Gràcies. Comencem malament el dia, perquè m'ha dit el Jordi que no va del directe, o sigui, que igual dic alguna vaixanada. Cosa número 1, cosa número 2, no he sapigut dir bon vespre, m'ha sortit bon verble. Cosa número 3, el barri no ens agafa el telèfon. O sigui que potser no tenim sècdia de tele. No ho sabem. La veritat és que... La veritat és que no li... Sempre la vaig darrere d'ell i li pregunto a veure què passa. Ja sé que tots aquests tripes que estic fent, potser no els hauria de fer. No els hauria de fer i hauria de posar bona cara i fer com si tot no és bé, però no és el cas. Fallo número 4, no tinc ordinador, amb la qual cosa. Us podeu connectar si voleu el 3bdoples.radiosvert.com, però jo no us podré llegir. Si voleu parlar entre vosaltres, tota la allau de participants que sempre acostuma a tenir el xat, o haurà de parlar entre vosaltres. Cosa número 5, em sembla que ni tan sols tenim xat. No tenim xat, tampoc. No tenim barri, sí que tenim xat. En fi, ja veieu, això és un semivir. No ens paguen lo suficient, però és el que hi ha. Un dijous, com qualsevol altre. Com que estan presentant tantes coses dolentes, la setmana que ve no faré programa com a senyal de protesta i que no podem fer programa per altres motius. Al final del programa us enplaçaré per d'aquí dues setmanes. En fi, intentarem fer el que puguem. Ja sabeu que aquest és un programa de recomanacions culturals. Fem una mica de gent de... parlem de les coses que arriben als cinemes a partir d'ara, us recomanem algun còmic, us recomanem algun vídeo jo, que sabeu una miqueta el que fem cada setmana. Fem una cosa, Jordi. I després a veure si podem parlar amb el Barri. Fem una cosa, va. I després a veure si podem parlar amb el Barri. I després a veure si podem parlar amb el Barri. I després a veure si podem parlar amb el Barri. I després a veure si podem parlar amb el Barri. I després a veure si podem parlar amb el Barri. I després a veure si podem parlar amb el Barri. Mestre... del sol electrònic o algo així... no sé ben bé com anomenar-ho, potser sol electrònic és una bona manera de dir el que fa. El James Blake va treure el seu darrere disc que fa un parell d'enyents i va revolucionar una mica tota la premsa musical, que és absolutament brutal. És un dels noms que passarà pel Festival Primavera Sound, que comença dijous que ve, dijous divendres i dissabte de la setmana que ve. Dimecres ja comença una mica el Seràu, ja comença a anar a veure alguns concerts, però la cosa gorda, el recinte del part del fòrum, comença dijous. Ja sabeu que és la cita anual per tots els hipsters i índices d'aquesta ciutat nostra, que es diu Barcelona, perquè cada any hi ha més húligans i més fans... Húligans no dic com a cosa de despectiu, una mica sí, potser. Més fans de reu d'Europa que van al Primavera Sound. Llavors el que hem pensat de fer és com que aquest és l'últim fluxo abans del Festival, a fer un petit repàs sobre alguns dels noms que es congregaran a partir de la setmana que ve. Tirarem alguns temes de grups que passarà pel Festival i el primer d'aquests era aquest James Blake que acabem de sentir ara. Retrogate es deia aquesta cançó, des de l'album Overground, i fa una mica la funció de la sustitut del barri, perquè em sembla que aquest senyor encara no el trobem, l'estem intentant localitzar. Si algú sap on pot parar, que ens truqui a la ràdio, perquè estem una mica preocupats. No, no és veritat, ens estem preocupats, no ens preocupem pel barri. 93-372-661. És el telèfon de la ràdio. És el paradero desconocido de barri, doncs ens dieu, però de totes maneres, si teniu alguna altra cosa a dir-nos, també podeu fer 93-372-361. I avui més que mai, perquè si ens quedem sense barri, la veritat és que fem un forat bastant gordo al guió del programa, l'haurem d'omplir d'alguna manera. Una bona manera seria aquesta que ens truquessiu des de casa, o des de la feina, o d'allà on sigueu, si esteu al cotxe, sisplau, pareu al costat, o parleu des dels mans lliures, o ens entreu i ens dieu alguna cosa. Ja sabeu, cada setmana us ho dic, i cada setmana és una mica sense èxit, però jo torno a dir... Ja sabeu, doncs, ens truqueu, i ens recomaneu alguna pel·li que jo he vist. Es va destranar a Mad Max, que ho sembla a Mad Max, per exemple, o alguna pel·li més autoral, o algun concert que hagi guanat, o algun concert que penseu anar. No sé, alguna cosa relacionada amb la cultura, o no, és igual, amb el que us doni la gana. Però sisplau, truqueu 93-372-361 i ajudeu-me a fer aquest programa que s'està quedant una mica orfa amb marxes forçades, a menys que inextremis entre l'amic barri i salvi la cosa amb la seva secció gent del barri, que ja sabeu que va de