Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Amistats tòxiques i ànimes en pena: Simon Hanselman i “The Banshees of Inisherin”
Idea central del programa
Eix temàtic: el programa explora la fragilitat de l’amistat i com es pot tornar tòxica, tant en la vida quotidiana (còmics de Simon Hanselman) com a la pantalla gran ("Almas en pena de Inisherin"). A través de l’humor negre i la sàtira, es parla d’ànimes en pena, soledat, depressió i el desig d’“arribar a ser algú”.
"La resposta és la vida. Que si és vida, és perquè s'acaba."
Editorial: la vida, l’amor i l’amistat són finits
- Tò existencial: el temps dona i treu; allò que ens fa vius té final (innocència, amor, amistat).
- Dilema: Acceptar la soledat o continuar arriscant-se a noves relacions sabent que poden acabar-se.
- Clau temàtica: el programa girarà al voltant d’amistats que es degraden o es tornen tòxiques.
Còmics: Simon Hanselman i la saga Megg, Mogg & Owl
Qui és i d’on ve
- Autor underground de Tasmania; biografia marcada per drogues, violència i depressió; utilitza el còmic com a via terapèutica.
- Persona pública d’estètica gender nonconforming (cross-dressing) i humor corrosiu.
Estil, univers i edicions
- Estètica cartoon neta i colorista vs contingut brut i nihilista.
- Univers continu amb personatges recurrents: Megg (bruixa), Mogg (gat), Owl/Búho (mussol responsable), Werewolf Jones, Moco, etc.
- A l’Estat, publicat per Fulgencio Pimentel (edicions molt cuidades).
Temes
- Drogues dures, sexo explícit, depressió, bloqueig vital, amistats tòxiques i nihilisme millennial.
- Parentesc amb l’ànima de BoJack Horseman: humor negre, patetisme i tendència a la no-evolució dels personatges.
“Zona Crítica” (2022): la pandèmia com a catalitzador
- Serial creat a Instagram i recopilat en volum; un dels pocs arcs lineals de l’autor.
- Punt de partida: confinament; tota la colla tancada a casa → explota la toxicitat.
- Meta-televisió: paròdia de Tiger King ("Anus King"), equip de rodatge dins la casa, micròfons a totes les vinyetes; crítica a la cultura reality i a la policia, institucions i ajudes socials.
- Personatges clau: Owl (la “veu responsable”) sotmès a degradació constant; Werewolf Jones desfermat; Megg & Mogg entre el vici i l’autodestrucció.
On llegir/veure més
- Botiga recomanada: Fatbottom (Raval).
- Exposició al CCCB (autories en clau femenina, amb sala dedicada a Hanselman) i Instagram de l’autor amb narracions orals de les tires.
Cinema: “Almas en pena de Inisherin” (The Banshees of Inisherin)
Director i posada en escena
- Martin McDonagh, dramaturg i cineasta; hereu de la teatralitat, però amb posada en escena cinematogràfica exquisida.
- Illa fictícia d’Inisherin construïda combinant Inishmore i Achill: el paisatge reflecteix l’estat emocional dels personatges.
Premissa
- Dos amics a una illa irlandesa (anys 20, Guerra Civil Irlandesa de fons). Un decideix trencar l’amistat de cop (ghosting inclòs).
- Amenaça radical: si l’altre insisteix, es tallarà els dits, tot i ser violinista. Humor negre que desemmascara la masculinitat tòxica i el patetisme compartit.
Temes i lectura
- Fragilitat humana i social: el “teatre del social” defineix identitats i ruptures.
- Alegoria política: ecos de la Guerra Civil Irlandesa en el conflicte interpersonal.
- Humor negre i to de teatre de l’absurd; diàlegs tallants com a síntesi d’emocions.
Repartiment, premis i anècdotes
- Colin Farrell i Brendan Gleeson (parella icònica des de "Perdidos en Brujas"); amistat real que dóna veritat a pantalla.
- Pluja de nominacions (Oscars, BAFTA, Globus d’Or). Farrell, Copa Volpi a Venècia.
- Rodatge rural amb animals (la burra, el gos...), anècdotes físiques de rodatge.
"I don't like you anymore" — una frase simple que es converteix en abisme emocional i motor del relat.
Agenda i recomanacions
Còmic i escena local
- GRAF (4–5 de març) — fira d’autoedició i còmic; al programa ho bategen entre bromes com a “Fabricots”.
Cinema
- The Quiet Girl (Colm Bairéad) — en gaèlic, Irlanda rural als 80. Un drama tendre que “ensenya a estimar”.
- Irati (Paul Urkijo) — èpica fantàstica medieval en euskera; energia i folklore.
- Esment a The Son (Florian Zeller) i a tendències d’estrenes en gallec i galès.
Conceptes clau
- Amistat tòxica, ànimes en pena, humor negre, teatre de l’absurd, paisatge com a personatge, nihilisme, masculinitat tòxica, patetisme compartit.
Seccions de l'episodi

Editorial existencial: la fi com a condició de la vida
Reflexió poètica sobre com el temps ens dona i ens pren la innocència, l’amor i l’amistat. Pregunta clau: acceptar la soledat o continuar creant vincles sabent que s’acaben? Tò general d’“ànimes en pena” i amistats que es tornen tòxiques.

Introducció i sumari amb to de sàtira
Banter inicial: ritmes de vida al s. XXI, ombliguismes i amistats que no responen. Presenten el menú: Còmics (amistats tòxiques), Cinema (Almas en pena de Inisherin), i Agenda. Marc conceptual: “alma en pena” i amistat tòxica com a eixos.

Còmics — Simon Hanselman: Megg, Mogg & Owl i la pandèmia
Retrat de l’autor (Tasmania, cross-dressing, humor extrem) i del seu univers: estètica cartoon vs contingut brut. Temes: drogues, depressió, nihilisme i amistats tòxiques. “Zona Crítica”: serial pandèmic convertit en arc lineal amb meta-televisió (paròdia Tiger King) i crítica social. Personatges clau (Megg, Mogg, Owl, Werewolf Jones, Moco) i degradació del Búho. Recomanen Fatbottom i exposició al CCCB.

Cinema — “Almas en pena de Inisherin”
McDonagh construeix l’illa fictícia d’Inisherin com a mirall emocional (Inishmore+Achill). Premissa: ruptura abrupta d’una amistat (ghosting) i xantatge dels dits d’un violinista. Temes: fragilitat humana/social, masculinitat tòxica, humor negre, alegoria de la Guerra Civil Irlandesa, direcció i diàlegs de tall teatral. Repartiment (Farrell/Gleeson), premis i anècdotes de rodatge amb animals.

Agenda i recomanacions
Cita del GRAF (4–5 de març, ‘Fabricots’ en broma). Recomanacions: The Quiet Girl (gaèlic, Irlanda rural anys 80), Irati (èpica en euskera), menció a The Son (Florian Zeller) i a films en gal·lès i gallec. Tancament amb humor intern del programa.

Tancament, indicatiu d’emissora i comiat
ID de Ràdio Desvern, tema musical i llarg bucle de “Bona nit” fins al final d’emissió.
