Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Amistats tòxiques i ànimes en pena: Simon Hanselman, The Banshees of Inisherin i agenda (Graf, The Quiet Girl, Irati)
Resum general
"La vida és vida perquè s’acaba."
Un editorial punyent obre el programa: reflexions sobre la fi de la innocència, l’amor i, sobretot, l’amistat; com les connexions es trenquen, es tornen tòxiques o simplement s’esgoten. A partir d’aquí, el fil conductor és clar: amistats que es fan mal i individus que busquen recompondre’s.
Eixos del programa
- Amistat i toxicitat: com el ritme del segle XXI i el vagar d’ànimes en pena alimenten relacions deteriorades.
- Còmic underground: Simon Hanselman i el seu univers corrosiu de Mec, Moc i Buo, un mirall de depressió, drogues i dependències.
- Cinema: “Almas en pena de Inisherin” (The Banshees of Inisherin), una faula irlandesa sobre una ruptura d’amistat que esdevé paràbola sobre la fragilitat humana i l’aïllament.
- Agenda: fires i estrenes destacades (Graf, The Quiet Girl, Irati) i pistes per seguir explorant aquestes temàtiques.
Còmics: Simon Hanselman i l’univers Mec, Moc i Buo
Per què és rellevant avui
- Hanselman condensa amb humor negre la cara B de l’amistat: dependència, nihilisme i bloqueig emocional.
- Les seves tires (moltes nascudes a Instagram) mostren un no-progress deliberat: els personatges no milloren, es degraden plegats.
Punts clau
- Origen i to: Tasmània, infància duríssima i creativitat com a via terapèutica.
- Estil visual: cartoon de traç net i colors definits, contrastat amb contingut brutalment adult (drogues, sexe, depressió).
- Personatges principals:
- Mec (bruixa verda, alter ego de l’autor) - Moc (gat fumeta, sexualment desinhibit) - Buo (mussol responsable que acaba torturat pel grup) - Werewolf Jones (catalitzador del caos)
- Obres destacades (ed. Fulgencio Pimentel): Echizo Total, Bahía de San Buo, Hail Satan, Melancolía, El mal camino i, sobretot, Zona Crítica (2022).
- Zona Crítica: serialització pandèmica convertida en relat lineal. Entra la realitat a l’escena (format tipus The Office, paròdia “Anus King” de Tiger King, micròfons a tot arreu).
- Temes de fons: xarxes socials, assistencialisme, policia, família i la pregunta de sempre: pot l’amistat salvar-nos si el grup arrossega avall?
"És com els Simpson, però amb més drogues." (autodefinició irònica atribuïda a Hanselman)
Cinema: The Banshees of Inisherin (Martin McDonagh)
De què va (sense espòilers)
- En una illa irlandesa fictícia als anys 20, un amic decideix tallar en sec amb l’altre: “I don’t like you no more.”
- El rebuig desferma una cadena d’actes extrems i un retrat feridor de la masculinitat i l’orgull.
Per què funciona
- Direcció i posada en escena: aïllament com a metàfora emocional; localitzacions que reflecteixen el trencament (camins bifurcats, cases de pedra, mar i penya-segats).
- Guió precís: humor absurd i patetisme compartit que fan riure mentre couen.
- Lectura política: ecos de la guerra civil irlandesa com a teló de fons d’una ruptura íntima.
- Interpretacions: Colin Farrell (vulnerabilitat desarmant) i Brendan Gleeson (rigidesa ferida) amb química d’anys.
- Temes: el temps i el sentit de viure, felicitat vs. deixar empremta, els límits del consens en l’amistat.
"Partir d’un conflicte minúscul per parlar de tot: identitat, orgull, dolor i la comèdia cruel del quotidià."
Agenda i recomanacions
Còmic i escena indie
- Graf (4–5 de març, Fabra i Coats, BCN): fira d’autoedició i còmic independent.
- Llibreria recomanada: Fatbottom (Raval).
- Exposició: CCCB sobre nova autoria en clau femenina (una sala amb Hanselman i entrevistes en bucle).
Cinema
- The Quiet Girl (En gaèlic): Irlanda rural dels 80; drama íntim que ensenya a estimar sense tendresa fàcil.
- Irati (en eusquera, Paul Urkijo): èpica fantàstica medieval; pols propi dins el panorama estatal.
- Pista addicional: “El hijo” (Florian Zeller), per seguir en el terreny de la família i fragilitats contemporànies.
Idees clau (per emportar-se)
- No tota amistat mereix ser salvada: si el vincle et trenca, la soledat pot ser un pas de sanació.
- L’humor negre pot ser diagnòstic: riure’s del pou ajuda a mirar-lo de cara.
- L’aïllament (a la vida, a l’illa o en pandèmia) deforma les relacions i accelera la toxicitat.
- Entre ser feliç i deixar empremta hi ha una tensió que defineix decisions radicals.
Cites destacades
"I don’t like you no more." "Am I a nice guy?" "Sempre estaran per tu" (irònic Garfield/TV3 per obrir el bloc d’‘Els amics’)
Seccions de l'episodi

Editorial: la finitud de l’amistat i la vida
Monòleg poètic sobre com la vida (i les relacions) s’acaben: amistats que es refreden, silencis, distància i toxicitat. Tò general: lúdic però existencial, marcant el fil del programa.

Presentació i sumari del tema
Duo al micròfon, ritme del segle XXI i ‘ombliguisme’; definició del tema central: amistats tòxiques i ànimes en pena. Anuncien dinàmica (còmic + cinema + agenda) i canals a xarxes.

Còmics: Simon Hanselman (Mec, Moc i Buo)
Retrat de l’autor tasmà i del seu univers: personatges depressius, drogues i dependències; estil cartoon amb contingut adult. Focus en Zona Crítica (nascut a Instagram, línia pandèmica, format ‘The Office’). Crítica social, degradació del Buo i rol de Werewolf Jones. Edicions a càrrec de Fulgencio Pimentel. Recs: Fatbottom i expo al CCCB.

Cinema: The Banshees of Inisherin
Ruptura d’una gran amistat a una illa irlandesa fictícia (anys 20) que esdevé metàfora del conflicte interior i col·lectiu. Direcció precisa de McDonagh, humor absurd i paisatge com a estat emocional. Lectura política (guerra civil irlandesa), masculinitat i temps vital. Interpretacions de Colin Farrell i Brendan Gleeson.

Agenda i recomanacions
Còmic: Fira Graf (Fabra i Coats, BCN), llibreria Fatbottom, expo CCCB. Cinema: The Quiet Girl (gaèlic), Irati (eusquera) i menció d’El hijo. Tancament amb to distès.

Promos i música de tancament
Falques de Ràdio Desvern (‘La Justa’, ‘La Rambla’), bucle de ‘Fins demà!’ i peces musicals (Tell it like it is; ‘Non, je ne regrette rien’). Fi del programa.
Fins demà! Fins demà! El tiempo le ha dado y el tiempo le ha quitado. La inocencia, el amor, la amistad, la felicidad. Un tipo feliz que ya no lo es tanto. Ahora es solo un individuo, un individuo solo. Ya no forma una pareja, ni un tándem, ni mucho menos un equipo. Ahora es solo un buen tipo que se jacta de ser amable y que espera con ello una respuesta igual de agradable. Pero la respuesta es la vida, que si es vida es porque se acaba. Como la inocencia, el amor y la amistad. Aunque hay veces que nos aferramos a creer lo contrario. Aunque nos empeñemos en forzar la eternidad. Pues es cierto que hay historias que parecen no tener final. Ni para bien ni para mal. Compañeros de viaje que se han propuesto caminar de la mano hasta que la muerte los separe. Camaradas aparentemente indisociables. Unidos en la fiesta y en la pandemia, en el trabajo y en la cháchara del bar. A veces también en la excelencia, pero mucho más en la mediocridad. Amantes, socios o hermanos y empanados. Conexiones que penden de un pacto no verbalizado. Personas que encuentra en el otro un espejo en el que mirarse y que un día, así, de repente, ya no tienen donde verse reflejados. Así puede terminar cierta amistad. Con silencio, distancia o con mucha toxicidad. Y así resta más que aporta. Cuando deriva en un gran conflicto o cuando simplemente deja de ser compartida. Como esta empanada. Que si Edgar no puede que está trabajando y no es sobre un escenario. Marcos comprando vinilos que no era su turno. Pero había otros tipos, joder. Y ya no sé ni dónde están. Así que, Paul, no me dejes que esto pinta muy mal. En fin, volvamos a la amistad. Que toca reflexionar. ¿Qué eres preferible? ¿Aceptar la soledad o seguir inventando relaciones a pesar de que algún día nos tocará volver a empezar? La respuesta es la vida. Que si es vida, es porque se acaba. Como la inocencia, el amor, la amistad. Y como esta editorial. Esperemos eso aquí. Eso sí, que la empanada dure una temporada más. Con el jazz. ¿Durará? Es un jazz popero, ¿eh? Es un jazz popero, ¿eh? Es un editorial una mica bizarrap, ¿no? O sea, has volcat... Toda mi mierda. Musicalmente, casi, todas las frustraciones de amigos, ¿no? Bueno... Amics, parents, coneguts y saludats. Seguramente dicen lo mismo de nosotros al otro lado, ¿no? Ah, sí, sí, sí. Está claro que si nos fijamos en la empanada... Oye, no está ni tan mal, ¿no? Esto de tener una mesa amplia para dos personas. Ah, sí, sí, sí. Está muy bien, está muy bien. Junto antes, que le dieras el play, comentábamos esto muy poquitas veces, ¿no? Sí. Yo creo... Es que, de fet, yo, de empanada, diría que he fallado un programa. Claro, pero la he dit igual, creo. Pero creo que he fallado un programa, yo. Como el dos, pero... El Ferran, que es el histórico que sabe todos los programas de empanada... Incluso ahora, que no está, ¿no? Ahora nos lo escribirá, seguramente. Exacto, exacto. Pero es verdad que solo hemos estado juntos aquí, creo, lidiando con un programa a dos manos, con dos secciones, lo que comentábamos, ¿no? Sí, sí, sí. Dos veces. Uno o dos cops, sí, sí, sí. Dos veces. Oye, pero... Al caso no se ha fet mai empanada, es individual, això no. Que a tú te encantaría. ¿Quién sabe? ¿Quién sabe algún día? Viendo que las amistades no responden, que los colegas tienen otras realidades. Aquí, evidentemente, siempre tocando