Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Adéu 2020: Martin Eden, fiasco Cyberpunk 2077, “A propósito de nada” i The Midnight Gospel + agenda cultural
Resum general
Episodi especial de cloenda del 2020 amb un to d’editorial molt marcat: comiat contundent a un any nefast, mirant el 2021 amb esperança i una bateria de recomanacions culturals. El programa recull quatre grans blocs:
- Cinema: “Martin Eden” de Pietro Marcello, la gran aposta europea recent.
- Videojocs: el terratremol mediàtic de Cyberpunk 2077 i el seu llançament fallit.
- Llibres: “A propósito de nada”, les memòries de Woody Allen entre anècdotes i polèmiques.
- Sèries: “The Midnight Gospel”, filosofia lisèrgica i introspecció animada a Netflix.
"Fuck you, 2020. Que te joda, 2020." Una obertura amb sàtira i ganes de passar pàgina.
Temes principals
Cinema — Martin Eden (Pietro Marcello)
- Adaptació de la novel·la homònima de Jack London, traslladada a una Nàpols atemporal que expandeix el relat a tot el segle XX (derives polítiques, socials i econòmiques).
- Protagonista magnètic: Luca Marinelli (premi a Venècia), interpretació vitalista i histriònica que encarna l’alter ego de London com a heroi “negatiu”, arrogant i atormentat.
- Estil i llenguatge: barreja lliure de neorealisme en color, vanguardes, Nouvelle Vague i peces documentals que el director intercala per donar textura històrica i poètica.
- Ecos i referents: connexions amb “Transit” (Christian Petzold), “Lazzaro felice”, Pasolini i Visconti.
- Missatge clau: experiència estètica del cinema com a vehicle humanista.
"És millor ser un soberg meteoro que no pas un planeta adormit i permanent." —Jack London Un credo que defineix l’ímpetu de Martin Eden.
Videojocs — Cyberpunk 2077 (CD Projekt Red): crònica d’un llançament trencat
- 8 anys de desenvolupament i un hype creixent (E3, Keanu Reeves, promesa de “quan estigui llest”), amb múltiples retards fins al desembre de 2020.
- Llançament a consola (PS4/Xbox One) i PC amb bugs massius, IA pobra, textures i glitches greus i fins i tot bloquejos de partida i pantalles blaves a consola.
- Parxes incessants (gigues i gigues en pocs dies) sense solucionar el fons en old-gen; retirada del joc de la PlayStation Store i política de reemborsaments en cadena.
- Tensió interna i “crunch”: pressions, programadors en desacord, i accionistes emprenyats (esment de pèrdues milionàries i possibles demandes).
- Debat de fons: joc pensat per next-gen/PCs molt potents que no hauria d’haver sortit en consoles de generació anterior; comparacions amb No Man’s Sky i incògnita sobre premis (Game Awards) i “joc arreglat” a posteriori.
“El hype ha estès xecs que els programadors no han pogut pagar.” Diagnòstic tan agut com dolorós.
Llibres — Woody Allen, “A propósito de nada” (memòries)
- Memòries als 85 anys, plenes d’anècdotes d’infantesa (Brooklyn 40-50), autoretrats irònics i retrats parentals amb el seu humor marca de la casa.
- El llibre toca el cas Dylan Farrow i la polèmica (sense novetats substancials), amb to que alguns veuen de justificació; també mencions a rebuigs d’actors i problemes amb Amazon.
- A faltar: anàlisi cinematogràfica profunda de títols cabdals (Hannah i les seves germanes, Delitos y faltas, etc.).
- Valor essencial: la ironia inesgotable i la veu inconfusible de l’autor, que convida a revisitar la seva filmografia (de “Annie Hall” a “Blue Jasmine” i “Match Point”).
“Algunes persones veuen el got mig buit; altres, mig ple. Jo sempre veia el taüt mig ple.” —Woody Allen
Sèries — The Midnight Gospel (Netflix)
-
Creators: Pendleton Ward (Hora d’Aventures) i Duncan Trussell.
Format: sèrie d’animació a partir del podcast real “Duncan Trussell Family Hour” (àudios d’entrevistes originals).
- Premissa: Clancy, un “spacecaster”, viatja per mons simulats en fase apocalíptica per entrevistar personatges sobre drogues, meditació, mort, existència i espiritualitat.
- Dues capes simultànies: imatge hipnòtica i discurs filosòfic; experiència lisèrgica que demana atenció visual i auditiva (no sempre “fàcil”, però molt estimulant).
- Moments destacats: aparició de Damien Echols (West Memphis Three) i un final colpidor on la ficció es fon amb l’autobiografia (la mare l’anomena “Duncan”).
Agenda i recomanacions exprés
-
Cinema/Streaming: Soul (Pixar, Pete Docter) a Disney+.
Reestrena 4K: In the Mood for Love (Wong Kar-wai) i cicle a Cines Boliche (BCN).
- Còmic: Matadero 5 (Vonnegut) adaptat per Albert Monteys i Ryan North.
- Sèries: Cobra Kai T3 (Netflix, 1/1), American Gods T3 (Prime Video, 11/1), WandaVision (Disney+, 15/1).
- Videojocs: Scott Pilgrim vs. The World: The Game – Complete Edition (14/1, multi).
Guia d’escolta (marcatge ràpid)
- - 00:01–03:08
- Editorial: 2020 a la picota i xarxes del programa
- - 03:10–03:47
- Xerrada de festes i menús
- - 04:02–06:13
- Menú del dia i sumari
- - 06:38–19:08
- Cinema: “Martin Eden”
- - 19:08–34:29
- Videojocs: “Cyberpunk 2077”
- - 34:31–45:31
- Llibres: “A propósito de nada” (Woody Allen)
- - 45:54–56:17
- Sèries: “The Midnight Gospel”
- - 56:34–59:17
- Agenda i recomanacions
- - 59:17–59:36
- Cloenda i comiat
Seccions de l'episodi

Editorial de comiat 2020 i recordatori de xarxes
• To satíric i catàrtic: **adeu a 2020** i mirada esperançada al **2021** (vacunes). • Metàfores nadalenques i al·lusions a *mutacions* i *onades* de la pandèmia. • Recordatori de **xarxes socials**: YouTube, Facebook, Twitter, Instagram, SoundCloud.

Xerrada post-festes i menús de Nadal
• Conversa distesa sobre **canelons, galets i ‘cotxinillo’**. • To de ressaca/indigestió després de festes: humor domèstic abans d’entrar en matèria.

Menú del dia i sumari de recomanacions
• Avanç de temes: **“Martin Eden”**, **Cyberpunk 2077**, **A propósito de nada** (Woody Allen) i **The Midnight Gospel**. • Nota: és un sumari; els blocs comencen als minuts següents.

Cinema — Martin Eden (Pietro Marcello)
• Adaptació de *Jack London* amb **Nàpols atemporal** per universalitzar la lluita de classes i el segle XX. • **Luca Marinelli**: interpretació vigorosa (premi a Venècia). • **Llenguatge híbrid**: neorealisme en color, vanguardes, Nouvelle Vague i **material documental** intercalat. • Referents i ecos: **Transit**, Pasolini, Visconti, “Lazzaro felice”. • Reivindicació de **l’experiència estètica del cinema** com a vehicle humanista.

Videojocs — Cyberpunk 2077: del hype al sotrac
• **Hype de 8 anys** (E3, Keanu Reeves) i **retards** successius fins al desembre 2020. • Sortida amb **bugs, glitches, IA deficient** i problemes greus a **PS4/Xbox One** (textures, crashejos, missions bloquejades). • **Pluja de parxes**, **retirada de la PS Store** i **reemborsaments**. • Crisi interna: **crunch**, equips en desacord, **accionistes** i pèrdues. • Dilema: desenvolupat per **next-gen/PC** però llançat a **old-gen**; comparacions amb **No Man’s Sky** i debat sobre premis.

Llibres — Woody Allen, “A propósito de nada”
• **Memòries** plenes d’**anècdotes** de Brooklyn, autoretrat irònic i dinamita humorística. • Tracta la polèmica **Dylan Farrow** (sense novetats), rebuigs d’actors i friccions amb Amazon. • **Manca d’anàlisi cinematogràfica** profunda de la seva obra; el valor està en la **veu i ironia** que conviden a revisitar el seu cinema.

Sèries — The Midnight Gospel (Netflix)
• Creat per **Pendleton Ward** i **Duncan Trussell**; àudios **reals del podcast** integrats en animació. • **Clancy**, spacecaster que entrevista en **mons simulats apocalíptics** sobre drogues, meditació, mort i espiritualitat. • Experiència **lisèrgica** de doble capa (visual + discurs filosòfic). • **Episodi final** d’alta càrrega emocional (apareix la mare; “Hola, Duncan”).

Agenda cultural i recomanacions exprés
• Estrenes/streaming: **Soul** (Disney+). • Reestrena: **In the Mood for Love** (4K) i **cicle Wong Kar-wai** als Cines Boliche (BCN). • Còmic: **Matadero 5** (Monteys & Ryan North). • Sèries: **Cobra Kai T3** (1/1), **American Gods T3** (11/1), **WandaVision** (15/1). • Videojocs: **Scott Pilgrim vs. The World: The Game – Complete Edition** (14/1).

