Aplaudiments en pandèmia; Monster d’Urasawa; Bulgàkov: Diari d’un jove metge, la sèrie i Morfina

¿Qué? ¿Os suena, verdad? Ocho de la tarde, balconeo, también algo de postureo. La cita irrenunciable de muchos, frente a la incomprensión de muchos otros. He aquí el supuesto agradecimiento. Aplausos. Más de 80 días de aplausos, resistirés y cornetas. Desde la ventana, desde la terraza, desde las redes sociales, desde la tele y desde el gobierno. Aplausos. Aplausos en plena pandemia. ¿Cuestión de solidaridad? ¿De estupidez? ¿De admiración y exaltación del ánimo? ¿O pura propaganda? Aplausos. Aplausos sin más. En el confinamiento, buscando algo que hacer para establecer una rutina y mantener la salud mental. ¿Como desahogo de la tensión acumulada? Aplausos. ¿Como muestra de gratitud y respeto? A los sanitarios, al valor humano, a la solidaridad y la entrega, frente a la enfermedad y la muerte. Aplausos. Y a la propia muerte. A la soledad. A la distancia social. A la depresión. Aplausos. Aplausos. Ante la falta de ingresos. Entre los ERTE y los retrasos del SEPE y el teletrabajo en negro. Aplausos. Gracias a los recortes del PP y la privatización consiguiente. Aplausos. Aplausos entre los votantes del partido responsable. Y tras la persistente falta de inversión en sanidad. Aplausos. Ante un retraso imperdonable en la actuación gubernamental. Aplausos. Y frente a la pertinaz falta de enfermeros que lleva persiguiendo a nuestro sistema de salud desde hace más de una década. Aplausos. Aplausos ante la falta de medios y la desprotección con la que han tenido que trabajar los sanitarios españoles. Aplausos con una tercera parte de las plazas UCI de las que disponen países como Alemania o Austria y aplausos con unos salarios muy por debajo de la media europea. Aplausos. Aplausos y aplausos. Bueno, unos cuantos menos desde que a las 8 el deporte es la alternativa. Y desde que las terrazas abren, aplausos sí, pero de satisfacción por las birras y las tapas. Aplausos y el silencio. Desde hace dos semanas, también el silencio. Primero por las víctimas de este maldito COVID. Las que se han ido. Pero luego, por las víctimas que siguen en pie. Las que se vieron forzadas a ser héroes en vez de simples trabajadores. Héroes que en muchos casos no pretendían serlo. Y que aún así, lo han sido y lo siguen siendo. Pero ahora los héroes también protestan. Por fin tienen tiempo para hacerlo. Desde la plataforma Sanitarios Necesarios y ante la incongreción del gobierno sobre el futuro de la sanidad. Tras más de 50.000 infectados y más de 60 fallecidos. Junto a un 50% del sector con síntomas evidentes de estrés postraumático. Terrible. Pero más terrible es la respuesta del Estado, que no llega. Mientras disimula con premios a la antigua usanza. De esos que publicitan más a quien los da que a quien los recibe. Como los aplausos. Y así, de corona en corona, ahora le toca el turno a la princesa de Asturias. Y a su premio a la Concordia. Un premio que solo pretende justificar su propio papel en las estructuras de poder. Y blanquear su imagen. Pero solo hace falta un poco de memoria y una calculadora para comprobar que estos aplausos no valen mucho más. De hecho, solo 50.000 euros más. Que sí, lo sé, suenan muy bien. Pero son claramente un insulto a los 650.000 sanitarios que se han dejado la piel y que ahora reciben 7 céntimos y medio por su labor. Lo dicen ellos. Que no quieren premios de ladrones. Así no. El hashtag recorre las redes. Y nosotros les secundamos. Porque sabemos que para tener la mejor sanidad del mundo, hay que invertir. No se trata de forzar y basarlo todo en la eficiencia y el en el abnegado servicio de sus profesionales. Y luego llenarse la boca en los mítines políticos entre palmaditas en la espalda. Mientras la monarquía traslada 1,7 millones de euros a Suiza. Y el gobierno español mira para otro lado. Por eso, hoy nosotros, ¿hacia dónde miramos? Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Punturat. Un programa cuinat per... Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, a Ràdio d'Esvern. Bueno, Perran, cap on mirem. Jo li puc veure ja la calva, la barba, a los ojos, a Adriano. Buenos días. Què tal, señores? Ostres, estem per fi junts. Ens hem pogut trobar a casa meva, eh? Que consti que avui estem. Sembla que estem enfadats, però no ho estem enfadats. Bueno, amb un tema sí que estem molt enfadats. Que volem tornar. Però amb la trobada que tenim ara, no, eh? Estem enfadats perquè volem tornar a la ràdio. Que m'emociona i tot, tio. Almenys ens veiem les cares, sí, sí. I tant, perfecte. Bueno, però Adriano, a tu et podem aplaudir? Ara no és molt fissat. Perquè aquesta editorial et podem aplaudir? Por favor, por favor, bravo, bravo, bravo. Ai, quina ràbia els aplaudiments. Ferran, a mi m'ha agradat molt perquè hem passat de ràdio 3 a ràdio 1. Perquè ha sigut com, faltava el final de dir, són les 10 i 25, per això que ha durat. Sí, exacte. Benvinguts al món. Que comença. Exactament les 13 i 15 minuts del diumenge. Estem aquí un diumenge gravant, per fi ens veiem les cares. Estem amb el format que li diem gazpacho a nosaltres, que és el format cassero. Grava tot de l'hora, no, a través d'internet. I s'agraeix, s'agraeix. Tot i que ja diem, tenim ganes de tornar a la ràdio. Que a poc a poc. I a més, avui dediquem el programa d'aquella manera als sanitaris. I no amb aplaudiments, sinó amb seccions que... No els lavabos, eh? Com crítica. Com crítica als vàters, eh? No, exacte. Hacia donde miramos. Sanitaris humans. Hacia donde miramos, realmente. Hacia donde vamos a mirar, Paul. Hacia nosotros. Nuestro ombligo, no? Clar, perquè parlarem de sanitaris, però no llegirem el va de bècum. No. No. Tot i que hi ha algun tema del que portem avui que el va de bècum és important. Bueno, eh? Yo he aprendido términos como... No. Alcanfor. Alcanfor. Alcanfor. Sí, no sabías lo que era el alcanfor. Sí, pero no he utilizado en medicina. No te has pelado nunca las rodillas, ¿o qué? Bueno, la cuestión, para que quede claro, ¿no? Miramos, aparte de nuestro ombligo, a desvern, al encuentro este tan mágico que tenemos aquí, a los sanitarios, como has dicho, Ferran. ¿Y de qué nos vas a hablar, Paul? Porque me parece que eres tú el primero que empiezas. Es que avui els oients es converteixen, passem d'escoltar a oscoltar. Ja comencem amb... Ostres! Ja comencem amb els fiscos. Que bien hilado, eh? No, no, no, però avui jo... A més, com cara el Paul en mira la cara quan fa els acudits, li hauríeu d'haver vist la careta de pica, de... No, a veure, per part meva parlarem de la saga de còmics manga Monster i també, de fet, de la seva adaptació en sèrie anime. Vale, ¿y qué vinculación tiene este con el mundo de los sanitarios? Pues perquè hi ha un doctor, hi ha un doctor, el protagonista, és un doctor... Em fa gràcia perquè crec que avui fem una mena d'homenatge als sanitaris, però des del punt de vista d'un pseudo-assassí i un nàtic de la morfina, que està molt bé. Sí, perquè nosaltres, l'Adriana, avui l'Adriana i jo fem tàndem una mica estrany i caòtic, i ho podem avançar. Bueno, no, i és que em sembla que aquest tàndem el podríem portar inclús al següent programa, no? Perquè com que parlarem... No, tranquil, aquí s'ha espantat, has parlat. Com que portem, exacte, portem un... Bueno, uns relats, no? Que en el fons són part d'un llibre que es diu El diari d'aquest jove doctor, que a la vegada és una sèrie i que a la vegada és una pel·li que es diu Morfina, no? Sí, tocaré molts pals avui, no? Sí, ho intentarem. Tenim un tema central, que és aquest relats d'un doctor rus, que ja parlarem de qui és, i una sèrie que es diu Diari d'un jove doctor i una pel·lícula que es diu Morfina. Exacto. Llavors, com que va per llarg, millor que avancem, fem xarxes, què? Ostres, que bé poder fer xarxes mirant-vos als ulls, com us descolloneu sempre de mi. Molt bé. Doncs ja sabeu, tenim Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura sense L, Instagram, Empanada Cultural i Soundcloud, Mixcloud i iVox. IVox, el tenim tot aquí. Ho anunciem ja, em sembla que ja ho vam dir, però ho direm un altre cop. Acabarem centralitzant-ho tot en Soundcloud, anem avisant per aquests que esteu a Mixcloud des del principi i els que us heu fet iVox, que aneu derivant cap a Soundcloud per poder-nos escoltar. i, bueno, també a Ràdio d'Esverna, a la web, podeu trobar els programes penjats. Doncs, nois... Bueno, i en la tele, en TV3, en tots els laos, som els famosos ja, joder. Doncs avancem, anem a la secció del pol, d'acord? Vinga, nois. Doncs avui, el que dèiem, us portem en format còmic un gran doctor. No estem parlant de Dr. Manhattan, no estem parlant de Dr. Slum, per suposant no estem parlant de Dr. Wombosi. House. Tampoc. Avui us portem el Dr. Tenma. És a dir, us portem a Monsta. Aviam, crec que ja ho sabeu, com a mi, vosaltres, nois, que tampoc sóc un gran amant, ni tampoc un gran entès en manga. Però, realment, aquest és que no té absolutament res a veure amb els mangas a l'uso, que diríem. Aquest, realment, us dic que ha entrat en el meu top 5-6 de còmics, ara mateix. Còmics o mangas? Bueno, clar, mangakus. No, però és a dir, com a còmic en general. Sí, com a peça escrita barra dibuixada, diguéssim, no sé què. Clar, no fem aquesta divisió. Ara estaríem amb el jueves, no? No, no, no. A més, això genera sempre com molta confusió, no? Hòstia, manga, però