fins i tot de trames, de... a nivell polític, no? Sí, sèries, bueno, no ho sé. Bé, bé, m'ha semblat bé. M'han creat l'atenció dues coses, dues paraules. Ganchotron, he anotat. Ganchotron és... I està quedat la seriedat del còmic. I minimaximalista. No, maximinimalista. No, minimaximalista, vull dir. Sí, és que es fa aquest joc de... de termes. Has après dues coses amb aquest còmic. Escolta, és el que te lleves, eh? No està mal. No està mal, eh? Aproves el còmic, sí, no? Aprevo el còmic que ho faria un 6, eh? Un 6? Sí, només. Tu hi poses un 6, jo l'hi poso un 8, quedem un 7. Más que correcto, sí. Que ja sigui un cas, me'l deixo a mi, i jo també posaré nota. Ja quan m'hi incluïais. Fer una mitjana de 3 és més complicat. No hi ha ningú. Bueno, després tiro el còmic en l'èric i l'agafis el pot llegir, també. Bueno, doncs, Batman... Arquitectura mortal, edita. Gràcies, Marc, per la teva crítica expressiva. Que guai, Marc, és un més. Tinc el micro que no secava el programa i parla la vegada, eh? Jo us ho feu. Ja en parlarem, la setmana que ve més. Gràcies, Marc, gràcies a tu, Carlos i a Comel·li. I a tu, Xavi Grotan, i sobretot a vosaltres, que esteu a la altra banda i ens aguanteu cada setmana. La setmana que ve tornarem aquí. No us li haurà de nosaltres. N'hi ha mai ua, que lenta. Moltes gràcies, fins i tot, que ve a les 8 del vespre. Recordeu que ens teniu els blogs barrios, elprojectafluza.blogspot.com. Fins i tot, gràcies a tu.