Condensador de Fluzo del 9/5/2013

Go on and for me, love me, love me, return that you love me, believe me, believe me, just say that you need me, for I cry, and then for you too, love me, love me, say that you love me, believe me, believe me, just say that you need me, I can't care about anything for you, anything for you. Love me, love me, say that you love me, for, for me, go on and for me, love me, love me, I know that you need me, I can't care about anything for you. Ara escoltes l'àvio d'esper, si tu nites l'àvio d'esper, la nàvio de sang just, l'horant d'avui tu l'hú. La penya del morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterradi, també parlem de televisió, esports, bandes, sonores, o fins i tot notícies positives, cada setmana connectem amb el que és el de joves de Sant Just, fem un cara que ara no és de segon d'éssos i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa, també tenim la vostra tecnologia, els videojocs, les llibres, i així de concerts o cinema. A la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure algun d'aquests veïns més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. T'equivoques en un penal, en un basse en Madrid. Pots quedar crucificat a per vida. És la solució, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. T'hi esperem. Faux-més tenia dos fills. Ara també. Faux-més m'encantava passejar. Ara també. Faux-més em quedava adormida cada nit davant de la tele. Ara també. Faux-més em van diagnosticar esquisofrània. Fa un segon, jo era la mateixa persona que ara, però tu potser ja no em veus igual. Per la salut mental, no a la discriminació, si a les persones. El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic, que està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un munt d'aquests grocs més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. T'equivoques en un penal, en un basse en Madrid, pots quedar crucificada per vida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe, cada matí de 10 a una. Ah, mira, ja estem en antena. Ei, què tal? A les 8 i 4 minuts del Bespre, em sembla. Bona tarda a tothom, el condensador de fluxo, un programa que té traducció simultània a la Pau, per qui no entengui el català. Sí, el que passa és que ara estan tascats de manteniment de traducció simultània. Sí, escoltant, però qui no entengui el català, que ens ho faci saber, nosaltres li tradueixim simultània a la Pau. Bona tarda a tothom, Carlos Jacomelli. Què tal, Xavier Aldán? Avui, amb un tècnic molt especial. Marc. No sé si voldrà que diguem el seu nom. Podem. El vols dir tu en antena? Va, ja que no hi ha mai el Marc, tu sí que pots entrar. Em sembla que li fa vergonya per anar en antena. Sí, ui, no. Bé, tècnica, sisplau. Bona tarda. Carme Verdoi, àlias Carme de la Ràdio. Gràcies per fer-nos la tècnica d'aquesta manera tan desinteressada. Què passa, és veritat. La Carme de la Ràdio, és veritat, és com la coneixem. La Carme de la Ràdio ha canviat el Twitter i tot això. Sí, seria més reconeixible. Sí, la veritat és que sí. Pots entrar en el moment que vulguis, Carme, ho diem perquè el Marc és això. L'estirem, l'estirem i no hi ha manera. Alguna vegada ha entrat amb vosaltres. Si no entra a cap programa. Si teniu bastant d'exclusiva. Home, que guai. Això va ser la nit aquella que li vaig prometre. És calla, home. Sí, un cop va entrar i va dir que lleus. Que voleu. Ja s'ha dit. Ja s'ha dit a la ràdio. El Marc és pare. També. És una plaga. Tothom s'ha apuntat al carro. No ha de tenir res més a fer. Com que hi ha ajudes, que després no és veritat, encara les estic esperant, tothom s'ha apuntat al carro. Comencem el programa. Tira alguna cosa. I comencem a parlar per no llargar aquest. Encomoda-se l'Ànxiv, perquè he estat a punt de dir-li Marta a la Carme. I després, per corregir Marta, he estat a punt de dir Marta. Hola, Marta. Estan sortint coses del passat? Oh! No ho sé. Potser sí, alguna cosa que tingui amagada en el subconsent. Espero que no. Per el meu bé i per la via d'aquí, estic sentint aquest programa. Que fem una cosa. Una cosa diferent. Parlem de còmics. Que original. Avui estàs... Estàs fites ales? Sí, és veritat. Tu no estàs com més tranquil amb la Carme, aquí? Sí. Sabem que no passarà res. Sí, amb el Marc és una cosa d'aquesta. Bé, ho fa molt bé. El tècnic tampoc tan... Còmics. Vinga, la infància de l'Àn, de novetats interessants a nivell còmic-autoral, còmic europeu, del d'enany, gairebé diria jo. Ja sé que cada setmana portem novetats interessants d'enany, però aquesta també. Sempre faig aquesta reflexió, més igual que el que passa al programa és nostre, i fem amb ell el que ens rota. Estàs així. La infància de l'Alan, qui estigui més posat en temes de còmic cultural i de còmic europeu i tal, igual li sona això de la infància de l'Alan, igual li sona això de l'Alan Manuel Guivert, perquè fa uns quants anys es va publicar per aquí una cosa que es deia la Guerra de Allen, que va ser un còmic dividit en tres volums que va tenir molt, molt, molt de ressò. Fins i tot es va... Va, es va colar les llistes una mica de lo millor de los años 2000-es, a totes aquestes llistes que es van elaborar. Aquesta gent que fa llistes quan s'acaben els anys, saps? Que tontos. Doncs va colar la Guerra de Allen i es va convertir, per menys propis, en un clàssic de... Ai, perdona, m'estic xefant la rata. No m'estàs prenent a veure si s'anima algú? I entre el xat, radiodashorn.com, estic en directe... Ai, és veritat. Hola, amigos. No hem dit les... no hem recordat les vies habituals de contacte. Teniu aquest xat que sempre està apinyadíssim de gent. Amb webcam. Jo hi vaig anar al gimnàs. Tinc els musculoses i en tensió. No dic per si voleu entrar ara a la webcam. Hi ha alguna manera? Hi ha algun plan, algun món, algun planeta en el qual això que acabes de dir no soni malament? No. No, eh? Vale. Doncs, en fi, va, deixa'm parlar de la infància. És una mena de precuela, com si diguéssim, d'aquell de Guerra de Allen que documentava les vivències d'Alan Ingram Cope, que era un senyor que se'n van a la guerra, i un altre senyor, que es deia Emmanuel Ghibert, va anar i li va fer una mena d'entrevista i va documentar tot aquestes vivències de la guerra. Uns quants anys després, el Ghibert