Amor raonat i pop: In the Mood for Love, Scott Pilgrim i Laura Dean (+ reestrenes i agenda)

Música Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença l'empanar punturat, un programa cuinat per Pol Dígder, per Ram Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Avui l'empanada es titula Amor, com qui no vol la cosa. I sé que els meus companys porten coses que s'estimen, que li fan palpitar el coraçó com una patata frita. Però és curiós, eh? La paraula estimar, eh? Sempre m'ha fet bastanta gràcia, la veritat. Perquè en català no diem te amo, ni je tem, ni I love you. No, no, no. Aquí diem t'estimo. Que ve d'estimar, del llatí aestimare o aestumare. O sigui, valorar, assignar un preu, considerar el cost o fins i tot jutjar o opinar. I no ho dic jo, eh? Ho diu el diccionari. I em fa gràcia perquè els catalans ja ho tenim, això. Sempre precavuts, seny i rauxa simultàniament. Intentant ser justos alhora que intentant demostrar passió. Vaja, puta remonetisme en estat pur. Estimar. T'estimo. Ben bé podríem dir, et valoro. O fins i tot, a vegades, un objectivitzant, però sincer, et prefereixo, que també faria el fet. I és que en l'amor, el clàssic, molts entenen que es perd la raó. Que no hi ha un motiu racional per sentir amor, que és superior a nosaltres. Però ah, els catalans, sempre tan intel·ligents, vam decidir dir t'estimo. Com deixar clar que és una decisió contrastada, ben raonada, no pas gratis ni capritxosa. He vist a tota aquesta gent i et situo per davant, per sobre. Et prefereixo. T'estimo. Que quedi clar que m'ho he pensat. Que no és una cosa hormonal ni un ideal. I aquí diria que vist així resulta fred. Com que prové d'un lloc on no hi ha passió ni sentiment. I jo els contesto, ei, que en Hitler va conquistar Polònia per un arribato. Així que no sé si la passió hauria de ser el signe del nostre ideal emocional. En canvi, saber que una cosa ens agrada, que ens l'estimem, perquè després de decidir li hem posat un valor en base a la raó, doncs com que la fa més real, no? No sé. Sempre m'ha fet gràcia la paraula estimar. Perquè adjunta el que per mi és l'idea humanista de la raó i el seny amb l'idea emocional que és l'amor, la passió i la rauxa. Però no ens enganyem, estimar també té una excepció al diccionari que parla de amà. Que sí, també es pot dir en català, però i que no diem amà. Diem, hem decidit dir, t'estimo. En qualsevol cas, avui us parlarem del nostre amor, de la nostra estima, la nostra preferència, cap a la cultura, cap al cinema, cap als còmics i videojocs. Avui us portem una empanada plena d'amor, de veritat. Ai, els catalans, eh? Sempre tan equilibrats. Els catalans hacen coses. Entre l'ordre de l'aventura, no? Entre la incontinència i la repressió. No, aquesta més seny, eh? És molt maco. Però jo m'he quedat amb lo de... És que estic molt... M'he quedat amb el putarramonetisme, putarramonetisme... Putarra? Putarra. Putarra. És putarramonetisme. Les putarra són els pendents que es ponen el gocó. Per fer les fusions. Que no faig broma, que digui... Que era, putarramonetisme, no? Exacte. Ah, però és que ha sonat putarramonetisme. Bueno, això és una putarramonetista, a saber. A mi el que m'ha agradat és que ja és com un discurs de boda començat, d'amor, que del llatí. No és aquest discurs del padrino, del padrino de la boda. T'acabarà molt maco. Aquí, exacte, però aquí la música creava una solemnitat. Qui li metes ara una musiquita? A l'Enie, funcionava igual. Estimà, home. Recorda que ara anem al Manu del Dia i ja saps com ve el canvi de música. Sí, el canvi de música. Recordem, xarxes socials molt ràpid. Estem a YouTube, a Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Sense L, Instagram, Empanada Cultural. I els podcasts els trobareu a Soundcloud i a Anchor. Us recordem, que estem fent la transició a Anchor. Què vols, Adriano? No, no, però que jo me he quedado con la curiosidad. Vosotros que sois más, d'estimar o de amar? Jo de... Que sois más, de pasión o de... Depende de la hora del día. Jo, sí, jo sóc més d'estimar, ho he de dir. Sí, jo sóc més d'estimar, de fer una valoració racional. Bueno, a ver, el futuro está asegurado. La longevidad del amor, con una decisió racional, está asegurada. Y más en confinamiento, que esto... La pasión no funciona en el confinamiento. Nuevo baby boom, eh? Lo que sí que es seguro es que tenen un manú del día, que ens estimaremos. Eso, eso, eso. Ando van. Manú del día. Un cambio de tercio. El amor por la pasta. Sí, es que yo, de hecho, hoy traigo un plato de pasta, de esos de medio kilo de pasta ahí metido, y buena salsita. Os traigo una película que para mí, que ya lo has anticipado, tú, Ferran, es la mejor película de la historia. Es mi gran amada cinematográfica. Pero es que, además, es una peli que trata sobre el amor. Se llama In the Mood for Love, ¿no? El director hong-kongés, Wong Kar-wai. Y tercer motivo para atraerla. Es una peli que se ha reestrenado, esos grandes... Ho vas comentar en un menú de... Exacto, sí, sí. Entonces, cumple ahora su 20 aniversario, y el personal la puede volver a disfrutar en las salas de cine. Pero lo dejamos aquí, que contaremos muchas cosas más. Veig que fem una vista atrás, perquè jo també porto una reestrena, en aquest cas un videojoc que fa temps que es va eliminar de tota la faz de la Tierra i la faz digital, i parlarem de tota la història del còmic, de la película i del videojoc, de Scott Pilgrim, que també... Scott Pilgrim contra el mundo. Su vida i sus cosas, ¿no? Este es el volumen 1 del còmic. Però, realment, aquí sí que estem parlant de les dos pelis preferides, que són muy parecidas. La teva peli preferida i la meva peli preferida. Segur, segur. O sea, habéis traído vuestro juguete preferido, ¿eh? O sea, és un amor cap a les coses pròpies. A ver si no els dejan jugar con ella, va. ¿Y tú qué els portes? Jo li donaré una actualitat, un punt més resen a tot aquest programa d'avui, a Laura Dean me ha volto a dejar, que, ojo, no és Laura Dern, no és la de Twin Peaks, és Laura Dean, como de Dean Martin. Que Laura Dern, si te deja Laura Dern, o sea, primero, que lo has conseguido, y segundo, suicídate si te deja Laura Dern. Curiositat, más que amor, parece desamor, una mica lo que estem portant avui. Sí, de hecho, lo meu és molt amor. Si lo sé, o sí, pero lo que se llama amor es como frustración en el amor. Sí, frustración, exacto. Bueno, per això diem estimar, perquè ho pensem, i llavors... Doncs molt bé, avancem a la primera secció, que és la de Diana. Bueno, pues vamos allá, ¿no? Vamos allá con el amor, con este amor de cine, y qué mejor manera de hacerlo que al son de esta melodía que nos acompaña. No la había oído nunca, esta canción. Igual, encantaría que volviera... Qué barbaridad. Es que destila amor en cada nota que suena. Un amor bello, un amor insistente, ¿no? No sé, pero yo lo que tengo ganas de comprar, yo lo que tengo ganas de comprar Colonia con esta canción. ¿Sí? Bueno, es que evidentemente es una canción que Wong Karbai ha hecho muy famosa. Bueno, os voy a... Os voy a hacer vídeo de inspiración para publicidad. O sea, este tío ha servido de inspiración para la publicidad. Pero que el personal sepa que esta canción tiene su origen en otra película, que no es In the Mood for Love. Evidentemente, si está sonando ahora es porque forma parte de la banda sonora de In the Mood for Love, de Wong Karbai, pero es que fue compuesta por un compositor japonés, Umebayashi Shigeru, y la compuso unos años antes que In the Mood for Love, en los 90, para una peli que se llama Jumeji. De ahí su título, ¿no? Esta canción tan escuchada se llama... Jumanji. Jumeji's Theme. El tema de Jumeji. La dirigió un cineasta, estos de la Nuberu Bagu, ¿no? Vale, vale, vale. ¿Cómo se llama? Suzuki... Seijun Suzuki. Seijun Suzuki. Pero aquí no hablamos de Seijun Suzuki, aquí hablamos de Wong Karbai, porque como habéis dicho, es el hombre que coge esta canción y la catapulta con su película, y evidentemente también los perfumes, todos esos anuncios publicitarios que han estado ahí, la han hecho muy famosa. De hecho, me suena que de los que estamos aquí, quien no ha visto la peli In the Moods for Love... No, yo la he visto, pero yo la vi en su día y no la he vuelto a ver. La quería ver esta semana. En su día, en los 90 de tope. En su día, en 2000. En la peli de año 2000. La vaig ver el 2007 cuando estaba estudiando audiovisual. No, claro, te quería preguntar, ¿te sonaba esta canción aunque no hayas visto la película? Yo creo que todo el mundo. Yo vaig ver la película, no he recordado la cançó y cuando la comences a sentir, porque habría sido el 2007-2008 que va a comenzar a ver anuncios a saco y en esta cançó se utilizaba a todos. Pues es por considerar un... ¿Quitarían derechos o algo, no? Diría, venga. No, es un vals. Es un vals, ¿no? No, no, es claramente un vals. Auschwitz, ¿eh? Bueno. El vals de Auschwitz. O sea, judío... El vals de la muerte. Es una canción que resulta evidente que podría estar sonando y es tan agradable al oído, aunque más es esta tristeza que podría estar hasta mañana. Y haría de cada imagen o de cada película algo muy disfrutable. Pero es que además en In the Moods for Love tiene un papel más bien narrativo. Tiene un papel narrativo muy importante en la película porque quedaros con el solo de violín que parece sonar libre, que se enreda, al margen de una base rítmica que es repetitiva, que es insistente y que nos habla claramente de eso, ¿no? De un amor, un amor caótico enfrentado a la severidad del tiempo que nunca cesa. Que nunca cesa, ¿ves? Y continúa. Y puedes crear un loop de siete días seguidos, ¿no? De hecho, está puesto el loop. Ya es la segunda vez que empieza. Sí? Bueno, pues vamos a continuar porque está claro que Jumeji's Theme en manos de Wong Kar Wai no solo evoca sino que construye y deconstruye. Lo veremos más adelante. ¿Y qué es lo que deconstruye? Pues la historia de amor protagonista o la memoria de esa historia de amor. ¿Y cuál es esa historia? Pues es la historia de Zhu Li Sen y Mr. Cho, estos dos protagonistas de la película que son a su vez dos vecinos en el Hong Kong de los años 60. Vamos entrando. Y estos dos vecinos se mudan a vivir el mismo día y a la misma hora en dos casas de huéspedes que son diferentes, dos pensiones típicas de la época, podrían ser del Raval también, pero que están en el... Sí, de hecho, no me digáis que no hay una decadencia en los espacios que recorren. Lo que no sé es si hay tanta elegancia en el Raval. No en los personajes, pero hablo de la arquitectura del espacio, ¿no? Es muy humilde, ellos van de icónico puro, pero el espacio es humilde. Sí, sí. Llegamos, llegamos al tema, ¿vale? Porque estos dos señores, o señor y señor, Zulisen y Mr. Chow, no llegan solos. Todo nos hace pensar que sí, porque continuamente se están relacionando y no vemos a sus respectivas parejas, a sus respectivos matrimonios, pero es que llegan con ellos. ¿Qué pasa aquí? Pues que la profesión, la aparente profesión de estas respectivas parejas, de sendas parejas, y algún problemilla más que luego descubriremos, acaba provocando que, pues que ellos dos, Zulisen y Mr. Chow, pasen mucho más tiempo juntos que con sus parejas. Y ya sabéis lo que suele pasar con el roce, ¿no? Que además, como decíamos, resulta inevitable en estos angostos espacios que continuamente ocupan y que Christopher Doyle, el fotógrafo de Wong Karwai, se encarga de filmar con majestuosidad. Siempre hay una idea de marco dentro del marco, de espacio dentro del espacio. Y por lo tanto, no imaginéis unos planos libres y claros, ¿no?, que respiran y que tienen aire alrededor. No, no, no. Son planos siempre en segundos y terceros términos, con primeros términos de objetos. Entre bambalinas. Y aún así, ¿no?, a pesar de ello, entendemos que ese roce es inevitable. El roce hace el cariño y en este caso el amor. La fricción fue lastima. Pero, sí, ya, pero... Pero ya veremos si se consuma o no se consuma, ¿eh? Porque no sabemos si se consuma, al menos en este momento de la sección. Ya lo veremos más tarde. Veremos qué pasa, por qué pasa y cómo pasa. Pero dicho todo esto, pongámosle rostro y cuerpo, ¿no?, a estos dos protagonistas que, como decíais, son pura elegancia y a pesar del entorno decadente de ese Hong Kong de los años 60, estamos ante dos actorazos, dos tíos... Bueno, dos actor y actriz súper talentosos. Estamos hablando de los elegantes Maggie Cheung y Tony Leung. Y si a alguien le parece que no lo son tanto, no sé si os viene ahora a vuestra imaginación, a vuestro pensamiento, a vuestro recuerdo estos dos actores, si alguien piensa que no lo son tanto, que no se preocupen porque en la película lo son y lo son muchísimo, ¿no? Él, periodista de un diario local, de hecho es como el redactor jefe, aparece siempre como un auténtico galán de la época, gomina, cigarrito, traje incluido, de hecho ya veremos que hay una idea de relación con la piedra, esto parece una idea de olla mía, pero no, y ella, por otro lado, secretaria de una empresa de exportación, no puede resultar más hermosa, yo en mi vida he visto a alguien que le quede mejor los quipaos. Aprovechaba que hablabas hermosa la profesión de... Una maravilla, una maravilla estar en comercio y en secretaría, los quipaos son... Sí, yo de hecho iba a venir con un quipao, me quería lucir, estaba entre el traje y el quipao, pero no me queda tan bien, un quipao es simplemente un vestido de estos que a nosotros nos resulta tradicional chino, pero que de hecho representaba la modernidad en China, en Shanghái, en los años 30, 40, empiezan a surgir estos vestidos que son mucho más entallados, que dibujan la figura, que tienen aperturas en la pierna, que tienen escotes, collo mao, sí, yo creo que muchas mujeres se han enamorado... Las transparencias, que es de hombro, los motivos florales que también son muy importantes. Y además lleva no sé cuántos vestidos, es como la Liz Taylor Hong Kong esa, esa es la idea, ¿no? Esa es la idea. Aquí realmente lo que vamos viendo es el paso del tiempo a través del corte y de esos motivos solares de los que hablaba. Pero es que hay un recurso, es un recurso que Wong Kar-Wai y de hecho William Chang, que era el diseñador de producción, utilizan y lo utilizan muy bien y lo utilizan en dos direcciones de manera soberbia. Por un lado nos confunde con esos cambios de vestuario, él no, es más bien hería y herático, pero ella continuamente está cambiando de vestido y los motivos solares y el corte nos hablan de diferentes épocas del año. Claro, empieza a confundirnos a tal nivel que vemos que no hay una continuidad lineal porque no puede ser que en uno sea invierno y en la siguiente toma con un corte de una enseguida veamos que es verano o que es primavera. Es decir, hay una idea de donde el tiempo no es lineal. Y por otro lado, y ya lo había apuntado antes, estos vestuarios o esta manera de enfrentarse a la vida estéticamente nos definen a los personajes. Por un lado lo tenemos a él que es pura piedra. De hecho, hay un plano interesantísimo que hay un paneo con en primer término un muro, un muro desgastado de la calle y hay un paneo y él sale literalmente de la piedra para enfrentarse a ella. Que ella, como decíamos, que tiene siempre motivos florales que nos hablan de ese tiempo confuso pero que nos hablan también de su naturaleza. Hay una idea de enfrentar a la piedra con la naturaleza. Y aquí quizás es una visión un tanto masculina o un tanto propia de Wong Kar Wai pero que sí está hablándonos del punto de vista de ese personaje que revive la memoria de esa posible historia de amor que él se siente como una piedra que no aprovechó sus oportunidades ante la naturaleza. Esta sería como la idea metafórica que navega sobre la película, ¿no? Sí, sense fer spoilers, pero aquel potser té a veure al final aquell de vale, vale, amb la pedra. Això ho agafaré porque tiene un final potentísimo y muy simbólico y que muchas veces te deja despistado en plan ¿qué es lo que he visto? Pero esto lo recuperaremos. Ahora eso sí, yo creo que Jumenge y Steam es una maravilla pero como estamos en el Hong Kong de los años 60 y además estamos en la creación de Wong Kar Wai creo que In the Mood for Love no solo tiene la capacidad de ofrecer unos Jumenge y Steam sino que nos ofrecería otras músicas también muy recordadas, ¿verdad? Así es, boleros, los boleros de Nat King Cole esos boleros en castellano Sí, sí, pero le costaron su reputación jazzística Sí, porque Nat King Cole fue súper criticado Es como Casbang va a vendre Sí, exacto Pero en el fondo Pero no el sea muy bien Pero no el sea muy bien Joder, tío, a mí me encanta De hecho, ese matiz del acento así americano perdoneu, aquesta anécdota va a sortir ya comence Black Music va a sonar el Nat King Cole Sí, exacto Pero no verse una española como Lauren Aiton Ah, vale Pensaba que estaba en el mismo loop De In The Mood For Love ¿Qué pasa? ¿Por qué suenan estos boleros en la película? ¿Por capricho de Wong Karwai? No, él lo que está haciendo es revivir y reescribir no solo una historia de amor sino también la realidad de un Hong Kong de su propia infancia Era una de las músicas preferidas de su madre y poned cuidado de los migrantes filipinos que vivían en la isla que eran en el fondo los encargados de hacer sonar esas músicas Tú y filipinas, ¿eh? Sí, pero es que siempre está por ahí, ¿eh? Pensad que Hong Kong y aquí, pero en plan rápido era en esa época un lugar de bonanza económica Estamos hablando de los cuatro tigres asiáticos, ¿no? O los cuatro tigres del sudeste asiático Singapur, Corea del Sur y Taiwán Y entre ellos ¿Quién destaca? Bueno, más Hong Kong ¿Y quién destacaba? Sobre todo Hong Kong Entonces, ¿qué pasaba? Que había cantidad de migrantes del sudeste asiático que iban a... y que se sumaban un poco a los migrantes chinos que también estaban huyendo allí del Partido Comunista y que creaban en esa isla de Hong Kong una multiculturalidad brutal donde si había un hilo conductor entre todos ellos era la nostalgia Y es ese sentimiento de nostalgia que Hong Kong haya querido reflejar en su película Lo hace con la música evidentemente pero lo hace también con el amor porque la nostalgia es puro amor, señores El amor del migrante a su tierra a una cultura a unos recuerdos y seguramente unos recuerdos distorsionados una memoria que está totalmente dilatada como plastelina en el recuerdo Y todo eso está ahí Está junto al amor de Sully Zen de Mr. Chou el amor a sus respectivas parejas y el amor entre sus respectivas parejas Empezamos con los spoilers Si ellos dos tienen la oportunidad de enamorarse es porque descubren que sus parejas se están entendiendo La manera en la que lo explica es muy sutil y es maravilloso La va a estar en la época aquella película Inconscientes que te has comentado al Tosar y la Leonard Wadley Sí, me la contaste Es muy semblante Ya está, ya se ha copiado ¿Quién se ha copiado? Algún director de aquí Sí, pero que a més va ser cuatro años después y esta es del 2000 aquella película es del 2004 Así que Uy, uy Potser sí, eh Y la ha inspirado Hay una cita muy interesante que se refiere a ese Hong Kong del que estabas hablando y habla de ese Hong Kong como una tierra de nadie Es una cita de Patrick Tam que es Colaborador de O sea, Wong Kar-wai colaboró con Patrick Tam que Patrick Tam es de la primera generación moderna de Hong Kong Wong Kar-wai se le dio la segunda y Patrick Tam habla de ese Hong Kong del que todos lados decía Ha sido tradicionalmente una tierra de nadie geográfica, cultural e incluso espiritual Y está es total, eh Y de hecho en la película queda como en un segundo plano Es decir también es cierto que es una película que puede gustar a cualquier mundo que quiera simplemente pasar el rato ante una posible historia de amor pero que después tiene enterrados otros significados y este significado de un retrato de Hong Kong y sobre todo una nostalgia postcolonial ¿no? Aquí nos perderíamos porque realmente hostia tendríamos que entrar mucho en la historia de Hong Kong pero simplemente recordarle al personal que hasta el año 97 Hong Kong fue una colonia inglesa y eso provocó que la economía también creciera muchísimo y que atrayera otras realidades culturales como la que ya he mencionado de hecho los padres de Wong Kar-wai su ascendencia es de Shanghai por eso los señores que alquilan la casa en el fondo los que llevan los que regentan la casa de huéspedes son en el fondo señores que hablan en el dialecto de Shanghai no está hablando en cantonés que es el idioma que se habla en Hong Kong y esto lo sugiere con este dialecto pero es que lo confirma con el hecho de que la habitación donde se esconden y no queremos descubrir a qué se esconden no mal piensen porque se llevarán una sorpresa en un hotel la habitación del hotel es la número 2046 ¿qué pasa en el año 2046? pues que como Hong Kong dejó de ser inglesa en el 97 por un acuerdo que firmaron les dio 50 años de tránsito para la recuperación de China de esa gran isla y ese potencial económico ¿no? ¿y a dónde nos lleva eso? al 2046 una fecha de fin una fecha fronteriza una fecha de principio y de fin a la vez será el Brexit pero de Hong Kong es el prólogo de Blade Runner sí, es el prólogo es el Blade Runner 2046 de eso la gran queja la gran queja que está ocurriendo ya de los hongkongeses hemos estado aquí viendo imágenes de grandes disturbios es que no se está respetando por parte de China y que China ya está deglutiendo Hong Kong como si fuera el 2047 ya, exacto pero bueno supongo que a estas alturas de la sección queda claro que no estamos ante una película de amor convencional es evidente al ver la película de Wong Kar Wai que él está obsesionado con el tiempo continuamente hay planos detalles de relojes y no solo aquí en todas sus otras películas y con todo aquello que el tiempo nos quita esa es su gran obsesión con las relaciones humanas y las oportunidades perdidas y la memoria la nostalgia como decíamos temas que se repiten continuamente hasta la extenuación en sus películas pero que en The Mood for Love además encuentran su mejor exposición y es que no es para menos estamos hablando de que Wong Kar Wai tardó 15 meses en rodar esta película 15 meses una peli que se podría haber rodado en 3 la mimó hasta tal punto que desesperó a todo su equipo y es que el señor Wong Kar Wai tiene una peculiar manera de rodar ¿verdad que sí Ferran? pues ya lo ven es un proceso muy aburrido esto de escribir y pensar la película todos los detalles de manera anticipada eso es lo que nos dice Wong Kar Wai que además lo dice con a molta barra porque dice yo era escritor antes de empezar a dirigir y claro el proceso de la escritura es otra historia él escribe directamente las imágenes en el set de rodaje y por eso invita a que sus propios actores construyan el guion con él mismo por eso le llevo 15 meses ¿no? a mí me recuerda al Kusturika de Arizona Dream pero es que lo chutaron de Estados Unidos por dirigir así es que si tú estás en un sistema de estudios es la muerte la pesadilla de producción es un tío así es un tío que dice hoy no me siento inspirado hoy no puedo pintar el lienzo también hay algo del Casablanca de Michael Curtis esa idea de que no hay guion este hombre es el sistema de estudio sin guion el Casablanca es más per interferencias de l'estudio aquí es más un tío que tiene una visión que dice es que hoy no me apetece el artista el autor es esa idea del cineasta totalmente artista pero aquí lo fuerte porque él podría ser un pretencioso y acabar con un resultado lamentable pero no es el caso es que In The Mood for Love no podría ser más perfecta más medida da la sensación de que todo esté controlado es un tío que está exacto pero es un tío que está en las antípodas de Kubrick o de Hitchcock que lo tenían todo definido antes de empezar a rodar y aquí no estamos hablando de un poco como un país dos sistemas China y Hong Kong un país dos sistemas hablaríamos de las mismas metas pero diferentes caminos y al final es un tío al que se le acaba queriendo a Wong Kar-wai me parece que me parece que yo siempre sabía que él trabajaba sin un script así que todo es construido de un tío y de un escenario mezclado con el hong Kong mezclado con el hongkongés es la hostia exacto esta es Maggie Chao que parece estar criticándolo y al final entendiéndolo porque es un tío claro se deja querer pero sobre todo porque el resultado de esta película ha sido muy potente casi todas sus películas han tenido rodajes caóticos pero han acabado ofreciendo resultados perfectos o casi perfectos y sobre todo premiados que al final es lo relevante pero está claro que además de por el resultado se le quiere por sus aportaciones y uno entiende al verla que de algún modo ha valido la pena ese tiempo de investigación en el set de rodaje al ver in the mood for love a la hora de construir los diferentes retazos que conforman esta historia de amor entre Suly Zen y Mr. Chou una historia de amor que está en la cabeza de nuestro protagonista como os he dicho antes y además Wong Kar-wai no solo aprovecha la mirada para reconstruir esa posible historia de amor sino la historia del propio Hong Kong que como la misma historia sentimental no está definida y de hecho hay una frase y es una frase del final que lo confirma dice él recuerda esa época pasada como si mirase a través de un cristal cubierto de polvo el pasado es algo que puede ver pero no tocar y todo cuanto ve está borroso y confuso esta frase claramente habla del protagonista que está recordando esta historia de amor y seguramente culpándose de no haber sido más activo y a ver porque joder ¿quién no se enamoraría de Maggie Chou? pero lo que está claro es que él no lo consigue llevar a cabo y también es una frase que habla de Wong Kar-wai que habla de Wong Kar-wai reescribiendo la historia de su vida de un posible amor que él tuvo pero sobre todo de su pasado en Hong Kong y de ahí el carácter tan onírico de las imágenes tan estéticas tan perfectas y muy artificiales lo digo para que el espectador o el oyente que no haya visto la película se haga la idea y son imágenes repetitivas como si intentara entender lo sucedido a partir de la propia reconstrucción visual y sonora porque aquella canción que nos acompañaba al principio la puso un otro cop si es claro podría sonar hasta mañana ese loop pero es que tú me acuerdo que me dijiste la canción que no para de sonar en la película y de hecho al final también es cierto que cuando entra la canción es incluso abrupto porque estamos aún como una sensación costumbrista con una composición de planos muy particular pero no vemos el peso dramático que piensa que como avals que es entra en una tónica malta y entra en un momento en el que apenas ha pasado nada claro pero es una canción que se repite hasta nueve veces y cuando suena suena alrededor de cuatro minutos provoca que las imágenes y el tiempo se ralenticen cuando suena la pantalla se cubre de belleza de alguna manera parece decir la posibilidad del amor entre los protagonistas ahí está ahí está poned atención pero hay algo que nos define la realidad final y es que casi siempre acaba de manera cortada de una manera abrupta anunciando evidentemente un fatal desenlace y si no nos ha quedado claro de nuevo la última vez que suena cómo se rompe cómo se rompe qué acaba sonando cuál es la última canción que acaba sonando en la película y que varía el significado de esta una canción que tiene un drama tan potente la misma belleza pero que parte de las mismas cuerdas por así decirlo de la misma sensación de instrumentos de cuerda para hablarnos de que no de que no pudo ser es como una variación sí y eso que tú me comentabas Paul de la escena final continuamente en la película se cuenta y con esto ya acabaremos continuamente en la película se cuenta que si tú tienes un secreto que no has podido compartir pero quieres sacártelo de encima de alguna manera se decía por una leyenda china que si subías a una montaña muy alta y se lo contabas a un árbol en un agujero o en una piedra y después lo tapabas ese secreto ya formaba parte de la vida y te podrías olvidar y eso en la película se va repitiendo continuamente pero se repite y al final se demuestra porque nuestro protagonista cuando se supone que precisamente está recordando ese amor que no pudo ser posible y está en Angkor Wat en el templo de Camboya que es pura ruina es la ruina del amor eso es una maravilla yo solo lo he visto en fotos es acojonante pues ¿qué hace cuando está allí? se va a una piedra enorme con un agujero que también evidentemente la acción que hace de penetración puede hablarnos de lo sexual ¿qué mete? no, no de hecho hay escenas cortadas hay escenas cortadas donde él mete una flor de cerezo que parece que nos está hablando de los motivos florales de ella pero lo que vemos al final es una raíz la raíz nos habla de lo mismo quizás Bon Carguay tenía miedo de ser demasiado evidente y él ¿qué hace? mete una raíz cuando vemos la imagen de cómo la raíz tapa el agujero de la piedra es inevitable pensar evidentemente de una manera metafórica en esos dos personajes que por fin se han unido por fin se han unido porque él se ha podido deshacer de ese secreto la piedra y la flora una maravilla señores una maravilla hay una novela mira, mira los pelos como como escarpa hay una novela china que dicen que podría haber sido inspiración de Won Karguay para esa película pero evidentemente a nivel de pasajes no la novela así que es Intersection de Liu Yichang que es un novelista cantonés es, es de hecho esos personajes que se cruzan de forma recurrente esos subtítulos que yo he recordado uno de ellos aparece en la novela esa es una novela menor y es lo que hace Won Karguay es aprovechar esa historia porque al final en Won Karguay siempre hay una historia de desencuentros los barcos que se cruzan en la noche nos llevaría muchísimo tiempo aquí ahora a hablar de filmografías y tal porque la de Won Karguay no es que sea muy extensa pero sí es muy compleja pero que el personal que se haya enamorado de la película In The Mood For Love y quiera saber más que sepa que hay una precuela y una secuela 2046 hablamos del número de la habitación pero la segunda parte y el desenlace y solo partiendo de él del personaje de Mister Show es la continuación ya no de esa historia de amor que hemos vivido en In The Mood For Love de las posibles historias de amor después de esta larga sección de noviazgo de Adriano en la película me puedo extender como la canción cortemos cortemos pues entonces pues pues ahora una otra carta de amor que nos está preparada el Pol si esta es una de las tevas pelis preferidas la següent es segur la peli preferida del Pol tan he de dir una cosa que he dit película favorita del Pol pero es sección de videojocs això això és sección de videojocs és la gran excusa és com tu vas portar Kira però no vas parlar dels cómics jo quan vaig posar la de Kavinsky que casi me cuelga del Ventilador bueno pues amb aquesta amb aquesta música tan tan abocadora comencem avui parlem d'amor de l'amor i què millor que fer-ho des d'un còmic una peli i un videojoc que realment com has dit tu Ferran abans és una clara carta d'amor a tot o sigui carta d'amor que m'agrada tant això que dir carta d'amor d'aquesta frase carta molt al cinema als biojocs a la cultura pop que també t'agrada molt Carles a l'humor absurd dels jocs de paraules i òbviament una carta d'amor totalment a la Ramona Flowers aquest personatge és una broma i en el fons no no així que us heu de deixar estar de collonades de work a wire de tota aquesta gent de la raó en la plena perquè esteu a punt de descobrir o de redescobrir una de les millors històries d'amor de l'art juntament segurament amb el duet Jim Pam de The Office no Ferran ostres estem parlant de l'únic i inigualable Scott Pilgrim contra El Mundo We are saxophobom 1, 2, 3, 4 Bueno amb aquesta cançó comencen els crèdits el roll dels crèdits de la peli que més uns crèdits d'aquests que us recordeu d'aquests crèdits comença amb la cara de la noia cridant-ho Scott Pilgrim de l'Edgar Wright sí, sí, sí o sigui separant uns crèdits que a mi em recorden en el sentit de crèdits d'aquests que se't queden com Enter the Void d'aquests crèdits que van passant i dius és que els propis crèdits ja són cinematogràficos total i ja ho has dit tu qui ho dirigeix el senyor Edgar Wright o sigui un director que tenim ja al cap de la trilogia El Cornetto que tenim Hot Fast que aquí es va dir arma fatal tenim Shaun of the Dead que aquí es va dir fombies party i benvenuts al Fin del Mundo les que ha dit són The World's End és el pub les que ha dit són imperdibles espectaculars aquí crec que estem d'acord que Edgar Wright és un director que ens agrada tot i ja s'ha dit empanada que a mi aquesta peli és la que menys em convence la primera és la primera no penseu que l'última així que va fer era Baby Driver que va fer aquella mena musical atracció que m'agrada em vaig quedar una mica decepcionat sincerament no està al nivell de la trilogia del Cornetto que ha dit que la nova peli d'Edgar Wright ja s'ha anunciat que és posterga que l'estrena passa més endavant i el que vam parlar més d'un cop quina llàstima que Edgar Wright no dirigís Ant-Man perquè ell va fer el guió i li van com rebutjar i al final bueno en fi i per què la trilogia del Cornetto això es diu perquè de fet ho van descobrir uns periodistes quan es va estrenar la segona pel·lícula i van dir hòstia sembla que hi hagi sempre aquesta figura del Cornetto literal aquest gelat surt visualment i és el Cornetto que és de tres colores i esperen los tres colores de qui era Kielowski no? lo de la ah vale sí doncs volia fer la paròdia en cotes de los tres colores los tres sabores és la bandera de França exacte rojo i aquí ja ens aniríem a Gaspar Noé però no tenim tant de temps no tenim bueno nois Edgar Wright el sabem que és un tio és el puto gent deia el muntatge això totalment i mira si la setmana passada parlàvem de Matador de Cinco i de com és una obra que és molt difícil d'adaptar en cinema en aquest cas vam portar el còmic i en aquest cas òbviament també portem el còmic que el teniu aquí pel qui estigui mirant la imatge però realment el còmic de Scott Pilgrim realment no és que sigui difícil és que t'ho ve molt donat ja és un còmic que té jo crec que és una espècie de storyboard perquè és un còmic del canadenc Brian Lee O'Malley que per cert quin nom sí sí perquè per cert per qui no ho ha llegit té un altre còmic que es diu Seconds que sí que és aquí hi ha sis tomos a Scott Pilgrim però allò és un únic i Seconds val molt la pena molt la pena és petitet és un que és petitet no hi ha diàleg Seconds sí sí que hi ha diàleg sí sí que hi ha diàleg però us ho recomano totalment però estem parlant que és una obra el punt de partida és aquest còmic és una obra que ja ja té tots aquests components pop ja té tot aquest rotllo que Edgar Wright va saber aprofitar i molt bé ja ho ha dit el faran abans per mi ja no és que estigui al top 3 de pelis de top 3 sinó per mi és la peli amb la que he gaudit més a més estem parlant del triplete d'empanada còmic peli i videojoc és que tu tens el punto british jo tengo ese punto que me voy para Asia casi siempre pero tú i hi ha la banda sonora com la Maggie Sheun com l'acento de la Maggie Sheun no no más en plan punk rock no com más adult material no no però és que estem parlant això o sigui és que això es comenta molts cops de la millor pel·lícula és Tio Noquein Tio Noquein no té videojoc nois us recordo que aquí estem parlant d'un triplete si no sé si és bueno o és malo espero bueno i com és que portem escòmic al dia dels enamorances no que treu que tot Adrià no està destruint la cultura nipona digues però per què portem hòstia és el que dèiem abans explica una gran història d'amor de com aconseguir la dona dels teus somnis aquesta Ramona Flaves dona o home perquè realment hi ha una bisexualitat i hi ha diangueix i no hi ha escocanada és estimar i de com el nostre intrepid protagonista aquest Scott Pilgrim haurà superat totes les adversitats i va ens millor potser parlant en comptes de narrar la sinopsi com a tal llença amb alguna sintonia més afina aquest to de la història consells per aconseguir la teva Ramona Flowers amb Scott Bigler bueno gràcies Ari sempre present és que avui obrim una nova secció youtuber gairebé de com aconseguir la dona dels teus somnis aquí amb Scott Bigler primer de tot un cop heu de veure que quan veieu aquesta persona aquesta Ramona Flowers aquell cor que et batega que et bota i que et comença a fer somiar espert d'aquesta noia l'has de perseguir si va aquí paus ja ni la hòstia deixa ja porque me estoy imaginando que le podría dar consejos bueno la Ramona Flowers és el rotllo alternativo que després a veure és un model i és un model i és muy anime també de fet li diuen com la Pixie Girl és el model és l'arquetip de la Pixie Girl que és la xica alternativa distinta que va a su rotllo i que va super a su rotllo de fet en el còmic en la pel·lícula es veu molt aquest personatge que és molt ei deixa'm saps persona difícil una mica segon consell doncs explica-li als teus amics com et sents segur que agrairà molt les teves pel·lis mentals que et fots allà de oh sí ojalà tinc dos consells de moment tens un altre que no crec que també sigui el cas potser tu Adriano vas ser així que és formar part d'una banda d'ajuda sempre encara que foteu pena jo vaig tocar la bateria que feia pena ah mira jo tocava el baix podríem fer ah però jo pensem que en panada cultural en plac pensava que parlava d'una banda que se dava hòstia se la calle no no no això no això és tuyo ell dava golpes a la bateria una gang sobretot vigilem vigilem els dobles filos no val intentar-ho amb dues a l'hora si aneu per una Ramona Flowers no aneu per una Knives que és aquest altre personatge si intenteu no no no no no no knips knips knips knips knips hòstia aquella poc de negra tenia era més blanca bueno de fet era oriental sí sí sí bueno sobretot si pot ser no t'enrotllis amb la bateria del teu grup i sobretot tampoc la deixis tirada no sé si recordareu que és aquella la Quim no aquella que s'ha anat al pis i un potser el millor dels consells a seguir és derroteu els cert ex-nòvios de la dona dels teus somnis perquè bàsicament va d'això va d'això va d'això i ja ho recomanaria així com a últim consell és una vida extra perquè no t'anirà mai malament ja que aquests set ex-nòvios tenen superpoders és que d'això va d'això va bàsicament és com Pílgrim ha de guanyar aquests set malvats ex-nòvios de la Ramona Flávez per poder arribar a su amor al centre del seu cor tot molt feminista aquest argument bueno de fet aquest per això he portat Laura Dín per a compensar gràcies Carles us recordo que entre aquests ex-nòvios hi ha noies de fet dona igual estem parlant d'aquest concepte és que això és el que no m'agrada Scott Pilgrim aquest concepte de possessió de esto ha pertenecido a X persona i hay que quitarles el poder a esos activos precisament no crec que vagi en aquest camí la Ramona no no no no però ho fa d'una forma sana i divertida bueno sana no sé sana perquè és divertida la peli i perquè ja entres en el joc aquest perquè quizás hay una paròdia como si fuera un arcade hay una paròdia hay una paròdia de sátira de por qué has de pensar en el pasado de tu ser querido para poder llegar a él más que todo porque si no ya me parecería un argumento muy simplista como para que te pudiera enamorar és muy caballeresco esto no no pero os diré una cosa hi ha girs a veure ara no farem espóilers és una peli que ja fa ja fa temps però no faré espóilers però que hi ha moments de molta introspecció hi ha molts moments juga molt en el còmic la pel·lícula és calcada el còmic calcada hi ha escenes que són calcades hi ha molt d'aquest realisme màgic o sigui és una pel·lícula que podríem entrar dins del realisme màgic de com de com funciona l'amor o sigui de com funciona i sobretot el desamor de com funciona bueno per això ho portem avui és que està al mateix nivell d'In The More For Love sí sí l'estiment d'imàgens és aquí no no no però bueno que en definitiva és un còmic barra pel·li barra videojoc que l'amor vamo regnarà per sobre tots els cossos principalment dels ex-nòvios i que per cert ojo a l'elencazo de la pel·li concretament en la pel·li que és Capitán Amèrica Capitana Marvel Superman o sigui estem parlant de tots els actors que han anat interpretant després què vol dir Scott Pilgrim és el guanyador de tot l'universo Marvel i DC juntos és el més pudarós Scott Pilgrim Assemble sí, exacte pero tiene esa forma de película de superhéroes en el mundo que estoy viendo imágenes es molt videojuego esos cortes de montaje tiene un montaje comiquero que lo que va a intentar Angli am Hulk H.I. se aconsegue tiene un montaje de videojuego perquè tot el concept da set minibosses perquè al final son bosses de monstros del Street Fighter y tiene mucho cada cop que derrota algun surten les monedes a l'estilo sònic los peinados que estoy viendo que también tiene ese punto manga ya que ha citat el Hulk Dan Lee però estem en un sector que parla de còmic parla de videojocs però ho fa amb una creativitat jo us diré que és de les pel·lícules a vegades hem comentat aquestes pel·lícules de Ready Player One i totes aquestes pel·lícules que emulen i que recuperen el videojoc el còmic jo us diré que Scott Pilgrim és de llarg la millor adaptació en quant a aquest format això no t'ho puc negar això és increïble a més és una pel·lícula que si no recordo malament són dues hores dues hores dues hores feu estem parlant que és una pel·li frenètica com rodes tot això és una pel·lícula que està plena d'efectes de pantalles partides Esos 15 meses que s'estuvo tu amigo rodando es los tres meses Ojalá Amigo mío Bueno, nois però per què portem 112 minutos Pues mira per què portem una pel·lícula que té més de 10 anys ja, no? Dale, dale Pues per què? Pues perquè l'excusa tot plegat és que reestrenen aquest joc aquest videojoc Penseu que és un videojoc que inclús he arribat a llegir clar, jo a aquesta època no me'n recordava però que va sortir uns mesos abans de l'estrena de pel·l però re, uns mesos Sí, era un tallin del còmic per commocionar la pel·li era una cosa estranya Tot parteix d'un còmic que és molt especial això en quant a la forma de construcció Penseu que un còmic que tingui tot el llenguatge entre cometes cinematogràfic que té la pel·lícula La pel·lícula us diré una cosa li dóna mil voltes al còmic A mi el còmic m'agrada És que és obra de culte però és la pel·lícula com Edgar Wright adapta el còmic ara, que si us agrada la pel·li o us interessa la pel·li els còmics ho flipareu És que he alucinat perquè no sé por qué me había hecho expectativas de ver un còmic en color Ah, bueno ja va ser un color Sí, sí ja va ser un color Jo el que tinc Que puede elegir Más que todo porque las imágenes de los fotogramas que estoy viendo aquí de la pel·lícula són no en todos los casos però muy coloridos A veure, de fet el videojoc ja que estem parlant d'això es basa molt més potser en el còmic que en la pel·lícula Sí, a veure la pel·lícula com que van sortir de la mà en el mateix moment clar, el còmic va triomfar molt i el que van fer és aquest videojoc que al final fer un videojoc d'aquest còmic com Scott Pilgrim funciona molt bé perquè al final tens tanta referència i el món del videojoc sempre s'ha fet amb una autoreferència estem parlant d'un videojoc que és d'aquests beat'em up scroll un scroll el beat'em up ¿Qué quiere decir eso? Sí que es Jo contra el barrio No, no, és que es diu literalment Jo contra el barrio Como los videojuegos estos de 2D Double Dragon Exacto, totalmente Aquí, aquí Exactament I què passa que també és carta d'amor carta d'amor a los videojuegos retro o sigui al final és un videojoc que tu podries trobar a les recreatives i que en aquell cas podries jugar dos jugadors però en aquest cas podries jugar 4 jugadors a l'hora és d'aquests jocs que ara potser partides partides en local amb 4 mantos és una mica difícil a no ser que sigui una família molt benvinguda amb 4 mantos però Muy retro todo El retro cool Hong Kong años 60 tu retro de videojocs Esteu nostálgica Jo amb això penso en la seqüència de All Boy que el tio comença a matar No, no comença a matar Mira, doncs en All Boy aquí també amb martells amb martillos en mano A veure, estem parlant de Està provocando M'està provocando Després es quedarà sense temps Està provocando No, no, però estem parlant que és un retorn a més un retorn esperat perquè és un retorn que això es va estrenant el 2010 al cap de res Dos anys Dos anys només Dos anys va desaparèixer Va desaparèixer o sigui, és un joc d'Ubisoft que va desaparèixer abans era la Playstation 3 i de l'Xbox 360 va desaparèixer clar, era un videojoc que era digital o sigui, tu el compraves en format també digital va desaparèixer però va desaparèixer absolutament de tot arreu ningú podia jugar i aquest joc llavors el van recuperar ara perquè clar, doncs 2020 van fer els 10 anys de la pel·lícula del videojoc llavors el que van fer és Ubisoft que està moviment també que queda d'acord en quan diu ay, pastor i és exactament el mateix o sigui és exactament el mateix videojoc el no fet TLC sí el que passa és que ja els tens directament o sigui, tens tots els personatges tens aquest modo de supervivència zombie però tota la història o sigui, estem parlant que tant et pots llegir el videojoc el còmic com jugar al videojoc com veure la pel·li és la mateixa història el que passa és que tu lees el juego mira mira mira ell reproduce el cómic esto és la gran empanada la gran empanada de hecho estoy viendo que hay más hay más hay Scott Pilgrim versus the animation bueno, clar es que van començar a fer se han fet estudis sí, sí no, esto és una animació no, és un corto de animació de 4 minutos però és quizás un fan-mate que piensa que aquí hay un culto cuenta el origen de la amistad entre Scott Pilgrim i Quim Pain però crec que això ah mira s'acabo de descobrir no, no, no però crec que això ho va dirigir el mateix o sigui, això ho va dirigir el del còmic a la cama no te irà sin aprendre una cosa mala i llors on arriba ara aquest videojoc arriba a PlayStation 4 a la 5 també o sigui, a les noves consoles al final fan allò retrocompatibles o sigui, tu el pots comprar per Play 4 i et funciona a Play Store sí, a les Xbox o les noves les sèries X i a PC, a Switch a Estàdio a tot arreu Scott Pilgrim 100% recomanable i us ho he dit sempre jo crec que des del primer dia d'empanada ja vaig escenar Scott Pilgrim és acollonant la peli és calcada el còmic ja us ho he dit però realment jo recomano molt més abans d'anar la peli que el còmic el còmic és una passada però la pel·lícula tot allò hòstia a més el Michael Cera Michael Cera Michael Cera que és el com es deia el George Michael de Arrested Development George Michael sí, sí George Michael hòstia és un actor que a mi té aquest rotllo que m'agrada i no m'agrada però escopi és que no m'imagino amb una altra persona perquè és aquest rotllo pringat sí, però s'ha de dir que el del còmic no s'assembla és a dir l'aire que es dona no sé en el còmic és més jo crec que no és tan pringat és més és més tiarro així no sé què però clar la pel·lícula és un imbècil és un imbècil és un tonto d'alcohol però molt, molt bo i bueno i donar que aquest 2001 pues todo vuelve sembla que estiguem fent allò de In The Move For Love todo vuelve esperem que no torni el confinament perquè si no sí que acabarem sortint als balcons i cantant una cançó que justament apareix a la pel·lícula és un imbècil i am sad i am sad i am so very, very sad thank you this next one's called we hate you please die com bueno doncs clar jo crec que aquesta excepció al final arriba una mica com de hem parlat d'un amor com molt intens anem a baixar la passió anem a baixar la passió venint d'un Scott Pilgrim aquí molt violent molt passat de voltes molt estrident i ara ens anem a unes notes més amargues més d'aflicció més de disgust que pesen com el plom una mica i que reflecteixen un punt de vista desencantat profund que té a veure amb les obsessions si parlem d'amor inevitablement parlem d'obsessions també gràcies Adri por poner en portada el còmic què vol dir que no podies posar la cançó aquella si no és amor és obsessió pel tema del copyright por ahí vamos parlem en qualsevol cas de no poder-nos atreure del cap aquella persona que ens deixa o millor encara que ens deixa i que torna per deixar-nos una altra vegada per fotre'ns una altra vegada exactament estem escoltant un dels temes estrella d'una banda sonora d'una pel·lícula sobre un institut i sobre una cosa molt xunga que passa a un institut japonès que es diu Confessions de Tetsuya i Anna Kashima aquesta música melancòlica crec que és perfecta que és perfecta per definir aquest estat d'ànim que estem descrivint un sentiment profund una pulsió emocional que com dic baixa l'estómac com un tros de plom estem escoltant My Machine inclòs a dins d'un àlbum que es titula com el color que d'alguna manera embadurna el programa d'avui estic parlant del disc Pink del grup experimental Boris però no estic parlant no estem parlant d'un rosa oxigenat estrident de barbi de parador no estem parlant d'un rosa més pastel més suau més iauger és el color rosa de la ruptura i de l'amor tràgic o com a mínim això és el que ens intenta explicar l'escriptora canadenca Mari Kotamaki i la il·lustradora americana Rosemary Valero O'Connell les responsables de la novel·la gràfica que portem avui d'aquest èxit de Laura Dean Keeps Breaking Me traduïda al castellà com Laura Dean me ha vuelto a dejar que un altre cop una traducció estranya bastant estranya sí de què tracta estem davant d'un rat que està com deia embadurnat d'aquest rosa de Boris que estem escoltant i que tracta sobre l'amor trencat entre dues lesbianes de la zona urbanita de San Francisco Bay acompanyades de tot el col·lectiu queer que viu en aquesta zona de Califòrnia d'una banda la protagonista la Freddy Riley una noia que és tímida introspectiva patidora i que jo crec que batega molt el compàs d'aquesta guitarra distorsionada que estem escoltant aquest lament interior exactament i s'amaga amb vergonya sota el seu serrei negre és una noia així amb faccions orientals i així molt timideta l'altra l'altra que dona que dona nom a la novel·la és Laura Dín la noia més popular de l'institut una rosa de cabell cura alta esbelta extrovertida i té una facilitat brutal per intoxicar relacions de parella clar posem-nos en situació Laura Dín és una novel·la gràfica que ho va patar molt fort l'any 2019 és bastant actual clar que això també ens va bé perquè tanquem una mica aquest programa que l'amor existeu d'una forma molt recent va agradar molt per l'autenticitat dels seus diàlegs i fins i tot es va endur un Harvey Howard com a best young adult book de l'any clar ens arriba a l'empanada sota la publicació Adriano lo podes ensenyar en la càmera d'edició és la cúpula la cúpula estimada la nostra cúpula molt estimada una historieta romàntica que jo crec que és una novel·la que et pots berenar amb una tarda un dia de fred o pluja espaterrat al sofà i per què no amb aquesta música de fons que estem escoltant aquest My Machine de Boris el gran atractiu aquest còmic home en un primer moment si us he de dir la veritat a mi el Pol Malbaraco me la dir tio ja és això aviam què et sembla jo tenia certa repicència prepárate para cuando te vuelvan a dejar más que todo estaba diciendo esto es el eterno retorno del amor si va por ahí yo nunca hubiese elegido esta novela sin embargo el rosa no te llama evidentemente evidentemente y básicamente también porque cree que se ayuña molt la tota voluntad intelectual que es una novela que está plagada a frases intrascendentes para resumirte una mica que un personaje diga vale la pena vivir solo por el olor de la cafetería el día que toca pizza eso que te da intrascendente esa intrascendente eso no es intrascendente esto no se lo digas el día que toca pizza acabas de decir que este hombre hace sus masas loco tío Carla si os plau por favor eso es lo que diría la Yuso la Yuso los niños que comen pizza en el cole no la conozco y no la quiero conocer esa frase pues dejamos que la pizza tiene su trascendencia claro que sí pero lo que voy a dir a eso es que no busca Laura Dí no busca la gran narrativa no busca la gran coming of age de la de Instagram a través de que están protagonista de 17 anys que té el cor trencat que no pot parar de pensar en la seva parella sinó que tota la novela es podria resumir com un tros de vida que té a veure amb el canvi amb un trànsit emocional això és el que et vol retratar Laura Dí de com pot ser una ruptura de joventut llavors Tamaki i O'Connell d'alguna manera teixeixen una atmosfera concreta a partir d'emocions de sensacions amb una història que ens obre la porta a un món sempre vist des de la mirada d'aquesta timideta la Freddy Reilly una noia americana d'apariència asiàtica que té por que s'obsessiona que busca expir el dolor que sent cada cop que veu o recorda la Laura referències doncs està trobem moltes vinyetes que fan referència a una actualitat de dispositius tecnològics d'aquesta interacció virtual de la generació X és la generació X o és molt més millenial l'actual és Z és Z és Z clar i està estrenada el 2019 ja m'ha suposat que és contemporani és nascut el 2002 Torremel ja està donant el suelo corregim estem parlant de la generació Z és a dir una generació molt envoltada amb smartphones amb xarxes socials i hi ha moltes vinyetes que capturen aquesta intimitat que s'amaga darrere la interacció virtual i que quasi que es mostra a través de plans detalls de mans taclejant la pantalla de missatges de whatsapp que esperen resposta és que és el dolor del corazon és el dolor és el batagat del cor que se mouera aquí la prota aquí la prota aquí la prota d'exar de menos de pensar això de la patata brita que palpites aquí ja no palpita nada aquí ja no palpita nada o sigui no, no, no això bueno en qualsevol cas sobretot el que a mi més em va aquí de l'atenció sí, sí que és veritat que m'estaves concentrat és una mica has passat més cançons que tenim aquesta fent radio d'edat aquí ja no d'edatismo però sobretot més tranquil gràcies posem una mica d'arbopart aquest compositor estonia boníssim ojo, també una cançó que podria acompanyar la lectura de Laura Dín gràcies Ferran mola porque nos da m'encanta no, no, no és broma la guia de lectura hay que presentar còmics con música es claro que sí joder endavant Carles en qualsevol cas crec que és una novel·la gràfica amb la que pots connectar fàcilment i com deia aquest color rosa d'aquesta cançó de Boris que s'ha encallat una mica d'alguna manera és el contrapunt perfecte al blanc i negre amb el que està relatada la novel·la el rosa s'apodera de les vinyetes d'una forma molt irracional a vegades és una llibreta que rosa un cafè la línia del xandai unes arracades o directament és tot un personatge que apareix tintat de rosa sobre un fons negre els conoscers del còmic ja li deia aquesta splash page o pàgina de vinyeta única que agafa molta força emocional durant la història són aquests recursos els que crec que connecten molt bé amb la naturalesa de la història que ens expliquen les creadores de Laura Dín és una història impregnada per la mirada obsessiva atormentada de la Freddy que contamina com aquest rosa contamina espais objectes personatges d'una noia que pensa que pensa que pensa en la seva parella i que que aquesta parella aquesta Laura Dín està present encara que no hi sigui bueno però és que a més és una relació super tòxica exacte aquesta toxicitat és acollonant està allà i que entraries a la vinyeta i li diries tia espavila espavila exacte és la toxicitat de la Laura Dín per ser una miqueta de passar dels sentiments de l'altre però l'altre que a més és obsessiu que vol tornar llavors arribo a una pregunta a veure dispara llegados a este punto estamos hablando de una novela gràfica feminista bueno esta es la gran pregunta Adriana ya salió ya salió el gordo grande Adriana usted ha dicho algo que yo iba a explicar yo creo que es fácil que arribes a aquest punt i també recuperant el que estava passant ara amb Scott Pilgrim aquesta visió fins a ser el punt machista que es pot discutir doncs aquí sí que no ho és ja us aviso però es pot discutir no ho és el que està clar és que Laura Dín sí que evidentment respira aquest feminisme però ens estaríem equivocant si pensem que és un còmic de reivindicació de panflet de protesta d'exigències no no Laura Dín ens parla des de l'honestedat dels sentiments d'un procés d'intern de retrobaments i absències i amb això no estic parlant només d'amor i de ruptures també de l'amistat Laura Dín també ens parla de la importància de l'amistat del grup d'amics de la Freddy de com aquest vincle es veu afectat quan només tenim ulls per la persona que creiem estimar i ojo perquè en aquest sentit Laura Dín també és una història de germano com dirien les feministes de sororitat de sorority però ojo sorority i que d'alguna manera ens porta una mica aquest flow aquest bon rotllo que viu el col·lectiu queer de San Francisco ara bé sempre sempre des d'aquesta espècie de pes de plom a l'estómac que té llegir la novel·la per molt que veiem aquest bon rotllo ja d'aquest punt pesat d'aquest punt de melancolia has dit molt bé perquè al final sí jo sé que no hauria de sentir gelos jo sé que no està bé però ho sento i aquesta novel·la pel que expliques és aquest cant de sinceritat de dir vale és que me duele exactament i en aquest sentit crec que no només és pel públic adult escenç també ho recomanem al públic adult fins i tot als exigents crec que és una novel·la honesta conscient de la realitat que abraça i és un relat amb el que es pot connectar fàcilment perquè jo estava preocupat no? d'acord vale mi referente de amor està más o menos en mi edad ahora de hecho la película cuando la vi era un crío la de In the Mood for Love pero ahora me doy cuenta que los protagonistas tienen mi edad aunque evidentemente vivan la vida de una manera muy distinta son los años 60 cuando eres adolescente la intensidad la intensidad es otra sí pero lo que vengo a decir es que yo me puedo ver reflejado ahora en la realidad de esos personajes aunque no en el pasado es decir ahora más o menos son contemporáneos no de la época pero sí de la edad pero claro llego aquí y Paul me trae una historia casi adolescente también y Carles igual me estàs haciendo sentir jodidamente viejo o sea es decir pero yo vivo en un constante Peter Paneo vale vale me sento muy viejo leyendo esto yo te voy a mirar Carles te he de decir que me les van molt bé dius que el Pol te el va vendre a tu molt bé bueno claro él es el descubridor igualmente això és com vosaltres també amb el cine vas trobant coses si premis al final recorres és com les nominaciones de los Oscar intentes veure les películes per veure què tal i en còmics passa el mateix i com aquest còmic que és el que comentàvem abans Carles que estan fent molta novela gràfica en aquest sentit com el cinema català que és aquest el momentum aquest slice of life aquest moment de la vida d'una persona i veure què passa i veure passar la vida i el costumbrismo i tot s'està fent molta novel·la gràfica un exemple d'una novel·la tipus això sempre fas el mateix no no és que el tio domina el tio domina hi ha el beso número 8 que també és una novel·la gràfica que també recomano molt hi ha molt còmic d'aquest que és bueno o també tenim aquí la casa que vam portar el Paco Roca són aquests moments aquestes historietes que al final no és que hi hagi una autoconclusió super bèstia ni un exemple paradigmàtic universal sinó molt concret mira, sense anar més Junia el que passa és que la forma és molt diferent Blanquets el còmic Blanquets que vam portar Blanquets és un altre cop aquesta historieta d'un noi però clar entre el tema religiós entre el tema aquí també un altre cop realisme màgic llavors és un tipus d'història diferent us he de tallar perquè l'Adrià no mai que té agenda aviam sempre tenim agenda de fet l'altre dia ens vam precipitar i vam començar a parlar de pel·lícules que s'havien d'estrenar però a dues setmanes os acordáis que hablamos de Lupin III que además hablamos de la serie que está en Netflix y que yo no sé creo que en algún momento nos podríamos plantear incluso hablar de Lupin no solo de... el Arsène Lupin sí, porque aquí tenemos la base literaria con un personaje muy interesante como es el Lupin y esas adaptaciones están diferentes una en Francia joder, con el Omar Saí ese tío de sonrisa infinita intocable y la propia animación que también le ha dado mucha fama después tenemos que lo comentáis The Crash lo podéis ver en cine junto a In the Mood for Love dos películones aunque bueno ya sabéis mi preferencia restaurant en 4K ¿eh? Crash ¿sí? sí grande y no Crash la tontería que ella totalmente unida de Paul Hines y a una semana más Nuevo Orden una película con un tono pandémico aunque va por otros derroteros más cuestión de clases muy muy interesante Michelle Franco mexicano y la chica del brazalete película francesa también muy interesante pero eso para el 5 de febrero bueno pero el que sí que hay el que sí que hay el que sí que hay diumenge 25 ¿no? creo que es o el día 25 HBO es la segunda parte de estos especiales de Euphoria que a més s'ha fet molta promo la serie de Euphoria de HBO de Sendai bueno que es una una serie espectacular eso sí que es generación Z eso sí que es generación Z pero espectacular i el que estem parlant és que és aquest segon especial que és la Jules que és aquest personatge bueno pels qui la que heu vist ja sabeu qui és i que a més s'ha fet molt de bombo perquè és el primer cop que fan un feed cantat la Rosalia amb la Billie Eilish doncs amb aquesta agenda que veem ens queda un minutet especial programa amor sí estic déu-n'hi-do molt interessant Òbviament hem parlat de no ho negaré dos pel·liculons un pel·liculon incontestable un altre més contestable però que és un pel·liculon és un pel·liculon i un còmic que m'ha semblat interessantíssim Carles doncs ens escoltem la setmana que ve nois i no tenim tema encara no digues Carles no no yo solo iba a decir viva l'amor viva l'amor perquè no talla ja nois adeu i sobretot me ha gustado que no hayamos tirado por esa idea de que l'amor como solución pandémica sabéis que no hemos caído no hemos caído en ese error no hemos caído en ese error recordem xerxes no ni això venga va les xerxes socials les teniu escrites aquí sota sobretot subscriben-se a Youtube por favor denle al like doncs vinga nois ens escoltem la setmana que ve adeu el just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure