Fluzo

Fluzo del 23/4/2015

Episode Transcript

Bona tarda a tothom, bon vespre dels 8 i un minut. Estem al condensador de Flúthor una setmana més en aquesta dia de Sant Jordi, que no ha colat la meva petició de fer festa avui, que és el dia nacional d'aquest país greu. Doncs no em van dir que havia de venir a treballar. O sigui que estem un dijous més disposats a parlar-vos una miqueta de novetats culturals, ja sabeu. Tenim algun còmic, tenim alguna pel·li, tenim alguna cosa a algunes cosetes de les quals us parlarem durant la tarda, durant aquesta propera hora, i una cosa a la qual no parlarem són llibres. Precisament perquè... ni que avui sigui el dia de Sant Jordi, ja portem moltes setmanes sense parlar de llibres, tampoc passa res. Tothom parla de llibres avui, així que tampoc us arniareu. De totes maneres tenim algun còmic preparat per vosaltres, per recomanar i tot això, i com que de setmana ja sabeu que us oferirem aquesta mena d'informació. De totes maneres, va, com que avui és dia de Sant Jordi, podríem fer una cosa, podríem sortaixar precisament un còmic. Tenim un còmic que es diu L'Arabi del Futuro, i en vam parlar fa 3-4 setmanetes, una proposta de salamandre gràfic, la derrera... proposta de la derrera novel·la gràfica de Riatsatuf, que, doncs, escolta, per què no la podem regalar? Doncs qui no ho sé, que us sembla si la primera persona que truqui, o d'entre totes les persones que truqueu, d'entre tota la massa de persones que truqueu, o com aneu algun llibre, ja que estem al dia de Sant Jordi, el dia dels llibres, doncs, escolta, truqueu-nos. O com aneu un llibre, o ens digueu quins llibres us han regalat, o quins llibres us han regalat vosaltres, o el que sigui, i escolta, us en porteu per la cara aquest L'Arabi del Futuro, que ja us deia això fa unes setmanetes quan en vam parlar, que era una de les propostes rellevants d'aquest 2015, en matèria còmic era, ja sabeu, 93-372-361 truqueu. He regalat aquest llibre, o m'han regalat aquest altre, o volia que em regalessin aquest i m'he quedat sense. Doncs ho dieu i té bé a qual canto, vull dir, que això va així. Dit això, tenim el barri? No, tenim el barri. Ai, qui ho deu passar amb aquest noi? És un misteri. Ja sabeu que cada setmana fem la secció de televisió, de la sèries del barri, el gent del barri, i, bueno, el noi li agrada oferir uns certs suspens en forma de no saber mai si tindrem la seva secció. Normalment m'ha vist una mica abans, però ara el Jordi em diu que no aconsegueix contactar-lo. Bé, està bé, és divertit, escolti. Casi que fem via, i si hi ha algun moment del programa, o per exemple, barri, si no s'està escoltant, por favor, coge el telèfon. No te hagas de robar, ja sabés que te'n necessitamos, no cal que ens facis d'això. En qualsevol moment del programa, si aconseguim contactar-lo entrarà, i si no, el que podem fer és tirar via, un tema, el que tocaré ara, i vinga, passi un pit, que han tornat amb un disc, que es diu Kindred, que sona amb un tema exactament així. I the way you wake up, it's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. When we wake up, you and Gulf me in your love. When waking up, it's always done. It's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. And all you mean is someone who sees what you can't see. The things you'll never think you'll be. That's all I'll ever have to say. It's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. I get the notion that I'm almost there. I get the notion that we're getting closer. And with emotion, it could all go wrong. If I'm emotional and ruinous, all in the room would cave the fault to the ground. And keep on trying the way I could never let you down. And keep on trying, no brakes, no brakes. No brakes, no brakes, no brakes Just what we'll never do. And keep on trying, no brakes, no brakes Just what we'll never do. It's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. It's all I've ever had to say. I promise this after each moment just a kiss I promise this after each moment just a kiss Ja sabeu que teniu el xat per entrar i dir el que vulgueu o del que us vingui de gust, si heu vist alguna pel·li, si heu sentit algun disc, qualsevol cosa d'aquella cultural o no, que més dona ja posats. www.radiodefend.com Teniu el xat i ja està, entreu i parleu tot el que vulgueu. Si no vi a Telefònica també us podeu comunicar amb nosaltres 93-372-361, qui truqui i recomani o digui un llibre que li han regalat o digui quin llibre ha regalat o el que sigui, o quin llibre li feia gràcia i segur de quedar l'aparador. Tampoc és que sigui un supermega premiaco, però unes tapes a cangir, que és el que surteixem abans i no va tenir cap mena d'èxit, és per ser un còmic cortesia dels amics de Salamandre Graphic. Doncs això també podeu trucar al 93-372-361 i ens expliqueu això. Abans d'això, el Tres Vies de contacte, sabeu que teniu el correu? projectafluzoarrobajemail.com i el projectafluzoblogspot.com, on anem penjant com cada setmana us dic, anem penjant el podcast, el programa en forma de podcast, per què el recupereu quan vulgueu. Bueno, secció barri, secció tele, sèries i tot això, i amb consta que té avui material guai per parlar-ne, de moment sembla que està penjat, perquè el noi no m'està dient res, o