De Rosalía a Midsommar: documental a Espanya, "El pionero" i la connexió Manson–Beach Boys

. Atenció, atenció a tots els radiobullets. Degut a la indisposició dels nostres cuiners titulars, avui l'emparada serà de llauna. Repetim, avui l'emparada serà de llauna. El monument de la Rosalia, així com l'anàlisi de l'Adriano de Midsommar, sens dubte una de les estrenes de l'estiu. En Ferran ens fa un resum del panorama documental a Espanya i quatre exemples que no us podeu perdre. I per acabar, en Pol ens explica la curiosa història que uneix Charles Manson amb els Beach Boys. Disculpeu les molèsties i la setmana vinent ens escoltem aquí, a Ràdio d'Esvern. La Rosalia Que jo sé que no és culpar ser millonària I amb aquesta electrorumba catalana... A mi m'encanta, tío. A mi també. A mi m'encanta. ¿Tú solo en esto o qué? O no, Pol, estás conmigo. No, jo no he entrat. No entres, però talada, us agrada, a l'Adriano no. Jo soc molt més partidari de cançons com Malamente. Molt. Jo soc dos contra dos. També aquest gir m'agrada. I el doctor Bombo sí que ja veurem què opina. Però bueno, comencem parlant del nou hit de... Fucking Monument. El nou hit de La Rosalia, com has dit, Pol. No és La Rosalia, sinó és La Rosalia. Amb aquesta S ja és un canvi. Què podem dir d'aquesta nova cançó? Aviam, no és el nou àlbum, no és el nou àlbum de La Rosalia. No és el nou Los Ángeles, que és aquest pedazo de CD. Jo crec que... Àlbum, perdó, amb el que tots coincidim. molt flamenc, molt pur, amb molt esperit, no? Una cosa molt benparida. Amb molta intenció, potser, també. Sí, llavors, de què estem parlant? En quina situació ens trobem? Quin tipus de Rosalia és aquesta? Aviam, és el nou hit d'estiu, de calor, de diversió, de tardes, al cotxe, amb l'aire condicionat a tope, de nits a Gràcia, amb tot de cervesa sobre la taula. Això som a les festes de Gràcia, creus, eh? Gràcia a tot arreu. És a dir, ens anem a Platja d'Aro, ens anem a Gràcia, ens anem on tu vulguis. Aquesta cançó sonarà i tornarà a sonar i tornarà a sonar durant aquests dies d'estiu. Hòstia, que puto de l'ama, tio. No me joses. Bueno, clar, jo, sincerament, Adri, també et diré, de repetir-la tant, al final l'acabes odiant o acabes fart d'ella. En qualsevol cas, no és Los Ángeles, no és el malquerer, que és aquest CD més conceptual que va aparir en aquest trap flamenc, és el fucking money man. Una cançó dividida en dos. Sí, no tinc la segona part, eh? Perdona, no la tinc preparada, però sí, la segona part és la de que Dios nos libre del dinero. Un díptic, eh? Sí, un díptic. Un díptic. Exactament. La primera part seria milionària, i la segona part és que Dios nos libre del dinero, exactament. En la primera part, què veiem? Doncs estem escoltant aquesta electroromba catalana, i el que veiem al videoclip, que corre per a YouTube i que ja té un fotimer, però un fotimer de visualitzacions, és exagerat fins a quin punt ha arribat a acumular visites, en poc temps. Veiem un programa, un concurs de tele, com d'aquests de Telecinco de fa 20 anys, en el que una persona, un participant, havia de passar tota una sèrie de proves per aconseguir bitllets, no? Llavors, aquesta és la primera part, la de milionària, no? D'una persona de dir, hosti, vull aconseguir el màxim de diners que pugui. Cony, és la Rosalia, no? És una persona que ja és milionària. I aquí podíem entrar en un terreny d'ironies. En qualsevol cas, aquesta és la primera part, d'acord? La segona, què passa amb la segona part de la cançó Fucking Money Man? La segona part de la cançó, com deies tu, Ferran, és que Dios nos libre del dinero. I què hi trobem? Doncs que la darrera prova, del concurs de tele, on està la Rosalia, fa de participant just en aquest concurs, evidentment, ja canvia de pel·lícula, canvia de to, canvia de ritme, ja no tenim una electrorumba de bailar en la calle, sinó que és una cançó més sòbria, amb un flamenc més pur, i allà és on trobem la Rosalia, que d'alguna manera tots estàvem esperant. Exacte, la que també més acostumats, i la Rosalia de més qualitat. Allà és on veiem la Diva, d'alguna manera, no? Bé, hi ha aquest contrast. Nois, jo no crec que sigui, sincerament us ho dic, una cançó com per començar a pensar en discursos de si ella està criticant el fet que els diners corrompen, els diners perverteixen, i vulgui explicar com una espècie de... vulgui posar en diàleg, amb una profunditat d'algun tipus, les dues parts, el milionària i el que dius no es perdona. Jo no li exigiria tant a un hit d'estiu com aquest. No li exigiria tant. Però és curiós que la part dels diners, diguéssim, la frívola sigui en català, en canvi la profunda sigui en castellà, això és... Ui, la connotació. El català de la pela. En qualsevol cas, jo la reflexió, nois, la dirigeixo més per la part, o sigui, pel fet que ja hagi començat la cançó en català. I no només això. Ella ha començat la cançó, fent la primera part, la de milionària, en català, però és un català, nois, no és un català pur, és un català amb faltes ortogràfiques. És un català on no diu cumpleanys, diu cumpleanys. És un català on no diu milionària, diu milionària. És un català de Campanga. D'aquí, de Barna. Sí, de Barna, o de Sant Esteve a Sarrovires, d'on és ella, no? Sí, de la ràdio. Que és Barna, també. Lloc de la creació dels xupa-xups. Sant Esteve a Sarrovires. Ben vist, Ferran. En qualsevol cas, si voleu, ho dic perquè tenia que anotades unes paràgrafs, que penso que són interessants, de gent de Vila Web, de diversos mitjans, que ha escrit i que m'ha semblat prou il·lustradors, prou il·lustratiu, no, il·lustrador, il·lustratiu. Estic una mica espès, eh, avui. Per exemple. No, per exemple. Estàs parlant com a Rosalía. Cumpleanys. A Rosalía. Perquè allò el que avui sent milionària, no? Bueno, Magic Arms, l'avantguària, què diu? Diu, la gent escandalizada con Rosalía por el cumpleanys, cumpleanys, eh, como si fucking Monimant ya apareciera en las humilías d'Urganyá. Humilías d'Urganyá, que és un dels textos més antics de la llengua catalana. Bueno, és el text fundacional. Sé que la dotça. És el text fundacional, no? Però és interessant perquè un cop van fer a la competència una conya de, bueno, tothom critiquen el de cumpleanys, però la gran llosa que tenim a sobre és el boig per tu, amb el reflexal. Sí, sí, bueno, sí. Que quan la va tornar a fer Shakira, en català, van dir, tia, canvia-ho, i no ho va fer. No, clar que no, però és que jo, sincerament, tot el tema del discurs, si està bé en parlat o no, no sóc el primer que ho diu, a Kansas. Òbviament que parlar així, és que tampoc parla bé el castellà perquè forma part del gènere. Sí, bueno, això podríem entrar amb el trap català, en general. Barcelona i Catalunya, en general, hòstia, està fet per gent de diferents llocs, que prové de diferents llocs de famílies provenents de moltes parts d'Espanya o del món o d'on sigui, i ja el català, doncs, evidentment, no és un català pur com podria ser, no sé, penso en una Catalunya més de l'interior. Que no és el Marius Serra, això és el Marius Serra. Està clar que hi ha una búsqueda de provocació que va més enllà del tema musical. Adri, jo lo veo més... Sí, ella és com... ¿Cuál és la identitat, entonces? Te lo cuento. La primera o la segunda? Yo te lo explico. Es poliédrica. Ya, pero, ¿qué es Rosalía? Rosalía és una rapera. ¿Un producto? No, es un producto. Bueno, pues ahora entraremos en si és un producto o no, en qualsevol cas. Rapera, hip-hop, trap, chicos, viene del trap. Llavors, el trap què és? El hip-hop què és? És aquí estoy yo. És caradura, és desinvoltura, ¿sí? Tot això. Llavors, les faltes ortográficas que ella fa formen part d'aquesta actitud i d'aquest punt macarra i desenfadat que diu aquí estoy yo y canto en catalán porque me sale de donde me sale. Lo que quiere que hablemos de ello en un programa como gazpacho o empanada cultura. Llavors, ella dice cada día celebran el meu cumpleaños i dos bioparts corrent pel jardí de casa. Tinc un xaval contractat perquè m'obri els regals de Nadal. És a dir, d'aquesta... Què colles està dient? És el punt aquest macarra de 50-100 i de Snoop Dog però transportat a la Catalunya de hacemos el porro en el parque i empezamos ahí con el flamenquillo y nos pegamos una rima. És això perquè és ella i és aquest punt d'identitat. I ara, com a última reflexió, si em permeteu, ja per tancar una mica el que havia preparat sobre el nou hit de Rosalía, aquest fucking monument, és... A mi això em porta a pensar en Tarantino. Ostres cojones, Llavors, per què? Que me cuentin. Ojo perquè igual penseu ara, ¿Dónde vas? Vale, ok, però penseu bé. La peli Inglourious Basterds. Inglourious Basterds. Malditos Bastardos, fatal traduïda, Malditos Bastardos. I en català com és? Malaïts Malparits. Ui, que bonic. Vale, sisplau, anem a apelar una mica el títol original que és Inglourious Basterds. Inglourious Basterds, el títol que va posar Tarantino és Inglourious amb U, error, Basterds amb E, error. Com que ja existia una pel·lícula. Ah, error. Vale, llavors. No l'invoquis encara, eh? Però, no us ho conto, Tarantino posa una falta ortogràfica intencionada al títol d'aquesta pel·li perquè el que fa a Malditos Bastardos és que reescriu la història de la Segona Guerra Mundial, bàsicament es carrega Hitler, vale, i ho fa d'una forma gamberra, ho fa d'una forma bastant macarra, també, si vols. passa que evidentment hi ha tota una càrrega intel·lectual de posada en escena, hòstia, és Tarantino, no fotem. Bueno, però hi ha una actitud, una actitud de anem aquí a trencar una mica la parabeta. Llavors és un segell. Hi ha un segell, vols dir? En el cas de Tarantino sí, hi ha un segell. I passa que Rosalia jo també parlaria d'aquesta actitud, si t'estic comparant la Rosalia amb Tarantino és per un tema d'actitud i de declaració de principis a través del llenguatge. Declaració de principis a través del llenguatge. Al principi seria això, no em sembla a mi. Digues. Ah. Check it out. Yeah. A ver, aquí tenim mal la mente. Es que és incomparable. Claro. Todos els temes són incomparables. Son molt incomparables, eh? Vale, hablar de declaración de intenciones en el tercer disco o con el nuevo single del tercer disco me parece absurdo. Esta és una señora o una señorita que ha hecho una declaración de intenciones y hace mucho tiempo. Lo que ahora se está es corrompiendo. Ahora se está cosificando. Vale, te entiendo. Ahora ya es el producto. Ya no perdura. Pero tú eres muy catastrofista. No, no, yo no soy catastrofista. Es decir, apocalípticos integrados. Tú serías el apocalíptico. Pero venga, Frank, ¿qué crees que no tienes derecho? Mira, te voy a recordar una anécdota tuya. Te gustan las hamburguesas, ¿verdad? Me encantan. Sabemos que las hamburguesas es algo precisamente para poder comer en verano junto a un gazpachito, ¿verdad? Algo informal. Desde luego no vas a invitar a tu novia a la cena más importante a una hamburguesa. ¿Cuántas veces te he dicho vamos a comer hamburguesas? Vale. Y cuando utilizo la palabra McDonald's Burger King, ¿qué me dices? Que no, que es imposible, ¿verdad? Que no puede ser, ¿no? Cierto. Oye, nadie lo dice que las hamburguesas del Pokkings o del Burger King son una auténtica basura, pero hay que entran bien. Hay que entran. Estamos hablando de lo mismo con Rosalía. Vale, yo ahora te respondo. Es decir, si Rosalía era una gran hamburguesa de un restaurante de estos, vale, un restaurante potente, de repente ahora me dices que aceptemos la Rosalía haciendo hamburguesas de McDonald's. Vale, yo te digo, yo te digo, no podemos rebajar el nivel. A mí me agrada molt veure al Ferran que sembla David Guetta tocando els volums. Yo te digo, ¿por qué Rosalía... Bueno, bueno, bueno, hamburguesas bonas, seis hermanos. ¿Alguna vez la habéis comido? Sí, sí. ¿Seis hermanos o cinco hermanos? Cinco, cinco. ¿Cuál caís? Sí, porque el año pasado va morir una cosa, sisplau, es decir, ¿por qué Rosalía no tiene derecho después de hacerte un malquerer como el malamente? Pues porque Jim Jarmus tampoco tiene derecho a aburrirnos como nos aburrió el otro día. Tiene todo el derecho del mundo y Blake Edwards tiene todo el derecho del mundo después de haberte hecho peliculones como el Guateque y Días de Vino y Rosas a hacerte comedias tontas y Woody Allen tiene todo el derecho del mundo después de hacerte las pedazos de películas que hizo a hacerte comedias tontas. Tienen todo el derecho. Rosalía no es Woody Allen ni es Blake Edwards pero tiene todo el derecho del mundo a hacer un hit de verano. ¡Carla! ¡Carla! Nosotros a disfrutarlo. Nosotros a disfrutarlo. No. No tiene derecho sin pensar en sí que ha alcanzado la fama tiene el derecho a pretender crear un producto tan simple. Lo que tiene derecho es equivocarse. Tiene derecho a equivocarse a intentar hacer una buena obra y caer en el intento pero lo que no tiene derecho es a plantearse directamente su discurso como si fuera un aprendiz de Rosalía. A mí como en todo Adri me gusta combinar la alta cocina si quieres con el McDonald's con el Fish and Chips. Vale, McDonald's no pero Fish and Chips sí. Entonces esto sería un Fish and Chips. Vale, al teu discurso en Fradiano es la cultura es elitista o no es arte, ¿no? No, no. Francamente la cultura no es todo. El folclore también es cultura y desde luego no es elitista. Ya visteis el otro día como hablando de Barda la podíamos llevar a terrenos donde desde luego no se movía la élite cultural y ella de alguna manera si la tuviéramos que ubicar la ubicaríamos como una muy buena autora, ¿no? Pero francamente lo que uno no puede es contentarse desde el principio con tanta facilidad ahí yo creo que porque al otro lado lo que hay siempre es una intención creativa y nosotros ¿dónde estamos? En la parte de crítica de reflexión si nos contentáramos con todo acabaríamos aceptando que el mundo pues es esto. Pues yo creo que ella tiene todo el derecho del mundo a hacerlo ahora es decir no hace falta sacar seis álbumes y luego ese hit puede sacar dos y ese hit es decir no es un tema temporal es muy joven sí oye pero el trap y lo que hace también yo creo que va bastante ligado a que puedan salir productos productos como este como ese fucking money de fet yo sí que estic amb ell en el sentit que el trap originalment precisament no veu gens de la no et dic qualitat perquè sí que pot haver qualitat sobretot en lletres probablement però el trap és una música que la diferencia segurament amb el rap com a tal és justament que jugues amb que això ho pot fer el xaval del carrer claro però és que era així com empezaven esas personas no perquè empezaven així no acabaven així no però jo jo ho veig al revés o sigui la transició que ha fet Rosalí Rosalía la transició probablement és començar amb massa bueno massa no però ha començat sent conceptual i ha tirat cap a l'origen l'original del trap i d'aquest tipus de música us en recordeu? us en recordeu la setmana passada que parlàvem del collons de l'Orson Welles que havia fet la seva puta millor pel·lícula la primera i després vam estar parlant del Pablo Neruda com també havia fet del segon llibre de poemes és a dir si tu comences molt fort el que no pots pretendre és després baixar però m'agrada però m'agrada però té tot el dret és l'hissi a nivell cultural ara mateix en aquest programa d'avui hem comparat molt bé la Rosalía amb Tarantino i amb Welles m'encanta perquè jo m'acceso a res és el que pretén ella todo muy postmoderno todo muy hamburguesas con caviar ya no puedo más nois tirem endavant per ser no és una última cosa ja que estàvem amb el tema del trap a mi mola antes de morirme de Rosalía con C tangana tangana de toda la onda Yung Biff y todos esos traperos magba sí y es un tema que también reivindico como Dals Kemarada Rosalía para Darfaki Monemen y evidentment el malquerer que yo creo que aquí Adri sí que coincidimos en que es un pedazo de disco y los ángeles lo es y el anterior también como hemos podido ver en algunos memes Julio se va bueno más bien se ha ido en algunos casos rodeado de mujeres con aspecto de satisfacción por lo vivido y en otros por el contrario resistente al paso del tiempo a un pendiente de otra caña y de otro café y así sea como fuere Agosto ya está aquí el verano continúa y nos regala otro mes de 31 días ya que Augusto no podía ser menos que César y de nuevo surge el tiempo para la experimentación la pereza y la diversión o la dispersión como ustedes prefieran pero sobre todo tiempo para las empanadas gastronómicas y los gazpachos culturales y en este último Callas comienza en suma dejamos atrás el mes más caruloso del año para perdernos en el mes vacacional por excelencia el mes de los Rodríguez y de las tentaciones de arriba de las fiestas mayores y de otras agradables veladas nocturnas el mes de las gandulas cinematográficas del CCCB y de las hamacas en la playa de las series frente al televisor y de las noches que devienen días ante una pantalla o la cabina de un DJ noches que nunca se acaban o eran días interminables sin noches los que hayan visto Midsommar la nueva película de Ari Aster lo tendrán claro pero no se preocupen que la contradicción está servida porque del mismo modo que Agosto es el mes del dolce farniente tal vez en manos de un Jeff Gambardella que vagabundea por las calles nocturnas y solitarias de Roma así mismo es el mes cuando se hace así mismo porque en Agosto también se hace el Agosto y se llenan los silos de una buena cosecha no lo olvidemos la época estival también puede ser la época más fructífera del año y por ende la más dura y si no que se lo digan a los recolectores de cereales aceitunas y otros frutos del campo ellos bien que se ganan la celebración posterior joder que extraño vuelvo a pensar en Midsommar en fin volvamos a la ciudad a sus calles desiertas de Agosto llenas de comercios cerrados pero salpicadas por las obras de numerosos rincones en reconstrucción sí señores otros que curran en Agosto y mucho pero me escuchaba y parecía que hablaba de otro tiempo o de otra ciudad no sé yo si a estas alturas de la película quedan muchos barrios despoblados en Agosto Barcelona es ya una marca que compran unos 20 millones de personas anualmente y en Agosto las ventas suben y Airbnb como todo ente poderoso quita y da canaliza y facilita la llegada de turistas pero se supone que lo reparte por la ciudad de ahí que Gracia ya no sea la vila ni al Poblanou un barrio industrial pero ni con estas podremos recuperar el barrio gótico de la horda de turistas que hace tiempo que lo conquistaron y pensar que un día fueron los romanos quienes se los quitaron a los íberos y aunque no fue en Agosto sí que lo hicieron en nombre de Augusto Iulia Augusta Fabentia Paterna Barquino sí señoras nuestra querida Barcelona lo que yo apuntaba hace un rato todo es pura contradicción y repetición y así en Agosto buscando la libertad de las vacaciones fácil será acabar rodeado en una suerte de manifestación o de peregrinación espontánea sin mayor protesta que un vago interés antropológico por el lugar o incluso bailando extasiado frente a un escenario hasta las cejas de gazpacho cómo no de nuevo rodeado intercambiando gotas de sudor con el de al lado mientras en el escenario un DJ manipula una tabla de mezclas como en antaño una sacerdotisa desollaba las ofrendas y en vez de sudor confeti o espuma eran la sangre la que embadurnaba los cuerpos danzantes y dale otra vez no sé por qué narices se suceden en mi retina las imágenes de Midsommar yo que venía a hablar del mes de Augusto y me veo recordando y me veo recordando una película de terror que pretende explicar mejor que yo el verano ¿será que al final no es tan mala como pensaba? que Midsommar és evident que és una película amb un potencial formal amb unes imatges acollonants i que potser si la penses a mi és una película que pensada i jo inevitablement com a amant del cinema quan veig una película no puc evitar pensar-la o sigui jo estic allà en el cinema i evidentment que estic gaudint però com molts de vosaltres estic veient la película i pensant-la i jo trobo que Midsommar com a película pensada no funciona aquesta és la meva opinió és a dir hi ha molts defectes a nivell argumentar a nivell de guió amb unes altres compensacions visuals i actorals però sí que hi ha molts defectes clar quan ho veus i ho penses hòstia de fet a mi és una película que veient-la com que estava més connectat amb els seus defectes m'estava irritant perquè les seves imatges que potser tenen molt de potencial no ho farien o no guanyaven amb mi allò que pretenien que és la molèstia però també l'explosió visual però sí que és cert que és una pel·lícula que en perspectiva sense pensar-la tant més és a dir intentant sentir-la més més veient al cinema més assentada perquè finalment el cinema també és una cosa que es pot entendre des de la raó però també des dels sentiments llavors una pel·lícula que és des de la raó la suspens però literalment però des de la passió des dels sentiments la puc aprovar perquè claro esto es como ir a ver al Barça que juegue como el culo y gane y tú se ha descabreado del estadio però luego dices és algo així perquè no hemos ganado és algo així i en el fons Mitzó Mar guanya clar que guanya i guanya pel seu potencial visual que té que eres un tribunero no vete por ahí cabrón la qüestió quina és que Mitzó Mar guanya però li passa una mica i ja avanço temes dels que podrem parlar més endavant una mica com el senyor NWR el senyor Nicolas Windenref que és un tio que a mi m'agrada molt però tinc una relació d'amor i odi amb ell i quan parlem d'aquest director estem parlant de Drive que potser és el més sonat d'ell però de les últimes pel·lis també Only God For Gives la de The Neon Demon de fet Mitzó Mar té molt de Neon Demon que és una pel·lis que la vam veure junts Carles ens va cabrejar ens va cabrejar la hòstia vam sortir superirritats a tu també Carles però en perspectiva podeu llegir la crítica de l'Adriana el cinedehollywood.com té una bona ressenya sobre The Neon Demon i d'altres moltes pel·lis i la deixo bé de fet o sigui de fet és una pel·lis que en perspectiva la deixo bé però en el seu moment em va irritar moltíssim o sigui tu ara mateix haguessis de fer un article sobre Mitzó Mar el deixaries bé o faries inclús la transició de vaig sortir molt enfadat però després sí, sí, sí a mi m'agrada jugar amb tota la realitat d'emocions després veiem què és el que merita de Mitzó Mar i què és el que trobo que està molt bé però així francament trobo que hi ha un guió literari massa fluix que està massa hipotecat per el que vol és com aquelles pel·lícules que ho basen tot amb el seu final i que tenen un gir de guió i tu estàs dient no, no, però tranqui que ja veuràs com arribarà demanen una fe per part de l'espectador i Mitzó Mar demana una fe de credibilitat de transició però no parla d'això la pel·lícula? no realment és a dir la fe no és de l'espectador envers la credibilitat de la seva història terrorífica però tu has de ser el desè personatge com a espectador home, tracta la quarta paret d'aquesta manera si us sembla expliquem què passa sí, som una fer un moment ben vist havia en Mitzó Mar tracta sobre una parella de joves dels Estats Units què no està passant pel seu millor moment i amb uns altres amics van al Mitzómer que segons la pel·lícula és un festival d'estiu que se celebra cada 90 anys en una pequeña aldea remota de Suecia en un petit poblet allunyat de Suecia però aquí entro ja no amb la la descripció o la síntesi la sinopsi d'aquesta pel·lícula podia rematar amb això dient no estan passant pel seu millor moment van allà i es troben amb una secta es troben amb uns una comunitat en un primer moment és com una comunitat hippie una comunitat hippie molt cafre i clar partint a més d'un trauma que no podem revelar evidentment que té la protagonista Florence Pag jo estic d'acord això ha patat molt ara et farà estic d'acord amb el Carles aquest cop millor no desvalar aquest trauma inicial perquè és una sorpresa no es pot desvalar però sí és la qui el porta el carrega a la motxilla mai millor dit amb la roba que porta de motxillera a més porta un trauma dins d'aquesta motxilla la Florence Pag que és aquesta protagonista de mitjana ho fa molt bé això sí que és un potencial de la pel·li molt potencial però jo volia portar Adrià Ferran Pol hi ha alguna cosa que he dit en aquesta sinopsi i és que és un festival d'estiu que se celebra cada 90 anys segons pone en la descripció de moltes moltes pàgines web en una pequeña aldea remota de Suècia no no el Midsommar nois és evidentment una festa de tradició sueca és una de les festes més importants de l'any de Suècia i molta gent molta gent es reuneix per celebrar l'estiu aquest dia molta gent no és una cosa d'un petit poble és com a Sant Joan és com a Sant Joan tenim un infiltrat aquí sí sí tenim un infiltrat no no tenim un infiltrat vam fer un puto programa d'això Carles no ens vas escoltar cabronàs uau és la que se va a ver vam parlar d'això vam parlar de les nits blanques i de Midsommar que és l'equivalent a Suècia o als països nòrdics que de fet es celebra exactament per la víspera de Sant Joan però podem fer una petita síntesi tot allò del palo de mayo està provocant està xafant de la guitarra com està xafant de la guitarra no ens escolta jo porto el peix jo veig peix i no em dono compte que al costat de la pare de peix hi ha aguacates hi ha fruits secs però jo vinc a jo vengo a parlar de mi libro està molt bé que en el fons us recordis tens raó però no creus que en això també no hi ha un dels efectes de la pel·lícula que és aquesta mirada sempre occidental americana d'alguna manera d'arrostar o de transformar allò que no en tens amb un potencial terrorífic però jo crec que dintre del que cap jo crec que en el moment que tu vols explotar una cultura diferent sobretot quan és en coses ja més en rituals o sectes religió i te'n vas a un altre país sempre serà per la majoria exòtic jo recordo no sé si us en recordeu aquella pel·lícula que va fer de fet crec que estava com coproduïda amb el de Sitges com es diu el capó el Sala el Sala que com es deia Esmodèxia hòstia no l'he vist Esmodèxia era bueno que era com una una pel·lícula de terror crec que era aquesta però que amb el Luis Marco de protagonista és que ara no sé m'estic confonent potser de nom però crec que era Esmodèxia i que la història s'entra en Barcelona però com a clar és una pel·lícula que es vol exportar diguéssim en el sentit internacional i van a festivals i tot això però clar en el moment que per nosaltres inclús de fora de Catalunya et posen et comencen a explicar que el Tibidabo o que Monjú i que era buà i que era el cidió de los crímeres no sé què clar tu això ho veus i és ridícul però per què? perquè és una mirada sobre tu mateix no és una mirada externa sobre tu mateix saps? és a dir jo trobo que si el tio fos suec estaria molt bé explotar el Midsommar i donar-li una realitat molt més fantasmagòrica alternativa sí perquè com tu has dit ben bé Carles en el fons és una celebració és una qüestió festiva positiva però déu-n'hi-do arriba l'americanet arriba l'americanet tio sempre fan lo mateix és que el tio perquè jo vaig estar mirant sobre el Midsommar i parlava d'un palo de mayo de gent decorant amb flors i fulles aquest pal de gent ballant al voltant d'aquest pal i de gent convidada a aquesta festa que no són suecs que aprenien les danses d'aquest palo de mayo i hi ha tota una sèrie de pericions suecs que això jo penso que està evidentment suport però com està? sí però és el que potacat pel gènere però és el que comenta l'Adriano és aquesta mirada cap a diguem-li paganisme que al final és la tradició cristiana que està molt més mesclada amb això perquè tothom entén que la tradició cristiana el menjar fer l'Eucaristia que és menjar el cos de Cris i beure sang els sembla tan normal quan potser algú d'una cultura exterior diria canibalismo puro tio és una cosa raríssima en canvi un cristià un barra catòlic com un americà a més amb una història molt més curta molt més reduïda on han canibalitzat bueno de fet no han canibalitzat han aniquilat tot el que era la tradició del seu territori perquè no crec que hagin incorporat molta cosa a Índia a Europa i diu veig gent ballant al voltant d'un pal de curar-lo l'arbre la seva pregunta és què significa i com que no és suyo seguro que significa algo malo és el miedo a l'otro exacto l'autredat que sempre ho hem dit aquí però bueno per això deia que la pel·lícula et demana un acte de fe un acte de fe de dir ok és la mirada estrangera sobre una realitat que segurament no va en aquesta direcció però bueno ho acceptem perquè estem dintre del gènere una mica com a resumat és a dir i no desvetllarem aquesta seqüència inicial la seqüència inicial és putens és molt putens amb això estem d'acord és molt potent és que no voldria obrir ara un meló nou però és molt potent i el tràiler no li fa gens de justícia a la pel·lícula això ho ha dit bueno ja això és resolt perquè l'aïllet fa justícia el teu curmetratge bullons però sí que és veritat que el tràiler i a més l'han repetit molt perquè això és el que comentàvem abans Adriano que és han fet una pel·lícula que òbviament ja ve en una carreria que és el mateix director hereditari que això no ho hem dit però ve d'una carreria de gairebé per dir així un nou terror autoral però que en el moment que tu veus el tràiler a qualsevol pel·lícula comercial perquè la passaven sempre a totes les pel·lícules comercials tu veus el tràiler i t'imagines jo anava molt poc a fer d'aquesta pel·lícula perquè penso hòstia per què ara per què s'ha llançat a fer una pel·lícula comercial però ja te la venien com la nova pel·li d'Ari Aster sí, sí terror veraniego hi ha molt de terror veraniego jo no dic això però tu veus el tràiler i no fa però per res justícia jo no m'imaginava que anava a veure allò aquesta història és llarga amb els tràilers perquè la mateixa Lady Runner es va vendre com una pel·lícula d'acció en el seu dia hi ha moltes pel·lícules ara no recordo qui va ser un cas bastant bèstia que va fer relativament poc o l'Esquadron Suïcida mateix però aquí és la inversa aquí és la inversa perquè a mi el que em dóna la sensació és el que comentàvem abans com va anar la taquilla perdona com va anar la taquilla d'Hereditari perquè estaria bé saber-ho perquè és possible no sé si és una imposició o directament ella ha volgut enganyar la gent en el bon sentit de paraula no sé però no crec que li convingui perquè jo també posant la posició de per exemple de seguidor sí però a mi per exemple m'agrada molt el gènere de terror però també entenc que a la gent que li agradi el terror de terror més bàsic més bàsic més clàssic més de muñeco diabòlic més de slasher més de tot això que és el que et dona a entendre el tràiler arriba aquesta pel·lícula i no entra des d'una decepció però perquè espera ritme espera espera sí perquè deixem-ho clar aquesta pel·li sense dubte és com a mi em va agradar molt el que va dir Jesús Palacios és el porn horror per a hipsters fins a aparició de la 2 que va tenir una lida editorial més centrada en la cultura i la divulgació parlar del documental a Espanya es resumia amb el nodo el noticiari documental amb una agenda propagandística més que una altra cosa el documental més profund quedava relegat ja no només al cinema sinó a la clandestinitat donat el control del règim franquista famós és el cas de Tierra Simpande Buñuel el retrat cru i famèlic de la remota zona de les Urdes d'Extremadura és cert que és un documental que en veritat és de l'any 33 per tant època republicana i que va ser la república que el va censurar perquè van dir hòstia és que es dona molt mala imatge amb tot plegat de fet el primer cop que el va projectar ho va fer ell narrant a sobre no hi havia ni so el documental després va haver-hi i se'n va haver d'anar a França a projectar-lo i tot i així també a França el van fer retirar però també és cert que durant el franquisme els documentals que pretenguessin exposar les parts controvertides de la societat van topar-se igualment amb aquest mur institucional llavors com dèiem apareix la 2 cap als anys 70 més aviat sí, finals dels 70 inicialment coneguda com a UHF que era el canal on es podia veure i es centra més en la temàtica cultural i divulgativa però durant anys la paraula documental al nostre país s'associarà bàsicament a Félix Rodríguez de la Fuente i Los Animalitos dir que veies documentals doncs a Espanya és sinònim de natura ciència o directament de siesta per què enganyar-nos la resta de temàtiques susceptibles de patir una anàlisi televisiu que davant situades en terreny d'informatius i sobretot magazins on sovint es tractava el tractament que se'n feia era més sensacionalista i bastant més banal van haver de passar molts anys perquè el gènere documental televisiu s'adaptés al que ja es veia a altres països com als Estats Units o al Regne Unit i si bé les televisions autonòmiques com la nostra televisió com el 30 Minuts o el televisió espanyol la mateixa té l'informe semanal que és un programa que jo no em canso mai de recomanar no és fins que Canal Plus i el Grupo Prisa decideixen estrenar el seu canal de 4 quan obren un canal públic obert que aprecia un canvi de la cultura col·lectiva respecte a la percepció del documental vull destacar perquè jo recordo molt clarament aquella època 2004-2005 que apareix John Sistiaga que ja formava part de tot el Canal Plus amb un estil formal que veu molt de l'estil americà i va arribar a aquest nou estil fins ara relegat a la televisió privada de pagament i el fa arribar el nou públic d'acord un documental sobre armes als Estats Units molt interessant del John Sistiaga però clar el tema és que els temes que ell triaven eren internacionals no eren temes d'aquí i llavors apareix la sexta i Jordi Évole amb Salvados que sí que decideix posar el focus en temes locals en especial la política i fa que per primer cop el gran públic deixi de veure aquests temes com avorrits o massa obtusos un cop trencada aquesta barrera ens trobem que actualment fer documentals sobre temes més cessudos o aconteixements que fins llavors es tractaven amb més frivolitat s'ha convertit en tot un èxit i el primer cas paradigmàtic és Muerte en León seguint l'estela dels true crimes d'èxit com la famosa Making a Murderer de Netflix el 2017 es presenta HBO Muerte en León del britànic Justin Webster és un tio britànic però l'equip de creació és tot d'aquí d'Espanya la sèrie documental de 4 episodis ens presenta el cas d'assassinat d'Isabel Carrasco presidenta de la Diputació de Lleó l'any 2014 a través d'entrevistes perdó a través d'entrevistes accés a documentació del judici i revelacions fins ara ocultes es reconstrueix el cas i s'exposen fets fins ara ocults de la trama política i personal entre l'assassinada i les culpables Montserrat González Tirana Martínez mare i filla i l'amiga d'aquesta última la policia Raquel Gago el que sembla un simple cas de venjança personal acaba esdevenint una mena de lluita de poder d'encobriment de males praxis policials i de clientelisme polític que et deixa amb una última pregunta molt sucosa algú va encarregar la mort de la Isabel? és una llàstima que la segona part del documental Muerte en León Caso Cerrado no compleixi les expectatives generades per la pregunta i es limiti a recopilar la primera temporada i tanca dient que la teoria conspiranoica era més una voluntat fallida dels creadors de la pròpia sèrie o d'alguna de les acusades ja us dic una llàstima però ara ja que parlem de conspiranoia entrem al cas principal que és El Caso Alcácer que s'ha estrenat fa poc més d'un mes d'una setmana o un mes ja allà bé a Netflix De la mà de Bambú Producciones que l'any abans ja ens havien fet una cosa semblant amb el que la Verda Esconda del Caso Assumpta molt interessant per cert revivim un dels aconteixements ja no només periodístics sinó televisius més importants del nostre país tots coneixem a les niñes del Càcer Míriam Tony Desiré però els més veterans encara recordaran més com va canviar la televisió i en conseqüència la societat arran d'aquest triple assassinat El 13 de novembre de 1992 tres adolescents del municipi València d'Alcácer van desaparèixer després de fer autostop per sortir de festa 75 dies després es troben els seus cossos mutilats a una zona d'edifici d'accés a 30 quilòmetres conegut com el Barranc de la Romana Les posteriors investigacions apunten a dos delinqüents habituals de la zona Antonio Anglès de 26 anys i Miguel Ricard de 23 com a culpables del segrest violació tortura i assassinat de les noies El primer Antonio va fugir quan la policia l'anava a detenir i mai se n'ha sapigut res més d'ell segueixen amb búsqueda i captura El segon va ser detingut i jutjat i empresionat tot i que el 2013 degut a la derogació de la doctrina Perot va sortir a llibertat Però el que realment va fer història va ser el tractament del cas a la televisió En una Espanya on tot just havien aterrat les noves cadenes privades Antena 3 i Telecinco la lluita per les audiències va ser encarnissada i el sensacionalisme salvatge va dominar les zones fins a un punt que a dia d'avui encara patim les conseqüències El famós Quien sabe donde de Paco Lobatón a Televisió Espanyola i l'infame de Tu a Tu de Nieves Herrero Antena 3 van presentar-se al poble durant la búsqueda final dels cossos i a diari van explotar tant a la gent del poble com als mateixos familiars Fins i tot Antena 3 va tenir les famílies al plató en directe quan es van trobar els cossos i s'anaven donant informacions de com els estaven trobant Realment és perpèndic Però la cosa va durar fins al 1997 quan ja en ple judici a Miguel Ricard on esta noche Cruzamos el Mississippi el famós programa de Telecinco amb Pepe Navarro i el juí del Càcer a Canal 9 van fer un seguiment diari i fins i tot van robar material del sumari i ensenyar fotos dels cadàvers i les autòpsies Allà es va generar la famosa teoria de la conspiració que deia que els acusats eren simples caps d'atur per encobrir els verders culpables polítics i pedrosos que controlaven xarxes de proxenatisme infantil i on es produïen sínteses NAF i tortura sexual Les deficiències objectives de la investigació van fer que un dels pares s'ajuntés amb Juan Ignacio Blanco un conegut periodista d'investigació i desenvolupés aquesta teoria fins i tot van publicar un llibre on relataven els seus suposats descobriments Juan Ignacio Blanco per cert mort fa molt poc fa realment una setmana apareix el documental ja molt demacrat pel seu canseu de Cologne i ha assegurat fins la seva mort precisament que disposa d'una còpia d'una cinta de SNAP amb les nenes qui lo sa potser algun dia sortirà el tema és que el documental sobre el documental dic que s'ha fet una crítica més a aquest periodisme a aquest periodisme a basura i tracta el crim de forma respectuosa i sobre la teoria de la conspiració fa un clar i lucid anàlisi per desestimar-la sobretot la llàstima és que la part final del documental s'exposa al que realment hauria d'haver sigut el tema central del mateix documental que és l'einherent violència masclista cap a les dones que patim a la nostra societat totalment s'anomenen molts casos al final del documental posteriors a les morts de Miriam, Tony i de Chiré i es fa notar com a dia d'avui seguim amb els mateixos casos de violació i assassinat però Ferran una coseta o sigui en el fons algo que no has comentat que és de Leon Siminiani que és que està darrere de la direcció del bueno és un tio molt interessant els seus documentals són acollonants mapa molt xula qual és l'última que no he conseguido recordar el nombre apuntes para un atraco no l'he visto és brutal no voleu comentar res perquè clar com anem una miqueta per feina està muy bien que lo que has comentado al respecto però hay algo que yo siempre me he quedado pensando a raíz de las críticas buenas algunas más negativas sobre la serie y es ¿no hay también algo de oportunismo? es decir de la misma manera que tú dices el tema principal del documental debería partir de esta violencia de género ¿no hay algo también de algo de oportunismo de que en la actualidad se vuelva a recuperar el tema? es que la sensació que dona si fueran tres tios si fueran los niños de Alcácer estaríamos hablando ahora de ello? seguramente no el tema es l'oportunismo ve pel fet que ara estan molt de moda els true crimes que es diu el que es molt oportunista és que la meitat dels últims episodis parli sobre violència de género perquè jo crec que es van donar compte muntant el documental de no tenim un tema no tenim un tema i llavors van dir quin és el tema ara actualment com ho venem això exacto per això et dic que és una llàstima perquè si ho hagués plantejat així al principi quedaria molt més genuí el documental és per això molta gent va dir vull veure aquest documental jo el primer per tema de morbo per tema de morbo però després jo m'alegro molt de com l'han tractat que l'han tractat de forma molt respectuosa jo aprofitaré per fotre cullerà també en la part del cine d'una forma més tangencial a través de la ficció però penso que tocant temes de pes i de realitat com tot el que estem dient aquesta violència de gènere que és la isla mínima d'Alberto Rodríguez parla d'una Espanya molt xunga de molts secrets i de moltes injustícies de fet quan veia aquella pel·lícula en el seu moment pensava en les niñes del Càcer o Roberto Bolanyo 2666 la novel·la se n'han fet diverses pel·lícules arran del cas els pares les mares no han sigut molt de fet el llibre que va publicar el Juan Ignacio Blanco es va retirar és a dir no és legal fer una pel·lícula és a dir com que has d'aconseguir els drets i s'han fet pel·lícules amb noms canviats i coses i la mateixa tesis és de la pel·lícula exactament però clar també és un tema que també es pot considerar o d'investigació o amarillista total perquè per exemple jo no l'he vist la del Càcer però sí que he vist la de Morte de León i Morte de León també hi ha aquest punt gairebé amarillista no tant potser perquè el tema és molt més desconegut no va colpitar sí clar òbviament però el tractament que hi ha del documental de Morte de León com a mínim és el que dius tu Ferran la primera temporada hòstia és molt bèstia és molt potent Morte de León és el tret de llançament d'aquesta època d'auna de documentals si no us importa parlem de l'últim documental no és una cosa una última referència i que tronca una mica amb la teva part Pol de Gore i de coses així más grihander Megan Is Missing Megan Is Missing de Michael Roy també falta documental total procés d'un violador fins que arriba és el canyí és el canyí però jo diguéssim que solo aumento un poco el mapa perquè si vols que et comenci a treure documentals de crims internacionals però jo això per què estava posant aquest exemple a més pel que estaven dient ara el Pol d'aquest amarillisme d'aquest sensacionalisme dels mitjans de comunicació que penso que aquesta pel·li fa una crítica molt heavy a tot això perquè és una investigació de l'amiga de l'amiga de la desaparegura i tot és una videocàmera que ella es va gravant com un el que seria ara un videoblog exactament però bueno exactament tira Ferran parlem ja de l'últim cas que és el més recent que és el pionero d'HBO tot i que encara és un doku improgres que podríem dir perquè just aquest diumenge s'estrena al segon episodi ja apunta maneres el pionero és el retrat de Jesús Gil y Gil el Donald Trump espanyol i tal i tal boníssim empresari de la construcció en aparència especulador en el fons president de l'Atlètic de Madrid i alcalde de Marbella per interès Jesús Gil no va de ser indiferent a ningú paradigma del trepa espanyol fins i tot és el referent principal que inspira el fictici detectiu Torrente és el candidat ideal per aquesta mena de conversió que us comentava del principi de castizo a interessant penseu que d'aquí surt la saga Julián Muñoz Isabel Pantoja i això és prensa del cor 100% i ho estan portant però jo també d'una forma menys més ocultista vull dir que no és una figura tan és pública però no tant com ho feia Gil Gil em recorda Florentino total però Florentino és el padrino i el Gil Gil és el Donald Trump però Florentino no li fa falta la banda política perquè ja ho pot manejar tot aquest tio pensa que Florentino ha muntat una central de petrolera allà a Castor i a sobre l'hem pagat i les quatre torres de Madrid increïble el tema és això recalificació màxima el que s'ha vist fins ara del documental tornem al pionero és bàsicament la seva primera etapa com a promotor immobiliari que el va dur a la presó el 1969 a l'ensorrar-se el sostre d'un menjador que va fer construir de males maneres a Los Angeles de San Rafael a Segovia l'indult va arribar per part de Franco és que és d'aquestes coses de lluites de poder es queda amb això i l'entrada política i el futbol l'estil del documental a base d'arxiu i coneixent la prolífica vida televisiva de Jesús Gil esperem moltes moltes jolletes i d'entrevistes a gent que va compartir experiències amb ell els seus fills rivals polítics etc promet fer una anàlisi profund del personatge i sense intentar caure en els simplismes però jo vaig tancant perquè en veritat és això tornar a destacar com això s'ha aconseguit aquest canvi de paradigma respecte al documental de temàtica castiza i esperem que sigui una moda que es quedi i ens airegi una mica en el tuf de porqueria que fins ara impregnava la nostra televisió nacional bueno doncs estem parlant de bueno mira ja que comencem parlant de l'autostopista galàctica que surt allà doncs realment una historieta que és una historieta de fet mira ho comentaré jo la vaig llegir a un fanzine que vaig comprar-me a Madrid que es diu el críptic nom de diabòlica miedo y asco y perversión en gelmería és el que puso de què anirà això de què anirà no sé és un fanzine molt boig molt però el primer article de tots és exactament sobre Manson que es diu Males vibraciones i parla com de la història quasi bueno pròleg gairebé pròleg del que va passar a aquella casa no de de Califòrnia què passa els Beach Boys bueno entrem ja en matèria de lo que són els Beach Boys el mitiquíssim grup de surf el que estem escoltant de fons tothom coneix diguéssim els membres fundacionals eren els tres hermanos de los hermanos Wilson que no són los Wilson actores que era Brian que era el compositor veu, baix, piano Carl que era guitarra i veu i Dennis bateria i veu després hi havia El Primo que també estava en el grup però clar no era de los hermanitos però d'aquest últim el Dennis era el més és que era el més boig el més rebel clar estem parlant d'un grup que a priori són bastant los Jonas Brothers del momento una mica semi cristian no? un rotllo així llavors clar apareix el Dennis que és un tio que a més s'anava passejant sempre per la carretera de Malibu o con su Mercedes-Benz era molt estereotipat també potser de l'època i en aquell moment que entra potser aquesta historieta també que surt a Once Upon a Time hi ha dues noies que fan autostop aquestes noies pujan al cotxe i en comptes de dir-li mira anem a algun lloc que m'has de portar és bueno per què no ens anem cap a casa que això també passa en Once Upon a Time i la noia li diu oye què hago por ti ho intenta me pongo de rodillos ho intenta llavors què passa que se'n van cap a la casa del Dennis i allà obviament passen una nit molt boja que en la que aquestes noies van començar a plantar aquesta semilla del diablo cap al seu cap molt bé molt bé doncs hòstia és que nosaltres coneixem un tio un Charles un tio que és el nostre gurú que a més que és un tio que no només és una mena de bueno per ells era com un déu pràcticament però era un déu que combinava el déu i el dimoni un mag era un mago el mago i que a part era músic clar en el moment que ell diu hòstia jo soy de los Beach Boys vamos a conocernos i el tio estava en plan molt molt flipant amb una figura com bueno a veure t'estàs tirant dos tias suposo que en aquest moment si aquestes dos tias et parlen d'un altre tio potser ja estàs pensant en una orgia no? clar què passa que aquest tio no té ni temps el Dennis de Beach Boys no té ni temps de buscar qui és aquest noi perquè el dia següent ja el té plantat a casa el dia següent Charles Manson es presenta a la casa de Dennis Wilson amb 15 ties perquè aquestes dos ties que has comentat són de la família Manson són autoestopistes que para de la família Manson i que li parlen del dimoni en aquest moment ja comença a veure que allò és una comunitat i que bueno què està passant aquí perquè de cop se li monta una orgia brutal de fet és com una mena d'història bastant grotesca però què passa que a partir d'aquí nace l'amor l'amor l'amor entre Dennis i Manson per què? perquè es tornen absolutament inseparables és curiós perquè Dennis comencen a fer un intercanvi comparteixen tot però què passa l'intercanvi que em sembla l'època que devia ser un win-win situation perquè què passa Dennis comença a fer-se inseparable de Manson des del punt de vista de jo et dono pasta per la teva comunitat que es deia la família Manson la teva comunitat jo dono pasta per comprar menjar per també et deixo els meus cotxes de lujo perquè tu et puguis passejar que és a l'època que van començar a passejar-se membres de la família Manson con cotxes de lujo i para pagar el tratamiento de la gonorrea que això me parece home és un win-win és un win-win i a canvi òbviament pues Dennis el más alocado de los Wilson podia participar de totes les urgies que se li paren recapitulant tenim un Beach Boy que va d'Urgies un Beach Boy un Beach Boy exacte que se'n va d'Urgies amb la família Manson a canvi de jo te pago la CTS i de fet aquí entra aquest cosi que us deia que és el Kevin Love que també és un dels fundadors de Beach Boys també va acabar participant en certes urgies doncs clar és com allà formaven part de la mateixa comunitat potser uns de nivell econòmic més alt i uns altres de nivell econòmic molt més baix però estaven allà i també va entrar Terry Melcher que en parlarem més endavant el fill d'Adories Day o sigui no sabia això el Terry és el fill d'Adories Day? no també n'estava però no damos el nombre perquè està censurada el fill d'Adories Day estava ficat a la comunitat aquesta llavors què passa hi ha tot aquest bon rotllo totes les urgies dia, nit no sé què comencen a xerrar amb el tema que Charles Manson oye que jo també jo tinc músico jo tinc la vida Rita aquí què passa que abans ho hem comentat ell tenia també uns ideals la música per ell era un canalitzador un catalitzador i canalitzador d'aquestes idees vulguis o no de majo de guru una forma de inspirades exactament llavors què passa que Dennis diu hòstia anem a parlar com mi producer el Terry Melcher per introduir a Manson en el món de la música és el que fa Terry Melcher és dir hòstia llegim les lletres hòstia pot ser interessant el posant en contacte amb Rudy Altobelli i Greg Jacobson que al final també són productors associats i flipen amb les lletres diuen hòstia aquest tio l'hem de mínimament però flipen d'aquest tio està tronat bueno no ho saben perquè jo crec que és hi ha aquell punt que les lletres diuen bueno estan tractades o sigui hi ha una profunditat hi ha un missatge hi ha una profunditat llavors què passa que el porten cap a l'estudi i el dia d'estudi que en realitat el seu objectiu era gravar una cançó que es deia Sis tu exist obra original de Manson se'l porten cap a cap a això cap a cap a la gravació i allà és on a priori aquesta cançó hauria de representar la primera surfeada de Manson en la ola de la fama aquesta que a més és la música que es portava en el moment què passa el dia de la gravació la gravació és l'infierno és quan surt el Manson de veritat perquè li diuen pots tocar aquest acord versió en demonio i a més el tio portant un ganivet a sobre comença a amenaçar modo berserker el tio va entrar en una vorágine i el tio es va però es veu que va embugir moltíssim evidentment es va trencar la relació entre Dennis i Manson i llavors què passa que amb Manson aquesta relació de cop no només trencava la relació amb Dennis no només trencava la relació i volvia la gonorrea i seguien els cotxes sinó que alhora ell se va però la gonorrea se queda no és el xiste de l'Eugènia doncs què passa que clar la sua aspiración per al món de la música en els gairebé els millors productors que es podien trobar a Califórnia doncs clar es veu frustradíssim i és què passa va començar en su en su ira va començar a amenaçar enviar cartes amenaçar sobretot a Dennis però a part a Terry bueno tots els productors tota la gent que havia compartit estudi aquell dia va començar a amenaçar-los però no en stop llavors fins al punt que Dennis va acabar marxant de casa i vivint a un lloc que no va dir a ningú per no perquè no el pugui trobar clar clar llavors què passa amb tot això al Dennis no se li cot una altra cosa que diu escolta la cançó que va portar no estava malament no estava malament per què no perquè jo el veig molt inofensiu aquest tal Charles Manson sí sí per què no per què no faig unes petites variacions per què no faig unes petites variacions i les porto a mi comunitat al Miss Hermanitos de Beach Boys i la toquem i la presentem què passa fan una cançó canviant-li el nom canviant-li de fet li diuen Never Learned to Love de 6 2 6 aquesta i creen això es diu Never Learned to Love sí llavors què passa creen nunca aprendí a no amar clar li canvien la lletra òbviament la lletra no té la profunditat que busca Charles Manson veníem de 6 2 6 deixar d'existir a nunca aprendre a no amar clar aplicar-li la banalitat que tenia molts cops Beach Boys però clar és que li acabes d'usurpar una una a nadie un tío que está por ahí un poco loco estamos locos a més va ser la cançó que va representar l'àlbum 20-20 era el single crec sí que sí però que va ser en realitat el començament de la caiguda de Beach Boys perquè a partir d'aquí tot ja va ser cap avall llavors també li diuen que és l'àlbum maldito de Beach Boys però clar ja sabem com acaba tot allò tainted tainted per Charles Manson la lletra a més és curiós perquè buscant la cançó a internet era una el que volia dir que era els comentaris de YouTube d'aquesta cançó tothom fent conyes de esta cançó és un instant cult en el sentit del doble sentit del culto expliquis-lo però sí que saps que totes aquestes cançons que han sortit o estan vinculades a la pel·lícula tornem una miqueta a Once Upon a Time ara quan tu hi arribes a YouTube tots els comentaris que hi ha són al·lusions a la pel·lícula és a dir Tarantino sempre Tarantino i en general el cinema sempre serveix per això per fotre una mirada no més al cinema és el que passa sempre que hi ha una pel·lícula que utilitza cançons populars que de sobte molta gent la descobreix o potser no tan populars i apareix no però una pel·lícula que descobreix una cançó que havia quedat una miqueta amagada i de sobte dius el típico comentari de saluda si has llegado aquí per Tarantino és una porta al passat que sempre està bé sempre s'ha de recuperar llavors què passa que repitulant així ràpidament Dennis i Manson trenquen perteixen peres diguéssim d'arrel del dia aquell de gravació i dels mal rotllos i això Dennis roba en favor del Beach Boys aquesta cançó que estem escoltant a Charles Manson i Charles Manson jo m'imagino a la ràdio a casa quan escolta la cançó escoltant la cançó i ja n'hi esmolant vosaltres imagineu aquest personatge que sobida la podia haver dedicat a la música i de cop li roben però a més li roben quan és un tio que està amenaçant aquesta gent clar aquest tio va dir he de preparar la meva venjança llavors el primer que va fer és ell recordava que un d'aquests productors que estava allà en Terri no? no no no que era el Tobeli molts cops es reunien a casa d'ell per fer reunions de rotllo del mal grup amb la música que sí que és veritat que a vegades l'havia llogat al Terri però bueno era una casa d'aquestes coses sí perquè de fet a la pel·lícula tot això a la pel·lícula no hi és però només hi ha un detall només hi ha un detall que és l'aparició i amb això no descobrim res perquè és molt al principi l'aparició d'en Manson com a personatge que arriba a la casa on està vivint la Sharon Tate amb en Polanski preguntant per on tant Terri és a dir per qui pregunta és per on tant Terri Melcher ell no diu Melcher només diu Terri però la casa oficialment era de l'altre productor però que sí que Terri crec que és el que hi acostumava a viure més o la llogava llavors què passa que va cap allà però ell va cap allà amb la intenció de reclamar els drets m'imagino reclamar els drets òbviament també lo mío també lo mío i què s'hi troba doncs s'hi troba pel que ja sabem que ja no hi viu ja no hi viu s'hi troba una Sharon Tate que de fet es diu que el va expulsar de casa bastant hi ha diverses històries el que jo he llegit més vegades és que estava la Sharon Tate fent-se una sessió de fotos amb un amic i que l'amic és qui li diu oi, pira't i la Sharon Tate què passa què passa després hi ha el tema també hi ha la història que el Manson va preguntar als veïns que la pel·lícula podria haver sigut perfectament el DiCaprio oi, sabeis d'on està Terri? i li van dir se ha ido a vivir a Malibú també en plan déjame en paz que el Manson clar, va tardar 6 mes des que el Manson em sembla que va ser al març del 80 fins a l'agost és el que he dit de fet la pel·lícula tot i que no està contínuament explicasta la història del Manson de fet no de fet quedà en un tercer quart és una mosca que acaba de fons que en algun moment es posaran al vídeo exacte va de febrer a l'agost la pel·li va del febrer a l'agost el que deia és que el Manson va tardar 6 mesos en dissenyar el que va acabar passant se suposa sí, sí bueno, pues la història és aquesta oi, la història viene de las oles surfeades de Califórnia que això també connecta una mica amb el que parlàvem al principi d'aquesta dualitat musical també de conceptes des del California Sound Beach Boy que feliç soc aquí sota el sol a la platja a una idea com molt més crítica més de ressentiment perquè en el fons aquí veiem un manso ressentit boig boig però ressentit és que imagineu-vos una persona que realment entrem en la mentalitat d'una persona callada per si pot ser una pirada però és que a més la seva única gairebé intenció de vida en aquell moment era ser músic i de cop li falla jo crec que també també com d'oblidar que el Manson no era un sant el Manson ja havia estat a presó la seva mare però per això us dic en quin moment tu a més com un grup superfamós que era Beach Boys en quin moment tu robes una cançó que és una gran que ell ho pot saber perfectament en quin moment te risques ja el que passa que tu estàs fent o estem fent nosaltres ara la mirada una mica tarantiniana de reescriptura o relectura del passat el Manson aquell potser era un tio molt enigmàtic amb un poder de convicció molt potent és el que es diu però no deixava de ser un mitja merda en el sentit que no era un tio que li recolzés un poder familiar econòmic llavors també existeixen les gravacions de Manson de fet a l'última temporada de Mindhunter surt Manson i s'arriba a escoltar una de les maquetes de Manson és que ara Manson és a tot arreu ha fet 50 anys aquest 9 d'agost ha fet 50 anys de l'assassinat de Sharon Ted i la resta de companys però que el Manson podríem pensar era un tio amb mínim talent com perquè se fixés un Beach Boys però és el que dius tu no tenia un recolzament darrere perquè d'artistes que estan pirats però gràcies a que tenen una persona darrere la figura del mànager aconsegueixen arribar n'estarà ple perquè m'invento potser Jimi Hendrix no s'hagués mort electrocutat però s'hagués mort matant a Mitra un carrer d'Atlanta per la poli ara vint a la poli l'Atlanta m'ho ha de detener però vaja bueno es diu que Jimi Hendrix la va a palmar un dia podem fer un programa de muertes la generació de los 20 si comparar Manson a Manson però todo el mundo tiene unos principios a lo mejor si Manson a lo mejor haciendo de Tarantino a lo mejor la siguiente peli el número 10 de Tarantino será Manson Superstar el musical i fins aquí aquesta empanada enllaunada recordeu les nostres xarxes socials Facebook Empanada Cultural Instagram Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura sense L i tots els programes al Mixcloud Empanada Cultural fins la setmana que ve funding al SSI a les notas Radio Lastly Radio Nastère a les notas Radio Nastère Explore �ment en mi format Comm lleng�� cross