Els accidents són per a tota la vida, el volant RISC0, Generalitat de Catalunya. Buit i sis minuts... Cada dia tires més alt, això de fer programes gravats, ens descoloco una mica tant. És el segon en fila, com diuen els congressos que fem gravat. Segon i últim, dius volquera. Sí, segon i últim. Segon i penúltim programa en total. Sí, sí, sí. La setmana que ve és el nostre últim dia, i ens donen les notes. Aquesta és la preparació per a la SIS1 final, més floja de tota la història. Sí, probablement, probablement. A la sèrie el penúltim capítol sempre té un punt allò, perquè et prepares per a la SIS1 final. Però nosaltres no és el cas per a un dels programes més lamentables de tota la història del fluxo. I ja en portarem dos. Ja en portarem dos, exacte. Vull dir que això, la propera setmana, el nostre últim dia de classe, ens donaran les notes, és la primera vegada de la meva vida que espero repetir curs. Perquè això vol dir que l'any que ve hi estarem aquí. Però el senyor Dos Bern encara ens ho ha de dir. Tu no ho saps si estaràs aquí? O no se ho ve repetir o vi passar. Home, amb unes copioses vacacciones entre mig, jo crec que podrem descansar aquí, podrem fer forces per la campanya de l'any que viene. A veure, tècnico de sonido, quantes són les vacaccions? Sí, pagades, dos mesos, dos setmanes, tres mesos, pagats, eh? Bueno, doncs farem algun viatge al Caribe o al Can Mèlic. Bueno, doncs hem donat la benvinguda als nostres... A totes aquestes? Ja, a totes aquestes. Va, dona-la a tu, sisplau. Bona tarda, tothom, en aquest dijous... matemàticament en directe i rigorosa, anem vivo. Xavi Raldan, bona tarda. Bona tarda, Carlos Jacomely. Marc Perarnau, el nostre tècnic de so... Oh, estimadíssim, Marc Perarnau, que s'ha posat silicona als llavis. Sí, no sé per què ho he fet. Està el guapo, eh, però abans estàs més guapo, encara. Tira la següent, va. ... Bueno, significant el teulololo en un indret de les zones sergienes a les que no teniu accés, si estem mirant la webcam, no, ens podeu sentir, però no ens podeu veure. Si ens veieu, ens veuríeu interpretant el teulololo. Com a un sincer i emotiu humanatge al nostre personatge de la setmana, és que és dur de dir, eh? Acostumem, sí, acostumem, ja ho sabeu, que a cada setmana tenim un personatge de la setmana i acostumem a agafar personatges influents per la cultura... Per la cultura, en general, d'àmbit mundial. I aquesta setmana no se'ns podia escapar, que ha traspassat, ha passat a millor vida el nostre estimat... Ho diré. Eduard Hill. Que és l'interpreta, doncs, que cantava... M'estic posant a peça d'un brado, eh, has vist? Que cantava aquest fabulós i emotiu tema que es deia... Teulololo. De veritat, és veritat, això, eh? Va passar fa uns dies, va morir aquest senyor en un hospital. Dilluns. Dilluns va ser? Dilluns, sí. Som els dies, ja. Dilluns a Rússia diu menys a aquí. Sí, va morir abans a Rússia, que aquí. Sí, sí. Doncs, el senyor estava en coma, en un hospital, i va morir i va dir, hòstia, en aquest senyor, li hem de retreure un sinseu manatge. I aquí està la cosa. El senyor Teulololo ens està sentint segur des d'allà on sigui, perquè té una connexió especial amb el condensador de fluzo, i l'hem numerat personatjar a la setmana. Exacte. L'hem numerat personatjar a la setmana, perquè l'alternativa era... Tu no ho saps, Carlos, però jo m'he pensat tu a l'alternativa, que era... Allò que li hem dit, te'n recordes? Podríem fer lloc de personatjar a la setmana, filipolles de la setmana. Espera, espera. Tancem que ha empetat Teulololo en pa descanse. Gràcies a ell, existen totes les pàquines webs de Tumblers i de més. Exacte. I el inventor moral de los meme. No confundamos. I ara, sí, al filipolles de la setmana, podria ser, si et sembla, en Takeshi Kitano. No saps què ha dit, en Takeshi Kitano? No, perquè tio el respectem. El respectem, el respectem. Jo el respecto fins a cert punt, com a cineasta, com a creador de pel·lícules i en programes on hi ha cinos que es foten tonyes. Com a persona, ja ho poso més en dubte. Perquè ha dit el tio en un programa de la tele japonesa que, bueno, li van... Li van quant a què li semblava la notícia que Barack Obama aprovés els matrimonis homosexuals i va dir a algú com, què serà l'opròximo? Que ser persones con animales o algú, sí. Vale, llavors... Aquestes declaracions que, per mi, signifiquen un jarró d'aigua fria, perquè, en aquest tio, jo el respectava. Vale, que últimament l'estava llençant un hipó, una xaveta bastant amb les pel·lícules que està fent. L'última que va fer jo era... Vaig veure els ciutges del 2010, i era seriós. La tortuga era... No, no, no, no, no. No sé com es deia. Una de les acuses, no? No, és veritat, és veritat. No me'n recordo. Però com seriós, eh? Mira, ha volgut. Ha volgut. El taquet ni ser... El taquet sí... Serió, doncs, no ho sé, però està fotent gambadas allà on va, perquè, tio, ja no... Però què serà l'opròximo? Que serà gent con media cara? Aquest té la paral·lela, sí. Ah, vale, vale, sí. Té una paral·lela, sí. O de té. Sí, és veritat. Podries haver trucat aquell dia a Osaka. El tècnic de sobre, crec que ens ensudarà això, quan eviti el cos, no? Sí, sí, tot això es talla i queda fora, no, Marc? Sí, vale. Molt bé, doncs... El senyor Trollolo, l'Edward Hill, personatge de la setmana, i imbècil de la setmana també, tàquet, xiquitano, gran cineasta i estúpida persona. I peor persona. Vale. Bé, som-hi. Una mica de cosa sèria, perquè el que ve ara és mierda sèria. Sí, amb la diferència que no és cap merda, però és una manera de parlar. Us parlem de com mix cada setmana, més o menys, aquesta hora, i portem aquesta setmana un parell de novetats de l'editorial 5 sentidors, i ja sabeu que són uns habituals d'aquesta secció, perquè sempre trobo coses guais. Escolta, que menys, que parlava una miqueta. Una de les que us portem avui és una cosa que es diu breve encuentro, i que no és, sinó, una mena de biografia. No, en principi, d'entrada, no té res a veure amb la pel·li del debilit, però sí que té guinyos a la pel·li del debilit, però no és cap adaptació. A veure, és la història la posada en viñetes de la vida d'un poeta gallec molt important, que es diu Lois Pereiro, o que es deia Lois Pereiro, un senyor que va viure, diguem, l'enmoguda cultural dels anys 70 i 80, i es va morir als anys 90, perquè era un d'aquests poetes mal ditos que li fotia bastant a les substàncies, i que va viure una vida d'aquelles ràpides i plenes d'accessos i de mala vida, un tio que, a més, es va enganxar a la heroïna a part de les substàncies habituals i l'alcoolisme i tota aquesta història, però que no obstant va deixar un llagat a la cultura espanyola i, concretament, el panorama de literatura i poesia gallec de valorin calculable. Un tio que va estar present en tota aquesta moguda, molt lligat, això, com dic, a tota aquesta cultura underground, bastant punky, amb una ideologia bastant potatilla, o el típic arco-comunista d'aquests, canyeros, canyeros, un tio... Bona persona. Bona persona, i mira si és bona persona. Home, segur que era molt bona persona, però era un tio potatillo i ja tinc molt lligat al punk, i que es mereixia un homenatge, però ja, vull dir, és un tio reconegut, però potser no és un tio que ha arribat a les grans masses, no és un tio que puguis parlar, puguis sortir al carrer i dir quina era l'Oix Pereiro i la primera maruja que estigui comprant a la ternera, digui, era un poeta, gallego, per cert, aquest senyor va néixer a l'any 58 i es va morir en 96, perquè es feia una idea de quina va ser la seva. En fi, el que