sigui que tirem milles i parlem una mica de còmics. I avui tenim dues propostes de caire molt diferent, tot i provenir una mica de la mateixa editorial, una cosa és publicada per FFComics i una altra cosa és publicada per Spaceman Books, que és aquella petita editorial de còmics independents i alternatius, que una mica distribueix FF per aquí i que està donant covijo a grans títols d'autors que potser no tenen tanta tirada comercial, però que tenen un interès indudable. Un d'aquests, i és per el qual començarem, és Cautivo, la proposta d'aquesta editorial de Spaceman Books, que escriu en Cristóf Davidz i Cristian Doria, el de Cristóf Davidz sembla broma, però no és broma, és veritat. El seu favor s'ha de dir que no és anglo sexo, aquest home, es diu Cristóf Davidz. I Cristian Doria, junts en perit aquest Cautivo, que és la història del que vindria a ser, atenció, és complicat, el primer fugista documentat a la història de la humanitat. Un fugista, segons expliquen, és un senyor que li agrada exactament això, fugar-se, però no és que li agradi fugar-se, sinó que té una patologia mental que l'impulsa a fer exactament això. Un tècnic al Palabro científic d'això és dromomania, és una dolència psiquiàtrica, que consisteix exactament en això. En tenia episodis, en els quals per la noció de la realitat tens com una mena de trance i te'n vas per all a voltar, surts del país, marxes i ves a saber on acabes, després tornes en tu al cap de unes hores o uns dies i et trobes allà a mig del que ens sabeu d'on, sense saber ben bé com has arribat. Bé, doncs, Cristóf de Vig i Cristian Duriel que fan el cautivo és documentar la història d'Albert de Das, el primer fugista, la primera persona que es va documentar que tenia aquesta malaltia psiquiàtrica, que va passar a finals del segle XIX, concretament als anys 80 del segle XIX, i el que fan és explicar la història d'aquest tio i a través d'ell explicar una història de la identitat d'un mateix i una mica d'aquestes persones que no troben un lloc al món, que són incompreses i que fins i tot una mica són incompreses per si mateixes, perquè si bé aquest senyor està insertat en una comunitat científica mèdica que l'està investigant, ell mateix és el primer que no reconeix, que no sap qui és, que no sap què li passa, que no entén una mica de què va tot això. La veritat és que és un personatge molt interessant, molt potent i que els dos autors, tant el Cristóf David, com el dibuixant, que és el Duriel, l'aprofiten molt i molt bé per construir una història molt sensible, molt propera, amb un regrafons dramàtic i trist, però alhora també amb un cert punt optimista. Perquè aquest senyor no és un alma perdida, no és un personatge que estigui condemnat a l'ostrecisme, sinó que és un senyor que intenta tirar endavant i descobrir-se si mateix per intentar superar aquesta malaltia. Al voltant d'ell hi ha tot això, com us comentava, tot el que aquesta comunitat mèdica que l'investiga liderada pel doctor Felipe Tissier, que és el senyor que es va encarregar de tot això, de posar en fesina aquesta malaltia i fer notar que existia, i una mica documentar-la i tota aquesta història, amb la qual cosa el que fan els dos autors, que per cert ja estàvem publicats en aquest país, això m'agradaria dir-ho. Com la Línea de Fuga, en el cas del David i com la gente honrada, en el cas del Durier, va dibuixar un còmic bastant xulo que es deia la gente honrada. Hi ha un dibuix molt clar, molt diàfan, un dibuix com molt europeu, molt francès, molt afrancesat, diria, amb un blanc i negre, com molt suau, i que tampoc aconsegueix fer-te sentir un dramatisme molt real i que toca de peus a terra, s'escapen cap a un altre lloc i transmeten unes sensacions i una sèrie d'inputs de caire, doncs això, més sensorial, que la veritat és que eleven el còmic per damunt de la simple crònica de una malaltia. És un còmic això, que et fa sentir coses, et fa sentir trist, et fa sentir content, et fa sentir que és lo important, i penso que és un d'aquells còmics que és molt bonic de veure, perquè només obrir-lo ja l'estil de dibuix i la narrativa dels autors és realment de primera. És una de les novetats de ECC, la primera que us portem aquesta setmana, via Spaceman Books. Sentim una mica de música i tornem a la següent, va. Una altra redorna, jo diria que aquest encara més sonat, tot i que potser el grup en si tampoc és que hagi tingut una gran acollida, mira que ha tingut una carrera llarga, però jo penso que és un d'aquells grups que mai han triomfat el que havien de triomfar, però en fi, pels fans de Bill Tuspill, que són qui sonava, estic segur que és una notícia molt bona, el fet que hagi tornat, tot i que més o menys han anat publicant discos en regularitat. Però en fi, en tercer etmunt, que és el seu darrer àlbum, sona igual de bé que sempre, i té conteremes com aquest living zoo, que ja heu sentit que sona una mica més popero, si algú els coneix haurà sentit que sona una mica més popero del que acostumaven a fer. I em sembla que, ah, aquesta musiqueta que sona, tira, tira! Mare I, què passa? Dime tu opinion, és massa llarga la sintonia o no? Que no, que no, que no, que a mi em sembla que no. Ja sé que cada setmana et pregunto poc el mateix, però és que