anime, t'estàs referint, perquè moltes vegades s'utilitza el terme. L'anime, al final, és l'animació extreta, i veurem que aquí és superfidel en el manga. És a dir, en el còmic, per dir-ho així, jo puc dir manga, però... Còmic. Però, bueno, la veritat és que aniré bastant en peus de plom en quant als spoilers, perquè realment és un còmic que es pot... O sigui, que es disfrutarà molt sense saber gaire res de la història. O sigui, acotaré molt, d'acord? Però, bueno, abans, què és Monster? Però, sobretot, qui hi ha al darrere de Monster? Doncs, Monster és una obra psicològica. Que és que, de fet, podríem dir que és una obra policíaca, de detectius, però realment és una obra que transcendeix. O sigui, va molt més enllà, és una obra absolutament profunda de la psicologia humana. Una obra del 1994 de l'ama de Naoki Urasawa. Que, de fet, vosaltres crec que el coneixeu, no? És un creador bastant prolífic que, a més, després faria obres també gegants com Twenty Century Boys o altres com Pluto, no? O sigui, va fer també molta cosa, molta cosa animada. Perquè el coneixem, sobretot, per el tema de Cinturó Negre. Sí, exacte. Que, com es deia en japones? La Ginger in no kuma, eh? Sí, però com es deia en japonesia? Yawara. Yawara. Amb exclamació al final. Yawara. Clar, és veritat que és una sèrie que es deia Cinturó Negre, però tothom li deia... La Ginger. Sí, la Ginger in no kuma. Sí, exacte. Tu això no ho has viscut, Pol? Sí, bueno, ho vaig viure, a veure... És que ho vam estar parlant l'altre dia amb el Pol, que ell, Pol, diu, però això és del 2000. Clar, tu vas veure la remissió que se'n va fer, però a l'anima em sembla que és del 94. Aquí es deuria emetre el 95-96. Clar, pensa que aquest personatge, la Ginger, arriba a Barcelona. Aquesta noia s'està entrenant. Hòstia, això no me'n recordo. Els Jocs Olímpics, no? I ella acaba entrant a Barcelona a la selecció japonesa. És com quan va passar l'Oliver i Benji, no? No, això encara és més vell. Però el to és molt diferent, que sí? Tot i que el tràs, el dibuix de Monster i... Sí, però sempre hi ha aquest realisme, eh? És un tio que jo crec que li dona molta profunditat psicològica. Després veurem, quan entrem amb la història. Però de moment, això, en 1974, Urasawa crea Monster. Inicialment eren 34 parts, que després els van comprimir això que ja sabem, no? Que són aquells que al final fan aquests volums tomos ben totxos, i van sent nou. Però nou, ojo, no us penseu que són nou de lectura ràpida, perquè estem parlant de 400 pàgines cada un. Si recordeu aquell soroll que fèiem quan deixàvem caure el Blanquets, aquell còmic totxo, totxo, us imagineu, allò eren 600. Aquí estem parlant de 400 per volum. Déu-n'hi-do. Però no patiu, que pels que no vulgueu llegir tot això, existeix un anime del 2004. Ja veré la sèrie, no? Sí, ja veré la sèrie, que a més està molt bé, perquè realment és superfidel. O sigui, jo m'he llegit quasi tot el còmic, dels 9 volums potser m'en queda un, un i mig, vaig reprendre, perquè sí que havia vist alguns capítols fa molts anys de Monsters, però clar, l'he reprès, i és una passada, són 74 episodis per comprimir 9 volums, que Déu-n'hi-do, però 20 minuts cada un. O sigui, són capítols molt curts, i realment, a més, els podeu trobar a YouTube. Sí, de fet, anava a dir que em vas dir, eh, està lliure. I jo estava comparant, em vas passar els tomos, i estava comparant, i fa una mena de mitja de... En 20 minuts comprimeix dos... Dos capítols d'aquests. Dos episodis del còmic, clar, jo he arribat, diguéssim, a l'episodi 15 de 74, que això va ser el primer tomo i 4 o 5 episodis del segon. Sí, sí, perquè el primer tomo no són 400, el primer tomo són 120 pàgines. Amb aquestes qüestions, perquè clar, parlàvem de la Ginger no coma, de Cinturó Negra, i parlàvem que és una obra seva, però també l'hem consumit directament amb l'anime. Sí, clar. Ara ens podria... De fet, a mi, amb Monster, encara no vull... Ho comentarem més tard, però em va passar el mateix. Jo vaig consumir Monster en la seva època, però només com a anime, mai com a còmic. Llavors, clar, quan fem això, l'autoria del còmic, el Naoki Urasawa encara navega. Però per això, d'alguna forma, us estic recomanant que si realment, i més ara que l'accés a la cultura tàctil, per dir-ho així, si anar a biblioteques o comprar els volums, si no teniu aquest accés o no voleu estar llegint, hòstia, l'accés, que a més és lliure, que està a YouTube, que és molt bo l'anime. O sigui, realment està superben adaptat. No només adaptat, sinó doblat. Que això costa molt de trobar. costa molt. Has d'anar a obres com potser Death Note, que també tenien uns grans doblatges. I aquí el podeu trobar en castellà. A més, el protagonista d'Actor Temma és el de Tom Cruise, el doblador. Collons. És nivell. Hi ha moltes personalitats. Però és que també el trobo en català, que òbviament això va venir de la mà de K3. Això ho comentaves abans, Ferran, que això ho posava en altres hores. Sí, clar, jo recordo, de petit jovenet, el K3 a la nit, a la nit, bola de drac, allò que dèiem que bola de drac, quan ja era més violent ho feien a la nit, i just després anava a Monster, clar, jo veia la careta de Monster amb aquelles creus, aquells bits, aquell dibuixet d'una mena... És que és tètric. I vaig dir, no, no, això no. Sí, és un escuret. Però ara quan l'estava veient dic, ostres, és un drama, és un thriller barra mèdic, barra policial. Sí, ara entrarem. Exacte, perquè la sinopsi quina seria, no? Però abans d'entrar en això, volia dir, com que hi ha aquesta adaptació d'anime, la porta de la mà de Mad House, que és l'estudi, potser un dels més grans que hi ha en quant a adaptacions, i sobretot és el que ens ha arribat més aquí, no només amb Cinturó Negre, o sigui, ens n'han arribat mil coses, però és que a més també hem fet pel·lícules, que potser tu has vist amb Adriano, que és paprika. Brutal. O Deep Blue. Pur delínio, no? I són bogeries també hem fet, o sigui, són surrealisme total, o sigui, també superrecomanable que investigueu Mad House. És un discurs molt enfocat en adults. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Mad House, junt amb Gainax, dibuix mai cau entre episodis i episodis. El Tribun, no? El Tribun, exacte. On el dibuix sempre està al nivell. No és aquesta mena de bola de drac que hi ha episodis molt bé dibuixats i alguns altres que són en plan... No, no, no. Però ara sí, passem a veure de què va tot això, de què va aquest... Tornem al manga, diguéssim, a la història original. Llavors és, Doctor Temma és un neurocirurgia, o sigui, ja estem... Ja hem escut coberta la quota de los sanitaris. Però és un neurocirurgia japonès que viu a Alemanya, concretament a Dasseldorf. De fet, anirem passant per diferents llocs, ja ho veureu, però... Llavors, clar, la idiocín cràs i a tot el manga ja és, literalment, no és la japonesa, sinó és justament l'europea. El que veiem allà és un tractament del manga diferent del que tenim normalment al cap, que és un manga quasi més enfocat a l'occidental, en comptes de l'oriental, i per això potser a mi m'ha entrat més, també us ho diré. Però bé, la història ja comença amb una mena de tessitura, o sigui, amb una mena d'elecció. Ell es troba en l'hospital, que o bé ha de salvar a l'alcalde, que, curiosament, paga grans quantitats de diners a l'hospital, o... Casualmente, casualmente, o a un nen ferit de bal al cap, que a més està al borde de la mort, que a més havia entrat abans que l'alcalde. És a dir, que de forma lògica ella hauria de... té la prioritat per l'orga, que per el nen, no? I aquí la decisió de l'hospital la té molt clara. Dispensi el... meu atreviment, senyor, però el pacient que em disposo a operar té una bala al costat de l'artèria cerebral mitja i es tracta d'una intervenció molt complexa. Però, tot i així, em veig capaç de sortir-me'n. Escolta'm, noi, fes tot el possible per salvar la vida de l'alcalde. Resulta que el senyor Rodecker ens ha promès augmentar considerablement el pressupost destinat a l'hospital en la pròxima inspecció mèdica. M'entens ara? No podem permetre que es mori encara. Ho deixo a les teves mans, Temma. pensa que et reserva un futur prometedor. Es deuen pensar que els metges som com una mena de voluntaris. A banda de salvar vides, els metges som, per damunt de tot, acadèmics. Oi que sí? No totes les vides humanes tenen el mateix valor. Clar. I què creieu que traia una persona que és tan bon metge, tan bon cirurgià, i sobretot tan bona persona, no? Clar, encal·la. Encal·la, exact. No, no, doncs el que fa és, a l'últim segon, o sigui, desafiant el director, és anar cap a... Va cap al... El nen. Cap al nen, el salva, no? I, de fet, aquesta és la decisió que el condemna totalment a ser relegat, no? O sigui, una persona que anava a aspirar, de fet, a ser un dels màxims exponents dins del... En el que seria l'arbre polític, no? De l'hospital, acaba... Resulta que és el millor cirurgià de l'hospital, gairebé. I, a més, la carambola, la carambola és que ell surt amb la filla del... Sí, del director, no? Diguem-ho al revés. La filla surt amb el tema, no per amor, sinó realment perquè, com que preveu que serà una gran figura, i això ja t'ho demostra molt el còmic, és que busca aquest... Ser la primera dama. Clar. Sí, sí, sí. No, i es nota molt... De fet, aquesta última frase que hem dit, exacte. No tots som iguals, aquesta frase de dona que hem escoltat és aquesta, és la seva parella, no? És ella, és ella. Però jo trobo que, clar, aquí has entrat directament en la decisió principal, que és la que marcarà l'avançament d'aquesta història. Però sí que és veritat que en el primer capítol ja hi ha una altra situació molt similar... Amb la del marit. Exacte. Amb el marit. On ell torna a estar davant d'aquesta... Sí, davant de rics pobres, no? D'aquesta decisió. I gent correcta, no? I en aquell moment, ell prioritza l'ordre de l'hospital, que és atendre... Sí, primer atèn a un cantant, no recordo malament, un cantant d'òpera. Cantant? O una cantant. Una cantant, jo. Però, clar, òbviament és una persona molt pública i els mitjans de comunicació estan concentrats a veure què passa en el hospital. Llavors, clar, òbviament, hem de respondre, sobretot de cara a l'opinió pública. Deixem estar aquest home, que a més era tipus un estranger, crec, i la dona, que és quan l'agafa i li diu torni-ho al meu marit. De fet, com que està ubicada... Ah, vale, vale. Com que tot succedeix a d'un sector, hi ha una gran població alemanya d'aturs utilitzar aquest aspecte que, clar, és que per la sèrie, evidentment, quan parlem de la vinculació que tenim amb el moment que estem vivint, però que també a la vegada és una sèrie molt política. Sí, sí, sí, sí. És veritat, que això entra molt. Però, bueno, aquí el que passa és que... Què passa? Si salva aquest nen, que a més, de fet, s'anomena Johan, Johan, doncs anys més tard hi ha una elipsi i se n'adona que aquest, aquest tal Johan, s'ha convertit en una mena de figura a l'ombra, una mena de cap o rei del crim o és una mena d'assassí i d'espiedat o és tota una imaginació d'aquest doctor concepte de venganza cap al món mèdic i cap al sistema que l'ha degradat, no? El que està clar és que aquest Johan o aquest imaginari, aquest concepte, el coneixem com el monstre. Que ve el monstre. Que ve? Digui'm, qui vindrà? Que ve el monstre. que ve el monstre. El monstre? El monstre. De fet, aquí és quan, aquí ja us parlo de, perquè no us vull fer més espoilers de la història, però us parlo del guió, tio. A mi, de veritat, que a mi el que més m'ha atrapat és el guió que té i aquests jocs entre el mèdic, entre el tètric, entre el detectivesc, aquest gat i la rata que comentaves tu al Sodri, aquest joc. De fet, des d'aquí també he d'agrair el Ramon Lázaro, que és qui m'ha representat aquesta obra de monstre, perquè jo la tenia en ment, però no era conscient que era molt petit, jo no era conscient de la magnitud, sobretot el guió, i més el Ramon, que és guionista, doncs doble, doble... No, no, si a ell li agrada... Però sí que és veritat que és una història complexa, és una història que té molts personatges que van complementant el Prota, realment, perquè... I és d'aquestes obres que fins l'últim, l'ultimíssim capítol no saps el per què de tot plegat, o sigui, és d'aquests que t'agafen, t'atrapen, no? I realment, tots aquests personatges els va trobant no en un espai, no només a Dasseldorf, sinó perquè escapa. Què passa? La seva història quan descobreix que aquest tal Johan està cometent, o aquesta figura a l'ombra està cometent moltíssims assassinats o del... Bé, és que, clar... I una pregunta, però... Sí. O sigui, quants anys han passat? És a dir, encara trobem el nen petit? Sí. No, és el que deia, hi ha una elipsi d'uns 10 anys, si no recordem malament, uns 12 anys, i llavors, clar, aquest ja és una mica més adult. 85-95, em sembla que és. 85-95, són uns 10 anys. Llavors, clar, en aquests 10 anys s'han comès crims que a poc a poc es van otorgant no a Johan, sinó a aquest monstre, no? I què passa? Que ell ha estat directament o indirectament present en aquests assassinats, per unes històries que no us diré, però què passa? Que llavors, la policia, sobretot concretament un dels personatges que més m'agrada, que és el detectiu que el persegueix, ho associa tot a ell, llavors què passa? Que ell al final es converteix en una mena de fugao. És un neuropsiciat superbó. És un puigdemó qualquiera. És un oído de la justícia. De fet, també em recorda la pel·lícula Fugitivo de Harrison Ford, que és això que t'acusen perquè tot el que passa al teu voltant, una miqueta lo que... Jo me'n recordo un episodio de la Fletcher que li deien, que curiós, sempre que hi ha un assassinat vostè està per aquí, senyor Fletcher. Bueno, és com del tío Conan, sempre estarà al món. Però això és muy Hitchcock, la idea del falso culpable. Hitchcock estava obsesionado con la idea de que él, siendo más bien una víctima, que un verdugo lo acusaran de verdugo. Y aquí sí que hay como una especie de triple persecución, o sea, porque tenemos al detective este que nombrabas, que és un crack, que sospecha siempre obsesionado con el niño, con el monstruo. Clar, llavors hi ha una obsessió en perseguirlo, però clar, el tema, tot i ser molt bona persona, ser aquesta màxima que es tenen des dels sanitaris, que és la vida humana com a prioritària i que nadie muera, clar, en aquest cas és, hòstia, però és que potser de fer algo i jo m'he de convertir en aquesta mena de sassí que jo no soc, però que hauria de ser de cara a aquest tal Johan, clar, és una dicotomia, o sigui, sempre juga amb, bueno, tu m'estàs dient que no ets l'assassí de tota aquesta gent, però t'estàs disposat a matar aquesta persona perquè s'aturin aquests assassinats, i són aquestes, bueno, el conflicto moral, realment tot el manga gira al voltant d'aquesta psicologia. I també té la culpabilitat d'haver salvat aquest nen, aquest dubte que és això de si podieses matar a Hitler, lo mataries? O de bebé? De bebé? Esto es algo que, y lo veremos más tarde, con la serie y la peli, sí que es cierto que parece ser que ahí, continuamente, en la posición de médico, de doctor, que además, en cierto modo, pueden jugar un poquito a ser dios a veces con esas curas que encuentran para los enfermos, a la hora de la verdad siempre se establece esa dicotomía, entre la culpa, la responsabilidad moral que se tiene con el paciente que evidentemente ni se entiende de razas, ni de edades, ni de clases sociales. Bueno, el jurament hipocrátic, exacto, pero a la hora de la verdad, claro, esto puede jugar una mala pasada como un monster. Clar, i seguint amb el personatge que el persegueix, el detectiu, que és un pirat, és un obses absolut amb la seva feina i em recorda molt la protagonista de Killing Eve, des d'un punt de vista de deixar tot, deixar de banda la família, deixar de banda els amics, tot perquè tens una obsessió amb el qui estàs perseguint. Vale. Ho t'he dit a la Eve. A la Eve. A la Eve. A la Eve amb la... No, però això també... Sant Draó, no? Sant Draó. Això en literatura també tens el personatge del Jonathan, ara no me recordo el cognom, d'Aníbal, tota la saga d'Aníbal Lécter, el detectiu que l'està perseguint, també té aquesta obsessió fins al punt de... Ell és un psicodetectiu, una mena de cosa així que és analitza, es fica la pell de l'assassí i diu fins i tot molts dubten de... Penses igual que ell, ets tu. Bé, és que aquí en el manga el que fa aquest personatge del detectiu és constantment estar dient Sóc en Tenma. Llavors ell mateix interioritza de... Vale, ara sóc ell, què faries? I després jo, sóc en Johan. Sí, exacte. Això... De veritat, és un... O sigui, no us imagineu el típic de policíaco de gato ratón a l'uso que tenim en ment, o sigui, és una profunditat psicològica brutal, però és que també és una profunditat el que deies tu, Adriano, històrica, perquè encara que ho intenti fer de forma lateral, és a dir, és contextual, hi ha una cronologia real, és a dir, és el que deies tu, Ferran. Comença el 85, de fet comença pre-mur de Berlín, estem parlant que és un Berlín... Sí, però és a la part democràtica, és a la part bona. Exacte, això en algun moment hi ha comentaris... A la part occidental, volia dir, no? Sí, a la buena. Alemanya a la buena. Després, quan hi ha aquesta elipsi, ja estem post-mur, però encara hi ha aquest residu d'aquesta Alemanya dividida, però és que no només això, sinó que, no et dic com a tema central, però centra molt la història de Monster en la idea dels bessons, no dels bessons, que salen... De les dues parts d'un mateix tot. Exacte, sí, sí. Llavors, Johan i un altre personatge que no diré, ja comparteixen la bessonada, diguéssim, és a dir, que són dos bessons, orfes, a més, uns orfes que venen donada a la guerra, a Alemanya ja sabem tots quin paper va tenir a la guerra mundial, però també entra la Guerra Freda, la URSS, és a dir, tot aquest paper dels orfenats en pre-, durant i postguerres com actuava, i el còmic ho tracta superbé, és el tema històric. Está claro, no? Amb experiments. Que la elección del creador es precisamente ubicar esta historia en esa época y en ese país precisamente por el contexto histórico que había y precisamente por el discurso que quiero ofrecer de esta dualidad. I també per fer el que se sap no només dels nazis, sinó posterior també dels experiments amb bessons. I això ja entrarem. No entrarem, perquè bàsicament són super-spoilers, no tira res. Bueno, posteriorment, sí que és veritat que després de l'anime es va fer, clar, això va ser un petardo per tothom, i es va fer una mena de seqüela d'una forma híbrida, que és entre còmic, novel·la i notes d'investigació. És un cop ja s'ha acabat la història, és com que un investigador, un periodista, repren el cas i comença a analitzar perquè és com que hi ha temes semblants. Això es diu Another Monster, informe d'una investigació. No l'he llegit, però té molt bona pinta, sota aquest format entre recortes, és una cosa bastant especial, crec. Llavors, segur que hi ha una adaptació, bueno, es volia fer una adaptació en sèrie, un live action. Guillermo del Toro. Guillermo del Toro, nois. Guillermo del Toro que no ha arribat enlloc en aquesta adaptació. No ha arribat enlloc perquè ho feia a HBO. De fet, ell va acabar escrivint dos capítols. És un sonyador. Va escriure dos capítols, però es veu que a HBO per, tipus a 2015, que s'anava a fer ja, es va fer enrere i no se sap ben bé perquè tampoc us diré que busqueu aquesta inversió, és en plan, no va, doncs fem una sèrie de persones reals, o sigui, si d'aquí algú que ens està escoltant té molta pasta i vol invertir, jo aquí no aniria més que res perquè el creador, l'Urasawa, va costar molt, el Guillermo del Toro es veu, sempre ho diu, que va costar molt convèncer'l perquè és un tio que és un mundo manga, un mundo mangaku i otaku i tot això, és en plan, la nostra idiosincràsia passada pel filtre de Hollywood que no, que no li mola i li va costar molt. De fet, té tota la raó del món. És que té un exemple que hem vist, no? Exacte. Però veïtoso de adaptació hollywoodense. De fet, les seves adaptacions a anime estan molt supervisades per ell, per això precisament molt ser escalcada i estic segur que Ginger, si marxem el còmic de Yawa, Yawa, Si no me equivoco, eh? Ja està. Pues este, segur que estic segur que el còmic també és bastant... Claro, i això era un planteamiento que quería, que bueno, que he intentado hacer antes que era sobre cómo consumimos el manga, bueno, cómo consumimos el anime y muchas veces no entendemos la creación que hay detrás, ¿no? Vamos a buscar quién ha dirigido esto, quién lo ha adaptado, ¿no? Sí, sí, sí. Bueno, el que està clar és que per Urasawa tot aquest món hollywoodiense i adaptacions de mangas per ell és el gran mònster. Mireu-me, mireu-me, mireu com ha crescut el monstre que du que a dins. Cultura Bé, ja us hem dit, avui l'Adriana i jo per alguna raó estranya ens hem posat com d'acord, gairebé sense voler, l'amor, o en desacord amb mi. O en desacord amb l'amor. I parlem exactament del mateix personatge, és curiós, eh? de Mikhail Bulgakov. Jo hi he arribat a través d'una sèrie que es diu, ja ho hem dit abans, diari d'un jove doctor, i l'Adriana per una pel·lícula que es diu... Morfina. Morfina. Una pel·lícula russa, a més, eh? Igual que Mikhail Bulgakov. Qui és? Qui és aquest Mikhail Bulgakov? Si us plau, Adriana, il·lúminants. Con placer. Vamos a seguir con este homenaje a los médicos, sanitarios, cirujanos, como el doctor Temma, ¿verdad? Son doctores. Personas de carne y hueso. Pues son rusos, eh, que suenen. A eso que... Si pasamos de Japón... Sí, póngámonos, póngámonos en sintonía, eh? Pero ahora vamos a recordar a un personaje real. Ah, un médico muy polifacético, como fue el doctor Mikhail Bulgakov. Bueno, más bien Mikhail Afanasievich Bulgakov. Jo, qué nombre. Pero no nos liemos, lo vamos a hacer fácil. La tuve a preguntar, ¿tienen tres noms, no? Bueno, a ver, los rusos y cantidad de pueblos eslavos tienen ese rollo que se llama el patronímico, el nombre patronímico, que viene de un patrón. Pueda ser profesional, familiar, es decir, el padre. Vienen de un linaje estos apellidos que no se repiten, como los que todos tenemos, ¿no? Sino que forman parte del concepto hijo de. Que de hecho, también lo tenemos aquí, ¿eh? Martínez. Exacto. Es que nunca somos conscientes, pero al final un Martínez es un hijo de un Martín. Hasta un Álvarez es un hijo de un Álvaro. Esto es lo del Señor Sanillos, ¿no? Hijo de... Sí, un poco. Y aquí es Afanasievich, un hombre de lo más normal, Afanasi, pues era el hijo de Afanasi. En serio, ¿eh? No es cachondeo. El hijo de Afanasi se llamaba Mikhail Afanasievich Bulgakov. Pero lo vamos a hacer fácil. Sí, sí. Mantenemos el concepto de Bulgakov a secas. El Mika. El Mika. De hecho, como le llaman en la serie y en la película, ¿no? ¿Y quién es? Porque está muy bien que me hagas esa pregunta porque hasta ni yo, después de toda la investigación que he hecho, puedo establecer una única imagen de Bulgakov. Como os decía al principio, es realmente un personaje muy, muy, muy polifacético. Pero si algo fue, al menos en sus inicios, fue un doctor ruso, estamos hablando de principio del siglo XX, y nos dejó hoy hace unos cuantos años, el 10 de marzo de 1940. Un juan, sí. Con tan solo 48 años de edad. Pero como podéis ver, esos años de edad fueron suficientes para llegar hasta nuestros días y haber provocado una serie, una peli y sobre todo, que hoy hablemos en empanada, que no hay mayor mérito que ese. Logros. Achievement. ¿Y por qué ha trascendido tanto en el tiempo? Porque en el fondo no lo ha hecho por su imagen de doctor ni de médico. Lo ha hecho por una faceta mucho más artística. Y como él mismo diría, lo ha hecho porque los manuscritos no arden. Esta es una frase célebre de él que se le conoce. Es decir, la literatura siempre sobrevive. Los manuscritos no arden, viene a decir que la literatura siempre sobrevive. Gracias a esa transmisión de la obra escrita, la obra nunca muere. Al menos así lo pensaba él. Bueno, a no ser que hayas así Fahrenheit y veas que o que sigues a Gipsy y digues ¿Dónde está mi novela? O que veas esas imágenes de los nazis que mando libros. Exacto. Pero de hecho, el tío no iba mal. Aunque todos tenemos una contra de opinión, el tío no iba nada equivocado porque es precisamente gracias a la transmisión de la que él habla que él es famoso. Porque a Bulgakov, como decía, no se le recuerda por médico, se le recuerda como escritor y dramaturgo. Y si se le recuerda así es gracias a su última novela, El maestro y la margarita. No sé si habéis oído hablar de ella. Pero es una novela que aparece en el mercado en el año 66. y os he dicho que Bulgakov murió en el año 1940. Bienvenidos a Rusia, chicos. Así que sí. Eso es como el álbum póstumo de Michael Jackson. Bueno, pero al final ese álbum póstumo no le hizo famoso a Michael Jackson y en cambio a Bulgakov sí. Es decir, en este caso los manuscritos no arden y al menos a él le permitieron alcanzar una fama que en vida nunca consiguió. Sí que tuvo cierta fama en la Rusia pero también veremos que con muchos conflictos con Stalin en la Rusia de aquella época pero nunca trascendió a otros niveles y está claro que sí ha llegado esto en nuestros días. Es por El Maestro y la Margarita que además es una novela que ha inspirado a muchísimas obras cinematográficas, cortometrajes, series, pero sobre todo también adaptaciones musicales. O sea, tenemos canciones como la que ahora va a sonar, ¿verdad, Ferran? Sympathy for the Devil de los Rolling. Exacto. Esta es una canción que parece que a Mick Jagger la escribió precisamente inspirado por... Bueno, porque El Maestro y la Margarita tiene una vinculación con el mal bastante interesante pero no nos perdamos porque esa puerta nos llevaría a empanadas insospechadas y aquí hay que volver al terreno que nos interesa hoy que es el terreno de los doctores. Simplemente que sepáis que a los Rolling se le añadieron Pearl Jam, Franz Ferdinand, es decir, esta obra tiene adaptaciones musicales hasta una ópera en su nombre y es curioso porque a la hora de la verdad es evidentemente una obra literaria. Aunque como os decía en un principio, si conocemos esta vertiente médica de la que queremos hablar es precisamente a través de esa capacidad literaria que tenía y en concreto, nada que ver con El Maestro y la Margarita, en concreto a unos relatos breves que él mismo escribió en el año 1925, 26, 27, poquitos años después de colgar la bata, es decir, él fue doctor más o menos hasta el año 1919 y a partir de ahí en plena revolución bolchevique se decidió sobre todo a establecerse como artista, como escritor y como dramaturgo. Son también bastante conocidas en Rusia sus primeras obras teatrales. Pero esta obra de la que hoy queremos hablar, este diario de un joven médico, muy parecido al título diario de un joven doctor de la serie de la que nos hablará Ferran, este libro en el fondo es una recopilación de relatos. Estamos hablando de nueve relatos que nos ofrecen una mirada a su pasado de médico, de hecho, a su pasado como médico rural. Sí, de hecho, es una recopilación de relatos. Sí. Ya hay llocs donde se le dio diario de un médico campestre. Sí, claro, porque a la hora de la verdad él nunca lo escribió como una obra pensada para ser una novela de relatos, una recopilación de relatos. Él fue escribiendo relatos en el año 25 con otras obras ya bajo el brazo y se decidió en ese momento por escribir, por recuperar, por recordar todas sus experiencias vividas como médico rural. Además, muy gracioso y esto lo recoge muy bien la serie porque, claro, es un tío que acaba la carrera de medicina en el año 1916. Estamos hablando de que él, evidentemente, forma parte de este mundo ruso pero nació en Ucrania, en Kiev. En el año 1909 se decide a estudiar medicina en la Universidad Imperial de Kiev y tras siete años de estudio, exactamente en 1916, como os decía, se fue a trabajar a una provincia perdida que es la provincia de Smolensk en la Rusia central y según cuentan los relatos en un lugar llamado Murievo. Murievo. Pero no lo busquéis en el Google Map. Ah, ¿no? Sí. Ya lo he hecho. Porque Murievo fue un nombre ficticio que eligió Bulgakov supongo que para despistar al personal y sobre todo para evitar el enfado de los lugareños. Para que no le sigan el rastro de sus desgracias. Son un poco como las surdes, ¿no? No, pero ahí de Buñuel. Pero ahí el tío sí que las surdes existieron. Existieron. Claro, por eso aquí Murievo no. Murievo no. Pero Murievo a la hora de la verdad yo creo que tampoco importaba si se utilizaba. Es como el basora del otro día, ¿no? El basora de la ciudad de los prodigios de Olavallonado. Exacto. A la hora de la verdad poco importaba poco importaba realmente cómo se llamara la aldea donde él trabajó. Lo que queda claro en sus relatos es que era un lugar remoto perdido entre la nieve donde reinaba la incultura y los lugareños acudían primero a los curanderos del lugar y luego si el tema no funcionaba si las cuatro pócimas que les daban no funcionaban entonces sí que se iban si los brujos no funcionaban se iban al hospital donde lideraba donde estaba establecido Bulgakov y donde por cierto parecía que no había ni muchos medios ni mucho personal. Eso ya nos va sonando un poquitito ¿no? Sí, sí, sí A mí me hace gracia porque refaixo un breu tema de la peli que me va sobtar esta relación de los brujos con el azúcar ¡Ua! Esto es brutal Es decir, como una forma de cura que es la noia amb el part que le han posat sucre ahí abajo Lo que está claro es que él se enfronta a un món rural que la ciencia no existe Claro, claro Y esto que está recogiendo ahora Paul es una maravilla pero de la película precisamente la película que hemos mencionado en un primer momento de Morfina donde parece ser que hay un parto muy complicado el bebé no quiere nacer pero en el fondo es porque hay una posición compleja y entonces los curanderos lo que le ponen es azúcar Para que salga Ponle un caramelo a un niño Que se ponga bien Pero es un detalle muy bien utilizado porque ellos no nos cuentan en la película directamente Es decir, evidentemente cada discurso requiere sus tiene sus herramientas para explicar y para narrar Y es muy interesante como en la película simplemente nos están contando que esa parturienta ha pasado antes por un curandero con el talle del azúcar El cirujano que no es realmente Bulgakov después veremos que es como una especie de alter ego Se dispone a enfrentarse al parto y en un momento dice pero si está sucia ¿Por qué no la habéis limpiado? Y lo que tiene es azúcar Y entonces una de las enfermeras lo explica Y ahí entendemos claramente que sí que el tío vive en esa especie de poblado ficticio llamado Murievo en los relatos como una anacoreta como un auténtico anacoreta Anacoreta Sí, sí, sí Contemplando además es interesantísimo el papel que le da también a la naturaleza que la personaliza y él tiene precisamente un diálogo con la naturaleza en esa forma en la que también lo tenía el doctor Tema de culpa y responsabilidad Pero volvamos al relato porque en esa época la inversión como decía estaba claro que afectaba la medicina algo más comprensible que ahora y Bulakoff trabajaba exclusivamente con dos enfermeras y un paramédico y se encargaba casi de todo lideraba un hospital que evidentemente recogía a todos esos pacientes que no habían encontrado una solución en los curanderos y eran muchos ojo al dato que os voy a dar en un año en un año porque estos relatos se pasan en un año aunque él trabajó como médico rural 3 en un año atendió 15.613 enfermos 4 personas es de locos 4 personas y en muchos casos en muchos casos él solito y además os podéis imaginar que como pasa en la vida las cosas no llegan de manera ordenada entonces había días que el tío llegó a atender 100, 110, 120 personas es de locos bueno esto evidentemente si confiamos en la veracidad de sus relatos pero yo confío en él yo confío en Bulgakov y en los doctores en todo el tema de los overbooking en los hospitales exacto las listas de espera en la Rusia comunista yo por eso lo leía y decía hostia de nuevo lo mismo esa mirada al pasado que en el fondo nos traslada al presente o al revés esa mirada al presente que nos traslada al pasado al parecer y os voy a explicar así de manera rápida había hecho dos amputaciones desde la cadera en un año muchísimas más en los dedos pero no hace falta contarlas heridas de todo tipo enfermedades y soluciones varias herneas tracheotomías dislocaciones vendajes entubaciones hitis, neumonías tifus, cánceres síclis hemorroides sarcomas partos bueno esto esto es más positivo esto es más positivo hasta 18 raspados llegó a hacer y lo más sorprendente internados había tenido 200 en el hospital en ese año pero solo habían muerto 6 bravo nada mal bravo al menos espero que no tuviera la desgracia de escuchar algún político imbécil por ahí predicando a los cuatro vientos lo buena que era la sanidad de ese país porque la sanidad de española es la mejor pero sabemos que por desgracia sí, le tocó también sufrir la política es algo que los relatos no ofrecen esa información pero aquellos que hemos estudiado la biografía de él y aquellos que hemos visto las series que sí que tiran un poquitito más de la vida real sabemos que le tocó lidiar con esa rusa totalmente convulsa pensar que en el año 1916 ya se llevaban dos años de primera guerra mundial donde Rusia tenía un papel muy importante y es que en el 1917 el zar abdica y a partir de ahí la primera revolución rusa que decidió estudiar en el mejor momento para ser médico en el mundo bueno, de hecho como decía se inicia en el 1909 donde aparentemente todo estaba ahí tranquilito con los zares mal, mal, muy mal pero él evidentemente venía de una familia bien de bienestar sí, sí, sí pero lo gracioso es que en ese momento donde él está perdido en la vida de Anacorete pues Rusia se va al Garete y eso está muy bien enfocado en la serie ¿verdad? es decir ese cambio de turnos que como aquí teníamos las chaquetas van y vienen ahí teníamos la guardia blanca los zaristas los monárquicos que de hecho colaboraron aquí con Franco no sé si lo sabéis pero sí vinieron aquí Adri, focus y por otro lado los bolcheviques los bolcheviques y ahí estaba él en medio salvando a un poblado pero después nos hablarás de esto ¿verdad Ferran? en la serie lo enfocan de una manera y en otros lados lo enfocan de otra pero bueno ya lo veremos sí yo creo que además esa parte política está mejor explicada de la serie pero en cuanto a los datos que os he ido soltando no os asustéis no penséis que los relatos son una descripción minuciosa de procesos médicos que solo van a interesarte si eres doctor o un especialista yo creo que para nada aquí el especialista se sentirá confortado son relatos que le convencerán por la precisión que tienen pero que uno a pesar de acabar aprendiendo términos como el que decía de la Ancalfor pero la Ancalfor claro como estimulante cardíaco nunca lo había planteado Alcanfor Alcanfor o la Neurastenia esto ya se me escapa Paul todo Neurastenia que es como un gusano es lo que padecemos muchos aunque aparentemente no es una enfermedad que manejemos en nuestros diálogos todas estas experiencias las comparte Bulgakov de una manera muy distinta como decía no hay esa minuciosidad a veces de pasada otras sí que es cierto que entra en detalle pero siempre están acompañadas de valoraciones sobre la condición humana sobre nuestra realidad material la realidad más física pero sobre todo también sobre cuestiones sociales de carácter moral sobre la vida en general sobre el sentido de la misma y claro también sobre su propia profesión de hecho mira voy a leeros tres líneas dice las personas inteligentes han observado desde hace tiempo que la felicidad es como la salud cuando la tienes no la percibes pero cuando pasan los años como recuerdas la felicidad lo que vengo a decir con esto es que sí es cierto que te está hablando del concepto de salud pero evidentemente a través de metáforas y de reflexiones sobre la vida hay en sus relatos referencias a Chekhov a Tolstoy que también fue médico y hasta Sherlock Holmes porque sí que es cierto que él en sus relatos a veces se ve como un detective que tiene que descubrir no podía consultar el Google lo que pasa de consultarle va de Mecon contínuamente ni al Sartre a la seva bibliografía consta que ell primer va intentar estudiar per ser literat per poder escriure pero en quan mor son pare i es queda amb la seva mare que es veu que era una dona molt culta li diu has de fer algo de profit en aquesta família han d'introduir diners com sigui i això d'escriure no sé jo exacto a la hora de la verdad su profesión por así decirlo su profesión de bien fue la de doctor pero estaba claro va escriure receptes va escriure receptes él lo tenía muy claro que quería que tenía de hecho una capacidad artística una vocación una vocación literaria de hecho a mí me sorprende ese compromiso moral que se vive a través de la lectura para un tío que tenía una vocación muy distinta pero como os decía esa base humanista en la manera en la que Bulgakov nos recuerda y nos presenta sus experiencias pasadas es lo que para mí es realmente positivo de estos relatos y si algo han descubierto para mí tanto el COVID lo he de decir como estos relatos es esa condición dual que ya comentabas tú Paul y que hemos ido comentando de todo sanitario de toda persona vinculada a la medicina alguien que protege que te cura que puede revertir un destino fatal pero alguien que también es víctima como cualquiera de sus pacientes como cualquier humano ¿y cómo lo remarca esto Bulgakov y con esto ya iríamos pasando a las adaptaciones porque hay varios varias cuestiones formales dentro del relato que nos permiten entender esta dualidad por un lado porque continuamente en sus reflexiones se debate entre la culpa y el orgullo ante sus errores y aciertos y sabiendo ahora que su vocación real era de escritor pues como os decía antes chapó chapó y además sin aplausos aquí de fet seguramente la seva experiencia como metge le hace ser no dic mejor escriptor pero ser un escriptor bastante reflexivo hay varios a partir del personaje de Bulgakov claro Chekhov también fue médico Tolstoy y por ejemplo un personaje que claro igual os suena si habéis visto Patterson de Jarmusch ¿os acordáis de William Carlos Williams? del que siempre habla el poeta referencial para él que de hecho tiene un poema que se llama Patterson pues este hombre también era doctor y también después de sus trabajos en la medicina como hilamos las empanadas una maravilla ¿qué más? ¿qué más nos ofrecen los relatos para entender esta dualidad? pues cómo hace partícipe a todo el equipo médico en sus relatos de esta realidad de víctimas reales que son al final que somos todos y de cómo los pacientes sufren enfermedades pero cómo los doctores las enfermeras el paramédico también enfermedades o adicciones adicciones llegaremos a la potente pero joder la del tabaquismo es acojonante es decir esto ya se plantea desde los relatos pero cuando vemos la serie y la película es que son estamos hablando de 50 cigarrillos al día no, no es que la serie es un detalle constante pero es que me agrada molt la imatge de veure o sea todo ha de ser quirúrgico y todo eso y el tío un piti pero aquellos pitis que eran gruixuts como unos puros y la cendra caía por darrere o saps es que ya no, no es una maravilla eso si no para de lavarse las manos también ha entendido que hay que lavarse mucho hirviendo esa agua bueno ya lo explicaremos la serie y qué pasa porque he dicho que el tabaquismo es una edición preocupante pero en la serie o en los relatos no lo muestran desde esa perspectiva moral sino cuál es la gran adicción la de la morfina adicciones imposibles que él describe en ese relato que os mencionaba antes morfina pero que lo hace a partir de un supuesto testimonio de un colega de profesión esto le pasó a un amigo un amigo me pregunta qué hay que hacer lo hace muy bien lo hace muy bien porque él inicia y cierra el capítulo de morfina o el relato de morfina pero todo el devenir del relato es otro diario es como el diario dentro del diario que también esa idea del metadiscurso está presente en todo lo que estamos presentando hoy con los relatos pero ya en los mismos relatos de él porque si algo hace bien también es esa manera la que desdobla el punto de vista de la narración en una doble mirada la del joven doctor que era pero claro él está escribiendo estos relatos en el año 25 26 es decir él mismo se está recordando 10 años atrás y entonces hay una doble valoración la del joven doctor inexperto no tan inexperto como nos quiere hacer ver la serie pero sí un doctor que necesitaba la práctica para acabarse de formar y a su vez un doctor que ha dejado de serlo porque tiene ínfulas literarias y de hecho lo está demostrando y que se mira a sí mismo desde la perspectiva de escritor y todo esto como decíamos yo creo que la serie lo sabe utilizar a veces bien y a veces no bueno si vols entrem ya yo creo que sí podemos continuar después hablando de los relatos tenemos descrit el personatge con la seva historia a grosso modo y en detalle también porque la serie como dice la Diana entra en ciertas cosas y después algunas se las inventan o no se las inventan las agafa de una altra banda bueno sé una cosa anem a ver Breaking Bad passem de metamfetamina a morfina totalment les drogas doncs jo ho ha dit l'Adriano que aquest personatge inspira sobretot a través del relat de morfina que això és una cosa que em vam comentar per telèfon quan ens intentàvem posar d'acord com a fronte a això que és no és que tots els relats portin la morfina incorporada sinó que de sobte et diu ei tot això que has anat llegint que sàpigues que jo tenia una adicció de morfina de l'hòstia però tampoc t'ho diu amb el relat de morfina perquè ell t'està parlant d'un altre personatge d'un col·lega a la sèrie en canvi adapta com que això és l'eix central però bueno crec que una sèrie estem parlant ja ho hem dit a Young Doctor's Notebook al diari d'un jove doctor que és una sèrie produïda pel canal de televisió britànic Sky Arts que és un canal que Déu-n'hi-do les sèries si us posem a buscar i documentals molts documentals però vaja tu ets un maestro de les sèries britàniques a mi jo sí la televisió que més adoro és la britànica amb les seves coses perquè s'ha de dir que els britànics però no considero aquesta sèrie com una gran representació no no és que aquí ja veurem el final d'aquest apartat la sèrie consta de dos temporades de quatre episodis cada una i cada episodi dura uns 20 minuts típica sèrie britànica si quan us acabeu un mònster la podeu posar directament la primera temporada es va estrenar el desembre del 2012 i la segona a la que li van afegir el títol and another stories i altres històries per això dic ja veurem si han afegit coses inventades o no es va estrenar un any després el novembre del 2013 de la mateixa manera que els relats es mostren en forma de memòries o diaris a la sèrie veiem el personatge com ha dit l'Adriano desdoblat amb dos actors Daniel Radcliffe que aquí tenia 21 anys just sortia de Harry Potter és lo primer que feia gairebé lo primer diria si no és lo primer és gairebé lo primer és com acabo de salir de Hogwarts de estudiar és que el tío tenia muy claro que ya había ganado fortuna la fortuna que el tío tiene le permite precisamente dedicarse a proyectos de carácter más independiente doncs Daniel Radcliffe com dèiem fa de jove doctor i a Jon Hamm que aquí ja està encombrat per Magnet totalment fent el doctor ja d'adult el primer Radcliffe afronta l'època en què recent ha sortit de la universitat amb matrícula d'honor cosa que diu costament 5 o 15 o 15-5 i va parar a Morllevo aquest poble fictici de mala mort amb mals recursos mal temps i pitjors habitants com ens ha explicat l'Adriano però clar encara no ha comès cap falla en aquest doctor que ens ensenyen encara és immaculat de fet hi ha un punt que li retreu el seu jo futur de com que t'injectes és que eres un addicte i el tío claro porque estos dos personajes representan momentos como lo que yo ya venía diciendo Ferran que uno está en ese presente literato y el otro está en un pasado si el primer està en aquest moment sense sense sense mácula com es diré o immaculado exactament a vegades es analitzar què volen dir les paraules i et dones compte sin mácula sin mancha puro i que sens dubte no està enganxat a les drogues mentre que el segon tracta amb un personatge que ja té totes les males experiències i males decisions entre elles com diem l'addicció a la morfina que és John Hamm que és com un pepito grillo però mal perquè li va dir bueno sí ja arribaràs a fer-ho millor però oye que jo estoy aquí que no me queden ja benes amb aquestes dues versions de personatges interactuen no? i de fet jo ho interpreto com que el que veiem durant el 1917 i 18 amb el jove és un Radcliffe que són les memòries de l'adult que és el mateix que dius tu s'està analitzant a si mateix reflexionant sobre les seves memòries i jutjant les seves accions passades inventant falses interaccions perquè interactuen parlen entre ells com és unes falses interaccions on s'intenta fer pensar el jove a explorar altres opcions que mai van existir però al final és ell mateix al futur dient que hagués passat si hagués fet una altra cosa claro jo esto que dices Ferran me parecía una decisió muy arriesgada es decir en un primer momento yo me encuentro los dos personajes y me parece una maravilla porque claro hòstia Radcliffe que te puede gustar más o menos pero John Hamm es potentísimo y además son muy diferentes pero es que están representando realmente momentos morales muy diferentes para poder generar ese equilibrio que hacen cuando el que está un poco perdido es el John Hamm como heroínómano entonces el otro es como tú decías un hombre inmaculado le recuerda tuviste virtud pero en cambio cuando el joven se acaba enganchando a la morfina que así se nos presenta en la serie entonces John Hamm pasa a ser es un yigillán que gira exacto entonces claro tienen que radicalizar mucho las posturas de ambos doctores de ambos tiempos para que ese puzzle encaje entonces hay veces que hòstia que son demasiado irrespetuosos con la obra original de fet segurament ja et dic el doctor real de joven no va ser ni tan incompetent ni tan desagradable o ni tan sols tan baixet com li diuen a la serie és que eres muy bajito i ell mateix diu era muy niño pero que era muy niño sinó que son aquestes petites negligències que ara són interpretades com grans errors que pensen en el futur perquè al principi de la sèrie el que tenim com ha dit l'Adriano és el John Hamm el doctor de gran en el ple auge de la seva addicció de fet l'estan detenint li ve la policia a dir-li ep que està en el seu moment més baix i quan mira enrere intenta com justificar la seva situació actual amb es cuando idealista que era jo en realidad no sabía nada de la vida i així estoy ahora claro pero esto es lo que ejerzo esta queja aquí no es que claro la morfina vende al final y todo el tema de la drogadicción vende no no es algo de verdad esto es muy del rabal de los nueve relatos de los nueve relatos solo uno se llama morfina además es un relato que funciona en paralelo con los ocho restantes pero cuantas veces he ido a buscar esta recopilación de relatos y en vez de llamarse diario de un joven doctor se llaman morfina y otros relatos al final ese término y al fin todos tenemos este morbo por la droga pero de fet aquest abisme que separa les actitudes de las dos versions el que dius tú han d'exagerar tant les diferències funciona a través d'aquest humor negre i patatisme que es porta al Lima per arribar incluso a un gore porque hay momentos de la serie la peli és molt crua pero la serie com es recrea es pretendidamente incômoda sí es muy incômoda la serie et porta el personatge de jove cap a de fet resulta a la memòria del doctor que se suposa que està fent homenatge un insult és insultantment egoista és manipulador i és repulsiu de fet no et cau mai bé el ràctil de jove i com tracta els seus companys i com el tracten a ell també tot és una bogeria la sèrie és una bogeria completa però no oblidem que tu el que estàs veient són les seves memòries és ell com creu que le trataron i com el John Hamm per exemple hi ha un personatge a la Pelaguella que tampoc volia entrar aquí hi ha un personatge a la Pelaguella que quan el jove Radcliffe arriba la desprècia i el John Hamm que està allà al costat recordant el dia que la va conèixer diu tampoc era tan fea tampoc era tan mal tampoc era tan fea perquè després hi ha tota una història darrere però vaja que és com ell al futur es dona compte de vaig ser una miqueta imbècil a l'hora que ell es dona compte de les insufles que portava perquè clar el fet que vegis el personatge tan pujat recordant les notes constantment que sigui el millor de mi classe que no sé què has de tenir en compte que és el John Hamm dient jo dije esto quan era joven era un gilipolles claro él es lo que te digo la sèrie funciona mucho para buscar esa imagen única de Bulgakov lo que te hace es unirte dos versiones una buena y una mala que van mutando que sí que es cierto como tú decías en un primer momento pues es el doctor que sale ante la vida profesional y al otro lado el morfinómano pero además eso es falso porque de hecho si realmente la sèrie además nos lo presenta así es John Hamm como Bulgakov adulto en los años 30 creo que es en el 34 35 si tuvo problemas con la política y con el gobierno de esa época no era por la morfina el episodio de la morfina en el personaje real de Bulgakov duró aparentemente uno o dos años es decir lo suficiente como para a lo Freud poder hablar de la experiencia que hay detrás de alguna serie de enfermedades y drogas pero en los conflictos que tenía en el año 34 y 35 en Moscú cuando vivía en Moscú eran precisamente políticos porque ella era un escritor y un dramaturgo bastante crítico no solo con los bolcheviques con cualquier situación que él no encontrara aceptable y claro en esa época Stalin no quería críticas aquel es el seu gran problema que iba a tener y seguramente por eso los sus textos también aparecen reivindicados van a aparecer en publicaciones de diario pero van ser reivindicados lo que dèiem 20 años después de ser mort y sobre todo estos reculls son del 75 al 75 de sobte es la versión final vas para Franco porque la primera que presenta su mujer por cierto es decir es un hombre su tercera esposa es tercera pero claro parece ser que una de las frases que se conoce de él es que el tío estaba muy preocupado de que la gente no le leyera porque ya tenía esos problemas en el Moscú de la época porque le censuraban muchas de las obras teatrales no se pudieran representar y él tenía una relación casi amor-odio con Stalin eso es muy interesante las trucan por teléfono sí, sí Stalin le llama o sea pensad que estamos sí, sí pensad que estamos hablando de un tío con un poder creativo acojonante y que Stalin lo valoraba pero claro lo valoraba pero no podía aceptarlo dentro de su sistema político entonces jugaba mucho y esto ya son posiblemente elucubraciones mías jugaba mucho a aplaudirle porque en el fondo le gustaban sus obras pero después él ¿no? él representaba ese aplauso del pueblo ruso pero a la hora de la verdad tenía toda una estructura política para censurarle para detenerle esto es como lo de los aplausos en los balcones exacto es exactamente lo mismo es utilizar siempre una parafernalia para poder liderar y continuar con tu discurso pero a la hora de la verdad tú poderte manifestar pues como el padre porque Stalin porque Stalin iba de padre con él no sé si acaso triunfa que también que lo digan exacto pero bueno tornem a la serie porque tienes toda la raó en cuanto a que la serie lo que fa es un té una intención dramática más que una intención documental ¿no? la primera temporada veiem aquest Ratcliffe jovenet idealista tot i que ho perds l'idealisme molt ràpid i un Jon Hamm en el moment més de treure's pilotes de sobre en plan però que és al revés un Jon Hamm que passa de addicto a un tío muy adulto i muy serio en canvi a la segona tenim el Jon Hamm ja en un acte s'està rehabilitant de fet està en rehabilitació que vol tornar a morir o a intentar desfer aquestes faltes i ja juga més en el terreny del perdó i de la redempció de fet es passa molta estona una gran escena dient-li et perdono et perdonant-se a si mateix de jove però de totes maneres ja ho dic la intenció dels autors a la sèrie a l'adaptar aquests textos de Bulgakov és afegir aquesta mirada tan british que acostuma a fer burla i sàtira de tot no hi ha res sagrat per tant una figura com la d'un doctor que hauria de ser venerada i que s'associa normalment a l'altruisme i servei als altres aquí s'esdevé una mena de semideu autocomplent amb una mirada i actitud molt altiva i egoista fins al punt de de ser bastant patètic perquè tu el veus que es posiciona a si mateix en situacions de tio baixa els fums que aquí de fet els seus companys de feina l'Anna i la no el compren mai tot i que la pelaguella acaba tenint una relació tu has vist la sèrie també ja la vaig veure fa anys i la vaig tornar a veure ara però sí que és veritat que hi ha també aquesta ombra aquesta ombra de Leopold de Leopold Leopold això de fet ho comentava jo més en dada del síndrome de l'impostor perquè ell al final és conscient que el que li està dient al John Hamm al Radcliffe és tu ets conscient des de sempre des que vas entrar a aquesta casa hi ha un retrat del doctor anterior i tothom t'està recordant el doctor tu des del principi has hagut de demostrar que ets alguna cosa per això et posicionas és el típico perro ladrador poco mordedor però a la hora de la verdad esto no existe en los relatos esta imàgen del doctor consagrado del doctor experimentado però existe a modo de preocupació de esa voz interior que tiene Bulgakov el autèntico i doncs la serie sí que està muy bien elegida la pel·lícula entra també aquest nom Leopold Leopold Leopold Leopold Leopold Leopold Leopold Leopold Leopold le gustaba tener esto però no entran a l'alpunda No, però no és tan recordant esta paròdia que té la serie Yo me atrevo a decir que como la película es del 2008 y la serie es del 2012 2013-14 si no me equivoco 2013-13 Vale Está claro que la serie ha tenido en cuenta la obra de Bulgakov la biografía de Bulgakov el morbo de Bulgakov y sus tendencias políticas o Agafat al meta Agafat més al meta Y la película Está claro que los creadores british han pillado la película y sobre ella han revestido porque en los relatos no hay amor en la película hay amor y en la serie hay amor amor o desamor o como queramos Sí, o aprofitament sexual Sí Però hi ha una cosa que buscant la història de la peli de la sèrie el que vaig trobar és un fil a Reddit que pels qui no sabíeu és com el fòrum de fòrums per dir-ho així internet amb perdó de forocotxes és que allà hi havia un fil que un deia hòstia hi ha la pel·lícula russa però també hi ha la sèrie anglesa com que pot entrar millor i una si us ho trobo us ho tradueixo de l'anglès Del rus que una tia deia mira-la igualment la pel·lícula russa mira-la igualment la pel·lícula russa Leonid Bichévin que és el protagonista de la pel·lícula russa està sent vegades més bo que el Daniel Radcliffe i es treu la roba molts cops vull dir que és una obra mestra del cinema rus que et colpeja per tot arreu però no treu que valgui la pena veure un bonorro aquesta Chico, has de empezar a gravar-se has de empezar a gravar-se L'Adriaro té síndrome de Leopold Leopoldovitch amb l'acto aquest i necessita demostrar Voy a empezar a tener claro tio perquè al final hòstia el que se pone en valor sempre és però tornant a l'efecte british aquest d'intentar ridiculitzar per aportar comèdia la sèrie és una comèdia negra inclús l'addicció es tractada com si es tractés d'un simple capítol vergonyós a la vida d'un mateix i no un problema d'aquells que has de superar de fet està tractada i em va recordar aquell típic estat de Facebook que vas escriure fa 10 anys que t'ho recorda que t'ho pensabas que listo que iluminado estuve ese día i t'alleges a salar i dius Déu meu quina vergüenza borrar estados y pedir a Facebook que retire la muerte digital por favor si es cierto que en el fondo yo considero que la serie es una caricatura que busca lo grotesco que busca la diversión que busca ese gore esas explicaciones que sí que en algún momento encajan en los relatos bastante yo decía que hay pocas pero sí que es cierto que en algún momento se meten en cuestiones médicas eso allí lo exageran y se lo llevan a un terreno acojonando Estic començant a detectar que potser a tu la serie no t'ha acabat de fer pes No, a ver la serie como todo en esta vida depende de lo que vayas a buscar si de repente te has llegido los relatos de Bulgakov y te vas de los relatos de Bulgakov a la serie mal, mal seguramente mal ahora si dices hòstia el personaje de Bulgakov da mucho juego y tengo ganas de reírme por la noche con delirio riure't del patatisme humà de lo frágils que som aquesta serie ho fa excel·lentment però sempre amb aquest punt britànic i com que veig que a tu t'agrada criticar-la jo també l'he criticat també l'hi he trobat coses i jo et diria que es nota molt aquest classisme britànic al tractar un personatge que a més és rus que este es un tema ja sabeu que és comunista i és tercer mundista i el colonialisme britànic aquí té una presència també de mirar per sobre l'ombro a aquestes societats que et fa analitzar aquests relats els relats originàriament per allò que ha explicat l'Adriano és una mena d'epopella de coneixement pràctica mèdica i supervivència i d'humanisme mentre que la sèrie és una mena de crítica a un sistema polític no tant però si a una societat és en plan mira però te la puedes tomar en serio la sèrie Ferran no yo creo que no en el fondo es eso sí que apela una humanitat universal que són fràgils i a vegades ens prenem en serio coses que no ho són tants però clar com que ho fica des de esto es Rússia això és la Rússia aquí és on noto aquest classisme britànic de fet el retrat que fa de la zona de Murievo que com diu la mateixa sèrie ni tan sols les cartes volen ser enviades a tal infern és veritat és un estereotip aquesta zona de Murievo és un estereotip de l'estepa russa i d'aquell general invierno que tants cops han llegit els llibres d'història que són llibres d'història escrit pels vencedors òbviament el general él habla mucho de esta posición y lo he mencionado con el tema de personificar la naturaleza o con esta actitud de Anacoreta que también es comprensible que se acabe vinculando a la morfina pero a la hora de la verdad lo que ofrecen yo creo que porque claro cuando te metes en el terreno de pensar que aquí la intención era comprender realmente lo que significaba el verdadero conocimiento eso para nada es que no es comparable es imposible comparar els relats els he llegit més o menys però es incomparable a la pel·lícula acabem amb la sèrie i anem a la pel·lícula perquè el fet és que aquesta cosa british és superimportant que és les lluites i fratecides entre seristes i bolchevics que l'Adriano diu que la sèrie es veuen més que la pel·lícula cosa que és certa en quant a que apareixen crec que també estan retratades des d'un absurd que intenta dir que en realitat els russos tots eren incultes i es mereixien tot el que els va passar perquè eren tontos o ell como doctor ho posen en la seva veu i és veritat que ell va ser molt crític amb el moviment comunista sobretot més que amb el moviment comunista amb el govern comunista sobretot perquè va viure aquesta misèria que intentava amagar el govern moltes vegades dels seus enllocs i clar enmig de tot això tenim el doctor Radcliffe i Ham que ni pren partit ni per uns ni pels altres que de hecho realmente es lo que comentábamos antes que no son Bulgakov uno es el joven doctor y otro es el doctor adulto però que en realitat no se atreven a decir que es Bulgakov clar perquè no no és exactament això el personatge es dedica a fer de baleta sobretot que és jove i aposta pel camí que més li convé encara que aquest porti a ell cap a la destrucció i a tot el que el rodeja de fet hi ha l'incendi tota una sèrie de capítols que són els relats i que estan a la pel·lícula i a la sèrie demostren que aquest tio no té final ha de caure en un pou que això arriba amb el Jon Hamm per poder tornar però en ese sentido la sèrie es bastante benévola no vamos a descubrir finales pero sí que es cierto que todas las malas decisiones que toma pues sale airoso por así decirlo y entonces la película juega un papel ahí mucho más catastrófico Sí, pero que el cagbia la filla suposo que la sèrie el que vol no és parlar-nos de les glòries mèdiques d'un doctor enmig de la pobresa sinó més aviat vol destacar això la pantomima que és la vida humana i a més d'un ser molt miserable que necessita passar per tot aquest infern per intentar que no aconseguir perquè això no queda clar a la sèrie i a la pel·lícula menos o alguna mena de redempció No, no yo creo que realmente por eso te digo que al final pasa como de puntillas sobre toda una serie de vivencias que lo ponen a él en una situación moral muy compleja pero a la hora verdad es como un episodio en su vida que podía olvidar o recuperar en forma de este discurso grotesco Aquest és el punt de la vista de la sèrie que busca aquesta mena de personatge narratiu on hi ha d'haver una mena de redenció a través d'un humor negre que clar no fa justícia ni als relats ni al personatge original que podríem dir però la pel·lícula Pero yo creo que en el fondo sí y voy a proponer una cosa ahora pero yo lo que creo que en el fondo es que en tanto que ya hay un discurso creado pues la serie ha intentado ser diferente no hay una intención de adaptación de los relatos de manera fiel y ese discurso creado además ya estaba creado de manera previa por una película que se centra más en esa dicción Pues fem una cosa si et sembla bé No, yo lo que quería comentar es que como nos estamos extendiendo y esto realmente da mucho juego a la hora de la verdad es una película que podemos encajar dentro de una filmografía muy interesante que es la de Alexei Balabanov que al final es un director que desgraciadamente murió Fem una cosa Passem a película a cinema pero ya lo han fet y ya está No, no, no yo lo que estaba proponiendo es que en la medida que abrir esa puerta nos puede llevar a otra gran empanada y que quizás ahora la gente ya está pensando en comerse una paella más bien Lo interesante sería la gente ya ha entendido que hay una versión diferente a la serie que hay una versión que se queda más con ese espacio del Bulgakov morfinómano pero que ni mucho menos era él porque como ya he dicho en un momento de la presentación de la novela de los relatos siempre explica esa adicción a través de un personaje que es Poliakov y de hecho cuando llegas a la película que se llama Morfina el protagonista todo y que le llaman Mika de Mijail en el fondo se llama Poliakov como este colega una menada alter ego Exacto Entonces la intención de Balabanov es bastante diferente solo os diré de manera anticipando un poquitito de lo que podríamos hablar en el próximo programa solo os diré que Balabanov no había escrito el guión de esta película y que se la lleva a su terreno claramente en el fondo es un homenaje que le hace a Sergei Bodoow y ahora diréis ¿y quién narices es ese tío? Bueno, yo he pensado lo mismo cuando lo he leído pero después he caído en cuenta que no Sergei Bodoow es el protagonista de Brad que es brother en ruso y es una de las películas que le catapotó a la fama a Balabanov Entonces yo creo que da mucho juego Balabanov además es un hombre al que hay que hacerle un homenaje si hoy hemos hablado de los que se han quedado podríamos hablar de los que se han marchado y uno de ellos y por motivos evidentemente muy distintos es Alexei Balabanov em sembla correcta porque comentarás Morfina que esta película que avui no està deixant penjada sinó que forma part d'un altre entorn que també interessa dins d'una filmografia que pot ser interessant és un ingredient d'aquesta empanada que pot funcionar també en un altre empanada que no es passarà la mitad empanada no us empatxem llavors el que estem dient és avui no empatxem el personal que ja ho portem bastant així que se vean Monster que si pueden se lean los relatos y no solo Morfina y sobre todo que se vean la serie porque todo y sus errores hòstia deixes finir risas la serie es molt divertida no és per tothom i el toveto és molt bo aquí John Hamm va ser un dels punts on se'l va descobrir com a el registre d'humor el domina i li fa mil patades al Radcliffe tot i que jo agraeixo aquest Radcliffe perquè és el que ens ha portat el que tenim ara és que el Radcliffe d'ara és com que l'hagi hagut s'està posant en una de margés en el bon sentit però l'hem vist ja en el Switzerland és demasiado hòstia però és demasiado histrónico ese tio a mi molt el rotllo eso es teniendo muy claro lo que vas a ver ¿no? sí como me gusta a mi hacer ese día vas a comer hamburguesas pero del McDonald's la Rosalía ya torna i el gazpacho tots nois vale em sembla perfecte ho deixem aquí la setmana que ve reprendrem algun tema recordem-se a ser socials Facebook Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura Sense L Instagram Empanada Cultural Soundcloud Mixcloud i Vox recordem aneu cap a Soundcloud que acabarà tot cap allà d'acord i la setmana que ve ens tornarem a veure les pares no he caminat jo per allà sí no sí estaria molt bé un besito adeu