ha deia és un tio que es mereixia un reconeixement. Tots curiós, com a reconeixement? El que hi ha un còmic. Un còmic, sí. Sí, bueno, podria haver sigut, no sé, una biografia escrita normal. Un poco mental para TV1, no. Podria haver sigut un documentos TV, és veritat. Pots ser que hi hagi algun documentos TV dedicat a la figura de l'Oix Pereiro. Pots... No, no, és que... Terreto, és més, terreto dos veces, que em trobis un tema que no hagi tractat el documentos TV. Ai, queda això. La setmana que vam parlar amb... Que són molts anys d'història de documentos TV, eh? Bueno, en fi, ha hagut de venir aquest Jacobo Fernández Serrano, que és l'autor d'aquest còmic, que és un jove gallec, va néixer a Vigo Alany 71, que estava començant això en tot el món del còmic, havia fet il·lustració infantil i tal, i ha agafat aquesta figura de l'Oix Pereiro i li ha dedicat aquesta biografia, que és, jo, intueixo una mica com la seva pròpia persona, com la seva personalitat, una biografia bastant anàrquica, bastant molt lliure a nivell de forma, i que, en fi, que és imprevisible i que té multitud de fronts, no? Incloeus poemes del propi Pereiro, inclou esquetxos de la seva vida, inclou metàfores, inclou passatges totalment poètics, símbols, inclou una mica de tot, no? I, doncs, explicar la història d'aquest poeta, explica una miqueta, també, la història de l'Espanya, de l'època, fa referències als succesos que van passant a aquella època, concretament a Galícia, però també a tota la geografia espanyola, te'n recordes d'allò de la Ceiter de Colza? Te'n recordes aquella història de la Ceiter de Colza? No, saps fer que no me'n recordo, perquè jo no he llegit el còmic. Perquè sé perfectament que tu, abans de llegir el còmic, tampoc sabies. El que, l'Espanya de la Ceiter de Colza? Sí. Com a... Ah... Listo, compta-lo, compta-lo, va. Bueno, és una de les partides de Oli, que no havien estat tractades, segons les normes de sanitat correctes, i van afectar bastants milers de persones, i van morir bastants milers de persones a causa d'aquest Oli. Sí, sí, sí, ja ho havia sentit. Te'l has posat, o tu, en aquesta verenjena, el podies haver dit? Sí, sí, potser és tot, l'Espanya de Colza. Jo estic de l'Espanya, no m'agrada igual. No m'afecta. Bueno, doncs, l'Espanya de Colza... Ara! Ara sí, eh? Bueno, doncs, també és un incident que està present en aquest còmic. Era un exemple, era un por exemple. I, a partir d'aquí, doncs, també fa una mena de petita anàlisi sobre el referent de l'Oi Esperero, surten poemes de Tieseliot, surten fragments de Raymond Carver, surten algun fragment de... de l'Oi Rit, surten l'Oi Rit amb una vinyeta dibuixat. Vull dir, tot aquest món, diguem, cultural dels anys 80, dels anys 70, 80 i 90, aquesta gent una mica anava bastant a la seva bola. Tothom està present en aquest llibre, que, a part del còmic, també és interessant dir que inclou una sèrie d'extres, un parell d'extres, bastant interessants, com ara un text de Manuel Rivas, que va ser amic de l'Oi Esperero, en el moment, i, a part, un anex final, que inclou alguns poemes del Perero Angàlia, que l'enlloc original, amb la qual cosa això, li afegeixo un plus d'interès en un còmic que hi ha, de per si és molt interessant, perquè, doncs, això, no? Perquè, com dic, és molt apassionant en la seva llibertat i en la seva imprevisibilitat, que era bé. És un còmic que cada pàgina és diferent de l'anterior. Jolín. Algú més a dir? S'ha tacut algú més a preguntar? Sí, eh... En color en blanco y negro. És muy gordo o muy fino? Es medio. Medio? Doncs... No ho sé, vam quedar que el preu, que la cultura no té preu. A la cultura no se li pot posar preu. Me dejaràs de ver tu comprar. Jo ho sé quan costa, però no ho vull dir. Ja te'l passaré, i si voleu passar per la ràdio, doncs us