I give it to you, give it to you, give it to you, give it to you Ares voltes, ràdio d'esper, sin tu nit es ràdio d'esper, ràdio de Sant Just, la famosa ràdio d'Amíneus, ràdio geop últim i conjuntat, vous ladies et hoop êtes Bon dia! Bon vespre! Bona tarda! Benvinguts al condensador de Fluxo una setmana més i benvinguts en el moment en que un servidor arriba a la calor i s'encostipa. Bona tarda! Benvinguts al condensador de Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més. Bona tarda! Benvinguts al condensador de Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més. Bona tarda! Benvinguts al condensador de Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més. Bona tarda! Benvinguts a Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més i benvinguts a Fluxo una setmana més. Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bé, comencem a aquest programa d'energia amb l'energia que ens regalen els Murn, que és aquest grup que sonava i que tot i que no ho semblin són d'aquí, són catalans i estan triomfant a fora. La revista és un dels referents més venerats de la panorama crítica, que es va fixar amb ells i els va fer una crítica molt positiva. A partir d'aquí, la repercussió que va començar a tenir en el mercat americà va ser bastant important, especialment en com toca, prové d'un grup català. El Murn diu d'Arkishos, i com a curiositat cal dir que és un grup molt, molt, molt joves, amb dos integrants de les quals, dues de les noies que formen aquest grup Murn, són filles de New Raymond, el respectadíssim músic de rock independent d'aquí Barcelona. El Murn comença amb aquest programa i ja us comentava que el barri ens ha deixat una mica tiradets, un altre cop, i que un servidor s'encarregarà de recomanar un parell o tres de sèries, les tres comedies diferents i les tres una mica de culte. Comencem per la primera, Insight and Mishomer, és una comèdia de la qual se n'està començant a parlar ara, que arriba a la tercera temporada, s'acaba d'estrena la tercera temporada amb tres capitulets. I se n'està començant a parlar ara, perquè aquesta noia, la protagonista d'aquesta sèrie, està tenint un petit boom, els mitjans s'han fixat amb ella, la xarxa socials han començat a parlar d'ella, i la sèrie està començant a pujar. Perquè és una noia que tot i que porta bastants anys fent el seu tipus d'humor, ara ha començat a calar aquesta manera que té ella de fer un humor que fins ara potser estava més reservat, però està més acostumats a veure amb humoristes masculins. És una noia que parla de coses obertament com ara el sexe, i com ara es fa un humor de pets, d'aquell humor que suposadament acostuma a agradar els tios, però que les ties estan començant a reivindicar que es pot fer. Parla de això, de sexe, de relacions de parella, de totes aquestes coses, i també això, de borratxeres, de pets i de totes aquestes menes de coses. És una noia que troba molt bé l'equilibri entre comèdia burra i salvatge, i humor intel·ligent, i la veritat és que la seva sèrie que és una sucessió d'esquetsos, comics, una sucessió de petits peces, de petits gags, la veritat és que funciona molt bé. Aquest és el tercer, la tercera temporada, ha fet dues primeres temporades molt bones, ara està començant a sonar bastant, a més també perquè és la propera musa del Judàpato, que és aquest noi que fa, o aquest senyor ja porta uns quants anys, que fa aquestes comèdies també d'amigotes i aquestes coses. I també ha agafat ella com a protagonista de la seva darrera pel·lícula, amb la qual cosa també tindrà aquest petit espal d'arazó, la senyora Amy Sumer, que jo crec que s'ho mereix bastant. Segona proposta, també amb protagonista femenina, VIP, una sèrie de l'HBO, una comèdia també una mica delicada, perquè parla d'una vicepresidenta dels Estats Units que ha anat a estar temporada a la quarta, ja ha aconseguit convertir-se en presidenta. I és una sèrie delicada perquè toca temes d'actualitat, temes punyents, temes potents, i ho fa des d'un humor molt negre, des d'un punt de vista molt irreverent i molt políticament