el humor y siempre con pequeñas pullitas, pero está claro que... Que sí, que sí. Lo que vivimos en el siglo XXI va muy rápido y genera mucha necesidad de mirar a veces exclusivamente el ombligo, más que todo porque estamos obligados a ello. Bueno, a llenarlo, ¿no? A llenarlo. El ombligo, entonces, el curro es el curro. Tú lo has dicho, tú lo has dicho. Bueno, doncs avui, ¿qué toca? Has tocat bastantes temes, però, òbviament, és el tema amistat, el tema toxicitat, el tema vagar de forma penosa, les almes en pena. Claro, lo de ahí lo de alma en pena, ¿no? Al final, alma en pena, con una suerte de espíritu que vaga sin rumbo fijo. Así estamos un poco todos, pero en esta vida. Y claro, de tanto que estamos perdidos, a veces nuestras amistades acaban chocando y acaban adquiriendo cierta toxicidad, ¿no? Es un poco el tema de hoy, ¿no? Esa amistad tóxica que provoca individuos solitarios o individuos que quieren volver a estar en paz con la vida y se vuelven a arriesgar en proyectos, amistades. Está claro que hay que seguir, ¿no? Hay que seguir picando piedra. ¿Es un programa depre? Sí, sí, estamos bien. Ah, vale, vale, vale. Porque van a ir a terrorismo, van a ir a... Sí, claro. Hemos hecho las fases del dol, ¿eh? Estamos en ello. Estamos en ello, ¿no? Doncs alegarem una mica el personal, no només escoltant les xarxes, sinó aquesta gran música que és el menú del dia. Que rompa. Ens podreu trobar a... Facebook, Empanada Cultural. Twitter, Empanada Cultura, sense L. Instagram, Empanada Cultural. Tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del dia. Hi estem, un altre cop. Hola, amigos. ¡Apunt! Es el circo de la Empanada Cultural. Pasamos de ahí abajo a ahí arriba. No, está claro que realmente este programa no está hecho para... No, no, no, els picos, els picos de... Sí, sí, sí. Esto es una montaña rusa. Rollercoaster. O Femotions, que és el que us porto avui. Justament començarem amb un còmic. Començarem amb un autor molt underground que, de fet, a mi m'encanta. I vaig pensar, quan pensàvem al tema d'avui, no?, del programa, que no l'havia portat mai, és que ni tan sols crec que l'havíem comentat, com és Simon Hanselman, que ja veureu que és un autor molt underground, molt excèntric en tot el que fa, però un tio que durant anys ja ens ha mantingut en un estil, i sobretot en uns personatges, que és una cosa difícil de veure a vegades, a no ser que sigui Celibáñez, és difícil que durant els anys traspassin uns personatges en volums i volums i volums, i veurem qui són aquests. ¿Siempre los mismos personajes? Principalment sí, perquè té tires a part d'aquests personatges, però principalment és com la seva gran saga dividida en el temps, no?, i ja veurem, ja veurem, i òbviament on el nexe amb el programa és que aquests personatges, que són tots amics, són no només ànimes amb penes, sinó que són... Probablement és el més tòxic que he llegit mai, i ja us dic, eh?, o sigui, passat en el temps, en els anys, tires que va dibuixant i va escrivint Simon Hanselman, es va reflexat. No se corrige esa naturaleza tóxica, no? És molt actual, ja veurem, molt, molt, molt actual. De hecho, he empezado ya a meter ahí la pezuña, porque estabas comentando esto del tema, ¿no?, aquí está claro, son personajes dentro de un cómic, pero en el fondo el director que hoy traemos, a través de la película esta, ¿no?, de Almas en pena de Inishing, parece que nos ha robado el título del programa, ¿eh?, en el fondo. Sí, sí, no sé quién ha propuesto el contratítulo. Pero está claro que Marty McDonough, el director de cine, sobre todo muy conocido también como director de teatro, que ahora acaba de irrumpir en nuestras salas con Almas en pena de Inishing o The Banshees of Inishing, es realmente un tío que también recurre mucho, no a los mismos personajes, pero sí a los mismos actores, que acaban dotando a sus personajes de cierta, ¿no?, de cierta tendencia compartida también. No tanto a la toxicidad, sería una toxicidad como cómica, ¿no? Sí. Es como verse reflejado en pantalla. Panosa, panosa. Panosa, patética. Sí. El patos ahí está claro. Así que vamos, ¿con cómic? Sí, y después que pasis. ¿Con película? ¿En serio? Sí, qué fuerte, ya está. Farem agenda, farem tertulia, a final. Uri, Uri, vete preparando algo, vete para acá. Calienta que sales. Doncs vinga, ens anem cap a poc a amic. Dale. Cómics. Els amics. Els amics. Els amics. Et sona això, Adriana? Els amics. Hòstia, aquesta veu, aquesta veu, aquesta veu és TV3 total, no? Sí, sí, sí. És un doblatge català. De fet, aquesta veu és la... Sortia el Goku, tio, aquesta veu. Bé? Era la... No et sona, aquesta intro? Era la cançó de fons de Dragon Ball. Era la cançó de fons de Dragon Ball. No, no. No, no, la seva veu. Ah, sí. Sí, sí, sí, sí. I diria que ella també. Però no. Bueno, clar, si jo crec que hi ha un Star System català... No, no, no, no. Però aquí el que està sonant és... Ja ho has dit, sí. Ara sonarà. Puja, puja, Uri. Sempre estaran per tu. Doncs en aquest cas no estaran per nosaltres els amics, perquè aquesta és la intro del Garfield típica, mítica. Garfield i els seus amics, que es va traduir aquí a TV3. Però avui justament el que estem parlant no són... Bé, estem parlant d'amistats, però absolutament i demencialment tòxiques, d'acord? Estem parlant d'això que comentàvem abans. Avui portem aquestes ànimes amb pena barra amistats tòxiques i no se'n passa ningú millor pel cap que aquest autor que portem avui. Un autor absolutament underground, molt barbàric en la seva execució de personatges, d'historietes. I com diu ell mateix a l'autor, ja que parlàvem de cartoons típics de Leyer i de Loi, el mateix autor s'autodenomena, que el que fa és com el Simpson però amb més drogues. A més m'encanta és el més drogues, no és amb drogues. Perquè ja estava drogado, lo de Simpson queda claro, no? I una frase, que aquesta és més difícil de traduir, però que m'agrada molt en anglès, que la crítica parla d'ell com el que va posar l'il a illustration. O sigui, qui va posar lo malaltís a il·lustració, no? Llavors estem parlant de Simon Hanselman, que per fi el portem. He portat un reguitzell de còmics. Doncs mira, aprofitaré per fotre-li una ullada, perquè m'has parlat molt d'actiu. Exacte, perquè té uns quants i el que trobaràs, que ja hem comentat abans, però el que trobaràs és que sempre són els mateixos personatges compartits. A vegades n'entren uns, a vegades altres, però sempre s'han mantingut aquests personatges absolutament dements, histriònics, asocials, drogadictes... Però també presentats visualment com amb un tipus de... Com dir-ho? També de patatisme, no? Sí, sí, sí. És un patatisme absolut. O sigui, el que ha sabut fer un autor de l'Underground com ell és un univers, que és una cosa que és molt difícil de fer, no? Normalment, l'autor... A més, aquest autor que hem parlat molts cops, molt Marc Espanya, també, que és aquest autor que a l'hora és guionista, a l'hora és il·lustrador, a l'hora en tinta i a vegades inclús a l'hora autoedita, no? En el seu cas, ha creat tot un univers, un món, on hi ha diversos personatges. Hi ha una mena que se'n diu la saga Mec, Moc i Buo, que són els tres personatges principals. I temàticament sempre repeteixen els mateixos temes. Drogues dures, alcohol, molt tabac, molt de sexe, depressió... Té un to molt allò millenial, no tant potser autodefensa, tot i que també, allò que vam comentar a la sèrie... Molt nihilista. Exacte, la gran paraula jo crec que és molt nihilista. I sobretot temàticament també s'entra molt en aquesta depressió dels personatges i sobretot aquest bloqueig, no? Que suposa la depressió, és a dir, està absolutament sempre en el mateix nivell. No, no, clar, aniràs llegint i aniràs mirant que és la... És una bogeria absoluta. Sobretot és que tu, amb els anys que s'han anat publicant tots aquests volums, veus que els personatges no avancen, no? O sigui, sempre es queden en aquest pou de viure en la infàmia... A límite una mica, no? Sí, sí, sí. A límite i sense futur, són clarament uns no way, no? Sí, sí, sí. Aquesta penya... No future, també, no? El no future del punk aquest. D'on ve tot això? Sobretot d'on ve ell? Però d'on ve aquestes temàtiques? Ell ve de Tasmània. Jo crec que és el primer cop que portem algú de tan lluny, no?, per dir-ho així. Sí, el Simon Hanselman és de Tasmània i ell defineix... No està Marcos i no és de música, eh? Ja, ja, ja. Perquè crec que tiràvem de nosaltres ja per allà, és veritat. Doncs ell defineix Tasmània amb tres paraules, que és metanfetamina, racisme i follagossos. Vamos, lo ideal para poner en una postal. Venid a Tasmània. Venid, venid. No, ell va fugir d'allà, òbviament, perquè a més explica... Ell, podeu trobar moltes entrevistes a internet, us ho recomano, però, vamos, o sigui, us ho passeu superbé perquè ell és un tio que, òbviament, hi ha un punt de demència, però és un punt de demència que ell, durant els anys, ja ho hem comentat molts cops, qualsevol forma artística... És terapèutica. Permet ser terapèutica, no? Llavors, ell a moltes entrevistes explica justament que va tenir una infància espantosa. O sigui, sobretot respecte al que... També que l'havia podido volcar sobre el còmic, eh? Exacte. Que no estic matando a nadie por ahí. Sí, això està bé. S'agradece, eh? Merci, Hanselman. De fet, en una... Incluso amb això que dius, en una entrevista comentava que ell, durant un temps, es va mudar als Estats Units i que patia, perquè és com aquí la