jo la tira Jordi i la veig com... Donde la paras? Com moltíssimo placer, ja és que no, clar, no la podes parar, una vez las empezaba ya no la podes parar. Vale, pues de momento sí se queda. Què tal? Felicidad de Sant Jordi, por cierto. Felida de Sant Jordi. ¿Habéis telebrado algo por ahí? Yo, como estoy prácticamente todo el día en el trabajo, no te has enterado. Pero sí que se ha regalado un libro y le fería el libro aquí. Seguró que en la calle la gente está ahí frotándose el cuerpo con... Hombre, con señas no, tampoco iba ahí, pero te va libros ahí todo el mundo. Cerebro, comida para el cerebro y eso, no? No, no, sí, sí, sí que se usa aquí también. Què tal, com libros a parte, trae series, oi, a més... Tres series, tres series. Hay un estreno potente... bueno, potente. Sí, sí, vamos a... Sí, ya vemos lo potente, vale, pues potente. Eso es, ya llevamos un par de programas que... O sea, hacer un par de programas hablamos de seres españolas, porque este ha llovido como muchos trenos así de serían viciosas. Sí. Y una de las series que se gestó en muy poco tiempo, porque desde que le anunciaron que estaban creándola hasta que se ha emitido, ha pasado muy poco tiempo, ha sido Vis-Avis. Vis-Avis es una serie de globo media para Antena 3. Y cuando anunciaron la creación de esta serie, todo el mundo dijo, vale, ahora es de New Black a la española. Sí. Pues sí, pero no. O sea, Vis-Avis es una serie que sigue a un grupo de mujeres en la cárcel de mujeres. Y pues tenemos una protagonista que no cree que pertenece a ese mundo, que por amor ha cometido errores y termina en la cárcel. Y todo esto sí que nos puede recordar mucho la historia de Piper en Orangis de New Black. Hombre, nos puede recordar mucho. Creo que es ser un poco suave, ¿eh? No, sí, sí. Pero bueno. O sea, el punto de partida es idéntico. Incluso las motivaciones del personaje y todo son muy parecidas a las de Piper. Pero sí que es verdad que Vis-Avis consigue... No se centra tanto en la comedia, sino más en una especie de thriller. Y, oye, le funciona. Creo que es un serie muy parecidas en paquetes. Sí, en concepto. Pero una vez las estás viendo, el desarrollo de la serie y demás tiene puntos comunes, pero sí que es otro rumbo. Sí, pero yo creo que esta reflexión la hace un poco partiendo precisamente de esta base, ¿no?, de la base de, vale, van a ser iguales. Entonces veamos que la diferencia. No sé si me lo explico, ¿eh? O sea, el paso medio vacío, el paso medio lleno. Exactamente. Puedes buscar... Hostia, esta serie tiene algunos puntos parecidos con Aurensis de New Black, pero en este caso, yo creo que lo que tienes que buscar es puntos que sean distintos a Aurensis de New Black. No lo creo, de verdad, tampoco. Como series, las sensaciones que me producen son totalmente diferentes. El tono es un poco distinto. Y más que el tono, es lo que va a marcar al final cómo va a ser la serie. El tipo de tramas y todo se basara en un tono. Y los puntos comunes, es decir, este plano me recuerda Aurensis de New Black, esta situación me recuerda Aurensis de New Black, pero lo que nos están contando en definitiva son otros derroteros. Sí, es un poco distinto. Entonces, yo prefiero verlo así. Y además, el que se basa en un serie famosos estadounidenses para hacer sus propias series no me parece tan poco malo. Ah, no, no, no, no. A ver, atención, hay que poner las cosas claras. Amigo, un remake de por sí. No me parece una cosa mala. Creé que los remakes son el infierno. Yo creo que no está mal tomar un producto preexistente y reinterpretarlo siempre, que no vuelvas a copiarlo exactamente igual. Lo que pasa es que, en este caso, si no, igual me cuelo. Pero yo diría que, a 3,5, se ha llenado bastante la boca diciendo que no tenía nada que... que sí, que partía un poco de aire, pero que luego era totalmente distinta. Yo, de momento, la veo toda muy igual. A mí me pasa completamente diferente. Me pasa justo lo contrario, que no la veo tan igual. O sea, sí que veo un mismo punto de partida y unos apoyos sobre los que construir tu historia, pero sí que me parece muy diferente. Todo lo que hay es que, a 3,5, lleva un par de semanas luchando mucho contra eso, porque allí abajo, la serie está aseudó la adaptación de 8 apellidos vascos, se ha inchado también a decir que no es 8 apellidos vascos, que no quiere serlo. La verdad es que no lo es y ojalá lo fuera. Es un poco el mismo caso, como concepto previo. Sí, porque llevan dos series, son sus dos últimas series de estreno, y a las dos les han echado lo mismo, pero es que hablando del ministerio del tiempo, antes de verla a todo el mundo, decía, es Dr. Hu, o sea, están copiando Dr. Hu. Y no. Yo sé, sí que me parece que cogen puntos de partida muy similares a otras series, pero luego yo creo que... Estamos hablando de un piloto, ¿eh? Sí, desde luego la serie es estreno el... Lunes. Lunes. Y bueno, pues todavía no han hecho el segundo. Ya veremos, ya hablaremos más, pero bueno, de momento... ¿Esto puede ser perfectamente cuestión de lo que dices? A ti te ha parecido que hay pocos momentos en los que se difiere de Orelches de Nolac y había sido justo al revés. Igual la cosa no es... La precipción a verla también. Sí, eso también, eso también. Todo el mundo tiene la suya y es incuestionable. Lo que pasa es que igual tampoco me he recordado mucho, o sea, me he recordado muchísimo a Orelches de Nolac, pero lo que no me ha recordado a Orelches de Nolac igual me he recordado otras ficciones, o sea, otras coses. Es decir, viendo la serie no me ha dado la sensación que contara algo nuevo, o sea, no me ha contado... No, no, no, no. No absolutamente nuevo. Si no venía de Orelches de Nolac, a lo mejor venía de alguna cosilla, de alguna reminiscencia de Prison Break, y si no alguna cosilla de cualquier ficción... No inventa nada. Exactamente. Lo que hace lo hace bien, porque lo hace muy dignamente. De producción está muy, muy bien. Sí que es cierto que las reclusas van con uniforme, que la cárcel parece sacada de Star Trek. Tiene detalles que sí que son, pues eso. Bueno, estàs van de amarillo, no? Yellow is the new orange un poco. Pero... Y el tratamiento del color un poco juega con esto, ¿no? Es todo como... Sí, yo leí en Twitter el que decía el director de fotografía de... de Vis-Avis, era muy fan de utopía. Mira, estaba pensando justo lo que yo no leí esto, pero... No sé por qué. Es que la amarilla en utopía marca mucho... Sí, sí, sí. Aquí también. No tiene una paleta de colores tan marcada, tan bestia, como en utopía. Está tan saturada. Exacto, es mucho más oscura. Pero el amarillo no solo en los trajes de ella, sino en toda la atmósfera, sí, incluso en la cabecera y tal, juega un papel bastante importante. Incluso el canario tiene un canario al principio del capítolo, la protagonista rubia... Exactamente. Que no es que sea rubia como Piper, es que es rubia por el tema del amarillo, que si no lo habrían hecho Moreno. Pero bueno, en fin, por lo menos a nivel de producción, que es lo que comentas tú, me parece a mí, yo estoy contigo, es impecable en este sentido, sí. Sí, además, viniendo de Globomedia, que, por ejemplo, Globomedia fue la productora que... que adaptó cheese. Hombre, estos son los... Son los mismos, en todo el mundo se sorprendía mucho de que esto salía en una serie muy digna, siendo la productora que son. Sí, la verdad es que sí, bueno, luego la dignidad la ponen guionistas y directores, pero bueno... Quín pone el dinero. Aquí el enfoque primero lo pone la productora. Globomedia igual me cuelo, pero no es la productora de Emilio Aragon, o que había sido de Emilio Aragon, no. Ay, pues no lo sé. Me dice nuestra secretaria que era presidente de Globomedia, Emilio Aragon. Sí, bueno, con... Es que, a ver, por ejemplo, allí abajo, y el príncipe, que son dos seres que se enfrentan la noche del martes, si no me equivoco, son las dos de la misma productora. Entonces, aquí los... los productos vuelan. Ah, ah, esperate, ¿se hace la competencia dos productos de la misma productora? Sí, sí, sí, porque la productora, se lo vende la cadena y luego la cadena hace lo que le halan y la se enfrenta. Claro, la competencia real no es de las productoras, obviamente, entonces, la noche del martes tenemos dos series de la misma productora enfrentadas. Ah, qué curioso. Y avís, avís, qué le han puesto, porque, claro, estas cosas siempre funcionan muy de... pues, de contraprogramar, ¿no? ¿Dónde me pones esto? Sí, pues... Justo, ahir a 3.30 ha cambiado bajo suspecha la serie sobre la niña desaparecida i demás, a los lunes, para enfrentarse con el ministerio del tiempo y con la voz. Pues, esta semana se determinó la semana... la semana pasada bajo suspecha y decidieron meter vis-à-vis en ese hueco y se ha enfrentado al regreso de la que se avecina. Madre mía. Que la que se avecina es una serie consolidada, que tiene gran audiencia y vis-à-vis ha conseguido superar en números espectadores a la que se avecina. Ensear, enseale. O sea que queda un poco por debajo, pero es cuestiones de duraciones, esto. Vale. Sí, esto lo habíamos hablado ya. Yo sigo sin explicármelo, como una serie... Una serie en la que se avecina al durar más tiempo, ocupa más ser que una serie, como vis-à-vis, que duraba menos. Son cuestiones muy raras. Sí, no, supongo que tiene su lógica, pero bueno, el ser... Si van a la madrugada, ya cogen más porcentaje y demás. Claro, el ser, para que no lo sepa, mide el porcentaje de personas que están viendo ese programa de entre todas que están viendo la tele. Es decir, entre toda la gente que ve la tele... Sí, la serie, se prolonga hasta la madrugada, el porcentaje de gente que ve la televisión es menos y a esa serie le cae mayor parte de la torta. Exactamente. Vale, pues así va. De todos modos también me sorprende esto, la que se avecina por muy consolidada... Precisamente, que esté tan consolidada y que no caiga, y que siga petándolo. Aquesta es una serie que ha ocurrido del factor Simpsons. La tienes a todas las horas en el TTT y pues... Yo la veo, no te lo voy a mentir. Ya está. Pues yo creo que deberías haberme mentido. Sinceramente... Pues sí, la veo. Quan dices la ves, quieres decir que la ves. Venga, voy a ver el... No, no, no, no, no, no, no soy fan y no sigo al episodio, pero si estás en la tele, lo dejo puesta. Tu la dejas puesta. Bueno, oye, tú hui millones de personas, ¿eh? Que Macarena gómez. Macarena gómez, sí. Macarena gómez, viene y se va, pero ahí sí. Però ahí está. No, no, no, no voy a ser jo que