I feel like happiness is the truth. Because I know if you know what happiness is to you. Because I know if you feel right, that's what you want to do. Bring me down, canyone. Bring me down, the love is true. Bring me down, canyone. Bring me down, I said, cause I have a love. Cause I love it, when you feel it. Cause I have it, c 북한. Cause I only feel c regain. M'agradaria기도 literacy, phyt mattress, excepto 80 ECUs. building yourself knows that you will live with reality. Uno, dos, tres, Что Ronaldas hatapping los verdades, el público calde e'lloi voy a dar tu bien, la ek pace, al seu corrasse, el cuyente y a tu beh, queも, quevinga, el colloko. El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. És una cosa molt dura, és la pujada de l'Iva. Toma, està menjant pel costat de feina i veus que són gent més o menys pràpida. La única solució, jo veig que ha de ser alguna cosa rebuensiva com el que va passar a Islàndia. Cal posar el timisme a un nià. El jutge no està al costat d'ells perquè ha de trobar alguna solució. Sí, sí, sí, que estigui davant. Si hi posen els interessos de Sant Just. Sempre ha estat la cosa algú que té... Alguna pregunta o que té alguna resposta. Perquè ja veu... Just a la fusta, vivim Sant Just en directe, cada matí, de veu a una. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de la cultura i de crítica cultural que cada dijous de nou a deu del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja us sabeu a Babilòniis. No us ho perdeu. Dijous de nou a deu del vespre, Babilònia. La penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda, de 5 a 7, parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'Extrarràdio i també parlem de televisió, esports, bandes, sonorats, ofensitats, notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de Sant Just. Fem un caràcara amb l'oig de segon d'això i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim la vostra ideologia, els videojocs, els llibres... i així de concerts al cinema. L'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe als dos anys. Van morir i ell va patir un traumatisme crènic o encefàlic. Van morir per culpa d'un cotxe que anava contra il·legció. Faig fer una adaptada de primària perquè no faig el mateix nivell que els altres perquè no arribo. Quan algun car té i digui la velocitat que tens que anar, aniria la velocitat que diguin. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya. Per seguida, actualitat del Baix Llobregat. Informatiu comarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No tardis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat, el teu ordinador, el dispositiu MOP. Tiu comarcal.com Moltes gràcies. Moltes gràcies i c identifying diunits. Gràcies a l'ajuda inestimable del Carlos, una setmana més. Què estàs passant? No t'estic donant res a canviar. Estic una mica lluny. Estàs molt riñà. Ja m'etxareis de menys. És una manassa? No, no, no. És una fantasia que ens proposes. Una fantasia, un senyor ètico. Bueno, doncs, Carlos, ja comé la lli, gràcies per acompanyar-nos una altra cosa. Gràcies a tu per convidar-me. El coneixeu, és el Carlos. I avui, doncs, tenim novetats darrere dels controls tècnics perquè hi ha el Carlos ajudant-nos. Gràcies, Carles. Escolta, pots entrar si vols, eh? És que el Marc no volia entrar mai. Per què? Oh! Ostres, lligaré més de noix santo. Funciona el micro. Per què no volia entrar mai? No volia entrar mai. Mira que li vaig insistir. La mare deia, entraràs, entraràs, i ell... I té una bona veu, també, pobre. Molt maca, aterció pelada, però no hi havia manera. Bueno, doncs, el Carlos ens estarà ajudant... Un mític d'aquí de radio d'Esvern, també. El Carlos. El Carlos de la radio. M'han crescut les canes aquí, sí. Exacte. Però, bueno, doncs, el Marc, hem prendut... Com es diu en aquesta situació? Ens hem prendut una nova aventura professional. El Valjala? Sí. El Marc, hem prendut el Valjala. Ja hem preparat el seu vaixell per cremar-lo i tirar-lo. Allà a la Barceloneta, el tirarem mal endins. Perfecte. I, bueno, doncs, escolta, que si cada dia que ens trobem el Marc, puri, cert? Sí, que en pas descalce. Des que ens fem pas descalce. Bueno, doncs, el Marc no hi serà, però sí que tenim, doncs, els continguts habituals de més o menys cada setmana, i ja ho sabeu, que tenim una mica de cine, una mica de música, una mica de còmics, una mica de post-hoscars, que, en realitat, la setmana passada s'anava molt maco, això dels post-hoscars. Farem el preu hoscars, la prèvia i després l'anàlisi, tal. Però jo, més o menys dilluns, a la set del matí o així, ja pensava això, ja està passat, això dels hoscars. El què? El què? El què, què? Els hoscars. Vindré a ser la cosa posterior dels globus d'or. És el que ve després dels globus d'or. Els Goya? No, és igual. És el que ja està passat, però és igual. Bueno, parlem una miqueta. Sí, no, és que no s'ha... Crec que no s'ha criticat prou l'altre d'aquesta cerimònia d'aquest any. Llavors, hem d'anar fent una mica de l'eina del arbol caïdor. A part d'això, doncs, tindrem el barri. Hola, barri. Estan enxat, ja. Estan enxat. Quan pugui ens podrà trucar i fer la seva secció de cine, de tele i de sèries i totes aquestes històries, a veure si avui em porta alguna que hagi vist, perquè últimament... Eh, barri? Parla de Breaking Bar, alguna cosa, que més o menys... Breaking Bar. Sí, pregunta, vinga, ja m'ha arribat. Vinga, ja fem la secció una hora. Que maco, això, de contactar amb els col·laboradors així, vinga, tira. Entren, entren. Mentre el barri truca, recordar-vos que teniu el chat de la vostra disposició, el www.3rb2plus.radiodesbern.com, és el chat de la radio, doncs, entreu, i com sempre ja sabeu que ens podeu dir el que vulgueu. Què més? Telefon 933723661. Per entrar en directe. Molt bé. Ens podeu dir la vostra, va a veure la ceremonia dels Òscars, us parlarà, us vau adormir com gairebé tothom, vau encertar 25 de les 24 opcions. Exacte, exacte. Truqueu-nos i ens ho expliqueu. I avui, mira, com que estic genadors, avui obrirem 20 línies de telèfon. 20 línies? 20 línies de telèfon. Però no és dur en un minut que fa la tele, eh? Per solo durante un minuto, ron, ron de ràpida. Bueno, doncs, entreu directament i ja està. Que ya entran cremes. Ah, ja el tenim al barri. Oh! A ver, hola, barri. Barri, ah, i està, és que tal, que eficiència, tio. Com va tot, per allà? Muy bien, muy bien. Muy bien, muy bien. Doblemente muy bien, eh? Sí, sí, triple. Triplemente bien. Subimos a Cuadruple. No, no, lo dejamos en doble en doble. Que viene así... Pero vamos a ver. Vamos a hablar de segundas temporadas. Ah, qué bonito, lo tenías planeado, pero te has... Se te ha ido. Bueno, segundas temporadas. A ver, cómo va esto. Sí, pues ya después de hablar de tantos estrenos, vamos a ver ahora... Series que han regresado. Vale, o sea, a ver cómo... Estrenos de segundas temporadas. A ver cómo está el patio en series, pues que se yo como Aníbal, por ejemplo. Aníbal... Que bien te conozco. Vale, pues... Oye, ¿qué tal se empieza? ¿Qué tal si empiezas por My Fat Diary? Lo digo porque... No la ve nadie, tío. Ya sé no la ve. Sí? Ostres, a mi no paren de recomendar-me