incorrecte. No en vano, darrere d'aquesta proposta, VIP a samagar el Armando Iannucci, que és un creador britànic, que és el responsable de De Cico Fit, un altre de les grans fites de l'humor polític dels darrers anys, una sèrie que es va metre per la BBC i que es va convertir també en sèrie de culte. Se'n va anar a Estats Units, el senyor Iannucci, va fer una pel·lícula una mica basada amb De Cico Fit, que es deia In the Loop, i ara, per quart any consecutiu, ens regala aquesta VIP, que són les correries d'aquesta vicepresidenta dels Estats Units, que és una autèntica deslinguada i una autèntica mala peça, una noia molt políticament incorrecta, molt salvatge, molt vitriòlica i molt àcida. Tot això que ha dit que està molt bé, però el millor de la sèrie és per descontar la seva protagonista. La nostra estima de Selena està interpretada per la Júlia Louis Dreyfus, que és una ídola personal, aquesta noia que es va fer famosa gràcies a Saint Phil, interpretant a l'Alien Lane, que després ha fet altres sèries, altres cosetes, però jo crec que ara, en VIP, ha trobat un altre cop al seu lloc a la televisió, s'han portat alguns Emmys, em sembla, fins i tot algun blogos d'or per la seva interpretació, i la veritat és que és l'ànima de la sèrie i acompanya perfectament els brillantíssims guions del Dianucci i de tot el seu equip de guionistes. VIP, quarta temporada, adéu! I darrere proposta, tercera proposta televisiva de la setmana, ara ja ens anem a un protagonista masculí, i no és, sinó, el Louis. Suposo que els serie-filos, els qui us agradin les sèries i especialment les comedies, i especialment les comedies una miqueta diferents, ja coneixereu de sobres el Louis, perquè és un senyor que porta ja 5 temporades al canal FX, fent aquesta sèrie sobre la seva vida, una mena de barres entre ficció i realitat, en principi tot és ficció, però el protagonista és ell, es diu igual que ell, és a dir, Louis Siquei, que treballa del que treballa ell, que és humorista de stand-up comedy, que és monòlegs, que es fan barres i aquestes coses, i és la història de la seva vida, és una comèdia brillantíssima, per mi, a mi en modesta opinió és la millor comèdia que hi ha ara mateix a la televisió, sense que mena de dubte estúdica, en molts moments es planteja si és realment una comèdia, però hi ha altres coses de vegades tan properes a la realitat, tan dramàtiques i fins i tot incomodants, un dubte que aquesta història sigui una comèdia, però tot i això, Louis té uns guions brillantíssims, absolutament d'or, relatant la vida d'aquest senyor, 40, amb dues filles divorciat, i les seves històries, les seves aventures de vegades més friquis, de vegades més tirant cap a la fantasia, de vegades més tirant cap al drama social gairebé, però sempre reconeixible, sempre li passen coses d'aquelles que dius, ostres, això, o m'ha passat a mi o m'hi podria trobar en algun moment, o fins i tot en aquest senyor li passen coses que em nego a pensar que em passen a mi tot i que en el fons sé que em passen cada dia, o això, que em podrien passar. És una comèdia que veu molt del cine índi i que es passa superbé, perquè té unes estructures tan estranyes, unes estructures narratives tan rars que quan te la dones el capítol s'ha acabat, sembla que t'estic introduint un tema i de cop s'acaba, et quedes una mica amb el somriure congelat però una mica d'això es tracta. Si encara era temporada de Lui, d'una temporada per cert més curta, només té 8 capítols, em sembla que van pel 4 ara mateix, si no recordo malament, aquesta setmana em matran el cinquè, o sigui que van per la meitat de la temporada, però per mi és una sèrie que ja ha fet d'història, és una de les millors sèries dels últims anys de comèdia o de no comèdia i qui li agradi una mica el risc i una mica a veure cosetes diferents, que no dubti. Lui a FX cada dijous, si no m'equivoco. Heaven, have mercy on the hypnot jerk, your blames for your speech. Walk around the block again, wait till I feel cool and straight, with a diar stick bent on undertaking. Careful, steady, are we steady? Cool