Condensador de Fluzo del 14/3/2013

Moltes gràcies. Tornem la setmana que ve més moda, més informació, més cinema de moda i de moda, però que podeu anar a veure. Moltes gràcies per ser aquí. Més informació a la web www.totomondemodo.com, el Facebook, el Twitter i el Instagram. Gràcies. Ara, escoltes, ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, un gant de 8 punts. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys, el seu germà va morir i ell va patir un traumatisme crani o encefàlic. Diuen que havia plogut, conduia el meu germà i es veu que va emrelliscar i venia un cotxe de cara i un mort i l'altre a casa. Jo vaig ser gots, tenint menys culpa, perquè jo no conduia, tant a ser culpa del meu germà o culpa de l'altre, però jo perri no ho sé. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya. Fa un mes tenia dos feliços. Ara també. Fa un mes m'encantava passejar. Ara també. Fa un mes em quedava dormida cada nit davant de la tele. Ara també. Fa un mes em van diagnosticar esquizofrènia. Fa un segon, jo era la mateixa persona que ara, però tu potser ja no em veus igual. Per la salut mental, no a la discriminació, sí a les persones. Obertament.org. Per seguida, actualitat del Baix i l'Obregat informatiucomercal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda... No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix i l'Obregat, el teu ordinador o el dispositiu mob. informatiucomercal.com El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, tinc olimpositat. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Volem veure algun d'aquests grocs més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. Per qui puc anar a la notícia a Madrid, pots quedar crucificada per Rida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a una. T'hi esperem. Hey, man, who's that cat coming down the street? I don't know, but it sounds to me like that wicked man with the bone. You don't have himself a ball. Ah, les 8 i 3 minuts de vespre, bona tarda a tothom. És correcte, les 8 i 3 minuts de vespre, bona tarda? No, és un oximoron. Carlos, ja com ell, què tal? Hola, Marc. Mira, ja que està a l'altra banda. És el que té, no, fer proves abans. Hola, què tal? Però vas de què? Torno a començar. Et dius Xavi Roldán, oi? Hola, què has fet? Em dic Xavi Roldán. Això és un programa que es diu... El condensador de fluzo. El condensador de fluzo. Podríem dir que som els... Aquesta és la cançó dels Carles Grobetrotters. Nosaltres som els... O sigui, seríem l'equip que sempre perdia... contra els Carles Grobetrotters de la ràdio. Els rivals dels Grobetrotters de la ràdio. De la ràdio, sí. Saps com es deien aquella gent de Washington Generals o algo així? Era sempre el mateix, era molt bo. Mítico. Los viejos Washington Generals. Bueno, bé, vinguts a tots. No parlarem dels Grobetrotters que jo sé pas. Que podríem. Parlarem més aviat de comis, de pel·lis i de sèries, una mica, però podíem fer algun dia un especial. Especial Carles Grobetrotters. Com sigui, també us hauríem de donar la benvinguda al primer programa de la ràdio i la tele que no parla del papa. Estem fent història ara mateix, eh? No li dediquem això a... Estic parlant ara mateix del papa. Gràcies, Marc, per xafar-me la... bueno, doncs res. No més falta. No farem el xiste de que el papa és argentino i el messias, també. No farem, no farem. Oh, per favor, hi ha prou, eh? Hòstia, Marc, gràcies. Hòstia, el Marc està en tot, avui, eh? Avui està en tu, està en tu. Doncs no farem aquest xiste, no parlarem del papa. Bueno, sí parlarem d'alguns temes com de costum, perquè això és un programa que intenta ser cultural. Ho intenta parlar de temes culturals. Faig un mini-spoiler ara de la secció. No parlarem del papa, però parlem de PP. És molt gran, això. És veritat, sí, sí, sí, és veritat. Parlem de PP, però us prego un moment. Sí, perdó, perdó. Estàu semblant, eh? Sí, tio. Em pensaria que diries alguna cosa del papa. No, no, el papa l'americano. No, no, no. Pal americano. Bueno, sisplau, comencem ja, Marc. No, no, no. Bueno, va, doncs exactament com ha anticipat el Carlos. Parlem de PP. Ja vam parlar un cop de PP. No és la primera vegada que parlem de PP. Què és PP, què és PP? PP és l'última obra de Carlos Jiménez, aquest autor imprescindible del còmic espanyol, més o menys autoral, com si n'hi hagués algun altre. Bueno, hi ha molts autors, diguem, comercials, que se'n van a Estats Units de treballar. Però aquí a Espanya tenim un capital, un capitós té un punt tal importantíssim, que és aquest Carlos Jiménez, del qual ja vam parlar fa uns mesos, quan Panini publicava el primer tomo de PP, però hem considerat que era prou important recordar que la sèrie segueixen actiu i que, bueno, que s'ha acabat d'editar un segon tomo, jo diria fins i tot millor que l'anterior. M'encanta, quan la gent diu, això és molt bo, i llavors el dia següent diu, no, això és molt bo, i és millor que l'anterior. Quan et tires pedres sobre una pressa, ha millorat la història de PP, que com us diem, és la darrera obra de Carlos Jiménez, és aquest dibuixant autor que va néixer als anys 40 a Madrid, i com a molts madrilenys dels anys 40, i com a molts espanyols dels anys 40, va viure en sus propers carnets la postguerra. I aquest senyor està