Autoria avui: cinema d’autor (D’A, Marqués‑Marcet, nova autoria catalana), Lucía Baskaran i autors de videojocs (Miyamoto, Kojima, Ueda) + la cinta de Nigèria

Fins demà! Fins demà! A Ràdio d'Esvern! Neix a la segona meitat del segle XX, per definir aquells directors de cinema que s'atrevien a córrer riscos, que aportaven coses noves a la conversa, a diferència d'aquells que seguien unes pautes preestablertes i replicaven sistemes institucionalitzats. Però al llarg dels anys, inclús el concepte peça d'autor sembla haver mutat, o podríem dir pervertit. El que fa un temps es considerava l'outsider, el que vadejava el sistema, ara a vegades sembla haver esdevingut sistema. En definitiva, pot ser el nou mainstream. Ho veiem en cinema amb el ja cliché blanc i negre o composició simètrica de plans, o els videojocs amb tants i tants indis que defugen de l'anomenat sistema AAA, però que s'acaben assemblant tant entre ells. Podríem pensar que en un moment actual on els mitjans i coneixements per poder produir una creació, sigui de la disciplina que sigui, són més accessibles i democratitzats que mai, tothom que es disposi a crear podria esdevenir autor. En un món on tothom crea, i ho crea com vol, tothom és autor. No sembla tan simple, oi? Parlarem de tot això i molt més amb els nostres col·laboradors habituals, en Pol Dígler. Hola, hola, hola. Avui tenim al ben tornat Adriano Calero. Molt bones, o no he vingut. No he vingut, no he vingut. I jo mateix, Ferran Pujol. Hem de dir que avui el Carles Martínez, el que va presentar la setmana passada, no és amb nosaltres. De fet, no sabem on és, només que ens ha arribat una cinta amb una gravació seva. No sabem què ha fet aquesta setmana, simplement ens ha enviat un àudio. De fet, només has escoltat tu. Bueno, jo l'he començat a escoltar, però he dit, ja ho veurem durant el programa. Sí, sí, perquè jo encara tinc dubte si l'Adriano és el Carles o no, perquè jo crec que són les mateixes... Anem a veure, anem a veure si sóc una empanada al cap del Carles o tinc vida pròpia. Vinga, esteu preparats per aquesta segona empanada de la temporada? Doncs vinga, endavant amb el menú del dia. Ràpidament, companys, què veurem avui a Empanada Cultural? Bé, de fet, a mi m'agradaria portar aquestes preguntes que has fet i cap a l'àmbit cinematogràfic, intentar respondre abans de tot i, evidentment, després anar caminant poquet a poquet cap al dà, a aquest festival de cinema d'autor. Doncs, per part meva, us porto el nou llibre, que és el segon llibre, que escriu Lucía Bascaren, que jo em pensava que era Bascaren, però, bueno, vaig anar escoltant entrevistes i al final és Bascaren, que és Cuerpos Malditos. Com us hem dit, el Carles ens aporta una gravació misteriosa i, per la meva part, en tema de videojocs, bàsicament parlarem de la història de l'autoria en el món dels videojocs i farem un repàs dels autors més reconeguts del sistema triplà, és a dir, els jocs de gran pressupost, i també els títols indie més destacats pels seus autors. Molt bé, nanos, doncs comencem sense pausa, però sense presa. Vinga, Adriano, tu primer. Cinema Oh, bona, bona. Molt bé, Ferran. Continuem amb cinema i ho fem parlant de cinema d'autor. De fet, com hem dit al principi, tu ja has plantejat algunes preguntes que són molt adients per l'àmbit cinematogràfic, però, en comptes de començar a ficar pregunta rere pregunta, què us sembla si intentem respondre? La millor manera, en comptes de teoritzar, és anar-se cap a un autor, un autor referencial com és Robert Bresson. Robert Bresson, de fet, va marxar als anys 80, després de sis dècades fent cinema, però en sis dècades només va fer 14 pel·lícules. De fet, 13 pel·lícules i un curtmetratge. I a part d'aquelles grans obres, també ens ha deixat un llibre d'autoajuda, no? Diríem que és un llibre d'autoajuda per tota aquella persona que vulgui fer cinema i que ho vulgui fer des de la perspectiva de l'autor. Tranquils, que em poso poètic al principi, però anirem a agafar un torn molt més informal. De quin llibre estem parlant? De Notas sobre el cinematógrafo, o Notas sobre el cinematógrafo. Aquest cineasta, en Robert Bresson, concebia el cinema des d'una perspectiva molt diferent. I concebia el cinema com una mena de discurs que tenia tres escriptures. De fet, per què no parlem d'una de les seves reflexions, que es diu De dos muertes i tres nacimientos, i a partir d'aquesta reflexió tan poètica intentem entendre una miqueta més què vol dir ser autor. I diu així, Mi film nace primero en mi cabeza. Mueren el papel, lo resucitan las personas vivas y los objetos reales que utilizo, que mueren en el celuloide, pero que colocados en cierto orden y proyectados sobre una pantalla se reaniman como flores en el agua. En resum estem parlant de tres... Sona molt poètic, ¿verdad, Ferran? Ho pots resumir i s'anir final? Ferran, en el fort, estem parlant de tres escriptures. Tota persona que es vulgui considerar un autor crec que ha d'assumir aquestes tres escriptures que formen part del procés cinematogràfic. L'escriptura de guió, l'escriptura de guió tècnic o direcció i finalment el muntatge. Però clar, com hem dit, 14 pel·lis en 5 dècades. Ai, perdó, 14 pel·lis en 6 dècades. Un altre autor, per exemple, que us ve al cap, segur, està li cobrit, una miqueta més comercial. No per la seva intenció, sinó per les seves capacitats. Què va fer? 16 pel·lícules, en dos curmetratges, en quantes dècades? En 5. Clar, fer bolleria industrial... Un moment d'on de... Fer bolleria industrial sempre és molt més fàcil que fer pastisseria artesanal. És veritat? Sí, sí. I clar, si ens hem de plantejar sempre el cinema dominant aquest control de tres escriptures, potser, doncs, no farem cinema. Podem parlar d'aquest cinema més industrial també com un cinema d'autor? És a dir, precisament un discurs artístic que es benagloria de tindre aquella connexió entre la pintura, la música, l'escriptura, la interpretació... Podem parlar d'una única autoria? És just, això? De fet, ara estem escoltant encara una peça musical que és una meravella, no? Tothom que... Posa-la, puja-la. Tothom que estigui una miqueta posadet amb el cinema japonès ha relacionat aquesta cançó amb Brother de Takeshi Kitano. I Takeshi Kitano, ningú no dubta, que és un gran autor. Però, clar, molt autor però no farà la seva música, també, no? En el fons, de qui estem parlant és de Yoehi Saishi. I Yoehi Saishi i Kitano han col·laborat molt, però és que Yoehi Saishi també ha col·laborat molt amb Hayao Miyazaki, un altre gran autor. Porco Rosso, la princesa Mononoke, mi vecino Totoro... En el fons, podem parlar d'un autor, per què? Ja que parlàvem de música, perquè m'agrada veure el cinema com una suma de talents, no? Una suma de talents que va sota el paraigües del director. Una mena de director d'orquestra que guia els seus músics per un camí determinat, en una direcció determinada. I és així com sorgeix l'actoria, eh? Amb una intuïcció, un estil, una temàtica, un llenguatge cronqueret que repeteix pel·lícula rere pel·lícula. I, bueno, hem parlat de Kitano, estem parlant també de... Miyazaki, de autor. Exacte, de Miyazaki. Però qui tenim a casa, eh? Qui tenim a casa i poquet a poquet ens anem a apropar amb el D. Perquè el D, que és un festival de cinema d'autor i que s'ha acompanyat aquest any de Valeria Bruny-Tadeschi, de Hong Sansú, de Ben Wheatley, de Laf Díaz, Saeming Lian, Carlos Reigadas, Odiar, Honoré, Garrel, un munt d'autors, no? De fet, si us heu adonat, molts d'aquests noms són asiàtics, no sé si ho sabeu, una curiositat, el Festival del Dà sorgeix perquè precisament el BAF no acaba funcionant. Us en recordeu del BAF? Sí, sí, sí. Barcelona, Asia Food Festival, sí. Me'n recordo perfectament com quan va acabar el BAF estàvem que moríem, deprimits. Al cap de molts anys va sortir el Dà i tots coneixíem que un dels seus organitzadors era del BAF. Clar, és per això que el cinema asiàtic continua sortint, ja sigui com a autor o ja sigui com en el passat en forma de BAF. Llavors, tornem a casa, tornem a casa, aquí tenim, perquè clar, han passat tots aquests noms, però a mi m'agradaria parlar del nom que ha tancat el Dà, en Carlos Marqués, Carlos Marqués Mercè, un autor, sense cap dubte, un autor que de moment porta tres pel·lícules de ficció, sí que és veritat que ha fet una TV Movie, també ha fet un parell de documentals i com no pot ser d'una altra manera, per poder ser un autor es comença amb els curtmetratges. Llavors, ara que estem parlant del Dà, que mencionem el tema curtmetratge i que mencionem el tema de Carlos Marqués, què us sembla si parlem una mica d'aquesta nova autoria catalana? Una nova autoria catalana que ha sorgit i que es veu molt clarament quan el Festival del Dà, en comptes de premiar aquests noms que he dit, es dedica a parlar de la nostra casa, no? A casa que tenim, Albert Serra, Isaac i la Cuesta, però no formaria part d'aquesta nova autoria catalana. Quan parlem d'una nova autoria catalana, per exemple, Ferran, estiu 1993, Carles Simón, ara està rodant el cas. Julia Is, per exemple. Julia Is, que de fet és una actriu, però que va decidir també, perquè aquesta nova autoria catalana sembla com una mena de novel·l bac. estem en un moment a casa... Parola en mallores, eh? Sí, sí, no, no, podem parlar de nova autoria catalana. Us dic noms, Carles Simón, Marc Coll, amb tres dies amb la família, matar el padre, Neus Ballús, que de fet, l'altra dia que parlàvem del Barcelona Film Festival, va presentar allà Staff Only, però havia fet la plaga, i Helena Trapé, les distàncies, guanyadora a Màlaga de l'any passat. I a part de, perdona, a part de ser catalans, quina característica poden tenir? Home, el costumbrisme, no? Aquest costumbrisme és... Bueno, en el fons hi ha una búsqueda de la intimitat, no? Hi ha cada vegada que us una... Que també pot sonar una mica, com deies al principi, a cliché, no? Sí, que sembla que hi hagi una intenció molt clara. Per això, no només hem d'abraçar aquell cinema intimista com cinema d'autor, hem de veure tot allò que hem plantejat des de bon principi. Hi ha una autoria en les tres escriptures, hi ha un estil que repeteix, hi ha unes temàtiques que es busquen, que estan en relació amb aquell estil, amb aquell llenguatge cinematogràfic, i jo crec que sí, del Carles, d'en Carles Marqués. Aquest senyor ha passat per Rotterdam, ha triomfat a Màlaga, com l'Arena Atrapé l'any passat. De fet, tots dos han guanyat en diferents anys millor, eh? Viznaga de Oro per millor pel·lícula, Viznaga de Plata per millor director. I per què? Perquè ha fet una pel·lícula que es diu Los días que vendran. Una pel·lícula que segeix l'embaràs de la Maria Rodríguez, que de fet és actriu i parella de David Rodríguez. Ai, David Verdaguer, perdó, David Verdaguer sabeu que és com un actor fetitxe del Carles Marqués. Ah, exacte, el senyor del bigoti. El senyor del bigoti. I, en el fons, el que fa és seguir el seu procés d'embaràs. Una curiositat. En David Verdaguer estava rodant la pel·lícula, que segurament heu vist, Tierra firme, la segona ficció d'en Carles Marqués. I de sobte rep la notícia que la seva parella, actriu Maria Rodríguez, està embarçada. Llavors, el Carlos Marqués li dona uns dies de vacances, però li dona un ordre o una suggerència, però que s'ha convertit a seguir l'embaràs de la Maria Rodríguez i fer una pel·lícula de ficció, en el fons, partint d'un document real, però fer una pel·lícula de ficció a partir d'aquella realitat. Perquè, en el fons, no estem davant d'un reality show, eh? No estem veient una pel·lícula que sigui un reality show. Estem veient una pel·lícula que aprofita aquella sensació, aquella situació d'embaràs per construir un discurs. I quin discurs té el Carles Marqués? L'estil, queda molt clar, és un estil directe, quasi domèstic, de badà, que busca allò impúdic, estar molt a prop dels personatges, dels actors, en el fons, però finalment dels personatges, i ho podem veure en les altres seves pel·lícules. Tenim la primera, 10.000 quilòmetres, que en el fons parla d'aquella intimitat, però de com la intimitat moltes vegades estableix una dificultat d'entendre l'altre, el circunstancial de l'amor. Què és el circunstancial en aquell moment? Que aquella parella està a 10.000 quilòmetres de distància, i per tant és molt difícil entendre l'altre. De fet, hi ha una frase que ell ofereix que a mi m'encanta, que va dir nos inventamos el amor para perpetuar la especie. I en el fons es pot veure amb el seu cinema. Tierra firme de què parla? Opiniens trobades. En el fons, hijo sí, hijo no. I finalment, amb los días que vendran, sí, tenim un embaràs, i ara està molt de moda dir estem embarassats, però qui està embarassat? No fotem. Està embarassada ella. Llavors, com pots entendre l'altre si la teva realitat és molt diferent, tot i que compartiu un camí conjunt? Sí, sí. Home, jo crec que el seu cine té una marca totalment d'autor i ja no sigui per temàtiques i a part d'actors, que també el David parla que repeteix molt, però és una passada aquest tio. Se li ha a seguir la pista molt... És molt potent. De fet, acabo d'escoltar que li agrada molt la ciència-ficció. Quan hem parlat de perpetuar l'espècie, això ja us estava convidant directament a pensar en un discurs molt més filosòfic. I de fet, potser, com que ara ha tingut com a referència en aquesta pel·lícula, des del Linklater, per la qüestió del pas dels temps, fins l'àlien, fins l'àlien, per la por del ser interior. Bé, en parlarem més endavant. Aprofitarem la tertúlia per continuar amb aquests autors que hem mencionat al d'A i sobretot m'agradaria parlar d'una cineasta que arriba amb força, que no estàvem amb el grup de la nova autoria, però que arriba amb molta força amb els curtmetratges, Irene Muray. D'acord. De fet, tenim les seves paraules. Sí, sí, hem aconseguit parlar amb ella, general Adriana, un interessant repàs i atents per això, perquè dius que tens coses interessants a plantejar-nos després a l'agenda i a la tertúlia. Ho farem, ho farem. D'acord, doncs ara podríem seguir endavant amb en Paul Diggler que ens porta una proposta literària. Llibres. Em fa especial gràcia fer aquesta secció amb aquesta música de fons, perquè sí que, ja sé que és la que sonarà cada setmana, però és que el llibre d'avui, justament, cero. Cero. Això sembla acordes i desacuerdos. Acordes i desacuerdos. A mi em sembla brutal. A mi m'encanta el Jinxí. M'encanta. No, no, m'encanta el Jinxí swing i de fet és molt... És gairebé que podríem estar parlant una hora de Woody Allen, però avui parlarem d'alguna cosa molt dràstica. De fet, és el nou llibre de Lucía Bascaran que... El tenim aquí, eh? El tenim aquí, els he portat els dos. De fet, he portat el primer, que és partir així, molt bé, així m'agrada Ferran, els efectes de so, sisplau, que no em faltin. Doncs, és el segon llibre, el primer va ser Partir i va sortir fa uns anys i ara fa res, fa una setmana que va sortir el de Cuerpos Malditos. Em va estranyar que sortís quasi una setmana després de Sant Jordi, però suposo que aquí ja són coses d'editorials o així. Partir va començar la seva aventura com a primera novel·la més extensa, perquè ella sí que havia fet articles i això, però ella com a novel·la la Partir era la primera, però ara estem parlant de Cuerpos Malditos, que inclús és una mica més curt que Partir, però ja estem parlant que està publicant en Planeta. Bé, ha fet una fracció de Planeta, però no deixa de ser Planeta, vull dir que aquí el Sal ha sigut bastant bèstia. Llavors, què ens trobem a Cuerpos Malditos? Ella, per qui hagi llegit Partir i no a Cuerpos Malditos, ella sempre tendeix a fer bastant, entre cometes, dramatisme, dramaquinisme, no? Una mica telenovelesc, potser? Telenovelesc? Sí, o sigui, no és tant, no és tant telenovelesc, però sí que és veritat que agafa, li diuen molts cops, li pregunten molts cops, sembla que agafis la veu d'una generació més millennial, més d'aquests problemes, no? Quins problemes tracta? Dos que riques, no? Sí, una mica, los que riques, però des d'un punt de vista molt, molt, molt, que per mi ho identifico inclús amb la generació Bid, i aquí jo crec que tothom, tots vosaltres coneixeu qui és, no? No? És el corrent, generació Bid, però, però, en aquest sentit, és perquè té una escriptura molt directa, molt crua, molt visceral, i val molt la pena, i val molt la pena, i val molt la pena, perquè realment, estem parlant d'una autora que a més és espanyola, és del País Basc, que realment, és, o sigui, és allò de pensar que quotàniament compartir espai, no? temporal, amb gent així, doncs, hòstia, per mi és molt, molt interessant. Llavors, de què va? Cuervos Malditos, jo crec que agafa molt més dramatisme que a partir, des del punt de vista de, bueno, de fet, d'on parteix la història. I amb la premissa, per el que veig aquí. La premissa, que és la història d'Alicia, que és una noia bastant jove, que des del minut 1, doncs, ja t'ho plantegen que ha perdut la seva parella. S'ha mort el seu nòvio, i a partir d'aquí, és quan comença tot un viatge d'aquest punt, que viu envoltada sempre de pena, però potser no és només pena seva interna, sinó que és la pena que li transmeten als altres, no? O sigui, és tota la gent que la troba pel carrer, hòstia, pobrecita. De fet, hi ha una cosa que es repeteix bastant en el llibre, que és pobrecita niña, no? Que sempre és com aquesta condescendència brutal. Sí, de condescendència. Brutal. I ella sempre ho viu com a alguna cosa molt negatiu, però des del punt de vista de la societat. O sigui, ella hi ha un punt que diu, bueno, i si jo en algun moment vull passar pàgina, això se m'ha d'acusar per passar pàgina, llavors ella sempre el que fa és jugar amb els límits, amb els tabús. A partir, ja ho feia, però és que aquí jo crec que se li ha anat en el bon sentit, se li ha anat molt de les mans en el qual els tabús. Estem parlant de que tracta temes, per exemple, la mare l'abandona, a la filla, però quan és molt petita. Llavors sempre hi ha aquest component maternal, quan la família hauria de ser en moments així, que hauria d'estar sobre teu i t'hauria d'ajudar, la seva família està desestructurada, no? El següent. Llavors sempre és aquest punt com de que la família ja és un niu de, de, bueno, no dic de merda, però de misèria total, no? Sense fer, tampoc espòiler, això també ho podríem parlar un dia, el tema dels llibres i els espòilers, perquè ella... Exacte. No us pot parlar d'espòiler amb un llibre. La meva teoria ha sempre sigut una sèrie el dia següent la pots destrossar. Una pel·lícula et dóna-li una setmana, un llibre mai. Un llibre mai. Un llibre és llegeix-te'l. No, no, no, aquí veia... Vale, dius, dius, dius, Adriano. Ràpidament, ràpidament. Que el que fa sempre per no tindre aquest input de curiositat, encara que sigui un thriller, agafa l'últim capítol i se'l llegeix. Això ho fa sempre. Sembla una molt mala pràctica. I després comença a llegeix. No, perquè en el fons el viatge que tu adquireixes amb un discurs literari no està amb el final, no està amb... Això és molt típic, no? El camí no està a la cima de la muntanya, està amb el camí, no? Fem una cosa, Adriano, deixem aquestes converses per més endavant. I la literatura funciona així. Anem a deixar això per més endavant. Continua, Pol. Aquí ve, perquè a una entrevista que vaig escoltar a la Lucía, que li vam fer a Radio 3, ell explicava pràcticament tot el llibre. I era increïble, perquè hi pensava, però si a més ets tu, l'autora. I dic, vale, perquè molts cops jo crec que es concebeix que a la literatura és el camí, no el final. I de fet, aquests llibres, com Partir, o sobretot, Corpus Malditos, és una reflexió. Ella el que fa és una tesi. I com a tesi, de fet, durant el llibre hi ha molts peus de pàgina que expliquen teories filosòfiques o psicològiques de gent experta, diguéssim, i va fent acotacions però és d'un punt de vista de tesi. O sigui, ella, a mi el que m'agrada com a autor que estem portant aquí, és que sempre parla dels temes que vol parlar ella però des d'un punt de vista de tesi total. O sigui, la història va avançant. I aquesta tesi, perdona que et pregunti, un poc, aquesta tesi es repeteix en relació amb Partir? Jo crec que es repeteix bastant perquè segueix fent el tema de, per exemple, els fantasmes del passat. Al final, les temàtiques total del llibre, dels dos llibres, és la recerca del jo. I ella el que fa servir molt és la recerca del jo, no només psicològicament, sinó sobretot físicament, sexualment. Ella tracta molt, molt, molt els temes sexualment. I una cosa que em sembla molt interessant i ella, a Corpus Malditos, ho fa a saco, que és el tema del que ella anomena la performance. És a dir, tots els humans actuem. I tots els humans actuem no només per nosaltres mateixos, sinó actuem de cara a la societat. Llavors, des d'un punt de vista molt cru, ella ho explica, que ella desgrana com actuem, per exemple, al llit, com actuem amb amics, com actuem amb la parella i ella té aquest punt que jo crec que és una reflexió bastant d'autoconsciència mil·lenni, el que ho podríem dir. Ben vist. Perquè és el món actual de les xarxes socials, és el món actual d'estar constantment a l'aparador. Suposo que el llibre està ambientat en una època purament actual. Bastant actual. De fet, estaves descrivint la Lucía Bascaran i estava pensant en la Irene Moray, perquè les temàtiques, tot i el discurs, és molt difícil. Mira, doncs apunta't a aquesta comparació perquè ho tindrem a la tertúlia. Alguna cosa més, Pol? Sí, i volia fer una... O sigui, dos recomanacions en el sentit de si us agrada aquest tipus de literatura. Dos salts. Un, en la comèdia, que és un monòleg que podeu trobar a Netflix, de fet, que és d'un monologuista que es diu Bob Urham. Ah, t'estàs parlant de Happy. De Happy, exacte. Un monòleg que es diu Happy, que és una passada perquè a més, juga molt també en aquest punt. La Lucía no entra tant en el tema de les convencions socials dins de les xarxes socials, de Facebook, Instagram o el que sigui, sinó ho fa més terrenal, no virtual, però Bob Urham entra molt en el tema de com ens comportem virtualment, no? Llavors, ell el que fa és una paròdia brutal, a més musical, sobre aquest tema. I jo us ho recomano molt perquè el tema performance i de l'autoconsciència, al final, la Lucía ho agafa més potser des del dramatisme i allò ho agafa des de la comèdia. I per acabar, us recomano un còmic molt costumbrista des del punt de vista inclús existencial i el seguir, el perseguir un personatge que és un còmic que es diu La Joven Francesc. D'acord, Pol, potser aquesta secció l'hauríem d'acabar de dir literatura en general, no tant llibres o còmics, no? Perquè en veritat tot això s'entrecreua bastant. Sobretot, no us perdeu el llibre de la Lucía Bascarán, jo de fet me l'emportaré, Pol, si no t'importa... Ui, ui, hi ha cua. Ja comença. Ui, escolta, a veure si t'hauràs de tornar el que t'he deixat aquest matí. Doncs molt bé, em sembla que ha arribat l'hora de saber què li ha passat a en Carles, perquè la veritat és que no en sabem res. Ell va dir dilluns passat, me'n vaig, llavors ja tornarem amb alguna historieta. A veure què ens ha enviat. Hola, nois. Què tal? Bona tarda. Oh, millor encara. Bon dia, bona tarda. M'imagino que estareu a taulats a Ràdio d'Esvern de bon matí. Però aquí, aquí la veritat és que s'està fent fosc i fot, fot, fot una mica de rasc allà. Aviam, el primer de tot, què estic fotent aquí? Us preguntareu què està passant. La veritat és que us puc explicar ben poca cosa. No parles de poder, podria dir-ho. El problema és que no sé on colla estic ara. aviam, perquè us feu una mica la idea. Aviam si us puc posar en situació. Un segon, eh? Un moment. Val, val, aviam. Aviam. Mira, fa dos dies vaig sortir de Port Harcourt, està aquí, el mapa, que vindria a ser la ciutat que està més al sud de Nigèria, eh? La idea era endinsar-me la reserva d'Oraxi, val, que això és el National Forest que hi ha a la zona del delta de Guinea, a dos dies a peu des de Port Harcourt, perquè us feu la idea, però crec que m'he equivocat. Val, no he vist cap indicació de cap tipus, o sigui, el més probable és que estic en algun punt de la desembocadura, però no sé exactament quin. El que no sé és si estic caminant en direcció mar o estic enfilant cap amunt, és a dir, cap al centre de Nigèria. En qualsevol cas, jo no me'n vaig d'aquí fins que no el vegin. I el vegi a qui us preguntareu? Bé, doncs, aquest és el motiu del meu viatge. Porto setmanes voltant per Àfrica per parlar, per conèixer el doctor Wombosi. Recordeu aquest nom, doctor Wombosi. D'acord? Qui és el doctor Wombosi? Bé, l'última persona que el va veure és una dona de 60 anys que vaig conèixer a Port Harcourt, precisament, i em va dir que viu amagat en aquesta reserva, eh? O en crec que estaria ara, que és la reserva... Espera, espera un moment. Hòstia, espera, espera, espera un moment, eh? Què és allà? Què collons és? Guà! Hòstia! Guà! És enorme! Merda, merda, merda! Un segon, nois. Un moment, eh? Merda, merda! Hòstia! No, no, no, un moment, no, no! Merda! Merda, merda, merda, merda, merda, merda, merda! Guà! Guà! Joder, quin susto! Guà! Guà, era gegant! Guà! No, guà, és que, no, és que no us ho perdeu. Estava caminant, parlàvem vosaltres, estava caminant, mirant al terra, de sobte, aixec el car i veig davant meu... Però, espera un moment, espera un moment, espera un moment, però què coi passa ara? Però què... Merda, merda, merda, s'està apropant, s'està apropant, no sé què és i s'està apropant. No, no, no, no, no, no, no, no, no. Ah! No, no, no, no, no, no. Ok, ok, ok, ok, walking ship, no problem, no farty hunter, no pilot, no enemy. Ok, so, welcome to Nigeria. Welcome to Nigeria, my friend. Wait, wait, wait, where are you running? What way are you running? Like this, like a man, man. Explain this, or I'll kill you with my vapors. I saw animals, a lot of so much animals, they just pop up in front of me. I mean, that's Jumanji. You have a big Jumanji here in Nigeria. Oh, no, I understand. It's understand. Ok, ok, ok, ok. You are so far from home, my friend. So far from home. So tell me, what are you doing here? Well, I'm looking for Dr. Wombosi. Really? You are Dr. Wombosi? Yes. Oh, so you are a very lucky guy, my friend. You are a very lucky guy, my friend. Why? Why am... Why am I a lucky guy? Because I am Dr. Mama Duba Wombosi. What? Yes. Are you Dr. Wombosi? Yes. The real Dr. Wombosi? Yes. The only Dr. Wombosi? Yes. Oh, I have found it. I have found it. I have found it. I have found it. I have found it. I have found it. I have found it. No, I have it. I have it right before. Dr. Wombosi. I have it. I have it right before. Well, look, I'm sorry I'm going to send you the info. detallada. Però, bueno, ara que hi penso, abans de tancar la gravació aprofito per preguntar-li alguna cosa del programa. Aviam, aviam, aviam. Avui estem a primers de maig, o sigui que si la memòria no em falla, li dedicàveu el programa a la figura de l'autor, crec. Va, y feme unas preguntas. Sorry, Dr. Wombosi, it's a real big honor, it's a real big honor to meet in person. Thank you, thank you, thank you, Mr. Machinas, thank you very much. I have many things to talk with you, many, many, many, but before that, it will be a pleasure for my radio team and I to ask you a little question. Una patita pregunta para vostè. Es para un programa de radio, es para un programa de radio, en mi país, you know, radio program. No, no, no, no, no, hazme, hazme Mr. Machinas. Okay, okay, so here we go. I would like to ask you about, listen this carefully, the author model, what is necessary to be an author nowadays. Què és necessari per ser un autor avui en dia? Well, what is an author? Yes, an author, a person that have a personal way of expression through cards such as movies, literature, theater, even comic books. Una persona que té com una línia molt concreta d'expressió, de pensament, a través del cinema, les arts, el teatre, els comics, i tot. I understand, I understand. What do you want to mean, my friend? Well, for me, an author is a person that do what he really wants to do in life. I mean, it's a person that never gives up, that fights to achieve his own goals. He might have problems, he might have depressions, he might think that all his work is bullshit and is true and he's a crazy, ah! But, an author is still fighting to achieve his goals. I mean, he definitely think that an author is a person who uses art as a tool to discover who really is, my friend. pel doctor Wombosi, un autor és una persona que realment fa el que desitja fer a la vida, que mai es rendeix, evidentment, li sorgeixen obstacles i hi ha moments en què ho veu tot negre, com si no hi hagués sortida, ens ha passat a tots, però la diferència és que l'autor segueix lluitant i lluitant i lluitant i lluitant per aconseguir el que vol. I ha acabat una frase, penso que és molt reveladora pel programa d'aquesta setmana, que diu així, autor és aquella persona que utilitza l'art com a eina per descobrir qui és en realitat. So, un autor que para vostè sigui important, un autor que és important per te, por favor. Si ho hagis de escolher, diria, diria, diria, diria, Charlie Chaplin. Chaplin? Hostia, no m'ho esperava això. Recordo mirar-me la foto en la capital de Nigeria quan era un petit jo. La lluita de la lluita, la lluita, la lluita, la lluita, la lluita... Oh, és una gran massa, mi amigo. I només necesitava una mujer i una camera i és prou, mi amigo. What a genius, what a big author and he was so, so, so funny. I remember him with that mustache and that hat. It was so funny, so, so funny, Mr. Chaplin with that jet. Ja ho ganyeu, nois? Fantàstica aportació la que ens ha fet el doctor Wambosi per al programa d'aquesta setmana. Malauradament ho hem de deixar aquí. Doctor Wambosi, thanks for sharing your point of view with my radio team. Now let's have this conversation without electronic devices. Want to say something else to our audience? Alguna cosa més para nuestra audiencia? Yes, I send kisses, a lot of kisses to all of you. I hope you meet someday. If you come to Nigeria, you will be my guest. You will be my guest and I will cook for you. Especially if you are women. If you are women, I have a big surprise to you. You're going to enjoy it. Bueno, bueno, thanks for everything. And you don't have to shave your private parts. Enough, enough, Dr. Wambosi, thank you very much. Why are European women removed the hill? Why do they do this? I don't understand. You look like little children. If you come to Africa, you don't need to do this to your pussy. Vale, vale, vale, nois, nois, que se m'està desmadrant això. Adeu-siau, ens veiem a la tornada. Us envio una forta abraçada des de Nigèria. I seguim, seguim posant ingredients en aquesta empanada cultural. A. Uau. Déu-n'hi-do. jo sé que el Carles ha pirat, però no sé, sabrem si tornarà. Clar, que és l'ha de preguntar, Carles. I com tornarà? Potser l'ha piradet, també, eh? Carles, si ens estàs escoltant, envia un missatge dient que estàs bé, sisplau, perquè el doctor no ha acabat d'entendre que és expert aquest home, perquè sí, podríem dir que Chaplin és un autor, no? Però bé, continuem endavant. És l'autor. De fet, si busquem la imatge del cinema, sí, podríem dir que és l'abatarda. L'abatarda del cinema. A Japó, on sigui, on sigui, Charlotte és la imatge del cinema. I si us sembla que em dispenseu ara, em tocaria a mi parlar de videojocs. Videojocs. Bé, doncs us vinc a parlar de l'autoria en el món dels videojocs. De fet, m'agradaria començar pel principi i cap als anys 50-60 els videojocs, com a tal, no es reconeixien als creadors ni als programadors. De fet, no hi havia títols de crèdit i és curiós com a Warren Robinette va haver de colar el seu nom com un easter egg a l'Adventure de l'Atari 2600. Va ser el primer autor que va dir escolta, jo vull que el meu nom estigui aquí. i ho va posar com un easter egg. Però tot així, ja et dic, els videojocs al principi no tenien aquest reconeixement. Es veien com un producte simplement com podria ser una hamburguesa. No tenien més valor que això. No és més endavant, ja a l'època de la Nintendo original, la NES, que apareixen o es comencen a reconèixer els autors com a tal. I el primer del que us vull parlar és en Shigeru Miyamoto. Home, això sí, això ho reconeixeu. Ho conec fins i jo i tot. Doncs Shigeru Miyamoto, creador de Donkey Kong, d'on va sorgir Mario. Aquí estem escoltant el tema original del Super Mario Bros. I també l'ideòleg de Zelda. Ell, com a creador, ell tenia les idees, ella portava les idees i, sobretot, ell utilitza la mecànica de joc com a missatge. És a dir, la manera de jugar el joc és la seva manera. Tu saps que un joc és de Miyamoto o l'ha ideat en base a la seva mecànica. És un joc que es juga, si és un plat de formes com el Mario a la perfecció, té unes... És a dir, el Mario original, a dia d'avui, encara és un dels jocs que millor es controla de la història. I després també aporta, en el cas del Zelda, per exemple, una gran experiència personal. I aquell basa el Zelda en el tema de la seva, quan era jove, i la investigació de coves i de caminar per altres. Aquesta és una mena d'autor. Passem al següent, Pol? Bé, això és el Doom, el Doom original. John Romero i John Carmack bastant inseparables, els dos. John Romero diuen que era més qui va tenir la idea, John Carmack era el geni programador. I és interessant saber que això és important quan aquests dos creadors, perquè són autors. John Romero bàsicament aporten... És que fins i tot ho porta el cognom, sembla. Sèrie B. Sèrie B. És a dir, és la sèrie B dels jocs. El Doom no vol explicar-te una història. Et vol dir, això serà violència pura i el nostre cello d'identitat és la violència i a part el ressorgir tecnològic. És a dir, la intenció seva sempre és nosaltres farem el joc que ens doni la gana i tindrem un domini tecnològic del moment increïble. Podem passar al següent, Pol? Si us plau. Se'ns farà una mica. Bé, això és Musical Metal Gear per parlar-vos de Hideo Kojima que podríem parlar... Ja en vam parlar del programa passat. És el director wannabe. Ell sempre ha volgut ser director de cinema i al final sembla que ho està aconseguint a través dels jocs. A costa dels jugadors fins que miren la pantalla. Però un joc de Kojima sempre és reconeixible per les seves trames que acostumen a ser bastant sociopolítiques. S'ha de dir que sempre li agrada molt. Molt dens, molt dens. Sí, a part sempre té girs de guió i li agrada molt i el tema que té també és això, la densitat narrativa. Però bé, sempre és un tio molt seriós. Se'l coneixen per jocs com Snatcher, Pol Eisenhauts o la saga, sobretot, Metal Gear. Bé, aquí tenim Ron Gilbert de LucasArts, això que està sonant és Monkey Island. Clar, aquest vull parlar de l'humor perquè hi ha molts creadors, molts autors que utilitzen l'humor com a senya d'identitat i jo crec que en el món dels videojocs un dels que més van destacar amb això van ser les aventures cràfiques de LucasArts. Ron Gilbert en concret, clar, ell va ser un dels creadors de Maniac Mansion, Monkey Island, de Saman Max, de molts videojocs que utilitzen l'humor com a senya d'identitat i a mi em sembla una gran elecció com a autor perquè tal, al final l'humor és molt subjectiu, tot és molt subjectiu però l'humor pot ser molt subjectiu però que de forma tan consistent com van ser ells dos no trobaria una altra saga que arribi a fer-ho de la mateixa manera. I ja l'últim creador és el Fumito Ueda. Volia parlar de Fumito Ueda que és el creador del ICO, Shadow of the Colossus i l'últim joc és el Last Guardian que bàsicament també són molt reconeixibles però ell fa la poesia feta a videojocs. Els seus jocs són contemplatius, són lents, de fet acostumen a ser jocs de mecàriques molt senzilles i que disfruten més pel que veus, pel que sents que no pel que fas o el que el joc acaba desenvolupant com a història. És quasi una experiència... Sí, no, no, jo sempre recomano que qui no hagi jugat mai a un videojoc el primer joc... Sí, sí, bueno, és bastant perquè són jocs molt ambientals. Sí, sí, sí. ICO jo recordo que era... Jo sempre recomano que si algú no ha jugat mai a un videojoc que comenci jugant al Shadow of the Colossus i entendrà perquè hi ha tanta jocs. Prec nota, perquè ja sabeu que jo sóc un gran videojocs. A part que és un joc relativament senzill en què qualsevol persona pot jugar-lo, és un joc que et fa entendre perfectament perquè hi ha tanta gent que se'ns cau la bava veient un videojoc. Vinga, ara vull passar a parlar ràpidament dels indis. Aquesta cançó és Oxenfree, que és un dels meus jocs preferits indis, però no parlarem en concret d'Oxenfree, sinó que vull fer un repàs ràpid dels indis més destacables perquè, clar, els indis, això vol dir jocs independents, acostumen a tenir un gran pes en quant al seu autor i creador. Un dels primers indis que la gent va poder reconèixer és Minecraft. No és un joc que jo hagi disfrutat excessivament, també perquè el vaig pillar ara, el va crear Marcus Pearson i és això. A mi el Minecraft em serveix bastant per parlar de l'amor de l'autor, aquest concepte que un cop l'obra ha sigut publicada passa amant dels seus lectors, dels seus espectadors, dels jugadors. I és un joc que això porta molts anys, de fet encara està evolucionant, el creador ja no hi té gaire a veure, però ell va tenir molt clar que avui crea un joc senzill que qualsevol persona pugui jugar i dur-hi per sempre. Després, us vull parlar d'Stanley Parable, que és un joc del David Breden que està fet, mira, té pocs recursos, que això també es dona molt amb els indis, d'utilitzar recursos molt barats, utilitza el motor d'estim. El motor d'estim bàsicament són recursos gràfics i de programació d'una plataforma de videojocs que els té obert i diu si vols crear videojocs utilitza el nostre motor sense problema i acaba fent una deconstrucció, utilitza el d'Stanley Parable, és que no us puc explicar res perquè l'Stanley Parable és un joc, tu, Pol, l'has jugat. Sí, sí. Bueno, vam estar un dia jugant a casa teva amb tots els finals possibles. És un joc, bàsicament, hi ha un... Tu ets un bander esnat o què? No. Bueno, tots els videojocs tenen això. Té un rotllo. Però l'Stanley Parable, bàsicament tu ets un home que treballa cada dia a la seva oficina, cada dia vas a treballar, cada dia fas el teu horari i de sobte hi ha una narració que et diu però aquell dia l'Stanley, que ets tu, va fer una altra cosa i tu vas seguint la veu en off però com a videojoc pots portar-li la contrària i aquí és on el joc es desenvolupa. És un trencament i una deconstrucció dels videojocs. I no torna a portar el mateix punt d'inici com fa a Bandersnatch? Bueno, sí que... Però jugar molt. Quan torna a portar a l'inici... Quan tornes al principi ja només el principi és diferent. Sí. No és un joc que, com a mínim, les hores que hi vam jugar junts va ser com va ser com de... de d'anar descobrint de dir però quantes hores puc seguir jugant a aquest joc amb... Quants finals hi havia, més o menys? Em sembla que eren 16 finals. Ah, bueno, encara em semblen pocs. Però clar, és que dintre de cada final... És que els finals són els finals, després hi ha les branques puntes. Ah, vale, clar. Les branques. Però després, hi ha últim joc d'indi que vull parlar que potser és el més famós és l'Undertale de Toby Fox que és una deconstrucció de l'RPG, del joc de rol tradicional que té un domini del gènere. És a dir, és molt autoreferencial és molt referencial del gènere. És un joc que només pot ser postmodern. És un joc... És a dir, estem en una època on tots els videojocs d'autor acostumen a ser bastant postmoderns que fan molta referència, són molt cínics, però aquest té un component d'autenticitat. Juga amb sistemes que semblaven intrencables com el sistema de moral i a part utilitza molt bé la nostàlgia. Déu-n'hi-do. I dit tot això, què us sembla si entrem ja a la part de Tartulia? Endinsem-nos-hi. Som d'acollinut. I, escolta, vull veure Garrotades, eh? Empanats Encarats. Bé, nois, doncs, a mi m'agradaria, ara que has parlat de videojocs i ja he dit que jo sou un autèntic ignorant, fer una petita pregunta, reflexió, en el fons, si ens adonem de totes aquestes branques culturals que hem estat parlant, d'aquesta gran empanada, cinema i videojoc, tot i que semblen tan diferents, els començo a trobar que van a fins, perquè, clar, quan parlem de literatura, quan parlem de música, ja sigui, encara que hi ha bandes de músiques, en el fons, la literatura, la música, la pintura, qualsevol artista, des d'una perspectiva individual, la pot portar a terme. Però amb el cinema i el videojoc és impossible. Hi ha una cosa molt interessant que vas dir tu, Ferran, la setmana passada, que és, jo crec que molta gent que descarta els videojocs com a una altra eina d'explicar històries, justament se n'està perdent de moltes i de molt bones, perquè a més, incorpora una cosa que el cinema no té, que és el tema de la interacció. Exacte. Bueno, s'ha intentat, amb el cinema s'està intentant, i de fet hem parlat del cas de Bandersnats, encara que sigui una... No, és curiós, ja ràpid per això, és veritat que semblen com molt cosins germans, també perquè hi ha una manera d'enfocar els videojocs actualment que és narrativa. Hi ha jocs que no pots jugar al Tetris, no tens una història, és una qüestió de jugar. De fet, tu has estat parlant tota l'estona del llenguatge, en el fons, que vendria a ser també en el cinema, el llenguatge cinematogràfic i la temàtica. Hi ha un factor que potser amb els videojocs és una miqueta més puta, que és el tema de la temporalitat, que en el cinema ja es pot plantejar. Evidentment, si és un cinema que només respon amb els avanços tècnics, doncs ja saps que aquella pel·lícula morirà. Sí. Amb el videojoc, com que depèn tant dels avanços tècnics... Ara que estem en un moment en recuperació retro de videojocs, es parla molt i hi ha un concepte que és este juego ha quedado viejo, este juego le ha pasado mal el tiempo. S'ha de tenir molt en compte, això ho has dit molt clarament, com els efectes digitals al cinema o com els efectes de cinema, si tu només apostes a la tecnologia del teu joc, arribarà... La tecnologia sempre millorarà. Sempre millorarà. Llavors, sempre arribarà a un punt que la teva pel·lícula, el teu videojoc, que en aquell moment era com... Ostres, jo me'n recordo quan vaig jugar al Metal Gear 2 el primer cop que vaig dir és que és impossible que facin millor que això. Ja estem aquí jugant l'Asto Fas i el Red Dead Redemption. Clar, tothom ara està amb el Red Dead Redemption 2. Ostres, és que com ho poden millorar, això? Ho millorarà i de fet ho faran més divertit. Ja parlarem algun dia del meu problema amb el Red Dead Redemption. Bueno, perquè el videojoc té aquest punt episodic, no? També, com les sèries de televisió. No, però... Sí, però jo qu'enganxar, jo qu'enganxar. Sí, però parlàvem de l'aspecte tècnic, no? El fet que, clar, el videojoc que perdurarà serà aquell que et plantegi algú més que simplement la tecnologia, perquè sí, tecnològicament és impressionant, però no t'aporta res més des de joc fins a temàtica o narrativa com una pel·lícula. La pel·lícula pot ser... Potser les pel·lícules sobreviuen una miqueta més a això que en els videojocs, eh? Però bé, tornem un altre cop al tema de l'autoria. Em sembla perfecte. I em sembla, Adriano, que havíem deixat penjada una coseta, no? Sí, clar, perquè hem estat parlant tota l'estona de l'autoria al cinema, una cosa ben bé molt complicada, però des de quin motor es pot parlar d'autoria sense complexos? Des del curtmetratge. Perquè el curtmetratge possibilita, evidentment un aprenentatge i una guanya d'experiència, però a la vegada possibilita que aquells tres discursos, aquelles tres escriptures puguin ser dominades amb molta més facilitat. I clar, parlaven de la Irene Moray, de fet, perquè hem parlat del Carlos Marqués, que va tancar el Festival d'Eldà, però és que la Irene Moray no el va tancar però el va guanyar. El va guanyar des de la perspectiva de curtmetratge. Va guanyar el premi a millor curtmetratge. De fet, és el premi del públic a curtmetratge que bàsicament és el premi. Gràcies a suc de cindria. Sí, perquè cada vegada més el dà aposta per... Has dit el curt és? El curt és suc de cindria. Ahà. Suc de cindria ja repeteix alguns conceptes que la Irene Moray va establir amb el seu primer curtmetratge, Bat Lesbian. De fet, la Irene Moray va estar vivint un temps a Berlín i va ser allà on va gravar el primer curtmetratge. El seu segon, el que acaba de guanyar, parla d'una parella que marxa, que marxa en aquell entorn rural i, de fet, també el que pretén la directora és establir la seva mirada femenina a partir de l'actriu. De nou, tenim totes aquelles directores, aquella mirada femenina que està nodrint aquest nou cinema i en aquest sentit el que fa la Irene Moray és intentar recuperar la sexualitat i intentar recuperar una mirada possible a la nova societat, una normalització, com hem dit abans amb la Lucía Báscaran. Totalment. En el fons el que vol és redescobrir la dona, redescobrir i ho fa, com tu has dit en un moment o com ha dit el Carles, ho fa a partir de fer cinema. El Pol, el Pol. No, no, de fet, avui del Carles. De fet, ho vull dir el doctor aquest. El bombosi. El bombosi. El que diu bombosi i en el fons tots ho sabem és que el cinema de tot et permet trobar-te tu mateix i tinc les... sensació que l'Irene Moray ho fa a partir, de fet, de l'actriu de Júlia Ist. De fet, hem pogut parlar, no?, amb l'Irene Moray i hem pogut preguntar-li quatre cosetes sobre l'autoria i tal i lo fàcil o no que resulta. La primera cosa que li vam preguntar és, Adriano? Bueno, de fet, vam estar a parlar amb ella i li vam preguntar si realment avui dia els autors tenien més oportunitats. Per aquell puntet clitxer que m'ha estat dient, no?, perquè ella busca de la intimitat. Hi ha més possibilitats? Ai! Què passa, Pol? Se va escapar aquí. Tenim la resposta de la Irene, em sembla? Sí, sí. Sí, l'escoltarem. Doncs, crec que avui en dia encara és un esforç titànic aixecar una pel·lícula d'autor a Espanya, però, bueno, crec que també últimament, no?, molta gent jove està destacant, molts autors novells ho estan fent molt bé i estan tenint un reconeixement internacional, llavors espero que a poc a poc els productors vagin apostant i confiant en talent jove i en aquest tipus de pel·lícules. Com penseu d'aquesta reflexió? Jo, de fet, entenc que ella tingui una mirada punt positiu, punt pessimista, perquè en el fons començar a fer cinemes és molt complicat. Clar, de fet, et reflecteix aquesta visió que l'autor sempre, si ho enfoques sempre des de l'autoria sembla com més complicat, no? Qui confiarà en mi? Per això deia al principi, la reflexió inicial del programa d'ara que sembla més senzill, perquè els recursos estan més a l'abast, potser l'autor ja no té tant aquesta por i li vam preguntar a la Irene... I perquè hi ha molts festivals que en el fons estan donant possibilitats, estan apostant per aquesta gent. Però, precisament, la pregunta a la Irene era en plan, tu creus que amb aquesta situació eres més fàcil? I ella sembla que ens està dient, home, la seva experiència li diu que segueix sent complicat. Home, sí que és allò del mercantilisme, d'oferta de mando, o sigui, també sí que és veritat que hi ha molta gent, o sigui, és alhora, hi ha molta gent més possibilitat que fa... Sí, però hi ha molta gent que fa brometranges... Però més gent fent-ho. Però més gent fent-ho, però alhora, molts festivals, però també quins festivals. Llavors, jo crec que aquí és molta oferta i molta demanda, però en excés. O sigui, al final, el cine digital el que ha fet és... Sí, la competència està garantitzada, és evident, però jo diria que sí hi ha una miqueta més de possibilitat. Vale, també li hem preguntat quines són les avantatges, perquè clar, si tu ets autor, en principi, podries tractar el que vulguis. Li hem preguntat quines són les avantatges i les avantatges de plantejar un projecte des del punt de vista de l'autor? Crec que els inconvenients són obvis, no? Potser la falta de mitjans o pressupost per fer la pel·lícula com tu la voldries fer o la falta de... que és més difícil potser trobar producció. Però, però bueno, crec que els avantatges és que hi ha una mica més de llibertat, no? A nivell tan formal com de contingut per explicar la pel·lícula que vols explicar des de la teva perspectiva personal. Bé, insisteix de nou amb el tema que sí, al final tu pots fer una pel·lícula amb baixa de recursos però al final necessitaràs recursos depèn de quina història vulguis explicar. Mira, jo no he vist encara Soc de Síndria, a Bat Lesbian sí que l'he pogut veure perquè està penjat a Pimeo sense anar més lluny i les seves pel·lícules, els seus curtmetratges acostumen a ser molt íntims però clar, si ella fa una història a Berlín se'n va a Berlín a rodar-la. al final tampoc has de sacrificar per molt que siguis una persona de baix pressupost no has de no has de sacrificar les teves intencionalitats i això costa vulguis o no. Llavors tenir un recolzament darrere sempre ajuda però clar, aconseguir aquest recolzament sempre el complica. Començar sempre és difícil però de fet tinc entès que ella ha pogut fer aquest segon projecte i guanyar Soc de Síndria gràcies haver triomfat amb Bat Lesbian. S'acabat Lesbian es van portar un premi llavors aquell premi és el que li ha permès poder rodar. Llavors una vegada va caçar el rol una vegada des del ritme jo crec que aquesta nena no pararà jo crec que aquesta cineasta jove ja no pararà i en el fons estem parlant d'autoria perquè si veiem tots els curs s'estableixen els mateixos punts de vista i ja per acabar amb la Irene també clar òbviament això és una persona relativament desconeguda li hem preguntat per la gent que li pugui interessar quins són els seus trets diferencials i ella ja detecta alguna coseta en el seu estil personal com a autora i bueno jo crec que encara estic construint el meu propi llenguatge crec que els meus dos curs són molt diferents a nivell estilístic però que que tenen coses en comú i crec que en part els dos són molt honestos i sobretot es centren o prioritzen més les emocions que no pot ser la forma i res jo també m'agrada una mica cada història doncs trobar un llenguatge diferent per explicar la història que vull explicar òbviament ella ja ho diu està començant no no no al final s'està trobant però sembla el mateix audio en el fons s'està trobant i mira aprofitant aquesta frase s'està trobant abans havíem lligat una miqueta la Lucía Bascaran Bascaran amb la Irene que és el tema aquest de a mi m'està venint al cap la idea que ho diria en anglès self-entitled estan els joves d'avui en dia bueno m'incloque que jo també soc un millennial i l'autor espera que sale la vera d'autor jo també soc un millennial vull dir que els joves d'avui en dia estem com molt convençuts de qui som i en veritat no ho estem gens i ens passem tot el dia buscant com comentava ara la Irene que encara està buscant el seu estil i com tu comentaves al llibre que sempre hi ha una búsqueda del jo hi ha una recerca que continua en tots els discursos artistes hi ha una frase que jo em dóna voltes i potser és un generador d'alguna discussió aquí que és jo crec que l'autor té estil però no tot estil té autor a vegades o sigui potser un autor entre mi entre mi o sigui jo veig que hi ha un estil que el pots repetir per exemple en cinema és un molt típic és Wes Anderson tu pots dir això és molt Wes Anderson però no perquè tu emulis un estil ets autor però molts cops l'autor sí que té estil és a dir tu veus inclús comentàvem Michael Bay és autor o no és autor clarament no és clar però tu veus tu veus una marca i dius és que això és molt Michael Bay en el moment que tu pots fer un traspàs això és molt Tarantino això és molt Woody Allen estem parlant només de cinema vols dir ara el moment en què s'hospitivitza un estil bueno es podria dir així però des d'un punt de vista de molts cops jo crec que l'autor ja està oferint potser per què va primer l'estil o l'autoria home jo crec que evidentment va sempre l'autoria i aquella autoria i aquella temàtica respon sí perquè el contingut finalment és el que inicia el discurs després agafes un llenguatge ja sigui cinematogràfic o literari que permeti discursar en aquella direcció llavors clar jo sí que estic molt a favor d'aquells diàlegs temàtics entre cineastes però també de totes les branques de la cultura aquella transversalitat cultural que pots trobar amb tots aquests discursos però quan jo començo a veure que aquell estil molt concret l'han copiat perquè és que és com una copia llavors clar sí que és cert que l'autor té un estil però aquell estil no et permet ser un autor de fet això és el que parlava al principi ja t'acaba de fer rodó el programa d'ara que tothom pot parlar això és molt interessant ara que tothom pot parlar ara m'ho he recordat ara que tothom pot parlar realment vol dir que tothom sigui autor clar al final les experiències de la gent són contaminades vivim en una societat sempre estem molt contaminats de fet ara potser tu volta em recordaràs del nom ha vingut al cap aquella pel·lícula africana ai ai no no sí sí és que es veu a Àfrica un dia hauríem de fer un especial de coses que sorgeixen d'Àfrica però no les conegudes ah la d'acció aquella aquella pel·lícula d'acció que un tio d'un poble va dir jo vull ser director de cine i faré la pel·lícula com sigui i ostres la pel·lícula òbviament des dels estàndards nostres és molt dureta però ei què passa aquest home està molt influenciat per pel·lícules d'acció que ha vist clar per les coses que li agraden clar la meva cosa amb això que deia si l'estil té autor o l'autor té estil això són fórmules al final una pel·lícula d'autor i podríem parlar de molts autors reconeguts el mateix has dit Anderson o si voleu Kubrick és un cop la teva firma té èxit es converteix en fórmula els autors s'autorepliquen constantment hi ha molts pocs autors aquest diàleg és interessant i ho podem veure en tots els àmbits de fet es puja en Passeig de Gràcia i tens la pedrera ara sembla que em marxi i davant de la pedrera no sé si us ho he fixat hi ha un altre edifici que hi emula les aigües de la pedrera perquè en el fons la pedrera no té res a veure amb la pedra té a veure amb l'aigua i davant tens Toyo Ito un arquitecte japonès que ha fet un edifici que parla del mateix des de perspectives molt diferents aquí la temàtica és compartida el diàleg està establert però l'estil és molt diferent jo crec que això és molt important i això que has dit això que has dit és super important és a dir ara que precisament les tecnologies ens permeten a tots crear d'alguna manera sí, totalment atarrem a aquest concepte de crear directament a fotos d'Instagram tothom fa la mateixa foto quants vídeos hem vist penjats a Youtube de dones amb gatets o d'homes amb gatets tothom fa la mateixa posse davant de la càmera és a dir quan et dona més possibilitats sembla que et tornis més repetitiu de fet hi ha un filòsof coreà molt molt pessimista però que val la pena seguir que és Byung-Chul Han que ell és un tio que aterra l'art perquè primer parla de l'ésser humà i si l'ésser humà o l'art és l'expressió de l'ésser humà què fa aquest art en el fons en el moment que tot és aromar comença a ser una repetitió de si mateix i d'això d'on ve en el fons ell ho explica molt fàcilment això ve des de la perspectiva que nosaltres com a éssers humà som creadors sí, però també som consumidors i com a consumidor què interessa què interessa que consumim tots de manera molt original i diferents productes o que responem a els mateixos interessos de les grans firmes marques poderoses evidentment això queda azara i altres històries més però tu pots aportar l'art al final el consumidor d'art acaba siguent el mateix i el productor d'art potser també llavors és un tema molt delicat sí, no, no Adrià és una llàstima perquè ens estem començant a quedar sense temps queden 5 minutets de programa i és un tema molt interessant i no descarto tornar-lo a portar perquè em sembla que ens hem deixat bastanta cosa fora bé un idó l'he dit en dues hores o què? sí, sí haurem de demanar un especial ja només començar escuta ja vamos dos programes i queremos nada unes mañanas de Sant Just dóna temps l'agenda sí, dóna temps l'agenda vinga, va avancem cap a l'agenda bona a veure què és cou? bé, l'agenda la farem aquí molt ràpid jo, per la meva part de tema de videojocs us vull parlar seguint amb els indis que el pròxim 31 de maig surt per la Play 4 i la Switch el format físic del Hollow Knight brutal sí, sí un Castlevania Indie amb un estil gràfic molt diferenciat i em consta perquè jo no l'he arribat a jugar sencer és una passada que és un joc també molt emocional molt, molt molt introspectiu molt ambiental molt, molt, molt després també us vull parlar del Rage 2 que és la seqüela del suposat successor del Doom que va sortir allà el 2011 de Bethesda bàsicament és un shooter de primera persona Open World i sortirà per PC PlayStation 4 i Xbox One el 14 de maig i per últim remarcar que ha sortit ahir ahir al migdia em sembla que va ser a YouTube a YouTube gratis ahir, perdó divendres sí, sí però bueno a YouTube va sortir divendres a YouTube gratis per tant un documental sobre com es va fer l'últim God of War jo l'he estat veient no us el perdeu ara bé si no heu jugat al joc no el mireu i de fet no sé què feu si no heu jugat al joc molt bé i de cinema què tenim de cinema doncs bueno ja estan estrenades aquestes pel·lícules Peter Lu de Mike Lay ja que parlàvem d'autors aquest senyor va presentar el Barcelona Film Fest i ara ja té la pel·lícula en cartellera de la India París en un armari d'Ikea de Ken Scott un director no tan conegut però adaptació d'un llibre de Roman Puertolas tots dos passat pel Barcelona Film Fest i del dà del dà que hem parlat de Sisters Brothers no us la perdeu de Jackson Diar increïble imperdible jo hi vaig avui Vivir de prisa a mar d'esperació de Christophe Honoré totes aquestes quatre pel·lícules que us he mencionat ja estan en cartell però la setmana que ve tenim dos dos grans pel·lícules una de fet per mi una obra maestra Sombra de Sanguimú torna aquest home torna i Un hombre fiel de Luis Garrel del fil de Garrel que juga ser el seu pare i no ho aconsegueix i per part meva doncs mira relacionant amb la Lúcia Bascaran ella presentarà en persona a la llibreria Caldés el dilluns a les 7.30 de la tarda D'acord doncs fins aquí l'agenda fins aquí bàsicament el programa ens queden un parell de minutets si algú té alguna cosa a comentar hable a hora o callé per sempre bàsicament seria ja per la setmana vinent sí, sí genial algú voleu comentar alguna coseta doncs molt bé doncs fins aquí hem arribat avui hem estat parlant d'autors amb Adriano Calero moltes gràcies amb el Paul Diggler i esperem que el Carles estigui bé i el Carles i el Carles i el Carles esperen que estigui bé doctor Buambosi si no s'escucha por favor doncs nois em sembla que fins aquí hem arribat aquesta setmana ens veiem el pròxim diumenge ens escoltem de fet és que soy tan visual ens veiem nosaltres projectem imatges quan parlem ens veiem el pròxim diumenge de 10 a 11 a Sant Just Ràdio Sant Just vinga adeu fins aviat à la Fins demà! Fins demà! Fins demà!