Condensador de Fluzo del 21/2/2013

M'agradaria que tinguéssim l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena. Bona tarda, dones, 8 i 5 minuts cada dia entrem més tard. I per això cada dia fem menys guió. Sí, és veritat, avui no tenim guió. Però és un gust saber que entre estar perquè hi ha una altra persona que està abans, fent un programa de conya, que si no ho sentiu, ho podria fer a quarts de l'8 del vespre cada dijous, tot un món de moda amb la Mireia Redondo, la nostra It Girl preferida. I, en fi, doncs, eh, de res, Mireia, doncs, i quin programa fem nosaltres? Ja no me'n recordo. El contestador, no sé què, no? Sí, el contestador de pulso. El contestador del pulso. Doncs benvinguts al contestador de pulso. És un programa on farem una miqueta de culturetes, si podem us explicarem alguna recomanació de cine i parlarem d'un tema que està calentito, calentito, no? Sí, segurament. No, espera, torno a dir-ho. És Carlos Jacomelli? Sí, Xavi Redondo. Segurament sí, parlarem de molts temes que estem calentitos. Potser el Marc Pere Arnau, doncs, també ens ajuda. El nostre tècnic de sol. I, si... I així, amb un 6 i un 4, aquí n'estic retratat i he presentat a tot l'equip sense que se n'adoni ningú, subliminalment. I per cert, no estem fent publicitat de contragorriente films, per posar dues pel·lis aquí, que acaben d'editar, que són exactament... Ludwig i Riffy Finn, oi? No, no, no, no. Bueno, escolta, ara que ho dius, que he d'editar d'aquestes dues pel·lis, en DVD, a contragorriente, són una meravella... Bueno, Ludwig no l'he vist. És la... No! Han pillat el Xavi sense saber-ho d'una pel·li. Cuidado. No, escolta, no. Tothom ha vist totes les pel·lis del món. Em sembla que és l'única pel·li, viscòntica no he vist, i ho faré de seguida que pugui. Comentaràs aquí aquest programa d'aquí una setmana. Vinga, perquè no. I Riffy Finn és un pel·lículot. És un polar fino, fino. És d'aquesta volillat que ningú ens pagarà. No, no, no. Perquè ha sigut totalment... No hem enviat les pel·lis tu, ja és mucho. Sí, doncs comencem sense personatge de la setmana, perquè ningú s'ho mereix. O va, et vols improvisar algú? No, en realitat no. Li dediquem a... Una altra setmana de càstig. El Marc, una altra vegada. Vinga, el Marc, perquè et d'aquestes un motiu. Nos vas a tirar una canción ahora mismo. Bé, home, inspirador a aquesta cançó, va? Sí, no? Crec que tornarem a parlar d'aquí una estoneta. Sí, sí, sí. Digues. Perquè parlem de cine. I per què parlem de cine? Doncs perquè avui parlarem molt de cine. Hi ha moltes coses que s'estrenen. Hi ha uns premios per a... Sí, una organització... Sí. A l'acadèmia del cinema o algo així. Sí. Fa poc que va començar, no? Sí, uns nanos que necessiten una mica de publicitat. Però a partir de l'any que ve, ja els cobrarem. Escolta, hem decidit fer una mica del monogràfic, no? Explica'm això. Ens venia a gust parlar només d'audiovisual, avui. Hem deixat davant de tota la part celulosa del programa. I parlarem solo de celuloïde. Parlem de celuloïde, però no de celulosa, que maco. Cine i una mica de series. La para audiovisual del fluxo. I la setmana que ve, ja tindrem més recomanacions. De còmics, de llibres i de tot. I qui saps si alguna vegada farem un numers de còmics i un numers de música? Vés a saber. No, no, només de llibres. També, també, també. Ja visarem a la nostra audiència, perquè continuï baixant. Mira, el nostre tècnic de celuloïde ens diu... Jo tampoc vindré. Sí que el Marc. Ho sabem, Marc. No ens trobem els menors de tu. No, farem un monogràfic. Bueno, sí, podríem fer algun dia un monogràfic, d'aquest rei Paz, per exemple, de Los Hermanos Caramazov, que seria guai, seria interessant, i la varia una mica al nivell de tot això. Però no, no, parlem de cine, va, parlem d'alguna pel·li, vinga. Sí, és que hi ha alguna... Ser possible, perdona, alguna que s'estranya, eh? Sí. Sí, eh? Confirmem... Bueno, sí, confirmem. Confirmem que s'estrana. Finalment, confirmem. A veure. Ojo. Pare marina. Pare marina s'estrana Blue Valentine. No, perquè... Sí, amigos. Bueno, explica que és Blue Valentine, perquè la gent... Bueno, nosaltres no sabem el nostre sombre, però la gent a casa ho està pensant. Vale, i què? La Blue Valentine és una pel·li de la que es va parlar a gent de l'oceano a l'any 2010. Vale, estem a 2013, i ara per fi ens arriba. Lo qual... Bueno, diu molt de com estem. I no bueno. Exacte, és una pel·lícula d'un tal Derec Saint-Franç, que ja ha estrenat un altre pel·li. O sigui, mireu, mireu com anem, mireu com anem. Me sorprèn que pronuncies Jean-Franç. Tu que sempre busques el punto... Sí. A més, que no els he dit Derec Saint-Franç, eh? D'acord, no. Bueno, sí. I bé, s'estrena ara perquè... No sé ben bé per què, però el cas és que és molt important que s'estreni per què. Perquè és un pel·lículó, això, per a empezar, i perquè a més té uns actors que sempre ens agraden, i surten junts, i llavors posen doble motiu per a què ens agradi la pel·li, que són el Ryan Gosling, amigues del chat, el Ryan Gosling i la Michelle Williams, amigos del chat. I de què va aquesta pel·li? Doncs, bàsicament és una història d'amor sobre el paper, no té gaire cosa més. Has tractat d'una parella que ja porta uns enyets i que està una mica erosionada. Llavors, dius, oi, doncs, vamos a intentar reactivar nuestro potencial anant a un hotel i, de fet, seleccionar una sala, te'n recordes, d'això? Una sala... assanografiada com si fos del futur. Sí, bueno, no sé per què jo recordo, és que fa tant de temps, a la meva hora, recordo com un karaoke o algo així. Per la sala, perquè te'n recordes... També hi ha com de karaoke-hapo, una mica, no? De karaoke-hapo o de pel·li del futur, segons una versió en sueca, no? Te'n recordes, jo, de les versions suecas? Més o menys seria una cosa així, una inventació bastant... Suecada, no vols dir? Una suecada, exacte. Una pel·li del futur o la suecada. I des d'aquesta habitació, on no acaben de funcionar les coses, com potser se'ls ciberien, o sí, perquè ho anem veient durant la pel·li, ells van fent un flashback i ens van explicant doncs tota la seva relació. És absolutament tota, des de quan es van conèixer, fins com va començar tot amb la passió inicial, com poca a poca aquesta flam es van apagant, com van anar sortint els problemes de la rutina, de les feines, dels problemes privats que acabes compartint amb parella... Com, fins i tot, t'acabes quedant... Calvo, t'acabes quedant cartoniana, no sé si recordaràs, el Ryan Gosling... És veritat, surt el Ryan Gosling del present amb una calva que l'oflipes... Quan tothom