basant molt, o gran part de la seva obra, en la guerra, en la postguerra, ja estàs fent propaganda. No, no. Vale, vale. Doncs creen obres tan importants com Paracuellos, com Los Profesionales, com Barrio, són obres que, si no parlen de la guerra o la postguerra, doncs parlen de la transició, dels anys del franquisme, de totes aquestes històries. I, en certa manera, també ho fa a través de PP, perquè PP és la història de... PP. Molt bé. És... Espera, espera. No és el defensa del Real Madrid? Mmm... Ja està aquí el xiste. Ah, era un xiste. Per què? Perquè no és defensa? No, perquè no. És que hi ha un defensa del Madrid que és el PP. Ja ho sé. Aquell que atrapitja la gent, no? Sí, aquest, aquest. Jo també estic posat en... Un dia especial. En temes del populatxo. Doncs... No, no, aquest PP es refreix al José González, que és aquest dibuixant també importantíssim en el seu moment, que es va morir ara fa uns anyets, em sembla que el 2009 es va retirar aquest senyor, i que es va fer molt conegut i mundialment famós, i dic mundialment, perquè és que realment va tenir molt de tiro a una gran retanya, a Estats Units i tot, fent dibuixos de noies. Era un senyor que dominava molt l'anatòmia femenina, i feia, doncs, molts dibuixos. Feia moltes coses, però entre altres coses es va fer molt conegut per fer mosses de molt bon veu. Mm-hm. I, escolta, el senyor era fora en això, i va triomfar amb això. Va triomfar amb més coses, però amb això també. Llavors, a partir d'aquesta figura d'aquest senyor, Carlos Jiménez, com us diem, trassa una mica una retrospectiva sobre l'Espanya dels darrers anys, dels anys 70, especialment, de l'últim franquisme, del que va venir després del franquisme, de la transició i tal, i, doncs, rendeix un homenatge a aquesta figura imprescindible. Bueno, doncs, explicant les històries, les anècdotes, les cosetes de la seva vida, i, doncs, explicant una mica com era la personalitat d'aquest senyor, que per el que es veu, tenia una personalitat molt interessant, molt divertida i molt comificable. Si em permets el neologisme, si em permets la pedanteria. Eh, en aquest programa es parla molt bé el català, eh? Si et comences a inventar paraules, no, eh? No, perdona, t'he dit si em permets el neologisme. Va molt mal. No em permets el neologisme. Quin era? Comificable. Sí, és que tenia una vida molt apassionant, i en aquest segon volum, doncs, el Carlos Jiménez aprofondeix una mica de més, pinta encara més en aquest PP com a un senyor que arriba una mica a la cara de la vida. Fa una... És una mica d'aquests personatges que a mi m'agraden tant. Un punt autodestructiu. I amb autodestructius no vull dir necessàriament que porti una vida xunga ni que faci una base dels inferts, sinó que és un d'aquests personatges que sempre antepone el momento, el global de la seva vida. Antepone aquell moment de dir, poso d'això o tal, el benestar general de la seva vida. Llavors és un tio que anava a la seva vola totalment, que feia el que li donava la Santa Gana, i si s'havia d'escapar de la mili, s'escapava de la mili, i si s'havia de no sé què, i la gent li deia, però no hagas esto perquè te van a cascar. I el tio, com que li era una mica tot igual. Llavors, el Jiménez, bueno, aprofondeix una mica en aquest aspecte del PP, i crea aquest còmic que destila aquest amor i aquesta complicitat i aquest infinit carinyo cap a la figura de PP a través d'una mica del catalac referencial del propi Jiménez. Vull dir, tu voler, això del còmic, qui és puro Jiménez amb els seus dibuixos marcat de la casa, amb el seu blanqui negre, amb la seva planificació clàssica, i amb totes aquestes històries que han fet de Jiménez, doncs això, un dels autors més grans d'aquest país. Ah! Com te quedes? Està bé, perquè ja ho havies dit més o menys fa uns mesos, però ja no m'acordava. Està bé recordar-ho? Està bé recordar-ho? Especialment en casos com aquest. I també t'avança una altra cosa, que tindrem en aquest programa també serà un segon volument d'una història que ens segueix agradant molt, ens va agradar en el seu primer volum. I que jo m'he mirat abans perquè m'he preparat perfectament la secció. Ah, molt bé. Ah, que guai, hòstia, parlaran d'això. Ah, sí, fíjate. Sí, sí, sí, hem parlat ja del volum 1, ens han cantat del volum 2, o sigui que li hem de donar una altra oportunitat al còmic XXXXX, ja veurem de què va la història. Vinga. Bona beure, estima't, Carlos. Puc parlar una mica de les interiabilitats del programa? Una miqueta. A cadascú preparar algunes seccions i aquesta persona triar les músiques en qüestió. Llavors, jo veig que aquí has triat unes músiques, que... bueno... Veig que són 3 temes. T'he demanat... he demanat per néixer el Carlos per fer xaval. A veure, el que està sonant ara és Ellie Goulding, que no sé ni què és, directament. Ni jo. Sí, home, sí. Ah, vale, vale, vale. No veiem això. Poso de manifest que tinc una certa ignorància musical. El següent és Lil Wayne. Fiturin... Fiturin Gucci Mane. Sí. Gucci Mane, que sembla una paraula de Magica Andreu. Gucci Mane i Gucci Gay. I l'últim no m'atreveixo ni a pronunciar-ho, perquè és Skrillex. Sí. Vinga, sinó, va. Ja en motiu, ja en motiu. I ho direm d'aquí una pel·li. Mare dius, si em sanglen les uïdes quan sentim Skrillex, porta