minimice el éxito de una serie como la que se vecina porque ahí están los datos de audiencia. No, no, jo desde luego. Yo he encantado, cada uno que ve lo que le dé la gana. Pero me sorprende, no dejas de sorprenderme con una fórmula. La fórmula... Yo es que te pregunto desde la ignorancia porque no la he visto, pero la fórmula supongo que ya está gastada, ¿no? Como fórmula, digo, ¿eh? Sí. Pero es que tampoco le pides más a... No, no, es una pregunta puramente por curiosidad, no va con Valicia. Quiere decir que ellos tienen esta fórmula que ya estaban explotando a lo largo de las décadas. Es que la que se vecina fue una serie que empezó como sucedáneo de aquí no hay quien viva, mismos actores y demás. No tuvo el éxito que tenía aquí no hay quien viva, se estaba muy muerta en sus inicios, pero conforme el paso del tiempo, tercera, cuarta, temporada, no sé en cuál fue, consiguió crear una audiencia muy fiel y fue creciendo y creciendo y creciendo. Y ahí está. Es una serie que empezó muy tímida, pero apostaron por ella, aguantaron, aguantaron, y ahora un excitazo. Bueno, oye, pues ahí están, triunfando todavía estas alturas. Esto es José Luis Moreno, ¿no? No, no, no, no, no. Ah, no, José Luis Moreno era la matrimoniada. Eso es, no sé quién es el tipo, pero... Vale, no, entonces no me importa qué triunfo. No, mientras no sea José Luis Moreno. Por cierto, José Luis Moreno se está hundiendo con su alfombra roja. Sí, le han cancelado el programa, pero le van a dar una indemnización. Le han cancelado finalmente, han cancelado... Alfombra roja, palas, oi? Es muy bueno este nombre, alfombra roja. Alfombra roja, ya tienes ahí el lujo. No, no, pero añadele palas, porque todavía queda como más lujos. ¡Royal de luxes! Exacto, faltaba el Royal, alfombra roja, palas, Royal de luxe. Bueno, pues ya está cancelado, ya está cancelada la polémica que arrastraba desde el primer programa, con lo cual, oye, una cosa menos de la que preocuparnos. Sí, mira, antes de dejar de hablar de 16, sí que me parece destacable que hablemos de las actrices que han escogido para esta serie. Sí, perdona, que me lleva a hablar conversación hacia otros derroteros y aquí hemos venido a hablar de misería. De mujeres. Exacto, cuenta, actrices. Sí que es verdad que han cogido a un grupo de actrices muy desconocidas, bueno, muy desconocidas. Tenemos a Mavici Bantos, que es la protagonista que se mueve mucho por el mundo de los cortos y demás. Y aquí ha habido a Nandjuan Imri. Nandjuan Imri, sí, sí. Que aquí hacía de Sublema una presa muy pasada de Rosca. Pero hablando flojito. Y pues no sé, tenemos... ¿Quién más estaba? Yo no te puedo decir, porque es que... Alba Flores. És que ni idea, te lo juro, y un poco me la creí más también porque no conocía a nadie y dije, bueno, lo hacen todas bien, y parece gente de verdad. Dices, perdona. Sí, sí, y Alba Flores, que es la hija del Flores, es el famoso, el que la palmó. Antonio Flores. Ese, ese. O sea, vale, hija de Antonio Flores. Ese es. No tenía ni idea. Pues sí, tiene la misma cara, esa nariz... Contundente. Contundente, que fils no, que eres a veces. No, pues eso. Han cogido a un grupo de actrices que no son muy reconocibles para el público general y le vienen muy bien a la serie. Te las crees, tienen una parte en la que los personajes hablen a cámara en plan documental que hay ejeros y funcionan muy bien. Te las crees. Es un poco lo que pasaba también con... No es por meter el dedo en la llaga, de verdad, pero con Norensis de New Black, que cogían todo aquel elenco de actrices que eran desconocidas totalmente. Investigas y ves que han hecho cosas. Tenían papellillos anteriores, o muchas. Pero creo que funciona por eso, porque se coge a una gente que lo saben actuar bien, pero no son caras conocidas. Que es mucho lo que hacen los británicos con sus jóvenes. Siempre cogen actores jóvenes que se identifican mucho con el personaje, aunque no sean muy buenos actores, saben escoger bien a los actores. Sí, yo creo que en este país tenemos un pequeño problema, ahí va en serio, de directores de casting y de directores de actores. Más que problema de actores y de interpretaciones. Creo que la gente que debería dirigir... Y con los personajes pequeños de vis-à-vis, te los crees. Te los crees incluso más que a los protagonistas. ¿Y los personajes masculinos qué? A ver, hay un momento doctor que a mí, a mí, yo fue lo que peor lleve del primer episodio. Sí. Porque es gratuito, es una chorrada. Bueno, hay un doctor que es un enfermo, digamos. Es un doctor en una fábrica de mujeres, es una cárcel de mujeres. Sí, un sátiro en medio de una cárcel de mujeres. No es una pelipor, es una serie de verdad. Pues no sé, pasaré cualquier hora al chiste de New Black que los hombres son lo de menos y lo que nos centraremos será en la vida de las presas. Incluso la, digamos, jefa de la cárcel es una mujer y la jefa de... Una mujer en lactancia. Sí, no, me refería al alcaide, la señora está en lactancia, que tiene una de las escenas más bizarras que he visto en la tele y eso es malo, pero es bueno. Yo me quedé a cuadros. Sí, es una escena que solo por esa escena merece ver el primer episodio, porque es que no te la puedes esperar. No, no, no, es una escena no la vamos a contar, pero está relacionada con la lactancia y con esta señora bombeándose la leche del pecho. Una práctica bastante normal, una serie pues... Un giro. Que dices, madre de Dios, ¿esto qué es? ¿Y está bien? Incluso el montaje, que es algo que en las españolas, no sé si las españolas tenían montaje, porque siempre son escenas ahí puestas... Yo creo que las graban cronógicamente. Sí, sí, sí. Corta, cuidao justo en el punto que luego esto va directamente a la idea. En este caso, el montaje, yo creo que es muy acertado. Sí, está bien. De apartados técnicos. Sí, fotografía, etcétera. Está muy lograda. Confieso que no veo muchas series españolas. Es la primera vez que tengo la sensación de ver una serie española y decir, esto es exportable, de verdad. Pero no la idea, sino el producto. Este producto podría salir... La BBC igual no, pero en un canal... En abierto de Estados Unidos. Yo creo que podría salir. Una Fox te produce esto sin ningún problema. Exacto, exacto. Incluso esto mismo lo doblas y no porque ellos no doblan nada. Ellos te vuelven a poner actores nuevos. Exacto, pero quiero decir que, así como el Ministerio del Tiempo me parece una gran serie... Sí que es una gran serie, pero al final pierde un poco el... no es muy espectacular. Exacto, exacto. Es más el trabajo de Giron. Sí, y es una serie que la ves y dices, es que es española, no se puede escapar de ello. Es española, ya está. En cambio, Visabilles, pues oye, no, hay facturón. Muy bien, muy bien. Bueno, vamos al segundo episodio, veremos si todas estas buenas sensaciones se confirman o es una serie con muy buen piloto, pero un desastre después. Bueno, si las sensaciones buenas se confirman, aquí puede pasar una ecatombe mundial, a nivel seriéfilo. ¿Te acuerdas de septiembre de 2004, cuando estrenaron los... El mítico 2004. Ese año en que estrenaron los y habían un montón de series que ya i van tirando, estrenaron algunas series más. Y hubo que haya especie de boom de que las series existían y que había calidad y tal. Imagínate que esto es el... Imagínate que el Ministerio del Tiempo es el lost de las fricciones españolas. Este año, ya te digo, a tres y media ha apostado muy, muy fuerte por el mundo de las series. Está creando el incidente que era aquella serie que dijimos con... con Marta de Tura y... ¿Cómo se va a explicar? La Magical Girl. Barbaraleni, correcto. Esa serie de ciencia ficción, con Ingrid García Johnson, Verónica Chegui... Sí, sí, sí. Nivelón interpretativo y... Que el resto venga con... Que acompáñe. Y es que además, a tres y media tiene su gran baza, que yo creo que es muy peligrosa, que es esa serie producida a medias con la BBC. Que es Refugiados. Ah, ahí está. Esta serie ¿qué pasa? ¿Se va a estrenar alguna cosa? Hay alguna promo, creo que va a terminar en la sexta, en vez de la tres. Pero es que es muy difícil vender una serie. Que vale, está grabada en España. El capital es español y de todo. Pero es que son actores no conocidos para el público español y encima está grabada en inglés. Ya, será un poco nechicha ni limona, ¿no? ¿Le patine para mí? No sé. Bueno, ya veremos. A ver si, en cualquier caso, a ver si esto es el germen de, pues no sé, un fandom español y a ver si la gente empieza ya en las redes sociales a hablar de ello. El Ministerio del Tiempo a nivel de fandom lo ha petado. Sí, sí, sí, por eso digo, a ver si no se queda en esto. Es decir, siempre se ha hablado de la ficción española en redes sociales, pero un poco para destruirla. Y el Ministerio fue una de las primeras... Vamos a tener que crear una carpeta sólo para ser españolas. Qué curioso. ¿Quién nos lo hubiera dicho hace un año? Yo estoy muy contento, ¿eh? A ver, a ver si es cierto y la cosa tira y podemos tener un panorama... Pues, oye, sano. Alegre, de ver la televisión. Exacto. Vale, pues, oye, aquí nos quedamos con Vis a Vis la semana que viene a ver si la cosa pues sigue viendo popa. Vemos que tal. Y más series, oye, que siempre estamos abiertos a tus nuevas propuestas. Eso es. Muchísimas gracias, un abrazo muy grande. Hasta luego, chao. Y pues, que no es una cosa que no ha estado. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. Erran, nenes! Erran, nenes! Erran, nenes! Erran! I just got me This is the party now This is the party El cant i el llibre El abamaxecs Sound and color és el nom del seu darrer album i aquest tema tan vibrant, que sentíem, és el llibre Gimmie All Your Love Hem tornat als alabamaxecs i hem fet un disc tan xulo com l'anterior i l'anterior era molt xulo Bé, havíem deixat una mica en suspens el tema dels còmics, perquè deia que hi ha un parell de novetats via ECC, l'editorial FCC, n'hem parlat d'una, i ara tocaria parlar de l'altra, que ja us comentava al principi, és totalment diferent, radicalment oposada, aquest cautiu del qual us parlàvem fa una estoneta. La cosa es diu Gilgamesh II, o Gilgamesh II, i és una història rescatada de Jim Starlin. Jim Starlin és un d'aquests autors reverenciats, i bé, amb una legió de fans incontable, també, té alguns detractors, però, en fi, jo crec que aquest senyor acumula més fans que no pas gent que l'odia, i és un tio que durant els anys 80 va dedicar-se a escriure molts còmics de caire còsmic. Faia moltes aventures, doncs, a l'espai, el que de vegades es coneix com a espai s'opera, no? Aquestes mega aventures d'acció amb personatges estrembòtics i amb personatges de tots els planetes i de tots els mons lluitant en enormes batalles i tota aquesta història. De fet, aquest senyor s'ha encarregat molt, sempre que ha treballat a Marvel, exactament això de totes les audicies i totes les apopelles còsmiques que ha volgut muntar a la casa, per exemple, és el senyor que va tractar més a Thanos, aquest personatge, que és com una mena d'eux... ultrapoderoso, ultradestructiu, que, per cert, em sembla que sortirà a la nova pel·lícula de Los Vengadores, que s'estrena, doncs, em sembla que a divendres tis dijous, de la setmana que ve. Bé, doncs, James Tarlin va tractar molt a Thanos, va tractar a Warlock, que és un altre personatge de Marvel, o el capitan Marvel, que és un altre personatge de Marvel, és autor de la Sagadela Infinito i, sobretot, és autor d'una cosa molt personal que va fer durant els anys 80, que es deia Dread Star, doncs que era exactament això, una apopella còsmica protagonitzada per un tio que era una mena de cowboy especial, una cosa molt influenciada per a Star Wars i per a tota aquesta història. Bé, doncs, aquest caldo de cultius, James Tarlin produeix, escriu i dibuixa l'any 1989, aquest Gilgamesh II, que és una història que es publica en quatre entregues i explica com una rasa alienízena ha de salvar, ha de, diguem... bueno, sí, salvar la seva espècie llançant a un altre planeta dos especímenes, a dos sujetos. Però el robot que s'ha d'encarregar d'aquesta feina la caga i enlloc d'enviar un espèciment macho i un espèciment embre, doncs enviar dos espècimenes macho amb l'encolcosa, automàticament, a ràdica aquesta priva de qualsevol possibilitat de superviadència, aquesta rasa. En qualsevol cas, són llançats a l'espai, aquests dos personatges i a terra anar a la terra. Es perd una mica la jungla i no se'n sap massa res més. I l'altre es converteix en una mena de Salvador de la Terra, en el que vindria ser una mena de paràbola del mitjament de Superman, que no deixa de ser una paràbola, una mica, de Jesucrís, no va dir el mitjament de Jesucrís, de Jesucrís, però bé, el còmic, diguem-ne, segon dot, acaben per uns altres derroters, que comença com una mena de Superman, una mica, però de seguida se'n va cap a un altre lloc, perquè aquest Gilgamesh, aquest personatge, el que fa és convertir-se en una mena d'eïtat, un Salvador, un Masías que ha hagut a la Terra i es converteix en un dictador automàticament, en una mena de ser to de poder o sol, que és una mica qui regeix el gran govern de la Terra. És a dir, el senyor Aki Tothom ha de rendir pleit, si hi ha una mena de governant totalitarista. Què fa a James Tarlin? Doncs d'entrada, fer una petita crítica, una petita visió de tots aquests règims totalitaristes, i fer una setmana del capitalisme, de totes aquestes societats abocades a la perdissió tecnològica. Aquesta cosa tant de la ciència ficció distòpica de tota la vida, i això de Gilgamesh Segundo és d'un distòpic que et tira d'esquenes. És molt distòpic, perquè és molt potent, és molt hàrcor, i lliga bastant amb aquesta línia, que no és la primera vegada que us parlem de còmics dels anys 80, que se'n fosquien marxant una mica dels canons estètics i temàtics dels anys 70, i es converteixen en una cosa més fosca, més xunga i més adulta. Gilgamesh Segundo s'enquadra una mica en aquesta tendència. De fet, és un còmic molt, molt, molt anys 80, un llegeix del còmic, i tot i que no sàpigues molt de còmics, i tot i que no sàpigues molt d'anys 80, tu llegeixes això i de seguida te n'adones, que això és un còmic, doncs això, fill dels anys 80. I bé, una mica per qui es mou aquesta obra de Jim Starling, que no està accentada a tocs d'humor, ni tampoc d'un final bastant pirotècnic, però sobretot molt enfocat cap a una branca més metafísica, es posa molt transcendental cap al final de la història, especialment en el quart volum, diguem-ne, el quart número que composa la història completa. Però és una història molt divertida, que es llegeix molt bé, i que, sobretot, tot i no comptar-se entre les millors històries de l'autor, perquè ja et dic que hi ha dretster, que per mi és un imprescindible de la història del còmic mainstream, s'ha de llegir, segur, obligatoriamente, qui li agrada el Jim Starling, és molt recomanat per qui li agrada la sense ficció i les aventures còsmiques, i jo crec que qualsevol persona que no sàpiga gaire de la història del Jim Starling, i d'aquesta mena de còmics, pot apropar-se, i segur que es veu una mica absorbit per aquest torrent d'aventures, humor, negrura, crítica a salvatge, crítica més fina, crítica més gruixuda, i totes aquestes coses que té el Jim Starling per oferir-nos el Gilgamesh II o Gilgamesh II, que ja us dic que és una de les novetats potents de la història del Jim Starling. This is the place to come to. Oh, where it was. Another hot spot. Uh-oh. Cursing on the Gilgamesh II. And if you had no body left to rely on, I'll hold you in my arms and let you breathe. It's got to be that time again. And you, you will be over soon again. So get yourself up in a fireplace on your way. And I think to be ashamed of taking off again the 514 to each grid state. You've set me on. Oh, my God. Cursing on our greatest night. And talking tight for a letter down. Talk, talk on your own so now. You wanna be there. Step inside the time I rise. The land that won't go far. Just don't go there. Crash inside the time I rise. The land that won't go far. Crash inside the time I rise. And if you had no body left to rely on, I'll hold you in my arms and let you breathe. Going down to Lonesome Street. Going down to Lonesome Street. Going down to Lonesome Street. Si no ho heu viscut tots aquests anys o com a mínim durant els anys 90, finals de la 90, sota una pedra, segurament haureu reconegut la veu que cantava aquest Lonesome Street i és la veu de no otro, sinó de Imon Albert, líder de Blur, que no ha parat aquí, ha publicat moltes coses solitari i també amb goriles i totes aquestes històries que ha fet ell, però que ara ha tornat amb Blur. I si estàvem parlant de retornos sonadors, jo crec que aquest s'ha emportat la palma, torna amb Blur, no sé si per quedar-se, no sé si per fer només aquest disc, que es diu Demacic Whip, o no ho sé per què, però en qualsevol cas acaben de treure aquest disc, les crítiques estan sent molt bones. Els primers temes que hem sentit també són molt xulos, aquest concretament, obra l'àlbum i... I escolta, bienvenido. Blur sempre és un grup que va fer coses bones, va fer coses potser no tan bones, va tenir una carrera una mica irregular, però Damon Albarna és un tio bastant geni i sempre s'ha d'acollir en els braços. I parlant de coses que tornen i de coses que ens sonen i de tot això, a veure si us sona aquesta història. Una casa muy vieja. Entonces, ninguno de nosotros ha visto la casa. ¡Eh, Scotty! ¿Has encontrado algo? Se titula Mortum de Monto en Libro de los Muertos. Es un tratado sobre los demontos. ¡Coque, quiero irme de aquí inmediata, vente! Recitando los conjuntos recogidos en este libro. De los demontos, tolaria posesión de los tiempos. Bueno, Juju i Pellis Viejunes és una grandíssima combinació, com a mínim, per mi. Sentíem el trailer... i no fa pintar ser un trailer ramastratitzat, sinó que suposo que és un trailer de l'època, de Posició Infernal, la mítica, mítiquíssima pel·lícula que va rodar Sam Raimi a l'any 1981 que va posar el panorama a ell i aquest actor, Bruce Campbell, que després va protagonitzar les dues seqüeles que van seguir en aquella pel·lícula. Estem parlant d'això, de Posició Infernal i d'una saga que es va convertir en un dels mites del terror dels anys 80, especialment quan va començar a fusionar tot el tema del terror amb l'humor. A partir de la seva segona entrega, terroríficament, de l'any 87, la cosa ja es va fer bastant bizarra, i amb l'exercito de les tinibles, que era la culminació de la trilogia, doncs la cosa ja se salió de madre totalment. Per què traiem aquest tema? Per què parlem d'aquestes tres pel·lícules? Doncs senzillament perquè venen el Fenomen Experience, que és aquesta iniciativa que recupera títols claus de la història del cine, especialment títols mítics, títols que han anat coallant en l'imaginaria popular, que molts d'ells, jo diria que la majoria, tenen una qualitat innegable, però a tots són pel·lícules que molts de nosaltres ens agraden, perquè no hem pogut veure mai en cine, i que aquesta seria la primera vegada. Doncs ja sabeu que el Fenomen Experience ha de dir que això recupera aquestes pel·lícules i aquestes tres són les que es projecten demà a divendres, a partir de quarts de nou del vespre, i amb la millor qualitat possible, que és els 35 mil·límetres de la còpia, és a dir, res de cosa digital i res de xorrades modernes, i amb versió original subtitulada. Això és una cosa que sempre fa dubte una miqueta, perquè, òbviament, aquí en aquest programa són versió original, sempre, per a tot, però clar, sí que és veritat que aquestes pel·lícules mítiques, que sempre les hem vist doblades, doncs, bé, no sé, potser també seria guai veure-les amb versió doblada. Però en qualsevol cas no tenim cap queixa de poder-la veure amb versió original, cap de les tres, perquè ja us dic que són tres pel·lícules molt descatxarrants, que asseguren festa del cine, festa del terror i festa de la comèdia salvatge, i que, a partir de demà, doncs, o més ben dit, demà, a partir de quarts de nou del vespre, les podeu veure seguides en un megaempatxo superbrutal de cine caspa autoparòdic, que tenim el fenomen experience, ja sabeu, i jo penso que és un plan inmillorable per divendres a la tarda. Doncs, amb Sant Reimi, amb la marató de possessió infernal, terror ricament de mortos i l'exercit dels tenyables, ens acomiadem fins la setmana que ve, i, en fi, ja sabeu, la setmana que ve, en la mateixa hora, 8 del vespre, de 8 a 9, tindrem una mica un menú exactament igual, còmics, músiques i totes aquestes coses, que ja sabeu que ens agrada en tant, que ens agrada posar-vos el dia per tenir una gent una mica teccol·litzada, i ja està, ja sabeu, doncs això. 98.1, no dic mai la freqüència, però és que em sembla una tonteria, perquè aquí ho estic escoltant, ja la sabrà, però sempre queda bé dir-ho. 98.1 i a www.radiosbern.com. Cuideu-vos molt, que tingueu un gran cap de setmana. Moltíssimes gràcies, adeu! www.radiosbern.com www.radiosbern.com