sap que Ryan Gosling no es pot quedar calvo, perquè Ryan Gosling és fuet allà d'una piedra, sempre ho diré. No, és veritat, i les pedres no es queden calves. Hosti, recordes el que deien, és un gag que sempre m'ha encantat, aquella pel·li també amb el Ryan Gosling, que és deia Crazy Stupid Love, de moment que el Ryan Gosling es treu la samarreta de banda la Emma Stone, i la Emma Stone diu, en serio, joder, pareces photoshoppeado. El hombre es photoshoppeado, sí que us sembla una mica, un Ryan Gosling photoshoppeado. Si ovis la pel·li segur que us recordareu la cesta sena, jo no me la puc treure del cap, tot i la meva... No, no, no, no, no. Ryan Gosling i otra sexualitat, no té res a veure, vull dir. És com el Michael Fassbender, també conegut com Michael Mas Member. Michael Fassbender també. Michael Fassbender, no, Michael Mas Member, molt a més, m'ho vaig inventar, i em vaig quedar amb això. No, no, escolta, pot ser un tio perfectament heterosexual i sentir-te dret, pel Michael Mas Member o per Ryan Gosling. És com l'Antanyo, s'ha aplicat amb Lee Marvel, per exemple, o en Fred Macmurray, és una aquesta penya que dius, o en Steve McQueen. Pots prosseguir, gràcies. De nada, hasta luego. Vale, xavi, molt bé. Aquesta pel·li, ja veieu, la història, més o menys, és una cosa que ens podríem, més o menys, esperar en un drama romàntic, no? Però ho fa molt bé, ho fa intercarant constantment aquestes escenes del present com esperançador, no? Estem esperant a veure si la parella acaba... acaba romant un futur, com sortir d'això, i va intercar en aquestes escenes del passat, vas veient que un poc a poc va girant cap a la foscor, i alhora està tot tractat amb molta subtilesa, amb molta calma, no hi ha cap escena que diguis, que va, tira de violines i tira de panionero. És tot tractat amb molt realisme, qualsevol si pot sentir identificat. No sé, a mi realment és una pel·li que em va tocar bastant, i no només a mi, perquè ella va estar nominada als Oscars, tots dos van estar nominats als globus d'hora, l'any 2010, si no van guanyar va ser per una injustícia d'aquestes que tenen a veure als Oscars. En definitiva, per mi és l'estrena més... una de les estrenes més interessants de la setmana. Ah, per mi no. Clar, ja en parlarem. Què passa, que a l'estrena del 2010 ja veurem on s'estrena, i com, i quan, i qui la va veure, etcètera. Nosaltres aquí la recomanem... Sí, jo hauria dit que tindria una sortida bastant important, si sortia com això, avui dia, perquè per això parla per la parella protagonista, una pel·li que sempre mola, els dramas romàntics, o desromàntics d'amor o desamor, sempre mola. Però, no sé, l'han tingut al congelador tant de temps, que realment... A més, han desaprofitat ocasions, perquè teníem el Ryan Gosling en la cresta de la Ola, i dius, vinga, hòstia, pues no. La Michelle Williams ha fet aquella pel·li que va tenir molt èxit, que es deia a mi setmana, com Marilyn, recordes? Sí, que feia Marilyn. I sorprenentment, aquesta pel·li va tenir força en el moment, doncs tampoc. I dius, ara que s'ha estrenat la nova d'aquest director, ningú sap que aquest director ha d'estrenar una nova pel·li, que ja ens arribarà, espero que sí, perquè té molt bona pinta. En tot cas, ja dic, pel·li, xula, difícil de país, sobretot si vas en parella, no és el típic per anar a veure el dia dels enamorados. Però molt bona, molt ben escrita, molt ben interpretada, molt ben dirigida. Ja dic, recomanadíssima. Doncs Blu Ballandain dirigida a Sant França. No, com era? Sant França? Doncs una de les apostes... bueno, apostes o una de les propostes, deixem-ho així, cinematogràfiques, per aquesta setmana, n'hi ha més. Sí, n'hi ha moltes més. I de fet, se'ns han acabat les cançons, perquè jo sóc així, me preveo el guion i digo, va, dos cançons que vamos a hablar poco de cine. Sí, claro, tota una pàgina, d'un moment, no, ja has esperat? Sí, una pàgina i un quart. Sí, avui. S'espera un altre pel·li, també amb potencial per agradar i agradar força. De fet, agradar més del que ens va grudar a nosaltres, imagino. Es diu Siete Psicòpates. I què és Siete Psicòpates? Doncs és la nova pel·li del Martin Macdonag, després d'haver fet escondidos en bruixes, que va tenir un èxit que no veig és aquesta pel·li. En aquella ocasió, el Colin Farrell, i no me recordo el que més, i algú més eren com uns terroristes, que es veien obligats a refugir-se en una petita ciutat d'Europa, i acabava sent de bruixes, que sorpresa. I aquesta pel·li era una comèdia negra amb toques tarantinianes i vols, que es va cagaculant, com a nominada millor i jo, no sé si els globos, o fins i tot els Òscars. Ah, igual els Òscars. Jo tenia en ment que els globos havien sigut, havien tingut bastanta acceptació, però els Òscars potser també, eh? Sí, sí, sí, sí. I de fet, a mi em va encantar aquesta pel·li i, amb força il·lusió, la nova pel·li d'aquest tio, que, a més, tornava a reunir-se amb el Colin Farrell, que és l'única vegada que el Colin Farrell, és amb aquest tio, doncs, vale, em compro, a mi em va bé. En aquest cas, el Colin Farrell és només un d'aquests 7 psicòpates, li acompanyen el Sam Rockwell, el Christopher Walken, el Woody Harrelson, el Tom Waits, la Olga Krilenko, bueno, un montón de gent. El Woody Harrelson ja ho he dit, sí, jo ho he dit. I de què va la cosa, doncs, el Tom Waits? Ja l'he dit, però és que s'ha de dir dues vegades, o també sona el Tom Waits? Tot i que surt-me el poquet. Però, bueno, és igual, ara ho direm. Jo vaig a veure una pel·li i només hi sona el Tom Waits, ja està. Sí? Vas anar a veure l'imaginaria del Dr. Parnasso? Sí. Ah, vale, hòstia. Toma, fota, cliché. Sí. En fi, de què va la 7 psicòpates? Doncs, d'una banda, hi ha un guionista que busca inspiració, no la troben jo, que és el Colin Farrell. Llavors, el seu amic, una mica grillat, que és el Sam Rockwell, que per cert és l'actor damunt. Té cara de burrachu, bueno, de ressacoso, no? Té cara com de raseca, sempre. La raseca és una petua, sempre. Sí, sí, sí. I que, de fet, va ser el Dolenda Iron Mandos, si no me'n recordo malament. Sí, correcte. Surtia Iron Mandos fent com de magnat, no? Sí, exacte. No era el Dolenda de la màquina, era el Dolenda de los dineros, sempre hi ha un Dolenda de los dineros, sempre. Doncs aquest és l'amic d'aquest guionista i diu, oi, doncs mentre busques inspiració, fiquem-nos en aquest lío, que tinc aquí uns col·legues, que es dediquen a Sagrastagossos. Sí, i després esperar que els seus amos posin el típico perro perdido, se recompensarà, per dir, oh, mira, hem trobat el teu gos, ens dones la recompensa i viuen d'això. Però què passa, que algun d'aquests gossos resulta ser d'un important mafioso, més que un important, encara més grillat mafioso, que es dedica a buscar la venjança de manera... bueno, de manera sanguinaria, és el que té. És el que té els mafiosos. Doncs sí, doncs, a partir d'aquí, una nova comèdia d'acció, un nou thriller-comic, no sé com es diu aquest gènere, una altra vegada, aquest gènere de qui tarantinos al pare, i més o menys... aquests són sòptits. Una pel·li molt divertida, una pel·li molt àgil, molt dinàmica, amb gags molt 3 de collagueres... 3 de collagueres m'ha sortit... Sí, no sé ni què vol dir, ni quin ús li has donat, però bueno, bé. És igual, sí, aconyamos, vinga. Sí, amb un toc una mica indigua i fins i tot amb una fotografia una mica cremada. Aquestes coses que sempre agrada, no? La narrativa i per fragmentar... Sí, recordaria també una mica els Coens i Vols. Videoclipè exacte, amb molta violència, amb una mica de... puja d'etat de to... Bé, una d'aquestes pel·lícules, en general, les pujarrades, i... bueno, que antes que nada són pel·lícules entretingudes i divertides, vull dir. Després ens podem parar a analitzar si són innovadores i tal, però bueno, la divertida és. Sí, no, i de fet, és aquí el punt en què diferim una mica, no?, perquè nosaltres la vam trobar una mica, potser, de saber en aquest sentit. No inventa res, no explica res de nou. De fet, la vam veure a Sitges un any en què s'estrenava un altre pel·li que també anava de Sagrastadors de Gossos, que es deia Ron, del director de Robert. Ja en parlarem. Quan s'estreni d'aquí dues setmanetes, en parlarem. Sí, quan s'estreni Robert o quan s'estreni aquesta, no? Sí, ja, ja. Les pel·lis més estimulants dels últimes edicions del Festival de Sitges i no s'estrenen. Però en fi, tot i així, molt divertida, molt entretinguda, i aquestes sí de veure amb crispetes i de fotres un fart de riure, jo crec que aquesta... Vale, doncs queda apuntar a 7 psicopetes, que jo crec que és una pel·li amb... amb tirón comercial, amb can i té... Sí, que nosaltres ens va deixar una miqueta... Però bueno, és una pel·lícula... Bé, digna, que es aguanta i que fa passar una bona estona. En tot ja es nota, la com a comèdia. I, a més, això, amb el Woody Harrelson, que a mi últimament m'encanta aquest tio, cada cosa que fa... Sí, home, és amicot, eh? Si hi heu vist 7 psicopetes a Sitges, o la voleu veure o el que sigui, ens ho podeu explicar si voleu, vamos. Envia a telèfon 93-372-361, vamos, si heu vist aquesta, o si heu vist qualsevol altra pel·lícula. Què dius? Que no, que són i vint, i encara no ho hem dit exactament. I encara no ho hem dit exactament. Què será el próximo? És que tenim un xat? És que, igual, ara ja no ens truca, perquè jo ho hem dit massa tard. Però, bueno, sí, tenim un xat, ara que ho dius, tenim un xat aquí on podeu entrar a www.3bdoples.com i, doncs, a explicar el que vulgueu, que és amb els nostres amics que estan aquí. Gràcies per estar aquí en el xat. Sí, ha passat perquè ja ho sé. Estan tenint una discussió, estan picaos, perquè, bueno, és que resulta que, en Manfred Sons, lo digo en castellano, porque sí, no se entienden, les han robado el premio a One Direction, un Brit Award, que se lo merecían. Jo, per a mi, se lo merecían infinitamente más One Direction, porque son mucho más guapos, más jóvenes y están más buenos. Llavors, estan picados. Estan picados, perquè jo crec que això... Però, bueno, en fi... Estàs clar en mi o va d'això? No, és veritat. No, no, és veritat que s'han donat els Brit Awards i que una de les bandes... Mejor banda, no sé què, era One Direction, o el mejor disco, no sé què, i l'altre era Manfred Sons. Recordem que l'Angeline ja odia el Testin Viver, perquè ho prefereixen. Els One Direction. Doncs, els Manfred Sons són el primer d'allò del Premio, vilment, i injustificadíssimament. Vam ser que m'agraden. A més, els veus tots, els Manfred Sons, i van com barra, va ser sí, són fes, fes. Doncs això, que entreu el xat i ens poseu a parir tot el que vulguis. De fet, ens podreu veure la càmera, la webcam que tenim en directe, i ja que estem, doncs iniciem un altre debat i dieu qui dels dos és més guapo, si el Xavi o jo, un servidor, Carlos, que m'ho hagués afectat, que s'ha atallat els cabells una mica, i va així amb una semata molt fashion. Una semata que vinga amb els cabells més llargs. Sí. I que és el punto coolment de no haver-me dutxat. Jo em dutxo el dia 1 de cada mes, llavors estic en el punt més allunyat de l'1, no? I jo, en canvi, m'agraden. Moltes gràcies, Carlos. Parla d'alguna pel·li. Una altra pel·lícula que s'estrena, i una altra pel·lícula que s'estrena i que havia de fer molt més soroll del que em penso que farà, no necessàriament perquè s'ho mereixi, sinó perquè al principi sonava molts Òscars com a mínim tècnics i poc a poc s'anar diluint fins a desaparèixer. En fi, estem parlant de l'Atlas de les Nubes, la nova pel·li dels germans Wachowski, que són aquells... tio i tia, la final amb una roba, perquè ara ja no sé si és l'Ariolana Wachowski. És un senyor i una senyora. No, però és que com va canviant? No va canviant. Era una noia que havien escut en el cos d'un home. Això és el que diuen ells, ja està. Però va fer un intento de fer un canvi de sexe però després va fer com un mínim de... No, no, no, no, no. Però després va canviar. Imagino que finalment ja és l'Anna. Bueno, en fi, l'Anna Wachowski, ja em diu Wachowski, que van dirigir aquella cosa que es deia Matrix. No sé si us sonarà alguna cosa, una miqueta. Després van produir pel·lis com no sé, V de vendet, coses d'aquestes. Es tornen a posar darrere una càmera en el moment potser més baix de la seva curta carrera i foten... Perdó, en comptes d'anar, per tot el que fa, agafen un llibre inadaptable com és a les teres nubes del David Mitchell. Mira, hi ha dos llibres inadaptables. No, hi ha tres llibres inadaptables. Una és la Biblia. Bueno, la Biblia és adaptable. Quin llibre diuen que és inadaptable? Bueno, hi havia el de... Tristram Shandy, que ja va ser adaptat per Michael Winterbottom. I un altre era aquest. Vull dir, eren d'aquests llibres tradicionalment, que ara ja no, aquest llibre no es pot adaptar. Pumba, han vingut aquests, masculos que dos oixos. Per tot el alto, han invertit una millonada. Aquesta gent continua tenint pasta, tot i els fracassos comercials de... Bueno, comercials no. Fracassos en general, com a persona. Jo no estaria orgullós de la carrera que tenen aquests dos. Doncs continuen tenint una pasta que no veigis, continuen comptant en la confiança de