mà urgencies. No, serà molt més divertit veure-ho en directe. Em deixaràs aquí. Blit, motherfucker, blit. Mira, pels llavors que dient, aquesta no l'has cogit, xavi. Oye, qué pasa, tengo buen gusto musical. No, alto, alto, jo no he parlat ni de bon ni de mal gust. He dit que hi havia alguns temes que no coneixia, i, bueno, sí, Skrillex flipo. Però, bueno, està, escolta, aquí cabe todo. Jo no sé si tindrà un sentit, i és aquest cap de setmana. És molt petard, si no hem anat graficament parlant. Ah, bueno, això no està mal. Però, abans, cal dir, que s'estrena una de les pel·lis, que van fer una mica de rassó quan es van donar tots els premis. Finalment, no ens van dur absolutament res. Però, bueno, és una pel·li d'aquelles que, al final, n'hi ha a veure tothom, sobretot un tipus d'audiència. Potser no l'audiència més jove, però sí que hi ha un públic per aquest tipus de pel·li. Estem parlant d'Anna Karenina, l'anècdima revisió del relat de Leon Torstoy, perdó. Tinc una mica... Això, que sigui la inicial. Leon Torstoy. Sí, és que quan em poso a parlar en russó... Com en J. Simpson, Michael J. Fox... Això sí. Jesús H. Cristo. Perdona, ara ja parlo de noms més americans, i ja em sortirà l'accent més normal. És la nova pel·li del Joe Wright. Hòstia, qui és el Joe Wright? Doncs un especialista en fer adaptacions de clàssics. Jo, si vols, et faig aquesta cosa de... Hòstia, jo... Així m'ho faig com dinàmic, però per mi mateix. Hòstia, ho has detallat al rotllo, perdona. Si vols, et pots fer. Joe Wright va ser el que va fer orgull i prejuició. I el que va fer expiación. Un bé, un bé, un bé. Totes dues pel·lícules d'èpoques, diferents d'èpoques, però d'èpoques en general. Totes dues adaptacions, totes dues amb la Karen Aitley. I ara diu, pues sigamos con el rotllo. Va fer un parón, una cosa que era com el mito de born per a col·legiales, que és de Jaana, i ara fa, doncs, Anna Karen Aitley. El mito de born per a col·legiales. Jaana és una pel·lícula que a mi no em va semblar bé, una pel·li bé, digna, però a mi no em va agradar, però ara m'agrada. Ho sento molt. Després d'haver-la definit com el mito de born per a col·legiales, ja m'agrada aquesta cosa. A més li té el mito, ni el caso ni l'últim atum. No sé ni quina és. Jo tampoc, la quarta. Ja m'agrada la pel·li. Sí, perdona, perdona. Doncs ara ha tornat a sus fueros, i a més ho ha fet, doncs, una pel·li que darrere de suelta a les seves, doncs, excentricitats, direm. Perquè és un tio que sempre ha intentat deixar la seva impronta a les seves pel·lis. De vegades era ben esnotada, a Orgullo i Prejuicio es veu molt bon estil visual. A Expiación ja es veu un traveling de 6 minuts, no sé si te'n recordaràs, a un desembarco, a la guerra, una cena que a mi em va semblar guionant. I Jaana ja és... Un traveling que articulava, si no recordo malament, eh? Dos, diguem, dues línies temporals diferents, no? Separava el partit molt parlamentant, si no recordo malament. Sí, crec que sí. Canviava d'un lloc en altre i parlava d'un altre. Sí, efectivament. Sí, és quan el senyor Darcy, com es deia, el senyor... Bueno, quan se'n va a la guerra. Doncs això, i Jaana ja era directament una paia mental del director, i aquesta, doncs, també, perquè intenta ser una pel·li sencera feta del teatre, a un gran escenari de teatre, que va canviant, i a un barreja, doncs, exteriors, interiors, localitzacions ben diverses, totes elles, fent uns canvis immediats, i que, a més, el espectador veu, perquè són tècniques de teatre, doncs, de canvis d'escenari, o d'anar interactuant ara amb la platea, ara anem a cap a les vestidores, ara anem una mica de barreja metacinematogràfica, que ve visualment del pego, i, de fet, està molt ben feta, i molt ben vestuarititzada. Bastuarititzada. Sí, amb permís al neologisme. Desfejos, a mi. Molt, diu. I té, doncs, això, interpretacions molt bones i tal, però què passa, que jo crec que s'ha passat una mica de la raia, i és tan evident la seva necessitat de quedar, com per sobre de la pel·li per si, que, al final, la pel·li no va aconseguir es transmetre absolutament res. És una pel·li bastant apàtica, amb algun moment dramàtic, més o menys aconseguit, però més perquè ho fan bé, que era Knightley, el Jude Law, o l'altre, l'Aaron Taylor Johnson, que, per altres coses... No sé, una pel·li que agradarà, imagino, aquí, aquí, sigui, devorador a ferrimo de totes aquestes pel·lis d'època, però que en general deixa bastant fredot, i, a més, dura 130 minuts, que no és moco de pavo. I ara, bé, aquesta la deixem en el cajón de recomendades, però... En el cajón de recomendades, absolutament, tenim el motiu d'aquestes cançons xungues. És que avui per fi s'estrena... Per fi, no. Avui no, demà, per fi s'estrena. Una de les pel·lis que nosaltres vam veure a l'octubre, el Festival de Sitges, com a pel·li sorpresa, que nosaltres ens vam cantar i que, a la meitat del públic de Sitges, també li vam cantar, i a l'altra meitat, en canvi, se la va prendre com una mica a Pito Reo. Viguent. Això és bo. Sí, és Spring Breakers, és la nova pel·li del Harmonicorin. Un Harmonicorin que, per cert, el teníem una mica perdut entre pel·lis que s'estrenaven directament en DVD, produccions fetes amb altres directors, feien... Va... Sí? Va estrenar en