Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Blade Runner (llibre vs pel·lícula), cines en pandèmia i restrenes (Apocalypse Now, Cinema Paradiso, Under the Skin) i entrevista a Mr. Freak Esca: l’“Esca de vells”
Resum general
L’episodi arrenca amb un to provocador i meta-radiòfonic per desembocar en un debat sobre censura, imitacions i llibertat d’expressió en cultura i mitjans. Després, el programa entra en tres blocs principals: una comparativa a fons de Blade Runner (novel·la vs. film), un recorregut pel panorama dels cines en plena pandèmia i els restrenes (amb focus en Apocalypse Now, Cinema Paradiso i Under the Skin), i una entrevista a Mr. Freak Esca (Jaume Quadrada) sobre el seu disc “Esca de vells”, procés creatiu i escena jamaicana catalana. Tanca amb una agenda cultural d’estrenes i festivals.
"Si borrem el passat, no fotrem res de bo en el futur."
Obertura: censura i llibertat d’expressió
- Context i sàtira: arrencada amb imitacions i bromes que deriven en una discussió sobre blackface, doblatge d’actors i la retirada o recontextualització de clàssics.
- Tesi: cal contextualitzar i no esborrar; defensar la llibertat d’expressió i atacar l’arrel del problema (“el sistema”), no les obres.
- Referències a casos recents als EUA, i trasllat del debat a l’escena catalana i a la tradició local d’imitacions i doblatge.
"Hem de tombar el sistema, i no les obres."
Tema 1 — Blade Runner: llibre vs. pel·lícula
De què parlen les dues obres
- Pel·lícula (1982, Ridley Scott): ciberpunk noir on Deckard ha de retirar replicants a una Los Angeles del 2019. Humanitat vs. artifici com a eix.
- Novel·la (Philip K. Dick): San Francisco 1992 postnuclear; els androides fugen i el caçador replanteja la frontera de l’empatia (humans que potser no passarien el test).
Diferències clau
- Títol i terminologia:
- El film adopta el mot “Blade Runner” (d’una altra novel·la, no de Dick). - Al llibre són andrillos/andys; “replicants” és creació del film.
- Deckard:
- Film: detectiu estoic i solitari; alimenta la teoria (Ridley Scott) que podria ser un replicant. - Llibre: més emotiu i empàtic (animals, entorn) i casat.
- Limitació de vida:
- Film: motor dramàtic dels replicants (voler “més vida”). - Llibre: limitació tècnica assumida; el conflicte se centra en desmuntar l’empatia humana.
- Rachel:
- Film: prototip Nexus amb memòries implantades; crisi identitària i amor amb Deckard. - Llibre: manipuladora, part d’un pla per debilitar Deckard (seducció per fer-lo menys eficient) i atac al valor de l’empatia.
- To i món:
- Film: contemplatiu i filosòfic, pintura d’un món trist i nostàlgic; el que importa és el que sentim. - Llibre: més d’acció i paranoic; kipple everywhere, religió del Mercerisme i el mood organ (telèfon d’estats d’ànim).
Idees força
- Què ens fa humans: no l’origen (orgànic/artificial) sinó l’empatia i l’experiència emocional.
- Real vs. fake en Dick: el lector/espectador mai no sap del tot què és real.
Veredicte dels conductors
- Totes dues obres excel·leixen des d’enfocs diferents; recomanables i complementàries.
Tema 2 — Cines en pandèmia i restrenes
Crisi de sales i cas Cines Méliès
- Impacte COVID-19: reobertures parcials, noves restriccions i incertesa.
- Cines Méliès (BCN): tancament d’un santuari del clàssic (24 anys, incendis, inundacions, crisi econòmica); model privat sense coixí públic.
- Estratègies: les sales tiren d’estrenes assegurades i restrenes; a EUA, Goonies, Gremlins i Star Wars; a Japó, El viatge de Chihiro; aquí, combinació de clàssics i familiars.
Apocalypse Now: versions i llegenda del rodatge
- Versions principals:
- 1979 (147’), - Redux 2001 (196’), - Final Cut 2019 (181’).
- Rodatge èpic a Filipines: tifó, actors malalts, excés pressupostari, Brando improvisant; Coppola:
"La meva pel·lícula no va sobre Vietnam: és Vietnam."
Cinema Paradiso i Morricone
- Nostàlgia i amor al cinema en estat pur; restrena encertada pel retorn a les sales.
- Homenatge a Ennio Morricone (i Andrea Morricone); Tornatore prepara el docu El maestro.
- Història de versions: de fracàs inicial a trionf amb el muntatge de Cannes.
Under the Skin (2013)
- Experiència hipnòtica i sensorial, no narrativa clàssica.
- Scarlett Johansson com a presència no sexualitzada; mirada aliena sobre la condició humana.
- Música i disseny sonor envoltants.
Tema 3 — Entrevista a Mr. Freak Esca (Jaume Quadrada)
Què és l’“Esca de vells”
- Esca clàssic de finals 50/principis 60 (Jamaica) i calipso; etiqueta per diferenciar de rebrots posteriors.
- Clau de vigència:
"És una música per viure-la, no per viure d’ella."
L’escena catalana avui
- Sense el boom dels 90, però amb bandes de molta qualitat i relleu (ex.: projecte “Jamaicat”).
- Tradició local: Cabrians, Doctor Calypso, Penguins, etc.
Creativitat i cançons del confinament
- “Coronavirus”: compost en dos dies i viralitzat.
- Procés creatiu desacomplexat:
- Fonts: Wikipedia, eines com Worder per cercar rimes. - Home-studio; molts col·laboradors (exmembres de Doctor Calypso).
Humor, polèmiques i salseo digital
- Cançó “Amic postís”: el “conegut” que no recordes a la nit.
- Plagi d’una base per part d’un usuari i resolt amb esportivitat.
- Debat per una peça sobre TDAH i la ironia en temps sensibles; encaixa amb l’obertura del programa sobre censura i context.
Retro gaming
- Passió per aventures gràfiques (Monkey Island, Larry, Simon the Sorcerer) i 8/16 bits (Zelda SNES); col·leccions i emuladors.
Agenda cultural
- Festivals i cicles: Festival de Peralada (online), incertesa Sala BCN, CCCB Gandules a l’agost.
- Cinema: possible restrena d’Origen (Nolan) com a rampa per Tenet; títols com Que suene la música (Military Wives), The Beast, Uno para todos, Mi hermano persigue dinosaurios.
- Videojocs: Ghost of Tsushima (PS4), comentat com a futur tema.
Idees clau del programa
- Contextualitzar en lloc de censurar: conservar la memòria crítica.
- Blade Runner funciona en doble excel·lència (film i llibre) des de sensibilitats diferents.
- Els restrenes com a pont de retorn a les sales i com a lliçó de cine.
- L’“Esca de vells”: arrel, humor i bricolatge creatiu en temps difícils.
Seccions de l'episodi

Obertura polèmica: imitacions, censura i llibertat d’expressió
Arrencada satírica que deriva en un debat sobre blackface, dobla-tge i cancel·lació de clàssics. Es defensa contextualitzar el passat i preservar la llibertat d’expressió.

Benvinguda, format YouTube i menú del dia
Salutacions, pas a YouTube i recordatori de xarxes. Presentació del menú: Blade Runner (llibre vs film), restrenes i clàssics, i entrevista musical estiuenca.

Blade Runner — comparativa llibre vs. pel·lícula
Sinopsi de film i llibre, diferències de to i personatges (Deckard, Rachel), origen del títol, replicants vs andrillos, tema central de l’empatia i el real vs. fake.

Cines en pandèmia i comiat dels Cines Méliès
Radiografia de reobertures i aturades, incertesa d’estrenes, i homenatge als Cines Méliès com a bastió del cinema clàssic a Barcelona.

Apocalypse Now — versions i rodatge llegendari
Repàs de les versions (1979, Redux, Final Cut) i crònica del rodatge a Filipines: tifó, Brando, excessos i la famosa idea de Coppola: “no va sobre Vietnam: és Vietnam”.

Cinema Paradiso — restrena, Morricone i la nostàlgia
Rellegit com a carta d’amor al cinema. Record a Ennio Morricone i al muntatge que va convertir un inici decebedor en èxit (versió de Cannes).

Under the Skin — experiència hipnòtica i aliena
Pel·lícula sensorial i no convencional: la Johansson com a presència dessexualitzada, mirada aliena i disseny sonor captivador.

Entrevista a Mr. Freak Esca — l’“Esca de vells” i el bricolatge creatiu
Definició d’“Esca de vells”, estat de l’escena, cançons del confinament, procés creatiu (Wikipedia, Worder), “amic postís”, polèmiques i passió pels videojocs retro.

Agenda cultural — festivals, cicles i estrenes
Peralada (online), Sala BCN/CCCB Gandules, restrenes i novetats (Origen, Tenet en l’horitzó) i títols d’actualitat a sales; videojoc Ghost of Tsushima.

Tancament i recordatori de xarxes
Comiat amb recordatori de YouTube, Facebook, Twitter, Instagram i SoundCloud; to estiuenc i prometença de retorn en dues setmanes.