la. Sí, es verdad. Això és totalment en serio. Hi ha una companya a la feina que la segueix. Hi ha una companya que coneixem de los internets que també la segueix. Sí, sí, en serio. En serio. Es que fue una serie que cuando la estrenaron, nadie se puso a verla, pero a lo largo de este año, todo el mundo que la ha visto, ha terminado a los pies de esa muchacha. ¿Y sabes por qué no? ¿Por qué no la recomendaste en este programa? Y todas... ¡Paña! He escuchado este programa. ¿Y Bélgica? ¿Y Bélgica? Vale, pues venga, va, My Fat Diary. ¿Qué pasa? Ha vuelto. My Fat Diary, que es una serie de E4, que es la versión team de Channel 4. Es el canal que ha emitido a Skins, Misfits, y demás. ¿Y esta es la versión team? Estas series. Estan terminando. Dijeron que tenemos que buscar una nueva serie adolescente. Y han adaptado los libros del mismo nombre, de Ray Herl, que es la escritora y protagonista de sus historias. Ray, eso es un nombre de escritora. Eso es un nombre de asociación de escritores. ¿Qué te iba a decir? Claro, porque dices que E4 se ha quedado sin series... claro, sin series de esto... chanantes, ¿no? ¿Cuál es la palabra? Adolescentes. Claro, se ha acabado Misfits, esta temporada, ¿no? La temporada pasada. Se ha acabado Skins. La despedida de Skins. Exactamente. Con lo cual tienen ahí un hueco de audiencia que necesitan cubrir, que es este público adolescente que pide un tipo de serie un poco... ¿Cómo se llama el decente para que pide algo más? Exacto, algo distinto a lo que puede ofrecer pues CW o estas cadenas así como más tontunas. Vale, entonces, My Fat Diary llenó este hueco, en su momento es legit, que esta expresión. Tuve una primera temporada exitosa, y ahora ha vuelto ¿cómo? ¿Bien? En plena forma. En plena forma. Lo cual es irónico tratándose de... Se fue y ha vuelto de la misma manera. Sigue siendo una de las series con adolescentes que mayor desarrollo tienen de las emociones adolescentes por las series. Ah, bueno. Es rebundante, pero es cierto. Esto mola. ¿Quién hay detrás de esta serie? Nadie. Claro, claro, claro. No es que no lo sepas, es que no hay nadie. Es que no se ve la gente que está detrás. Claro, claro. Todos los actores son casi novatos. No tienen ningún nombre en guiones, en dirección. Vale, vale, eso preguntaba yo. Si no hay nadie, no hay nadie. Vale, vale, vale. Entonces... Eso es un protagonista. Searon Rooney era su primer papel. Luego lo hemos tenido en serlo haciendo un pequeño medio cameo en esta temporada. Pero esta chica hasta ahora no había hecho nada. No había hecho que se va a comer el mundo. No había querido. Quereis parar. Quereis parar. No ha sido intencionado. ¿Cómo están los dos, eh? Así o tú. Vale, porque esto va de, perdón, ¿eh? De una chica gruesa. Una chica adolescente que tras un período en un hospital psiquiátrico. Sí. Vuelve a Lincolnshire, su ciudad natal. Sí. Y tiene que afrontar el volver a conocer gente, la vida, todo. Serán decente y ser un adolescente con sobrepeso y con problemas mentales. ¿De unido? No, pero es duro, ¿eh? Es una serie que... No, no, no, por supuesto. No, no, no. Estoy futbolizando. El humor bizarro es súper sexual. Pero a la vez tiene una parte emocional que te deja destrozado. Consigue los dos puntos y ese es su gran virtud. Bueno, pues oye, ya hablaste una vez esta serie en este programa. No sé si fue la semana pasada o hace dos semanas. O un poco más igual. Y no te hice mucho caso, la verdad. Tengo que confesarte. Pero bueno, si ya hablas por segunda vez de esta serie, realmente está también, pues... Tiraré de adelante. Sería adolescente a Freaks & Geeks. Ahí lo dejó. ¿Cómo? No he entendido la frase, pero solo he vivido Freaks & Geeks. A ver, vuelve a... La supera. Supera Freaks & Geeks. Pueden tallar la trucada. La supera. Sí? Bueno, no, espera. Última oportunidad. Última oportunidad. No, no, no. Yo ya te he desamigado. Esto de entrada, ¿vale? Me da igual, ¿no? No recuerdo desanimar si no lo has visto. No, no, es que me da igual. Me viene, si me dices. No, no, es que me da igual. Es un desafío. O sea, no tengo guante, pero... Tienes un guante virtual a través del teléfono. Efectivamente. A ver, avofeteame virtualmente. ¡Ay! Vale. No, no, no, no me picas. ¡El guidal del humo! Es una cosa. No me picas, que lo sepas. No me estás picando. Pero si me estás picando mucho, porque eso no puede ser. Esto es así. Es como si me dienes y me dices, mira, he visto una peli de Steven Seagal, que es mejor que Ciudadanokein. No he visto esa peli de Steven Seagal, pero eso... No, no, en serio. Bueno, vale, va. Vale. Es que probar es trampa, porque el primer capítol es el que menos me gustó. Bueno, pues dos capítoles. Te veo la primera temporada y luego ya hablamos. Siempre me estiras. Estás con un aníbal, por ejemplo. No, no, sí, claro, con un aníbal me has hecho lo mismo. Al principio no te gusta. En cinco capítoles después. Estás viendo y no te das cuenta de que te gusta hasta que no la ves. O sea, hasta que dejas de verla. Cuando dejas de verla, entrela dices, quiero ver el aníbal. Joder, me lo vendéis, me ha hecho. Sí, esto es como... Esto es como que yo tenía un caballo cuando era pequeño y no lo valoraba. Entonces me lo quitaron mis padres y dije, ¿dónde está mi caballo? Vale, pues bueno. Bueno, como tengo tanto tiempo que me sobra por todas partes. Pero esto dura poco. ¿Cuánto dura cada temporada? De aníbal. De mai fight die, fight die. Seis capítulos, pero quedan por temporada. Bueno, vale, es de estas temporadas británicas. Vale, venga, pues queda ahí, queda ahí. La segunda temporada de mai fight die, que ha vuelto bien, ¿no? Ha vuelto por todo alto. Igual de bien que ha vuelto aníbal. Mira, ve a por ronda. Es complicada hablar de cómo ha vuelto sin soltar varios spoilers y como sé que hay todavía gente que está en proceso. Sí. Yo conozco a un tío que le faltan dos capítulos de la primera temporada. O sea, que cuida, din. Lo digo por él, lo digo por este amigo mío. Yo me conozco a mí que he visto dos. Ah, mira, estàs com jo, però a veure. Sí, sí, sí. Es una temporada, los dos juntos. Sí, exacto. Qué alentador. Bueno, vale, pues... Pues aníbal es el mismo caso. O sea, ha vuelto igual que se fue. Sí. Para todos aquellos que pensaron que tras una primera temporada bastante bestia, a nivel de violencia... ¿Y qué es una serie, cara? O sea, es una serie que se ve que hay dinero. Sí, sí, hay pasta. Nosotras de violencia tan justos como los que tuvo. Muchos, pues, pensábamos que iba a ser una segunda temporada, pero con una lista más bajo. O sea, la NFC no soltaría tanto dinero, todo lo contrario. Si sigas dando al mismo nivel, efectos digitales, fotografía, todo, sigue siendo de lujo. Bueno, no está mal, no está mal. ¿Sabes que el nivel de violencia no ha bajado? ¿Por qué? No. ¿Por qué tela, eh? A ver, siendo NFC, claro, en HBO hemos visto cosas peores. Pero siendo NFC... A nivel de cable, en nivel de violencia. Está a nivel de cable. Estoy contigo, madre mía. Que animaladas que... Se quedan dos capítulos, yo creo que ya has visto la corbata colombiana. Sí, sí, he visto la corbata colombiana. Y me he visto, ¿no ves? Bueno, una deliciosa... Sí, sí, es