pel·li? Estrenar en pel·li és el Harmonicorin? Últimament? No, en DVD, en DVD. En DVD va estrenar a Mr. Lonely fa poc, és el DVD. Sí, sí, exacte. Però després d'això no has trenat algú més? No sé si ha arribat aquí, però sí, has trenat una pel·li brutal que es diu, la vam veure a Sitges... Bueno, no la vam veure a Sitges, la feien a Sitges, i se'ls di a l'actor que menja hamburgueses. Hòstia, com es diu? Actor Vinc, que és un poco discolo. Val Kilmer. Ah, vale. De Forth Dimension, alguna cosa d'aquestes es deia. I era una pel·li amb tres directors, un de ells... Mira, no ho sabia, ho hauré de buscar. Doncs ara ha tornat, ja ha tornat Força Canyero. Ha tornat amb una pel·li que agafa algunes de les actrius que surten dels canals de Disney, surten la Vanessa Hadgens, surten la Serena Gómez, surten la Sebadona, surten la Rachel Corín, i una tal Ashley Benson, que jo sincerament no sé qui és, però imagino que serà del mateix grupito. L'esposa, com a col·legiala, la Marta Angelicales, fins que arriben els Spring Breys, que són aquestes parones festius que fan els Estats Units, a unes llocs... Mano Blanca, seria. Mano Blanca, seria, no? Sí, una setmana. Bueno, no, setmana, setmana Santa, no? Em sembla que un incident és per setmana Santa. Hòstia, ja em manda bé molt les coses. Sí, sí, sí. Spring Break, sí, em sembla que és setmana Santa. Doncs podria ser. Doncs és una festa on els jovenets tenen uns dies alejades dels pares i aprofiten per fer totes les bondats que creuen que fan els pares. Els pares creuen que estaran allà amb les amigues reunides, veient pel·lícules, i en realitat estan, doncs, consumint drogues, veient, copulant amb tot el que es trobin, i anant tot el dia a mig nues. Això va, com a mínim, el primer bloc de la pel·li. És un festival, entre els altres, amb noies amb Bikini i fosforestentes. Ja està, no va de res més. Per què ha d'anar d'algú més? Pregunto. No, exacte, això ja li serveix al director per fer un... bueno... De fin, és bastant bé a l'Associat Atamàricana, amb molt carinyo. Que més vols? No hi ha d'en Bikini? Sí, és un director que veu a l'Associat Atamàricana jove, amb l'esperança, saps? És com dius. I ell és jove, ojo, que el Harmony Corín porta bon grapat d'anys fent cosetes, però és jove. M'ho diré, no és molt gran. És a dir, què parlarà? Els anys que porta. Que no sé a què hable, com el conocimiento de Gausa. No sé, que no sigui autobiogràfica, no? En fi, la pel·li és bastant demuladora en aquest sentit. Hi ha escenes de noies tirades literalment als terres, perquè ja no poden veure més, ja no els hi ha més birra de la que tenen, nens abusant d'elles fent de tot... És una pel·li bastant prou bé, però tot això a ritme de discoteca, i a més a ritme de discoteca a petardo nivell Skrillex. Perquè aquesta cançó... I d'altres cançons de Skrillex surten a la banda sonora. Per això les he posat. Tot he tingut una explicació. En fi, què passa? La pel·li tot ella és un giro a los infiernos, i vas baixant i baixant, i veus que aquestes noies no surten. Al contrari, cada cop estan més ficades en aquest món de sexo, drogues i rock'n'roll, discoteca, i acaba sortint per allà... No és un spoiler de tot, perquè ja surta el poster, surta el James Franco. Sí, hauria de ser un spoiler. Però, clar, amb promoció de la pel·li, amb el carré, tot el James Franco... Està tan canviat que no sé si efectivament estàs fent una spoiler. Perquè està tan... Està molt canviat, eh? Està molt canviat, som unes... Bé, sí, amb piñata a postissa, i amb rastes, i amb ulleres, i amb samarretes hawaianes obertes... El viejo James. I bé, i ell descobreix a les dones... Un Franco que sí que no és molt. Sí, sí. Doncs ell descobreix a les noies una nova vida, que això sí que prefereixo no dir-ho res més. No es balla en molta cosa. Només dic que la pel·li de cop i volta canvia, i bé, si abans era un infern, rotllo o festivo, de cop i volta es converteixen en un infern bastant més xonquilló del que sembla. Fem un petit repàs, a veure... Anna Karenina, ni si ni no, ni a tothom. I una mica, me. I Spring Breakers, imperdible de la setmana, eh? Imperdible de la setmana. Jo estic d'acord. Sí, sí, sí. No ho sé. Hi ha coses molt interessants, com la nova pèrida del Carlos Sorin, aquella de dies de pesca en la Patagònia. Carlos Sorin va dirigir al Cato de Saparece, que estava a Prove. Però, clar, no l'hem vist, és el que hi ha. Sí que hem vist una que esperàvem i que sigui o sigui que entra en el saco de les desrecomendacions, vale? Oh, no. Ah, sí, sí. Això és que l'has vist i t'agrada. Quina? Amori letres. Amori letres és la nova pel·li, la segona pel·li del director de Ted Mosby. Ted Mosby és... Bueno, es diu Joss Ramdor, però tothom el coneix com a Ted Mosby, de com conèixer la vostra mare. És un tio que no li importa res a ningú. Va fer una pel·li que es deia, happy thank you more please. Com alguns modernillos, i ara han parlat que els interessi aquest tio. Sí, i potser perquè la primera pel·li sí que tenia bastanta més xixa per agradar els modernillos. Però és que ara fa aquesta segona pel·li, és una història d'amor entre un professor que té 37, 38 anys, no recordo malament, que és el que coneix. Sí, el que coneix de miracle. Hiperoriginal. Sí, sí, sí. Que truqui al Woody Allen, i