Condensador de Fluzo del 23/5/2013

I didn't mean I could have been somebody's son And I took his heart with I pulled out that gun Rum-pup-up-um, rum-pup-up-um, rum-pup-up-um Man down, rum-pup-up-um, rum-pup-up-um Rum-pup-up-um, rum-pup-up-um Man down, ma ma ma ma ma I just shut a man down Intentual station In front of a big upgrade Away, away Oh, ma ma ma ma ma ma ma I just shut a man down Intentual station I call her Peggy Sue When she fits right down in my shoes What you expect me to do If you're playing me far or full I will lose my cool And reach for my firearm I didn't mean to lay him down But it's too late to turn back now Don't know what I was thinking Now he's no longer living So I'm about to leave town Yeah, cause I didn't mean to hurt him Could have been somebody's son And I took his heart with I pulled out that gun Rum-pup-up-um, rum-pup-up-um Man down, rum-pup-up-um, rum-pup-up-um Rum-pup-up-um, rum-pup-up-um Man down, ma ma ma ma ma ma I just shut a man down Intentual station In front of a big upgrade Hey, hey Oh, ma ma ma ma ma ma ma I just shut a man down What do you mean no? Intentual station I never thought I'd do it Never thought I'd do it Never thought I'd do it Oh, gosh Whatever happened to me Never happened to me Never happened to me Why did I pull the trigger Pull the trigger, pull the trigger And in a nigga, in a nigga life So soon when I pull the trigger Pull the trigger, pull it from you Somebody tell me what I'm gonna What I'm gonna do Rum-pup-up-um, rum-pup-up-um, rum-pup-up-um Me say I'm a man down Oh, me say rum-pup-up-um, rum-pup-up-um Rum-pup-up-um, rum-pup-up-um I'm living downtown Cos now I am a criminal Criminal, criminal One lot of mercy Now I am a criminal Tell the judge please Give me minimal Run out to town And I damn can't see me now See me now Mama, mama, mama I just said I'm a man down Insent justi-tion If I'm a big old witch I I I I I Jo estava esperant algun dia Estan esperant algun dia El programa de l'Audiència a la França Saps el típic No cal que sigui de 8 a 9 Es veu que no ens acaben de donar la notícia Gràcies a tots vosaltres Comencem amb l'Ànimo Ja està el marc.laintime Si tens alguna cosa dir la posició d'en la pena Si no, no, no, no, rompa el nostre sueño Entra i la deus Som el programa líder de la radio en descarregues d'internet doncs se lo dices a mi puño derecho y a mi puño izquierdo. Exacte, bueno, tu d'això és sobretot gràcies a... bueno, sobretot no, 100% gràcies a vosaltres, perquè si no hi fossiu, doncs no hagués passat això. Però bueno, que som un equip de tres persones que fem el que podem. I mira, doncs... Bueno, ara ja som 5. Bueno, sí. Perquè hi ha una altra notícia. Ah, bueno, és veritat. Vull dir, és veritat. Vull dir, és veritat. Vull dir, és veritat. Vull dir, és veritat. Vull dir, és veritat. Vull dir, és veritat. Vull dir, és veritat. Vull dir, és veritat. Vull dir, és veritat. Perquè el nen... És maco, perquè el Marc porta un retó enlloc al braço i el Bebe lleva un pan al braç. O sigui, cadascú porta una... I a tu qui et porta a tu sota el braç? Marc, vinga, pots dir-ho. Vale. Inception, inception. No ho sé. En fi, eh... D'hi tot això... Xavi Roddan, alguna cosa més a dir... Doncs no, Carlo Giacomelli, res més a dir. Si ja no cal, si som leaders. És veritat. És veritat. No ens coneix tothom. A l'altra persona que hi ha a l'altra banda del vidre, és tio Marc Pere... No sé què, no? No en compta. Vale, doncs comencem. Gràcies, Marc. Bé, anem començant, però abans... Una data que també hauria de saber de memòria, però per si de cas us la tornem a repetir. Ens podeu dir el que us doni la Santa Gana trucant al 93-372-361. 93-372-3661. Ho dic a la Internacional perquè sabem que tenim... En Belga? En Belga? Sí. Però no diré per això. No, perdrem el temps, anirem tots els números en tots els idiomes del món. Sí, truqueu-nos, sisplau, i ens feliciteu, per exemple. Exacte. Això, o ens recomaneu, el de sempre, sèries, còmics, llibres, pel·lis, obres de teatre, monòlegs... Performances al carrer, actuacions de polítics al Parlament, el que vulgueu. Qualsevol cosa que sigui pura ficció, doncs estem oberts a rebre-la. Per exemple, volies dir-ho més? No, no, ja està. Per exemple, còmics. Ah, vale. No, és que... Còmics, completament. Jo he previst... Sí, no, no, clar. Jo és que anava a dir just això, anava a dir, he visualitzat una pel·lícula de terror al meu cap amb tot aquest tema de l'Aznar, eh? Sí, no. Tu t'imagines? No, no, ara, en sèrio. Tu t'imagines que tornes, perquè jo tinc un... A mi no, ja saps que el futbol no m'agrada, però tinc un gran pes a sobre, que és que hagi marxat al Mauríniu, perquè el Mauríniu és el villano ideal. Sí, sí, és com el Hamilton de la fórmula US. Tiene que haber un villano, Mauríniu, sí. Exacte, vale, doncs com a villano, és perfecte. L'ha escrit el millor guionista del món. Ara ha marxat al Mauríniu i, hòstia, si torna a l'Aznar, a mi m'ho faria, tio, t'ho juro. M'ho faria si després no fos perdida, i clar, que ja... No, el que mola és com torna. Que torni a l'Aznar és fins a ser puna esperable, perquè els polítics ja s'ho saben, que no seran ni con agua caliente. La cosa és que torna en plan héroe, no, no. Tranquil·li, tranquil·li, tranquil·li, tranquil·li, tranquil·li, tranquil·li, tranquil·li, tranquil·li. Ja ha fet el primer pas en la teva estratègia de domicilitat mundial. I per això són litres de líncia. Com que l'altre jo va ser un xister d'extrema malgust, doncs mira... Mira, hem perdut un ullent. Adéu, ullent. Ens podeu veure en directe per ser www.tresetoples.radio.com Tenim un xat, ens podeu parlar per ja també, us respondrem amb... Mira, ja ens parla algú. Hola, la perill del festival. Ens estem columpiant molt. Havíem ja començat la secció. Perdó, perdó. Mira, ja estan parlant de coses del terror. Parlem d'una anul·lat comiquera que ve a arribar de la mà de FEC, els amics que aporten tot el tema de DC, FEC, DC, DC, FEC, còmics, que posen en marxa aquest més... Han fet una mena de, podríem