and ready, I'm not bossy of the boss. Shooter on the shot, all the tips and fits are executed. I'm cheap, not the overthrown, counting all the cronies. So if you want a running, then I'm rolling the boat. Oh, oh, oh, oh. Holding a package from a total stranger, there claims to not be. No, you never knew me man, not even a fraction. It just glimpsed your own reflection in a gold sheet. I'm not bossy of the boss. Shooter on the shot, all the tips and fits are executed. I'm cheap, not the overthrown, counting all the cronies. So if you want a running, then I'm rolling the boat. Stop, stop, stop. Stop, stop, stop. I'm out for a summer while you wait for your girl. Top the tower, top the top, I'm freezing. But just because I let you kill time don't go ending. From the quarry doesn't mean that I won't land on my feet. That's cause I'm the boss. Holding a package from a total stranger, there claims to not be. No, you never knew me man, not even a fraction. It just glimpsed your own reflection in a gold sheet. I'm not bossy of the boss. Shooter on the shot, all the tips and fits are executed. I'm raising the scale. I'm raising the scale. I'm raising the scale. I'm raising the scale. I'm raising the scale. I'm raising the scale. I'm raising the scale. I'm raising the scale. Té nom de personatge de Cartoon, però no és així. Es diu Spidey Ortiz, ha tornat amb un album que diu Foil, i regint skate és aquest tema potent, rockero, que hem de sentir una mica a punt carra. I que estem una mica a la línia del que ja hem sentit abans, comentem el programa Fortet, ja ho heu vist, i estem imprimint una certa coherència interna, que no sé d'on la trec, però mira, casualment estàs sortint així. I ho dic perquè si ara fa un moment també parlàvem d'humor raro, toca un altre cop tornar a parlar d'humor diferent, o com a mínim descolocant, o raro, o estrany, o personal. Perquè toca parlar de todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora. ¿Qué es todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora? És un còmic que publica ara mateix la mandra gràfic, i és sobre de Tom Gold. Ja us n'havien parlat d'aquest senyor, fa uns quants mesos, quan va treure una novel·la gràfica que es deia Goliath. És un senyor britànic. Va néixer a Dinburg l'any 1976, o sigui que és un senyor relativament jove, que tenia aquella novel·la gràfica Goliath, però sobretot s'ha deigat molt a fer tires còmiques a diverses pàgines, a diversos diaris, a diverses publicacions, i en el seu propi bloc. I concretament, todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora, és un recull d'algunes de les tires còmiques que va publicar al The Guardian, la publicació, aquesta publicació britànica. I la veritat és que si totes són així, s'haurien d'anar cada dia al kiosk de la Fnack o d'algun kiosk d'aquests de la Ramla que tenen diaris estrangers i comprar-ho, perquè són absolutament brillants. Són brutals. Això, tires o pàgines més ben dit, gags a una pàgina, que tracten sobretot de temes racionats amb la literatura, amb les històries, o amb el cinema, amb la capacitat d'explicar històries i amb els problemes que tenen els escriptors, però ho porten tot una mica més enllà, tot una mica cap a terrenys gairebé còsmics, gairebé existencials. És una mica difícil d'explicar. Potser no s'entendrà tot el que diguin, jo suposo que ja no s'entén el que estic dient ara. Però en qualsevol cas, tingueu en compte que són gags i situacions bizarres, surrealistes, estranyes, d'aquelles que provoquen, de vegades, un riure obertament, una carcajada, però altres vegades no. Una mica passa el que us comentàveu abans, amb això que olem a lliure la cara, amb una bona sensació saps que t'ha agradat per algú, però no saps exactament per què. Són històries petites, anàlgues, metalingüístiques, moltes vegades, que parlen d'això, de l'ofici d'escriptor, de crear, d'aquell pènic de l'oja en blanc o totes aquelles històries, la frustració dels escriptors, els àvits d'escriptura, les absurditats del món literari, del món de l'edició de totes aquestes