li diguis, escolta, Woody Allen, tinc un guió que t'encanta. M'agrada que diguis això, perquè precisament és molt curiós que la pel·li comenci en font de negre i letres blanques, amb la mateixa font de les pel·lis del Woody Allen. No m'ho puc rebreure. No, això es plagi, ja, no? Bueno, el Woody Allen no té racisme d'aquella font, per tant, no es plagi. Però, home, por favor, Joss Ramdor, tio. I tant, i tant. No ho sé, un còmic sants. Hòstia, sí, mira, ja que vols d'anar de modernitat, posa'm un còmic sants. Posa'm un còmic sants. Home, i què? A partir d'aquí, doncs sí, efectivament, és una declaració d'intencions. La pel·li és un intent de Woody Allen, és una pel·li pretensiós amb diàlegs sobrecarregats, amb crítiques literàries pel mig, amb gent d'espreciant novel·les tipus vampiros, juveniles... Però com tot molt de pega, tot molt pegot, tot per agradar precisament a la gent que va amb la gafa de pasta, però ja agafa de pasta com passava de vuelta. És a dir, hi ha un concepte... L'Indy, ara mateix, hi ha una variant de l'indic que mola i una base de l'indic que no mola. Aquest és l'indic que no mola, però en absolut. És una de les grans decepcions que m'he trobat jo a la darrera setmana. A més, perquè surt l'Elisabeth Olsen, que és una actriu que a mi m'encanta, des de Marfa Morsimai i Merlin, i que la veiem cada cop més i cada cop ens agrada més. Però aquí és que fins i tot ens agafa una mica de tiri, eh? I mira que la tribu ens mola, i surt el Richard Jenkins, també, que dius, respeto, també, amb aquest home. Ves que l'univers no estigui recolocant totes les peces en el seu lloc, perquè la senyora Olsen és germana de les altres Olsen. O sigui, el normal seria que ens fes ràbia. Sí, al principi no s'hi semblava tant, per això no feia tanta ràbia, però ara ja s'hi va semblant. Que no sé, eh? No, no, esperem que aquesta pel·li no sé com on comin, esperem que ens feu cas i no aneu a veure aquesta pel·li, i ja anem com que nunca ha passat. I ja que estamos, parla del chico del periódico. Home, el chico del periódico, doncs mira, m'encanta que em treis aquest tema, no. No. No, no. Cal dir, només diem que el director és el mateix de preixos, que era ja berrante de por sí. Quina és la pregunta? Si cal dir que... Si cal dir-ho. No sé, no cal, ja ho has dit. És horripilant. Jo ho sento molt. Tu... Fem un binòmi, tu i jo, en el qual tu ets un sanguinari, i vas amb la destral per davant, i jo, doncs, sóc el típic... Bona persona, allò, que fa ràbia, no? Sí, que fa ràbia. No, aquesta és insalvable. Aquesta pel·lícula no la veu. El chico del periódico ningú pot anar a veure aquesta pel·lícula, perquè és una autèntica, és horripilant. I no ho dic jo, ho diu tothom. De veritat, mai parlo en aquests termes, perquè penso que totes les pel·lícules poden agradar algú, poden tenir el seu públic i poden tenir una part... Sí, m'ho posi l'ànim, és veritat. Aquesta pel·lícula requereix sinceritat brutal. És molt, molt dolenta. Ho diu la Pèrida Festival, ja m'ho va comentar. A su jefa l'encantó. Va venir un dia, a casa, la Pèrida Festival, jo la conec d'alguna cosa, és una noia que conec així. Home, dius que vivo a casa teva, s'ha ataculat una ocupa, o us coneixeu una mica de més del que... Ens coneixem una mica. Correremo a sobre. Un dia em va dir, vull veure aquesta pel·li, es diu el chico del periódico, me l'han recomanada molt, i després vam llegir la teva crítica i vam dir que va ser que no. És molt dolenta. És molt dolentes, que no us podeu imaginar. És dolenta i és absolutament... Absolutament suez. És de mal gust. Però no de mal gust, perquè surten coses porques que surten. Que surten. Si no, perquè és una pel·lícula que no sap on va en cap moment, vol impactar a totes les pel·lícules que dius, bueno, ja m'estàs venent una moto d'impactar-me, o amb un drama superbèstia, o amb un thriller superbrut, o amb un, no sé què, és com una pel·lícula pornogràfica, però no en el sentit que es vegi en tites, no se'n veuen, perquè és molt bruta i allò, però no es veu res. Si se'n veguessin seria de la John Kusack, i no sé si el públic vol veure la ciutat de John Kusack. Jo no em va dir una cosa més gorda. Sí, amb una altra persona que surt a la pel·li, i no és John Kusack, i és Nicole Kidman. No se li veu, perquè no en té. Però sí que es veu com es pisa damunt del Fakifron, per exemple, una cosa que no necessito. El Fakifron, que per cert surta a Mori Letras també. Este tio l'opera. A Mori Letras, el xico del periódico i el dia de Sant... Valentín. No, Sant Noche de Infidencia. Bueno, Fakifron, carrerón, Fakifron. No és suficient amb que surtis en una pel·lícula, amb calçotets tota la pel·li, per ser un actor ben considerat. Jo ja ho dic des d'aquí. El xico del periódico és així. Fans del Fakifron, canviau d'Aidul. Però bueno, si no voleu canviar d'Aidul, aneu a veure aquesta pel·lícula, perquè surt amb calçotets tota la pel·li, i la Nicole Kidman se l'hi pixa al damunt. Literalment s'ajup en una secuència de paratès lirisme i espissa damunt d'ell. I això és el que critico de la pel·li. No tant que la Nicole Kidman espisi damunt del Fakifron, sinó que estigui... intenti ser poètica a la imatge, intenti tenir un cert sentit com a... d'això de poesia de rotista, no? De cosa bruta. Tot