ha tornat i li ha demanat en el Cope que li expliqui una mica la seva infància, les seves vivències de nen des que va néixer els anys 20, a Estats Units, i de com van creixent i es va començar a enfrontar els revers de la vida. I per aquí va la història. Com us dic, és una cosa d'Emmanuel Ghibert, que és un senyor d'aquest... bueno, un autor d'aquests Francesus, que orbiten una mica tota aquesta... bueno, tota aquesta galàxia d'autors de Nobel Vd., que es diu, un nou còmic francès d'autor, i fins i tot ha treballat amb David Bé, per exemple, un dels clàssics, l'autor de l'extensió del Gran Mal, va fer el Capitán Escarlata, o va fer amb Joan Esfar, les olives negres i la hija del professor. I, a més, sobretot, és conegut, a part de la guerra d'Alan, per el fotògrafo, aquella magna obra, també entre els volums, que documentava aquella expedició de Médicos Infronteres a Afghanistan i que posa els pèls de punter. Em recordo. De com vas estar a Afghanistan?Sí. Bé, doncs... En Malvol Givert, que, com diuen, és un nom... No és un nom molt conegut, però... o diguem, molt mediàtic, en el mundillo del còmic, però és un tio molt, molt respectat, doncs que ara tornem a aquesta història, que ha d'haver-se una mica sobre la memòria, sobre els records, sobre la recuperació del passat, sobre... bueno, sobre fer-se gran el cap i la fi, sobre ser un nen, i començar-se a trobar amb les històries que han trasherit la vida, doncs ho ha de semblar, coses alegres, coses més tristes, coses molt profundes i coses que canvien la vida per sempre. Per aquí va una miqueta, aquest còmic, que, de nou, torna, doncs, a fugir del concepte de vinyeta clàssic, fa composicions de pàgina, fa textos il·lustrats, fa una mica de tot, amb aquest estil tan sòbric de ell, aquest tras, una mica... que sembla descuidat, però que és absolutament precis, i que transmet una quantitat d'emocions bastant, bastant considerable, és un d'aquells còmics que vas llegir i et vas ficant amb aquest rotllo, a part de que aprens una miqueta... no diré història d'Amèrica, però sí, l'estil de vida dels inicis de l'American Way of Life i de tota aquesta història, doncs que ha perdat tot això d'arribar a culpir, realment, i d'un final absolutament bestial, a nivell emocional, i a nivell emotiu. En fi, és una de les novetats del més. La porta, sin sentido, que està ja... Sin sentido?Cada cop, eh? Jo em repeteixo, però tu també. És la meva aportació en els còmics.Sins... Sin sentido, ens porta la infància d'Alan, que és, des de allà, un absoluto clàssic. Bé, avui, per demostrar que m'he preparat el guió, comencem amb una cançó que es diu London Calling, i acabem en brec fàstil d'Amèrica. La porta...Oh, tota una pàbula en glossa jona sobre el món de... No, no, perquè la BBC va començar fa uns anys la seva cadena BBC Amèrica, fa dos anys, no sé quant, que ho veia gaire més... O més aviat va començar la seva producció nord-americana. En fi, va començar fa uns anys a Còper, aquella sèrie que ja va parlar la temporada passada sobre un western policia que ja vam descartar el segon episodi, i aquest any presenta la seva segona sèrie de producció pròpia. Ara ja ho diré bé. La BBC Amèrica fins ara havia fet reposicions de les coses britàniques, i ara fa produccions pròpies. Aquestes són les segones, diu Orphan Black, i sí, i, bueno, teníem... Bé, sempre hi ha com un mínim d'interès, perquè tot el que surta a la BBC british és obligatori, i, llavors, algunes... Menos, menos dramas d'època, eh? Basta. Senyor B, o C, prou de dramas d'època, prou i d'adaptacions de gina. Hòstia, home, i de les germanes Bronte. Ah, ja, no? Sí, la veritat és que sí, estem una mica... Però, bueno, tot i així, tindrà més qualitat que qualsevol altra estrena nord-americana. Això és així. Per això diem, hòstia, la BBC Amèrica, a veure què ens pot aportar. Doncs poca cosa. Orphan Black és la seva segona. A veure, us poso una mica en situació dels creadors, el John Fawcett, que va dirigir alguns capítols de Sena... Un re, John Fawcett. Res, a veure, amb Ferra Fawcett? No. No? O sí? Jo crec que no, però, bueno, era per dir una tonteria. Vale, guai. Ara toca tu, clar, és veritat. Jo què sé, John Fawcett, Ferra Fawcett. Podria ser. Aquest tio va dirigir... Va dirigir episodis de Sena, de cuires folk, de cuires fac, de Spartacus... En fi. Un tio bastant ficat, al món de la petita pandèia. No diguis cuires folk i després diguis ficat, eh? Delicat. Vale. Introduït... Bueno, aquest és un dels tres creadors. L'altre és el T. J. Scott, que igual va fer capítols de Sena, d'Espàrtacus, fins i tot de la recent Hemlock Grove, que es van parlar quan feien el programa setmanalment. I un altre, el tercer en discòrdies, el Grim Manson, que és el guionista de Cube, aquella pel·li de science afició del Vincent Sonatali, que és una de les pel·lis de culte del sci-fi recent. Vale, guai, pintar molt bé. I, a més, bueno, ens tenia un càsting més o menys interessant, protagonitzada per la Tatiana Malsain, que la vam veure en un dos en fin. I un tio que a mi em fa molta gràcia, això és una fricada. El Dylan Bruce, dius, qui és el Dylan Bruce? Aquest tio va fer 24, però no 24 a la sèrie del Kiefer Sade, o 24, com es deia, allò? Con Spire, sí. Con Spire, sí. La sèrie de 24 minuts. 24 minuts. Molt bo. Sí. Jo la vaig veure, tu. Això era molt bo. Jo vaig veure els primers capítols, també. Bé, ara explica de què anava. Sí, no, no, me'n recordo. Era un capítol de 24 minuts. O sigui, era com 24, però en lloc d'una hora durava un minut. Llavors recordo que estaven obligats a fer un gir o un cliffhanger a cada minut. Llavors, al minut tu ja et presentaven els personatges i es veien forçats amb aquest minuto, ja, donar un gir. Si no ha tingut temps ni de conèixer els personatges, i ja, hola, vinga, era en plan, com ho té llama? És Mike, Mike, com ho té? Mike, ja està. Però això no fa cliffhanger ni fa res. A mi era una sèrie que semblava feta realment a l'oficina de... És qualsevol treballador. És veritat, és veritat. Se suposava que allò era el... Sí senyor, jo me'n recordo també d'aquella planta. Perquè se suposava que era aquí darrere, a la veu com es va veure. És veritat. Era el quartel general del... Com es deia, era? De la CTV de la Watt. Però hi havia una planta, un quadre... I eren els típicos cubículos de les oficines de Pokémon. És veritat, és veritat. Doncs allà va sortir al tal Dylan Bruce, com es digui, Dylan Bruce, que és el protagonista masculí d'aquesta sèrie. En fi, que me voy por los cerros de Ovidà. De què va aquesta sèrie? Doncs d'una tia que... que bonita metàfeca. Arriba del Regne Unit a Amèrica. I tal com arriba, es troba una preda de metro amb una noia que és a Suïcides. Ja en sap les vies del tren, com el pan de cada dia en l'Amèrica. Sí, el típic. I llavors, allà s'apropa, la fisgona de turno, i descureix que la tia és exactament igual, però clavada, clavada amb ella. Ah. Són gairebé clones. Ella té una altra vida, una altra vida de la que la protagonista inicial diu, oi, si aquesta tia s'ha mort, ja no la va utilitzar, i som-nos iguals, doncs jo li roguo el bolso, i a partir d'ara faig com si fos ella. De la noia a la mañana, ella creu que això és així, no? I, hòstia, mira, tinc parella. Ah, doncs molt guai. Doncs no es la beneficiarem o és la primera noia. Sí. Clar, però què passa? Aquesta tia tenia algunes obligacions. En concret, aquesta tia era una defectiva, que havia de testificar un crim, on havia mort una persona... una persona del carrer Innocent, i ella havia de mullar-se... i declarar, a veure si sabe què. I a tot això es veu un bloque d'aquesta tia per robar el bolso, i dir, això és tan fàcil com doblar, suplantar l'identitat, i santes pasques. Jo t'he de dir que no en tinc res. Ja, ja, ja, és que va d'això, va d'això, perquè més ja... Va de mi no en tenen res. Sí, perquè més va d'això, i d'un gir més, que és que al final de l'època es troba amb una altra... diguéssim, clon, de ella mateixa, però aquesta vegada és com amb el cabell roig, i parlar una amb un accent rus. I es diu, que cojones, va tot això. Com, perdona, doncs sí, la sèrie va d'això, de clon, de ella mateixa. Ah, vale, vale, vale. Sí, ja està. Ja està, són les desventures de los cloners. Sí, i ja està, i a més, perquè m'han dit, és una sèrie que jo vaig començar... Fa unes setmanes que va començar, i fa unes setmanes que us volem parlar, però li donarem alguna oportunitat, veurem dos episodis. I què era l'experiència? Hem vist dos episodis i ja no me'n recordo res més. És una sèrie bastant... Bé, perspectiva. Bastant xunguilla. A més, comença molt bé i dius, m'està dient, estos giros tipo perdidos, i ves a saber, potser porta algun lloc. No porta enlloc. És una sèrie que, a més, és tan hortera visualment com Copper, que era una cosa que jo li trobava molt a faltar a la BBC Amèrica, que era una mena d'estil molt xungo, molt desfasat i molt pobra. I aquesta sèrie és encara més pobra. Personatges... Diuen pel xat que no és hortera. Xato, save me barri. Com sé que ets tu, no estic llegint el xat, però segur que ho has dit. Sí, exacte, ets tu. La sèrie és molt hortera i és molt feta gairebé a nivell amateurial. Home, és que diu, no és hortera i després diu, pinta que no dient-se. I és amb les horteres? Clar o no. El sum de l'hortera. Dit això, el barri té part de raó. Portem una ratxa d'estrena televisives. Que bé, segurament aquesta podries estar entre les tres millors. Si l'alternativa és tot això, que s'està estrenant l'últimament. Sí, sí. Un dia, per cert, hauríem de parlar de sèries canadenses i de sèries australianes. Jo sóc molt fan. Ara mateix se n'estan fent algunes de bones, tan canadenques com australianes. Però hi ha un temps en que no. I aquestes són les que m'agraden a mi. Aquesta és la que hem de... D'això hem de parlar, tio. Perquè els canadencs i els australians, el que tenen és que fan com una mena de sèries, que són amèricanes. Tu les veus, dius, sí, són com amèricanes, però algo falla. Saps? Com, bueno, algo falla. M'hi han suplantat aquí els sants. Sí, però això passa també una mica, era una mica menys, però això també passa al nivell cinematogràfic. Van de grandes producions norteamericanes, i després dius, a veure, el cocodrilo este de pega que me has puesto gigante en Australia no acaba de colar. Això també és veritat. Però, bueno, tema de comer a parte, a los canadences y a los australianos. I els de la BBC Amèrica, de moment, també, és per darrere de ser comer a parte, perquè porten 0 de 2, porten un Rosco força interessant, i, a més, estan... Bueno, aquesta no ho sé, però Còper, per exemple, la van renovar. És a dir, no aneu bé si ja s'ho reposteu, sobre coses que no acaben de mular, per no dir que no molen absolutament res. Ja dic que aquesta té, a més, una mica de tot. Per seguir en aquesta línia de vulgaritat absoluta, doncs una mica de sexe, una mica de violència, però mai sense passar aquella ratlla de correcció total i absoluta, i, en fi, comença els 10 minuts molt bé, te'n vas adormint, despertes, i veus que hi ha dues ties iguals, tornes a dormir i ja la descartes com tant, i tantes altres sèries d'aquesta manera. Fem blacks i algú tenia alguna mena d'expectativa que abandoni tota esperança. Donem-la benvinguda a la gent que s'està incorporant al chat. Hola, Albert, què tal? Vosaltres també podeu ser com l'Albert i incorporar-vos el chat de Radio Desvern en el www.radiodesvern.com. Ens teniu aquí, per el que m'endéis, us podeu dir el que us doni la gana, i, si voleu recomanar-nos alguna cosa, us ho feu viatjant aviat al telèfon. Exacte, podeu trucar al... 93, 372... Continua. 36, 6... Molt bé. Volia fer mitges. 93, 372, 36, 6... U! Vale. Doncs truqueu a un telèfon, ens dieu el que vulgueu, des del respecte. O no, no cal. I ja està, i així fem un programa que més intractiu, que, si no, se'ns reseca tot. Hem pensat que, entre altres coses, el que podríeu fer és trucar per veure si endavineu el clip secreto del concursador de Fluzo. Ja sabeu que cada setmana posem un parell de clips, d'on ha endavinar la pel·li. Esperem que la nostra tècnica ho tingui tot a punt. Pots tirar el clip? No, quasi! A veure, segon intent. Clip 1. No passa nada, cosa és del director. Pobre caro. Gràcies, gràcies. Argentines... Bona tarda,各位. El dia de l'estiu, quan el tren va posar-lo a Castletown, tres hores tard, com usual, i se'n va avançar. No tenia l'aigua d'un turista americà del turisme. No era una cambra, no era una pesca. Castletown? Castletown? ¿Podria dir-me la way to Innisfree? Innisfree, ah, 5 milions, or maybe a half more. Do you see that road over there? Well, don't take that one, it'll do you no good. Now, the best road to Innisfree, and many's that to walk... Ah, it's Innisfree, you want. Be saving your breath, Mr. Maloney. Let me direct the gentleman. How can you know the way to Noccanore? Noccanore, if you knew the way to Noccanore, would you be asking the way to Innisfree? Bueno, doncs ja està. Jo anava a dir... Hi ha una paraula clau en tot aquest espit, no sé què, que sona unes quantes vegades, però ja està endevinat. El viatge ens acaben d'endevinar. Un mini-punto per a l'el·làstiga. De quietment. El principi era complicat, després, quan comença a sentir la veu del John Wayne i els accents, aquests, tan de poble. La volia treure perquè a més ha sortit en Blu-ray i una nova versió, el que et matés més. Jo sapigueu, amb una edició totalment remasteritzada, que pinta prou bé. Ja està, ja podem tirar un tema de música. Ah, mira, que bé que sona bé. Vale, deixeu-me una estona, Carme, sisplau. D'acord. I know you know what I mean, and the end is unknown, but I think I'm ready as long as you're with me. Being as in love with you as I am, being as in love with you as I am. Sí, ens hem quedat una mica a la parra. Sentim els DXX que vam anir en concert l'altre dia. Jo no soc molt fan dels DXX en concerts, són una mica torstons, però en disco molt. I, bueno, qui pogués anar ha pogut rememorar aquest tema del seu últim disc, que es diu Engels, i qui no li han posat en esforç sense una mica de més llargetes. Parlem d'una estona de més acòmics que... Sí, però espera un moment, per aquí parlen d'una sèrie, no? El chat és que heu començat a parlar, ens hem flipat una mica, parleu de Vicious, i la pel·li del festival diu que és raro que no la hi haguem posada. Tranquil·la, tranquil·la, tot ho llegarà. Vicious, parlem, és una comèdia d'Alian McEllen... I no sé quin més, però, bueno, s'ha de pintar 20 minuts i parar d'acontar, ja en parlarem. Perdona, ja està, és que és part d'una mica d'animisme... No, no està guai, mira, també diuen que s'hi tenen després de l'UCIA. Tranquil·los. Tot se n'andarà, tot se n'andarà. Tot se n'andarà. Bueno, doncs, després de l'UCIA, algun dia parlarem d'aquesta pel·lícula, que val la pena. Mentre està...Continua. Ah, ah, ah, vale, vale, així és veritat. Lo bo és que... Sí, és lo bo és que jo ho sabia. Que tu calla, no va ser amb el nivell de... Què? Tu calles. Vale. No, que no ho deia per això. Que no va ser amb el nivell de novetats com hi quedes, perquè si abans us parlàvem d'una important, ara us parlàvem d'una doblemente important... Bueno, doblemente de poc, però molt important, també, que és l'última locura de Charles Barnes. Aquest... Loco, valga la redundància, que està, bueno, que des de fa uns quants anys s'ha dirigit una mica com a pop de l'comic underground nord-americà i està donant, perdó, una mica de balçaca a tothom, amb els seus còmics... No, no, però en el bon sentit, eh, amb els seus còmics hiper incòmodes, hiper malaltissos, absolutament bizarros. Si no us agraden les coses que us fan sentir una mica malament, una mica xumos, una mica raros amb vosaltres mateixos, quasi que ni llegiu res del Charles Barnes, començant per Agujero Negro, i seguint, doncs, per el Borba, o qualsevol altra de les... de les... animalades que fa aquest tio. Però, bueno, qui us moli una mica, doncs... Aquesta mena d'universos perturbadors, hiperpersonals i tal, teniu la Colmena, que no és sinó la segona part d'una mena de trilogia que ha iniciat el senyor Barnes. Primer, va fer una cosa que es deia tòxico, i ara ha fet la Colmena, s'ha acabat de publicar ara via Mondadori, tindrà una tercera part, i a mi ja em fa mal rotllo, pensant la tercera part. Perquè aquest senyor, doncs, una mica repren la seva línia xunga d'històries bizarres, estranyes, fins i tot poc narratives, hi ha moments que estàs llegint el còmic, i no saps ben bé de què va, però el que té aquest senyor és que encara que no saps ben bé de què va, com podria fer un línx, per exemple, t'atrapa. No pots treure'l, no pots apartar la vista d'aquestes vinyetes absolutament recarreglades d'entrada, perquè les vinyetes en sí no són especialment agresives. Aquest senyor té un dibuix, té un estil molt propi als anys 50, i sempre toca ambiens adolescents i aquestes històries, i poc a poc va deixar en caure notes de mal rotllo, o de perversitat, o de pertorbament en els seus personatges. Personatges que sempre acaben d'ariguin-se com a metàfores de les coses, més una mica desagradables, però també reals que et pots trobar a la vida. Per exemple, dèiem Agujero Negro, en el fons és veritat, dintre de totes aquella bòrtice de mal rotllo, en realitat tot era una gran metàfora de l'adolescència, de la sexualitat, i el capi de la fi també de les malalties de transmissió. Perdona, no el sents ara mateix, però el Marçal Forés ens està escoltant ara mateix, i ja està mojant de les pantalones. Marçal Forés és molt fan de Charles Barnes, com deixava clarinete a la seva pel·lícula Animals, sinó que deixava de repetir que l'imolava Agujero Negro. Només aquest, ja hi ha més còmics. No, ho citava molts còmics. Sí, la pel·li també, no me'n recordo. No, no, només que no eren cites explícites. És que és molt indient. Sí, explícitament, citava molt aquest còmic. Però en qualsevol cas, això, a Charles Barnes, és una mena de David Lynch dels còmics, també podria ser una mena de David Cronenberg dels còmics, en tant això, que surten personatges estrembòtics, que surten, i ha dit que, entre amics de tota aquesta fauna, tan American Wave of Life, i tan corrent, i tan normaleta, sempre ha deixat gaudre algun cert deforme, o algun... És molt bizarral, també. Sí, exacte. Poc a poc va, doncs això, com dic, va donant pas al mal rotllo i a la fàsticositat gairebé física, i fota aquest mal cos que dona gust. Però la veritat és que la narrativa d'aquest tio és absolutament brillant. És un senyor que explica les coses com ningú. El problema és que, de vegades, no explica coses, o explica coses que només en tenen ell, però les explica molt bé. I aquest còmic no és una excepció, ni en això, ni en les temàtiques cadocs, que són d'altra cop relacionades