dir, el més més terrorífic, perquè han posat en marxa una sèrie de mogudes que totes tirant bastant cap al còmic del terror. Per exemple, una de les coses que han fet és agafar les dues sèries terrorífiques per exerència de DC, des del nuevo estallido, el nuevo 52, que són Animalman i la cosa del pantano, i les han ajuntat en unes, perquè són dues sèries que van molt lligades, van molt lligades les dues sèries a nivell temàtic i estilístic, i a més és que hi ha gairebé crossovers. I han fet un tomo, que es diu la oscuridad año 1, que li dona... Ai, no, perdó, Mundo Putrefacto, que li dona sortida aquestes dues sèries combinant-les en el crossover definitivo. És molt guai, és molt xulo. Una altra cosa que també està una mica en aquest àmbit del terror, tot i que després, la veritat és que se'n va cap a altres derrenys, és la novetat que us portem avui, que és Frankenstein agent de Sheet, un tomo que es diu la guerra de los monstruos, que està protonitzat per Frankenstein. ¿Quién? ¿Quién Frankenstein? Sí, Frankenstein, tu el coneixes. Fem d'enigfuria alguna cosa d'aquestes? No exactament, sí, podria ser. Sí, Sheet és una mena de... podria ser una mena de shield. O sigui que s'assembla més a una mena de AIDP, que és aquella organització d'investigació paranormal on hi ha el Hellboy, i on hi ha tota aquesta... Ipsapian i tota aquesta tropa. Doncs aquest Sheet, aquesta mena de corrupció, una mica operen els mateixos lindars de la cordura, investiga doncs també casos paranormals més relacionats amb la ciència, que potser amb la màgia podríem dir-ho així, no? Llavors, un d'aquests agents és el Frankenstein. Frankenstein és per qui no sàpiga doncs un senyor que està fet d'altres persones. Ja està, és el mateix Frankenstein. El de tota la vida, el de Mary Shelley, l'únic que una mica ha remofado perquè està convertit en físicament sembla gairebé un cult. Partint, diria jo bastant de la visió que va donar el Gran Morrison. Ara fa uns anys, amb aquella sèrie que es deia Los City Soldados de la Victoria, que ja va sortir en aquesta secció. Espera'm, tu el coneixes? Sí, efectivament. Ah, ja està. Tu vas llegir aquesta miniseria de 4 números. Sí, sí. Perdó. Doncs és el mateix personatge que l'ha rescatat el Jeffrey Meyer, qui porta l'Ànimal Man, precisament, un senyor que també ha fet SX County, per exemple, ha rescatat aquest personatge i l'ha posat en una mena d'esquadron d'investigació paranormal que tira, si voleu, cap al còmic terrorífic, com us deia al principi, però en realitat és tota una gran comèdia d'acció i per disparatar, bastant salvatge, a nivell de tonyes, per dir-ho de manera planera, per què ens enganyarem, i que ofereix unes pàgines, doncs això és super entretingudes, molt divertides, que es corren molt cap a la sèrie B, que fan homenatges als monstruos clàssics de tota la vida, perquè aquest grup d'agentes de Shade no només és el Frankenstein, sinó que, a més, tenen un hombre logo, una mena de vampiro, tot passat pel filtre postmoderno, i aquest és el senyor de l'Helena, que no ens agradaria. No ens agradaria. Una mòmia i la senyora de Frankenstein, la nòvia de Frankenstein, amb un look totalment diferent del que coneixem, però vindria a ser aquest personatge. Doncs una mica d'això, el Jeff Lee Meyer i el Alberto Ponticheles Lliapisos construixen aquestes aventures esbojarrades molt bèsties, molt salvatges noables per a públic o jovent, perquè per a quin ser a Mallor de 13 anys. Deixem-ho així. Tampoc agotarem tant el terreny. Recorda una mica minyola, si vols. Recorda, com us deia, el Hellboy, i aquest esparita esbojarrat amb toques gairebé l'ofcraftianos i... Perdó, l'overcraftianos, no era? L'overcraftianos. I és un autèntic, desparrament, un trufat d'humor salvatge sense que mena de sotilesa, amb monstres per a tu darrereu, amb grans dubles pàgines a tot color, molt salvatges. Últimament estem parlant de molts còmics que van d'aquest palet. Grans dubles pàgines. Sí, però és casualitat, no sé per què, però és així. T'has cansat allò de...No és un tic. Del BD i totes aquestes coses. T'has tornat a les coses que molen. Cada cosa en su tiempo, amigo, cada cosa en su tiempo. I ara sembla ser el tiempo de Frankenstein, que van fer aquesta sèrie que ja ha estat cancel·lada, amb la qual cosa... Vale, no en tiene mucho futuro, no en tiene una fecha. Llavors, aquest volum que us portem avui, que es diu a la cara de los monstruos, recull dos dels args argumentals. Té final per això, jo. Això ja no ho sé, suposo que sí, que li devien donar un final al GFleMire, escriu els primers números, i després agafa el relleu en una altra sèrie, de la qual inclou un número, que es deia Men of War, el Mad King, agafa el relleu de GFleMire, que és tan nova sèrie Men of War, que segueix les endanzes de Frankenstein, i que està inclòs en aquest tomo, igual que un altre numerito suelto de crossover, que dius, hosties, que si no lo leo, no lo puedo entender. No te muines, està aquí ficat. En resum, buit números de Frankenstein, un número de... o Mac, un número de Men of War, tot en un tomito de deu números, que és molt guai, molt xulo, es llegeix superbé, i et fa passar un rato bastant pipa. Sobretot si t'agrada aquest rotllo, clar, d'això, si t'agrada. I tu anaves bé a... A baixar en bebès. Des que has dit, Frankenstein, me t'hagi endonegues totes les dies. És que sé el que t'agrada. Sé el que t'agrada i sé el que li podré gustar al nostre públic. Tenen que agafar aquesta reconecció com un imprescindible. Fem lliures. Sí, haig de fer lliures. No ho repetirem mai més, això. No, no. Són lliures. Tira algunes cançons, va. Moltes gràcies! Bé. Nos poknamos en un ciiiiiiiumle seasoning. La Lapelden Festival diu ne dash! És el Gopornos, oi? Bueno, si va dirigit a mi segurament sí, perquè és el nostre paraulada. Eh, he de parar. Ah, el password, no? Sí, sí, sí. El safe word. Però si no estic fent res, eh. Joder. Bueno, ja parlarem el sobre. Hauràs de ser més comediu. En fi, parlem una mica de cine. I parlem de cine i parlem d'una pel·li que segur que a tu t'agrada. Oh, per què? Sí, perquè abans com has dit. Perquè ha d'anar a la pel·lícula. He cregut a Frankenstein poc i té molt, doncs ara jo a tu de la fut de trip, perquè sé que et molarà. Veus? De trip. Home, sí, estupenda pel·lícula del 160 de Roger Corman. És veritat, eh. Hi ha una pel·li del 160 de Roger Corman, que era un trip. Un tio que es fotia un trip. Sí. I ja està, i tota la pel·li era un trip. Em sembla que la vas veure a tu. No es deven veure junts. Ah, poden. En alguna d'aquestes sessions. Probablement, probablement. Es fotia un trip. Era una locura, aquella pel·li. Era un trip. Roger Corman. Ja està. Encara es viu, eh. El viejo Roger. Home, i tant que es viu. En fi, no parlem d'aquest de trip. Hi ha una altra de trip que arriba aquest divendres, sorprenentment, arriba aquest divendres. És la nova, entre cometes, pel·li del Michael Winterbottom. Nova entre cometes, perquè és la nova que ens arriba a nosaltres. Però ell ja en té tres més. Aquesta pel·li era del 2010. Des de llavors n'ha fet tres més. Tres més. Des de fet, una d'elles ja es va poder veure. No sé si ha de festivar el d'autor o l'altre. Sí. I bé, doncs aquesta és una proposta seva, que ja ni comptàvem amb ella, perquè a més és una cosa superestranya. Jo la vull recomanar, perquè la vas trobar una passada, però... Però si em voleu venir el dijous, vine a anar a pagar. Doncs guai, perquè no hi seré, però... Quina de trip, estem parlant de trip. Sí, sí, estem parlant de trip. Com que no hi seràs dijous, que bé. Per si acaso, per si me vine a anar a pagar. Però per què? Ho dius com si fos una aposta arriscada. Sí, és molt estranya. Jo crec que és molt estranya. A veure, la cosa, en principi, va de l'Estif Kugen, l'actor que de fet és un dels habituals del Michael Winterbottom. El vam veure a la història de Tristan Shandy, que era l'anterior que ens va arribar. I del Rob Brydon, que és una de les que més m'agraden d'aquest director. Sí, senyor. Amb tu, però, vamos. 500%. Molt bé. Després m'agrada també Nain Song, però ja en parlarem d'aquesta. O no. O en un àrea d'adult. En fi... Està agradant parlar de música, no? Per les cançons. Sí, perquè són per dinar, prems, crims... Per això. Per això. Per cert, no estem al primer moment de sauna. No, és veritat, si ens voleu trobar la primera sound, crec que avui està tocat en Blur, ara mateix. Doncs ja els dieu, hola. Va, ja dius, Blur. No, no, no, no. Estem en la primera sound perquè no ens han acreditat, simplement. Ja veus. Vam dir, escolta, que som el programa líder de Radio Desbert, que si ens acrediteu, i ens van dir... Naranjas. Radio què? Radio què. I em van dir, no, és que estem massa ocupats acreditant-hi 17 persones que no fotran res per altres mitjans. Nosaltres ens ho havíem currat, però és igual, vosaltres mateixos. Estem d'això, de trip. Michael Winterbottom, director. Steve Kogan i Rob Brideon, que també és un altre dels habituals. Doncs aquests dos, fent de si mateixos, més o menys, han de fer, en nom de The Observer, que és una revista, o un diari. Han de fer una volta per tot el Regne Unit, buscant els millors restaurants del país. I és el que fan. Menjen, menjen, dormen, es lleven, menjen, sopen, dormen... Bueno, dormen abans de sopar, oi? Bueno, com és això? Sí, bueno, no sé, jo arribo a un punt que ja no sé quan menjen i quan dormen, i quan... Leses. Sí, estos ingleses. I ja està, bàsicament, és això, i la càmera es limita, entre com ets, és una pel·li, està ben feta, i te n'interessa, i és un director que ens agrada. Però, bàsicament, a seguir aquests dos, doncs, parlant de les seves vides, de les seves històries, hi ha imitacions acollonants, per cert, d'alguns actors, com del Michael Cain, o de l'Alpachino, o del Robert De Niro. La del Michael Cain és com... brillant, o sigui... És acollonant. Ara que el Michael Cain és el senyor més imitat a Gran Brataña, tothom limita, doncs que és molt acollonant, és veritat. Sí, però, oi, aquí fan una imitació, des del Michael Cain, dels anys 60, fins al Michael Cain d'ara, i va dient, mira, mira, mira, com poc a poc va caient la veu, i va caient el ritme, i es va fer més gangós. En fi, és acollonant. Són dos mestres de la comèdia. A mi m'encanten tots dos. Tinc especial devoció per l'estifcugant, per cert, però, bueno, són dos cracs, i la major part de la pel·li, jo diria, vaja, jo diria, no, està top d'improvisada. Té un... Sí, perquè enganyar-nos. Clar, té unes bases, no? Escolta, l'estifcugant, tu, en tanto buen humor i tanto buen rollito, has d'anar deixant caure una imatge de tu una mica més àcida, per dir-ho d'alguna manera. És tan feliç com sembla. L'altre, per exemple, ha de ser la figura que faci una mica de contrapès d'aquest actor que es creu brillant, però que no acaba de tenir sort. És a dir, la pel·li va tenir els seus matissos, té el seu guion, i té un guió que és... Això és, de vegades toca el drama, de vegades. Però bé, a mig, hi ha tota aquesta improvisació d'aquests actors, i es converteix en una pel·li estranya, una mica regular de vegades de ritme, per mi, però collonant, perquè és una pel·li que va a la seva bola, que no té res a veure amb tot el que hem vist fins ara, que sembla feta pels dos actors, i els dos actors semblen fets per aquest director. Saps aquestes simbiosis que es creen de vegades al cine? Que grans és el cine quan no poden fer-se aquestes bromes, i salen, també. Doncs això és de trip, bàsicament, no sé... Sí, sí, no hi ha res més a dir. Excepte, potser, una petitíssima reflexió i és que l'estifcugant no és la primera vegada que fa mogudes d'aquestes, és un tio que li mola aquesta. Sí, bueno, i de fet, perdó, la Tristram Shady era una mica això, era un cine... Metacine, i era... L'estifcugant és un tio que, jo sincerament, em sembla que no l'he vist mai a cap pel·lícula, o sigui, en alguna, sí. Però el que sigui, diguem, un paper normal de ficció d'un personatge interpretat, i ja està, han fet uns quants, la Vuelta al Mundo, 70 dies, i