Desordre i poder: Chicago 7, Antidisturbios i els Ultimates en temps d’incertesa

Música Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Puntural, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Ja em perdonareu que segueixi amb el monotema, ho sé, jo també estic fart del Covid, però coi, la manera com aconsegueix que cada setmana sigui una incertesa, només pot ser comparada amb la manera que té de fer-nos la vida complicada, quasi impossible, l'administració pública. I és que avui venim a parlar d'això, de les forces del suposat ordre, dels poders que han de garantir la nostra estabilitat i continuïtat perquè nosaltres puguem caminar per aquest ball de llàgrimes anomenada vida, sense que es noti gaire que l'infern no és que ens esperi, sinó que ja és aquí. Ai, dispenseu, eh, dispenseu, ja haureu notat que els meus ànims avui brillar, el que es diu brillar, no brillen gaire. I és que ja és ben conegut el meu toc, aquí a Empanada, i el fet que visquem instal·lats en el canvi de plans i la improvisació constant, doncs, m'ha acabat passant bastanta factura. De fet, avui teníem planejat des de fa uns mesos, a més, parlar de l'Àsia amb Film Festival, i com l'any passat aprofitar i fer un popurri temàtic amb coses d'Àsia, i aquest cop hauríem intentat no centrar-nos tant en Japó i Adrià, no? Però no, aquest s'ha vist relegat a l'online i a una futura data de reprogramació encara per desvetllar, i tant del mateix passarà la setmana que ve, on volíem fer un especial de terror molins. Vaja, que entre tant desordre, tant víric com governamental, hem acabat decidir dedicant aquest programa precisament a això, al desordre. I és que sembla més clar que mai que la teoria de la il·lusió del control, tant estudiada al passat segle i que sembla que havíem oblidat, està ara més present que mai. Polítics que creuen saber què cal fer, epidembiòlegs que asseguren que la corba baixarà, cinemes que creuen que podran obrir en 15 dies, i uns enargúments a la ràdio que confien en poder seguir fent un programa setmanal. Ai, un cop més, disculpeu els meus ànims. Les editoriales se han convertit en el querido diario del Ferran. Sí, jo, hoy no estoy fino. Vengo a hablar con ustedes, caballeros. Bueno, pero no te preocupes que te vamos a animar, Ferran. Sí, segur. Hemos venido nosotros tres a animarte, ya que el Estado no lo puede hacer, más que el Estado lo que puede es oprimirte. Nosotros venimos a animarte. Que si, Pol, que si, Carles. Sí, sí, aquí está. Aquest és el programa amb el qual anirem a aconseguir la subvenció estatal. No sé què és, no? No ho sé. Bueno, ¿cómo estáis, chicos? ¿Todo igual que Ferran? No, estoy muy animado. La pistola está en el medio de la mesa. ¿Quién la quiere? ¿Quién la quiere? Sametín. Hay cuatro balas, eh? 13 Sametín. Oh, gran película, eh? És que arriba un punt, ho sento, eh, de debò, ho sento, però arriba un punt que cada setmana és això, és no saber què passarà. La incertidumbre. I ja m'agradaria dir, i crec que ho estem aconseguint, eh, que nosaltres serem una constant cada setmana. Però és que arriba un punt que dubtes fins i tot d'això. M'estan fent dubtar, Adriano. Sí, no, no, i además recordad que en el programa anterior, ¿no?, tuvimos la oportunidad de contactar con el oyente a través de esos audios grabados. I no sé si lo recordáis, pero yo hablaba un poco de esa incertidumbre que no lo es tal, ¿no? Porque la muerte está ahí siempre esperando. No, no, exacto, pero esa, esa, no, no, no, escucha, esa que debería estar muy asimilada y asumida, no lo está. Para nada. Y en cambio, pretendemos saber el día a día cuando la realidad que nos acontece es más bien la de, oiga, usted fluya, sea agua, recuerda a Bruce Lee, y bueno, las respuestas ya llegarán, ¿no? Pero no nos quedemos en eso, no nos quedemos en eso. proyectémonos sobre esas cloacas del Estado, esa ira que tenemos, proyectémosla en una muy buena dirección, que es precisamente entender y ver como muchas veces al final somos peones, somos marianetas en esta