el que dius, bla, bla, bla, però bastant nominada amb globus d'or, eh? Sí, la Nicole Kidman. No, perquè fa d'Aionki i fa bé. Ja està, però tampoc fa un paper on... I que l'anomini i la cosa tampoc és garantia de res, ja ho sabem. En fi, una pel·lícula... insisteixo, no ho dic mai, però en aquest cas sí, fugiu, com de la merda d'aquesta pel·lícula. Qui m'ha sabut de la boca? Espera, recomana, breu ment, dues pel·lis, va. Una ja que el caza gigantez, bueno, recomana. Sí, no, no, està bé, està bé, jo m'ho vaig passar bastant bé, i després vaig fer una mica de sondeo de la premsa i més o menys tothom va sortir content en tant que és un espectacle molt, molt èpic, i molt divertit, i molt entretingut. És la història de, bueno, de Juan i les aviatures... Les aviatures de tota la vida, el nen o que va al mercat i l'enganyen, i venen una vaca per unes mongetes màgiques. Li diuen que són màgiques i ja està, i ell l'hem entaforat, les mongetes màgiques. Les tira a terra, oh, sale una planta gigantesca. Vull a subir per la planta, puja per la planta, i tu et trobes damunt de totes les plantes, que és un regne, habitat pels gegants. Si és que té metes en el jardín. Exacte, literalment, en un jardín. Quan he trigat en explicació, deu segons. La pel·li dura dues hores. Us podem imaginar, inflar la pel·lícula amb efectes especials per tot arreu, amb coses que no surten al compte, òbviament. I quan macregor no surt al compte? O quan macregor, últimament, està present a tot arreu. Que no surti també al compte. Que no sigui una de les mongetes. Sí, sí, molt bàssat. Doncs la pel·lícula va d'això. Llavors, és una pel·lícula bona? No, mira, no. Amb termes ortodoxes, no. Mira, pregunta, n'és per a niños. Bona pregunta. Sí, bona pregunta. L'Estiquel, això és una cosa que volia fer entendre d'alguna manera, i no ho vaig aconseguir. Jo vaig sortir del cine pensant, és una pel·lícula molt familiar, però és molt familiar perquè recorda a altres pel·lícules. Hòstia, té un recoste molt familiar. Però és per a tota la família? Sí, no. És una pel·lícula familiar, però té moments molt... Una mica grotescos, una mica obscurs. Si teniu nens molt petits, no aneu a veure aquesta pel·lícula amb ells, perquè surten uns gegants bastant lletjots, surten un bitxo que té dos caps i... On hi recorden els de BioWolf? El bitxo aquell de BioWolf, que era bastant... Sí, és una mica. A més, com són digitals, en aquest toque real, com la pel·li de BioWolf, que en aquell cas estava justificat, però en aquest don tant, els nens també en canten molt. Però, bueno... És una mica potent, per tota la família, per nens molt petits, i crec que sortiran una mica espantadets, perquè té algun punt, una mica hardcore. Està plantejada com una pel·lícula familiar. Això sí que és veritat, té aventures, té humor, i té, doncs... Serra i nois màgicos i mudes d'aquestes que els nens tenen. És com abans, tu. Sí, i tampoc ens passa res. És veritat. Bueno, una cosa ens passa... Bueno, així estem, també. A més, que facin en un futur un programa de radioinfecte, no els porteu a aquesta pel·lícula. Si voleu que siguin com nosaltres, porteu-los a veure, Jack, el que fa gigantes. Una cosa més, només els verdis reponen... Ui, el hombre tranquilo. Hola. Cuidao. Què dius? Cuidao. Però la del John Ford. La amastaritzada, dició digital, 5.1, tot el luxe de les talles a partir d'aquest divendres. Pobre John Wayne, que no sabia ni que era el 5.1, i li estan fotent el 5.1, doncs, a veure, no sé quin és el nivell de cinefilia, de qui ens estigui escoltant, però si us agrada mínimament el cine, el bon cine, és que podeu anar a veure aquesta i deixar davant de totes les altres, estàs printbreakers. És que el nombre tranquilo és un classic, o té... Mira, perquè diuen una de més pel·lífags favorites. Sí, el nombre tranquilo és que... És l'Omas, o sigui, John Ford era l'Omas, i aquesta pel·li del John Ford també és de l'Omas, del John Ford, de l'Omas. L'Omas, de l'Omas. Tira el clip secret, a veure si l'endemineu. El detenid llegint. Què ha happened? I ara ho és? Quèель seu compres? I la teva honestitat bastard quan metes 168 nens voltes, que et volies veure tòp accustomed. Caldria ser'inner de cap lloc. Aquell que li va ensenyar per guanyar, es vestia molt. No era al calls. Memena vergany, i loosenchant la ind climate coastal, em van dir al costat, servei per trobar aquesta nit. Estirà una pressa per功ida. Sam, eso es bursts! Epiche! Acord! 빛. I call rituals set past. For years i years I couldn't return thing I thought for me a little bit. Me tonight I could have taken a little part. Serà happens it. I'll shadowлавant 어 se norp Center, I wonder why get I want we'll take it to look for me you want my brother, Charlie You should have looked up. I'll be. Hi hauria pogut ser una contender, hi hauria pogut ser una persona, en lloc d'una bomba, que és el que he de fer. Era el seu fill. Ok. Ok. Vols dir-m'ho? No podria trobar-te. No hi podria trobar-te. Aquí. T'ho agraeixo. Per aquí van dient que la veu sona. Hòstia, no sabem què és, pregunten si és un western. No és un western, però ha sortit alguna pista ja pel xat. És una pel·li molt mítica. És una de les pelis que han fet més història del cine. És una de les interpretacions millors considerades... I té