Fins demà! Fins demà! El tiempo le ha dado y el tiempo le ha quitado. La inocencia, el amor, la amistad, la felicidad. Un tipo feliz que ya no lo es tanto. Ahora es solo un individuo, un individuo solo. Ya no forma una pareja, ni un tándem, ni mucho menos un equipo. Ahora es solo un buen tipo que se jacta de ser amable y que espera con ello una respuesta igual de agradable. Pero la respuesta es la vida, que si es vida es porque se acaba. Como la inocencia, el amor y la amistad. Aunque hay veces que nos aferramos a creer lo contrario. Aunque nos empeñemos en forzar la eternidad. Pues es cierto que hay historias que parecen no tener final. Ni para bien ni para mal. Compañeros de viaje que se han propuesto caminar de la mano hasta que la muerte los separe. Camaradas aparentemente indisociables. Unidos en la fiesta y en la pandemia, en el trabajo y en la cháchara del bar. A veces también en la excelencia, pero mucho más en la mediocridad. Amantes, socios o hermanos y empanados. Conexiones que penden de un pacto no verbalizado. Personas que encuentra en el otro un espejo en el que mirarse y que un día, así, de repente, ya no tienen donde verse reflejados. Así puede terminar cierta amistad. Con silencio, distancia o con mucha toxicidad. Y así resta más que aporta. Cuando deriva en un gran conflicto o cuando simplemente deja de ser compartida. Como esta empanada. Que si Edgar no puede que está trabajando y no es sobre un escenario. Marcos comprando vinilos que no era su turno. Pero había otros tipos, joder. Y ya no sé ni dónde están. Así que, Paul, no me dejes que esto pinta muy mal. En fin, volvamos a la amistad. Que toca reflexionar. ¿Qué eres preferible? ¿Aceptar la soledad o seguir inventando relaciones a pesar de que algún día nos tocará volver a empezar? La respuesta es la vida. Que si es vida, es porque se acaba. Como la inocencia, el amor, la amistad. Y como esta editorial. Esperemos eso aquí. Eso sí, que la empanada dure una temporada más. Con el jazz. ¿Dura? Es un jazz popero, ¿eh? Es un jazz popero, ¿eh? Es un editorial una mica bizarrap, ¿no? O sea, has volcat... Toda mi mierda. Musicalmente casi, todas las frustraciones de amigos, ¿no? Bueno... A mis parents conaguts y saludables. Seguramente dicen lo mismo de nosotros al otro lado, ¿no? Ah, sí, sí, sí. Está claro que si nos fijamos en la empanada... Oye, no está ni tan mal, ¿no? Esto de tener una mesa amplia para dos personas. Ah, sí, sí, sí. Está muy bien, está muy bien. Junto antes que le dieras el play, comentábamos esto muy poquitas veces, ¿no? Sí. Yo creo... Es que, de fet, yo, de empanada, diría que he fallat un programa. Que después le he dit igual, creo. Pero creo que he fallat un programa, yo. Como el dos, pero... El Ferran, que es el históric que sabe todos los programas de empanada... Incluso ahora, que no está, ¿no? Ahora nos lo escribirá, seguramente. Exacto, exacto, exacto. Pero es verdad que solo hemos estado juntos aquí, creo, lidiando con un programa a dos manos, con dos secciones, lo que comentábamos, ¿no? Sí, sí, sí. Dos veces. Uno o dos cops, sí, sí, sí. Dos veces. Oye, pero... Al caso no se ha fet mai empanada, es individual, això no. Que a tú te encantaría. ¿Quién sabe? ¿Quién sabe algún día? Viendo que las amistades no responden, que los colegas tienen otras realidades. Aquí, evidentemente, siempre tocando el humor y siempre con pequeñas pullitas, pero está claro que... Que sí, que sí. Lo que vivimos en el siglo XXI va muy rápido y genera mucha necesidad de mirar a veces exclusivamente el ombligo, más que todo porque estamos obligados a ello. Bueno, a llenarlo, ¿no? A llenarlo. El ombligo, entonces, el curro es el curro. Tú lo has dicho, tú lo has dicho. Bueno, doncs, avui, ¿qué toca? Doncs, és que has tocat bastantes temes, però, òbviament, és el tema amistat, el tema toxicitat, el tema vagar de forma penosa, les almas en pena. Claro, lo de ahí lo de alma en pena, ¿no? Al final, alma en pena, con una suerte de espíritu que vaga sin rumbo fijo. Así estamos un poco todos, yo creo, en esta vida. Y claro, de tanto que estamos perdidos, a veces nuestras amistades acaban chocando y acaban adquiriendo cierta toxicidad, ¿no? Es un poco el tema de hoy, ¿no? Esa amistad tóxica que provoca individuos solitarios o individuos que quieren volver a estar en paz con la vida y se vuelven a arriesgar en proyectos, amistades. Está claro que hay que seguir, ¿no? Hay que seguir picando piedra. ¿Es un programa de pre? Sí, sí, estamos perdidos. Ah, vale, vale, vale. Venim de terrorisme, venim de... Sí, claro. Hem fet les fases del dol, ¿eh? Estamos en ello. Estamos en ello, ¿no? Doncs alegarem una mica el personal, no només escoltant la xarxa, sinó aquesta gran música que és el menú del dia. Que roba. Ens podreu trobar a... Facebook, Empanada Cultural. Twitter, Empanada Cultura, sense L. Instagram, Empanada Cultural. Tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del dia. Y ya está, en un altre cop. Hola, amigos. Estamos a apunt. Es el circo de la Empanada Cultural. Pasamos de ahí abajo a ahí arriba. No está claro que realmente este programa no está hecho para la mente. Els picos, els picos de... Sí, sí, sí. Tota és una mutanya russa. Vinga. Rollercoaster. O Femotions, què és el que us porto avui? Justament començarem amb un còmic. Començarem amb un autor molt underground que, de fet, a mi m'encanta. I vaig pensar, quan pensàvem al tema d'avui, no?, del programa, que no l'havia portat mai. És que ni tan sols crec que l'havíem comentat. Com és Simon Hanselman. Que ja veureu que és un autor molt underground, molt excèntric en tot el que fa. Però un tio que durant anys ja s'ha mantingut en un estil, i sobretot en uns personatges, que és una cosa difícil de veure a vegades. A no ser que sigui Celibáñez, és difícil que durant els anys traspassin uns personatges en volums i volums i volums. I veurem qui són aquests. ¿Siempre los mismos personajes? Principalment sí, perquè té tires a part d'aquests personatges, però principalment és com la seva gran saga dividida en el temps. La fa bien en el fondo con la película. I òbviament, on el nexo amb el programa és que aquests personatges, que són tots amics, són no només ànimes amb penes, sinó que són... Probablement és el més tòxic que he llegit mai. I ja us dic, passat en el temps, en els anys, tires que va dibuixant i va escrivint Simon Hanselman, es va reflexar. No se corrige esa naturaleza tóxica, no? I sobretot és molt actual, ja ho veurem. Molt, molt, molt actual. De hecho, he empezado ya a meter ahí la pezuña, porque estabas comentando esto del tema, ¿no? Aquí está claro, son personajes dentro de un cómic, pero en el fondo el director que hoy traemos a través de la película esta, de Almas en pena de Inishing, parece que nos ha robado el título del programa, ¿eh? Sí, sí. No sé quién ha propuesto el contratítulo. Pero está claro que Martin McDonough, el director de cine, sobre todo muy conocido también como director de teatro, que ahora acaba de irrumpir en nuestras salas con Almas en pena de Inishing o The Banshees of Inishing, es realmente un tío que también recurre mucho, no a los mismos personajes, pero sí a los mismos actores que acaban dotando a sus personajes de cierta, ¿no?, de cierta tendencia compartida también. No tanto a la toxicidad, sería una toxicidad como cómica, ¿no? Sí. Es como verse reflejado en pantalla, penosa, patética. Sí. El patos ahí está claro. Así que vamos, ¿con cómic? Sí, y después qué pasillo. ¿Con película? ¿En serio? Sí, qué fuerte, ya está. Farem agenda, farem tertulia final. Uri, Uri, vete preparando algo, vete para acá. Calienta que sales. Doncs vinga, ens anem cap a poc cómic. Dale. Cómics. Els amics. Som part de planxar-te i donar-te a una empenta quan cal. Els amics. Poden ajudar-te a tocar el meu... Sona, això, Adriana. Els amics. Hòstia, aquesta veu és TV3 total, no? Sí, sí, sí. És un doblatge català. De fet, aquesta veu és... Sortia el Goku, tio, aquesta veu. Era la cançó de fons de Dragon Ball. Era la cançó de fons de Dragon Ball. Vull dir, no, no, la seva veu. Ah, sí, sí, sí, sí, sí. I diria que ella també. Però no, en aquest cas... Jo crec que hi ha un Star System català. No, no, no, però aquí el que està sonant és... Ja ho has dit, sí. Ara sonarà. Puja, puja, Uri. Sempre estaran amb tu. Doncs en aquest cas no estaran per nosaltres els amics, perquè aquesta és la intro del Garfield típica, mítica. Garfield i els seus amics, que es va traduir aquí a TV3. però avui justament el que estem parlant no són... Bueno, estem parlant d'amistats però absolutament i demencialment tòxiques, d'acord? Estem parlant d'això que comentàvem abans. Avui portem aquestes ànimes amb pena barra amistats tòxiques i no se'n passa ningú millor pel cap que aquest autor que portem avui. un autor absolutament underground, molt barbàric en la seva execució de personatges, d'historietes. I com diu ell mateix a l'autor, ja que parlàvem de cartoons típics de Leyer i d'Eloi, el mateix autor s'autodenomena, que el que fa és com el Simpson però amb més drogues. A més m'encanta és el més drogues, no és amb drogues. I una frase que aquesta és més difícil de traduir però que m'agrada molt en anglès, que la crítica parla d'ell com el que va posar el il a illustration. O sigui, qui va posar lo malaltís a il·lustració, no? Llavors estem parlant de Simon