Comèdia vs tragèdia: ZAZ i les paròdies (Airplane, Top Secret, Naked Gun), britcoms (The IT Crowd), Joan Cornellà i 'Oh Boy' (A Coffee in Berlin)

. Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, l'abacanal radiofònica, aquí comença Empanada Cultural, un programa cuinat per... Nuestro querido y también odiado Haywood Allen, Woody para todos los públicos, siempre nos lo ha recordado. La vida puede ser una comedia o una tragedia, tan solo depende de la mirada de su protagonista, y en una película, del director que la dirija. Y así Allen compone en sus guiones lo que verbalizan sus personajes, pero asimismo demuestra lo que escribe, y entre tanta carcajada nos enseña algunas veces que hay otra manera de afrontar la vida, y la creación cinematográfica, claro está. Por eso en su filmografía destacan Manhattan, Bananas, Zellig o Annie Hall, pero hay espacio para interiores, Septiembre y Otra Mujer, o las más recientes Matchpoint y Cassandra's Dream. Hay tragedia y hay comedia, y casi siempre las dos a la vez. Comedia dramática que le llaman, o comedia y tragedia alternadas, como en la genial y no tan conocida Melinda y Melinda, que se llama dos veces, porque dos veces se cuenta la misma historia, la de Melinda, la trágica y la cómica, la que ustedes pretendan ver. Porque la vida, queridos amigos, es principalmente eso, una tragedia y una comedia, un drama, ante el cual podemos llorar o reír, o las dos cosas a la vez, como mi querida mujer. Los elementos dramáticos están ahí para quien se quiera servir, pero no se engañen, ni la risa ni el llanto los cambian. Son tan solo un vehículo para la reflexión, jamás el fin. Y la reflexión debería hacernos mejores personas, ¿no? ¿Pero qué prefieren hacer ahora, ante semejante ilusión? ¿Llorar o reír? Visto lo visto, lo mejor será llorar, aunque muchos pensarán que lo adecuado es reír, por culpa de esa confusión tan generalizada de que riendo se es más feliz. ¿Pero se puede ser feliz frente a esta realidad que nos acontece? ¿En el transcurso de un año, que hará de los almanaques del futuro todo un bestseller? Yo diría que feliz, feliz, solo si se es muy ignorante. Pero si lo que quieren es reír, rían, y confían en mis compañeros que hoy vienen a hablar de comedia. Rían, porque total, la risa no es un fin, sino el camino para entender, tomando distancia, y tal vez algún día ser ciudadanos modélicos, que ya no tendrán ni de qué reír, ni de qué llorar, porque estarán muertos. Rían, y a poder ser, háganlo más con Alan que con Will Ferrell. No va a ver, Adri, pero es que Will Ferrell es el protagonista de Melinda y Melinda. Ven lo que les decía, siempre es mucho mejor llorar. Así uno no se equivoca. Veig, Adriano, que has tingut una mala semana, ¿no? No, no, yo, yo. Que va, hombre. No, se ha de dir que tens tota la raó en cuanto a que la comedia sí es buida, no té gaire sentido. I, de fet, com és aquella frase, Pol, de... Más vale reír que llorar. No, no, la frase aquella... No és, más vale pedir, ¿no? Que robar. Que això també se podria durar. No, aquella frase de drama, és a dir, drama més temps igual a comèdia. No, exacte. Bueno, al final, una tragèdia grega era la... No, la tragèdia era la mescla entre comèdia i drama, ¿no? Exacto, exacto. I ara, tirando más de Alan, tenemos esa pel·lícula buenísima, ¿no? Poderosa Frodita, que juega un poco con esa reflexión. Jo a Alan fa molt de temps que li he perdut la pista en el sentit comèdia, eh, sinceramente. Sí, porque de hecho es verdad que hoy he tirado de Alan para introducir esta reflexión sobre la comedia y posiblemente el último Alan es muy autocomplaciente. Yo creo que desde Blue Jasmine ya... Sí, exacto. Y yo estoy totalmente de acuerdo contigo. La última pel·li, que es una comedia claramente, pero es incisiva, muy mordaz, y que te deja ese sabor amargo de boca cuando te enfrentas al personaje en delirio total, ¿no?, en el banco. Hostia, es posiblemente sí, la última mejor comedia de Alan. Doncs aquí estem, com ha dit l'Adrià. Intentarem fer-vos riure una micona, perquè venim d'uns sitges que ha sigut interessant, però un tan trist, que ha sigut una mica drama, tot i que el Pol no ho podeu pensar el mateix perquè... No, no, no. I la setmana que ve és la setmana de tots sants, Halloween, i abans de fer plorar o fer por... I no els sants innocents, que ja sí que reuríem, eh? Sí. Tots sants, a seques. I doncs el tema aquest, que aquesta setmana la idea és intentar fer riure una micona al personal, intentar-ho, una altra cosa és que ho aconseguirem, perquè una altra cosa que també es diu de comedia, que és més difícil que el drama. Sí, és mucho más. De hecho, cuando piensas en pelis buenas comedias, suele haber pocas. Bueno, y ahora me pongo muy tontín, pero en el fondo es verdad, ¿no? Cuando piensas en géneros que han dado grandes obras, está claro que el musical no es uno de ellos, y la comedia muchas veces peca de lo mismo, ¿no? Se dice, ah, buenas comedias no hay tantas. Cuando al fondo sí, hay muchísimas, pero hay tantas que, de alguna manera, como eclipsen, ¿no? Es decir, todas estas películas, que además son películas quizás de las que nos vais a hablar, ¿no? ¿Són auténticas comedias o son...? Ara veurem la profunditat de les comedias. Abans de passar el menú del dia, recordem les xarxes socials, tenim YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L, Instagram, Empanada Cultural, i tots els podcasts els trobareu a SoundCloud. Vinga, avancem al menú del dia. Menú del dia. Què deies, Adriano? No, no, no, exacto, que estoy como muy ansioso de ver por qué vía, qué vía vais a tomar para hablarnos de la comedia, ¿no? Porque creo que empiezas tú, Pol. Sí, sí, començo jo el primer plat, ja és fort, ¿eh? El primer plat està una mica passat, perquè fa 40 anys d'aquest plat, però celebrem els 40 anys de l'inici d'una gran saga de comèdies, diguéssim, que és Aterriza como puedas. Airplane, comèdia de la madura, per edat, però no seria profunda, no? No, no, clar, per això, aquí podríem fer una reflexió, si voleu, després, de la profunditat que tenen les paròdies, que al final són aquest gènere de subgènere, com voleu dir, que és les Spoof Movies. Ja en parlarem, ja. Doncs jo després vindré amb una gran sèrie, o almenys per mi, que és IT Crowd. Grandíssima. Los informáticos, que tampoc diríem que és profunda, Adriano, així que... No, no, no, avui ens has volgut destrossar la paradeta, saps? He venido a boicotear. Ja ho he hecho. Como ya os imagináis, sobre todo, para poder decir, no, veis, finalmente yo sí voy a hablar de una coemedia real que se llama O'Boy, o como Ferran... Pues es un drama, pues es un drama. No, no es un drama, es una comedia, pero como hemos dicho al principio en esta reflexión inicial, el vehículo da igual, ¿no? Lo importante es llegar, a dónde llamamos a llegar. Entonces, dius que aportarás a aquesta película... O'Boy, que de hecho, creo, Ferran, que tú, buscándola, has dado con otros títulos, ¿no? El nom es A Coffee in Berlin. Sí, ¿qué? Un café en Berlín. I, claro, a l'hora de buscarla es complicat, perquè està filmant, ¿no? Jo estava buscant la Barbie. Que voleu dir que queda descafeinat. Total, pero muy descafeinat. De hecho, un café en Berlín da la sensación de esto, ¿no? De que estamos ante una comedia de estas facilonas, que te deja un buen sabor de boca, con un cafecito hipster en un café de Berlín. Y, de hecho, si veis la película, veréis que nunca se puede tomar un café en esa película. I com que tots els xistes, és ben sabut, que no tenen tres, sinó quatre parts, se suposa, tindrem també un audio que ens ha metat el Carles. Hòstia, claro, sí. I al final del programa el podrem escoltar. Doncs, nois, avancem i comencem amb la part que el Pol ens porta avui. Cinema No és tiburon, eh? Nois, no us espanteu. Avui estem de celebració d'una gran efemèrida. No parlem dels 30 anys de Groo Is In The Heart, aquella cançó que algun cop ha sonat per aquí. Ja té 30 anys. 30 anys. Sí, va sonar, però... 30 anys? 30 anys. 30, 30. I per què jo la recordo a l'FTV del 2000? Hòstia, nen, doncs no sé. Fes-t'ho mirar. Bueno, 2000. Ah, bueno, clar, Fabi, no, no. No estem parlant dels 30 anys d'aquesta cançó, ni dels 25 anys de la gran estrena del Dia de la Bèstia, del nostre estimat company de la Iglesia, ni dels 90 tacos que té ja l'Àngela Lansbury... Toma ja. ...de ser inscrita a un crim, tot i que després recuperarem una gran figura d'inspector en aquesta secció. Però no, avui us portem algun molt més absurd. Avui celebrem els 40 anys d'aquest, això que està sonant de fons, que és Airplane, és a dir, aterriza como puedas. I és que no només celebrem la pel·li, sinó el que portarem també és que celebrem aquests Zaz, que què vol dir Zaz, el trio Zaz. Són aquests tres directors barra guionistes que van ser David Zucker, Jim Abrams i Jerry Zucker. Són els dos Jarman Zucker i Abrams, no l'Abrams que... No el JJ Abrams. Era una J. Era Jim Abrams. No és que després de tot això diguessin Hòstia, ens grava molt bé. Estem un clon. I estàs en J.J. I fem Star Wars i tot a la ple. Us dic, òbviament, ho porto perquè soc fan total d'aquesta saga. Dic saga quan en realitat són tot de pel·lis dins del mateix estil de pel·lícules, que són aquestes Spoof Movies, aquestes paròdies gegantines. O Roscoff té molt... La teva filmografia, no, o Roscoff no. Tot té molt de hackers i d'Abrams, totalment. És un trio que es va iniciar al principi de tot no en el cinema, sinó en el teatre. Van crear la Kentucky Fried Theater. Ja comencen amb els títols. I va triomfar molt en el seu moment en quant a les obres de terra que feien i ho van passar el 1977 a una pel·lícula que era The Kentucky Fried Movie. I a partir d'aquí van dir Hòstia, és una pel·lícula sketch, està més o menys funcionant en cinemes, doncs anem a fer alguna cosa més gran. Anem a fer la primera gran pel·lícula que és Amb perdó de Mel Brooks i amb perdó del Carles, perquè si no se meixa la iogular, com podem veure en el xat del WhatsApp. Mel Brooks sí que és veritat, ja havien fet, i abans hi havia moltes paròdies així, no? Mel Brooks, el joder de Frankenstein havia fet milions. Però, en el cas dels Tucker i d'Abrams havien fet aquesta primera gran pel·li que van firmar sota el nom de Aterrizio Como Puedes en Espanya, Airplane, el rest del món com acostuma a passar, i el 1980 va firmar aquesta pel·lícula que anava d'aquesta, aquest mena, és que al final els sinóvis són el de menys, perquè al final són sketchos, són gags, però bé, de què va aquesta pel·lícula? Aterrizio Como Puedes és durant un vol entre Los Ángeles i Chicago, dos pilots queden absolutament caos, i la meitat de l'avió per menjar peix, amb mal estat, queden caos, i el nostre prota, un ex-pilot d'aquests de combat, de cazes, haurà a salvar-los a tots i a ell mateix. Entremig també hi ha una història d'amor, com es deia aquella pel·lícula de l'Almodóvar, les amantes parajeros, doncs això, però impressionant bien. Sí, claro, perquè és una comèdia però involuntària, segurament. Bueno, era una comèdia, era metacomèdia, perquè era una comèdia, però no ho era, era tan dolenta que era una comèdia involuntària de la comèdia, llavors era una cosa molt xunga. Era una merda. Era una merda, bàsicament, a l'aire. Una merda voladora. Una merda voladora. Què ha passat? Terrizio Como Puedes va ser la primera gran, tot i que va tenir dos parts, però va ser la primera que va arrencar aquesta saga de pel·lis, d'aquestes Spoof Movies que veurem després, no? I què passa? Que va encetar aquest gènere que ja l'havia encetat, doncs sí, Mel Brooks i altres directors, però aquí els gags eren ja veurem que a mi m'ha costat molt extreure gags, escenes, perquè combinen els jocs de paraules, els dobles sentits, però sobretot humor molt visual. Humor que passa en primer terme, en segon, en tercer, en quart, en cinque terme. Seria una cosa bastant bèstia. I ells com a trio va ser bastant prolífic en aquest tema de paròdies. En aquest cas, Terrizio Como Puedes parodiava una pel·lícula del 57 que era Suspense, tres punts suspensius, hora cero. De fet, a la paròdia, com a primera que vam fer van dir, ojo, que potser si perjudem venen al darrere nostre i van dir, doncs comprem els drets per si acaso. I van comprar els drets, sí, sí, sí. Però bueno, entrem-hi en matèria i escoltem alguns gags d'aquest Aterrizio Como Puedes. ¿Nervioso? Sí. ¿Es la primera vez? No, he estado nervioso muchas veces. Hay que llevar a esa mujer a un hospital. ¿A un hospital? ¿Qué es, doctor? Un gran edificio lleno de enfermos y a veces no hay camas. Orden General, suspendan el servicio de comidas en todos los vuelos que salgan de Los Ángeles. Diga a todo el personal que permanezca en sus puestos. Será una noche larga. Un poco de café, Johnny. No, gracias. Comandante, ¿no deberíamos entender ya los reflectores? No. Eso es lo que esperan que hagamos. Elegí mal día para dejar de fumar. Escogí el peor día para dejar de beber. Escogí un mal día para dejar los tranquilizantes. Elegí un mal día para dejar de oler pegamento. Aquests gags, aquests gags repetitius, no? És que estén absurds. És molt absurds. Clar, és el que jugaven era justament això, jocs de paraules, el metallenguatge total. I a més, és una cosa que vaig llegir ara fa uns dies quan investigava sobre aquest trio, no? Deien, és que quan va triomfar tant aquesta pel·lícula, ens van demanar automàticament fer la segona i van dir, pues que ja hem escutat tots els gags sobre avions, sobre vols. era una única obra de teatro o era una sèrie d'obres de teatro que havien ido... No, l'obra de teatre era el Kentucky, això era una pel·lícula a part que van fer el guió els tres. Això un dia estàvem veient la pel·lícula. Sí, sí, però entenc que tot això també ve d'allà, no? O sigui, que estan recuperant una miqueta bromes que potser tenien, no? I és, per ho direm, que, bueno, una pel·lícula, en aquest cas, per ho direm tot el món dels avions, però sí que és veritat que després, potser en pel·lis més endavant sí que per ho direm coses molt més sketchos de teatre, no? Però aquí de moment és això que dèiem, bueno, escolta, que esgotarem ja tot el tema a aeroports i això. Heu escoltat, jo soc molt defensor, el Ferran potser no tant, però jo soc molt defensor del doblaig espanyol perquè trobo que costa molt traduir gags i sota jocs de paraules de l'anglès perds un parell de gags, un dels que perds és una cosa que repeteix molts cops Michael Scott a The Office que és and don't call me Shirley, no? Quan li pregunten a Shirley, are you Shirley? Estàs segura? Estàs segura? Sí, i només hi ha més Shirley. No, però s'ha de dir que el doblaig fa molt d'esforç en veure'l. Jo el problema que vaig tenir perquè ahir la vaig revisionar és la qualitat del doblaig. Jo veia del que vam parlar de com es grava el soc aquí, que hi ha molts silencis d'ambient, perquè és el que has dit, hi ha molts acudits ambientals de coses que estan passant de fons inclús sonorament que en el doblaig no es reflexen. I a mitja pel·lícula vaig passar a anglès i ho vaig agrair perquè m'ha costat bastant menys. Però també us diré una cosa, el 2020 m'ha sortit de que, bueno, coronavirus ho haurà plaçat, espero, que és hi ha una mena de nova pel·lícula que no és nova sinó una refeta que es diu Airplane Mode, o sigui, modo avión, feta per Jake i Logan Paul. Ui, i jo he vist el trailer i és molt sungu. Espera, espera un moment, espera un moment. Això que existeix em sembla ja com una mena de teaser. Hi ha un teaser? És una pel·lícula real. Sí, sí, sí. Perquè, bueno, els germans són dos youtubers lamentables que donen aquest mal llom. Aquest mal nom que tu sempre dius que té a YouTube són aquests dos païos, val, Adrià, no? Molt xungo. No, no, oblida-ho. Però no, no, això potser un dia ho ficarem amb el pòster de promoció és molt similar. Sí, que té com una abraçada, com un avió que abraça. Què passa? Això triomfa molt i és el 1984 que es trenen en una gran pel·lia culta que és Top Secret. Souvenirs, novedades, artículos de coñas. Rococo, presenta a este amigo nuestro sombre. Aquí, Olalá, Selaví, Can Can, Parabris i Turigel. I allí, Croissant, Soufflé, Creperi i Café Olé. Cap Feu Olé, però... Hi ha milions de gags Top Secret, de fet, té moltíssims gags i recordeu el de la vaca que es posen, que és el cartell, aquella vaca que es posen amb les botes per infiltrar-se en l'enemic. Recordo el de la lupa, no? El de la lupa, exacte. El de la lupa que vam comentar l'altre dia amb el Peter Cushing, que en realitat està intentant... El tio que parla, no sé si era suec o així, el que parla, és per anar cap enrere. I tota la escena va cap enrere. O sigui, és un Ténet anticipado. Exacte, exacte. És que Ténet... Bueno, és que Ténet coge de Top Secret. No, però en aquest cas era Val Kilmer, que pel que he llegit, crec que era la seva primera pel·li. Que era molt xova, Val Kilmer. Es nota, es nota. Aparoidava totes aquestes pel·lis de la Segona Guerra Mundial. Era ell un americà que... D'espionatge, no? Sí, de la Segona Guerra. A més, aparoidava Elvis. Ell mateix cantava les cançons, perquè és una pel·lícula musical, també. i, a més, ja et dic, o sigui, plena de gags, plena... Ai, ai, ai, que estem aquí. No sé si has escoltat el títol. Estan boicoteando. No, és que estem gravant, no sé si és el títol, és que estem gravant això quan comença el Barça-Madrid, perquè som uns genis. Ah, molt bé. Molt bé. Bueno, anem fent, tira, tira. Aquí sí que sortirien gags. Això sí que és una comèdia. Llavors, després d'aquest, també, èxit total de Top Secret, arriba el 1988 una nova saga, que és Police Squad. Jo, de veritat, aquesta cançó, per mi, és la banda sonada de la meva vida. Jo sí que és de caminar constantment amb una música, és de conduir, és aquesta cançó. O sigui, aquesta cançó... Gaspatx Edition de l'any que ve, oi? Sí, sisplau. O sigui, aquesta cançó, bueno, no us l'hauré protegit, però... Bueno, estem parlant de Naked Gun, és a dir, agarra-lo com ho podes, però prèviament, un dels Thacker, el David, David Thacker, havia fet una sèrie per televisió que es deia Police Squad, llavors ells va triomfar una merda, però van dir, hòstia, però les pel·lis, no la tele, les pel·lis estan triomfant, les que estem fent, doncs passem-ho. I quan la van passar a cine, va triomfar i van fer, de fet, tres pel·lis. Què va passar? Perquè va fracassar aquesta sèrie en televisió, que van ser pocs capítols. Sí, sis capítols, no? Havíem dit. Sí, però mira, sis capítols. Perquè a Amèrica, la tele, si això, van fer inclús una enquesta que va fracassar i és que no, els espectadors no podien entendre l'humor en capes, és a dir, que hi hagués l'humor en diàleg, l'humor en primer terme, l'humor en segon terme, es saturaven. A part de, suposo, també pel tamany de les televisiós, inclús, potser la qualitat de la imatge no ajudava a entendre la xista de la construcció. Però va fracassar absolutament per això. Per exemple, hi havia un gag, a mi m'han, és un gag, hi ha molts gags, destacables, però a la sèrie hi havia un que està en una gasolinera i li diu, llenem-me-lo. I mentre estan parlant en primer terme, i estan parlant i estan fent conyes, doncs de segon terme estan posant gent a ser carregant el cotxe d'una taula de surf o no sé què. Clar, tot això, a Estats Units es veu que s'aturaven i que va fracassar absolutament. És film-y-up, em sembla que és un obstant. I aquí ja, però aquí estamos hablando de que ya tiraban del pedazo d'actores de Leslie Nielsen. De Leslie Nielsen, però aterriza i ja sortia, la primera ja sortia així, gran. Sí, sí, sí. Pasa que aquí ja és protagónico. Aquí és el protagonista. Aquí és... Tanto de la serie como de las pelis que vendrán después, ¿no? Sí, sí, sí. Escoltem alguns gags, por favor. Esa no és forma de morir. Sí, tienes razón. Un paracaídas que no se abre, eso sí és forma de morir. Quedar atrapado en el engranaje de una máquina. Que un lapón te muerda en los huevos, así és como yo quisiera morir. Wilma, te lo prometo, sea quien sea el que hizo esto, nadie en todo el cuerpo descansará un solo minuto hasta que esté entre rejas. Sí, vamos. Venga, vamos, chicos. I després d'això ja el 1991 és quan hi ha aquesta sissió del trio Zaz. No entraria dins d'aquest aterre como poder de 40 años que estem celebrando, però és una gran que és una paròdia de Top Gun, Rambo, o totes aquestes també de guerra, que és Hot Shots amb un charri xin absolutament bestial. Me cago en la mar. Pues no se me ha volado la gorra, que den la vuelta enseguida. Pero, señor, tenemos una misión. Cierto, sí, la recogeremos a la vuelta, pero fíjese bien dónde ha caído. Lance a Rabinovich en una balsa y que reme en círculo hasta que volvamos. Tardaremos días. Pues que se lleve víveres, hombre, que se lleve víveres. Sé que en este momento me odia, pero quisiera que aceptara esto. Es lo único que he podido ahorrar en estos últimos diez años. No es gran cosa a 2.500. Ojalá pudiera darle más. Oh, Jopper, eres un encantador con los tres millones que acabo de ganar en la loto. Te aceptaré estos 2.500 y me los pondiré en sombreros. Son ustedes unos muchachos estupendos y cuando les miro me digo lo que yo daría por tener 20 años menos y ser mujer. Sí, perquè aquests aquests jocs, no, finals i tal, però sí que és veritat que Hot Shots per mi és del millor que han fet, del millor, i a més aquest Charlie Cine que jo crec que funciona molt bé, o sigui, el fetitxe que aquell era el dueto l'és inicio amb jo i Bridges, el pare de Jeff Bridges, que sempre sortien aquí el que sortia el de onda que se m'ha volat a la gorra era el Lloyd Bridges també. Però és que Charlie Cine jo trobo que té un porte en comèdia sèria, o sigui, allò de tu estàs actuant tota l'estona sèrio però el que estàs dient és una bajanada total i Charlie Cine se lleva la palma absolutament. Hot Shots té dos parts, les dues per no dir igual de bones, o sigui, aquella escena mitjana de la gallina mitraleta, dels punys banyados en tòpings per fer la lluita, està planíssima de... si us agraden les paròdies mireu aquestes pelis perquè realment és una passada. Després sí que és veritat que ja van entrar a fer molt més tard aquestes paròdies com Mafia, que era una paròdia a mi m'agrada molt. A tu t'agrada molt Ferran? A mi m'agrada molt. És molt bona aquesta paròdia des de Padrino a Bofelas i després és una cosa que em va sorprendre. Jo em pensava que les d'Scary Movie eren seves perquè és molt el seu rotllo però entren a fer Scary Movie 3 i 4 i la 4 us diré jo que és per mi la meva preferida que és òbviament en Charlie Sheen que paròdia La guerra dels mundos parien totes aquestes pelis i hi havia un gag que era boníssim m'ha vingut al cap que era Charlie Sheen amb la noia que és la típica noia que surt d'aquestes pelis que surt corrents perquè ha pujat a casa sentia un soroll i veu el nen aquell de la maldició que el veu de cop surt corrents i topa amb el Charlie Sheen al carrer i diu he vist una cara i el Charlie Sheen super sèrio però tenia nariz sí entonces sí que era una cara tenemos que irnos realment us dic de veritat són pelis que ja s'han deixat a fer per alguna estranya raó que no el logro comprender però s'han deixat a fer però us animo a revisar-les a mi m'encantaria fer una marató total o sigui algun dia podríem fer una marató total però sí sempre va bé i referent total en el meu cas referent totalíssim jo he de dir que realment de totes aquestes pelis que has comentat les que més me atraparon quizás por la edat perquè al final quan lleguen a tu vida les pelis te de coincidir també amb jo què sé tenia igual 10, 11, 12 añitos les de atrápalo agárralo agárralo realment no que aquí eren estaban traducidas o sea agárralo como puedas agárralo como puedas dos y medio y después agárralo como puedas treinta y tres y un tercio que son las que las que he entendido que deriven de esa serie Police Scott sí y Police Scott és aquesta sèrie que es va cancelar en pocs episodis però val molt la pena si la busqueu que la trobareu segur val molt la pena protagonista Leslie Nielsen bueno una bogeria però bogeria absoluta que després potser inclús et diré que les pelis al ser cinematogràfiques es van reduir en algunes coses però la sitcom és que tenia menys mala hòstia menys mala hòstia no sé si és mala hòstia després veurem ara que entres tu Ferran a parlar a ITC també hi havia aquest humor una mica negre a vegades sí perquè una cosa que potser s'ha perdut és aquesta mala bava amb la correcció política sí perquè a Airplane tu que la vas tornar a veure ahir de tercera com ho podes hi havia alguna broma de coses racistes racistes pedo sí també ostres sí oye has estado nunca en un baño turco o del aborto ¿no? ¿quieres que abortes? bueno que ahorrar recumarem a saco a saco ¿y què se ha hecho de él ese tío? bueno murió la última la seva última película es Spanish no sé si es Spanish movie pero es una comedia española la comentamos aquí precisamente porque era dirección de Ruiz de Caldera que era el tío que está detrás de malnacidos inauguración en Sitges y que precisamente es su inicio en el mundo del cine ¿eh? Spanish movie pues mira tío pues se cargó a los news series ai l'escurso negra avui que estem de comèdies jo us vull portar el que tot segur tot segur hem mamat hem vist en el nostre passat televisiu almenys aquí a Catalunya que són les comèdies de situació britànica vaja les sitcoms britàniques o millor dit les britcoms toma ya sí sí tenen nom propi i és que aquí ja ho dic hem mamat Hotel Folti Alo Alo Sí Ministre Els joves Salut i Peles A dalt i a baix L'escurso negra Mister Bean el Dan Roig i moltes més si us fixeu he esmentat les més clàssiques aquelles que defineixen ja no només la graella dels inicis de TV3 sinó el mateix estil i que inspiraria la producció pròpia de comèdies a la televisió catalana i és que els catalans per alguna raó ens agrada mirallar-nos amb l'humor anglès com si per proximitat se'ns hagués d'enganxar una mica de classe elegància i intel·ligència però bueno podríem posar un dubte hi ha hagut grans comèdies catalanes tot s'ha de dir però anem a les britàniques sí que és cert que hi ha hagut moltes més comèdies vingudes d'Anglaterra més enllà d'aquests clàssics i tot i que no han aconseguit aquest nivell d'influència social de les nombrades abans jo vull rescatar doncs precisament una de les meves preferides alguns ja hauran reconegut la careta però per als que no això es tracta d'IT Crowd no és un error de l'obriador sona així sona així o com es va traduir aquí els informàtics IT Crowd els informàtics és una sèrie de Channel 4 que originalment va tenir quatre temporades de 2006 a 2010 i un episodi extra el 2013 bastant dolent tot s'ha de dir creada per Graham Linehan i protagonitzada per ojo que els noms són difícils Chris O'Dowd Richard Ayoade i Katherine Parkinson bueno pues no era tot difícil ens mostra les desventures de l'equip de suport informàtic de la Reinhon Industries una macrocorporació al vell mig de la City de Londres de la que no sabem realment mai a què es dedica és un decant recurrents de la sèrie és esta empresa hemos ganado tanto però no et diuen mai en què és aquest tema l'equip informàtic està aïllat al sub-sub-sub-sub-sub-sub-sotan bàsicament de l'edifici com repudiats per la resta de llupis que hi treballen i només contacten amb ells quan necessiten que els arreglin algun problema amb els ordinadors i com per venjar-se de l'ostracisme al que estan sotmesos i de pas fer una mena de burla als coneixements informàtics de l'usuari mitjà sempre donen la mateixa solució amb vagància a més és que ara hem vingut al cap no sé si veu arribar a veure segur que sí Little Britain sí és una miqueta anterior aquesta però sí doncs que també tenia molt humor negra tenien una frase molt recurrent que hi havia un personatge que era que era sempre hi havia un personatge que era una senyora bueno era un home disfressat era una funcionària sí sí sí era una funcionària que tant te la podies trobar a rebent o sigui com anant a una agència de viatges com no sé què sempre demanaves i diuen no és que jo vull anar a tal lloc i a més sense mirar et mirava a la cara el teclat la resposta era la mateixa capítol és no és que l'humor informàtic hi té una gran presència ja que tant el Roy d'Odout o el Moss d'Aloat són uns autèntics nerds però autèntics és a dir realment els escriptors saben del que parlen ja sigui un robot desactivador de bombes que funciona amb Windows i per tant segur que falla o riures estúpids entre ells perquè algú no sap diferenciar que la RAM també és memòria és un xister molt d'informàtics Adrià no facis aquesta cara tot gira en torn a com els ordinadors que tant els agraden els permeten guanyar-se la vida i evitar interaccions socials que se'ls farien certament incòmodes fins i tot si hi ha un incendi a l'oficina com creieu que reacciona en Moss subject fire dear sir stroke madam I'm writing to inform you of a fire no no that's too formal fire exclamation mark fire exclamation mark help me exclamation mark looking forward to hearing from you all the best Maurice Moss ja sabeu ja sabeu que als britànics els encanta això d'enfotre-se'n de les minúcies i petites i absurdes complicacions de la modernitat en la que estem submesos per què enviar un mail en comptes de trucar per telèfon ell perquè se sent incòmode però és que al final diuen és que em va respondre abans a un mail que potser m'agafaran el telèfon això Adriano es la teva experiencia de hecho cuando estaba ya con la primera broma no con la primera broma que bueno con el primer corte que has puesto yo ya estaba sintiendo como esta serie llegaba a mi vida a tu proximidad intenta llamar a Orange con un problema técnico y seguramente una de las primeras preguntas respuestas ha intentado exacto ha probado usted bueno como era lo estás haciendo mal no? esto ya es el sepe esto ya es otra realidad Orange según son medianamente educados los del sepe ya es otra historia per exemple a l'univers d'Haiticraut si necessites una ambulància més val que tinguis bona memòria o paper i llapis per apuntar From today dialing 999 won't get you the emergency services remember the new number 0118 999 8819 911 725 It's easy to remember 0118 999 8819 911 725 3 O sigui és canviar el 911 sí sí el 060 diguéssim aquí per un número impossible impossible i 3 però per fer un al final sí però per fer el jingle o sigui tampoc falta la mala llet britànica bé bé bé perdó ara ja no es considera mala llet sinó amb mal gust no? exacte no sé jo si gags com la baralla èpica entre el misogin nou cap de l'empresa i la seva nova parella que resulta que extrosexual on atrevesen parets escriptoris vidres i on acaben hòstia fina davant de tota una sala de conferències plena es podria fer avui sense incendiar Twitter bé menteixo sí que ho sé perquè resulta que aquest mes i després de molts anys de crítiques cap a aquest episodi l'han retirat San Elford ha decidit que no aquest episodi no complirà els estàndares de bon gust actual i l'han retirat sí sí també s'ha de dir que suma els motius d'aquesta decisió l'actitud del propi creador d'en Graham Lindhan que ha tingut sempre comentaris molt d'expectius cap a la comunitat trans i que aquest mateix estiu ja va ser eliminat de Twitter precisament per aquest tema però en aquella època encara s'atrevien amb tot és el que deies abans amb Top Gun ja fos la menstruació la paraula pedòfil o en un dels meus gats preferits fer-se passar per discapacitat perquè t'han pillat pixant al lavabo de Minus Vàlids però és que a més aquest capítol que és boníssim tot aquest episodi aquest episodi fa a mi és dels millors perquè comença que van a veure un musical que es diu gay musical i la frase és no fa falta que ho diguin tots els musicals són gais que van a partir d'una cita que té la gent que diu no, no, jo no soc gay però si llegeixes les gèries d'aquesta revista i vas a veure musicals hi ha un moment boníssim però és que ara he recordat això però és boníssim només per l'expressió que és se l'emporten a ell en cadira de rodes i entre saps el típic a la típica furgoneta que s'emporten els minús valis que és amb una plataforma que va a 0,3 per hora pujant i se l'emporten i ell somrient a tothom en plan tothom el va desprendre amb la mà adéu és com si fos el titànic adiós que vaya muy bien i ell així amb una cara però el gag no s'acaba aquí si no tornen a baixar que l'han de tornar a baixar perquè deuen ei espera que un grup de minús valis gais que han vingut a veure el musical se'n van amb tu i a poder pujar és boníssim però controvèssies a part la sèrie té una intenció molt clara de voler fer riure i poca cosa més s'utilitza una mica d'humor negre però jo no diria pas que sigui punyent ni molt menys els seus protagonistes per tant els personatges amb qui ens identificarem som directament uns losers i sempre són ells els que acaben malament així que tampoc crec que haguem de llegir els seus comportaments com desitjables o els que hem de tenir si alguna cosa podem extreure d'IT Crowd és el que fa que en realitat ja feia els joves 30 anys abans que és trencar una mica el tòpic que les sitcoms les protagonitzen personatges habituals i típics del dia a dia i posa més el foco en els descartats en els menys prets tampoc diré que sigui un alegat a la diferència ni a l'extranyesa però sí que utilitza molt bé la carta de riures de l'habitual i del mainstream en comptes de posar la diana de l'acudit al nerd i al diferent com molts cops ha passat a la comèdia de fet l'any següent del seu debut també va debutar la molt més famosa Big Bang Theory on també s'utilitza a suposats nerds però precisament la direcció és l'oposada aquí és la seva raresa la que forma part del nucli del xiste exacte no va ser un èxit la sèrie d'IT Crowd no va ser un èxit a l'arrenca de fet ha sigut una sèrie que ha guanyat fama de culte al llarg dels anys i fins i tot es va intentar tenir un remake americà on el mateix I.O.8 repetint d'amors però tenim a Roy el fa el Joel McHale que és el de Community i bé el pilot circula online i si el veieu entendreu perquè mai havíeu sentit parlar d'aquest remake jo el que sé és que m'he deixat molts gags com t'ha passat a tu m'he deixat molts gags boníssims fora en aquest ràpid repàs que no fa justícia ni de lluny a una de les sèries que més sovint em trobo citant és a dir moltes frases que utilitzo el meu dia a dia són d'aquesta sèrie i una de les sèries que més recomano així que Adriana de debò No, no, de hecho de hecho hoy tengo un día complicado pero en el fondo esta serie me está entrando bien me está entrando muy bien y me están dando muchas ganas de verla ¿Dónde la podría ver? Exacte si voleu veure IT Crowd que sapigueu que la podeu trobar completa a Netflix i que les seves temporades són curtes com sol passar amb les sèries britàniques són uns 6 episodis per temporada i 20 minutets cada episodio així que facilet i quantes temporades has dit? 4 temporades i un espacial ¿D'acord? Doncs a Netflix no sé si han tret a Netflix l'episódio aquí a España que tot és probable i si no ja te'l faré arribar Adriano Genial De hecho és una sèrie que realmente va muy bien no tanto para la película de la que us quiero hablar hoy que ya lo he comentado o voy sino el motivo por el cual voy a acabar hablando de Ovoy es otra película que vi esta semana que está ciertamente relacionada con algunas de las bromas que has puesto ¿Pero qué os parece si primero para acabar con ese tono dramático que también propone Ovoy escuchamos a Carles ¿Qué has escuchado? Es un cambio de actitud sí, por favor i anem a escoltar el Carles Com Una nena està trista perquè el cable del seu punxadiscos s'ha perdit en dos No pateixis, no pateixis li diu el pare somrient Jo t'ho arreglo Amb una mà agafa l'extrem del cable trencat i amb l'altra apunta l'endoll amb dos dits fins que La sang raja pel nas del pare mentre li surt un del cap però el més important és que l'aparell ja funciona La música s'escolta La nena somriu Somriu com si fos la cosa més natural del món Somriu com si fos feliç Estem parlant de la portada de Schmilko el disc que va treure l'any 2009 la banda de rock alternatiu Wilco liderada pel compositor i vocalista Jeff Tweedy Un disc on curiosament el grup toca una cançó titulada Happiness La tristesa canta Jeff Tweedy no és res i la felicitat depèn de qui culpis és com si Wilco ens estigués dient que la felicitat sempre va condicionada sempre està sopeditada a una altra cosa com un pacte tenebrós però fixat amb cert esperança amb cert optimisme amb ganes de riure i de somriure Bé, arribats a aquest punt podríem pensar perfectament en aquella Happiness de Todd Solons una pel·lícula sobre la família que també posava el dit a la llaga de les convencions de tot allò que assumim que donem per segur però sobretot parlem de la portada de Schmilko parlem de l'art del dibuixant Joan Cornellà parlem d'una nena que va escoltant el seu tocadiscos despreocupada davant un món que sangra que es crema que treu fum del cap aquest és l'art de Joan Cornellà un caricaturista nascut a Barcelona que durant els darrers anys ha adquirit renom a través d'internet com un artista de la provocació que fuig de la fama convencional de les presentacions en directe de les entrevistes cara a cara i ho fa per submergir-nos en les vinyetes d'un humor brut àcid despietat que juga amb colors pastel i una sèrie d'estrambòtics personatges pintats a mà per invocar tota la distorsió trash del seu bagatge cultural dels 70 i traslladar-lo a la nostra època al món que ens envolta a tot allò que coneixem i donem percebut però sobretot Joan Cornellà ens parla amb el seu art de l'estupidesa l'estupidesa que portem a dins ara i sempre la seva etapa creativa a jueves de New York Times i els seus dos treballs més coneguts que són Zonzo i Mox Nox són tota una declaració d'intencions però afirmar que l'humor d'aquestes pàgines és políticament incorrecte seria quedar-se bastant curt el seu és un art de l'humor violent psicòpata underground una farsa visual en format d'episodis breus una col·lecció de tires còmiques tan afilada com un ganivet de carnisser parlem d'imatges que van des d'una dona occidental en biquini fent-se un selfie amb un bebè femèlic de l'Àfrica que porta els braços fins a la imatge d'un home que somriu i precisament li falta això els dos braços però res no li impedeix vestir una samarreta on posa free hacks sí, sí tal com ho sentiu abraçades absurdes impossibles per a qui vulgui degustar-les i si us sembla deixem aquí els exemples no té gaire sentit descriure les vinyetes de Joan Cornellà les heu de veure amb els vostres ulls el seu art és el més semblant a la versió cínica i gamberra d'Snupi dissenyada per un becket encucat lisèrgic passat de volta Joan Cornellà és en definitiva un antídot contra el bon gust contra l'ortodoxia aquelles normes invisibles respectades per tothom que el director Jean Renoir posava en evidència a la pel·lícula La regla del juego que tractava sobre la hipocresia d'una societat francesa sempre pendent del que diran del que pensaran i amb una segona guerra mundial a punt d'esclatar Cornellà també busca assenyalar la hipocresia i a vegades sembla que parli d'un món el nostre que també està a punt d'esclatar però a diferència de Renoir ell no busca la subtilesa ni busca el diàleg incisiu prefereix la dinamita En la línia Destroyer de l'Ultra Show de Miguel Noguera del Teca Jouk de Johnny Ryan o de la sèrie Ardash Balak de l'artista indi Priech Trivedi la caricatura de Joan Cornellà és com una dracera que serveix per escapar de la normalitat la nova i l'antiga tant se val parlem de destruir les convencions i fugir de la rutina d'un artista que ens convida a veure el món amb mirada terrorista per adonar-nos que darrere la publicitat la política les bones costums s'amaga una felicitat postissa així que estimats oients no us ho penseu dues vegades l'empenada us convida a descobrir i redescobrir l'art de Joan Cornellà busqueu per internet és un humor que apunta la realitat amb el dit que ens recorda que darrere una imatge d'alegria s'amaga la pitjor barbària que darrere una nena ballant hi ha un pare que somriu entre flames així vince en diari així de postmodern així de Cornellà ja ho deia Wilco la felicitat depèn de qui és el culpable grande Carles grande de hecho siempre me planteo una dificultat a veces en rádio intentar hablar de alguien como Joan Cornellà o incluso de las películas que planteabas porque es cierto Paul que has traído pues toda una serie de gags que funcionan pero que evidentemente funcionan mucho mejor cuando estás ante la película y estás jugando en esa liga que quizás decías que los americanos no se habían sabido mover pero que considero que es interesante porque igual el gag la bromita escrita tiene un 30% de gracia pero hostia lo completas con lo visual y al final el discurso es mucho más potente que si no queda como una broma malilla o sencilla i Joan Cornellà en aquel caso esas dos capas lo más profundo y lo más involuntario frente a lo que uno pretende ser se unen en las vinyetas de Joan Cornellà de fet abans que comentàvem si s'està perdent a la comedia aquesta mala baba aquesta mena és curiós com últimament estem veient en còmics que has portat tu o a Joan Cornellà que és un exemple continu d'on menys potser es nota la censura tot i que sempre els hi preguntes els autors que portem de còmic o sigui si s'han notat censura o tal mira un altre gol del Barça deu ser després ja veurem el resultat la censura potser en el còmic encara està menys present dos tres gols del Barça un altre cop però bueno perdona que la censura potser en el món del còmic no he dit que no hi sigui però que on més on veus més atreviment potser perquè és menys mainstream sona molt malament dit així el còmic que no el cinema o les sèries potser encara hi ha aquest esperit transgressor molt més intacte a veure dins del que és underground perquè vulguis o no Joan Cornellà sobretot perquè ell ha tirat sempre després ha fet en paper però ha tirat molt com altres autors han tirat d'aquest còmic digital tires còmiques o sigui requadres quatre vinyetes i ja està i jo crec que també això ha portat molta llibertat des del panel síndicate també que és o aquella guai que hem comentat algun cop que és on tu publiques i la gent paga el que vol i això també s'han trobat moltes coses però un altre cop aquest tipus d'humor que és molt complicat transmetre o sigui us animem tothom el coneix òbviament Joan Cornellà però no us diria giulo però això lo positivo finalmente es eso que al menos lo conocemos que un tipo de humor que uno a veces duda de cómo ha llegado a esos niveles ya no solo de calidad sino de difusión dices hòstia esto es posible sí menos mal es que en aquest món de xarxes socials i d'ironia present jo crec que Joan Cornellà és potser de les coses que més retuits o més ripos s'ha fet perquè segur que fins i tot a ta mare bueno jo no ho faria però no li retuitegeu a vostra mare una vinyeta del Cornellà bueno pero sí que es cierto que esa visión quizás a veces crítica sobre cómo la realidad se ha acabado reduciendo pues a un emoticono y esto siempre es criticable en el caso de Joan Cornellà funciona porque hay implícito tanto significado en una única imagen como en un kanji a nivel lingüístico en un kanji chino o japonés mira jo afegeixo una nova referència de les que ha dit el Carles si us agrada aquí hi ha text però si us agrada el còmic xungo d'humor hipernegre que a més l'han perseguit per tot arreu de Twitter bueno si el busqueu veureu els fils de Twitter i va fer un llibre bueno un còmic que va aglutinar totes bromes de Twitter amb els conseqüents també missatges de puta pena però qui és Paul? és Michael Perrinow ah que va fer el Perrinowmicon amb una portada que també és una bogeria com un Necronomicon és un còmic que és allò de si no t'ofendes creuen unes persones grande oye ¿qué os parece si con estas aportaciones que hemos estado viendo hoy nos vamos ya a la comedia de verdad claro a la profunda por favor a Will Ferrell de hecho incluso voy a escuchar mira mira esto es lo que te quería decir Ferran por partida doble oye cinema al mellor al cinema a la mente no por un momento vamos a dejar que es ver ya no hi ha ordra ya no hi ha xantit això és una comedia constante puro caos seguimos seguimos con esa música entramos en el humor jazz no porque al final date cuenta de una cosa yo me planteaba porque la película de la que voy a hablar hoy o voy vuelve a tirar de estas bandas sonoras que evidentemente remiten a Woody Allen y de si obvio es una musiquita facilona que te entra muy bien ya puede llover en el exterior que hacer sol que siempre funciona esta música para acompañar para crear ambiente pero a la hora de la verdad también en un cine que lo que te está mostrando son realidades miserables ¿no? os acordáis de esa también aportación de Woody Allen donde decía que está lo horrible y lo miserable en la vida la vida solo se puede dividir entre estos dos aspectos ante un cine que pretende esto ya sea de una manera cómica añadirle a esta música genera cierta distancia ¿no? es decir al final es también la sensación y eso lo decía ¿no? también al principio como la comedia muchas veces no deja de ser el drama con distancia con perspectiva y entonces en este caso la música yo creo que funciona nos ayuda y si sale en Woody Allen en O'Boy y en muchísimas películas más pero hoy hablamos de O'Boy ¿no? además he de decir como he comentado en tu sección Ferran que mi intención no era hablar de O'Boy yo iba a hablar de una película que también juega un poco en la liga de las de las parodias pero no una parodia cinematográfica sino esas parodias que hoy en día pretenden trasladarlos la supuesta anormalidad que por fin ¿no? aceptamos como errónea esa nueva anormalidad que realmente es mucho más normal que esa anormalidad que nos presentaban anteriormente ¿no? y entonces si teníamos a unos mafiosos filmados por Tarantino a cámara lenta saliendo del bar después de discutir sobre propinas Reservoir Dogs ahora podemos encontrar a todo un grupo de discapacitados ya sea de manera química o sea de manera mental o de manera mecánica en la misma realidad ¿no? y esta es una película que podríamos valorarla como la versión alemana de campeones esta es la que querías hablar exacto The Goldfish The Goldfish es una película reciente del cine alemán que tuve la oportunidad de ver en la filmoteca esta semana porque la filmoteca está haciendo bueno estaba programando una suerte de festival alemán de cine actual más bien del cine del 2019 y lo va a hacer durante un par de semanas después de la agenda si tenemos tiempo mencionaremos algunos títulos y The Goldfish es una gran película pero sí que es cierto que jugaba un poco más en la liga de Paul ¿qué pasa con Goldfish? que el protagonista es Tom Schilling y quizás ahora este nombre os suena a eso a alemán Tom Schilling es un tío que lleva mucho tiempo en la televisión alemana en el teatro de hecho hizo carrera siendo muy joven en el mundo del teatro pero que la peta con una película que se llama Oh Boy Oh Boy o Un Café en Berlí de hecho es una película que triunfó muchísimo en el año 2012 estamos hablando de que ya los Goya alemanes en los premios del cine alemán se llevó actor actor secundario actor evidentemente Tom Schilling banda sonora guión ópera prima dirección es una peli que pasó por aquí cerquita en el Festival Rex de Tarragona pero que en los premios del cine europeo se llevó el premio Discovery o en el premio en el Festival de Sofía a mejor película pero bueno ¿de qué va Oh Boy? porque al final ¿por qué traer Oh Boy una película del 2012? porque siendo una gran peli y una peli muy premiada tengo la sensación de que ahora ha quedado como en el olvido ¿no? sí la verdad es decir a mí cuando me la ha dit y cuando he trobat el nombre alternativo digo sí que me suena el nombre alternativo pero lo habría yo no en tengo ni idea así que ilustre es mucho la pena mira os cuento de qué va el tema es 24 horas un día en la vida de un individuo en este caso Nico Tom Schilling que es un joven berlinés que es claramente un loser no lo tenemos claro desde el principio pero vamos a ir viendo en las primeras escenas que todo le sale mal ¿no? es un tipo que vaya vaga por las calles de Berlín lo de vagabundo en este caso vagamundo le queda muy bien y de hecho hay un momento que hacen una broma al respecto y es un loser también visto desde la perspectiva convencional es un loser porque ha dejado la carrera de derecho como totalmente enfrentándose al padre es un tío también que no consigue triunfar en el amor tiene una relación pero parece que no va a ningún lugar ni siquiera se puede tomar un café de hecho hay una cosa que se repite en la película que es su intento de tomar café como algo también entendido como ese momento de paz de reflexión porque al final el café tampoco es que sea lo más adecuado es un estimulante pero no encuentra ese momento de paz para reflexionar y proyectar su día de una mejor manera todo lo contrario el efecto dominó lo lleva siempre a ir en la derrota es una mica como el apartamento Billy Wilder que siempre es volan al apartamento para ya estar en paz y siempre ha pasado algo lo que pasa es que el apartamento de Billy Wilder que sí que tiene la imagen del loser es una peli es una peli que al final te deja ese buen sabor de boca donde todo es posible es por activistas exacto aquí estamos ante ese tipo de comedias donde la línea que ella ofrece con el drama es muy fina de hecho es una peli que quizás al acabarla empieza claramente como una comedia pero quizás al acabarla la recordaréis mucho más como un drama como os decía al principio del programa como esa comedia dramática que nos tiene que hacer reflexionar ¿sobre qué en este caso? pues en la película de Voy es claramente sobre esa necesidad que todo el mundo espero tenemos de participar de esta vida pero que a veces la propia vida no nos permite formar parte de ella los planes no siempre salen bien para él es imposible formar parte de esta sociedad y es un tío que lo intenta y lo lucha pero siempre acaba obteniendo la respuesta contraria es una película dirigida por Jan Olegelster que en el 2012 ofrecía su primer primera peli ahora ha vuelto a aparecer en las salas comerciales con la profesora de piano si os suena pero esta sí que van a premis así totes dues es un tío que va fort desde el buen principio al Jan Olegel van a dir hòstia aquest tío ¿por qué? ¿por qué? exacte ¿por qué? porque claro es veían las referencias de Jean-Luc Goddard de Woody Allen como ya os he dicho más de una vegada o Jim Jarmusch también y en el fondo aunque no tiene absolutamente nada que ver yo en todo momento cuando estoy viendo la película me acuerdo de un tío como Wong Kar Wai y su pelín de Mood for Love donde se plantea ese desencuentro continuo de las personas en lo emocional y es algo que además es curioso porque ahora que vivimos esta distancia emocional un poco provocada por la pandemia es curioso ver que en el 2012 en Berlín evidentemente no había una distancia impuesta pero sí que existía esa distancia emocional también es cierto que la idiosincrasia alemana es bastante diferente pero bueno ¿qué podemos rescatar de esta película que os invite a querer verla? pues película en blanco y negro pero no la concibáis como la típica peli de gafapastas es una peli que sabe jugar muchísimo con el formato y con el foco en continuo o sea en continuo montaje interior al plano ¿para qué? para marcar esa distancia del personaje con su entorno ¿no? hay un plano para mí una secuencia memorable donde va con un colega en el coche y toda la ciudad se proyecta sobre las lunas es algo que hemos visto evidentemente pero que tiene mucho potencial visual y que nos hace entender como este tío está totalmente perdido en su mundo urbano en sus calles de Berlín y junto a la música y el formato como decía a la vez también nos propone no solo el realismo sino también ese tono fabulesco ese tono que nos tiene que invitar a tomar distancia sobre la vida porque al final uno acaba pensando que tal vez esto sea un cuento tal vez esto sea una fábula ¿no? hay cine dentro del cine hay teatro dentro del teatro ¿no? esa idea del metacine o del metateatro ¿por qué? porque el personaje que está en un continuo devenir va a visitar a unos amigos que están en una obra de teatro la lía evidentemente porque allá donde va la lía y no con la gracia de Woody Allen ¿no? sino con la mala hostia de los alumnos o sea no es slapstick no, no para nada no, la acaba liando en una situación casi dramática de hecho el drama acaba comiéndose la película pero no pierde esa reflexión que también nos tiene que invitar porque es más que una comedia de chiste o de slapstick obvio es la pantomima es directamente al patatisma el patos ¿no? es la reflexión sobre nuestra propia esencia que en algunos momentos encuentra en la risa el instrumento adecuado y en otros momentos ya no es posible es la dramedy exacto y hay otra cosa para mí que es y con esto me gustaría acabar pero hay otra cosa en la película que es realmente admirable y es que todo y ser una peli de jóvenes porque el tío pues representa que tiene unos 20 largos ¿no? unos 30 años y se mueve en ese mundo hipster berlinés no estamos ante la típica película absurda que rompe ¿no? que de alguna manera rompe la estadística y no se preocupa del mundo que está posterior a esa edad joven hay dos personajes una señora mayor en un momento determinado cuando van a comprar droga y en casa de los camellos está la abuela pero que la abuela vive en su burbuja y el protagonista tiene un momento de contacto con ella y vale mucho la pena la pela y finalmente ya que eso sí es una maravilla momento borracho de bar momento borracho de bar casi en la última secuencia de la película que por cierto un borracho que se llama Friedrich y ahí también está proyectado ese nihilismo ¿no? de nuestro gran amigo Nietzsche Nietzsche y esas dos secuencias en las cuales el protagonista pues interactúa con personas evidentemente de cierta edad nos ofrecen pues esto una visión global ¿no? del ciudadano no tanto solo como el joven hostia que está en un fracaso continuo sino como una sociedad que se tiene que andar de alguna manera cuestionando continuamente incluso hasta los 80 años de este buen hombre llamado Friedrich yo os recomiendo muchísimo que la veáis aquellos que tengáis film ya sabéis no perdáis el tiempo y los que no creo que cerran también hay posibilidades ¿no? molt poquetes molt poquetes piratillas ens quedan 4 minutets passem a l'agenda por favor venga passem ¿qué es Kou? tres minutets a la diar bueno en la liga de lo que venía contando ¿no? empezó este festival de cine alemán en la filmoteca y continúa durante toda la semana hay títulos como The Goldfish que se vuelve a repetir pero hay otras películas muy interesantes algo que me gustaría comentar al respecto es que no os penséis que es un solo cine alemán porque al final hablar de cine alemán hoy en día también es hablar de todas las culturas que Alemania ha aceptado entonces tenemos un mestizo iraní con alemán turco alemán japonés alemana también en la dirección de muchas de las películas y en otro ámbito muy diferente empieza el festival de cine asiático y empieza el jueves que viene también ya sabéis que durará pues unos 10 días y del cual creo que podremos hablar en dos semanas muy bien entonces también se ha de decir que se estrena Hope Gap que esta película se ha estrenado ya el 23 y el día 30 la semana que ve se estrenará Emma la película esta de la Emma Stone no Annie Emma también una Emma pero os acordáis que Emma era una película de Pablo Larraín la de las traperas no es aquesta no pero Emma es con una M de letra y después hay Emma que creo que es es rotllo d'epoca sí es d'epoca pero es una miqueta como la Coppola con la y después a series torna de Mandalorian temporada 2 a Disney Plus i de videojocs un que el Pola ens va dir que voldria jugar que és Watch Dogs 3 Legion s'estrena jo no he jugat Daniel l'he vist jugar em sembla interessant perquè tractava del Brexit el Brexit el futur és aquest és la distopia és aquell mític allà saga distòpica que al final és un hacker i tant doncs fins aquí el nostre especial comèdia ara el Faran editarà i posarà risses enlatades entre minuts bàsico no hem parlat de lliures de risses enlatades bueno el teu IT Crowd de fet moltes sèries britàniques també vaig a buscar Mr. Bean acostumen a tirar-ho hi ha molts detectors del riure enllaunat però deu tenir molt a veure amb el que dius de com ajudar el riure a la televident a reaccionar sí però després aquí un canvi de paradigma que un dia estaria bé portar-ho que és The Office The Office canvia la comèdia absolutament Òbviament hem parlat d'algunes comèdies el Pol ha portat aquests 40 aniversaris de Teresa com ho podes jo us he portat una de les meves preferides IT Crowd el Carles ens ha parlat del Cornellà que ja ho hem dit aneu-lo a visitar i l'Adrià ens ha portat una pel·lícula i l'Adrià ens ha portat d'una pel·lícula que també és veritat el que comentes Adrià al final la comèdia està on la vulguem trobar perquè la vida és un drama que o rius o plou que no vull estar perquè jo me troncho de risa al principio de la pel·li ara ¿hacia dónde vamos? Doncs saps on anem a les xarxes socials Youtube Empanada Cultural Facebook Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura S.L Instagram Empanada Cultural i tots els podcasts els trobareu a Soundcloud Nois, ens veiem la setmana que ve especial Halloween Más? 那 Espasta Eças Espana Nes... Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana Espana