una frase aquesta d'Iduas Yu Charlie, que és de les més famoses del cine. Us posem un tema musical a veure si així... No pensem, no pensem. No pensem, no pensem. No pensem, no pensem. No pensem, no pensem. Tinc icedes ll resemb subscribers! Estan 일이 tworits independentment d'un país, Sí, estan gyms en elero 12 Ab de 2018. Això és curt, eh? Sí, no, no ho sé, però se m'ha enganxat. Bueno, hem sentit bruna a segon atempt, des de l'album Cents. I, mentre estan, s'ha atlat en certat ja. L'Àstia ha sigut? Sí, l'Àstia ha dit que és la llei del silenci, efectivament era el Marlon Blando, i la interpretació era aquesta escena dins del cotxe, que després el seu germà treu la pistola i el tio la mira i diu, oh, dios mío, aquesta escena va fer història i la van fer servir molts actors com a referent per a inspiració, etcètera. I tot a l'escola de... i tal. L'altre actor s'estudio. Bueno, doncs, què fem? Doncs aprofitant-se el Marlon Blando. Sí, desigà, és que just anava a explicar sobre la cançó que hem sentit fa una estona de bruna. No, no, deixeu-ho, deixeu-ho, deixeu-ho. Hem sentit bruna, que és un tio català que fa música electrònica, però és molt guai, és molt xula, intimista, i ha tret un disc que es diu Cents, que és una autèntica, vella. I ara sentim el Kendrick Lamar. Va, per què? Perquè, no, és que el Marc ho ha tirat tan ràpid, perquè està tot content, perquè s'ha acabat el còmic. Ah, és veritat. Li veig que és un còmic fa 3 setmanes. Ah, no, no, perdó, perdó, fa un mes. O... Més mig? Dos mesos. Tu un pares, eh? 3 mesos. 5 mesos. I se l'ha acabat ara. I està content, està exultant, eh? Llavors està pitjant botonets, així. Exacte. Ah, play, play, play. Que parlen de còmics, que parlen de còmics. Què? Ara vols aquest? Aquest és per mi, me l'he deixat jo primer. Aquest és pel Carlos. És que tenim aquí els muertos vivint terrenys en sèrie de l'or, no. Saber la sèrie que està sent una altra vegada una merda, doncs teòricament el còmic està sent una altra vegada una passada. Ja us en parlarem. Teòricament, dius. Bueno, segur que aquest és el número... el número important. Com... Tiene el número 100. Exacte, en parlarem. S'han parlat tant que després serà un cagarró. Segurament. Però saps que no és un cagarró? Digues que no és un cagarró. Doncs el còmic del que parlem ara mateix abans us avançàvem que parlem d'un altre segon tomo d'una sèrie oberta perquè ens ha tornat a agradar molt i crec que val la pena recuperar-lo. És un altre dels censaments de Panini i és el segon tomo recopilatori de Punisher, de la sèrie Punisher que hi ha oberta ara mateix, que porta Greg Ruca. No vull acudits amb aquest nom. No. No, perquè és un senyor molt gran. És un senyor molt important que ha fet molt de còmic... de superheros i tot això, però ha tractat molt noir, molt còmic negre, i a mi molt a molt el còmic negre, especialment quan està introduït, em sembla que jo ho he dit algun cop, quan està introduït una mica en el context superheròic. Quan hi ha gent que m'esclava una mica conceptes superheròics còmic de suspens o còmic policiac o còmic noir, doncs penso que dona resultats molt positius. A Leth Brovaker, per exemple, és tot un crac d'això, de fet, a Leth Brovaker va agafar el relleu del Greg Ruca davant d'aquella sèrie que sembla que vam recordar, també la darrera vegada que era de Cota amb Cèntral, va començar el Greg Ruca i va seguir a Leth Brovaker, o la inversa, no n'estic segur. Però vamos, que aquest senyor s'ha parrat ja molt bé aquesta manera de conceptes i li surten còmics molt xulos. I la prova és aquest punisser, que prossegueix una mica, però anava el primer tomo, què passa? No és res, els estàs fent mirades. La tècnica ha sortit, ha tornat... Estos tècnics. Estos tècnics? De veritat. Doncs això... Segueix parlant de punisser, per favor. El Greg Ruca està portant endavant aquesta sèrie de punisser i està fent coses molt xules, potser, no tan sangrientes i tan violentes com les que va fer el Garcenis en el seu moment, que era molt xula. Tenia aquella línia màxca, que el tio posava molt el to d'això d'ultraviolència i feia històries molt molt xules. No. No, Garcenis! És un santo, el viejo Garc, és un santo. No, és una mica... rebaixa una mica la violència, una mica bastant la violència, i s'escentra més en trames d'espionatge i de mudes d'aquestes, com a mínim, en aquests dos primers tomos. Aquest segon tomo, concretament, compta amb la presència de Marc White, un altre intocable del còmic Marvelite, especialment ara, que està fent Daredevil, i ja us en vam parlar, i segurament us en tornarem a parlar, perquè és que va per tot el alto aquesta sèrie. Doncs ha renovat el Marc White, el Daredevil, com en el seu moment va fer en Flash, que també li va dedicar una època de ser molt, molt brutal, i a Marvel també té una època molt brillant amb Capitán Amèrica. Doncs ara amb Daredevil també està fent meravelles, i per què està inclòs Marc White amb aquest tomo? Doncs perquè precisament toca una història que inclou a Daredevil, i inclou el Daredevil a la seva pròpia sèrie paral·lela, és a dir, fa una mena de crossover, no? Sí, sí, fa un crossover. Sí, és una mica molesta, ara. És que jo... Sí, s'ha de reconèixer. Si només vols llegir Daredevil, bueno, et faltaran dades. Si només vols llegir Punisher, probablement no sabràs d'on surt en algunes de les coses que presenta aquest tomo. El més recomanable és llegir les dues coses. Ja sé que l'economia no està... no està a l'or no per avolls, però les dues sèries són molt brillants. Són de lo millor que es farà a Marvel, amb el Spider-Man del Dan Slot, i els 4F de... Ui, no, és que ara començaré a dir tot de coses. Estic pensant en tantes coses bones, els 4 fantàstics del Hickman, i el López no del Jason Aaron... No crec que arribem a parlar d'això, però el López no del Jason Aaron, Carlos, és una puta meravella, i em perdó. Sí, sí, no, no, clar, és que m'estires de la llengua, i no, m'ho vull, m'ho va, m'ho va. De què estan parlant, de Daredevil? No, de Punisher. Punisher, Daredevil, i Spider-Man. Comparteixen aquí una... No, no, Spider-Man està tan present com els altres dos, però no... diguem que la seva serien no està inclosa en tot aquest... Tot aquest crossover. Té un passe per això, perquè Spider-Man i Daredevil sempre estan molt amiguetes, no? Sí, són molt col·legues. Spider-Man són els dos supers de Nova York. Ciego y el tonto, ¿no?, van juntitos. Bueno, és una manera de... Sí, jo com a fan fatal de Spider-Man, em podries sentir ufès, però per una estranya razón no m'hi sento. No, no, no, no és el tonto, és el gracioso. Sempre han tingut una relació molt estret, aquests dos, han tingut fins i tot a tapar-me una plaça, com a alguns capítols, sí, ja ho sé. Aquí no hi han d'anar mitos. Una de les persones que els ha sentat és Frank Miller, que ha fet coses molt raras a la seva carrera. Vull dir que no descarteu relacions extra tot. Bueno, aquí estan junts, Daredevil, Punisher i Spider-Man, en la conclusió d'aquesta saga, i després s'enva el Punisher ell sol, amb un altre arc argumental, que també va una mica per aquests camins de espionatge i de mudes. És molt, molt, molt xulo, està molt ben dibuixat per Marco Chechetto. Marco Chechetto? Chechetto. Chechetto. Marco Chechetto. Chechetto. A veure? Chechetto. Ah, i l'hi vas. Doncs, Marco Chechetto. Fa una portació bastant interessant, aconsegueix donar tot el dinamisme que regreixen aquestes pàgines, perquè, bàsicament, al final, el fin de compte, és un còmic d'acció pobra i dura, i com a tal, és molt rapidant, molt adictiu, molt divertit, i el Chechetto fa autèntiques libreries. Hi ha unes quantes pàgines que els personatges estan rodejats d'una espacíssima pluja, i, a més, no tenen paraules, aquestes són 3, 4 pàgines, que són sense diàleg, de manera que l'impacte visual és molt considerable. Bueno, jo ja us dic. Hauríeu de començar pel número 1, potser, pel Brewholm, que teniu a totes les llibreries especialitzades, però aquest segon, si us agrada el lú, seguiu amb el segon, perquè és un còmic d'això, de superhéroes i d'acció, molt, molt, molt ben parit, molt ben parit, i que aguarda moments per al record. A més, incorporo un personatge que és una ex policia, noia, aquí li han matat a tota la família, i 3, 7 de bengança, o sigui... Ho té tot, sempre, això sempre va bé. Viudes negres, no literalment en aquest cas, però assassines implacables, sempre moltes, no? A veure, recapitulem-nos. Jo agafo el primer volum de Punisher. Correcte. Després agafo... 12 números. Inclou el primer volum. Després he d'agafar alguna cosa de Daredevil. Sí, podria ser el camí. Entre mig, no? Hi ha un tomo... Sí, els pots anar intercalant, tampoc... Bueno, però només un Daredevil. Més o menys la conclusió d'aquest Daredevil acaba... Ah, un tomo de Daredevil, no, dos tomos de Daredevil. Hi han editat dos tomos de Daredevil, també Panini, amb aquesta tapa del Marc White absolutament brillant. Ara ja és tu tot, ja està. Tu necessites l'ordre, eh? És un fric de l'ordre. El final, la conclusió del Daredevil, està enllegada amb el començament del segon volum de Punisher? Podríem dir-ho així. Jo intueixo que en el tercer volum de Daredevil, un por públicar, inclourant aquest petit número de Punisher on està la conclusió de la saga, suposo. Seria un detall, m'imagino que sí. Panini mola, respeto, molan los superhéroes, Marvel, eh, i Marvel mola. I cada superhéroe és molt important, tot el que tu vulguis. I per què no posen tots junts, ja, i... I fan un omnibús, o sigui, un rotllo, un megatotxo. Tota la part vinculada... Ei, este número de Daredevil incluye... No, no, no, ojo, és que hi ha una mica jo ho estan fent, és que jo crec que l'estratègia editorial és molt bona, perquè en aquest volum de Punisher s'inclou els números originals de Punisher, però s'inclou el número original de Daredevil, i el número original, sí, d'Espiderman, és veritat, ja seria d'Espiderman... Sí, sí, perdona, no ho heu explicat bé. Sí, sí, a veure, tu que fas aquest volum, i et faltarà potser el que ve abans del volum de Daredevil, però en fi, els números estan ben lligats, estan ben travats, perquè han escollit de cada una de les sèries els números clau, que influeixen en tot això. Sí, sí, sí, sí. Senyora, és imprescindible que he de comprar-lo, això. Sí, sí, sí, jo, de veritat, recomano-ho encareçadament de comprar a aquest Punisher, i al Daredevil, les dues sèries, que són molt, molt brillants. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet. Ara m'agradaria que la malet.