bastante. Es una deliciosa práctica que ya conocía desafortunadamente, pero nunca había podido ver ninguna peli y... Y que se mueve la lengua. Este se mueve la lengua, tío. Es cierto, es cierto. Quien sepa lo que es una corbata colombiana... Ahora no lo explicaremos porque estamos... La corbata colombiana de animal mueve la lengua. Lo dejamos ahí. Exactamente. A parte de esto, también, dedicaron un capítulo a una guila... ¿Cómo era esto? A guila sangrienta, que era una práctica que hacía los vikingos con sus prisioneros. Imaginarnos el nivel de violencia. No lo explicaremos aquí por eso, porque estamos en una hora infantil. Está bien porque el animal de la serie es un vikingo, es el Mats Nicholson. ¿Quieres que no? Correcto. Exacto. Aquí parece un lagarto rumano. Hasta aquí me aporta cuál. L'agarto rumano. L'agarto rumano. L'agarto rumano. Se ve a un oyente rumano que ya se ha sentido ofendido. Este tío es de la barra. O algún lagarto, que también... Me consta que hay muchos lagartos que escuchan nuestro problema. Y mucha lagarta. Y mucha lagarta. Ah, vale. Pues, de momento... Estamos esas dos como las recomendaciones. Y pasamos a la tercera en discordia. ¿Qué es? Bates Motel. ¿Qué pasa con Bates Motel? Me lo veía venir. Pues esta serie... O sea, no he visto el regreso. Y con esto ya te lo digo. ¿Cómo? ¿Pero entonces? No lo he visto. ¿Vale? ¿Pero por qué? No lo sé. O sea, empezó... Tuvo un primer episodio, la primera temporada, que era como aquello que decías... ¡Madre mía! A ver, a Farmiga... Sintent el papelón que se va a llevar, se va a llevar todo el no-se-mi. ¿Y Freddy Heimann? Pues no fue empicado de una manera que terminó siendo la secundaria por ver a Farmiga. Ya. Y más y más y más. El también lo hacía bien, ¿no? Perdón, ¿eh? Que os corte. No, no, el hace la feira. Freddy Heimann. Sí, sí, Freddy Heimann. Que era el niño de... Mini-Norman. Mini-Norman? ¿Cómo que? Mini-Norman Bates, porque es un Norman Bates pequeño. Ah, vale, vale, vale. Para los que no siguen la serie, Bates Motel es como la precuela de Psicosis, solo que ambientaran la expulidad. Correcto. Ya está. Cosa que nunca entendés. Ni tú ni nadie. Creo que es el problema de esta serie. Bueno, con Anibal... ¿Tiene iPhone K? Pero tiene iPhone... Ah, sí, sí, sí, sí, sí. Anibal también pasa en el mundo contemporáneo, digamos. También hay un desbarajuste temporal respecto a Anthony Hopkins y toda la pesca. Claro, pero no es lo mismo. Pero van vestidos... No, no, no. No, no, pero por eso digo que hay como un salto temporal, pero que no pasa nada. Pero claro, a los raros que vistan, como en los años 50 o 40... Claro, sí, lo trasladas, lo trasladas todo. Claro, claro, claro. Curioso, curioso. Bueno, pero entonces, ¿te atreverás a no recomendar Beach Motel sin haberla visto? No, o sea, yo la terminaré viendo, o sea, porque, tío, es vera Farmira. ¿Te conoces, si es vera Farmira? ¿Te conoces a tí, a vera Farmira? Bueno, pues si la ves algún día... Pereza, pereza, mucha pereza. Mucha pereza, pero oye, la terminarás viendo, tú mismo lo dices, así que si la ves, adelante. Bueno, y comentar también que esta temporada se unen al cap Michael Barton, que es el mítico de Michael, que es el guion de alias. Sí. Y que está por ahí Nicolà Pelt, que será la protagonista de la nueva Transformer de Michael Bay. Ahà, ahà, ahà, ahà. La de los tronosaurios. O sea, solo quiero comentar esto para decir que Nicolà Pelt, en el trailer de Transformers de la nueva película, solo dice Dad. Durante cinco o seis veces, pero solo dice Dad. Pero Nicolà Pelt, que es un hombre o una mujer? Una mujer. Una mujer, vale. Rubia. Y solo dice qué? A ver. Papá, papá, papá... En inglés. Ahà, vale, vale. Perdona, eh. Pero ya es más de lo que dice Shyla Buf. No, claro, claro. Claro, es que el historial de diálogos de Transformers, pasada por Megan Fox, Stella Warren, ¿no? ¿Cómo se llamaba esa? Stella Warren, de los monetes. No, no, no. Rossi Huntington Whiteley. Ahà, Whiteley. Rossi Huntington Whiteley. Ahà, Whiteley. Grandes luminarias de nuestro tiempo. Perdona, y ahora el protagonista es Mark Wahlberg, que tafamos que se da precisamente el OPE. Mark Wahlberg. Pero ahora que sacas el tema, yo el otro día lo comentamos, el trailer este de Transformers, es como muy Malik, ¿no? Es Michael Bay jugando a ser Terrence Malik, es alucinante. Sí, hasta que sale un gran... Un gran osaurio, sí. Claro, ha sacado toda la artillería pesada, pero hasta entonces es como... ¡Oh, el arbolito! ¡El rayo de luz! El padre, el Hans Vittag, el doscar Transformers... Sí, Badlands y La Peña, sí. Bueno, en fin. Una última cosa, antes de despedirnos, hablando de segundas temporadas, que también se estrena una segunda temporada, de la que nos ha dicho nada, y ha escalado como una OPE, que es The Americans, que es una serie que sigue muchísima gente, y tú, pues... Cierto, cierto, muy cierto. Ya llevan por el segundo episodio. ¿Y tú qué? ¿Eres un outsider y no la ves? Estoy retomando la primera. O sea, ¿qué no la has visto? Voy por el tercero, cuarto, que ha pisado no. Si estás como yo. Me la he comprado en DVD, así que como... Ah, entonces nada. Entonces vas ahí a decir, la voy a ver. Vale, entonces fan, entonces fan total. Bueno, pues yo... que sí que la veo, pues puedo decir que está guay, ha vuelto bien, ha aguantado chula, no sé. Esta es la de la célula rosa durmiente en Estados Unidos. Correcto. Lo digo para la gente que... Solo que no son durmientes, pero... Bueno. Sí, sí, en matrimonio de rusos, que están en Estados Unidos, pues infiltrados. Ah, exacte. Gran serie. Sí, pero está muy bien, esta chica, quiero decir, ha ganado con los años. A ver, Felicity, Felicity, mola, y la actuación muy bien en Felicity. Sí, pero tenía esta cara como de... niña repelente un poco, ¿no? No sé, ahora hace de Comperadón de Milf, y es verdad, y le sienta muy bien el papel de Milf. ¿Cómo has digo que está, no? Felicity. Felicity, Felicity Huffman, claro. No, no ha sido el nombre, ¿no? No, es como se llama. Kerry, Kerry... A la de poca profesión... Kerry Russell, Kerry Russell, Kerry Russell está estupenda. Felicitamos desde aquí. Felicity, Kerry Russell... Ay, muy bien, muy bien. Hòstia, está fino, Carlos. Sí, hacía mucho que lo ha hablado. Bueno, pues Barry, muchísimas gracias por tu sección. Suponguen, ya lo has dicho todo, ¿no? Todo lo que tenías. Sí, no me quedan más. ¿Algún adelanto para la semana que viene? Next on? La semana que viene te lo cuento. Vale. Pues Next on, Gendal Barry, la semana que viene te lo cuento. Muchas gracias desde Barcelona, desde San Josef. Cuídate mucho y pasen un buen fin de semana, ¿vale? Adéu. Moltes gràcies. Bueno, i ara sí, reprenem el curs normal del programa, a les 8 i 22 minuts. Déu-n'hi-do. Comencem. Ara comença el guió. A partir de aquí comença el guió, perquè la Ria ha trucat així una mica... El especial de los Oscars era cortito. No, no era cortito. No, no, perquè mira, està aquí, de les primeres coses de la diòsia. Bueno, sí, sí, sí. Serà una estona de rage de Oscars. Jo només t'endavant una cosa. Res? Intenta... Intenta respectar la Constitució, que és una cosa que... No, no, és veritat. Últimament la Constitució s'ha de posar en dubte a tot el que vulguis. Però hi ha un article que no es pot posar en dubte, i és aquell de respectar-ho a totes les persones, independentment de su etnia. De veritat, de veritat. Són les 8 del vespre. Abans de ficar-me en l'endióngo aquella, em ficaré amb el màxim a conegir les preocupes. És que no ho has fet. Mira, no ho has fet i ho has fet. No, no, no. És que no ho has fet i ja t'estàs fotent amb ella. No, tots els respectes. No, perquè jo quan he dit etnia, em referia a... Xavi, tu i jo parlem sense parlar. Tu parles sense parlar. Jo m'estic aquí desganyant tant. Bueno, arribarà el moment de rejar dels Òscars. Sí. De l'acadèmia de Hollywood. M'ho he degenerado todo. Eh? De gènere's? Parla de còmics. Ara aquest al nivell? Perquè si és aquest al nivell, salto la secció, eh? Marxo. No et pots quedar, però salto la secció. I parlem una mica de còmics, que... Doncs tenim algunes novetats de... de còmics, que és l'editorial d'una altra cop. Cada cop ho dic, però és igual. Que dita, entre nosaltres, doncs total catalactat d'efe i de les filials de d'efe, com podia ser vèrtico, per exemple. Aquesta subcategoria de d'efe, que dita en còmics una mica més adults, una mica més canyeros, una mica més de gènere. Portem una cosa de d'efe... D'efe... Ui, portem una cosa de d'efe, no és com una... És que té tot sigles, tio. Perquè és d'efe. D'efe, d'efe. I una cosa de vèrtico. Comencem parlant de vèrtico, que és... 100 bales, que és un mítico. Exacte, és un títol mític entre els actors de còmics, de gènere i de no gènere. Segur que en 100 bales, doncs fins i tot funciona, pot funcionar com a madalena de prostelló, que et venen tots els records de 100 bales. Bueno, pues 100 bales torna el ruedo, no és que tinguin material nou, però estan reeditant, doncs, tota la sèrie, des del número 1 fins al número 100, són 100 números en total, en pequeños tomos de fàcil d'eclució. Bueno, pequeños, perquè són 10 números cada tomo. 10 números cada tomo. Per 24, però... No, 10 tomos, 10 números per tomo, 100. Ja està. En trobes el 24. No, perquè per pàgines per tomo. Ah, vale, vale. Jo estava pensant massa ja. Clar, sí, 24 pàgines per número. Sí, no, ui, sempre... És veritat, passa un pas, sempre endavant. Han qüestions de, diguem, estar al viar-te temps. Sí. I d'aquesta manera de coses, de no fotre res, no? Exacte. Per acabar. En això ets un geni, en altres coses també. En això també. Doncs 100 bales és una sèrie mítica, una de les sèries més mítiques més importants, i jo diria que el millor de les més recents de vèrtico, perquè en aquells tempos també hi havia la cosa del patano i aquestes coses que eren autèntiques animalades de bo. Però una de les sèries més mítiques, potser dels últims 15 anys, de vèrtico és aquesta 100 bales. Quantes vegades he dit això, ja? Vèrtico, 100 bales, 100 bales. Sí, sí. ¿Qué? Yo recuerdo cuando entragas el salón del cómic, 100 bales encara no en las redes, y arragaban un tomo en plan... Toma, un tomo de 100 bales. No, un tomo, un número. Una grapa, no? Sí, sí, sí. Grapa número 73. Exacte. Muchas gracias. Pues vale. Dibujo en blanque negro. Sí, no es blanque negro. No, la grapa que hi ha, sí. Ah, era molt xunga. Eran fancines, ja directament. Pues mira, unos amigos que tienen un fancine, me han hecho una impresión por buen precio. Doncs 100 bales de vèrtico. Exacte. De los imprescindibles de vèrtico. De los imprescindibles de vèrtico. És una de les obres més importants, sinó la més important, sí, segur, la més important, de Brian Azzarello i Eduardo Riso, que són un equip creatiu que després es van ficant altres coses, com Spaceman, que és un cómic que us vam recomanar aquí. Em sembla que en l'era Carlos va acabar aquesta recomanació a Spaceman. En l'era Carlos. Bueno, ja m'entens. Si era un cameïdo. Ja, sempre és estar en els nostres corazonés. No. I altres coses, com ara, algunes historietes sueltes del Batman, molt xules, que em sembla que alguna d'elles també us anem parlant d'aquí. I a part d'això, Brian Azzarello ha fet coses tan xules, com el Joker o com el Lex Luthor en Libermejo, que és un dibuixant bastant espectacular. De manera que són gent que tenen una carrera darrere, que tenen un poso, i que són dos narradors de conya, directament per... Bueno, potser n'hi ha de dir una cosa més grossa, però són... són narradors. I això es veu en aquesta sèrie, que desenvolupa una sèrie de mons, un gran lienzo, si vols, un tapís enorme, dels submons de... de Los Angeles i de Nova York, d'aquestes grans urbes americanes, on... doncs... Losers aquests de tota la vida, els peredores, aquesta gent condemnada, correcampa els usanxes. Llavors, en aquest context, en aquest caldo de cultiu, el que fan aquests dos senyors, d'inventar-se un personatge, que és un tio supermisteriós, que va amb un maletint, i va buscant gent que necessita... ja necessita... assassinar algú. Tot i que potser ells no ho saben d'entrada, no? És el tipic allò de... Sé quin mató... Tu abuela? No moriu, en realitat. Alguien la mató. No hi ha l'assessinó. Oh, no m'hi digues, no m'hi digues. Sabes què té por desvengat? Llavors aquest tio va demanar el seu maletint, els hi dono aquest maletint, i a dins d'aquesta maleta, hi ha una pistola amb 100 bales irrestreables. Ni tan sols la policia seria capaç de restrejar l'assassinat. De manera que tu tens aquesta mena d'impunitat, brindada per un senyor que no coneixes de res, que t'apareix, però que sembla saber moltes coses de la teva vida, i a partir d'aquí, doncs et planteja en dubtes morals o no, perquè la veritat és que els personatges que apoblen aquesta sèrie, alguns tenen els cròpuls i altres no, altres directament són uns kinkis del copon. A partir d'aquí, doncs, lo esperable, són trames molt negres, amb poc humor, i no ho dic com una cosa volenta, molt dures, molt directes, molt salvatges, una mica basada en el neo-noir, en tot aquest moviment del cine, a partir dels anys 70, aquestes pel·lícules negres de venjança, i de totes aquestes històries que van començar a prolifar bastant els anys 70, és a dir, la volta, aquella vuelta de torque que li van fer els anys 70, el gener negre que havia existit tota la vida, i a part d'això, el Eduardo Riso, el dibuixant, el que fa és crear uns jocs de llums i d'ombres, i quan has dit-lo del blanc i negre, no és amb blanc i negre, potser jo sí que era amb blanc i negre, la sèrie és amb color, però la veritat és que és un tipus de dibuix, una entitat molt que predomina molt, els blancs i els negres, les ombres i les llums, i podria ser amb blanc i negre perfectament, i tu t'ho emperies perfectament, perquè és un de referents del Riso, que és Sin City, el Sin City del Miller, per cert, Frank Miller, avui veus una pell basada en un còmic del Frank Miller. A veure si tenim gent parlant. Tenia previst, però mira ara que ho dius. Ara tinc ganes. Sí, és que és molt graciós a l'operació de... L'operació de la Grina. L'operació comercial que han fet amb 300, és aquesta pel·lícula que has estrenat. Sí, tot plegat. L'horigen d'un imperio, que està basada en un còmic del Frank Miller, que no ha estat fet. Exacte. Van decidir