Empanada Cultural del 17/11/2019 — Asian Film Festival Barcelona 2019 i Terror Molins: Iran, “Reza”, japonisme i el nou terror (Koko-di Koko-da, Sator, Gwen)

Visió general

Episodi doble que recorre dos esdeveniments destacats: l’Asian Film Festival Barcelona 2019 (AFFBCN) i el Terror Molins. A l’Asian Film Festival, el focus s’atura especialment en Iran (14 títols, país més present) i en la seva guanyadora, “Reza” d’Ali Reza Motamedi. El programa obre també un bloc d’història de l’art i cinema al voltant del japonisme (de Ozu a Wes Anderson), amb el documental “Van Gogh y Japón”. A la segona part, el Terror Molins aposta per un eix surrealista (90 anys d’“Un chien andalou”) i el nou terror amb títols com “Koko-di Koko-da”, “Sator” i “Gwen”, i un debat candent sobre innovació i transgressió al gènere.

"Lo que han supuesto es una gran empanada... bien nutrida de ingredientes" —sobre l’Asian Film Festival

Punts clau

AFFBCN 2019 (30 d’octubre – 10 de novembre): més de 100 pel·lícules de més de 20 països; programació estesa amb Filmoteca de Barcelona (retrospectiva Ozu) i CineBaix (Sant Feliu de Llobregat).
Focus Iran: 14 títols (per sobre de Corea –12– i Japó –11–). Masterclass de Mohammad Attebay; pes de figures com Kiarostami, Asghar Farhadi i Jafar Panahi.
Guanyadora: “Reza” (Ali Reza Motamedi). Dramedy romàntica-lírica sobre divorci i segones oportunitats en el marc de la llei islàmica (3 mesos i 10 dies per revocar).
Diàleg Japó–Occident: de Joe Hisaishi i Ozu al japonisme de Van Gogh i el documental “Van Gogh y Japón”. Clau: influència de l’ukiyo-e i l’obertura Meiji.
Eixos temàtics AFF: migracions i gèneres (remakes i relectures): “Intimate Strangers” (Corea, sobre “Perfectos desconocidos”), “Still Human” (Hong Kong, cuidadores filipines), “Fly by Night” (Malàisia, thriller social).
Terror Molins: ambient de gran festival a la Peni, eix surrealista (90 anys d’“Un chien andalou”, “Santa Sangre”, “Blue Velvet”), i nou terror: “Koko-di Koko-da”, “Sator”, “Gwen”, “We Summon the Darkness” (amb Johnny Knoxville).
Debat del gènere: innovació des del cinema indie (Miquel Pastor) i alerta sobre un possible viratge moralista del terror (Àngel Hernández, “NOM”).

Asian Film Festival Barcelona 2019

Panorama i programació estesa

Dates: 30/10–10/11. Més de 100 films i 20+ països.
Extres: col·laboració amb Filmoteca de Barcelona (retrospectiva Yasujiro Ozu, tot novembre i fins a mitjans de desembre) i CineBaix (Mostra Mediterrània i del Llevant; recomanada l’iraniana “Primer Autógrafo para Rana”).
Metàfora de l’edició: una “gran empanada” d’ingredients diversos a desxifrar; idea de festival com a diàleg de mirades.

Focus: Iran — talent, indústria i “Reza”

Dinamisme iranià: com a Corea del Sud, molts joves s’orienten a la carrera de cineasta (apunt de Mohammad Attebay en masterclass a la Pompeu). Pesa l’herència de Kiarostami, Farhadi, Panahi.
Dades: 14 films iranians programats (vs. 12 Corea, 11 Japó).
Guanyadora oficial: “Reza” (Ali Reza Motamedi). To lídic i lleuger amb treball formal fi, entre drama i comèdia romàntica.

- Sinopsi: la parella Reza i Fati es vol divorciar. Segons la llei islàmica, disposen de 3 mesos i 10 dies per revocar la decisió. Reza intenta recomençar, Fati es resisteix al canvi.

Japó-Occident: japonisme i “Van Gogh y Japón”

Banda sonora de fons amb Joe Hisaishi; record d’Ozu i influència en Wes Anderson (Isle of Dogs, estètica frontal, minimalista), un japonisme contemporani.
Context històric: obertura del Japó a finals del segle XIX (transició a l’era Meiji, des de 1853). Pintors occidentals fascinats: Van Gogh, Cézanne, Gauguin.
Clau visual: Ukiyo-e (gravats en fusta, edició seriada; p. ex. Hokusai).
Documental: “Van Gogh y Japón” — com Van Gogh assimila l’ukiyo-e i el reinterpreta als seus paisatges del sud de França.

Gèneres i migracions a l’AFF

Corea: “Intimate Strangers” (remake d’“Perfectos desconocidos”) — amistats, secretisme, mòbils sobre la taula; tensió contemporània.
Hong Kong: “Still Human” (Oliver Chan) — home amb discapacitat i assistent filipina; radiografia de vivienda i cures en clau migratòria.
Malàisia: “Fly by Night” — thriller nocturn de taxistes que assalten l’elit; cartografia la desigualtat i el mosaic ètnic (malais, xinesos, indis).
Tibet: “Jinpa” (prod. Wong Kar-wai) — un noir diürn gèlid, format quadrat, cromatisme desgastat, i aire de western d’altura. Dos viatgers homònims (Jinpa) i una venjança pendent.

> “Si et conto el meu somni, l’oblidaràs... si t’hi implico, es convertirà en el teu.” —creença budista que vertebra “Jinpa”

Terror Molins (Molins de Rei)

Ambient i seu

Teatre de la Peni amb so i projecció impecables; Sala Gòtica per a paral·leles. Públic entès i sala a vessar.
Àudio amb Àngel Hernández (director del curt “NOM”, a competició oficial).

Eix 2019: Surrealisme i retrospectives

90 anys d’“Un chien andalou” (Buñuel/Dalí) — homenatge central.
Recuperació de “Santa Sangre” (Jodorowsky) — amb Brontis Jodorowsky — i “Blue Velvet” (Lynch). Debat sobre què és veritablement surrealista (Lynch vs. Jodorowsky; també esment d’“L’Âge d’Or”).

Nou terror: títols i tendències

“Gwen” (William McGregor) — rural, segle XVIII, més drama social (desnonaments) que terror estricte; herència de “The Witch” (to pausat, paisatge, possessió mínima).
“Sator” (Jordan Graham) — autor omnívor (direcció, guió, càmera, muntatge), i la seva àvia a pantalla, aportant veritat i inquietud.
“Koko-di Koko-da” — conte macabre amb eco midsomerià (introducció fatalista i repetició cíclica); estil Sundance.
“We Summon the Darkness” — slasher amb Johnny Knoxville com a predicador; gir inicial potent.

Innovació i límits del gènere

Miquel Pastor (cap de programació): la innovació sol venir de produccions petites; les grans busquen retorn i arrisquen menys (cast, guió, forma).
Albert Galera (director): el terror és un gènere il·limitat i en reinvenció constant; els límits amb el fantàstic són porosos.
Àngel Hernández (sobre “NOM”): crítica a un possible gir moralista/políticament correcte en el terror, on s’imposa el missatge social per damunt de la transgressió.

“El horror era el gènere dels tabús; ara acabem aplaudint allò acceptable.” —Àngel Hernández

Conclusions

L’AFFBCN confirma Iran com a pol de creació i autor (premi a “Reza”) i consolida el diàleg Asia–Occident (de Ozu a Van Gogh).
El Terror Molins reivindica els orígens (surrealisme) i el present del nou terror: autoral, híbrid i, sovint, social.
Debat obert: innovar sense perdre la transgressió — el terror com a espai per a riscos formals i temàtics.