Hanselman, que per fi el portem. He portat un reguitzell de còmics. Doncs mira, aprofitaré per fotre-li una ullada perquè m'has parlat molt de l'actiu. Té uns quants i el que trobaràs, que ja hem comentat abans, però el que trobaràs és que sempre són els mateixos personatges compartits. A vegades n'entren uns, a vegades altres, però sempre s'han mantingut aquests personatges absolutament dements, histriònics, asocials, drogadictes... Però també presentats visualment com amb un tipus de, com dir-ho, també de patatisme, no? Sí, sí, sí, és un patatisme absolut. O sigui, el que ha sabut fer un autor de l'Underground com ell és un univers, que és una cosa que és molt difícil de fer, no? Normalment l'autor, a més aquest autor que hem parlat molts cops, molt Marc Espanya també, que és aquest autor que alhora és guionista, alhora és il·lustrador, alhora en tinta, i a vegades inclús alhora autoedita, no? En el seu cas ha creat tot un univers, un món, on hi ha diversos personatges. Hi ha una mena que se'n diu la saga Mec, Moc i Buo, que són els tres personatges principals, i temàticament sempre repeteixen els mateixos temes. Drogues dures, alcohol, molt tabac, molt de sexe, depressió. Té un to molt allò millenial, no tant potser autodefensa, tot i que també, allò que vam comentar a la sèrie. Un punt nihilista, no? Un punt nihilista. Un punt nihilista, exacte. La gran paraula jo crec que és molt nihilista. I sobretot temàticament també s'entra molt en aquesta depressió, dels personatges i sobretot aquest bloqueig, no? Que suposa la depressió, és a dir, estar absolutament sempre en el mateix nivell, no, no, clar, aniràs llegint i aniràs mirant que és una bogeria absoluta. És que tu, amb els anys que s'han anat publicant en tots aquests volums, veus que els personatges no avancen, no? O sigui, sempre es queden en aquest pou de viure en la infàmia. El limit una mica, no? Sí, sí, sí. El limit i sense futur són clarament uns no way, no? Sí, sí. No future, també, no? El no future del punk aquest. D'on ve tot això? Sobretot d'on ve ell? Però d'on ve aquestes temàtiques? Ell ve de Tasmania. Jo crec que és el primer cop que portem algú de tan lluny, no? Per dir-ho així, el Simon Hanselman és de Tasmania i ell defineix... No és de Marcos i no és de música, eh? Ja, ja, ja. Perquè crec que tiràvem de música per allà, és veritat. Ell defineix Tasmania amb tres paraules, que és metanfetamina, racisme i follagossos. Això és l'ideal per posar en una postal. Venit a Tasmania. Venit, venit. No, ell va fugir d'allà, òbviament, perquè a més explica... Ell, podeu trobar moltes entrevistes a internet, us ho recomano, però, vamos, us ho passeu superbé perquè ell és un tio que, òbviament, hi ha un punt de demència, però és un punt de demència que ell, durant els anys, ja ho hem comentat molts cops, qualsevol forma artística... És terapèutica. ...permet ser terapèutica, no? Llavors, ell a moltes entrevistes explica justament que va tenir una infància espantosa. O sigui, sobretot respecte al que... També que l'havia podido volcar sobre el còmic, que no esté matando a nadie por ahí. Sí, això està bé. S'agradece, eh? No tenim una metralleta. De fet, en una entrevista comentava que ell, durant un temps, es va mudar als Estats Units i que patia, perquè és com aquí la gent, no només està pirada, sinó que tenen accés a armes. O sigui... Això sí que no m'ho imagino, no? A Tasmania hi ha metanfetamina, com deia, però no... No, però a Tasmania, el que hem dit és això, però alhora, ell, justament la zona on vivia, era la zona més índex de criminalitat del país. O sigui, perquè veieu l'ambient. No només aquesta infància, sinó a nivell de portes en fora de la seva casa, sinó de portes en dins, també tenia un programa important com per redactar i il·lustrar tot el que veurem en pantalla, no? Una infància d'aquestes poc convencionals, com per exemple una mare molt addicta a les drogues, però hi ha, a nivell d'avui dia, que encara s'hi parla amb la mare i això, fan conya de... Oi, pues amaga los pollos de la heroïna i per telèfon constantment explica que sempre té una relació molt sana barra insana amb la mare, perquè estan en contacte constantment i molt bé, no?, madre i hija. Siguen compartint l'anfetamina o no? Esto ya solo por conversaciones telefónicas. No, no, no. I després, el pare de... M'agrada el concepte de motero dudoso. O sigui, ell ho explica com és com un hell angel, no?, d'aquests moteros que està absolutament posat dins del món criminal, no? Hòstia, no s'acaba de romper en los esquemas, este tío, sobre almenys la imatge que jo tenia des de mi ignorància sobre Tasmania, no? Sí, no? Realmente, ara, a raíz de esto, no solo me quiero leer los libros, sino que quiero ver un documental de Tasmania. No, no, ell és el autèntico demonio de Tasmania. Bueno, la seva vida. Oye, i en el fondo té una pinta així de rockero, però de rockero simpàtico, eh? No? És Simon, eh? Ah, amico, amico! Estàs buscant... No, no, no. Amigo! Ah, no, no, no. De fet, Simon Hanselman Tiene pura pinta de delirió. El que veuràs és que ell també s'ha de identificar com dresscoder. O sigui, ell té dona i fills, però ell en moltes entrevistes el veureu vestit amb una perruca, amb pits... De fet, és així. Sí, ell, el personatge principal, un dels personatges que és la Meg, que és aquesta bruixa verda, és el seu personatge totalment mirall, no? Sí, sí, sí. El Spotify. El así, el así, quiere decir la portada de melancolía, donde además aparece de nuevo esta triada de personajes Meg, Mock, Ambuo, y Melancolía de Simon Hanselman, donde tenemos un diseño de esa suerte de proyección que hace de sí mismo, no? Sí, sí, sí, sí. I aquest personatge, després els analitzarem, però de moment us dic, una infància desastrosa, està claríssim. De fet, hi ha un moment també que explica com d'eida de nen va anar de viatge familiar amb sa mare, entre moltes cometes, perquè era quan anà a pillar. Llavors a ell, doncs sortim de casa, anem a passejar, agafem el carrito, anem a comprar i de pas anem a comprar, entre moltes cometes, no? Ell explica també molts moments delirants, ell tenia una banda de música, un dels, crec que era el baixista o el guitarra, va morir de sobredosi, perquè veieu l'ambient que hi havia allà a Tasmania, va morir, però hi va dir, no, tu no ens abandones, i com que havien gravat maquetes, el posàvem de fons amb un iPod. Esto me suena, esto me suena, algú que se resiste a acceptar. Sí, sí, sí. No, no, no, tu seguiràs al grup. Som una merda de grup, però seguiràs, no? Llavors, amb tot això, òbviament, és el que dèiem, no? Un viatge terapèutic que fa durant els anys Simon Hanselman amb un humor supernegre, trilladíssim, però sobretot amb una anàlisi de la personalitat humana, de com ens desenvolupem en societat i com estem nosaltres mateixos com a individus, no? I jo crec que aquesta saga de còmics és brutal. comença dibuixant amb vuit anys, o sigui, imagineu també el que havia, el poc que havia viscut i ja el que podia volcar, no? Això és el 99, no? Amb vuit anys. Però és, sobretot aquí a Espanya, el 2010-2015 comencen els seus bombazos ja dins de l'undergrau, no? I això el comença a conèixer. A Espanya tenim la gran sort que l'editorial Fulgencio Pimentel, que hem portat alguns cops aquí, però ha publicat tot el que fa, o sigui, tot el que ha fet Simon Hanselman a nivell espanyol ens ha arribat gràcies a aquesta editorial, íntegrament. O sigui, a més que és una editorial que cuida moltíssim les edicions, o sigui, a mi realment m'encanta com imprimeixen, com maqueten. O sigui, d'Albert Serra encant, no? Sí, sí, sí, sí, però aquí se l'estima bastant, perquè Albert Serra a vegades se'l deixa bastant de banda, però sí, sí, exacte. Llavors, estem parlant que hi ha tot unes publicacions des de l'on, o sigui, estem parlant del que arriba com a tomo único, és a dir, no vinyetes saltejades, perquè ell publica molt per Instagram, sinó el 2015, a partir del 2015 ens comencen a arribar tots els volums dels còmics. I són recopilacions de les seves vinyetes que hi ha separades. Echizo Total, Bahia de San Buo, Meg y Mock, Hail Satan, Melancolia, El Mal Camino i aquest últim que el va treure l'any passat, el 2022, que és una recopilació que es diu Zona Crítica, que la portada ja és triposa, que és superdelirant, de fet, sembla una portada d'aquestes indies de triple R. Totalmente. Con el fuego que no... Explosions, cares, patiments... Que parece que el fuego se coma el objetivo. Realmente, la portada es engañosa porque pensaba que era mucho más caótico con un trazo más sucio y después estaba ojeando la imagen, el cómic... Està molt bé que ho diguis perquè no estem parlant del típic, entre moltes cometes, però el típic cómic underground fancinero brut, sinó estem parlant... És brut en contingut, en forma. És a dir, la forma és una cosa molt cartoon, és a dir, si veieu les imatges són bastant... Els personatges sempre són de palo, no palo, però vull dir que són personatges que rarament els veurà, sempre estaran o drets o asseguts, no? Poca perspectiva, no? Sí, exacte, és una cosa molt simple, però jo crec que això també li dona la gràcia de l'absurditat, és a dir, l'absurd que deies tu i el patos, el patatisme, també són en el propi dibuix, no? Que també és una cosa que jo crec que, i amb els anys, ha perfilat molt el seu estil i crec que ja només amb el joc de colors