Buà, que bé tot. Estiuet, gazpacho que dos setmanes, una miqueta de platja... Si no fos per la mascareta i això de reservar plaça a la sorra dos setmanes abans, això seria la canya. Carles, Carles, Carles, Carles, no, no, avui no és el dia, tio, és el pitjor. No, no, no, si us pla, Ferran, Ferran, para-ho tot, para-ho tot, no. No, no, però espera'm, però què passa, Pol? Què passa, tio? Hòstia, Carles, tio, no em fotis, que no veus les notícies ni res, que això del Wombosi que estem fent ara és superracista. Bueno, ja, aviam... Hòstia, no has vist tota aquesta censura de pel·lis antigues, tipus Lo que el viento se llevó, o els blancs que imiten gent de color, o els blackfaces, o inclús, tio, els conguitos, els conguitos, tio. Bueno, ja, bueno, sí que sí, que sé que està molt bé, que sí que tens raó, però hòstia, tio, que talles el rotllo, matxo, que estem aquí a la ràdio... Home, això, aviam, per exemple, ja, pregunto, eh? Vull dir, aquest no, Wombosi no, vale, Wombosi no. Llavors, el Shyamalan tampoc, o què passa aquí? Home, Shyamalan, tio, en sèrio? No puc fer el Shyamalan? No, I cannot do that, Mr. Shyamalan, it's not too good for you, it's just a little part of the program. Maybe if I bring you a bottle of wine... Carles, sisplau, o sigui, que t'estic dient... I give you for 20 rupees. No. 20 rupees, the bottle of wine. És que no és el dia, no és l'època. 50 rupees for the bottle, it's the ganga, Mr. Poole, it's the ganga. Vale, aviam, o sigui, és que no només és amb el tema dels negres o el que sigui, sinó és que... No has vist també els actors de doblatge, de Boja Horsman o de Big Mouth, que... Gran sèries. Sí, però han renegat d'aquests personatges que feien, d'imitacions d'indis, d'aquells som blancs, no? Llavors, tio, ni de conya, ni de conya és el moment de fer això que ens xapen el programa, tio. Ja, aviam. Bueno, llavors només em queda el Zizek, tio. It's the only character that I still can do in this program, Mr. Poole. The only one. Mira, jo, Zizek, me l'estimo molt, el personatge, però a sobre estar a estereotipar a gent de l'est, un personatge de l'est, que no vull caure en estereotips que ens vindran a trencar les cames, perquè no puc. És que és això, Carles, tio, és que vull... Hòstia, però joder, no puc. Tio, tu que promous la llibertat d'expressió, i a més et recordo que tu ets fan de Rick i Gervé. I et recordo que Rick i Gervé el vam veure tu i jo en directe a l'Auditori de Barcelona. En una obra que es deia... Humanity. Vale? I ens ho vam passar molt bé, i ens va agradar molt, tio. O sigui, ara estem, estàs aquí aixafant la guitarra, macho? Ja. És que no sé, tio. Però són les èpoques, tio. Jo no m'esperava, això, tio. De veritat, eh, t'ho dic. Jo vinc aquí amb tota la il·lusió i... No sé, tio. És veritat, i per un dia que véns? Què caldant? Bueno, pues sí, pues sí, pues per un dia que vinc, tio. Per un dia que vinc, sí. Tens raó, tens raó, tens raó. No sé, de veritat. Ferran, Ferran, torna els plats i tira'ns el webic. Vinga. Sí, hòstia, Carles. És que tens raó. Si borrem el passat és que no fotrem res de bo en el futur. Res, joder. O sigui, a més, tot això que està passant als Estats Units, és que què passarà? Què passarà quan arribi a la terra promesa? Què passarà quan arribi a Catalunya? A Catalunya, aquesta Ítaca del que parlava. Exacte. Què passarà quan arribi, no sé, a la competència? Què passarà? O noms blancs fan d'italians, fan de negres, fan de xinos. Exacte. Per exemple. Què passarà a Polònia, Carles? A Polònia la Rahola és un tio. Clar, un tio de pel en peix i me en pare. Exactament. O ja no parlem dels doblatges dels negres a TV3, amb aquell de Vols que et clavi el fer, germà? O que nans ja hi som! Clar, tio, això ja no podria ser. Això ho fa tant. Aquí tenim tradició, tenim tradició d'imitacions. Aquí el que s'ha de canviar és d'arrel. El que hem d'arribar és eliminar aquests estigmes de que si ets actor negre, homosexual, transsexual, és igual, tant és. Si actues bé, pelante, hòstia. Què queda per fer, Carles? Què queda per fer? Hem de tombar, que hem de tombar. El sistema, hòstia. El sistema, clar que sí. Hem de tombar el sistema. Hòstia. I no les obres. Exacte. Exacte. Sí, ara ho estem, tio. Així que, Carles, Carles, et dono carta blanca, avui. Avui m'has convençut. Tens carta blanca. Ensenya'ls i als nostres espectadors d'aquests capaç com a seu doctor que ets. This is freedom of speech program, Mr. Porcó. I hear the bottle of wine for you in this program, okay? We are allowed to speak in the language of the cow and the tarmahal. I hear the film's eggs on a hugging a foc, and he's a sklarky ward on, Mr. Pol, yeah? It's not a chin of the urine, krrrrrr. Ha, ha, ha, ha, ha, ha. Yes, hear me again, Mr. Polo, can I do this? This coconut for you, okay? All the helly pussy. Muriel, Muriel, Muriel, there's the black man on my god, and so get out of my property or I'm gonna fill your belly with bollets' cocksucker. Hòstia, potser sí que ens tancaran, eh? Jo crec que sí. What a maraca, buddies! Prepareu els pitets que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural. Gazpacho Edition. Un programa Queen Act per... Paul Diggler. Parran Pujol. Adriano Caldero. No, por favor, por favor, deja que suene más, tío, esto es una maravilla. Un repeat. Bueno, ¿qué nois? Que se para. Doncs mira, ja, benvinguts al Gazpacho, eh? Com anem bé, eh? Es nota que el tón es diferent. Hòstia, m'ha encantado esto, eh? Lo puedo volver a escuchar. Per un cop que ve Carles. Es que Carles funciona así. Carles funciona así, sí, sí, sí. Ens podreu trobar cada cap de setmana al TNC, fent el teatrillo aquest. No, ara ja no, ara ja no. Ah, no, ara és TNC virtual. Otra vez streaming polo. Otra vez streaming. Yo creo que estos tíos para los que trabajas ya lo hacen bien, ya. Crear todo de streaming polo. Deslocalizarlo todo. El cine va y viene, va y viene el teatro también. Ostres, ostres. Oye, qué maravilla, eh? Qué maravilla. En serio, es que estoy... Felicitats, felicitats al CUR. Sí, sí, totalmente. No, no, y además, siempre estamos en la misma. Vamos a ponernos serios. Siempre estamos en la misma. Nos ponen a pelearnos en batallitas de los del oeste, ¿no? Y los cowboys, los indios y los cowboys, los azules y los rojos, los del Madrid y los del Barça, los hombres y las mujeres. Sí, porque el español ya no está en estos pueblos. No, el español es la segunda. Ya me entiendes, ¿no? Siempre buscando esa dicotomía, esa controversia, y así los amos en la sombra siguen repartiendo, siguen manejando, y nosotros que si inclusismo, que si no sé qué, que si paridad, tal. Oye, muy necesaria, evidentemente. Pero de ahí a crear una guerra por esto, no. No, pero bueno. Así que caguémoso en todo. Està bé, perquè avui hem arribat tots aquí per fer el programa. Primer programa a YouTube, per cert. Hola. Ah, hay que decir hola, eh? Sí, sí, hola, qué tal. Hola a mi madre. Que hem vingut com emparenyats, no, perquè estem fent aquest programa el primer dia de no confinament, però recomanacions en què ens han fotut la vida en l'aire un altre cop. Esto es una vergüenza. Però comencem un programa així. Ya claro, pero nos lo has liado, nos lo has liado mucho. Entre que aquí hacemos la rebelión, ¿no? Sí. Por aquí la hacemos la rebelión. És un gazpacho una mica diluït, aquest que veieu aquí. Sí, gazpacho ahí para después, para la comida. Quan direm, farem el gazpacho. Bueno, val a dir una cosa, eh? Trenco una llança a favor de que hem canviat la música, no, algo més reggae i això. O sigui, ens hem passat a les caipirinhas, no? Perquè això és de Rio de Janeiro, però val a dir que seguim amb el gazpacho, perquè aquest senyor, que sona, es diu Marcos Valle, com una gran marca de gazpachos, que no direm Marcos Valle. Marcos Valle, sí, sí. Que tenia família catalana, aquest senyor. Pues potser sí. Allà el brasileiro. Sí, de França. Bueno, és que nos están tomando el pelo, no nos engañemos. Yo he venido aquí cabreado, es verdad, venía cabreado con ansiedad, aquello que Fernan me pone una cervecita para que me relaje. Valle está bien, perquè ara, com que ens poden veure, veuen literalment que t'han pres el pèl molt. Que és verdad, mucho. Muchísimo. Pero después me pone sacarlas aquí contra el mundo. Y lo arreglamos un poco. Y lo arreglamos todo. ¿Ahora ya cómo entro? No sé si tengo que entrar enfadado. Doncs, jo diría... Porque realmente, ¿quién es el que entra hoy? Entres tú, ¿no? De moment entran les xarxes socials, com sempre, perquè això no ha canviat i, de fet, n'afegim una, com podeu veure, perquè YouTube és una xarxa social. Així que, YouTube, Empanada Cultural, trobareu. Ja vam penjar audios, però aquest serà la gran estrena. Però ara se supone que tenemos que estar... Cada vez que hablemos entre nosotros... De vez en cuando hay que mirar. Sí, de vez en cuando hay que mirar. Tot això... Que és molt estrany, mirar-vos. I quizás perdemos el concepto radiofónico, ¿no? Aquello de entregar-nos directamente al micro. Com més hi parlem, pitjor. Perquè la gent que no ens veurà està dient de què estan parlant ara. Què senyalen? No, no, no. La càmera, com... Esto es como... No olvidamos, ¿no? Bueno, els deu minuts ja... La luz roja no la mires, ¿no? Sí, exacte. Esto es lo que dices a los actores, ¿no? No mires la luz roja. A més, saps que és molt graciós que estem fent referència a la càmera, que potser es para en algun moment, no ho sabrem mai, i potser aquest vídeo mai existeix, però sí que les altres paraules. Entonces, como decía, keep going. Keep going. Tots sarches socials, a part de YouTube, Empanada Cultural, tenim Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura sense L, Instagram, Empanada Cultural, i podeu trobar tots els àudios a SoundCloud. Recordem que només a SoundCloud. I, nois, estem a Gazpatxo, i a Gazpatxo, ho sento, us vaig dir que no ho faria, però és que ho necessito fer. Menú del dia. És tornar al menú. És que aquesta música ha de sonar. Esta sí te mola, eh? Este Gazpatxo sí te gusta, cabrón. Bueno, pues vas tú el primero. Doncs sí, avui començarem amb un tema bastant dispers, no? Perquè hem decidit, com a Gazpatxo no hi ha normes, portem el que volem, i jo us he portat una comparativa entre llibre i pel·lícula, que ha semblat el BCN Feelfest, una miqueta, això, que és Blade Runner i la pel·lícula. És a dir, Blade Runner, el llibre que sueñan los androiders... ¿Y qué és mejor, el llibre o la pel·lícula? Lo veremos. O el videojuego. Lo veremos. También, también hay por ahí, no? No, francamente, te das cuenta de que grandes obras cinematográficas beben de libros, beben de grandes obras literàries. Yo, de hecho, voy a esas grandes obras cinematográficas, algunas de ellas con un pasado literario, también, esos grandes restrenos que están ocupando esas salas de cines que no podemos visitar a partir de hoy. Tens un timing, Adriano. Tens un timing. Tens un timing. Bueno, hablaremos de restrenos y de cine clásico. Molt bé. Pues mira, agafant el guà del classicisme en l'art, jo us porto una entrevista de Jaume Quadra, que és l'altre... No, l'altre llibre no, de fet és al revés, però és Mr. Friquesca que ens ve a presentar el seu nou CD. Llavors tornem a aquestes terres tropicals i a aquest ritme és una mica caribell. Escadavell? Escadavells. Escadavells. De Mr. Friquesca. Molt bé. Doncs, nois, comencem que avui els gaspatxos tenen tendència a allargar-se i a repetir-se, no? Així que... Anem al ritme estival. Tots anem endavant. Començo jo. S'ha de dir que aquestes cançons no fan per estiu, eh? Són com molt... Com el Blade Runner que està tot el dia ploent. No sé, jo si fa molt estiu, eh? Ploent i humitat. És com si... És redon verano, sí, sí. Total. Doncs això, el que us comentava, que avui us porto un llibre que té la seva pròpia adaptació. Us estic parlant, òbviament, de Somien els androides a novelles elèctriques de Philip Cadic i de Blade Runner, eh? De Billy Scott. Així de pas, el que deia abans, cobrim