American Gothic, Preferències del Sistema i Minari: art, dades i somni americà entre camp i ciutat

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! També hi va! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! O que tu?! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Tur Resource! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! a casa és un puto desastre, me voy al campo. Necesito el campo. Al mínim allà, hi ha menys terra. Us porto això, un còmic que es diu Preferències del Sistema. I ja veieu que és un robot en el campo. Ja veurem què passa. Bueno, i té una cosa a la panxa, després ho parlarem. Sí, sí. ¿Está bien gringo o qué? ¿Está bien gringo, Paul? ¿Es francés, no? ¿De los Unidos? No, és francés. Menos mal. Menos mal porque, curiosamente, yo vengo con un estreno de la semana, es una producción estadounidense todo y que remite mucho a la comunidad coreana. Ja veréis por qué. Pero claro, recuerdo perfectamente como la semana pasada veníamos con el sueño americano, la posibilidad o el error del sueño americano. Y de repente, aquí viene nuestro amigo Carles con American Gothic. Y yo con Minari, que aunque suene así tan asiática, ya veréis que nos habla de nuevo del sueño americano. De la posibilidad de una vida mejor, no solo en Estados Unidos, sino en el campo de Estados Unidos. Ya lo veremos. Doncs aquí ho tenim, aquest menú del dia. avancem cap a la primera secció, que és el Carles i la seva pintureta. Pintureta del Carles. Pintura. Anem per feina. Avui parlem d'un quadre que s'integra dins el que es va anomenar regionalisme americà i que té a veure amb una mirada frontal. Parlem de l'art com a eina de retrat, com una finestra a una realitat concreta, a una època, però també parlem d'art com un espai on fixem la mirada i aquesta retorna a través dels personatges del quadre. Cosa que ens obliga a qüestionar-nos qui són aquests personatges. Brother, can you spare a dime? Brother, can you spare a dime? Estem escoltant aquesta cançó, que és, d'alguna manera, la cançó estrella, una de les cançons estrella de la depressió americana, que significa «Hermano, no tindràs una moneda?» Ens parla de tot aquest context de pobresa, de crisi, no? I això ve molt a compte pel quadre amb el que encetem aquesta... Encetem, eh? Un altre cop. Aquesta secció d'art. Aquest American Gothic pintat a l'oli per Grant Wood l'any 1930. Llavors, què veiem en aquest quadre? Si us hi fixeu, hi ha l'entrada, no? Molt fàcil. Un home i una dona, en pla mig, la cintura cap amunt. Què representa aquest home i aquesta dona? Doncs la família de grangers del Midwestern de la primera meitat del segle XX. Apareixen a peu drets seriosos com si els anessin a disparar una foto. Ell és un home d'uns 70 anys que apareix amb la indumentària típica del camp, la camisa blanca, el coimau, el monotaxà i la jaqueta negra i amb la mà dreta aguanta ferm la forca de les tres puntes. És a dir, el que als Estats Units coneixem com el pitchfork. Ens mira amb una cara, jo no sé, aviam què us sembla, fa una mica cara de malfiat, no? Como te passis un pelo, te ensarto con el tridente. Sí, una miqueta. Sí que té que mala cara aquest home. Vols dir que té 70 o que no en té 40 molt malportats? També podria ser, en qualsevol cas. Els 70 són els 40 d'aquella època? Doncs seguim comentant, hem comentat aquest senyor, que evidentment siguem generosos, són uns 40 malportats, sí? I ella, què passa amb ella? Apareix al seu costat amb el cabell ben recollit, el vestit negre, porta un medalló al coi, un davantal marró, tot maco, ben decorat, amb punts blancs. És una imatge de l'ordre i també és una imatge de la castedat, perquè no ens està mirant a nosaltres, sinó l'home que té al costat. Llavors, com podeu veure aquí, ens trobem davant d'una representació bastant simplificada d'aquesta Amèrica rural que ara comentàvem fa una estona. Però, ojo, perquè amaga coses, ojo, amaga més cosetes de les que podríem pensar a simple vista. I amb aquesta melodia de Great Depression americana dels anys 30, parlem, doncs, d'aquesta imatge que podríem dir que d'estil ordre, d'estil rigor. Els dos apareixen ben planxats, ben polits, amb perfecta sintonia, i dins d'una mena d'elegància i de composició que podria recordar el matrimoni Arnolfini de Jean Van Eyck. Sí, el del mirall. Exactament. Tot sembla fer referència a una vida modèlica de la societat americana, no? En un moment on contradictòriament, fixeu-vos, la vida al camp no es caracteritzava per ser modèlica, sinó per estar patint una crisi fortíssima provocada pel crec del 29. Hem dit, el context de la gran depressió, famílies que van perdre a casa seva, que es van llençar a la carretera a la recerca d'un futur millor. Llavors, aquest retrat de l'American Crisis el trobarem 10 anys més tard del naixement de l'American Gothic, d'aquest quadre, en una novel·la com el Raïm de la Ira de John Steinbeck de l'any 39. I, evidentment, en l'extraordinària adaptació de John Ford, estrenada l'any 40. Però al quadre de Grant Wood no trobem res d'això. I trobem el retrat d'una Amèrica rural més sòbria, més flamàtica, expressions nules, no hi ha cap element que identifiqui la gran crisi que s'estava vivint en aquella època. I trobem una imatge de l'èxit que busca més encaixar, podríem dir, inclús, amb la il·lusió d'un somni americà que no pas amb la destrucció del somni americà. Llavors, més coses que podem destacar d'aquest quadre, per exemple, del fons, del fons d'aquest American Gothic. Llavors, hi trobarem una casa que identifiquem com la casa d'aquesta parella protagonista que s'han guanyat amb esforç, amb dedicació, currant 24 a 7, o això és el que d'alguna manera podrien pensar. I aquí és on guanya importància el nom American Gothic, a través dels personatges, la forca, la casa, tot fa referència a una mena de verticalitat formal. Obro parèntesi, no confonguem això amb el Southern Gothic, el Gothic o Sureño, que és una corrent literària que també explorava qüestions socials de la cultura americana amb ser-us de la intriga com El ruïdo i la fúria de Follner, Matar a un ruïsenyor de Harper Lee, no és això. Estem parlant d'una cosa que té més a veure com dic amb aquesta casa d'Alfons, que si us hi fixeu, la finestra central que està entre els dos personatges té una forma ujival, com els finestrals de les catedrals gòtiques d'Europa. Això es va posar molt de moda a l'Amèrica de finals del XIX i es coneix com el Gothic Carpenter. No John Carpenter, eh? Aquest sí que a vegades era una mica gòtic, eh? Sí, també. Sí, també. Però no és el John Carpenter, sinó que és un Carpenter que se puso de moda de, hòstia, pues en Europa y esto me lo pongo también en mi casa que queda muy bonito, eh? Llavors, això ho va descobrir Grant Wood en un viatge que va fer, un viatge a Iowa, a l'estat d'Iowa, des de Cedar Rapids, que és la regió on tenia l'estudi i on, per cert, lo digo como nota, perquè vagi a Cedar Rapids, fan un pastís casolar, així de pueblo, de Llimona, que és el gran atractiu de la zona. Es veu. Grant Wood va fer un viatge des de Cedar Rapids fins a la ciutat d'Eldon, que allà és on hi ha aquesta casa que veiem al fons es pot visitar, és una casa que data del 1881, que es coneix com la Devil House, eh? I que actualment és un niu de selfies, tot el món amb el TikTok i s'han fet moltes paròdies de gent que es posa davant i es fa la foto de rigor, no? Llavors, què passa amb els personatges del quadre, amb aquesta parella que protagonitza American Gothic? Us preguntareu, també surten del viatge a Eldon? No, no. Ell és el doctor Byron McKeeby, dentista de Grant Wood, i ella la seva germana, la Nan Wood, que per cert també va ser, va fer carrera com a artista. Podrem veure una foto a continuació on es veuen aquests dos models del quadre, eh? Però, recapitulem, els personatges aquests, clar, és que ara ho teniu en safata, no són Marit i Muller, els protagonistes de l'American Gothic d'Eldon Wood, no. Wood els va pintar com a pare i filla. El problema és que la gent es va confondre, eh? Sí, de fet jo sempre he pensat això de que era la dona jove americana i l'home gran aquesta com a parella, eh? Sí, sí, és veritat. Exactament. Llavors, claro, però, perdona, Carles, dime, dime, la severidad de los rostros y la actitud, sobre todo, no, de la propia mujer, de alguna manera la envejecen, tanto a él como a ella, no, porque tú le habías echado 70 años y a ella perfectamente le echábamos 60, no, en el fondo. Sí. hay algo también de la actitud, de la energía que destila a través de la pintura que los envejece, no tanto por la edad que seguramente correspondía, sino por esto, por el tono. Claro, i en aquest sentit, és a dir, totalment d'acord amb el que dius, el que està clar és que és un quadre que ha portat a la confusió, però la intenció de Grant Wood era pintar dues generacions diferents, doncs aquest home més gran i aquesta noia més jove que sembla també envellida, però és molt més jove que ell, i d'alguna manera destilant aquesta idea de persones virtuoses, que s'han guanyat la vida treballant dur i molt compromesos i amb unes nocions també doncs bastant conservadores, però en un sentit optimista, en un sentit de parlar bé de tota aquesta gent. Clar, què passa aquí? Doncs, tota aquesta confusió que deia que ja estava en un inici de la gent quan va veure aquest quadre, que per cert es pot veure a l'Institut d'Art de Chicago, es pot anar a veure, si ja generava confusió en aquell moment, imagineu-vos què passa després d'una dècada com els anys 70 d'aquesta Amèrica profunda, sanguinària de la matanza de Texas, de Toby Hooper, de Deliverance de John Burman, clar, com queda tocat aquest quadre després de tot això, no? Aquesta visió sanguinària dels grangers d'americans que queda plasmada, per exemple, en una imitació ridícula i bastant trash del pòster d'una pel·lícula de terror de l'any 88 com és l'American Gothic de John Howe. L'estem veient, Carles. L'estem veient, eh? Aquí es va estrenar com Escóndete y tiembla. Molt bé. Sembla que portin, saps, aquelles màscares, no sé si recordeu si havíeu vist Pesadilles, aquella sèrie de capítols, hi havia un capítol que es posen una mena de màscares que s'assembla igual, és idèntic al tío. Sí que té, sí, sí. Realment és és pa' tomar nota. Podeu veure aquí a Rod Steger i Bonne de Carlo, que són els dos mítics actors, actor i actrius de Hollywood. ¿Y a quién tínen encerrados? ¿A quién tínen encerrados? Pues tínen encerrados a un grupo de excursionistes que va alegremente al campo a pasarlo bien, a follar y a comer. És la típica historia ochentera de venganza sexual por el libertinario. Exactament. És ochentera, però amb aquest rafaren con ella d'aquesta América del 70, que d'alguna manera veu l'Amèrica Profunda como aquí pasa algo raro. Aquesta matanza de Texas del 70 que d'alguna manera portará a tota luceada películas de terror de América Profunda dels 80 como aquesta. Claro, Carras, és lo que comentábamos al principio, esa imagen del campo mucho más terrorífico. Exactament. Como un lugar del que no se puede escapar y tampoco te pueden rescatar. Pasa que hay algo que me chirría ya del cartel no del American Gothic, del cartel que has enseñado. Lo pincho, lo pincho. que joder, hostia, ya que tenemos una especie de triente, de forca, ¿no? Com dius, ¿qué narices tiene la mujer en la mano? ¿Es un cuchillo? ¿Es un cuchillo? ¿Es un cuchillo? Pues sí. Haber tirado de una oz o de algo. Claro. Una guadanya, o algo así. Una oz y un martillo. Es interesante. Ahora me has dicho ya, fola. Es interesante que comentis això, Adrià, porque, claro, d'alguna manera et mostra fins a quin punt el cinema s'ha acabat pervertint, ha acabat prostituint una cosa tan de calaix com pot ser els elements que formen part d'aquest món rural fins al punt de posar un ganivet que sembla de boina verde, amb la sang allà i com això, com dic, es va desgastant la imatge d'un quadre mític que s'ha convertit en icona però precisament perquè és una icona s'ha acabat prostituint molt. Podríem parlar també d'aquest Miguel Ángel que vam portar, de la revolució de Delacroix que també s'han acabat prostituint molt i mamificant molt. Veig que portes quadres amb aquest criteri. Bueno, clar, és a dir, comencem per les bases i a partir d'aquí compliquem les coses. La mamificació de la pintura. La mamificació. De la mamma. En qualsevol cas. Com podeu veure ja estem en un panorama de contemporaneïtat on hi ha moltíssimes versions d'aquest American Gothic de Granwood des de Lego, Star Wars, hi ha un de Bruja Escarlata i Vision. Sí, totalment. Els que vulgueu, els que vulgueu i més. Però n'hi ha un que vull rescatar que jo penso que rebutja molt intel·ligentment la mofa que s'ha acumulat tot aquest temps en aquest quadre per recuperar aquest caràcter social virtuós de l'obra original. I és un quadre molt recent d'aquest segle XXI que es titula The New American Gothic i que ara el veurem. Aquí el tenim, aquí el tenim. Que bon, interessant. Aquí el panorama és un altre i estem molt lluny d'aquell quadre original però també estem molt a prop. Què vull dir amb això? Doncs que ens trobem un quadre pintat per l'artista Criselda Vásquez i on podem veure els seus pares. Un matrimoni, aquí sí que és matrimoni, de procedència mexicana, de treballadors de classe 1000, que seria la rèplica contemporània del quadre debut. Clar, penseu, si l'American Gothic original proposava una defensa dels valors de la família de grangers en època de crisi, aquesta nova versió defensa els valors de la classe 1000 del segle XXI dels empleats que renten cotxes a l'Amèrica d'avui que segurament tenen problemes per tot el tema de... ara no em surt la paraula de penitença a la terra americana. El desapeu. Exactament, que tenen problemes potser amb el passaport, que evidentment que no es poden permetre una casa amb finestres gòtics com les de l'obra original, però que lluiten, lluiten cada dia per aconseguir un futur millor. El arraigo, no? El arraigo. Exactament. La idea de arraigo. En qualsevol cas crec que és molt important portar aquest quadre avui aquí perquè sí que és veritat que és molt típic, molt icònic, però sota aquesta aparença de naïf, de simplicitat que veiem en aquest home i aquesta dona, crec que hi ha qüestions de molt interès que van més enllà dels valors, diguéssim, de l'Amèrica profunda. És a dir, podem treure reflexions interessants. Comis. Comis. Toma, canviazo, eh? Sí, sí. Sí, sí. És que somos unos culturetas que pasamos de l'American Gothic a... no sabia que havíem canviat. No sabia que havíem canviat. Sabeu per què? Doncs perquè avui vinc del futur, nois. Avui vinc del futur no per portar-vos una tarjet de pacotilla, sinó per... Perdona, Pol, se'ns ha tornat a conjar. Carles, Carles? Sí, escolt, se'ns ha escoltat. Hola, hola. Resiste. Te queremos. Me iba al campo, chicos. Ell va al pasado. Ha hecho lo suyo y se ha ido. Molt bé, carles. Ell va al pasado. El wifi del pasado. Doncs això, que vinc del futur us porto males notícies i bàsicament us resumeixo que el futur és una merda i jo, la meva recomanació és que no vingueu. No? I fins aquí la meva secció. Ens quedem aquí? És el meu consell. Aquesta setmana que ens obriran no val la pena. No, no, no. Aviam, jo vinc d'un futur molt més llunyà. De fet, us faré un espòiler, a veure de què passa. 2055, al món, ja no hi ha més espai per emmagatzemar dades de cap mena. O sigui, de res. Espai digital. Òbviament. Espai digital. Hem consumit totes les megas, totes els gigas, tots els petes, em sap greu, Adriano, però també els peta, peta bites. Hi ha un tribunal anomenat els profetes que decideix què borrar i què mantenir. De fet, fan aquest terme que és el revisionisme cultural. Què és el que val la pena guardar i què no, no? És un tema bastant interessant. Bueno, no patiu, no patiu, que això és una broma i jo, en realitat, això ho he agafat d'un manual que és aquest. Perquè és un còmic, però és un manual. i aquí veurem per què és un total, un manifest que es diu Preferències del Sistema d'un tal Hugo Bienvenu, bienvenu, o sigui, bienvenido, en francés, no crec que algú així, que és el que fa el guió i el dibuix, però, però, bueno, si us dic això, no?, un futur 2055, que tampoc queda tant, o sigui, està allà, amb les previsions terraplanistes del nou orden, o sigui, si us dic això, una falta d'espai, que s'ha de borrar de cultural, s'han de mantenir coses, què us recorda? O sigui, què us ve el cap amb històries d'aquestes? És algo así como ¿Qué nos llevamos a una isla desierta? Este es el enfoque? A mi, personalment, a mi em recorda Fahrenheit, que és el tema dels llibres estan prohibits i la gent el que fa, el nom de la gent és el llibre que tenen recordat a la memòria, és en plan, jo soy Romeo y Julieta, o soy yo soy Shakespeare, em sembla que és per llibres i no per autors, i és en plan, y mi trabajo en este mundo es recordar todo el libro ya que no se va poder leer por si algún día se lo puede volver a escribir. Això és molt interessant, el de Fahrenheit 451, de Bradbury, que, de fet, tu crec que algun cop ja n'havies parlat d'això, també inclús veiem tintes d'aquests de Black Mirror o d'Un Mont Feliz, tota aquesta societat que ha arribat en aquest futur ja de catombe digital, en aquest cas, tecnològica, però sí que és veritat que potser inclús la deferència, i ara ho veurem en el còmic, és que a Fahrenheit es cremaven llibres, de fet es feien aquestes cremes, de llibres perillosos, o sigui, fins i tot allò que podíem veure a l'Oble de la Rosa, també aquests llibres que són els prohibits. Doncs aquí, en aquest còmic, el que s'enlimina és la cultura, bueno, perquè simplement es considera innecessària, aquella cultura de que, bueno, què guardem, què no, però bueno, nosaltres no estem a la merda, no? Sí, sí, sí, o sigui, clar, en el tema cultural, o sigui, l'humano sigue viviendo i sobretot en un entorn. La cultura... No parlava d'empanada. Sí, la cultura derivativa, o sigui, la cultura que parles d'una cultura ja no és necessària, si ens hem de quedar amb el poc que ja... Sí, sí, sí, s'ha consumit tot. Llavors l'Adrià no em podria preguntar, escolta, què coi té a veure amb el camp això? A part que la portada és un robot en el campo, que podria ser... Però com un cossier no t'ho preguntaré pas. No, doncs per què? Mira, el còmic té dues parts, concretament. Inclús ho podríem relacionar, sense fer massa espòilers, però amb Psicosis, amb la pel·lícula. La pel·lícula de Psicosis té aquestes dues parts, entre cometes, aquests dos personatges, no? En aquest cas, a preferències del sistema d'aquest còmic que us porto, la primera part és a la ciutat, que és aquest personatge que és una mica el protagonista, que és el Yves Mathon, espero que ho hagi dit bé perquè és així en francès, no ho sé, que és un personatge que es dedica a arxivar i sobretot, sobretot, a defensar material que, bueno, quin hauria de defensar en el sentit de quin no s'hauria de borrar, no? O sigui, té aquest punt de quasi d'abogado respecte a aquest tribunal que són els profetes, no? Que és aquesta mena de juzgado, no? D'aquell es presenta al davant d'ells i diu, hòstia, no, aquesta obra s'hauria de mantenir perquè culturalment és molt interessant, no sé què, no sé quantos. Llavors, què passa? En aquesta primera part, aquest personatge, al veure que molta cultura s'està perdent, i ja veurem després per què tanta cultura, cultura s'està perdent, comença una espècie de conspiració i rebel·lió que bàsicament és el rapte de dades. O sigui, d'alguna forma, com això que deies Ferran del Farenheim, aquesta forma de robar cultura, però per mantenir-la, de fet, la roba de los grandes servidores que hi ha... Cultura que està destinada a desaparèixer i que ell considera que ja es busca el seu servidor alternatiu. Clar, perquè aquest concepte que hi ha poc espai digital o poc espai d'emmagatzematge d'informació, aquest és el high concept d'aquesta novel·la, que és, imagina't un món on això és finit, igual que el petroli és finit, no, la capacitat d'emmagatzemar és finita, una cosa que us he de dir no passa en el món real, és a dir, ja estem arribant a mar, si fan falta més servidors, els col·loquem, ja veiem-nos, ja veiem-nos, ja veiem-nos. Però és que passa, aquest home roba la informació i el que, o sigui, d'una forma més clandestina, a casa ja té un robot, que és aquest que veiem a la portada, que es diu Miki, doncs és un robot domèstic que a més és gestador, és gestador, com podeu veure aquí, perquè bàsicament té... Aquí hi ha arribat el punt que en el futur la gent està tan dedicada, tant sigui a la feina com a altres coses, que aquestes coses les releguen al... Bueno, i a part moltes coses d'aquestes, inclús la semà passada comentàvem el tema del cristianisme, no, per què patir un embaràs, no, i un part, o sigui, ho pot fer una màquina, no, i ho farà. Això és el que esteu fent vosaltres, no, esperar. Esperant-vos per aquest moment. Esperant-vos que sigui el que haga l'esforç. Sí. Pensa que vinc al futur. No, llavors, això recorda, Ferran, sobretot tu, d'Ets Trending, aquell videojoc d'Ideo Kojima, no, també amb aquesta gestació extracorpòrea. Subrogada, de debò. Jo a mi m'agradaria afegir, o sigui, bueno, el Matrix, aquesta idea d'incubació de l'ésser humà amb la gran màquina també va per aquí, no? Bé, totalment, totalment. En aquest cas, aquest robot domèstic, us podeu imaginar que és, com tu has dit abans, Ferran, una rumba, però en el sentit que també parla, o sigui, totalment domèstic, no? Llavors, aquesta seria la... El robot humà. Digues-te. El robot humà, acaba tenint caràcter o és programat? O aquest forma part del... És programat, però, penseu una cosa, hi ha coses de la raó, no? O sigui, al final, un robot molts cops el que es basa és en la lògica i hi ha coses de lògica com, cal borrar cultura, no? Que potser un robot, pel simple fet d'estar programat, també pot compèn. Aquí ja arribaria Massimov i les seves lligues de robot, però deixem-ho, que si no el Pol no acabarà la secció. Aquesta seria la primera part, no? O sigui, la primera part seria aquest home que vol robar aquesta cultura clandestinament, la injecta en el seu robot i aquest robot ja conté tota la cultura possible, no? Amagatzemada d'alguna forma encriptada, no? Llavors, què passa? La segona part ja és el camp i aquest robot, en algunes coses que no explicaré, s'escapa al camp. I allà en el camp, el que és interessant és que és un robot, a part de lo curiós que és un robot que s'escapi al camp, és que literalment quan s'escapa al camp ningú està al camp. O sigui, tothom ja viu en les grans urbes, llavors, clar, és un camp que és literalment la volta als orígens, però clar, d'un robot, la volta als orígens del caçar, el cultivar, el tot i a més, la particularitat que un robot com ell ha de criar el bebè que portava. Això és el que anava a preguntar. Ell fuig amb la informació i el bebè. Llavors, ha de fer una recreació de los orígenes de la humanitat sent un robot. Exacte, i això és lo interessant. El més interessant de tot és la forma que té Hugo, l'artista, en fer aquesta transplantació d'uns humans que cada cop eren menys humans, diguéssim, perquè a la que eliminem cultura malament anem, i ho trasplanta un robot que d'aparença ha de ser una cosa bastant lògica i bastant quadriculat, però aquest robot acaba sent pare, pare, a més d'una criatura real, i aquesta criatura, tot i ser humana, és la siguiente, per dir-ho així, per dir-ho així, tant de humanitat, no?, que l'intentarà fer prendre poemes, pel·lícules, no?, llavors és tot aquest transmetre la cultura d'una forma descendent, no?, o sigui, al final als teus fills tu li volcaràs els teus interessos o les teus inquietuds, però, clar, en aquest cas és un robot, i a més és un robot que ho té tot a la perfecció, no?, o sigui, en plan, li fas repetir constantment poemes, llibres, llavors és una forma de mantenir la cultura viva, i a més mantenir-la lluny de la ciutat, de tota aquesta contaminació, no?, llavors, és un còmic que és molt, molt interessant, perquè a més, no només és aquesta reflexió de la importància de la cultura, d'aquesta, sobretot aquesta sobredosi d'informació, no?, al final el que passa és que hi ha tanta informació, que no vol dir cultura, sinó informació que acaba saturant-ho tot, sobretot aquest, exacte, aquest mal ús de la tecnologia, sobretot en quant a xarxes socials, que és el que ocupa més espai, i després inclús hi ha un punt de missatge ecologista, perquè al final és un robot que acaba vivint en un equilibri total a la naturalesa respecte a la ciutat, no?, llavors també aquest missatge ecologista és molt interessant, us posaré un exemple, que de fet és com comença el còmic, perquè veieu el tema de com s'elimina o com es gesta la cultura en aquest còmic, fan un paradigma que és el de 2001, 2001, la pel·lícula d'Stanley Kubrick, al principi el còmic comença que l'estan jutjant aquesta obra, no?, i ella ha de pensar, no, perquè és una pel·lícula que hòstia que va ser super innovadora en el cine i a més la gent, no sé què, no?, i fa un discurs, no?, al respecte d'aquesta pel·lícula i li diuen, sí, però les nostres dades han vist que aquesta pel·lícula s'ha vist un 0,001 de la població. Que l'han vist, es prescindible. No que hayan dicho que... Los que han dicho que l'han visto, no, los que l'han visto de verdad, ¿no? Oye, y Goddard, Goddard, ¿en qué queda aquí? Uy, no, te imaginas. Esto es de una perversión porque esto es de nuevo volver a lo mismo, volver al punto donde tanto te escuchan, ¿no?, y esto, tanto valemos, ¿no? Hablando de empañada otra vez, o qué, Gabriel. Claro, y entonces, pero bueno, bueno, sigue, perdona, Paul. No, no, es que justamente aquí es general plantejant també uns poemes i això, però això és com el detonant, per dir-ho així, del personatge perquè ell comença a dir que aquí s'està fent alguna cosa malament, però realment el que dona a pensar és que dona en preferència el món instagramer, youtuber, és a dir, com que les visites és la nova moneda, per dir-ho així, o sigui, sí, entre cometes fins ara potser la moneda inclús en el cinema era la taquilla, no, podria ser, o els premis, en aquest cas és les visites, la repercussió mediàtica, llavors què passa, en el moment que un influencer fa un vídeo que el veuen en aquell món, inclús en aquell món, que ja tot és molt més explotable, jo què sé, el veuen 500.000 milions de persones, o cops, no persones, sinó cops, clar, això és d'haver una peça digna de guardar. I han de treure una, no? Exacte. Han de treure una, d'acord. Llavors, a més, ja si ens posem en que cada cop més les qualitats dels streamings o de tot, no els 4K, això és clar, tot no ocupa més, no? I al final, doncs han de, o sigui, el còmic és això, és la història, una distopia d'aquestes, de les que ens molen, no? A vegades portar d'aquestes dels, i sí, no? I si realment, aquí, és molt més humà que a vegades algunes distopies, no? però sobretot és el fet de la cultura, no? O sigui, que es perd en base a, ja no el mèrit que té la pròpia, la pròpia peça, sinó la repercussió, no? Llavors, això és interessant perquè, inclús ho podríem extrapolar al món d'ara mateix. Ara mateix, es salvaria abans Baby Shark que el Padrino. Ho sabem, ho sabem, ho sabem. Desgraciadamente es així. Hay algo que me ha gustado mucho, no? De lo que estaba planteando la propia obra y es cómo la cultura al final no deja de ser una expresión, no? Del humano en su realidad climática, geográfica, histórica y de repente se vuelve como aquella herramienta que ya no está en conexión con aquello que lo provocó, por así decirlo, no? En el momento que tú la cultura la descontextualizas y la acabas guardando, preservando como una pieza de museo, eso ya no es cultura, es arte, no? Entonces es esa línea tan fina a veces porque muchas veces hablamos de cultura como esa palabra de mil usos, y hay que especificar, y aquí me cuestionaba continuamente la obra en esa dirección, de decir, hostia, vale, al final la cultura es precisamente lo que nos está pasando, son las redes sociales, es la expresión del ser humano, pero no dentro de una clave académica o reflexiva o profunda, sino que la cultura es simplemente la expresión del ser humano en su estupidez, en la socialidad más básica. Claro, eso ya no es cultura, no lo jodamos, pero es interesante como en esta obra pues ya se le da una dimensión que a futuro podría ser así. Bueno, porque la intentan... i luego la... Sí, perdona. No, no, deia que la intenten quantificar, llavors en aquell moment diuen com ho quantifiquem, el que ha donat més diners, el que ha donat més likes, el que ha vist més gent, clar, caiem en errors perquè al final la cultura, i això crec que també és una crítica que deu haver-hi al còmic, m'agradaria llegir-lo, també té un punt d'exclusiva i potser aquesta és... també hi ha una mena de crítica aquí d'hòstia, si volem que la cultura sigui valorada com a tal, fem-la més accessible, no?, d'alguna manera també, perquè si no passarà això, un youtuber arribarà molt més amunt o empanada cultural triomfarà abans que no. Però això no ens molestarà, eh? Jo d'alguna manera tot això que esteu comentant, ho veig des de la diferenciació, la bifurcació entre el que podríem denominar una cultura de masses i una cultura, doncs, potser més... amb una sensibilitat més d'autor, no?, i les tensions que hi ha, el pols que hi ha constant entre aquestes dos tipus de cultura. Sí, però al final què defineix una cultura de masses o no? Perquè no és només els gustos, també és el que ho fa més accessible o no. I segueixo dient, les hamburgueses, comparació típica d'empanada. Les hamburgueses les menja més gent perquè són més barates que els bistecs. Llavors, això és el tema de la cultura accessible, d'alguna manera, facilitar l'accés a la cultura de debò. I no a llegir un llibre escrit per... Mira, tinc una amiga que treballa al teatre infantil i cada any fan obres originals. I està fins als nassos que el senyor... Com es diu? El Llàtzer? L'Àlex... Ui! El Llàtzer? Àngel. Àngel. Faci aquest, l'Stinson, a l'Stinton, el ratolinet aquest, fa una... Cada any fa... I el tio s'emporta les subvencions de la gent i s'emporta les subvencions de tot. El tema és per què li hem de donar pasta a un tio que a més està agafant un llibre que no és ni original, l'està adaptant. I en canvi, aquestes petites empreses que sí que estan intentant adaptar Becker, adaptar Shakespeare a teatre infantil perquè els nens puguin treure obres pròpies. Això també a vegades... Perquè hem d'estar ajudant el que hi ha guanyar diners perquè, clar, pensen en el retorn. i aquest és el problema del món que piquis. Bueno, crear seriales, ¿no? Seriales de producció. També. Que esto, tu has sacado al Llatger pero tenemos al Ventura Pons que no sé ahora en qué punto está pero casi cada año. Bueno, nois, sabeu-lo del Ventura Pons que l'estan denunciant tots els del Texas perquè no paga? Ah, bonico. Pensava que anaves a dir els de l'Institut del Teatre, també. Però va ser, també. Es que los sueños son tan caros, Pol, que... Bueno, nois, tornant al còmic, us ensenyaré una mica ja que tenim avui White Camp i pels que estigueu escoltant Spotify doncs, nois, passeu-vos al YouTube. Veieu les vinyetes? És una mica... Espera, us apropareu una mica més una. És... A veure si em sabeu dir a què us recorda. Que guapo. Ostres. A Kira? No. No. Mira, us diré una cosa. Adriano, tu i jo hem coincidit a una exposició aquesta setmana. Ah, collons. Sí, teniu un puntet, no, allò del pop-art American Linsenstein. Ah, vale, Linsenstein. Oh, que guó. Vale, vale, vale. Té, o sigui, tot el còmic juga amb aquesta vinyeta bastant freda, o sigui, una vinyeta molt freda de colors, després quan anem al canvia, no, això també és la gran curiositat, no, o sigui, la saturació de colors, de verds, de macos, de naturals, és quan el protagonista és el robot, no, curiosament, però fins llavors tot, mira, si ho agafo una altra pàgina, perquè veieu, no, una mica, o sigui, aquest rotllo, aquest rotllo com... Sí, sí, sí, i a més tots aquests colors plans, que recorden molt aquest pop de Warhol, no, que quan dàvem... L'exactif. Sí, sí, sí, o sigui, juga molt a aquest tipus de vinyeta, que ja et dic jo que en aquest sentit és un còmic que no costumo, jo no costumo a llegir, o com a mínim no en coneixo massa, per part meva, que tinguin una història... Evidentment n'hi ha molts, però que em refereixo que no acostumem a portar aquesta tipologia d'atràs i això, és molt digital, no, tot això. Llavors és curiós, perquè al final també, una de les coses que veus a l'exposició aquesta de pop, de, com es deia, d'americà... El senyor americano, crec que s'hi llama, no? Veus que al final era la fotocòpia, no? O sigui, és la idea, el concepte, i després... Però esclar, en aquest cas és com... jo crec que també és la idea de plasmar, no? Això. O sigui, on es pot veure aquesta exposició que esteu dient? Al Caixa Fòrum. Al Caixa Fòrum. Aquí a Barcelona. Això, de alguna manera, nos retrotrae al programa anterior, que parlàvamos del senyor americano truncado, fallido, i sí que és cert que és una exposició que està bastant bé, el que passa que jo, i un poco creo que coincido contigo en esto, Ferran, perquè ja ho comentaste en relació a Warhol, té aquest punt on al final, el arte sumado a la indústria, que és un poco lo que se pretende en esa exposición, da con la publicidad, no? Al final, la publicidad és la constitución de l'arte, no? Entonces, hay todo, pero es interesante ir allí y poder reflexionar sobre ello. I, novament, una nova tensió, una idea d'atenció entre mostrar aquest art publicitari celebrant-lo, però al mateix temps posant-lo en dubte i qüestionant-lo, perquè jo crec que és igual aquesta tensió del pop art. L'art com alimenta? Mentalment? intel·lectualment o les butxaques de qui l'ha creat? Clar, el tema de la publicitat és que sí, pot ser molt maca, però al cap i a la fi el que volen és que compris perquè algú es vol fer ric. Totalment. I a més, d'una manera productiva molt econòmica. Ah, exacte. Ja ho has fet. No, Pol, acaba. Sí, acabem, acabem, perquè si no l'Adriano no podrà anar a sucar. Ah, no, no, jo, hoy en día ya sabemos que nos vamos a la... Yo he dicho una hora, eh? Sí, pero he estado dudando. Digo hora, hora y diez. Ahora que termino yo, ¿no? Que soy el último. Somos nois, nois. Preferencias del Sistema, de veritat, un còmic de puta mare, o sea, és d'aquestes distopies molt ben parides, molt ben construïdes, a part, doncs, vaig llevar premis destacables, gran premi de la crítica a l'Associació de Crítics Francesos i, i, llavors, els associats, l'Associació de Crítics d'Espanya, que no me salia, l'han catalogat com un dels còmics essencials totalment, eh? O sigui, còmic de 2019, però és d'aquests còmics que perduraran, perduraran totalment, i acabo amb una frase que surt al còmic, que és nos hemos construído para las historias y seremos destruídos por los datos. Me gusta. Para tatuarse'l, esta frase. Avancem cap a la secció última de l'Adriano, a veure què dura. CINEMA Adri, que me va a saltar el copyright, entra muy sutil, ¿no? Es que entra muy sutil. Bueno, para los grandes conocedores de los compositores estadounidenses, quizás puedan haber llegado al punto de entender que lo que suena así de manera muy sutil es la música de Mosseri, un compositor que se llama Emil Mosseri, y es la música que nos va a acompañar en este final de empanada, ¿no? Pero aunque depende cómo se mire, estamos en el final de empanada, el principio de la sección de cine, nos va a acompañar Mosseri y lo hace porque claramente es quien firma a la banda sonora de este pedazo de película que se llama Minari, ¿no? Ya lo he anunciado en la agenda del día, que hoy vamos a hablar de Minari, producción estadounidense, pero que sabe abrazar muy bien comunidades migrantes como son la coreana, ¿no? No sé si habéis podido oír algo, ver un tráiler, ver la película, o tal. El que sé, moltes possibilitats de cara als Oscars, aquests Oscars estranys que tenen aquí. Això es comenta, sí. Cierto. Bueno, al final, los Oscars en el fondo tendrían que haberse celebrado ya, se celebran finalmente en abril y sí que es cierto que es una peli que por los otros premios que ha ido recibiendo, pues sí que ya está en las quinielas de los Oscars, ¿no? Yo de antemano ya os digo que al margen de premios y de festivales es una película súper interesante. Es una producción independiente, de estas producciones independientes de 10 millones de dólares, pero bueno, ya sabemos cómo funciona en Estados Unidos. Díselo a Paul que le den 10 millones y le dan patatuzas. Pero bueno, funciona así, ya lo sabéis. En una producción aquí son 2 millones de euros y 10 millones de dólares ahí es una producción independiente de Plan B, Plan B, la productora de Brad Pitt y distribución de A24, A24. A24. Es cine independiente de calidad. ¿Qué podemos recordarle aquí al oyente, ¿no? Tenemos Midsommar, Hereditary, estas películas de terror tan, diremos, pretenciosas, pero sí de calidad. El faro, ¿no? Y Amantes en Bruto o Moonlight. Under the Silver Lake. Exacto. O peliculones, tío. Películas que nos agradan empanadas, lo han de decir. Sí, y la verdad que esta gente lo tiene claro. También es cierto que aquí la producción ya estaba hecha, pero el pacto estaba hecho desde el principio con A24, ¿no? Porque me llevó a pensar, esta gente se espera a ver el resultado de la película y entonces la compran o no la compran. No, en este caso estaba ya clarísimo. Supongo que tenían, a ver, estamos hablando de un director de cine coreano que no es su primera película. nos llega a nosotros sobre todo a Europa con Minari, pero bueno, ya hablaremos de él. Ahora centrémonos en la idea de los premios que he mencionado y que no he acabado de especificar. Es una peli que se plantea que pueda ganar en los Oscars, pero ya ha ganado, ¿no? ¿Y qué es lo que ha ganado? Pues ha ganado Sundance y lo ha ganado además premio del jurado, o sea, gran premio del jurado y premio del público. Muchas veces... No es moco de pago, ¿eh? No, y menos en este ámbito del cine independiente, ¿no? Pero es que además ya está en todos los top ten del año pasado, del 2020, y le quedan las nominaciones posibles de los Oscars, pero que ya hay unas muy claras que son los BAFTA, ¿no? Habrá que esperar a Abril para saberlo, pero aquí ya la podemos ver. La estrenan justo este viernes 12 y la estrenarán, eso sí, no la busquéis a secas como Minari, buscárala como Minari, historia de mi familia. Ya sabéis esta inseguridad comercial de algunas distribuidoras de aquí, de casa, que seguramente pensaban... Yo creo que pensaban Minari, esto de Minari es muy exótico, pero que quede claro que esto va de la familia y que va de la familia a nivel universal, porque la familia vende más que el Minari. ¿Sabéis lo que es el Minari, por cierto? ¿Qué es? No, ¿qué es? Bueno, suena evidentemente asiático, se habla del perejil japonés o del apio chino, tanto monta, monta, tanto, aunque curiosamente, como ya he comentado, aquí los protas son coreanos. Parece ser que el Minari combina muy bien con las barbacoas coreanas, que ya sabéis que están muy de moda y la verdad que valen la pena. Pero en definitiva, ¿qué es el Minari? Pues es una planta comestible, también salvaje, crece libre y ese es el punto de metáfora con la película, ¿no? Porque es una planta que crece ya sea en Japón, en China, en Corea o como os comentaba en Estados Unidos. Perdona, Adri, pero es que yo he empezado con el pastel de crema de limón del Seda Rapids y ahora tú te... O sea, hemos empezado la empanada de platos del revés. Pero es que somos unos gastrónomos, somos unos gastrónomos y de nuevo... Següena empanada, cuina. Exacto. No, i el robot, el Miki, el meu robot, cuina nens a la panxa. Hosti, collons, pero seguramente también que en els seus coneixements está guardant el coneixement gastronòmic. Espero que sigui així. Lo que está claro es que forma parte de la cultura, la gastronomía y en este caso además con un lirismo muy particular, porque es una planta que una vez muere, en su crecimiento muere, pero vuelve a nacer como una especie de segunda temporada, renace, algo de ave fénix y el propio director de la peli lo ha afirmado en más de una entrevista. Hay un elemento de eso en la película, una película que crece de manera expansiva con mucha emoción y lo hace casi sin pretenderlo. No es una peli muy maniquea de estas que juega con el drama como herramienta de conexión con el espectador, sino todo lo contrario. Es una película que fluye y fluye de alguna manera como el crecimiento de esta planta que es tan poética que lo será para el espectador y lo es claramente para el director. Diríamos que estamos como ante un Rosebud, pero de Kane, de Kane, no de Adult Material. Paul, que te veo venir. Sí, es que Paul estamos recordados. De todas maneras, ¿de qué va realmente al margen de esta planta silvestre? ¿De qué va Minari? Porque en el fondo va de aquello que como comentabas antes, Carlas, nos arraiga. Esa idea de superación familiar, de que el hogar puede estar en tránsito. Al final el hogar está ahí donde tú pones los pies o como decían en los westerns, ahí donde cuelgo mi sombrero. Hay algo muy potente en esa idea. y en este caso estamos hablando de ese hogar de una comunidad coreana que a partir de los 80, porque estuvo prohibido durante mucho tiempo viajar, de salir de Corea, a partir de los 80 era una comunidad muy pobre en esa época, Corea. Ahora hablamos de Corea del Sur y evidentemente lo tenemos como uno de los referentes económicos de Asia, pero no en esa época. Y entonces se van a Estados Unidos a buscarse la vida y llegan a miles año tras año y precisamente el director que os mencionaba, Lee Isaac Chang, es un director ya nacido en Estados Unidos pero de origen coreano. Y por eso en su película él proyecta la experiencia que vivió. Hay mucho de autobiográfico en esta peli y aunque cambiarían municipios si repasáramos la historia de la película con la historia de Lee Isaac Chang hay algo muy claro y es que la proyección argumental de la película nos sitúa ante un Chang de niño que tiene unos 7 años el prota con su hermana mayor y los padres de ambos. Tenemos una familia de 4. Estos padres tienen unos 30 largos y llevan bastantes años viviendo en California en Estados Unidos. No vemos esa migración a Estados Unidos sino que ya aparecemos con ella pero es que la película empieza con la nueva migración que deciden hacer de California a un pueblecito perdido en Arkansas a una casa que parece de estas casas no me sale ahora pero ya me tenéis una casa un trailer exacto un trailer y es muy humilde algo de estartalada pero eso sí se encuentra en medio de la naturaleza en esa naturaleza bucólica en este caso de Arkansas y ya os podéis imaginar como esos prados sí que realmente funcionan muy bien para los niños ellos sí que se pierden desde el primer momento pero también hay una idea de conflicto entre los padres entre Jacob y Mónica el obsesionado con el sueño americano en cierta manera con montar un huerto más que un huerto con volverse con generar un imperio agrícola y empezar a producir verduras coreanas para todos aquellos migrantes que llegan y que siguen llevando como un nuevo colono bueno no tanto desde esa perspectiva sino desde la idea de poder avanzar hay mucho de solidaridad entre la comunidad coreana tal como la quieren pintar al menos en la película y él está pensando evidentemente en realizarse como empresario y como hombre como persona ha encontrado un nicho dice hay mucho coreano y va a haber más coreano vamos a darles de comer exacto hay mercado y hay solidaridad o hay visión de comunidad pero claro esto choca muchísimo con la visión de ella ella está mirando por su familia está mirando por el hijo sobre todo porque requiere de cuidados médicos tiene un corazón un tanto delicado entonces veis como se enfrenta a esta película esta película no se enfrenta pues al sueño americano o a la superación personal versus la familia la familia la familia pero dejemos por un momento que sean ellos los personajes y la propia película la que hable de su historia ¿verdad? que te parece si escuchamos el trailer o lo vemos en este caso ¿qué es esto? nuestro nuevo hogar queríamos empezar de cero ¿qué es esto? papá va a hacer un huerto enorme ¿qué tal le va a tu padre en esa finca? ¿cultiva mucho? ¿le va todo lo bien? los niños norteamericanos no quieren compartir cuarto con sus abuelas es un niño coreano la abuela huele a Corea oye ¿cómo que la abuela huele? si es la primera vez que venís levantaos qué preciosa familia aquí acabaremos arruinados deberías pensar primero los niños tienen que verme triunfar en algo por una vez en la vida tenemos de encontrar agua en algún lado si no regamos perderemos una cosecha bueno ya veis que hoy he tirado de un doblaje más bien de un trailer doblado me preocupaba mucho la comprensión de todos porque en este caso veréis que es una película que está tanto en coreano como en inglés de hecho ha dado bastante que hablar porque uno de los premios que se llevó ¿vale? fue el globo de oro y fue el globo de oro por mejor película de habla no inglesa entonces hay una idea racista en esa decisión más allá de toda la sensibilidad absurda que hay últimamente es decir a diferencia de eso por ejemplo en Sundance iba compitiendo como una película más y se plantea que pueda hacerlo también en los Oscars Adriano veient el trailer saps que m'ha recordat Capitán Fantástico la de Viggo Mortensen tiene un puntito porque Viggo Mortensen es al revés o sea es gente que ya vive porque ha decidido viure al camp y a més con la precarietat tecnológica que comporta pero después han d'anar a la ciudad también he de comentar que aquí no recuerdo exactamente el contexto histórico de Capitán Fantástico con Viggo Mortensen me sonaba más a hipster a modernidad hipster de la actualidad de ir al campo ahora un poco lo que estábamos comentando en la editorial aquí no es el caso aquí no he puesto en contexto histórico pero estamos en los años 80 estamos en plena época Reagan y bueno habéis podido notar cuestiones como la religión como esa comunidad también puede ser bienvenida en el campo a través de la propia religión porque estamos ante los coreanos principalmente responden a la religión católica y hay un momento buenísimo que ya nos descubre otras de las relaciones que maneja la película que es muy potente que es entre la abuela y el niño que dice la abuela huele a Corea o sea y lo interesante de todo esto es que evidentemente no hay respuesta para ese comentario pero sí posibilidad de reflexión visual y argumental yo os anticipo ya de antemano ya lo he dicho que la relación entre ellos dos es buenísima primero por un lado porque estamos ante una abuela atípicamente divertida y después porque esa idea de poner en choque las dos generaciones las dos culturas tenemos que entender que si este niño representa la propia vida del director estamos hablando de un niño coreano pero que ya ha nacido en Estados Unidos ¿y qué pasa con la abuela? la abuela viaja la abuela aparece más o menos a mitad de película una vez ya está en pleno desarrollo y lo que hace es buscar este choque no tanto a través del drama y superación de los padres que son los migrantes que trabajan en una fábrica sexando pollitos no, no, no estamos hablando ya de dos realidades más allá del día a día que son la realidad de la abuela y la realidad del niño pero yo creo que además de este buen guión que los potencia y que potencia esta relación lo que sí hay también es un trabajo actoral de diez pensad que he hablado de premios pero no os he comentado que ya la abuela se ha llevado premios estamos hablando de la actriz Joon-Joo Yang que es una tía que yo he visto en cantidad de producciones coreanas pero sobre todo en las pelis de Hong Sang-soo en un cine muy no tan fácil de ver cada vez más pero sí que es una veterana esta sí que tiene 70 años por cierto y el niño que en la actualidad tiene 8 y se acaba de llevar el Critic Choice Awards como joven intérprete ¿no se lo habéis visto? ¿sí? con 8 añitos y de hecho mola mucho cuando recibe el premio porque lo están haciendo igual que nosotros ¿no? está ahí en en streaming en su casita de streaming y el tío empieza con un discurso que tiene medio preparado y se estallan lágrimas de una manera tan como no podía ser de otra manera en un niño de 8 años bueno mientras no le pase como al Jael Joel Osmet y acabe gordo y haciendo comedias chungas bueno o sea daros cuenta de una cosa todos los niños que triunfan de niños por lo general después se la pegan sí yo creo que no es la fama depende de cómo te acontezca no sé si la puedes bueno ahir el dueto Radcliffe no? i en la hagi hagut que aquests veus i Macaulay Culkin Macaulay Culkin com l'anterior no? ei avui ha sortit una foto que està fent una nova producció l'han recuperat al cinema i el tio està res a veure amb com el recordem aquell del tio super drogadicta no? surt a un canal de Youtube s'ha limpiado red letter media surt sovint i bueno sí que se la visc ha guanyat pes si vols dir això vale ha guanyat pes en el sentit que no és l'escalet drogadicta pero volvamos volvamos a Alan King que así es como se llama este niño que da vida a la memoria de Lee Chandon y sobre todo recordad a Jun Jun Yang que es la abuela ¿quién tenemos como padres? pues hostia nada más y nada menos que a Stephen Young si Stephen Yeun lo habréis visto en muchas producciones también occidentales Walking Dead sobre todo la peña lo recuerda por eso Hay Origins que es una peli de cine independiente que ganó en Sitges y hostia Okja de Bo Jung Ha muy buena de Bo Jung Ho pero yo donde lo recuerdo se lo recordamos Carlos de Barney de Lee Chandon esta es la película de Lee Chandon que es maravillosa claro yo no sabía que Stephen Yeun como yo lo he visto muchas veces en producciones coreanas pensaba que era un tío que vivía y trabajaba ahí no no también es otro hijo de migrantes coreanos a Estados Unidos es América es América exacto yo no lo sabía porque yo lo descubrí en una peli coreana y eso ya me hizo pensar que bueno que formaba parte de esa tierra nos falta la hija Noel Cho y nos falta la actriz que la hemos podido oír en algún momento cantando esa nana una nana que se llama noche no perdona se llama cuento de lluvia se llama Jerry Han y sí que es su primera producción fuera de Corea tiene ya treinta y pico películas en Corea ya veréis que a nivel actoral es muy potente entiendo que también la dirección de actores lo ha sido pero bueno todo es muy genial o está muy bien decidido por así decirlo es decir la manera en la que está dispuesta la película sus interpretaciones los protagonistas los secundarios ese equilibrio entre unos y otros el propio drama y la comedia que no nos casamos con nada y ya vemos como la música es muy potente Emil Moseri pero sobre todo la foto o sea la foto es maravillosa y no solo por lo evidente de que te vas al pueblo y te salen fotos muy bonitas sino que hay una idea de trabajo sobre la luz sobre la calidez de la luz y como evidentemente reflejar los estados de ánimo estados de ánimo es lo que te iba a decir muy impresionista para decirlo mucho sí muy potente a mí me ha me ha alucinado no sé Ferran si estamos en un en un timing complicado ya bueno pensé en pasar tres minutets cuatro de la hora pero bueno avanza acaba no no simplemente vamos a ir acabando ya pero solo quiero recalcaros una cosa cuando Chang plantea esta película que es su cuarta película está haciendo algo autobiográfico y que puede ser doloroso porque al final lo que está recuperando no es solo su historia como niño que es lo más inocente que puede haber sino está recuperando la historia de sus padres lo que ellos vivieron cómo lidiaron con ese sueño americano y si se sintieron o no parte de esa de esa realidad americana y parece ser que esto no es una cosa que maneja solo que maneja solo el propio director lo maneja también Steven Young como os estaba diciendo e incluso una de las productoras que está detrás de Plan B no Brad Pitt evidentemente sino la productora ejecutiva y estamos hablando de Cristina O y ella misma lo dice y lo dice así literalmente cuando vieron la película y sobre todo cuando la estaban haciendo decía se sintió como si estuviéramos construyendo esto es muy latino se sintió como si estuviéramos construyendo una comunidad entre personas que han vivido estas cosas aún si no son coreanas o estadounidenses hay una idea también de trasladar como tú decías Carlas esa posibilidad de comunidad a los propios latinos y aún añade esa experiencia de ser hijo de inmigrantes y querer entender a tus padres y querer honrarlos a través de su humanidad dicen además otra curiosidad es que cuando vieron la película estallaron en lágrimas director y padre con su madre y el propio Stephen Young con sus respectivos padres también bueno como yo os comentaba al principio hay en paralelo dos ideas de migración está la migración a Estados Unidos pero también la migración al campo de salir de California a Arkansas y seguramente si el punto de vista hubiera estado en la gran urbe habríamos hablado de esa inclemencia que planteaba en la editorial aquí no aquí realmente hay una comunidad que abraza la inclemencia la vemos como decía en el clima en que al final si tú dependes del clima y de la producción del agua de que pase un río cerca de que puedas producir de hecho hay una anécdota que dice que como Chang cuando estaba considerando donde filmar estaba yendo de un lugar a otro totalmente perdido no veía posibilidades para rodar esta película parece ser que el cauce no era el correcto y menos mal que uno de los localizadores del proyecto dijo yo jugaba por la zona de niño y hostia ¿cómo? ¿de niño? la idea de la infancia conectó entonces yo creo que más allá de una idea de coreano migrante o latino o cualquier inmigrante fuera de su tierra sí que hay una idea de que en continuo momento estás fuera de tu tierra porque si ellos han adquirido un dominio a través de Estados Unidos perdona a través de California en Estados Unidos lo han perdido en el momento que se van a Arkansas y eso es algo que está en la película navegando y que está con nosotros ahora en este momento de nuestra historia en esta etapa pandémica que más que nunca hemos tenido que aprender a entender que el hogar es como el de los caracoles va con nosotros la semana que viene que no han decidido tema tot i que han plantejat algunas cosas durante el programa como lo de Queen que sonaba bastante bien ¿ha hagut alguna idea de la semana que viene de qué vol portar que le agradaría? això és que tenim gana tio crec que és hora de sopar és hora de sopar tenemos que hablar tenemos que hablar de Kevin doncs ho parlarem i aquest programa el podreu veure ja ho hem dit a Youtube i el podreu escoltar a Spotify doncs nois ens escoltem la setmana que ve vinga adeu la setmana que ve adiós adiós a la setmana que ve a la setmana que ve Fins demà! La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor.