Black Mirror S5 a examen: Striking Vipers, Smithereens i l’episodi de Miley Cyrus — tecnologia, distopia i “bonrollisme” final

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! I com en la paròdia, la distopia utilitza l'exageració per arribar al públic. I si els robots que vam crear per ajudar-nos de cop es despertessin i es rebelessin? I si el meu GPS es torna boig i revela els meus familiars tots els meus viatges extramatrimonials? I si féssim una sèrie sobre aquestes pors? Black Mirror va néixer des de la por d'allò desconegut, de fer volar Colom Cyborg sobre un futur que pot estar bastant a tocar. Sempre sota la premissa de cap on ens portarà aquesta tecnologia que a priori ens hauria de facilitar la vida. El problema amb Black Mirror és l'ellisonament que està agafant en les últimes temporades. I ara sí que ja em poso una mica a modo ovelo, febolleta on, eh? La sèrie va començar a adaptar al temps passats sempre van ser millors. Temps on la tecnologia era una eina senzilla, secundària, i que ara crea massa dependència, massa sellament, massa massa. I com en tot, i citant el gran filòsof, un gran poder sempre comporta una gran responsabilitat. I el tema ve més de com s'aplica la tecnologia, els límits, que no aquest catastrofisme gratuït que ens està mostrant ara. Una forma de justificació per calmar aquestes ments antiquades que ja els hauria agradat a la seva època tenir drons o Tinder. Amb la distopia s'aprofita del desconeixement per crear històries, de la paranoia i de la por a allò nou. Black Mirror ha passat d'incomodar a rebutjar. La pantalla negra que tot ho veu, i que tots ens veu, torna, però amb molt poca bateria. I nosaltres també tornem, però carregats al màxim. Perquè jo crec, nois, crec que avui sí que ens carregarem una mica aquesta pantalla negra, no? Bueno, bon dia. Bon dia i bona hora. Bon dia a tothom. Què tal, senyors? Tornem a estar tots quatre, per fi. Sí. Per fi. Hola, Carles. Ben tornat. Què tal, Carles? Com estàs, Carles? Moltes marques al cos. No, no, no, no és el que sembla, nois. No us preocupeu, en sèrio, està a casa el doctor Wombosi, el tenim a casa. He aconseguit escapar, ni que sigui per fer aquest programa. Això és el que tu creus, eh? Que està a casa. Què tal, Adriano? Molt bé, de conya. Moltes ganes, com has dit, de... De trencar, de trencar pantalles. De criticar aquest Black Mirror que ens ha deixat una mica... Sí, xof. Totalment d'acord. I al darrere dels controls, controlant-ho tot des de les sombres. Si tu ho dius. Hola, què tal? Ferran. Ferran. Hola, hola, hola. Bé, doncs, avui crec que sí que el que toca no és Manuel Díaz, sinó avui és plat únic, uniquíssim, totalment. Parlar de Black Mirror, que es va estrenar fa uns pocs dies, i com que fa pocs dies que es va estrenar... Aviso de spoiler, Màximo. Sí, avui sí que jo crec que hem donat un petit marge per veure capítols. Potser no entrarem a muerte, no?, a parlar de cada un en plan finals, potser. Però sí, no, no ho sé. Bueno, alerta de spoiler. Estan parlant i es descobreixen coses, és evident. És no, però s'han estrenat tots de cop, i tant que parlarem del final. A més no hi ha una altra manera... Bueno, ja vam destrossar Monja Carrussa, vull dir que... Sí, però jo només vull fer la comparació de... Imagineu-vos, són com uns llops que veiem un cabrit o una espècie de presa que està a mig de la clariana i estem a la guai, t'observant-la sigilosament, li volem fotre una caixolada, però no podem, perquè clar, no és plan d'estripar, d'estripar per la gent que encara no hagi vist Black Mirror. No podem dir més del conte. I després d'aquests petits jocs florals del Carles... Gràcies, gràcies. Doncs això, avisem uns spoils i ja sabeu que si no heu vist Black Mirror podeu sintonitzar a ràdio Sant Joan d'Espí. Torrem, eh? Espoilers! Espoilers, espoilers. Sí, ens hauríem d'apagar ja, jo crec. Bueno, comencem. S'ha roto! S'ha roto! Què? Bueno, aviam, què? Què de què? Què? Ens ho expliques, Carles? Quin capítol has vist? És important, no? De d'on vienes i a d'on vas? Ostres, sí, clar, l'has vist. Veníem de Bandersnatch, eh? Veníem de Bandersnatch, una entrega, penso, arriscada, creativa, original, Elige tu propia aventura en versión... El que el crític Tónio Alarcón va dir recentment, una gamificació de la narrativa, no? És a dir, un capítol interactiu que podia agradar més o podia agradar menys, però en qualsevol cas crec que era prou original aquest Bandersnatch, sí? En el que tu decidies pel protagonista. Per què començo parlant de Bandersnatch? Per introduir aquesta cinquena temporada de Black Mirror. Perquè en un inici el creador, aquest Charlie Brooker, que comentaves, Pol, si no recordo malament, va anunciar que Bandersnatch marcaria la tònica d'aquesta nova temporada. És a dir, que en formaria part, sí? També perquè, i aquí t'estic mirant a tu, Ferran, Charlie Brooker abans de parir Black Mirror escrivia sobre videojocs. I tele, no? I tele. Bueno, tenia un programa. De fet, em sembla que era el creador d'un programa de videojocs que hi havia a la BBC, bastant famós. Llavors, penso que en aquest primer capítol, en el que ara entrem i que tracta justament sobre videojocs, on els videojocs tenen un pes important, crec que és important remarcar aquesta part, aquest passat del Charlie Brooker, i aquest capítol del qual veníem, aquest Bandersnatch. Primer capítol de la cinquena temporada, Striking Vipers. Què podem dir? Aviam, d'entrada, no? El repartiment. Aquest Anthony Mackie, aquest Falcon, que és el Falcon dels Vengadores de Marvel. Ara ja s'ha dit. Ara és Capitán Amèrica. Ara ja és Capitán Afroamèrica. Això no és espóiler. Espóiler. Espóiler. Ui, no? És un espóiler que està enllindada que és espóiler o no és espóiler, perquè realment Vengadores de Venguem ja... Foto més nanos, tio. Ja podem comentar-ho, eh? Però, i després l'altre, que és un actor, ara ho comentàvem amb Adrià, tu i jo, abans d'entrar aquí al programa. Yahia Abdul-Matin. Matin 2. Second. És una seqüela. És una persona que és seqüela perquè es diu Yahia Abdul-Matin 2. El segundo, no? Aquest és molt gran. Jo l'altre trobo que és un actor. És una pareixia, una pareixia, aquest Yahia Martín, on l'havíem vist. Quina gran sèrie. The Get Down. The Get Down, eh? Gran sèrie. Que feia aquella famosa frase que era... Gran sèrie. Shaolin Fanfagos. Yes. Era molt gran. Ja tenia aquest puntet homosexual, no? Ja tenia aquest puntet homosexual. Torna a fotre l'espoiler. Que aquí ho han sapigut desenvolupar. Però, Carles, sisplau. Seguim amb, com dèiem, aquest primer episodi de la cinquena temporada de Black Mirror. Imagineu-vos, dos amics, Dani i Carl, amics molt units per les viciades que es foten a un videojoc, que els manté molt vinculats en el pas del temps. Quan comença el marro? Comença amb un triangle amorós que, aquí no vull que em posis la música de l'espoiler, Ferran, no podem desvetllar massa cosa. Tranqui, tranqui. El que sí que puc destacar és el pes que adopta el videojoc, la consola en tot això, no? La idea que ve derivada, en tot això, de l'avatar del personatge, de la màscara virtual que et poses quan jugues a un videojoc. Estem parlant d'un videojoc com és Black Mirror futurista, amb aquest punt distòpic, on tu ja directament et submergeixes, et capbusses en el joc. I seguint tot el que estic comentant, i aquí torno a mirar tu, Ferran, de quin joc estem parlant? Quin és aquest joc que marca una mica el guió i la història de Striking Vipers? És un joc d'un contra un, és a dir, un tipus Tekken, un tipus... Street Fighter. Beat'em up, eh? El que es conèixeria... No, no és un beat'em up. No és un beat'em up, és un fighter. Vale, doncs corregeix-me que... Cagada, gac. Vale, jo pensava que era un beat'em up, però el beat'em up és... Què és un beat'em up, Ferran? Un beat'em up, tu camines per l'escenari i et baralles amb tot el que et surt. És un més un Double Dragon. Ah, un Double Dragon. Exacte. I això té algun nom? És a dir, aquest ho contra un... Sí, és un fighter, un fighter competitiu, a més. Doncs aquest és el tipus de joc que, diguéssim, agafa aquest protagonisme... El més famós, Street Fighter. Street Fighter, exactament, exactament. Bé, el tema és que la gràcia una mica d'aquest primer episodi no és tant les possibilitats que et dona a tu com a jugador el joc, sinó el fet que això es converteixi en una realitat virtual, és a dir, totes les possibilitats humanes que pot donar un joc, on tu vas a fotre't d'hòsties, diguéssim, però de sobte et dones compte que estàs allà dins, no? Clar, és una realitat virtual que no només ho veus, sinó que ho sents. Per tant, potser no et ve de gust fotre't d'hòsties, potser et ve de gust fer una altra cosa. Hi ha molt massoc al món. Però bueno, en qualsevol cas, jo crec, nois, sincerament... Però què et ve de gust, Carles, fillons? És que el Carles no vol entrar en espòilers, compara-ho. No ho puc dir, Adri, perquè no vull donar espòilers d'aquest primer episodi. Però si hem donat molts avisos d'espòilers. Sí, sí, sí, digue'ns-ho, sisplau, què ens ve de gust? Què ens ve de gust? Si tenim davant a la xunlí. La procreació de l'espècie ens ve de gust. Et dono una entrada i ho expliques. Molt, la procreació de l'espècie. Un gran efecte. El que ens ve de gust. Ready, go! No, jo penso que, sincerament, és a dir, i ara també ho dic perquè m'estic enrotllant molt ja amb aquest primer capítol... Perquè no ho vols dir, digue'l, digue'l. Nois, el sexe, el sexe, el sexe, el sexe, va bé, que entra en el joc. La gràcia que, diguéssim, ve derivada de tot aquest primer capítol és, a través de l'amistat que hi pugui haver entre el Daniel Card, com deia, aquests dos protagonistes, allà comencen a explotar, comencen a donar tota una sèrie de coses que, evidentment, ells no esperen i que va més enllà de la seva amistat, com l'entenien, no? Era una amistat, doncs, fins a cert punt infantil, en el que es fotien viciades a un joc d'aquests, de Fighter. Llavors, penso que la gràcia del capítol està en com el videojoc acaba afectant una mica aquesta amistat i l'acaba convertint en una altra cosa. No sé si estic sent prou, jo em sento com un malabarista que està una mica dient, no puc dir segons què, perquè no vull desvalar. Jo crec que és el millor. Fes-ho, fes-ho, ho farem després nosaltres. Direm una cosa, encara que ens descobreixis que el que fan aquests dos senyors una vegada tenen l'oportunitat d'estar sols en un paisatge paradisíac, i encara que se senti redigó, que tothom esperi que es donin d'hòsties, el que comencen a fer és afullar. Afullar, exactament. I és molt important que entenguem això, perquè jo trobo que, tot i que aquesta idea és molt original en el capítol, que tu estàs amb unes expectatives que es trenquen i que mai, o sigui, com sempre és el que esperes en Black Mirror, trobo que després està molt poc aprofitat. Molt poc. Totalment. Sembla que inclús aquesta sensació de llibertat sexual vingui acompanyada de nou de la culpa, no? I llavors aquella mirada incisiva que tenia Black Mirror, on mirava clarament els ulls de totes les problemàtiques socials, emocionals, morals, de sobte, sembla més un capítol infantil, no? D'allò de, tindrien que treure els rombos, aquests de sempre. Sí, però hi ha una cosa que no estem tenint en compte, és a dir, entenc perfectament el que estàs dient, em sembla molt bo, però hi ha un tema, Adri, és a dir, sí que la culpa ha d'aparèixer i apareix amb raó. Però matrimonial. Sí, perquè clar, un d'ells està casat, un d'ells té una vida, doncs, que diguéssim, segueix una via més conservadora, de té un fill, va en busca del segundo hijo, llavors jo crec que la gràcia una mica d'aquest capítol és com introdueix el tema de l'adulteri a través del videojoc, i això en una trama, en una història, on t'està parlant d'una crisi de l'edat adulta, una crisi de l'home casat, una crisi del diumenge. Com és aquesta família? És fixa en noies, perquè el nostre protagonista, aquest Anthony Mackie, que d'alguna manera, doncs clar, no vol acceptar que li agrada jugar al videojoc amb el seu col·lega per follar-se'l, perquè el seu col·lega en el videojoc és una noia rosa, molt atractiva, que entra molt pels ulls, llavors d'alguna manera és un escapisme, és un escapisme a la seva vida de l'home casat. Aquí és la meva gran pregunta, potser tu m'ho podes... S'ho fa amb el seu amic perquè és el seu amic o perquè és una noia rosa? Bueno, això hi ha un moment que s'ho planteja, no? Realment, ell està clar que és com una espècie de doctor Wombosi de l'amor, perquè ell és una persona que, com tu, t'estàs... Ai, ai, ai, ja menja adjectivitzat el Wombosi. El doctor Wombosi, és a dir, amistat, i ja està, eh? Wombosi, eh? Amigo namás, eh? No, però el doctor Wombosi ja sabeu que és una persona... Molt afablada. És un gurú del sexe, eh? Sempre em preguntava avui, el doctor Wombosi d'on ha sortit? És un gurú del sexe, on vull arribar amb això? Això va anar d'Àfrica. Aquest en Zonimaki, d'aquest primer capítol de Black Mirror, ja te l'estan venent com un tio que sexualment tira molt, que té una dona que li està recordant el bé que s'ho passaven abans de tenir el primer fill. És una persona que ja saps que en tema sexual tira molt. Llavors, quan el seu amic li diu... Hòstia, és que clar, tu ets una bèstia, llit. Encara diràs més, tu, eh? El meu col·lega de tota la vida és una bèstia, llit. Clar, i jo, que ara soc dona, quan estic al videojoc, em dono compte de dir... Hòstia, és que m'has descobert aquí la panacea universal. I ara jo no vull estar amb més noies, li diu el col·lega, no? Clar... Ni conossos. Ella ja juga una mica això. I penso que també és el que li aporta dosis de comèdia en aquest primer capítol. Perquè jo penso que està entre el melodrama i la comèdia. I, nois, quan dic melodrama, penso que també està molt ben portat perquè qui és el director d'aquest primer capítol? És l'Owen Harris. Quin capítol va dirigir Owen Harris? A part d'aquest Striking Vipers. Sant Juní, però, un melodrama molt potent de la sèrie Black Mirror. Aquest cop han canviat el sexe. En comptes de dues dones, ara són dues dones. Exactament. Exactament. Ben vist. I molt per sota, eh? Molt per sota. Sant Juní, però, per mi, està molt per sota. Home, però és el que hem vist a Black Mirror. Molt per sota aquesta cinquena temporada. Però, per exemple, a mi em venen... Jo veia la pel·lícula, bueno, quasi la pel·lícula, no? Perquè ara els capítols també duren... Són llargs. Però sí que és veritat que a mi em venia molt al cap aquestes coses que podíem haver vist molt recentment, tipus a Ready Player One. Per exemple. Aquesta evasió de la realitat, que es diu molts cops dels videojocs, no? Però en aquest cas era, literalment, l'evasió física del matrimoni, no? De, ja no m'he toques, però perquè estic con tu broumens, no? Que quan dàvem... Sí, és això, el fet que aquesta manera de... Aquesta barrera que sempre es parla dels homes, no? Que tenia de forma heteronormativa del bromance, no? Tu t'estimes els teus amics, però no homo, no? Bro de romans. Sí, el rotllo aquest... Hashtag no homo. A mi em va fer molta gràcia, quan va començar l'episodi, i explotaven això d'ostres, si el teu amic tingués un avatar, que fos una noia rosa, que estava molt bona i tal... Però, clar, hi ha un moment a l'episodi que passa una cosa on directament es confessen i queden fora del joc per corroborar o desmentir aquesta situació. Exactament, exactament. Per veure si fora d'aquesta realitat virtual, no? Per veure si fora d'aquesta realitat virtual encara hi ha el desig, encara hi ha la passió, encara hi ha l'atracció. Hi ha algú que no heu comentat i que m'agradaria que ho fessis tu, Carles. Aviam, digues. És... Esteu parlant tota l'estona d'una noia rosa, perquè aquesta noia rosa és mestissa, de fet és asiàtica. Sí, sí. I amb qui lluita té una mica de sentit, no? Ben vist, ben vist, Adrià. Clar, estem parlant d'una lluita, d'una Street Fighter, i llavors, tot i que els personatges de Street Fighter eren de una societat molt diferents, aquí ens trobem que, en aquest cas, són asiàtics, no? Ell és mestissa, però són asiàtics. I d'altra banda, bueno, els que coneixeu l'actor aquest que fa de... Falcon, no? Sí. Sabeu que és de raça negra, però evidentment jo crec que és molt important que aquesta mirada que fa sobre la classe mitjana és d'una societat americana, no? En aquest cas, i és exactament la classe mitjana més costumbrista de raça negra. Vull dir, jo crec que en aquell és un punt molt important, perquè primer explota la seva sexualitat inicial, per després posar en conflicte aquella relació d'amistat que evidentment pot generar conflictes entre raça blanca, raça asiàtica, però que no sé, que té com una dimensió diferent quan els dos amics són els dos típics col·legues que estan fent conya, fumant marihuana, i són de raça negra i són d'Estats Units. Vull dir, que aquest és un detall que no podem perdre, eh? Clar. O sigui que han fet, de fet han fet allò que deien fa uns programes de allò dels Òscar, han intentat les quotes, no? I aquest capítol... Però tot és de cop. Però jo crec que els tres, potser el que menys, bé, ja ho parlem després, però potser el que menys és el que ja penseu, el thriller aquest del segrest, però els altres dos, el de Miley i aquest, jo crec que han intentat cobrir quotes de moltes coses, moltes, moltes, moltes coses. Sí, és un capítol que va a tota pastilla i penso que sí que és conseqüent en algunes coses, ara tot el que estaves comentant, Adri, penso, bueno, el capítol, realment, pel que t'està proposant, va, va, va, va, va obrint, va trencant gel, no? Aquest book narratiu va trencant gel, però, clar, és que torno una mica al que deia abans i també per tancar una mica en aquest primer capítol. Ostres, què ha passat, no?, amb aquest San Juníperos i aquests capítols anteriors on realment et deixaven destrossat i et proposaven alguna cosa molt, molt estimulant, molt interessant. Penso que aquí falta, no? Tenia molt de més punx i jo també per acabar. Això és el que dèiem a l'editorial, que era al final ha passat d'incomodar, que és el que buscava jo que sempre a Black Mirror, a un rebuig, però un rebuig... Un rebuig seria com una sensació de teddy, no?, de moriment... No, però un rebuig de... És que això és dolent. És curiós. Second Life és dolent perquè tu tens una segona vida online, no? Sí, que al fons és algú molt conservador, el que t'està dit. Exacte, això és molt conservador des del primer moment, no? Molt conservador. Aquesta sensació d'on l'erotisme, la sexualitat, que trobo que és molt necessària i que trobo que també és l'escapisme d'alguna manera més sincer, més natural i més necessari per l'ésser humà. L'escapisme sexual, l'escapisme eròtic, no? I de sobte aquest escapisme eròtic es torna a un conflicte. Això és el que crec i és el que intentava oferir des de bo al principi, no? Això és el que crec que és l'error d'aquest capítol, no? Benvis, Benvis, Adrià, Benvis. Venga, Adrià, no. Continua amb tu i amb el teu segon. El segon de la coña. Uy, hemos cambiado de dimensió ahora, eh, con esta canción. Después la comentaremos, después la comentaremos, pero bueno, para añadir un poquitito a lo que ya se ha dicho, sobre todo, a partir de la editorial, ¿no? Con Paul. Yo creo que es cierto que Black Mirror ha bajado mucho el nivel y no tanto por la puesta en escena. Hemos hablado muy poquito de la puesta en escena y del lenguaje cinematográfico anterior. Que entiendan los oyentes que si el director es el de St. Junipero van a encontrar en el primer capítulo de Striking Vipers ese tonito edulcorado, pastelado, ese dramatismo subido de tono. Pero en el segundo capítulo tenemos todo lo contrario, ¿no? De hecho, es un capítulo que mantiene y sigo creyendo que da la talla a nivel formal. Pero bueno, sí, argumento manido, repetitivo y sobre todo falta de originalidad. Pero ya no solo en este capítulo, en el segundo, Smithering, sino en los tres capítulos. Después Norferrán nos acabará de explicar que más que repetitivo el tercero es una gran porquería. y sobre todo hay algo que a mí me ha llamado mucho la atención y es ese buen rollismo final. Porque estaba claro que St. Junipero jugaba una contrapartida con todo lo que Black Mirror ofrecía, pero es que claro, cuando te encuentras con una temporada de tres capítulos que juegan por vías diferentes a esa búsqueda del buen rollismo final, te quedas con una decepción de narices. Lejos ha quedado realmente esa crueldad con la que los guionistas se abocaban a sus personajes a situaciones jodidamente dramáticas y tras esas situaciones lo incisivo de sus reflexiones críticas. Reflexiones que, no sé, que eran de una terrible actualidad así llegaran de la mano de un futuro lejano. Un tour de force de estos. Tú sentías que, exacto, pero tú sentías que hablando de ese futuro lejano estaban hablando de tu propia realidad. Era muy fácil proyectarse y nos proyectábamos a través de ese espejo negro en semejantes realidades de opresión, de desconcierto, donde los límites de la tecnología eran eso, más que posibilidades eran límites. Entonces, ¿qué ha pasado? ¿Qué ha pasado? Punto uno, los guiones no están a la altura, eso es evidente, pero es que además tengo la sensación de que de tanto visualizar ese futuro, de tanto visualizarlo y repetirlo, se ha hecho presente, se ha hecho presente y de alguna manera ya no nos produce el más mínimo sentimiento. Claro, no es lo mismo el futuro del 2011 cuando empezó la serie que repetir ese futuro proyectado en el 2011 en el 2019. Creo que el futuro hay que reinventarlo porque si no sucede lo que sucede, que no sentimos nada, ni bueno ni malo, ¿no? Pero bueno, en Smithenings vamos a intentar rascar algo positivo, en Smithenings, el segundo capítulo. Añicos, ¿eh? Sí, exacto. Veremos además, veremos, veremos, porque Smithenings también juega un papel muy importante en la propia ficción, ¿eh? Bueno, y Smithenings peca de eso, de lo que venía diciendo, ¿no? nos ofrece un discurso ya escuchado, punto uno, inciden problemas, y os los voy a enumerar, como la adicción a las redes sociales, ok, ya estamos, ¿no? Ya hemos pasado esa fase. La imposibilidad de una comunicación directa y en definitiva una comunicación sincera. Y sobre todo la esencial necesidad del ser humano, es intrínseco al ser humano, de respuestas. Y del otro lado, al otro lado, en esa búsqueda de respuestas, ¿qué tenemos? ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos tras la confesión? ¿El silencio de Dios? ¿Cuántas veces hemos oído hablar del silencio de Dios? Bergman ya hablaba del silencio de Dios. Benvis. En los 60, en los 70. Y con maestría. En el 2019, a través de Black Mirror, nos ponemos a hablar del silencio de Dios, porque veréis cómo habla un poco del silencio de Dios este capítulo, ¿eh? Pósanos al día, ¿qué truco de... Porque en Smithenings, Dios finalmente responde. La respuesta no es muy convincente, pero Dios responde. Pero hay respuesta, al fin y al cabo. Entonces, eso es uno de los aspectos positivos que he encontrado dentro de lo argumental. Pero bueno, como os decía, aunque el capítulo no aporte tanto a nivel argumental, tiene muy buen ritmo, se deja disfrutar, se engancha, narra a partir de un lenguaje 100% cinematográfico, exacto, muy propio del thriller, y además, debido a su duración de casi una hora y cuarto, podríamos estar grabando de una película, ¿no? Y no abusa, ¿eh? Tampoco. O sea, pasa bastante bien. Funciona. Lo que podrían haber hecho. ¿Os habéis confesado que en este capítulo yo el vaig veure como tercer y voy a decir, bueno, veig la primera secuencia y veig que tal, me voy a quedar enganchado. Sí, sí. O sea, una banda, dius, hòstia, si treus... Es que mejor funciona. Exacto. Si treus l'esperit crític, dius, ep, ep, malament, pero de otra banda te engancha mucho. Y treus l'esperit crític de Black Mirror, dius, ¿això no es Black Mirror? Aquí, Déu n'hi do, ¿eh? Aquí. Pero es Black Mirror. Tenemos un punto de partida mola la barba, eso no pude morir. ¿De qué trata que es el capítulo? Pues mira, nos invita a seguir a un conductor de VTC, tipo Uber, por cierto, interpretado por un magnífico Andrew Scott. ¿Conocéis esta coro? Sonaba su cara. Gran Moriarty. Exacto, ahí quería llegar. Es el Jim Moriarty, el archivillano de la serie de televisión Sherlock y, por cierto, por ese papel llevó el Bachta al mejor actor secundario en el 2012. También británica, ¿eh? Sí, Sherlock. ¿British? Roger. ¿Va a tener una caza de agua en el programa? Hostia, pues es linda el verita ahí. ¿Qué? ¿Qué? ¿Qué? ¿Qué? ¿Qué? ¿Qué? ¿Qué? ¿Qué? No, no, no, no se me cae para el Cogni. Bueno, ¿qué pasa? Este Andrew Scott es un actor británico de teatro, súper conocido, como ha dicho Ferran, es el Moriarty de Sherlock, pero también ha hecho de Paul McCartney en el drama de la BBC Lennon Naked. Bueno, es un tío muy conocido, ¿no? Entonces tenemos a este Andrew Scott, o más bien al conductor de Uber, que siempre recoge a sus clientes frente a un edificio de Londres. Como hemos dicho, sí, señores, hemos vuelto a la realidad londinense, a la realidad british, en este capítulo, que de alguna manera nos retrotrae a los orígenes de Black Mirror. Y enseguida entendemos que está frente a ese edificio y no está por casualidad. El prota espera pacientemente frente al edificio a que alguien solicite sus servicios mientras escucha otro tipo de música, mientras medita. ¿Qué es para de esta música? Una ahí. ¿La dejamos? Hoy vamos a hacer unos ejercicios. Déjala, Déjala, Déjala. Bueno, suena algo menos deprimente, ¿no? Unas viñasas, aquí en Saños de Svaz. Suena algo menos deprimente, está claro. Pero este diálogo musical que os propongo, que de hecho no os lo propongo yo, os lo propone la propia serie, no es otro que el reflejo del conflicto emocional del protagonista, ¿no? Tenemos a este conductor de BTC esperando frente a un edificio que se debate entre la calma de esta meditación acompañada por esta música y la tristeza. Veremos más adelante que la ira también tiene espacio y de hecho ocupa el 90% del capítulo. Estar atentos porque la meditación dará paso a la ira, musicalmente también. ¿Y quién está detrás de todo esto? ¿Qué compositor? ¿Quién? ¿Quién? ¿Quién? ¿Quién? ¿Quién? Mira, no se muevan, que lo diremos después de la publicidad. Vamos a dejar ahí intrigado. Exacto, porque es un grande. Es un grande pero no creo que sea fácil de reconocer solo por estas piezas. Volvemos al coche, ¿ok? Y el edificio frente al coche. Por cierto, ese edificio es de una empresa multinacional de estas que podríamos encontrar en Silicon Valley tipo Facebook, aunque, Paul, me suena que me dijiste que... Sí, perquè jo quan ho vaig veure em va semblar... Bueno, curiositat total i potser no és veritat, però jo a l'estiu passat vaig anar... Probable. Probable no és veritat. Warning, spoiler warning. Vaig anar l'any passat a Londres i vaig anar justament a l'edifici de Google perquè em feia molta curiositat veure la seu de Google que està allà al centre. Dame lo mío. Llavors, el que vaig fer, quan vaig anar allà, bueno, vaig veure tot l'edifici i evidentment tampoc entraves molt perquè a més estava com mig tancat, però vaig veure la zona de l'edifici i quan vaig veure el capítol... D'Uns, cony, que aquí he estat jo, aquí he estat jo i a més on hi ha teòricament el logo de Google hi havia el logo de... i dic no sé si és real, això, però és molt curiós que ho hagin fet amb el subtext que hi hagi Google. Tindríem-ho de sentit. Tindríem-ho de sentit. Sembla el llibre de Jordi Balló, jo ja he estat allà. I potser avançant-me el que l'Adrià no explicarà, pots pensar, ostres, i Google a Black Mirror ja li interessa que sigui tan així? Clar. I aquest és el gran problema que jo li veig a l'episodi, tampoc deixa malament la gran companyia. No, exactament. Perquè d'alguna... Bueno, però continuem, continuem perquè finalment no és ni Google, evidentment, ni és ni Facebook. Jo d'alguna manera a qui tenia més com a referent quan veia el capítol era Facebook, sobretot pel personatge que hi ha. Però això és persona. Sí, és que clar, hi ha dues empreses a l'episodi que són Smithereens, que vindria a ser Google i Persona, que és la rival que seria Facebook. Però bueno, les dues tracten el mateix. I estan en diàleg i finalment representen el mateix. Per què ser, Ferran? Aquí no estamos hablando. Una peixona. Aquí no estamos hablando ni de Facebook ni de Google. Estamos hablando de Smithereens, que Smithereens, como bien has dicho, Carles, significa añicos. De alguna manera, la vida del protagonista acabará hecha añicos si no lo está ya cuando empiece el propio capítulo. Pero añicos hace referencia a esta sensación de ruptura y también al nombre de la propia empresa. Se llama Smithereens. De redes sociales. Y... Pero Smithereens, de debò, yo no ho sabía. Añicos, sí. Pero es que yo huy así con Smith, que es el nom anónim, ¿no? Smith. Y Smithereens, en plan, un conjunto de Smith, en plan, toda la gente del mundo. Yo voy antes así, pero veig que no. Bueno, pero te doblas a ti, entre añicos y al nom que ha decidido y vale, bueno, estábamos con el taxista frente al edificio, finalmente consigue a su víctima. El taxista secuestra al joven actor Damson Idris y es a partir de entonces que empieza lo bueno. Huida, persecución policial, negociación policial, todo porque Andrew Scott, el protagonista, el conductor de Uber, quiere hablar con el creador, con el creador de esta gran red social, el gran arquitecto, el gran dios en el fondo. Una suerte de Mark Zuckerberg al que da vida Topher Grace. Oye, por cierto, ¿conocíais a este actor? Porque tiene la típica cara que te suena, pero mientras veía el capítulo decía, esto lo he visto, pero no conseguía reconocerlo. Después he visto que ha hecho The Venom en Spider-Man 3 y que ha hecho muchísimas películas, quizás en un rol más secundario, pero ha aparecido en Interestelar, en lo que esconde Silver Lake, que te encanta, Carla. Es decir, lo hemos visto muchísimo, pero a nosotros sonaba. Sí, sí, de hecho, yo me he quedado Aquest no es el de Spider-Man. Es un dels actors més desaprofitats, potser, com a protagonista, de las últimas décadas. Bueno, aquí no tan, aquí no tan. Aquí el tío está todo. Per això he dit que ha estat desaprofitat i aquí és on realment veus el seu potencial, en aquest capítol de Black Mirror. ¿Y de qué hace? ¿Y de qué hace? Pues esto, de esta suerte de Mark Zuckerberg, que se encuentra de retiro espiritual. Ha llegado la ira, ¿lo veis? Ha llegado la ira. La ira, aunque aquí va a ocupar un poquito, un espacio muy breve y veréis que en el capítulo ocupa casi el 90%. Bueno, pues esta suerte de Mark Zuckerberg de retiro espiritual, también meditando por aquello de que Dios creó al hombre a su imagen y semejanza. Y es un hombre en el retiro al que es imposible localizar. Aquí la serie, o el capítulo más bien, hace un buen retrato de este momento de pérdida de tiempo que suponen siempre los call centers, los dispositivos telefónicos, que precisamente están creados para imposibilitar la comunicación, ¿no? Que te canses. Exacto, pero el actor, el protagonista, no se cansa, no se cansa, como os decía al principio. Al final, él consigue que Dios responda, porque este señor, el protagonista, lo que tiene la necesidad es de la respuesta de Dios. De expiar. Exacto, de expiar sus propios pecados. Bueno, más que Dios, porque al final también cuando vemos a Topher Grace lo que vemos es que tiene una apariencia brutal de Jesús. Sí, sí, sí. O sea, tú lo ves claramente y tienes al Salvador. aquello de que Dios es Jesús en la Tierra, ¿no? Aquesta visió que es té actualment del gran guru tecnológico como el nuevo Salvador. Bueno, porque en el fondo... Però sobretot és una visió, és una autovisió, és com es veuen o creuen les sèries o els guionistos que es veuen ells mateixos. Bueno, però d'alguna manera, Ferran, i això és el que volia dir a partir d'ara, al final, el més semblant que hi ha avui mateix a un Déu, a un Jesús, a un... és a aquests creadors que estan sota o darrere, millor dit, d'aquestes redes socials on realment la gent juga allà una vida paral·lela. Llavors, si tu tens una realitat on pots tindre una vida paral·lela, d'alguna manera, qui ho està regint, qui ho està organitzant tot això, és una mena de Déu. Llavors, Ferran, dius que hi haurà una segona vinguda de Steve Jobs? El Adrià no se sembló. ¿La cuestión cuál es? Que si dius existe, hoy sería una especie de creador tras las redes sociales y ha dispuesto un mundo para que los humanos se explayen y llega un momento que estos humanos también se dirigen a él para encontrar la respuesta y por mucho que un humano te llame y te cuestione, pues muchas veces la respuesta que te va a dar este dius, porque aquí no pasa como con Berman, dius responde o Jesús o Omar Zuckerberg, pero la respuesta no es para nada, para nada, para nada creíble. Y aquí, de nuevo, tanta expectativa ante ese dius. Fallo. Fallo. Pero bueno, incluso queda un poco humanizado este dius y ahí donde hace aguas un poco. El que comentaba és que no el deixa malament. Ell queda en una bona posició, el que intenta és legítim i a més ho intenta de forma honesta. Totalment. Perquè, de fet, també l'humanitza, l'humanitza molt. Una figura que tu durant tot el capítol estàs esperant al. el problema no és ell, el problema són sus abogados. Són sus abogados. En el camí, la capacitat de comunicació és l'autèntic problema. De fet, el que tenim és a un humà i a un déu fets en la mateixa similitud. Però bueno, todo y que este argumento tiene sus poros, sus pequeños vacíos, al final està bien cerrado. i ja hem vist amb això que l'equipo artístic està a la altura, però valorem el técnico, perquè crec que és aquí el que reside la capacitat al final del capítulo de que, per molt que el argumento sea repetitiu, tú te quedes satisfecho. Que sea el que més destaca. Tú te quedes satisfecho. Bueno, en ese sentido, yo creo que hi ha una clara diferencia entre los dos primeros capítulos y el tercero. Te puede gustar más el primero, el segundo, pero nadie duda de que el tercero... No, el segundo, para ti. No, no, primero y segundo, es decir, Striking Vipers y Smithers, se les nota que tienen detrás un equipo técnico de experiencia. Tú ya lo has comentado, Carlas, Owen Harris, con St. Junipero, pero también con uno de los primeros capítulos de la serie que eran una pasada. Era justo en el formato 3-3 de la segunda temporada, ahora no recuerdo, Back to... Ahora mismo vuelvo. Ahora mismo vuelvo también con Owen Harris. Exacto, y de nuevo tenemos lo mismo con Smithers. Aquí quien repite es James Hose, que ya lo pudimos disfrutar en el último capítulo de la tercera temporada, en la de Hated in the Nation, Odio Nacional. Muy bueno, el de las abejas, el de las avispas. Exacto, utilizaremos estos capítulos para ver el deterioro del sentido Black Mirror, ¿no? Pero, ¿qué pasa? El primero y el segundo están a la altura, el tercero no, porque como nos contará Ferran, nos contará Ferran, tira de una directora noruega no muy conocida, bueno, quizás él nos aporta más, Anne Hessewitsky. ¿Quién es James Hose? Antes de entrar en los otros capítulos y en esta pequeña comparación, pues ha trabajado en series como Doctor Who, Penny Dreadful, El Alienista, y por cierto, grande, la futura Snowpiercer. Es increíble, ¿no? Esta transversalidad cultural, esta gran empanada cultural en la que nos movemos, nos obliga siempre a repetirnos, pero de una manera muy sana, ¿no? De Snowpiercer, que la comentábamos la semana pasada. De Bonchon Ho. Exacto. Pues ahora la han hecho serial. De momento hay 10 capítulos grabados. Protagoniza a Jennifer Connelly. Ah. Potente. ¿A eso os podré ahora ya? No, encara no. Pero Promet. Promet. Netflix. No, Netflix no. David Hose. Al director. Al director. Es un tío que está de arriba siempre de las seriales, putens, y en aquel caso, yo creo que aquí es Prometra. Hasta la malerta. Exactamente. Bueno, como os decía, James Hose repite y lo hace de una manera que nos permite claramente ver que se ha ido, que aunque él tiene una gran capacidad en el lenguaje cinematográfico, tiene unos límites que son el propio guión, ¿no? Así como en el capítulo que protagonizaba Kelly MacDonald, ¿no? Hated in the Nation, el de las abejas, exacto, las reflexiones críticas jugaban una doble partida, ¿no? Y de nuevo hablaba, bueno, en aquel entonces ya hablaba de cómo las redes sociales pueden arruinar una vida, o muchas, pero también cómo el sistema, creo que esta es una parte muy interesante, cómo el sistema, el Estado, las fuerzas policiales, y en general, utilizan precisamente esas redes y las nuevas tecnologías en general para controlar nuestras vidas. Todo eso quedaba muy claro en Hated in the Nation y sonaba verdad, sonaba actualidad así fuera una proyección futura. Ese es el problema. Esto no es que se venga de ese episodio, es que el primer episodio de Black Mirror ya va de eso. El himno nacional. Él juega. Lo que pasa es que tienes muy claro cómo James Hose juega como estas dobles críticas que lo vuelve a hacer porque es que en Smithereens vuelve a abordar como la red social o el enganche de una red social puede arruinar tu vida, pero ¿qué pasa? Que acaba apareciendo, como he leído por ahí y es que estoy totalmente de acuerdo, acaba apareciendo un anuncio de la DGT. Ah, sí. Pueden reducir. Es muy potente el capítulo, pero a la vez, cuando lo acabas de ver y lo acabas de disfrutar es de esos capítulos que dices, ya bueno, pero ten raó, ten raó, ten raó. Ten una desinflada final. De dónde te cuenta, en el caso del himno nacional, el odio nacional, hi ha una idea de la gent, la societat com a jutges i com a verdugos, com a butxins. En el cas d'aquest capítol, Adri, de Smithereens, hi ha aquesta idea del Déu, del silenci davant de Déu i aquest Déu com a el pare, com a líder d'una xarxa social. Llavors, jo contraposaria una mica la idea de la sociedad com a jueces, com a verdugos i ese líder com a Dios que trobem ara. Però, ei, jo em quedo clarament himno nacional, odio nacional i aquest Smithereens queda per sota també. Sí, porque es que además la parte esta crítica del estado, de la sociedad, pasa de largo. Lo ves, lo ves, pero lo ves de soslayo, ¿no? Y al final te quedas solo con ese anuncio. Pero bueno, acabemos aquí con James Howes, con sus dos aportaciones para Black Mirror y volvamos a lo que, o sea, acabemos más bien con aquello que he propuesto hace unos minutos. ¿Quién está detrás en el equipo técnico de esta gran banda sonora? ¿Quién? Riuichi Sakamoto Atsumoto Rakurota Urizen Matsumotena Adrián Utsuka Otra vez, has visto? Oru Tigla Empanada Cultural Again Ásia Això que sona d'aquest senyor Què és? Podeu reconèixer o no? És algo de Miyazaki Potser que sigui d'una peli de Miyazaki No, no, no És japonesa, evidentment Tot que aquest senyor treballa per directors estrangers Això és Happy Christmas Mr. Lawrence Us sona o no? Sí, home, sí David Bowie enamorat precisament d'en Riuichi Sakamoto No us en recordeu d'aquesta pel·lícula? Surt també en Pete Takeshi en Takeshi Kitano Jo que tu estàs i parlant No, no, no I dirigeix Nakeshi Oshima Aquí hi ha uns noms brutals Estem parlant d'una pel·li dels 80, principis Dirigeix Nakeshi Oshima i protagonitzen David Bowie Ryuchi Sakamoto qui també fa la composició de la banda sonora i, com he mencionat abans en Takeshi Kitano però com a actor Un altre, per exemple Un altre perquè aquest tio és un gran Aquesta potser serà una miqueta més difícil de reconèixer No és una pel·li de culta però, bueno els amants de Bernardo Bertolucci no oblidaran que ens va regalar moltes joies i una d'elles era The Shelter in Sky El cielo protector I també de Bertolucci Una altra peça composta precisament pel mateix Ryuchi Sakamoto Por favor Aquesta, aquesta sí, home Aquesta sí Sí, home Passa per la teva Passa per la teva El último El último El último El último emperador No, el primero El último emperador de Bernardo Bertolucci Gran pel·lícula Exacte I hi ha l'última peça musical d'aquest gran compositor Japonès De més actualitat Desplat Endgame El Renacido El Renacido Sí, no, no Estava pensant en Renacido De Revenan De Nyarritu Però dic El director El compositor D'això No és Desplat Alexandre Desplat No és Desplat Exacte Però en Ryuchi Sakamoto té molt a dir en aquella pel·lícula també Però crec que ens hem liat Hem parlat massa d'aquests dos capítols Però entendreu per què Perquè és que el que ve ara Pobreig Ferran Aquest és el Que merda Els dos minuts de glòria que tindrà Ferran No, no, no Ferran, per favor Ferran, explica'ns Què tenim al tercer Què tenim al tercer Ah, here we go Bueno Ai, Déu meu Direm el que vulguem Direm el que vulguem D'aquest capítol Però estan aquí ells dos ballant-lo Sí, sí Gossant-lo Aviam, reconeixeu Miley Cyrus És el gran Entre cometes Aconteixement d'aquesta temporada Miley Cyrus Viene a Black Mirror Oh, sí O Black Mirror Va a Miley Cyrus Segurament Perquè jo crec que ve més per aquí Bueno, l'episodi Totalment, eh El que és l'oficialment El tercer episodi D'aquesta I últim episodi D'aquesta temporada Cinquena temporada Black Mirror és Rachel Jack And Ashley Too Ashley Too De Ashley També Encara que és un joc de paraules El guió és de Charlie Brooker L'ha dirigit Com deia l'Adriana abans L'Anne Sewitski Una noia noruega Que va estar a punt de ser nominada A millor pel·lícula Quasi Sí, però res Té, em sembla, quatre crèdits Com a directora Un parell d'episodis de sèrie I tot allà el seu país Nominada a què? Nominada a què? A Oscar Com a millor pel·lícula estrangera O curta estrangera Això no li ha permès donar el pas Sí, el tema és que té res De crèdits I està dirigint un episodi De Black Mirror I el que se suposa Que és el gran El gran El gran aconteciment Havia de ser el gran episodi De Black Mirror Bé, el to ja denota Que és una decepció absoluta Bé, en aquest episodi Teníem a Rachel I la seva germana Jack Rachel la interpreta La Angorin Rice Que és australiana És una noia que heu vist A The Nice Guys I fa de Betty Brand A Spider-Man Homecoming Que és la noia rosa Que surt fent el programa De televisió de l'escola Ostres, és veritat Sí Això vol dir que tornarà a sortir Sí, sí, surt a la nova També La Jack, la germana La fa la Madison Davenport Que a mi em sonava molt I és perquè és una noia Des d'estadounidense És una noia que surt a moltes sèries C.C.I., House Fa de nena Acostoma de fer de nena Però aquí la Jack La Jack, exacte La Jack a mi me'n recordava Que era la filla L'actriu Sí que no sé com es diu Però Rockefeller Plaza Recordeu la sèrie aquella? Ostres, ara Sí, sí, però no recordo Doncs una de La rosa Amb el nas així com Molt finet Era com ella De cara idèntica Però com si fos la filla El primer dubte que he tingut Era Que si era la nena Que surt Amb breakable Kimmy Smith La filla Però no ho és No ho és Ja ho he buscat També és cantant Que Toca el baix I és dobladora Així que ha fet bastanta cosa De doblatge De sèries infantils I videojocs I després està l'Ashley Que és la Miley Cyrus De la que no penso dir res Perquè tampoc Tinc res a portar Que no coneguem El currículum La Catherine L'últim personatge Que és la cafadat Catherine Ortiz És el personatge De la tieta De la Miley Cyrus De l'Ashley És la Susan Porfar Que ha sortit a The Sinner House of Cards També ha sortit a Manchester by the Sea Que fa una Gran pel·lícula Quina pel·lícula acabes de dir Ferran Fixeu-vos I això és un detall Que l'Ashley es diu Ashley O.O La seva tieta es diu Ortiz És a dir El fet que la O.O És una manera d'amagar els seus orígens Diguéssim Hispano Podria ser L'argument L'argument L'argument L'argument És que dèiem una canta en pop Que està en crisi Podríem dir Ja no només creativa Perquè no Perquè se suposa que no para de crear Sinó una crisi existencial D'escolta Jo estic fent un paper Que a mi no m'agrada Me l'imposen Vas a dir Maïna està explotada Per la seva tieta I la seva tieta Quan ella intenta revelar-se Li acaba provocant un coma Induït I la segueix explotant A través d'una tecnologia De llegir-li la ment I treure cançons Però clar Les cançons que ella té al cap Són les que ella voldria escriure Són dark Són les que voldria ella escriure Però és que el dark que té Bueno és un dark És patètic És un dark de Good Charlotte Exacte Alhora tenim a les dues germanes De les quals la Rachel La petita És molt fan de la noia I li acaba comprant una joguina Que ha sortit una mena de tamagotchi futuro Que es comporta com l'Ashley L'Ashley famosa La que tothom coneix I és una intel·ligència artificial El seu pare El pare de les dues noies És programador de Això és molt gran Explica-ho Explica-ho El pare està intentant trobar Una manera menys cruel D'acabar en plagues de ratolins I està com desenvolupant Una intel·ligència artificial A l'hora Aquesta tecnologia Perquè els ratolins morin De forma sense dolor L'àcidament El tema d'aquest Ara ho comentaré més endavant Perquè a mi això Quan vaig començar a veure l'episodi Vaig dir Que anirà per aquí Ja ja ja Jo també m'ho pensava Comentar El tema és que les dues germanes Acabaran ajudant A l'Àgli real En coma Amb la seva joguina Que s'acaba revelant Que en veritat Té la intel·ligència duplicada O sigui La intel·ligència Digue-li ment De l'Àgli de debò Dintre Amb el que si li treuen Un filtre Que aconsegueixen treure-li La joguina Es torna amb l'Àgli de debò I bàsicament Tens l'Àgli joguina Ajudant a rescatar l'Àgli De fet La joguina fa allò Que l'Àgli de veritat No ha pogut fer Que és treure la seva personalitat La ràbia Tornant a allò de l'odi És una joguina Que treu aquesta ràbia Que l'altre no pot treure Aquesta manera de parlar Políticament incorrecta Per acabar amb el tema Per acabar amb el tema Crèdits Diguéssim De l'episodi Les cançons que s'interpreten La principal Aquesta que estem sentint On a roll Sisplau Exacte Boníssima Boníssima Lo gossamos Tenim la versió original o no? Va sonant de fons No em facis tirar cançons Tio De l'Elysairus Tranqui, tranqui És una llàstima Perquè les cançons originals Són de Nine Inch Nails Exacte De fet On a roll És una versió Adolcorada Convertida en cançó adolescent De Head Like a Hole Que de fet Ella després al final Canta L'original El to final de la cançó És l'original de Nine Inch Nails La lletra Hi ha un moment Que la que canta És l'original Simplement canviant el gènere Dels personatges Perquè canvia I hi ha una sense títol Que també canta per allà O que està improvisant Hi ha un moment Amb el piano Amb el piano Que és Right Where It Belongs De fet Ja agraeixen els crèdits A Trent Reznor Ja agraeixen els crèdits Que li hagi Suposo No ho ha dit Perquè no crec que l'hagin ruat Trent Reznor Per altra banda Té la millor banda sonora Que he escoltat mai Que és la red social Té una banda sonora Impressionant Brutal Totalment Ferran És una brutalitat Ara has tret una d'aquestes pel·lis Que el Carles ara s'està tocant Per mi és el ciutadà Kane Del nostre segle La red social De David Finch S'ha de dir S'ha de dir mil vegades Que la gent Els estudiants de cinema Els hi posen L'inicio de l'arca perdida Per estudiar no sé què És una meravella Jo crec que la conversa inicial De la red social S'hauria de posar Totalment A mi me la van posar i map Ojo Veus A mi me la van posar És modèlica És una intro modèlica Ja basta de la noche del cazador Y empezamos a poner la red social I acaba justament amb un piano De trens res No, és que la banda sonora És una passada La meravella Tot això per tal de no parlar De Miley Cyrus Sí, sí, sí Entrant i analitzant Una miqueta més l'episodi Jo aquí tinc apuntat Vaig a baixar la música Us ho sento Però aquesta ara que sona De fet és la versió final Sí, exacte Però sona trancada Més grunxi Més grunxi Postureo màxim Màxim Tinc apuntat aquí Tamagotchi goes wrong But not really O sigui, un tamagotchi Que sale mal Perquè clar, el robot Quan veu les notícies No, que l'aix li està en coma Té un breakdown No? I llavors és cometes Moltes cometes Es revela És el Anagnorisi androide Molt bona Hòstia, aquí pots Totalment Totalment Recuperar els clàssics I el but not really És en plan Va malament Però en veritat va bé Que això és una tendència Que estem veient a Black Mirror Des de fa molt temps Que és Happy endings, tio És a dir, Black Mirror Al final No acabo d'entendre El robot es revela Però per un propòsit superior bo Que és que la noia es pugui alliberar De fet, tots tres capítols juguen a això Jo ho he dit al principi Aquest buen rollisme final Possiblement el de Smithereens Però d'una manera molt oberta D'una manera oberta Que entens exactament el que passarà Però no d'aquella manera oberta On saps que el capítol torna al principi Perquè a Black Mirror Sempre hi ha aquesta idea De circular D'argument circular Que torna Jo volia plantejar una pregunta És a dir, en aquest últim capítol El que veiem una mica Té aquest rotllo Amblin Aquest rotllo Mark Spielberg dels 80 D'una trama molt teenager De tenemos que aconseguir esto Però sempre amb aquest punt caramelitzat És a dir, l'Amblin què feia? Caramelitzava el terror Caramelitzava el drama De fet, jo li veig un paral·lelisme molt gran En un episodi que tu has comentat Que és el de B-Rideback Que és el meu episodi de tota la sèrie I que és el fet de la transferència És com tracten el fet de transferir la mentalitat Cap a un altre personatge Cap a un altre cos, un altre element Clar, allà, B-Rideback On acabava? B-Rideback El clon és perfecte És a dir, realment La tecnologia no s'equivoca És l'humà que no sap reaccionar Davant d'aquesta tecnologia Canvia, aquí El robot és la noia I ajuda El tema és que Black Mirror Està tractant els mateixos temes De forma circular I cada cop de forma menys punyent I a mi em preocupa També podríem dir Ara comentaves això d'adolescent Que és una fantasia d'empoderament femení Però adolescent És com molt bàsic Sí, sí, és que aquest capítol Aterrarà del concepte de Black Mirror A la salut de la sèrie Sembla que ho hagin fet a propòsit Està justificat o no? És a dir, en aquest últim capítol Està justificat Que sigui Com aquest punam L'intinèger Perquè et deixa molt que ha de jutjar Tu, Ferran, no ho veus justificat? Sí, no, ara També podem veure Que és una mena de reinterpretació De la mateixa vida de la Miley Cyrus De com l'ha sigut utilitzada Aquí, Anna Montana I el que jo Després m'he posat a pensar Doncs si és el mateix Potser és el mateix Charlie Brooker Creador de la sèrie Que ha dit Jo he estat fora Més que fora És a dir He sedit una miqueta Els controls de la meva sèrie Durant una sèrie d'anys I ara S'ha intentat fer un clon De la meva manera De fer la sèrie I ara he tornat jo A fracassar Estrepitosament A tornar a fer la sèrie Que jo estava fent Hi ha gent que intenta salvar l'episodi Intenta salvar l'episodi Per el tema Que és una pel·li Que al final Se convierte en una pel·li De robos Un heist Un movie Però no té gens d'enginy És una tonteria Que aquí és el que deia Del ratolí El ratolí T'estan creant Que si el pare programa Que si no sé què I al final El ratolí s'utilitza Per electrocutar un segurata I s'acabó Perquè és supersecundari Sí, sí Però vull dir que El ratolí que ell És la capitana Marvel De Endgame El que volia dir I aquí jo crec Que hi ha l'explicació Deus ex-màquina Aquesta directora Aquesta directora No és tan coneguda Perquè clar És que tenim la Miley Cyrus És a dir No oblidem els egos D'aquests personatges És a dir Per molt que els actes actors I actrius Dels quals hem parlat Tenen un nivell Que estan molt reconeguts Aquí estem parlant De la Miley Cyrus Llavors clar Ficar la Miley Cyrus Amb un James House Potser no funciona Per això la fiquen Amb la directora noruega Aquesta Ja per voler Directament Que parlem tots Dos detalls Que vull que em confirmeu Les actuacions Són descents Mínimament Però són Rossant l'autoparòdia Sí I Aquella mirada a càmera Al final Que fa la tieta Quan diu Fuck Pot ser És que ara no me'n recordo A tots els episodis Passa Oi que hi ha un moment Bastant de Quarta pareta No sé per què em sona molt No a Dismitris No a Dismitris Potser és el que em diria Ah però d'aquesta temporada Aquesta temporada El de tu pròpia història Aquell del Tu pròpia història era The entire story about you Sí Pot ser que al final Hi hagi algun tipus No no Em referia a aquesta temporada El que passa és que En aquesta temporada Black Mirror Juga món Amb els primers plans Sí Perquè aquesta idea D'introspecció humana En resum Generis aquesta empatia En resum I per entrar ja A la Tertúlia directament Estem d'acord tots Que és el pitjor episodi Ja no a la temporada Potser de tota Black Mirror Totalment 100% Doncs vinga va nois Anem a Tertúlia I acabem Empanats encarats Bueno bueno bueno La trencada de la pantalla Jo crec que es nota Ens queden uns 8 minutets Genial Genial Bueno Direm coses que s'han comentat Jo estic molt convençut Que aquest capítol És el que us comentava El concepte Black Mirror Aterrat a lo infantil Perquè possiblement Dels 3 capítols És el que té L'esprit Black Mirror Més autèntic Però Aterrat A un nivell Que fa que sigui una merda Molt mitigat Si veus els temes Que es tracten Aquests 3 capítols El primer Clar És que això també Ho hauríem de parlar Que és l'ordre L'ordre Perquè jo l'he tingut diferent L'ordre Exacte Mira detall L'ordre Netflix Amb aquestes sèries antològiques Que no tenen una trama constant Últimament està fent l'experiment Ho van fer amb Love Love Dead and Robots Love Dead and Robots Que et proposen un ordre En base als teus gustos Si t'ha salido el primer De Miley Cyrus Estic jodido No? Cuestiona't Què està passant A mi Tu igual Però Però Però L'ordre oficial De Black Mirror És Striking Vipers Tal com l'hem fet aquí Striking Vipers Smithereens I Rachel Jack And Ashley Però que com a temàtica A veure Analitzem les temàtiques Perquè al final Els temes tecnològics Que és el que hauria de ser Black Mirror Que és una tecnologia A part de la qualitat formal Una distopia tecnològica Temàticament Miley Cyrus Potser és el que D'alguna forma S'ha apropat A la intel·ligència artificial Deslocalitzada D'un cervell humà I el portem cap a un Cap a un Alexa O cap a un Un androide d'aquests Però Després El Street Fighter No deixa de ser Una realitat virtual Tampoc és que sigui Massa És curiós És curiós com Tots tres Potser Bueno El de Smithere Sí No també Però Sí Però Però Però Però Però Però Però Però Però És el que deia La meva anàlisi S'arriba molt tard És molt repetitiu El primer episodi Striking Vipers I el de la Miley Cyrus Pivoten sobre Sant Juní Però en veritat Perquè és la mateixa tecnologia El fet de la realitat virtual Que tu et poses aquí I el teu cos es transporta I amb el tema del transfer De la teva pròpia Perquè quan la noia està En coma La Miley Cyrus Li posen una cosa semblant És una mena de És una realitat virtual A l'inversa És en plan El que tens dintre Ho projectes cap en forn Comptes del que no existeix Cap en dintre I en canvi El de Smithere A mi em va recordar molt A l'episodi de temporada No sé si és l'anterior O l'anterior de l'anterior Del noi aquest Que li jaqueixen a l'ordinador I li diuen Tinc imatges teves Masturbant de menors Que és el nen El del nen Exacte Que és el nen De The Night of the Fucking World Exacte I ell I el que li acompanya És el de Game of Thrones Sí L'exmarit de la Exacte De la Cersei De la Cersei Aquí ja no m'hi poso jo Jo tampoc Del Bron És un bon tàndem aquell Sí, no, no Aquell episodi A mi aquell episodi És molt potent I em va recordar Quan estava veient Smithere És que si no m'has d'explicar res Del Black Mirror El que dèieu Si no m'ho fos Black Mirror Diries està bé Si no m'has de fer Black Mirror Prefereixo veure un episodi Que formalment estic ben construït Que em posi en tensió Durant tota l'estona Tot i que s'ha de dir Que és bastant ridícula La situació Del cotxe I la policia I l'FBI I els altres Bueno, però a mi Aquesta situació A mi em va agradar Sí, sí Jo la veig ben La veig molt ben L'hem vist molts cops L'hem vist molts cops Aquesta situació Sí, però vull dir Sí, però Això sí Però que veus el personatge Que vol arribar fins al final Però és molt patètic Tot al voltant Incluso el moment de la pistola Bueno, perquè és que La situació és patètica en si mateix Parteix del pàtol Jo crec que això està interessant Però jo em referia Que els d'Escol d'enllar Deuen estar trucant al Charlie Brooker En plan Tiu, tu què et penses que som aquí? Que no sabem donar-li un tio Amb el rifle Oh, no, no Però tu veus que la policia d'Anglaterra No va armada La policia en detall No, és que la policia en el carrer No Ha de trucar els que venen després Per això no ho sabeu Per això no ho sabeu Perquè el capítol és post-Brexit Clar, però una Molt bona Una punt És a dir Qui està fent de policia Les xarxes socials Qui està realment Fent la investigació més bona No és la policia Són les persones Que treballen amb les xarxes socials Realment la policia Sí que era una mica Com uns tontos Que inclús al final Bueno, ja es veurà Tampoc es tracta aquí De seguir destripant Però on vull arribar És com Realment El pes que se li dona A les xarxes socials Com a substitut de tot És a dir Ja no és la policia La que Hosti Que la nostra investigació No sabem gaire Aquesta persona I els que tenen l'empresa De xarxes socials És tan fàcil com Donar-li un botó Com qui diu Clar, perquè com us deia La xarxa social ja és És la policia No, no, és el nou món Exactament És el nou món És la societat Amb les seves forces policials Exacte És el nou ordre El nou dius Per això tu deies El líder d'aquestes xarxes socials És el nou Déu Jo ho he creat Però ja se m'ha escapat de les mans Que d'alguna manera És el que sentiríem Que Déu diria de nosaltres Jo us he creat Però ja se m'he escapat de les mans En el fons Bé, jo crec que hem destripat molt Bastant, jo crec que sí Però jo crec que Però entre cometes S'ho mereix, jo crec Sí Perquè s'ha dulcurat D'una forma Que no és propi Jo crec que potser Li podríem dir Com això que es va fent als Oscars El Mirror So White Sí, totalment Mirror So Light I a part Està en SJW Aquí també està Una pregunta Miley Cyrus Si l'haguessin posat En un dels primers capítols Que eren més canyeros Ho haguéssiu vist bé A mi no em representa Una cosa dolenta Aquesta és la pregunta Que molta gent pot fer No serà que ens hem acostumat A Black Mirror Torneu a mirar Les primeres temporades I veureu realment La baixa de nivell Que té un Black Mirror No és una part de percepció Ho heu comparat aquí I ho hem vist per què Però d'alguna manera Jo no crec que el problema Sigui la Miley Cyrus Perquè si no sembla Que estem parlant d'aquest capítol Com si el problema Fos només ella El problema és en si El capítol Però és que a mi no em desagrada No, ella no fa tan malament A mi em va bastant bé A mi quan el robot L'humor tomba Però ella ho fa bastant bé S'ha fet apropi de la realitat Que hi ha de la Miley Cyrus Per traslladar-ho a la ficció I això sí que funciona Però una coseta Abans de partir El vostre ordre, collons M'agradaria ser Sí, ràpid 30 segons l'ordre Tenim clar que tots tenim La Miley Cyrus al final El capítol L'ordre vols dir de preferència Exacte Jo crec que Miley L'últim Jo crec que potser Són bastant iguals Quin seria el primer per vosaltres Per mi el Triller Smithers Per tots el Triller Striking Viper Tothom amb Smithers Per mi és el millor De la nova temporada Ja us ho dic ara Paul, Adriano i Ferran Això mateix Smithers Striking Vipers I a molta distància I Rachel tu I Rachel I tu I a l'Adriano I el Carles En compte És que clar No estic acostumat a veure't aquí Carles El Carles A Striking Vipers Li ha agradat bastant Té moltes coses interessants No és que té coses interessants Moltes No i s'hauríem d'anar a l'agenda Va sí Anem a l'agenda Em sembla la de guanyar Què escou? Bueno, superràpid Videojocs S'ha filtrat el nou tema La nova temàtica de Watch Dogs Que és un videojoc d'aquests distòpics I curiosament Ja que parlem de Black Mirror I de Google La distopia es centra en un postbrexit O sigui, una distopia Watch Dogs postbrexit Són interessants Després, dintre de molt poc Comença ja E3 O ja han començat algunes xerrades Em sembla que avui mateix Diu menys ja hi ha alguna cosa E3 Que ja ho comentarem una mica en profunditat I s'ha llançat el Stadia de Google Que és una nova plataforma En streaming Per jugar a videojocs Que ja no necessitis cap mena de hardware Ni torres ni res És una console de streaming 4K 60 frames per second Que costarà uns 9,90 Està a partir de novembre Molt bé I així com a sèries També s'ha mig filtrat S'ha dit Que els germans russo Que molt recentment els hem vist a Endgame Adaptaran en animació Magic the Gathering Ok A cinema ¿Vale? Cinema No me toques de Adina Pintilie Oso de oro a la mejor película Y mejor ópera prima En la Berlinale 2018 La tenéis en cartel Pelí muy controvertida Pero vale la pena verla I después Si queréis ver a Bruno Gans Que pobre hombre Ha falleció hace unos meses El vendedor de tabaco Que habla de la Viena de 1937 Y Bruno Gans hace de Freud Ir a verla las dos en cartel Doncs noi, jo crec que ho deixaria aquí Sí, sí Hem tingut una xerrada bastant llarga Ens veiem la setmana que ve Carles Vigila amb el bombosi Vinga aquí, no us preocupo Empaneu-vos I torneu a veure les primeres temporades de Black Mirror Adéu-siau Adiós Adiós Fins la propera Ràdio Tosfeld 98.1 Ràdio Tosfeld 98.1 . . .