tots els estudis de Hollywood. S'han gastat 200 i pico milions d'euros per fer una peri de ciència-ficció de tres hores. Sí, que, a més, presenta un grup de personatges, el Tom Hanks, la Halle Berry, el Jim Sturges, el Hugo Weaving, que és l'elfo dels senyors dels anillos. És una trapèlia amb elfos. Però, bueno... Sí, m'hi amico Marc. Ah, no, no era un elfo, era un extraterrestre. En fi, tots aquests? No, m'hi amico Marc. No, és que el Marc ara està fent... No ho sento, m'hi amico Marc. Hòstia, avui no li hem posat un còmic. Però ets amic nostre, igualment. Crec que no facis pel·lis i t'he convirt a ser una tortilla con ojos. Referència, referència dels 80. Marc, eres molt jove. En fi, fan aquesta pel·li amb aquest grup d'actors i els foten moltes, moltes, moltes històries curtes, fragmentades entre sí, van apareixent durant la pel·li, i diferenciades com... bueno, allunyades en el temps, però estem parlant de segles i fins i tot milenis. El Tom Hanks, per exemple, pot ser un... pot ser un pirata, pot ser un... un home de les cavernes, una cultura postapocalíptica on la societat ja no existeix. El Jim Sturges pot ser un... un chinu de cop i volta i està en un futur racer... bueno, sí, en el 2044, penso que és... Has dit que el Jim Sturges pot ser un chinu? Sí, sí, sí. Aquesta és una altra. No tenen cap mena... Sí, què fan per diferenciar les diferents històries? Doncs maquillar i posar narices de pegote, posar barruques, o achinar els actors britànics els actors britànics... Sí, sí, sí. Sí, la cosa que és, doncs, és una nova intentona per... per... com dir-ho, per innovar visualment, no? Una altra cosa nova, però els directors de Matrix van fer també Speed Racer, que era una pel·li a nivell visual acollonant. I aquí, doncs, ho tornen a intentar, però ara ja barrejant mil estils, mil fotografies diferents, mil efectes especials de tota mena, la pel·li pot saltar a una ciutat hipertècnològica... I tot això, doncs, va conformant una mena de bola de sorra informa. De sorra. Jo hauria dit papilla conceptual. També, també. O paella, com va descriure la càrria en mos, la Matrix. La saga de Matrix va dir, clar, que estava a Espanya promocional, i va dir, és com una gran paella. Ja sé per què no m'agrada a Matrix. És una paella mental. Aquesta és encara més paella mental. I tot per explicar coses que al final acaben es demanin, doncs, molt més senzilles, perquè tot passa a mitja pel·li pensant, bueno, estaran vinculades, aquest home serà l'entenada, l'antepassat de... no sé qui, doncs no, són històries que van per ahir, i intenten explicar les moralitats de sempre, no? Valors que sempre es repeteixen al cine, i sobretot a la ciència ficció, és molt senzillota, bastant més senzillota del que sembla. Amb tot això, doncs, què passa? Que una paella pot agradar molt, o pot agradar... menys que fer-ho. Es pot fer una paella amb calamars, o es pot fer una paella amb verdures, que jo és una mania que no entès mai. Exacte. Es fas un arròs de puta mare, perquè collons, ja s'ha de tirar verdures, perdó. Exacte, doncs això és el que passa quan ets molt satisfets d'aquesta pel·li. Tots he trobat tots aquests fallos, doncs al final, diguem que la whole picture que diuen, doncs em va encantar, i ja aquí pot deixar la pel·li als 45 minuts i marxar tranquil·lament. Una qüestió de... Sí, que és el meu cas. Sí, vaig començar, és veritat, jo no valoraré, no traré a criticar aquesta pel·lícula, perquè en fi vaig veure 45 minuts i vaig sortir horroritzat. No dic que després no pugui millorar, o que el ja dius tu, no?, però li donaré una altra oportunitat de altra sort. No, no, no, t'ho prometo, t'ho prometo, vull fer-ho. Però la primera... El primer visió una te'n va horripilitzat, però segur que igual que tu, vull dir, no crec que tinguem... No, és això que ens passa de vegades, que tenim opinions exactament iguals, però després amb valoracions totalment oposades. Sí, és possible. Jo li donaré una altra oportunitat, però no em posicionaré davant d'una pel·lícula de la qual he vist que una buitena part, més o menys... O menys, o menys. Sí, a més, t'entenc, perquè si no entres al començament nosaltres és que quan l'estàvem veient, quan parlo de nosaltres, parlo de la pel·li del festival també, que s'acaba de connectar. Hola, la pel·li del festival. Estàvem tan preocupats intentant buscar les connexions entre pel·li i pel·li. Nens, perdona, perdona, perdona. Què? Vale. No, Marc, perdó, perdó. Perdó, perdó, Marc. Parles, hi ha un buit aquí horripilant. Tens raó, ja callo, aquesta pel·li. Jo la recomano, el Xavi no. En tot cas, no la recomano. No la recomano, no. Jo no he dit que no la recomano i he dit que el que vaig veure no m'agrada, però no estic en policia de recomanar-la o no. Va, fora, et les diràs només. Següent pel·li, ara recomanes-ho. Sí, ja en dues més. Pots tirar un tema musical, jo què sé, Marc, que t'avorreixes. Hi ha com a molt silenci aquí, no? Bueno, doncs... Quedais, que queda fatal, mentre el parc marla... Nosaltres estem aquí. No, va, parlem de Searching for Sugar Man, que és la pel·lícula que il·lustra la vida de la persona que... El toneta sonava aquest primer tema, que hem dit, home, ja parlarem d'això, bueno. Estàs Rodríguez. Correcte. Sentíem a Rodríguez, que és un... Per què no ho sàpiga, que serà tothom i home incloc. És un artista clau del folk d'arrels americanes dels anys 70, que tot i ser clau, i tot i tenir dos discos absolutament brillants, doncs no va transcendir, ningú la coneixa, en el seu país, va publicar el primer disc, no va tenir l'èxit esperat, els productors van dir, ui, ja feia alguna cosa, no passa, publicarem-ho sotromàs, va treure un segon disc i naranjas de la Xina. No ningú va conèixer cadet senyor i va dir, bueno, pues sabéis qué, me desaparezco, va desaparèixer de la faz de la Tierra i nunca me se supó. Fins ara, que dos investigadors, doncs els he adonat per dir, eh, què passa quan esteu, home, llavors l'hi ensegui la pista i hem d'escovar una cosa bastant curiosa, i és que a Sudàfrica, el país Sudàfrica, el 170, es va veritat, es verigi en una mena de standard de la rebelión i posteriorment es va convertir una mica en un bastió contra la part hate i tota aquesta moguda que va haver a Sudàfrica, i allà va tenir un èxit brutal en el documental aquest, que és, no sé si ho heu explicat bé, és la recuperació de tot aquest llegat d'aquesta persona. Una de les coses que diuen és que a Sudàfrica la gent comprava discos de, si no, recordament, dels Beatles, una en Garfunkel i de Rodríguez. Poder eren com els 3, no? Los 3 grandes pilares de la música popular. Llavors aquesta gent, doncs, s'envalla i investiga i comença a estirar del fil i d'estar en aquesta llegenda de Rodríguez. Passa que intenten saber on està aquest senyor i descobreixen que hipotèticament va suïcidar-se. Hi ha llegendes negres que diuen que es va suïcidar, perquè, doncs, això, no va tenir l'èxit que s'esperava i va acabar en una mena d'ostracismo. La realitat és bastant diferent que podríem pensar en un primer moment i, després, doncs, passen cosetes que no desvallarem, però que sí que podem dir que és una pel·lícula molt apassionant, és una d'aquelles... Saps aquells documentals que tots veus i semblen com si estiguessis veient un thriller, un policiac, una pel·li d'investigació... d'investigació, no sé, de seguint pistes, no, es tirant dels cordills i arribant a llocs i arribant a conclusions insospitades. Doncs una mica, per aquí va aquest searching for Sugarman, que dirigeix un noi que, si no recordo malament, és Belga. Digues, digues el nom. El Malik Benjul. Toma! No, espera't, espera't. Malik Benjul. Ay, casi, casi, casi. No, no, no, no. Bueno, no sé si és Belga o... o Belga o Sueq. Vale. Vamos, por ahí, por ahí está la cosa. Igual, l'Hastiguel, igual no es pot dir de dónde es este... Mira, ja ha dit pel chat comor, clar, l'Hastiguel, pues... És que és Belga o Sueq, però de origen surafricano. Li pots escriure el nom, aquí, al chat? Sí, home. I que no es digui a ella la raïcetimològica. Escríc Malik, que aquest és fàcil, perquè, a més, és d'aixuda al Malik. Has vist això, els anuncis? De la delgada línia roja, no? No, els anuncis del metro. Ajuda al Malik. No, quan entro al metro... vaig llegir en un llibre sempre. Em poden robar la carteira que no me n'adono. Doncs això és searching for Sugarman, és d'aquest senyor, i és un documental que, a més, ha guanyat un prestigi crític molt bèstia, i, fins i tot, s'ha colat a... No, ha guanyat un BAFTA. Sí, exacte, s'ha colat a totes les gales de bremins, ha guanyat el BAFTA, va estar nominat al Globus d'Or, va estar nominat a l'Òscar. És un dels favorits, ni a més, potser els podem dir després, d'aquí una estoneta, però, en fi, és un dels favorits. És una dels rivals de Sabati, eh? Jo apostaria. Sí, en qualsevol cas, si us mola el tema documentals de música, si us mola el documentari per ser, va passar pel l'inèdit, també, aquest documental, que ha guanyat el premi, no sé, un dels premis de l'inèdit, perquè realment és un documental que val la pena, us agradi el rock o no, us agradi el rock, us agradi el folk o no, és un document bastant apassionant. Moltes. Doncs, dius, ja està, hem recomanat 4 pel·lis. Sí, ja està fora. Canviem de tema. ¡Pues no! Ja més pel·lícules. Marc, alegria. Sí, Marc, pots anar a veure 4, 5 pel·lis bones aquesta setmana al cine. Sabem què ho fa, sabem que fiques allà, i fa 4 fins a 7 ja. Que les vols seguir. Però és tu pel que se sou. El Marc segur que fa allò que es feia abans, quan eren petits que era sortida una sala i col·lar-se l'altra. Te'n recordes? Uu, ha dit que vas anar a veure Django. Ara et faré un altre. Què et va semblar, Django? A veure, Marc entra. Vinga, tant. Un altre pel·lícula més, i portem més de la meitat del programa. Ja vam dir, hi havia molt de cinema. A l'última hora, no ens esperàvem que es col·les, però ens hem volat moltíssim. Per mi és la millor de la setmana. De comentaris nominades a l'Àscar. Quien quiere ver eso? Podria ser, perfectament. És la millor de la setmana. Podria ser, perfectament. Es diu si fuera fácil, més coneguda a nivell internautic com Disney's Forty. A mi m'ho ha acertat abans de... Ah, molt bé. Què és, si fuera fácil? Doncs és la nova proposta del Judà Pató. I el Judà Pató qui és? Doncs aquest director... Perdona, la pel·li del festival ens diu que el director de Searching for Sugarman és suat. Ai, que de la persona. Sempre dando el... La barra? Gràcies, la pel·li del festival. Si fuera fácil, Judà Pató qui és Judà Pató? Doncs el director que va una mica a la comèdia romàntica partígues. Alguna cosa d'aquestes es va definir d'aquesta manera durant molts anys, perquè és l'home que va dirigir Leon Brazosso. Ah, Leon Brazosso, aquella pel·li amb la... Catherine Heigel i el Seth Rogen, ella es quedava prenyada d'ell, quan ell no estava tan prim com ara, perquè ara dius, bueno, ara és acceptable, abans no. Aquella pel·li va subte a tothom, després és l'home que està darrere de supersalidos, superfumados, Azmer Reir, de la sèrie Girls, la produeix, la sèrie... Un d'aquells directors que es mereix, que diguem tota la seva filmografia amb els títols originals. Sí, sí, realment sí, perquè clar, és que supersalidos, superfumados, això, sembla... Sí, a més, fins i tot Azmer Reir, que es deia Funny People, fins i tot molt abans... Quin glamour té Funny People, i en canvi, Azmer Reir, sembla un espectacle de noig de viatge de martès i 13. Bueno, de martès i 13 no, que eren bons, de... los morancos. Cruci... Raya. Doncs aquest home ara agafa Leon Brazosso i fa una mena de sequela, però sense els protagonistes, i s'entrada, és a dir, un espinof, amb una parella dels amics... Ai, ja ho diré, una parella dels amics dels protagonistes, que són el Paul Root i la dona del... del Juda Pató, l'Alès Liman, que és una dona a la que jo venero, por encima de totes les coses. És dona, dius, vols dir, a la vida real, eh? Sí, sí, exacte. Aquests dos són una parella en ficció, que arriben als 40 anys i arriben a la crisi dels 40. Viva, la crisi. Amb aquesta excusa, el Juda Pató escriu una pel·li de dues hores i 20, una comèdia de dues hores i 20, no va prendre res, el tio de Asmereir, que era encara més llarga, i intenta explicar, doncs, això, des dels traumes que pot crear, per una dona, el fet de reconèixer els 40 anys, a haver de combatre amb les filles, per cert, filles en la vida real del Juda Pató, que estan sortint, doncs, una d'una banda i l'altra, hi ha una filla que té problemes de desenvolupament de Guta Perdidos, per exemple, també tenen problemes de feina, està ambientada a l'actualitat, l'actualitat econòmica és la que és, i és una mica, doncs, també, l'efecte del Peter Pan, que antes o després t'hi ha de passar, els somnis que et posaves al principi, que poc a poc doncs acabes veient que no arribaran a bon terme, i sobretot això, doncs, crea una comèdia molt divertida, molt real, molt, molt com d'andar, pel cas, no sé, és una pel·li que et cala perquè te la creus en primer lloc, i perquè rius en segon lloc. Bueno, això és important, tractant-se d'una comèdia, plegada de referències, plegada d'actors