aquestes coses. Però recordo, el 24-hour party people, que era una mena de coficcions sobre la moguda de Matt Chester, que no Manchester, va, Manchester anys, finals dels 80. El Tristram Shady, que també era una mena de coses rara. Això que fa aquí també ho feia una mica, el Cofi en Cigarrens, aquell... Sí, exacte, l'Alfred Molina, que li deia Albert. Li deia Albert, i li deia Nomé, el Alfred. Vale, gràcies. Sí, és que el vaig rebegar fa poc. Ah, sí? També anava molt d'aquest parlo, de gent que parla amb un cafè... Sí, i a més també feia una mica de personatge desperciable. Feia de si mateix, sinó una mica desperciable. I després també he fet de l'Empàrtric, aquest personatge tan estivat de Gran Bretanya, que també fa una mena de... Va rege entre a ficció documental, tota aquesta història. Vull dir que és un tio que sempre està molt avassat a aquestes mogudes. És que fins i tot com fa de gilipollas, com a... Perdó, gilipollas en el bon sentit, ojo. Aquella atòpic thunder, te'n recordes? Fins i tot allà fa de com de director, i dius, mira, hasta aquí haces de meta, és que... És veritat, no me'n recordava. Una persona que ha estat a la millor comèdia americana dels últims 20 anys... Exacte. Ha de ser bo. Per tant, aneu a veure aquesta pel·li. I sinó aneu a veure una que jo no he pogut veure perquè no he tingut temps, que es diu en un altre país, la nova del Hong-San-Sú, que una altra vegada no és l'última pel·li del Hong-San-Sú. Potser és la darrera que ens arriba, en queden moltes per arribar, com de The Day Here Rives, encara no ha arribat, les vostres nascits no l'han tornat a veure després. The Day Here Rives les vostres nascits? Sí, sí, sí, sí. Jo la vaig veure al festival. Al Candules. Imagina't. Saps que és un festival? De aquest nom, que es diu Candules, allà van passar The Day Here Rives i que és una pel·li brillantíssima. Sí, és curiós. A més, és un director que costuma tenir molta sort a Can, als festivals de Renault i tal. D'arriba aquí diu Juan Conquieng, el director coreà no és, en fi. És feinís diferent. Avui sembla que s'estrena aquesta pel·li. Jo sé que la dirigeix ell, jo sé que surt l'Isabel Hoopert, que per mi ja és motiu més que de sobre per veure-la. Tia de qualitat. I què tal? Perquè no he pogut saber massa de l'argument. Doncs per què? Per saber-lo ara? No, perquè si m'encanyo. Per deixar-te tot el botonisme. Sí, és una pel·lícula... Bueno, és d'aquelles pel·lícules estranyes, perquè la veus i dius, hòstia, és com molt normal, però a l'hora és estranya. Sí. És com una comèdia lleusereta, però a l'hora fa una petita reflexió sobre el propi llenguatge. Són tres historietes que en realitat són una mateixa amb repeticions. És la història d'una noia estranyera que arriba a Corea i les relacions que estableix amb uns personatges que hi han parlat, que una mica van canviant, hi ha un que es fixa, que és el Salvador Vida, un lifeguard, un senyor que està allà, que sembla l'únic que té una mica de sentit comú. Tot i que és també bastant friqui. És una pel·lícula plena de fricadetes petites, bastant amable. Ui, s'ha caigut el chat. Ah, pua, pua, pua, pua... S'ha penjat. Jo segueixo parlant. Sí, sí. Però que està molt bé, que és molt xula, i que a poc a poc ens fa deixar caure algunes reflexions, com sempre fa el Hong-Sung. Però jo diria sobretot això, que és una pel·lícula que li agrada el cine d'autola de Navarra, però qui no li agradi també la pot anar a veure, perquè és una pel·lícula que entra molt bé, i és molt amable. En el fons és una pel·lícula que es veu de manera molt amable. Una altra cosa és els temes que et deixa caure. I podria ser com una bona primera toma de contacte amb el director, si no saps res d'ell, per posar en situació. Sí, jo sóc de pensar que qualsevol pel·lícula de qualsevol director, igual ara queda una mica bé, però és bona pressa de contacte, i si una pel·lícula d'un director està bé, que la veig. Sí, potser és més accessible que qualsevol altre que has fet ell, de l'esquivis jo com a mínim, que l'he pogut veure per cert via PAK amb DVD, que no vull dir que ha de dir això, però que tampoc és el que deies tu, que no s'ha estrenat res, menys mal que va caure aquell PAK d'intermèdio. Doncs sí, potser és de les més accessibles i de les més potables per les grans sales. Molt bé, doncs ja en tenim dues, mig, recomanem una tercera, que es diu Un Amigo Parafrán. Jo no la recomano. A mi m'ha costat. A mi m'ha costat, tio, si la vas posar molt bé a la crítica. No. Es posa un 6, un 6 i mig. Bé, no, doncs per això. Per això dic que la mig recomanem. En fi, serà la sensació indida de la temporada. Si voleu saber, breuament, és la pel·li... És un debut d'un director que es diu... No, ojo, ojo, dic que no la recomanes. Que està molt bé que en parlis, eh? Sí, bueno... Parla tot el que vulguis. Tiene cabida, ara veuràs com tanco la secció. Però de moment, mig recomano aquesta, és una pel·li indie. A més, amb típica pel·li indie d'aquestes, que en realitat no és indie, perquè només amb els sou que haurà pagat els actors, ja és una pel·li de primera categoria, amb el Frank Langell, el James Martin, la Lifteiler, i la Susan Sarandon. És una pel·li que vam veure a Sitges. No sé si va arribar a guanyar algun premi rollo públic o així, o bastapunt. Però bueno, per què? S'ho anava bastant i no sé si... Potser al final no, però sí que està per allà. I la cosa d'aquí va, doncs, d'un home, que en plena o caso de subida, ja no es pot... Diguéssim que cada cop ho té més complicat, i els seus fills, com no tenen temps, per cuidar-li per estar amb ell, doncs li compra un robot automàtic, li fa liqüina, li cor de les sabates, o li fa el que facin els robots automàtics d'avui en dia. La relació comença una mica freda, ell no se'n refia gaire, és el típic ancià, tal... Però després diu, coño, aquest tio és intel·ligent. Em pot valer per fer la meva feina d'abans, que era l'adrón de Jollas? Ah, sí? Sí, sí, sí. És veritat. Hòstia, sí. Que me'n recordi més jo, que estava més pendent