aquesta quota per al Sant Jordi que suposadament s'ha de celebrar el pròxim dimecres 23, tot i que... Crec que hem dit... No, no, ja en dic que no, eh? Ja en dic que no. Bueno, les llibreries diuen que ho volen mantenir. No, diuen, aneu a les llibreries, aneu a les tendres de flors, o sigui, feu-ho tot per separat com ho faríeu normalment. Però no ho farem nosaltres. Però no ho farem nosaltres. Però no ho farem nosaltres. Però, vaja, i abans també cobrim això del BCN Feel Fest, com fer-li una última retaíl del BCN Feel Fest a llibre... De la mateixa manera que continuen arribant crítiques a mitjà escrit, nosaltres podem encara continuar afegint informació. I, de fet, ja ho has preguntat tu, Adriano, podem dir aquí que la pel·lícula és tan bona com el llibre? Fem una cosa, anem a comparar-los. Sisplau. Recordem molt ràpidament a l'audiència de què va Blade Runner, la pel·lícula de 1982, i començo per la pel·li perquè és el que més gent coneix, de fet, és el meu cas també. A la pel·lícula veiem com Rick Deckard, un Blade Runner que està retirat, rep l'encàrrec de perseguir i retirar, o sigui, eliminar a quatre replicants model Nexus 6, uns androides, vaja, que han escapat de les colònies exteriors i s'han infiltrat a la societat de la quasi apocalíptica en Los Ángeles 2019. O sigui, ja queda enrere, no? On la contaminació medioambiental i la hiperindustrialització han fet molts estralls. Assistim a una mena de cyberpunk noir detectives molt contemplatiu i amb un gran aire filosòfic a mesura que Deckard va descobrir la localització d'aquests replicants i s'hi enfronta. I a més, quan s'hi enfronta va veient com diu Tyrell Corporation, que és l'empresa que els fabrica, que semblen més humans que els humans, amb somnis, anells i pors, fins al punt que Deckard arriba a dubtar d'ell mateix com a ser humà. De fet, durant la seva investigació coneix a Rachel, un prototip de Nexus 7, amb memòries implantades que no sap pas que és una replicant i s'enamora d'ella, trencant les seves pròpies concepcions de què és ser humà o no. Com ja s'indica als crèdits, a més, està inspirada, que no basada en el llibre, tot i que comparteixen bastants elements. Així que, si us sembla bé, millor que pensem ja a parlar del llibre. Ai, que apareixerà el Shyamalan aquí. Bueno, és la mescla de cultures que planteja Blade Runner, sí. Doncs la novel·la és de 1980, de Filip Cadic, i també tenim a Dekas rebent l'encàrrec d'eliminar els androides fugats, però no passa el 2019, sinó l'any 1992, Olimpíades d'Orsalon i passa a San Francisco, ja és una diferència que tenim aquí. Aquí els androides no es mostren amb trets d'empatia humana. De fet, a la novel·la no se'ls humanitza gens i se'ls mostra com grans embaucadors i molt capaços de fingir emocions. I per ser un caçador de recompenses, necessites saber separar l'empatia cap als humans amb la impassivitat davant dels androides. A la novel·la també coneix a Rachel, però aquí l'androide l'enganya i el tempta per tenir-hi sexe, fent-lo dubtar de la seva capacitat per empatitzar cap als androides i, per tant, de ser apte de fer la seva feina. La gran motivació de Décard al llibre és poder retirar els androides per poder comprar-se un animal real, ja que el seu món, altament contaminat per la radiació de les guerres nuclears, la vida orgànica, en especial la vida animal, és un símbol d'estatus i d'humanitat. Décard acabarà trobant els androides mitjançant tests d'empatia i té diversos encontres bastant violents amb ells. Aquests li fan notar que hi ha humans que no passarien tampoc el test d'empatia. Potser ell mateix no el passaria, veient com actua tan fredament davant dels androides precisament. Per tant, el dubte no ve tant de si els androides poden desenvolupar empatia humana, sinó que hi ha humans que no mostren aquest tret tan diferencial i poden ser confosos amb androides. De totes maneres, els acaba retirant i torna a casa amb la seva dona perquè sí, el Décard d'aquesta versió està casat i compren un animal. Llavors reapareix Rachel que amb venjança per l'amor dels seus companys mata l'animal i fuig. Décard llavors decideix fugir també la vida de la seva dona veient que l'androïda li va darrere però mentre és a una zona radioactiva on ell pretén retirar-se es troba amb una granota viva, real i li torna l'esperança i decideix tornar a casa amb la seva dona i veure una vida més tranquil·la. Que per cert, al final del llibre es descobreix que la granota en realitat també és artificial però ja dona igual perquè tant Décard com la seva parella han entès que l'empatia cap a les coses reals o no és el que realment els fa humans. Com ja veieu tot i tenir un argument més o menys semblant hi ha variacions de to i sobretot intencionalitat que fan les dues obres bastant diferents. Comencem pel que és el més obvi el títol. La pel·lícula ens diu que Blade Runner és el nom del càrrec de la feina de Décard mentre que els llibres s'anomenen caçador de recompenses o de bonificacions. De fet el terme Blade Runner ve d'una novel·la totalment diferent i que no té cap relació amb la pel·lícula. És la novel·la The Blade Runner d'Alan I. Nures on el protagonista viu de vendre clandestinament material quirúrgic o sigui cuchilles Blade Runner de passadors. De fet va ser el guionista de la pel·li que va llegir un tractat de Burrows del mític Burrows sobre aquest llibre A veure, mira jo pronuncio malament les coses Burrows William Burrows Bueno, doncs Burrows de tota la vida és un tractat sobre el llibre que planteja fer una pel·lícula precisament del llibre és una cosa bastant interessant i quan el guionista de la pel·li va llegir aquest tractat va veure la paraula Blade Runner i li va dir al Ridley Scott oi, no estaves buscant un títol més comercial que sueña los androvedes con abejas elèctriques i va dir doncs és perfecte i d'aquí surt el títol de la pel·lícula. Després tenim com a altra diferència a Deckard a la pel·lícula és el prototípic detectiu solitari que no parla gaire i no es fia de la gent de fet aquesta actitud més estoica va alimentar molt la teoria després confirmada pel director per Ridley Scott que el dècar de la pel·lícula pot ser en efecte un replicant mentre que el dècar del llibre és molt més emotiu ja no només pel detall d'estar casat tot i que ja us dic no és un matrimoni especialment feliç sinó per la seva gran empatia cap als animals i fins i tot cap als androides se'l veu molt més connectat amb el seu món i l'entorn i encara que s'ha de dir que ho fa d'una forma bastant crítica se'l veu implicat ja es preocupa per les coses i ja que parlem dels androides comparar els que a la pel·lícula els diuen replicants al llibre els anomenen andrillos o andis en anglès és a dir replicants és una cosa també inventada totalment per la pel·lícula la gran diferència ja l'hem comentat a la pel·lícula es fan grans esforços d'humanitzar els replicants en somnis i en ells perquè volen eliminar sobretot del seu organisme la programació artificial de limitació de viure només 4 anys aquest és l'objectiu dels androides a la pel·lícula mentre que al llibre la limitació és purament tècnica ja que les cèl·lules artificials que tenen implantades no es poden regenerar i la tecnologia del moment tampoc permet que sigui d'una altra manera de fet els androides ho tenen bastant assumit això al llibre no ho estan buscant no és com Apple que intenta joder-nos creando baterías que no realment no ho poden però aquí els androides no es preocupen per això de fet el que es centra més aviat és en voler demostrar que l'empatia humana perquè el llibre gira molt entorn a l'empatia que l'empatia humana és una debilitat que impedeix precisament als sers humans evolucionar a sers superiors com els androides les consideren lo estamos viendo que el futuro está basado precisamente en eso en la distancia en el individualismo en una especie de concordia y comunión pero online nunca presencial aquí ho intentem entonces sí puede ser que sí imagineu aquesta renovació cada 4 anys amb els Pujol aquí cada 4 anys d'eleccions imaginau-vos que s'hagin de plantejar de dir perquè són delicantes sortiria el Pujol Nexo 6 Nexo 7 aniríem avançant que ja han sortit i tant ara els portaran a judici a tota la família juntetes espero que no em vindran a buscar que jo no pinto res aquí si entrem una mica més en detall en els androïdes concrets Roy Batty a la pel·lícula ell vol respostes vol més vida mentre que el llibre vol destruir la idea aquesta d'empatia que aquesta empatia fa millor als humans la Pris a la pel·lícula la Daryl Hanna precisament l'actriu que la interpreta és una mena de nena espantada és una androïda sexual però amb cos de nena que fa casa al Calimán Arroy el seu líder però que també és capaç d'empatitzar per exemple amb el constructor de joguines animades J.F. Sebastian mentre que el llibre és una manipuladora que s'aprofita del desig de companyia del contaminat i considerat humà inferior J.R. Isidore no J.F. Sebastian fan canvis de nom però clar en veritat aquesta prisa del llibre mostra la seva verdadera naturalesa manipuladora quan es troba una aranya viva i sense pensar-se li arrenca les potes només per veure què passa i això en el món de Blade Runner maltractar un animal és simbolo de tu no eres humano però el major canvi el veiem amb la Rachel que a la pel·lícula és directament el nexus més avançat a la que se li ha fet creure que és humana i que ha d'escobrir la certitat dels seus orígens busca el significat de la seva existència i a més ho ha de fer sense poder negar les seves emocions cap a un humà o un suposat humà com és Deckard doncs el llibre la Rachel és una androïda més això sí està registrat a la Rosen Foundation que és un altre canvi per cert a la pel·lícula es diu Tyrell Corporation no Rosen Foundation i que físicament a més el llibre és igual és el mateix model que l'ha pris també és una mena de noia sexualitzada però que són exactament igual i forma part en secret i de forma subconscient del plan de Roy de l'androïda que vol destruir la importància de l'empatia per desacreditar això forma part d'aquest complot que és dolenta podríem dir en tota la història de fet s'enllita amb en Deckard per demostrar que el fet que ell s'encapritxi que ell tingui emocions el farà menys eficient com a caçador de recompenses i que li suposi un problema a més al trobar-se amb aquell altre androïda que és un doble seu aquesta música és por lo de l'enllita no? Ah l'ha encajado perfecto ha entrado y al término me gustas y encima viene acompañados exacte baby ara bé per mi la gran diferència entre dues obres és el to Led Runner la pel·lícula és una obra molt més contemplativa i subtil jo diria que em pinta de fons un món trist i nostàlgic amb una evolució més lògica dels problemes del món actual clima la mescla cultural aïllacionisme social que va vivir ara no diferència de classe i a més utilitza la dicotomia human-droida per fer notar que el que ens defineix com a sers existencials ja no humans no és el nostre origen orgànic o artificial sinó el que sentim en canvi el llibre m'atreviria a dir que resulta i em va sorprendre bastant bastant d'acció és a dir no paren de passar coses constantment hi ha bastantes baralles de fet el dècar de la novel·la és molt més proactiu no és tan reluctant com el del Harrison Ford el món en el que habita aquest dècar el del llibre és molt més extrem hi ha un núvol constant de partícules radioactives flotant a l'aire la degradació de la terra i edificis anomenada Kipple fa acta de presència constantment i el fet de la desaparició de la vida animal es tracta com un dels grans traumes i alhora és una marca d'estatus social és a dir el dècar del llibre està constantment implicant-se en el món nostre és que necessita un animal perquè això em fa cada millor i el que tinc jo ara és elèctric però ho he de dissimular són un dècar bastant diferent bueno, perquè la voz interior quizás la voz interior del personaje de la