protagonistes i secundaris, que podem reconèixer de tot arreu, surt la Melissa McCarthy, la dona, la millor dona de la vida. Intenta definir aquesta dona, sense caure... És una dona enxida de... Ja està, ja està, ja està. Volia dir que no caiguesis en aquest... Bé, era la dona entre d'en Quilos, la bona i la millor amiga. No volia dir que no diguessis la paraula en si, volia dir que la definissis per altres protagonistes, és difícil, és aquella dona entre d'en Carnés. No caven si, però és molt, molt, molt divertida aquesta dona, i la pel·li a més ho demostra. I a més, al final de la pel·li, els habituals títols de crédit amb les tomes falses, les tendes alargades i tal, la pura risotada, absolutament impegables. En fi, surt també el Jason Segel, de com agracia la vostra madre, surt la Megan Fox... En fi, surt molta gent, surt el... Ara me'n recordo el nom. Com es deia el tio d'Eddie Kraut, que era policia a l'abode de la meva amiga. Gràcies, surt l'actriu de The Girls. És a dir, amiguetes, les amiguetes de totes les pel·lis d'aquest home, amb una pel·li que recupera la millor versió d'aquest home, que és important. I també el veia una mica diluït, el judà pató. I ara ha tornat, realment... Bueno, diluït en quin sentit? En quines de les seves facetes? Com a director o... En general, com a director i com a protagonista. Com a director, diguéssim que la darrera pel·li abans d'aquesta, que crec que era Azmer Reir, em va deixar prou fred. I com a productor, van a fer coses que... Bueno, any o uno no estava gens bé... No sé, va a fer coses. També és cert que va a produir Girls, i Girls està molt bé. I ara veia una mica perdut. I ara ha tornat, realment, el millor, la millor versió. Per mi la millor versió és la de Supersalidos i Leon Barazoso, que les va estrenar dirigides i produïdes, menys o menys a l'hora. I aquesta, per mi, està entre el top 3 de les millors pel·lis del judà pató. Bueno, doncs... No, que és dir molt, eh? Perquè les pel·lis bones del judà pató, per mi, són molt bones. Són comedies que tothom hauria de veure i que tota aquesta gent que diu, ah, que xerrada, jo no vull al cine veure aquestes xerrades. Fa malament, fa malament, perquè són realment... Feliz que, a la seva manera, reinventen un generatiu. I això, en els temps que ens toca viure, doncs està de puta manera. Ah, està bé, està bé. Molt bé, doncs, queda apuntada, si farà fàcil... jo, de veritat, pel puló. Sí, sí, a d'on de los años. T'ho he fet, aquest tio, se t'ho va descojonant casi més que jo, eh? Sí. I amb això, doncs, ha canviat la secció, va prou d'estrenes d'alguna musiqueta que... Bueno, va, saps greu? Que us vols aquí a la conversa. Estàvem parlant de jango. El Marc diu que li agrada, però no ho vol dir. No, després el Marc entrarà en antena i ens explicarà. No, tens dues opcions. Entrar en antena i explicar-nos què t'ha semblat jango, o explicar-nos què t'ha semblat jango en antena. No, no, de veritat, si vols, podem fer una secció que serà marc.sí, Marc.no. Llavors, es dirà així la secció. Llavors, jo et preguntaré, Marc, t'ha agradat el jango i tu hauràs de dir... Així, eh? Sí. O bé. No. Vale? Ho fem així, ho fem així. A final de programa ho farem així. Bé, doncs va, va. Entrenem els pobres bits fòssils i que han tret un disc bastant xulo, que es diu Clash de Truth, que té singles com aquest, genera el sintèfic. Perquè anem malament de temps. Ah, clar, que ara tocava un clip. Sí, aprofito i ho explico, perquè avui és una mica diferent. Avui no és una pel·li, avui no és una sèrie, avui no és una música, ni una cançó, ni un teatre. Olla. Avui és una persona. Ah. Bé, qui viu aquestes coses? Intropic Thunder, Robert Downey Jr., ladies and gentlemen. Robert, who's an American, played an Australian, playing an African American, nominated. Whereas me, I'm an Australian, who played an Australian in a movie called Australia. Hosting. But... Doncs ja està. Ja ho han adonat. Jolín, hi havia un altre clip que era encara més gloriós, però és que ja ha trigat la pel·li del festival, la qual cosa diu bastant poc de mi, com a amantego persona. Vull buscar un hotel, però què és això? No, al contrari, diu molt poc de mi. El fet que la pel·li del festival hagi encertat que és el Hugh Jackman en un minisegund. O sigui, ha dit, good evening, Hugh Jackman. Pues sí, pues un mini punto, vale. Y hablaremos, de momento hoy no hacerán casa. Mira, te jodes, o sea, esto es así. Marc, tira algo, esplau, una música ya. Espera, va, que no deixem... que està cançó més a més enllà, perquè no ens vam saber brimir-nos tots. Pensava que ja no parlàvem més de cine, no? Penseu que ja no parlàvem més d'estrena, no? Doncs sí, parlem d'estrena, parlem d'una estrena que va sortir fa uns dies, o unes setmanes, en DVD. Però perquè és una pel·li que en el seu dia no va veure ningú. Compre en Riffifi! Compre en Ludwig! Però no parlem d'aquestes. Doncs no recorda que ningú ens paga un dru per això, eh? No, i ningú ens paga un dru per fer el que farem ara, que és recomanar una altra pel·li que aquesta vegada he dit a cameo. Però és que és una pel·li que no va veure ningú al seu dia, que de fet la n'estrenada en DVD, amb versió original subtitulada, no hi ha opció de posar-la en castellà, el que vol dir que aquí es va estrenar amb un cinema que es diu Verdi i Xagabó, o ni siquiera, cinealexandra, i que tot i així és molt interessant. Es diu Aurora, una assassina molt comú. És una de les propostes romaneses. Últimament, jo estic molt visiat el cine romanès, perquè totes les pel·lis que fan estan a un nivell com a mínim denotable alto. Els romanesos són els Neo-Iranians, una mica, eh? Te'n recordes aquella època, quan s'ha sortit totes les pel·lis dels Mac Malbaf, dels Panaghi, de tota aquesta tropa, que eren boníssimes, eren molt bones. Però cada cop... 5, 6, 8 directors destacadíssims van començar. I ara ha passat una mica amb els romanesos. Hi ha hagut un munt de personatges aquí que estan començant a despuntar bastant. Podríem dir que tot més o menys va començar amb 4 o 3 setmanes i dos dies, més o menys com a mínim aquest nou boom d'acceptar a nivell comercial. Sí, sí, sí. Els festivals va començar una mica abans, ja la gent va començar a parlar del Cristi Pujo, de tota aquesta penya, però aquesta pel·lícula que dius va tenir exit comercial, i jo crec que això, una mica, els distribuidors es van animar gràcies a aquesta pel·lícula. Gràcies a 4 minuts romanès. 