d'un Madrid Barça que feia en aquell mateix dia. Ai, doncs té delictat. De fet, ho fem en conya, però és el problema que té. És una pel·li que la veus, i és una comadieta entrenyable d'aquestes que es pot veure molt fàcilment, i que si les ha d'anar a veure, tampoc és que perdies el teu temps. Però s'oblida bastanta facilitat, és una pel·li d'aquestes de usar i tirar, però, vamos, por definición. I, a més, és d'aquestes de usar i tirar del cine índic, que n'hi ha moltes d'aquestes. Aquesta és una més. Però, clar, sí, la recomanem perquè és curiosa, és entretinguda, i és d'aquestes que pots anar a veure amb tota la família. Dit això, com vull tancar jo la secció abans de passar amb el clip secreto? Ai, jo me n'he tins en els quals. Sí, m'agrada que tanquis coses. A tomar por culo el cine autor, a tomar por culo el cine coreano, jo vull recomanar Fast & Furious 6. Ah, ja està. La cosa aquella dels canis i les xonis. Canis i xonis. Aquella que més dura 130 minuts i que dura 90 minuts és una merda. Sí, sí, sí. Els Últims 40 són els únics que valen la pena, no? I valen molt. I valen molt la pena. Doncs, escolta, tothom el passa, que tot, aneu a veure Fast & Furious. Si us deixen entrar al cine als Últims 40 minuts, també estaria guai. Mira, aneu a veure, de trip, o que dura 100... o en otro, com es diu, en otro país, que és de 89 minuts, i després en treu els Últims 40, que sortiu de la sala i feu com abans, com quan eren peques que sortíem d'una sala i ens ficàvem en l'altra, o fins i tot ens quedàvem a la mateixa sala per veure la següent sessió de la mateixa pel·li. Tu sou i ho has fet o no? Jo, no. Jo el que havia fet era colar-me, pagar per una nova esperança, quan les van remasteritzar, i colar-me a l'Imperio Contraterà i al retorn del Gery. Això sí. Ah. El cine de San Feliu, que ja no existeix. Com es deien? No me'n recordo com es deien. Bueno, en aquell cine. El Guinard, ah, clar, el Guinard. Bueno, ja no existeix com a tal, ara els van salvar els veïns i no sé què polles, però quan demolava era quan feien aquestes coses, quan podies colar-te qualsevol cosa. Doncs això, he dit això, pareu l'orella, perquè ara posem el clip secreto... Oh, no, no! Sí, ho ha d'encertar. Quina pel·li es correspon... Ah, i que nerviós. Posa, posa, Marc. Sí, Marc. Oh, that kills more. We're on 24 hours. We're off 19 hours. 4 days and we just leave. 2 days and 15切ts. Pizza at three. The best pizza at three. 1 is for you. declining pizza. 50. Taking... Oh, no. At听. Ah, 같아요! I like your sweater. Is that coming to Vina? If she starts doing his cube, I'm out of here. M'n goon heath to this, man. Next man. Ah! No, no, no, no! És bé! Ah! Ah, és una altra... Aquest pet li sembla sexy, no? Sí, que sí, que sí. Uuuuh! És molt fantàstic! Uuuuh! Ok... Uuuuh! Uau! No vaig esperar això, no vaig esperar això. Tu has fet... La primera és l'únic que ha fet. Sí, els pares són molt durs. Ok... Prou? Sí, jo... It's... me... GAAAAAAAH! Suck it, motherfucker! You should have! Oh, I hate you! I hate you! So much you! That was worse! Una pista, abans hem dit que Tropic Thunder era la millor pel·li dels últims 20 anys. La millor comèdia dels últims 20 anys, nord-americana. Aquesta li diria a la saga. Aquesta és la segona. Bé, és una bona pista, bona pista. Sí, encara no hem dit res. Tirem un crid de música per acompanyar-nos. Si us ho voleu pensar, tirem una cançó. Com que no hem anat al primer sa, ni estem enfadats, però no tant. Hem triat tres cançonetes dels imperdibles d'aquest any del festival, de tres bandes que ningú que li agrada la música indie es pot perdre. Per exemple, als swamps. I know you're releasing like a bird to the sky. Now you are the warrior who will conquer this land. On a horse made of clouds, he was scattered of the sands. Some people say God is a long dead. But I heard something inside you with my head to your chest. Oh, then... Oh, then... All wrong. They say I have done their lives, a sea of millions more just waiting to come. Send them home. Use your soul, use your voice and destroy. Then, begin again. Som for a warrior dels swamps, una de les cançons que potser toquin en aquest festival. No crec que em la veu de Karenou, que és qui cantava, però per mi, si hi ha un grup que volia veure en aquest festival, eren swamps. En fi, no... Quedo amb les ganes. Tira alguna altra cosa, Marc. Sí, niños, això sona fort, perquè parlem un tema fort. Ens posem una mica al dia amb les novetats que ens ofereixen un altre cop parlant de còmics, els amics de Folgencio Pimentel, que jo puc dir moltes coses de molts còmics, sempre puc parlar d'aquest còmic, és un imprescindible i tal, però hi ha una editorial de còmics que sempre, sempre he dit. Aquesta editorial de còmics té un catàlogo impoluto, i aquesta és Folgencio Pimentel, sempre ho he dit i sempre ho diré. I ho siguin demostrant, perquè, a tan horda de les dues novetats més recents, doncs el pavellón sigui altíssim, a base d'això, d'imprescindibles, del còmic actual, o fins i tot de rascats, que és el que us portem ara, un material que han rescatat ara mateix i que té uns quants anyats. Però comencem per una altra cosa, comencem per la cosa xunga. Johnny Ryan, podridero, amb aquest nom. Què t'hi podeu esperar, si jo et dic podridero? Una comèdia romàntica. En certa manera podria ser la comèdia romàntica més bizarra i salvatja de la història. Bueno, todo depende con los ojos que se mire, pero en principio no, en principio es una cosa, per dir-ho d'alguna manera, una cosa, que escriu Johnny Ryan. Com ho explico, això? Que és una compilació de barrabassades absoluta que se sentran un personatge que està en un món indefinit, una mena d'infern, aquest podridero, que en anglès es diu, pris on pit, i que s'enfronta amb tota mena de monstres, i de tota mena entenguis en el sentit més ampli, perquè són monstres fastigosos, són monstres orripilants, són mutants, són bèsties, són coses seres-salidos de l'averno, i ja està, i és aquest personatge que s'hi ha hòstia com tot el mundo. Portem 