novela està más presente en la narración està mucho más presente también en el discurso al final és más joica al final entiendo que sí, ara ell parla molt és que clar a la pel·lícula passes d'un dècar que no parla si mires les versions bones de la pel·lícula clar, per això t'anava a dir perquè després també hi ha versions amb una veu en off que t'ho explica totalment sí, però que no aporta però no les damos por vàlides no, és a dir no damos como nunca no és canon no és baitranger exacte a més també la visió més paranoida tan típica que dic fa acta de presència a la novela malaments com el marcerisme que és una mena de religió totalment inventada per Hollywood on s'aniva a la búsqueda d'empatia més absoluta i gratuïta és una creació de Hollywood perquè els humans diguin somos superhumanos una miqueta lo de los osos amorosos estava leyendo esto y te estaba escuchando a la vez y digo joder, pero si esto es lo de ahora i que a més està dissenyada aquesta per fer la vida en aquesta terra superdestruida fer-la més viable en plan los que os quedeixen la tierra i no es podeixir perquè hi ha tot un tema de classes d'aquí pot marxar o no els foten aquesta religió perquè diguin ay bueno però és que això és perquè estigui empatitzant que meravella estar aquí també hi ha el tema surt des de la pàgina 1 de fet comença la novel·la així i acaba així que és una màquina que és el dispensador d'empatia una mena de soma d'un mundo feliz que amb el que pots programar per de fet ho defineixen com una mena de telèfon quin estat d'anim vols hoy quiero estar descansado hoy quiero estar hoy quiero estar triste fins i tot i tenen una programació marcada pel psicòlegs de hoy tienes 45 minutos de depresión luego tienes 45 minutos de euforia hostia, i pautado hombre, a mi la verdad preferiría tenerlo pautado i estructurado en mi dia a dia que acabe llegando de la manera caòtica en la que llegues i després de la Israel van sortir los toy toy cansado també és la estructuració que està te has perdido no, no, no no me he perdido el tema és que hay que hacer un secuey aquí i ja dic ja molts més detalls però a grosso modo això seria el tema principal però tornem a fer-nos la pregunta que començava Adriano és tan bona la pel·lícula com el llibre o és el llibre tan bo ja d'entrada perquè podríem qüestionar-nos-ho a veure, jo ho seré sincer Blade Runner la pel·lícula ha sigut i encara és la meva pel·lícula preferida des que la vaig veure amb 11 anys cada cop que l'he vist informe semanal sí, eh bueno, informe semanal cogió Evangelis que grande hòstia, és verda no, ja he cregut que grande cada cop que veig la pel·lícula i veig coses noves i a mesura que m'he anat fent gran les lectures que faig són diferents i sempre em segueix semblant un gran referent cinematogràfic i de la ciència-ficció això d'entrada i no ha sigut i aquí en torno amb la meva culpa fins aquest any de fet ha sigut aquestes últimes dues setmanes que he llegit per fi la novel·la en la que es basa i us he de dir que no ho havia fet abans per por que el llibre deixés malament una pel·lícula que m'estimo moltíssim i alhora també tenia por que la novel·la fos fluixa perquè m'havien dit que eren coses tan diferents que potser no m'agradava doncs ni una cosa ni l'altra he de dir que un cop llegida la novel·la he sortit encantadíssim de veure aquestes diferències aquests enfocs tan dispers d'un tema que certament és central en els dos casos què ens fa humans Ridley Scott ho va buscar potser des de la subtilesa i des de l'empatia cap a tot i tothom i Philip Cadic des del seu típic enfoc paranoico-crític posant com sempre un gran pes a la dicotomia la seva dicotomia preferida de fet que és real versus fake de manera que mai saps què és real o no ho veus a diverses novel·les seves inclús a pel·lícules que de fet quan s'adapta a Philip Cadic gairebé sempre es basa en això en què és real i què no ho és i la veritat és que les dues obres triomfan i les dues obres són recomanables i les dues certament han fet història i ja per cert Adrià no també podríem parlar de l'aventura gràfica que se'n va fer el 1997 me la xiva el pol llegues tard però a mi lo que me descubro esto es que realmente podríamos hacer una empanada solo de Blade Runner que tenemos las tres patas por así decir no los tres grandes però tu no he jugat realment l'he vist molt solo por provocar tú has visto la peli por lo tanto tú hablas de cine con lo que haces tú te querías la peli claro sí realment jo foto puc posar el vídeo això perquè a veure el llibre també estic dient estic veient és petit per lo dents que és la pel·lícula i per les voltes que se li donen a les interpretacions de la pel·lícula que jo mai he entès ja t'ho dic ara ja ho sé és que el llibre és molt curtet estem parlant de menys de 200 pàgines el llibre és una novel·leta a veure yo creo que hay casos en los que es evidente donde dices hostia que obra tan una obra maestra literaria que después en el cine acaba siendo una auténtica basura pero muchas veces tenemos esos niveles de excelencia que ya los ves tanto en la obra literaria como en el cine y realmente no te puedes casar con ninguna de las dos simplemente tu historia dependerá de cuando llegaste a cada una el orden en el que lo hiciste ahora estaba pensando por ejemplo en la naranja mecánica nadie duda que de fet ara que treus això la primera cançó que has tirat Ferran és una naranja mecánica total la música no sé si ho recordeu un sintetitzador la primera que has tirat no era Beethoven no? bueno però era un rotllo aquest Beethoven adaptat sintetitzat és el fet de la sintetització bueno ahora Blade Runner no es que me pasó exactamente lo mismo una de mis películas preferidas es la naranja mecánica llegué mucho más tarde no tan tarde como tú a la obra original pero llegué a la obra literaria un poquito más tarde y recuerdo que me alucinó también siendo bastante diferente al final también por eso recurro al término empanada depende mucho de cómo vuelves a abordar esa obra si la persona que lo hace es un Ridley Scott o es un Stanley Kubrick pues no sé a més t'imagino fa anys amb la Bomber i l'ojo d'Àlex en parche y vamos hacia el Skao y además peligro peligro tenemos aquí doncs recomendadas las dos no no sí i si vols jo encantadíssim algun dia de fer un programa monogràfic de Blade Runner yo no pero bueno es igual pero bueno si se trata de jugar ya jugamos un poquito doncs aclacta avançem cap a la tela saxada nos vamos al cine si chicos el fin estamos terriblemente jodidos mucho yo quería hacer una sección os lo he dicho nada más llegar a esta casa una sección veraniega gazpachera fresquita descomplicada pero las circunstancias no nos lo permiten es el fin de la cultura no la empanada cultural pero el fin de la cultura la empanada cultural será un poco como la cucaracha que sobrevive a cualquier catombe mundial os imagineu que nos toca a nosotros mantener la cultura en este país no estaría mal yo creo que hacemos un buen refrito pero además como tú decías en la escalera que me quiten la pierna encima es que es tan asquerosamente popular y que bueno es que sí es una expresión que realmente no me gusta pero sí estamos un poco en esa dinámica cada día que pasa es un día más que camina en dirección a esta melodía a esta melodía fúnebre al fin al fin y que conste que ahora no me refiero a las personas que nos dejan que también sino a todo aquello que está muriendo a nuestro alrededor todo aquello que estamos dejando morir nosotros o más bien todo aquello que el gobierno sus decisiones sus prohibiciones está matando poco a poco lentamente y si estamos en la sección de cine pues ya os imagináis por donde van los tiros que no os confunda esta gran banda sonora de Apocalypse Now porque aunque la tocaremos hoy hablaremos un poquitito de ella ahora no estoy pensando en Apocalypse Now cuando pienso en el cine estoy hablando de esos cines que han abierto o que habían abierto sus puertas y que venían funcionando con cierta anormalidad sí pero bien funcionando bien la anormalidad la pone el gobierno ellos se han planteado seguir adelante con la situación que le pongan y lo han hecho bien y de hecho los rebrotes no vienen de allí está claramente probado pero aún así se han visto obligados otra vez a bajar la persiana y lo peor de todo es que ha habido cines que ni han podido bajar la persiana porque directamente no la han abierto iban a hacerlo y se han quedado ahí bueno no sabemos si lo iban a hacer yo estoy hablando exacto claramente es que para mí es un santuario del cine son los cines meliés o el cine más maliés un lugar donde todo amante del cine podía encontrar esa nostalgia de la que hoy hablaremos también a través de restrenos como el de Cinema Paradiso estamos hablando de un cine que tenía 24 años de historia se dice pronto seguramente por la estética del lugar y por el nombre te esperarais que fuera como un plan no era del siglo XIX pero poca broma se dice pronto pero casi la misma edad de Paul 24 añitos es un cine post Barcelona olímpica cuando Barcelona es convertece en un lloc de cultura muy elevada por decirlo de alguna manera de hecho no lo quería anticipar pero es interesante ver con la película en la que empiezan ¿cuál es? El Gran Carnaval no sé si lo recordáis una peli de Billy Wilder con Kirk Douglas después la comentamos un poquitito es decir ya empiezan en el año en el que empiezan tirando de una peli del 51 estamos hablando que ya empiezan con el concepto que el otro día discutíamos ¿no? reposiciones o restrenos home Max seria més lògic que comencéssim el viatge de la lluna ¿no? no hagués anat ni Cristo no porque que també et diré Adriano a mi m'agradava molt aquest cine però sí que és veritat que era aquest cine que jo personalment quan hi anava tampoc hi havia menys de la meitat de gent que era un cine molt bo però que potser no arribava a les grans masses és dire los cines Melías tienen otro problema troncal que era a qué le dedicaban el tiempo libre ¿no? por así decirlo era realmente cuál era su enfoque comercial de hecho en los últimos años empezaron también a tirar de estrenos porque está claro que el grosso del espectador medio lo que va a ver es la actualidad por eso nadie nadie puede contracapitar pero es paradójico que ahora precisamente la intención que está siempre de esos layo ¿no? de fondo para volver a activar esta vuelta al cine sea precisamente el restreno ¿no? y que en un momento así lo seguro ¿no? me imagino bueno así eso me viscó un fenómeno también claro pero esto es un cine que ya ha jugado esa liga como los cines meliés desde el principio y hoy considero que no lo tienen fácil ¿no? no lo tienen nada fácil porque es que cuando hablamos de los cines meliés estamos hablando de un cine que lo ha superado un poco todo ¿eh? un incendio y esto de nuevo y esto de nuevo y esto de nuevo nos remite ¿no? al gran incendio de la obra de Tornatore Cinema Paradiso varias inundaciones parece ser que la mala situación de la finca de la calle de Radoel donde estaban era el peor enemigo que tenían ya no eran los clásicos pero de ahí no se movían de ahí no se movían bueno estaban en esa lucha con todas estas crisis económicas que nos han ido llegando y ahora aclarar encima la pandemia esto ya es too much de hecho lo dice el mismo Carlos Balaguer no sé si sabíais que detrás de este cine el propietario es un crítico de cine presidente de la revista y dirigido por director también de varias pelis algunas con carácter documental y otros documentales a secas estoy hablando de La bomba del Liceu La casita blanca Arropiero El vagabundo de la muerte pues bien Balaguer confesaba hace nada hace unos días cuando confesaba que iba a hacer el cine que ya llevan dos o tres años con una situación económica muy difícil pero que lo que ha pasado ahora con el coronavirus es demasiado fuerte nadie sabe ahora mismo qué exigirá la administración los refuerzos de gente en la sala para la limpieza las restricciones de aforo hasta la mitad y esto ya lo digo yo los cierres y aperturas intermitentes así es imposible no puedes programar no puedes tener una previsión aparte que el tema de las estrenes o sea hi ha molt poques pelis ahora mateix que se atreveixin a estrenar aparte de Nolan que ya veurem claro porque en el fondo se li ha posat bastant entre cella y cella que a l'agost a l'agost sí o sí pero sí que es veritat també que hi ha moltes estrenes que s'estan fent ja directament a plataformes des d'un punt de vista de producció Aika es una de ellas yo hoy por ejemplo no vengo a hablar de los estrenos en sí mismo pero Aika que es una película kazaka bueno coproducción krizistán kazakstan es una peli que directamente se estrena en film creo que solo los maldad estos cines que juegan esta liga como los meliés jo també t'anava a dir els maldad perquè els maldad també han passat una una de putades que ara fa poc els van robar però els maldad me da la sensación que tienen dinero público ¿verdad? pues no lo sé no es como los meliés que es exclusivamente privado porque si no no sobreviven és lo que diu el Pol aquestes películes que abans eren el recorregut d'aquestes sales de sobte ja no han decidit saps què com que esteu tancant obrir no podeu obrir ens anem a plataformes llavors aquestes sales es queden sense potser el seu reclam principal que és esa película afgana han estado lidiando con esto durante muchas décadas ahora que precisamente ves como no solo el fenomenal meliés o maldad tira de reposiciones sino que los grandes cines yo que sé desde los de versión original en Barcelona como los Renoir o los Verdi hasta los cines más comerciales como podrían ser los cinesa están apostando por estas obras claro es muy diferente lo que se puede ver aquí o lo que se vería en el cinesa de Estados Unidos mientras están tirando de la nostalgia de los Goonies y de los Gremlins en Estados Unidos también de Star Wars exacto el Imperio Contra Ataca por ejemplo en Japón parece que tiran de mucho manga de Hayao Miyazaki la película que ha sido estrenada de taquilla durante estas semanas ha sido el viaje de Chihiro y aquí claro aquí nosotros llevamos semanas meses esperando que estrenen Tenet o como comentábamos de Nolan o que estrenen Mulan pero es que claro no se arriesgan las majors es decir lo tienen que ver muy claro para lanzar estos estrenos ya no solo en el resto del mundo sino en Estados Unidos entonces es de ahí es decir simplemente para que quede claro el motivo de estos restrenos está claro que en un meliés o un maldad el carácter es más casi divulgativo es como de recuperar ese amor por el cine clásico que al final es pura docencia y quizás los cines las salas comerciales pues tiran precisamente de eso de comercialidad conscientes de que habrá películas ante las que el público se pueda enfrentar con cierta ignorancia y quizás no alcancen la taquilla que requerirían pues oye tiran por lo seguro mientras Mulan y Tenet no se estrene ¿de qué tiramos en España? pues de Zapatos Rojos y los 7 Trolls que está siendo la película de animación taquillera a tope es verano también es cierto que coinciden en una época muy negativa para el cine en general es decir nadie estaba esperando los grandes estrenos en verano no no no y de fet es això que recuperas m'estranya que no estigui Titanic porque es la típica película que siempre posen a Titanic o Avatar no me faltaría pero bueno aquí no aquí añadirían a Zapatos Rojos estrenos reales superagente maquí no no estrenos reales del cine español superagente maquí ni idea es una comedia me imagino que es un detective en clave còmica es el Eddie Murphy español por así decirlo y Padre no hay más que uno la secuela además de hecho Padre no hay más que uno de Santiago Segura es el de Santiago Segura exacto pero va a patar molt es la película más taquillera del 2019 pues ahora puede ser la más taquillera del 2020 por eso por eso no así no vamos nosotros así van algunos algunos que no conocemos ni siquiera nosotros vamos en otra dirección y es por eso que os parece si acabamos esta sección valorando realmente aquellos restrenos que valen la pena la película que sigue apuntando esta banda sonora desde el inicio de la sección está clara es Apocalypse Now casi con tantas versiones como Blade Runner sí m'has comentat que ahora hi haurà una restrena o hi havia d'haver-hi una restrena perquè clar ens han tancat el cinema aquí es un poco sí está cogido con pinzas esta idea de restreno porque realmente Apocalypse Now tal como se estrena ahora es con un nuevo corte y por tanto es un estreno literal no es un restreno exacta pregunta perquè el tema és que Apocalypse Now ja tenia el que es deia el Redux que era la gran versió que a més el Francis Ford Coppola deia esta es que se estrena ara la versión la versión de l'actor secundario perdona però Blade Runner però el director també en canvia però hi ha 5 directors no, aquí està que Blade Runner és que ho diré molt ràpid Blade Runner té 5 versions de les quals Ridley Scott només n'és responsable és que ni de la primera de l'última és a dir la primera versió se la van refer amb una veu en off després li diuen una versió de directors cat per trobar un VHS que ell no hi participa hi ha 3 o 4 versions més amb escenes afegides i tretes fins que al final el 2004 si no m'equivoco ell decideix agafar la pel·lícula i diu no, vamos a hacerlo bien i esta es la final que de fet que Blade Runner no va estar en DVD fins que va sortir això això quan dius això vol dir una caixa metàl·lica d'aquestes que valen 453 euros hi havia un malatí amb una figureta del cotxe sí, sí va ser a todo esto acabo de caer en cuenta de que no hemos estado hablando de la versión de Denis Villeneuve no, no no cuenta Blade Runner no cuenta teniu un vídeo o un canal que diu Ferro PM la configuració és bastant semblant aquesta no, la pel·lícula és una seqüela por lo tanto no és una versió és una seqüela i ja parlaré en quan fem el especial de Blade Runner escoger el món de Blade Runner y desarrollarlo en el año 2046 no en el 2019 2049 2046 que és una sala de granollers que debo estar no, 2046 és una pel·lícula de Wong Karguaj que se me alucina Metrópolis la empanada Metrópolis 2046 no 2046 a secas que és com la continuació de In the Mood for Love que és la continuació de Days of Being Wild o Días Salvajes gran trilogía gran trilogía no, no continuemos con Apocalypse Now y ya que me preguntabas por las versiones no son tantas como las de Blade Runner estamos hablando de tres versiones en el fondo la primera la del año 1979 la del cine una versión que llega tras dos años de montaje y tras un rodaje que se eternizó durante un año estamos hablando de un rodaje del 1976-77 que acaba finalmente montado en el 79 con una duración de 147 minutos bueno es que el rodaje de Apocalypse Now es una gran época lo comentaremos lo comentaremos después aparece muchos años más tarde en el 2001 la que todos conocemos como la reedición como la revisión de Coppola que se llama Redux Apocalypse Now Redux que son 196 minutos de duración larguísima buena de cojones claro que pasaba que se añadían 50 minutos más donde había secuencias pues desde la plantación francesa aquella mucho más extensa segunda escena de las conejitas de Playboy o esa escena mucho más extendida entre Cars y Wheeler que ha pasado ahora en el 2019 Coppola ha dicho 40 aniversario de la primera versión hay que capitalizar al final también hay un sentido comercial en todo esto y entonces aparece la versión definitiva la que tú consideras la versión definitiva de Blade Runner la quinta siempre en manos del director aparece como Apocalypse Now Final Cut y en este caso estamos ante 181 minutos es decir un poquitito más breve que la Redux un poquitito más extensa que la versión original Apocalypse Now Now Yes ahora sí Now Finally antes no antes no bueno es un poco como lo que nos está pasando ahora sí antes no es decir la vida funciona así y como tú comentabas exacto el Apocalypse Now es en sí mismo la película es una gran una gran hipopeya una gran hipopeya un gran documental también sobre eso un copala que se acaba de transformar cinco intentos de suicidio he llegado a oír en serio he llegado a oír una burrada estamos hablando de 200 días de rodaje en una selva que no es la selva que pretende el Vietnam pero es la selva filipina y que en un primer momento funcionaba muy bien porque en esa época había un dictador en Filipinas que le parecía genial que viniera un equipo de rodaje americano para hacer publicidad oye y que se tenía que tirar napalm por ahí y quemar bosques y selva no pasa nada que Filipinas tiene 7000 islas ¿sabes? pero claro ¿qué acabó pasando? que esa realidad que existía en Filipinas tampoco era muy pacífica había no solo el dictador sino varias tribus salvajes que en algún momento parecía que querían secuestrar el rodaje había muchos actores y muchos de ellos enfermos es decir lo recordáis ¿no? los locos y rebeldes de la época Martin Sheen Marlon Brando Robert Duvall Frederick Forrest Sam Bottoms Albert Hall Lawrence Fishburne Harrison Ford Dennis Cooper Dennis Cooper tiene una de las grandes anécdotas ¿no? porque claro hablaba de actores enfermos sí algunos por algún mosquito que les picaría en la selva pero otros por un mosquito que llevaban consigo que era la gran adicción a la droga vosotros sabéis ¿no? que este hombre pedía 25 gramos de cocaína ¿eh? de desayuno para poder mantenerse en el rodaje lo único que sí decían que Dennis Cooper todo y que era un alcohólico y un yonki mientras tuviera sus gramos de cocaína era un tío muy pacífico es decir no era disruptivo no tratas en corto con esto sí exacto no generaba conflictos así como por ejemplo Herbie Kittel que fue el primer protagonista vosotros sabéis ¿no? que en un origen iba a ser Herbie Kittel no Martin Sheen llevaba ya un mes de rodaje parece ser que no era el perfil adecuado para ese tipo de rodaje y para ese tipo de localizaciones bueno y Martin Sheen también deja la nambla al cuor sí después tuvo un problema con un ataque del corazón oye afecta más miocardio no era ella el que atrancaba al mirar se hizo un corte y se va a fotre un corte en la espera en la espera se hizo un corte en la cabeza eso es real sí sí y por eso lleva la bandana de hecho bueno por eso y durante muchos años bueno una de las grandes frases que acompaña Apocalypse Now dicha por el propio director Coppola era que su película no iba sobre la guerra de Vietnam era Vietnam literalmente ¿cómo conseguiste que fuera tan realista? no era Vietnam es decir desde un tifón que destruyó los decorados hasta Marlon Brando que se presenta rapado sin haberlo consultado con 40 kilos de más sin aprenderse los diálogos ¿me entiendes? es decir el método ese es su método sí bueno a ver claro lo orgánico es lo orgánico un incendio de hecho aquí hablamos vamos de incendio en incendio desde los Melies Cinema Paradiso también un incendio que consume en galpón con los equipos un presupuesto excedido en varios millones de dólares bueno ya sabéis antes he dicho 5 intentos de suicidio no lo que eran 5 eran los Oscars que el tío tiró porque se cabreó las 5 estatuillas de los Oscars las acabó tirando en un momento porque las porta al rodatge en plan botas de cadira he llegado a oír he llegado a oír que tira las 5 estatuillas no yo creo que ya es en el montaje a posteriori en casa el tío en plan histeria desde su ventana tira las 5 estatuillas y acaban destrozadas las 5 estatuillas que había ganado con el padrino fuck you Marlon Brando pero aún así a pesar de todo ello está claro que Apocalypse Now como dijo Robert Ebert voy a parafrasear a Robert Ebert un crítico cinematográfico déjame ver cuántas líneas tiene separado es el mejor film sobre la guerra de Vietnam uno de los mejores de la historia porque te lleva más allá de las demás películas sobre este conflicto te lleva dentro de la oscuridad del alma no se trata tanto sobre la guerra sino sobre cómo ésta revela la verdad de que hubiera sido mucho mejor jamás haberla descubierto y esto además empalma claramente con esa gran frase que nos lanza Marlon Brando pero que no que se recupera de la obra original de la obra literaria del corazón de las tinieblas de Joseph Conrad que no creo que existan palabras para describir todo lo que significa el horror el horror el horror tiene rostro tienes que hacerte amigo del horror el horror y el terror moral deben ser amigos si no lo son se convierten en enemigos terribles en auténticos enemigos pero ¿qué os parece si dejamos el horror a un lado y intentamos acabar esta secuencia bueno esta sección más bien con un viraje hacia el amor hacia el amor y no solo el amor al prójimo sino el amor al cine el amor a la nostalgia porque está claro que si que si Apocalypse Now es en sí mismo el Vietnam esta banda sonora de Ennio Morricone que está claro que en paz descanse exacto que en paz descanse que nos viene como anillo al dedo no solo porque Cinema Paradiso es de las pelis más tequilleras de estas últimas tres semanas ese gran restreno sino pues porque hace muy poquito que nos ha abandonado Ennio Morricone de hecho el director de Cinema Paradiso Tornatore estaba preparando un documental y en eso sigue un documental sobre el maestro así se llamará el maestro Ennio Morricone pero por cierto esta banda sonora no está compuesta exclusivamente por él por Ennio sino por su hijo también Andrea Morricone Andrea Morricone todo el mundo recuerda Cinema Paradiso ¿verdad? sí ¿sí? más o menos algunos le tenéis más amor que otros no, no te creas es lo que te digo pero de la misma manera que Apocalypse Now es Vietnam diríamos que Cinema Paradiso no trata sobre la nostalgia no trata sobre el amor al cine es en sí mismo esa nostalgia es en sí mismo ese amor al cine con todas las trampas con todo ese guiño continuo que no solo es del niño que es un guiño desde el propio Tornatore a la cuarta pantalla ¿no? a la cuarta pared pero ¿por qué lo es? ¿y por qué es en sí misma la nostalgia? porque si yo continuamente parafraseo otras películas y otros diálogos de grandes actores en el fondo eso es precisamente lo que hace Cinema Paradiso lo que nos hace es un abanico una muestra totalmente poliédrica del cine clásico es como un meliés pero en dos horas estamos hablando de La Diligencia de 1939 del Jeque Blanco de 1953 del Adri de Bicicleta ¿no? de La Verón de Bicicletas de 1948 de Vistorio de Asica o Germani año cero de Rossellini en el año 47 y así como cantidad de figuras representativas de la historia del cine Charles Chaplin Buster Keaton Henry Fonda Clark Gable John Wayne Marilyn Monroe Vigite Balleroy o sea continuamente es un cine que es una ventana a todas estas películas de cine clásico y que es una gran elección comercial ahora para los restrenos porque si lo que estamos invitando a la gente es a la vuelta al cine en sí mismo el cine la historia del cine está implícita en Giuseppe Tornatore y Cinema Paradiso ¿de cuál es la película? es del año 1980 32 años 32 años que facen un remake y que falleixen películas que faltan en esta historia del cine entre ellos Cinema Paradiso lo gracioso de todo esto es que con tanta versión que hemos estado comentando de Blade Runner de Apocalypse Now Cinema Paradiso también cuenta con eso parece ser que Cinema Paradiso fue una obra que en su estreno en el 88 fue más bien un fracaso una película de tres horas con demasiadas líneas narrativas no solo la que apuesta por ese amor al cine y la nostalgia o la que apuesta por la relación entre esa figura paternal del proyeccionista con el prota sino que estamos hablando también de unas versiones excesivas donde se plantea inicialmente como tres horas la taquilla la corta en dos horas y media es decir para las salas comerciales van dos horas y media pero es un desastre y es la versión que se encarga de presionar sobre todo el productor para presentarla en el festival de Cannes la que acaba triunfando pero meses más tarde de hecho se llama la versión de Cannes le pide a Tornatore el productor le pide a Tornatore no podemos funcionar con esta versión de tres horas hay que ir a por una de dos y esa es la que funciona ¿no? finalmente bueno que decir de Cinema Paradiso que ya no sepáis ¿no? es decir desde ese parafraseo al que continuamente apelaba desde ese Ennio Morricone presente gracias a esta banda sonora que nos acompaña hasta Jorge Sanz la versión de Jorge Sanz ¿no? en el cine porque claro que no es que sea Jorge Sanz le parece un montón sí exacto tenemos que como es una película en tres etapas también en base a la vida ¿no? la infancia la adolescencia y a la etapa madura en la adolescencia tiran de un actor que no lo recuerdo su nombre pero que es claramente el Jorge Sanz hasta hacer una crida hace un remake español con la nostalgia de Ozores con la nostalgia debería haber algo así en este cine no nos engañemos tenemos grandes obras del cine que no son del 80 evidentemente claro tío dané la orden claro claro hombre dolor y gloria que conste que yo no quería mencionar nada así pero vamos a acabar esta sección con las dos películas al margen de estas dos pelis Apocalypse Now el fin Giuseppe Tornatore con Cinema Paradiso el amor por el cine simplemente mencionar dos pelis que a mí me han alucinado de estos restrenos que nos están llegando y que además me están alucinando porque no las había visto es decir en mi caso sí que funcionan como la gran excusa comercial para que vuelva al cine estoy hablando de Under the Skin qué pedazo de obra y creo que aquí podemos hablar los tres sí sí sí jo la vaig veure la vaig veure diguéssim no he anat al cine tú vas poder anar sí exacto yo he entrado ah no tú Ferran l'has vist a casa tú l'has puc veure al cine como siempre en esta empanada somos el ejemplo de la sociedad en tres personas el confinado entonces tú el confinado que l'has visto online tú la he visto en su día jo la vaig veure que era 2013 dèiem 2013 claro jo potser la vaig veure potser 2013-2014 però no al cinema perquè sí que és veritat que en aquell moment la van vendre molt malament des d'un punt de vista que tota la crítica se la menjava i públic també és una pel·li difícil des d'aquí diem és una pel·li difícil experimental no us espereu tot i que la protagonista sigui és Carles Johansson no us espereu viu de negra ni us espereu història en matrimoni explica un moment la història exacte el que està claro aquí és que si tu vas a ver esta pel·lícula como otra pel·lícula más narrativa con una trama sólida que pudiera beber del guión de Robert McKee de esa gran obra era una decepción es una pel·li más bien y a mí me encanta porque cuando hablo de cine digo es una pel·li cine en esencia cine puro es decir es una experiencia hipnótica visual melódica es decir la banda sonora es alucinante y te envuelve de la misma manera que te envuelve el diseño de sonido no no el rostro de la Johansson la manera la manera pero no nos engañemos es una película alejada de lo sexual aunque se haya vendido gracias al desnudo de la Scarlett Johansson antes comentabas algo muy interesante Fernán en base a como Johansson rodó esta película en el año 2013 justo fronteriza con no teniendo en cuenta que aquesta película es 2013 suposemos que es roda un año abans el 2012 que va estrenar Johansson el 2012 Vengadores o sea ya formaba part de la saga Marvel por lo tanto Disney y es curioso que ella pugui fer aquesta película porque Disney yo creo que a día d'avui no la podria fer porque Disney li prohibiría per contracte sortir d'espullada y trencar la imatge de la icona que representa el mundo y eso es contrario a la experiencia que yo he sentido ante el desnudo de Johansson que es lo menos sexual y de hecho no maneja ni siquiera una erótica es decir yo cuando me persique la maneja intencionadamente a través de la narración y la cama yo recuerdo la cama mig flexionada que a més se enfoca molt está buscadísima en plan los humanos hacen esto bueno más que todo exacto pero en tanto que hay una mirada alejada es un replicante sí conecta muy bien con la obra de Blit y lo conectará muy bien después al Mr. Frick y ahí vamos pero el rollo el rollo cuál es que en tanto que hay una mirada alejada de ese funcionamiento humano y tú coincides más con esa mirada alejada y no tanto con el humano al final el humano que tú ves de manera presencial es víctima es patético pero es víctima también y tú en ese momento no te sientes la víctima estás alejado explíqueme exacto la sinopsis clara de Johansson que lo acabas entendiendo porque tampoco te lo cuentan así con es decir no es una película que te esté masticando el chicle te lo da para que tú lo abras es una extraterrestre que llega a la tierra y como una de sus civilidades es la carne humana pues acaba captando a toda una serie de humanos masculinos a través del erotismo a través de sus desnudos y sus provocaciones para finalmente acabándose los papear pero por eso no hi ha erotismo desde un punto de vista buscad sino que es un erotismo como lo que dèiem es un cebo es el replicant diu eso es lo que mejor funciona para captar carne humana pero yo por eso insistía en la idea donde el cuerpo de Johansson apela más a la carne apela más a la materia que en sí mismo a la sexualidad al menos desde la perspectiva del espectador no tanto del protagonista o víctima que acaba siendo comido por ella en el fondo yo lo que entiendo ahí es un poco casi el cine este que os comentábamos hace ya mucho tiempo cuando hablábamos de la autoría y hablábamos de Robert Bresson esos actores que no son actores en sí mismos que no tienen que modular en exceso ni sus diálogos ni su tono de voz que son modelos es decir Jonathan Glaser que es el director que está detrás de esta obra está claro que ha elegido a Scarlett Johansson por lo que es por lo que sabemos de ella por ese tono de voz por ese erotismo que ya ha captado nuestras mentes y ahí lo traslada de una forma desnuda casi muy poco barroca es decir muy poco recargada es muy quirúrgic muy escéptico eso que dius tú la Scarlett Johansson incluso a día d'avui que la moda pot haber cambiat segueix representando una bellesa bastant absoluta porque no es ni excessivament prima ni es excessivament grasa es una noia molt normal però molt preciosa especialment en la cara també diuen que té uns i la utilitzen precisament el que dius tú ella és un ninot perquè el que està és un modelo una modelo que està utilitzant aquesta sexualitat per això deia que els humans són patètics els nois que capten porque también hay algo que conecta con Blade Runner y que tampoco quiero hacer spoilers donde al final de nuevo víctima y verdugo están ante el mismo espejo m'ha vingut al cap la traducció humana d'extraterrestres a Mars Attack aquella senyora canava amb aquella tofa de lana del rey està muy alejada de esa comicidad de que sí es decir simplemente para que el oyente lo entienda es una peli que se aleja de las tramas clásicas pero que aún así te puede captar durante lo que dura una hora y 45 más o menos de una manera en la que no lo habrá hecho ninguna de las películas que hemos comentado y yo creo que lo dejaría aquí hasta entrar y también es cierto que hay que estar en el mood adecuado para poder ver esa película ¿qué os parece si lo dejamos aquí y nos vamos a a escala vell portem gairebé una hora y llavors hauríem d'avançar doncs anem anem a escala vell Pol palante doncs un següent doncs avui que és estiu que és empanada cultural especial gazpacho us portem un altre cop aquest ritme més caribenys directament del maresme del Mataró més lliure i tropical l'autèntic rei de l'esca casula i català és Mr. Freak Esca quan em retiri busqui un hobby per veure passar el temps com aquells avis que amb paciència col·leccionen segells no crec que em costi però que em consti que no ho vaig planejar no hi puc fer més si escolto sons que escoltaria un ancià doncs exactament Mr. Freak Esca és a dir Jaume Quadrada amb aquesta veu nasal d'esca ja ho diu esca ansià és un cantautor català que està clarament influenciat per ritmes jamaicans que a més entran molt bé ara en aquesta caloreta i aquest confinament que ens espera potser però bueno i avui ha vingut aquest primer gazpatxo justament a presentar-nos aquest nou CDK3 que és Esca de vells Esca de vells ja ens avança que és un ritme encià però què vol dir exactament aquest terme Esca de vells la veritat és que és un terme que ja portàvem bastants anys fent servir amb la colla d'amics amb els cabrians amb la gent de l'escena diguéssim sempre feia amb la conya nosaltres el que ens agrada és Esca de vells i per què? de vells doncs perquè és literalment Esca de vells la gent que va començar a fer aquest Esca ara mateix són vells són gent de 70 anys o morts llavors és per diferenciar del tothom de la tercera ola de l'Esca llavors ja el que més ens agrada a nosaltres que és l'Esca de vells que és l'Esca que es feia a Jamaica des de finals dels 50 a principis dels 60 Hòstia me ha dejado loco porque claro yo te tengo como referente de juventud a ti Paul ¿sabes? y ahora resulta que tú eres el gran fan de la música de viejos tío home i la música disco que portem aquí la música i el punt si en el fondo es un viejales aquí es un pureta es que estem parlant justament de música escà dels anys 50 hòstia 70 anys no? fot tranquil·lament sí sí inclús ell també tracta molt el tema del Calipso que és aquesta música de Trinidad o tot això que inclús és anterior o sigui realment és una escada vells i és una música anciana per defecte però que sí però que mantiene la modernidad és una de les coses que li vam preguntar que és quin és el secret al final d'Exprema una música que té tants anys i ell literalment ja ens ho va contestar que crec que ja ho té molt literalitzat que és una música per viure-la però no per viure d'ella perquè al final és el de sempre la música que és a vegades un poc com la ràdio i sí que és veritat i tu potser ens pots parlar també d'això Adriano no ho sé però crec que Catalunya por lo de viejo por lo de viejo y calvo no no no calvo però no es quín sinó calvo també sinó que Catalunya realment sempre ha sigut un d'aquests territoris amb moltíssima escena jamaicana de música així hem tingut sempre els clàssics català hem tingut Xoeto, Cabrians Penguins hem tingut espessimades hem tingut infinit de grups però sí que és veritat que potser a poc a poc a poc a poc a poc aquests últims anys s'ha anat apagant aquesta flama que hi havia aquest auge que hi havia fa molts anys llavors una de les coses que era obligada a preguntar que és com veu l'escena ara mateix sí que és veritat que no hi ha no hi ha l'auge aquell que hi va haver potser als 90 que a totes les festes majors hi havia un grup d'esca sempre n'essis on n'essis n'essis el poble que n'essis no hi ha aquella fermacència que hi havia llavors però a canvi hi ha bandes molt bones també hi ha bandes amb molta més qualitat segueixen sortint bandes per exemple amb el Jamaicat el disc aquest que va fer el Tole de la família Torelli hi ha diverses bandes d'allà que jo no coneixia de la seva existència i vaig veure que hòstia bandes que surten i que toquen superbé i que es nota que també que ho han mamat que no és que que facin venga ara anem a tocar escà i ara de cop fem no per tocar d'aquesta manera has d'aportar ja ben escoltat aquesta música perquè això es nota vull dir que crec que no podríem dir que sigui una escena que estigui molt molt molt a tope però que està allà segueix estant allà i segueix sortint gent que segueix fent aquesta música llavors crec que no no està tan bé com a mi m'agradaria però tampoc ens podem queixar aviam no ens podem queixar però realment no només aquesta música sinó en general i més ara venint d'on venim de les notícies que hem escoltat últimament l'escena musical i en si cultural però l'escena musical està tocadíssima i falta veure també tot això per exemple de sala BCN que ho comentàvem fa uns dies de tots aquests concerts que es fan a Montjuïc què acaba passant però bueno la pandèmia que ens està tocant no només va frenar la música sinó a vegades també en va crear perquè llavors lleveu un dia d'aquests del confinament que ens vam llevar amb un tema com coronavirus de Mister Fekeska que és òbviament una paròdia express a més de la pandèmia és una cançó que la va crear en dos dies quan vam fer l'entrevista jo tenia el cap que l'havia fet en una setmana o dues i realment ens va confirmar que no que l'havia fet en dos dies i no estem dient només de la lletra estem dient que hi ha una bateria real ens està explicant tota una mena de procés de com es treballa aquest test del confinament i que la va començar a moure per WhatsApp després la va acabar penjant per YouTube però realment la pregunta també era òbvia que és des del confinament ja costa treballar normalment gairebé el teletreball com pots crear com pots crear ja no sigui en confinament inclús ell com a creatiu com a creador de música com acaba creant unes cançons que són tan absurdes tan humorístiques però alhora tan reals jo sempre ho dic i sense vergonya el meu procés creatiu a vegades és tan senzill com vull fer un tema que parli de bolets si me'n vaig a la Wikipedia i em llegeixo tot el que trobo de bolets i vaig agafant paraules que m'agraden paraules que no m'agraden per exemple el tema de bolets del primer disco la penya es pensa que jo sóc un gran expert micòleg no tinc ni idea de bolets ni m'agrada especialment els bolets ni vaig a buscar bolets però mira em venia a gust fer aquell tema i em vaig a informar que sigui internet wikipedia pim pam inclús a vegades per buscar objectius objectius que no trobo faig servir un programa que es diu el Worder que tu poses vull una paraula que acabi amb A, B, E per exemple perquè vols rimar amb una altra cosa o sigui que faig servir moltes trampes moltes trampes i ho dic sense problema les trampilles tampoc com a nosaltres al final aquí un poc de wikipedia i després con un bagaje aquí de cineastas experimentados que no veas no però és que al final nosaltres també com ell però també a vegades fem la confluència amb les coses de la cultura o així que portem amb la nostra vida real al final ell també el que acaba fent molt és agafar històries que li han passat com molts cantadors també al final també perquè aquest discurs d'estar per casa i li agrada això una mica de proper familiar al final som la generació d'internet no podem evitar tenir accés a tot això i utilitzar-ho jo no veig el problema no, evidentment que no i tant sempre que la informació sigui verificada i al final aquí estem parlant però ell també ens explicava que en un futur vol fer un CD midi només literalment normalment ell treballa bastant sol més enllà dels instruments i això però ell té un estudi muntat a casa i ell grava els tests així també però i compta amb molts col·laboradors estem parlant que aquest CDT col·laboradors d'ex català de doctor Calipso té una infinitat de col·laboradors brutals però que ell en realitat s'ho cuina tot a casa ben català ben casolà i justament això ell de les temàtiques que tracta també és que li podríem donar el premi de català de l'any total perquè és un tio i això ho vam parlar durant l'entrevista que per cert la podeu recuperar a les xarxes sí la penjarem sencera una entrevista de mitjoreta ben llarga i que sempre fa aquesta recuperació de la cultura de les tradicions catalanes i això sempre amb aquest filtre d'humor se'm fot molt per exemple de geografia catalana no sé si coneixeu dos poblets que es diuen Sidamont i un altre es diu Ultramort i aquesta setmana aquest a Galícia he passat per Sidamont i m'estava descollonant de recordar té una cançó boníssima que es diu de Sidamont Ultramort que ell autocataloga com aquella petita i catalana ruta 66 hòstia puta jo no he de tenir idea d'això sí sí són dos poblets que hòstia val diria la pena fer un podríem fer un directe saps? parlar més i fer un directe allà empanar de Sidamont empanar d'Ultramort hòstia empanar d'Ultramort és xungo i també és el rei de les frases fetes i mots catalans realment i també és un maestro diguéssim en inventar aquests nous termes com ara una cançó que li diu un nou concepte que és l'amic postis fa una estona que m'estàs mirant no pares de passar per davant en directe els ulls seguint un cordill pensant com fer un més senzill que més amb aquest calipso el que comentàvem abans aquesta música encara és més antiga però què vol dir exactament aquest amic postis? he vist que és una cosa que li passa a molta gent jo pensava que era que em passava em passava només a mi però o a gent molt festiva per dir-ho així però sabeu que tothom ha tingut o té amics postissos l'amic postissa és la típica persona que tu estàs normalment és quan estàs de festa de nit algun cert o una cosa així et ve una persona saludar efusivament i tu doncs te'l quedes mirant intentant recordar qui és i no tens ni puta idea de qui és com diu la cançó però et fa patir et fa estar una mica incòmode perquè dius hòstia pobre xaval que m'està saludant aquí super emocionat explicant-me una cosa que no sé què va passar quin dia o vam estar junts no sé quin dia de festa i tal i tu no tens ni un mínim record llavors hi ha aquells moments d'intentar recordar i al final normalment no ho aconsegueixes llavors ja passes a la fase de dissimular i fer veure que sí i dius hòstia sí, és veritat sí, sí, quant de temps i tal però és una farsa total perquè no te'n recordes bueno això segur que n'hem tingut tots amics postissos o hem sigut potser els amics postissos però jo soy más de decir no, no, no de quién eres tu vas a degradar la persona més igual però que soy tu mujer ya pero no te conozco por favor des d'aquí una salutació te queremos i a més aquesta cançó també té un tema que és que li van robar aquests són també els temes de l'actualitat online o que no era el salseo català aquesta cançó la va treure la va treure les van a trair a poc a poc durant pre-confinament just i just en el confinament les anava traient a Contagotes per YouTube després ja veurem on té la música però és una cançó que de cop amanecimos també com amb el coronavirus de la cançó ens vam despertar tots amb una cançó que a més de fet la va compartir ell també que crec que es deia Sant Pere Esca o així que és un xaval que el que va fer és agafar la cançó i d'alguna forma digital perquè ell inclús flipa com a tècnic de això que és Mr. Fliquist que ja m'acorda va dir jo no sé com m'ha tret la veu com ho ha fet però ha agafat la base i el tio ha cantat una cançó a sobre a tope i inclús diu hi havia moments que la cançó seva tenia més visites que la meva esto debe ser el gran drama a mi que me reben era brutal a més va ser molt curiós perquè va fer un ell durant el confinament va fer uns concerts en directe de fet benèfics també amb el nou CD i feia cançons també antigues i el que va fer és va explicar aquesta historieta i va trucar al xaval en directe i el xaval va dir clar també aquí va haver un tema meu el tio reconoció que l'havia robat la base no podria totalment a més collons no estàs robant a Japón que el tio crec que era d'Olesa o no sé on era el xaval i robaria algú de Mataró d'Olost d'Olost d'Olost d'Olost començava molt Olost és com a ultramort tampoc no és Olost però bueno no només va tenir aquest problema amb aquest CD amb el tema d'aquesta robatòria cançó que al final va quedant una cosa més anecdòtica sinó també han tingut altres diguéssim temàtiques problemàtiques que és com també va tractar un tema com el TDA una cosa més sèria també ho acusava una mica amb el tema de les farmacèutiques aquestes coses que també van sortir fa un temps i que se li van tirar una mica a sobre alguna gent de dir mi hijo també té TDA no, no, és que no estic dient que no sinó és la reacció que fan les farmacèutiques per curar o per intentar pal·liar tot això i després també per la mateixa cançó que