identifiques perfectament com és cada personatge, no? L'amec verda, de cara verda, després hi ha un trans que és un personatge que sembla que tingui... Bueno, li diuen moco, perquè sembla que tingui mocs enganxats al cap. No? O sigui, el Wellworth Jones, no? Que és aquest personatge absolutament infaba, és el personatge més xungo i en aquest còmic és on s'explota més, a zona crítica. Per què? Perquè zona crítica és el còmic que va estar publicant amb tires a Instagram, però és un dels pocs còmics que té que són lineals, és a dir, que no són tires còmiques apartades, com per exemple el que has dit abans de Melancòlia, que són com ministurietes de dues pàgines o així. Aquí no, aquí de pe a pa és una història que s'embogeix, però sobretot el punt de partida és la pandèmia. És a dir, ell aprofitant el confinament va començar a dir, vale, i si els meus personatges que han sobreviscut, no viscut, han sobreviscut tots aquests anys, no?, a la meva ploma. La palma na la pandèmia. No, com reaccionaria aquesta penya tancada? Perquè són amics, però cadascú viu, no?, l'amec i mò, que són la bruixa i un gat, que això no ho hem dit, però és un gat, bueno, sempre amb el bong a la boca, fumant non-stop, un gat que li encanta el sexe anal d'art i recibir, vull dir, parlem de personatges absolutament trencats, eh? Però aquests dos que sempre viuen junts en una casa que, òbviament, es cau a trossos, però que arran del confinament comencen a ajuntar-se tots a la mateixa casa i allà, clar, es produeix ja el gran xou. I no només dic xou, metafòricament, sinó literal, perquè aprofita tot el que ha anat passant a la pandèmia, que gairebé és un remember, tu l'anaves llegint i dius, sincerament, i crec que inclús hi ha una crítica aquí al darrere del llom del còmic, que diu, la representació més valiente i precisa del presente a càrrega d'un artista de primera, però això, quan recorde 2020, este TVO serà uno de los más preciados recuerdos, però també, perquè són els records de tot el que va estar passant en pandèmia o com a mínim l'any 2020. Una de les coses és que de cop Netflix entra a casa d'ells perquè s'està alientant i què fan? Un Tiger King. Però que es diu Anus King. Llavors, sempre totes les vinyetes és boníssim perquè hi ha un moment del còmic que a totes les vinyetes hi ha un boom. A totes les vinyetes hi ha un micro, però a totes. O sigui, inclús parlen amb els sonidistes... Deixa entrar la realitat, no? Sempre. En aquesta ficció. Sí, sí, sí. És molt bo perquè dues coses que estava pensant. Una, que ja ho has comentat tu de fet abans, però crec que fora micro, que té un punt de bojac, no? Té un punt absolutament de bojac. És a dir, per fin d'una realitat com més innocentota, més naïf pel personatge, un gatet, no sé què, però clar, després el set agueix una actitud molt crash. Exacte, perquè després també, per exemple, a nivell de personatges sempre són o animals o personatges molt fantasiosos, no? Una bruixa, per exemple, és una bruixa tan depressiva que no té poders, no? A més, una bruixa que està deixadíssima, que odia tot el món, sempre té piques, no?, amb el nòvio, que és el gat. Sí, sí, a més, és nòvio barra familiar, és una cosa una mica rara. Després hi ha aquest que us comentava, el Werewolf Jones, que és un home llop, per dir-ho així, perquè tu veus que és com un llop que camina, per dir-ho així, que té dos fills, els dos fills, òbviament, bueno, això, allò, assistents socials estarien horroritzats amb tot el que passa allà. Després hi ha el Mussol, bueno, el Buo, però que és un Mussol, perquè aquest és el que intenta sempre estar amb els peus a terra, el que va amb corbata sempre, el que intenta currar, el que intenta fer bé la vida, el que endreça la casa, que els hi feu bronca a tots de deixar de ser uns merdes i uns inútils, no?, fem alguna cosa amb la vida, però a l'hora és el que rep més i us dic una cosa, el nivell de degradació que té aquest personatge, de veritat que hi ha moments que et rius per no plorar, o sigui, l'únic que es podia salvar, que era com la veu de la responsabilitat teu, és la tortura constant, aquest personatge, i el bo és que sempre s'engloben en un gueto austràlia, com no podia ser d'una altra forma, i a més un gueto en una casa que sempre és un niu de drogues, un niu de tot, però ja us dic, és un còmic que en aquest context t'han triat de la mateixa manera que el Boja Horseman, el bo del Boja Horseman és que és una vella glòria, és a dir, és una persona que en algun moment va estar al més alt i va ser aclamat, aquí no, aquí sempre és... tothom parteix d'una realitat aquí tothom parteix d'un pou i quan intenta algú sortir-ne els altres l'agafen ràpid, per això et deia allò de les amistats tòxiques, ràpidament se'l tornen a emportar baix, no? I no només això, sinó que aquí també el propi Simon fa molts cops una crítica de tot el... de com tracta, per exemple, les institucions, els governs, tot, ell parla de Tasmània concretament, però de com aquests personatges realment viuen a partir d'ajudes de l'Estat. Però per què? Perquè, a més, a partir de la minusvalia depressiva, o sigui, al final hi ha un grau molt demencial de depressió en aquest còmic, però això també es tradueix en com vivia ell. Oye, les drogues no tenen nada que ver, eh? No, clar. No, clar, i a més, clar, la majoria de pasta que entra surt ràpid a pillar, llavors sempre és fent trapis, però no ens centrem en, no us penseu que és allò que dèiem, el típic fancine de drogues, gratuito, no, no, no. Hi ha una profunditat i trobo que on la cima total que ha arribat Simon Hanselman és en aquest últim, en zona crítica, perquè, sincerament, no només fa un repàs molt, molt xulo del tema del confinament, del propi Covid, però també de temes com les xarxes socials, temes com, bé, no només amistats, sinó també el tracte, per exemple, de la policia, el tracte amb els familiars, o sigui, és un bon totxo que la veritat és, feia temps que no, estava llegint i dit que no s'acabi, o sigui, jo vull seguir llegint històries d'aquesta gent, saps? I imagino que això és el que va passar que quan ell va acabar de dibuixar, penseu que anava traient cada x dies tires a Instagram i clar, la gent, o per Twitter, no, i la gent anava rebent i va haver un moment que es van acabar, òbviament, i llavors va fer aquest, que ho va dir de manera gratuïta, no? O sigui, en el fons, això també ho volia dir abans, no? Collons, el de la pandèmia surtint tantes vegades aquí, realment, sembla que aquesta pandèmia, entre altres coses, ha vingut, o va vindre, no? Perquè també molts artistes tinguessin una miqueta més de temps i creessin molt més, no? La gent que, hòstia, que després de la pandèmia, doncs, això, no? Un putxaco, que en el fons vaig llegir que era realment una cosa que ell no plantejava, no? És a dir, té llibres, no? O còmics com els altres, que directament ja estaven plantejats, entenc, per poder sortir finalment d'una manera comercial. Ah, no, clar, clar, ell anava fent... Això era més com un dietari, no? Era com un lloc. Sí, perquè, per exemple, Tiger King va sortir, jo me'n recordo quan vam fer el programa de Tiger King en confinament, Tiger King va sortir durant aquella època i ell va dir, vale, doncs, giraré la meva història cap aquí. I la història segueix, però hi ha el format de office, per dir-ho així, és a dir, hi ha un format d'un equip de rodatge que va a la seva casa a rodar. Vale. I hi ha, pel mig, hi ha incendis, mort gent, bé, és que hi ha mil personatges. Però tu veus això, aquesta idea, perquè a vegades passa això, que tu, si no tens clar des del bon principi, que tindrà un enfoc argumental, no? Tancat, amb un discurs molt concret, què pot passar? Que després el discurs sigui una mica caòtic o una mica episodic, no? Però això no passa aquí, perquè estic entenent. Aquí, jo crec que és dels primers que jo recordi que no passa a ser tan episodic, és a dir, és lineal, de la primera a l'última pàgina és una història, de fet hi ha un remate final molt interessant també, perquè al final no deixen de, quasi, per dir-ho així, haver sigut exposats mundialment, o sigui, ha anat Netflix com qui va a les Kardashian, no? Han sigut la família, la mala família, que ha vist tot el món, no? Llavors al final també són uns personatges que si després d'aquest, jo què sé, el 2023-2024 acaba traient una nova, un nou volum d'aquests personatges, hauria de seguir aquesta línia de com han quedat de malmesos, perquè clar, ara de cop han passat de ser el Pou a ser un Pou públic, no? Llavors tota la gent com els tracta, això també és molt interessant. 