Debuts que deixen empremta: Falling (Viggo Mortensen), còmic underground amb Aroa Travé i Rosa Codina, i Hyper Light Drifter

Fins demà! Empanar apunturat, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Debut, primera actuació, òpera Prima. I no, no parlo només de la que va firmar Fernando Trueva. Estic parlant de primeres visions, de trajectòries que comencen, que desperten. Algunes ho fan amb molta empenta, amb ganes de fer la gran revolució. Descentar càtedra el primer dia. I després hi ha carreres que comencen quasi per casualitat. Que passen a la història fruit d'una tarda de pluja, imaginant criatures monstruoses. Parlem de dues obres capitals. La primera apareix en forma de títol gegant, immens. Citizen Kane. Clar, ara mateix la tenim pràcticament tots al cap, la pel·lícula. Però en l'època en què es va estrenar, l'any 1941, ningú s'esperava una marcianada com aquesta. Ah, i una curiositat. La primera imatge amb la que obre la pel·lícula és un cartell sobre una reixa on posa No trespassing. I t'ho està dient a tu, a l'espectador. Tu no pots passar. Tu no pots accedir a aquest ciutadà Kane. El que veuràs a continuació és la història de la gran figura americana de tots els temps. Però, per molta informació que rebis sobre aquest personatge, no arribaràs mai a saber qui és realment. Clar, poseu-vos en la pell del públic de l'època. Acostumat al cinema dels anys 30, al classicisme de Hollywood pur i dur, a una narrativa convencional, ordenada, transparent. Ciutada Kane, Dorson Wells, és tot el contrari. És foscor pura. És el primer gran antibiòpic. És la història d'un magnat explicada com si fos un laberint. Una història explicada a partir de fragments. L'altre gran debut, en canvi, l'hem de buscar dins el terreny de la novel·la. Però, curiosament, també està protagonitzat per un personatge creat a partir de fragments, de trossos. Parlem de Frankenstein de Mary Shelley. Un debut que és inevitable a traslladar el nostre present, ja que va sorgir durant un confinament. Sí, sí, ja ho sentiu bé. Un confinament. Mireu, us poso una situació. L'any 1816, en una de les illes d'Indonèsia, el Montambora entra en erupció i provoca un descens brutal de les temperatures a tot Europa. Un estiu gèlid. La majoria les passa a Canuta, sobretot la gent que viu de la Terra, mentre Mary Shelley i el seu marit es tanquen en companyia de Lord Byron dins d'una mansió a Suïssa lluny del fred i lluny de la pluja. Frankenstein és un debut que neix d'aquesta manera, com un passatims intel·lectual de tarda davant la llar de foc. és un debut que neix com una gran casualitat. Ei, ei, ei, però espera, espera, què passa? Què passa? Però qui està plorant? Ah, clar. Ara ho entenc. Aquest és el problema de parlar d'un tema tan col·lusal. Pensem en debuts i ens ve al cap la gran obra, la creació que perdura en el temps. com un àlbum capaç de marcar a tota una generació. I no ens adonem que debuts també en trobem en allò que ens fa humans, que ens fa vulnerables, en els nervis a l'estómac abans d'una audició, o les llàgrimes d'una noia que escolta la seva pròpia veu per primera vegada gràcies a les noves tecnologies. Els debuts també són això, l'experiència íntima, l'ansietat que ens provoca allò que desconeixem. Bueno, bueno, però esperes que li tol que he passat amb en Sofati. Milio, Milio, espera, sisplau. He passat amb en Sofati que va fotre un debut de primera. No, no, no, Milio, és que estic enmig de l'habiturial. Que se sale, eh? Qui ho has l'altre dia en contra el cel, tan mare meva, mare meva, que l'on veia en Sofati, això sí que és un debut. Sisplau, tranquils, mireu, avui en Milio no us molestaran tot el programa. I ja ho veieu, debuts, primers intents. N'hi ha un futimer per donar i per vendre, però no patiu. Com sempre, aquí a l'Empanada, elaborem el plat amb els ingredients clau. Hola, nanos. Hola a tothom. Com estem? Com estem? Bueno, escoltant una secció del Carles. Sí, tío, eh? Està colat, eh? Es interesante ver com este programa ha empezado no con una editorial, sinó con una secció. Suerte del Milio, suerte del Milio. Calia per als peus al Carles. Menos mal, sí. Menos mal. Milio, tío, el próximo día entra en el minuto dos. No te esperes al cuarto, joder. Ho ha dit molt bé el Carles al principi d'aquesta secció editorial, que avui parlarem de debuts, ja ho vam avançar la setmana passada, i, vaja, alguna cosa més a comentar, perquè sí que és veritat que el que ha parlat Ciudadan O'Kenn és un debut amb totes les de la llei. Mary Shelley va escriure, abans he dit Frankfurt, no, Mary Shelley i su Frankfurt, també és un gran debut, fet en confinament. Carles, al final, de què debuts puedes hablar en el presente si evidentemente son debuts del pasado? Pues de aquellos que han perdurado, que han trascendido. Como Emilio, que es un debut de esta temporada. Exacte, l'Emilio, personatge que ha nascut durant el Gazpatxos, aquí el tenim per primer cop. Seguramente hubo muchísimos más debuts, pero claro, están en el olvido. Vamos a ver cuáles rescatamos nosotros, ¿no? Saps com no s'haguessin oblidat aquests debuts? S'haguessin tingut xerxes socials. Segurament. Segurament. Oi que sí? Tenim YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, a Twitter ens trobareu per Empanada Cultura, sense L, Instagram, Empanada Cultural, i tots els podcasts els trobareu a Sant Clau. Nois, anem al menú del dia. Vinga. Vinga. Menú del dia. Bueno, señores, pues yo os traigo una película, un debut, de Vico Mortensen. Falling, Falling. Sí, sí, hay mucho que decir al respecto, así que lo dejamos para la sección. Simplemente esperamos que se pueda hablar de esta película en el futuro también, que trascienda a un nivel que las empanadas del futuro lo recupere. Que siga, que siga y que venga algún día a hablar aquí, ¿no? Eso, eso. Pues en el cas de la sección cómics hem aprofitat el tema de sección programa, debuts, y juntamente con la Bea Casas, que yo creo que se ha comentado ya la colaboradora experta en cómics, también. Planea sobre el programa. Hem entrevistat a dues figures clau, podrían decir, en lo que es el cómic en del grau estatal. Són les que diríem les niñas prodigió de la cúpula, ara mateix, que són Aroa Travé i Rosa Cotina. Portem els seus dos primers treballs llargs que són carne y cañón i rompe pistas, després ho comentarem, i també parlarem una mica de, òbviament, de com es debuta en aquest món del còmic i sobretot com es sobreviu en el món del còmic. Molt bé. Jo, Ferran. Jo porto un debut que no és d'ara, és de fa un temps, del món dels videojocs i tampoc donaré molta informació. És Hyper Light Drifter, que és un videojoc que ha sonat però no n'he parlat en aquest programa. Hyper Light Drifter que vindria a ser... Hyper Light Drifter que és el vagabundo de l'hiperluf. És que com a nom de traducció és una miqueta estrany, però bueno, ja en parlarem. Doncs Adriano, avancem i anem cap a la secció d'endavant. El cinema. Cinema. Bueno, chicos, parece que la cosa se está animando, ¿no? Cinematográficamente hablando, digo. Sí, sí, no. Tot i que ens han enviat cap al 2001 les pelis que jo vaig a veure que són les de Marvel. Bueno, eso ya... Mira, hoy mencionaré a Marvel después, ja lo verás. Bueno, yo estoy muy contento que es un debut en tu sección. Marvel o DC, una de las dos, ya veréis. Sí, a mí, yo estoy muy feliz, la verdad, porque este fin de semana he tenido dudas, he tenido dudas sobre qué peli, o pelis, o pelis traer al programa. Sí, sí, hay mucha oferta, Ferran, hay mucha oferta. E imaginad, después de todo lo que ha pasado este año, que la oferta de cine me sobrepase es una muy buena noticia. Que tú no tengas pro cinema, es que... Ya sé que estáis cagaos de miedo, que ahora tenéis miedo de que me vuelva un poco Nolan y me ponga a embutir aquí diez películas, pero no os preocupéis, no, tranquilos, que solo van a ser cinco. Solo van a ser cinco. Sí, sí, pero Falling, Falling ahí, como gran titular, Falling de Viggo Mortensen. Eso sí, antes situémonos un poquitito y situemos sobre todo al oyente. Hace apenas una semana que se ha acabado el Festival de Cine de San Sebastián, la gran Cinema al Día, donde, por cierto, ha pasado Viggo Mortensen, Woody Allen, entre otros, en batalla, ¿eh? Woody Allen. Y ya queda menos para nuestro querido Festival de Sitges, que comienza exactamente este jueves ocho con Malnacidos. Entonces me has comentado, Paul, que estás tú también expectante sobre esta película. Película de Zombies, Guerra Civil. Con Z. Con Z, exacto, Malnacidos con Z. Malnacidos. De Javier Ruiz de Caldera. Puede ser una auténtica fricada, porque, a ver, este director español es un tío que siempre ha manejado la comedia, con pelis más recientes como Super López, Anacleto, o auténticos bodrios como Spanish Movie. La fetana va a dica todas tres en general, exacta, exacta, bodrios, ¿no? Una cosa es un bodriaco increíble, y otra cosa es pelis que directamente no veré, pero que bueno, que entiendo que tienen su público. Es que me da la sensación de que incluso la gente que tiene, o sea, Super López, que tiene su público, no coincidiría para nada con el de Spanish Movie. Pero bueno, dejémoslo a un lado, porque además esta vez Javier Ruiz de Caldera viene con Alberto del Toro, que es un montador sin experiencia en la dirección, pero con muchísima experiencia en la edición, y vamos a ver qué sale de ahí. Vamos a ver qué sale. Pero eso en Sitges, a partir del 8. Y mientras tanto, tenemos otro festival en marcha, el Festival de Cine Francófono Olala, que está ofreciendo, como imaginaréis, una buena selección de cine francés, tanto de manera presencial, aún podéis ir a disfrutar del cine francés en un espacio cerrado como es el Instituto Francés de Barcelona, o de manera online, ya sabéis dónde, donde están casi todos los festivales hoy en día, en filming, en filming. Así que imaginad, con tanto festival arriba y abajo, imaginad la de Peris que se está moviendo. Adrián, bueno, un buen tío, mira cómo ya te han posado fácil, han dicho, parla de un debut. Pero es que no. Es que ese es el problema. Ferran, Ferran, vas a ver ahora, en un minuto. Ese es precisamente el problema, que este filme va cargado de debuts. Me hubierais preguntado por el estreno de la semana, ya lo he mencionado antes, ¿no? Me voy a hablar aquí de Allen con su última película, Rifkin's Festival. Ah, que es culpa me va. Sí, claro. Es que el día que me tocaba hablar de buit Allen y me ponéis debuts, no. Imaginad cómo voy a hablar yo de Allen como si fuera un debut. Película 49. ¿Te va a agradar Allen? No, poca broma, sí, ahora voy a eso, pero no me hagas esa pregunta porque entonces nos extendemos más. No, es posiblemente una de las más flojas que he visto de Allen en los últimos 10 años. ¿Pero es un debut? Sí, el número 49. Bueno, vamos a ver qué hace en la película número 50, pero está claro que como me estabais pidiendo debuts, yo os traigo debuts y en este caso vamos a hablar rápidamente de tres y con mucha más profundidad de la que decía al principio, The Falling, ¿no? ¿Qué os parece si vemos rápidamente esos debuts que han aparecido en la cartelera española este fin de semana? Necesito un billete. ¿De dónde? Para casa. Viene a casarse. Uy, qué va. Esa bandeja en el altar, mira la la tarde. En 3, 2, 1, música. Eres bailarina, soy director de las noches de Rosa. Que no soy bailarina. Ningún bailarín con sangre en las venas se puede resistir a este ritmo. Explota, explota, explota. Eso es. Explota, explota. Así se llama la película, ¿eh? Un musical español ambientado en los 70, evidentemente con música de Rafael Agarrá, como estáis escuchando y con Ingrid García Johnson como protagonista. Exacto. Fernando Tejero ahí haciendo un secundario bastante importante. De hecho sale también la Verónica Echegui, os podéis imaginar el elenco y eso sí, como es una ópera prima es un debut de un publicista uruguayo llamado Nacho Álvarez. No me digáis que no promete y si no os parece que promete al menos promete la música de Carrá. Más que Macaigut simpática que está... Sí, bien. O Maca Carrá, por favor. Pero bueno, sigamos, sigamos, ¿eh? La Isla de las Mentiras, ya veis que tiene un tono muy distinto. Más oscurito, ¿no? Sí, mucho más, mucho más. Pero es una producción española también, es un debut, es el debut en este caso en el largometraje de ficción, porque Paula Conn, su directora, es una documentalista bastante experimentada, pero esta vez sí que se pasa a la ficción y nos cuesta una historia basada en hechos reales, la historia de las heroínas de Salvora, no sé si lo recordáis pero fueron unas mujeres que ayudaron a rescatar a los supervivientes de un buque, ¿no? Que naufragó delante de la costa gallega hace muchos años, en los años 20 del siglo pasado, delante de una isla concretamente que se llama la Isla de Salvora y el buque se llamaba el buque de Santa Isabel. Y como ella misma dice, podía haber hecho un drama, pero, dice ella, me pareció mucho más importante, mucho más interesante crear un thriller de señoras con pañuelo, esto me ha encantado, con el que homenajeara a nuestras abuelas de jóvenes, porque fueron mucho más super heroínas que cualquiera de Marvel o DC, hasta aquí llega. Aquí sale Marvel, vale, vale. Lo que dice, y con esto acaba, tenían un poder y una fuerza que ya quisiéramos nosotros. Estoy totalmente de acuerdo, estoy totalmente de acuerdo. Bueno, también diré, Farán, ahora sí que, ahora que ha hecho tan Marvel y DC, viene Marvel con otra super heroína, con pañuelo, para que ve Miss Marvel, la... Ah, la Kamala Khan. La chavala... Sí, sí, la musulmana. El tipo musulmán, vale, vale. Sí, sí, que han fet l'adaptación musulmana y también en pañuelo vendrá la WandaVision, la romano. No, a ver si ya está, ya ha creado tendencia Paola Khan. O sea, ahora todo va de pañuelo. Tens una otra, tens una otra. Sí, por favor, adelante. Canción sin nombre, también basada en hechos reales, pero, como habéis podido notar, en el mundo latino, en Sudamérica, y concretamente en Perú, y en los años 80, cuando una mujer andina pierde a su bebé y en la búsqueda descubre lo inimaginable. Es la primera película de Melina León, también peruana, y todo y ser la primera película tiene un potencial visual bastante sorprendente en un humilde blanco y negro que sé que os encantaría a vosotros. Pero que descubre inimaginable. Pues no os puede imaginar. Por favor, por favor, ahora me cae a la labor. Veo que en el fondo os autoboycoteáis. Vosotros no queréis que mi sección dure 15 minutos. Porque luego te cortamos en pospo. Bueno, simplemente encuentro una realidad social y política inimaginable. en caos, muy oscura, y no, muy imaginable, muy cotidiana, es decir, lo que también veremos en Falling, que el ser humano deja mucho que desear. Tengo que hablar con un periodista. Y ahora sí, el momento que todos estabais esperando, sobre todo Ferran y Paul. Ahora empieza la saquera. Exacto. El plato fuerte de esta agenda cinematográfica sobre los debuts. Mi notquista, claro. Mi notquista. Sobre los debuts de la semana, eso sí, sí, pero después de hacer una agenda bien hecha, corriendo al final del programa. A mí ya no me pidáis la agenda de cine que yo os la he dado. Como te oiga al final del programa hablar verás. Bueno, igual alguna película saldrá, pero no os preocupéis. Hablamos del gran debut de la semana que es Falling, Falling de Vigo Mortensen. Y es un debut porque, aunque Vigo es un intérprete muy experimentado, es la primera vez que dirige y que guioniza. Es su primera vez en la dirección y en el guión y encima a sus 62 años de edad. Que nadie lo diría, ¿eh? No, no. Es increíble. No me ha tan echado de tan en cuenta que a Juan Asbafé famoso que va a ser El Señor de los Anillos a Margot ya tenía 40. Exacto, ya tenía unos tacos, pero lo mejor de todo no es su rostro o su físico, es que lo ha sabido hacer muy bien. Es que este tío es muy perfecto. Está claro que si a estas alturas de la vida te pones a hacer una película es porque tienes algo muy importante que contar. Y bueno, considero que no es una obra maestra, pero sí es una peli ciertamente imprescindible. Aporta y aporta mucho más que la veteranía en la dirección de Allen, por ejemplo. Ah, ¿nos lo estás comparando directamente? Sí, claro, porque además son dos personajes que han pasado por San Sebastián, uno, como ya he dicho, a través de una pantalla presentaba la película número 49 que encima era una película rodada durante el festival, ¿no? Representaba de manera ficcional que es una historia, bueno, una historia de enredos como siempre de Allen durante el festival de San Sebastián y en este caso Falling no, Falling iba a la Cursal, se proyectaba allí, pero es que también a él le estaban dando el gran premio de Anostia. Entonces, por varios motivos Vigo Mortens ha sido muy importante en esta cinemaldía, pero por varios motivos sigue siéndolo en nuestra cartelera, ¿no? Estamos hablando de un actorazo que evidentemente también actúa en la peli, pero lo gracioso es que él no quería interpretarle la película, pero ha sido uno de los requisitos para que se la produjeran. Y él ha dicho, bueno, pues... Bueno, pues si tengo que salir, si mi cara es tan bonita que vende, pues habrá que poner. Y aparte, según Caufabé, es que ya vas a decir, Vigo Mortensen es el hombre renajentista de hoy. Sí, sí, sí. Es el renajentista del presente, un tío bastante perfecto, tanto que asusta a veces, de hecho, su personaje asusta, pero centrémonos un poco en el protagonista, porque aunque él coprotagoniza la película, el auténtico prota es su padre, el padre de la ficción, ¿no? es el actor Lance Harrington, que, claro, con este nombre seguramente no suena, pero si empezáis a ver alguna peli, está clarísimo, es jodidamente bueno, no solo por el papel que hace en esta película, sino por todo el bagaje que tiene a sus espaldas. Estamos hablando... Del Bishop de Alien 2. Lance Harrington es, entre otros, el Bishop de la saga Alien, hacía de detective en Terminator, fue el prota de una serie de los 90 que se llamaba Millennium, es un tío que tiene más de 200 películas a sus espaldas, ya tiene 80 años, también es cierto. Por otro lado, si lo recordáis, en pantalla, en actuación, tiene una voz que es alucinante, y ellos dos coincidieron una película del año 2008, dirección de Harris, se llama Apalooza, no sé si la habéis llegado a ver. ¿Un western? Un western, Carlos, por favor. Por favor. No, por favor. Ayúdanos. No, no, es cierto que fue un western del 2008 en el que coincidieron varios actores, pero entre ellos Henriksen y Vigo, y allí se fijó en cómo Henriksen, en este caso Vigo, daba unos matices al villano que le llamaron muchísimo la atención, le encantó, la verdad, el rol que desarrollaba ahí Henriksen, eso es lo que ha dicho, al menos, y lo embarcó en su viaje, lo que nos explica que este viaje empezó como mínimo hace 12 años, 2008, finalmente, película que sale a la cartera en el 2020. Pero es que Henriksen, que ha hecho muchísimo de villano, aquí no hace del todo de un villano, es otro tipo, ¿no?, de malvado, es un granjero, en este caso, es un granjero viudo y solitario, que se relaciona mucho mejor con sus caballos y con la naturaleza que con las personas. es una mica al Clint Eastwood en aquella peli, pero lo que pasa que es, con carca y... Pero Clint Eastwood, sí, estás en lo cierto, es un buen punto de partida, pero Clint Eastwood sigue siendo... Gran Torino. Sí, pero sigue siendo... Y me estás hablando del Torino, ¿eh? Pero sigue siendo... El Torete. Sí, sí, es un poco de este palo, pero sigue siendo un tío como que no traspasa la línea de lo que es, debería ser políticamente correcto visto por los demás, ¿no? No, he hablado de un villano, es un tío que es misógino, homófobo, bueno, es tan machista que llega a eso, ¿no? A la misoginia y además es un tío que representa una época ya caduca, ¿no? Representa de alguna manera el patriarcado rural y esto, Vigo, de una manera súper inteligente, lo enfrenta a una realidad que es la suya, que es la de su hijo ya crecido, en este caso un piloto de avión que vive en California, que tiene un marido, es decir, es gay, que tiene una hija adoptiva, es decir, es una familia, la de Vigo, muy digna de cualquier anuncio de Benetton y aquí parte del conflicto, ¿no? Y aquí parte del conflicto, imagina, mezclar a estas dos personajes que se mezclan porque Vigo decide, a ver, pensad que es un hombre muy mayor, cercano a la, pues, a la muerte, la senilidad, no, no, no, la senilidad y además también tiene una enfermedad de esos lados, lo que provoca que este gran hombre, este gran hijo liberal, conciliador, gay, se preocupe tanto por él que decide traerlo de su, de su campaña, ¿no?, de su ranchito a una realidad urbana que es la de Los Ángeles y así, y así imagináis como en Falling la fiesta está servida porque es que además estaríamos enfrentando a dos personajes muy, muy, muy claros, ¿no?, lo que sería un votante de Trump con un votante de Obama, imaginaos, ¿no?, habría que ir a buscar palomitas ahora para disfrutar de esta fiesta, pero al margen de las risas que te puedas echar ante el delirio de un padre fuera de contexto, de época y de lugar y ante un hijo, como os decía, tan perfecto que asusta, la película está cargada de grandes reflexiones, o mejor dicho, de material para la reflexión. En Falling, la risa, ni mucho menos es un fin, sino es un instrumento, es un instrumento para el pensamiento crítico y autocrítico. Parte de las ideas de Falling surgen tras la muerte de la madre de Vigo, su madre real, pero si hay un motor creativo para Falling, son las grandes tensiones mundiales, sociales, políticas, económicas. Falling es un claro reflejo de la terrible bipolarización que estamos viviendo. Sí, en Estados Unidos, pero aquí, de hecho, Vigo no vive en Estados Unidos, vive en Madrid, ¿no?, y es un testimonio de todas esas realidades que, como decía en otro momento, demuestran que el ser humano deja mucho que desear, ¿no? Pero la gracia de Vigo es que nos presenta esta realidad no en plan dramática ni ante un discurso derrotista, no, va mezclando ese discurso pesimista con la broma. Es la vida misma la que pasa ante nuestros ojos. Y esa misma dicotomía está presente en toda la película gracias a sabias decisiones visuales también. Por un lado, tenemos el contraste que se establece entre la vejez del prota y la niñez de sus nietos, o el paisaje nevado del hogar paternal frente al sol y el mar californiano. Hay una secuencia buenísima donde el padre se libera y se acaba bañando vestido, es enojorante. Por otro lado, también tenemos otro enfrentamiento entre lo que sería el diálogo que Vigo establece entre el pasado y el presente de esta historia paterno-filial. Porque el montaje, que para mí es uno de los mejores o de los grandes aciertos de la película, aparentemente es caótico, pero es muy acertado cuando lo que tú quieres hablar es de la memoria. Y ya hablamos mucho de la memoria con Tenet y con Nolan, pero es ese tipo de montaje que va creando capas a distintos tiempos. No es que estemos viendo de manera cronológica cómo Vigo recupera al padre del campo y se lo lleva a la ciudad. Pero no es nivel memento, que esté todo como... No, no es tan caótico. Es simplemente una reflexión sobre la memoria bastante sincera. Al final, os podéis imaginar que Vigo no ha ido a hacer una película comercial. Él mismo, en un momento, y me gustó muchísimo, dice, los ejecutivos de cine, no el público, aclaro, ahí hace una lanza para su público para que lo vayan a ver, buscan películas en las que se resuelva todo, haya redención y se acabe con esperanza. Eso no es lo mío. Eso lo ha dicho evidentemente Vigo y es algo que navega sobre la película. No hay respuestas a todo, pero sí que hay, como decía al principio, material para la reflexión. Home, veig que es basa molt en aquest xoc generacional, ja no només entre pare i fill, sinó de ciutat i camp. Bueno, és que ja ho has dit, es deu inspirar molt en aquest moment que està vivint als Estats Units en concret, però al món en general, de dicotomies totalment enfrontades i aparentment irreconciliables i, per el que dius, ell tampoc aposta per la reconciliació com a final. No, no, no. Lo interesante es que esta dicotomía o esta doble realidad es este enfrentamiento al final que el mundo está sufriendo, está en la película presente de muchas, muchas, muchas maneras. Y en sí misma la primera secuencia es memorable. Es todo una declaración de intenciones. Empiezo con, bueno, acabo con el principio de la película, a ver qué os parece. Tenemos, por un lado, al actor, The Borg, no sé si os acordáis de esa peli, York, que es el tenista, exacto, sí, sí, porque es el tenista sueco que se enfrentaba McEnroe en la gran sábada, ¿no? Que, interpretado por Sverrir Gudnason, un actorazo, difícil de pronunciar, pero es un actorazo, y Hannah Groske, ¿no? Que representa que son los padres de Vigo cuando Vigo era un bebé recién nacido. Hay un momento en el que llegan a la casa, aparece el típico momento que yo además he vivido de una alegría que trasciende, que es imposible de negar, y lo que te encuentras es al padre, ¿no? Interpretado por este actor sueco, diciéndole al hijo, perdón por traerse de este mundo. Y esto en sí ya es toda una declaración. Ya sabes a lo que vamos. Pero, como os decía, no pierde el humor y otro de los grandes momentos de la peli es cuando David Cronenberg, claro, no sé si lo sabéis, pero Vigo, bueno, para promesas, y tal, pero es que ellos dos tienen muy buena relación. De hecho, Vigo, para hacer esta película, se ha dejado rodear de grandes directores como son Lisandro Alonso, quizá menos conocido por el tipo de cine de festivales que hace, pero es un argentino y además ya sabéis que se entienden, ¿no? Porque sabéis que también Vigo habla de no sé cuántos vídeos más entre ellos en castellano. Quina rabia que hace que todo el mundo... Acabaré en la sección y es de Omnium, ¿no? Pues me sembra que sí, ¿eh? Sí, sí que es de Omnium, es que está con Ariadna Gil y el tema le viene de cerca, ¿no? Es lo que os decía, este tío se ha sabido rodear muy bien para hacer la película y se nota, no solo está David Cronenberg, haciendo un papel, un cameo, de proctólogo, proctólogo, haciendo un tacto al abuelo y haciendo bromas sobre lo que disfrutaría su propio hijo si fuera él quien lo hiciera. Hostia, cada fet, el fill, el Brandon Cronenberg, creo que se está preparando, si no l'ha estrenat ya a algún festival a los Estados Unidos, tiene una nueva película, porque nomás había fet antiviral y a este año creo que ha estrenatado una nueva. Pero ahora que el personal nos confonga y tú estás hablando del fill, del cronenberg y ahora nos hablaba del fill a la ficción, ¿no? Sí, no es que el hijo del cronenberg le gusta la meter el dedo. Exacto, es al prota, bueno, al prota, el coprotagonista que es el Vigo, ¿no? En este caso, como os decía, se ha sabido errar muy bien y se nota, y se nota, y imaginad, y con esto acabamos, si da rabia, Vigo, que no solo tiene grandes amigos, toma grandes decisiones, sabes, da buenos resultados con esas decisiones, sino que encima de actuar, interpretar esta película, guionizarla, ¿no? Dirigirla, también compone la banda sonora. Y todo lo que venimos escuchando desde el principio de la sección es obra suya. Que no es la película, pero sí que es composición. Sí, son composiciones suyas. De hecho, y me gustaría acabar con este gran momento, porque llevo mucho rato intentando poner a Vigo, que lo escuchéis, ¿no? Ese acento magnífico argentino. La tristeza. Exacto. Todo el mundo lo recuerda de la película La triste, que parecía un borracho retirado. Pero no, oye, cuando canta, cobra otra grandeza, ¿eh? De hecho, acabemos con una gran interpretación de Te quiero. Esto lo canto a mi manera para nuestro querido San Lorenzo de Almagro y como homenaje en este año centenario a todos los cuervos del mundo. Te quiero como no te quiso nadie, como nadie te querrá te adoro como se adora en la vida la mujer que se ha de amar. final de jazz, ¿eh? La rotura. Sí, sí, sí, él le tendríamos que haber metido un platillo entre el te quiero de Vigo Mortensen y el mi corte especial. Bueno, que sepáis que esta canción está dedicada al equipo de fútbol que él sigue, en un momento de la letra habla de que es azulgrana, como el Barça, pero no tiene nada que ver con el Barça. Es un equipo de Buenos Aires. Ah, mira. De fútbol de Buenos Aires. perquè també em fa gràcia començar ara que ho he escoltat amb Tintín que sempre és aquell tras franco-belga super maco, tot molt net i polit i nosaltres ara ens anem al revés, ens anem a fotre-li canya a la línia xunga i anem al còmic underground. Ens anem, avui com dèiem abans, portem aquesta entrevista que hem pogut realitzar juntament amb la Bea Cassas a Aroa, Travé i Rosa Codina que són aquestes dos noves promeses del còmic underground. Sobretot venen molt de la mà de la cúpula i ho veurem després, però són aquestes dos obres. Una és Carna Canyón d'Aroa Travé que és una història super boja de com viuen uns nens de barri marginal per dir-ho així i plegat de personatges absolutament pinturescos des de yonquis a lladres bàsicament una barreja del que seria la mina i el Raval no, Adriano? I per l'altre moment tenim a Rosa Codina que és la creadora de Rompe Pistes que sí que és veritat és una adaptació d'una novel·la que la tenim aquí de Quico Amat però que Rompe Pistes és aquesta història sí que és veritat que té el rotllo humorístic però agradol d'un punt de finals dels 80 de l'Extra Ràdio de Barcelona i realment són dues obres que em semblen superinteressants molt divertides cadascú a la seva banda i després entre elles dues i a veure més endavant han creat un fancine i hi ha com a primer primer tàndem que fan que es diu Grano de Pus que mira per dir el primer hijo que tenen que se llama Grano de Pus m'encanta home, és un triple debut llavors, no? triple debut sí, seria com un triple debut exactament i llavors què passa les vam tenir al telèfon d'aquestes entrevistes que series hores és com l'Antoni Altarriba l'entrevista que vam acabar en general era d'una hora i pico doncs amb ella d'acord ells també en aquesta entrevista sí aquesta va ser més curteta va ser com bueno l'entrevista després ens ha quedat xerrant però l'entrevista potser eren 30-40 minuts però sí que és veritat que són unes catxondes o sigui humor a torn i a dret si llegiu les dues obres ja veureu el rotllo que es porten molt molt guai i joder què millor que portar el programa de debuts doncs a aquestes dos grans representants llavors com que han fet aquests dos diguéssim còmics debuts llargs el primer que havíem de preguntar òbviament és com es debuta en el món del còmic en nuestro caso sería como se debuta bien tarde aunque tanto nos hemos tirado como cinco años para hacer nuestro primer còmic te estás molts mesos fent el còmic allà jo què sé al teu estudi casa teva on sigui però estàs com sol entre cometes fent alguna cosa que no saps si si a la gent li agradarà o no saps o estàs allà a la teva bola i pensant bueno com somiant una mica durant molt de temps aviam com anirà i llavors a poquet a poquet doncs la gent et comença a conèixer i això vull dir que no és un dia per l'altre que me perdonen porque lo primero que me viene a la cabeza para comentar es que hablábamos de dicotomías de dobles realidades ellas en sí mismas también como como tanden representan una doble realidad muy interesante como nosotros aquí en Panada exacte és una molt més de barri i l'altra és molt més de poblet exacte muy grande a més em fa gràcia perquè comentava m'anava comentant la Rosa ella concretament viu per allà a Lordal per allà a Vilafranca i anava comentant coses de Vilafranca i jo dic és que jo corro allà estic cada dia allà i no estic a veure lluna en el fons no? no estic muy lejos en el fons no, no, no no, mira són pobles totes pobles estan a la mateixa lloc doncs parlàvem de com fan aquest debut concretament en el cas de l'Aroa publica per primer cop aquest còmic llarg que és Carnet Canyón que a més va triomfar a saco va ser directament publicat per la cúpula que per els que no recordeu la cúpula ha de ser l'artífex des dels víbores que hem portat aquí Uli Last aquella de O is el último día del resto de tu vida han editat Makoki han editat Piruetes Vales Perdides això sí que el coneixes Vales Perdides són els que han portat David Klaus aquí exacte la cúpula és una gran referència pel còmic aquest més underground però és que és curiós que tot i triomfar tantíssim Carnet Canyón sobretot per aquesta mena de visió de barri que fa tan heavy i tan humorística era un projecte que ella no volia el seu de punt no volia que fos Carnet Canyón i ella mateixa ho va dir que era una mena de projecte fallido en 2013 fui con un dossier de otros cómics que no tenia nada que ver con Carnet Canyón le gustó muchísimo y entonces ya les cayó la maldición ya me conocían ya podía llamar Emilio Bernal desde el editor llorando y decir ah socorro y nada al final el cómic ese no tiraba y fue Emilio que me dijo oye pues haz algo más pequeño y tal y de ahí salió Carnet Canyón y fue un poco en el que empecé a pillarle cariño empecé a decir hostia pues estoy haciendo un cómic y cuando lo termine ya y como lo he terminado no me lo puedo creer Clar és que a més et trobes de cop que tu vas a presentar la cúpula o sigui la cúpula com a meca total i comences a treballar i et diuen hòstia tens un altre projecte que és xulo saps i el que va fer és dibuixar escriure fer tot aquest projecte a la cúpula o sigui hi havia una tutela absoluta al darrere Sí fue como estos proyectos que surgen de muchos festivales de cine donde tú vendes una idea que a veces no es más ni que una memoria o una sinopsis y ellos te tutelan y acabas no? Acabas produciendo tu propia película O sigui és totalment ja ho veurem després però la cúpula és totalment la família d'acollida d'elles dues Jo quería comentar un par de cosas una que veo que la cúpula es podria escribir en letras mayúscules por otro lado está muy dedicada también a rescatar a promover les noves visions Abans li comentava al Pol que la cúpula tot i ser tenir aquesta història sembla una mena d'editorial que encara estigui començant en quan a l'esperit perquè sempre estan això comunicant-se intentant trobar coses noves no tenen aquest aire de superioritat de buah ja ho hem fet nosaltres i me parece genial i por otro lado y algo que también tenía relación con todo lo que he leído sobre esta ópera prima de Vigo Mortens que al final las óperas primas los debuts muchas veces no son los que quieres sino aquel que tienes la oportunidad de hacer también leí que Vigo no iba para nada con Falling ya intentó que le produjeran otra película pero no había manera tenía otra historia por delante y al final la que pudo defender fue esta pues adelante con lo de carne y cañón detrás ve un poco lo mismo claro y lo que pasa a l'altra banda que es la Rosa Codina que nos presenta aquest rompe pistas claro es una adaptación d'un llibre de Quico Amat com hem dit y entonces claro ella com a debut adaptar porque al final ha sido la dibuixant que ha adaptat una historia ya creada claro en aquest cas sí que es veritat que va anar diferent la cosa estaba estudiant il·lustració i quan bueno l'últim any havíem de fer el projecte final i jo no sabia què fer estava allà vaig entrar a la biblioteca i hi havia el llibre del rompe pistas allà i jo no el coneixia i el vaig agafar perquè bueno la portada hi ha en punquis i el vaig agafar perquè em va crear l'atenció i me'l vaig endur a casa me'l vaig llegir i em va encantar perquè cada vegada que llegia les escenes eren com supervisuals i vaig començar a dir hòstia aquest llibre és que me l'estic fent tot al cap saps i vaig pensar a dir potser podria fer un còmic d'aquest llibre saps i vaig fer la proposta allà a l'escola i tal vaig fer el projecte final d'això vaig fer un capítol o sigui el primer capítol i res va triomfar bastant allà a classe i tal i els professors em van dir hòstia això volia portar editorials perquè tu publiquessin i tal clar jo primer se'm feia alguna cosa molt gran vaig dir vols dir saps i els professors em diuen no no provo provo vull dir que està bé vaig enviar un mirall a la cúpula perquè creia que era com l'editorial que més s'adaptava a mi saps a mi el projecte i tot em van trucar vaig anar allà amb el projecte final i ja està i em van agafar i a tope o sigui la cúpula a més es van conèixer allà la Rosa Leró i en aquest cas m'ha fet molta gràcia això de és que hi havia punks a la portada és com dir és que el Little Pony saps clar clar és veritat que el llibre té aquesta portada en el cas del còmic són dibuixats però allà és més també és un dibuix la portada però sí que és veritat que jo vaig fer-ho al revés jo primer vaig llegir el còmic i a partir d'aquí vaig dir hòstia espera que està basat en una novel·la anem a llegir la novel·la i vaig llegir la novel·la i va ser al revés vaig pensar hòstia que ben adaptat saps allò sí que és veritat que és una novel·la que te la imagines molt inclús l'escoltes molt perquè hi ha molta música i adaptada al còmic hòstia entra perfecte llavors què passa que el que vens a preguntar quan dius hòstia has fet debuts i això obres molt diferents entre la Rosa i l'Aroa però sí que és veritat que hi ha un procés de documentació llavors clar la Rosa en aquest cas per explicar aquesta història de Quico Amat dels 80 barcelonesos de barcelonins en català seria barceloní pixapins no però aquesta època que a més passa exactament al 87 que és la mateixa el mateix any que anés la pròpia Rosa Codina llavors clar li vaig dir hòstia com t'has documentat per això quan em vaig posar amb el còmic va ser com l'excusa per documentar-me a muerte o sigui també em va rebentir molt la feina perquè em vaig estar molt molt molt de temps documentant-me jo també per això no perquè tot surtis bé perquè no hi hagués algun error en plan que algú tragués alguna cosa que encara no s'havia inventat o sigui no diria un mòbil perquè és massa obvi però em vaig tenir molt de temps documentant-me clar però el més graciós és la contraposició l'Heroa es va documentar amb una cosa que seria més aquesta mena de la ley de la call a la hora de hacer el cómic jo estuve mucho en una burbuja no fue aquello de buscar documentación de voy a verme todas las peles de Chonix que existen en el mundo nada yo iba haciendo y iba tirando con mis personajes y llegó un momento que los sorté ahí al mundo y de repente empecé a escribir mi gente diciendo tío es mi barrio es igual que mi barrio y a lo mejor lo está diciendo una persona de Sevilla claro es que ya te digo yo no lo puedo gritar se me mete el barrio por la ventana es el mirar y decir a ver qué hay detrás de esta chavala que está gritando a su hijo que como cruce la carretera le arranca la cabeza si yo he escuchado conversaciones ¿por qué no me será otra? porque se meten por mi ventana y eso era en plan de hablar de navajas durante un rato puedo hablar un poquito ya de Dios y tal que ellos tienen sus creencias y cosas y luego hablar ya de quién está más buena en Instagram y quién la he escrito y quién no es que m'agrada molt porque a més era boníssim que va a fer servir el termo de navajeros con Instagram di que sí me he visto esa expresión es que me entra al barrio por la ventana es en plan la inspiración me viene son las musas de la calle es producte de kilómetros yo os lo digo romper pistas té el rotllo més diría también nostálgica evidentemente es donde partez de la novela carne y cañón es aquest barrio suburbi que tú el llegeixes y vas veient y que seguramente siempre trobarás aquell punt de decir no yo también he conviscut con este yonqui con esta madre que le arranca la cabeza a la niña si cruza la calle y todo eso pero curiosamente en el trazo en ambos casos es como bueno no sé yo lo veo bastante pulido lo veo muy limpio sí a ver sí que es veritat que lo que acostuma a dibuixar l'Aroa es más línea chunga que en comparación a la Rosa sí una línea más tal pero bueno ya todos si la seguíu pero no está tan contrastado claro que juega en nuestra en nuestra contra la falta de experiencia muchas veces en los debuts pero si alguien se toma en serio su trabajo su proyecto es una persona cuando está creando al inicio pero también te diré el trazo también puede ser justificado o sea el trazo puede ser feo si el que vols es hacer un trazo sí evidentemente la línea chunga anava por aquí total aquests dibuixants del Víbora no era porque no sabessin o no es porque sí obvio yo ahora ya no estaba hablando del trazo hablaba de la actitud que uno proyecta en la primera obra ho fas molt personal pero también ho intentes fer que entri llavors ara per exemple això nou que han fet aquest gran depús aquest fanzine que a més és autoeditat que han volgut fer entre les dues sí que jo crec que té un punt molt més això que dius potser ja no tant l'aposta de gala no l'he pogut llegir perquè estava esgotadíssim o sigui ja ens ho van dir per telèfon que tornarien a fer unes quantes tirades a veure què tal i és un fanzine que parla justament de les dues de la Rosa i de la Roa les seves propies adolescències és molt curiós també pel que ens han dit veure la gran la gran divisió entre com expliquen aquestes dues adolescències per exemple com la Rosa ens van explicar com la Rosa va patir aquesta mena de l'arribada del bacalao estaves allà a classe a l'insti i d'acord tothom es començava a transformar un quillo tio de gent super catalana parlant allò català parlant català a casa i de tot de sobte i intentar o sigui canviar el seu accent eh oi eh oi eh oi tu i jo pensava però sóc tu no tu no tu no tu no tu no tu no aviam Rosa estic amb tu jo sóc del mateix any que tu i sí que aquell moment en què de sobte arriben les sudaderes del niño i pon aeri que aquí van aerem no pon aeri i xacis però és veritat que de sobte tothom perquè sí se n'anava cap almenys a Barcelona i suposo que als pobles catalans va passar molt que no era la ruta és la ruta del bacalao tardia que arriba a existir no el moment en què el tecno aquest més industrial perquè al final jo crec que tampoc era una qüestió musical no que sí que després venia acompanyada de esa decisió de escuchar tal o qual música sino que era un rotllo de que quedava mejor ser chungo i per ser chungo havia que ser quino ara no però en el seu moment tenías cabell tú vas portar cenicero mai jo llegué a llevarlo oi oi expulsado de empanada ¡Fuera de aquí! va a durar dos semanas no te preocupis mamá ara va a dir que fas imbécil yo recuerdo que sí que es cierto que eso ya lo veía con cierta mirada hacia atrás el tema de los ceniceros porque en mi época literalmente los que iban de quillos iban rapaos o sea aún era más chungo que tuvierais que convivir con quillos que se dejaban cenicero en la cabeza al menos los míos iban directamente que me voy yo ahora però veus en aquest cas l'Aroa o sea aquesta era la versió de la Rosa de la seva adolescència però és que l'Aroa ens ho està explicant que ella també va tenir contacte amb aquests quillos amb aquesta mena de chonis del momento però ella o va s'ha aprofitar d'una forma bastant diferent tenia aquest problema ellos me venían y me decían eh tú no sé qué no sé qué no sé cuánt me veían dibujar y decían hostia dibujaron un demonio de tan mani en la agenda y ya lo sé ya lo digo en el cómic que yo era como el dibujante de la cárcel en plan a mí me venía un quillo y me pedía un Hitler allí o lo que fuera y digo toma hijo y luego me venía me pedía un Tupac y cuando un Tupac o sea no tenía un cambio como de dibujos porque no me pegues una paliza ¿sabes? luego cuando cuando esté en el patio la moneda moneda de cambio no me digues tiene manera de tatuadora también por otro lado la dibujante de la cárcel si me encanta el concepto de la paralita conflictas y lo de todo esto del barrio me entra por la ventana al final el barrio al final la vida de ella la dibujante total Aroba Dibújano un logo para empanar Aroba por favor digues Adriano no el que volia dir és totes les seves històries que han fet a posteriori són producció seva també no només amb l'il·lustració però és que si és la primera Adriano que estan aquí sí però jo estic parlant de les a posteriori a posteriori després sí estem parlant de Granada de Puglia ah vale clar totes les seves creacions parteixen també del seu imaginari literari perquè m'entenguïs vull dir que és una tia que l'estic escoltant i té molt de potencial també amb les seves expressions tot això també us animo també a seguir-les cada una a Instagram perquè cada dia més o menys o bueno cada X temps van penjant vinyetes o van penjant històries de su dia a dia ah hòstia hem fet un viatge per presentar tal llibre i us expliquem el viatge a partir de vinyetes o fem anècdotes de quan jo era petita i és increïble o sigui realment algun dia hauríem d'editar tot això junt i fotre-ho tot i després abans que parlàvem de la cúpula d'aquesta gran meca del còmic underground hòstia elles ens van deixar quan vam preguntar bueno i què tal què tal és treballar amb la cúpula amb aquesta gent i les van deixar però o sigui amor total la cúpula és com una família sí però des del principi o sigui la que entres allí i ja ves l'Emilio ell no te trata com una especie de cosa que le va a dar dinero en un futuro sinó li trata com una persona que ha llegado allí y viene con un proyecto y él te hace suyo el proyecto en el sentido que lo pula i a la que entres i veus l'Emilio i parles allà una estona amb ell i veus els altres i t'asseus allà veus com és la cúpula per dins i tot no sé et relaxes més i fue muy divertido ver todo lo que cómo se cosía aquella allí estar rodeada de los víboras y fue una época que para mí de las mejores de mi vida fue genial doncs sí la cúpula home ens l'han deixat superbé algun dia bueno ja hem parlat molts cops de la cúpula hem portat mil còmics però realment és d'aquestes que s'ho corren que es nota que tenen amor per a l'oficio i per a sus nuevos autores antigos autores el que sigui llavors hòstia estàvem parlant d'un programa de debuts la pregunta del millón hem preguntat ja com has de votar cosa ara és consells tu t'has de conèixer tu mateix i has de saber quan ha arribat el moment de dir vale el projecte que tinc és bo crec que pot estar bé o sigui i saber on l'has de portar és molt important sobretot el saber on l'has de portar que crec que moltes vegades la gent s'equivoca amb això d'agafar un projecte una història i començar a enviar-lo a 10.000 editorials diferents i llavors no et contesta a ningú i et costres i tal nosaltres ens va passar que de seguida vam saber que era la cúpula i conèixer una mica l'editorial saps una mica les publicacions que estan fent la publicació que a tu t'agradaria que fessin llavors anar allà per totes una mica i tenir una mica amor en el sentit de creure't una mica saps de creure't que allò funcionar que allò és publicable i que pot sortir bé i empezar-lo i terminar-lo sí tenim molta constància organitzar-te bien i decir vale no voy a debutar con un cómic de 350 páginas sino decir venga que puedo hacer que no ser mi primer cómic sabes saber organizar-te más o menos bien y luego empezar y terminarlo bueno pues ya sabeu a pencar a creure en vosaltres mateixos acabar les coses que comenceu recordeu que teniu tota l'entrevista de 30 a 35 minuts més o menys al Soundcloud sencereta i sobretot coses ja més en conya o sigui allà trobareu també fem aquestes bateries finals d'entrevistes que és millor cómic que us agrada i ja en aquest cas hi ha millor cançó que no desbatllarem aquí però l'Aroa té una millor cançó que és una tifa d'aquestes un com es diu allò un placer culpable un placer culpable exactament o sigui allà ho trobareu tot L'Adriano deia a la seva editorial de fa uns dies que en aquesta vida només hi estem de pas i quina millor expressió per il·lustrar aquest transitar per la vida que la de Rodamont o el que és el mateix en anglès Drifter i és que el joc que us porto avui s'agafa aquest concepte de vaga pel món entendre la vida com un continuo conflicte i esforç per avançar avui us porto Hyper Light Drifter aquest videojoc aquest videojoc que es tracta el 2016 Hyper Light Drifter és el debut és el debut tant de l'estudi independent Heart Machine com del seu fundador i director Alex Preston Alex sense E Alex Alex i mare meva quin debut perquè a part d'aconseguir 650.000 dòlars quan em va demanar 27.000 a la campanya de Kickstarter i rebre premis com a millor indi i vendre milions de còpies també resulta l'exemple paradigmàtic d'allò que la primera obra d'un creador acostuma a ser la més sincera i personal Alex Preston pateix una cardiopatia congènita i porta tota la vida entrant i sortint d'hospitals ai ara la flauteta trista a través del seu art amb dibuixos il·lustracions obres audiovisuals ha intentat canalitzar aquesta lluita constant aquesta visió de la mort a la cantonada i amb Hyper Light Drifter aconsegueix transmetre a la perfecció el que significa conscient amb el que ha conviscut tota la vida i és que no només el nom de l'estudi Hermesín fa referència directa a la seva lluita sinó que el protagonista del joc el Drifter aquest rodamont també pateix una estranya malaltia que marcarà el seu camí amb una narració sense paraules on com a molt veiem il·lustracions que expliquen aconteixements de forma bastant vaga o simple narració ambiental del que observem al món la història d'Hyper Light Drifter pot resultar al·lusiva i fins i tot inexistent però hi és si vols buscar-la amagada darrere dels píxels dels escenaris i el comportament dels personatges o el mateix de venir de l'aventura això abans ho deies no Ferran que és una mica aquests jocs tipus Souls dels Souls que hi ha l'hora aquesta història que està allà per si tu volguessis saber-ne més però el joc el pots anar jugant totalment no t'ho donen gens mastegat el que queda clar que definirà tot el trajecte del joc són els atacs de tos sanguinolenta que sorprenguen el nostre personatge després d'un gran esforç o de forma inesperada haurem d'avançar sempre sense saber quan la vida a priori sempre tan estable ens posarà l'altra veta la fragilitat física que ens queda clara des del primer moment es veu compensada també des de la primera cinemàtica amb la voluntat fèrria de seguir endavant del personatge titular perquè després de la visió d'ell tossint sang i agafant-se el pit com si alguna cosa se li trenqués per dins un cerc col·lossal salsa al seu davant amenaçador i tot i el dolor el drifter agafa la seva espasa lluminosa i s'hi encara sense dubtar i és que nosaltres controlarem la força i la voluntat d'aquest personatge amb mecàniques com l'esquiva o tach que és molt característica del joc que ens permet avançar de forma ràpida o els frenètics combos amb l'espasa i el desenfundar tan ràpid que té de la pistola de plasma aquestes mecàniques que aparentment semblen tan contradictorioses amb el personatge que en veritat està en un estat de forma molt dèbil nosaltres posarem la força per avançar que el món la vida ja ens posarà els obstacles de fet l'estil pixel art del joc permet transmetre amb formes bàsiques siluetes ben marcades animacions precises i colors neó ben llampants totes aquestes emocions sense posar més artifici de fet és un joc molt directe visualment mentre que la música aquesta que sentiu creada per Disasterpeace que és un compositor d'un altre gran indie com va ser Fez que és un altre debut però ja en parlarem acompanya abocador a aquesta música tants moments els moments tan espectaculars com els paisatges més melancòlics el joc en si ens recorda els celdes més clàssics amb aquestes llibertats per explorar però pasado por el filtro de Refn de Nicolas Guit d'Inref sí és molt digital quan empiezas a hablar de videojuegos siempre voy a buscar una imatge perquè és cierto que me vas evocando un mundo que en este caso lo concebía algo distinto no porque no haya sido muy preciso en tu manera de explicarlo sinó porque és molt peculiar és muy peculiar he ido a buscar imágenes de Hyperdrive y es cierto és una mezcla de celda con pasada por el filtro exacto exacte és a dir tot el tema és això que et recorda els celdes perquè té aquesta llibertat d'explorar com i quan vulguis on res es dona mastegat i la sensació de recompensa al descobrir una nova meta és immensa també té alguna cosa de Metroid amb aquesta atmosfera d'aïllament però sobretot per tenir un món interconnectat que convida el backtracking de forma orgànica i gent repetitiva ja vaig explicar un cop que era backtracking Adriano que t'he vist la cara backtracking sí dices no tapie pàgida no però és veritat però sí que és veritat que tampoc té el clàssic clàssic metro i vénia no perquè és un món molt més celda en el sentit que és més obert perquè ens entenguem és d'aquests que es veuen des de dalt sanitàl és una vista sanitàl sí exacte no és isomètric perquè no té la inclinació de tres quarts però sí que és un món interconnectat d'acord? aquesta combinació de perills i calma de bellesa i violència de serenitat i malaltia d'estar en un món que tant t'ajuda com de sobte no l'importes i et posa tot en contra és clar reflex dels pensaments d'Alex Preston el món hi estem de pas això no és pas discutible i que alguns com l'Alex Preston tenen recordadors constants que el camí pot acabar-se abans del que et penses així que només ens queda lluitar per un dia més i a Hyperlight Drifter ho fem amb estil i gràcia de la mateixa manera que Alex Preston es va presentar el 2016 amb aquest debut que es va prendre tant com una opera prima com un rèquim perquè segurament ell no sabia com seria i ell diu que sempre ha fet les coses a la vida d'aquesta manera com si fos l'última la primera és l'última és difícil pensar directament has de deixar de bones a primera o potser més fàcil sempre ho penses com el clar tio ja està feix jo suposo que és una miqueta allò de l'eròtica i l'amor que comentava ton pare o lo de morir joven i deixar un bonito cadàver com el Faro Young el senyor del country ara ja està tot però bueno de moment no hi ha cadàver no hi ha cadàver només hi eròtica i és que ara l'Expreston ha anunciat una sèrie d'animació basada en aquest joc a mans dels que van fer la sèrie animada de Castlevania a Netflix que això podríem dir que és bo i dolent alhora perquè els estils són totalment diferents sí però però a mi em va semblar potent la de Castlevania la sèrie és potent però no sé si encaixaria no sé com ho volen afrontar perquè aquest joc té un estil visual molt característic i no... aviam, aviam com surt però el que és més important ha presentat el seu proper projecte de videojoc per a la nova generació de consola el Solar Ash que continua amb l'esperit abocador i reivindicatiu de la seva lluita personal com a Hyper Light Drifter tot i que segons diu amb un raig d'esperança afegit és a dir és un joc més positiu aquest tio va morir con 105 años i se va tirar tota la subida con la película de no, no que yo la palmo solo 10 películas si no jo què sé no, guionizo o tal ara 10 més ara 10 més ha tardat 4 anys és un joc són bastants anys per un indie però vaja haurem de veure sí, això es considera molt 4 anys per un indie home, els indis a vegades fan jocs com a xurros i en el seu cas s'ho pren amb calma i ho treballen és un indie artesanal és un indie fet amb carinyo no és un estudi gaire gran de fet em sembla que són 15 persones de les quals gairebé tots són dissenyadors amics seus de la facultat recordeu que Blasfemos eren com 4 literalment crec que eren 4 o 5 exact ja veurem com acaba tot però de moment el que tenim és un dels jocs que més m'ha agradat a mi personalment un debut incomensurable i per Light Drifter el podeu trobar a PC Mac Playstation Xbox i a Nintendo Switch jo sincerament us ho dic no us el perdeu el que he visto que quería comentar y quizás ahora encaja mejor Paul es que es que following no, no, no es que no, following no, following hay following ya te estás viendo con Nolan no, ¿qué pasa aquí? que realmente que realmente los debuts son ¿no? se pueden tratar como una única realidad pero claro después nos vamos a las diferentes realidades artísticas culturales y hostia ahí vemos como emprender yo no me lo quiero imaginar pero emprender el debut de un videojuego me parece una dificultad tardar aplastante 3-4 años cuando él va comenzar a pensar que se moría de hecho va tener dos operaciones durante estos tres años eso me refiero y con este comentario no quiero ni mucho desmerecer a la gente que solo pretende hacer un debut de una canción o de no sé o de un relato breve pero sí que es cierto que claro hay que entender el debut dentro de la estructura o dentro de la realidad cultural en la que te mueves porque hacer cine como debutante y tú lo sabes bien ¿no? es una locura es un juguete muy caro y siempre es un trauma en cierta mesura sí exacto y sobre todo el mundo del cur que es como a fondo perdido es allo de bueno farás porque te agrada ¿cuánta gente muere en el intento realmente de un debut cinematográfico? sí sí doncs tenim aquests tres debuts que hem portat una pel·lícula una sèrie de còmics bueno sèrie de còmics varios còmics i aquest videojoc que jo us recomano molt avancem a l'agenda molt ràpidament nois sí venga endavant ¿qué es cou? doncs no es cou gaire perquè l'Adrià ja ha fet agenda el que sí que volem recordar és que el divendres nou suposadament i això ja ho hem dit diverses vegades s'ha d'estrenar aquella pel·lícula que tan ens va agradar del BCN Film Fest Corpus Christi Adriano sí perquè han estado han estado cambiando la fecha del estreno durante varias semanas al final a ver si se mantienen però estreno real a cines sí i en quan ha dintre cinema hi haurà més coses segurament però a l'Adrià no hi ha però no es paga en valor a decir-lo no tantes no tantes en canvi de sèries dos coses molt ràpides que el diumenge dia 4 d'octubre s'estrenarà Brave New World o sea Un Mundo Feliz l'adaptació que va fer Stars Play que es farà aquí de fet és una sèrie que ja es va estrenar el juliol a Estats Units amb molt males crítiques però és el meu llibre preferit ho havia de dir però li faré una ullada i a veure què però jo tinc un punt d'això i què era Dium potser et te cagues no? jo crec que en Brave New World farem sèries malament ja t'ho dic és a dir per lo que he anat sentit mira potser em nota més positiva el divendres 9 a Netflix s'estrena la segona temporada de The Haunting of en aquest cas és The Haunting of Bly Manor l'anterior era Hill House ara és Bly Manor aquesta sèrie de cases encantades de Netflix que és bastant interessant que va triomfar molt és bastant interessant i com a videojoc un altre cop un altre joc de futbol el FIFA 21 és curioso perquè el FIFA 21 justament que havien dit que si era una expansió que al final el joc no te'l compraves a part sinó que era una actualització que és el que hauria de ser el tema és que sortirà el joc complet per Play 4 però clar molta gent diu i per què no surt de Play 5 no perquè si tu te l'has comprat el 4 com és retrocompatible hi haurà un patch que te'l convertirà aquí hi haurà un merder aquí hi haurà molts merders Play 5 Xbox Series X també el mateix tindràs per la guant poder actualitzar-se i nois fins aquí el programa de debuts alguna cosa afegir simplement que no olviden que aunque no lo he comentado l'agenda Festival Olalà francòfono en marcha hasta el día 8 y justo se dan el relevo con el Festival de Cine de Sitges aquí hi haurà teca recordem xarxes socials tenim YouTube Empanada Cultural Facebook Empanada Cultural Instagram Empanada Cultura i tots els podcasts els trobareu a Soundcloud ens veurem la setmana que ve que a més cauen cap de setmana molt estimats nos veremos desde la presentación en Sitges del Cortometra de un compañero de batallas bueno de dos compañeros de batallas en el fondo cada uno i a més acabarem parlant d'Espanya que és el dia de la Hispanitat doncs nois ens veiem la setmana perquè somos espanyoles a més El Just a la Fusta Parlem de tot el que passa a Sant Just Sóc una urbanita, ho reconec Sí, sí, jo també sóc molt urbanita Acompanyat d'una bona amanida I tens un plat baratíssim i fàcil