el puc deixar, també, si voleu. Que es posi en fila després del Carlos i el Carlos li passarà al còmic. No, després no. Send to be from heaven. Sound they say them and you're my world. You are my world. Your eyes are gazing back from every little piece of life. You seem to smile from every place. Tell me cinema. You are my world. Then I put the ladder back in the place where it was found. In the pocket, on the jacket, on the train in town. Send to her from heaven. Sound they say them and you're her world. I you are my world. Sali, cinema on dels Estons Roses, un clàssic, macro i per oberc mega clàssicazo dels Estons Roses. Que venen a tocar a casa nostra, a resmetar-se, els dies 8 i 9 de juny, la setmana, aquesta setmana. Avui què en dius? Avui és 15, avui és 16. Demà i demà passat, els Estons Roses els teniu per 55 euros, si els compreu abans d'hora, i si els compreu allà, doncs 65 euros, que no és poc. Si comprem els Estons Roses sencers com persones, per 55 euros. Jo crec que no, jo crec que ells no es venen per diners, per espècies. Si teniu bona merda, bon material, jo crec que us poden venir fins i tot a tocar el vostre graig. Però, bueno, si no voleu que vinguin ells a casa vostra, perquè us fa por que us robin la vaixella o els candelabros, doncs podeu anar a resmetes i els veieu vosaltres allà amb directe, que segur que serà un fieston que demores. Ja estàvem en l'aire perquè el nostre tècnic ho ha de fer així. M'agrada el teu estil. Què dius ara?Molt bé, Marc. Diu una antena.Marc, superestar, supermarc. Estarmarc, parla una mica jo. Eh, tu, calla tu, estic parlant de jo. T'he de tocar parlar de cinema. És veritat. Pots oblidar a portar, Marc, sisplau, que corri una mica d'aire? Coses internes de la casa. Parlant de cinema, però és complicat que aquesta setmana parla de cinema. Per què? Perquè totes les estrenes són una merda. Has pensat que cada setmana dius el mateix? És difícil parlar de les estrenes, perquè les estrenes són una merda. Tens totes les rodes. És que fa dues setmanes que totes són una merda. I aquesta setmana ja no hi ha ni comercial. Perquè la setmana passada hi ha totes una merda, tal. ¿Por qué no vamos a hablar de Menin Blanc? ¿Por qué no vamos a hablar de los vengadores? Perquè ja no cal parlar de aquestes coses. ¿Por qué así que esta setmana? ¿Y qué hablamos? Doncs mira, podem parlar de les xiques de la Sexta Planta. Podem parlar de la pel·li de los pájaros. Sí. La pel·li de los hombres que miraran a los pájaros. Exacte. Sí, i podem parlar de Proyecto X. Proyecto X, que és aquesta mena de... Què és Proyecto X? No l'has vist encara? No l'he vist. És el nou falso documental que aquesta vegada va sobre una festa. Ja està. Si no m'equivoco, diguem, per a normal activití, més recarcon en les vegues. Menys, per a normal activití, en el sentit de por. Ah, no, no, per a normal activití. És veure un... saps aquests documentaris de callejeros, viajeros, enivista? Sí. Doncs això dura en hora i quarts i un quart d'hora final. Vindria ser els vídeos d'aquests de nenes que ensenyen les tetes? Sí, hi ha una mica d'això. Però fet en pel·lícula. Digueis en dos jardines, i pastilles tal, i cerveza. Real com a la vida misma. Hay ralentís, hay montajes, y hay dos cámaras, con teóricamente es cámara. Real como la vida misma. Ja poca cosa, i llavors hem dit... Filmoteca, tot i que no ens pagueu, us deguem... Un altre cop, si us durem la pindul·lè. Sí, perquè clar, estem parlant de dos cicles, els americans independents i el de Pedro Almoguer, que encara segueixen. Doncs que més, al final d'abril va començar un cicle que seguia tota la firmografia de Costa Gabras. I nada menos. Constantán. Constantán. És el nom de pila, Costa Gabras. Constantán. Constantino. Constantino, Costa, Gabras, si se pronuncia