històries, que no són alienes tot i així, que no cal ser escriptor per sentir-se identificat i per veure que fan gràcia, que són divertides i que són ocorrents. Són les pàgines plenes de referències literàries, referències de la cultura popular, que combinen mirades a l'alta cultura, diguem-ho, el que es coneix com a alta cultura o el que s'accepta com a alta cultura, la literatura clàssica de totes aquestes històries, que són els personatges de Gino Sten i els personatges de tots aquests grans literats universals i els barreja amb referents només de la cultura pop, com ara coses alienígenes i una mica tota aquesta, diguem, sèrie B i tota aquesta història. Juga molt el descoloque, juga molt la xarxa estranya amb el cor por raro, però la veritat és que és molt graciós i si tot això combina amb aquest estil que té ell de dibuix, que és totalment minimalista de figuretes que no tenen ni cara, són gairebé aquells hombrecillos de palos, una mica més complexes que allò, però, en fi, no tenen ni trets facials i els colors són plans, són poquets, de vegades juguen dos colors, juguen unes paletes de colors molt escasses, doncs la mescla és absolutament deliciosa, és d'una elegància brutal i penso que s'està convertint a poc a poc i gràcies a aquestes tires i el que publica en el seu blog, que també us recomano per cert, buscau-lo perquè és superrecomenable, s'està convertint, jo crec, en no només un dels millors humanistes gràfics del panorama anglosexor, sinó com a mínim dels més originals i dels més personals, d'aquells que fan una cosa que té segell propi, que la llegeixes o que la veus i que de seguida saps què és ell, i que, a més, a part de reconèixer que és seva, sempre et quedes en aquest punt de donar-li quatre voltes a les històries que t'explica, perquè fins i tot a vegades els gags estan amagats d'aquestes quatre voltes. Primer, entens una cosa i fins que no hi has pensat molt, no acaba sentent el gag. Però jo penso que això és la grandeza del Tom Gold i de tots aquests humanistes, que no es conformen amb el xiste fàcil, sinó que van un punt més allà arriscant-se. Potser sembla estrany, però, recompensant l'actor que tingui una miqueta de paciència, amb occurrències brillants i gags gairebé filosòfics. Todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora, recopilación de aquests esquechos, publicada per Salamandra Graphic, imprescindible, tu. Tres voltes que t'explica, però, recompensant l'actor que tingui una miqueta de paciència, que tingui una miqueta de paciència, que tingui de mi mochila, Un tema que em té una mica margat perquè van sortir els juraris i bé, no us faré partíceps del meu pessimisme vital, però els juraris del Primavera Sound sempre són una pesadilla i aquest any jo penso que ha sigut el pitjor malson de tots els anys. Però en fi, ara no parlarem del tema, ja tocarà parlar de Primavera Sound, potser quan ens acostem una mica a la data, o no, ja ho veurem. Però ara el que toca parlar és de cine i aquesta setmana tenim dues propostes molt radicalment diferents. La primera de les quals són així. Por un instante olvido la soledad, la tristeza y el miedo, el sonido de la respiración, de los pasos, el sonido del viento hasta el sonido del rasgueo del metal. Tenemos una compañera nueva. Hola, me llamo Hangonju. ¿Tienes una voz preciosa? ¿Quieres cantar con nosotras? ¿Que te vayas? ¿Gonju? ¿Por qué nadas con tanta fuerza? Por si quiero empezar de nuevo. ¡Sal de ahí! Bueno, això que sembla una mena de, no sé, anatomia de greia amb adolescents, no és un absoluto anatomia de greia amb adolescents. Tornen alguns moments de la pel·lícula podria semblar. Però aquesta és la gran perversitat de princesa, que és aquesta pel·lícula, debut de Lee Soo-jin, un director coreà, que es van portar el gran premi al festival de Marrakech, en un festival on... Bueno, que dius, el festival de Marrakech, bueno, tampoc és un supergran festival, però en aquesta ocasió el president del jurat era el Martí Nascosa, sí, de manera que li donen un plus de mediatisme a la cosa. És una pel·lícula