que feien la sacuela, abans que estigués fet el còmic. Hòstia, però no ho podem basar en un còmic, que dius, pues feu el guió directament. No, no, és que ha de basar-se en un còmic de Frank Miller. Però si no existe, llamen a Frank Miller, que le ponen un malet d'encima de la mesa con 100 bales, i que lo haga. Que dius, comiquista per encargo. No, Frank Miller. M'estic enrotllant massa amb aquesta història, perquè l'únic que heu de fer, si no, heu pogut gaudir dels pleges de 100 bales de Brian Azzarello i Eduardo Riso, doncs ara és una ocasió millorable, perquè FEC i el Riadita, d'això amb volums que aniran triant cada X mesos, de moment han tret dos, que abren la veda, disparen tota aquesta sèrie d'arguments, de trames i de personatges, i ja veurem com va, ja us anirem dient, quan surti el tercer volum, i també el reconegem, segurament. I the loving couple. And tell me I'm dream, dream, dream, dream. You'll never wake up. I keep taking a dress and drum. For who knows where. A symbol of your ex-situces. And a full length mirror. I'll never, never, never, never, never refuse you. I'll never, never, never, never, never refuse you. A Blackbird chain. A Blackbird chain. A Blackbird chain. A Blackbird chain. We stake your claim I'll never, never, never, never, never refuse you I'll never, never, never, never, never refuse you Blackbird King Blackbird King Blackbird King Blackbird King Blackbird King I'll never, never, never, never refuse you I'll never, never, never, never refuse you Blackbird King Blackbird King Blackbird King Blackbird King Blackbird King No sé si ha arribat mai a ser un geni, però ha fet discos molt bons al llarg de la seva carrera, últimament la seva carrera havia fet una mica de nu, nu, nu, nu, de muntanya russa, però bueno, sembla que ha tornat amb un bon disc que es diu Morning Face i que feix, que vendria a ser feix. Fa ser matutina. Sí, ara que hi penso potser és doble sentit, i que conté temes com aquest Blackbird Chain que acabem de sentir. I ara sí, vinga, ha arribat el moment. T'ha parlat els Òscars? T'ha parlat els Òscars? Ningú no ha parlat mai dels Òscars des que van acabar les setmanes. No, ja ara. Què dius dels Òscars? En realitat ja poca cosa dir. És que no hi ha res a dir, en realitat. Sí, però ens podem quedar una mica en la cerimònia. Potser diem ràpidament que va guanyar 12 anys d'esclavitud, que era obvi, que el millor guió va guanyar a GER, que era obvi, que la millor pel·lícula extranjera va ser la gran belleza, que era obvi. És que sorpreses no van haver-hi... És que no va haver-hi cap sorpresa. Jo crec que la sorpresa va ser que encara es pot fer una cerimònia més previsible que la d'altres anys. Sí, exacte. És a dir, sempre cada any dius, ja està, ja no pot ser més previsible a pos. Pumba, encara més. Ja no pot ser més avorrida a pos, també. Encara més. I això sí que podem dir-ho, perquè ningú no ho ha dit gaire. Tothom ha dit, ja està, em passaven els Òscars, si acabo. No, no, no. Feu una mica d'incapié en una cerimònia que va anar realment molt malament. Ja em parles d'això. I espera, ja entra molt a la mandíbula. Perquè no havia de funcionar malament, perquè era la Ellen de Gèneris o de Génere, o com se la digui, cadascú la pronunciava de manera diferent. Sí, ella també es pronunciava de manera diferent. Sí, jo crec que sí. De fet, és un dels problemes. La tia pronunciava els noms de manera diferent cada cop a la cerimònia. Us ho explico. La cerimònia va començar molt malament. És un monòleg, l'habitual monòleg del presentador de turno de la gala, supercarrente de Chicha. És que era com el pitjor monòleg de l'Antonio San Juan de los Goya. Era una tia, que a més jo la respecto com a humorista, sempre m'ha fet molta gràcia, aquesta dona. La Ellen de Gèneris. Sí, és un programa com d'Anna Rosa, però guai. Graciós. Tu vols dir-ho? Hosti, quina risa. Estaria guai que Anna Rosa fes això. I fa moltes coses. Exacte. I se le va la oia i està bé. I la tia ja va fer una cerimònia fa set anys, més o menys entretinguda, divertida, amb ella, en estado de gracia. Aquí ja va sortir amb una cara com... Estic cagant. Era cara així. Era cara així. El pròcter tenia algun problema, alguna cosa. Sempre s'equivocava llegint. Els gags eren nivell, se m'ha acurrido a pedir una pizza. Això ni els Goya. És que ni els Gaudí. A mi, com a gag, com a gag, com a gag, no em sembla malament. El que em sembla malament és que s'allargués 10 minuts. Exacte. Com un gag més perfecte. Gags molt blanquets, molt idiotes, no hi havia res d'una mica de mala. No dic que te passes, però una mica de mala llet, allò de... No, no. Especialment tant com estem acostumats a tant de milis i tant de sang i tant de cosa. Exacte. Carai, que els globus d'or els presenten la tina fe i la pola. Exacte. I aquella gala dels globus d'or d'en Sonaquera no éremis de presentar pel Ricky Gervais. De Ricky Gervais. No esperes que repeteixi allò, no? Però vull dir, s'han vist de molt gordes. I, clar, et posen una L de generes així una mica... com m'ha pagat. Sí, sí, sí. Sense voler fer mala lingua. Se li suma això. Se li suma que no hi havia cap mena de sorpresa. Tot el tècnic que anava per Gràviti, tots els discursets eren els mateixos, tots li deien gràcies al Fonso Cuaron, que sí, que molt bé, que tot el món de vista Gràviti. Els Oscars fins i tot l'ordre dels Oscars diria que era avorrit. És que era tot molt avorrit. Els presentadors també pronunciaven malament, s'equivocaven, el John Travolta va fer una cosa, el John Travolta... El Casso John Travolta va ser... El John Travolta va ser la cantant de l'Eridgo, de la cançó de Frozen, que també va guanyar l'Oscar, que sorpresa, que sorpresa. Oh, sí, Idina Menzel. I va dir... Sí, exacte, va dir un nom. Idina Menzel va dir Adel Masin. Per què? Doncs perquè és John Travolta. I llavors, al final... El seu guru de la cienciologia li va dir... No, no se pronuncia Idina Menzel. Idina Menzel va dir Adel Masin. Però a més és que va dir Adel... Adel Masin. A més va dir... La genió, no sé què és. Sí, el companable. Reconocidísima Adel Masin. I al tanto va ser el moment més gloriós de la cerimònia, perquè sapia com va anar. O sigui, fixeu-se com va ser el nivell que van anunciar per tot allò alto, el concert de U2. Que viene U2, que dius, bueno, tindràs tu idea sobre el grup, però com a mínim una cançó pot ser un espectacle adigna. No van portar ni bateria, van portar una mena de tamborilete per allà i a fer un espectacle francament panós. I al final, bueno, sempre diem el mateix. Cada dia és la peor cerimònia en any. No, però és que aquesta és la peor cerimònia en any. No, però jo t'he de dir una cosa. Jo cada any sóc una mica relativitzo tot. Perquè sempre hi ha... No, és veritat, t'ho juro, eh. Hi ha sempre les veus, aquestes apocalèptiques de la peor cerimònia i jo sempre dic... Bueno, escolta, sí, ha sigut una mica tostón, però és que sempre és tostón, ja és això. Però aquest any... Exacte. Aquest any de veritat. Aquest any de veritat que ha sigut un rotllo. És que jo vas trobar a faltar l'Ànja Zeway i l'Àntra. I després hi va haver l'afer Selfie, que això també... L'afer Selfie, que per cert han sortit els preus. Saps quan li va costar l'abroma, a HTC o a Samsung? No sé qui era el seu mòbil, Samsung. Com que no sé qui era? És que no és més igual, tio. Però ja, però no es tracta d'això, es tracta de que va ser un despliegue marketingístic. I al de Samsung. Això és la prova de que no va funcionar. 