Cloenda i comiat
• **Bon any 2021** i pausa de dues setmanes. • Tancament amb esperança i complicitat amb l’audiència.

Crèdits/Música final
• Tail musical i efectes finals de programa.
Música Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Puntural, un programa cuinat per Pol Vigler, Ferran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esperm. Ja sé, ja sé que ho venim dient a cada editorial, però quina llet. Ens han deixat sortir de l'establir ara per festes com si fóssim lliures, però al final del Riarol, allà on solen amagar el caganer, hi ha una tanca, ben barrada, que quedi clar que sí que es poden posar portes al canvi. Però no ens desanimem, que aquí ja estem de sortida d'aquest nefast 2020 i el Nadal i les meves metàfores passavístiques es queden a la frase anterior. Millor enfoquem el futur del 2021 amb mirada nova i vacunes per tothom, perquè no s'havia vist tanta gent amb ganes de xeringues des que el venedor de gomes de pollastre va fer el Black Friday al Can Ruti. Dona igual que aquest permís per vacances acabi desembocant en una tercera onada que ben bé en podríem dir Big Cajuna. Ni que com si del T-Virus de Resident Evil es tractés, ara sapiguem que el Covid ha mutat a una nova soca, però no patiu que en Pol s'ha entrenat per derrotar Mister X i Nemesis. Encarem l'any vinent com si s'hagués de ser l'últim, que best o saber, tot pot ser. I almenys el disfrutarem més que aquest passat que arrencava entre brometes per la caiguda prematura del Mobile, avançava amb l'esperança que en 15 dies tornaríem a les nostres rutinàries feines i ha acabat, com deia, fent surf víric. Agafem-nos el que sabem que sempre es mantindrà immutable. I no parlo dels empagaments del CEPE, que ja tarda en sortir en aquesta editorial, sinó d'empanada cultural. Us hem, i ens hem demostrat que contra viento i marea podem seguir fent el programa, ja sigui via streaming, tancats a casa o en ruta per Catalunya quan els tancaments perimetrals ho permeten, o clandestinament quan no. Així que permeteu-nos tancar el 2020 amb les últimes recomanacions de l'any que tantes ganes tenim de deixar enrere. I ah, també permeteu-m'ho que personalment em digui ja a les xarxes socials, que sempre últimament ens les estem deixant. Així que ja sabeu, teniu empanada cultural a YouTube, empanada cultural a Facebook, empanada cultura sense L a Twitter, empanada cultural a Instagram i empanada cultural a SoundCloud. Ara sí, 2020, et dedico a aquest meme antiquat. Fuck you. Que te joda, 2020. Em sona això, eh? Em sona. Com anem, com anem, com han anat aquestes festes? Doncs aquí estem, aquí estem, vivitos. Una mica maltractat, eh? Jo estic una mica maltractat. Esteu malaltons. Però no, bueno, no, entre dinars i virus. Una mica de trob. Ens recomanes les teves festes? Sí, els virus que tinc, ens els recomanem molt, els te'n recomanem moltíssim. Espero que us hagin sentat dels canelons de Sant Esteve, els galets de Nadal i aquestes cosetes. He provat una versió així a mànec. Jo m'he fet un cotxinillo, nens. Oh! Empanada de veritat. Ara sí, empanada cultural, per fin, empanada gastronòmica. Hablemos de los menús de Navidad, ¿no? Yo tengo una mica de indigestió, pero bueno, sobreviviremos. Doncs, nois, ja hem fet les xarxes, així que podem avançar pel meu dia i escoltem una miqueta més d'aquest meme. Menú del dia. Aquí comença, aquí comença, aquí comença. Me parece que voy yo el primero, ¿no? ¿Cómo no? ¿Cómo te gusta? Ay, es que ahí empujando fuerte. Coño, que me llamo Adriano con A. Joder, primero. Claro, ser alfabético. Claro. Pero yo me llamo a Genjo, de apellido. Pero ese no vale. Yo me puc yo. Bueno, yo os voy a contar más y mejor, en breve, porque como voy el primero, pero ya os anticipo que vengo a hablar de esta gran película, ¿no? De Martín Eden. Sí, que no van a dita. Adaptación. Perdona, que no van a dita. Voy a hacer un programa de últimas recomanaciones. Sí. Y no necesariamente positivas, ¿no? Es decir, yo lo que os voy a traer es el mejor estreno cinematográfico del año. Después os contaré por qué estreno y no película. Bueno, de hecho, os lo cuento ya, es que no es una película del 2020, es una película del 2010. Y estamos con una pasión. No, pero que acaba de llegar, está recién salida de horno. Está justo ahora en cartelera desde hace muy pocos días, desde el 18 de diciembre. Después os lo comentamos. Vale. Y después vinc yo, ¿no? Que, de fet, avui inaugurem una gran nova secció que espero que sigui el primer i l'última i ja ho veureu després, però portem videojocs, portem el gran videojoc esperat, ja no només del 2020, jo que he quedat a la dècada gairebé, gairebé, que és Cyberpunk. I potser, potser, en comptes de recomanació, en t'hi recomanem que el compreu com a mínim ara mateix, a no ser que tingueu una ordinada de 4.000 euros. Promet, promet, promet. O sigui, videojuego malamente. Pues yo, yo porto a Propos of Nothing, a propósito de nada, de el Joan Pere, eh, del Joan Pere, de Woody Allen, eh, que és la seva autobiografia. Que sàpigues que ara mateix ja penya que ja està pagant el programa. Ah, Woody Allen. Ah, no, no, no. Ah, va ser que faig el Joan Pere, eh. No és una ensabonada, no vaig a fer una ensabonada al Woody Allen. Important, deixar-ho clar, és dir que és imprescindible el llibre que s'ha de llegir, perquè sí que s'ha de llegir, perquè toques temes importants, ja me lé, a abusos, puntos suspensivos, però en qualsevol cas. Molt bé. És el llibre que crec que s'ha de portar en el programa d'avui de recomanacions del 2020. I jo, per tancar, us portaré una sèrie que ha passat bastant desapercebuda i que per mi és la recomanació més interessant, no necessàriament la més bona, però sí més interessant, que és The Midnight Gospel de Netflix. Sèrie. Sèrie. De animació. D'animació, més que sí. I de Olla. Doncs avancem, que el programa d'avui pot ser llarg, no, Pol? No, em parec que no, eh. No? No per per mi, bé, no. No. No per tu, no per tu. Cinema. Bueno, pues así, con esta banda sonora ya que nos mete en un mood muy particular. Estamos hablando de una película de época, os la acabo de denunciar, Martínez, pero para nada, escuchando esta melodía, podríamos imaginarlo. De hecho, luego os contaré más al respecto. Simplemente matizar aquello que os venía comentando, que es una producción del 2019, pero que llega a nuestras salas, salas de Barcelona, salas catalanas, justo a punto de final del 2020. Cosas que todos conocemos en relación al cine, ¿no? Proyectos que nunca llegan, pero sobre todo también de la pandemia. Y un matiz, porque a pesar de todo lo malo que nos ha llegado en este 2020, y que sigue llegando, y que seguirá llegando, me da la sensación, Ferran, en el terreno cinematográfico no nos estamos despidiendo tan mal. Más que nada porque en el mes de diciembre, recordad, los cines, o más bien las distribuidoras, en este caso, se han puesto las pilas, y han intentado recuperar el tiempo perdido, a mi parecer. ¿Cuántas películas nos han estrenado este mes de diciembre? Bastante, bastante notables, como, vamos a empezar con una producción catalana, La Vampira de Barcelona. Por ejemplo. Premio de fotografía en Sitges, y casi, casi premio del público. Josep, que justo la comentábamos la semana pasada, animación, producción francesa, también muy premiada. Beginning, premio en San Sebastián, la mejor película, una película croata, muy discutida también. Baby, que también la mencionamos aquí, mejor música en Sitges. Senmoth. Georgiana, perdona, Beginning Georgiana. Ah, exacto, perdona, Georgiana. Hostia, tenemos problemas, ¿eh? Con las nacionalidades. Hay que saldrá el Tíbet y el Nepal. Exacto. ¿Qué más, qué más, qué más? Bueno, lo comentaba, ¿no? Senmoth, peliculón de terrón, A24. Peliculón. Creo que en esto coincidimos todos que un peliculón, El Padre, ¿eh? El Padre con Anthony Hopkins y Olivia Colman. The Father. Acabé llorando, ¿eh? Elenco actoral acojonante y película muy interesante. Y evidentemente, la película que hoy nos ocupa, Martín Eden. Para mí, he mencionado todas estas porque son películas muy notables, pero para mí la mejor de todas ellas, y posiblemente una de las mejores producciones europeas de los últimos años, no nos vamos a poner muy exagerados, es precisamente esta, Martín Eden. Y que conste que no estoy tirando de lo personal, no estoy tirando de mi opinión exclusivamente personal, sino que os voy a recordar que es una película que también viene precedida por premios. Estamos hablando de mejor película en el Festival de Sevilla, mejor actor protagonista en Venecia. Premio que le dieron al actor Luca Marinelli, de quien luego hablaremos, y mejor guión adaptado en los premios del cine italiano. Y digo adaptado, porque como ya he comentado en el menú del día, Martín Eden es la adaptación de la novela homónima. ¿Qué tienes aquí, no? De Jack London. ¿La portada? ¿Has portado? ¿Has portado? ¿Has portado? ¿Has portado? Bueno, no, no, no es que era gran, no. No