Creació a totes les arts: del còmic The Auteur a la Creació d’Adam i el documental La pintora i el lladre (amb Banksy, La Canadenca i agenda)

Ràdio Tos Vent, 98.1 Ràdio Tos Vent, 98.1 Prepareu els pitets que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Punturat, un programa cuinat per Pol Dígler, per Ram Pujol, Adriana Caldero, Carles Martínez, a Ràdio Desver. Ya lo dicen, la vida camina despacio, pero corre deprisa. Y es que un nuevo febrero ya perfila nuestras vidas. No hacía nada que estábamos celebrando volver a empezar, bajo un número impar, y hoy ya sabemos cuánto durará el frío invernal. Pues dice Phil que serán seis semanas más, al menos del otro lado del Atlántico, en una ciudad de nombre impronunciable del estado de Pensilvania. Aunque pensándolo bien, aquí lo que diga una marmota nos la debería traer sin cuidado. El Mediterráneo no entiende de animales videntes, ni de inviernos inclementes. Sin embargo, últimamente de lo que sí entiende es de tiempos repetidos, tan parecidos que incluso la rotación terrestre aporta más cambios entre un día y el siguiente. Y así como Bill Murray se levantaba siempre en un 2 de febrero, muchos seguimos amaneciendo en un 13 de marzo. Si aplicamos en la tele las mismas promesas, o si aplicamos el conocimiento de causa, las mismas mentiras. Y hablando de olas y de cifras como si fuera una playa surfera o una liga deportiva, sin complejos y con la sensibilidad adormecida. Nada cambia en este juego humano controlado por aquellos que no vemos, pero intuimos y detestamos, aunque en una semana votemos a sus lacayos. Y precisamente por eso, aunque no importe Phil, ni yo sea Bill, me dedico a esquivar charcos, tocar el piano, aprender francés y buscar los pequeños cambios, o incluso provocarlos. Ayudando a un atragantado, ni salvando a un niño al caer de un árbol. Más bien creando, o disfrutando de aquello creado. Así que paso a menudo por la plaza de la canadiense, la del paralelo, la que está justo a la sombra de las tres chimeneas. Y lo hago a pesar de los muchos caminos que puedo trazar, de las otras callejuelas que puedo tomar. Hay infinidad de opciones en estos dos barrios colindantes, entre el Poblasek y el Raval. Y espero que nadie olvide que diseñar rutas también es crear. En fin, que me lío, la plaza. La plaza mantiene su aspecto colorido, entre grafitis y skaters, yoguis y transeúntes. Y bajo el cielo siempre parece la misma. El mismo mar de cemento vistiendo los mismos murales. Pero es solo una impresión, porque los grafiteros pintan allí con una única condición que sea posible para ellos, y para todos, la creación. Aunque para ello impere la superposición. Y así es como cada día cruzo la misma plaza que deja de serlo ante cada nuevo descubrimiento. Un nuevo color, un nuevo tag. Se parecen bastante, pero es otro mural. Joder, ¿dónde ha quedado ese Black Lives Matters? O el Pim Pam Punk, más rojo que el libro de Mao Zedong. Y que hay de todo el tiempo invertido, del dinero gastado y del talento aplicado, de las horas bajo un sol abrasador, o de la inclemencia del frío. Y acabo por pensar que tal vez sea eso la creación. La revisión de un mural en manos de muchos, a modo de terapia. La búsqueda de lo universal en el detalle. Como si el sol del membrillo fuera la obsesión de todo un colectivo y no solo de Antonio López. Porque más que el resultado, en la creación, lo importante es el proceso que nos permite llevarla a cabo. El durante, el 2 de febrero y el 3 de marzo. Un día repetido para una creación infinita. No sé qué piensan ustedes, pero veamos qué opinan aquí mis colegas. Porque hoy en Empanada tenemos creación para rato. Bon dia, senyors. Bon dia, senyors. We've got a power here. No voy a hacer rapero, que lo sepáis. Ho has quadrat amb la música. Pero vamos, lo bazo ahí. Una cosa, Adriano, com que nom impronunciable. Que grande, tío. Impronunciable. És Ponsutoni. Feel Punchicanting. No, Ponsutoni. És molt fàcil, hombre. No, a ver, a ver. El poble de Ponsutoni. Ponsutoni, això és com molt catalanitzat. No, no, no, és Ponsutoni de Poblet. S'escriu Puncho, Puncho, Puncho, Punchoant. Tú he dit, pero es por sí, Ponsutoni. Estamos hablando del pueblo donde la marmota fil aparece cada 2 de febrero a vaticinar cuánto durará ese invierno, que evidentemente lo he relacionado aquí. Es que si s'espanta amb la seva propia ombra. Exacto. Si hay sombra, parece que el invierno va a durar menos. Pero si no la hay, en teoría dura lo que dura. Aquí tenim la candalera, ¿no? Tota la tradició de la candalera. Reviaríamos el pulpo, Paul. Pero la marmota mola más. La marmota mola mucho. Per cert, ara has comentat lo dels grafitis. Hi ha una exposició, òbviament no oficial, de Banksy a Barcelona. Hòstia, me suena esto. Que ara, i... Ja us ho dic ara, eh? Jo vaig anar a estar allà a carrer Trafalgar i... Ah, vale. És la que havia... I jo vaig anar no fa massa i la veritat una mica... És que al final, quan intentes reproduir alguna cosa que fas una sobreimpressió sobre una paret blanca quan no és l'original. I a més, curiosament, no sé si heu vist, que hi ha un documental que es diu Salida por la tienda de regalos. Crec que es diu... Exist sobre Bansky. Sobre Bansky, no? Que l'ha fet ell mateix. Exacte. Doncs aquí hi ha una gift shop. O sigui, tu, quan acabes l'exposició, passes per un lloc que pots comprar, l'amines de Banksy... Llavors, clar, no té cap mena sentit. O sigui, perd tota la gràcia i és irònic. Que Bansky, en un museu, ja pierde. Exacte. Això és al final el que reflexiona, que ell és un art molt urbà, però al final també, i a través d'aquest documental parlava de la perversió, la mercantilització d'aquesta... Doncs una galeria que està fent això aquí Barcelona... És una mica irònia. És aquell moment en què subhasta una obra seva i es tritura. Exacte. Això sí que és el post-art. Però seguim amb això que deies de la plaça de la canadiença, Adrià. No sé què tens aquest passat. No diré sindicalista... No, no. Més de guia, eh? Jo he anat moltes vegades allà de guia. Què és la canadiense? Què va passar a la canadiense? És on van començar les protestes que ens van donar la jornada de 8 hores. Exacte. A la canadiense, ràpidament, se la llamaba la canadiense perquè el Banco de Canadà era el gran inversor de esa planta elèctrica. Era la planta elèctrica que controlava la electricitat de Barcelona. Sabéis que, más o menos, en el 1918, hubo una serie de problemas que provocaron manifestaciones del grupo de trabajadores de la canadiense. La pretensió no era reducir el horario de trabajo, però sí que tenien claro que iban a luchar a muerte. Tanto que incluso Madrid, como siempre, amenazó con tanques. Pero aquí, ¿qué pasó? Los catalanes, siempre ahí liando la borda. ¿Qué pasó? Que no solo se sumaron, quiero decir, se sumaron a las manifestaciones de estos trabajadores, ¿no?, de la planta elèctrica, vagas relacionadas con servicios de agua, servicios de gas, y por lo tanto el transporte se fue toda la mierda. Es decir, de alguna manera se paralizó. Mira, compar a la Renfe, tío. A la Renfe y a la paga de celo. Pero estos están paralizados toda la puta vida. Hablamos de creación de derechos, ¿eh? Entonces, claro, es por eso que tenemos esas tres chimeneas que, de alguna manera, no son muy estéticas, pero que nos recuerdan nuestro símbolo de lucha. Es un símbol, que això ho hem parlat en privat algun cop, d'aquella Barcelona que era i que ja no és o que no volen que sigui, que és la Barcelona de foc, la Rosa de foc que parla més un cop, de les bombes, de les pistoles, la Barcelona anarquista, la Barcelona de la lluita social, que ens creiem encara que existeix quan ens han fotut la pàtina de les Olimpíades, del form de les cultures, i ara somos unos buenistas i Barcelona és una ciutat criminal. Sí, Barcelona és una ciutat criminal. No, y de hecho, en esa plaza, no lo criminal, pero sí la esencia de esa lucha que aún está en los murales, ¿no? Tots, nois, que ens estem allargant aquí, que ens donen amb una molt bona editorial de l'Adriano, avançant cop al Manuel del Díaz, recordo xerxes socials, xerxes socials molt ràpid, que tenim a YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Sense L, Instagram, Empanada Cultural, i recordem que estem a Ancor, ara, SoundCloud està a punt de desaparèixer, aviso, Ancor, Empanada Cultural, que això fa que estiguem a Google Podcast i pròximament a Spotify. Oh, yeah. Oh, novetat. Avancem cap al menú del dia. Menú del dia. Qui comença? Jo, jo mateix. Després de l'auto-felació de l'editorial de l'Adriano, doncs avui començarem amb un plat fort, i pas tant fort, en un format còmic per parlar de la creació, sobretot la creació cinematogràfica i de la falta d'inspiració i de com trobar la inspiració, no? I és un còmic que, ja us he vist ara, és durillo, és gore, és trash, i és la futura adaptació en sèrie de Taika Waititi. Oh, hòstia. Oh, que estem parlant de l'autor, és a dir, The Outer. The Outer. Ganes, eh? Ganes de... Incarle el dient a esto. Bueno, pues, clar, parlem de creació, no? I creació en art, hòstia, potser se'ns fa una mica muntanya amunt o muntanya avall, da igual. Però venim a mar. Venim a mar. A la teva secció venim a mar. Hòstia, molt interessant. Pensem, creació, no? Hòstia, el retaule del tríptic, el bosco, la creació del món, el paraís, l'infern, o l'afrodita de Botticelli, o, sense anar més lluny, la torre de Babel de Bruegel, el viejo, no? O com es diu allò de l'origen de la vida, que és el potorro aquell. L'origen de l'universo de Courbet, clar que sí. O de Courbet, eh? Courbet o Manet? Courbet. No, ja ens escriuran, si no, ja ens corregirà ens. O la creació d'Adam, el primer home. Llavors, aquest és precisament el motiu de l'obra que us porto avui. Però, no parlo de la versió romàntica de William Blake, més fosca, més tenebrosa, sinó, l'obra mestra de Michelangelo. L'original. De original, eh? O sigui, clàssia d'història de l'arte com Michelangelo. Intentarem fer-ho el més a més possible, però en qualsevol cas, un'obra d'abasto universal amb algunes sorpreses amagades. Sí, me mola, porque el Carles está tomando el relevo de lo que yo hacía, que es hacer la sección en el menú. Sí, tonaba de carles la sección después. Pues sí, voy a ser breve. Sin desmenar mucho, eh? O sea, os he dado una mijita, una mijita nada más. Unos cacahuetes. Yo os traigo el único estreno real de esta semana en las salas cinematográficas. En serio, es el único. Real. Hay dos restrenos, que ya los comentaremos en la agenda, y hay varios estrenos para las plataformas, pero estreno como tal La pintora y el dragón, y el dragón no, y el ladrón, eh? La pintora y el ladrón. Después vemos, después vemos. Sonaba título de Disney, eh? Sí, y el dragón. Ya llegará. Muy buen documental. Avancem, perquè me'n sumo, que anem densos avui, no? Creación, creación. Avancem com a secció de còmics. Còmics. Bueno, nois, avui toca parlar del procés creatiu, no? De com arribar més lluny que ningú, no? Com fer més, com deixar empremta en l'art, no? A vegades és el que només busquem, no? Quan intentem crear alguna cosa, no? Anar més enlluny. Trascender. No? Com inspirar-se. Hi ha alguns que simplement viuen experiències, hi ha alguns que consumeixen art, és a dir, a la que consumeixes narrativa, sigui de còmic, videojoc, cinema, és igual, pintura. I d'altres consumeixen drogues. Exacte. Hi ha gent que consumeix drogues, hi ha gent que fa retiros espirituals, per dir-ho així, no? Alguns venen l'ànima al diable, això ho hem vist molt en pel·lícules, no? De fet, tota aquesta recerca, exacte, tota aquesta recerca de com trobar les bones idees ho hem trobat a Barton Fink, no? Això que sonava a fons és Barton Fink dels Cohen, Siete Psicòpates, Adaptation, aquella pel·lícula que vam parlar quan vam parlar de Kaufman, no? Spanjons. I després, inclús, hi ha un còmic que ha sortit ara, fa molt poquet, que es diu La soledad del dibujante, que vaig dir, hòstia, a algú que segur que no hi ha res com això que us portem avui per parlar de tot aquest procés creatiu, que és dir l'autor, és a dir, l'autor. Bueno, sé que pensàveu que aniríem a algú suau, no, no. Sabia que venías con algo trash. Sempre, sempre els consells heu d'anar als extrems oposats. Però me gusta que el título sea como en francés, como apelando a esa... perquè a més no és... A la finura. A més no és le hauteur, és di hauteur. Sí, sí, sí. Anem forts. És com el conocer, no? Els videojocs, el conocer. Doncs són tres personatges que ens porten a aquest còmic, que és Rick Spears, que és el guionista, James Callaghan, que és el dibuix, i Luigi Anderson, colorista. Destaco-se'ho tot el colorista perquè és molt interessant llavors després el color d'un còmic com aquest. Però bueno... No té a veure amb l'Abrit ni Spears, eh? No, ni el Callaghan no són dels whiskeys ni el Luigi Anderson. Ni és el germà del Mario. No, exacte. Còmic editat per Oni Press, 2014, o sigui, ja fa uns anys, però també és 2016, és a dir, 2014 és les cinc primeres grapes que ara s'ha editat ja com a volum, i el 2016 és la segona, diguéssim, la segona temporada. Dic temporada perquè la primera part que és President's Day és una pel·li, és a dir, és com es grava una pel·li i la segona part és com es grava una altra pel·li, és a dir, les temporades vindrien a ser realment aquesta creació, no?, de les pel·lícules. Ja us avanço que és un còmic bastant estrany, bastant grotesc i sobretot bastant desconegut, és bastant curiós. Ara, ja arribarem a això, Adrià, que no el vés aquí, perquè no existe, aquí a Espanya sobretot no ha arribat, jo l'he acabat de llegir en anglès, no ha arribat aquí. Ja arribarà, segurament, com que comentarem després el tema de l'adaptació de Taika Waititi, jo crec que sí que s'acabarà editant en espanyol, eh? No és una creació, no és una proto-creació. No, no, existeix, però aquí a Espanya no ha arribat. Existeix, però aquí a Espanya online, no? Tu l'has estat disfrutant, no? Sí, de fet és molt difícil trobar informació sobre aquest còmic perquè he vist que hi ha molt poc i per això em sembla raro que un director com Taika Waititi s'interessi per alguna cosa així. que és un gran productor de Hollywood que bàsicament cau al pou absolut en quant a fama després d'un gran fracàs a les sales, llavors què passa? A partir d'aquí diu, ei, per sortir d'aquest pou he de gravar alguna cosa molt grossa com a productor. Després ja veurem que entra també en la direcció, però he de gravar alguna cosa, he de fer alguna cosa i crea aquest president d'ell, un slasher, de fet, que són aquests, repeteixo, les cinc primeres grapes, un slasher, un slasher d'assassins en sèrie, però vol que trenqui motlles, no? Vol que sigui, hòstia, vol que sigui alguna cosa molt grossa i el que es troba és que, hòstia, les morts en les que pensa d'aquest assassin sèrie no són prou per ell, no? I té aquest buit creatiu, té aquesta falta d'inspiració i què fa? Doncs vol tirar d'un expert, d'un coach, no? Algú que li digui, ei, has de tirar per aquí, has de tirar per allà i llavors el que fa és enterar-se que hi ha un judici que s'està fent a un assassin sèrie real, bé, real, dits al còmic, no? Però, apropé a ell, no?, de la seva zona, diguéssim, allà Hollywood i diu, doncs, vaig a defensar aquest home que està al correr de la muerte perquè, òbviament, li se li adjudiquen, no sé, centenars de morts i diu, doncs, llavors el tio es posa, que ja us dic ara és un judici sonat en els còmics, és un judici, bueno, abans comentàvem, bueno, fa uns programes allò de Chicago 7, no? Sí. Vale, doncs aquest judici d'ara és, bueno, òbviament tira molt de la paròdia i de la comèdia, és un esperpento del judici i què passa? Que al final l'acaba traient de la presó i se l'endú, se l'endú com a aquest coach que deia, si us plau, ajuda'm a fer el mejor eslager de la història, no? I no només acaba sent l'assessor dels morts sinó acaba sent el personatge que mata, o sigui, l'executor, no el propi actor. Llavors què passa? Que a partir d'aquí i sense quasi saber-ho aquest Nathan T. Rex acabarà fent una de les pel·lis snaps més grotesques de la història. Per què? Doncs perquè òbviament l'assassí no fa servir la magia del cine per matar, sinó que aquest senyor li fot canya a la ganivatada i a tot. Això és creació pura, eh? Aquesta és creació pura. I ell sense saber-ho, clar, hi ha un moment del còmic que quan succeeix la primera mort el tio li ve l'esplàter, aquest xorro de sang cap al... I ho celebra? No, no, i diu hòstia, que fuerte, no? En plan, que buenos efectos. I diu, no sabia que la sang aquesta falsa era calenta. És que això, ara estàs parlant d'això i hi ha una pel·lícula que es diu La sombra del vampiro, que és la recreació de com es va rodar en Osferatu del Mornó. I William Dafoe, no? I el John Malkovich, no? Exacte. La que representa que contracten el Max Esrec, que és l'actor que va fer de... I el tema és que la pel·lícula va dir que no, és que és un vampir de debò. Llavors, clar, les morts són reals, té un punt això i des de m'apollo en el diablo, el que fa és que aquest tio, al voler apostar al màxim pel seu art i la seva creació, crea un dimoni i li dona ales i a més li dona permís. Ah, pues mira, carta blanca. És quan la verdad, la realidad, reescribe la ficció, no? Però hi ha alguna cosa que estabas comentando que me recorda, no hemos visto alguna pel·li o así, o un corto, creo, no? Donde el concepto de la Snack Movie se va parlando pa casa. Director's Cut de Paul Diggler, quieres decir? Ah, me suena, no? Bueno, aquí como va de felaciones el tema, pues... No, no, te conecta plenament, claro. Sí, sí. I sorties tu. Claro, bueno, no se li identifica. No se li veu la cara, el nombre de què és... No, no se escuchen amigos, da igual, lo contamos. Que todo el mundo sepa, ¿no? Que Paul tiene un corto donde reflexiona sobre la Snack Movie como algo en la que los propios actores pueden opinar, ¿no? El making of de una Snack Movie. Sí, sí, sí. El podeu trobar a YouTube, per cert, no? Sí, sí, estan oberts. No, no, és normal que t'interessara mucho este cómic. I què no incitges? Un Paul Nash, por Dios. No, això no era Director's Cut. No, t'equivoques a dir. Això és... Tu vols un Paul Nash? Això és horoscou. És veritat, m'he confundit. Això és horoscou. Chico, va la línia. Al final és parlar de cinema i aquest còmic el que fa és parlar de cinema. Què fa? És una mofa total, però total. És una paròdia superextrema al món de Hollywood. Hollywood, l'hem vist molt també quan vam portar el Hollywood aquest a Sordid. Sordid. aquest còmic podria haver encaixat perfectament. Perfectament. Per què? Perquè parla aquest Hollywood més rancic, aquest Hollywood que busca la pasta fàcil. Té tota portaquilla. Incluso aquest dilema, no? Aquest dilema justament entre aquestes idees fàcils que venguin versus aquesta empremta, no? El fer alguna cosa molt més d'autor. Recordo, es diu l'autor, el còmic, no? Com deixar aquesta empremta? S'enfot molt, òbviament, d'un gènere com és l'Slasher, aquesta cinza sèrie. És un gènere supermatxacat, tetes a l'aire, sang i fetge gratuït, no? Sempre hi ha aquest component traix. És una persona, el Nathan aquest, T-Rex, és una persona que vol anar molt més enllà, però clar, ja partint d'un Slasher, d'un gènere que sempre és l'extrem, no? I que és una cosa que a priori és buida, no? Aquí la creació no se puede plantear com el sol del membrillo, no? Jo hablaba de esa creación infinita, aquí la creación se va a la mierda. Però también hemos leído en algún lugar, no? No sé si en boca de algún asesino, això quan vam entrevistar l'Antonio Altarriba, el gran, per mi, el gran còmic de la trilogia que té del jo és el jo assassino i el jo assassino el protagonista el que fa és fer perpètua la idea i el record que és el Carles que està preguntant Siri, Siri, busca-me Antonio Altarriba. Busca-me el jo assassino. Le dao, le dao. Bueno, el que vol és crear la infinita, o sigui, amb gent que no sé, entre cometes, no és ningú, no és gent que neteja pisos, gent que els fa passar la història, no? I aquesta creació, a partir de l'assassinat. I recuperant-lo de l'assassinat com a obra mestra, que és el que ara estava ahir, Crimen Perfecto d'Alfred Hitchcock, no? És a dir, buscar ese crimen perfecto com a algo artístico. Al final és donar-li valor estètic i transcendental a la violència en general. I quina violència i a més que l'assassinat, no? Sí, i donar una transcendència. De fet, quan vam parlar, perdó, que faci ja que estem defalacions, com dieu, quan jo parlava del Jack el Destripador quan vam fer d'això, el tema és que els noms de les víctimes amb el temps s'han anat pujant al nivell del nom de l'assassí. I sempre és molt important reivindicar les víctimes des del punt de vista humanista, però és que al final és el que dius, els assassins també ho volen. Sí, també. Mira, ahir, ara m'estic anant, una mica, però ahir a RAC1 van treure una entrevista que van fer no sé on, d'una altra cadena de tele, que quan parlaven de la... Hosti, és que no me'n recordo com sortia, però crec que era de la dona, bueno, ex-dona del Mainat, a partir d'aquest tema, surt que s'han fet supercol·legues amb la Rosa Paral a la presó. Joaquín Apó. I van entrevistar la Rosa Paral. Rosa Paral, l'assassina del crim de la Guàrdia Urbana. Clar, llavors què passa? Que surt aquesta fama, al final, la interfama entre elles, però bueno... Les fem fatal. Els ensenius com a artistes. i els ensenius com a artistes, no? Tornem. Fa mofa tot això, el còmic, el The Outer, que ens hem anat boli, a veure que potser es pensa que estem fent crims aquí ara. I què passa? També s'en fot molt, no només ja de tot això, sinó també s'en fot molt d'aquests accionistes que volen trallar dura, que volen veure violacions, tortures, o sigui, coses que venguin realment, no? També es nota que és com una forma de saciar, no? Una mena de sadisme que té aquesta gent de no només vull fer pasta, sinó vull trallar i que se'n parli, no? També aquesta figura del productor per damunt del director, no? Que veiem a vegades a Hollywood, bueno, portem algú que sigui a l'escola privada. Sempre, eh? Perquè... No, però allò, aquí es planteja molt un director que és aquest de gorra patràs i que acaba de sortir de l'escac, no? Un ninyo d'ell, saps? Un rotllo així, no? També s'en fot molt, òbviament, dels actors que es pensen que per estar fent un aix-laixer estan fent el fi de noquei, i òbviament molta droga, o sigui, molta droga per inspirar-se en aquest còmic. De fet, hi ha un moment que se'n va una mena de ritual xamanico per dir, ei, sisplau, vull que em treguis, vull que m'ajudis a treure la gran idea, vull que de mis poros no salga... Bien a catarsis, vull una epifania, no? Bien d'ayahuasca, eh? Bien de ració d'ayahuasca. Aquí hi ha una passarel·la de drogues que surten en aquest còmic i ho acompanya molt bé el dibuix, ja ho veurem després, però bueno, aquest coach d'escriptura lissèrgic, per dir-ho així, doncs, mentre li practiquen aquesta mena de ritual a partir de drogues, li diu una frase que no sé si estareu d'acord, que és, només existim en allò que creem i descobrim sobre nosaltres mateixos a través de la nostra feina. Tot escriptor escriu sobre si mateix. Si estàs bloquejat, està causat per la teva inhabilitat per escriure la veritat. En tot personatge hi ha sempre, ja no un tret autobiogràfic, sinó una part de la teva ànima, no? Això és el centre. És que és una mena de trasllació de la frase de la creació, ja que tornem a la creació de Dan, que tenir fills és com l'acte de creació absolut perquè al final és una part de tu que és la transcendència cap al futur. Doncs clar, al final una creació és el teu fill. Sí. I aquí hi ha un acabat, aquesta escena s'acaba amb un... Bueno, digue'm què tens de moment. I ell diu, li explica la sinopsi, doncs mira, va, això, i diu, no, no, no, què tens dins Déu, el cor, què tens a dir? Hòstia, doncs no ho sé, no tinc res a dir. Diu, si no tens res a dir, per què busques escriure alguna cosa, no? O sigui, tot i així busques escriure alguna cosa, no? I hi ha tot... O sigui, el component aquest... La falera. És molt interessant aquesta reflexió perquè quantes vegades un es projecta a un o el entorn ah, quiero ser escritor, quiero ser algo, no? Quan tu pretendes ser algo i ja no lo eres, què conexión tiene eso con la verdad? I tu estàs escribiendo cada dia i dices, hòstia, a ver si esto que escribo funciona, tiene sentido, pero si tú no estás ni escribiendo y quieres ser escritor, algo está fallando, no? Sí, sí, sí. La creación se pudre en la cabeza ahí. I parlant ja del que és el guión, sí, de Delter, no? Hi ha aquestes reflexions i aquest Rick Spears de guionista al darrere, és una persona que treballa per DC, però sí que és veritat que ara aquí ja personalment... El guionista real, no? Ara estem amb el guionista i el còmic. Ara ja hem acabat la sinopsi, per dir-ho així, ara anem a veure qui hi ha al darrere del còmic, la idea, personalment, la idea és bona, sí que és veritat que en algun moment el guion puja i baixa perquè clar, és una trillada, us ho he tret aquí com si fos aquí... Pot ser molt maniquel, és molt trillada. Ara, us agraden els gèneres així, tràgic, i és aixer, i sang, us agradarà. També és veritat que el personatge protagonista és molt interessant, o sigui, realment està molt ben considerat és el típic personatge repulsiu, que veu a tothom com peces, com objectes, aquest drogadicte, flipat, però superindecís, un imbècil, bàsicament, però sobretot zero empàtic. Perquè entenem que el prota és realment el productor, no? És realment... És un productor que després en el tomo 2, per dir-ho així, hi ha una cosa en el primer tomo que és que s'enamora d'una dona. És possible l'amor a un tio així? A partir d'aquí se li torça tot, però sí que és veritat que què pesa més, l'arte, la creació o la relació, llavors aquí es trenca. I el que em fa pensar és que amb un personatge així tan destructiu i tan fi de puta, em ve el cas, no sé si heu estat atents, no sé si tu, Ferran, has estat atent que últimament ha sortit un tuit arran de The Office, que tothom l'al·latava tant, com a sèrie, que és una tuitaire que deia que diu ei, però no oblideu que Michael Scott era un sexista, un racista, un misogen i tota la gent li deia però és que precisament és un personatge que el que busques és el rebuig, és una paròdia, no? I de fet amb el temps es van adaptant per ser més empàtic perquè el que fan és no poder tenir només un personatge que sigui desagradable. De fet, The Office, l'original amb el Ricky Gervais, molt pitjor. Sí, és molt pitjor, va ser clar. Però és una temporada i que vol demostrar un personatge fastigós mentre que el Michael Scott acaba sent empàtic perquè aprèn. Exacte. Llavors, en aquest sentit el guió és el que us plantejo però el trash que em sembla superinteressant nosaltres, aquest James Callaghan que fa el dibuix i en Luigi Anderson el colorista, el trash heu de pensar que normalment aquestes coses les imaginaríeu com molt trash molt brutes i, hòstia, el color, el color sobretot, la composició, d'alguna pantalla però si no us animo a buscar Dioter perquè realment és tot aquest color molt pastel. De fet, és molt Joan Cornellà. Hòstia. Us heu d'imaginar una cosa molt Cornellà però amb molta més sang i fetge però els colors són pastel total. Per tant, la sang no és una sang Ferrari, diríem, no? Aquest concepte de vermella quina. No, no, però trobes, clar, al final és el Hollywood també dels platós. De l'estilització. Dels platós, veus tot molt groguenc, molt mostassa, molt rosa, no? I és, hòstia, com a imatge és una passada, tio. Em recorda molt, inclús, no sé si ho recordareu, el Guardià de la Cripta. Sí. Vale, doncs aquest, és aquest rotllo. Perquè és el tema dels contrastos. Guardià de la Cripta, és a dir, com a cadàver, que és verd, però la sang és vermella i llavors, clar, tens un contrast aquí. O sigui, a mi em recordava molt això sinó aquell, el Perrinoumicon, aquell manqui, el Perrinou també, aquest deixa l'anar un dia el portarem, aquest tio, perquè és fastigós. Però és molt interessant com plantegen en aquesta demàtica gore, no?, també. I o sigui, passem aquí, estem ja parlant de l'adaptació, no?, aquest teòricament 2021 que ens porta Taika Waititi de la mà a Showtime, una sèrie, però t'ajut-lo, ojo, perquè Nathan T-Rex junt-lo, pot ser molt interessant. Ara, Taika Waititi, per qui no el conegueu, que el conegueu per Jojo Rabbit, que és l'Òscar, el jàvio, Thor, exacte, el que hacemos en les sombres, va començar molt amb Flight of the Conchors, aquella mena musical de Nova Zelanda, i està clar que és un tio que té molt d'humor a les seves venes, però a mi em planteja un dilema, que és, algú com ell s'atrevirà més venint de Jojo Rabbit, que vulguis o no, és una cosa molt blanquinosa. Encara que ell sigui òbviament, jo jo ràbia, no em va agradar a ella. Llavors, no sé fins quin punt diotter l'autor es tallarà o no. Taika Waititi és un tio que li agrada subvertir, però que, com quan es va tornar més comercial, també ha d'anar adaptant una mica el discurs, perquè això va passar amb Thor, el que ens va passar a tu i a mi en Thor, que no ens va agradar, és que ell intentava ser macarrilla sense acabar de ser. Potser aquí el que agradaria és que fos Taika Waititi dels orígens, però un tio premiat als Oscars justament amb Jojo Rabbit sembla que apunta molt més a un tio que ja és comercial, el volen promocionar, el volen fer més mainstream, que aquests orígens de concurs i de l'autor i de l'anima. És equivocar-se, és equivocar-se. Si no fas un slasher realment com el que està plantejant el còmic, no sé. I, Pol, on podem trobar això? Sí, i això ho podem trobar enlloc. No, no, això ho podeu trobar a Amazon. A Amazon sí que podeu comprar els volums ara en anglès. Jo crec que amb l'adaptació de Taika Waititi jo crec que arribarà i segur que s'editarà en espanyol, seguríssim, però si el voleu ara buscar és per internet. Amazon el trobareu en anglès, però realment val molt la pena. Si voleu alguna cosa trillada, trillada i sobretot diferent a el que normalment és el Gore Trash, dieu-te'n. Molt bé. Doncs queda apuntat i avancem cap a la secció. Una nova careta, per cert, eh? Ara l'escoltarem. Ojo, ojo. Pintura. Què? És muy tipo romero esto, eh? Otra vez? Sèptima planta. Sèptima planta. Què hem de dir? Hem de dir que li hem dit pintura... De fet, comencem amb dos cortes, no només el corte musical, sinó que ja ens han fotut, abans de començar la secció, d'estrenar la secció pintura, ja ens han fotut un corte, que és la Bea, i ens ha dit que no hauria de ser pintura, que hauria de ser arts plàstiques. Arts plàstiques, sí. Perquè si no, aquí podríem estar amb el rodillo pintant. No, perquè jo vingui a veure com ha utilitzat la broixa. Però per entendre'n, no? Perquè un fresco, un fresco com se pinta. Fins al càpita com broixa. Comencem amb un exemple de pintura, d'art, que no té a veure amb una mirada frontal, que és la mirada amb la que contemplaríem un quadre, una estàtua, en un museu, sinó una mirada vertical, que ens obliga a aixecar el cap, a mirar cap al cel, cap allò desconegut, però també cap allò harmònic, que sorprèn per la seva bellesa. Així que més que creació, podem parlar d'una creació suprema, elevada, que ens situa la humanitat i el cosmos com a motiu central. Hòstia, estàs contant d'això, i lo sient, li estàs donant una pompositat interessant, que la mereix, però jo estic viendo a mi colega que sempre que se planta ante un objectiu, ante la cámara, mira para arriba. Mira para arriba. Seria como un plano nadir, ¿no? Ahora entiendo que los audiovisuales serían como un plano nadir. Ahora entiendo lo que está haciendo, está mirando la creación. La creación, exactamente, Dios, el cielo. Nadir es como toda la pintura. El firmamento. Al cual se volcás una obra que destaca per capturar aquesta imansitat i que es troba a la Capella Sixtina al Vaticà, aquesta creació d'Adam de Miquel Àngel. Una de les nou peces que integra el sostre de la capella, més concretament, la peça central de Miquel Àngel Buonarotti. Una obra que converteix el punt de vista de l'espectador, com deia, en un plano nadir que apunta en línia recta cap amunt, cap a un espai simbòlic que ens deixa embadalits, amb la boca oberta. No és Mr. Bean, eh? Hòstia, m'he pensat que era flibat. Molt bona. Molt bona. Hòstia, és que clar, doneu-vos a compte, eh? Com... Cada vegada l'empanada és més empanada, eh? Com s'acaba trencant tot aquest pes espiritual, com l'acaba pervertint la nostra època, que és l'època de la relatura de les noves visions. En qualsevol cas, tornem enrere, tornem a realment els orígens d'aquesta música. Vinea mea electa. Que en lletí significa el meu escollit. La música que estem escoltant, la composició que estem escoltant de Giovanni Pierluigi de Palestrina. Una música pertinent pel quadre amb el que n'hem encetat aquesta secció d'art, de pintura, com li vulgueu dir, aquesta creació de Miguel Ángel, eh? Una música de l'ordre que ens parla de la perfecció o millor encara de la inquietud per obtenir aquesta perfecció. Que en el fons té alguna cosa d'absurd, no? Voler arribar a aquesta perfecció. És una cosa que l'Església sempre ens ha venut, no? Però bueno, en qualsevol cas, aquesta creació d'Adam, de Miguel Ángel, és parlar, com dic, d'aquesta recerca de la perfecció, que té a veure amb la simetria, amb l'anatomia ideal, proporcions clàssiques, com deia l'home com a centre del cosmos. Parlar de la creació d'Adam és parlar del renaixement. Encara que el senyor Mr. Bean està allà, eh? L'està veient, eh? És que jo m'ho m'ho en qualsevol cas. Entenem, com dic, eh? Tota aquesta idea de recerca, d'obsessió, en una obra que data del 1511 del segle XVI, una representació que vol atrapar l'instant més perfecte de tots, suposadament, que seria el moment en què veu crea el primer home com si fos un escultor, o millor encara, com un bruixot que el fa aparèixer del no de res. De fet, posarem el quadro perquè el tinguem present. Llavors, fixem-nos en aquesta representació, eh? Que va ser un encàrrec del papa Juli II, per cert, i està dividida en dues zones. Una zona terrenal, a l'esquerra, i una zona celestial a la dreta. D'acord? A la dreta, perdó, a l'esquerra tindríem Adam, i a la dreta, a Déu. Déu, suspès sobre l'aire, embolcallat amb una túnica porpre i envoltat de carobins, apareix amb el braç extès i el dit índex assenyalant Adam, i aquest ocupa la part esquerra amb perfecta simetria amb Déu, i també apareix amb el braç extès i el dit índex en direcció a Déu. És una obra sobre una acció que no està passant, que acaba de passar, com una pel·lícula que haguéssim vist començada. Miquel Ángel no captura el moment en què els dits es toquen, per això ja tenim el cartell d'ET, l'estraterrestre d'Esteven Espírit. Ara hauria de ser el colze, eh? Sí, ah, ojo. Molt bona. Distanciament social, si és clar. La versió actual d'aquest quadre seria... No, la versió actual és el Puigdemont amb el senyor Torra, eh? Molt bona. En qualsevol cas, el més curiós és que, clar, tu veus Adam, el tio ahí, despelotao, apalancao sobre el fespet, amb la tita petita, amb tota la tranquil·litat del món, i, clar, sembla el tio que fes hores que estigués allà, segur. És una mica el mílio, no? És el mílio. És que m'acaben de crear, però jo aquí bastant de rato. Però no, Adam acaba de néixer, a Dú li ha despullat com un Terminator fumejant que acaba d'arribar al futur i es disposa a cruspir-se al món. Això sí, amb molta calma, molta patxorra. La composició, però, correspon a una voluntat de capturar el gran moment, l'espurna de la vida. Encara que aquest ja hagi passat, el seguim contemplant en tot el seu esplendor. Acaba de néixer a la humanitat. Dit d'una altra manera, si Miguel Ángel fos un director de cine, com creieu que representaria això? Doncs segurament amb grans efectes. Un altre Miguel, un altre Miguel, el Michael Bay. Seria un Michael Bay, un de Transformers. És a dir, el tio segurament fotria una pel·lícula així. És que ha entrat tant, el coro, estava fent un pici, estava agafant aire. Seguim... En Mr. Bean. Pierluigi, Pierluigi de Palestrina, eh? Això és la missa del Papa... Ja existia en aquell moment missa del Papa El i Palestina. Palestrina. Palestrina. Palestrina. Una de les composicions més importants del Renaixement. Però tornem, tornem una mica a aquest quadro per destacar dues coses clau. La primera és la representació de Déu. Déu, vosaltres veieu, el teniu present en el quadre, eh? És el Déu que tots recordem de l'art medieval? El Déu jove, de túnica fosca, que porta la Bíblia, el pit, aixeca la mà, ensenya... No és el Déu iconoclàstic. No és aquest Déu. No és el Pantocràtor del Monestir a Santa Catalina. No, no, no. No és el Morgan Freeman. Exacte. Encara no. Amb el Jim Carrey, no? Sí, sí, sí. Com a Dios. Com a Dios. No, és el que té. És un Déu gros, és un Déu mitològic, com un Zeus, com un otimí per trufiat, amb barba blanca, amb aquesta... Ja ho he dit abans. Renèixement. Podríem posar música a fer aviat aquí. Què passa? Què passa amb la forma que adopten Déu i els carobins envoltats en aquesta túnica roja a la part dreta del quadre? Fixeu-vos bé, un dels experts nord-americans en història de l'art, el doctor Franklin Meshberger, que va publicar unes teories als 90, afirmava que aquesta forma que té Déu allà és com la d'un cervell. Un cervell. Però inclús pots veure el lòbul frontal, el cerebel, és a dir, la forma que té Déu en aquest moment... De fet, és el que es diu el dissenyar intel·ligente. Exactament. Perquè Miguel Ángel va estar molt de temps disseccionant cadàvers i el tio anava empullat d'anatomia humana. Però el que està clar és que la metàfora està servida en aquest punt. Miguel Ángel ens parla de l'estímul de crear. A partir d'aquest servei Déu crea l'home, sí, però nosaltres, l'home, som els creadors. I un últim punt. Clar. Un diàleg, no?, entre creació i creador. Exacte. Però un últim punt... Però és interessant que crea vida, o sigui, el quadre aquest de vida, a partir de morts, perquè si em dius que de cinc, de cinc, no hi anava. Sí, però bueno, això hi ha un nivell de... És el gran paradoxe de creació, perquè en el barroc, el Carabatio també tenia un estudi ple de cadàvers, que a més, t'ho hauria de fotre una pudor que flipes, perquè ell, tots aquests cossos pàl·lits, els pintava a partir de cadàvers. Una mica la casa de Jacques. Un dels llibres més interessants que et fan llegir, bueno, et fan llegir, et fan veure quan estudies art, jo me'n més me'n vaig trobar a xeret artístic, és el llibre de vivissecció de Leonardo da Vinci, que ha d'estudiar... Clar, ara és molt fàcil, fem un escàner i no fa falta matar ningú. Ja, però l'anatomia era bàsica en aquest moment. En qualsevol cas, un últim apunt sobre aquesta creació d'Adam de Miquel Àngel. Homes, homes i més homes. Què passa amb la feminitat? On queda en una obra com aquesta? Clar, la creació d'Adam pot plantejar certa distància crítica justament pel moment en què estem vivint, d'empoderament, de deconstrucció del gènere, però precisament en una obra com aquesta religiosa, que com deia va ser un encàrrec papal i on el protagonisme masculí és ple, hi ha un easter egg, una petita sorpresa ben curiosa. Fixeu-vos bé, aviam si també podem estar ara recuperant aquest quadre, hi ha a la zona on deia que hi ha Déu amb tots aquests querubins i trobareu la cara d'una dona. Una proto-Eva, perquè encara no ha estat creada. Però és el que dèiem, Eva o Lilith? Perquè primer va ser Lilith. Vale, podria anar per allà la cosa. El que passa és que si hi ha un Adam... Hi ha d'haver una Eva. A pensar que l'Eva està al llegar, però bueno, el més interessant és que Eva està mirant Adam i està mirant amb una cara de distància precisament. És una cara de dir mira, tu has sido el primero, però menos Lobos, xaval, que per molt que la mística ens digui que et van crear un dit, Miguel Ángel t'ha pintat amb un malic. Sí, cert. Llavors, amb tot això, què volem dir? Doncs que, per tancar, la creació d'Adam, de Miguel Ángel planteja una doble lectura prou estimulant. És una obra que manting intacta el seu poder de meravellar-nos, de aixecar el cap, de quedar-nos embadalits quan mirem cap amunt amb aquest planadir que dèiem, però també és una obra que conté certa desmitificació religiosa i, doncs, evidentment, ja aterrant o en l'actualitat, és la que més embestides ha rebut per la cultura meme i trolls. Quants Simpsons, quants Homer Simpsons hem vist en la figura de Déu? O Gokus i Vegetes, o Futuramas, o el videoclip d'Ariana Grande, que surt ella, surt ella, tot de dones, que a més, el nom és Gotis a Woman i ella està creant una dona negra. Sí, ella m'apetrunya. T'agordes, eh? És la gran empanada, eh? Totes aquestes embestides, d'alguna manera, que en el fons també són formes de crear, però més atades, més lligades a la nostra època, a l'època del revisionisme, de la relectura constant de tot i a totes hores. Li podem fer un aplaudiment al Carles? Sí, sí, crec que sí. Un camusó, eh? M'has fet la Cioro. No, no, la veritat que jo, o sigui, has aportat moltíssima informació interessant, però sí que mai m'havia fixat en la comoditat que està aquell lléser humà. I, hòstia, és potser la veritat crítica que tinc sobre aquest quadre ara mateix és això. És com, t'acaben de quedar? Però jo llevo aquí i potser que la vida no és còmode. Saps? Llavors això, potser aquesta Portoeva potser està mirant en plan, tio, acabes de, o sigui, acabes de néixer i ja estàs apalancat el sofà. Doncs, nois, Carles, de debò, l'aplaudiment era molt sincer. Haurem posat la imatge i... Bueno, en vez de la creación lo llamamos autofelación. Sí, tio, vamos, vamos con el document. Aquí sí que ens haurien de treure costelles no per crear Eva sinó per arribar-nos al membre. Avancem a la secció de la vellada. Cinema. Bueno, pues seguimos con la creación, ¿no?, con la acción, con esa capacidad humana que, como acaba de explicar aquí nuestro colega Carles, consigue explicar lo universal en el detalle, en la obra. Pero seguimos recordando también como la creación, ya sea durante el proceso creativo o ante el resultado final, yo creo que más en el proceso, como la creación puede suponer también una suerte de terapia. Creando parece que uno estuviera más cerca de las cuestiones vitales, de la respuesta a dichas cuestiones y de la curación o de la redención, si me permitís, porque no sé aún si es posible, ¿no? Creando o compartiendo creaciones, como hacemos aquí los empanados cada semana, porque no lo olvidemos, la creación, y ya lo hemos dicho antes en relación al cuadro, a la pintura, la creación viaja con billete de ida y vuelta, entre el creador y la obra creada, eso por supuesto, pero también entre la obra y el espectador o el crítico, y evidentemente, entre el artista y la modelo y el modelo, o digámoslo de otro modo, entre la pintora y el ladrón. ¡Ay, ay, ay! Eso es, sí, sí, chicos, la pintora y el ladrón. Es como que intercambia los roles, no es la musa es el muso, no es el pintor es la pintora. De hecho, hay mucho de evolución de esas obras que aquí hemos comentado alguna vez, como el artista, ¿no? ¿Cómo era la obra de Trueba? Sí, el artista y la modelo. O incluso la obra de Rivet, ¿no? Que era la pequeña mentirosa. Sí. O la bella mentirosa, perdonad, o la última obra que traemos aquí en relación al retrato, que era precisamente una gran obra que reescribía este posicionamiento tan masculino y era retrato de una mujer en llamas. Empezar a que era con un 6 y un 4. Tornem-hi, eh? Tornem-hi, eh? Avui estem fent realment la gran empanada, però perquè al cap i a la fi estem parlant del que dona origen a tot el que nosaltres parlem, que és la creació. La creació. És clar, ahí és multidireccional. Pero estábamos con La pintora y el ladrón. Así se titula el documental que hoy vamos a comentar aquí y es, ya lo he dicho al principio, el único estreno cinematográfico de la semana. Y además, es una creación fílmica que reflexiona precisamente sobre la creación, sobre el poder terapéutico que hay detrás y con ese título también es fácil imaginar que aborda las relaciones humanas. Veréis cómo en el documental son fundamentales para esta creación. Porque a pesar de los estereotipos que cada uno tenga en su cabeza, ¿no? La pintora, el ladrón, yo creo que son tan importantes en el documental la pintora, y esto lo confirmarás tú, Carles, que me suena que la has visto, creo que es tan importante la pintora como el ladrón, de hecho, el propio título los ubica al mismo nivel, como la propia relación que los une. Pero antes de seguir, antes de seguir con esta relación tan particular y tan determinante para la obra, mejor que ubiquemos al personal, sobre todo aquí Ferran y Paul que me parece que no la habéis podido ver y el oyente, ¿no? ¿Quiénes son esa pintora? ¿Quién es este ladrón? Porque está claro que son mucho más que estas etiquetas. Pues bien, la pintora es Bárbara Kisilkova, que es una joven artista checa especializada en el hiperrealismo pictórico, ¿no? Que está fincada en Noruega y que descubre en el año 2015 que le han robado dos de sus mejores pinturas de la galería Nobel de Oslo. Y el ladrón, ya lo veréis en el docu, es un singular Carl Bertin Nordland, ya lo dice, ¿no? Su apellido, hombre del norte, de la tierra del norte, que evidentemente fue quien robó dichos cuadros. La poli tardó poco en pillarlo, pero las obras no aparecieron y bueno, hasta aquí lo que podría ser el típico caso de obras de arte robadas en Oslo. No sé si lo sabéis, pero el grito ha sido robado muchísimas veces allí e incluso en diferentes versiones. això dona molt a entendre a quina mena de población y a esos países, porque aquí no robemos cuadros, aquí robemos la caixera del bar y un café y una cervesa. Claro, pero aquí es lo interesante también de la obra. ¿Por qué robar pinturas, obras de Bárbara Kisilkova? Porque no estamos hablando de un artista de renombres, más bien un artista joven con muchísimo talento, pero que sus obras no pueden ser traducidas en miles y miles y miles de dólares, ¿no? Entonces, si el ladrón robó estas obras, ¿por qué lo hizo? Y de hecho, ¿por qué podemos estar hablando de un documental que sigue eso, ¿no? ¿Por qué podemos hacerlo? Pues curiosamente porque Bárbara, cuando descubrió ese robo, no se cuestionó por el hecho de dónde podía encontrar las obras, ¿no? Más allá de ese robo y de la evidente pérdida que supuso, para ella la pintora lo que estaba obsesionada era con el motivo que había empujado a Karl para robar sus obras, ¿no? Además, ese Karl, ese ladrón que está tatuado hasta la médula, eso es una pintura que se ha hecho. Es lo que digo, el estereotipo tiene muchísimo significado cuando das con el primer vistazo de la obra, pero vas entrando y ves como al final son personalidades muy, muy amplias. Pero volviendo a lo que estaba diciendo, Bárbara se preguntaba y textualmente, ¿no? ¿Por qué alguien decidiría violar una ley para conseguir mi trabajo? Mi trabajo. Porque no soy una artista conocida que valdría la pena robar, no soy ni Lucian Freud y evidentemente esto no tiene sentido para mí. Y si ella no es Lucian Freud y está claro que el ladrón, como has comentado aquí, tampoco es Arsène Lupin, entonces, ¿por qué? ¿Por qué ese robo? Ferran, ayúdanos a ver qué nos cuenta del trailer. Este hombre es ofendible bastante self-destructive. Se siente que es su manera de ser abierta. No hay que hacer el contrario. Puedes abrir tus ojos ahora. hostia, yo no había visto ni escuchado ni escuchado nada. Somos una peli, ¿no? Hay una ficción en proyecto, ya lo comentaremos, pero claramente no, es un documental. Pero está trabajado un poco como un thriller, una intriga ahí. Un thriller y también una mena d'estudio de personatge muy interesante, porque claro, ella decide es que te voy a pintar. Lo habéis definido muy bien vosotros dos ahora mismo, ¿no? Parte de un thriller para acabar haciendo un estudio de personajes. Es inevitable que se plantee como thriller inicialmente ya con las preguntas que estaba ofreciendo aquí, ¿no? El motivo, el por qué. Pero por si el espectador no ha acabado de entender todo lo que ofrece este tráiler, que es mucho más extenso, con muchísimas capas y parece que te esté explicando la película, simplemente recapitulemos un poco, ¿no? El motivo, ¿cuál es el motivo? ¿Qué es lo que dice? ¿Qué es lo que hemos podido rescatar entre llantos y otro tipo de reflexiones? It was your masterpiece. Dice el tío, y se queda tan ancho, ya lo veréis, porque en otro momento además explica que la robó porque eran hermosas. Esto es un pedazo de cumplido para cualquier artista. En el fondo, no, no, no, es que a la hora de la verdad, hostia, los artistas por lo general son gente que necesita el reconocimiento, pero ya no solo desde el ego, sino también son muy maltratados. Esta es una sociedad que maltrata al artista, al artista de nuestro entorno, ¿no? No a los artistas encumbrados. Y hay una pobreza en el hecho de esto, de ese momento, dices que los veo, o sea, me gustaban y por eso lo robé. Un tío que iba drogado durante no sé cuántos días que va allí y roba esos cuadros y lo hace porque le gustan. No tiene que ser entendido de nada. Y de hecho, él mismo lo comenta, ¿no? Ya los había visto esos cuadros. Ya había pasado por delante del escaparate. Pero volviendo a la reacción de Bárbara, que es evidente, lo importante no es tanto esa reacción emocional, sino la petición que le hizo a Carl, porque le pidió que posara para ella, que él, el ladrón, se convirtiera en el modelo y le pagara así el daño causado, ¿no? Que se convirtiera en el arte. Exacto, exacto. Y en cierto modo, eso es lo que realmente ha originado este documental. Este es el origen de la historia. Es el retrato. El retrato. Y tal vez todo empezó en la mente de la creadora cuando vio a Carl en el juicio. De hecho, ella misma ha confesado que lo que le impactó fue ver a ese ser humano sentado allí con remordimiento, tristeza, con toda la vulnerabilidad. Y dice textualmente, lo que vi fue un ser humano, no el criminal. Así que, señores, señoras, en la pintura y el ladrón ni importa el robo como tal, aunque sea el punto de partida, ni la intriga frente a la posibilidad de encontrar los cuadros, sino el vínculo. El vínculo provocado por la creación. El retrato de Carl en manos de Bárbara y si sacamos un poco el objetivo, la posible amistad en manos del director, que aún no le hemos comentado, pero estamos hablando de un documentalista relativamente joven, Benjamin Rhee, un joven noruego que si tiras de su biografía te das cuenta de que tiene un linaje de artistas a sus espaldas bastante importante. Hasta el bisalbuelo llegas. Ha trabajado para la agencia Reuters y para la BBC y ya ha dirigido otro documental. Esta es su segunda obra. La primera obra la enfocó en el campeón de ajedrez Magnus Carlsen. Y Paul seguramente podrá aportar muchas veces. Pero lo conoces. Seguramente mucho más que el resto. Paul ha mojado los pantalones. Magnus Carlsen sería el Kasparov de Messi. Es el Messi. A Messi es un cachondo y a Messi es un guaperas. Tiene todo ahora. Es un tío que me suena que ganó con 22 años. Se hizo el primero del ranking con 22 años. Aquel tío no para. Hay Nakamura, hay no sé qué, pero Magnus Carlsen a la mate. Bueno, pues la veremos porque yo no la he visto, pero imaginaos, ¿no? Si a Rui no le han visto el Gambito de Dama noruego. Tendremos que traer ese día que traigamos Gambito. Gambito de Gambito. Según el farán, Gambito. Bueno, si con Magnus del 2016, por cierto, no le fue mal a Benjamin Rui, imaginaos con la pintora y el ladrón, con este morbo ya que está presentando la obra. Premio especial del jurado en el Festival de Sundance del año pasado, el 2020. Mejor documental en el Festival de Londres y algo que nos toca más de cerca. ¿Recordáis este festival mallorquino, la Atlántida? Ah, sí. Pues fue la película más vista, fue la película más vista de todo el festival en filmen, evidentemente. Y todo esto ha hecho que, como os comentaba al principio, haya un propósito de ficción detrás. Es la distribuidora Neon, la que está ahora mismo facilitándonos el visionado de esta película. Neon, por si no lo recordáis, es la distribuidora de Parasite o de Honeyland. Nos trae alegrías, ¿no? Sí, nos trae, o sea, de hecho, creo que aquí nadie ha visto Honeyland, pero es otro gran documental sobre la última mujer, no, no, la última mujer recolectora de abejas. ¿A que estás? ¿Va a guañar Oscar? ¿Va a los Oscar? Sí, sí. O no se iba a guañar, pero va a estar... Estaba ahí nominado. Sí, sí. Y, paradojas de la vida. Benjamin Rui, en el fondo cuando se enfrenta a esta noticia él se planteaba un proyecto como un corto documental de 10 minutos, leyó la noticia, ya os lo podéis imaginar, que apareció en su día en todas las portadas de la prensa noruega y dijo, vamos a encontrar algunas respuestas con la cámara y dijo algo que a mí me interesa muchísimo, que realmente me captó, dice, cuando comenzamos la película no teníamos ni idea de dónde terminaría, pero esa es la belleza del cine de observación, simplemente estar allí, estar allí en tiempo presente y ya veréis lo que acaba pasando en dicha observación, resulta evidente que mucho más porque de los 10 minutos previstos ha acabado en unos 100 de metraje final, el corte final son 100 minutos y es que ya lo decía Bresson, que el cinematógrafo, esta cámara que nos acompaña siempre, no es un objeto pasivo que recoge imágenes, sino que más bien las provoca, las crea y el documental claramente lo hace, recoge todo, recoge esa relación, recoge lo pictórico, lo visible, lo invisible y provoca, provoca muchos sucesos, esos sucesos mejor los dejamos para el visual, evidentemente, ahora, me ofrece una cierta pregunta continuamente en el documental, ¿no? Es evidente en este tipo de documentales que como el director no llega al origen de eso, no llega con el robo, sino que llega ya con la amistad establecida entre los dos, tienen que recrear momentos, hay una veracidad total en el documental que el espectador lo tenga claro, pero a partir de cierto punto, esa cámara sí que acaba siendo un testimonio muy sincero, pero sí que es cierto que hay otras escenas que están recreadas para poner al espectador en el momento adecuado, claro, ahí esa teatralidad autoimpuesta en cierto modo, no sé qué opinas tú, Carlos, que has visto el documental, a veces me sacaba, eso y la idea del vampirismo que navega muchas veces en el arte, ¿no? Porque no es lo mismo el arte que nosotros creamos que el arte observacional, ¿no? Ahí hay una idea donde la propia pintora vampiriza la naturaleza de este hombre adicto y acabado y el documentalista a su vez vampiriza esa relación. Sí que es verdad lo que pasa que al mismo tiempo también lo veo como el arte, el arte como trabajo en equipo. Es decir, hay algo de terapéutico en la vida de ese ladrón drogadicto que pasa por un momento muy jodido y que llora cuando se ve a él mismo pintado y acaba, su vida la acaba llevando a un nivel como más de crecimiento personal y luego incluso acaba participando de esa pintora y eso acaba siendo como algo terapéutico, ¿no? Y lo es, y lo es. Y viendo el resultado además, que no vamos a descubrir, pero viendo el resultado de las vidas de estos dos señores, ¿no? No solo del director de Rhee, sino de Bárbora y de Carl, que de hecho ya lo podemos decir, ahora mismo Bárbora está siendo súper solicitada en sus pinturas vistas en todos lados y bueno, de Carl mejor que no ofrezcamos ningún spoiler, pero viendo ese resultado sí, evidentemente ha aportado en positivo, ¿no? ¿Qué cultura, Carl? No, sigue teniendo la pinta de vikingo que no, ahora es un muso. Hay un momento sin desvelar mucho pero hay un momento del loco que ella dice, dice, que en otra vida Carl podría haber sido ministro noruego o podría haber sido bueno, porque en Noruega no hi havia un tío, un heavy que es va a presentar a unas eleccions. No, no, no, un heavy, un tío que era anarquista y todo y para hacer la coña con los colegas se va a presentar y todo el mundo va a votar y hasta allá si tú veus allá como al ajuntamiento de las juntas. Es creíble y posible, ¿no? Vamos a acabar la sección con un par de curiosidades porque sí que es cierto que el peso se lo llevan estos dos personajes, ¿no? Bárbora y Carl, pero aparece un tercer personaje de tanto en cuando que es el marido, bueno, o la pareja de Bárbora que curiosamente este señor es un profesor de arte, es un tío con varias obras a sus espaldas, obras audiovisuales y está ahí, no sabes, muchas veces si como consultor, como terapeuta también de la propia Bárbora y como sufridor de todo lo que está viviendo. Al final no deja de ser en algún momento una idea de triángulo amoroso. Y no hay momento, exacto, no hay momento de celos. No, no, son noruegos, tío. A mí no me pizas, Bárbora. Son noruegos. Puede que hoy no nos hayamos ido por la vía de la semana pasada de cara a cara de ese noir escandinavo, pero siguen siendo noruegos incluso en un documental como este. Y bueno, ya veréis como seguramente es una película que como Honeyland también puede que sea candidata a los Oscars. Y me gustaría acabar con lo que estamos escuchando que es la música, ¿no? Estamos hablando de una banda sonora alucinante para mí. Yo no sé si habéis podido ver alguno de vosotros precisamente la obra de Magnus porque el compositor también está detrás. Helmersson. Sí, exacto. Uno Helmersson, ¿no? El compositor de estas dos películas de Benjamin Rie pero también de un documental superinteresante que habla de Duterte, del presidente de Filipinas y que seguramente es un documental que juega en las antípodas de este. Esa es la idea donde tú no provoques nada, tú no creas nada, sino que tú eres solo un testimonio como cámara, ¿eh? Digo. Vale muchísimo la pena también con banda sonora de Uno Helmersson. Toma, ya. A mí me sembra interessant, ¿t'acordes, Carles, que comentàvem fa un temps el del documentalista Ulrich Seidel? Ulrich Seidel, sí. Sí, sí, sí. Hi ha aquest punt de... Són documentals que els teniu... Perdó, Ferran, a Filmin, però són una passada perquè són documentals, inclús les pel·lícules que té són documentals gairebé. Sí. Són documentals, hi ha un, que és el primer que vaig veure, que és en el sòtano, que és heavy metal. Això és el que ens va recomanar. És gent de com viu, com té una doble personalitat gairebé alguns, alguns tenen com el museu de Hitler i fan les reunions amb els nazis, no? Altres que tenen... Són aquests que col·leccionen aquests bebès que són com persones i que creuen que tenen un bebè i que de sòtan és un puto món. Altres el tema com d'associacions d'armes, altres... Llavors, aquest tio, a més, no té moviments de càmera i sempre, a més, li diuen que és el Wes Anderson del documental xungo, no? Sí, d'Espelador. Aquest... Aquest... Tot és... Plans generales, no? Sí, sí, sí. Tot perfectament... Camerifica? La perspectiva és perfecta, però el contingut i això de és vampiritzar o no, no? És allò... Agafes temes molt xungos. És que això està sempre patente i latente en la creació, no? I això que dius, a mi em remet a Stieg Larsson una mica o aquesta idea com més d'aquests països nòrdics on tot està al seu lloc i tot està superpolidet, a sota d'això hi ha una espècie de submundo linxà, no? És el línx que baixa a Blue Velvet, no? Per anar tancant això, això que diuen del vampiritzar és que al final ho has dit tu, que és aquest treball en equip encara que siguin voluntari, perquè al final l'art veu de la vida i la vida és observar i entendre i els humans que som certs de crear patrons mentals hem d'observar i hem de... Si alguna cosa ens quida l'atenció l'analitzarem, la pensarem... Això és vampiritzar o és crear? No, no, exacte, no. És interessant plantear la reflexió però evidentment que jo també soc partidari d'aquesta lectura més positiva. Com a dir, el mal artista còpia és bueno roba, no? Directament. És un bon ximpum per acabar el... És una frase molt d'ara, d'usurpar, no? Bueno, el remake del remake del remake del remake. Los creadores de memes són cossacos que roban i recrean i releen. Doncs noia, ens quedan tres minuts, anem a l'agenda que em sembla que tenim alguna cosa per dir-ho. Algo hay, algo hay por ahí. Què és cou? Teníem un immemorial, em sembla, Carles? Sí, un i que a més es divideix... És bicéfalo, eh? Es divideix en dues parts. Christopher Plummer. Ai, joder. Paul Getty, tu el recordes bàsicament per... Sonrises i lágrimes. No, yo lo recuerdo porque fue el día que nos conocimos. A part, és el día que vaig conèixer la tienda veient la de Paul Getty, la de todo el dinero del mundo. Eso, de Rick y Scott. Perquè es va empatar... És la peli que es va empatar al Kevin Spacey. Exactament. Per tot el tema d'abusos. Amb sis setmanes van regravar tot i substituint a Kevin Spacey. El segon, el segon immemorial que m'ha tocat és Hal Hallbrook, que parece... Hal Hall, no puede no, però és Hal Hallbrook. és, pa' entendernos, el Lincoln de la tele. Bueno, és el gran secundari de Hollywood i, de fet, estava mirant abans que em sonava, em sonava i és que també sortia el de l'oeste de la Casa Blanca que jo vaig estar... Ah, amigo. O sea, que estamos tan jodidos de agenda que tiramos de... De muerte. Bueno, mira, lo que comentaba, a nivel cinematográfico, vayan a ver La pintora y el ladrón que ha sido el único estreno. Pero hablaba de dos reestrenos, ¿no? A ver. Uno és el de Chaplin, que ja lo comentaste tú, y el otro... El chico, el chico, de Chaplin, evidentemente, una obra maestra, cien años. Y la otra es 2046, que es la continuación de In the Mood for Love, ¿no? Ese programa sobre el amor que nos prequede. O la discoteca granolles. Ahora empezaría otra empanada. Es curioso, ¿no? Otra creación. Porque aquí no hay aniversario posible, no es que la estén reestrenando por ningún aniversario, pero la reestrenan seguramente por el peso que ha tenido el reestreno de In the Mood for Love. Y después, semana que viene, Nuevo Orden, película mexicana, ya la comentamos aquí. Yo creo que es una película que os voy a traer. El premio del jurado en Venecia y ya veremos todo lo que hay que decir. Podrían portar a Nuevo Orden Mundial, ¿eh? Sí, casi. Ja, però ja podem jugar bastant amb això. Doncs, més coses d'agenda molt ràpid. Ja es va estrenar la setmana passada i no ho vam dir H, aquesta silla espanyola de Netflix, de la segona temporada. Diuen que és millor que la primera. Bueno, la primera fue patética, sobretot a nivell actoral, a nivell actoral. De videojocs, Pol, per fi s'estrena el dia 10. Little Nightmares 2, que ja en vam parlar durant el confinament. Molt interessant, eh? Primer a PC, eh? El dia 10 a PC, dia 11 a totes les consoles. Doncs, nois, gran programa avui. Joder. Hem aconseguit... Más velaciones... Lo podemos dividir en dos horas, eh? I ens escoltem la setmana que ve, que ara parlarem de què parlarem perquè és que no tenim ni idea, no? Hem fet aquest trícic i ja estàs sentit. Escriviendo un nuevo mundo. Vinga, nois, ens escoltem la setmana que ve. Adiós. Adiós. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Sí, sí.