amb la comunicació, amb la soledat, amb la gent estranya, amb totes aquestes històries, que ja us dic, no sé ben bé de què va, però molt a molt, sí, no, és veritat. Molt a molt això, i molt a molt les càrregues tan crítiques i tan xungues, cap al còmic de tota la vida que fa, no sé ben bé per què, però li ha agafat mania el Tintin, els veu. Bueno, li ha agafat mania, o l'està humanatjant, a su bona i personal manera. Però sí, no sé per què, adopta alguns tics formals i de dibuix de Tintin, i els dona la volta, totalment, fins a elements espectaculars. Ja us dic, si heu de començar per el gulló, que sigui per tòxico, però després podeu seguir per aquella colmena, que és aquesta segona part de la trilogia bizarra dels Salsvards, que acaba de sortir d'hida de la mateixa part del món d'adorit. És la trilogia més bizarra de... Sí, bueno, sí, sí, en realitat, sí, és que ja és gairebé una redundància dels Salsvards en trilogia bizarra. Això va, això va, sí, exacte. Fins ara, per l'última hora. Ara parlem una mica de cine. Veig que no parlem de la mula, eh? No, no, no parlem de la mula, ha sigut una entrada d'última hora, però si vols parlar pots parlar. Bueno, és que l'he vist aquest matí. Doncs parla, perquè és una cosa... Espera, que primer explico el nostre univers i la nostra relació amb la mula. Van fer una entrevista fa molts anys de Secundar la Rosa. Fa molts anys. Fa dos o tres? Jo anava a dir tres, sí. No sóc molt, que no som tan grans. Mare meva! Vam parlar amb la Secundar la Rosa, perquè estrenava no recordar una pel·li. No controles, no controles. Sí, sí, doncs mis próximos proyectos tal i mis proyectos passados. I un d'aquests projectes passats era la mula, que ja havia rodat i que estaves parant d'estrenar-se, no hi havia manera de que ningú la contrèn. La nevera, no era això, no era això. Era que l'havien coproduït dues productores, una espanyola i una britànica, i tenien litigis. No es posaven d'acord. O sigui, no és que no hi hagués qui la compres, sinó que no es posaven d'acord en quines havien de ser les condicions de producció i de postproducció i d'estrena. Doncs mireu si fa anys de tot això, que va ser la pel·li on es van conèixer Mario Casas i Maria Valverde, que són la parella ja des de fa anys, com la massa sentada de l'estrellat espanyola actual. Sí, de veritat. I res, no, i ens va caure molt bé aquesta pel·li, i a més ens van enviar un material en exclusiva i tal, oi, mirades, fotos de rodatge i tal. Finalment s'ha estrenat la mula i... Bé, s'estrena demà, demà. Sí, s'estrena demà. És una pel·li del Michael Radford? Michael Radford, bueno, o no. Perquè aquí la història és que Michael Radford va estar finalitzant el rodatge, va dir plego. No sé ben bé per què, però el tio va dir... Tu, que me'n vaig, me'n vaig. Això no m'agrada, això no m'agrada gens, això no m'agrada. Sembana va acabar el rodatge a un director que venia enfontat en un Passamontanyes, això és així. És veritat, els últims quatre dies de rodatge va venir un personatge desconegut amb un Passamontanyes del Cap. Ningú ha dit que fos el Michael Radford amb la qual cosa... Podria ser ell. Al contrari, o sigui, clar, tu penses... Doncs havia ser el Michael Radford, però ningú ha dit que fos ell. Saps què volia ser? Elenant-ho del David Lynch de la... No, no, aquell rus que va fer el remec de que em podeu matar un nen. Home... Maquinov. Podria ser Maquinov. Doncs així va anar la cosa, el Michael Radford fins al punt, es va desvincular de la pel·lícula fins al punt que en els crèdits era anònimo, dirigida per anònimo. Sí, sí, escrit per anònimo. Molt bon colló. Sí, sí, això va així. I en fi, la pel·li és un autèntic desastre, sincerament. No, és veritat, és veritat. És un desastre, però... És un desastre per això, perquè se li nota que ha tingut problemes. Jo no entenc com l'estrenen. De veritat, no entenc com poden, entre cometes. Entre moltes cometes, enganyar la gent d'aquesta manera, i dir-los, eh, veniu al cine a pagar 8 euros per veure aquesta bazofia. I de veritat, no perquè sigui molt dolenta la pel·lícula, perquè els actors estan molt bé, fins i tot... Màrio Casas està molt bé. Que ha guanyat recentment el festival de Malaga. Viznaga de Plata, Malaga. M'està passant. Som-hi si el Grupo 7 tenen? Ho fa bastant bé, bastant bé. Els actors, bueno, estan bé, la pel·li, el guió... No és que meravella, però tampoc és un desastre. Però és que és indignant. La qualitat tècnica final, l'acabat, la postproducció... És lamentable. Això ha unit al fet que avui, al Passe de Prensa, hi havia un rumor que podria ser un OVH, ser-lo que ens està passant mínim. Perquè era lamentable, absolutament. Jo, després, pensant-hi, jo diria que no és un OVH, que no ha tingut cap mena de postproducció les imatges. Llavors, estan brutes, estan burroses, es veuen fatal. És un desastre. No és un desastre tal que puguis entrar al cine i dir, però és tot que és, però poc a poc vas veient i vas dir, no, per això no pot ser. No poden fer una apunsecció així. Podria ser que les imatges de rodatge que vam rebre realitats fóssim de la pel·li directa. Podrien ser, podrien ser. Perquè té molta tela, ja amb fallos de ràcord, el muntatge està fet amb la punta del dallò. Hi ha una següència, una escena muntada en paral·lel. En paral·lel, que en un lloc és de nit, i al costat és de dia. Sí, sí, és gairebé púdia. És púdia, no. A la preguerra espanyola, no? A la guerra, a la guerra. Passa durant la guerra. En el vàndul dels nacionals, per la qual cosa la pel·li també ha rebut moltes crítiques. Abans d'haver-se estrenat de que feia polusia del franquisme, és mentida. Simplement, passen el vàndul dels nacionals, però ningú no hi ha cap mena d'enaltiment del sentiment franquista, vull dir. Però, bueno, ja també l'han fet l'enlla de l'arbol caïdo, i va d'aventurilles d'un noi que troba una mula i l'adopta, i a més s'ha enamorada Maria Valverde, que està molt fluixa. Sempre. Bueno, sí, però aquesta havia de ser la seva... No, no, no, no havia de ser, però, vull dir, podries esperar que fos un lançament tot arreglat de l'actriz, i no, no. En fi, pot ser hipertaquillera, home, no, tal com està el cine espanyol, no, la gent no va al cine, però podria ser una bona estrena de ser espanyola a nivell