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies. Doncs aquesta, precisament, és del Cristi Pujo, que ho acabes de dir. L'home que va dirigir fa uns anys, el 2005, l'OTE, d'on de los halla. Exacte, i va guanyar una certa mirada en camp, que ahir és nada, ganarà de ser premi. A vegades és molt a mà, és que era palma d'euro. Doncs aquest tio va dirigir una pel·li del 2012, que es deia Aurora, un assassinó molt comú, i que és un pel·lícul on, en tots els sentits, és una pel·li de 3 hores, està francament ben feta tot així. És una pel·li que tira molt d'aquest estil romanès molt hiperrealista, totes aquestes pel·lis, per mi es basen en fer una anàlisi d'una societat que va millorant en relació als conceptes que teníem d'ella, però encara té moltes deficiències, i en aquest cas és un tio que no té feina, que s'ha acabat de divorciar, que es muda un pis de merda, que ha de refer de cero, i bé, com el propi títol diu, en castellà és un assassinó molt comú, és a dir, acaba fent coses... No sé per què ho han dit així, en dia Aurora, en deixar una Aurora bastada. És un tio condemnat per una societat de la que no se sent responsable, que em pren una vida delictiva, xunga. La pel·li no és un constant assassinat o trasotro, tot el contrari. De fet, és bastant de veure la gesta en aquest sentit. Sí, és una pel·li contemplativa. Exacte, però és una pel·li d'aquest estil de veure com sense dir ni fer res de cosa, s'assista una destrucció constant d'un tio que realment no pot insertar-se en una societat. És una pel·li que acaba sent angoixant. És una pel·li que comença com un drama social, però acaba fent por, i no fent por perquè el tio mati a 4 països, sinó perquè fa por per què arriba a fer-ho. Ja dic, per mi és l'estrena recomanada, ja sabeu que fem de vegades estrenes de cine en casa. Comprat Ludwig, comprat Rififi, comprat també... Comprat, o com a mínim, veieu a Aurora, aquesta pel·li. Val molt la pena de l'home no insertant en la societat i que mata. Per cert, dirigeix, escriu i protagonitza el Cristi Pujo. Pujo. Alguna cosa a dir tu? Sí, que si hi ha algun romanès que ens escolti ens truqui i ens digui com es pronuncia Cristi Pujo, sisplau. mentally hard Ves tirar, vés tirar. i tu li has dit, ara veus baixar més baixant? Li has dit al mar com ha de fer les seves feines? Per pujar sí. És el que porta fent des del pincel. Ja, la puta porada que no. La veu perquè entrem-nos altres. Vale, la gràcia era aquesta, fer una combinació de dues cançons. Oh, digui Carlos. Per què? Perquè entenguessiu de què parlem ara. Va, talla totes dues i tira la següent ja, és igual, és igual. Aquestes coses, la pròxima vegada et demanen, demanen com es fa un guió. Avui és com a gallitos, tots dos. Vaja, vaja, pa. En fi, hem sentit la cançó de Forrest Gamm i la cançó de Diofis UK, perquè parlem de sèries i parlem de Derek. La cançó de Forrest Gamm ja està en un moment d'examinació un poperat. Cada vegada que tires la cançó de Forrest Gamm, algú es pensa que t'estàs fotent d'algú. Jo només t'ho dic. Si no m'estic fotent de ningú, ni Ricky Gervais s'està fotent de ningú. En fi, parlem de Derek perquè és la nova sèrie del creador de Diofis, la versió brictànica del Ricky Gervais, més conocida per a sus meteduras de pata en los globos de oro. Vale. Doncs què fa aquest home? Aquest home va fer Diofis, va fer Extras... Poc a poca es va carregant... Posa el seu punt de mira en algun lloc i es dedica a carregar-s'ho. I tothom deia, Cuida-ho perquè ara ha posat el seu punt de mira en un... Digue-ho, digue-ho, digue-ho. Digue-ho o ha posat el punt de mira. A veure, en un geriàtric, rejantat... Per què? O en treballant gent disminuïda. Ah, bueno. O social, o... En fi, perles. I clar, dius, ojo, aquest l'alià. I bé, ja s'ha estrenat aquesta sèrie, l'has trenat a Channel 4, la meva Channel 4, si no m'equivoco. La dirigeix ell, l'escriu ell, la protagonitza ell. I tot i la nostra por, doncs, com a mínim, s'ha descobert com una sèrie que respecta una mica tot aquest ambient. Aquí ha dit, no vamos a meternos demasiado, no vamos a hondir el dedo en la llaga, i farem una sèrie entre la comèdia i el drama. Molt menys divertida, molt menys punyent, però molt més emocionant del que creien. Què és Derec? Doncs la història d'aquest Derec, precisament, és el protagonista, és un tio amb problemes, però que es porta molt bé amb els vallets amb qui treballa, i amb la jefa que el té mig contractat, en aquest geriatric que no acaba de funcionar bé econòmicament, que ha estat tenint molts problemes per... que acaba de fons per sobreviure, però que es neguen a moure els seus... anava a dir clients, pacients, clients... Pacients, residents. A mi m'està agradant força. Tot i que la trobo a l'hora de saber, de saber per què, perquè és molt poc incendiària, de fet no ho és pas per mi gairebé. Té algun personatge... una mica més hecho a brocha gruesa, però en general no crec que es foti gaire amb ningú. I, en canvi, això tira de romanticisme. Què passa? Doncs que amb emoció no queda capítol. Carrega una mica les tintes melodramàtiques. Jo el primer capítol a mi m'ha deixat una mica... Mira, la pel·li del festival, que segueix carregant-se la meva interesa com a persona, diu... Sí, ahir vaig plorar. Ah, amb el tercer capítol vaig plorar. Sí, sí, carrega les tintes melodramàtiques. A mi al principi em va deixar una mica... em va agafar una mica contra veu, una mica descol·locat, però, bueno, no, però a mi m'agrada. M'agrada molt. Una bona sèrie. I, a més, ell tira d'accessos per fer la seva interpretació, de tio curiós. Doncs, al final, resulta que fa molt bé, tu. Li dona un toc molt humà al seu personatge, igual que la resta. Doncs sí, al final és una sèrie sincera, humana, positiva, i que de moment va avançant molt, molt, molt bé, després d'aquest primer, doncs, en contronassa, no? Jo, de moment, compro i recomano com una de les importants, perquè, a més, ja n'he vist tres, a aquesta vegada, no recomano només basant-me en el pilot, com faig actualment. És de les sèries que calen, eh? No, perquè ho fem tal com surten, dient, veng, a punt, en parlem. Doncs ara no, ja n'hem vist tres, i ja està més al quart. O sigui, ja està a punt d'acabar, de fet. Som... que en té sis. Sis, i sóc, sí, potser sí. Són de 20 minutets, es trega molt ràpid, i està molt, molt, molt bé. Bé, doncs, Derec, l'última... Bé, va dir l'última tant de Ricky Service, però no, no, és que realment no... Sorprèn, però dona la tanya. És Channel 4, com m'has dit. Teniu, doncs, el Channel 4, segur que el teniu el número 4 del mandu. No, en la parabòlica. Doncs posa el 4 i ho sortirà el Derec. Vale, alguna cosa més m'he perdut, però no anàvem. Tira una cançó, Marc. Sí, però el Clip, ja no. Marc, Clip, ja