Del Pacífic a l’Inframón: Pacifiction d’Albert Serra, Pop Art (Hockney) i el roguelite Hades

Prepareu els pitets, que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Punturat. Un programa cuinat per... Pol Dígler, Perran Pujol, Adriana Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Bé, doncs, ja ha plogut bastant des d'aquell programa del Todo Mal, no? Però, nois, ja que venim de la cap, cada cop menys nostrada diada, potser que avui canviem aquell castellanisme per qualcom més greyer, no? Més cerdaner, no? Tenim una gran dita catalana que defineix, com molt bé il·lustraria en senyor Valero Sant Martí, l'aidosincràsia catalana. Pitjor el remei que la malaltia. O millor encara. Sortir del foc per caure a les brases. Hòstia, que ara això sona bastant poc Valero, eh? Sortir del foc per caure a les brases, espanyolots fills de millputes. Ara, ara, ara, comencem forts. Posem-nos en context, ara que hem tornat d'un estiu infernal i encara estem amb el torrat del sol. 1. Els catalans tornem d'un estiu de calor extrema, de deixar xop al llit. A més, com a bons catalans, doncs patidors, no? Perquè la llum, per posar el ventilador, està caríssima. I la gasolina també, a no ser que siguis un piròman, perquè tela també, aquest estiu, que està ple d'incendis. Però, de la calor, passem al fred glaciar, perquè també ens cauen pedrotts gegants, gelats, que riu tant tu de la falta de cas dels enxanetes, perquè ja sabeu com va acabar el tema dels pedrotts. I seguim, vaga de professors, trens del segle XII abans de Crises, cridaçades el 17 d'agost, divisió extrema de l'independentisme, si encara és possible, dividir entre zero, Pujol amb un 3% de vida, i Laura Borràs. Laura Borràs com a concepte del todo mal, todo malamente, etc. Seguim, tots els drets bruts del documental Salvar el rei, no sé si l'heu vist, però espectacular. Ara que torna una mena de nova declaració independència malamente, Tour 2023, ojo ahí, i per acabar de rematar un final d'estiu infernal, Dia Negra pel Cinema, Mor Godard i el Carràs Camí al Roscat. No se m'acut res pitjor. Amb tot això, és comprensible que la iaia del poble no ho entés més i digués... Mireu, mireu, plebeu-vos de merda, que si us heu quedat sense estudiar per gravar el primer dia de programa i esteu a casa del Carles, mireu, jo prefereixo marxar i estomacar-me amb la Lady Dick i heu entès-lo a tots plegats. T'he venit al teatrillo per començar la temporada. ¿Pero què passa? ¿Y la reina te la has dejat o era...? Por favor. ¿O era versión catalana de la reina? Era una versión. Tots sabem com... És lo más importante, has hablado de Godard. Sí, però com Aznar, la vieja Isabela, hablava català en la intimidad. I tots hem vist aquestes imàgenes, no?, de quan vien a Espanya. ¡A Espanya! En l'època de les 80, si no m'equivoco. rescatando ahí la buena relación que las colonias no y que el Imperio Británico siempre había tenido con el Imperio Español. ¿Sabeu la anécdota amb el rey d'Espanya? El de Mérito, eh? Em refereixo a aquella època quan va venir que la van portar a un restaurant i ella li va a dir al Juan Carlos Pues es la primera vegada que vaig a un restaurant en la meva puta vida. Sí, perquè me llevo la señora aquesta. Mira, y así ha llegado. Ha llegado los 96, ¿no?, me parece. Bueno, ¿y qué coño tenemos aquí? A ver, no estamos en Radio Fabra. Volvemos a cancarlas. Esto no sé si tiene que ver con lo de muy malamente, trá, trá. Todo mal. No, y tenemos algo bueno. Tenemos algo bueno porque tenemos a Valero San Martí, ¿no?, en carne y hueso. No, no, no, no, yo no soco a Valero San Martí. Yo es que estaba pa'l carrer i m'han dit, passa, passa, puja, que anem a canar, Carles, que ya veis regratis y te pones de público. Doncs aquí estic. Molt bé, ben fet. Ben fet. Però per quedar-te o... Per provar, per provar. Veurem, veurem, veurem. A veure com va la cosa. M'agrada això. Poc a poc, eh? Anirem desgranant poc a poc com ens agrada fer. Uy, ¿y realmente habéis pasado un verano tan jodido? O sea, realmente este verano no ha supuesto un reset vital, ¿no?, y una manera de recuperar energías para enfrentar lo que nos viene, ¿no? Esta crisis humanitaria nos van a por todos lados, lo sabéis, ¿no? El mundo se acaba. Los tierraplanistas vuelven a estar ahí en primera línea, ¿eh? Que, per cert, vam fer una trobada fa poquet. Algún día farem... Sabeu com quan anem a Sitges en cobertura, anem a les fires del còmic, no sé què, però un dia hem de fer una cobertura enviada especial en cobert... O al revés. En cobert amb unes ulleres i un bigoti. Quiero un tierraplanista aquí. Ah, pots un terraplanista aquí. Esta es otra opción, ¿eh? Cámara, es una opción que anem. Bueno, oís. Oye, ¿qué rescatamos del verano? Putsés ahí al terraplanista. Ah, pues sí, sí. Bueno, penseu que los terraplanistas ya están por todo el globo. ¿Eh? Around the wall. Around the wall. Bueno... Esto es muy pol en el fondo, ¿eh? O sea, esta frase... Ahora lo entiendo todo, ¿eh? Ahora lo entiendo, no. Bueno... Este hobo... Te lo has dicho el cachondeo, pero no, no. No, no. Y sin dar bombo. ¿Qué utilizaron ellos? Sin dar bombo. Está claro que... Valero San Martino, pero Edgar... Edgar, ¿qué más? Moreno. Edgar Moreno. Edgar Moreno. Aquí tenemos el Moreno Moreno. Benvingut a l'empanada, Edgar. Moltes gràcies. I tant que sí. Benvingutíssim. Bueno, abans, com el posem a lloc, i us poso a lloc perquè mai us en recordeu, jo tampoc, però avui em toca a mi llençar totes les músiques, que abans d'explicar de què parlarem, què ve? Pues está claro que viene el menú del día. A la sessió social. Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense L, Instagram Empanada Cultural, tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del dia. Hòstia, no feia, que no escoltàvem aquesta musiqueta. Hòstia, qué nostalgia, qué nostalgia que nos entra por dos mesecitos que hemos estado fuera. Sí, sí, sí. Dos mesecitos de nada. Bueno, ¿quién empieza hoy? Hizo yo, ¿no? Tú no. Hizo yo con un peliculón. Y un peliculón muy justificado, además, no solo porque es de rabiante actualidad, bueno, quizás un par de semanitas tarde, pero, joder, es una peli como que se engancha, ¿no? Se te engancha en la cabeza desde una manera casi hipnótica. Te engancha a la butaca, para que vulguis o no. También, dos horitas, 45 minutos. Y, por otro lado, es una pega como pegajosa. O sea, sientes la humedad. La humedad que hemos estado viviendo todo este veranito está dispuesta en dos horas 45 minutos en Tahiti. Evidentemente, sí, estamos hablando de Pacificion de Albert Serra. Después desgranaremos. ¿Obra maestra? ¿Obra maestra? Bueno, es difícil hoy en día hablar de obras maestras, ¿no? Yo creo que uno también tiene la mirada tan pervertida de ver tanto cine que tiene que haber un poco como de mirada en perspectiva. O sea, yo no me atrevo aún a hablar de obras maestras cuando hace dos, tres semanas que he visto en la peli. Ara, peliculón? Albert Serra, sí. Pero, hombre, está clarísimo. El que más me ha agradat, d'ell, es el que más me ha agradat d'aquest film. Eso sin lugar a dudas. Sin lugar a dudas. Pero peliculón, sí. Ya veremos lo de maestro. Está claro. Después, ¿portem alguna obra mestra en cuanto art? ¿O qué va a eso? Pues mira, això es buena pregunta porque porto una correnta artística que, potser para algo es obra mestra, pero para una otra persona es una presa de pél. ¿De qué parlem? de pop art. Em pensava que era ta mare. Que no se escucha, tío. Por favor, que poco soy gente que tenemos con lo que nos quiere. Ha patat fort, això. Ha patat fort, eh, del so. Le voy a esclatar la botella. Le voy a esclatar la botella. En toda la testa. Ha sido un poco el ver si era ahí, eh? No, ma mare en general, el seu art és benvingut, agrada molt. Sí, home, sí, ja sabem, des d'aquí ja sabem que l'estimem un montón i que ens firmin un quadre. Si pensem en un quadre que és una llauna de tomàquet exposada en un museu, doncs per molta gent podria semblar, bueno, i això, què collons és, no? Bueno, ayer me sirvieron una pizza encima de un pot de estos de tomates. Sí, sí, sí. Y esto, puesto en un museo, sacado de contexto, maravilla. Podría ser una obra d'arte. Poco disfasada, però podria serlo. En qualsevol cas, parlem d'un artista d'aquest pop art, que és David Hockney. Molt bé. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs acabarem, ja que dèiem del foc a les brases, doncs ens anirem realment a les grans brases, perquè si acabem d'una forma aquest programa d'empanada, aquest retorn a la quarta temporada, ja, és anant literal a les brases, a les grans brases, que és a l'infern. Ens anem amb un videojoc que ja us desgranaré, perquè ens anem a l'infern per sortir de l'infern, que de fet aquí és la gran... Ara ja comença el fresquito. Jo, la veritat, a les cinets ja m'estic tapant una mica. Jo que estava pensant, dius, què coño és esto? però acabarem el programa ja enfocant cap al frecete, és a dir, ens trobarem amb el videojoc Hades, que ja veureu que té bastant de mitològic, però d'una forma bastant alternativa, bastant còmica. Però un infierno en plan Whitney is coming o algo así, o sea, vamos a un infierno helado. Un infierno, com era la pel·li que ella, a Dead Snow, no? Los zombies nazis. Zombies nazis, maravillosa. Tommy Wirkola, que va presentar ens estem arant. ¿Edgar qué? ¿Edgar qué nos viene a contar? Lo del divagar, yo no he portatreros, yo he venido a por las cervezas. Ah, vale, que quede claro, creo que es una indirecta. Yo no bebo cerveza en la mesa. Es cara, que el got que tens aquí. Esto es agua. Él es el inteligente del grupo. Ha venido aquí a lo importante. No he fetals de horas, he venido a cuñadear. He de reconocer que en el mundo del podcast se lleva mucho lo de la pompa. Tú empiezas un programa y antes de hacer editoriales y cachondeo, no, no, tú tienes que llegar a decir hola, buenos días, yo soy actor, soy locutor, soy guionista, soy artista, pago obras maestras. Esto es importante. Si no, la gente ya como que no te recibe con el respeto que me lleves. Yo básicamente he venido a troleanos. Ah, vale, Adriano, el manual del triunfador. A troleanos, por fa. Ens anem cap a cinema. Cap a Taiti, nano. Cinema. Bueno, bueno, bueno, que no es mentira, que nos vamos a Taiti, joder. Nos vamos a Taiti, a la Polinesia francesa, pero vamos a dejar que suene el ukelele, ¿no? Porque realmente aquí lo que hemos venido a hablar es de cine, al menos en la primera sección. Empezamos temporada, empezamos sección de cine y la empezamos con un tío que en el fondo es de la nostra terra. Nos vamos a la Polinésia, pero de la mano de un bañolense, ¿no? Un bañolí. ¿Cómo lo diríamos esto? Un bañolense, ¿no? A veure, aquí, us dic una cosa. Si algú és, l'Edgar és el Pompeu Harvard català. És a dir, això ho hauries de saber. Aquest programa... Per cert, per qui no el conegui, també, obvio, és que, académico, académic del Gaudí. Ves, ves, ahí está, la pompa va saliendo. La pompa va saliendo. Pero no es el día de la pompa del Edgar, es el día de la pompa de Albert Serra. Albert Serra que viene con la pompa incorporada desde hace muchos años. Y eso sí, con buen cine. Y quizás un cine que no convencía tanto y ahora convence, pero convence muchísimo y sigue también, evidentemente, machacando muchas cabezas. Estamos hablando de Passive Fiction, de nuestro querido bañolense, como os decía, que paradójicamente es nuestro cineasta catalán más internacional. A ver, hay unos cuantos ahí en la liga, pero no nos engañemos, es el tío que tiene una butaca vitalicia en el Festival de Cannes. Desde hecho, desde Honor de Caballería en el año 2006, que es su segunda peli, desde ese momento casi siempre, evidentemente no en sección oficial, pero en las secciones paralelas que hay en el festival siempre está ahí. Siempre está ahí si evidentemente tiene peli ese año. Y este año no ha sido diferente, este año con Passive Fiction, ya sonaba, hace unos meses, por mayo, si no me equivoco, como candidata a la Palma de Oro, que desgraciadamente no se la llevó. se la lleva por segunda vez un sueco, Rubén Oslo. Bueno, Alda Descuer. Rubén Oslo, exacto. Alda Descuer ganó el primer, la primera Palma de Oro. Ahora ha ganado la segunda con el Triángulo de la Tristeza. Que la dejan superpendiendo. Pero opiniones un poco contrastadas. Una parte de la crítica la dejó bien, pero también hubo gente como que no vio justa la decisión de darle el premio a la peli de Oslo. Claro, debía merecerlo muchísimo para que un tipo en cuestión de 3-4 años, realmente Descuer, si no me equivoco, es del año 2018. Fuerza Mayor era muy interesante también de Oslo. La de la Neu, ¿no? Sí, la de la Llau, la familia que escalaba el para que fugía justo en el momento en el que la Llau n'aba engullido a toda una zona de bar de una estación de esquí. Que no, que no, que lo del infierno nevado es al final del programa, tío. Es al final. Ahora es Tahití. Mira lo que suena. Tahití, la Polinesia y es que, vale, que en Can sonaba Pacificion, pero ahora lleva unas cuantas semanas sonando. De hecho, desde el principio de septiembre que la tenemos en nuestras salas y hace muy poquito que estuve, no sé, tú que me dijiste que estuviste el sábado en la sala estaba. Ah, sí, a ver. No, et dic una cosa. Es que, a ver, cuando yo estuve el jueves estaba a petar. No, no, no, no, no entriamos. Yo només dono información de servei. Yo estaba el dissabte a las 5 de la tarde, porque si no sortía a las 1000, a las 5 de la tarde al dissabte al Gielmo y Caria, que tampoco es... Bueno, es verdad, los Gielmo nunca están a petar, coñenos. Bueno, hoy en día ningún cine está petado, por desgracia. Éram 12 y vam acabar 6. Yo no me es diré. Ah, o sea, la piña se levantó. Oye, pues he de decir que en la sala... Y no aplaudir, eh. Pues yo te digo, en la sala de Renoir estaba bastante lleno. Con el Renoir ya es dona, sí, ya se ha dado un poquito más. Estaba bastante lleno y la primera sensación que tuve desde, coño, qué raro es esto. O sea, al ver Serra con una película de 2 horas 45, con una sala, diremos, en el 80%, es plenitud. ¿Qué pasa, que ahora la gente, o bien el calor no ha sido suficiente, la humedad no ha sido suficiente y la búsqueda de lo exótico nos lleva a querer ir a Tahitia si sea a través de la pantalla, o bien Pacifixion es una película que se ha vendido como si Serra ya no fuera tan Serra, ¿no? Quizás es ahora un Serra más comercial. Que sería un error pensar eso. Sí, sí, sí, sí. Bueno, es que quizás... Es un ejercicio de mainstream come to me. Quizás Serra ahora vale que se preocupa por el espectador. ¿Vosotros qué creéis? Yo creo que es un error pensar que es al director que se ha comercializado o que ha donat una versión más digerible de sí mateix. Veamos que dice el mismo de lo que piensa del espectador. Esto es un trabajo tan exhaustivo que lo último en que piensas es en el espectador o en el efecto que puede causar. Es tal, digamos, el esfuerzo para analizar estas imágenes, para intentar combinarlas, para buscar la mejor combinación. 500 o 40 horas de dosis, ¿sabes? La problemática es puramente de lógica interna y formal. Soy tan el puto amo, o sea, ¿quién coño se va a preocupar de un puto Mindundi en una botaca dos horas 45 minutos? No, no, pero es que me flipa, o sea, es tan exagerado cuando lo escuchas que siempre tienes ese punto de decir, ¿es él o es alguien que lo imita? ¿No? A ver, yo siempre, o sea, es realmente... Yo a pagadas penso que es el puncet, que es el puncet y el limita. La puncet ahí. Bueno, que sepáis que no va a haber más de clase, se nos hace mucha gracia yo creo que aquí a todos, al menos a mí muchísimo. Fan absoluto. Total. Personajes maravillosos. Pero bueno, es que al final estamos ante un director que tiene un personaje muy elaborado y este personaje sale a pasear con la promo de sus pelis, pero también dando clases, es un tío que tiene muy bien construido su personaje y en el fondo, como se las da de esto, ¿no? Que nos comentabas antes, Edgar, me ha gustado esa idea de que el cine de Serra, ¿no? Para aquellos que no acaben de conocerlo del todo o que no hayan tenido la oportunidad de oírlo hablar todas estas semanas, ¿qué decía? ¿no? Com una canita a l'aire, ¿no? Sí, no, no, es como que el espectador li fa el salt al cinema comercial, ¿no? Per anar a un cinema elevat que només poda tant... És com Gali exigeix l'espectador a estar a l'alçada de la seva espectadora. També et dic una cosa, recordo un crític a més, sobretot al Carles que li encanta, que és el Pàmies. I va haver un moment que va comparar en Albert Serra amb el Carles, diu, és que el Carles és el nostre Marvel. Esto no, porque abrimos aquí un melón de la hostia, ¿eh? Esto no. Está claro que tú eres de los de Asbestas, ¿no? De Asbestas, de Sorogoyen, pero no lo has visto, pero eres de Asbestas. Pero sí, y a muerte con Asbestas. Lo más divertido es que nosotros seguramente también somos de Asbestas, pero por suerte somos de Alcarrás. Pero lo de Alcarrás no nos duele tanto. Ahora, que quede clarísimo, Alcarrás y Serra están en las antípodas, que sí que hay una dirección catalana, ¿no? Por así decirlo, pero realmente no tiene nada que ver y que quede claro, Serra es un tío que se preocupa del espectador porque alguien que quiere revolucionar, alguien que viene aquí, y de hecho es lo que viene haciendo mucho tiempo, que quiere revolucionar el cine, en el fondo, tiene en cuenta al espectador. Es imposible revolucionar algo si no tienes en cuenta ese triángulo, ¿no? creativo que hay en el cine. Pero yo creo que, o sea, es tal cual eso, porque a veces s'entén que el cinema es fácil en el sentido no de entendre o no, sino el cinema acomodado, el cinema de hacer las cosas que se van repetir en canon y algo funcionó pues lo repetimos mil veces. Es al revés, no estás pensando en el espectador. El espectador el que vol es intentar cosas que surti y dir que m'ha sorprès. Es algo una mica diferent o aportar aquest plus. Y yo creo que justament cinema com l'Albert Serra pues intenta, ¿no? Como a vegades hem parlat d'aquest mal dit terror elevado, pero a vegades aquest terror que intenta cosas diferents. Sí, y en este caso además lo de Serra se las trae, ¿no? Porque sí que es cierto que Serra estaba con una realidad como mucho más de no trama, ¿no? De hecho, la última película, Liberté, es una peli difícil, densa, ¿no? porque realmente era una recreación continua y una manera de construir lo visual como si estuviera sucediendo frente al espectador pero claro, muchas veces sin ese plus narrativo que te ayuda un poco a seguir dando pasos y esto estaba muy claro en Liberté y en su cine anterior no pasa en Pacifixion en Pacifixion evidentemente hay un planteamiento con una trama accesible aparentemente que en el momento también que se rompe porque hay como una suerte de divagación ¿no? y un tiempo dilatado que además me encanta porque es súper caótico no hay una línea de inedad ¿no? Es noche, día, tarde y nunca entiendes en qué momento estás además sobre todo por el vestuario que nunca cambia ¿no? Pero antes de entrar en materia que insisto que quede claro que seguramente es la película más accesible pero sin lugar a dudas sigue siendo una película como muy poco convencional que te puede abandonar a medio camino si sobre todo tú te has creído que Serra ha venido a hacer una peli mainstream ¿no? De hecho él lo dice no solo habla de la canita ¿no? Él también dice que su película más convencional es la película más original del mercado español menos ¿eh? Menos que Godard te lleva unas cuantas unas cuantas pantallas pasadas Menos lobos y yo no le daría tanta pompa aunque sí hostia Pacifixion es la hostia empezando por su título ¿no? que también maneja como ya una suerte de ambigüedad y de capas porque yo de hecho continuamente que intento escribir el título me sale Pacification o sea es inevitable ¿no? y ya sabemos que Serra aquí a pacificar no viene lo que le mola es provocar pero Pacification también puede ser traducido como como una suerte de ensoñación ¿no? de calma ¿no? que aparece y que en la película de algún modo se construye precisamente para ir generando un enigma ¿no? un enigma muy magnético ¿de qué habla Pacification en el fondo? de dos conceptos de Pacific sucede en el océano Pacífico y la ficción la ficción que nos trae de cabeza aunque él habla de un hiperrealismo ¿no? de populado es una cosa tan hiperrealista que es acojonante ¿no? con el Benoit Magimel ese pedazo de actor que vamos a ir llegando vamos a ir llegando pero pero como las buenas pelis yo creo que es una peli que apunta en muchísimas direcciones que ofrece muchas lecturas y reflexiones posteriores y aunque el título ¿no? es la suma de estos dos conceptos esa calma de la calvaba esa calma aparente de la que parte la historia que en manos de Serra acaba derivando en un enigma de todo y nóptico yo creo que esto es es algo que si has entrado en la primera hora de película es difícil que te suelte ¿no? pero bueno ya que en Pacífico no hay trama esta vez comentemos cuál es hablemos un poquitito de ella Pacífico no ocurre como ya hemos dicho mil veces en el Pacífico en Tahití en la policía francesa de hecho en la capital Papete aunque hay momentos de barco hay momentos de avión hay movimiento ¿no? dentro de la propia isla pero sí que es cierto que está ubicada en Papete ahí donde vive el alto comisario de la república que es este Benoit Magimel haciendo de roller interpretado para mí por un gigante es un tío marínsculo ya no solo por su físico que parece que siempre tiene esa tendencia a lo grotesco desde una elegancia francesa pero claro con esa humedad y ese sudor continuo el tío de alguna manera se mueve como pez en el agua ¿no? y hay un punto que físicamente es el Bercerra es que se habla claramente de un alter ego ¿no? de un alter ego y de un tío que tiende como a esa hinchazona o el Bercerra está muy delgado últimamente era más gordito en el pasado no del volumen sino todo el pelo las ulleres no en stop de aquellas ulleres foscas tiene un punto y de hecho hay un momento que se le aparece como una suerte de gota ¿no? ves las piernas cuando está remangado encima de una lancha acuática y el tío pues es esto ¿no? hay una idea de deterioro porque no es tan mayor él no es tan mayor pero hay una idea de decadencia en el propio físico y de nuevo ambigua ¿no? porque hay una apariencia elegante de poder estamos hablando del alto comisario de la república francesa en una colonia francesa como es Tahití como es la Polinesia francesa ¿no? pero bueno lo que os decía el tío se mueve como pez en el agua de alguna manera está representando al poder pero siempre se presenta cercano ¿no? con todos con los franceses de la isla ¿no? con los expatriados de cualquier lugar con los lugareños con los poderosos con los plebeyos marinos políticos artistas de unido el collage de personajes que hay y pretende estar ahí como un hermano para todos esa es la sensación que yo tengo en todo momento ¿no? pero tras unos unos modelos exquisitos resulta evidente una cierta soledad ¿no? la soledad del poder ese cálculo esa desconfianza continua que le mueven como personaje y ese motor de desconfianza sobre todo está originado por unos elementos que parecen ya como de ciencia ficción ¿no? que ahí damos ese salto linchano ¿no? a el submarino la marina francesa es que es como que viene el logo ¿no? es una mica el rumor de que se retomen ensayos nucleares en el archipélago porque esto ha sucedido está ahí en la historia y parece que podría volver a suceder ensayos nucleares por parte de Francia y así conforme avance la película la película va perdiéndose control y la paranoia de alguna manera se va apoderando y se apoya de la como él decía ¿no? en su décla desde una perspectiva formal aquí todo es formal eso es lo que importa realmente yo creo que es mejor dejarlo aquí porque el poder de la película no no mi sección ¿eh? no no os flipéis hasta aplaudir porque vamos a ir al trailer vamos a ir al trailer es mejor dejarlo aquí a nivel argumental porque ya he dicho que esta peli sin lugar a dudas no depende de la trama así sea lo que se ha querido mover un poco desde desde los programas las entrevistas y tal para mí la película real como suele ser en Serra está en las imágenes no en los diálogos ni en la trama vamos a dar paso a esas imágenes y ya os digo una cosa los que nos estéis viendo vais a poder disfrutar mucho más porque no es un trailer que se base en los diálogos ya lo he dicho realmente en la peli los diálogos son prescindibles vamos a ello bueno siempre podéis bailar los que solo estéis escuchando esto es brutal en el fondo porque hay varias imágenes eso puede parar socorro socorro que no puede parar la sección o sea la secuencia esa donde hay como una representación de la pelea de dos gallos a partir de este sonido percutivo violencia queremos violencia en medio de la cuadra o sea el alto comisario de la república opinando el tía el tío está guiando o dando sugerencias a lo que debería ser esa obra hay un posicionamiento de lo teatral muy importante por parte del personaje no solo está en la política es muy kitsch todo el tema camerinos es super kitsch pero buscadamente no es una cosa en la que t'hi trobis ni en la que crec que ahí s'hi trobarías sinó que yo creo que es es muy intencionada la imatge que te está donando esta polinésia preapocalíptica con todo este resor de cadena con estos espais tan tétricos está todo muy intencionado y a mí me ha flipado es una peli de las primeras hasta ahora los que hayan podido ver las imágenes es una película que navega alrededor de la belleza continuamente hay un potencial visual en sus películas y en esta en concreto acojonante hay una angustia también que subyace continuamente en esa belleza y lo podríamos ver al revés como una angustia y una belleza que subyace en ella y el tío va manejando estas dos capas yo creo que con una brillantez brutal y a veces parece un sueño en otros momentos parece que estés ante un delirio una ilusión ese momento que además construye muy bien en la película que es entre el sueño y la vigilia que de algún momento o sea de alguna manera ya como empieza que acojonante el traveling que tiene un tono casi crepuscular desde una perspectiva visual el sol siempre está como poniéndose pero no sabes si es un amanecer esa idea de crepuscular empieza la peli y el traveling inicial que parte de un de una doble mirada a la isla con una isla geográficamente muy accidentada que casi recuerda en sus picos un poco a Montserrat hay un momento que en la distancia tú estás viendo el relieve de esas montañas y no es una isla paradisíaca a lo coño a lo Maldivas para que nos entendamos plana no no tiene una geografía muy accidentada pero en primer término lo que estamos viendo es los containers de la vida real del comercio pero también de la mafia en el fondo ver contraines ver zona franca es que la peli es una peli noire política mafia o sea un momento de mafia total con un momento habla de lo caduco de la política en el fondo lo caduco de la política de un imperio al final de un imperio francés y de unas colonias que tampoco se pueden seguir justificando y de alguna manera también lo que plantean esto es hasta qué punto hasta qué punto son víctimas los lugareños de esa colonia y hasta qué punto los de alguna manera los poderosos no son las auténticas víctimas porque nuestro personaje que es el protagonista es un tío con el que empatizas muchísimo o sea realmente no sé si está en la gracia del don que tiene Benoit Magimel pero realmente es un tío con el que te vas a mí algo que dijo Serra en una entrevista me dejó alucinado me dijo o sea me dijo a mí me hablaba a mí me hablaba a mí no lo sabéis pero me hablaba a mí mi amigo Albert dice hay que mantener viva la inocencia esa idea de desvelar y de hacer visible lo invisible que no solo dice él lo dicen muchísimos cineastas pero para ello como que era saludable partir del cliché y ponerlo en duda y el tío concretamente lo que decía era hay que forzarse a odiar a las supuestas víctimas eso me hacía súper interesante porque los lugareños de esa peli en el fondo están presentados como bandidos y el propio bandido que no deja de ser un auténtico mafioso que mueve hilos a su antojo como una víctima y viceversa y esa idea de lo que os he hablado de la angustia y la belleza del victimismo y el verdugo pero que pueda ser intercambiables es que ella no salva a ninguno en esta peli bueno en el fondo es un poco como esa idea del enigma cinematográfico como el enigma vital ¿quién coño se salva en la vida? ¿sabes? o sea en el fondo si vamos ahí y es algo interesante ¿no? porque no reduce el cine de Serra es esa idea ¿no? no reducir la vida simplificarla en una película ¿no? esa ambigüedad natural que tiene la vida que sea una ambigüedad natural de las imágenes y eso claro a veces es difícil ¿no? porque parece a veces no haber conexión entre esa causalidad ¿no? que debería ir sucediendo en la película pero en todo momento y él lo ha dejado clarísimo esa es su intención ¿no? partir a verse los ojos después de cada mirada ¿no? que esto ha salido muchas veces bueno de hecho ahora que estabas diciendo eso de esas imágenes ¿no? y ese punto casi noctámbulo que tiene a veces la película cuando hay la escena sobre todo del bar que tiene un punto linchiano pero hay momentos realmente hay momentos de la película escenas concretas que tú tienes la sensación y con eso me viene una frase que dijo la crítica Eulalia Iglesias que pensé hostia has dado en la diana ¿no? me decía la nueva peli a ti también a ti también te hablaba si es que nos hablan joder es que Eulalia contaba ¿no? decía es que en esa peli da la sensación que tú como espectador como que no tienes un centro de gravedad como que estás que no sabes dónde agarrarte ¿no? porque la cámara justamente va a eso ¿no? es decir te está llevando por unos espacios en los que tú te sientes como como si estuvieras flotando ¿no? y yo creo que es ahí donde realmente entra en ese personaje que como tú has dicho empatiza que tiene algo incluso del Albert Finney debajo del volcán esa adaptación que hizo John Huston de la novela de Malcolm Lowry que era un cónsul en ese caso era un cónsul que se iba a México pero en la de Houston había un tratamiento más alegórico porque veías al cónsul borracho medio de la noche con la lluvia y de repente aparecía un caballo blanco o sea le daba un tono mucho más alegórico sin embargo aquí no truquemos eso o sea tenemos una cosa como más linchana más de pues eso ¿no? o sea como que te deja en un estado que no sabes a lo que agarrarte como más te apropas también el final que final también bueno esta canción en el fondo está en la última secuencia pero está ahí la imatge del póster la imatge del cartell que es ell mirant cap amunt que es el moment de la pluja aquell camp no? amb les llums del camp i en aquell moment ja estàs pensant que cojones ya bueno es que esto esta canción que estamos escuchando está montada sobre varias escenas pero principalmente la escena del baile en la discoteca ¿no? esa discoteca que es como es puro linch es el puto lugar de encuentro de todo de esa mafia pero una mafia no concreta ¿no? de nuevo lo mismo una mafia totalmente heterogénea de personajes y realidades muy distintas no sé o sea no tiene nada que ver pero me recordaba al puto bar de los sopranos al que siempre volvía ¿no? hay una idea como de necesidad de hogar dentro de todos esos despatriados ¿no? en el fondo y esto que estamos oyendo no tiene nada que ver realmente con el baile que llevan a cabo aunque sí que es un baile un poco como cariñoso y sensual exacto va mezclándose también con una electrónica muy potente y parecería que la música que suena realmente en esa sala es la electrónica pero de nuevo dos capas que te confunden ¿no? y que te llevan a ese punto que hablábamos ¿no? onírico muy fractal también en el montaje ¿no? una película que esa idea de capas continuamente también está desde desde el enigma y desde el montaje y continuamente esa idea de construcción y destrucción de confundir y de que te atrapen ¿no? en el fondo pequeños detalles antes de dar paso a la siguiente sección tema luz tema luz y música o sea lo que es sonido y lo que es fotografía de esta película son acojonantes el so el so el so y a un punto que yo estaba al cine y me estaba fonendo o sea yo voy a entrar muy en la peli y entén que hay gente que diga hasta aquí y me voy pero yo que me voy me voy a fondar con la peli me voy a fondar la butaca y al so y había un punto casi de asmr saps allò que estaves escoltant tota l'estona i dius hostia és que estic vivint ahí la isla esta perquè els ambients quan estan al mar tots aquells moments amb les onades és a dir tu estaves allà dins però clar el que és l'envoltorio el continente de la peli em sembla com molt molt saturada la imatge però és com bueno al final és tot és com paradisíaco o sea tu veus tots els colors que per cert la càmera vaig escoltar una entrevista la càmera que van fer servir és la que tinc jo la Blackmagic la mateixa i vaig veure que el tio deia sí sí vam fer una càmera molt senzilleta o sigui que no és les càmeres com acostuma a ser una Alexa que val la vida saps i tal però la van comprar van anar rodant per això van rodant no sé quantes molt llontes hores però tu veus la imatge que hi ha una intenció però les qualitats no és una cosa de fet tira molt d'un estil que és com a post-poc imagino que és post però no sé si és des de la pròpia està en el límite però els blancs estan molt petats però no petats sinó que tu veus com un halo com que tot brilla una mica com si estigués una mica difuminat però tu estàs veient el continent que és una cosa molt saturada amb el so molt maco el so és la hòstia la música i tal però després el contingut cada cop que vas avançant de la història jo no va a pensar hostia no sabía que estava yendo algo rollo noir mafia politiqueo rollo ojo es un contrast chulo y ahí yo creo que también en lo que estás comentando está un poco el dilema de la peli si tú esperas ya no en lo estético sino en lo argumental que se va apareciendo ante tus ojos poco a poco que es una peli que te lleve de la mano y sí que en cierto momento al principio te da una manita y te dice vamos a caminar claro el tío sabes que te va a abandonar está clarísimo si eres un espectador que necesitas que te lleven al punto final te levantas y te piras pero si de alguna manera y ahí para empatar con la pompa de serra lo que proyectas que siempre te he hablado del ojo eyaculador ese ojo que construye las imágenes también que tiene pura acción el ojo eyaculador me parece muy potente me parece potentísimo porque tú vas creando esas imágenes pero tú las vas creando tu próximo artículo para Cine Transit como la idea que fuera este el ojo lechero no coño pero está guay blancura hay en la película blancura hay y sobre todo en el personaje del tío no nos olvidemos que si el color es importante esos tonos rojos saben dialogar muy bien Paul con los azules y los blancos porque en todo momento esa idea de reflexionar sobre el imperio francés está ahí no es imperio es república pero bueno si tiene colonias ya sabemos entonces eso está ahí ha salido nombres como Lynch es que me atrevería o sea no tiene nada que ver con el cine de Godard lo habéis mencionado un par de veces cintes lynchianos a mí Albert Serra también me habla en sueños y cuando la gente se haya olvidado de Lynch seguirá teniendo presente Albert Serra en el imaginario cinematográfico universal grande grande o sea realmente podríamos hablar de Serra como una herencia de Lynch catalana ah sí ah sí llavors sí el Lynch catalán también te digo una cosa veient pacifixion hi havia molts moments que em venien al cap i això ho vam portar fa molt de temps pero que era To Alto de Young es que sí tiene algo también és a dir per qui no ho sàpiga és una sèrie que va fer Nicolas Vindenreb director de Drive i tantes altres però que va fer aquesta sèrie que són capítols d'una hora però que cada pla potser dura 10 minuts llavors clar al final és una dilatació o és un noir neo-noir d'aquests amb violència com acaba fent i tot sempre però hi ha aquest punt de et vaig dosificant vas entrar en la història saps i em recordava molts moments sense el neo bueno el moment de fesa també té púnculos saturats aquesta sèrie del Winding Ref molt si en un punto Winding Ref esta peli lo que pasa que es cierto que te diría que el tiempo de Ref es más dilatado aún en esta película aquí hay más acción lo que pasa que hay más confusión y ahí pone RG i es que bueno y aquí qué coño esta canción te lo juro que estaba viendo la peli y dije hostia al Paul le agradará bueno acabamos hemos hablado de Benoit Magimel pero también he dicho en algún momento que hay una suerte de elenco actoral acojonante entre ellos aparece Sergi López como el dueño del del del Badabing del Badabing exacto aparece Luis Serrat que es el el hombre de de tamaño voluminoso que siempre aparece en sus películas y es como es como tú no digas nada tú solo presencia tu presencia en sí y es tan grotesca tan horonda y duerme que tú me entiendes y como personaje em sembla fascinant a més hi ha un momento sense sense fer l'espoiler pero el momento final del cotxe que hi ha tot el discurs sí, sí, sí un discurs superepic i supersòrdid i fosc i incendiari i l'altre tio el veus allà el seient del copilot chubant-la i dient-li sí, sí, sí i dius uah, quin contrast que m'estàs m'estàs deixant el gran discurs de la peli del personatge i l'altre tío a més està molt bé perquè tu el que veus és el prota parlant així com molt fort en el seient del pilot però després tu amb l'enquadre tu veus el retrovisor que està enfocat cap als ulls només del copilot que és aquest tio gros i amb els ulls que va fent els va clucant els va tancant i va fent en plan sí, sí el que usted diga i creo que tiene la mejor reflexión de toda la peli ahí sí que hay una idea narrativa desde la palabra y es la comparación no quiero cargarmelo todo porque vale la pena es como un monólogo en el fondo del mero a maximel en el coche con un espectador ausente que en el fondo también te está diciendo mucho los que se fueran de l'Icara exacto y el tío hace una reflexión brutal y habla de cómo la política es como una discoteca y son tíos los políticos actuales son tíos que salen de after que salen perdidos de after de alguna manera también corrompidos por el poder de esa noche pasada pero agotados y sin un rumbo fijo y eso está ahí seré yo el que encienda las luces on queda la èpica en el món pre-apocalíptic que ens dibuixa l'Albert Serra no hay èpica hi ha unes onades molt grans que surfegem amb motos d'aigua i amb un peu amb gota i on queda l'èpica en un discurs com aquest ofegada en el somni del seu copilot borratxo al costat també et dic una cosa es veu que per una entrevista vaig escoltar que es veu que les onades aquestes van passar és un lloc amb moltes onades d'aquestes que són imagineu-vos les onades de surferos enormes ell deia que és com que no estava en el guió del tot i llavors era com que van aprofitar un dia com que tenien càmera i ho van gravar i jo anant amb aquesta idea a veure la peli quan vaig veure l'escena quan començava l'escena vaig dir ah vale a veure una escena com de relleno i no és una escena amb molt de contingut i dic vale llavors has tingut la improvisació entre cometes de crear una escena donada a una localització que és un mar ple d'onades de no sé quants metres però està molt bé que tens una una capacitat bastant heavy i allí també hi ha el de la càmera entiendo almenys és coherente o sea puede que tenga mucha pompa en sus entrevistas pero almenys es coherente con lo que predica és un tío que realmente està abierto a crear i me vendría ahora el serbio que era un tío que en Arizona Dream que un poco más lo expulsan de Hollywood porque el tío llegaba al set de rodaje y no rodaba porque para él la película era un lienzo en blanco y si no estaba inspirado pues no rodaba no sé si Serra es así pero de alguna manera sí que es cierto que es un tío que está abierto a crear de manera no previa sino en el set de rodaje bueno señores seguimos creando infiernos ahora vamos a otro lienzo húmedos a ver qué pasa dan en capa art art clar és molt curiós que en un programa dius hòstia anem a parlar d'això d'un foc que anem a parar les brases d'un estiu que francament francament ho estava dient el Pol ho hem dit a l'inici ho tornem a dir ara de relaxant ha tingut poc amb aquesta calor amb aquests incendis que ens arribaven i que ens ha deixat bullits i una torna a la feina que ho és tot menys refrescant algú podria pensar hòstia mira que bé que el Carles a la secció d'art ens porta pop art o sigui obres divertides amb color amb energia amb aquest entusiasme entusiasme és una paraula clau del pop com a l'art perquè si centrem en la música acabem demà al matí o sigui se'ns fa de dia però clar no us faltaria raó si penseu hòstia anem a parlar d'aquest tipus d'obres amb aquest punt d'entusiasme què passa que justament la imatge on ens dirigim no és exactament això no és exactament aquest entusiasme llavors comencem ja amb la primera imatge del que ens obriria la porta a aquest món del pop que seria A Bigger Splash aquest una hòstia molt gran una hòstia molt gran mira tu ves això i dius hòstia d'on estoi d'entrada d'on estoi aquí se ha tirado el de l'Albert Serra exactament el gordo exactament exactament com era l'actor el de Lluís Serrat Lluís Serrat aquí ha fet un capussó un capussó en una casa que podríem ubicar per Califòrnia i y esto es el pop chicos hasta luego persones clar per cert A Bigger Splash pel·lícula de Luca Guadagno on precisament què trobava què trobava mort qui trobava mort sobre l'aigua d'una piscina amb la idea aquesta wilderiana de Sunset Boulevard doncs a Ralph Fiennes en aquella pel·lícula de Luca Guadagno a Bigger Splash trobaven això i evidentment ho podríem posar en diàleg seria interessant totalment perquè realment és una pel·lícula que abordava el verano dos parejas en una casa en una isla i un vacío i una caída en picado d'un foc a unes brases en aquest cas és molt aquàtic però serviria serviria perfectament també A Bigger Splash és el títol d'un documental de 1974 protagonitzat pel propi Hockney David Hockney artista anglès emigrat a Estats Units molt polifacètic pintor dibuixant fotògraf escriptor però per entendre què s'està cuinant en aquestes brases d'aquesta secció d'art d'avui crec que és imprescindible posar en context l'art de David Hockney per tant parlarem breument sobre una dècada marcada pel reclam per la falta de llibertats davant d'una política inepta com la de Pacifixion d'Albert Serra la dècada dels 60 i amb aquest heroïn de Lou Reed ens situem en una època on la joventut cridava no no a la guerra de Vietnam no al racisme no a la moral conservadora americana una època en què el feminisme començava a créixer amb força icones com Betty Friedan Gloria Steinem i on el moviment hippie per cert no era sinònim de perill encara no s'havien produït els crims de la família Manson una època també on el cinema podia servir per sacsejar consciències per trencar tabus sexuals penseu en la prostituta que encarna Catherine Deneuve a Bell de Jur o el Toy Boy del Dustin Hoffman que interpreta Dustin Hoffman al graduado és a dir tot això és aquest context aquest context on ens estem situant i on ens anem dirigint cap a aquest pop art i no és tan entusiasta com ens pensem hi havia un sí qual era el sí a la droga sí a l'LSD sí a la heroïna o sigui l'horició és com sí exactament que por cierto cançó pop concretament d'àcid pop el que estem escoltant ara que justament ens parla d'una visió molt crítica de la societat de consum que és el que molts cops celebra el pop art després també hi havia la de Brown Sugar que és el mateix que també és d'heroïna que és la que van fer de celebració per la muerte del Rolling Stone és que aquí hay marro aquí hay hay hay hay hay hay clar tots aquests inputs que hem anat dibuixant aquesta dècada dels 60 ens va bé per parlar d'una cosa superimportant que té a veure directament amb el pop art i què és és la contracultura americana és ahí evidentment grans ítems que ens venen al cap ara o tòtems el Dennis Hooper d'Easy Rider el cinema de Kenneth Anger aquest punt provocador o les cròniques esbojarrades de la generació bit ara comentaves lo de les drogues quanta droga es van fotre els de la generació bit el Barro i tots aquells o el Jack Kerouac per escriure totes aquelles o què bueno evidentment jo sé que lo quieres dejar per accedar però és que lo estoy viendo no es que ja entrarem no no o sigui los bits hi havia dos faccions que era el alcohol se lo consumía Bukowski i la droga duríssima era Barro llavors eren dos col·legues que se hacían así xocavamos los puños y dices tú a uno va molt bé que posis estos dos caminos i independentment va dirigit a qualsevol persona, ens està parlant de productes que compra la persona que té més pasta o la persona amb un nivell adquisitiu més baix. Però també és una mirada, la del pop, que venera les icones, les icones que ens arriben a través dels mitjans de comunicació i que alimenten aquesta cultura de l'espectacle. En paraules del crític Hilton Kramer, el pop art, és un art que ens reconcilia amb les banalitats. Llavors, un clar exemple, una imatge que ens transmet aquesta illa de pop art directament és, evidentment, com no podria ser d'una altra manera, la famosa sopeta de tomàquet d'Andy Barol. D'Andy Barol, d'Andy Barol, millor encara. Jo que estava amb l'accento aquest, en lloc d'Andy Warhol li direm Andy Barol. Barol, l'Andy Barol, escolta. Una obra exposada a Los Ángeles, es va a treure el 1962, Andy Barol, també conegut, per cert, com Drella, el cercle d'amics, així, moderneo, d'esa faràndula bohèmia dels artistes pop, el coneixien com a Drella, que és una barreja entre Dràcula i Cinderella. Que guai, hòstia. De fet, hi ha un disc que es diu Songs for Drella, de Low Reed, crec que és de Velvet Underground, que va dedicat, evidentment, a la seva figura. Si és Velvet, vulguis o no, l'acabada ha dedicat. Que bé, per favor, per favor. Llavors, fixem-nos en aquest quadre, sí? És a dir, ja et dic, no ens fixem en aquest quadre. No, no. Aquest quadre serveix... No mireix ara, eh? El Pol Edito l'ha posat, però l'ha tret ràpid. Ara semblava que anés a parlar exclusivament d'aquest quadre. que aquest quadre serveixi com a icona del grup, d'aquest sac, d'aquest paquet d'obres del pop art, d'acord? Llavors, parlem, doncs ja ho veieu, de quadres amb aquest punt de serigrafia estampat, que recorda el Readymade de Duchamp, d'acord? Estem veient un total de 32 pots. Hi ha unes de sopa, de tomàquet. Això és el que compres de Catastrofe Nuclear. O sea, tienes un búnker i tens tot això. Això seria la imatge d'un americano, digamos, medio, el que podria tenir el búnker, no? Que ganen los comunistas. Amb la por que vingui l'apocalipsi de la Polinèsia. Ara pones tot de rollitos de papel i és el COVID, no? O sea, lo tienes aquí. És una proyección del futuro, desde los sesos. Aquestes són les sopas que Warhol consumia des de feia 20 anys, que podem veure que estan de tots els sabors, i què fa? Ell es converteix en una imatge irònicament exclusiva d'un museu. La treu del context de supermercat on estava, on tothom les veia, i li dona un altre sentit. És a dir, la nostra experiència amb el món ja no és directa. És una experiència filtrada. Nosaltres accedim a la realitat condicionats pels mitjans, per les revistes, per la tele, pels anuncis. Però el pop, ojo, també pot adoptar una mirada menys entusiasta, menys optimista, com és el cas d'aquesta cançó que estem escoltant, Heroin, de Velvet Underground, que parla d'aquesta decadència de la societat de consum. Bueno, però aquí també hi ha una psicodèlia, no? En el fons, en aquesta cançó, hi ha una idea, com ja de LSD, també. És a dir, hi ha un punt que, encara que sí que està enmarcada en aquest concepte pop, tant la cançó com l'obra que ens presentes, és, hostia, jo a L'Urrit, hablaves de dos caminos, no? Quizás en eso sí te podria entender, como L'Urrit puede que parta de una idea pop, pero hostia, están las antípodes, no? Totalmente, sí, sí. Sobretot en cuanto a mensaje. Bueno, sé que tienes algún... És pop perquè acabes de venir en pop, però hi ha una crítica i hi ha una visió molt allunyada que és justament el que ens salva, no? De caure en l'estereotip i en aquesta societat de consum, justament és posar-la en dubte. Aquí està la gràcia de... I en les sopitas Campbell estas, no sé, jo sempre he visto esa idea quasi de serigrafia, de tirada industrial, de poder-se apoderar també d'una manera de distribució artística que les hizo muy grandes. Exactament. I que en el fondo aquello que criticaban és aquello que les hizo grandes. Totalment. O sea, també hi ha una quasi contradictoria en el pop, jo per això me cago en el pop. ¿No t'agrada veure una persona menjant o dormint durant hores? Que és aquells cursos que feia a llarg metratges del Andy Warhol de los huevos. Coherència pura, en aquest sentit, les pel·lícules que feia Andy Warhol, ara estàs parlant de Sleep, una pel·lícula que dura set hores, perquè es veu el seu nòvio dormint durant set hores. És a dir, anem a buscar aquesta realitat tal com la percebim i anem a donar-li un nou sentit. Anem a veure-la, doncs, evidentment, amb cert entusiasme. Però és que en el fondo era un visionari, el cabrón, perquè no salen el puto TikTok a la hora que hay peña que se grava durmiendo. Y esto es como algo... És post-Warhol. És que Andy Warhol se hizo viral cuando aún no se había inventado el concepto. Inventó el concepto viral. Podríem parlar també en aquest pop art de Wild One, l'obra de Wild One on veiem aquests quatre Marlon Brandos, es diu així, Four Marlons, i veiem el cartell de Salvaje, la pel·lícula que va catapultar a Brando com a icona sexual del segle XX. I també té aquest punt de serialitzar, de donar-li un punt com de cadena industrial, però posant-ho en dubte. Clar, a part d'això, hem dit dos camins, ho hem dit fa un moment, pop i psicodèlia, en la psicodèlia què trobaríem? Doncs tot el contrari. Trobem la fugida, trobem la distorsió, el rebutge, aquesta realitat que celebrava el pop, modificant la nostra percepció com si ens haguéssim fotut un tripi. Evidentment de tripi s'en fotia tothom allà, i de drogues, però diguéssim que aquí visualment tens més la sensació d'adoptar el punt de vista d'algú que no percep la realitat com és. des d'un estat alterat de consciència. Un exemple claríssim, el videoclip de Yellow Submarine, dels Beatles, abans de videoclip-pel·lícula de George Dunning, peça imprescindible de la psicodèlia, i és a mitja aquesta febre de gestos, de mirades, mentre estem escoltant aquest pop, aquest pop discutible, aquest pop posat en dubte de Velvet Underground, que ens recuperem aquesta piscina que hem vist a l'inici de David Hockney com una mena de record amarg d'estiu que ha tornat a passar volant, un estiu d'incendis, d'escalfament global. Ni les piscines ni les platges ens serveixen per mitigar aquesta... Ara entenc la falera del cinema català actual de fer aquest... aquesta... rememorar els estius passats i els curtmetratges ara aquests tots són de la piscineta, la platgeta, el mediterraniament... Exactament, és a dir, tot això fora, tot aquest mediterraniament, quan tu veus una obra com aquesta, dius, a veure, fora, s'acabó, ja. No em vingueu a mediterraniaments amb l'estiu que hem passat, anem a centrar-nos en aquesta obra, sí? I què podem dir, més d'aquest A Bigger Splash de David Hockney, no? Doncs, bàsicament, és una obra amb una mirada que s'allunya d'aquesta línia publicitària i condensada d'Andy Warhol o de Peter Blake, doncs penseu ara en les llaunes de tomàquet que estàvem veient, ens estem enllunyant d'aquest tipus de pop i ens trobem, de sobte, en una representació, podríem dir, aviam com ho veieu, però més innocent, més prefabricada de la zona d'oci d'una casa californiana on l'artista, per cert, David Hockney va viure molt de temps en aquest fragment de vivenda i de vida que trobem a Bigger Splash, d'acord? I també, fixeu-vos en aquesta representació certament opaca que hi trobem, doncs que a diferència de l'impressionisme, del romanticisme, altres corrents artístiques, ens impedeix accedir a la intimitat de l'artista. Tu, quan veus aquest quadre, difícilment pots dir, ostres, l'artista es troba en un moment de remor interior, de convulsió interior, com podria ser un tàrner, aquests paisatges tan moguts o aquest famós l'artista davant de, l'artista d'antelacantilado, de Frederick. Aquí, tu veus això i dius, bueno, podria ser una postal, realment, hi ha un punt com innocent, però al mateix temps, a part d'això, hi ha un tractament molt interessant que posa en dubte aquesta societat de l'oci, i del consum. Llavors, això ho fa, o arribem a aquestes conclusions, a través d'una percepció molt geomètrica de la realitat, aquesta redueix un conjunt de línies de colors, que d'alguna manera abstreu la imatge, la memòria que tenim de la realitat en el focus de la capbussada, és a dir, aquesta capbussada d'alguna manera és com quasi en les pel·lícules de Goddard, en una tassa de cafè i al centre de l'univers, doncs, podria arribar a tenir algo així. Igual me estic flipant, però jo crec que... Molt, molt. És Lluís Serrat, tío, ja l'homos dicho. Està ahí dentro. Deixem un Lluís Serrat. Deixem un Lluís Serrat. Està pensant... Està pensant... Està pensant... Està pensant... Està pensant... Està pensant... Està pensant... Està pensant... Esto és gris. Esto és el concepte de gris. Però he hecho quadro de publicitat. Tienes un punt publicitario esto, no? No, no. Solo publicitario? O sea, solo crees que és publicitario? No, no, no. Que no és broma. És gris, tío. Què és gris? La película. Claro. La peli Gris. De un coche volador. De dos. Desarrollant. Desarrollant. De un amor con todo el flow nostálgico. De un verano, no? De un verano perdido. De un verano que se acaba pero casi desde una perspectiva de nostalgia moral, no? En lo anecdótico es esa relación que no tiene posibilidades en un presente, no? Post-veraniego y en el fondo de lo que te hablas es de un vacío, no? De una ilusión que no es tal, que no es real. Yo veo algo así aquí, no? Jo aquí el que veig és un cartell que a dalt podria posar taller de coagim a la piscina de San Salvador. Porque me genera una duda muy jodida esas dos sombritas que hay en el… O sea, no sabes si es el reflejo de dos palmeras o de algo floral, no? O realmente son dos ETs dentro de la casa. Tiene algo marciano, exacto. Tiene algo realmente que te aliena, no? Y evidentemente la cadireta del director allá que podía posar John Ford darrere, no? Sí, es algo que sembla premeditadamente polite y cute y cookie pero que té la mácula tan bruta del coagro general. Exactamente. Clar, ens trobem en aquest A Bigger Splash de David Hognon. Ja et dic, aquest artista aquí s'està separant com dèiem d'aquesta línia publicitària de Warhol, de Peter Blake, fins i tot hi ha qui va comparar el seu art amb Degas i Toulouse i Toulouse i Toulouse i parlem de l'art de David de David Hognon, com un art que té a veure amb una herència pictòrica però amb una voluntà d'aquesta d'aquesta d'aquesta. A mi me parece molt potente en el fondo, que me mola bastante la imagen però sí que és cierto que si me mola és per l'enigma que parece establecerse i sobretot a partir d'algo que aparentemente no lo maneja. Aparentemente és algo pop, com et dices, però sempre tenint en compte pop com una qüestió peyorativa, però que de ahí te està proponiendo algo o te està ocultando algo. És muy serra també. I ojo mal moment perquè justament ara arribem a un punt d'aquest quadre que és molt important destacar i és que tu estàs mirant ara una seqüela del quadre de Hogni que va fer l'any 66. És a dir, aquest que estàs mirant tu no és a Bigger Splash sinó és, perdó, no és una seqüela sinó que és una peracula, és Desplash, simplement. És a dir, ell té diferents representacions de piscina. Los ninú fares, eh? Los ninú. Exactament, hi ha un punt, en aquest sentit hi ha un punt bastant impressionista. Monet tenia diferents versions d'una muntanya que sempre pintava, doncs David Hogni també s'obsessiona una mica, en aquest cas no amb una muntanya sinó amb una piscina que diré que seria una mena de trilogia perquè té Desplash a Bigger Splash a Little Splash. I sempre és el cas sempre s'ho piscina i sempre s'ho piscina. Exactament. Llavors hi ha una obsessió que d'alguna manera aprofita per expressar també, ojo, la seva sexualitat perquè ara ens podem anar a un quadre que és Sant Bàther de l'any 66 i com podeu veure doncs clarament veiem una pulsió homoeròtica clarament representada en aquest amic que està reposant tranquil·lament a la part superior mirant una piscina d'espaguetis del quadre sí, sí, exactament mirant una piscina d'espaguetis és a dir, fixeu-vos fins a quin punt hi ha un contrast de tractament formal en aquesta perspectiva que té la figura a la part superior que té un punt directament clàssic i aquest punt abstracte que hi hauria en el moviment de l'aigua de la piscina és a dir, això evidentment està anticipant el postmodernisme aquest punt de fusionar en un mateix context diferents estils diferents registres però sempre amb aquest punt de distància que tu arribes a això com si hi hagués quasi com si hi hagués una manpara d'aquestes anti-covid entre el quadre i l'espectador tu tens una sensació de fredor quan arribes a aquest tipus d'obres jo tinc dos planos contraplanos Carles tinc el plano contraplano de las dos versiones de su casa i ja estoy con el plano contraplano del Sam Bacer con el David Hockney al lado te ve la càmera no, no, però ponlos, ponlos Paul, por favor pincha-melo gracias pincha-melo ayer viendo a un señor que es nudista pero solo hoy porque si os fijáis tiene la marca del bañador en el cul bastante blanco sí, sí muy blaquito esas dunas vaya culazo que tiene este tío no era burro David Hockney no era burro sabía sabía lo que sí, sí sabía tria B i la cara i la cara del jove saps què passa? que el quadre suposo que és amb la que acabes el sujeto exacto o sigui aquesta imatge d'ara que estem en pantalla és m'imagino saps quan ha funcionado muy bien los teletubbies vamos a entrevistar al creador i os el posen amb un crom al darrere amb el fons dels teletubbies però el senyor és un senyor decrépito molt xungo que diu sí, bueno és que me dieron tanta pasta i aquí ja Rossega està curtit veiem que és un home curtit i ostres aquesta mirada m'agradaria pensar que és la mateixa que tenia quan va pintar el seu amic a San Bacer l'any 66 i que ara doncs aquests 80 i pico anys encara està viu evidentment tenim la sort d'encara tenir viu aquest gran artista pop David Hockney doncs aquesta mirada seria seria pràcticament la mateixa o això m'agradaria pensar en qualsevol cas parlem doncs d'aquesta representació il·lusòria esquemàtica que té l'amic de Hockney d'Espullat en perspectiva clàssica dalt com dèiem i aquesta part doncs més abstracta de l'aigua però també té un punt claustrofòbic aquesta imatge i jo crec que és important acabar amb aquesta reflexió i és que aquí David Hockney amb aquest quadre per molt que estigui celebrant aquesta societat de consum i de calma que ens dona l'estiu i ens dona el món occidental també el luxe pot ser una presó i jo crec que això queda clarament reflectit en aquesta imatge i amb això tanquem ja amb el teletubi padre amb aquest retrat de de Hockney com una mena de tio que ja en bastant de colors ¿obres recientes tiene o ya es un tio que se ha abandonado a la piscina? No les he posat perquè no ens les acabem però sí que ha seguit generant obres i el més interessant viatja molt entre els gèneres entre els estils és a dir és una persona supertastaulletes amb l'art que absorbeix la seva herència per reciclar-la i portar-se al seu terreny que és una expressió que no m'agrada gens dir però m'ha sortit i no puc evitar-ho és un tio molt curiós i és és és un artista amb parir d'extinció diria però ha sido un cabrón en el fondo he encontrado fotos de él donde tiene mejor aspecto ha sido un dirlo es el típico no te pongo la foto te lo dejo bien jo lo veo entrañable jo veo a este abuelito me quedan dos telediarios en esta foto i de delirio i també perquè és un tipus d'art que s'ha explotat moltíssim ha tingut moltes refragits però crec que és important saber d'on ve aquest pop art que s'ha explotat tant i que de alguna manera també és com ho has dicho moltes vegades és diferent en manos de Hockney bueno nos vamos a jugar un poco de Hockney a juego nos vamos a viciar o què? nos vamos a viciar venga por corte guarrísimo Zasca Videojocs Tens que a infierno exacte estem acostumats bastant a aquestes músiques infernals aquesta concretament és alguns us sabreu què és que és Tum el mític joc de vamos a l'infierno cargaros unos cuantos demonios chicos no? o sigui estem acostumats bastant a aquesta música d'estralera píceres no? rebentar cossos no? destrucció total però aquest cop com acostumem a fer doncs portem algun joc una mica diferent i ja que ens anem a l'infern sí que ens endinsem a l'infern però ho farem amb un altre tipus de música que és literalment la música que que escoltarem durant el videojoc estem parlant d'un videojoc on no ets ni més ni menys que Zagreus és a dir alfillades i príncep de l'inframont i sí que és veritat que no abandonem massa el ritme aquest així sonor però potser alguna cosa una mica més rítmic aquí podria sortir los actores de pacificio en conga total total tio un Hades un Hades molt gran de 50 metres ballant un hulu amb un ukelele ínfim sí sí sí amb un ukelele amb la ungla sí però pot acabar un dia el programa bailando eh veieu o no aquest rotllo la música ja veieu que ja no és aquest heavy metal tot i que hi ha música per tot o sigui és un videojoc que òbviament tenim trobem moltes músiques diferents però és un a més veureu que és un rotllo pels pels una mica nostrats del videojoc que és una música entre Prince of Persia aquest rotllo així i el Blas fem os que si el recordeu el vam portar fa un parell d'anys però ens estàs acordant dos o tres o sigui aquí hay aquí hay un cortito el videojoc la iconografia religiosa sevillana sí sí sí Blas es aquí videojoc old school maravallós aquí pixelart setmana santa setmana santa bestial el mejor juego que ha pasado por este programa lo dice por tus manos por tus manos exacto me lo he pasado me lo he pasado siete veces i què pasa doncs bé amb una música tan amb una música tan estic pensant estic pensant dels jocs que t'he anat deixant t'has passat algun el gos toshima te lo has passat no el gos toshima te lo pasaste jugava pero no te acuerdas que la play no tiraba o sea era tan potente y la play estaba tan cascada que no tiraba me quedé ahí pero sí que es cierto que me flipaba pero vamos a Hades el joc que us porti avui que és Hades sí que tiraria jo crec que bastant a tot arreu és a dir és un videojoc creat per la companyia Supergiant Games és una companyia independent petitona perquè us feu la idea és una companyia de menys de 20 persones i és un videojoc de 2020 és a dir és bastant recent i veureu després que és un joc si el porto ara també és que porta una carrera de rase de premios espectacular per ser un joc indie Hades ja entenem que és un videojoc que potser està una mica relacionat amb el que és la mitologia grega però abans de com és el joc o sigui de veure exactament com és narrativament anem a parlar de com és el joc a l'hora de jugar que sempre parlem una mica hosti aquesta música m'està estic com una cobra saps allò estava intentant recordar o com aquestes coses de nou de la peli nou que són com si allò uns ah sí sí exacte bueno sí sí és aquest rotllo els inflables aquests americans que posen saps que posen a les ventes de cotxes no sé per què però és com ja estava pensant ¿de dónde narices hemos visto un Hades en Disney en Hércules en Hércules exacte exacte con mucho flow tenía mucho flow ese Hades doncs bé endinsem-nos en lo que es la jugabilitat de l'Hades l'Hades és un joc isomètric sabem no? isomètric és que es veu una mica des de dalt no 100% de dalt però amb un angle bastant des de dalt estem acostumats molt també als videojocs de tercera persona primera persona n'hem portat bastants ja 2D com el Blasphemus que estem dient que el veus de costat però en aquest cas és isomètric no sé si hem portat el Ferran tranquil·lament em corregirà que ja ho sé però no sé si hem arribat a portar algun isomètric directo de Ferran esto es mentira que jo no perquè potser va portar l'aerrifter és com un cenital en diagonal un poco así es como la cámara de la gasolinera cuando se cargan a la peña siempre hay peleas cuando te sale el link de Wallstar Hip Hop que va movent se dius ui esto va a haber sangre aquí en este vídeo doncs això és un joc isomètric i ara segon terme roguelite què deus roguelite roguelite roguelite això és un joc dels anys 80 que es deien procedurals què vol dir procedurals que tu comences un cicle és a dir tu comences està molt associat a un estil de joc que són les mazmorres és a dir tu comences un tipus de partida en el qual tu pots anar triant què faig esquerra o dreta vaig fent ara tiro cap a l'esquerra o cap a aquest camí i mai és igual és a dir cada pantalla sempre o hi haurà una distribució diferent de l'espai o diferents amics és a dir tu cada cop que juguis a una pantalla nova sempre serà diferent però les possibilitats són infinites realment sí sí sí teòricament són jocs per això es diuen procedurals que són jocs que hi ha un procés és a dir des del xip del joc va creant noves o sigui i tu cada cop que comences és el mando eyaculador exacte de l'ojo de l'ojo al mando eyaculador es van generant els mapes amb tresors random i criatures random és una mica diablo exacte exacte el diablo és el gran joc gran vull dir també famós és el joc de mazmorras típic tòpic de tu vas entrant i es va modificant segons la partida és a dir hi ha un lema en aquests jocs dels roguelites de les mazmorras per dir-ho ràpid que és kill die repeat és a dir mata mor repeteix i estem parlant d'això Hades és una mica com aquell programa que vam fer de la TerraTorn us en recordeu quan vam fer la TerraTorn Nietz Mueñeca Rusa tu no sé però segurament vas rebentar la secció del Ferran de Mueñeca Rusa ara me'n recordo doncs aquí el que seria el loop és el que se li diu un cicle és a dir tu vas entrant a sales vas superant nivells vas guanyant guanyant habilitats però són unes habilitats que quan et mors les perds però tu ja has guanyat l'experiència és a dir tu a la següent partida ja no faràs certes coses llavors sí que hi ha aquest component azzerós és a dir tu vas passant d'aquests nivells anirem pulsant en pantalla perquè veieu una mica com funciona el joc però hi ha aquest component azzerós sempre quina porta quina decisió agafo si parlo amb aquest si parlo amb un altre és un joc podríem dir arcade que l'arcade és com les recreatives els arcades són que tu poses una moneda jugues i quan s'acaba s'acaba i si no torna a posar una altra moneda doncs estem parlant d'això hi ha una narrativa molt bèstia que això és lo raro de veure en aquest tipus de jocs després comentarem però entengueu que és un joc que tu pots agafar jugar a mitja horeta que és més o menys el que dura si acabes un cicle i després bueno o sigui que llevamos ya procedural arcade hoy va de esto o sigui avui avui és la bíblia tiene que ir saliendo en plan títulos de crédito en paralelo yo estoy viendo el insert coin de las maquinitas con los peques eso se echa de menos en los videojuegos game over sí, clar a més va haver-hi va haver-hi aquesta època que era la de recreatives però que passaves de les 100 pessetes a l'euro quan va canviar el 2001 euro i ves de cop era un euro que dius ojo que me estás sumando aquí una pasta xaval però bueno això és reflexió de recreatives catalanes a més ara que estem amb la inflació ve molt el cas ve molt el cas llavors el que és xulo és que inclús proceduralment els jefes també canvien els diàlegs canvien és un joc que ojo ahir perquè quan comences a analitzar a parar comences a veure que per un equip de 20 persones és un joc infinito eso sí que tiene capas ¿no? realmente ¿y tú aquí qué has venido a hacer? ¿eres Hades? ¿eres el prota? no Hades és tu padre tu ets el fill que vol escapar del que és l'infern escapar no en plan hòstia m'acabo de donar que estic a l'infern i vull marxar i vull anar cap al cel o cap al limbo o cap on sigui no no no us he explicat al principi que és un joc que tot i que és molt mitologia grega i tal és un videojoc que és molt còmic és un videojoc que juga molt a la línia de diàleg a les converses amb ton pare tu ets el típic fill que està explicat amb ton pare ton pare és el que està firmant totes les almes us aniré posant imatges però és tot com un estil molt paròdic l'infern és com un palau un palauet si pones imágenes pones estas del cosplay de Ades bueno el cosplay da miedo a David Hockney le gustaría yo estoy pensando sí exactament però què passa que és un joc que juga amb la comèdia per què? perquè tu ets el típic fill rebotat del pare que el pare diu que vols sortir d'aquí vale te voy a joder la vida tu me jodes yo te jodo llavors els entrabanques que ens trobem és gràcies a nostra pare digués la típica que l'Ades va posant enemigos pel camí jefes pel camí que són sus secuaces i va dient vale pues curratelo però és tot com molt familiar és un joc que parla de la família Ades per dir-ho així vale muy foroidiano esto eh sí sí sí i a més és molt guai perquè durant el videojoc tu et vas trobant altres déus déus de l'Olimp és a dir tu et trobes Afrodita Ares Hermes Zeus que et van ajudant perquè ah que quieres joder a tu padre jo també oi llavors és com et dona una benedicció és a dir t'ajudo a avançar més fort o més ràpid i tal i llavors tots els diàlegs ja us imagineu doncs és top que quieres joder a tu padre ah pues a mi m'encantaria joder a tu padre sempre sempre ens han pintat aquests déus la mitologia sempre és com super dark la mitologia grega sempre és com bueno déus és un culebron és un culebron déus que sí amb mil parelles molt monarquia espanyola ens trobem no diferents històries però sí que és veritat que en aquest joc ho passen per un filtre molt humorístic humorístic llavors sí que hi ha un gran canvi ja us ho he dit en aquests jocs més isomètrics no que són els de Mazmorras també i tot això que és que normalment és vas tirant vas tirant i hi ha una mínima història perquè és sostèntic però bueno que no cal és com aquests jocs de jo què sé petar les burbujes de saps? de la recreativa és típic o el Tetris tampoc hi ha una gran història no? aquí la narrativa és brutal vale? o sigui estem parlant en factor números eh? 21.000 línies de diàleg o sigui quan estem parlant que no és un joc que hi hagi cinemàtiques és a dir però són línies de diàleg procedurals és a dir que jo que hi he jugat durant la tira d'hores en el joc no ho he fet segurament ni la meitat per què? perquè depèn de per on vagis depèn de com hagis avançat la història et sortiran uns diàlegs uns altres i mai es repeteix mai és que dic la paraula mai és xunga mai es repeteix un diàleg és estem parlant de 21 línies ja només el protagonista en té 8.500 i no parla massa parla però penseu que hi ha milions de personatges penseu que és l'infern el limbo l'olimpo o sigui hi ha mil molts personatges ja que parlem del tema de línies de diàleg us poso el doblatge que també em sembla l'hòstia l'hòstia nobody gets out of here whether alive or dead aquest últim aquest últim és Hades és tu pop Heidis Heidis he flipado heidi en plural las Heidis las Heidis el nombre de las Heidis el nuevo grupo de pop madrileño 21.000 línies 21.000 línies de diàleg s'ha de confondre amb les Heidis però que estan les Heidis ja entraràs Edgar perquè aquí hi ha la broma recordet del senyor del senyor Heidis maravillat 21.000 línies de diàleg què són argentins? els personatges no però sí que tenen aquest punt d'itxarachero que entre ells ja ho he escoltat pels que no pilleu massa l'inglèr però hi ha molta línia de conya de que et trobes amb un jefe que ja t'has trobat perquè has anat morint i t'has trobat potser és el 20 cop però és que els 20 cops que t'ha sortit d'aquest jefe cada cop és una línia diferent i al final ja hi ha moments de no tens noves però ja t'hi podeu llamar hi ha un rotllo com molt familiar és de tasques imagino tant repetir que et costa molt de guanyar-lo un moment que arribis i et digui bueno posa que d'alli de fresco és un rotllo així hi ha un moment que hi ha certs jefes que hi ha línies de diàleg que es nota que salten quan fas certes coses és a dir si hi ha un jefe que durant no sé quantes partides que et vas morint i això però sempre el peles a la primera hi ha la línia de diàleg en plan de bueno vayan pasando en plan vine te cargo rápido y voy pasando porque ya sé que esto es fácil no me extraña que lo compares con Muñeca Rusa tiene mucho en el aspecte argumental de Muñeca Rusa sí sí sí ja us dic té aquesta combinació humor drama perquè la història sustenta tot en tu vols descobrir que és la teva real real madre vale tu és como casi que lleves un tatuaje de amor de madre pero no sabes cual es llavors tu per contradir a ton pare diguéssim pues vas a buscarla i per buscarla has de sortir de l'inferno òbviament llavors i el bo és que no només hi ha aquestes mini històries o sigui aquestes històries que et vas trobar pel camí dels grans déus de l'Olim sinó que després hi ha aquestes subtrames que està molt bé perquè et pots trobar des que subtrames vull dir de no cal que les seguessis però si les segueixes va enfilant unes subhistòries com ara Orfeó intentant alliberar Eurídice que està tancada en el camí de l'infern però clar quan tu arribes a Eurídice per primer cop te la vas trobant tu li dius hòstia que t'està buscant Orfeó perquè si no no pot seguir composant no pot seguir cantant i ella però què però si que ets un gelipolles però si que el tio em va deixar tirar em va deixar tirar i és així tot llavors tu vas a Orfeó i li dius escolta que m'ha dit això i diu no perquè i ell és l'artista no perquè jo la vaig deixar perquè havia de crear però és un diàleg que així la mitologia griega en el fons que parla a l'aspecte més terrenal hi ha un punt paròdic total és un videojoc que el que dic de la comèdia és un punt molt paròdic ara també us dic que és un videojoc que ojo amb el que arribes entre cometes a prendre de la mateixa manera que amb les jo t'he vist a Eurídice o Feró en plan mis coleguitas després hi ha una altra subhistòria que és molt chula que és la del Sísip Sísip es fa amb la roca que la va pujant i va caient i os allà dins ja hi ha un propi cicle un cicle de mort i vida un eterno torn i llavors està molt bé perquè com va enfilant tot el guió és a dir el guió hi ha molts espòilers a fer rarament parlem d'espòilers en guió en un videojoc com de Morres que normalment és això kill muere mata muere i repite aquí estem parlant d'una història que té crec que són vuit finals és a dir tu t'has de passar el joc vuit cops per arribar al final verdadero o sigui te'l pots acabar sí te'l pots acabar dins d'aquesta alea ara que jo me'l vaig acabar vaig fer aquests vuit cicles que crec que són vuit que són difícils quantes hores ah mira jo jo vaig fer jo vaig fer crec que eren setanta vuitanta hores és un joc que tranquil·lament pot anar a la sena tranquil·lament si el voleu acabar bé sempre podeu fer un cicle és a dir intenteu arribar al final i a partir d'aquí ja si us sentiu realitzats ja està tanqueu borreu el joc i ja està però és un joc que es presta el que us dic a repetir perquè la repetició mai és igual que és el curiós la repetició acostuma a ser el mateix fins que ho superis aquí no cada cop que repeteixis serà alguna cosa diferent i això és lo xulo com l'àvia Mimma i té un punt Heraclit la idea que mai ens banyem dos vegades en el mateix riu és a dir tu per molt que tornis a banyar-te en aquest riu mai serà el mateix però després a Heraclit li van contestar menys els pobres ara és molt com el joc és a dir parodiant el que veia Heraclit per anar acabant però el nivell gràfic és una passada perquè són els típics jocs que potser no t'esperes que sigui una part gràfic super tocho perquè normalment els isomètrics aquests que es veuen des de dalt es presten molt a coses molt estàtiques però estem parlant de la típica imatge d'escenari cada escenari té una música diferent jugant molt amb els fons que no paren de moure's els colors super vius o sigui estem parlant d'un diablo com el que deies és una cosa molt més fosca també aquí no aquí tot és color vermells grocs blaus és una cosa molt el punt de partida que és aquesta casa aquest palauet també és super xulo cada personatge va a la seva bola és a dir no és allò que cada personatge té línies de diàleg que van saltant però personatges vull dir ànimes sense pena que estan per allà hi ha una fabricació d'un ambient i d'un disseny d'art brutal però me l'has planteat aquí com una telenovela actualizada i joder però aquí no em para de haver hòsties i sangre sí sí sí el que és el videojoc és el típic això sí típic diablo típic isomètric de Mazmorras que és velocitat aquest joc sí que és molt de velocitat a més és un tipus de joc que només tens per dir-ho així tres combinacions de botons un més lent un més ràpid l'esquiva i la vaga especial para de comptar i a partir d'aquí tu et vas fent tus pajas de videojuego en plan de voy a hacer esto ara et provaré que tens potser un repertori de 5 armes o 6 és una cosa molt limitadeta però el que et permet és anar provant coses combinar-les o sigui és un joc rapidíssim és un joc a la que li pilles el tranquillo és un joc frenètic i això mola molt perquè normalment aquests jocs hi ha la història que a cada nivell quasi més estratègia aquí és acció pura acció total llavors què passa? que amb tot el tema d'un gran guió un gran disseny d'art el doblatge que són actorazos tot què comporta? que portin a ressant a nivell de premis un estudi ho repeteixo molt petitó per exemple segons la revista Time un dels 10 millors jocs del 2020 que ja es diu perquè imagineu mira que n'hem portat aquí però imagineu quants biojocs surten l'any i després millor joc independent els Golden Stick Awards i els Game Awards que són que los Oscars són los Game Awards del cine els hem cobert aquí empanada hem fet cobertura portant destacar-ho i res per acabar aquí sí que podríem dir que este videojuego és ambrosia pura de los dioses i cor d'Àngel i amb quines plataformes amb quines plataformes estan? sí, això és Switch PC PS4 PS5 Xbox o sigui està a tot arreu realment a més al cap d'un temps jo me'l vaig comprar quan va sortir que bueno vaig tardar una mica però fa poc quan va triomfar tant perquè això és el que passa als jocs independents el que passa és que s'acaben distribuint digitalment és a dir tu no tens una còpia física perquè els hi sortiria supercar els grans jocs el GTA i això els hi CD és a qui en quiera però llavors què passa que quan han triomfat molt tipus blàsfemos els hi va passar es llencen a fer la versió física llavors clar és un joc que quan un videojoc independent arriba a fer una versió física amb CD CD o cartutxo per la Switch o el que sigui aquests aquí és que aquí és que ha anat llavors clar també té bien el pòster clar cuida molt els jocs independents ja és llei que cuida molt el jugador cuida molt la fanbase i aquest joc s'ho ha currat un munt i ho repeteixo un joc que ara potser està no sé si deu costar 20 o 25 euros com a molt hòstia 100 hores de joc tranquil·lament amb una història acollonant aprendreu mitologia professores que estàs escoltant passant-lo este tío comisiona este tío comisiona a mi que no me enganya passeu passeu al cole i res pues amb això a jugar escolteu tenim agenda o no tenim agenda siempre hi ha agenda venga pues som-hi a l'agenda suru que comentàbamos el otro día suru és el carras però con suru con corcho hosti com es diu l'actriz que ara se me ha la víctima i Pol López i Pol López Pol López brutal el paper que va a fer de Raskolnikov al últim crimicàstic al lliure crec que va a ser hostia bestial ganes de tornarlo a descobrir i en aquest cas i van a trobar grandes actores Olivia Wilde con Florence Puff i el Harry Styles Florence Puff se llama para un drag mágic Florence Puck si la de no te preocupes querida exacto no te preocupes querida exacto que porta una cua de l'hòstia perquè porta amb uns merders backstage de Culebrones de piques de l'Olivia Wilde perquè ara que està con el Harry Styles que és un dels actors llavors que es van picar amb la Florence Puff que es van picar amb tot bueno el van fer fora el van fer fora de la peli és una peli que quan es va estrenar més a què que era Venècia Venècia crec que era la van estrenar la Florence Puff perquè deia no es comentava que es portava malament amb la directora deia no esto es promo tío esto en el fondo es promo sí però és que després la van destrossar quan va acabar la peli la gent va dir i l'escopinada l'escopinada el Harry Styles el Chris Pine que no era real en fin lo que he oído últimamente es que no está tan mal que en el fondo no está tan mal bueno escolta Crímenes del futuro Crímenes Long life Long life to the new flesh vale el retorn de la nova carne que això ja ho havia agradat el seu fill el Brandon Cronenberg amb Antiviral i amb la de Possessor pues ara torna el papi el gran papi de la nova carne i volve a poner orden i volve a poner orden eh volve a poner orden bueno sí sí la nueva carne chatos chatos la nueva carne es esto es mía me lo inventé yo esto es mío bueno aquí tenim la nueva carne española que seria Pieles seria Pieles els primers colometratges de Jaume Balagueró que per ser estrenar Sitges Venus inaugura el festival inaugura els seus orígens són nueva carne aquell colometratge de la regla que ara inclús es podia interpretar des de certa visió feminista però vull dir que tenia aquest punt de la primera regla com una espècie d'ingresso en las tinieblas de la nova carne o sea una cosa súper marciana i Paco León tios estàveu-vos hablando de cine espanyol aquesta sí que l'han destruït Paco León Rainbow l'han destruït sí sí sí sí però és que no ningú ha donat una bona opinió crec que no l'avéis oído ni un gris a nivell de cinema us plantejo un festival nostrat també que és el Sant Cugat Fantàstic que es fa aquest cap de setmana del 23 al 25 ho dic també si voleu venir veureu un curt on surt l'Edgar dirigit per mi també què passa en el nostre cubre i després en sèries ha començat per fi això sí que és intermitència atzar i tot el que vulgueu que és que ha tornat Rick en Morty HBO aquest cop aquella sèrie loquíssima ciència ficció humor super negre humor histriònic és a dir la Tani Huac HBO jo l'estic veient setmanalment crec que va empeltar-se ara mateix és una passada és unes birgueries de guió de muntatge de ritme és una passada escolta i Expo còmic tu la vas veure a Madrid tinc entès aquesta la de còmics sueños i història no sé si es deia així a Madrid mira què et dic però suposo que sí però aquesta la vaig veure al Caixa Fòrum de Madrid quan vaig anar aquest estiu una passada molt molt xulo costa molt fer aquest espectre de veure tot el món del còmic veus des del més underground no toquen massa el fancine però bueno toquen el tema més underground el tema Marvel DC però sí que us dic que vaig trobar falta perquè hi ha Paco Roca hi ha molt de talent espanyol però vaig trobar falta el nostre gran comiquero barceloní que és Montéis Montéis no surt en cap moment que jo m'hi fixés i vaig estar allà una hora i pico aquí sí no? aquí la poni clar no ho sé no ho sé però vaig trobar falta Montéis que ha treballat amb tot Déu és a Barcelona 29 de setembre Caixa Fòrum de Barcelona còmic sueños e historia allí estaremos molt bé doncs bueno chicos un plan ser volveros a ver volveros a ver y oye Edgar puta madre que vuelvas no has volgut ouvir retenir enganyotes de la cuenta que era una puta mentira no no jo m'ho he passat molt bé m'ha quedat molt clar que Albert Serra era un senyor que pintava colorings isomètrics i no volia continuar amb l'empresa del pare exacte és això és això és exactament això és com a conclusió també serà interessant veure la família de l'Albert Serra perquè potser el pare diu el meu fill fa merda saps? però això segur seria bo saber-ho pel segon programa què passarien els pares de David Hockney en fi bueno pel proper programa esperem ja estar a l'estudi perquè aquí va haver una intercepció extraña però tornarem a estar a l'estudi i tornarà a sonar bé perquè sé que això a vegades ha sonat una mica grinyola aquest programa grinyolava però res al proper programa encara no tenim tenim temps más y mejor bueno nueva carne segurament algo podríem fer de nueva carne però res ens veiem cuando sea como siempre y las ondas así que i vigileu amb aquestes brases fins la propera hasta luego adeu