de taquilla, només per fer que hi hagi aquests dos mariograsses i Maria Valverde que tiren bastant cap al cine, i a més com que estan, enrotllats, posant en moru. Però, com a pel·lícula, dius, mira, fa una mica de pena, com a operació comercial és excreble. I ara ja pots procedir amb les excil·lgràcies. Doncs mira, de res, jo volia començar només amb una estrena de la setmana passada, perquè no va fer programa, i es va estrenar una de les millors pel·lis, segurament, del món. El món es la podíem deixar enrere. I és una pel·li d'una hora i quart. O sigui, no trigueu, aneu a veure-la, que no passa nada, no veis invertir mucho tiempo allà. És una pel·li francesa, dirigeix la Céline Chama, dirigeix escriu... Hòstia, no em pregunto si això és greu. No, ja veig que m'estaves pel rèu-gillo, m'estaves mirant. No, està bé, que tiri, que tiri. Vale, i protagonista, la Joé eren... Bé.Vale, bé, vale. És que bien, dos de dos. En fi, d'aquí va tombar-hi doncs d'una família, que, bueno, arriba a un nou lloc, s'ha mudat recentment, té una nova casa, i la nena més gran, que té uns deu anys, surt i fa amistats, i ja està, i no va de res més. Però hi ha una peculiaritat, i és que la nena es presenta com a nen. I realment... Tu no hi causen, que sigui una nena fins ben entrada a la pel·li. Perquè és un actriu que està molt ben buscada, francament. Del pego como niño, del pego como niña. Bueno, aquestes edats, no? Moltes nenes podrien ser plenets i molts nens nenes. Exacte, com els itàliars al cabell. Exacte, de fet, és això més o menys del que va a la pel·li. I, a veure, no estem fent cap espolerejo, o el minut dos ja està pescat o vendida, eh? I la pel·li va d'això, d'aquesta relació de la nena, amb si mateixa primer, amb els seus amics, amb els seus pares, amb la seva germana petita. La seva germana petita no té cap problema en aquest sentit, evidentment. I és una pel·li que, simplement, semblaria com si la directora hagués dit, ja puc a la càmera aquí, al lado de tots els niños, perquè la càmera està sempre, com a un plano, gairebé ara, al sada dels nens. És una pel·li sempre que siguis un nen més, mirant aquesta pel·li, mirant com juguen, mirant com juguen a futbol, com la nena, doncs, jugar a futbol com qualsevol altre, i... Molt senzilleta, però molt autèntica, molt real. És una pel·li... Molt naturalista. Sí, molt naturalista, molt... prena de sentiments. És una pel·li que sense voler fer res, absolutament res, mínimament de la crimògena, ni real d'estil, doncs acaba coiant molt més que d'altres. D'aquelles que... que ho ve... Hòstia, tu, doncs és una pel·li que fa goig, veure. I, bé, es va estrenar això fa uns dies, però com que no vam fer programa la volíem recomanar. Bueno, no podia quedar en el tintero. Següent cosa, el impostor. Aquesta és una estrena d'aquesta setmana, i tot va bé, perquè són d'aquestes pel·lis que de cop i cop te desapareixen a última hora. Però després també aquestes són el típic, és lípida. Aquesta és la típica pel·li que m'ho ha caigut a funcionar. De fet, jo et diré que aquesta... Però no m'estranyaria gens. D'aquelles de, hòstia, hi ha una pel·li i tal, es diu, ah, doncs mira, mirem. Home, per part meva jo ho estic intentant. Ja he parlat a tothom d'aquesta pel·li, perquè realment m'ha sorprès molt, i és per mi l'estrena d'aquesta setmana. Així, ja he votat pronta, sí, és l'estrena d'aquesta setmana. Hola, mula. I què és, el impostor? Doncs un documental. I ara la d'Audiència baja en el 50%. No, amics, és un documental, però molt, molt, molt guai. Es va estrenar el 2012 a la regna Unit i va guanyar el BAFTA al millor debut. Un poc ser interessant. Va d'un nen que, el 1924, va desaparèixer a Texas. I el 1997, des de Linares, reben a Texas una trucada de dinaris o gar de Rebeca Linares. De Rebeca Linares, sí. En fi, reben la trucada de la Polísecs i de Rebeca Linares. Amb de seps, sí. I sé qui és la Rebeca Linares de l'operació i després de l'operació. Tu també veig que estàs al dia, eh? No, no, és perquè conec el guionista d'un documental que se l'hi va fer. Ah, vale, vale. En fi, tres anys després, el nen va desaparèixer, des de Linares reben una trucada als Estats Units. Oye, ¿qué hemos recibido aquí un niño perdido que es diu tal y es el vostra fill? Venió a buscarlo. Venió a buscarlo. Buscarlo, jo diré... Què passa? Que el nen ha canviat una mica. No s'espanteu, eh? En comptes de ser rosa, ara és Moreno, i té un accent francès, però és el vostre fill. No passa nada, no passa nada. I d'això, a la pel·li, aquest nen que torna a casa tres anys després d'haver estat sagrastat, és una pel·li que, per tres declaracions, del propi nen, ja actuals, del 2010 o 2012, no sé quant s'haurà fet, però hi ha molts més recents, i que dramatitza amb aquest actor. Ja ha entrat dos anys tot el seu procés de tornar de casa, de retrobament amb la família, amb la mare, la mare desesperada, el germà de la mare, etcètera, etcètera. És una pel·li plena de girs. És un documental, però semblaria que era una pel·li de Hitchcock. És el Hitchcock de los documentales, ara mateix, el impostor. És una pel·li que a mi em recorda fins i tot el Catfish, aquell documental recentment estrenat en DVD, que també anava una mica de dobles identitats, de realitats que no són, de possibles interpretacions, de girs... En fi, és un documental que t'acaben enxant. T'acaben enxant molt i, realment, al final estàs, doncs volent, decidjant, veure què passa. I amb un mal cos interessant, perquè molts dels dies que fa, doncs són xungillús, són xungillús i proposa certes coses, i, bueno, i la realitat, qual és exactament? Et deixen un mal rotllo al cos, hi ha una escena final que et diu, ja està aquí, pot o l'her. Molt guai, per mi és l'estrena d'aquesta setmana. Ja dic, és la que recomano... A més, bé, mentida. Sí, sí, sí, acceptada l'impostor com a estrena de la setmana. I una petita reflexió és un documental que arriba aquí i s'estrena, i, a més, penso que és prova... No, prova, no, no pots bé, no, no. Però que, en qualsevol cas, és el segon documental que arriba, s'estrenen sales, i diguem que té una qualitat bastant important i una capacitat d'enganxer molt gran. L'altre podria ser Searching for Soberman. Ahà. Sempre cada any es fan molts documentals interessants, molt xulos, molt guais, amb molta capacitat d'enganxer, però mai arriben a les sales. Ara, en pocs mesos, n'han arreglat un parell, no està mal. A més, hi ha una massa mapa fa poc, que no la veu a veure. Sí, però la veu a veure una altra rolla. No, no, que sí, eh? A veure, documentals van arribant, més o menys pràcticament, però dir aquests documentals, doncs... Sí, que se'n parla més de lo normal. Potser mapa no ha arribat a l'any nivell. Exacte. Més una mica de tipus fenomenu, doncs... Està guai, és un signe de... No, no, no, no, no signe res, però, bueno, que està bé, què arribin. Més coses, a més. I amb més coses, aquesta la recomanem amb un amic a menys d'entusiasmes. Es diu Rebelde i va estar nominada als Òscars... Els Òscars, t'ha recordat això? Sí, aquella cosa. Allà, pel 2012, que és quan es va estrenar més a Sitges. Bé, imagino que pretén ser el nou efecte bèstia dels seus cervajes. És a dir, una pel·li molt petitona, protagonitzada per una nena, amb molta denúncia social. En aquest cas, va donar... protagonitzada per una nena que es diu Kim, en Cullen, i que ho fa francament bé. És una nena de 14 anys, que està a punt de parir, i poc abans de dar-la a l'ú, doncs explica el seu fill. Oia, aquesta és mi història. Des del moment, dos anys abans, en què la va segrestar l'exèrcit Rebel, diguéssim, i re, a poder-se matar africanos, ja està. Però l'exèrcit Rebel, això no va de Star Wars, ni res, no? No, no, això no va de Star Wars. Això va de la realitat de l'Àfrica subsejariana. Ah, vale, vale. Sí, però tot dic realitat, però té molts moments d'ensenyació en jungle, fins i tot una mena d'espectres que, bueno, pretenen simbolitzar les baixes de la guerra, les atrocitats de la guerra, etcètera, etcètera. És una pel·li que està bé, però que peca de massa efectisme, per dir-ho d'alguna manera. Preten arribar massa ràpid a on vol arribar, i on arribarà, segurament, a tots aquests espectadors que, quan van al cine i passen alguna cosa mínim en xunga, fan... Ai... Saps allò que se sent de vegades de... Ai, no, no. Doncs això, per aquest tipus de públic, la pel·li segurament els encantarà, perquè, a més, tem molts recursos, d'artificis propis, per arribar a més... Doncs això, molt més profund, d'una realitat arriba. En tot cas, la pel·li està prou bé. Següent, Stoker. Stoker. La pel·li del Parchongwook, de la seva estrena... Parla d'en anglès, per dir-la d'alguna manera. És la seva estrena parlada en anglès, d'alguna manera? Sí, no. No, no, digues alguna cosa. Nicole Kidman, la Mia Wasikowska... Mia Wasikowska. Sí. Està bé, està guai, aquesta pel·lícula. Escriu a One World Miller, per cert. Sí. Sí, la veritat és que jo també... L'acte de pressa amb break. Sí, la veritat és que el guió és la part més fluixeta de la pel·lícula. Tot i que està bé, el guió està prou bé. Però el que mola d'aquesta pel·lícula és la capacitat que té el Parchongwook per construir atmosferes enrereides i una escalada d'angoixa i de suspens. No molt heavy, perquè no és una pel·lícula que tu faci passar molt malament, però sí que et va deixant també un mal cos. Bueno, és la història d'una família que perden el pare. Es queda amb la mare i la filla, que són la Nicole Kidman i la Mia Wasikowska, que cada dia molt a més, aquesta noia, i molaven des del principi. Sabries a qui anar a elegir de les dues? Sí, exacte. Jo sí. Los amantes de la Linares no se l'ha entendido. Exacte. A mi m'agrada una pel·lícula després de la mort del pare, arribant del tio Charlie i l'oponent d'un patàs arriba. Potser algú, això li sona, no ho sé. A mi sí, em sona. És la sombra d'una duda. Però no és un remictat. La sombra d'una duda tot i que té punts en comú. Si no que és una pel·lícula, això és una mica onírica, estranya, una mica estrambòtica. Però bueno, que té lligams amb el terror, una mica horrorgòtic, una mica victòria i una mica de tota aquesta història, tot i que passa en una època actual. I que... bueno, doncs això, que és una pel·lícula bonita de ver. Hi ha d'haver que el guió es podria millorar, però el comput global de la pel·li és bastant immillorable. Com sempre, en el cas del Parkers & Walk, és un tio que fa... Peris que lo flipes, altra cosa és que després els guions acompanyin. Això passa una mica molt bo i que el guió era una mica... Tu no. Però sí, el guió era una mica potser. Sí, però la parada ho forma. T'anava a dir una altra que jo la vaig trobar encara més rosa, però segurament... Mister. Recomanades toquer pels sements del canguel·lo, del suspens, i de les històries ben explicades i explicades bonitó. Doncs queda un altre pel·li més per parlar. Aquesta pel·li ja no sé com la veurem, perquè va guanyar el festival de filmin i es diu Despoés de Lucía. Clar, això em parlaríem la setmana passada, que va ser quan va acabar el festival, perquè és una pel·li que no deixen diferent. És una dirigida pel Michel Franco, amb un actiu que es diu Tessallà, que és la hòstia, és una nena de 15 anys, i la pel·li d'aquí va de un pare i una filla, que s'han demodat també, perquè han viscut una pèrdua molt greu a casa i volen recomançar. A partir d'aquí, donaven d'allà aquest fron obert, i de l'altre, una relació que es complica de seguida de la filla amb els seus companys de classe. La pel·li és molt senzilla, també. És una d'aquestes pelis fetes amb 4 duros. Es veu feta amb cambra digital, pràcticament, com qui diu. Però, escolta, poc a poc va traient una sèrie d'arguments brutals, va traient una intensitat dramàtica, et fa sentir ràbia per l'ésser humà, et fa sentir pena per aquesta família, per aquest home que no acaba de superar una pèrdua tan greu, per aquesta filla que intenta ser el punt positiu de la família destruïda, per desviure tot el que viu. Una pel·li que, a més, juga una mica amb tu al final, et fa pensar, et fa dir què faries tu... Mira, ens estan dinant alguna cosa. Oh, entra, entra, entra. Ens han deixat una nota ara mateix? Sí. Vinga, va, entra. Entra. Ens han de rugar, eh? Sí. Com els agrada. Ah, mira, sí que entra. Entra. Hola, agafa'm un micro. Hola, benvinguda a aquesta sauna, maldita. Sí. Què tal? Ah, i t'hauràs d'enxufar això? No t'estic dient res, Marta. És literal. Hola, què tal? Com estàs? Molt bé, soc una espontània que havia parlat de