no. No ets capaç, vull que em sova. Bé, si els enderexers ens deixen parlar, parlem una estona dels Oscars, que queden 5 minutets, d'ara, i escatx, i aquest diumentge, doncs, arriba la cerimone dels Oscars, els Òscar, que és aquella cosa que fan aquella gent de Hollywood que reuneixen i donen alguns premis. Com està el Paddy, en aquesta muda? Doncs està, però bé, jo li tinc moltes ganes, aquesta edició, perquè per una vegada crec que, d'algú, un exemple en Rosa, és un nivell molt de pel·lis. I tot i que els esdeveniments que han anat passant últimament ja donen bastant per favorita una pel·li en concret. Crec que és la primera vegada on, de les nou nominades, com a mínim ser, podrien guanyar i no m'enfadaria. Sí. És... coneixent, això és molt, eh? Això és molt, això és molt. I et diré més, de les 5 nominades de Mijopel i d'animació, per mi que guanyin totes, totes m'agraden. I de les 5 nominades de Mijopel i de Parla no Anglèsa, 4 de les 5 podrien guanyar i... Déu n'hi do, déu n'hi do. Però com estan les coses? Concretem, va. Vinga, si em sembla que fem una petita, un rap, un rap assilio de les favorites, ni que sigui... Va, diem tota la llista de pel·lícules en la millor pel·lícula, que segur que els nostres uents s'ho saben de memòria, però, per si de cas. Recordem que tenim Argo, la pel·lícula del Ben Affleck, Gengó Desencadenador, el darrer Tarantino, que ho està patant bastant a Teguilla i té unes crítiques estupendes. La vida d'Epi, aquesta pel·li metafísica de l'Anglès... El tigre. Del tigre... El tigre de l'Òrger i el Pàrquer. I Lincoln, el biòpic del president de... A Cullunan, i que està passant bastant oblidada, eh? I és una pel·li a Cullunan, a la seva manera. A nivell de la Teguilla, o el sí? Sí. De Culli, en general, no l'estan fent gaire cas. Bueno, en el seu moment la crítica la va deixar bastant por les nuves, però sí que és veritat que és una pel·lícula que ha anat per dins. Reconeixement popular. Què més t'anim, va? Digues, digues, que veu embolao. Ah, no, no, no, bueno, ara et deixava passar a tu, però, bueno, la noche masoscura, el Zero Dark, certi, la cosa de Catherine Bigelow contra Bin Laden. Los miserables, aquesta tonteria musical... Los mers. Los mers, serables. Sí, el lado bueno de las cosas. Mira, marxa la Mireia. Hola, Mireia, t'has quedat molt tard i no t'ho pagaran. Són hores extras, després passa la factura. Has de treballar. No et vols quedar ja, els queden 4 minuts. Bé, no, vale, va, adeu. Adeu, adeu, fins la setmana que ve. No, no, ja en parlarem. Adeu, adeu, la Mireia, audiència. Adeu, Mireia. Tira, tira, tira. M'he perdut, torno a començar des del principi. No, el lado bueno de las cosas. Sí, Bradley Cooper i Jennifer Lawrence fent aquella mena de dramèdia, de Robert De Niro, repatant-ho tot. Exacte. Amb bèsties del sur salva, que és la sorpresa de Sandence, aquesta pel·li Pastanindi. I Amor, també una de les sorpreses que ha saculat dins les finalistes de millor pel·lícula, la pel·lícula del Michel Haneke. Una mica, aquestes són les capitals. No sé si hi ha alguna més, a part d'aquestes que no estiguin nominades a millor pel·lícula, però que una mica sigui destacable. No sé, podríem dir si vols el vuelo. No, el vuelo no, jo diria de màster. De màster és la gran oblidada i per mi és molt millor que totes aquestes. Sí, exacte. Ara no he parlat de oblidades. He parlat de pel·lis més o menys destacades, que estan finalistes. Per mi el vuelo ha sigut oblidada. Home, no, perquè no és tan bona. Però sí que és veritat que de màster és una autèntica obra mestra, per mi, una obra màster. No guanyarà res tot i està nominada a totes les categories d'actor, actriu, etcètera. I totes elles no minen... Més que... Que s'ho mereixen, vaja. D'aquestes, però ja dic, d'aquestes 9, doncs ja et dic, si guanya Argo, no em sembla bé, que és com la que pinta més o menys com a candidata favorita. Però, clar, què passa? Que no està nominat ell com a millor director. Què passa? Que guanyarà un altre director i tornarà a passar que allò de millor director per una pel·li i millor pel·li per una altra pel·li? Podria ser, com va passar amb els goi a la setmana passada. Amb l'encania de si ben possible. I això és curiós, perquè, Argo, recordem que el Ben Affleck va guanyar els globus d'or, el millor director de drama, amb alguna cosa, que no estigui ni tan sols nominat als Oscars. Bueno, sorprèn, sobte, estracontent el senyor Affleck, un personatge com Ben Zeitlin, que per mi fa una bona tasca besties del sur salvaje, però, en fi, també, bueno, és un debutant, no sé si... No ho hem d'esperar, a veure si fa alguna cosa... Sí, sí, sí, sí. El David Orrasse, del lado bueno de las cosas, que tampoc... Una tasca gaire ressenyable. A part d'això, qui més hi ha, què més hi ha? Diguem les pel·lícules d'animació. Jo diria l'animació perquè... No hi ha aquesta categoria, perquè, per mi, és la millor selecció de pel·lis d'animació nominades des que existeix aquesta categoria. Sí, sempre hi ha una pel·li que dius... no. O sigui, cada any hi ha una pel·li que dius... no, aquí s'encol·lau... Com a mínim una. Aquells anys que es trenaven confupant de dos, ser gato con votos, dius, bueno... Aquest any la selecció és impecable i dona una bona mirada de com està l'animació del moment. I, a més, hi ha una mica de tot, eh? Hi ha una mica de tot, ja, Brave, que és la de Pixar, que és molt tècnic i emotiu, és... Exacte, i és obligatòric. Estigui pixar als Oscars, si tant, en el cas de Cars 2 pobres. Sí, però també havia d'estar nominada. Hi ha Frank & Winnie, que, en canvi, és stop motion, de plastelina xunga, del Tim Burton, fent les seves coses rares... Plastelina xunga, és comentari tècnica. Sí, perquè és silicona, llavors és plastilina xunga. Les silicones són el plastilina xunga. Sí, sí, sí. Blanqui negre, és una animació molt diferent, però tot 3D... És molt curiós, com a prèdia d'animació. Hi ha Romper Ralph, que és la de Disney. I també hi ha els de Pixar, comparada amb les altres, però absolutament divertida, trapidant, emotiva... És una d'escenilitat, absoluta, aquesta pel·li. Exacte, i a la samba de genial, la més barreja de videojocs, que també parla molt de... Hi ha l'eulocinante mundo de Norman i Pirates, també. Plastelina xunga, stop motion, una mica de tot. I si vols recordar-te, també, millor pel·li de parlar en anglès, perquè queda un minut, amb amor, un assunt real, com Tiki, no, i rebel. Un minut, no, queden 5 segons. Ai! Que gany, amor, que gany, amor. Adéu, gràcies a tothom, ja ens parlarem. Nos vemos en el otro lado. Tenim un segonatory.