You're welcome, you're welcome, you're welcome, it's a sin, it's a sin. The birds of a feather are welcome to land on you. Yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, you got my heart. We can't see what you'll be, you can't disguise. And either the way I will pray you will be wise. Pretty soon you will see tears in my eyes. Welcome, welcome, shame about the weather. Welcome, welcome, you're welcome, it's a sin, it's a sin. The birds of a feather are welcome to land on you. Yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, you got my heart. We can't see what you'll be, you can't disguise. And either the way I will pray you will be wise. Yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah. Clown with his pants falling down all the dance. That's a dream of romance or the team. Where the villain is came. That's entertainment. The lights on the lady in tights or the bride. With the guy on the side or the boss. Hola. Què tal, com anem? Benvinguts a la segona temporada de El Condensador del Fluzo, un programa que aporta més temporades que el Catraz. Si o no, eh, no, cuidao, eh. Icateranova. Icateranova. How about aré volunteer? Agолодament... Què Revolution? Què Judaio. Esperem que hagi passat un estiu de conya perquè started back in September, de septembre o octubre critus de septembre. I ara ho parlem. No, estic superfocatat. Un dels 3 integrants de l'equip confessarà que vol del PP. No miro ningú, Marc. I un altre confessarà que porta roba interior de dona. Ahir quedes, o tampoc miro ningú, Marc. Això serà per a si és un finali d'aquí un any. Això m'apunto, perquè després ens oblidem d'aquestes coses. Això està galabat. Vale, vale, vale. Carles, ja com era i bona tarda. Xavi, rodant, què tal? I hola el Marc, el nostre... Marc era, eh? Marc, Pere, Arnau. Tècnica incompostible?Pera o Arnau o Marc? Els 3, vale, Marc, Pere, Arnau. Tècnica incompostible. Eh... Què tal, els, tio? Bé, no? Sí, bueno, jo et dic... Les vacances acaben sent... Això que diuen tots, no? Cada any ja són més cortes, doncs sí. És veritat. Molt cortes, les vacances. Aquí s'ha d'anunciar per intentar evitar això. Sí, sí, a més, és que no sé per què més. Ja tornem aquí, no ha canviat, eh? Van sortir d'aquí fa 15 dies. Exacte, vam demanar que quan tornéssim... una càntica vermella preparada i una corte de verges tirant-nos pètals... I una pujada de sou, i tampoc. I tampoc. Et diré més, et diré més. Vam pensar en convidats que portava el programa, en plan, ja sabeu que cada setmana... Estàs un clàssic, cada setmana portem algun convidat, i diuen, va, portem algun convidat nou, i tampoc. Hem portat algun que ja... És reciclat, el convidat, eh?Sí, sí. De tal, per el que li paguem, que... De fet, ens vam trobar els infants, la discoteca, ja perdut, i anàvem a la mica de l'estò, ja... I pagàvem el doble que la temporada passava. I com que li vam pagar 0, 0 per 2 és 0. Aquí tenim... Volíem portar el Herbert Lom, però no. Perquè per allà no hi és. Però qui és, el Herbert Lom? És l'actor de la pantera rosa, el que feia de Gerhard Reiffus. Ah, el Gerhard Reiffus. 95 anys. Volíem portar el Johnny Lewis, però tampoc ho va ser possible. Aquest home de Sons of Unarchy, que ha aparegut mort, els té 29 anys i ha aparegut mort. Oh, però no facis spoilers de la sèrie. No, no. Ai, que estava jo pensant. I llavors hem dit... Oye, Bob Dylan, que traies un disc nou. Tu que corres per aquí, presenta el Bob Dylan. Diuen que és molt bo, una altra cop. Sí, jo el vaig estar sentint mentre buscava regals a la FNAC, el van posar com a sonir del fondo, i estava molt bé, tio. M'has dit que m'agrada molt. Està clar que no ho compro. Exacte, encara no l'he sentit del tot, però està molt bé. Està bé, molt bé. El vas emmagantar el disdu del teu cervell i ara el descarregaràs via Bluetooth Mental. Ja em passaràs una copia. Bueno, dit tota aquesta certa tonteria, com de costum, tirem endavant el programa i intentem veure què surt. Comencem. Bona nit. Comencem el programa amb aquesta música i amb un rotllo de paper de vàter. Ho dic perquè ha sortit el pla. Ens l'hem deixat a plan, Carlos, que ningú pensi coses rares. I un concurs nou sota el braç, no? Sí, sí, sí. Ah, que sí. Doncs sí, escoltem una cançó de fons, ahora, silenci. Bé, la tècnica ha marxat. Sí, sí. Ens ha anat a buscar la cosa de l'aire condicionat. Ah... Bé, per ell. El que estem escoltant és una banda sonora. Per què? Perquè a partir d'ara, cada setmana, farem un campionat. Cada setmana donarem un parell de pistes durant tot el programa. Sí. Sí. A què correspon el que esteu escoltant? Per exemple, això és una banda sonora. P correspond a una pel·li. Una pel·li molt mítica. Potser una de les millors en el seu gènere. Està aquí, l'hem os de momento. I llavors, ens heu de dir quina és la vostra aposta. Si rancerteu, us apunteu un mini-punto. Anireu veient el projectafluza.wordpress.com, que és el nostre blog on posem tota la informació sobre el programa. Com va la clasificació? I qui guanya final del programa s'endurà un regal d'aquest programa? No ho sé. No ho sé. No ho sé. No ho sé. No ho sé. Encara no el tenim pensat. Serà del nivell dels anany passat. O més. És possible que arribem a enviar alguna cosa. Envia'm el nostre missatge. És un nan vestit de torero que hem rescatat d'un circ. I ja està. No ho sé. És una trampa. És una trampa. Això ho comunicàvem nosaltres. Ens ho explicàvem. Entra en aquella web que cliques la cançó amb la barra de espàcia. Jo hi havia una web que si no sabies quina cançó era, o sigui, tu senties quina cançó és aquesta. Entraves a la web i clicaves. O sigui, ara l'ajaves. La cançó amb la barra de espàcia. I la web et deia quin títol de cançó era. No crec ni que funcioni. No, em sembla que durarà dos dies. Ens podeu escriure el Facebook. Ens trobareu per projecte fluzo. El Twitter, que també ens trobeu com a projecte fluzo. Ens envieu un e-mail a projectefluzoarrobagmail.com. Escriu-nos a projectefluzo.wordpress.com. Escriu-nos al chat. Truqueu-nos a 93-372-3661. Teniu moltes opcions i tenim un parell de dies fins que diguem nosaltres la solució pel blog. I s'acabarà i sumarem els punts. Exactament. Crec que sí. La nostra audiència és superintel·ligent. A part de ser persones guapíssimes. I que ens truquen en directe. Va, enrotlleu-vos una miqueta. Gent que esteu a l'altra banda de la ràdio. Doncs agafeu, truqueu-nos a 93-372-3661. Perdut pràctica. 972-3661. I explica-nos el que us doni la gana vosaltres. I també, los que nos estáis escuchando de España, que hay mucha gente. No nos hemos ido. Que seguimos aquí, la gente. Aprovechad ahora que seguimos siendo... A un esterifa nacional. Ahora que no tenéis que pasar por sacarlos del pasaporte. Llamadnos. Sabéis que os queremos mucho porque queremos a toda España. Y parte del extranjero. Y parte del extranjero. Somos catalanes, pero no odiamos a nadie. Anem, Ídela. With a layman's sense a star, here on. And I never liked the coped and dagger approach you love. But with that one day... Bueno, ara entres. No es conya. El nostre tècnic ens l'ha posat molt tard, perquè esteu mirant fotos guarres pel mòbil. Pots girar-te si vols la webcam i ensenyar-ho. A tu anem per a dir-te. Espera, té, el paper i l'únic té per a tu. Exacte. En fi, intentem... intentem recomanar això. Parlem una mica de cinema. Ja que hem començat amb el concurs vinculat al cinema, no vol dir que cada setmana sigui de cinema, eh? Però bueno, ja ho anirem plantejant. Sí, ja ens ho pensarem a l'últim moment, com sempre. Sí, parlem de cinema i, Xavi, digue'm que has vist l'estiu així que et moli. El cine? Sí. Ui, moltes coses. Sí? Moltes coses que et molin? No. Ah, vale. Mira, ara surten directe a la webcam. Exactament, el mòbil del Marc. No, ja sé per què t'has... No sé, veig moltes coses, però és que quan em fan preguntes d'aquestes no me'n recordo mai. Un dia em sembla que t'ho vaig dir. Quan tinc una sobrecàrrega d'informació al cap, després no em sorre. L'exceso d'informació produeix desinformació. Doncs tu pregunto jo. Va, ajuda'm. És possible que m'atalo suavament? Podria ser, l'únic que no l'haig d'agafar l'estiu. Però bueno, bueno... Abans del fluxo. L'estiu, l'estiu quan comença el fluxo? Sí, sí, sí, m'atalo suavament. És una pel·lícula que aviat jo fa molt de temps, quan em van fer el passi de premsa. Aquests passis que fan, perquè ho sapigueu, de vegades la majoria de pel·lícules es presenten abans pels mitjans, pels periodistes i tal, i nosaltres, que no són periodistes, però tenim un mitjà, doncs ens col·lem allà. I de vegades són hiperaviat. Les fan 3.000 abans. Llavors jo no me'n recordo. Si m'has de preguntar per aquesta pel·lícula, no me'n recordo. Només sé que em va agradar molt. I els que estan jugant a Pòker, i com tan mala sort que acaben metidors en la mafia. Més o menys, sí. Podria ser un resum. És una partida de Pòker i un senyor que organitza les partides del Pòker, que és el rei Lyota, que en cert moment de la seva vida va fer un golpe en una partida de Pòker, i llavors el volen involucrar i volen fer creure de gent que ha tornat a reinciïir una mica amb aquest golpe. No digo más. Tot dit, és de les recomanades, encara la podeu veure al cinema. Sí, de fet, es va estrenar fa dos setmanetes. Fa dos setmanetes. Sí, és una pel·li molt interessant. És un thriller negre bastant ben trobat. A nivell visual està molt lograt. Potser serà una mica de les mans al preciosisme audiovisual, no? Però està ben fet, i a més té una càrrega crítica bastant important. En canvi, a Roma con Amor, que no l'he vista perquè em vas dir tu, no la veus? Confirmem que no s'ha de veure. És una pel·li que no pot ser que jo fomenti que la gent no vagi al cine. Això no és possible. Potser que et digués, és molt dolenta. Això no et dic que no, això no et dic que no. Sufficient. Però no, molt dolenta, no. És de la més plusa del Woody Allen. Potser des del sony de Cassandra o més i tot, que ja és dir. És una pel·li molt tonta que per al meu gust s'acaba de seguida. De seguida t'ha explicat el que volia explicar, i després ja és tot estirar el xicle amb una sèrie més de missatges molt mastegats i molt superfluix. Llàstima, perquè el cartell era guai, no? Tots els actors i actrius famosos, l'empeig... Sí, l'empeig, el GCA, la L'Helena, l'Eleg Baldui... Bueno, hi ha molta gent. Bueno, a veure, em passa una cosa amb aquesta pel·lícula, i és que per molt dolentes o per poc bones que siguin les pel·lis del Woody Allen, sempre em distreuen. És que em va cansar al final, perquè és que s'acaba, s'acaba. És una pel·li que s'acaba. En canvi, està molt bé, està molt bé. Mart és després de Navidad. La aposta romana de la setmana, perquè últimament portava una ratxa una mica gobiant de pel·lícules romanes. Aquesta mola, aquesta està bé. És del Rado Montén. Rado Montén, sí senyor. Ja ho he dit bé, i realment va de poqueta cosa. És un triangle amorós. Ja està, amb la complicació que es descobreix, i llavors el protagonista masculí, s'ha de veure en la situació de escollir tiro d'una banda, tiro de l'altra. És interessant que aquesta pel·lícula, el que tu apuntes, que últimament els romans s'estan enrotllant molt amb la seva filmografia. Vull dir... Home, no diré que cada més arreu una pel·li romana, però n'estan arribant unes quantes. Hi ha tot un panorama de director romans... romanesos. Va pensant en la Roma con amor. Sí, sí, mira. Directors romanesos que... que... que estan bastant, aquest senyor, el Montén, el Cristi Puig, el... Tot això va començar més o menys amb 4 mesos, 3 setmanes, dos dies... Sí, una mica algú va començar amb això. Hi havia el Cristi Puig, que estava... triomfant bastant a festivals una mica agafapàsticos, i és veritat, perquè té molt bones pel·lícules, aquest senyor, però el salt, una mica de públic, va ser amb aquesta pel·lícula. Aquestes, en tot cas, estan molt guai, i encara la podeu veure. També podeu veure de Diplossi, del Terence Davis. I ara la vam recomanar abans que acabessin, dient, quan se'ls trena i ha d'haver-la, ja s'ha estrenat. A veure-la, un altre triangle amorós, en aquest cas, amb la Rachel Weig i el Tom Hiddleston, que surt de Los Vengadores i salia amb la Rachel Weig. Exacte, amb el del Loki i el de Loca. Del Loki i amb de Rachel. Està molt bé, és un exercici d'autor molt xulo, un director que s'ocurra molt, fa un retrocese al cinema clàssic, amb un estil molt xulo, un ple tot com de boira, no? Hi ha un fum que... Sí, és una pel·li com molt onírica, no? Tracta d'un tema bastant terrenyat, que és un posesó, no? Un triangle amorós, però té un toque hipnòtic amb bastant xulo. A més, té un rellot, juga bastant en el temps, de vegades passa cap endavant, cap endarrere, dius, hosti, que estic dient de vera. Però el Terence Davis és un tio molt gran, i és un tio que sempre reivindico, i crec que és un dels grans directors oblidats del moment, perquè és d'aquells tios que fa una pel·li... La crítica es gratina amb la pel·lícula, i tothom li encanta, i després la gent s'ha oblidat d'ell una altra cosa. Llavors és una mica enjuç, no? Perquè per mi és un tio que podria estar a l'alçada d'un terreny malic, o d'aquests directors, diguem, una mica de partats del mainstream, però que tenen aura de grans autors. Aquells sempre interessants, no? Que suplenen potser una mica un casme, però quan la fan, la fan bé. Ah, i finalment, una altra que podeu veure encara, que també juga amb el temps i amb una mica de mononir i tal, és Casa de Tolerància, la pel·li francesa ambientada amb una... Precisament, una Casa de Tolerància, perdó. Una Casa de Barrets, una Casa de Barrets. Això és molt maco, la Casa de Barrets. Això, de final de segle XIX, i en fi, on hi ha aquest... un grup de protagonistes... Prostitutes, prostitutes. Sí, prostitutes. La pel·li està molt bé, també és un bon exercici d'autor, hi ha un director darrere que vol dir coses amb la càmera. Com es diu aquest senyor? Bentran... Ja t'ho explica la vida d'un altre vers. Bentran, Bonelo. Bonelo. A tot cas, aquestes són les quatre... Gran pel·lícula. De les meves fins i tot preferides, de l'any. Directament, eh? Sí. Sabia que t'agradaria aquesta secció de recuperació. Perquè sabés de què piec cogeu. Doncs aquestes aneu a veure-les que encara esteu a temps, us parlarem de les estrenes d'aquesta setmana. Bueno, el Marc Sali en cés la mirada quan ha sentit aquesta cançó. No sé per què. I si algú m'arriba a dir que encapsularia una secció amb música de Bob Marley, no sé, m'hauria sorprès, perquè Bob Marley era un tio enorme, era un tio molt gran, però, a fi, a mi, Bob Marley era aquí i jo aquí. Però, es queia especialment. Sí, el Marc està posant cara de raro. No, Marc, és un tio... És un tio capital per la figura... És una figura capital per la història de la música. Això està molt bé, és així. No, encara amb Marc m'està veient en carrera. Així que em miro tu, Carlos, si no t'importa. Bueno, en fi, que la cançó s'escaia bastant pel tema que parlem, perquè parlem d'un llibre que, a més, ve bastant a compte, que es diu Salvajes. Home, ja m'estàs spoileant de la secció... Sí, ara, no, jo no havia fet l'espoil. He sigut tu que ara ho has avançat. Ah, merda. Sí, és que és el Bob Marley i ja perderme. És que és un llibre que es va publicar fa bastants mesos, però, com que aquesta setmana va, l'Audièm s'estrena Salvajes, l'adaptació d'aquest llibre... Doncs hem pensat, mira, com que és un llibre bastant xulo, aprofitem-hi i el recomanem bastant. És un llibre que va sortir fa bastants mesos en aquest país, però és l'última referència d'editada sinó aquí, que és un senyor, un novel·lista de novel·la negra, policíaca... Jo diria que dels més destacats de la seta actual nord-americana de literatura policíaca, és una va que s'agrada, no? James Elroy encara fa llibres i encara cada llibre és un novel·l, una cosa espectacular, no? Doncs doncs vinclo, que és un senyor que ja ha començat a tenir anys, no és un jovenet, no acaba de venir, però és un tio que una mica porta sang nova a tot el món de la novel·la negra nord-americana. Està una mica a la línia d'Elmore, d'Elmore Leona. Saps qui és Elmore Leona? Sí, de la dàlia negra, l'Ei Confidència, ets d'això? Sí, no, no. Aquest és el Roi. Però, bueno, sí, no. Sí, és un tio que fa, també, la policia, i de vegades ambienta bastant els seus relats una mica en mons fronterers, del suburbis de les ciutats que serveixen com a llindar entre Estats Units i Mèxic, tota aquesta història. I aquí és una situa, a aquests salvages, que segueix la peripècia d'un trio, dos nois i una noia, que estan junts. Són una mena de trio amorós. Sí, és veritat, és una noia amb dos amants. I entre els dos nois, són molt amics, que estan ficats en el món del narcotrafic escala brutal i bestial, perquè són els popes de la droga Laguna Vig, la ciutat aquesta de Califòrnia. Califòrnia o Florida? No, califòrnia, em sembla, califòrnia. La pel·lis es trena de mà, o sigui, que a mi no em preguntis. No, no, no, no. Sí, és califòrnia, califòrnia. Gente del chat, va, si ens estàs sentint, busqueu-nos on està alguna mig i ens confirmeu que és califòrnia. Doncs estan allà, movint-ho, cortant-lo a calau, i, diguem, venent droga, venent el millor cannabis de tota Califòrnia, perquè, a més, resulta que un dels dos d'aquesta parella és ex-marina a Irak, s'ha portat uns cogollos o uns llavors d'Iraq i l'està penant, no? Llavors es troben amb l'oposició del càrtel mexicà, que vol operar en aquella zona, i, a partir d'aquí, doncs, Tonjas. Tonjas? Tonjas. Jolín. Tonjas, sang, serres mecàniques i tal. És un llibre molt, molt adictiu, molt divertit, es llegeix superràpid, i que tot i si està escrit en un estil, és fresc, és rapidant, però és bona literatura. Jo penso que és un tio que domina tots els recursos literaris, que més dona molta riquesa i que més és molt cinètic. O sigui, tu llegeixes el llibre i dius... Hòstia, es podria fer una pel·li d'aquest llibre. Realment, quan arribes al final del llibre, no recordo si és al final o al principi, però diria que és al final els agraïments, no, un dels agraïments és a Oliver Stone, que és el director que ha dirigit l'adaptació. No sé si ja està el tio pensant en això. És el autor del serenció de los Correros, que ja feia llibres pensant en la pel·li, i els llibres eren com guioners envellecidos. Això no passa, no?Envellecidos o no? O no, no, no, no, no. Això no passa. És una virtut que té la novel·la, semblar molt cinematogràfica, però això no vol dir que ens accediu. Saps que ho feia molt, això també, el Michael Cregton. Michael Cregton era un tio que va començar molt bé, feia un novel·les molt divertides i tan molt amal públic, el mundo perdido cuando tenía 10 años. Y recordo que al mundo perdido aparecien imatges del parque jurásico, de la pel·li parque jurásico. Esa dice, veia, entonces el tiranos a Urio acerca su ojo a la ventana. Diuen, això ho veig de la primera pel·li. Si no té res a veure amb una segona pel·li, és curiós això. Un dia parlarem de les primeres segones pel·lícules i Michael Cregton. De manera, el Michael Cregton continuat i tan llibres... Ja està criant-me de les... Fa molts anys. Ara, per cert, s'ha estrenat una pel·lícula... No, una TV-Movie, en dos capítols, una miniseria, basada en una pel·lícula que va dirigir Michael Cregton. Ho he lligut tot. Com? Aquesta té una amiga, perquè és l'última producció del Toni Scott. És l'última producció de Toni Scott, que està dedicada a Toni Scott. No sé si se la va dedicar si mateix, perquè hi ha preveia, o si la dedicatòria va venir posteriori. Aquesta és la segona opció. Però està prou bé, eh? Sí, en parlarem. La pel·lícula original de finals del 70 estava molt bé. Finals del 70, principis del 80, me'n recordo. Era molt xula. Sortia el Michael Douglas. Com o no? En una adaptació de Michael Cregton, com? Ah, sí, és veritat. Un dia també estudiarem aquesta misteriosa relació. Va, un dia fem especial.com, barra, especial Michael Cregton, barra... Barra, Kirdugles, investigarem el fenomen de com Michael Douglas és fill de Kirdugles. I no l'inrevés, que ja...I no l'inrevés, i tenim cognoms diferents. En fi, ja que estem, no posem música, entre altres coses, perquè el guió em vaig oblidar de posar un tema. És veritat, sí, no hi és. I parlem directament de salvajes de la pel·li. Si vols, jo la presento, tu prens una mica d'aigua, eh? Bé, va, va. La salvajes és la nova pel·lícula de l'Oli Berestón, que, per cert, l'ha presentat fa dos dies al Festival de Sant Sebastià. Con sonoros agucheos? Reben, exacte, reben una sonora crítica. Barrapalo, sí. Però, en tot cas, li han d'un altre premi a la carrera. Quan conviden a un famós, els festivals, és premi a la carrera. Sé a quin ser el famós. Eh, que viene... Són altra volta, premi a la carrera. Exacte. L'any següent, acostum a passar, que el famós en qüestió... que fa un avió, i l'avió s'estrella i es mata. És una llegenda urbana... contrastada. Bé, doncs, Jean-Claude Dandam, tu que véns a Sitges, ojo. Ojo, productors de los mercenarios 3, no cerreis todavía ningún contrato. Exacte. En tot cas, Oli Berestón, recupera la seva càmera després de... si no m'equivoco, la del World Trade Center. Bueno, perquè després va fer els documentals... Exacte, per la pantalla gran, podria ser la seva darrera pel·lícula del World Trade Center. Que va ser, alhora, uno de los mínimos. Si m'estic menjant alguna, diem que ens ha palxat. Perquè no recordo cap altre, probablement... Bé, abans hem fet una pregunta palxat, i no sé si ja ens n'han contestada. Bé, a la següent. En tot cas, torna l'Oli Berestón, i torna l'Oli Berestón divertit, el canyero, el hipervitaminado. Torna amb una pel·li, a més, del seu estil, 130 minuts, pam, entre petso i espalda, protagonitzada per, bueno, per, bàsicament, tothom. Jontrevolta, Venició del Toro, Blake Limli, Taylor Hitch... Un... un... un càsting molt interessant. Reparte, Floridó. Per a una pel·li què? Que està prou, bé, a mi em va agradar. Sí, sí, em soc conscient, quan l'estava veient, ja era conscient dels pals que ja li estaven començant a ploure. Però jo penso que és una pel·lícula... Primer, que captaves també l'esperit de la novel·la, però això va a part. I segon, que és una pel·lícula divertida, trepidant i entretinguda. I tenien compte que dura 130 minuts. Has dit que dura, que es passa volant, la pel·lícula. Estàs sorprès, eh, que he dit 130. No em jugues. No, sabia que era llarga, però sí, sí, sí. En fi, sí, sí, és... és sorprèvem, perquè és una pel·lícula que requereix una mica que... Assumeixis tots aquests tics i tots aquests modismes que té a l'Oli Berestón, que en té molts, i de molts orteres, i de molts kits, perquè... Allò de... ara t'enxufo una blanquina negra, perquè sí, ara t'accelero la imatge perquè també... Doncs, a veure, no és una pel·lícula tan histrònica, com Acessinos Natos, per exemple, que era una puta locura, perdó, informable, a part... Bien, bien. No, és veritat, és veritat, era molt dur. És que en aquell moment, en 1994, jo crec que la meitat de la gent es va flipar, però la meitat ja directament es va arrancar els ulls de l'entrada. Sí, exacte. Doncs estàvem una mica més contingut, torna a agafar aquell l'Oli Berestón d'aquell moment, però més contingudet. Llavors, dintre d'això, la història és bastant elèctrica, la factura és bastant impecable, el ritme està molt ben portat, al final és una mica estrany, però, bueno, això... A poc ens carregarem una pel·lícula per un final. I els actors estan molt bé. La veritat és que és un festival telor kitsch. Jo el deixo caer, per què et lo quiera coger. I Blake Lively, no? Sí, està, està, però bé, la Blake, però... Bueno, sí, sí, sí, està bé. Potser qui destaca menys de tots aquests és Laron Johnson, que és aquest noi jovenet que sortia a Quicas, exacte, el protagonista de Quicas. Bé, està correcte. A la volta té una línia de pelo molt misteriosa, com sempre, és veritat, però jo el vaig veure a favorititud. Ja està, ja ha dit... A la gent a la volta ha dit, ja m'he deixat de posar el mapatge muerto, ja comença la... Los injertos ya no me han quedado bien. Se'ls ha adonat a Nicolas Cage? L'hi ha adonat a Nicolas Cage, correcte. I porta la Calvissia d'una manera molt digna. No veig perquè no. Per cert, ja t'ha caigut el primer pal de l'Estiguerl. Pues a mi, natural, born killers, me gustó. Bé, doncs... Bueno, a mi també. Era perquè pensava que vosotros no sabía Gustavo y no quería quedar mal, pero a mí me encampó. Mentira. No, no, em sembla una pel·li massa, massa. Potser he dit una cosa que potser no és veritat, que és que en el seu moment la meitat de gent es va escandalitzar. Potser no, no, potser va colar en el seu moment. Jo en el seu moment no la vaig veure, molt petit, no em deixaven veure aquestes pel·lis. Però l'Estiguerl, dale... No, dale una segunda oportunidad, no. Si la veus per la tele, mira-la i... I la flipes. I la flipes, és molt fea, però és una opinió personal. Hi ha molta gent que li agrada. En fi, aquesta, la recomanes tu, jo ja veuré. La veuràs? No, ja veuré si la recomano. Ja veuré si la veig i després ja veuré, si després de veure-la vist, la recomano. Segurament no la recomanaràs. Potser és una botat meva. No, la que tinguen és de veure, realment, i també és una altra exercici d'estil, és Blancanives. Aquesta pel·li que acaba d'acabar aquest matí, s'ha de sortir com la gran triomfadora del cinema espanyol, perquè és la que representarà Espanya als Oscars... Sí, però espera't un moment, perquè ara no està molt clar que la Trim pels Goya, eh? Vull dir, no és que s'hagi dit res. Això dic jo. Diria que l'any passat, la que es van triar pels Oscars, després no la van triar pels Goya, o va haver alguna història així? Bueno, però això era quan... No, això era abans, no? Quan el Pedro Almodóva ho feia en la punyeta. Ah, és perquè hi havia Pedro Almodóvar parlant. Llavors no li van portar als Oscars, ni li van fer el vací o aquestes coses. Algo, sí, algo, sí. En fi, parlem de la tercera Blancanives, que ens arriba aquest any. Sí, era un any amb tres Blancanives, com era el Fastbinder. Aquesta la dirigeix el Pablo Berger, que no sé si ha fet alguna altra cosa. Sí, abans, el director de Torremolino 73. Ah, Torremolino 73, exacte, que és molt guai. És un vilveïno, sí, exacte. És un vilveïno que va debutar fa, no sé, quants anys? Un futiment d'anys amb Torremolino 73, que era una pèrie bastant xula. I em sembla que, des d'aquell moment, el tio ja no va fer res més. Això segur, però va pensar, ho he de fer una pel·li muda. O sigui, ja en aquell moment, imagina't. Jo em van dir aquells d'artistes i van dir, te jodemos, la vida. Fem-ho amb la idea. Pablo Berger, director, protagonista, es Maribel Verdu, Angela Molina i Macarena García, i me cuesta, en fi, un futiment de gent. Aquesta Blancanives té la particularitat d'estar ambientada a Espanya dels anys 20. Però, més o menys, la història va ser una mica semblant. És aquesta Carmen, que fugies de la seva madrastra, i llavors es troba Monastolero... Sí, té punts en comú amb la història. És bastant diferent, eh? Però l'ascència, vull dir... Sí, sí, l'ascència... Bueno, hi ha tanta diferència com amb la versió de la Kristen Stewart i la Xerris Terón, que no se semblava gairebé en res. Ah, no? Hauria recuperat el mito de Blancanives? Un dia t'explicaré el compte. Sí, no, òbviament, és Blancaneus, és òbvi, té punts en comú, surt en els nans, surt en tot això, però és bastant diferent. D'entrada de la pel·lícula comença abans, que el compta. No vull destripar res, però... Comença abans, comença abans. Jo, com resulta que treballo durant el dia i no m'he permeten escapar-me, encara no l'he vist, o sigui que... Quines manies, eh, que tenen? Vull anar al cine i diuen, no, tu te quedes aquí a treballar. Jornades completes, que quines reines? Quines reines? No me despidáis. En fi, digue'm, val la pena o no? És veritat, tot això que s'està muntant al seu voltant, és tan bona, com diuen? Sí, és tan bona, com diuen. Jo sé que ahir la van estrenar amb música en directe al Liceu de Barcelona, i que va ser la Poteosis total i absoluta. Això no ho sé, no el llegir... Sí, sí, sí, sí, hosti, jo em vaig quedar amb les ganes. Era molt car, si no, hagués tornat a veure-la, perquè es feia a Liceu, música en directe, com has dit, i amb les cançons de la Silvia Pérez-Cruz, que surten a la pel·lícula, les cançons, doncs, les interpreta en directe. És veritat, tot el bombo que s'ha de donar, jo crec que sí. Jo crec que sí. Per una vegada tenim una pel·lícula que està triomfant comercialment. Comercialment encara no, perquè s'estrena demà. Però a nivell crític, jo crec que serà un pelotazo de públic, i per mi està justificat. També t'he de dir que és una pel·lícula extremadament cinèfila, i és una pel·lícula que a mi em va fer veure centenars de referents. No sé si la gent, que li té per què importar-li un caràcter sinemut, entrarà allà i dirà, hòstia, que guai, això, que guai, l'altre. També pot ser, no ho sé. La referència és amb d'artistes, eh? Et creus que algú dels d'artistes diu que referent és el cinemut, o havia vist alguna de les pel·lícules? És veritat, però d'artistes tampoc tenia molts referents. Però aquesta sí, aquesta és una locura cinèfila brutal. Llavors, també és veritat que aquí estan tu si es mana la mateixes dels crítics, i els crítics tenen un background que el públic del carrer no té per què tenir ni molt menys, i no hi ha cap problema, eh? No ho sé, no ho sé. A veure, la pel·lícula, jo crec que és molt màgica, jo crec que té capacitat per enganxar tothom. És molt apassionant i té un... bueno, diguem que porta les emocions de manera admirable. Jo crec que pot triomfar, pot triomfar. En canvi, la que ha acabat com perdent-ho tot, absolutament tot, és l'altra que optava a la preselecció dels Òscars, que és l'artista i la modelo. La nova de Fernando Trueba, que també és en blanc i negre, que també està ambientada a Espanya. Bueno, no, a Espanya no, però està ambientada als anys 40. I que, bueno, també s'estrena aquest cap de setmana. No entenc per què, perquè, Jolín, pel·lícula en blanc i negre, hi ha dos a l'any, doncs no ho treneré la mateixa setmana. És que són ganes de liar-la a Marrana. Bueno, la de l'Oliver Stone, també té trossos en blanc i negre, o sigui que ja és. Que lío, que lío, que lío. En fi, breu mena, aquesta no crec que calgui tant recomanar-la, aquesta és més mediocrilla. Home, mediocrilla... És Fernando Trueba. Sí, és que va molt a gustos el Fernando Trueba, a mi no m'agrada. A mi no m'agrada. Ara, també és veritat que s'ha passat a San Sebastián i em sembla que ha despertat un bastant d'enceses. I, amb la qual cosa, està agradant, es pot dir que està agradant. No la recomanaria. Home, si està agradant sí que la recomanaria, perquè és patente que sí. No sé si ho sé. Jo crec que no m'agrada el seu cine, no m'agrada la concepció que té ell del cine. A més, l'he sentit uns quants cops, una mica, diguem, fer classes. O sigui, em sembla un tio una mica classista, a nivell cultural, no? D'aquells que mira per damunt de l'ombro, això és bo i això és dolent. Home, a mi és un tio que, com a persona no el conec, com a creador no em coma saber. I aquesta pel·lícula, doncs, és molt ell. En tant que és una pel·lícula molt intel·lectualitzada, molt, diguem, alabada, però tot és una mica de pacotilla. Jo crec que és una mica fofo tot plegat al seu discurs. Tu surts l'Aida Folk? Surts l'Aida Folk. Ho fa molt bé, l'Aida Folk. D'una de la ràplica de Jean-Rosfort, que és un actorazo d'aquests de tota la vida brutal, i està també molt bé, jo fins i tot diria que l'Aida Folk es menja el Jean-Rosfort. Sí, sí, ho fa molt bé, l'Aida Folk està esplèndida. I, a més, doncs, és un gust verolà, perquè fa la model escultòrica, de manera que és escultural. Vull dir que no, no, que posa per a una escultura. Vull dir que en aquest sentit. No, escultòric, bueno... Sí, ho deixem, es despura. I en aquest sentit, a nivell interpretadiu, la pel·lícula està molt bé. A nivell visual té punts que estan molt bé, té altres que per a mi. Vam, o sigui, fa passar, vau per o bestia grossa i no... Vull dir, dius, oh, sí, que maco, però si ho penses, no tant, eh, no està tan ben... No està tan l'obrada, però, en fi, jo crec que és una pel·lícula que agradarà, així que, bueno, si vols tu, la podem recomanar, perquè no... No. Tirem un tema musical, fa temps que parlem i no callem. I don't want my life to this time. Bé, anem atrat, anem tallant a la 0, bona nit. Bé, a tocar en directe, la vam veure el primer de la segona, i la veritat és que la noia ho fa bé. A més, ha acabat de treure un disc que es diu Trams, que és molt xulo, que sona en cançons com aquestes serpents, que estem sentint ara mateix, i que el presentarà dissabte. Aquest mateix dissabte m'ha passat a la sala 2 de Polo, a quarts de 8 del vespre, per 17 euros anticipada a 20 allà, doncs la podeu veure. És molt guai, aquesta tia. Tindrà competència, eh? Tindrà competència. Gratis. Manics, Tritcher, gratis? Sí. Bé, anem a veure on van i tenen a la sala 2 de Polo. Bueno, seguim crementemes, ja hem escoltat una cançó, ja hem recomanat cinema, hem recomanat un llibre, que a més està vinculat al cinema. Hem parlat d'un concurs, hem convidat el Bob Dylan, que de moment no sembla que digui que era casat. El Bob és un tio amb caràcter, amb caràcter. Deixem-ho així, deixem-ho així. I la veu cada cop ves que es cada, eh? Sí, també, però és un gran músic. De què parlem, ara? Avui farem una microsecció de comics, perquè hi ha bastanta xixa comiquera. És que arriba l'estiu en de llegir còmics, i, clar, després no... Sí, jo no he parat, he sigut una locura llegir de dos còmics, a l'hora. Una amb cada ull. I arriba a setembre, i encara hi ha més coses, perquè al setembre hi ha 70 mil novetats interessants. Per exemple, PP. Última obra de... PP, és el nom del còmic, és l'última... Sí, sí. És l'última obra de Carlos Quiménez, que és un autor espanyol... bueno, imprescindible, diguem. Va, ja... Acabem de començar a temporada, i ara deixem caure el primer. Això va imprescindible per setmana, eh? Sí, no, però aquest és de veritat. Carlos Quiménez és un d'aquells autors de tota la vida espanyols, que va debutar als anys 60, i a partir d'allà va començar a construir-se una llegenda a les dades de fer còmics autobiogràfics. És l'autor de Paracollos, és l'autor de los profesionales, és l'autor de Barrio, són obres que reflecteixen l'evolució d'una societat, especialment la societat de la posguerra, i després ho allarga als anys 50, després també parlant dels 60, dels 70, i de tot el panorama social, lligant una miqueta amb diferents àrees de la vida, especialment de la seva vida, som bastant autobiogràfics, com ara de la pròpia creació de còmics, com és el cas de los profesionales, o com és el cas de PP, o com és el cas de l'autora, com us diem, presenta'm avui mateix. Ara se'n parlarem. A part d'això, el Carlos Quiménez té bastanta producció de ciència ficció, o sigui, el tio fa realisme social i ciència ficció. Sobretot als anys 70, va fer bastantes coses de ciència ficció, com Dani Futuro, com era segona vez en el Futuro, diaris de estrelles, moltes coses d'aquest estil. I ha adaptat també bastantes hores d'escriptors mítics de la literatura universal com Jack London. Per exemple, té una versió de Kulauell Lepersot, que és un llibre que em manté així de Peque i em va impactar profundament. Sí, sí, és una la cura. No està així el Jack London de Peque, perquè pot traumatitzar? Sí, és possible, és possible. És una mica responsable que jo ara estigui, probablement. Bé, en fi, reprenc. Ara, després d'haver publicat la fa dos, tres temporades, per mi una de les seves obres magnes que és 36-39, amb els tiempos, em vam parlar aquí, eh? Sí, sí, sí. Em sonava, que havíem parlat del Jiménez. Doncs era una obra densíssima, era una obra impactant, superimpactant, perquè parlava d'això, del 36-39, de la guerra, però no des del punt de vista bèl·lic, sinó des del punt de vista de les famílies destrossades per conflicte. Doncs ara es desmarca amb una miqueta més lleugereta, que és aquest Pépé, que és la biografia de Pépé González. José González, que és un autor de còmics, és un dibuixant més aviat, molt important per la història de la il·lustració d'aquest país, que es va morir ara fa dos, tres anys, va ser un esdeveniment tràgic, com a totes les morts, però aquesta va ser exagerat, especialment al món de la il·lustració i del còmica en aquest país, i ara, el Carlos Jiménez, doncs això li dedica una biografia que acaba d'editar al seu primer volum, per part de Panini, i que, bé, agafa les constants una mica del Jiménez, i ha dit, amb les tintes, una mica de més rebaixadetes, però, bueno, transmet aquest sentit de la cotidianitat, que a poc a poc va reflectint alguns aspectes de la vida, en aquest país, de la vida social, de com funcionaven les coses en aquells anys 60, que, a més, eren, doncs, unes primeres passes en què després seria un hervidero de creativitat en tota la part de l'il·lustració del TVEO espanyol. És un volum molt xulor, que agradarà, sobretot... Doncs aquí li agradi el metacòmic, podríem dir-ho, el còmic sobre el procés creatiu del còmic. Tu ho vas afectar als teus metals, eh? Sí, sí, sí, sí. Espera't, he portat això. Vinga, va, posa. Tira un, tira un. Meta. Gràcies. Meta. El Marc li agrada molt, això. Sí, el Marc ho està flipant. El Marc l'hem perdut amb el Bob Marley. Sí, i ara l'hem recuperat. Mira, home, Marc, és que... De veritat, bueno, després tu deixaré de tocar una estoneta. Poc, eh? És meu, i m'ho vas a tornar. Doncs no és veritat, és del meu general, li he robat. Doncs... Que t'ho pierdes? Sí, això ho estic perdent. No, és igual, és un volum... Molt xulo, molt guai. No és de lo millor que ha fet el Carlos Jiménez, perquè no és de lo més intens, però transmet un tendresa cap al personatge i un coneixement de la seva biografia, i, a part, està complementat per uns extras finals... Doncs amb xixa, que penso que el converteixen en un llibre important i en un llibre que és molt important, que s'hagilitat, i que aquí li agradi l'autor, doncs, el pot llegir amb tota facilitat. Aquest és el primer imprescindible. Hi ha un altre imprescindible d'aquesta setmana, o aquesta vegada ja...? No, a veure, jo he dit que és imprescindible l'autor. El còmic és molt bo i és molt recomanable, però el que és imprescindible és l'autor. Primer tomo per això, en lliure amb més, és a dir. Sí, sí, sí. Peniní, peniní còmics. Va, segon còmic, va, tira. Sí, l'únic que ara m'he perdut, ja he perdut els papers, com sempre. Pax Romana! Ah, Pax Romana. Un altre dels còmics que ha dit de peniní. Avui fem una mica de especial peniní, perquè aquest més les novetats de peniní venen cargadetes, eh? Ben... nutrides, diguem. Nutrides. Doncs sí, Pax Romana és un projecte personal de Jonathan Hickman, que és un dels, diguem, cabezas de cartela ara mateix a Marvell. És un senyor que ara està portant series com Els Quatro Fantásticos o com Silt, per exemple, i està agradant bastant. A mi m'agrada, en les seves series, penso que és un tio que jugar les cartes amb bastanta intel·ligència, fa un còmic de superherois molt senzillot i molt fàcil de llegir, però que té bones idees darrere. I debat, tant en tant, es desmarca amb alguns projectes personals, una mica més armètics, una mica diferents, com podria ser Red Wing, que es va dictar també fa poc, o com podria ser aquest Pax Romana, que s'ha dictat a la col·lecció 100%, el que abans era 100% Marvell, com que això no és rigorosament Marvell, doncs, bueno, 100%. I que és una història, jo et diria bastant atractiva de per si, però ha explicat d'una manera una mica curiosa. És un còmic que no és ben bé un còmic, en alguns moments sembla més un llibre il·lustrat que un còmic, perquè tot sovint tira de grans composicions de pàgina, amb textos, amb macanografiats, diguem, vull dir, que no hi ha globus, no hi ha globus de diàleg. O sí, mentida, sí que hi ha globus de diàleg, però hi ha molts textos, hi ha pàgines que simplement són diàlegs, un diàleg molt llarg amb alguna il·lustració que dona una mica de vida i de la història. I sincerament, com a còmic, còmic, 100% còmic, paradoxalment, per la col·lecció en què està encabit, doncs no és exactament, no és estrictament això, és una cosa estranya, és com una mena d'un novel·la grafica rara. Però la història és molt atractiva, és la història d'uns senyors que es fiquen en una missió evangelitzadora que els volen enviar al passat, els volen enviar a l'etapa de... Sí, a l'imperes Romà, amb una màquina del temps, perquè comenci a enviar, bueno, a clasialitzar la gent, no? Sí, no, no, bueno, volen convertir la història en una història del cristianisme, 100%. Però aquells tios tenen una agenda oculta, tenen uns propòsits secrets que faran que la cosa vagi per un altre, per otros derroteros. És... curiós, és guai i enganxa. De veritat, a primera vista pot tirar-ho una mica cap enrere, no? Perquè és per aquest look visual que té, que, per cert, dibuixa ell mateix, el Jonathan Hickman. Però després la història enganxa el seu. Molt bé. Sí? Compras? No, malpasses, ja saps que aquestes coses... És un dium. La crisi, la crisi. És un dium. Què més, en preguntes? Alguna cosa més a dir, del còmic, el dibuix, tal, mola... Sí, és guai, és una miqueta justet, perquè el Jonathan Hickman no és un gran dibuixant, però penso que compleix, a nivell cromàtic, és xulo jugar amb tonalitats càlides, amb tonalitats fredes, jugar amb els atarongers i els ocrets i els blaus i els liles, i fa una mica de contrastos. És xulo, és xulo, és un còmic bastant guai, eh? Feu d'arcomanat. Ara et faig un moment de pausa, tio, que estàs aquí. Recordem que tenim un concurs en marxa. Abans hem sentit un clic d'àudio. Era la banda sonora de la pel·li, una cançó que surt en algun moment. És molt llarga, aquesta pel·li, també, una altra pista importante. Què tal si ara sentim la segona pista? El segon clic que tenim preparat per a vosaltres. Això no va bé, eh? Us recordem el clipú, eh?, era aquesta cançó. I ara, si un casso... Ara, Marc, dale. Doncs aquí teniu la pista, jo crec que ara ja és molt clara. A més, és un clàssic nostre, perquè nosaltres, quan vam començar a ràdio d'Esvern, amb la Casa de los Horrors vinclada a la penya del Morro, començàvem amb una mistelània de parts importants de pel·lis, i aquesta n'era una. Us ha quedat clar, o no? Sí, m'ho podeu dir més... Claro, m'ho alto, no m'ho... Que va, que ja és fàcil, home, per favor. A veure, ens ho podeu dir per el xat i apuntem el mini-punto per qui l'encerti, ens ho podeu enviar per mail, per xat, per blog, per Twitter, per Facebook. Ens truqueu al 93-3-7-2-3-6-6-1. Feu el que vulgueu, digue'ns alguna cosa. Podem fer un tongo? Si ens truquen en directe, no donem un mini-punto, sinó que en donem dos. Eh? Vale. No, no, no. Si no no ens truquen, s'ha de incentivar. Un mini-punto i no es maili al lado. Ah, vale, vale, i un petó a cámara. No he dit res, no he dit res. Ens diuen pel xat. Seix mi barri i m'interpel·la directament. Diu que vol que parlem de Powers, un dia. És una sèrie de còmics de Brian Michael Bendis. Bastant acceptable. Si quieres un día, hablamos de ello, barri. Solo tienes que hacer una petición formal. Acceptem recomanacions, truquen. Sí, llama, llama i nos retas. Venga. Mentrestant, un altre còmic que tinguis pensat, va. Així un canvingui al Coletto, doncs, a Punisher, va. Uh, que gran de Punisher. Vuelto Punisher, el castigador. Qui no li agraden els còmics de superhéroes... Bueno, no m'ha dit cap aquí la radio. No, és veritat, que segueixo aquí. No sé, que vaig fer el sopar. Perquè torna, torna el castigador. I torna més fiero que nunca. Bueno, que casi nunca. Perquè la tapa que va fer el Garcenis se les traia. Ara ve de la mà de Greg Ruka, que és un escriptor que sempre tracta el gènere negre, i tracta el tema de l'espionatge, i tracta el tema de, diguem, conspiracions empresariales, i tracta totes aquestes mogudes. Llavors ara el Greg Ruka ha agafat el personatge per rehabitalitzar-lo i ho ha aconseguit. Ha fet, de moment, un primer arc de 12 números, em sembla que són els que ha dit Panini, sota el títol El invierno Muerto, que és molt, molt guai. La veritat és que és un còmic de superhéroes però és molt plena, eh? No us re-descoberirà ni el gènere, ni el personatge, ni res. Però és un còmic que està molt ben escrit, està molt ben parit. En termes generals el dibuix és molt correcte, a mi no m'encanta, però és bastant correcte, i que, a més, té una peculiaritat o una gran virtut, que és que té un domini dels silèncis, dels silèncis de text, i els diàlegs bastant brutal. I ho combina això amb les seqüències d'acció que dona gust. O sigui, hi ha planes que són, sense diàleg, només acció, i té una planificació i un nivell del ritme i un domini del tempo que és que dona gust de veure, de veritat, eh? Home, d'aquest tipus jo recordo que t'ha perdut hulca, no sé per què ha anat, Cristian. Greg Ruca va fer hulca, no ho sabia. Sí, en aquelles èpoques de la crisi infinita. Com has de dir, Civil War. Sí, en aquell moment m'ha agafat una miqueta. Ah, va fer... bueno... Sí, no, no, és un tio que sempre ha estat a plantilla de DC i de Marvel. En els 5 cosetes, mira, per exemple, a DC ha fet 52. Ha fet una etapa de Batman. Ha fet una etapa de una sèrie que es deia Gotam Central, que era molt, molt bona, que era una mena, també, de la història policia, que era molt guàdia. Happy and to have superheros, por ahí, saps? Ha fet moltes coses. A Marvel ha estat Electra, ha fet Daredevil... I després ha fet molts projectes personals, no? És un tio que penso molt professional i sap escriure molt bé, saps explicar molt bé els còmics. I aquest, doncs, Punisher, el Invierno Muerto, és una grandíssima mostra d'aquest buen afer de Greg Ruca. Quantitat de sang? Limitada. Limitada, per això d'ella. Sí, no, no, per això d'ella que no és tan heavy com la etapa del Garfellis. És violent, és agressiu, però és molt agressiu. Però no és aquelles urgies de gore que es muntava les coses. És en sus mejores épocas. I tant! Doncs seguim. Parlem ara de séries, que ens estaven oblidant les séries. Tot i que volíem fer una mica com hem fet abans amb cinema. de verano, oh, que guai, tu que has vist, oh, que guai. Aquest estiu, la veritat, és que ha estat una mica fluixó de nivell de recomanacions. De fet, la més important de l'any, bueno, de l'estiu, per mi, però t'has sigut de Newsroom, i jo la vaig deixar a la meitat del tercer episodi. Home, no, això no és...Sí, sí, sí, sí. No, no, mira, vaig dir, hasta los huevos de Death Patel. Però si surts poquet, del Death Patel. No, no, mira, no, no, la professionalitat t'ha de poder, t'has de sacrificar. Si has de veure 10 capítols com vaig fer jo de Newsroom que... Bé, doncs... en queda operar el riquet. No, agrada. Un altre cas del que dèiem abans, agrada molt, amb el crític en general, jo crec que... hi ha hagut una afecció de la crítica que l'ha posat a Caldo, hi ha hagut un altre que s'ha rebutat i li ha encantat i diu en què és el millor. Per nosaltres, bueno, em sembla que ja m'hem parlat al principi. Per mi, en 10 capítols no ha millorat la cosa. No, no, la veritat és que ha sigut molt fluixa, especialment venint d'aquí bé. I de l'ACBO, que dius... I de l'ACBO, exacte. Ara tothom és feliç, tant l'ACBO com l'Aron Sorkin, però, clar, vas amb les expectatives, no? Diu, tia, que bona que era la Lagoeste, que bona que era l'Estudio... I l'Aren Sorkin, l'Aren Sorkin... I després et trobes amb això, que és burdo, i faciló... S'ha passat de llestos. Sí, sí. El Aaron Sorkin s'ha passat de llet. És molt llest, però... En canvi, una que... Fa dos dies, amb els Emmys, va guanyar un premi, així com a qui no quiere la cosa, es va endur el millor guió de comèdia, si no recordo malament, o... Sí, em sembla que estàs parlant de... de l'Ui, i aquí m'estàs tocant la tecla. Veus? Sabia que t'agradaria això. Sí, jo ja m'estic cansant de mi mateix de reivindicar aquesta sèrie. De veritat, ja estic dient prou, o sigui, amb canses. Però és que és veritat, és la millor comèdia que es fa ara mateix. És... brutal. A més, és com mitja auto... és mitja autobiogràfic, no? Sí, una mica... Exacte. És una mica com fa en Larry Devin, no? Sí, exacte. Autobiografia, coses inventades, amb ficció, té moments molt ficcionats, absolutament ficcionats, que no sucreuen... Clarament no és autobiogràfic, però... però és una sèrie, tio, que va al... S'ho pesa, no? És brutal. I a més, contra més avança, més bones fa. Perquè va deixant davant de la comèdia. Jo et dic que és una sèrie de comèdia, perquè és una sèrie en format de comèdia, i durar 20 minuts. Però, a més, més que una comèdia, és una mena de... drama índi... Moltes. Saps els dramas índis que es feien als anys 90, no? És gairebé del Har-Harley en alguns moments, no? Sembla un... bueno, un recuperatori de tot el cine índi dels darrers 30 anys, posem, o 20 anys, i, a partir d'aquí, construeix unes històries superhumanistes, que, en el fons, no... Potser no expliquen una història de bades, veient capítols de lui, que s'acaba la introducció de la història, i dius, era començarà de veritat el capítol. I veus que no, que s'acaba el capítol, que havien passat 10 minuts, i ja està, no? Són historietes, algunes molt poc, en poca xixa, però emocionalment són incalculables. I, a més, ara ha arrematat una trilogia de capítols. Avui fan l'últim capítol, però abans d'aquest últim, ha fet una trilogia que ha sigut per a mi... O sigui... etiqueta negra, pata, que anirà en rama de la televisió mundial. Doncs aquesta, la recomanem. En canvi, una mica més còmica és aquesta, que us presentem ara. Una mica més idiota... Bueno, remetadament més idiota. És la sèrie que recomanem ara. Perquè, mira, al final és la cosa que més de gust ens ha entrat aquest estiu. Són dos episodis. Es diu A Touch of Cloth. Dos episodis de 40 minuts, que vindrien a ser una mica entre... un batiborrilló entre CCI i Agarrolo Com ho Puedes. N'és o menys. La història és un cas. És un cas, hi ha un assassí en sèrie, i hi ha un policia amb el seu sèquito, que l'ha de resoldre. Aquest policia és el John Hanna, que abans de fer esparta que us va fer la mòmia, el seu potencial còmico. No, havia fet comèdia. Sí, tant i tant. El seu país d'origen, que és Gran Bretanya. Exacte. I bé, aquesta sèrie que la dirigeix a Jim O'Hanlon, que va crear Sheingles i Emma i tal, però té un guió del Charlie Brooker, que és el de Black Mirror, que hi dius... Ah, cuida-hi. Cuida-hi en Black Mirror, eh? Bé, no té res a veure amb Black Mirror. Bueno, alguna cosa sí, però no té gaires punts en comú. És simplement un judànic qui ha fet... Qui és el assassí? Un gags jilipolles per parar un tren. És a dir, des de... Un tio intentant fer preguntes retòriques a un mort, i l'altre dient... No te va contestar, està morto. A personatges que es diuen Ann Oldman, i que, clar, tots els seus apareules que... Jo soc molt fan d'un gag que arriba al policia. Hi ha la Forense, i el policia li pregunta a la Forense, què tenim, Ann? O no, no. I diu, sí. Pues, mira, me dejaste tirado el otro día... Tirado en la cama, después de pegar un polvo. Sí, sí, sí. Aquests jocs de paraules, la veritat, és que molen. Sí, sí, sincerament. Té coses d'aquestes, de fet, les sèries entre dubles. Segurament no arribin mai aquí, o sigui que l'altre ho va comprar d'en DVD legalment... Per mi m'he oblidat de fer una cosa. Molt bé. Ho hem intentat. Sí. Jolín és llarg, aquest tall musical. En tot cas, és molt divertit. És molt xorra, però molt divertida. La veus són 80 milers en total. És absolutament xorra, però hi ha gags del pal. Sempre mantengo los ojos encima de tal. I després, fotents o nòstia... Sí, sí, sí. Rollucida, rotllo, pasterazo, la cara. Però a mi... M'ha fet molta gràcia. Al final, ja és ramatadament absurd, ja no saps per on venen. I bé, ja dic, no costa rebeure-la, és un moment... No, no, no. Sí, pel xat diuen que fa mandra, perezon. No, no, no, no. El xat diuen que fa perezon, és... Bueno, se ve muy fácil, demasiado fácil y todo. I amb això, amb aquesta recomanació, ja ho anem deixant. Hauríem deixat en pavelló, una altra. Sí, sí, sí. Un primer programa que ha sigut per mi bastant exitoso. A veure què diuen ells. No depèn de nosaltres. Bé, una temporada bastant intensa, ja ho veureu. Esperem que estigueu la setmana que veiem nosaltres, com sempre. I encara més. I encara més. Ens esperem amb el leonarcoent. Per què? Per què ven directe? Carlos Jacomelli. Quan ve, al Dimecres 3, a les 9 de... Carlos Jacomelli. Marc. Adéu a tots, sí, a mi, a l'últim, adéu! I a l'últim. I a l'últim. I a l'últim.