así. El grec diria jo que és el... l'únic grec de referència, realment, del mundillo cinematográfico de tota la vida. Qui, el Costa Gabras, l'únic grec? No, no. No, però dius, tio, pensen en un greco, Costa Gabras, i llavors ja venyen els demas. Home, i l'Àngel Apulos? No, no, tio, no. Vale, vale, sí, Costa Gabras. Costa Gabras, Costa, perquè encara es viu. Ah, clar, parlaves que encara estuvieran... Vivos ecoleándol. Que he dit de Costa Gabras, que no se sapigui ja, doncs que és l'autor de Ceta, que ganó dos Òscars, entre ellos, mejor película de habla no inglesa, de gran pel·lícula, sí, no? Totes aquestes són al cine, desaparecido, que també va guanyar un Òscar, si no m'equivoco al millor guió, si no m'equivoco... Que era pel·lícula en sortia, Jack Lemmon, fent un drama, Jack Lemmon, haciendo un drama. No, espera, també ha fet alguns. També va a fer Max City, que era aquesta, en John Travolta, fent un drama, i Dustin Hoffman, fent un drama. John Travolta sempre és un drama. Sí, aquí, en dramas. El cas és que la filmoteca recupera la filmografia de Costa Gabras, que té un estat i compromís. Ah, vale?Sí. Per què? Perquè sempre ho va fer els conglions. Precisament de Ceta, de la confesió i de seccions especials. Però les altres, da igual, hablàvem de Costa Gabras. Tiro, tiro, tiro. Oye, pues puta madre, entre d'altres coses, perquè aquest dissabte podem veure Arcadia, que és una de les últimes que va fer. Jo vaig veure el cinema i de Perestreno, o sigui que ha llovido desde entonces, recordo que era un tio el que les pedien, i deia, sí, pues os vais a cagar. Ja està. Ah, era això, la pel·lícula?Sí, més o menys. Ah, sí, sí, sí, sí. Ah, va ser trobada l'Algucita por Suma... Sí, sí, és veritat, me'n recordo. Les maldades pròpies de la desesperació eren una crítica, barra comèdia, barra sàpida, barra una mica de tot, que... Bueno, que va estrenar el 2005. I després, això, el dissabte. El dimecres, que és el dia important, el dia abans de l'últim fluxo. Ah, molt bé, millor. Però és important per a altres coses. I això, que és l'última pel·li, sincerament, és la més fluxiota del Costa Gauras, segurament, però que la presenta a ell, tio. Ah, ell, de la persona, a presentar la seva derrera pel·lícula. Sí, sí, sí, Costa Gauras. Veia i diu, hola, soy Costa Gauras, voy a hablar los otra vez de la sociedad. I aquesta vegada que... I aquí ingresar el dinero en esta cuenta. Exacto, que estaba sobre la inmigración, per que vulgui veure-la, un tio que arriba a Europa, una mica emigrana i que viaja por todas partes. Aquest tio, si no me equivoco, és el Ricardo Escamarcho, un italiano que dice que está bueno, ahí lo dejo. Bueno... Bueno, sí, sí, no, no, bebé. Sí, sí, hay que sacar referentes de todas partes. Aquesta no l'he vista, sincerament, el Enelo. Tu l'has vista?Sí. Costa Gauras i Anna. Sí, però m'han dit que és això, és com és la més fluxiota. És que veig les crítiques fredes i vaig dir, pues, passo. Ah, no, no, aquesta no, no, em pensava que deies una altra. No l'he vista, aquesta pel·lícula, perdona, perdona, no. Me voy a ver verla, si podeu dir-nos si teníem raó, o no, con nuestras críticas infundades. Exacte.Ah, no, perdona, perdona, acabes. És que hi ha una més. El divendres, que és precisament Mad City. Sí.Tú l'has vista? Sí, fa bastants anys. Jo també. Aquesta la va llogar el meu pare. Ah, sí?Quando yo era un niño, porque era del 97. Ah.I em va traumatitzar de por vida. Jo veia el John Travolta, en plan, mira quina habla. I me'l trobo aquí, com a desesperado que pierdo su trabajo, y decide secuestrar un museo con todos los niños ahí. I, esclar, la pel·lícula es chungada de cojones. Clar, i jo és que el John Travolta havia tingut contacte... a febre del sabó de noig, eh? Bueno. I després hi ha l'Igris, exacte, i després hi ha el que seria por ficció. L'Ostea que me l'ha donat por ficció. Ah, clar, jo sí que ara no, jo.