l'Elocia. Molt bé. Exacte. Ah, després de l'Elocia. Jo no he arribat allà. Hola, això és la Clàudia. Soc la que ve després de vosaltres a Can Chiquipugui, i he vist que estàu parlant de l'Elocia i he pensat... Estaves així, rascant la daula. No estaran dient que és bona, no ho poden deixar. Vinga, tu minuta de glòria per demostrar que després de l'Elocia no és bona. És física o química. És com si compartíssim física o química en una pel·lícula i després faci'm que guanyis premis, però és dolenta, és molt dolenta. Perquè la història no té juego, és molt simple i molt banal, i no és bona. I les actuacions són pècimes dels actors. És molt... Com mai, jo? Jo crec que la història no és que sigui dolenta. La història és una realitat, com qualsevol altra, la realitat del bullying escolar i de qualsevol perduda en una família existeix. Com és tractada física o química? Bueno, perquè és una classe de nens, però jo crec que no. Física o química tira de seguida... Bueno, el que sé de física o química, que tampoc. Física o química, claro, claro. Física o química se reducen. Foc i foc se sembla molt a fac. I no vull saber res més de física o química. De moment. Després de l'ocià és com... no ho sé. És una paròdia. No és que sigui una paròdia, però de la manera que ho parlen i de la manera que ho tracten, és com molt banal tot, ho banalitzen tot i no t'arriba el missatge del bullying. I l'última escena, que no la desbalarem per fer... Exacte. Però és molt pèssima. Com pot acabar així una pel·lícula? Puc incidir? No és una pel·lícula sobre el bullying. El bullying és només un macofin. Per mi, eh? Per mi, el bullying és un macofin. És una cosa colateral. Obviament, parlar del bullying fa una petita radiografia sobre la problemàtica del bullying, però no profondeix, perquè no l'interessa. El que l'interessa és parlar del dolor i la pèrdua. I la pel·lícula va sobre això. Per mi, eh? Si tens raó. Llavors, bueno, és un efecte colateral. Si vols, podria ser gairebé un químic comercial per enganxar la gent. Però el cap i a la fi no deixa de ser una conseqüència de molidora d'aquestes persones que han tingut aquesta experiència traumàtica. Llavors, vista des del punt de vista del tractament del dolor per mi és una gran pel·lícula. Des del punt de vista del bullying, és un altre rotllo. I ara som dos contra un i em sap fatal. No mola gens, això. És que la vaig veure i ets pensant... Digue-lo qual, Carlos. No res que no em sento malament. És una pel·lícula molt dolenta. Segueu, ja podeu seguir. Jo crec que no, que no és una pel·lícula molt dolenta. I, a més, perquè té els ous d'anar... d'anar a la seva bola amb un sentit que, per exemple, la física o química, o qualsevol altre pel·li nord-americana, no ho fa, que és abusada de silències i de mirades. Hi ha moments que, com a espectador, sense ràbia perquè dius que collons, fer alguna cosa d'una banda i d'altra banda, sens una tristesa infinita per això que diu el Xavi. Per veure una situació que no acaba de millorar. És una pèrdua molt bèstia i... Jo crec que se'n tindrà per la tu. T'esperes un pel·lículó de la hòstia, i vas al cine i et t'assem primes. A mi ens deia el condensador de fluzo. Relativitzeu sempre les nostres paraules. Pot ser que ens equivoquem, és veritat. La nostra opinió, per mi, és un pel·lículó de la hòstia. Per mi és un pel·lículó de la hòstia perquè és d'aquelles pel·lí... No, no, és d'aquelles pel·lícules que t'han dit. Si parla de les profunditats, de no sé què, arribes i dius, no. A mi no m'havien dit res quan la vaig anar a veure. I vaig sortir pensant que ha passat, ha acolat física o química aquí, a la gran pantalla. Doncs estan a les vostres mans de decidir si és bona o no. És més, podria trucar... Controversia, controversia. La setmana vinent truqueu tant el condensador de fluzo com a Can Jiquipugui, i així fem dues hores de programa i n'encerrande després de l'UCIA. Una pel·li que no ho agraa ningú perquè no s'estrenarà. És veritat, és veritat, és veritat. És que al final, total, no agraa ningú. Bueno, en fi, doncs ara ja et quedes. Sí, sí, bueno, ara ja. Però dono les gràcies igualment, donem les gràcies per la teva contribució i després ja em parlarem afòria. Encantada. Ja ho he sacat del mòbil per gravar el nostre pulling. Exactament. Bueno, espera, que t'he tallat. Vols dir algun més? No, no, no, em vaig a... Em vas a treballar. Em vaig a escoltar les vostres crítiques que em van a les altres pel·lícules. Et pots quedar aquí, si vols. Què més, alguna pel·li més? No, s'ha d'acabar les pel·lis. Tira la música, Carme, sisplau. Oh, canta a tu, a capellar. A veure què et toca. Lalalalalala... Per evitar aquest moment, si vols, pots anar parlant de comics. No, no, vull sentir una mica de música. ... I want to make you walk with me, won't you take it? Don't try to look at my eyes at the line, they weren't meant to hold you, I want to make my life your life, I'll wake up with you and I'll give you a ride, it doesn't matter if it's cold outside, doesn't matter if it's day or night, I'll wake up with you and I'll give you a ride, it doesn't matter if it's day or night, I'll wake up with you and I'll give you a ride, it doesn't matter if it's day or night, I'll wake up with you and I'll give you a ride, it doesn't matter if it's day or night, I'll wake up with you and I'll give you a ride, it doesn't matter if it's day or night, I'll wake up with you and I'll give you a ride, it doesn't matter if it's day or night, I'll wake up with you and I'll give you a ride, it doesn't matter if it's day or night, I'll wake up with you and I'll give you a ride, it doesn't matter if it's day or night, I'll wake up with you and I'll give you a ride, I'll wake up with you and I'll give you a ride, s'enjums durant que fet puntut. El just de la fusta, parlem de tot el que passa s'enjust. Hi ha una premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven ells, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir. Tant d'èxit de publica està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats molt festivals. Tu t'equivoques en un penal, en un vas a Madrid, pots quedar closificat a partida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim s'enjust en directe, cada matí de 10 a una.