400 pàgines d'això, perquè Fulgècio Pimentel ha dit anar al segon volum, un segon volum que recopilar els llibres originals 3 i 4, em sembla que són 6, si no me'n recordo, si no recordo malament, 6 llibres de podridero, i moltes pàgines d'això, de sang i fetge a punta bala, en gran guinyolesco, a saco, és a dir, si no, no, és veritat, però és que és tan salvatge, que és purament humorístic, ara que tampoc ningú s'espanti. Bueno, sí, espanteu-vos tots, però no estem fent una pològia de la violència, és una cosa d'humor negre, bizarrro, salvatge, i absolutament, no sé, no sé com qualificar-ho, d'un senyor que va enfrontant-se amb monstres, que pateix mutacions orripilants, de mutilacions de tota mena, i salvatgismes de todo pelaje. Però, bueno, en el fons, el que fa el Johnny Ryan és mostrar l'absurda de la nostra vida cotidiana, gairebé diria jo, tot i que de cotidiana no en té res, però és que és tan absurd, és tan salvatge, que et crea un estat d'estupor, i d'entrar al mal rotllo i al disfrute total, que et posa les neurones alerta, d'alguna manera o d'una altra. És un blanc i negre molt brut amb un tras gairebé... No sé si qualificar-lo d'adolescent, en el sentit que jo això, aquests dibuixets, els he vist pintats en taules als instituts. Saps el típic que s'havia dibuixat a la classe i pintava en les taules unes coses, unes guarrades hiperchungues? Doncs això, perquè té més un punt de escatològic, que no és només sanc, també hi ha molta xixa de tot. Ara vols sortir amb els llences de tot el tercer piste? No, jo venia pensant, no sé per què no li he deixat això, perquè no em deixes res. Bueno, no parlem d'aquí, d'aquí d'això. El Marc Fensudocus ha segat les seies en plan, dius. Digues, Marc, vinga, és el teu moment de dir alguna cosa. Ja està aquí. Doncs, podridero, Johnny Ryan, no és per a tots els paradares, no és per a estómagos débiles, però és per a tots els públics. És per a qui vulgui passar un rató salvatge bèstia i passar-s'ho molt bé, és molt, molt, molt divertit. És molt transgressor, molt salvatge, molt arriscat, i és una de les recomanacions que ho fem des d'aquesta tutorial. De totes maneres, si voleu alguna mica més tranquil·let, una mica més porcauces de la normalitat, tenim una altra de les novetats, que es diu Rocky, que és... No, que ja hi va ser d'hora que el Superster Stallone tingués encara més vida formada. Molt fàcil, podries haver parlat de Rocky, Bullwinkle, podries haver parlat de Rocky, Horror Picture Show, no, has hagut de dir Rocky 6 contra Mister T. Rocky encara no és hipster. Jo crec que ara ja sí és hipster. Amb quina pel·li s'ha enfrontat el Mister T a la 4? Sí, podries ser tres o la 4. Doncs no és aquest Rocky. Aquest Rocky és una Rocky, és el personatge que capitalitza unes historietes escrites per Jaime Hernandez o Jaime Hernandez, més aviat. Un imprescindible, del qual us hem parlat moltes vegades, un d'aquests senyors que ha donat forma al Còmic Underground Nordamericà de les últimes dècades, sí, otra vez, el mismo tema, però és veritat. L'autor de Locaz, l'autor de Penny Century, aquell senyor que va fundar amb els seus germans ja va sortir alguna vegada. I tant, més d'una i més de dues. Doncs ara ens trobem al Jaime, Jaime Hernandez, a Jaime. Te'n recordes que enllasien, perdó, eh? Cada cop que enllasís un Jaime para allà, recordo que enllasís a Jodotronos abans de fer la sèrie. Jaime Lannister, és veritat. I després veiem la sèrie dius, ¿qué es este tío? Jaime. Tiene nombre de mujer. Total, total. Doncs el que es recopila aquí són unes historietes escriptes als anys 80, en plenó a Pojeda, en roquets, quan estaven els germanos fotent-li canya a totes aquestes loques i a totes aquestes personatges, aquests personatges que eren disconformes i aquestes noies joves rebels que es rebalaven contra aquesta societat capitalista i entre uns marges de la burgésia. Però el que fa el contrari que loques, és una mena de comèdia, de situació dramàtica, amb puntets de science ficció. Això és una història de science ficció amb escapers cotidians. O més aviat, és una història cotidiana ambientada en una mena de futur on la gent va a l'espai i té robots. De fet, la pròpia Rocky té un robot que es diu Patoso. Sí, és graciós. I junts viuen aventures que tenen... És un patós, no? Hòstia, sí, tu. Has vist-ho? No he trobat, llavors. Quina casualitat. Doncs el que fan junts és tenir aventures amb una arrel molt clàssica, gairebé de, jo diria, Marc Tuent, gairebé fins i tot Jaclon donen alguns moments, però que són, doncs, passades pel filtre de Jamie Hernandez, que és, com us diem, aquest filtre de preocupacions juvenils, de les ganes de sortir d'aquest món, d'escapar-se, de marxar dels adults i de fer-se la seva pròpia vida. Tot això en un context d'espai, de nous espacials, de robots de civilitzacions estranyes i tota aquesta moguda són raroos. Bueno, sí, una mica de raroos, sí, però... Però moltes, sí, moltes bastants. Els fans del Jamie, Jaime, Jaime, Hernández no se'l poden perdre, però ni de conya, i els que els agradi al Hòmic Underground nord-americà dels anys 80, doncs tampoc, la resta d'amortals, tampoc. Que narices. Són dues de les novedades. Tot és imprescindible, tot. En aquesta hora, vosaltres compteu, que des de les 8 fins a les 9, el que us diem és imprescindible, i si no us antiguo llegiu, mireu-us o uns paris amb carinyo. No, és mentida. Però que, bueno, que si voleu un bon comit, teniu reciclament de fulgència opimental per partida oble. Podridero número 2, hi ha un número 1 a la venta des de Fadems, i aquest rock de Jaime Hernández. I, bueno, us parlàvem de... els imprescindibles del primer era Sound. Tot i que no ho va fer un concert especialment amorable, fa un parell d'edicions, si no recordo malament. El James Blake ha tornat amb un disco que ja és dels destacats del any, que es diu Overground i que sona amb un single, que es diu Retrogate. Ara sí que s'ha convertit en un dels imprescindibles que es diu Overground aquest any. I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno, us parlàvem de... I, bueno... Bueno, sabeu qui és l'actor ara ja o no? Vaja, espectáculo, lamentable espectáculo. Ah, en fi, sí, efectivament, parlem de sèries. Parlem de sèries i parlem de d'oficis. Per què? Perquè, no vans després, la oficina ha fet el cierre. No! Dios! Sí, bueno, no, de fet, no. No t'encanta, ni molt menys, però la sèrie en sí, sí. Ah, vale, però podem seguir anar nascrant on els tio ha fet entrenatges a l'oficina. Allà tu, fins i tot et podries quedar un cap de setmana a la granja del Dwight. La granja de remolances. En fi, la sèrie, The Office, durant molt de temps, va estar considerada la millor comèdia en absolut. Tota la història de la televisió, és tot així. Bueno, sí, vinga, hipervolez. Va tenir moments absolutament brillants, després va anar baixant una mica el listón, cap a la cinquena, sisena tapurada i va ser on em vaig quedar jo. Però espera, espera. I va seguir l'estif Carel, que era el protagonista de la sèrie, va acabar deixant-la. Va haver-hi una mica de pifòstios. I ara, finalment, a la novena tampurada, han dit, hasta aquí hemos llegado, cerramos como Dios manda, amb un capítol doble. I Carlos ha dit, on et vas quedar? El cinquena de la cinquena tampurada. Un moment de luxe per veure l'últim. No vas veure ni la meitat de la sèrie, llavors. Sí, no, la meitat sí, perquè són nou temporades. No he vist 5 i poc. No, perdona, n'has vist 4 i poc. Home, si has vist el cinquena de la cinquena, has vist 4 tampurades senceres i 5 capítols. Hòstia, clar, m'han dit a ser. Sí, amigos. No, no, que no es parla res. El protagonista del clip d'abans és l'estif Carel, protagonista de l'adi-office, versión americana. En fi, parlem primer de... Què vols fer? Parlem una mica de com ha anat la novena tampurada. Vols fer... Perquè jo, si no, comento... Bueno, sí, no, a veure, parlem una mica d'història i tal d'adi-office. Vas deixar la sèrie en el millor moment, o sigui, en el moment la cúspide, i a partir d'aquell moment van a cap a baix. Sincerament, el nivell de la segona, tercera i quarta tampurada, mai es va superar per un i de bon tros. És que era molt al, aquell nivell. Van fer una cinquena de tampurada que estava bé, van fer una sisena que ja no estava tan bé, van fer una setena que ja no estava tan bé, i van fer una buitena que ja feia pena. Per a entre mig van passar moltes coses, no sé si la sèrie d'espoiler era alert, ni història, suposo que aquí la vulgui veure i ja l'haurà vist. Però va marxar a Michael Scott, a Steve Carell, a la sisena, setena tampura, ni me'n recordo. I des de llavors han passat moltes coses, van buscar jefes nous, va passar per aquí el James Spader, fent una mena de jefe en un paper bastant memorable. Deien que buscarien el... Hòstia, com es deia, el 30 corrupto. Carbí, Carbí Gaitel, gràcies. Deien que seria el substitut. No va acabar sent, mira que va passar gent, va passar fins i tot el Jim Carrey fent un camió, intentant fer de jefe. Després van provar sort posant el personatge de l'Andi. Tampoc. Sí, es va fer jefe, va ser el jefe durant bastant de temps, gairebé fins al final, però no va acollar. De fet, jo sóc de pensar que quan va desaparèixer l'Andi de la sèrie durant uns bastants capítols la cosa va millorar bastant. Va passar una mica de tot i res, bo, no sé, no va perdre el rom, no va trobar la seva xispa, el seu geni, la seva cosa que tenia, i estava divacant, però de manera estrapitosa. Jo penso que es va malograr molt la sèrie. Tot i així jo la vaig seguir veient tots els capítols religiosament cada setmana, però, en fi, no ho sé. I saps quin és el senyal de que les coses no anaven bé? Que a Jimmy Pam, la parella central de la sèrie, queia en fatal. El moment que en queia en fatal, les putades que li feia el Jimmy al Dwight eren posades al costat del Dwight i pensaves, prou ja, de tanta tonteria treballen una mica, venen una mica de papers, i deixen pau al Dwight que té més potencial que tu. Queia malament, van casar, van tenir fills, no ho sé, tot plegat d'un desastre. La gràcia de tota manera era que anàvem tenint els fills, a veure, no l'actriu en realitat, però s'anava fent tot com en temps real. Ara nos casamos, ahora tenemos el hijo, ahora el otro. Sí, una mica gran de la família. Jo també per això veia, perquè feia pena deixar tots aquests personatges, perquè tampoc és que fos una sèrie dolenta en tant que la veiessis i diguessis això és informable, sinó que era dolenta en comparació amb, com havia sigut, d'aquells moments que veies, deies que ja no és, ha perdut la xipa, l'enginya, però tot i així tampoc era una sèrie dolenta, tampoc era una sèrie que diguessis, mira, està mal escrita, els guions, doncs mira, tenien por ara sí, però estaven ben construïts, els personatges mai estreien així mateixos, i tota aquesta història, no? I ara hem arribat a un final de sèrie, i endavant. No, res, jo, mira, al final de sèrie el vas trobar... tranquil·lament, com un dels tres o quatre mitjors finales de sèrie que he vist mai. Ja t'ho dic ara. Van fer una cosa molt interessant per mi, que va ser dedicar a fer-me un mínim... Està posa spoiler, dir de què va l'argument del capítol final o què? No, no, no, es pot dir de què va, però no... Va d'un retorn, quan el documental ja s'ha acabat, doncs ells tornen un any després a veure què ha passat en Esquerra Anton. Sí, recordem que tot és un fals documental, que se suposa que el que tu veus a la sèrie és un equip de rodatge que els està filmant, que ells parlant a càmera, tot això. Feia uns quants capítols que hi anaven una mica d'aquest rol llumeta, i tot havia sortit un del càmera, que se suposa que és el càmera que estava des del primer moment, i llavors hi ha un moment durant la sèrie, durant la novena temporada, que la Pam té un vaixon, i el càmera diu, parat, parat, parat de rodar, no sé què, i llavors entra ell el plano i la calma i veus que tenen una certa complicitat, perquè l'han sigut molt anys amb aquest equip que mai hem vist. Ja està, perdona. També hi havia... anaven anant pujites del palo de... Quim ve, això ja, l'interessa. Ja es començava a veure una mica... i tot, i llavors imagino que el documental va acabar, i amb aquest capítol final de 50 minuts, perquè és doble, diuen què passa un any i mig després, que això ja d'entrada, que ho ve perquè recorda una mica els extras de la versió anglèsa. Quan va acabar diòfis anglèsa van fer un o dos especials, dos, de Crismes. Que era com un retorn, diguéssim, més o menys, de vinga, va, vamos a saber què se cuenta esta gente. Doncs aquí comencen una mica el mateix. L'escriu el grec Daniels, que ja és el creador de la sèrie, que es diu molt, i doncs... I què és un tio, perdona, que té les coses molt clares en la sèrie? Després van fer un especial, van ametre aquest capítol doble, i després van fer un especial, i el tio sortia parlant, i és un tio que té molt clar l'esperit de la sèrie. És un tio que sap molt bé per on han de tirar les coses, i que fa pena que no hagin confiat més en ell, que no s'hagi prúdicat més en els guions, que en va escriure amb un, però no hauria estat malament que els escriguis tots. Doncs bé, el cas és que ha escrit l'últim, i l'ha escrit amb molta, molt, molt, molt, molt, molt gust. No sabia què anava a dir, bon gust. Per què? Doncs perquè la sèrie... realment no cal veure vist... Fins i tot sembla que hagin pensat en la gent que, com jo, va deixar la sèrie en algun punt, i ha dit, vinga, va, el capítol, al final, lo vemos por respeto a lo que ha sido. És una sèrie, és un capítol que pots veure sense saber gaire cosa, tenint més o menys clar qui és cada personatge. Molts personatges han canviat en aquest any i mig que ha passat des del final del documental, aquest especial retorn. És a dir, hi ha coses que no s'expliquen, però que tampoc s'explicaven abans. Hi ha moltes pistes del que podria ser que hagués passat, que t'enganxen, com a espectadors, si has deixat de veure la sèrie mitges, de cop i volta vas veient i dius, hòstia, és molt, això m'agradaria veure com ha passat. Sense necessitat d'això, sense necessitat de tenir mai la sensació de dir-me, estic perdent-ho. Si veies el capítol final de Fringe, sense haver vist de temporada abans, diries... No, clarament, no t'entenc res, carajos. Aquí ho pots fer. I et trobes en 50 minuts de pura comèdia, al principi, en comèdia de tota mena més. Això em va agradar molt. Torna a reprenar aquella comèdia tan negra i tan fins i tot políticament incorrecte dels inicis. Sí, però és una sequència amb un stripper que té la tela. Sí, i a més cada personatge recupera el seu espel·lit original, com a mínim, si és que algun... Imagino que l'havien perdut, si m'havies dit que el Jim i la Pam que hi ha malament, si els tifcaré l'havies aparegut. Sí, una mica. Hi ha tota l'essència de cada personatge, fins i tot d'un dels cameos, que torna amb la frase més antològica de la seva història, i la torna a dir, i quan l'ascens... Et pises de riure, però després dius... Hòstia, que entrenyable, ja se't posen els pelos de punta. Jo ho vaig plorar. Sí? Jo em vaig emocionar bastant i mira, jo... Jo ho vaig plorar, tio, com una madarena. En aquell moment vaig dir, ja està, no puc, no puc, obro les comportes. Quan fan aquell moment és el punt més alt de la capítol, i és realment acollonant. I per emotiu. I a part de tot això que estàs explicant dels personatges i tal, que igual és el que volies anar per tu, el que mola és que tots els hi donen un final acord... Sí, també. Amb el que han sigut. O sigui, no només recuperen el que sempre han sigut, sinó que, a més, els hi donen aquest final, a cadascun, una mica el final que es mereix. I fins i tot el seu moment de glòria, perquè hi ha molts personatges que diuen la seva de cara a la càmera, són realment preparats, pensats... I sí, sí, tens molta raó en el que dius. I, de fet, el que volia donar para és que comença amb aquesta paròdia, comença amb pur humor i, a més, amb una cosa molt divertida, que és un meta dentro del meta. És a dir, els actors del documental, que ja és fals, estan fent un punt, no és gaire spoil, tampoc estan fent com una mena de col·loqui de més arredonda... Un panel que diuen els americans. Exacte. I dius, hòstia, què és? D'on estem? D'entro de què universo estem? Però, a poc a poc, això va tirant, i quan surt el cameo aquest, ja és evident cap a l'emoció. I aconsegueix emocionar, aconsegueix fer un final molt acord de... L'agent diu, és que els últims 20 minuts no t'hi ries, però és que busca això també. És un final molt emotiu, és un final molt conscient, molt conscient de tot el que està, de tots els pros i tots els contres que ha tingut la sèrie. És molt conscient d'haver-ho fet malament, i això és el que em sembla bé. Per mi és un final. Molt honest. Sí, és veritat. Un dels grans finals dels últims anys, jo estic totalment d'acord. Tenim alguna sèrie més o vols acabar de rematar l'ediofis? No, bueno, queden tres minuts, si vols, escoltem. Directament ja han encertat, per cert, l'Elastiguer l'ha encertat la pel·li, era Virgen a los 40. Peliculó! Si vols, ho deixem en Daniel Johnson. No vols fer l'última? Unes que acaben i altres que empiecen, una sèrie molt semblant... Si no vols, la deixem per la setmana que ve. Sí, perquè ja m'han parlat la temporada passada, ha tornat... La deixem per la setmana que ve. No, que es queden així una mica mal d'allò. No, a tu... Sí, va bé, va. Daniel Johnson. La setmana que ve tindrem una sèrie de cortesia de Carlos, que ha tornat i sembla ser que val la pena. Mentrestant, ens acomiadem en aquest... Daniel Johnson. Cap de setmana, sense primer segons. Amb Daniel Johnson, Life in vain, un temazo hiperclàtic que hem sentit alguna vegada per aquí, però que el vull recuperar, perquè és brillant, preciós i una autèntica meravella. Amb ell ens acomiadem fins a la setmana que ve de Carlos Jacomelli, i Marc Perarnau, líder mas hombre que nunca, fins a la setmana que ve. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Gràcies a tots.