Asimov fa 100 anys, Blanquets (Craig Thompson) i Corea al cinema: Una flor a l’infern i Els amants i el dèspota

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Estàs enfadat! Estàs enfadat! Estàs enfadat! Estàs enfadat! Va llegando demasiadas noticias encontradas, mezcladas en esta gran empanada cultural, que ya no es tan cultural, que es más bien social, y al final cuando le tocan a uno lo de cerca, no? Cuando toca a casa, claro. Cuando ya tocan a casa ya dius, ep, pues pot fer bien, no? ¿Y qué es eso de que te estás esperando siempre que acabemos de hablar? No, no, yo de hecho es lo que iba a proponer hoy. Si os parece bien, yo ya os dejo. Me voy a tomar un café y vuelvo que en un cuarto de hora antes de llegar. Hombre, no, que es interesante, ya verás. Es que... Estamos de cachón. Avui portem un escriptor divulgador científic, jo, Asimov, i tu, Pol. Ah, em pensé que parlaves de l'Adriano mateix. Sí. També, eh? Deme unos años. Expertos en el iogur. I arquitectura de Barcelona. I tu, Pol, què ha dit l'Adriano? Jo porto blanquets, no, eh? Blanquets. No, no, un cómic de Craig Thompson. Molt bé. Doncs recordem... Ve, ve, ve, ve, que yo de tanta charrameca aquí... Ah, clar, tú también farás sección, es veritat. Voy a intentarlo, voy a intentarlo, si me dejáis tiempo en el texto. Uy, ¿cómo eres? Bueno, yo, como he dado a entender, voy a hablar de los coreanos, de los buenos y de los malos, ¿no? Ya no sé si son chinos, chinos coreanos, coreanos, dejémoslo a secas en... Que vamos a hablar de la península coreana, del cine, evidentemente, que se ha podido realizar allí, sin extendernos mucho, porque voy a tomar dos ejemplos, dos películas. De hecho, una es una ficción y otra es un documental. La ficción, siendo del año 58, bien podría ser también una especie de documental de la época, y el documental, que es mucho más reciente, es del 2016, si no me equivoco... Para retirar-li la sintonía de cine. No, no, no, tranqui, tranqui, tranqui. Es más bien, es un documental que tiene algo de ficción, ya lo veréis, ya lo veréis. D'acord, doncs com que l'Adriano no ho ha fet, ho faig ara jo, recordem xarxes socials, tenim Facebook, Empanada Cultural, Instagram, Empanada Cultural, Twitter, te'l saps, Adriano? Empanada Cultura, pero a ver, me parece que... Me parece que, no sé si es con L o sin L, ¿no? Le falta una T, sin L, sin L. Sin L. Hay tuits o... sí, anem bé? Sí, sí. Bueno, jo sempre que penjo Instagram ho penjo a Twitter, alhora per ser que... No, no, no, los likes que tenemos, retuits... I bé, ja sabeu, la resta de podcast, i aquest inclòs, el podreu trobar a Mixcloud, Soundcloud i Evox, Empanada Cultural. Vinga, continuem endavant, d'acord? Molt bé. Cultura. Bé, em toca a mi, així que últimament ja sabeu que estic com d'aniversaris, no? Perquè vam parlar dels 40 de Capcom, dels 30 de Bola de Drac... Bé, i tu el dijous que ve, el dijous que ve és el teu aniversari. És veritat, a l'edat de Crist, per cert. Jo crec que és una indirecta, molt directa, no? Sí, clar, jo no us ho... Felicitant-me. Por favor, acordades de mi. Hacem-me una sección, no? De fet, la setmana que ve no es munta un pica-pica de la ràdio. No, no, no, escolta el seu aniversari. És un pica-pica pel Ferran. I, a més, no es porto ni el dia que toca, perquè el de Capcom, ja us ho vaig explicar, que no se sap exactament l'any, i amb el de Bola de Drac, vam venir una setmana més tard, i avui torna a ser així. Perquè, en qualsevol cas, avui, és un tema del que vull parlar des que vam començar a anar cultural. Tinc molta intenció de fer aquest personatge. Us parlaré d'un senyor que, demà, dia 2, farà dos mesos que hagués complert 100 anys. Estic parlant del divulgador científic i escriptor de ciència-ficció rus Isaac Yudovich Osimov. Que bé, vosaltres el coneixereu més aviat com a Isaac Asimov. Un moment, un moment, un moment. No, no, no, és que això és un error, això és un error. Vale, gràcies, no, és que això és un error. No, perquè és cert que va néixer a Rússia, de fet va néixer a Petrovitsy, a la província d'Smolensk, el 2 de gener de 1920. En esa època era Unión Soviética, no? Ja, justo, justo hacía 3 años, no?, el 17. Però s'ha de dir que amb 3 anyets, la seva família ja va emigrar als Estats Units i ell amb 8 ja va aconseguir la nacionalitat, així que, en realitat, el que hauríem de sentir és una altra cosa. Òbviament, la migració familiar va respondre a temes polítics. Feia molt poc que, com diu l'Adriano, havia triomfat la revolució bolxevica a Rússia i sons pares, que eren jueus ortodoxos, van preferir marxar a la terra de les oportunitats. Que, per cert, la data de naixement, el mateix Asimov sempre ha assegurat que no és certa. Simplement és la data que li van col·locar... És la que li van col·locar els funcionaris soviètics a la cartilla. I és probable que, en realitat, ell nasqués dos o tres mesos abans. Per tant, seria el 1919. Ah, dos o tres cops. El 1919 seria, així que si ja vaig celebrant els aniversaris tard, el de Asimov, en realitat, ens quedaríem... O sigui, estaríem en els 102. Sí, ens quedem així bastant... No, els 102 no, 101, però seria a finals de 2019. Però vaja. En qualsevol cas, tornem als Estats Units, perquè així és música més de Nova York. Allà, Asimov, van aparar al barri de Brooklyn, a Nova York, ja ho dèiem, i van muntar a sons pares una tenda de llaminadures, on el mateix Asimov, de fet, hi va acabar treballant fins que va entrar a la universitat. Ja des de petit, Asimov va mostrar grans dots d'aprenentatge i curiositat, i gràcies a la seva precocitat, va entrar a l'escola ja sabent llegir i escriure. I com mai va amagar el seu do, de fet, vacil·lava bastant a la resta de companys i professors, el pujaven constantment de curs, sempre anava avançat. Clar, la resta de nanos, que era més gran que ells, se'n fotien i se'n burlaven. No li pagaven, ell sempre ha dit que no va rebre mai hòsties, però sí que se'n burlaven, i això va fer que l'Asimov es refugies a la lectura i als estudis. Passaven moltes hores a la biblioteca i, a més, va anar a classes d'hebreu i va dominar-les amb molta rapidesa. Inevitablement, allà també va rebre classe de religió jueva i això li va fer que s'interessés per la resta de religions. Un podria pensar que amb aquest background, aquest background familiar i d'estudis, Asimov va acabar sent un fervent creient, però és ben conegut que era un ateu confès, i és que sons pares mai el van forçar a ser practicant. De fet, no li van fer fer ni al bar mitjvà. i, a més, les seves inquietuds mai el van dur cap a aquest camí, el de la fe, més aviat tot el contrari. Durant el crack del 29, ell allà tenia 9 anys, eh? Es va veure obligat a ajudar sons pares a la botiga de llaminadures, cosa que va fer que no pogués anar tant a la biblioteca i llegir els llibres que ell volia llegir, i l'única cosa que trobava eren les revistes que tenien sons pares a la tenda pels clients. Quines revistes? Amazing Stories, Science Wonder Stories, del mític Hugo Gerrach. Per cert, aquest Hugo és el que va donar nom al premi més prestigiós de la literatura de ciència-ficció, els Premis Hugo, que ell acabaria rebent anys més endavant. Se m'ha mogut el guió. Perdó. A l'improvista, porque tú Asimov lo tienes, vamos. Libro de cabecera, tío, por favor. No, sí. El tema és que aquestes publicacions pulpi de gènere, on l'Isaac va descobrir la seva vocació, segons ell, són les que el van empènyer cap a la ciència-ficció, on va descobrir que es podien explicar històries en base a coneixement, que les feien molt interessants. De fet, Asimov va començar a escriure amb 11 anys, i als 18, ja li publicaven textos a les mateixes revistes que ell llegia, però el cert és que no li van publicar cap llibre fins a 1950, quan ja en tenia 30. Què va fer durant tot aquest temps? Doncs estudiar. Va començar amb zoologia, que va abandonar quan li van dir que havia de disseccionar un gat que et trobés pel carrer. L'havia de disseccionar i dissecar. i va dir, no, per aquí no passo. Llavors va intentar entrar a Medicina dos cops, però el van rebutjar. Així que va acabar fent Química a Colúmbia. Doncs em va llicenciar al 41. Després va fer un màster de Filosofia en Química, que no sé què vol dir exactament. Filosofia en Química deu ser, no usaràs la Química per coses xungues. Suposo que deu anar per aquí. Tenint en compte que és complicat, però moltes vegades penseu que a la Física se li ha dit Filosofia. Però aquí estem dient la Química, eh? La Física ho entendria. La Física al final és una filosofia de... Com la part de la bastant filosòfica de la ciència. Tu no veies la sèrie aquesta de Física i Química? Jo ja ho relaciono, està tot plegat, no? No, no, al fons, collons... Ara, poca broma, jo crec que es pot reflexionar de la Química des d'una perspectiva filosòfica. De fet, la seva obra té molt de filosofia a base de la ciència, no? La ciència per fer tractats filosòfics, per dir-ho d'una manera. Però és que Asimov no només va fer això, també va estudiar francès i alemany. No va parar... Però és interessant el background que pugui tenir en el sentit religiós, després aplicar-ho... Jo no sóc tan, segurament, llegit d'Asimov com tu, però no sé si es veu bastant el tema religiós... Sí, perquè l'Asimov agafa els mites i intenta... De fet, hi ha un llibre d'Asimov que és la Bíblia, segons Asimov, on tu tens la Bíblia en una columna i al costat l'Asimov va explicant-te Esto de las doce tribus se refiere a tal... No sé què... Va fent una explicació racional, podríem dir... Aterrant una miqueta, no? Exacte. Continuem. Durant la Segona Guerra Mundial, ell va treballar com a químic civil a la secció experimental naval de Filadèlfia i hagués participat en assajos nuclears i s'hagués allistat a l'exèrcit si no fos per diversos errors burocràtics derivats d'aquella partida de naixement tan dubtosa que hem comentat abans. Vamos, que es va alliurar pels pèls. El 1949, Asimov va començar a impartir classes de bioquímica a la Universitat de Boston, però a partir del 52 ja guanyava més diners amb els seus llibres, així que va deixar de donar classes i només participava en investigacions. De fet, participava molt poc, tan poc que li van voler retirar el títol de professor associat, però ella en va lluitar i el 78, molts anys després, va començar a ser considerat professor complet. I com a última dada curiosa, i aquesta pol potser et sonarà, Isaac Asimov li van oferir treballar a DARPA. DARPA et sona? Hòstia, no. És l'Agència de Projects Avançats de Defensa dels Estats Units. Metal Gear? Ah, val. Ah, jo dic, sí, sóc una entendida en defensa americana. Bàsicament són els que desenvolupen armes secretes i tot això, i li van oferir treballar allà però ho va rebutjar perquè ell deia que no volia posar en risc la seva llibertat creativa a l'hora d'escriure's. És a dir, si ell coneixia secrets d'estat, clar, no els podia utilitzar els llibres, preferia especular. Tot i així sí que li van oferir, ell va escriure una carta de rebuig dient, ei, jo no hi vull ser però sí que us convido a tenir aquestes idees. I els va donar com quatre idees creativament i a més bastant bones, no? En el sentit de, no per fer missils sinó per fer el contrari. De fet, durant aquests anys també va conèixer en una cita cegues a la seva dona, Gertrud Blugerman, amb qui es va casar el 1942 i va tenir dos fills, David i Robin Jones, el 51 i el 55. Gertrud i Isaac es van separar als 70 i ell es va acabar casant de nou, aquest cop amb una psicoanalista i escriptora, Janet Opal-Jepson, que de fet tothom la coneix com Janet Asimov, als Estats Units, el cognom de... Però és una dona bastant prolífica i a més van escriure llibres junts. Tu me'n vas regalar un. sense saber-ho, tu i la... Sí, però... Ell és el Nervi de Robot. És un llibre molt petit que m'ha robat per l'aniversari. És escrit amb ell i la Janet. Nos está incionando que podemos seguir en esta línea. Ah, sí? Regalant-me, regalant-me coses. Llibres de Asimov jo en tinc molts. Me l'he llegit tot el que tinc. Encara queden, no? Uf, si me'n queden, ja ho veuràs. Però bueno, el tema és que aquesta dona, la Janet, va continuar amb ells fins a la seva mort i sobre la mort de Asimov hem de parlar precisament, no perquè fos especialment cruenta, sinó perquè és curiós. Isaac Asimov va morir el 6 d'abril de 1992, amb 72 anys. La causa oficial, insuficiència cardíaca i renal. Dic oficial perquè, en realitat, la causa, podríem dir, que en va ser una altra. Tornem a fer el programa de Conspiranoia. Sí, em sembla que amb aquesta música he posat el hype una miqueta per als núvols. En veritat, és una història més aviat trista. Ens hem de remuntar a 1977, quan Asimov va patir un atac de cor. Tot i que se'n van sortir, el 83 es va veure obligat a acabar fent-se un triple bypass coronari i durant l'operació li van fer, com és procediment habitual, diverses transfusions de sang. El que no era procediment habitual, llavors, era analitzar la sang amb la que es feien aquelles transfusions, especialment en busca del VIH, del virus de la sida, perquè era un virus nou i bastant desconegut en aquell moment. I com podeu sospitar, la transfusió que li van fer el va infectar de sida. Vaja, hòstia. Quan la família va descobrir, i l'hospital va descobrir aquell contagi, van instar els Asimov a no fer pública aquella rada, ja que en aquella època els malalts de sida patien una incomprensió i un rebuig brutal. I els van aconsellar no generar controvèrsies, sobretot plegant, no? Perquè no s'arrisqués que li comenceixin a dir coses estranyes. I així ho van fer, de fet. I van dir quina va ser la causa real de la mort, que va ser la immunodeficiència que tenia per la sida. i no va ser fins al 2002 que la família va explicar la veritat. Janet, la viuda de Asimov, va voler deixar clar que ell en realitat sempre va voler fer pública la seva situació real de salut, però que els prejudicis aquests de l'època el van fer fer alrere. I ara que molts metges havien mort, en 2002 havien mort gairebé tots els metges que l'havien tractat, i que veia com que explicar el cas podia ser revelador i fins i tot bastant edificant per treure una mica d'estigma, van decidir fer-ho públic com ell hagués volgut. I cal dir que el seu contagi, tot i ser secret pel públic, no ho va ser a l'esfera mèdica. I va ser un dels casos que va fer replantejar el control de l'anàlisi de l'UBIH en les transfusions i es va començar a practicar precisament dos anys després d'aquelles vinfeccès, a la 85. Finals tristos i desafortunats a banda, durant tota aquesta vida Zimov va ser famós pel que encara no hem parlat, els seus llibres. I no hem parlat perquè la seva obra Adriano és extensa, molt extensa. Se'n diu que vora 500 llibres, però també s'ha de dir que s'haurien de descomptar els més de 100 antologies de relats, perquè ell va fer molts relats curts durant molt temps i els acabava ajuntant als llibres, i moltes vegades es repeteixen a aquestes antologies els relats, els va movent i tal. Però sí que 200 llibres diguéssim originals sí que els pots arribar a comptar. No sé, quan ve la seva obra realment dius ¿qué hacían cuando dormían? És que de fet és això, ell deia que escrivia 10 hores diàries de dilluns a dissabte només descaçava el diumenge i 10 hores... Mira, com tu i el Carles quan aneu a 6. Un oficio... Igual de bien lucrado, igual de bien pagado. No, no, és que és això. Veient l'extensió de la seva obra t'ho pots creure. Veient el text tranquil·lament poden ser 200, 500 o més. Fins i tot, si tu busques a la biblioteca dels Estats Units posa 900 títols. Y en cierto modo, toda una vida extensa, ¿no? Porque ahora me está viendo el cineasta Fassbinder, el alemán, que el tío siempre decía ya dormiré cuando esté muerto. Porque la verdad es que se sabe, ¿no? Dormía muy poco y se robaba muchísimo. La Simó siempre va explicar que cuando va comenzar a trabajar a la tenda de llaminaduras uns pares lo obligaban a achecar a las 5 y que es una costumbre que nunca perdí. Y él siempre se achecava a las 5, comenzaba a trabajar a las 6. Sí, porque se debía a fotre unos chutes de sucre, a aquel chaval. ¿Me estáis recomendando que vaya metiendo esto ya a mi hijo? Precisamente, no. Li prohibían sons pares menjar sucre. Y cosa que él también va agrair. Claro, cuando después va morir del que va morir supongo que va ser como, joder, yo que me llevaba bien toda la vida me eran jodiendo aquí los médicos. Claro, también te cal que ten en cuenta que la Simó no només va escribir llibres de ciencia ficción, pero también va hacer llibres d'historia, de religión y divulgativos de ciencia. De todas maneras, avui yo només os volía apropar a la figura de Simó porque se han celebrat aquests 100 años del seu naixement. Un hombre que a través de la seva obra nos va donar un punto de vista racionalista, humanista y progresista d'un futur que ell sempre va veure amb el prisma positiu. Isaac Asimov sempre ha sigut un escriptor amb unes idees bastant optimistes, fins i tot quan al seu voltant imparava aquest ciberpunk més distòpic, podríem dir. I no és que fugís dels problemes del món. De fet, va ser un gran crític del desenvolupament industrial desmesurat dels 80, un gran defensor de l'ecologisme i fins i tot és un dels primerencs defensors de la teoria del canvi climàtic, a pesar de que també era un gran defensor de l'energia atòmica i això algun dia ja n'entrarem en més detall. En un futur tinc la intenció de portar aquí empanada cultural certes obres seves per parlar-ne en propietat, com per exemple la saga Fundación, òbviament, saga de robots o fins i tot alguns relats curts que són bastant exquisits. Però de moment celebrem aquests 100 anys Isaac Asimov, un dels autors que més ha fet per la literatura de ciència-ficció i continuem amb el programa. M'ha agradat això, eh? Dels seus relats curts que són molt exquisits. Són molt exquisits. Això m'ha agradat. A veure, un Asimov d'ara mateix no aniria malament perquè ens expliqués realment el que està passant, no? Ah, sí, sí. No, però, a part, una pregunta, Ferran. Digues. Per exemple, jo recordo, no? Ell és seu, no? Jo Robot. Jo Robot és seu. Vale. S'ha fet en cinema també i tot, però la saga, o sigui, la saga, com es diu, Fundación? Sí. S'ha adaptat? La saga Fundación, malauradament, qui té els drets ara mateix és Michael Bay. Hòstia. Bueno, però també pot sortir algú bastant espectacular segur. Ja, però és que Fundación, si algú és, no és espectacular. És una altra cosa. però, bueno, ja us dic, ja en parlarem perquè Asimov dona per molt. Jo avui volia presentar-lo aquí en Panena Cultural i així ha sigut. Veus com no soy yo, que en el fondo queréis hablar de adaptaciones cinematográficas? No, no, jo no. Jo vull parlar dels seus llibres. He venido a hablar de su libro. Vinga, avancem, Pol. Em sembla que et toca a tu. Pol li. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Just me. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. Còmics. engaixar tant amb el còmic que... It's at just.com Sí, li va al senyor, Audio Jungle. Sí, sí, bueno, ens quedem a Estats Units i també inclús ens quedem amb el, ara que deies tot el tema de religió també infantil, religió infantil. Què? Ojo! Estàs pensant... No ho sé. Bueno, també toca aquest tema el còmic que us porto. Dic còmic o també podria dir novel·la gràfica. Això l'altre dia va haver-hi com una mena de rifirrafe amb el teu amic Carles. Amb el Carles Perguats amb el grup que teniu d'empenar cultural, però... Jo he presentat com un representant de la novel·la gràfica. Sí, sí, no, és una novel·la gràfica. El que passa és que quan es parla de còmic hi ha vegades que ho fas com a genèrica, és a dir, tu parles... Sí, però dir novel·la gràfica és com dir-li a un videojoc entreteniment virtual. No, però sí que és veritat que novel·la gràfica potser s'entén més... Avui passo del còmic que anem a parlar de què és novel·la gràfica i què és còmic. No, però jo crec que potser sí que és veritat que la novel·la gràfica s'entén més com un tomo autoconcloyente. O sigui, al final que no hi ha mil tomos o inclús que potser molt d'autor... El còmic que porto avui, que és Blanquets de Craig Thompson, és un còmic, a part d'autoconcloent, o sigui, és un únic tomo, és d'autor, i a més és aquell autor que quan vam portar el tema d'autoria que vam entrevistar el Víctor del jueves, ell parlava que molts cops a Europa, en aquest cas és dels Estats Units, però el propi autor és el dibuixant, és el guionista, llavors en aquest cas, sí, es pot parlar de novel·la gràfica quan es parla de Maus, de Persepolis, bueno, molts cops així, no? Però bueno, el còmic que portem avui, i escolteu, és que és... No, no, és un totxaco. És que és un totxo, de 600 espàgines. Aquest és difícil de llegir, perquè quan vulguis llegir alguna part del mig, saps allò que no pots obrir prou el llibre perquè es trenca el llom? Jo, i a més, us porto la versió en català, que l'he trobat a una biblioteca. Però això deia allò de Blanquets. No, Blanquets no. No, però és un còmic de 2003. Els iogurts, d'abans. Còmic de 2003, Craig Thompson, Estats Units, o sigui, un americà que ens presenta un còmic autobiogràfic que s'ha considerat, a part de guanyar milions de premis, que després els repassaré bastant, així, una mica per sobre, però se li ha considerat això que deies tu, Adriano, que és també la nova novel·la gràfica sobre tot Estats Units. Quan va fer això, aquest còmic, que és autobiogràfic, però és autobiogràfic des que era nen, més o menys uns cinc anys o així, narra des de la seva vida fins als 25, més o menys. Els va fer als 30 anys, aquest còmic. Però que t'havia previst morir, o què? No ho sé, però, clar, a vegades quan pensem en autobiografies penses en quan l'autor... En Churchill, Churchill, no? L'autor ja té els passats als 70 mínim, no? I et fa una retrospectiva. Creu que ja té història. Clar, però aquí l'interessant és que els 30 anys, bueno, una mica abans, perquè òbviament el 2003 és quan va ser publicat el còmic, però amb 600 pàgines no s'escriuen ràpidament i sobretot no es dibuixen ràpidament. Llavors, el que sí que s'entén, jo entenc, per exemple, és que ell va... Al final del còmic hi ha un canvi, no?, en la seva vida. Ell venia d'una família molt religiosa, és a dir, en fet era evangelista cristiana, on el Crist i Déu era totalment el centre. Sobretot la figura de la mare, sobretot, era la més, potser... Radical. La més radical en aquest sentit. La madre de Carri. Sí, la madre de Carri, exactament. Aquí no hi ha temes sobrenaturals, però sí que és veritat que et narra la història de la seva vida també toca amb molts pals diferents. És un còmic molt costumbrista, i toca pals d'aquests tipus... A part de la religió, òbviament, també el tema d'abusos amadors. No només en temes de religió, ell va patir bullying a l'escola, llavors també... Això de forma molt subtil, eh? I sobretot ell era dibuixant. De fet, aquí es demostra, no?, amb aquest pedazo de tot xuc que està molt ben dibuixat també. Llavors, quan era jove, també es refugiava en l'art. Però què passa? És interessant veure la contraposició que fa ell durant el còmic amb l'art, amb la religió. És a dir, clar, ell mateix volia dibuixar coses que aparentment no podia dibuixar. Ja no parlem de... No és, només, no? Sinó que hi havia temes que no podia tractar sobretot per la seva família tan... I, òbviament, per l'escola que assistia, els campaments d'estiu que anava d'aquests de... Tipo La Llamada, no? La pel·lícula aquella que va anar al campamento. Llavors, què passa? Sister Act. Exacte. Doncs, clar, què passa? És un còmic que reflexiona per moltes coses i que et dona moltes voltes a certs temes que potser nosaltres, des d'un punt de vista, tant si és agnòstic com ateu, però ho veus més des de fora, no? I ell, com a personatge, jo crec que, com a persona, ha tractat, i per això deia, el tema de... que en 30 anys ja ha fet una retrospectiva a la seva vida, però quan ha fet, ha pogut fer un clic. No vull... De fet, cap al final, no dic cap espòiler, però cap al final, no és que es replantegi la seva creença en Déu, però sí que es replanteja com s'aplica la religió, és a dir, per exemple, com es diu això? El portador del mensaje, no? Evangelista. Sí. És a dir, què passa? Ell el que se n'adona és no només amb l'art, que l'art pugui estar limitat per la religió, o per les creences, pels dogmes, pel que vulguis, sinó que el que ell reflexiona és sobretot aquest missatge és una interpretació. I això ho hem parlat alguns cops aquí quan parlàvem del tema, no?, de la Bíblia. La Bíblia és potser el més reinterpretable possible, no? No, no, la Bíblia, i alguns dirien la Constitució Espanyola. Ai, ai, ai. Ja, ja, ja, ja. Però no hi entrarem. Però ara voy a hacer un inciso aquí que quizás va ser en esa dirección, eh, Pol, però si me parece algo que no había valorado era por estar pensando qué ínfulas, no? Alguien que se plantea ya de alguna manera ir plasmando su propia vida en un tiempo en el que aún tiene mucho por escribir y por dibujar, evidentemente, pero por otro lado es cierto que, claro, cómo miras tu juventud cuando realmente ya no eres joven, ya es una mirada alejada, una mirada alejada que puede ser muy positiva, puede ser más fría, más neutra, pero que en el fondo también está afectada por ese nuevo devenir, por esa nueva edad, ¿no? Pues en el caso de una persona ya con cierta vejez, cuando mira a su juventud lo va a hacer de una manera muy diferente que cuando la está viviendo. Sí, la tendencia a idealizar, ¿no? Claro, claro, también, también. Lo que hablábamos antes, ¿no? Y he dicho muchas veces lo de aquello de Gabriel García Márquez de que cualquier tiempo pasado siempre fue mejor. No creo que sea el caso. No, no, no. A veure, sí que es veritat de que tot el còmic, com que el seu autobiogràfic, els personatges també són molt, es nota molt que és carne del pasado, és a dir, que ho tracta molt, tracta molt la història del seu germe petit, no, de com ell intentava també defensar-lo i tot, però des d'un punt de vista sí que és veritat de que el veure, no, la vista atrás, deixar la vista atrás amb suficient perspectiva, encara que siguin pocs anys, però per veure de com la religió s'apoderava de tots els sentits de la seva vida. Ell en un moment del còmic, obviamente, de la seva vida, apareix un personatge que és la Raina, que és una noia que coneix el campament aquest religiós, i és clar, també és molt interessant com planteja una relació amorosa, a més amorosa des del punt de vista romàntica, però des de sabent els dos perfectament el que hi ha pel mig d'un diós que te mira i que vés a saber què pots fer, què no pots fer, però tenen la intenció. Llavors, què passa? Que també entra el dibuix en aquest còmic. El dibuix, ell com utilitza el dibuix, clar, això si fos un llibre també seria bastant difícil, però el dibuix ell ho representa molt amb alegories. Llavors, quan descobreix aquesta noia i entra en la seva vida, aquest còmic evoluciona cap a uns trets molt més fantasiosos, el dibuix. Llavors, clar, ell, una de les reflexions que fa durant el còmic respecte al missatge religiós i tot, és que no es pot transmetre un missatge que ve de Déu amb lletra. És molt difícil, inclús en veu. Llavors, ell troba en l'art, en el dibuix, una forma d'aproximar-se. Òbviament, la paraula de Déu és difícil. La pregunta, perquè em sona una vinyeta del còmic que deu ser d'un d'aquests moments més alegòrics, que hi ha una mena de mandala amb la parella estirada enmig. Sí, perquè ella li regala com una mena de mantel. Ara parlaré perquè es diu Blanquets, però, no, no, no. La pregunta és si a través de conèixer aquesta noia i descobrir sentiments... Clar, tot s'accentua. Perquè la religió funciona molt amb el misteri, que es diu. El misteri, el misteri, que és no poder explicar això que has dit. Hi ha coses que no es poden explicar, quin agafes? El de la teva religió o comences a obrir el món perquè l'art, el que té és que l'art, està totes les religions. I recordo aquesta imatge, ara m'explicaràs, potser és una altra cosa, aquesta imatge del mandala, clar, d'on ve el mandala. No és un mandala, ja sé que ara has dit que és una mena de... No, no, no, però la idea ho és. El fet que l'amor no és només cristià, l'amor és universal. Les religions tenen el misteri i tenen les veritats i les veritats no són d'una religió, són universals i potser per això també ell té aquest moment de clic, no?, que tu parles. Sí, o sigui, ell té molts moments de clic des d'un punt de vista de que, com tot adolescent o nen o així, al final et comences a replantejar les coses i sobretot quan tu sents o tens sensacions, sentiments que no estan de acuerdo con los mandamientos o que no, saps? És un personatge que com te'l planteja, és a dir, com va ser, a priori, ell, és un personatge molt introspectiu, molt seu, l'altra gent, bueno, també feia altres coses, no?, algun Joan anava a posar, com es diu, a rugby o el que sigui, bueno, a futbol americà, sobretot. Però no, no, però em refereixo que ell era un personatge més solitari que quan troba aquesta noia també veu que, bueno, que enganxen bé, és una història maca, clar, és que venim d'Arriquí Gervés, venim de Private Eye i aquest cop no, us estic portant un còmic, t'està dic en tothom. Sí, m'estic masticant. T'anava dit, o tu que portes sempre distopies el futur és negre. No, però realment, a part que és un còmic que us diré, és un còmic perfecte tant per la gent que ja llegim còmics com per la gent que mai ha llegit còmics o que no llegeix massa, és un còmic ideal perquè és llarg, són 600 pàgines, però és que passa perfecte. I a més, la narrativa és molt senzilla, el traç és molt senzill, això ho comentàvem abans, Ferran, el traç també... L'estilització està molt aconseguida. Blagui Negre, com que ell prové d'una ciutat, la típica americana que sempre està nevada, tot el còmic és neu i d'aquí ve el nom, Blanquets. Blanquets, al principi del còmic et fa una definició aquesta de diccionari i et posa tres excepcions, es diuen, d'un diccionari, les tres excepcions, que una és com una manta, que és blanquet, el que sempre coneixem, mantell o manto, que és, que ell ho diu com una capa contínua que oculta el que està a sota. Un manto de nieve. Exacte. Llavors, la neu aquí és molt representativa i l'última és una llei o norma que afecta a un grup en particular i no permet excepcions. Què passa? També aquí entra el tema de dogmatisme religiós, és a dir, coses que passen només a certs col·lectius. Llavors, ell constantment està fent alegoria a les Blanquets, perquè a més, ella li regala en un moment una manta feta per ella, que és aquesta, jo crec que és aquest moment que tu deies, potser més mandala, que li cus i li regala i també el tema de tot el que has de cobrir, tot el que has de tapar per anar passant, perquè tu no et pots mostrar com és. És un còmic que parla molt d'això i realment és un còmic superrecomanable per qualsevol personat, ja et digué, tant hagi llegit o no. Parlàvem de les 600 pàgines, a veure, és llarguet, però és que ell mateix es va superar al cap d'uns anys, crec que era el 2011, amb Habibi, que és gairebé 700 pàgines. I penseu una cosa, 2003, que és aquest còmic, no... ningú estava acostumat, de fet, va ser com el primer còmic que es va fer tan llarg sense prèviament haver fet entregues. És a dir, la majoria... Tal qual. Sí, sí, sí. Tal qual. El tio arriba, deixa la seva gran obra, no? Joder. És un totxo, eh? Ostres, doncs. No, però imagineu això, que el tio va publicar aquest còmic directament. Com funcionaria a nivell editorial, això, eh? Clar, clar. Quina confiança, eh? Una persona que sí, que havia fet algunes coses abans, i havia fet fàbules, sobretot en còmic, no, també, però un tio bastant jove... Sí, sí, tenia publicacions, però aquí va ser... O sigui, aquí és on va començar el tope d'ell com a autor. O sigui, la primera gran obra reconeguda seria Blanca. Clar, però és jugar-te-la, és jugar-te-la, perquè a més, moltes editorials també li deien, hòstia, això potser el normal és anar fent publicacions petites... L'editorial ho dirà també a nivell econòmic, perquè sempre prefereix fer allò de vender los tomos de 20 euros en 20 euros i luego el recopilatorio por 120. Hòstia, ara que veig aquest tio és relativament jove, no? Sí, clar. O sigui, 2003... No sé per què m'estava imaginant... El 2003, això devia tenir uns 30 anys, no? Doncs, bueno, a veure, ara mateix... 70, 70... Tenia 21. El 2003... No, ara té 44. Ah, vale. Aquest tio té 44, el 2003 en tenia 20. Van deixar 70 llargs. A veure, també, em va recordar bastant un estil d'un altre còmic que no sé si hem comentat algun cop, que es diu Piruetes de la Tilly Walden, que també és un multipremiat, aquest fa menys anys, però té un estil, això, com molt personal i crec que és un còmic que pot agradar molt, a part, que ha agradat molt a la crítica. És un còmic que... Eisner, no? El Premi Eisner, que l'hem comentat bastants cops, que és, al final, és com... No vull dir-ho així, però és com l'Oscar de los còmics, que ho hem dit sempre, però, bueno, jo crec que cada cop entendrem més que el Premi Eisner és el gran... I no dir-ho així és fer-se trampes al solitari. Ui, sí, un brindis al sol. Doncs, Premi Eisner, el millor dibuixant i millor novel·la gràfica, Premis Harvey, que també són superpepinos, millor dibuixant, millor artista i millor novel·la gràfica. Això, a vegades, també, diferència entre dibuixant i artista, com ho entenem nosaltres, sí, però la traducció aquesta que he fet no és la mateixa i a vegades aquests premis no els entenc molt bé perquè formen part d'una mateixa categoria com si haguessin de dir... Ara m'explico, eh? Millor director i millor realitzador. M'explico, no? Fan un matís que no acabo d'entendre. És que a vegades el còmic, per exemple, això pot passar a Watchmen, a l'Amor i Gibbons, no? Clar, qui és l'artista? Qui és el dibuixant? Seria més com qui és el creador? Estem parlant de qui és el creador que hi ha darrere o qui és la mateixa? És com el showrunner d'una sèrie. Sí, exacte. Un dibuixant és més com un ofici. Clar, però per exemple, recordeu fa uns mesos quan vam entrevistar l'Antoni Altarriba, ell tenia molt clar que amb el Queco, clar, amb el dibuixant, clar, anaven de la mà perquè feien allò que no recordo com es deia però que era com el guió abierto o alguna cosa així, no? Sí, reflexionaven conjuntament. Al final el guió anava mutant també amb la imatge, llavors també et dona a pensar de, bueno, amb les pel·lícules potser estem acostumats al realitzador o al director, és el gran la gran figura que cohesiona. Jo quan escolto realitzador no puc fugir de la idea molt pràctica, algú que realitza potser sense espreït, potser només responent a una ordre o a una gran producció que té molt clar el que vol. Un director ja és algú que està posant en disposició la direcció. Jo que treballo en publicitat, se li diu director a qui dirigeix, però en veritat els de l'agència creativa li diuen al realitzador. Saps? Perquè al final està portant a terme una idea que no seva fins a cert punt. I aquí ja entraríem en aquesta discussió que vam començar amb l'autoria... Un dia hem de reprendre això, a veure com evolucionar. Un dia quan ens quedem sense temes tornem a fer els que ja hem fet. I escolta, el Habibi aquest que l'has mencionat, és més recent el teu, no? Va cap a l'amor? Veig que continua amb l'amor? Jo no l'he llegit. D'aquí faig un missatge al Carles que sé que em va dir que el tenia en la super biblioteca que diu que té a casa, però ja me'l deixarà. Així que potser és el proper que us porto, però bueno, són 600 pàgines. Bueno, fa gràcia perquè continua amb el concepte més ètnic, no? Per així, més exòtic, no? Partim del Mandala que mencionava el Ferran, no? I anem cap al món àrab, no? Habibi, amor. I després que continua amb el tema de l'amor, també, no? Sí. Bueno, jo crec que és un dels temes, potser, quan fas coses molt autobiogràfiques, si t'ha tocat, i a ell crec que li va tocar, i molt fort, el tema amorós i sobretot els desenganyos, també, i tot això, no? Al final idealitzar una persona. I quan dic una persona, també, en aquest sentit, adeu. I a Cris, no? Al final, la idealització, el que et porta tan bé són moltes conseqüències negatives quan comences a donar-te compte de certes coses, no? Jo m'imagino que potser t'escoltava i, clar, com que m'estaves parlant de la religió i m'estaves parlant d'aquesta, no?, escola cristiana i tal, no sé per què, me n'anava al segle d'enrere, però molt, molt al principi, i, clar, m'ha sorprès... No, no, no, clar, això estem parlant que és probable que això fos als anys 80. Estava Massimov. No, però és americà, clar, és que l'Amèrica té zones on tot això continua sent... I a l'estat espanyol, també. No, però com m'agradaria destacar que aquests, a part dels premis i això, a part de, tipus, revistes com New York Times o Time, o així, que també l'han posat com de les millors entregues de novel·la gràfica, em fa gràcia perquè vaig llegir que Neil Gaiman, que sé que a tu també t'agrada molt, no, Ferran? Com a escriptor, em sembla. I a més, Sandman, no? American Gods. L'has llegit ja, Sandman, tio? No, però és que és molt llarg i penso, no sé... Però si és menys llarg que això. No, però té ordres... És que ho vaig estar mirant l'altre dia. Sandman té com ordres de lectura diferents, depèn de... Mira, fem una cosa. Tens tres mesos per llegir-te a Sandman. Vinga, va, i farem una especial. I secció conjunta. Bueno, que a ell li agrada molt, bàsicament, el Neil Gaiman, i que, bueno, res, acaba dient que això, que ho recomano tant si sou allò lectors... habitual. Us usual. Habitual. Sí, doncs, com si no, us agradarà, segur. D'acord, molt bé, doncs queda apuntat. Adriano? Continuem amb mi? Tot per a tí, a partir d'ara. Un play. Vinga. Cinema Bueno, ya lo oye, ¿no? Hoy iniciamos la sección cinematográfica con este sonido de una simpática armónica que he de reconocer que lleva en mi cabeza unos cuantos días, ¿eh? Vi la película en miércoles en la biblioteca y sigue la melodía en mi cabeza, así que no sé si les estoy haciendo un favor a los oyentes... Tranquil, que ya se acaba, ya se acaba. Bueno, pero ya verás que no se... La están escuchando poco, la están escuchando poco. Si hubieran tenido la oportunidad de ver la película y darse cuenta que es un leitmotiv, que va sonando varias veces, ¿no?, a lo largo de la película. Posiblemente les acabaría pasando como a mí, que no me la he conseguido quitar. Pero, bueno, mejor una melodía así que la canción del verano. A veces hay que sacrificarse por el buen cine. La rusalilla. Y por qué esta... Exacto, lo había pensado, ¿eh? Pero bueno, ¿por qué esta melodía tan pegadiza? ¿Por qué? Bueno, ya os he comentado que es el leitmotiv de una película y es la película de la que hoy vamos a hablar. Es A Flower in Hell, una flor en el infierno, que como os imagináis por mi chapa inicial, pues es una producción coreana. De hecho, soy coreana. Sí, ¿no? Debe ser del este. Estamos hablando de la ficción en este caso porque ya os he mencionado al principio que hablaríamos de una ficción y de un documental, aunque sí es cierto que esta ficción tiene mucho de documental y veremos cómo el documental es tan sorprendente que tiene mucho de ficción. El documental, por cierto, se llama Los amantes y el déspota. Espero poder llegar, ¿no? ¿Vamos bien o qué? Sí, todo para ti. ¿De qué va Una flor en el infierno, no? ¿Por qué esta película hoy? Hemos hablado mucho del cine coreano últimamente y lo hemos hecho sobre todo a partir de esta gran figura que es Bong Joon-ho. Pero a veces hace falta tirar un poquitito del hilo y, hostia, no sé si recordáis que cuando hablábamos de los premios Oscar y de la posterior emoción que generó ese gran premio... Que son los Eisner del cine, recordemos. Exacto. ¿Os acordáis del ciclo de cine coreano que mencioné? Si os acordáis que... Creo que ese día Ferran no estaba, pero hablé de un ciclo de cine coreano... Por eso no me acuerdo. Bueno, no os escuchas, ¿no? Incluso cuando no estás... Hombre, os tengo que editar. Está claro. Pues, bueno, sí que os mencioné que había un ciclo de cine coreano en la Filmoteca. Lleva ya unos días, pero que sí. Si no habéis ido y no os acordáis, no pasa nada porque, en el fondo, hasta el 8 de marzo podéis seguir viendo alguna peliculilla. De hecho, quedan tres que van a repetir varias veces. La mítica de Kim Ki-duk, ¿no? La de primavera, verano, otoño, invierno, que ya lo mencioné en su día. Y después una peli de la nueva ola de cine coreano de los 80, concretamente del 88. Y la primera peli de Bong Joon-ho. Que, si no la habéis visto, la de Perro ladrador poco mordedor, pues creo que la dan el domingo, es decir, esta tarde, y la vuelven a repetir a final de semana. Pero bueno, yo me atrevo a decir que de todas estas pelis que he ido mencionando, más las que también han ido dando, A Flower in Hell, Una flor en el infierno, es, sin lugar a duda, la película más especial. No solo por su antigüedad, estamos hablando del año 58, y no es nada fácil ver cine coreano de esa época, sino también por ese retrato que hace tan directo sobre la realidad social del momento, de la época. No sé si tenéis muy claro ahora en qué punto estaba Corea, Corea del Norte y Corea del Sur en el año 1958. Es justo antes, justo después del abuelo. Ahí estamos, estamos ahí, estamos ahí. Pero eso en Norcorea. Estamos hablando del abuelo. Y el abuelo. El abuelo, ya de todo el mundo. El abuelo, es que son Kim Jong-un, Kim Jong-un. Sí, claro. Kim Jong-un y el abuelo. Sí, sí, las vidas pasadas de la... Exacto. No, no, no. Fernando Fernández Gómez, ¿no? Sí, la lengua de las mariposas. No, a ver, ahora, Ferran, para que el oyente no se despiste, está hablando del abuelo, del que inició de alguna manera la situación dictatorial que hay en Norcorea, que estamos hablando de Kim Il-sung. Kim Il-sung, eso que no me sabía. Como los Kim se van repitiendo, llega un momento que te haces un lío. Kim Il-sung, Kim Jong-un. Allí ha habido... No se considera dictador, ¿eh? El primero, de alguna manera, él llegó al poder elegido. A Franco tampoco. A Franco tampoco. Sí, pero a diferencia de Franco, que llegó en forma de golpe de Estado y tras una guerra, él fue elegido. Y él fue elegido en un momento de que... Os pongo un poquitito en antecedentes, ¿vale? Antes de liarme aquí con las tres generaciones dictatoriales de Norcorea. Simplemente que sepamos dónde estábamos ubicados en el año 58. Corea ya estaba partida en dos. Esto que les gusta tanto decir a algunos políticos españoles, ¿no? Romper España, pues sí. A Corea ya la habían roto. No sé si es que se puede romper un país, pero parece ser que sí. Como mínimo la habían dividido y ya estaba esa Norcorea al norte del paralelo 38 y esa Surcorea, pues al sur del mismo, ¿no? Y de alguna manera, Corea, además de eso, venía siendo puteada y ocupada durante muchísimos años, ¿no? Pensad que al final el hecho de que la península coreana se ubique entre dos imperios como son el chino y el japonés ha provocado que durante casi toda su historia si no eran los chinos, los primeros eran los otros, los japoneses ocupándola. Y de hecho, si nos centramos en el siglo XX, de quien hablamos es de la ocupación japonesa. Estamos hablando de una ocupación que llegó a durar 35 años, va del 1910 al 1945. ¿Y qué pasó en el 1945? La revolución. Pues que se acabó la Segunda Guerra Mundial. ¿Y Japón cómo acabó? Se acabó la... Pero claro, esto es lo que nos puede llegar a pensar, ah, vale, y entonces colorín colorado, todo bien para Corea ya, porque los japoneses se marcharon y por lo tanto, de alguna manera, Corea quedó liberada gracias a los soviéticos y los americanos. Pues no, porque en el fondo estos dos grandes imperios se quedaron en la península coreana, la veían una zona muy estratégica y claro, es lo que de algún modo acaba provocando la división. Es decir, cuando te fijas en que Norcorea ya estaba liderada por los soviéticos, también por los chinos, y que en el sur se habían quedado todos los países aliados liderados por Estados Unidos, inevitablemente eso ya era el precursor de lo que sería el gran conflicto de la Guerra Fría y de hecho el gran conflicto de la Guerra de Corea, ¿no? Porque, os hablaba del 58, pero es que Corea, del 50 al 53, es cuando tiene oficialmente la guerra, la Guerra de Corea, que es la que acaba provocando que esa división, que parece una división territorial de grandes potencias, acaba siendo una fundación de dos nuevos países. Es curioso porque todo lo que pasa en Oriente Medio desde los finales de los 80 hasta ahora, es lo que pasaba entre los 50 y los 70 en el sudeste asiático. Sí, es cierto. Estados Unidos metiendo baza, Corea, Vietnam... Bueno, que es decir, son territorios que han sufrido un poco la gran explotación y la expoliación de los grandes imperios y claro, esto ha pasado en otras realidades como es la africana. Sí, pero siguen en que siguen, a Estados Unidos, ahí están. Esto es muy importante, ¿no? Entender que... Y esto conecta un poco con ese gran premio de Estados Unidos a... Bueno, de los Oscars, en este caso, ¿no? De Hollywood. Pero que hay algo, ¿no? Porque ese diálogo que ahora se puede establecer entre un país surcoreano o un país asiático como Surcorea, con Corea del Sur, con Estados Unidos, es gracias también a la influencia que ellos siguen dejando. Es como, queremos a alguien que no se nos parezca, pero que tampoco sea muy diferente como para que le rechacemos. Y Surcorea es claramente ese ejemplo, ¿no? Es ese gran país occidental, bueno, capitalista, perdón, que... Pero en Oriente, es decir, al Este, que en el fondo representa muy bien los grandes valores de aquí, ¿no? Pero entonces, simplemente recapitulemos, estamos en el 58 y ya han pasado 5 años de esa gran división y de esa gran guerra. Pero aún así, estamos hablando de la posguerra, claramente la posguerra coreana y es de esto de lo que habla la película, ¿no? Una flor en el infierno, por cierto, que no he podido mencionar aún el nombre del director, seguiremos hablando de él porque forma parte de ese gran documental, es Shin Sang-ok, ¿eh? Shin Sang-ok, que es un tío que seguramente ahora no le sonará a muchos, pero que es uno de los grandes de la historia del cine coreano. Porque se inicia en esa posguerra filmando un tipo de cine que es que podría parecer casi obras del neorrealismo italiano, de hecho está... Estuve mirando un fragmento de la película y lo parece, solo que las caras son un poco más rasgadas. Pero es que tiene el mismo punto... Sí, sí, el color, o el color blanco y negro, pero incluso la manera de tratar... La textura de ese blanco y negro, ¿no? Al final, hay una idea, hay una mirada como muy sincero a la realidad de ese momento, esa realidad de posguerra, donde desgraciadamente parece ser, y si nos creemos la película y algunos documentos que aún vagan por ahí, las posibilidades que había de ganarse la vida eran muy pocas. De hecho, se ve a través de la película como cantidad de mujeres recurrían a la prostitución como método de supervivencia y los hombres, no todos, pero muchos de ellos también, pues a la delincuencia y es en ese terreno en el que se pone la película. Dicen que Shin Sanok, justo antes de poder grabarla, en una época en la que aún se estaba nutriendo de grandes experiencias, porque vivía precisamente entre la guerra, en un apartamento con una prostituta y que eso le sirvió también como experiencia, como observación, como investigación. Todo es investigación, mami. Y él apareció ahí en el 58 con esta gran peli que lo ubica, pero que ya venía de hacer otras obras bastante importantes. Además, tenemos también a la actriz, porque os estoy hablando todo el rato del director, pero os tendría que hablar de su musa. Al final, es la actriz protagonista que se acabará viendo en un enredo de país político porque ellos dos, siendo pareja, acaban siendo secuestrados. Y con esto estoy acercándome a la segunda realidad de mi sección. Es interesante porque yo fui a ver esta peli por la conexión que tengo o el gusto que pueda tener con el cine asiático y en especial con el cine surcoreano y claro, tiras del hilo y dices, hosti, este cineasta ¿qué más ha hecho? Anda, pero si también rodó en Norcorea. tuvo ocho años de producción más o menos de producción en Norcorea. ¿Cómo puede ser si, como os he contado, las dos Coreas ya estaban divididas? Pues bueno. Has nombrado la palabra secuestro. Exacto. ¿Qué le pasó a esta gran pareja? Vivieron el boom del cine surcoreano posterior a la posguerra hasta que, no sé si lo sabéis, era un país que en el fondo al estar controlado por tantas otras manos, lo que estaba pidiendo a gritos era un control nacional y ahí hay una especie de también, ahí sí que sería más esa relación con Franto, el general Park da una especie de golpe de estado y se acaba haciendo con el dominio de Corea del Sur. Estamos en los años 70. ¿Os podéis imaginar cómo la filmografía a partir de entonces huye de esa especie de neorrealismo italiano? Ya no es esa mirada sincera y cercana al pueblo, sino que lo que más bien tenemos es un cine que aboga continuamente por el gran imperio, por la nación. Sí, propagandística total. No muy exagerado, pero sí que se movía mucho más ese cine épico. Nos puede servir un cineasta muy conocido como Kurosawa, ¿no? Al final Kurosawa era un tío que hizo la trayectoria inversa. Partía de un cine que homenajeaba continuamente a Japón para acercarse cada vez más a un cine de géneros, un cine occidental, que es lo que le hizo de hecho ser, de alguna manera, yo lo llamo, Bon Joon-Ho sería el coreano, ¿no? El americano en París. El americano. La misión coreana de Kurosawa, en el fondo, que fue el otro gran querido por los occidentales y por los americanos. Por los yankees. Entonces, esto, esto que hemos visto a través de esa figura ya le pasa, ya le pasa a estos señores que de alguna manera, no ella como actriz, pero Shin San-Ho deja de contar con el beneplácito del gobierno y del país para seguir haciendo cine. Entonces entra en una especie de decadencia cinematográfica, sobre todo a partir de los años 70, ¿no? Principio de los 70. La actriz se seguía moviendo, estoy hablando, por cierto, de Choi Yun-Hoo, Choi Yun-Hee, conocida también como la mujer de Shin San-Ho, en el fondo, el problema se inicia a través de una oferta que aparentemente le hacen a ella en Hong Kong. Como ven que las producciones coreanas ya no están en la misma línea que antes y ellos se tienen que seguir ganando la vida, de hecho, se les ve, ¿no? claramente a través del documental una entrega total al discurso cinematográfico. ¿Qué pasa? Que ya separados, he de decirlo, parece ser que la relación también truntolla, ¿no? No solo sus grandes producciones cinematográficas, sino la propia relación emocional, se acaban separando, sin oficiar esa separación, y Choi Yun-Hee ya en Hong Kong es secuestrada. Porque en el fondo parece que esa gran oferta que le están haciendo en Hong Kong a Choi Yun-Hee responde al interés no del abuelo Ferran, sino del hijo, ¿no? Ah, o sea, de Kim Jong-il. Hemos empezado hablando de Kim Il-Jung, que es el que creó esta especie de dictadura en Norcorea, y ya el gran dictador, ¿no? Kim Jong-il. Que es la persona que él crece, sí, sí, sí. No, Kim Jong-il. Kim Jong-il. Su hijo, el actual, es Kim Jong-un. Kim Jong-un. Es que difícil. Kim Jong-un es relativamente joven. Este plan de secuestro en Hong Kong es muy Team Rocket de Pokémon, ¿eh? Esto es de locos. Esto es de locos, porque además también hay mucha desinformación al respecto. Si finalmente se sabe más y podemos estar aquí hablando de esto, es gracias a dos obras, ¿no? Primero una, bueno, diríamos una novela, ¿no? En el fondo es un libro que se publicó en el 2015 y que ya presentaba toda esta realidad, ¿no? Estamos hablando de Paul Fisher como gran escritor y el libro se llamó Kim Jong-il presenta, que fue de hecho su primer gran libro y que ya habla de esta realidad donde estos dos cineastas surcoreanos, bueno, el director y ella actriz, fueron secuestrados. Va de Hitchcock, ¿o qué? Va un poquitillo, tiene ese puntito porque ya veréis que el documental que bebe en el fondo de esta gran obra tira mucho y estamos escuchando la banda sonora por una especie de intriga, de suspense, es decir, conscientes como somos del desenlace de ese secuestro no quita que la propia película intente, no, pues, confundirnos continuamente, ¿no? Y después, lo que hablábamos precisamente, la película, ¿no? La película se llama Los amantes y el déspota y es una obra del 2016 que pasó por Sundance bastante apeludida que nos cuenta precisamente lo que ella venía diciendo, ¿no? De cómo primero es ella la que la secuestran y la mandan para Norcorea y cuando el marido, que en el fondo nos habían separado y sí que estaban emocionalmente rotos pero aún había un vínculo, se decide ir a buscarla a Hong Kong, a él también lo acaban secuestrando. Esto es más o menos lo que se sabe. Total, que los dos acaban en Pyongyang secuestrados aparentemente por el hijo, ¿no? Por Kim Jong-il, que tenéis que imaginar que es un tío que ya ha crecido en esa situación de poder y de dictadura, que además ha sido obligado ya desde muy chiquitito a vivir en soledad porque era una persona que desde el inicio se le hacía creer que era una especie de dios, ¿no? Era el libro del gran presidente, por así decirlo, y por lo tanto era un hombre que creció creyéndose dios y que cuando llega a la edad adulta lo que impone en su país es un sistema totalmente dictatorial que evidentemente evolucionará con la locura de nuestro querido amigo el nieto, Kim Jong-un, ¿no? Y este tío además era un gran amante del cine, sabía de la herramienta cinematográfica como gran herramienta de difusión. Es por eso que se fijan estas dos figuras. Se dice que como contrapartida en Surcorea que es que en el fondo el Shin Sang-ho, porque ya no podía producir cine en Surcorea, ya le iba bien una oferta, o sea, se ha puesto en duda muchas veces si realmente ellos dos fueron secuestrados o si más bien respondía a una situación dramática en Surcorea que hace que oye, pues mira, nos ofrecen algo en Norcorea. Pero claro, cuando vemos en el documental, en el libro, que este tipo estuvo secuestrado y que los primeros cinco años no produce ni una sola película. Si a ti te ofrecen una nueva vida cinematográfica en Norcorea, lo normal es que llegues a producir y a dirigir. Hombre, estaría trabajando en el guío. Claro, una preproducción brutal. Ese tío se mete cinco años porque al parecer, todo lo que cuenta el documental, al final este tío estuvo cinco años parece ser en trabajos forzosos. Ella no, ella no, ella parece ser que estaba mimada, pero también ella misma lo confiesa en el documental porque se hacía la tonta, porque era su papel, se tenía que estar tragando quina, ¿no? Tragando quina. Y al final, ¿qué pasa? Que el tío decide aceptar y hacer cine y esto ya nos catapulta más o menos a los 80. Él acaba dirigiendo unas siete películas para Norcorea y entre ellas películas que han sido muy aplaudidas y sobre todo muy aplaudidas en ese entorno comunista que aún se vivía en la URSS, en China. Como si es equifesis raza y todo el bando... Claro, esto nos ofrece... Yo creo que lo podemos dialogar todos, ¿no? Esto nos ofrece una reflexión y es, oye, si tú empiezas a tener problemas en tu tierra para dirigir cine, por mucho que haya sido Bardem, ¿sabes? Carlos Bardem o por mucho que haya sido Buñuel y llega un momento que no puedes dirigir y un país con el cual no claudicarías nunca en su posicionamiento político, te acaba ofreciendo la mejor vida, dirigir lo que quieras sin ningún tipo de complicaciones económicas porque si algo tiene las grandes esferas de Norcorea es que no hay complicaciones económicas, ¿aceptarías? Es lo que él dice, llega un momento que, claro, ve tan imposibilitada su libertad que dice, tengo dos opciones, o vivir como un preso o acabar haciendo cine como un gran maestro. No es lo mismo, pero es cuando Oliver Stone se va a Cuba, ¿no? Un poquito, pero no, porque Oliver Stone sí que se casaba con las ideas del señor Castro, ¿no? Sí, a ver, que hay muchas personas que han buscado una, o el mismo Wells que sale de Estados Unidos porque no hay nada y en el fondo de Europa encuentra... O Polanski. ¡Uy! Esto nos catapulta la realidad actual. Que, por cierto, que ha ganado muchos premios, ¿no, Pol? Adri, te recuerdo... Adri, dirés... Tres minuts. No, yo estoy... Ya me he abierto una sección en la que podéis entrar. A mí me parece súper interesante. Yo el tema Polanski i premios César que es van celebrar fa dos días o así, creo. No he... He visto... O sea, els premios una mica el palmarés per sobre. Crec que ha guanyat Los Miserables aquella pel·lícula francesa, ¿no? Pero ahora que era l'oficial y l'espia, ¿no? Exacto. La del Polanski que ella ha guanyat d'això segur a director. Llavors aquí la gent va sortir, molta gent va sortir de la gala al crit de bueno, pues que viva la pedofilia. Hola. ¡Viva la pedofilia! ¡Viva la pedofilia! ¡Joder! Bueno, al final está muy reñida la figura de un artista con sus posicionamientos políticos, sexuales, religiosos... No, pero tú vas dir que en aquesta pel·lícula hi havia una certa mirada a la crítica perquè es diu jacuz, ¿no? Sí, pero lo hace él poniéndose como víctima i al mundo... Pues per això t'ho estic dient. Estic veient el Palmarès i a part de millor director... No, no, s'ha guanyat dos quants, eh? No, no, ha guanyat millor adaptació i millors disfraços. O sea, millors disfraços... Millors... Millors costos, millors vestuari. És a dir, que tampoc és que s'hagin portat premis. Home, però s'ha guanyat el director. O sigui, donar-li a ell amb tot el problema que va haver-hi els premis César de que tothom va dimitir sobretot per algo com... No vam... Ja vam dir-ho, eh? No era concretament per Polanski que estigués nominat tantíssim nominat. No tenia 11 nominacions, crec. Sí, estava claro que si no hacían el juego que hace Hollywood siempre, en el fondo esas nominaciones iban a responder con premios. No todas, no su totalidad. Però millor director. Però era la película más nominada, eh? Mucho más que Los Miserables. Entonces es normal que al final haya sido la película más premiada. Bueno, parlem de l'irlandés. Jo ho deixaré per l'altre dia. No, claro, que acabo de mencionar, que mientras no lo hagan versión Hollywood, que hacen nominaciones para despistar al personal. A Francia guañará a Francia. Es que no, no hay otra... Por cierto, eh... Y ya veo que suena esa musiquita de fondo. Es que os quedo un minut. Que si queréis ver la película está en YouTube. La primera, eh? La del año 1958. Me lo pasaste ayer y creo que le voy a dar. La de Una flor en el infierno está en YouTube con subtítulos en inglés y la de Los amantes y el déspota, que ahora nos queda muy claro quiénes son los tres. La teníais en Netflix. Ahora parece que está ahí en pausa y quiero que la podré ahora poner, pero si no, oye, en streaming la encontraréis seguro porque es una maravilla. Últim minut. Que voleu comentar alguna cosa de l'agenda que tenim aquí en miniatura o què? Sí, endavant. En miniatura la tens tu perquè està enviant des del mòbil. Doncs bueno, aquí l'Adriano em sembla que va comentar que al gabinet del Doctor Caligari s'està als cinemes... No, ho vaig comentar jo, això. Ah, doncs mira, tu. En música en directe, no? A l'arribau. Al cine és a l'arribau. Sí, és que al final l'únic nazi cultural soy yo, que esto lo quiero ahora decir. Que per fi s'estrena Harriet, aquesta pel·lícula que van als Oscars. Exacto. I a sèries tenim Castlevania temporada 3 a Netflix que torna. Oye, por cierto, hay una pel·lícula que no está mal que se llama Skin. Yo tuve la oportunidad de verla l'any pasado en la Berlinale de Guy Natief que, bueno... Bueno, se'ns acaba el temps. Ens veiem la setmana que ve, no? Dia de la Dona. Ah, però no era tot els anys. No són 360, això. La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor. Caballero! Què? Una de ràdio! Una de què? Una de ràdio!