molt potent, molt dura i molt intensa, tot i que ja us dic que pel que hem sentit pugui semblar el contrari, perquè és la història d'una noia que té un passat obscure i que arriba a un institut fugint precisament d'aquest passat i es troba unes noies que toquen en una banda i ell sembla ser un talent musical i tota aquesta història. I la pel·lícula es planteja, doncs, això, com una comèdia dramàtica d'adolescents, una mica de bon rotllo i tot això, però aquest passat que dic que té amagat i que la persegueix en aquesta noia és molt, molt dur, molt dur. No us diré què passa, però en cert moment de la pel·lícula se'n revela i llavors tot dona un gir bastant espectacular. Fins al moment la pel·lícula és molt rigorosa, està molt ben feta, molt ben dirigida, però no té tant de xiche com fa aquests, la cosa se't cauen l'ànima als peus i tot comences a veure-ho amb un altre punt de vista. I llavors la pel·lícula s'enfoca cap als seus autèntics temes, que són l'humiliació, els secrets, el passat, les injustícies, el pes d'una societat que veu coses i se l'escalla i una mica l'alienació general de l'adolescència i concretament d'aquest personatge. Ja us dic que és una pel·lícula molt ben dirigida, molt de pols, que no és per tothom ni moltíssim menys, s'ha d'anar molt preparat per veure aquesta pel·lícula, però qui vulgui veure si anem a d'autor ben fet, que no es talla i que explica coses dures, però que la sap explicar bé que hi vagi. Es diu Princesa, s'estrena demà mateix i és una de les dues propostes que us portem aquesta setmana. I la segona proposta és totalment diferent i la s'està tipsant a llibertat. exponentially. Dalt 스pen senyor... Bé Ben,angen. Bé Ben,agen. Bé Ben,agen Bé Ben,agen, Bé Ben,agen, KOGOKOKOKOKOK Bé Ben.GEN Portal! snail. heart. outward drawing. En un lugar muy especial, un faro. Vivo con mi padre y mi hermana Sircia, que tiene un secreto. Es una selqui. ¿Qué has dicho? Una selqui? Es maravilloso. Hemos encontrado a la selqui su abrigón. Ahora su canción nos salvará. Canta su canción. ¿Qué le pasa? Nos hemos confundido. No va bien. Tiene la selqui y su abrigón. Si no los tiene, nos sobrevivirá a la maneter. Encuentra su abrigón para que cante su canción y nos salve a todos. Si no canta su canción, será nuestro fin. O no tengo que ayudarla. Fa uns... no sé... 3, 4, 5 anys. Ara no m'he informat, no me'n recordo. Tinc molt mala memòria. Es va estar en una pel·lícula que es deia el secreto del libro de Kells, que ens posava en alerta sobre un personatge que es diu Tom Moore, que és un animador irlandès responsable d'aquesta pel·lícula, el secreto del libro de Kells, que diria si no recordo malament, que va aconseguir colar la seva pel·lícula entre les nominades a la millor pel·lícula d'animació, el cicloagusador, d'aquella, una cosa així. I era una pel·lícula que no estava malament, pel meu gust, li faltava una mica de tino en el guió i això, era molt bonica, era molt xula visualment, era molt bé, molt lograda, amb una animació tradicional. I és el precedent d'aquesta, la cançó del Marc, que és la pel·lícula que s'estrena demà, i que us recomanem aquesta setmana, que pel meu gust, el Tom Moore ja ha fet un serple. Ja ho ha clavat, ha fet una pel·lícula estupenda amb totes les seves vessants. És igual demà que a l'anterior, o fins i tot més, visualment és una autèntica delícia, i jo penso que la clava, perquè parla, fa un compte, sobre dos germans que se'n van de casa i que viuen una aventura. El seu pare ja no els pot cuidar, la seva mare es va morir quan va donar llum a la germana petita, i se'n van a descobrir si mateixos, el món que el rodeja, i tota aquesta història. La particularitat és que el món que els envolta és molt tocat pel folclore celta irlandesa, per totes aquestes llegents relacionades amb el mar, i aquests personatges mitològics de la cultura irlandesa, i tot això, fins i tot, ja ho he sentit al trailer, la protagonista podria ser una selqui, que és una mena de sirena, un personatge mitològic irlandès que sembla que nosaltres entrem com una sirena. És una pel·lícula visualment molt espectacular, molt bonica, molt ben feta, molt cuidada en tots els aspectes, visualment i en l'aspecte sonor, en els dos apartats, i que, a més, gràcies a tot això, em van portar una nominació aquest cop a l'Òscar, la millor pel·lícula animada. No se'l va portar a casa a l'Òscar, perquè el va guanyar, si no recordo malament, Big Hero 6, cap al meu gust, era la que sumareixia menys. Tot i no està malament. Però va estar nominada, també va cridar l'atenció als acadèmics i a la gent que passava per allà, i ja us dic, jo penso que sumareix, perquè és una pel·lícula preciosa, molt familiar, no és que tingui grans lectures per un públic adult, m'agradarà segur el públic adult, igual que els nens. I està bé, perquè torna una mica les essències de l'animació. En un món en què sembla que hi ha l'animació estigui pràcticament cobsada pel 3D, per l'ordinador, que està molt bé, es fan coses molt bones i molt xules, impecables, especialment els amics de fixa i tota aquesta tropa. Però la veritat és que aquest retorn és el 2D que fa el Tom Muro, que feia gent com el Miyazaki, que va a l'Estudio Ghibli, i totes aquestes històries sempre és de celebrar, perquè acaben sortint coses molt maques, molt poètiques i molt lírices. I ja us dic que aquesta, la cançó del mar, és una pel·lícula... Jo us diria que anéssim a veure tots, us en porteu a la família, però no us la perdeu, perquè és molt xula, molt ben feta, i deixem molt bon cos, molt positiu. L'olive n'est-se fort, qui ne s'expliquait pas. I rient que desfoto que ses yeux ont usé, Lui qui ne bouge pas et preferait lever du Canada. Il y a des rêves qui ne meurent pas, Com mou le pas, et quibrestes sur les bras, Qui llibout des pas, s'hi ha des rêves qu'on ne recultes pas. Les bords du Saint Laurent adenten a Ottawa, Depuis bientôt a moi, je ne peux que marcher, I mes dieux sont ses yeux, et mes passants, C'est pas au Canada. Une barre cabissée en fil de la luvière, Une barre cabissée et ne reviendra pas, Je veux croire qu'avec moi, cette barre qui est passée, Parle au Canada. Il y a des rêves qui ne meurent pas, Com mou le pas, et quibrestes sur les bras, Qui llibout des pas, s'hi ha des rêves qu'on ne recultes pas. Les bords du Saint Laurent adenten a Ottawa, Qui llibout des pas, s'hi ha des rêves qu'on ne recultes pas. Com mou le pas, et quibrestes sur les bras, Qui llibout des pas, s'hi ha des rêves qu'on ne recultes pas. Com mou le pas, et quibrestes sur les bras, Qui llibout des de la luvière, Qui llibout des de la luvière, Qui llibout des de la luvière, Qui llibout des de la luvière, Si hi ha un disc que l'obsessiona últimament, Domenic A, que es diu Eleor, i que conté un tema que, per mi, és el millor de tots, que és aquest parc de Canadà que estàvem sentint. El Dominic A és un cantautor francès que porta bastant ja nens, ja fotent-li canya, tenen quants discurs i ha perdut el compte, però a mi em sembla un dels grans noms del panorama internacional, no sé com dir-ho, de cançó, pop rock, per dir-ho d'alguna manera. Domenic A, Domenic Ane, torna, Eleor, i fa un disc tan impecable, tan brillant i tan absolutament brutal, com ens té acostumats, Eleor. Vinga, seguim amb aquesta mena de coherència interna de la qual us parlava, perquè si acabem de parlar de la cançó del mar, aquesta pel·lícula que té aquest aire de compte, no ens baixem de representacions, també, que estan molt tocades per l'il·lustració, pels contes infantils, i parlem d'un videojoc, un videojoc independent, ja sabeu que últimament fem una mica això, videojocs índies, videojocs que s'escapen de les grans tendències comercials i de tot això, i aquest sempre estan d'actualitat, perquè sempre són novetats, però aquest està d'actualitat diferent, perquè és una cosa que es diu Broken Age, que vam poder jugar, o podem jugar des de fa... la pell de qualsevol dels dos personatges en el moment que prefereixi, és a dir, són dues històries de dos personatges, dos juvenets, que transcorren cadascú per la seva banda, i per un jugador pots decidir en quin moment et fiques a la pell d'un o la pell d'altre, bàsicament acabo de repetir el mateix jugador les vegades, però espero que s'hagi entès. Estàs jugant amb el personatge masculí amb el noi, i quan t'encances passes el personatge femení a la noia, jugues una estoneta amb ella, i quan t'encances tornes a reprendre la història o l'havies deixat al mateix punt amb el personatge masculí, tot esperant durant tot el joc que els dos personatges es trobin en algun moment, cosa difícil perquè un d'ells, el noi, viu en una estació especial en el futur, i la noia viu en una mena de tribu, en un punt indeterminat del temps, i en un lloc que no se'ns acaba d'especificar, però sembla una mena de tribu africana. Les dues històries, ja us dic, transcorren en paral·lel, uns està tot el primer acte esperant que es trobin, no diré com acaba el primer acte, però bé, en qualsevol cas, les dues històries tot hi haurien de dos personatges diferents, una mica van en la mateixa línia, les dues històries parlen del mateix, i és de l'adolescència i dels ítems que rodegen aquesta adolescència, és a dir, maduració, el salt a la data adulta, l'inconformisme, aquesta set d'aventures, aquest volet en camp tot, voler sortir-se dels marges i voler una mica marxar del que els adults esperen de nosaltres, en el cas de la noia, vol escapar-se del seu destí, que és ser carnaça per una bèstia mítica que es cobra vides de jovenetes, és a dir, fan ofrenes a una bèstia mítica, i se suposa que és un honor per la joveneta ser el brenat d'aquesta bèstia mítica, però aquesta noia i la protagonista es nega això i vol escapar, i per part del noi està condemnat a això, està tancat en aquesta estació especial, resolent missions una mica estúpides, una mica tuntetes, i la seva mare, que és una mena de consciència, una intel·ligència artificial, no el deixa sortir de la neu per això, perquè el que ha de fer és quedar-se allà i complir amb els seus deures. L'aventura és un... el que es diu un point-and-click, és a dir, una aventura gràfica d'aquestes, de senyalar objectes i fer que els personatges intractuin amb aquests objectes a partir de la pròpia, de la pura lògica. Tu, com a jugador, has de passar-te el joc resolent, pudles de lògica i anigmes i pensar-ne a veure què pots fer amb els elements que tens al teu avast i com pots complir les petites missions que se t'encomanen. De manera que és un joc, doncs, també molt per tots els públics, la gent gran els ajudarà una mica a exercitar el múscul cerebral, que de vegades tenim una mica d'entomacidor, i els peques, doncs, els agradarà això, des entre allà, a totes aquestes pistes que acaba donant el joc en forma de petits pudlers. Més cosa de destacar, la cosa està dirigida per Tim Shaffer, que potser no ho sonarà, però és un dels grans, grandíssims, creadors en el terreny de l'aventura gràfica, és el responsable de coses com Maniac Mansion, com Monkey Island o Grim Fandango, que són tres títols absolutament imprescèndibles per entendre l'evolució de l'aventura gràfica, especialment Monkey Island, un gran, clàssic. I, el més maco de tot, és que té una pinta, doncs, això, com us deia, de com t'ha il·lustrat. És tot bonic, és tot molt xulo, molt preciós, molt ben aplicats, tot sembla pintat a mà, els personatges semblen gairebé tàctils, semblen retallables de paper, i és un joc molt, molt maco, que, a més, en l'apartat sonor està recolzat per la veu de l'Elè la Javut, que ha interpretat el personatge del masculí, amb la qual cosa ja acaba de empacar-te el producte i de donar-li aquest aire de gran obra, de petita gran obra, perquè és un joc independent, desvolat per un estudi petit, es diu en Double Fine, tot i estar darrere el Tim Shaffer, aquest gran guru, és un estudi petit i que va a la seva bola, però aquests elements que acaben quadrant màgicament i que acaben casant, doncs converteixen a Broken Age, recordo, és com es diu l'obra, en un petit gran videojoc i una experiència, que jo penso que si us agrada provar videojocs diferents, no us el podeu perdre. I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I