os creáis, ¿no? Además es muy interesante, porque aquí London, muy guapa la portada, ¿eh? A ver, ¿y los oyentes qué? Exacto, que evidentemente ahora lo hemos mostrado a la cámara, porque aquellas personas que nos quieren realmente, lo que nos quieren es ver, ¿no? No, en serio, una obra muy interesante, además, de alguna manera, en la biografía de Jack London, porque cambia, cambia un poquito su estilo, pasa de una épica mucho más aventurera a una épica reflexiva, psicológica, ¿eh? Es mucho más, de alguna manera, mucho más psicológico, ¿no? Mucho más psicológica esta obra. Y bueno, Jack London, ¿qué decir de él? Quizás muchos, lo único que relacionan de Jack London es con Colmillo Blanco, pero joder, es un tío, bueno, un escritor grandioso y un mayor aventurero si cabe, que de hecho se merece unas palabritas, así, un minutito, porque lo de este hombre es muy serio. Pensad, que London en su vida, además de escritor, fue marinero, buscador de oro, periodista, corresponsal de guerra y boxeador en los ratos de ocio, aquello para relajarse. Lo que se llama un hombre de verdad, ¿no? No, eh, y poca broma, eso, no sé si por culpa de eso, este hombre, murió a los 40 años. O sea, hizo todo esto y encima murió a los 40 años, desgraciadamente, pero dejó una obra inconcebible para su corta vida. 200 relatos, 22 novelas, 8 obras de teatro. Y claro, ¿cuántas adaptaciones manía a nivel cinematográfico? No solo Martín Edén, sino ejemplos mucho más recientes como Los Favoritos de Mides, que me suena, Ferran, que lo has visto, en Netflix, con el tosar, ¿no? Sí, exacto. No, está bien. No, no, no, no mal. Es una adaptación, de hecho, de un relato corto de homónimo también, ¿eh? La serie va a dar la pena verla, ¿eh? Pero... Pero tiene puntito americano, ¿eh? Sí, aquí. No, americanón. Y después la llamada de lo salvaje, con Robert Redford, como buscador de oro junto a su perro Buck, ¿no? Esto también es un poco precursor de ese mundo que analizaría después en Colmillo Blanco. Pero es que, como el mismo London dijo, es mejor ser un soberbio meteoro antes que un planeta dormido y permanente. Y eso es algo que se ve claramente en Martín Edén, porque London otorga esa manera de pensar a su joven protagonista, a Martín, que es a su vez el alter ego de London. De un London, eso sí, al inicio de su lucha por llegar a ser escritor, en esa época de marinero y busca vidas. ¿Pero de qué va concretamente Martín Edén? La novela y la película. Pues de Martín, evidentemente. O de London, si lo preferís. De un joven marinero, humilde, sin estudios, que se enamora de una chica de la alta burguesía y a la vez que descubre el amor, descubre también ese fuerte anhelo de superación individual. Esas ansias de conocimiento que son tan necesarias para defenderse, y que lo debían ser, ¿no? En ese mundo concreto en el que vivía Martín, pero también en nuestro mundo. Y eso es algo que sabe aprovechar muy bien Pietro Marchelo, ¿no? No estamos hablando solo de la época de London, sino en las décadas posteriores. Porque Marchelo, en este caso, el director de la película, ha sabido aportar, sumar a la ya clarividente obra de London, esa imagen de una deriva, no solo en el principio del siglo XX o finales del XIX, sino de toda la deriva política, conflictos sociales y económicos del siglo XX. Luitas da clase y toparán, ¿no? De hecho, es muy interesante ver cómo él pasa de una realidad de San Francisco, o Oakland, ¿no? Una ciudad vecina, a un Napoles totalmente atemporal. Pero, de hecho, ¿por qué no escuchamos más bien el tráiler? Le damos un poquito de voz a Martín Eden, no solo a la película, a la obra de Pietro Marcello, sino al actor Luca Marinelli, que hemos mencionado antes. ¿Cuánti le vedi morir de fame, finir en galera, porque son de poveretti, schiavi, ignorantes y estúpidos? Lota por los románticos. Yo he sentido como un espíritu creativo que me divampaba dentro, que me incitaba. Insomma, quiero hacer lo escritor. Quello que escribí no se venderá mai, e noi no nos esposeremos mai, o no seríamos mai una familia. Lo scrittore Martín Eden no existe, es un fruto de la vostra mente. A mí no me fregaréte mai. A mí no me fregaréte mai, eh, a mí no me jodéis. Lo saludo de Martín Eden, Martín Eden, Manhattan. Bueno, es que en el fondo, claro, cuando yo lo leo también es Martín Eden, ¿no? Y yo tiendo también a ponerle el Edén, el Edén. No sé si está en el paraíso este señor. Tienen que verlo, tienen que verlo. Bueno, no sé qué tal andáis de italiano, pero creo que una vez he acabado de entender todas las ideas que plantea o reflexiones, lo que creo que resulta evidente es esa, por la música quizás y por el tono, que esas reflexiones que acabamos de escuchar del protagonista están en un contexto de lucha, o sea, de superación, que de hecho marcan al personaje, y un individualismo, una salvaje vitalidad, de hecho, quizás solo atribuís un poco a lo barroco del italiano, ¿no? A lo pomposo del italiano, pero no. Hay precisamente ese actor que mencionaba, en Luca Marinelli, una vitalidad, de esos monstruos de escena, ¿no? Que se dicen, podríamos hablar a lo brando, ¿no? Un brando, evidentemente, actual e italiano. De hecho, hay algún crítico que lo ha criticado, a veces no es comprendida esta manera de expresarse tan orgánica, tan animal, pero a mí me parece que lo borda. Y que lo borda, además, porque me imagino un London, o un alter ego de London en forma de Martin Eden, de ese modo, ¿no? Un aventurero vital, fuerte, decidido. Sí, porque ya el trailer es un asbeu, ya que está en arcilla, ¿no? Sí, sí. Y como histriónico, ¿no? Sí, claro. Una interpretación histriónica. Ese punto está ahí. Pero es que está en la línea no solo el actor, sino el personaje. El personaje, al final, no deja de ser ese hombre, de alguna manera, lleno de rabia existencial, ¿no? Es que a mí me se me mola, punk. Esto es muy punk, ¿no? Sí, esto es muy caro, ¿no? No, no, no, pero si estiramos el chicle... Morir joven. Sí, desde luego. Si estiramos el chicle... Y bueno, y te estás anticipando, quizás, y te estás anticipando, ¿no? No solo a la vida de London, sino a la propia película, ¿no? Y hay algo muy claro. Porque en este tipo de personajes tan punk, la felicidad parece que se les escapa, ¿no? En esos carácteres tan apasionados, como el de Martin, la felicidad suele huir. O como diría el propio London, ¿no? Ese héroe negativo. Un héroe arrogante. Genial. Atormentado. ¿Qué sabéis de Luca Marinelli? Lo que digo, porque le hemos puesto voz, ¿eh? Pero le podríais poner rostro a esa imagen del Martin Eden. Luca Marinelli para mí es un pedazo de actor. De hecho, como he comentado antes, se ha llevado el premio en Venecia, ¿no? A mejor actor. Y yo lo conocí por una película muy friki que dieron en Sitges italiana de superhéroes que se llamaba... Yo que llamábamos Jack Robot, ¿no? Lo llamaban Jack Robot. Él ahí no hace de Jack Robot, del prota, del superhéroe. Hace de un malvado, mucho más histriónico que en este caso. Un malvado de cómic. Un superhéroe urbanita y macarra, ¿eh? Era muy curiosa esa película porque, claro, era ver el contexto cómic en una película italiana con algo de presupuesto, pero evidentemente no era una gran obra, ¿no? Y de hecho es algo que también podemos aplicar en esta película, ¿no? Porque parece la situación que estamos planteando, ¿no? Ese traslado que yo había mencionado antes de San Francisco a Oakland, a una polesa temporal y, por lo tanto, vemos como, ¿no? London en la obra se embarcaba por primera vez en esa aventura más interior que exterior, más psicológica que épica. Y nos podría invitar a pensar que, hostia, Pietro Marchelo en su adaptación pues ha querido hacer algo muy costoso, de época, pomposo. Y no es el caso, ¿eh? Yo creo que más bien él ha sabido aportar en la imagen esa precisión lírica, política, social, que ya estaba en su cine y que sabe representar, de algún modo, ¿no? No solo en esta película, sino en los documentales previos, lo que comentaba al principio, las derivas socioculturales del siglo XX, ¿no? Tenemos la Europa de la lucha socialista, del individualismo, del individualismo herencia de Nietzsche, ¿no? Del proletariado y de las grandes guerras. Pero el tío, como os contaba, ¿no? Te lo plantea como una película de época que podría parecer una película neorealista en color. Qué bueno. Me ha gustado eso de intercalar partes documentales de propio Marchelo en la película. Es lo que mete obras suyas, como son La Hora del Lobo, La Hora del Lupo y Pasacho de la Lía. Las Montrieres, ¿eh? ¿Sabes a qué me recuerda esto, Adri? Esa idea de llevar el pasado al presente, una película de Christian Petzol que se llama Tránsit. Es que creo que tiene algo de eso. Claro, claro. Creo que tiene algo. Leyendo críticas y comentarios sobre la película, vi esa relación entre Christian Petzol y Tránsito, que no la he visto, y la obra de Martín Eden. Hay una idea de que esa Nápoles atemporal no solo representa al personaje, sino