És bastant. Ai, ai, ai, què és això? És teu, home, ja no parla con niños. Dios mío, John Travolta.Exacte. Qui en eres, tu? Doncs això, fan Mad City i serà l'última d'aquest cicle, perquè ja s'està acabant. Després tornaran a fer, em penso que el 17 següent, però ja en parlarem, si cal. El 17 de dimecres i divendres teniu un marató en Costa Gabras amb la presentació d'aquest tio. Ha de ser prou interessant, aquest home. Sí, home, interessant, ha de ser un rato. Alguna de les ses pel·lícules potser no tant. Però jo crec que si aneu a obrir secccions especial i feta... No, estàs llenat. Ah, aquestes ja no...Val, queden aquestes tres. Arcàdia...Ah, no t'havia entès, no t'havia entès. Quan els han tornat a repetir, em pensava que aquestes... No, no, no, no, tornaran a repetir. Arcàdia... Ah, vale, vale, vale. T'havia entès malament. T'escoltava. Bueno, doncs, com us deia, aneu al videoclub i us llogueu aquestes tres pel·lícules, per quatre o dos que van a la piscoteca. Aneu a veure aquestes tres que també estan. Vinga, va, vinga, va. A mi mateixa em va deixar molt tocat. De debò, és dels finals que encara recordo com si foses... De veritat, com si estuïra aquí. No està a l'altura de feta, però, home, la vas veure al 98 i encara la recordo. Quantia de qualitat rauma a Carlos. Exacte. De trauma difícil, vull dir, que si... Si se sient traumatitzats, això és evident. A part d'això, estic bé. Exacte. Ja sabeu, si voleu acabar tan traumatitzats com el Carlos, aneu a veure Man City. I, bueno... Acabareu així de malament, com el personatge que sentiu, que ja us redueixes ben. Bona nit. Bueno, doncs, seguim aquí al condensador de fluzo a ràdio d'Esvern. Ens podeu trobar a internet, a www.radiodesvern.com. Ens podeu recuperar a projectafluzo.wordpress.com. Correcte. Estan allà els programes penjats i desglossats. Hi ha uns desglosses que es diuen de PICT, que allà poden trobar tota la informació que us oferim cada tada. Però si no es van molt per les rames, bàsicament. Sí, bàsicament, és aquesta la idea. Bé, m'alegro que em traguis el tema de 5 sentidors, perquè... Espera, espera. Cada vez tienes menos sentidors, Chavi. Ai, perquè tot és un 5 sentidors. Bé, gràcies per introduir-me al següent tema. I és una altra de les novetats de l'editorial Comiquera, que es diu Xaranga. És la darrera obra de Ott Picott, que és una autora francesa bastant jove, va néixer l'any 79. Bueno, potser ja no és tan jove. És jove, pare, és jove, va, sí. Entra, entra. Entra d'entre la categoria de joves, que va debutar oficialment l'any 2005 amb unes històries que es deia Royos Míos, que va editar, també, 5 sentidors, i que, des de llavors, li ha anat editant totes les seves... O diria que gairebé totes les seves obres, com ara la continuació de Royos Míos, que era massa Royos Míos, una papa i una cosa que es deia Travesia. Ara, doncs, sortim amb aquest Xaranga, que torna una mica a agafar les constants de l'autora, que són, doncs, les... les preocupacions i aquestes cosetes de l'edat, que és de la gent que se situa en aquesta edat, entre la joventut i l'edat adulta, saps? El traspasse aquell dels 30 i pocos, 20 i tantos. La crisis de los 20 tantos. La crisis de los 20 tantos. Barra 30 i pocos. Sí, cada període d'edat té la seva pròpia crisi, no? Clar, doncs, llavors... Què? No, és que tampoc t'ha caigut el sentit. En la crisi de los 40, los 40 son los nuevos 30. Ah, prou ja, prou ja, la crisi per tot arreu. Bueno, doncs, si esteu una mica en crisi, així en general, podeu llegir aquest Xaranga, perquè us sentireu mig identificats, mig reconfortats, perquè, doncs, això, explicar la història, se centra una miqueta en el món de les xarangues, és a