seris. Abans que passi tot això, si és que mai passa, parlem una mica de còmics. Ja sabeu que el tema vinyetèreu comicaire és cosa bastant preferida en aquesta casa, ja sabeu que ens agrada molt parlar de còmics, i ho fem més o menys cada setmana, amb diferents propostes de diferent pel·làge, i sabeu també que sempre ens agrada tornar els còmics d'autor, perquè hi ha moltes novetats de còmics comercials, mainstream de superherois i tot això. Però el que no es pone de veritat són els còmics d'autor, i, especialment, si arriba de noms tan vaca-segrades com el que us portem avui, que no és otro que Jaime Hernández, o Sheimi Hernández, respectadíssim autor, gran pope del còmic underground americà, del còmic indie, pare avi del còmic independent nord-americà, i per extensió del còmic independent de tot el país, de tot el món, perdoneu. No sé, la veritat és que no sé quants autors de renom, quants autors re allà abans, han pogut veure'ns influenciats per Jaime Hernández, per tota la seva prole, perquè recordem que són uns quants germanets, entre els quals brilla el Beto Hernández, autor de Palomar, i la família que van treballar junts en això del còmic, i van crear alguna de les sagues més importants de la història, com l'Oven Rockets, que era una col·lecció de TVOs, molt underground, que van sortir a partir dels anys 80, principis dels 80 Estats Units, i que van posar una mica pates a arribar tot el panorama, aquell panorama que estava dominat per gent com Robert Cran, i que ells van aportar un extra de sensibilitat femenina, perquè sempre parlaven de dones, i segueixen parlant de dones, i a tot aquell panorama, tan cafre i tan hèvica, que estava començant a florir a partir dels anys 70 Estats Units, i van arribar ells, i van començar a fer històries igual de punquis, però també bastant sensibles, i bastant emotives, i aquestes històries. Ara mateix ens arriba una de les últimes aportacions a tot aquell corpus creatiu, que es diu Lucures de Amor, i és exactament la continuació, o una de les continuacions, perquè aquests senyors han donat sortida en aquests còmics, durant unes quantes dècades, doncs això és la continuació de les aventures d'una de les protagonistes de Lucures. Lucures és aquella mena de... com ho diria, o com aquella mena de saga, aquella mena de col·lecció que va reunir a uns quants personatges, i els va donar vida, i els va donar potes i cervell i estómac, i va intentar convertir-se una mica en l'estandard de tota aquella joventut. Lucures era una col·lecció protonitzada per Magí Xescarrillo, per la seva gran amiga Hoppy White, Hoppy Glass, perdoneu, i, com us dic, durant els anys han seguit tenint aventures, i han tingut una continuïtat, i el que s'ha dedicat a fer el Jaime Hernández, o Jaime Hernández, l'autor, és a fer-les evolucionar, no deixar-les estancades en aquella època, els anys 80, sinó fer-les créixer una mica el mateix ritme que els seus lectors, o el mateix ritme que el propi autor. I amb aquestes arribarà aquesta locura d'amor, que és una de les històries de Magí Xescarrillo, d'una Magí Xescarrillo ja adulta, hi ha lluny d'aquelles èpoques punkis, de totes aquelles històries que vivia amb la Hoppy Glass, de les locures de joventut, i ara això s'ha aburgèsat, s'ha convertit en una senyora una mica més gran, però tot i així, aquests tenen petites aventures, petites com ho diria, pequeños escarceos, petites coses, concretament amb un home, amb el muntal rei, que una mica fan reviure tota aquella història. Les constants són les mateixes. Això, una mica la vida dels immigrants llatins a California, una mica els remanentes d'aquella generació, que alguns podrien qualificar de perduda, però simplement era una generació diferent, més inquieta, potser. I a nivell formal, també una mica el Hernández manté les seves constants. Aquesta mena de tras realista que té alguns petits, que a vegades menys, cada vegada és més realista, tot més equilibrat i més bonic, sempre amb l'enquí negre, el seu l'enquí negre habitual. I a partir d'aquestes constants que manté, ja us dic parlar d'una maquilla i xascarrillo ja adulta, que... perdoneu... Ui, estic malament igual que la setmana passada. Ei, molt bé, molt eficient, Jordi, gràcies. La setmana passada estava una mica malament i encara segueixo. Com us dic, és una maquilla adulta, però no està... no va falto en flashbacks, la cosa, i veiem paral·ledament les històries de la maquilla, amb aquest rei que us comentava, aquests escarceus i aquestes tonteries que li passen, amb els flashbacks de la seva infància, una mica de com va anar la seva vida amb família, totes aquestes històries, abans d'ajuntar-se amb la Jopi. La característica d'aquest còmic és que, o com a mínim, respecte a algunes de les anteriors aventures que havíem vist d'elles, és que és especialment emotiu, en una emoció i en un cert dolor pel passat, per un passat que potser està tornant, però podria no tornar. No sabem exactament d'avuiar aquest passat en el nostre mapa emocional, però la veritat és que aquests personatges estan inevitablement marcats per aquest passat, i aquestes aventures que havíem viscut pot ser que trobin el seu reflex a la realitat. Estic liant tota una mica massa, que és un còmic emotiu, dolorós, esperançat, però també, sobretot això, com us dic, que fa un cert mal, fa un mal dolç, fa un mal que no t'ho fa passar malament, però que et deixa amb una certa nostàlgia, amb una certa melancolia, especialment per algunes coses que s'expliquen dels personatges, que són bastant dures i bastant crues, més del que ens tenen acostumats. Sigue com sigui, és un album, com sempre, en el corpus del Harry Mernández, un album molt imprescindible, sobretot per conèixer el destí d'aquests personatges, però sobretot per estar una mica al loro del Cascou, en el índia nord-americà, que en alguns casos ha canviat molt, però en altres no ha canviat tant, i quan no ha canviat tant és per avi, perquè Harry Mernández aconsegueix agafar el millor de la seva història i seguir-ho mantenint en aquest locor. És un de les novetats que porta la cúpula i que es converteix directament, òbviament, en un volum totalment imprescindible. ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... No, em quedo aquí sense dir res. Pots marxar i et faig un WhatsApp. Estaves dient això, que és una còpia de l'any 60. Això encara no ho he dit, tio. És que no ho volia dir, sí. Això ha sigut una indicació per mi. No és una còpia de còpia, és un homenatge dels homenatges. Perdona, perdona. No, no, no. Has cap alament, no, tu? Ara em trucarà al canet i em dirà, dius, perdona. Això que dius no inventa res, això també és... Això tothom estàs inventant, això no? No hi és, això. Això que dius és el pillot xusto que has vist en els últims anys. Això d'una... Tot el punt d'això ja ho dius d'altra manera. Perquè jo tinc les més tècniques nemotècniques, tio. Tot el punt d'això és una gran mierda. I en canvi dius, no està mal, no es la perdeu. No ho accepta? Tio, cadascú té les recles que té. Eh, perdona, perdona per haver-te atrat aquí. No, no, no, no, el que problema, tu saps que sempre ets benvingut. No, no, és que tu vaig un dia. Aquest programa està molt bé quan estàs tu sol. Sí, quan tu calles. No, tu juro. No, no, no, jo, de veritat. I per dir-te... Com són les coses, teníem tres espers al xat. Entrec jo i n'hi ha dues. No t'ho dic com a cosa dolenta. No, no, no. M'he entrat perquè estàs una mica així, que es cadillo i tal. Minuts que parlo jo són minuts, menys que parles tu. Llavors fa por que faig, però... Però jo... Però faig tu el programa sol, jo t'ho dic moltes vegades. Eh, ja està. Jo estic aquí sense dir res, sense molestar. Però és que et veig la cara i no em puc estar de preguntar-te coses. Bueno... Voleu que els hòsties quedi al programa? No, no, no, no. No que haguis estat a la pròpia trampa. Vale. 93-372-361, si voleu que haguis quedi al programa. 93-372-362, si voleu que marxi. No sé on trucaran. I si voleu que marxi de ràdio, truqueu els nucos o bars, no? Ah, exacte. Li demana l'adreça que hagi d'estar, que vingui a treure'm. Correcte. No diguis res, jo. No, no, escoltes, sempre són partines, les teves... Endavant, endavant. No et cansaràs avui. Escolta'm, ja està. És una pel·lícula que està bé. Ja ho has dit tu, ja has fet de la spoiler. Però, bueno, jo anava a dir que és una pel·lícula que partes molt de... Doncs que ara em sento tonto dient-t'ho, tio. Ara em sento tonto. No, no, no, el tonto sóc jo, perquè la gent està pensant... Vull dir si em veixi l'equip, que està aquí xafant... No, perquè la gent ja s'ha tirat la informació que li interessava. Perdona, perdona. Acaba d'entrar una altra persona al xat. Jo no dic res, i ja veuràs com això es multiplica. Vale. Persona del xat, 93, 372, 361, vull dir, ja que entra al xat, que entri una mica més i truqui per telèfon, ja en recomana alguna pel·lícula. La Sosa i la Sangre és una de les dues pel·lícules que es recomana aquesta setmana. No és una obra mestra, però està ben feta. És una pel·li de polis i cacos, que està ben rodada, que té molta cosa de... No inventa res, ja ho he dit el Jordi, és que realment és un homenatge... dels anys 70, les pel·lícules de polis i cacos i tota aquesta història, no es descobrirà el seu pedall, però es farà passar una bona estona. Moltes gràcies. La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre La Sosa i la Sangre