que representa toda la historia, para que de alguna manera no solo tengamos que entender un héroe concreto de una época determinada, sino que pudiera ser cualquier héroe, cualquier época, nosotros mismos, ¿no? Y por eso en Martín Eden parecen integrarse corrientes que nos llevan del cine mudo a las vanguardias. Hay algo muy de Nubelbach a veces, con lo que os comentaba al principio, esos planos medios, donde la amada está leyendo una carta, pero no la está leyendo físicamente, sino que la está interpretando. Y nosotros sabemos, en primer término, como la estaría imaginando el protagonista, Martín Eden, cuando lee la carta. Y pasamos de esas vanguardias al neorrealismo, a la Nubelbach, al legado de Pasolini o Visconti, y hay un ejercicio de libertad muy profunda, ¿no?, que sirve para unir lo popular con lo experimental. Este, ¿no?, esta música clásica, esta Aria en canone, con esa música electrónica que veníamos escuchando. Nietzsche con la cultura del narcisismo, ¿eh? Y es algo muy, muy, muy interesante. Yo os dejo totalmente la recomendación hecha. Hay algo también de Lázaro Felice, tú hablabas de Transit, pero hay algo de ese tiempo líquido que representa toda una historia, no una historia concreta, sino nuestra historia. Y, al final, también la idea de que es una película, yo por eso la he recomendado hoy como la última película, porque, sobre todo, reivindica la experiencia del cine, la experiencia estética del cine. Nos estamos poniendo muy italianos, Lázaro Felice, Martín Eden... Y Manc Fapoc también, como el cine... Claro, sí que hay una idea del cine dentro del cine, pero ahí era literal, ¿no?, ahí abordaba una obra en concreto. Aquí no, ¿no?, aquí está abordando la obra literaria, pero lo que está haciendo es abordar la vida, y sí a través del vehículo del cine, de un vehículo muy humanista, en el fondo, ¿no? Ahí queda, ahí queda, Martín Eden. Bravísimo, bravísimo, bravo. Molt bé, doncs primera recomanació feta, passem a la segona, que és de videojocs. Videojocs. A la mente. Bueno, nois, que a mí me ha gustado, ¿eh? Ese vehículo humanista, el Lomelto. Si em vaig quedar jo després de jugar ahora el Mario Bros, el Marius Bros. El tu? Era jo, era jo. Nois, avui inaugurant secció, que ja ho hem dit al principi, espero que no la repetim mai més, però és que estem parlant del joc de l'any, de fet el joc de la dècada, o el que havia d'haver sigut aquest joc de la dècada, ¿no? Perquè ens ho vam pintar així, ara ho veurem. Ai, ai, ai. Perquè avui hem de parlar de lo malament que va Cyberpunk 2077. ¿Cómo amo esta ciudad? Ciudad de oportunidades infinitas. Es una ciudad cualquiera. Pero muy grande. El güey. No es como cualquier otra. Aquí nacen las leyendas. ¿Sabes? Te sacarías mucha más pasta dando charlas de autoayuda. ¿Cuál es el curro? ¿Saldremos de una pieza? ¿Y si seguimos con el plan? ¡Etregan promos, cabrones! ¿Va a ser peligroso? No te preocupes. ¿Qué coño acaba de pasar ahí? Ay, chile, no deja de fascinar. ¡Sí, estamos en pinqueando! Estamos jodidos. Mierda puta. Estos doblajes siempre me recuerdan al porno chentero, ¿eh? ¡Sí, tío! Ven aquí, guapa. Jo faré un avís primer. No parlaré de la història. La història em sembla molt bona. O sigui, de veritat, com a joc és de puta mare. Però la pena que ha passat és todo lo que pasó con este juego. ¿Qué pasó? I mira, ja deixo anar una cosa. Personalment, que l'estic jugant en castellà perquè tampoc m'ha donat opció de canviar-lo, és que el dovetge en espanyol és bastant dolent. A partir d'aquí, la història és molt bona. Però això, fatal. Llavors, fer Project Red, aquesta companyia assentada per Sòvia, aquesta companyia que va començar a ser molt petitona, ara ja és una companyia bastant, ja més mitjana, no? No és una gran companyia, però... No és una triple A, però és una doble A com caràcter. El coneixereu per The Witcher, aquesta sega de videojocs, que ara s'ha fet també adaptació en sèrie, no? Netflix, ah, vale. I és una història, aquest Cyberpunk 2077, que us n'hi hau posat aquí. Aquest videojoc porta vuit anys de desenvolupament, dels quals tranquil·lament quatre de hype. Hype, joder. De que ensenyem un tràiler i... Sí, us ensenyem la poti. Per exemple, maig del 2012 el presenten. 2013, primer tràiler. I ja veus, uah, bastant guapo. Hòstia, 2013, eh? Fot set anys, eh? 2018, entre mig hype que te cagues, però el 2018 comença el gran hype, l'E3, ja mort E3, bueno, no sabem què passarà, no sabem què passarà. Però comencen a ensenyar imatges in-game, allò que és... El joc serà així, però espectaculars. Ells ja mateixos deien, ojo, que estem fent, ojo, el millor joc de la història. Probablement, això ho deien, eh? Molts anys desenvolupant, per a tots vosaltres, gamers. Això també ho anava a la frase, en plan... I com era la frase que ja que deia? La frase és... La flecha de estreno será cuando esté listo. No daman flecha, nunca. Decían, lo vamos a hacer también, que saldrá cuando tenga que saldrá. I ja, el 2019, el gran, gran mega hype, que és quan l'E3 surt Keanu Reeves, i ho fa aquelles presentacions, allà el de... Allà es va fer la bola, la bola gegant, perquè què passa? Que diu, eh, que això és que arriba allà, és que això arriba allà. Què passa? A partir d'aquí, mil aplaçaments. Havia de sortir a l'abril. De fet, jo ja el tenia ja com reservat des del març. Abril, setembre, octubre, i al final, desembre. I què passa? Què passa, al final? Surt el joc. I què passa? Què passa? Ple de bugs, glitches. O sigui, que són, bàsicament, errors. Però errors... Abans parlaves del Tivirus, del Resident Evil. Però aquí sí, aquí són aquells personatges en forma ET. Però no un error moral i humanista. No, no, no. Errors de cotxes que traspassen parets, inclús a dins de les cinemàtiques. O sigui, algú t'està parlant i passa un cotxe i explota, per exemple, saps? Textures que són més pròpies del GTA 3, de la Play 2 o de la... O abans, eh, inclús. Textures lamentables. Això, cotxes que acaben del cel i et maten directament. O tu estàs amb el cotxe i caus per les textures. Una cagada. NPCs, això, és un vídeo... De fet, penjarem un recopilatori de l'experiència que hem tingut. Haze és un joc amb mil experiències. A mi, a mi, a mi, a mi, a mi, a mi, a mi. El Cyberpunk és la torre de Babel hecha videojocs. Hi havia molta gent que deia, hòstia, si tenemos que vivir així el 2037, Pues mira, me muero ya. M'està imaginando, digo, este hype hasta donde te lleva, ¿eh? No, no, no, vaya 27. Vaya fracaso. La intel·ligència artificial dels personatges és molt dolenta, però molt dolenta vull dir que... Ja veureu, si veieu el vídeo que penjarem... He de decir que l'he visto. És molt bèstia el nivell que tu... Teòricament és un joc d'acció, no?, i que tu has d'anar matant i el que sí, però aquests personatges estan allà mirant les mosaranyes mentre els estàs matant. No té cap mena sentit. Però això jo crec que viene com el virus, a evidenciar la economia de cada uno. No, si tenéis PS4, si estàs... Pol, et tornarà amb el Ministerio per a disfrutar-lo. No, no, però després ja hi ha una cosa més greu, que tot això són, bueno, errors de programació, però després hi ha errors de programació real d'història, és a dir, només al principi el tutorial, quan vam començar a jugar amb la Bea a casa, no et deixava avançar el tutorial perquè hi havia un error, llavors el xec de coses que havies de fer no es feia. Llavors què passa? No pots avançar. I vaig haver de jugar sense el tutorial. Llavors, clar, és un joc que és complex, no és supercomplex, però abans de fer programació, hackeo i tal, tot això, doncs no en teníem ni idea. Per què? Perquè si no no podies avançar. O sigui, hi ha coses de programació d'història que això ja és, em sembla el més greu. Molt, molt greu. Llavors, i el que em va passar ja un cop és que surt la Blue Screen, o sigui, allò típic dels Windows, de ser molt l'ordinador i reinici a sort, que surt aquella pantalla blava, amb totes les lletres, però això mai m'havia passat a la Play. Va sortir a la Play. No, amb Windows, òbviament. S'ha de dir que el Pol està jugant amb la Play 4 Pro. Però, però, que no m'imagino la Play 4, la normal o la Slim. Així és l'Xbox, no? Em vas dir una miqueta la que... No, a veure, el tema és que acaba de sortir Play 5 i Xbox Series X, que és la nova generació, el Pol té l'anterior generació, però la potent, i l'Xbox de l'anterior generació també. Però una de cagades, ahir a la nit encara estava jugant, una de cagades... A tu és una mica masoca, eh? Encara jugues. Brutal. Sí, bueno... No t'estava recol·licant-lo. No m'he de la pasta. O sigui, tu m'has fet el hype. Bueno, de fet, us van fent actualitzacions, no? Demanaràs que torni els diners? No, no, no. Aquí què va passar? Això era una gran promesa que durant molts anys es va anar construint una gran promesa, no? I al final ha sigut això, un complet desastre. S'ha comparat molt amb el No Man's Sky, aquell joc, que és aquella broma que dèiem l'altre dia amb els