dir, de les bandes així, més o menys improvisades, de músics que van de festa major a festa major, i que fan combates de xarangues, no?, que fan allò... On que guai? Bueno, combates, no, llui tan físicament. Bueno... Sí, malament, no?, estan tots allà, i van fer, expliquen entre ells, i van tocan. Fem una cosa, a partir d'ara, hi queden molts programes, em passen els còmics, i així no es leo, antes del programa, i així no... Que et sembla? Ara, endavant, et passaré tots els còmics... La setmana vinent, no, però a partir de la següent ja sí. Ah, perquè la setmana vinent volia ressenyar 17 còmics. No, però a partir de la següent ja sí. Vale, vale. No, ja et passaré tots els que sortim de cara a setembre, que ens anaven uns quants. Doncs... Ah, no era allà. Bueno, ara no toca, això. Ara toca parlar de... De xaranga, de xaranga. Que és un petit còmic... Doncs això, que juga bastant a la identificació, perquè, com dic, són aquestes xarangues que, en el fons, no són, sinó, uns grups de persones a Vintena, que l'únic que volen és fer farra i huerga. Bàsicament se senten emborratxeres, aquest còmic. Són penya, que va a tocar, toquen quatre coses, i s'emborratxen a les tranques. Sí, sí, sí. Després ve el que ve de les comenteres, que era un mogollón, i... Què m'hi passa, què m'hi passa, m'hi estic caient, no? Però, bueno, molta gent se sent... Dico jo, se sent identificada amb tot aquest rotllo. No és el meu cas, però, bueno, sí que es detecta un cert customisme i un cert lligam amb la jugató mundial. M'estic liant, de mala manera, eh? Sí, sí, m'estic liant. És que després de la meva mare, sent el programa, he identificat amb gent que s'ha emborratxat. És veritat, jo no m'ho emborratxo, però és igual que les cofa el que fa la seva vida. Carlos, no em miris amb aquesta cara. Xaranga, Carlos, xaranga, xaranga. Digues com és el dibuix. Volve, volve el lío, volve el lío. Sempre em preguntes el mateix, eh? Com és el dibuix? No tens grans inquietuds artístiques. Com la Piedra Pilar, sobre la que vuelves... Sí, és la Pilarica. Piedra Pilar, també, eh? Sí, també. És un dibuix molt expressiu, amb un trasmolt suelto, i que tira d'uns colors així, com a quarela, molt vius i molt expressius, i que... És com a mono, és com a mojó, saps? No, és veritat, és així com... Hòstia, que guai, és un dibuix molt, molt xulo, molt agradable, que entra molt per la vista, i que amaga dins de tot aquest bon rotllo, aquesta joerga, aquesta fiesta farra continua, una sèrie de problemàtiques i de sentiments, una mica més foscots, com l'absència, l'assoledat, una mica el que li passa a tothom. De què algamos? Al final, parla d'això d'una manera bastant xula, un tema, si vols, bastant universal, però de manera xula, encertada, i que es fa molt maco de llegir, i jo crec que és un dels còmics ideals per aquesta primavera verano, que se'n ve al darrere. Passem abans aquest, que és el del poeta Galleg. Sí? Per què? Bé, són diferents... Perspectives. Ja te'ls passo tots dos, i tu després em fas el que vulguis, mentre em tornin. Vinga. Yo no querré demostrarte, mi amor, que hay algo extraño. Lo simple puede ser de fiel, sin dudar. Si al final llegaran otros besos clandestinos, para mostrar que nunca habrá otro igual. Y tú y yo nos rellemos de todo cuando acade. Mi amor, esta historia sobre un beso fula. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió. Yo no querré demostrarte, mi amor, que hay algo extraño. Lo simple puede ser de fiel, sin dudar. Si al final llegaran otros besos clandestinos, para mostrar que nunca habrá otro igual. Y tú y yo nos rellemos de todo cuando acade. Mi amor, esta historia sobre un beso fula. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó, que nos murió sin pensar. Que se escapó. Que se escapó, que nos murió sin pensar.