hem escoltat abans del coronavirus molta gent que no entenia la ironia o el sarcasme que té normalment les seves cançons i se sorprenien com ei tio que hi ha gent que està morint bueno esto conecta exactamente con el principio del programa aquí està al final aquestes limitacions d'aquests moments que vivim sigui riu del virus o sigui de qualsevol cosa i de l'ascensió en general vam acabar parlant d'ajustament d'això de la censura jo crec que és el problema una miqueta de voler jutjar obres de fa cent anys amb la mentalitat i la manera de pensar d'avui volia ser una miqueta absurd ara les coses són diferents pots agafar una pel·li de fa cent anys i dir hòstia és que mira què feien bueno perquè el món era diferent està bé que s'avisi aquesta pel·lícula conté coses racistes però la censura no ho sé acabarem cremant llibres a una plaça del poble acabarem como a Fahrenheit quemándolo todo claro pero és que esto hace poco que lo decía el mismo actor Idris Elba sí també és veritat el único que ha dicho algo bueno que Frank Carles un actor de raza negra que si acabamos anulando y blanqueando el pasado perderemos la perspectiva de hacia dónde tenemos que ir está muy bien que se sepa que existe el nacimiento de una nación y que a la vez que es una película claramente racista también era una película que aportó dentro del lenguaje cinematográfico oye y las dos cosas hay que respetarlas porque no por el hecho de que sea una peli racista ya no le vamos a dar sí porque si no Disney se va al pique si recuperen Walt Disney ya me dirás tú exacto y así nos va bueno i per acabar i fent una apel·lació directa a tu Adriano a part de tocar l'escada de vells els últims 20 minuts d'entrevista perquè és més llarga el fet la vam reduir però vam estar parlant de videojocs de vells sí que soc molt fan de l'època de l'època de les aventures gràfiques per exemple del Monkey Island del Larry del Simon the Sorcerer totes aquestes aventures gràfiques a mi em flipaven de petit i segueixo jugant i també el rotllo dels 8 bits dels 16 bits la Super Nintendo la Nintendo aquests videojocs més vintage m'agrada molt el Zelda per exemple el Zelda de la Super Nintendo llavors tinc emoladors a l'ordinador que el bombando de la Play pot jugar a la Super a la Mega Drive a la 64 tens totes les consoles allà i tinc pràcticament tots els jocs baixats que igual tinc un arxiu de jocs de Super Nintendo que són tots els jocs que existeixen són 2000 o 2500 este tío me lo estoy imaginando vestido no lo conozco visualmente y me lo estoy imaginando vestido como el Abel o sea en plan vintage total és així però de 2 metres 10 és un tío molt alt és super alt sí, sí, sí i òbviament jo aquí vaig intercedir en aquest moment de l'entrevista aquí es va sentir el clic jo estava amb el micro apagat i va començar a parlar de jocs vaig fer clic sí, sí no, vam estar va estar molt guai perquè a més també vam parlar de l'Ivan Torpedo que és un dels que ens va enviar també una d'aquelles felicitacions d'acord sí i que també sonarà de fons en algun moment perquè col·labora amb ell amb una cançó sí, sí, sí i realment i realment a tot això dels videojocs hòstia 2.500 normal que després ens digués que treu un CD cada 6 anys perquè sí demasiado vicio demasiado vicio per això faig un programa cada setmana bueno però realment el solo ell ha vingut aquest matí en plan Ferran d'aquí va la peli d'aquí va la peli se nada se nada però realment si treu un CD cada 6 anys hem tingut l'honor de poder presentar i d'entrevistar-lo sobretot amb aquest nou CD cada veig i sí que és veritat que bueno esperem que se sigui juguent aquesta empanada cultural d'intre 6 anys no ho sabem potser ja nos ha fitxat Nestlé jo crec que serà una empanada gallega ja el tamaño que tindrà Nestlé com per no dir Catalunya Ràdio per no ofendre que ser de ràdio és ràdio Nestlé el que somos muy adecuados para hacer anuncios de televisió ràdio Nestlé no os lo han visto colacao cultural el concepto divulgativo la gente la gente la lleva en la sangre a mi se'm donarà productes de Nestlé mentre anem fent la xerrada xerrada jo estic molt content sí porque no sé qué está pasando pero la rebelión mira está ya en horas bajas la rebelión no dura mucho nunca Adriano bueno però bueno per acabar el seu futur ja ens va avançar en exclusiva últimament tenia un tema que és de exclusiva exclusiva i que ens va dir que tancar aquesta trilogia i la va començar una mena de trilogia d'esca català que era escà casual escà amb accent a l'a que és el proper que t'he pensat escà escà amb accent que és aquest tancament de trilogia amb aquest escà de vells que acaba de presentar i bueno per acabar on podem trobar tota aquesta música podem trobar a llocs físics i al Daily Records a botigues de discos en general a empera de cultura del cine a Soundcloud també podeu contactar me'n directament per Instagram per Facebook a Mr.Fekescap després també hi ha la discogràfica Buen Ritmo que és la que produeix aquest fet que també podeu anar a vells i si no si la podeu escoltar podeu anar a YouTube a Spotify a Deezer a Bandcamp i res tancant aquesta empanada d'avui doncs òbviament et tanca molt bé aquest ritme per passar aquest confinament que potser ens espera aquest ritme més caribeig més jamaicats que nos vamos a tomar un gazpacho y vamos a seguir bailando ahora y nos vamos a acercar mucho distancia de seguridad a la puta mierda en casa hi ha res que em produeixi més esglais i por que em confondre amb l'escriure a un xavi que es cou això també és una tradició que havíem perdut i que estaves recuperat pel gazpacho que és agenda tot i que clar a més és molt curiós perquè no m'havien recordat que la sintonia de l'agenda caribeña que tenim és de cabrians que pertany a Mr. el Jaume és la guitarra d'aquesta cançó és el poseedor estic veient que tot és una gran empanada al final musical però a ver exacto ara vamos a invitar a la gente a que vaya a lugares que quizás no existen eso es como el típico guía que te dice ves ese restaurante és una hòstia però això és el que demostra que fem el programa de debò en directe però hi ha coses que sí hi ha coses que sí una de les coses que era el Taixor Fest que és el festival que hi ha a la Taixonera de Barcelona que és un festival de curs d'humor que es feia o es fa de moment no hem desmentit que ho veu anar-hi allà a la tarda un dels festivals així estivals per excel·lència que tenim aquí a Catalunya sí que ha caigut que és el Fantos Freak que ja han anunciat que ja no es fa fa l'any que ve en sèries tenim alguna cosa o no? o passem a... sèries jo és que sí que estan tornant sèries que tampoc no bueno sí al final de mes però clar no sé si dóna temps al gazpatxo següent no arribarem em sembla que torna és que ara no no ho sé és molt radiofònic això sí, molt bé però sí que és veritat que peixen cinema torna bueno torna acaben ja la trilogia de Dolores Redondo de l'adaptació dels llibres del Guardian Invisible i això llavors és l'oferenda de Tormenta i després a videojocs veig que tu avui ens has sigut feliç aquest cap de setmana perquè ha sortit el Ghost of Tushima ahi vaig fer un bon vicio no tant com m'agradaria un Ghost of Tushima que ja el parlarem algun dia segur perquè és molt a l'estil que no es va que et va a tu bueno que em va a mi i en extensió el programa que ja el portaré en Ghost of Tushima però per què no ho vaig poder viciar del tot doncs perquè comença dintre de poc el festival de música de Paralada online que bueno estarem allà fotent-li canya i que bueno que el podeu saber online i una altra d'aquestes coses que potser acaba caient que és el Sala BCN que no ho sabem del tot perquè ha quedut Sala Montjuï com a cinema a la fresca jo estic super expectant el tema de las gandulas del CCB en agosto hòstia és veritat és veritat que aquest any hauria de ser d'alguna manera sempre ha habido una distancia de seguridad perquè las gandulas ja no lo permiten otra cosa es el tema del back donde están todas las sillitas ahí jo t'ho dic Adriano perquè no et passi el que t'ha passat aquesta setmana diran que es farà i dos días abans ah no això és lo que te he dicho ahora sí antes una cuestión porque has mencionado el cine el foco me estaba apuntando no lo habéis visto estar concentrados con el videojuego veremos si se estrenan o no se estrenan pero hay previstas para estas dos semanas en las que vamos a dejar el personal sin gazpacho sin cine hasta final de julio no sin gazpacho no sin cine pero coincideix amb las dos semanas almenys a Barcelona que también hemos de dir que no siguem centralistes a Barcelona té 15 días d'aquesta suposada restricción aparentemente donde los cines van a estar cerrados vamos a ver si al final es que sí Nueva Girona pero había varios interesantes que eran bueno referenciales en cuanto al momento que vivimos tenemos que suene la música y entonces el director Peter Cataneo de Full Monty acababa centrando esa realidad masculina musical que habíamos visto precisamente Full Monty pues en el género femenino con Christy Ken Scott Thomas Sharon Horgan Military Wives se llamó las mujeres de los militares The Beast que otra película esta tanto tanto la de Que suene la música como The Beast ambas películas aparecieron en el Barcelona Film Fest yo tuve la oportunidad de ver la primera no está nada mal la de Peter Cataneo The Beast me va a decir que la vio mi compañero des d'aquí us animo a a no verla a potser no veurela no ho sé bueno no podré és una agenda que la podríem enviar als premis radioassociació veig que és molt premiada es simplemente para que cada uno encuentre su cuota de cine es decir en que suene la música si alguien busca algo fresquito actual que reflexione sobre el tema de la paridad de género pues que vayan a ver esa peli oye The Beast para aquellos frikis y ansiosos del cine coreano que no tiene tiempo de ver el cinema negre te activez que això es una pelicula amb molt chirs y muy en la dinámica del cine coreano que te presenta un film y que dice no, este no te presento otro vale, no te presento otra versión a los Blade Runner pero había más películas Mi hermano persigue dinosaurios un drama también inclusivo cine inclusivo del cineasta italiano Stefano Cipani que se presentó en Barcelona Film Fest por ejemplo del Barcelona Film Fest que hablamos la película inauguracional uno para todos David Verdaguer exacto David Verdaguer y David Ilunday estamos hablando 31 de agosto y tenemos un restreno también en estos días Origen de Nolan hostia sí aquello para ir entrando 31 de juliol es claramente una apuesta para ir entrando la de Tenet y después una peli muy floja pero que quizás me permiten adelante hablar del cáncer y de nuevo de las adaptaciones quisiera que alguien me esperara en algún lugar lo que nos pasa todo es un poquito esta no estuvo en el Bcne esto está basado en una obra literaria que vale la pena pero la película es una auténtica basura y vas hablando no no no hablaré de como se puede cagar una adaptación cinematográfica estàs dient que farás cine malamente bueno ya veremos cine malamente y cáncer jodidamente la vida también es a lo insospechado ya veremos ya veremos doncs nois aquesta sintonía nova que es un remix de la cançó del nostre Marcos Valle que seria el Paco León brasileño per si el busqueu doncs ens hem aprovat al final d'aquest primer gazpacho que ja és tradició que durin una hora i vint minuts recordem xarxes socials primer de tot tindreu aquest vídeo a Youtube si és que no s'ha parat la càmera mentre es gravàvem Youtube Empanada Cultural Facebook Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura de Sense L Instagram Empanada Cultural i Adiano Pol Soundcloud Soundcloud Soundcloud Molt bé nois doncs fins aquí i ara ballaré vosaltres perquè jo em quedaré quiet vinga nois ens veiem d'aquí dues setmanes adios adios Díaz Ent cheese díaz díaz díaz díaz díaz díaz díaz díaz díaz Díaz épust díaz díaz díaz díaz díaz díaz díaz díaz díaz díaz send ane díaz díaz vez 곳