Game Awards, que va guanyar un joc que dius, però això és com si guanya Tommy Wiseau, l'Òscar, vale? Llavors, què va passar? Per què tants errors de sortida? I sobretot, no sé si és aquell rotllo de la pressió de los niños rata que vull jugar allà perquè m'estàs fent el hype i vull que surti allà. No sé si és pels accionistes, realment, que volien la pasta allà per la campanya de Nadal. Però hi ha una frase que per què hi ha tants errors, no? Vaig estar buscant i van entrevistar, no sé si era Vandal o Hobby Consoles, van entrevistar a un tester. Un tester és algú que agafa el videojoc i testea errors. City City City? Ostres! Plaugrana! Plaugrana! No, no, però mira si hi ha errors i tot. I, hòs, per què aquest joc s'ha donat ja al públic amb tants, però a un nivell d'errors tan brutal. I hòs ja una frase que diu sempre és millor corregir bugs, aquests errors, antes de lanzar, creo jo. Però alcanzar la perfecció absoluta és difícil antes perquè hi ha tanta variedad de sistemas instal·lats que resulta complicat anticipar totes les posibles situacions. Llega un moment en el que corregir un bug sale mucho més caro en esforç i temps que en lanzar. O sigui, millor d'aixemple a la gent que els trobi i després, i què ha passat amb això? Que no han parat de treure parxes, parxes en el sentit de descàrregues molt, molt bèsties de 10 gigas, 20 gigas, molt bèsties de videojoc per anar arreglant. Nois, en dues setmanes, crec que era, en les primeres dues setmanes van treure 8, o sigui, estem parlant de quasi dos, un per dia. I ni així, ni així. No, ni així, jo ahir la nit estava jugant i encara hi havia coses que pensava però com no esteu corregint això? O sigui, és l'expressió de aunque vistas a la mona de seda, mona se queda. Sí, sí, sí. De moment. I és que a part, clar, el tema és que no ho arreglaran per la generació antiga perquè què ha passat, Pola, tot això? Què ha passat? Què ha passat? Aquí sale el gordo, és, es veu que tot el que havien demostrat les cinemàtiques, que si mira, és de reflejo, a veure, és espectacular tot el que ensenyaven, però tot això estava fet en un ordinador, i no un ordinador normal, no us penseu, un ordinador de 4, 5, 6 mil euros o vés a saber quan, però és que també ho van dir que ho llançarien d'igual manera per la Xbox i la Playstation 4, llavors què passa? Que diuen, és que no havien provat a consoles, només a ordinadors, en plan, perdona, o sigui, com, és que no us espereu que corri a aquest joc a un ordinador tan potent com a la Playstation, i dius, perdona, la Playstation que venim de God of War, de Red Dead Redemption, de Ghost of Tsushima, de l'Estofas, jocs espectaculars i no puc córrer, és que estic jugant a un joc de Play 2. És que siguem clars, aquí el que ha passat és que la Play 4 que porta, em sembla que són 8 anys existint ja, 8 anys de Playstation 4, i la Xbox One, més o menys també, són consoles que té tothom, perquè la consola és la current generation, la generació actual. Clar, no han volgut renunciar a les vendes de, em sembla que són 200 milions d'usuaris, i els han dit sí, sí, aquest joc funciona amb la vostra, entre cometes, carraca de consola, que com tu dius, no ho és, perquè jocs com Last of Us 2, com Red Dead Redemption demostren que gràficament aquesta consola pot estar allà. Però és un joc que han desenvolupat clarament per la Next Gen i per coordinadors potents, i s'haurien d'haver negat a fer-ho. Però què passa? Que no renuncis a 200 milions de possibles usuaris, així com així. Todo por la pasta, diré. Todo por la pasta. Així ara els està costant pasta, també. Però saps el curiós d'això, de todo por la pasta, és que el videojoc, el 2077, teòricament, és aquest món ja consumit per les megacorporacions, i és curiós que és un joc que en part critica aquest sistema megacapitalista, feroz, i que ataca la gent, i que tot és una puta merda, i després ells mateixos són els que han fet. Quina hipocresia, tio. Penseu una cosa, i aquí com empiezan les palomites un cop, un cop van treure el joc, o sigui, perdoneu, eh, és que el Ferran m'estava despistat d'aquí con la pizarra. No, no, és que aquest joc és despista, eh. No, no, no. Penseu una cosa, quan va sortir la gent es comença a queixar sense parar. Sí. El mateix dia que ja està la gent fent rollo bicots online, foten una, els dos xarxes socials de màrqueting, foten per Instagram, per Facebook, per totes les xarxes, dient, eh, chicos, que hemos venido 13 millones de copias. Quins collons. Amb dos collons, cinc collons. Jo és que passa, comencen les plataformes, Game primer, ens van trucar, com que teníem la, ho vam comprar allà, ens va dir, escuteu, si voleu la pasta, us la tornem. Va començar aquí, després va, crec que era PlayStation i després Xbox. La PlayStation primer es va negar, va dir, ep, ep, nosaltres. Però va ser el primer també que va dir, doncs potser també ho traiem, ho van treure de la Store, o sigui, de la botiga de PlayStation Online, el van eliminar, això, jo no recordo que passés. No, anar eliminant-nos jocs, però un joc del calibre de Cyberpunk, mai. És com si traguessin el GTA, és com si diguessin, no, el GTA ja no lo vendemos porque no está en los estándares de nuestra consola. Què passa? Molta gent el torna i a part, han de fer tots aquests, tots aquests canvis. Què passa? 8 bilions de pèrdues, així, d'un dia per l'altre. Perquè, clar, has de, a més, això és el tema que parlàvem abans d'aquest tester que deia, bueno, és que a vegades és més car testear que no donar a provar, no? Però és que en aquest cas, el crânge, això també, una altra, palomites més, la companyia es va veure afectada perquè programadors, que, clar, la companyia és el ente, el capital, els programadors anant en contra d'ells en plan, és que ja us lo dijimos, que no, que no va així, esto. O sigui, van fer crânges, crânges allò de, bueno, apretar, o sigui, en plan, nois, hem de treure-ho ja, en tres mesos aquest joc ha de sortir, és el, que jo recordi, el crânge tan bèstic que és pre, treure el joc, no?, al desembre, amb, després, o sigui, un crânge que encara estan fent parges sense parar, clar. Són penya que els van dir, tenéis que currar 18 hores que luego iréis de vacaciones. Els accionistes, bueno, us ho perdeu, no només tenen en contra els programadors, la companyia no només tenen en contra els gamers, la gent que els hi ha promès durant anys aquest videojoc, sinó que tenen en contra els accionistes com una pasta que els porten a judici, nois, és que clar, és una cosa, és una bola. Tiene pinta del Fire, el Fire Festival, és un dels casos més bèsties, és el més bèstia, és el cas més bèstia que hi ha hagut per embargadura de l'empresa del videojoc, del que està passant. És super bèstia. És molt bèstia. Vull veure el documental de tot això. Algú es farà, algú es farà perquè realment és que, i repetim, òbviament, nois, si esteu escoltant això i esteu en ordinador de puta mare, direu, home, això me va a mi de puta madre. Bueno, sí, nois, ja, suerte, suerte. Felicitats, el Master Race del PC. Però sí que és veritat que, hòstia, el que dèiem, jocs que han vingut molt grossos de PlayStation 4, però collons, TF Auto, aquest sou que el coneixes, no, Adriano? L'últim que tenim, que és l'últim, dic que serà el primer que serà en 3 consoles, perquè va començar la 3, després la 4 i ara faran la 5, el GTA 5. Hòstia, les dinàmiques, la física del joc, és que són coses que ja havíem vist. Què passa? No dic superar, perquè a més estàs en un futur. Hi ha un mínim. El futur, el 2017 sempre et donarà coses molt tech, no?, la tecnologia i molt xulo, però hi ha uns mínims i hi ha uns mínims, hi ha un vídeo o que també si el busqueu de comparativa entre el GTA i... Però són coses lògiques. Si surts d'un cotxe en marxa, sors rodolant, tio. Si hi ha coses lògiques, si t'enfonses a l'aigua, doncs jo què sé, saps coses d'aquestes? Llavors, clar, què passa? Que ens han intentat vendre un fum que portava allà fotent-li el porro amb el GTA, ja. Aquest joc és un teatre de l'absurd, el que passa és que no us esteu adonant. El que volíem fer era un teatre de l'absurd. Totalment. Sí, sí, sí. Exactament el que ens havien ensenyat durant vuit anys, això que està passant. Aquí hi ha un problema... És a Ionesco. Aquí hi ha un problema, que això ho parlàvem l'altre dia, Ferran, que és què passarà amb els Game Awards, és a dir, aquests premis que hem portat fa uns dies. Què passarà amb els Game Awards en aquest joc? Perquè, clar, teòricament és el joc... Si és el joc de la dècada, hauria d'estar arrasant rotllo el Titanic o Avatar, saps? O els Senyors Anillos. Hauria de ser aquest que hauria d'estar nominat a tot, absolutament, menys... Bueno, jo aquí en dió, ojo, eh? Però hauries d'anominar de tot i hauria d'arrassar bastant, però, clar, tu com li has de donar un premi, per exemple, a la direcció... Fas el mateix que al No Man's Sky, quan l'arreglin diran mejor juego arreglado del año pasado. Mira, això... Vale, però els