20 milions de los machacantes. 20 milions, i no recordo el nom. Però és que... Què passa és Samsung. I la gràcia de tot això és que Samsung va apuquinar tot aquest pastitzal perquè està foto que va ser la foto més ratuïtejada de la història de Twitter. Cosa que de més raro, perquè la Helen va dir... La Helen, la Helen va dir... Vamos a convertir esta foto en la foto más ratuïtejada de la historia. I en el tall de publicitat ja estava endint que ho era. No ho sé, eh? Però la gràcia de tot això és que van afluixar la mosca als de Samsung i després, és a dir, durant tota la cerimònia, la Helen... La Helen va anar fent fotos amb el seu Samsung, que no era seu, òbviament, perquè el seu era d'una altra marca. Llavors, tot el post cerimònia, tot el backstage i tot el sopada després i tot això va fer amb el seu mòbil que era un iPhone. Exacte. Llavors, totes aquestes fotos que van rular per internet per Twitter i per tot això tenien el enviador des de mi iPhone de manera que valessin en aquell moment, doncs... Oh, Samsung, Samsung, però després totes les fotos que han corregut per i... eren de l'iPhone de la Helen. És una pifia que té la seva contrapartida amb Coca-Cola. Quan el pizzeró va treure les seves pizzas de la marca Big Mama amb papa, jo què sé, jo què sé quantos, ha costat, hi havia Coca-Cola, que es veia més clar que el nom de la pizzeria. Ni un cèntimo va poquinar la Coca-Cola. És que les caixes són així. No, clar, jo m'imagino el... no ho sé, el secretari del senyor Cola trucant al seu jefe. Sabes que està passant ara mismo en la tele? Sí, sí, sí. I el jefe dient, me da igual, porque me estoy dando un Yacuzzi en Coca-Cola, que es lo que hace siempre. Pon la tele ahora mismo. Llavors va posar la tele i va enganxar el moment just que entrava el pizzeró. Això és el que passa a les pelis, no? Pon la tele ahora mismo. Llavors tu posa la tele i enganxes i justes el moment. En el moment que ha de dir la notícia, no? Doncs va passar això. Pon la tele que tingui un pàlpit, va dir el senyor, el senyor, ajudant el Coca-Cola. I efectivament, i li va sortir a la jugada Rodona, no van a poquinar, el que tu dius, no van a poquinar un duro. Han dit que enviaran una carta de agradecimiento. En serio, eh? Han dit això, oficialment, del Twitter de Coca-Cola. Comparte la con. Exacte. Amb el nom de Ellen i Òscar. Ellen i Òscar. Ho han enviat a l'acadèmia. I s'ho ha begut el concert, que és l'únic que queda allà passant la mopa. Doncs això. I els Òscars? Sí, molt previsibles, però ara també bastant justos. És a dir, per mi, 12 anys d'esclavitud no és la millor pel·lícula. No era ni la cinquena, potser, millor pel·lícula de les nominades. Però era més Òscar. A mi m'agrada molt 12 anys d'esclavitud. Però era més Òscar i és igualment una pel·lícula, sinó excel·lent, com a mínim de notable, altos. Ja em sembla bé. La única per mi gran, gran, gran cagada va ser la del Di Caprio, que li van donar al Matthew McConaughey. I a més es va empanadir en el moment en què Matthew McConaughey va fer el seu discurs. Bueno, es va empanadir, no? Perquè va apalar a Déu. I això. Ja sí mateix. Però bueno, sí. Potser sí que va a una punta. Uf! Sí, quan va dir qualsevol cosa. Què hem fet? Es va dir a Simatesc que ell era el seu ídol, però a l'Ei de 10 anys després. I quan passessin aquests 10 anys, seria l'Ei del Simatesc de 25 anys més tard. Ui, ui, ui, espérate, Matthew, dale l'Òscar de Caprio. Era bueno antes, però ara sóc millor. Exacte. Però és de millor, todavía. Bueno, al viejo Matt. Màxima Conaughey. Bueno, vamos a reconejar que és l'any del... l'any del caprió i era l'Òscar de Caprio. Sí, no, no, totalment d'acord. Se'l mereixia infinitament més en Leo, que en Matt. Però els Òscars funcionen així. Gràcies, ens reconeixen la feina d'un actor que ha subido com a l'espuma. I què perd molts quilos és el que has de fer? Bueno, això no és que l'has de perdre. Exacte, això, però no cal que recordi què passa amb aquests actors que es dispara de cop al seu. Oh, Hillary, com es diu aquella? Jale Berry és bona. Hillary Swan, que és bona. I després què passa amb elles? Jo aquí deixarien el meu discurset i no és en absolut contra la Constitució. Però livant d'una l'Òscar a la millor actriu secundària, a una triu que ho fa francament bé. Diongo? Niongo. Lupita Niongo. Ufa Molbe, a 12 años esclavo. Ufa Molbe, a 12 años esclavitud, és un perfil que més agrada l'acadèmia. Es sap que aquests perfils d'esclavos que sufren i tal i qualsem l'agraden. Persones que es patessin en general agraden. Però què se'n farà d'ella? Sincerament, esteu tenint entre les nominades de la Jennifer Lawrence, que és la pròxima Chris Kelly, i li doneu a una dona que ni la meitat dels americans sabeu pronunciar. No, no, no, això és així. És que recordo a la Coussi Bensi, com es deia aquella? La Coussi Bensi, igual. Aquesta, que ara farà el musical de Annie. I es furrarà. Sí, però a costa de nostres ojos. Ah, bueno, sí, però ella no li importa. Tots, què passarà? Otra actriz que irà a engrossar el grupo de... No, sí, sí, sí. Totalment, i a més infantil, en aquest cas, la Cuevencins, igual. La Cuevencins, sí, aquesta. És una nena petita que encara està temps de convertir-se en un juguetar. I a mi m'he d'haver que la Diongo, correrà una mica la mateixa sort. A l'Opita. Bueno, esperem que no, perquè és una actriu de moment que s'ha de ser una actriu excel·lent, que ho fa molt bé. A més, una noia guapíssima, una noia molt guapa físicament, molt guapa. Però això fa part de les qualitats interpretatives. I, bueno, sí. És que la Jennifer Lawrence també va guanyar l'any passat. Però és igual, tio. És com l'any que tenien a batar entre les nominades i li van donar l'Òscar en tir rostil. A veure, tienes un fenómeno, y los Óscars son un fenómeno. Los Óscars no premian nunca lo mejor. Siempre premían a los fenómenos. Hostio. Abre los ojos. Donar-li una altra vegada a la Jennifer Lawrence, que també hagués estat molt marascut. I ja està, i convertiràs en una altra nova estrella infinita de Jolímonos. Mira, l'any que li van... Ara faré una dada. L'any que li van donar l'Òscar a Casablanca. Casablanca era una pel·lícula... Que era veu diada pels crítics. Sí, i encara ho és. La gran... Diguem, la gran al·labada pels... per la crítica d'aquell any, no sé com hi ha un col·lín, i li van ploure crítiques a l'acadèmia per totes les partes. I avui és Casablanca. Aquesta pel·lícula, aquesta tonteria d'aquell moment, avui s'ha convertit en Casablanca. Doncs mira, eh? Està bé. No sé de què volia deixar. No sé avatar el Casablanca dels... Dos milis. Espero que no. No, no, no. És veritat. La gent es fa molt tonta amb el temps. Llavors, jo què sé. Igual d'aquí 50 anys diuen... Hòstia, avatar! Cineclàsic, allò on dius, no? T'hi fascinàs? Bueno, no sé, tota gent de... En serio. Gente que te has escuchado esto en el futuro, de les dones del Hollywood Classics han quedat a l'oblit i... No sé, en favor dels grans èxits d'aquell moment, que és això, que és incoestionable, que seguim bones i tal, però eren èxits populars en aquell moment i defenestrats per la crítica. Doncs això, avatar també, va estar de fenestrada i va ser exitat i tal i qualsevol. Per això dic, per això dic, per això estic... No m'ha demanat ningú. Bueno, què més? Va passar la gala. Ja està. Més o menys va anar per aquí la cosa. Jo... Dintre l'apartat d'esqueses sorpreses, hi ha aquest de la Lupita, en com favor de Jennifer Lawrence, i n'hi ha una altra, que potser li interessa menys gent, però a mi em va sotendre molt. Ja sé què et diràs. El documental. Sí senyor. Sí senyor. The Act of Killing, havia fet un carreron bastant impressionant durant tota la temporada. I tant, i tant. Perquè més explica un tema molt gordo, molt intens, i d'una manera molt salvatge, gairebé. És un documental que et deixa... Molt intel·ligent. Sí, sí, sí. Fet de manera molt intel·ligent. No, no, em sembla una gran, grandíssima pel·lícula. I semblava que se l'havia d'emportar, i no se l'hi van portar, se l'hi van portar una altra pel·lícula, que també és molt bona. A mi em va agradar molt també, que és... És veritat, és veritat. No crec que... fenomen el Sugarman, no? No, això no m'ha dit, que no crec que... que repateixi, però bueno, sempre pot ser. Jo què sé, sempre pot ser. Aquestes dones no vindran al primer graçau, llavors el favor del públic hipster no el tindran. Però tampoc van venir, no? El Sugarman al final no va anar. Bueno, en principi ve d'anar, i després... després va dir, no, que soc el Sugarman. Que estic trogat. Que estic desaparegut. Però que havia d'anar. No m'he fet bé, que molt guais el seu dia. No me conocíais antes, ahora no os plippéis. Estaria guai que ara els organitzadors del primer graçau diguéssim, David o l'Àxito, de los Oscars, de Twenty, Fit Forums, Tardom. Vamos a traer a todas estas corestas, que la pel·lícula va de corestes de música... bueno, del 60 fins ara. Aquestes veus de fons, que de vegades no aparen molta atenció i que han de ser reivindicades, doncs és el que fa aquest documental reivindicar-les. Les d'Assister Act. Vindré a ser les d'Assister Act. Doncs que estaria guai, que diguéssim. Concierto de las chicas de Twenty... Junto Arca de Fire. Ara els hipsters, ara sí. Bueno, poca conya igual, els Arca de Fire són tanta gent que algú del grup d'Arca de Fire s'ha sortit de la pèlida. Bueno, doncs és una altra de les sorpreses d'alguna cerimonia, doncs això que va tenir ni una sola, una part d'aquestes dues, per mi, i que ja podríem anar archivant. Sí, sí, ja està. L'any que viene va ser Justícies, marca academia. Exacte. Ara tenim tot un any per dir, això dels Oscars és un crec, un caràcter, un xiquet, i poc a poc anar canviant fins al moment del dia abans de la gala que estarà allà, veient tres pel·lis de vides... Me falta estar, estarà millor. I ja està, una recopi. Tornar és com un loop. És infinit. Bueno, deixem aquí, si et sembla, ja està l'any que ve. No m'agrada música de Carles, vinga. No m'agrada música de Carles, vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Bé, m'ho vull, ja podeu anar callant, blues hour des de rave tapes tornen als... escosessos. No em sortia la paraula, són de Glasgow. Doncs amb un álbum que els torna a confirmar com a relleix absolutos del Post Rock. Si el Post Rock està acabat o no, doncs ja és cosa vostra. A mi encara em tira el Post Rock, m'agrada, m'agrada. Acabem el programa, queden 3 minuts i mig, però no voldria acabar sense... Ai, oh sí! Ai, què faig, què faig? 3 minuts, puc explicar-ho? Sí, va, una altra de les novetats com i queres de les últimes setmanes és la que ens porta l'editorial Aleta. Ens aporta unes quantes novetats, de les quals ja us parlarem, però una d'elles és Victoris, que és una sèrie oberta per Michael Ebon Oemming, que és aquest senyor que sembla que ha escrit literatura de ciència ficció, però en qualsevol cas el coneixereu per coses com Red Sonia, Estatator, i, sobretot, el coneixereu per fer per encabar-se de la part graficada Powers amb Brian Michael Bendis. Aquí, a Victoris, el que fa aquest senyor és exercir d'autocomplet i escriu el guió i dibuixa. Ens porta, Aleta, un primer volum recuperatori de 5 números d'aquesta sèrie, que és una sèrie de Dark Horse, i com a tal, com a sèrie de Dark Horse, doncs és una sèrie bastant macarra, bastant violenta, bastant xunga, bastant adulta, xunga només, però és adulta, i és una història de superherois, d'un grup superheroi que són aquests Victoris, que tots tenen un cert passat, una mica obscure, i concretament se s'entra en un d'ells i té un passat molt obscure, una mica obscure, sinó molt obscure. El que fa el Michael Abernwemmig és construir una història també de tintes, una mica negros, una mica a mig camí entre el superheroi i el thriller així, és que no sé si dir que és gènere negre, però és un thriller urbà bastant xunguillo, però en fi és un còmic molt rapidant, molt divertit, que es llegeix en molta comoditat, i que enganxa, que deixa ganes de més. És una sèrie oberta que no sé fins on arribarà, no sé si encara segueix oberta, però aquest primer volum que es diu Marcado, jo crec que ha deixat les cartes sobre la taula, i la veritat és que pinten molt bé. Sí, sí, pinten molt interessant, còmic de superherois, amb personatges ben definits, amb personatges que tenen passat, que tenen dubtes morals, i que fan coses no sempre boniques, de vegades una mica reprobables, com els grans superherois, els grans superherois sempre tenen dues cares, una cara més lluminosa i una cara més fosca. És el cas d'aquests victoris que ens arriben de la mà de Leta, i que es converteixen en una de les novedats importants de les darreres setmanes. I amb ells, em sembla que ja ens podríem anar acomiadant, tu què dius? Ens acomiadarem, mira, dic ràpidament una cosa, no parlarem de la pel·li, però la recomanem, o boi. És veritat, aneu a veure o boi, que és una esmenada la Nobelback Se fué a Alemanya. És veritat, és veritat, però m'agrada la frase, la Nobelback Se fué a Alemanya. I és una pel·li molt xula, sobre un jove que va com a rebel de cinc causa per la vida, perdint de trenes, de buscar cafè i trobant alcohol en el seu lloc. Una pel·li molt interessant, us farà pensar. Molt xula, reminiscències novelbackianes, bodialenianes una mica. Gimshermussianes, també. Gimshermussianes, sí, té de tot. Davut de Jan Oleg Erster, que és un director alemany que s'han portat bastantes a l'Annaz. Sí, l'hivern de l'any alemany. Vale, doncs aneu a veure la partida demà. Moltíssimes gràcies per ser a l'altra banda. Gràcies, Carlos Jacomeli. Gràcies, Xavier Rodin. Gràcies, Carles, de la ràdio. Gràcies. Et tindrem cada setmana i em parlarem. I gràcies a vosaltres. Adeu. Doncs un dijous més aquí al Babilònia, tots plegats, ens falta el David, però en canvi, estem a l'esquem d'estar, també, no? Vull dir, paga fi a cap del cinc, a fer gairebé un ple amb la Rosa. Hola, què tal? Molt bé, sí. Hola, què tal? Hola, què tal? I el Jaume. Hola. Hola. Com a tot. Bé? Sí? Sí, sí. Fantàstic. Avui estem tots molt contents. Sí? De veritat. És un dia... Sí, de celebració. De celebració. De celebració. De celebració. De celebració. De celebració. De celebració. De celebració. De celebració. De celebració. De celebració. De celebració. Ara, jo sé l'efecte que puc haver fet amb vosaltres, però no sé, ben bé. No, no em sembla que no ho explico bé. A veure, a veure, explico, explico. Jaume. Rebovina. No, que sé l'efecte que he tingut, l'alegria i tal, però no sé l'efecte que jo provoco. Home... No t'hi surts, però ho has dit que no ha tingut. Una persona entrenyable, entrenyable. Si has provocat racions positives, vols dir... Vol dir, oi? Que ets bo. Perquè si la gent que no és estimada... Diu que rebem el que donem, no? Exacte. A tu saps això? Sí. Estàvem esperant en candeletes, aquí. Estàvem aquí. No sé si n'hi ha cap d'escoltar, oi? Ah! Aquí. Hem de dir que sobretot elles, eh? A veure, jo feia una abraçada, però elles et volien abraçar molt més, eh? Una abraçada. Déu-n'hi-do com a abraçar. Ai... Com a abraçar el soci, eh? Ah, el soci. Ets escut, també fa una abraçada, guai. Gràcies. És que, si no, si no n'estim entre nosaltres... Que... Hem de reivindicar el carinyo. No ha pensat d'estimar els altres, oi? Això mateix. Molt bé. Doncs avui que estem així, no és molt contents i molt animats, doncs avui tenim moltes coses que a parlar. Començarem amb el món de l'art amb l'Ecorbussier, la Rosa i jo farem aquí una presentació magnífica d'aquest bon home, d'aquest arquitecte famós. De literatura tenim dos llibres, el tu i jo del Nicolò Amaniti i el reencuentro de Fred Jullman. El Jullman ens parlarà de l'Almanac, punt. No direm-lo del cordill. Ja ho he dit, veus? Ja ho he dit. No cal por un imatge. No, no, no, ja ho deixarem d'aquesta manera. Tot seguit, la Rosa ens parlarà d'un musical, de pel·lícula, el que és el... Perdó, la Coral Jove de Sant Vicenç. Farem esment d'un documental, de la Conferència de Victoria Camps i cinema, que és una mica la part important del nostre programa, Òscars, pararem de Nebraska, pararem de la Bama Monroe, de Blue Jasmine, també nominada, d'una pel·lícula que jo no coneixia, que es diu Jove i Bonica, jaume. Cada no va conèixer ningú, gairebé. Per això vull dir que és una gran novetat que tenim aquí i la gran estafa americana, que també és la gran pel·lícula d'Òscars d'aquest any, que ja veurem si somareix o no somareix. Tindrem el recordatori a Paco de Mofia, que ahir va morir, i que, doncs, me l'ha donat d'acord, no a Cancún, no? Estaven comentant-ho amb tots plegats, però es basa, diguem-ne, amb la Rosa, que l'ha colpit bastant, perquè és una pena... Sí, una pena enorme. Totalment, no? Jo crec que és un dels millors guitarristes d'aquest país, segurament a la dubta, per no dir el millor, crec que dels últims anys, no? Perquè no solamente fèiem flamenc, que ho bordava absolutament, sinó que... que ho bordava, volia dir. I, per fet, ja has col·laborat amb Paz Metheny, amb la música rock, fins i tot, amb Brian Adams, fins i tot el tocat de guitarra, no? Polifacètica. Polifacètica, el 100%, no? I ha estat una sorpresa, no? A més, una persona jove, amb 66 anys, que això li queda molta vida pel davant, molta carrera encara per fer... Doncs sí. Doncs escoltarem entre dos aguas, en seu gran clàssic, de l'any 74, exacte, i ara intentarem, per què mig, comentar una miqueta això. Bé, parlem de la corbossia Rosa, eh? Fem la part de... Sí, sí, comença, comença. Començo una miqueta. Bueno, a veure, el que abans de rem de comentar, bueno, el corbossier, és potser una mica fer un comentari genèric, però vull dir, aquest senyor, realment jo crec que va ser l'inventor de les cases, on vivim avui en dia, a la filla que fa això. Tenia aquesta idea, no?, amb una època que estem parlant de principis de segle, bàsicament, va crear un format, que és el que es va anomenar, podríem dir, la casa racionalista. És un concepte més genèric, no?, no és com a tal, hi parlava de la casa purista, de la casa dominó, uns formats determinats. El concepte del modular. Del modular, exacte. I sobretot el concepte de les cases amb una alçada concreta, amb el modulor que comentàvem, vull dir que... Sí, modulor, exacte. No, no, és el format de dos metres i 30 picos, perquè abans les cases tenien uns sostes molts molals, una mica a l'equiparà l'alçada humana, el que seria l'arquitectura on tu vius, el teu espai. Encara que hi parlava de la casa, com la màquina de viure, és a dir, recorda aquest concepte que apareixia de forma constant, perquè hi vincula moltíssim amb una època de venguards, on el futurisme, el tema dels cotxes, i l'encantava els cotxes. I a partir d'aquí, feia aquesta vinculació, no?, és com aquella època marineti va dir, és més maco, un automòbil, perdó que la victòria de la samotràcia, no?, va fer aquest comentari, com tenia en compte que, per dir-ho d'aquesta forma, que la màquina estava tenint una importància molt marcada a principis del segle XX. Molts dels seus edificis, que posteriorment es veuran com el que seria de la unitat d'habitació o de Marsella, tenen forma de buc, de baixell, ho dic perquè, el que veiem, no vull dir que hi ha coses que ell vol imitar d'aquestes màquines de vapor, aquelles màquines posteriors i electròniques, vull dir, tothom necessita de qüestions. Bàsicament, clar, té diferents facetes, una faceta més tradicional, inicial, lògicament, i posteriorment va iniciar aquelles cases blanques, de la villa saboll, te'n recordes? I a partir d'aquí comença a introduir novetats, amb un text que es diu als 5 punts de l'arquitectura, i planteja una serie de necessitats, per exemple, el fet de col·locar les cases sobre aquests pilotis, sobre aquelles columnes, rodonetes, perquè hi hagi, per un costat, un format de ventilació de la casa per sota, i per poder col·locar els cotxes. És aquesta vinculació de la casa amb la màquina... Funcional, amb la tope, amb el pàrquing, dins... Exacte, el que avi en dies fa, vull dir. Sí, o els cotxes, o per relacionar-se, per xoplogar-se de la pluja, per tota una miqueta, esportxos, i la idea de la idea de les porxos. O els sorreos de Galícia o del nord d'Espanya. També deu ser perquè la humitat del Terres... Exacte, perquè estem parlant d'aquest senyor, era de Suïssa, vull dir, i si treballava més aviat cap al nord, llavors allà sí que era bona idea, una mica deslligar del Terres, i jo crec que és una de les seves grans característiques. Una altra cosa molt curiosa. Estruir en oritzum tal. El terriar tendència a construir molt en oritzum. Exacte, i llavors el que també feia és el tema de les cases, les cases com a villa, com a tal, el que feien era fer l'escala i fer el passeig arquitectònic, que era fer l'escala de pujada per als diferents pisos, però fer unes rampes... Per pujar, per costat. Per pujar a costat de les finestres, perquè ell obria molt els vanos de la casa, a partir d'aquesta manera, i es convertia tot en una mena de gran finestral, on vinculava el paisatge extern i l'introduia a la casa. És una cosa que avui en dia encara els arquitectes modernets diuen, no és que vincules amb obres a aquest finestral tan gran.