gent, no només està pirada, sinó que tenen accés a armes. O sigui... Que això sí que no m'ho imagino, no? A Tasmania, ja metamutamina, com deia, però no... No, però a Tasmania, el que hem dit, això, però alhora, ell, justament la zona on vivia, era la zona més índex de criminalitat de tot el país. O sigui, perquè veieu l'ambient. No només aquesta infància, sinó a nivell... de portes enfora de la seva casa, sinó de portes endins, també tenia un programa important com per redactar i il·lustrar tot el que veurem en pantalla, no? Una infància d'aquestes poc convencionals, com per exemple una mare molt addicta a les drogues, però ja a nivell d'avui dia, que encara s'hi parla amb la mare i això, fan conya de... Oi, pues amaga los pollos de... No? La heroïna. I per telèfon constantment explica que sempre té una relació molt sana barra insana amb la mare, perquè estan en contacte constantment i molt bé... Madre i hija. Siguen compartint l'anfetamina o no? Esto ya solo por conversaciones telefónicas. No, no, no. I després, el pare de... M'agrada el concepte de motero dudoso. O sigui, ell ho explica com és com un hell angel, no? D'aquests moteros que està absolutament posat dins del món criminal, no? Hòstia, nos acaba de romper en los esquemas este tío sobre almenys la imatge que yo tenía desde mi ignorancia sobre Tazmania, no? Sí, no. Ara, a raíz de esto... No solo me quiero leer los libros, sino que quiero ver un documental de Tazmania. No, no. ¿Qué barrio vivías? Ella es el auténtico demonio Tazmania. Bueno, la seva vida. Oye, y tiene... En el fondo tiene una pinta así de rockero, pero de rockero simpático, eh? ¿No? Es Simon, eh? Ah, amigo, amigo. Estás buscando... No, no, no. Amigo. Ah, no, no, no. La fe, Simon Hanselman... Tiene pura pinta de delirio. Al que favorás es que ell... También sí, se ha identificado como dress coder. O sea, ell té dona, y fins, pero... Sí, sí, sí. Ell en moltes entrevistes el veureu vestit amb una perruca, amb pits... De fet, és així. Sí, és així. Ell, el personatge principal, un dels personatges que és la Mec, que és aquesta bruixa verda, és el seu personatge totalment mirall, no? Sí, sí, sí. Los de Spotify. El así, el así, quiere decir la portada de melancolía. Donde además aparece de nuevo esta triada de personajes Mec, Moc, amb buo, me parece esto, y melancolía de Simon Hanselman, donde tenemos un diseño de esa suerte de proyección que hace de sí mismo, no? Sí, sí, sí, sí. I aquest personatge, després els analitzarem, però de moment us dic una infància desastrosa, està claríssim. De fet, hi ha un moment també que explica com ella de nen va anar de viatge familiar amb sa mare, entre moltes cometes, perquè era quan anà a pillar. Llavors a ell, pues sortim de casa, anem a passejar, agafem el carrito, anem a comprar i de pas anem a comprar, entre moltes cometes, no? Ell explica també molts moments delirants, ell tenia una banda de música, un dels, crec que era el baixista o el guitarra, va morir de sobredosi, perquè veieu l'ambient que hi havia allà a Tasmania, va morir, però ell va dir no, tu no ens abandones, i com que havien gravat maquetes, el posaven de fons amb un iPod. Esto me suena, esto me suena, alguien que se resiste a aceptar. Sí, sí, sí. No, no, no, tu seguiràs el grup. Som una merda de grup, però seguiràs, no? Llavors, amb tot això, òbviament, és el que dèiem, no? Un viatge terapèutic que fa durant els anys Simon Hanselman amb un humor supernegre, trilladíssim, però sobretot amb una anàlisi de la personalitat humana, de com ens desenvolupem en societat i com estem nosaltres mateixos com a individus, no? I jo crec que aquesta saga de còmics és brutal. Comença dibuixant amb vuit anys, us imagineu també el que havia, el poc que havia viscut i hi ha el que podia volcar, no? Això és el 99, no? En vuit anys. Però és, sobretot aquí a Espanya, el 2010-2015 comencen els seus bombazos ja dins de l'undergrau, no? I això el comença a conèixer. A Espanya tenim la gran sort que l'editorial Fulgencio Pimentel, que hem portat alguns cops aquí, però ha publicat tot el que fa, o sigui, tot el que ha fet Simon Hanselman a nivell espanyol ens ha arribat gràcies a aquesta editorial íntegrament. O sigui, a més que és una editorial que cuida moltíssim les edicions, o sigui, a mi realment m'encanta com imprimeixen, com maqueten. Estamos hablando de Albert Serra encant, no? Sí, sí, sí, però aquí se l'estima bastant. Ah, també. Perquè Albert Serra a vegades se'l deixa bastant de banda. Però sí, sí, exacte. Llavors estem parlant que hi ha totes unes publicacions des del... O sigui, estem parlant del que arriba com a tomo único, és a dir, no vinyetes saltejades perquè ell publica molt per Instagram, sinó el 2015... A partir del 2015 ens comencen a arribar tots els volums dels còmics. I són recopilacions de les seves viñetas. Són tires. Vale, tires com. Separades. Echizo Total, Bahia de San Buo, Meg y Mock, Hail Satan, Melancolia, El Mal Camino i aquest últim que el va treure l'any passat, el 2022, que és una recopilació que es diu Zona Crítica, que la portada ja es triposa. Puro delirio, eh? Súper delirant. De fet, sembla una portada d'aquestes indies de triple R. Totalmente. Con el fuego que no... Explosions, cares, patiments... Que parece que el fuego se coma el objetivo. Realmente, la portada es engañosa porque pensaba que era mucho más caótico con un trazo más sucio y después estaba ojeando la imagen, el cómic... Està molt bé que ho diguis perquè no estem parlant del típic, entre moltes cometes, però el típic cómic underground fancinero brut, sinó... És brut en contingut, en forma. És a dir, la forma és una cosa molt cartoon, és a dir, si veieu les imatges són bastant... Els personatges sempre són de palo... No palo, però vull dir que són personatges que rarament els veurà... Sempre estaran o drets o asseguts, no? Poca perspectiva, no? Sí, exacte. És una cosa molt simple, però jo crec que això també li dona la gràcia de l'absurditat. És a dir, l'absurd que deies tu i el patos, el patatisme, també són en el propi dibuix, no? Que també és una cosa que jo crec que... I amb els anys ha perfilat molt el seu estil i crec que ja només amb el joc de colors identifiques perfectament com és cada personatge, no? L'amec verda, de cara verda, després hi ha un trans que és un personatge que sembla que tingui... Bueno, li diuen moco, perquè sembla que tingui mocs enganxats al cap. No? O sigui, el Welwolf Jones, no? Que és aquest personatge absolutament infaba, és el personatge més xungo i en aquest còmic és on s'explota més, a zona crítica. Per què? Perquè zona crítica és el còmic que va estar publicant amb tires a Instagram, però és un dels pocs còmics que té que són lineals, és a dir, que no són tires còmiques apartades, com per exemple el que has dit abans de Melancòlia, que són com ministudrietes de dues pàgines o així. Aquí no, aquí de pe a pa és una història que s'embogeix, però sobretot el punt de partida és la pandèmia. És a dir, ell aprofitant el confinament va començar a dir i si els meus personatges que han sobreviscut, no viscut, han sobreviscut tots aquests anys, no? A la meva ploma. com reaccionaria aquesta penya tancada? Són amics, però cadascú ho viu, la mec i moc que són la bruixa i un gat, que això no ho hem dit, però és un gat sempre amb el bong a la boca, fumant non-stop, un gat que li encanta el sexe anal d'art i recibir, parlem de personatges absolutament trencats, però aquests dos que sempre viuen junts en una casa que òbviament es cau a trossos, però que arran del confinament comencen a ajuntar-se tots a la mateixa casa i allà, clar, es produeix ja el gran xou. I no només dic xou metafòricament, sinó literal, perquè aprofita tot el que ha anat passant a la pandèmia, que gairebé és un remember, tu l'anaves llegint i dius, sincerament, i crec que inclús hi ha una crítica aquí al darrere del llom del còmic, que diu la representació más valiente y precisa del presente a cargo d'un artista de primera. Però això, cuando recuerde 2020 este TVO será uno de los más preciados recuerdos, però també, perquè són els records de tot el que va estar passant en pandèmia o com a mínim l'any 2020. Una de les coses és que de cop Netflix entra a casa d'ells perquè s'està liantant i què fan? Un Tiger King. Però que es diu Anus King. I llavors és, sempre a totes les vinyetes és boníssim perquè hi ha un moment del còmic que a totes les vinyetes hi ha un boom. A totes les vinyetes hi ha un micro, però a totes. O sigui, inclús parlen amb els unidistes i hi ha... Deixa entrar la realitat, no? Sempre. En aquesta ficció. Sí, sí, sí. És molt bo perquè dues coses que estava pensant. Una, que ja ho has comentat tu de fet abans però crec que fora micro, que té un punt de bojac, no? Té un punt absolutament de bojacor. És a dir, per fin d'una realitat com més innocentota, més naïf pel personatge, és un gatet, no sé què, però clar, després el set bueix una actitud molt crash. Exacte, perquè després també, per exemple, a nivell de personatges sempre són o animals o personatges molt fantasiosos, no? Una bruixa, perquè és una bruixa tan depressiva que no té poders, no? A més, una bruixa que està deixadíssima, que odia tot el món, sempre té piques, no?, amb el nòvio que és el gat. Sí, sí, a més, és nòvio barra familiar, és una cosa una mica rara. Després hi ha aquest que us comentava, el Werewolf Jones, que és un home a llop, per dir-ho així, perquè tu veus que és com un llop que camina, per dir-ho així, que té dos fills, els dos fills, òbviament, bueno, això, allò, assistents socials estarien horroritzats amb tot el que passa allà. Després està el mussol, bueno, el buo, no?, però que és un mussol, perquè aquest és el que intenta sempre estar, amb els peus a terra, el que va amb corbata sempre, el que intenta currar, el que intenta fer bé la vida, el que endreça la casa, que els hi feu bronca a tots de deixeu de ser uns merdes i uns inútils, no?, fem alguna cosa amb la vida, però l'hora és el que rep més. I us dic una cosa, el nivell de degradació que té aquest personatge, de veritat que hi ha moments que et rius per no plorar, o sigui, l'únic que es podia salvar, que era com la veu de la responsabilitat teu d'art temporal... És la tortura constant, aquest personatge. I el bo és que sempre s'engloben en un gueto australià, com no podia ser d'una altra forma, no? I a més un gueto en una casa que sempre és un niu de drogues, un niu de tot, no? Però ja us dic, és un còmic que en aquest context tan trillat, de la mateixa manera que el Boja Horsman, el bo del Boja Horsman és que és una vella glòria, és a dir, és una persona que en algun moment va estar al més alt i va ser aclamat, aquí no, aquí sempre és... Tothom parteix d'una realitat tuma, no? Aquí tothom parteix d'un pou i quan intenta algú sortir-ne, els altres l'agafen ràpid, per això et deia el de les amistats tòxiques, ràpidament se'l tornen a emportar baix, no? I no només això, sinó que aquí també el propi Simon fa molts cops una crítica de tot el... de com tracta, per exemple, les institucions, els governs, ell parla de la Tasmania concretament, però de com aquests personatges realment viuen a partir d'ajudes de l'Estat. Però per què? Perquè, a més, a partir de la minusvalia depressiva, o sigui, al final hi ha un grau molt demencial de depressió en aquest còmic, però això també es tradueix en com vivia ell. Les drogues no tenen a veure, eh? No, clar. I, a més, clar, la majoria de pasta que entra surt ràpid a pillar, no? Llavors sempre és fent trapis, però no ens centrem en... No us penseu que és el que dèiem, el típic fancine de drogas, gratuito, no, no, no. Hi ha una profunditat i trobo que on la cima total que ha arribat Simon Hanselman és en aquest últim, en zona crítica, perquè, sincerament, no només fa un repàs molt, molt xulo del tema del confinament, del propi Covid, però també de temes com les xarxes socials, temes com, bueno, no només amistats, sinó també el tracte, per exemple, de la policia, el tracte amb els familiars, o sigui, és un bon totxo que, la veritat, feia temps que no... Estava llegint i dic que no s'acabi. jo vull seguir llegint històries d'aquesta gent, saps? I imagino que això és el que va passar que quan ell va acabar de dibuixar, penseu que anava traient cada x dies tires a Instagram i, clar, la gent, o per Twitter, no, i la gent anava rebent i en un moment que es van acabar, òbviament, i llavors va fer aquest... de manera gratuïta, no? O sigui, en el fons, això també ho volia dir abans, no? Collons, el de la pandèmia surtint tantes vegades aquí, realment, sembla que aquesta pandèmia, entre altres coses, ha vingut o va vindre, no? Perquè també molts artistes tinguessin una miqueta més de temps i creessin molt més, no? La gent que, hòstia, que després de la pandèmia, doncs, això, no? Un putxaco que en el fons vaig llegir que era realment alguna cosa que ell no plantejava, no? És a dir, té llibres, no? O còmics com els altres que directament ja estaven plantejats per poder sortir finalment de manera comercial. Això era més com un dietari, no? Sí, perquè, per exemple, Tiger King va sortir, jo me'n recordo quan vam fer el programa de Tiger King en confinament, Tiger King va sortir durant aquella època i ell va dir, vale, doncs, giraré la meva història cap aquí i la història segueix, però hi ha el format The Office, per dir-ho així, és a dir, hi ha un format d'un equip de rodatge va a la seva casa a rodar i hi ha pel mig d'incendis, mort gent, bé, és que hi ha mil personatges. Però tu veus això, que aquesta idea, perquè a vegades passa això, que tu, si no tens clar des del bon principi que tindrà un enfoc argumental, no? Tancat amb un discurs molt, no? Molt concret, què pot passar? Que després el discurs sigui una mica caòtic o una mica episòdic, no? Però això no passa aquí perquè estic entenent. Aquí, jo crec que és dels primers que jo recordi que no passa a ser tan episodic, és a dir, és lineal, de la primera a l'última pàgina és una història, de fet hi ha un remate final molt interessant també, perquè al final no deixen de quasi, per dir-ho així, haver sigut exposats mundialment, o sigui, ha anat Netflix com qui va a les Kardashian, no? Han sigut la família, la mala família, que ha vist tot el món, no? Llavors al final també són uns personatges que si després d'aquest, jo què sé, el 2023-2024 acaba traient un nou volum d'aquests personatges, hauria de seguir aquesta línia de com han quedat de malmesos, perquè clar, ara de cop han passat de ser el pou a ser un pou públic, no? Llavors tota la gent com els tracta, això també és molt interessant. 12 personatges els tinc veient aquí, sí, sí, sí, i més perquè a nivell... Els principals. Sí, sí, sí, aquí ja tenim... Bueno, de fet un dels personatges... Observador Omnisciente, que ets tu, que el 12 personatge ets tu, diguéssim. ¿Qué bien esto? Es un gran detalle. Doncs per acabar, dues coses, a part que els còmics els podeu trobar a molts llocs, però jo prefereixo recomanar-vos el Fat Bottom, que és un dels grans, ja hem comentat alguns cops, però és un dels grans centres que està allà al Raval de còmic i fancina independent. Sí, carrer Lleona. Lluna, no? Lluna, jo vivia allà, collons. Sí, sí, sí. I, si us animeu, podeu anar a cancar ara a l'exposició del CCCB, que és de... De fet, és nova autoria en clau femenina del còmic underground, sobretot a nivell català, però hi ha una sala pràcticament dedicada a Simon Hasselman amb una pantalla, amb unes entrevistes en bucle d'ell, que la veritat és una passada. O sigui, jo recomano llegir algun còmic a anar al CCCB a veure l'exposició, que a més està superbé, algun dia la portarem, i acabar ja de la seva figuració. O sigui, i tirar d'Instagram. I tirar d'Instagram també, no? Sí, sí, sí, perquè a més està molt xulo perquè hi ha cops que veureu que penja alguns d'aquests còmics, els narra ell, els narra verbalment i és una passada. I no és com Pablo Neruda, o sigui, sabe narrar su propia obra, no? Oye, de hecho, lo hemos pasado por alto, però és que es enorme, porque aparte de lo de Observador Omnisciente tienes el reparto, Mec, bruja en paro. Sí, ah, mira. Mook o Mook, eh, Mook, como la discoteca de aquí, eh, novia penoso, no, novio penoso de mierda, directamente. Ah, no, no, de Mec, perdona. De mierda, de mierda, total, total. Se confirma en este cómodo. Hubo gente de bien. Werewolf, el que has presentado algo, Werewolf Jones, ID intenso. Es súper intenso. Diesel y Jackson, niños despreciables. Moco, hombre del saco trans. Mike, mago pasivo. Ian, oso apestoso. Drácula Jr., filósofo de Baratillo. Amélie, drogadicta madura. I Valéria, mujer europea. Ah, mira. Mujer europea, sí, aquest personatge, surt més a davant. ¿Lo de europeo es un insulto o qué? Porque veo que todo, todo se movía un poco en esa dirección. Hi ha moments que diuen coses sobre els europeus, sí, sí, sí. Però és molt, és acollonant. Jo, de veritat, que us ho recomano molt. Y veo que todos en color, salvo uno que he visto al principio. Sí, n'hi ha alguns que encara eren tires més passades per... Fa mescles, fa mescles. Hi ha comis que els veureu que és més una tinta molt simple, sense massa color. Hi ha que últimament... Exacte, això que... Sí, sí, sí. Aquest és japonès, tio. Sí, la portada... Sí, és una d'aquestes que us he comentat. High Satan. Hell Satan. High Satan. Això em recorda a algú també que vas portar, eh? M'acaba un nen. Home. Doncs Simon Hanselman. Sí, i ara què? Ens anem cap a l'altra banda. Cap uns altres bojos, però no tant, no tant passat per drogues. Exacte. Cinema. Ay, esa musiquita. Seguimos, seguimos, seguimos con cine i empezamos aquesta secció, segona del programa i última, sorprendent, que parece hecha a medida. Ja ho dicíem en la presentació inicial, que està clar que és al revés, que hem amoldat de algun modo el programa a aquesta gran película que, ademà, ofrece temas como... Empanada. ...como para llevárselo a Hanselman a Tazmania. Estem de remolc, teu. No, no, no. Vinga, vinga, vinga. Vinga, vinga. Vinga, vinga. Vinga, vinga, vinga. Vinga, vinga. Vinga, vinga, vinga. ¿Cuántas vegades no escullo un programa a la contra? Senza fa spoils, pero yo sé... Llevará un moment que pasará como a la peli que portes. Que yo diré... No, qué cabronazo. Hasta quieren abandonar, ya lo he dicho, ya lo he dicho en la agenda, en la editorial, me quieren abandonar. En fin, vamos a centrarnos en esta película que, como decíamos, es claramente una película que es que le va de lujo a esta empanada porque hay amistad tóxica, ¿no? Aún no nos hemos puesto de acuerdo si va a ser amistad tóxica o alma en pena o almas en pena la temática de este programa, pero es que las dos conjugan muy bien y tanto amistad tóxica como almas en pena, son dos elementos o dos realidades que aparecen y de hecho sobran en la película hasta la enésima potencia. Pero es que también hay una mirada muy, muy admirable, ¿no? Sobre esta Irlanda insular, al menos para mí era muy desconocida, ¿no? Y rural, sobre todo, una Irlanda rural y ya si dejamos volar la imaginación y si leemos algunos de los detalles de las películas, de la película, hostia, casi una alegoría, ¿no? A la guerra civil irlandesa. Pero a mí lo que realmente me ha impresionado y no sé si tanto a ti, Paul, es la manera en la que al final retratan nuestra fragilidad humana, ¿no? La película, aparentemente con un argumento súper nimio, tontísimo, hay después un retrato de la fragilidad humana que sobre todo alcanza la maestría cuando esa fragilidad humana se entiende como resultado de una fragilidad social, ¿no? O sea, al final dependemos, aunque no queramos, y paradójicamente, de este teatro de lo social en el que vivimos y cómo ese teatro de lo social en el que vivimos muchas veces, ¿no? Va a determinar nuestra propia identidad y esto yo creo que es, suena muy profundo pero es claramente lo que, lo que, lo que nos queda, el pozo que realmente deja la película aparte de unas cuantas risas porque para mí, si no lo he dicho aún, peliculón, peliculón. Estoy hablando de Almas en Pena de Inishering o, como he dicho antes también, The Banshees of Inishering, la última película de Martin McDonagh, un director que, de hecho, es un tío súper conocido como director pero solo tiene cuatro pelis, cuando lo piensas, McDonagh ya la llegó entropetando, de hecho, claro, es un director de teatro muy conocido, pero es que todas, o sea, todas sus películas que después, si hay tiempo las comentaremos, todas sus películas han dado mucho que hablar, y ahora llega con esta cuarta, cuarto largometraje, que bueno, si volvemos un poquitito al título, porque ya volveremos sobre el director, ¿qué nos está contando? Almas en Pena, vale, pero realmente lo que tenemos son personajes de carne y huesos, no hay ningún espíritu que se pierda por ahí, bueno, aunque hay un personaje que parece más del más allá, pero está claro que estas Almas en Pena pues viven en Inishering, que no deja de ser una isla irlandesa como ya he apuntado antes. El título original ya deja más dudas, ¿qué es esto de Banshees? The Banshees of Inishering. Aquí, mira, hay que justificar la libertad creativa de los dobladores y traductores españoles porque no era fácil meterse en el folclore irlandés y salir bien, y de hecho, yo creo que lo han conseguido, ¿no? porque al final os cuento que es una Banshees, no deja de ser parte de este folclore irlandés, es un espíritu femenino que según una leyenda, ¿no?, se aparece a las personas, a los locales de la isla para anunciar con llantos, con gritos, ¿no?, de una manera muy dramática la muerte de un pariente cercano. ¿Y hay algo? ¿Y hay algo? Bueno, está claro, sí, si no vamos a descubrir más, no hagamos spoilers, pero está claro que ahí hay una idea también de una presencia mortuoria, ¿no?, que tiene que llegar o que quizás nos sorprende y llega, ¿no? Y que potser t'has d'amagar d'aquest personatge cuando el veus. Totalmente, totalmente. El tema es que, ya sea de Banshees o sea Almas en Pena, como decía, es una película que ofrece una mirada acojonante de la realidad irlandesa, pero ya os digo que para construir esa idea de teatralidad, ¿no?, para que en ningún momento perdamos sobre, ¿no?, la mirada sobre una realidad que sí, que es ficcional y que en el fondo es muy teatral de la cual se puede obtener una gran verdad, es el hecho que para poder narrarlo pues ya directamente te crea una isla de ficción. Inishering no existe, ¿no? Lo que pasa que Inishering sí que la imaginó y la perfiló de una manera brillantísima Marty McDonough porque, para empezar, ¿no?, tira de islas que sí que existen en Irlanda. La imaginó él, eso sí, Inishering en la costa oeste de Irlanda y para ello tiró de dos islas muy conocidas, Inishmore o Inishmore, ¿no?, como sería en gaélico y que es la mayor de las islas de Arán y Aquil o Achil, ¿no?, que es la isla más grande de Irlanda. En el fondo entre estas dos islas tienes unos 150 kilómetros de distancia y mientras que Inishmore, donde se han rodado bastantes películas, de hecho, en Inishmore ya, ¿no?, se rodó Hombres de Arán que es un documental súper conocido, uno de los primeros documentales de estos documentales pioneros de Flaherty, ¿ah?, de Flaherty que se llama Hombres de Arán del año 1934. Pero bueno, Inishmore, aunque haya dado fruto a otras películas y documentales, en el fondo es una isla, no sé, o sea, es como 31 kilómetros cuadrados de isla cubierta de piedra caliza y sí, mucho monumento y sitios históricos, pero no deja de ser un espacio como relativamente árido, ¿no? En cambio, Achil es un terreno montañoso rodeado de imponentes acantilados, ¿no? Hay 128 kilómetros, mucho mayor la isla, y 128 kilómetros de costa, y ahí sí que hay claras, protegidas por rocas, y son posas extensiones de arena, es mucho más rica, ¿no? Y esta doble realidad geográfica, lo que le permite a Martin McDonough es construir una realidad única para la isla de Inishering, pero que conjuga muy bien con los saltos emocionales y los cambios constantes de nuestros personajes, ¿no? Porque al final queda clarísimo, la isla es en sí una proyección de las emociones de estos tíos, y estos tíos son como son debido a que viven en una isla apartada del mundo en el ruido, ¿no? Así que yo creo que este diálogo, un diálogo metafórico que hay entre el espacio y los personajes es otra de las grandes aciertas de McDonough. De hecho, McDonough siempre hace esto, ¿no? Sí, a més, es l'aïllament, ¿no? O sigui, una isla es estar rodejada de la nava, ¿no? Aislado, exacto. Però sí, sí, ho fa molts cops, de fet, jo que recordo de les seves películes en un context. A partir d'aquí es desenvolupa. Se nota que es un director de teatro que en el fondo ha hecho carrera principalmente, ¿no?, como dramaturgo y que evidentemente ya en el cine como guionista también y director acaba, ¿no? Hay un diálogo muy claro entre... De hecho, el otro día leía que esta película en el fondo no conjugaría como trilogía con ninguna de sus largometrajes pero sí con dos obras de teatro que tiene. Sí, de fet no es dibuixiuna, algo así. De hecho, creo que Inixering es un recurso que él tiene y que aparece, mira, si las estoy buscando, tiene dos. Una que se llama The Cripple of Inixering que fue una obra de 1996 y el otro El lugarteniente de Inishmore. En este caso sí que tira de la isla, una de las islas originales de las que parte, ¿no? Que esta ya es del nuevo milenio. En el fondo sí, podríamos concebir esta almas en pena de Inixering, ¿no? Como la trilogía pero claro, en este caso en el cine, en el cine. A mí Martin McDonough me alucina y aquí, hosti, realmente yo, considero que ha ido a más, ¿no? Es decir, si las tres películas anteriores eran películas a tener en cuenta, almas en pena es... O sea, cuesta, ¿no? Decir en el siglo XXI cuando hablas de tu presente es una obra maestra, necesitas tiempo, necesitas perspectiva y entonces, por lo tanto, yo soy... Es decir, me flipa, me alucina la película pero digo, bueno, vamos a ver en retrospectiva cómo la recuerdo. Pero a mí es curioso porque justamente en esta película es la, no voy a decir más petita, pero es la más simplista cuando ha contingut. Totalmente cierto. Porque es verdad, es como un... ¿no? Es como... es muy buena pero a la hora... Pero es muy simple. Sí, yo también te digo... Es muy simple el punto de partida argumental que no su maestría, ¿no? Yo de momento, de momento, em quedo en tres anuncios, l'anterior, porque sí que me va agradar mucho, pero esta, yo creo que a día que pasa o semana que pasa te va agradar más, ¿no? Vaig trobando cosas de decir, hostia, mira, eso... A ver si te descubro alguna cosa más porque es lo que tú dices, parte de un argumento muy sencillo, ¿no? De hecho, de qué narices va la película, que el espacio ya lo tenemos muy claro pero de qué narices va porque, como comenta Paul, es realmente parte de la nada, ¿no? Aquí tenemos dos personajes, dos personajes protagonistas que viven en esta isla y que lo hacen, además, a principio del siglo XX. Tienen el... Como, de hecho, 1920. Tienen de telón de fondo la guerra civil irlandesa e imaginar si están aislados del mundo que esa guerra civil la ven o la escuchan a través de bombardeos que nunca llegan a su propia isla. Es decir, están hasta fuera de la propia guerra que la guerra te pilla donde te pilla, no nos vamos a engañar, ¿no? Y es la relación de estos dos amigos que se da a entender tal como empieza la película que tienen una gran amistad y llevan toda la vida siendo amigos uno más mayor que el otro o más mayor y, por lo tanto, más profundo, más sensible, otro más simplón, ¿no? Incluso a veces parece que se presente como un tipo un poco estúpido pero no, es simplemente ese buen tipo del que hablábamos un poco en la editorial. Y estos dos amigos que suelen tener sus jornadas las vorales y se encuentran siempre en el bar de la isla un bar que nadie se lo imagine como una tabela irlandesa a la usanza sino que nos vieron con una casa de piedra, ¿no? Que de hecho han construido todo lo que vemos en la isla a nivel de espacios interiores han sido construidos en esas islas que os he nombrado. Han sido construidos y evidentemente con unos permisos que han costado muchísimo y que estaba tan claro que iban a construir como a destruir. No podían marcharse de la isla sin dejarla tal cual la encontraron. Ha habido una investigación muy potente y hay una verosimilitud en todos los espacios que vemos. Nos llegamos a creer que realmente uno de los personajes vive frente al mar en esta casita. El bar es evidentemente una estructura de piedra donde se hartan a beber guines y de tanto en cuanto sacan los violines y empiezan con la música folclórica. Pero realmente McDonald's ha sabido dotar de verosimilitud a un espacio que parte de la nada. Pero volvemos al argumento. Estos dos amigos tan amigos de repente dejan de serlo. Pero dejan de serlo por voluntad de uno. Por voluntad de uno que ha decidido el mayor... Bueno, sí. Udechan porque es una cosa de dos como una pareja. Si lo deja uno obviamente... Tiene mucho de relación emocional, de relación de pareja. Sí, porque ya hay mucha relación para ella. La fe es... Un día para el otro. Uno llega y le dice... No, no, no. No, no. A principio no le dice pero al final se lo tiene que acabar diciendo porque el otro está pesado. Pero al principio es el ghosting. Ghosting total. No existes para mí. ¿No? No te respondo al mensaje que me has mandado por WhatsApp. Pero en este caso no te respondo al día en el que picas a mi puerta como siempre para ir a la taberna directamente sudo de responder. Sí, sí, sí. Y evidentemente como tú dices al final el otro que no entiende qué narices pasa lo interpela de manera más agresiva y el otro le acaba reconociendo I don't like you anymore. Ya no me gustas. Ya no me agradas. Claro, sorprendente. Esto sí que se puede incluso entender más en una relación de amor que en una relación de amistad pero así es. Y claro, a partir de aquí con este argumento tan estúpido empieza la gran batalla. ¿La batalla por qué? Porque uno tiene muy claro que no quiere seguir lidiando con esa amistad mientras el otro no entiende y no quiere aceptar. Y esto evidentemente conecta mucho con cualquier relación de pareja. ¿no? Uno le amenaza incluso le amenaza incluso precisamente para conseguir que se largue con el hecho de cortarse uno a uno los dedos de la mano. Es decir, tiene que tomar decisiones muy drásticas para que en este caso el que es más el protagonista del que ha sido dejado entienda que no hay marcha atrás. amb la graujant de que es violinista. Exacto. Muy importante que hagas este matiz. Que no voy a decir que, bueno, si está allá els dits guapos no pasa nada pero es que es violinista. No es que sea un onanista de práctica diaria y vaya a quedarse jodido. No, no. Es que encima es un músico. De hecho, si quiere más tiempo si quiere romper la amistad es porque quiere dedicarse al mundo de la profundidad de la reflexión del arte en este caso de la música tocando su violín que de hecho lo hace y mucho en el bar mientras el que ha sido dejado mira desde la distancia con tristeza. El abandonado. Es que aquí també entra el patatisme. Els dos son... O sigui, tothom que surt a la pel·lícula en més o menys greu són patètics però, òbviament, el protagonista no sé si ho has dit que és el Colin Farrell però el protagonista el protagonista per dir-ho així el tontito per dir-ho molt... El joven simplón. El joven simplón òbviament és el més perjudicat no només a la decisió òbviament però també amb aquesta forma de ser i de fer tan... No sé si naïf però tan idiotitzada, no? Am I'm a nice guy! Am I'm a nice guy! De hecho, Paul, vamos a dar paso al tráiler que ve... Ya has comentado, ¿no? Es Colin Farrell y Brendan Glesson que seguro que lo reconocéis de otra película de Martin McDonough que en este caso es Perdidos en Brujas pero vamos a ponerles no solo su rostro sino su espacio en Iniciarine y sus conflictos. Colin Sonny Larry Didn't you know he used to be the best of friends? We're still the best of friends. No, you're not. Who says we're not? Sit somewhere else. Now, if I've done something to you, just tell me what I've done to you. What you didn't do happen to me. I just don't like you no more. You liked me yesterday. Why does he not want to be friends with you no more? What is he, 12? What the hell's going on with you and me feckin' brother? He's done, Siobhan. But he's always been done. The other night, two hours, you spent talking to me about the things you found in your little donkey shite that day. Well, it wasn't me little donkey shite, it was me pony shite which shows how much you were listening. If you don't stop talking to me... Colin! And if you don't stop bothering me, I have a set of shearers at home, and each time you bother me from this day on, I'll take those shears, and I'll take one of my fingers off with them, and I'll give that finger to you until I have no fingers left. Does this make things clearer to you? Not really, no. Starting from now. But shush like, you know, shush like. Yeah, I shush like. Brutal. O sea, a ver, hay muchas cosas a comentar al respecto, ¿no? Por un lado, por lo general, suele ser el abandonado, ¿no? El que pone chantajes emocionales de por medio y con cierta agresividad. Si me dejas, me mato, si me dejas, tal, si me dejas... Aquí es al revés. Si no me dejas tranquilo, me cortaré dos dedos. Als anys 20, a la Irlanda Profunda, les hordes d'allunyament eren dits llans. No había visto el tráiler y trobo que se explica molt. Masa. Masa, masa. Bueno, a ver, el punto de partida está en nimio. Yo estaba a fer allò, ay, ay, ay, que no sé si explica no sé qué. No, pero francamente, Paul, el punto de partida está en nimio que lo sé. Creadores de tráiler se ven obligados a tener que contar un poco más. Pero aún así, aún así, a pesar de tener esta sensación de crónica de una muerte anunciada, que un poco ya viene apuntado, ¿no? Por ese título de Banshees, ¿no? En el fondo, y por ese personaje que hemos escuchado al principio del tráiler que es maravilloso, que tiene este punto casi de realidad shakespeariana, ¿no? Bueno, me recuerda un poco a las brujas de Hamlet. Lo comentábamos con Carlas, precisamente, que él fue el que más de Macbeth, ¿no? Porque en el fondo, el personaje adulto, bueno, adulto, el más mayor de los dos, el que ha decidido romper la relación, que es Brendan Glesson, él tiene un triple nombre, se llama Colm Sonny Larry, ¿no? Parece que está hablando de una triple realidad, de una triple realidad que esto apela mucho a la parte shakespeariana, aunque paradójicamente, ya hemos nombrado a Martin McDonnell como director de teatro, pero que quede claro que él siempre ha dicho que tanto Shakespeare como Shekhov le parecían directores, dramaturgos aburridos, y que él se había inspirado más en un tipo de teatro de lo real, ¿no? Del presente, e incluso hablaba de tipos como Tarantino que realmente le habían influenciado muchísimo, y algo entiendes, porque, hostia, Seven Psicopatas, que es su segunda película, tiene algo, ¿no? De Tarantino, ¿no? Bueno, y también, y en esta última película, hay mucho de, incluso, de teatro de l'absurd, porque hay muchos diálegs que son sonadísimos, o sea, hay bromes absurdas, directamente, él ha sido muy criticado siempre por sus diálogos, ¿no? Es decir, por esta, está claro que, insisto, él nunca pretende hacer, es decir, la isla es muy verosímil en su puesta en escena, pero sus historias nunca pretenden ser historias realistas, ¿no? Que podían perfectamente encajar en un documental al uso, no, todo lo contrario, ¿no? Pero él siempre defendía sus diálogos como una herramienta realista, como una manera reducida, ¿no? Y totalmente resumida de captar la intensidad y las emociones de muchos de nuestros diálogos corrientes, ¿no? Evidentemente, enviando el diálogo más funcional y yendo allí a la herida. Y, hosti, a mí la película me entra muy bien, me entra también como si estuviera continuamente viendo algo con lo que puedo empatizar todo y el delirio, porque claramente es un viaje desde la paz a más aparente. Algo también que me parece un acierto de la peli es que él parte ya con una amistad que se va a romper, no nos ponen antecedentes, porque donde nos hubiera puesto un antecedente y si hubiéramos vivido esa amistad, nuestra perspectiva ya sería muy distinta. Nosotros entramos un poco como el propio Colin Farrell, como el propio protagonista, al cual lo abandonan en los primeros minutos de película y su incredulidad navega continuamente hasta ir alcanzando realidades iracundas, ¿no? Que ya te das cuenta que no hay marcha atrás y un poco nosotros estamos en las mismas porque el guión y la puesta en escena es abismal, o sea, es acojonante, pero porque Colin Farrell cada vez más es un tío a tener en cuenta, bueno, siempre lo ha sido, ¿no? Pero sobre todo con estos personajes en una edad más madura que es que la aborda, ¿no? Colin Farrell, de hecho, ha ganado la Copa Volpi en la Mostra de Venecia por su papel en Almas en Pena, ha ganado el Globo de Oro y mucha gente apuesta por él como los Oscars. Pero claro, está el de la ballena, está el de Wade, que todos los cambios físicos ya saben que siempre son muy aplaudidos en los Oscars, ¿no? Brendan Fraser, que ahora no recordaba exactamente su nombre, sí, sí, el de la ballena de el director es el de P, ¿no? El de Wrecking for the Dream y Aronofsky, Aronofsky, sí, sí, exacto. Bueno, es que de hecho, mira, y ahora que estamos hablando un poquitito de premios, hay nueve nominaciones a los Oscars de esta película incluyendo no solo el posible premio a Colin Farrell como mejor actor sino mejor película, mejor dirección, y mejor guión original, se llevó cuatro BAFTA, también la mejor película británica, tres globos de oro se ha llevado ya, película, comedia y actor, ¿no? Actor de comedia y guión y en el Festival de Benicio como ya he dicho, actor, pero también guión y esto es algo que a mí me, es decir, no voy a decir que el guión no me parezca alucinante, pero si algo me parece magistral en la película es la dirección, es como partiendo de una realidad tan mínima, tú vas construyendo a fuego lento, algo, ¿no? que va encrechendo y que es esa sensación de incomodidad por mucho que contínuamente estemos abocados a ese paisaje, ¿no? con tanta expresión y con tanta belleza, pero es que ahí está el contrapunto, ¿no? Realmente es un muy buen director, o sea, es nota que es el propio texto y que él hace y desfá, pero sí que es verdad que en una otra dirección hagués sido muy aburrido, porque es una historia sinceramente muy aburrida. No tendrías historia, no tendrías película, el punto de partida, tú sí llegeixes el guión, seguramente, et pot agradar o no, pero, hòstia, es, bueno, es a vegades com aquestes obres de teatre que passen totes en un único espai, el que pasa que aquí hi ha el bar, hi ha la casa d'un i la casa d'altre i poc més, és molt teatral. Sí, pero qué magia en cada espai, en cada esquina. Jo crec que aquesta, la magia, és la de la dirección. Esa bifurcación de caminos que leí que también era una creación porque el camino que ellos crearon, crearon un camino que iba directamente a un acantilado y que no existía, pero para hablar de una bifurcación, de una ruptura de caminos, es decir, al final son detalles que pasan totalmente desapercibidos, sí, una bifurcación, pero hay una carga emocional y una carga de significado en todas las decisiones que él va tomando, ¿no? Y de hecho, ¿por qué es tan potente? Porque te pasas un buen rato y te diviertes con el delirio de dos tipos que no saben parar, hay algo también de un retrato de la masculinidad muy potente, sin necesidad, sí, hay un personaje femenino que es ejemplar, es ejemplar, pero que no, tampoco es una película que necesite de nuevo incidir en los topicazos del momento, ¿no? En los tópicos que tenemos en el siglo XXI, bueno, en este momento del siglo XXI, no, sabe volver a discursar sobre el género simplemente con la descripción y el retrato que hace de una masculinidad que no solo es una amistad tóxica, también hay cierta masculinidad tóxica porque los recursos que se toman para hacer entender al otro, ¿no? Las decisiones que se han tomado pues no pasan por un consenso. Y yo la tengo más, ¿no? Yo la tengo más gorda, pero ¿por qué es tan potente? Pues por como os decía y vamos a ir acabando, hosti, hay una alegoría claramente a la guerra, ¿no? Y de hecho, por si no ha quedado claro con los bombardeos que se ven siempre al otro lado, ¿no? del océano, siempre que estamos continuamente viviendo hay un momento donde ya directamente un policía lo verbaliza, ¿no? Y dice, hostia, antes era más fácil contra los ingleses, ahora ya no me aclaro. Porque está hablando de la guerra civil irlandesa que acabó derivando en esta gran ruptura que existe en la isla, ¿no? En la isla principal teniendo un norte de Irlanda que forma parte del Reino Unido mientras que Irlanda es un país aparte, ¿no? Es decir, esto daría para otro programa, nos iríamos al ira, de hecho, es momento de ira, es momento de ira en ambos significados, ¿no? Es decir, hay un retrato sobre nuestra propia historia, pero en este caso la suya, hay también una suerte de espejo para el espectador, ¿no? Donde tú a ti mismo te analizas como ser humano y como hombre, ¿no? En este caso, e intentas entender hasta qué punto serías capaz de aceptar decisiones tan drásticas, ¿no? Por parte de otros. I tu mateix com a espectador fluctues en personatges, és a dir, hi ha moments que li donaries una bufetada al protagonista però després dius, ostras, el que està passant aquí per lo que està passant i et centres en un altre com el doler, no el doler, però vull dir, aquí no salva ningú, però alhora en tots els personatges t'identifiques mínimament, ¿no? És molt interessant. No hay un humano que se salve. No, no, no. Y está bien estos pequeños matices que hace sobre la idea de cómo utilizamos nuestro tiempo, ¿no? Algo que aprendimos de nuevo a pensar y a entender a través de la pandemia, ¿no? Pero que era algo evidentemente implícito en una realidad insular. Bueno, i conceptes com no només felicitat, o sigui, arribar a la felicitat sinó arribar, que no vol dir el mateix, arribar a estar ple, és a dir, a ser algú, a voler ser algú, a voler fer coses que no sempre vol dir ser feliç, sinó és intentar deixar empremta. Esto es tal cual y esto es un discurso que te lo llevas al siglo XXI, de hecho es un discurso del siglo XXI, aunque enmarcado en esta isla a principios del siglo XX, pero es brutal lo que acabas de decir porque es así, ¿no? Hay una idea principal que es yo soy un tío feliz dentro de un contexto de cierta ignorancia, por eso es un tío simplón, y de repente hay un crek en mi vida, de alguna manera también es la mirada ajena que provoca ese crek porque yo me venía reflejando en esta amistad y como esta amistad funcionaba, pues yo era un tipo feliz, de repente hay una decisión al otro lado que de alguna manera rompe mi realidad y yo empiezo a perderme y esto lo hemos vivido, o sea, podemos traer películas más que comedias, dramas románticos que girarán en torno a esto, ¿no? pero hay algo mágico y es que podemos hacer eso mismo descojonándonos. Sí. Es decir, es muy interesante pero sin... me gusta la idea de que me río de algo con lo que a la vez empatizo, es decir, me estoy riendo de algo pero no soy de otro mundo, por mucho que sea Irlanda y que sean los años 20, no, del siglo pasado, no, realmente sabemos que ese delirio es un delirio que compartimos, que ese patetismo es un patetismo que compartimos todos, ¿no? No, es como cuando se traduce cosas en sátira, ¿no? Que es al final una identificació de la realidad a partir de l'humor pero sobretot y es también como se está identificando como se está veniendo en esta película que es, en parte, humor negra. Humor negra que lo hemos comentado molts cops que es esta forma de identificar problemes actuals pero enfotendnos, claro, a vegades pues fa mal pero yo creo que... A mí lo que has traído con Simon Hanselman, ¿no? En el fondo. Un poco con eso pero sí, sí. Oye, y para acabar, dos anécdotes así rápidas. Una, estando en un entorno tan rural, ¿no? Y trabajando con tantos animales porque eso es otra de las cuestiones mágicas, ¿no? Los animales, la importancia de los animales en el desenlace del argumento, ¿no? De la propia historia pero hay anécdotas tipo que al Colin Farrell parece que no... Él convive en su propia masía, ¿no? Diríamos que es como una masía con una burra, un perro, un caballo que continuamente... Pero es que pilló por todos, ¿eh? O sea, sí, la burra le dio una patada, es decir... Se merece el Oscar. Se merece el Oscar como si fuera Tom Cruise en Misión Imposible, ¿eh? Este tío ha estado lidiando con niveles de riesgo máximo y otra cosa muy interesante es saber que estos dos tipos en la vida real, el Brendan Gleeson y el Colin Farrell, que entiendo que se conocen a través de la primera película largometraje de Martin McDonough, ya lo hemos comentado, Perdidos en Brujas, que es una peli de culto, estos tipos tienen una amistad alucinante. Ah, se aman con locura. Les he visto, cuando Colin Farrell recibió, ahora no recuerdo cuál de los dos premios que he mencionado, se lo dedicó a Brendan Gleeson. Están continuamente, si ponéis en YouTube sus nombres, han hecho 800, 900, mil entrevistas, se les ve muy a gusto. Entonces, partimos de una realidad que es verídica, ellos son muy amigos. Entiendo que les sirvió también esta película para reflexionar sobre una posible ruptura, pero esa verdad se cuela en la pantalla, ¿no? Y ya para acabar, acabamos con el director. Siéntase con que Dios para acabar eso. No, he dicho dos anécdotas, ahora ya no es anécdota, ahora acabamos de verdad. Ahora acabamos de verdad con Martin McDonough, que yo no lo sabía esto. ¿Sabes que este tío realmente se quedó con su hermano mayor en Londres? Él es de origen irlandés, pero él es nacido y crecido en Inglaterra, ¿no? Y parece ser que sus padres decidieron volver a su tierra cuando él aún tenía 16 años y según cuentan, eso como que le obligó un poco a tener que lidiar con su propia vida ya como un adulto, ¿no? No acabó los estudios y él también vivía de ayudas, pero no las utilizaba para drogarse como en los personajes de tu cómic. Parece ser que ya intentaba hacer pequeños pinitos en la cuestión creativa. Su hermano es guionista, ¿vale? Es guionista y también ha dirigido alguna peli, pero con un poquito menos de éxito que el propio Martin y el día empieza en los 90 y es donde la peta a escribir para teatro, ¿no? Y eso es lo que le permitió evidentemente pasar después al cine que de hecho repite mucho los actores también, un poco como lo que comentábamos en relación al cómic y es que con Brenda Angleson hace el primer cortometraje, cortometraje que se llevó el Oscar. Su primer corto se lleva un Oscar. Su segunda película es Perdidos en bruja que puede que al principio no la petara tanto en taquil, pero es claramente una peli de culto donde vuelve a repetir con Glesson y mete a Colin Farrell. El segundo largometraje Siete psicópatas repite con Colin Farrell y ya mete a Sam Rockwell y a Woody Harrelson. Después, Tres anuncios de las afueras, la gran película que es donde él ya la peta porque gana a Oscar, ¿no? Sí, sí. Y gana ella también, ¿no? Y ella, francés. Ella va a guanyar dos cops seguits que era amb aquesta y Nomadland. Exacto. También comentamos Nomadland, ¿no? Y después de Tres anuncios de las afueras pues ya puede hacer de ir a su tierra, ¿no? Entre comillas, que en este canto es Irlanda y tira en algún momento casi de gaélico, ¿no? Va mezclando los dos idiomas pero si queréis ver una peli en gaélico vamos a esperarnos a la agenda del día, todo híbrido y comentamos alguna película más, ¿no? Pero sobre todo ir a ver esta peli es brutal. Sí, sí, sí. Doncs venga, cap a la agenda. ¿Qué es Kou? Bueno, Ket Kou. Hola, amigo. Hola, ¿qué tal? ¿Qué tal? ¿Dónde estamos aquí? No, mira, hay una película que he visto que se llama Alma se en pena de inicio de inicio. Bueno, ¿qué dices, tío? Tenemos que comentarla. No, va, venga. Bueno, mira, como por descansar la gola, si vols dir algo, tu t'ho tito. Pues mira, comencem, com hem començat el programa que has parlat de còmic, amb un dels grans esdeveniments a nivell centralista. Centralista, Barcelona. No, no, no. Ah, no, local, local. Sí, sí, sí. Estem parlant del 4 i el 5 de març tenim data, o sigui, reserveu, encercleu el calendari que tenim al Graf, que és una de les grans fires d'edició, autodició, de còmic, còmic underground, còmic una mica de tot, però és una de les grans dates per a qui li agradi la novel·la gràfica. I saps on es fa? El nostre estimat... Fabricots. Fabricots. Aquí estaremos firmando. Sí, estaremos firmando. Firmando papeles de salida. Lo que queráis. Dedos, dedos que podremos tirar a las puertas de nuestros amigos. Molt recomanable. ¿Y ara? ¿Cinema? Bueno, si hay más chichilla literaria... No digas, digas. ¿Qué estás buscando? No, no, no, no. Porque son muchas las películas que he visto y, hostia, no sé si recomendar Rumbia Terapia o Rumbia Terapia o Asuntos Familiares. Dos bodrios. No, no. Películas interesantes. Ya que veníamos con el tirón irlandés, he de reconocer, bueno, he de matizar la película es producción inglesa, ¿no? Del Reino Unido, en el fondo, la película que hemos traído hoy, Almas en Pena, la que sí es irlandesa y va también a los Oscars, pero como mejor película internacional es The Quiet Girl. Ah. The Quiet Girl que me pareció un auténtico peliculón. Ópera prima The Column, en este caso, también como uno de los protas de Almas en Pena, The Column Barrett y era prima que también aborda la Irlanda rural, pero en este caso en los años 80 y mientras, hostia, Almas en Pena de Martin McDonough es una peli que te enseña a relativizar, pero también de alguna manera también a asumir nuestras miserias y no generar un odio, pero sí un poco generar un cierto conflicto sobre nuestra propia realidad. The Quiet Girl es todo lo contrario. Hay un drama latente continuo, pero es una peli que enseña a amar, que enseña claramente a amar. Me pareció un película. Que enseña a amar, es de estas frases de Cartel, ¿eh? Sí, sí, sí. Carta de amor al cine, los Fibromal. Es como carta de amor al cine, 40 millones de espectadores en Francia, ¿no? Es como... Es seria, tendría un buen discurso comercial, pero The Quiet Girl ya ves que es una apuesta contraria, porque es una peli que está rodada en caélico, así que eso ya sabes que de comercial tiene muy poco, pero sí es cierto... Bueno, siempre teníamos al carras, como que siempre. Y puede que conforme vaya avanzando el tiempo cada vez tengamos más este tipo de productos pero está claro que The Quiet Girl sí, como tú dices... ¿Y en pelis en Esperanto? Supongo que sí, ¿no? Eso de Orienda fue un programa un día. Ese idioma que triunfó. Vi una peli en galés hace no tanto, que también me pareció curioso. Y en gallego hay dos peliculones en la Berlinale que parece que están dando mucho que hablar también. The Quiet Girl y Irati. Irati. Irati... Bueno, pero hostia, de nuevo lo mismo, una película en vasco. Oh, no, eso sí. Bueno, pero es que de l'Urquijo el que fa últimament ja se'n va, es no del Dardar... Del Medievo, no, además? Sí, sí, sí. Capall Espada, Fantasia... Sí, sí, a veure, realment va ser... Paul Urquijo, que has de nombrar el seu apellido, però... Paul Urquijo. Paul, ah, Paul. Sí, sí. Ell em va al·lucinar, no sé si estarà allà online, però té un curt metratge que es diu Dardar, que va guanyar Sitges i realment és una passada i l'any següent va presentar Irati, no? L'última edició de Sitges va presentar Irati que si no recordo malament va guanyar el premi al públic. També és veritat que se'l va posar molt ràpidament a la butxaca perquè crec que tu estaves, no, a la presentació? Sí. Que van fer el crit aquellà? Com has fet el crit aquest? O sea, és un tio que realmente... Esto no lo voy a hacer porque me va a salir tipo Pedro de nuestra querida amiga, pero no, no. Francamente, Irati, o Paul Urquijo és un tio que se ha abierto camino claramente porque lo que hace lo hace muy bien y además es el único que lo hace a menos que sepamos, ¿no? Bueno, a més, és segona, ¿no? peli, Herimentari, i aquesta? Herimentari i esta. Sí, nada que veré, a mí me comentari, bueno, era el pastorets, pastorets bascos. Pero Irati guay. Oye, i ja más adelante, pero como nosotros no sabemos, sabemos cuando venimos pero no cuando volvemos, el hijo de Florian Seller. Sabéis que Florian Seller también es un dramaturgo, ha hecho cantidad de obras de teatro y con cierto reconocimiento y la petó con El Padre. Ah. El Padre, que era esta película que abordaba el Alzheimer con el Anthony Hopkins que le he dicho que lo ha ganado el Oscar, ¿no? Sí, exacto. Y la Raquel Weiss. No, Raquel Weiss. Sí. Sí. ¿No? No, yo creo que sí. Yo creo que no. La mujer, vamos, es la pareja de otro gran actor que es el Casero 007. ¿Cómo se llama? Va. Pero ella, pero no es la cafada Queen. Bueno, es igual, ya buscarem. Bueno, que lo busquen los espectadores y que nos lo digan. en los comentarios. Venga, por favor, guapetones. Bueno, doncs, el primer programa no sabemos exactamente cuándo será ni qué será ni cómo será ni quién será porque eso también es importante saber qui vindrá al programa si vindrás tú sol. Hòstia puta, tío, Olivia Colman. Olivia Colman, la de Queen. He tenido un... doncs, ens veiem en el següent programa. No, no sé, no nos veremos. Nunca más. Seguramente. Potser passa com a Almas en pena i no ens veiem mai més. Però no os cortéis los dedos, por favor. Exacte. Un besito a todos. Un besito a todos. i un besito a todos. Un besito a todos. Un besito a todos. Un besito a todos. La Justa, el magasín matinal de Ràdio d'Esvern. Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. perquè tot el que passa a Sant Just passa per la Justa. De dilluns a divendres de 10 a 1 en directe a Ràdio d'Esvern. Et penses que a Ràdio d'Esvern et deixem les tardes lliures perquè t'avorreixis? Doncs no. Escolta de dilluns a divendres de 5 a 7 el programa de tardes La Rambla amb entrevistes d'actualitat, tertúlies esbojarrades i seccions variades. Aquí, la gent i les entitats de Sant Just en sou els protagonistes. i recupera tots els podcasts que vulguis a radiodesvern.com o al perfil arroba la Rambla 981 d'Instagram i Twitter. A l'escolta de l'Àdio d'Esvern sintonitza l'Àdio d'Esvern de la Rambla 981 d'Esvern d'Esvern d'Esvern d'Esvern d'Esvern d'Esvern Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! A little boy Oh You Are serious Don't play with my heart It makes me furious Oh but if you want me To love you Then baby I'm a weird Girl you know what I'm weird Tell it like it is Don't be good singing Letting your conscience Be your guide What I know That deep down inside me Oh I believe I believe you love me Forget your foolish pride You know life is too short To have sorrow Yeah Yeah yeah yeah You may be here today And call tomorrow So you might as well Get what you want So go on and leave Baby Go on and leave Tell it like it is I'm nothing to play with it Girl you better find yourself For What I know It's deep down inside me Oh I believe I believe you love me But I'm not Your next call Oh believe me Oh believe me Oh Tell it like it is Oh I love you Oh I love you Oh I love you My dog My dog My dog There is nothing I can do About it Hey yeah Hey yeah Hey yeah Oh tell it like it I don't want to leave I don't want to I don't leave you child Oh believe me Oh believe me Oh I gotta go down Go down Go down Oh tell it like it is Why oh why oh why You won't hurt my heart Girl you know You know You know That I love you That I love you Oh Tell it like it is So long So long So long So long So long So long So long So long So long Oh love me My dog My dog And there is nothing I can do About it Santo Thank you Thank you Radio Nascene A las cuentas Radio Nascene Tu la tabla Con me Non Rien de rien Non Je ne regrette rien Ni le bien Pour ma paix Ni le mal Nous sommes Bien égaux Non Rien de rien Non Je ne regrette rien C'est payé Balayé Oublié Oublié Je me Fous du passé Avec mes souvenirs J'ai allumé le feu Mes chagrins Mes plaisirs Je n'ai plus besoin de Balayer les amours Avec leurs traits Molots Balayés Pour toujours Je repars À zéro Non Rien de rien Non Rien de rien Non Je ne regrette rien Ni le bien Qu'on m'a fait Ni le mal Nous sommes Bien égaux Non Rien de rien Rien de rien Non Je ne regrette rien Car ma vie Car mes joies Aujourd'hui Sakama Rhin de rien Rhin de rien Rhin de rien J'aiaros Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! !