pesos pesats dels premis, què passarà? Això tenen un problema, jo crec, al Game Awards, tenen un problema perquè, a més, ells han sigut, òbviament, partíceps d'aquest hype. Sí, sí. I, re, volia acabar amb la frase, ja que parlem de hype, de... Su hype ha extendido cheques que sus programadores no han podido pagar. ¡Roberto! ¡Roberto! ¡Libres! ¡Qué bonito, joven! Me lleva Woody Allen en esta melodía. Oiga, jo he dit que estic amb digestió, amb una mica d'ansietat i em poses aquesta música com de... ¿Dónde está el clarinete? ¿Dónde está el clarinete aquí? La pera, pues no, no, em té molt la coxa, hermano Adriano. No, aviam, Woody Allen, portem un dels imprescindibles literaris d'aquest any, aquest A propósito de nada que tinc aquí, que he portat aquí, i dic imprescindible per dos motius, perquè són les seves memòries, ja tocava, un dels directors més importants del cinema contemporani i que la publica als seus 85 anys. I perquè aquest llibre toca inevitablement uns fets de pura actualitat, com són els abusos sexuals amb què es va acusar el director de pel·lícules com Annie Hall, Bala sobre Broadway, que l'Adriano va tornar a veure fa poc, que periculón. De hecho estoy haciendo un poco de revisión de algunas pelis de Woody Allen, pero me hace gracia porque ya lo veo aquí muy campechano, en su contraportada. Muy campechano. Que yo soy inocente, a mí no me agobieis. En qualsevol cas, per fer una petita comparació, si Roman Polansky tria el cine per expiar les seves culpes, de nou aquests abusos sexuals, i ho fa amb l'adaptació de Jakus, de Milsola, Woody Allen, ho fa triant les seves pròpies memòries per expiar. No sabem si les seves culpes, perquè d'aquest tema se sap el que se sap, i ell s'ha mantingut molt amb la seva postura, o els seus turments interiors. Però, en qualsevol cas, per expiar alguna cosa. Però, ojo, ojo, no comencem per la teulada, eh? El gran atractiu d'aquesta biografia, autobiografia, digueu-li com vulgueu, no radica en les qüestions més contemporànies, com el suposat abús a la seva filla Dylan Farrow, sinó el transcurs de la seva vida des que era petit, que bàsicament és una successió d'anècdotes superdivertides. situem-nos. Brooklyn, anys 40-50, que veu créixer un jove jueu anomenat Alan Stewart Königsberg. Que gran. Crida l'atenció la descripció dels seus pares. Diu, ei, Martin Königsberg, un home de Brooklyn de tota la vida, recoge pelotes de los Dodgers, busca vides del billar, un home petit, però un jueu dur, un jueu dur, que vestia camises extravagants, portava el cabell a la George Raft. I ella, la mare, Netea Cherry, una dona intel·ligent treballadora, sacrificada, però, segons diu, no era físicament agradable. Quan ella... Ell va sortir a la mare. Exacte, exacte. Diu, quan deia que se semblava el Groucho a Marc, la gent es pensava que estava de broma, però no, ho deia en serio. Hòstia, que era en serio, no? Sí, sí, sí. De hecho, hace poco también, la que vi fue Días de rádio. Oh, qué buena. Qué buena. Ahí una idea de repasar su infancia, claramente, y mostrar a sus padres, tal como tú dices. Exactamente. Sobre los dos junts, qué dio, de los dos pares? Dio, dos personajes están opuestos como Hannah Arendt y Nathan Detroit, que se ponían de acuerdo en nada excepto Hitler y mis calificaciones escolares. Al mateix nivell, eh? Al mateix nivell. Diu, sobre él mateix, Woody Allen, pues prend una postura força curiosa en aquest llibre, perquè d'una banda es considera com una contradicció, diu que va tenir dos pares cariñosos, però d'ell va sortir neuròtic perdut, i d'altra banda es considera un fals intel·lectual, un analfabet misántric. Diu, si aquest tio és un superintel·lectual, Woody Allen. Bueno, fins a l'adolescència veia pel·lículas de James Cagney, veia unas pel·lículas que veia las Champagne Comedies, és a dir, aquestes pel·lículas, el rollo Ernst Lubitsch, Gregory Lacaba, de ático, un ático, gente tomándose su copita muy bien vestida, muy arreglada. Frases que va deixando en aquest llibre. Diu, Woody Allen, algunas personas ven el vaso medio vacío, otras lo ven medio lleno. Yo siempre veía el ataúd medio lleno. A los cinco años me tomé, no, perdón, aquí, aquí, a los cinco años tomé conciencia de la mortalidad y pensé, ah no, yo no me apunté para esto, nunca acepté ser finito, si no os importa, quiero que me devolváis el dinero. Es una mica com en el joc. El ciberto s'expande. És molt l'hermarros marx, tot això. Com en el joc ciberpul, és devolvet-me el dinero. I una anècdota, una anècdota que a mi m'ha fet molta gràcia, et diu, recorda, el podria anar a la llibre, el primer cop que van a sopar al Lundis Restaurant i va quedar sorprès quan li van portar un aguamanil, és a dir, aquest bol per rentar-se les mans. Diu que era com tenir la teva pròpia piscina. Però clar, un dia va anar amb la seva tieta i va demanar cloïses al vapor i les van portar amb caldo. Total, que us podeu imaginar, el petit Woody Allen i la tieta fotent les mans a les cloïses. Ara podríem entrar, perquè insisteixo, aquest llibre és un repàs que està ple d'anècdotes, hi ha molt material. Jo crec que és millor que ho descobriu vosaltres mateixos. El que sí faré, breument, és un petit Preguntes Freqüents per il·lustrar per què és tan important aquest llibre actualment. Aviam, molt bé. Aviam, molt bé. Molt bé. Que volies que pugis la música. Que volies que pugis la música. A qui va dedicat el llibre? Abans que facis tu les preguntes, a fer jo una pregunta. Dispara. M'estaves parlant d'anècdotes, però no... És a dir, és una suma de gags? Hi ha una narració que es pugui parlar d'unes memòries més clàssiques? O no? Perquè el seu cinema té molt d'això, no? El seu cinema és molt... El seu bon cinema suma de gags, però que finalment tu els veus amb una transició, amb un motion molt creïble, molt realista, tot i que pots anar parcel·lant i són gags rere gags. Totalment. Potser aquí, a nivell narratiu, hi ha alguna cosa similar. Bueno, el que veus és a ell, el seu estil, la seva ironia, la seva forma de fer bromes, però jo crec que aquestes preguntes freqüents que he provat a dir responen molt bé a tot això, perquè, ja d'entrada, no? És a dir, ara responem a tot això que estàs dient, perquè justament la tenia preparada. Però comencem abans, si et sembla, dient, a qui va dedicat aquest llibre? A qui va dedicat? La Mia Farrow. Va dedicat a Sungi... No? Seria boníssim. A Sungi Previn, la filla adoptiva de Mia Farrow, amb la que voldria l'emportar casat des de fa més de 20 anys, la cita, diu així, per a Sungi, la millor, la tenia comiendo de la mano i de pronto noté que me faltava el brazo. És molt greu, aquesta ja l'havia llegit, d'aquesta frase. Més coses, que van responent una mica al que anaves. Pregana el pal, tota l'estona. Sí, sí, sí. Aquest llibre és una confessió, clar, un tio que ha estat abusat de... Abusat, perdó, acusat d'abusos sexuals. Home, és una confessió amb viva. Ell comença el llibre dient, Creu un mundo en el que jamás me sentiré cómodo, el que jamás entenderé, jamás aprovaré ni perdonaré. Però clar, quan toca els temes foscos, els abusos, no diu res nou, no diu res que no sàpiguem ja. És a dir, Mia Farrow i el juez Wilk, que és el judici, són els d'ulents a la pel·ícula. Però, de alguna manera, crec que ella s'està justificant. ¿Cómo? ¿El juez por qué? Porque realmente él no fue acusado de los cargos. Bueno, ya, pero es un tema que yo creo que él siempre ha mantenido en una postura en la que no ha sabido... No ha accedido, que és diferente. Bueno, yo soy un caro. Pero aquí se està justificando, Adri. En este libro, en A Propósito de Nada, Woody Allen se està como un poco justificando de que él quiere a su hija, de que él no es el malo de la película. Y creo que no hace falta. Es inevitable. Es decir, ¿cómo no hablar de tu propia vida sin mencionar aspectos que son candentes, que están afectándote en un momento determinado? Otra cosa es que esta biografía la hubiera hecho en los 90. ¿Me entiendes? Pero es sobre todo ahora, con esos rechazos por parte de algunos actores con los que había grabado en Días de Lluvia en Nueva York, ¿no? Exacto. después los problemas con Amazon, cuando curiosamente ya se había probado la inocencia de Woody Allen años previos a través de todo un proceso judicial. La inocencia de Allen no se ha probado. Se ha... No se ha probado. No se ha probado. Pero es que al final no se ha llegado a probar del todo. Pero es que aquí ahora mismo los cuatro estamos igual ante la presunción de inocencia. Es decir, ¿cuál sabor? Esa es la vida. Pero Carlos, ¿por qué no comence el libro a decir I did not do it. I did not. Si el yajúo en catalán es inevitable pensar en Joan Pérez. Porque además este capítulo sobre el tema de abusos sexuales me da la sensación de que no llega al principio, ¿no? Es decir, hay un momento que se le dedica pero insisto, no es un me rasgo las vestiduras y... No, yo creo que va tocando las cosas un poco de paso. De hecho, creo que cuando pensamos en este libro es inevitable a torno al catalán pensar en un otro libro. que ¿quién es? El libro del seu fill Ronan Farrow Catch and Kill que aquí es va publicar com Depredadores i que es una investigació a partir del Rebombori Me Too sobre el cas Harvey Weinstein pero que también toca el cas o no cas diguéssim de la filla Dylan Farrow fins al punt que Ronan Farrow l'escriptor a la seva germana li diu es que tú nunca tuviste un reportaje sobre lo que te pasó y ha quedado bueno, sepultado en una mía Farrow muy luchadora y un Woody Allen de oye, oye que yo no he hecho nada que quiero a mi hija ya vos diguéssim que yo diría una mía Farrow luchadora pero bueno no, pues está bien y no compararía jamás a Woody Allen con Weinstein o sea, me parece bueno, pero ese libro pues ese libro Cat and Kill Cat and Kill de Ronan Farrow es esto es una investigación periodística donde también se habla de el caso de Woody Allen en cualquier caso ¿qué es lo que realmente trobemos a faltar Adrián en este libro y aquí sí que anemos respondiendo lo que estabas dient pues un análisis más de las seves pelis de la estética no es gaire cinematográfica el libro exactament yo he trobat a faltar hòstia en pelis como La última noche de Boris Grushenko Hannah y sus hermanas Celik Delitos y faltas és a dir tot aquest torrente de cinema aquí sí que en aquest llibre de dir hòstia toco a mi aquestes grans pel·lícules sobre les que s'ha dit tant i que jo crec que reivindiquen una modernitat tan gran a Hollywood jo el que crec és que en el fons si tu fas una memòria o fas un llibre semi-autobiográfic bueno no semi-autobiográfic clar tu ja has fet la teva obra cinematográfica vull dir Woody Allen ja és famós per la seva obra cinematográfica és com si aquí tingués que parlar de la seva afició al clarinet o a la seva semi-professionalitat a la música vull dir que aquest llibre també està per omplir un altre espai que no és l'espai de l'anàlisi cinematográfica però què ho dius que potser és com Lynch que quan es fa el documental i això parla més del Lynch artista, pintor ell potser està fent un repàs de la seva vida és la seva pròpia mirada a la seva vida no a la seva obra cinematográfica vull dir això ja ho tenim nosaltres llavors amb tot això què collés a propósito de nada clar què què és i què és i què és el millor a propósito de nada a propósito de nada i què és el millor llavors d'aquesta autobiografia que insisteixo recomanem doncs la capacitat que té Woody Allen per jugar amb la ironia i que et riguis cada dos per tres que bàsicament és el que passa quan veus i tornes a veure el seu cinema és que és purament irresistible resumint recomanem a propósito de nada per deixar una mica aquest 2020 tan raro i insisteixo que és la millor excusa per tornar a un director que és incombustible que el tio no para a fer cine que podem pensar ostres igual ha perdut més la màgia en les seves últimes pel·lis totalment d'Aquell Manhattan d'Aquell Annie Hall d'Aquell Desmond no cal anar tan enrere vull dir que tenim Match Point no fa tant ni és un pel·lículum o Blue Jasmine no fa tant no fa tot Blue Jasmine Blue Jasmine és pel·lículum ja fa 10 anys s'ha supeditat molt aquesta necessitat de ser com una pel·li a l'any diguéssim i crec que el llibre és el complement perfecte per aquesta manera d'entendre la vida com un gran delidi on perdre's i on gaudir de l'experiència doncs molt bé anem ja anem a fer això el 2021 avancem cap a l'última secció nois sèries doncs això que jo avui us porto ja no a la millor sèrie de l'any que per mi de les que he vist sèrie antidisturbios de Sorogoyen i ja en vam parlar aquí empanada i m'han parlat bastant bé de Veneno que encara no l'he dit que algun dia l'emportarem això el que significa i abans també podem recordar Pàtria o hem dit allò de Mides tot i que no sigui una gran sèrie està molt bé ha sigut un bon any per les sèries espanyoles però no no anem per què perquè jo avui us porto el que em sembla la sèrie més interessant de totes les que he vist aquest 2020 i a més ja ho hem mig comentat aquí empanada ens toca de prop ja que es tracta d'un podcast és un podcast que s'ha reconvertit en sèrie d'animació i també ens liga amb el programa de la setmana passada així que jo us vull fer una recomanació sèriefila perquè és la recomanació de l'any que segur a més molta gent va passar per alt jo avui us vull recomanar The Midnight Gospel Are you a metafor? bueno com no tenim gaire temps si volem complir el programa d'una horeta i ja no només s'acaba el programa sinó que també s'està acabant l'any anirem ràpid als crèdits i així ens els traiem de sobre The Midnight Gospel és una sèrie d'animació original per a Netflix creada per Pelletton Ward que és el creador d'autora d'aventures i Duncan Trassel un humorista i guionista de coses com Fanny Urbay o Kurt Viorentus hi ha precisament aquesta sèrie que tant utilitzem el meme dels crèdits que a més és una sèrie que es va estrenar durant el confinament es va estrenar el 20 d'abril són 8 episodis d'uns 25 minuts submergits en filosofia parladories i àcid aparentment molt d'àcid com ja us he dit es tracta de la versió animada d'un podcast d'entrevistes que comença el 2012 aquest podcast i que a més dirigeix Duncan Trassel i s'anomena The Duncan Trassel Family Hour tiene un puntito este tío al Mr. Oasó no, en serio fíjate al Quentin Dupieux versión americana en la imagen físicament sí és peculiar és molt particular aquest podcast es tracten d'entrevistes a pensadors filòsofs i figures de la cultura underground però sempre mantenir una conversa densa densíssima però molt interessant sobre la vida la mort les drogues l'existència el que sigui i encara continua el podcast perquè actualment disposa de més de 400 programes que podeu trobar Spotify i altres plataformes de podcast i vaja com es fa una versió animada d'un potencial bodrio com podria ser aquest doncs aquí és on apareix Pendleton Pendleton veia noms Ward que després de deixar hora d'aventures es va apropar a Duncan amb una idea hòstia s'havia enganxat al subpodcast deia que se l'escoltava regularment i creia que hi havia un material com per crear una sèrie d'animació que fos molt transcendental i a la part hipnòtica amb l'estil visual característic de Pendleton amb els escenaris casionòrics i antinaturals i aquests personatges elàstics com els d'aventures i variats i un amalto innocent però profund i amable de Duncan si l'escolteu veureu que té una veu com molt dolça com molt jo volia preguntar aquestes veus que sentim a la sèrie d'animació són les originals perquè no sabia si hi havia un procés de doblatge és el podcast de veritat exacte perquè les veus una mica també com a l'animació la seva veu és així aquesta veu que és la que dubtes la del protagonista és ell és ell és ell és ell és ell és ell és ell és ell doncs entre els dibuix de Pendleton i aquest to del Duncan van desenvolupar una metanarrativa que aniria acompanyada d'extractes de certes entrevistes sí, sí són els àudios de les entrevistes que a més tot té un alt contingut metafòric i simbòlic la narrativa en si de la sèrie és la següent seguirem els intents de Clancy un Spacecaster o sigui és un podcaster de l'espai que ja és una cosa bastant neon tot el 77 sí, exacte millor no ens enganyem però ben fet doncs el Clancy aquest Spacecaster vol triomfar a les zones del multivers amb el seu programa d'entrevistes i per fer-ho decideix utilitzar un simulador de mons en fase apocalíptica o sigui, mons que estan a punt de destruir-se simulats i així podrà entrevistar els personatges més interessants possibles i de pas ell vol créixer espiritualment ja enteneu, eh una miqueta per on ve la part d'àcid que d'aquesta sèrie perquè és un arrot movimental tant com l'estàs planteant és clarament un arrot movimental i a més sens dubte un porret en madre ja no em sembla els que us agrada que us funcionarà millor però la sèrie és setes ja directament sí l'animació la reflexió la tripada i els que no us agraïn els porrets els que proclameu això de mi cuerpo es un templo doncs recordar-los que la frase de és men sana incorpore sano així que aquests que mengeu bledes i que us dediqueu a posar-vos croissants al gimnàs fem-li una ullada de debò no és una sèrie per tothom òbviament els seus creadors no amaguen que el fet d'afegir el contrapunt visual que no sempre és un contrast de fet moltes vegades acompanya el tema de l'entrevista que s'estigui narrant ajuda a fer més digerible el contingut tot i que si ets algú de podcast com l'Adrià volant clar, és que realment és el que tu estàs dient són dues línies de discurs visual i contingut narratiu que en el fons conjuga molt bé però que a l'hora de la veritat la pots veure per separat pots fotre-li el mood i veure només la imatge i al·lucinar perquè hi ha una narrativa també o de l'altra banda escoltar els podcasts que per cert acabo de veure que van pel 416 una borrada i en programes d'una hora i mitja que m'he animat voy a les dues hores quart acabo de veure que hi ha un reme de dues hores i quart o sigui no tenen una regularitat amb el temps així és un indirecte no patim jo hi ha capítulos de Midnight Gold gospel que és com un Aristòteles i un Platón puestos de pellota una bona definició mira, des del primer episodi on el Clancy està entrevistant un president dels Estats Units fugint a trets a d'or d'estombi mentre ajuda a donar llum a una embarassada i parlen de la validesa intel·lectual de les drogues fins a l'últim que és un el viatge lisèrgic és un tota aquesta sèrie és un viatge lisèrgic que demana tant atenció visual com auditiva és estar i a més és estar agut agut mentalment perquè és molt habitual jo no us enganyaré que vaig haver de revisitar pausar buscar a Google qui eren els entrevistats reals i de fet us enganyo hi ha un que no el vaig haver de buscar excepte per comprovar que qui jo creia que era era que era el Damien Eccles que és ni més ni menys que un dels tres de Memphis que potser us sona del crim que a més estan ara del documental brutal de Paradise Lost del crim de nens satànics que van matar doncs aquest tio després va quedar lliure i tal i l'entrevista que és una persona fes un 30 segons del que va passar perquè és molt greu és això a Memphis uns nens de 9 anys van aparèixer tallats amb plens de mutilacions a un riarol i van acusar tres nois que eren gòtics no eren gòtics perquè eren darks sí eren com d'estètica més oscura un d'ells que és el Damien Eccles era un tio que intel·lectualment era l'hòstia i creia en el satanisme i creia en la màgia i els altres dos eren més rednecs llavors clar a ell el van acusar de tu eres un líder d'una és que és on va començar el satanisme dels 90 que va arribar si no recordo malament ho va dir la Bea amb la facció caníbal quan van fer-lo de violència em sembla que van sortir a mi em sembla que van sortir aquest dels 3DM però ara també Eccles després amb el temps van estar empresonats se l'ha exculpat s'ha dit que tot això però quants anys va pillar anys molt de temps i a sobre com a líder i era un xaval em sembla de 17 o 18 anys quan el van de aquest home ha sortit i ara és un líder espiritual satànic però no satànic en plan dolent sinó en plan tota la màgia esotèric és més esotèric és més esotèric seria un líder espiritual i esotèric o sigui un Marilyn Manson hippie Mr. Crow no, no és que no és un bon tio és un tio molt llest tot el que diu Marilyn Manson és molt llest de fet surt un capítol i aquest capítol a mi em va interessar moltíssim el que vull dir és que no em fotré el farol de dir que ho vaig pillar tota la primera i que sigui una sèrie fàcil i que hi ha molts moments que certament sembla que la trama perquè no és que hi hagi una trama però sembla que no avanci i fins i tot hi ha algun tema que es repeteix sobretot la mort es repeteix bastant que semblen dos borratxos discutint en un bar quan entren en bucle sí, és interessant perquè aquí l'existencialisme que ja pantejàvem a la primera pel·li de Marcineden aquí té un pes ja molt heavy molt directe clar, és narratiu i no sé jo si allò dels purs és una bona recomanació perquè és el que has dit has d'estar molt, molt concentrat en els seus viatges Clancy parla ja ho han dit drogues màgia existencialisme meditació perdó espiritualisme i sempre a través del seu simulador de mons fugint del seu propi món on a més sembla que és tan buscat per les autoritats com la societat en general volent tancar-li la societat li vol tancar la paradeta dir-li tio no que això del podcast que estàs fent que no saps que això no va així i a més és que tot plegat es tracta d'un aferrissat intent d'escapisme sembla que ho demostri a l'últim episodi on Clancy es troba amb un personatge el que reconeix com a mare i aquest li respon amb un desarmant hola Duncan no li diu Clancy li diu Duncan això també passa en un capítol que diu hola Duncan i diu no no no Clancy el tema és que en aquest episodi sembla que es despulli que digui òbviament tots aquests viatges que ens hem fet totes aquestes palles mentals són meves i en aquest episodi parla amb sa mare és que no vull desballar gaire perquè em consta que és el que no has vist encara d'episodi sí sí però sí que és cert que tampoc és una sèrie que la puguis plantejar com una sèrie d'espoly però aquest últim episodi potser una mica més explicar que l'experiència de la sèrie en si mateix ja és que el fet que pagaregui sa mare i que li digui pel seu nom i ell ho accepti la sèrie a partir d'aquí ell és Duncan ja no és Clancy potser hi ha una segona temporada diuen que potser ho suplantegen ja us dic aquest acte final a mi personalment em va desarmar i em va trencar amb mil bocinets i el Duncan em sembla admetre que tanta parafernàlia ja us deia tanta filosofia tantes palles mentals són això ganes de fugir d'intentar trobar una manera de ja no comprendre sinó viure avançar en aquest món que si no et poses a analitzar-lo a vegades és cruel a vegades no té sentit i de fet ja és això la filosofia no ciència però l'intent de trobar-li sentit a les coses l'amor al saber i vaja ja us dic no digui res més perquè aquest últim episodi de debò crec que és un episodi que s'ha de veure per vosaltres mateixos simplement recordar-vos que tot escapisme lleugeu profund ha de servir per això per acabar ajudant a donar respostes o almenys comprendre una miqueta millor aquest acudit de mal gust que sembla que a vegades és la vida i que a més ens ha tocat viure així que si aquest 2020 us ha fet mella potser si seguiu aquest poc ortodox evangeli de mitjanit encara el 2021 se us posarà una mica més fàcil Netflix eh es pot veure Netflix Netflix ¿Qué es cou? va que ens ha tocat què deies Adrià no em preguntaves la música realment Midnight Gospel té una banda sonora espectacular escrita per ell i ara no me'n recordaré el compositor però és una passada doncs agenda tenim agenda a nivell cinematogràfic em sembla que heu apuntat per aquí la peli d'animació del 25 de desembre de fet el Carles tenia moltes ganes que la recomanessin sense explicar gaire més si us plau connecta Midnight Gospel aquest punt 100 és Sol de Pete Docter per cert és la gran peli 100 de la casa Pixar sí la nova estrenada la trobareu està des del 25 des del dia de Nadal està a Disney Plus i també al cinema i al cinema correcte al cinema no no no no no està estrenada al cinema la van enviar directament a Disney Plus totalment totalment recomanable la vaig veure estava content perquè aquest cap de setmana realment el que tenim són projeccions aquestes comercials Mi Pequeño Pony o l'última gran estafa con los veteranos de Nero, Freeman y Tommy Lee Jones haciéndole jóvenes pero sin la magia del irlandés y por eso en estos casos cuando los estrenos tira de restrenos ¿y qué han restrenado? Película en 4K In the Mood for Love o Deseando Amar esa sí que es para mí la mejor película de la historia o una de las mejores superando a Ciudadano Kane por cierto 20 años Cines Boliche Cines Boliche Barcelona especial Cine One Car Why a partir de Enero además de In the Mood for Love ok No y también tenemos una estrenada cómic que a més és la gran empanada ¿per qué? perquè és Matadero 5 Matadero 5 que és dibuix Albert Montéis que en català que ja hem parlat molts cops però és que ojo que el guionista és Ryan North que és guionista d'obra d'aventures el Ryan North i el portarem perquè és un còmic que me l'he acabat ahir me'l vaig acabar i hòstia Segona Guerra Mundial viatges en el temps superraro però de Bombardero de Dresden interessantíssim i de sèries tenim mira ja que estem de recomanacions qui no hagi vist Cobra Kai que està a Netflix aquesta sèrie que continua la història de Karate Kid que sàpiga que l'1 de gener encetarem l'any amb la tercera temporada i és una sèrie molt lleugereta i que està molt bé també s'estrenarà American Gods temporada 3 a Amazon Prime el dia 11 i m'avanço ja cap al 15 de gener perquè hi haurà aquesta gran primera estrena de sèrie de Marvel que és WandaVision aviam aviam perquè és molt interessant el planejament dels còmics és molt interessant i per últim a videojocs no hi ha gaire cosa potser a tu pot t'interessa es reestrena es fa la Complete Edition de Scott Pilgrim vs The One a PC Play 4 Xbox One Switch el 14 de gener això sí que ho portarem a totes les faccions que còmic que cine que videojuego i nois acabem aquest 2020 que ha sigut un any raro i pesadet eh raro i pesadet que vendríeis aquí de gala menos mal que he tirado de sudadera sí doncs ara farem una pauseta d'un parell de setmanes descansarem i ens escoltarem ja en un any 2021 que esperem que s'hagin arreglat algunes cosetes Adriana esperem que no Adriana no diu que ens posem en lo pitjor doncs ja sabeu no vindrem vacunats tothom a florar de moment no ens toca el setembre doncs bon any a tothom nois ens escoltem el 2021 bon any adeu adeu a les contes pra viudas AMA AMA AMA AMA E isso ai ai ai ai ai ai ai ai ai ai ai