12 personatges estic veient aquí, sí, sí, i més, i més perquè... A nivell... Sí, sí, aquí ja tenim... Bueno, de fet, un dels personatges... Observador Omnisciente, no? Que ets tu, que el 12è personatge ets tu, no? Digues. ¿Qué bien esto? Es un gran detalle. Doncs, per acabar, dues coses, a part que els còmics es podeu trobar a molts llocs, però jo prefereixo recomanar-vos el Fat Bottom, que és un dels grans, ja hem cobertat alguns cops, però és un dels grans centres que està allà al Raval de còmic i fancina independent. Sí, carrer Lleona. Lluna, no? Lluna, jo vivia allà, collons. Sí, sí, sí. I, si us animeu, podeu anar a cancara ara a l'exposició del CCCB, que és de... De fet, és nova autoria en clau femenina del còmic underground, sobretot a nivell català, però hi ha una sala pràcticament dedicada a Simon Hasselman amb una pantalla, amb unes entrevistes en bucle d'ell, que la veritat és una passada. O sigui, jo recomano llegir algun còmic, anar al CCCB a veure l'exposició, que a més està superbé, algun dia la portarem, i acabar ja de la seva... O sigui, i tirar d'Instagram. I tirar d'Instagram, també, no? Sí, sí, sí, perquè a més està molt xulo perquè hi ha cops que veureu que penja a alguns d'aquests còmics, els narra ell, els narra verbalment i és una passada. I no és com Pablo Neruda, o sigui, sabe narrar la seva pròpia obra, no? Oye, de hecho, lo hemos pasado por alto, però és que és enorme, perquè aparte de lo de Observador Omnisciente tienes el reparto, no? Mec, bruja en paro. Sí, ah, mira. Mook o Mook, eh... Mook, como la discoteca d'aquí, eh... Nóvia penoso... No, novio penoso de mierda, directament. Ah, no, no, de Mec, perdona. No, y de mierda, y de mierda, total, total. Se confirma en este cómic. Hubo gente de bien. Werewolf, el que has presentado algo, Werewolf Jones, ID intenso. Es súper intenso. Diesel y Jackson, niños despreciables. Moco, hombre del saco trans. Mike, mago pasivo. Ian, oso apestoso. Drácula Jr., filósofo de baratillo. Amélie, drogadicta madura. Y Valeria, mujer europea. Ah, mira. Mujer europea, sí, el personaje que... Suel mes al damal. ¿El europeo es un insulto o qué? Porque creo que todo se movía un poco en esa dirección. Hi ha moments que diuen coses sobre els europeus, sí, sí, sí. Però és acollonant. Jo, de veritat, que us ho recomano molt. Y veo que todos en color, salvo uno que he visto al principio. Sí, n'hi ha alguns que encara eren tires més passades per... Fa mescles, fa mescles. Hi ha comis que els veureu que és més una tinta molt simple, sense massa color, i hi ha que últimament... Exacte. Això que... Sí, sí, sí. Aquest és japonès, tio. Sí, la portada... Sí, és una d'aquestes que us he comentat. High Satan. El Seixent. High Satan. Això em recorda a algú també que vas portar, eh? Home, i tant. M'acabo d'anar. Home. Doncs Simon Hanselman. Sí, i ara què? Ens anem cap a l'altra banda del món. Cap a uns altres bojos, però no tant, no tant passat per drogues. Sí, exacte. Cinema. Ay, esa musiquita. Seguimos, seguimos, seguimos con cine i empezamos aquesta secció, segona del programa i última, sorprendent, que parece hecha a medida. Ja ho dicíem en la presentació inicial, que està clar que és al revés, que hem amoldat de algun modo el programa a esta gran película que, ademàs, ofrece temes como... Empanada. ...como para llevárselo a Hanselman a Tazmania. Estem de remolc, teu. No, no, no. Vinga, vinga. Vinga, vinga. Vinga, vinga. Vinga, vinga. Vinga, vinga. Vinga, vinga. ¿Cuántas vegades no escullo un programa a la contra? Senza fa spoilers, pero yo... Llevará un moment que pasará como a la peli, que portos. Que yo diré... ¡Ay, qué cabronazo! Hasta aquí. Me quieren abandonar, ya lo he dicho, ya lo he dicho en la agenda, en la editorial, me quieren abandonar. En fin, vamos a centrarnos en esta película que, como decíamos, es claramente una película que es que le va de lujo a esta empanada porque hay amistad tóxica, ¿no? Aún no nos hemos puesto de acuerdo si va a ser amistad tóxica o alma en pena o almas en pena la temática de este programa, pero es que las dos conjugan muy bien y tanto amistad tóxica como almas en pena son dos elementos o dos realidades que aparecen y de hecho sobran en la película hasta la enésima potencia. Pero es que también hay una mirada muy, muy admirable, ¿no? Sobre esta Irlanda insular, al menos para mí era muy desconocida, ¿no? Y rural, sobre todo una Irlanda rural. Y ya si dejamos volar la imaginación y si leemos algunos de los detalles de las películas, de la película, hostia, casi una alegoría, ¿no? A la guerra civil irlandesa. Pero a mí lo que realmente me ha impresionado, no sé si tanto a ti, Paul, es la manera en la que al final retratan nuestra fragilidad humana, ¿no? La película, aparentemente con un argumento súper nimio, tontísimo, hay después un retrato de la fragilidad humana que sobre todo alcanza la maestría cuando esa fragilidad humana se entiende como resultado de una fragilidad social, ¿no? O sea, al final dependemos, aunque no queramos y paradójicamente de este teatro de lo social en el que vivimos y como ese teatro de lo social en el que vivimos muchas veces, ¿no? Va a determinar nuestra propia identidad y esto yo creo que es, suena muy profundo pero es claramente lo que nos queda, el pozo que realmente deja la película aparte de unas cuantas risas porque para mí, si no lo he dicho aún, peliculón, peliculón. Estoy hablando de Almas en pena de Inishering o como he dicho antes también The Banshees of Inishering, la última película de Martin McDonough. Un director que de hecho es un tío súper conocido como director pero solo tiene cuatro pelis. Cuando lo piensas, McDonough ya la llegó entropetando. De hecho, claro, es un director de teatro muy conocido pero es que todas, todas sus películas que después si hay tiempo las comentaremos, todas sus películas han dado mucho que hablar y ahora llega con esta cuarta, cuarto largometraje que bueno, si volvemos un poquitito al título, porque ya volveremos sobre el director, ¿qué nos está contando? Almas en pena, vale, pero realmente lo que tenemos son personajes de carne y huesos, no hay ningún espíritu que se pierda por ahí, bueno, aunque hay un personaje que parece más del más allá, pero está claro que estas almas en penas pues viven en Inishering, que no deja de ser una isla irlandesa como ya he apuntado antes. El título original ya deja más dudas, que es esto de Banshees, The Banshees of Inishering. Aquí, mira, hay que justificar la libertad creativa de los dobladores y traductores españoles porque no era fácil meterse en el folclore irlandés y salir bien y de hecho yo creo que lo han conseguido, ¿no? Porque al final os cuento que es una Banshe, ¿no? No deja de ser parte de este folclore irlandés, es un espíritu femenino que según una leyenda, ¿no? se aparece a las personas, a los locales de la isla para anunciar con llantos, con gritos, ¿no? De una manera muy dramática la muerte de un pariente cercano. ¿Y hay algo? ¿Y hay algo? Bueno, está claro, sí, si no vamos a descubrir más, no hagamos spoils, pero está claro que ahí hay una idea también de una presencia mortuoria, ¿no? Que tiene que llegar o que quizás nos sorprende y llega, ¿no? Y que potser te has d'amagada a aquel personaje o cuando el veus. Totalmente, totalmente. El tema es que ya sea de Banshees o sea Almas en Pena, como decía, es una película que ofrece una mirada acojonante de la realidad irlandesa, pero ya os digo que para construir esa idea de teatralidad, ¿no? Para que en ningún momento perdamos, ¿no? Sobre, ¿no? La mirada sobre una realidad que sí, que es ficcional y que en el fondo es muy teatral de la cual se puede obtener una gran verdad, es el hecho que para poder narrarlo pues ya directamente te crea una isla de ficción. Inishirin no existe, ¿no? Lo que pasa que Inishirin sí que la imaginó y la perfiló de una manera brillantísima Martin McDonough porque para empezar, ¿no? Tira de islas que sí que existen en Irlanda. La imaginó él, eso sí, Inishirin en la costa oeste de Irlanda y para ello tiró de dos islas muy conocidas, Inishmore o Inishmore, ¿no? Como sería en gaélico y que es la mayor de las islas de Arán y Akil o Achil, ¿no? Que es la isla más grande de Irlanda. En el fondo entre estas dos islas tienes unos 150 kilómetros de distancia y mientras que Inishmore donde se han rodado bastantes películas de hecho en Inishmore ya se rodó Hombres de Arán que es un documental súper conocido, uno de los primeros documentales de estos documentales pioneros de Flaherty de Flaherty que se llama Hombres de Arán del año 1934. Pero bueno, Inishmore aunque haya dado fruto a otras películas y documentales en el fondo es una isla no sé, o sea, es como 31 kilómetros cuadrados de isla cubierta de piedra caliza y sí, mucho monumento y sitios históricos pero no deja de ser un espacio como relativamente árido, ¿no? En cambio Achil es un terreno montañoso rodeado de imponentes acantilados, ¿no? Hay 128 kilómetros, mucho mayor la isla y 128 kilómetros de costa y ahí sí que hay claras protegidas por rocas y son posas extensiones de arena y es mucho más rica, ¿no? Y esta doble realidad geográfica lo que le permite a Martin McDonagh es construir una realidad única para la isla de Inishering pero que conjuga muy bien con los saltos emocionales y los cambios constantes de nuestros personajes, ¿no? Porque al final queda clarísimo, la isla es en sí una proyección de las emociones de estos tíos y estos tíos son como son debido a que viven en una isla apartada del mundanal ruido, ¿no? Así que yo creo que este diálogo, un diálogo metafórico que hay entre el espacio y los personajes es otra de las grandes aciertas de McDonagh. De hecho, McDonagh siempre hace esto, ¿no? Sí, a més, es l'aïllament, ¿no? O sea, una isla es estar rodejada de la nada, ¿no? Aislado, exacto. Pero sí, sí, sí, ho fa molts cops. De fet, yo que recordo de las seves películas es una cosa que podría introduir a también una teatralitat, ¿no? Es uns personatges en un context. A partir d'aquí es desenvolupa. Se nota que es un director de teatro que en el fondo ha hecho carrera principalmente, ¿no? Como dramaturgo y que evidentemente ya en el cine como guionista también y director acaba, ¿no? Hay un diálogo muy claro entre... De hecho, el otro día leía que esta película en el fondo no conjugaría como trilogía con ninguna de sus largometrajes pero sí con dos obras de teatro que tiene. Sí, de fet, nos dibujo así una. De hecho, creo que Iniciering es un recurso que él tiene y que aparece, mira, si las estoy buscando, tiene dos. Una que se llama The Cripple of Iniciering que fue una obra de 1996 y el otro El Lugarteniente de Inishmore en este caso sí que tira de la isla, una de las islas originales de las que parte, ¿no? Que esta ya es del nuevo milenio. En el fondo sí, podríamos concebir esta Almas en Pena de Iniciering como la trilogía pero claro, en este caso en el cine, en el cine. A mí Martin McDonagh me alucina y aquí, realmente yo considero que ha ido a más, ¿no? Es decir, si las tres películas anteriores eran películas a tener en cuenta, Almas en Pena cuesta, ¿no? Decir en el siglo XXI cuando hablas de tu presente es una obra maestra, necesitas tiempo, necesitas perspectiva y entonces por lo tanto yo soy, es decir, me flipa, me alucina la película pero digo, bueno, vamos a ver en retrospectiva como la recuerdo. Pero a mí es curioso porque justamente en esta película es la, no voy a decir más pequeña pero es la más simplista cuando ha contingut. Totalmente cierto porque es verdad. Es como un, ¿no? Es como, es muy buena pero a la hora, claro, yo también... Es muy simple. Sí, yo también te digo... Es muy simple el punto de partida argumental que no su maestría, ¿no? Yo de momento, de momento, em quedo en tres anuncios, l'anterior, porque sí que em va agradar molt, pero esta, yo creo que a día que pasa o semana que pasa te me ha agradado más, ¿no? vaig trobando cosas de dir, hostia, mira, eso... Pues a ver si te descubro alguna cosa más porque es lo que tú dices, parte de un argumento muy sencillo, ¿no? De hecho, de qué narices va la película, que el espacio ya lo tenemos muy claro y los conflictos que se puedan generar en ese espacio los empezamos a imaginar, pero de qué narices va, porque, como comenta Paul, es realmente parte de la nada, ¿no? Aquí tenemos dos personajes, dos personajes protagonistas que viven en esta isla y que lo hacen, además, a principio del siglo XX, tienen el... Como, de hecho, 1920, tienen de telón de fondo la guerra civil irlandesa e imaginar, si están aislados del mundo, que esa guerra civil la ven o la escuchan a través de bombardeos que nunca llegan a su propia isla, es decir, están hasta fuera de la propia guerra que la guerra te pilla donde te pilla, no nos vamos a engañar, ¿no? Y es la relación de estos dos amigos que se da a entender, tal como empieza la película, que tienen una gran amistad, llevan toda la vida siendo amigos, uno más mayor que el otro o más mayor y, por lo tanto, más profundo, más sensible, otro más simplón, ¿no? Incluso a veces parece que se presente como un tipo un poco estúpido, pero no, es simplemente ese buen tipo del que hablábamos un poco en la editorial. Y estos dos amigos que suelen tener sus jornadas las vorales y se encuentran siempre en el bar de la isla, un bar que nadie se lo imagine como una tabela irlandesa a la usanza, sino que nos viene con una casa de piedra, ¿no? que de hecho han construido todo lo que vemos en la isla a nivel de espacios interiores, han sido construidos en esas islas que os he nombrado. Han sido construidos y evidentemente con unos permisos que han costado muchísimo y que estaba tan claro que iban a construir como a destruir. No podían marcharse de la isla sin dejarla tal cual la encontraron. ¿Qué pasa? Ha habido una investigación muy potente y hay una veresimilitud en todos los espacios que vemos. Es decir, nos llegamos a creer que realmente uno de los personajes vive frente al mar en esta casita. El bar es evidentemente una estructura de piedra donde se hartan a beber Guinness y de tanto en cuanto sacan los violines y empiezan con la música folclórica. Pero realmente McDonald's ha habido dotar de verosimilitud a un espacio que parte de la nada. Pero volvemos al argumento. Estos dos amigos tan amigos de repente dejan de serlo. Pero dejan de serlo por voluntad de uno. Por voluntad de uno que ha decidido el mayor... Bueno, sí. Udechán porque es una cosa de dos. como una pareja. Si lo deja uno, obviamente... Tiene mucho de relación emocional, de relación de pareja. Sí, porque hay mucha relación para ella. La fe es... Lo que ha dicho tú, de un día para el otro... Uno llega y le dice... No, no, no, le digo. No, no, a principio no le dice pero al final se lo tiene que acabar diciendo porque el otro está pesado. Pero al principio es el ghosting, ¿no? Ghosting total. No existes para mí, ¿no? No te respondo al mensaje que me has mandado por WhatsApp, ¿no? Pero en este caso no te respondo al día en el que picas a mi puerta como siempre para ir a la taberna directamente sudo de responder. Sí, sí, sí. Y evidentemente como tú dices al final el otro que no entiende qué narices pasa lo interpela de manera más agresiva y el otro le acaba reconociendo I don't like you anymore. Ya no me gustas. Ya no me agradas. Sí. Claro, sorprendente. Esto sí que se puede incluso entender más en una relación de amor que en una relación de amistad pero así es. Y claro, a partir de aquí con este argumento tan estúpido empieza la gran batalla. ¿La batalla por qué? Porque uno tiene muy claro que no quiere seguir lidiando con esa amistad mientras el otro no entiende y no quiere aceptar. Y esto evidentemente conecta mucho con cualquier relación de pareja. Uno le amenaza incluso precisamente para conseguir que se largue con el hecho de cortarse uno a uno los dedos de la mano. Es decir, tiene que tomar decisiones muy drásticas para que en este caso el que es más el protagonista del que ha sido dejado entienda que no hay marcha atrás. Amb la graujant de que es violinista. Exacto. Muy importante que hagas este matiz. Que no voy a decir que, bueno, si está allá los dits guapos. A ver. No pasa nada pero es que es violinista. No es que sea un onanista de práctica diaria y vaya a quedarse jodido. No, no. Es que encima es un músico. De hecho, si quiere más tiempo, si quiere romper la amistad es porque quiere dedicarse al mundo de la profundidad de la reflexión del arte en este caso de la música tocando su violín que de hecho lo hace y mucho en el bar mientras el que ha sido dejado mira desde la distancia con tristeza. Es que claro. El abandonado. Es que aquí també entra el patatisme. Els dos son... O sigui, tothom que surt a la pel·lícula en més o menys greu són patètics però òbviament el protagonista no sé si ho has dit que és el Colin Farrell però el protagonista el protagonista per dir-ho així el tontito per dir-ho molt... El joven simplon el joven simplon òbviament és el més és el més perjudicat quan no només a la decisió òbviament però també amb aquesta amb aquesta aquesta forma de ser i de fer tan no sé si naïf però tan idiotitzada I'm a nice guy I'm a nice... De hecho, Paul, vamos a dar paso al tràiler que ve... Ya has comentado, ¿no? Es Colin Farren y Brendan Glesson que seguro que lo reconocéis de otra película de Martin McDonough que en este caso es Perdidos en Brujas pero vamos a ponerles no solo su rostro sino su espacio en Iniciarine y sus conflictos. Colin, Sonny, Larry didn't do and he used to be the best of friends we're still the best of friends no, you're not who says we're not sit somewhere else now, if I've done something to you just tell me what I've done to you but you didn't do happen to me I just don't like you no more you liked me yesterday why does he not want to be friends with you no more why is he 12 what the hell's going on with you and me feckin brother he's Donald Siobhan but he's always been done the other night two hours you spent talking to me about the things you found in your little donkey shite that day well it wasn't me little donkey shite it was me pony shite which shows how much you were listening if you don't stop talking to me and if you don't stop bothering me I have a set of shears at home and each time you bother me from this day on I'll take those shears and I'll take one of my fingers off with them and I'll give that finger to you until I have no fingers left does this make things clearer to you not really no starting from now but shush like you know shush like yeah I'd shush like brutal o sea a ver hay muchas cosas a comentar al respecto por un lado por lo general suele ser el abandonado el que pone el que pone chantajes emocionales de por medio y con cierta agresividad si me dejas me mato si me dejas tal si me dejas aquí es al revés si no me dejas tranquilo me cortaré dos dedos als anys 20 a la Irlanda Profunda les ordres d'allunyament eren dits llans però trobo no havia vist el tràiler i trobo que s'explica molt massa massa bueno a ver el punto de partida és tan nimio jo estava fent allò ai ai ai que no sé si explicar no sé què no pero francamente el punto de partida és tan nimio que lo sé creadores de tràiler se ven obligados a tener que contar un poco más pero aún así aún así a pesar de tener esta sensación de crónica de una muerte anunciada que un poco ya viene apuntado por ese título de Banshees en el fondo y por ese personaje que hemos escuchado al principio del tràiler que es maravilloso que tiene este punto casi de realidad shakespeariana me recuerda un poco a las brujas de Hamlet lo comentábamos con Carles precisamente que él fue el que más de Macbeth porque en el fondo el personaje adulto bueno adulto el más mayor de los dos el que ha decidido romper la relación que es Brendan Glesson él tiene un triple nombre se llama Colm Sonny Larry parece que esté hablando de una triple realidad de una triple realidad que esto apela mucho a la parte shakespeariana aunque paradójicamente ya hemos nombrado a Martin McDonough al director como director de teatro pero que quede claro que él siempre ha dicho que tanto Shakespeare como Shekhov le parecían directores dramaturgos aburridos y que él se había inspirado más en un tipo de teatro de lo real del presente e incluso hablaba de tipos como Tarantino que realmente le habían influenciado muchísimo y algo entiendes porque hostia Seven Psicópates que es su segunda película tiene algo de Tarantino y también y en esta última película hay mucho incluso de teatro de l'absurd porque hay muchos diálegs que son sonadísimos hay bromes absurdas directamente él ha sido muy criticado siempre por sus diálogos es decir está claro que insisto él nunca pretende hacer es decir la isla es muy verosímil en su puesta en escena pero sus historias nunca pretenden ser historias realistas que podían perfectamente encajar en un documental al uso no todo lo contrario pero él siempre defendía sus diálogos como una herramienta realista como una manera reducida y totalmente resumida de captar la intensidad y las emociones de muchos de nuestros diálogos corrientes evidentemente enviando el diálogo más funcional yendo allí a la herida y hostia a mi la película me entra muy bien me entra también como si estuviera continuamente viendo algo con lo que puedo empatizar todo y el delirio porque claramente es un viaje desde la paz aparente algo también que me parece un acierto de la peli es que él parte ya con una amistad que se va a romper no nos pone en antecedentes porque donde nos hubiera puesto un antecedente y si hubiéramos vivido esa amistad nuestra perspectiva ya sería muy distinta nosotros entramos un poco como el propio Colin Farrell como el propio protagonista al cual lo abandonan en los primeros minutos de película y su incredulidad navega continuamente hasta ir alcanzando realidades iracundas que ya te das cuenta que no hay marcha atrás y un poco nosotros estamos en las mismas porque el guion y la puesta en escena es abismal o sea es acojonante pero porque Colin Farrell cada vez más es un tío a tener en cuenta bueno siempre lo ha sido pero sobre todo con estos personajes en una edad más madura que es que la aborda Colin Farrell de hecho ha ganado la Copa Volpi en la Mostra de Venecia por su papel en Almas en Pena ha ganado el Globo de Oro y mucha gente apuesta por él como los Oscars pero claro está el de la ballena está el de Wade que todos los cambios físicos ya saben que siempre son muy aplaudidos en los Oscars ¿Brendan Fraser? Sí, sí, sí que ahora no recordaba exactamente su nombre sí, sí el de la ballena el director es el de Pee el de Wrecking for the Dream y Aronofsky Aronofsky, sí, sí exacto bueno, es que de hecho mira, ahora que estamos hablando un poquitito de premios hay nueve nominaciones a los Oscars de esta película incluyendo no solo el posible premio a Colin Farrell como mejor actor sino mejor película mejor dirección y mejor guión original se llevó cuatro BAFTA también la mejor película británica tres globos de oro se ha llevado ya película, comedia y actor actor de comedia y guión y en el festival de Benice como ya he dicho actor pero también guión y esto es algo que a mí me es decir no voy a decir que el guión no me parezca alucinante pero si algo me parece magistral en la película es la dirección es como partiendo de una realidad tan mínima tú vas construyendo a fuego lento algo que va encrechendo y que es esa sensación de incomodidad por mucho que continuamente estemos abocados a ese paisaje con tanta expresión y con tanta belleza pero es que ahí está el contrapunto realmente es un muy buen director o sea es nota que es el propio texto y que él hace y desfá pero sí que es verdad que en una otra dirección hagués sido muy aburrit porque es una historia sinceramente muy aburrida no tendrías historia no tendrías película el punto de partida tú sí llegeixes el guión seguramente et pot agradar o no pero hóstia es bueno es a vegades como estas obras de teatro que pasan todas en un único espai el que pasa que aquí pues hay el bar y hay la casa d'un y la casa d'altre y poco más es muy teatral qué magia en cada espacio en cada esquina yo creo que esta la magia es la de la dirección esa bifurcación de caminos que leí que también era una creación porque el camino que ellos crearon crearon un camino que iba directamente a un acantilado y que no existía pero para hablar de una bifurcación de una ruptura de caminos están totalmente desapercibidos una bifurcación pero hay una carga emocional y una carga de significado en todas las decisiones que él va tomando y de hecho ¿por qué es tan potente? porque te pasas un buen rato y te diviertes con el delirio de dos tipos que no saben parar hay algo también de un retrato de la masculinidad muy potente sin necesidad sí hay un personaje femenino que es ejemplar pero que no tampoco no es una película que necesite de nuevo incidir en los topicazos del momento en los tópicos que tenemos en el siglo XXI bueno en este momento del siglo XXI no sabe volver a discursar sobre el género simplemente con la descripción y el retrato que hace de una masculinidad que no solo es una amistad tóxica también hay cierta masculinidad tóxica porque los recursos que se toman para hacer entender al otro las decisiones que se han tomado pues no pasan por un consenso y yo la tengo más yo la tengo más que un plaga pero ¿por qué es tan potente? pues por como os decía y vamos a ir acabando hostia hay una alegoría claramente a la guerra y de hecho por si no ha quedado claro con los bombardeos que se ven siempre al otro lado del océano siempre que estamos continuamente viviendo hay un momento donde ya directamente un policía lo verbaliza y dice hostia antes era más fácil contra los ingleses ahora ya no me aclaro porque está hablando de la guerra civil irlandesa que acabó derivando en esta gran ruptura que existe en la isla en la isla principal teniendo un norte de Irlanda que forma parte del Reino Unido mientras que Irlanda es un país aparte esto daría para otro programa nos iríamos al ira de hecho es momento de ira es momento de ira de ira en ambos significados es decir hay un retrato sobre nuestra propia historia pero en este caso hay también una suerte de espejo para el espectador donde tú a ti mismo te analizas como ser humano y como hombre en este caso e intentas entender hasta qué punto serías capaz de aceptar decisiones tan drásticas por parte de otros y tú mateix como espectador fluctúas en personajes es decir hay momentos que le darías una bufetada al protagonista pero después dius hostia el que está pasando aquí por lo que está pasando y te centras en un otro como el doler no el doler pero aquí no salva ningú pero alhora en todos los personajes te identifiques mínimamente es muy interesante no hay un humano que se salve está bien estos pequeños matices que hace sobre la idea de cómo utilizamos nuestro tiempo algo que aprendimos de nuevo a pensar y a entender a través de la pandemia pero que era algo evidentemente implícito en una realidad insular y conceptos como no només felicitat o sea arribar a la felicitat sino arribar que no vol dir el mateix arribar a estar ple es a dir a ser algú a voler ser algú a voler fer cosas que no siempre vol dir ser feliz sino es intentar deixar empremta esto es tal cual y esto es un discurso que te lo llevas al siglo XXI de hecho es un discurso del siglo XXI aunque he marcado en esta isla a principios del siglo XX pero es brutal lo que acabas de decir porque es así hay una idea principal que es yo soy un tío feliz dentro de un contexto de cierta ignorancia por eso es una especie como un tío simplón y de repente hay un crack en mi vida de alguna manera también es la mirada ajena que provoca ese crack porque yo me venía reflejando en esta amistad y como esta amistad funcionaba pues yo era un tipo feliz de repente hay una decisión al otro lado que de alguna manera rompe mi realidad y yo empiezo a perderme y esto lo hemos vivido o sea podemos traer películas más que comedias dramas románticos que girarán en torno a esto pero hay algo mágico y es que podemos hacer eso mismo descojonándonos es decir es muy interesante pero me gusta la idea de que me río de algo con lo que a la vez empatizo es decir me estoy riendo de algo pero no soy de otro mundo por mucho que sea Irlanda y que sean los años 20 no del siglo pasado no realmente sabemos que ese delirio es un delirio que compartimos que ese patetismo es un patetismo que compartimos todos no deixa de ser en molts és com quan es tradueix coses en sàtira que és al final una identificació de la realitat a partir de l'humor però sobretot i és també com s'està identificant com s'està venent en aquesta pel·lícula que és en part humor negre humor negre que ho hem comentat molts cops que és aquesta forma d'identificar problemes actuals però enfotent-nos clar a vegades después fa mal però jo crec que un poc també ho que has traído con Simon Hanselman en el fondo un poc con eso però sí, sí oye y para acabar dos anècdotas así rápidas una estando en un entorno tan rural y trabajando con tantos animales porque és una de las cuestiones mágicas los animales la importancia de los animales en el desenlace del argumento de la propia historia pero hay anècdotas tipo que al Colin Farrell parece que él convive en su propia masía diríamos que es como una masía con una burra un perro un caballo que continuamente pero es que pilló por todos o sea si la burra le dio una patada es decir se merece el Oscar se merece el Oscar como si fuera Tom Cruise en Misión Imposible este tío ha estado lidiando con niveles de riesgo máximo y otra cosa muy interesante es saber que estos dos tipos en la vida real el Brendan Glesson y el Colin Farrell que entiendo que se conocen a través de la primera película largometraje de Martin McDonough que ya lo hemos comentado Perdidos en Brujas es una peli de culto estos tipos tienen una amistad alucinante se aman con locura les he visto cuando Colin Farrell recibió ahora no recuerdo cual de los dos premios que he mencionado se lo dedicó a Brendan Glesson están continuamente si ponéis en Youtube sus nombres han hecho 800 300.000 entrevistas se les ve muy a gusto entonces partimos de una realidad que es verídica ellos son muy amigos entiendo que les sirvió también esta película para reflexionar sobre una posible ruptura pero esa verdad se cuela en la pantalla ¿no? y ya para acabar acabamos con el he dicho dos anécdotas ahora ya no es anécdota ahora acabamos de verdad ahora acabamos de verdad con Martin McDonough que yo no lo sabía esto ¿sabes que este tío realmente se quedó con su hermano mayor en Londres? él es de origen irlandés pero él es nacido y crecido en Inglaterra ¿no? y parece ser que sus padres decidieron volver a su tierra cuando él aún tenía 16 años y según cuentan eso como que le obligó un poco a tener que lidiar con su propia vida ya como un adulto ¿no? no acabó los estudios y él también vivía de ayudas pero no las utilizaba para drogarse como en los personajes de tu cómic parece ser que ya intentaba hacer pequeños pinitos en la cuestión creativa su hermano es guionista ¿vale? es guionista y también ha dirigido alguna peli pero con un poquito menos de éxito que el propio Martin y el día empieza en los 90 y es donde la peta a escribir para teatro ¿no? y eso es lo que le permitió evidentemente pasar después al cine que de hecho repite mucho los actores también un poco como lo que comentábamos en relación al cómic y es que con Brenda Angleson hace el primer cortometraje cortometraje que se llevó el Oscar su primer corto se lleva un Oscar su segunda película es Perdidos en Bruja que puede que al principio no la petara tanto en taquilla pero es claramente una peli de culto donde vuelve a repetir con Glesson y mete a Colin Farrell el segundo largometraje Siete psicópatas repite con Colin Farrell y ya mete a Sam Rockwell y a Woody Harrelson después Tres anuncios de las afueras la gran película que es donde él ya la peta porque gana Oscar ¿no? y gana ella también ¿no? y ella francés ella va a guanyar dos cops seguits que era amb aquesta y Nomadland exacto también comentamos Nomadland ¿no? y después de Tres anuncios en las afueras ya puede hacer lo que le dé la gana y se permite el lujo ahora sí de ir a su tierra ¿no? entre comillas que en este canto es Irlanda y tira en algún momento casi de gaélico ¿no? va mezclando los dos idiomas pero si queréis ver una peli en gaélico vamos a esperarnos a la agenda el día todo híbrido y comentamos alguna película más ¿no? pero sobre todo ir a ver esta peli es brutal sí, sí, sí entonces venga capa la agenda ¿qué es cou? bueno, aquest cou hola hola hola ¿qué tal? ¿cómo estamos aquí? no, mira hay una película que he visto que se llama Alma sin pena de inicio hola, ¿qué dices, tío? tenemos que comentarla no, va, venga bueno, mira como por descansar descansar la gola si vols dir algo tu tío pues mira, comencem com hem començat el programa que has parlat de còmic amb un dels grans esdeveniments a nivell centralista centralista Barcelona no, no, no local local sí, sí, sí estem parlant del 4 i el 5 de març tenim data o sigui, reserveu encercleu el calendari que tenim el Graf que és una de les grans fires d'edició autodició de còmic còmic underground còmic una mica de tot però és una de les grans dates per qui li agradi la novel·la gràfica i saps com es fa el nostre estimat Fabricots Fabricots que estaremos firmando que estaremos firmando lo que queráis papeles de salida lo que queráis dedos que podremos tirar a las puertas de nuestros amigos molt recomanable i ara què, cinema? bueno si hay más chichilla no digues què estàs buscant no, no perquè són muchas les películas que he visto i hostia no sé si recomendar rumbia terapia o rumbia terapia o asuntos familiares dos bodrios no, no películas interesantes ya que veníamos con el tirón irlandés he de reconocer bueno, he de matizar la película es producción inglesa ¿no? del Reino Unido en el fondo la película que hemos traído hoy Almas en Pena la que sí es irlandesa y va también a los Oscars pero como mejor película internacional es The Quiet Girl The Quiet Girl que me pareció un auténtico peliculón ópera prima The Colm en este caso también como uno de los protas de Almas en Pena The Colm Barrett y ópera prima que también aborda la Irlanda rural pero en este caso en los años 80 y mientras hostia Almas en Pena de Martin McDonagh es una peli que te enseña a relativizar pero también de alguna manera también a asumir nuestras miserias y no generar un odio pero sí un poco generar un cierto conflicto sobre nuestra propia realidad The Quiet Girl es todo lo contrario hay un drama latente continuo pero es una peli que enseña a amar que enseña claramente a amar me pareció un película que enseña a amar es de que estas frases es de Cartel sí, sí, sí carta de amor al cine los Fibro Man es como carta de amor al cine 40 millones de espectadores en Francia ¿no? es como es seria tendría un buen discurso comercial pero The Quiet Girl ya ves que es una apuesta contraria porque es una peli que está rodada en gaélico así que eso ya sabes que de comercial tiene muy poco pero sí es cierto bueno, lo sé pero tenemos al Carras como ejemplo y puede que conforme vaya avanzando el tiempo cada vez tengamos más este tipo de productos pero está claro que The Quiet Girl sí, como tú dices ¿ya en pelis en Esperanto? supongo que sí, ¿no? eso Urienda fue un programa un día ese idioma que triunfó vi una peli en galés hace no tanto que también me pareció curioso y en gallego hay dos peliculones en la Berlinale que parece que están dando mucho calor también The Quiet Girl y Irati Irati Irati bueno, pero hostia de nuevo lo mismo una película en Vasco bueno, pero es que el Urquijo el que fa últimament ya se'n va es el dardar del medievo ¿no? sí, sí, sí capall espada fantasia sí, sí a veure, realment Paul Urquijo que has nombrado su apellido pero Paul Urquijo Paul, ah, Paul sí, sí ell em va alucinar no sé si estará allà online però té un curt metratge que es diu Dardar que va guanyar Sitges i realment és una passada i l'any següent va presentar Irati l'última edició de Sitges va presentar Irati que si no recordo malament va guanyar el premi al públic també és veritat que se'l va posar molt ràpidament a la butxaca perquè crec que tu estaves no a la presentació sí que van fer el crit aquella no, el crit com has fet el crit aquest o sea es un tío que realmente esto no voy a hacer porque me va a salir tipo Pedro de de nuestra querida amiga pero no no, o sea francamente Irati o Paul Urquijo es un tío que se ha abierto camino claramente porque lo que hace lo hace muy bien y además es el único que lo hace al menos que sepamos bueno, a més es segona, no? peli herramientari y ya está nada que ver no, no pastorets pastorets vascos pero Irati guay y ya más adelante pero como nosotros no sabemos sabemos cuando venimos pero no cuando volvemos exacto el hijo de Florian Seller sabéis que Florian Seller también es un dramaturgo ha hecho cantidad de obras de teatro con cierto reconocimiento y la petó con El Padre el Padre que era esta película que abordaba l'Alzheimer sí el Anthony Hopkins Anthony Hopkins que de hecho que era el Oscar sí exacto y la Raquel Wales no, Raquel Wales sí sí no yo diría que sí yo diría que no la mujer vamos es la pareja de de otro gran actor que es el castell de 007 com se llama va pero ella pero no es la que fa de Queen bueno es igual ja buscarem bueno que lo busquen los espectadores exacto en los comentarios venga por favor guapetones bueno doncs proper programa no sabem exactament quan serà ni què serà ni com serà ni qui serà perquè això també és important de saber qui vindrà pel programa si vindràs tu sol hòstia puta tío Olivia Colman Olivia Colman la de Queen he tenido un doncs ens veiem en el següent programa no nos veremos nunca más seguramente potser passa com Almas en pena i no ens veiem mai més pero res no os cortéis los dedos por favor exacte un besito a todos ara escoltes ràdio d'Esbert sintonitzes ràdio d'Esbert la ràdio de Sant Just 98.1 ràdio d'Esbert 98.1 Say something I'm giving up on you Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit