Empanada Cultural del 9/6/2019 — Black Mirror S5 a examen: Striking Vipers, Smithereens i l’episodi de Miley Cyrus — tecnologia, distopia i “bonrollisme” final

Panorama general

"Black Mirror ha passat d'incomodar a rebutjar."

L’episodi arrenca amb una editorial contundent: la sèrie ha transitat de la distopia incisiva a un catastrofisme conservador i, sobretot en aquesta temporada, a un “bonrollisme” final que desactiva el seu mordent.

• Tesi central del programa: els límits no són de la tecnologia sinó de com s’aplica; el problema de la S5 és la repetició i la pèrdua de risc.
• Es repassen els tres capítols de la temporada amb anàlisi de guió, to, realització i interpretacions, i es tanca amb una tertúlia sobre el “sentit Black Mirror” i una agenda cultural.

1) Striking Vipers (S5E1)

Què passa

• Dos amics retroben el seu antic joc de lluita tipus fighter (no beat’em up) en realitat virtual total; el contacte dins el joc deriva en relació sexual a través dels avatars (ella/ell), sacsejant matrimoni, identitat i amistat.

Punts clau

• Sexualitat, masculinitat i culpa: el capítol obre una idea potent (desig mediatitzat per avatars i gènere) però l’embolcalla amb adulteri i culpa més convencionals.
• Direcció d’Owen Harris (San Junipero): to entre melodrama i comèdia; comparació inevitable amb “San Junipero”, però menys punyent.
• Subtext: bromance, representació racial (classe mitjana negra), ecos de Ready Player One.

Veredicte

• Idees suggerents sobre cos i identitat en VR, però poc aprofitades i tractades amb un biaix conservador. Falta el cop de puny final marca de la casa.

2) Smithereens (S5E2)

Què passa

• Un conductor de VTC (magnífic Andrew Scott) segresta un empleat per aconseguir parlar amb el “déu” de la xarxa social (un CEO a l’estil Zuckerberg, Topher Grace). Thriller d’alta tensió sobre addicció a xarxes, comunicació impossible i la necessitat humana de respostes.

Punts clau

• Forma: ritme i llenguatge 100% cinematogràfic; funciona com a pel·lícula curta.
• Fons: de l’addicció i l’ansietat de la notificació al “silenci de Déu”… aquí, Déu respon, però la resposta resulta insatisfactòria i humanitzant (i els veritables frens són “els advocats” i els protocols).
• Crítica: Big Tech apareix massa ben parada; la policia queda esborrada davant el poder omniscient de la plataforma. El remat pot recordar a un anunci de la DGT.

Veredicte

• Com a thriller, enganxa i convenç; com a Black Mirror, cau en el ja dit i perd la doble filosa crítica (estat/tecnologia) que abans incomodava.

3) Rachel, Jack and Ashley Too (S5E3)

Què passa

• Una estrella pop (Miley Cyrus) explotada per la seva tieta cau en coma; una nina-IA “Ashley Too” (derivada del seu cervell via tecnologia de lectura) desperta la seva veritable personalitat i ajuda dues germanes a alliberar-la. Deriva cap a heist juvenil.

Punts clau

• To Amblin/teen: fantasia d’empoderament adolescent més que distopia fosca.
• Música: versions edulcorades de Nine Inch Nails (“Head Like a Hole” → “On a Roll”), i reconeixement a Trent Reznor als crèdits.
• Gags i autoparòdia: moments de quasi quarta paret, humor i un deus ex machina tecnològic.

Veredicte

• El més fluix de la temporada (consens al programa): diverteix, però desnaturalitza el segell Black Mirror amb un final feliç i una distopia domesticada.

Diagnòstic de temporada i ordre de preferència

• “El futur de 2011 s’ha fet present”: la sèrie repeteix fórmules i ja no sacseja com abans; cal reinventar el futur per tornar a sentir.
• “Bonrollisme final” com a tònica dels 3 capítols.
• Ordre de preferència del panell:

- 1) Smithereens (millor com a cinema de gènere) - 2) Striking Vipers - 3) Rachel, Jack and Ashley Too (lluny)

Focus musical extra: Ryuichi Sakamoto

• Es destaca la funció del so i es fa un mini-viatge per l’obra de Ryuichi Sakamoto: “Merry Christmas, Mr. Lawrence”, “The Sheltering Sky”, “The Last Emperor”, “The Revenant”. Un recordatori del poder del disseny sonor i la música per modular emoció i to.

Apunts finals i agenda

• Tecnologies citades: realitat virtual, avatars, IA embarcada en assistents, xarxes socials, streaming de videojocs.
• Agenda:

- Videojocs: filtració de Watch Dogs post‑Brexit, inici de l’E3, llançament de Google Stadia (4K, 60fps, sense maquinari local). - Sèries: els germans Russo adaptaran en animació Magic: The Gathering. - Cinema: “No me toques” (Adina Pintilie, Berlinale 2018) i “El vendedor de tabaco” (Bruno Ganz com a Freud).

Idea-força final

“La xarxa social ja és el nou món: també la nova policia i el nou Déu.”

• Black Mirror continua sent un bon mirall, però ara reflecteix una imatge esmussada: més llegible, menys incòmoda.