estructura de Estado de fuerzas policiales, fuerzas judiciales, fuerzas políticas, también, que nos acaban sometiendo. Y es de esto, ¿no?, que hemos venido a hablar hoy. Totalmente. I també hi ha unes forces que ens oprimeixen, no, Ferran, a les xarxes? Sí, les xarxes socials. Que ens tenen allà enganxats. Hòstia, like, like, las fuerzas del like. A quedar-les a les xarxes socials, ja sabeu, teniu Empanada Cultural a YouTube, Empanada Cultural a Facebook, Empanada Cultural a Twitter, sense L, Empanada Cultura, eh? I ens trobareu a Instagram, també, Empanada Cultural, i tots els podcasts a SoundCloud, amb Empanada Cultural. Doncs anem a escoltar el menú del dia d'aquest dia tan animat. Endavant. Manú del Día. Cambio de tono. Claro, claro, es lo que iba a decir, eh? Digo, esto ya propone que no, que las cosas van a ir a mejor, porque hemos pasado de esta banda sonora de Drive, si no me equivoco, afatrollando la ciudad. Exacto, llegando a Sitges de madrugada y ahora estamos en el mercado. Exacto. Yo recuperaré ese tono, eh? En la serie que hoy os traigo. Perdona que te salte, Paul, porque es que me lo ha puesto en bandeja con esta banda sonora, porque realmente yo os vengo a hablar de antidisturbios. Tote, que ets el second plat, eh? Exacto, exacto, pero es que antidisturbios... Es el platos. Antidisturbios tira... Troba la forma de ralagar a tu toma, a los postres, eh? No, para que me entendáis, es que, joder, esta banda sonora ya me la he puesto en bandeja. Y además, aclarar, que yo no vengo a hablar solo de esos antidisturbios que reparten hostias por la calle. De tu libro, tú te vienes a hablar de tu libro. Eso también, no, eso tú, eso tú en unas semanas. Sino de los que la reparten en la tele, eh? Estoy hablando de antidisturbios la serie, la de Movistar Plus, dirigida por Rodrigo Sorogoyen, que tiene una banda sonora muy similar, como en todas las tecnografías, y que, joder, que además es una serie que, como diría este amigo nuestro de la televisión pública, de Joc de Cartas, es una serie brutal, ¿no? Pero esta vez brutal de verdad. Y perdona, Paul, que te haya... Bueno, i abans, el pica-pica inicial, d'aquests cacahuets passats, pues ya... Pues os porto una pel·lícula que también parla, que también parla, una pel·lícula que es muy seria, estem riendo, eh? Pero es muy seriosos el que va a pasar allá, que es, parlem de un dels judicis més sonats en el sentit dolent, que va canviar el sistema americán, que es la pel·lícula de también un gran, que comentaremos después, que es El juicio de los siete de Chicago. De Aaron Sorkin. Es una pel·lícula, además. Veus, el faran ya desde el lado. Es que Aaron Sorkin, Aaron Sorkin. Pero es una pel·lícula que... És una pel·lícula que fa molt poc i que s'ha estrenat a Netflix, que ja veureu perquè us la recomanem molt, i té molt a veure amb el tema del desorden judicial, política, policial. Estamos en esa línea. Se va passar fa temps, però és actualitat. És pura i dura. Política total. I jo, per acabar, tancarem amb còmic. I a més, un còmic dels que no hem parlat mai, i mira que havia sonat. Avui seria perfecte que recuperéssim l'antiga careta de còmics. Sí, però no. Avui pararé els Ultimates de Marvel, que també tenen aquest component de desordre, quan esperaries que fossin gent més ordenada. Però bueno, ja ho veurem al programa. Vale, genial. I, Carles, tu què no us traïs? Jo tinc la presència. Hablar de mi lia. No, ja l'has dit a tu, això vindrà d'entro d'una setmana. Ja fa la falca, ja fa la falca. Molins Fest. Molins Fest. Molins Fest, al final és el llibre de Carles. Sí, no, no. Avui faré un acompanyament amb tot el que està dient, especialment quan el... Però has vingut sol? Que era on Sorting, ara on Sorting. Has vingut sol, tio? He vingut sol. Has vingut sol o no? He vingut amb Cabify. Què hem fet amb el Mili? On està el Mili? On està el senyor Bombosi? Bueno, el senyor Bombosi crec que no és el moment, eh? Perquè ara mateix el senyor Bombosi jo crec que ja... Està salvant del mundo. Està salvant del mundo. Els tinc a la nevera, però vindran, i vindran més, eh? Vindran noves creacions. Bé, nois, avancem. Comencem amb cinema, perquè Adrià, no, primer val... M'encanta, m'encanta. Sí, sí, sí. Crec que és una d'aquestes seccions que avui podríem començar com a Keiko que vam portar a Ghost of Tsushima, que podríem començar amb el segredor i fer un paralisme, això, però, bueno, no ens allarguarem amb aquesta intro i entendreu per què. Perquè en aquesta pel·lícula que us portem avui hi ha molta relació amb Catalunya, amb el procés i tot això. I és que avui us portem un judici d'aquests que va deixar en premsa, que va ser un precedent en el sistema americà, i avui us parlem de la pel·lícula El Juicio de los Siete de Chicago. Queremos insistir en que iremos a Chicago pacíficamente tanto si nos conceden ese permiso esta noche como si no. Iremos a Chicago en son de paz. Ahora es allí donde tenemos que estar. ¿No os preocupa nada que la poli se descontrole? ¿La acusación tiene su alegato inicial? Los acusados tenían un plan. Su objetivo era provocar disturbios. Los disturbios los inició el cuerpo de policía de Chicago. Jurados número 6 y número 11 quedan excluidos del jurado. ¿Le importa decirnos por qué? Porque es mi sala. Vamos a darles lo que quieren, público y un escenario. Cuando hemos llegado esta mañana y fuera coreaban que el mundo entero nos miraba. ¿Cuánto habría pedido? ¿Cuál es su precio? ¿Por cancelar la revolución? Mi vida. Pero bueno, ¿por qué trata esa película en empanada cultural? ¿Qué es lo que vas a decir en el programa de hoy, Paul? Oye, Carles, porque la película... Esto es un doblaje de película, ¿no? Sí, sí. A veure, posem el espanyol perquè s'entengui. Ja ho hem dit molts cops. Sí que és veritat que recomanem totalment, com sempre, veure les doblades. Versió original. Ay, doblegades. Doblegades. En versió original, però sí que és veritat que, bueno, intentem posar aquest trailer perquè s'entengui una mica el context. és que no sé si és que hace tantos años que no las escucho doblegades, doblades, pero, francamente, no sabía si estaba ante una peli de carácter judicial, ¿no? Sí, sí. O estaba ante una comedia... No, no, no, el que pasa es que hi ha una peli que hi ha moltes veus i les han de diferenciar i què millor que fer-ho amb aquest doblaig espanyol de ¡Oye, Johnny! ¡Ole, Joe! Nois, poseu-nos en context 1969 en plena guerra de Vietnam. De fet, inclús feia molt poc que també s'havia encarregat a representants negres, com sabeu, al matí Luther King i tot això. Llavors, què passa? En aquesta plena guerra de Vietnam, als Estats Units, set activistes són jutjats arran d'unes protestes massives que se van de madre. Bueno, sembla això de l'equipo ano, siete, activistes, bueno, incluso tenen un combo de western, ¿no? De los siete de Chicago. Exacto, los siete. Hòstia, hay que hablar de l'equipo. Grupo siete, ¿no? Llavors, què passa? Que en aquest judici se'ls acusa de conspiració en contra de la Seguritat Nacional dels Estats Units, que, com sabreu, això és un superdelicte, és a dir, que se'ls acusa d'alguna cosa bastant gros, una mica com aquell dia que es va donar a conèixer certa sentència i que no va haver-hi certs disturbis aquí a Catalunya. No en sonen. No en sonen, no? No en sonen. No en sonen. Bueno, aquest judici serà un d'aquells on la separació de poders veig allò per la seva ausència. Per la seva ausència. també us sona allò de judici polític, no?, i tot això. I és brutal. Vosaltres, clar, potser no coneixeu ni tampoc la història, però la pel·lícula, que és una reflexió d'aquesta història, és un d'aquells judicis de negligència rere negligència. O sigui, és brutal veure... Saps aquestes pel·lis que dius no pot ser? No pot ser que passés això? Això és ficció. Això és ficció. És molt bèstia. I és que aquests, els set acusats, les van passar però putes, realment, eh? Per buscar i per provar aquesta innocència. peça important, sinó perquè inclús també tenien aquestes disputes internes dins i fora de l'estrat. És a dir, ja sabem que tota aquesta revolta contra un sistema injust, al final s'acaben trencant aquests grups. A l'esquerra ho hem vist molt, no? Això s'acaben fent minigrupets, no? Bueno, ja... Un grupet que potser és el... No, no, no, hem de guanyar les eleccions i des del poder hem de canviar les coses. L'altre diu, no, no, no, això s'ha de fer des del carrer. S'ha d'ampliar la base. Això és molt junts pel cap. És que tota aquesta pel·li, de veritat, que hi ha una lectura catalana, no perquè siguem al centre del món, que també, però és que els Estats Units també són al centre del món. Si passa alguna cosa a Estados Unidos, passa en tot el món. ¿Hay algo marchena también? Bueno, és que el jutge és un rotllo la mela marchena, bueno, és una història molt, molt, molt, molt flagrante. Bueno, és que al final, la repressió també és això, no? La repressió també és conseguir que tus enemigos i els enemigos del Estado estén en un conflicte entre ells. Al final, això és una manera de ejercer la repressió. Sí que hi ha un discurs que sempre s'ha fet molt, que les dretes han sigut potser les més unides respecte a les esquerres i per això també hi ha moltes polítiques que s'han fet des de... M'agrada perquè, no ho esteu veient, però el Ferran està sent el camarero. Hauria de posar el sonillo d'aigua, por favor. Gràcies. Bueno, nois. No, aprovechando lo que has dicho, nada que ver, pero en el puente sobre el río Kuai, lo primero que hace el general Japo es intentar dividir a los americanos que llegan, todos en grupo, de somos los prisioneros, pero lo primero que hace el que está al mando es intentar dividir al grupo que viene. Que es, en el fondo, lo que está haciendo el virus con nosotros. Divide y vencerás. Divide y vencerás. Divide y vencerás. Aquí estem tots junts. Bueno, nois, hem dit que hi ha grupets, uns que van més cap al poder, altres que van més a la revolució a la peu de carrer, i hi ha uns altres que són una parella còmica que parlarem després que el que volen fer és una lluita més mediàtica a partir de l'humor però televisiu, és a dir, que tots els debats es centrin en ells en el tema, bueno, també edgy, no? O sigui, buscar una mica la confrontació amb l'humor negre. Uns provocateurs. Uns provocateurs. Bueno, abans millor els presentem, no? O sigui, aquí podries ficar aquella música de la bona loto, no? Tinc una, eh? Què tal? Oh, perfecte. A la banda dels acusats, tenim la següent alineació. Tenim a Aby Hoffman, intentaré dir-los bé, però bueno, Aby Hoffman, Jerry Rubin, David Tellinger, Tommy Hayden, Rennie Davis, John Freundes, Lee Beiner, perquè seria en català, Beiner, i Bobby Seel. I si heu estat atents, nois, haureu vist que he dit vuit noms, no sé, però es diu El Juicio de los Siete, recordeu. Què passa? Què passa? Aquí estem. I és perquè un dels acusats podríem dir que és un marginat d'aquest grup de los siete, no? Vull dir, no només pel seu color de pell, que llavors dic, bé, Renn, un negret, sinó perquè per diverses històries se li complica el judici, de fet se li impedia, això ja es diu des del principi, se li impedia tenir un advocat pràcticament, o sigui, és un tio que està allà solitari, apartat de tothom, i a més, aquest era Bobby Seel, que és activista dels Panteres Negres. Clar. Llavors, clar, allà comencen també temes ja racistes i això. No farem espollers perquè realment la seva història es complica i molt. De fet, podria ser una pel·lícula ella sola. Exacte. Potser algun dia la fan. És probable perquè la Kamala Harris li ha criticat. És una de les coses que li han criticat a la pel·lícula que no s'hagi centrat potser més en aquest personatge. És veritat que el deixen bastant a part, però el que ensenyen d'ell és molt bèstia. Total. I justament, a partir d'aquestes decisions que veiem a la pel·lícula d'aquests acusats, doncs hi ha piques interns. Aquests piques interns surten grans temes com el racisme, el classisme, l'humor i aquests límits de l'humor, amor, revolució... De fet, Ferran, si te'n recordes, hi ha una reflexió del Pantera Negre aquest, que hi ha un moment que estan parlant del per què lluiten, aquest impetu cap a la revolució i a la lluita de classes, sobretot, i diu, vosaltres lluiteu, blanquitos, perquè esteu anant en contra d'aquesta figura paterna del vostre pare, potser era molt de dretes, molt estricta, i vosaltres voleu ser l'ovella negra. Diu, però és que jo lluito perquè no em fotin una soga al cap i em pengin d'una arbre. Vosaltres us esteu revolucionant a arribar una mica més tard a casa, jo estic demanant tenir una casa. Sí, sí, té un rotllo això, eh? Sí, sí, sí. Llavors, què passa? Aquests temes ballen totalment al son d'un guió, d'un muntatge i d'unes interpretacions que són, però absolutament, de deu. O sigui, és brutal. Actors, a més hi ha molts actors, són d'aquestes pel·lícules que són cares famoses every one, o sigui, molts. Hi ha, per exemple, el paper del Joseph Gordon-Levitt, que és el d'origen, bé, és aquest que hem vist a mil llocs, però que és aquest fiscal que intenta inculpar els acusats, és un paper, a més, com estoic, un paper que a mi em va flipar. Sí, no, perquè té aquest punt d'empatia cap a els acusats, però és el fiscal i està fent la seva feina. Exacte, després hi ha el paper de l'advocat, que per mi també és brutal, que té una compostura i aquesta actuació és el Mark Rylance. El Mark Rylance, que és ara un dels prefects de Spielberg, amb el Puente de l'Espiaera i el Big Giant Friend. I el fitxarà per més pel·lis. I després hi ha el trapella, diguéssim, el jutge Julius Hoffman, que és Frank Languela, que fot un fàstic, aquest personat, però és tan bo i tan divertit. Si no hi ha un tanto asco és que lo hace muy bien. Sí, sí. No, no, clar, clar, les interpretacions ja us dic que són, però és espectacular només per això, per això també intenteu-la veure en versió original, però que és de veritat. I després hi ha el duet d'aquest còmic que és Sasha Boroncoe i Jeremy Strong que interpreten aquest A.B. Hoffman i Jerry Rubin que són aquesta parella de còmics fumats, hippies, o sigui, ja és el pack. Monologuistes... Que per cert, curiositat, Jeremy Strong, el paper de Jerry Rubin, l'havia fet Seth Rogen. És veritat. Inicialment, però al final, per històries, pam, no? Seth Rogen, recordeu que és aquella parella còmica també que l'he vist molts cops amb el James Franco, no? Amb Adam Sandler, el que feia els vídeos aquests. És aquell pelirrojo de solleres, amb barba. I el Sasha Boroncoe el tenim una altra vegada amb aquests personatges així. Aquí jo el que vaig llegir és que es veu que li parlaven al Sorkin de dir, hòstia, però és que clar, jo estic, o sigui, que sí que soc actor i tot el que veus, però jo normalment rebento, o sigui, agafo un personatge i l'estiro i aquí era com, bueno, fas un personatge còmic, però és un personatge molt contingut i molt patidor. No és una caricatura com l'estina acostumada. No, no, no. Estava cagat i el Sorkin deia que no, tio, conyo. De fet, aquesta frase que hem sentit al tràiler final de quin és el preu que donaries per ajornar la revolució, ell diu, la meva vida. És ell, és aquest personatge. Sí, sí, sí. És un personatge que és molt còmic, l'altre ho és més, jo crec, el Jeremy Strong. Jo crec que és un personatge encara més fumat que ell. Bueno, perquè ell és el que té les taules més posades. Dels dos és el que té més potència, també era el personatge més conegut i, bueno, i si coneixes la història d'aquest personatge que no desvallaré com va acabar aquest personatge, ho diu a la pel·li, els crèdits. Sí, és aquesta pel·li que surt al final el típic text de i este le pasa esto, esto, esto. El personatge del Sasha Baron Cohen tenia molta més potència i molt més perfil mediàtic i vas ho aprendre una mica més en sèrio. I no me jodas que al principio també de la pel·lícula te pone ese titular de basado en hechos reales. Doncs mira, no recordo quan comença però és probable, és probable. també recordem una cosa, o sigui, aquesta pel·lícula és una pel·lícula judicial, com li agrada fer, ja ho veurem després amb el Sorkin, aquestes coses que són d'estrado, però sí que és veritat que recreen, de fet hi ha moltes imatges reals per allà al mig de càmeres i això, però recreen aquesta disputa, aquesta sentència del procés que surt i veus tota l'incendi al carrer, doncs això ho recreen. Sim Ferreres, però ho recreen. Però les recreacions també són bèsties, o sigui, el moment, els detonants, qui va provocar qui, si va ser la policia, si va ser els manifestants, si van ser... O sigui, és bèstia, la pel·lícula, agafeu-vos por. Això està bé que convini les dues parts, el drama judicial i el nivell de com passar els carrers, em recorda Harvey Milk, que a més, en el cas de l'activisme gay, però que hi ha tota la part de drama judicial i després hi ha tota la part de què passa al carrer i com va evolucionant el processador del carrer. Principalment, la pel·lícula és judici, o sigui, no us aneu a pensar, és una pel·lícula amb molt de ritme, amb molt de muntatge, molt fantasonora, tot el que vulguis, però és estrado, o sigui, és judici. Hi ha quatre moments puntuals com la toma de la colina, que és el moment que sí que te l'ensenyen en el moment en què van a protestar davant la comissaria, però la pel·lícula és una pel·lícula de judici. Però està ben combinat, els tres parts combinen bé. Però la càmera se mueve sempre en interiors, no? Quasi sempre. Quasi sempre, menys el moment de la recreació de les disputes, però ja que parlem d'aquesta persona que hi ha al darrere, abans us faré una anècdota d'aquesta pel·lícula, que és, aquesta pel·lícula feia bastants anys que circulava per Hollywood, la idea de recrear aquesta història, no?, del 69. De fet, és el 2007 que ja es movia, un dels que va agafar aquesta idea, bueno, aquest guió era Steven Spielberg, hòstia, però no es va acabar de fer al final perquè a més va ser l'època de la vaga dels guionistes. Llavors també, i a més, històries també pressupostàries, una pel·li que es veu que era de massa magnitud i que es va deixar. Spielberg contava, en comptes del paper de Tom Hayden, el volia pel Heath Ledger. Ojo, eh? Sí, aquí hi ha també... Ara l'he pillat un poc mal. L'he pillat un poc mal, ara. I si us dic que el Bobby Seale aquest, l'actor del Pantera Negra, l'actor de color negre, qui us diríeu si era l'època aquesta? Qui ho hauria d'interpretar? Seria... L'Iham Nissen amb la cara pintada. Denzel. El Boba Downey Jr., algun d'aquests. Denzel Washington, un Jamie Foxx... Vinga, vinga, va. Vinga, va. El de... Will Smith. Yeah. En serio? Pam. Will Smith com a Pantera Negra. Hostia. Bueno. No me lo creo, profe. No va a dir. Bailando, eh? O sea, marcándose un popping. Parece falso. Fresh Prince. Bueno, però, òbviament, ja ho hem dit abans, el ritme de tot, aquesta batuta, la porta el gran Aaron Sorkin, no, Ferran, que a més tu ara precisament estaves veient l'Ala Oeste de la Casa Blanca, o sí? Ai, Vinga, ara ens ponem solemnes. Doncs sí, no, no, Aaron Sorkin, creador de pel·lícules i sèries com l'Ala Oeste de la Casa Blanca, que després de veure la pel·lícula vaig dir, saps què? A mi Sorkin m'ha agradat sempre perquè The New Room és una de les sèries... The New Room... Però Sorkin, Sorkin, quin coño és Sorkin? Aaron Sorkin, per favor. Il·lustrat-me. Pol, qui és Sorkin? No, no, però ara que treus la de New Room, és una sèrie que la vaig veure així com a... com allò que per sobre i l'altre dia per la ràdio van posar, no sé per què, potser era per aquesta pèl·lia que estrenat, el monòleg de... És aquest, el de Por qué quieres América? Sí, exacte. Ara en Sorkin, ara en Sorkin. Exacte, ara en Sorkin. Aaron Sorkin és un guionista principalment de Hollywood, que també ha dirigit les seves pel·lícules, però és conegut sobretot per les seves que guionista pel·lícules com Carles? La red social, principalment. Exacte. Bueno, Últimament. Tothom recordarà també drames judicials que a més n'és un expert totes les obres bones. No és un xaval, este tío. Jo destaco, ja que estreny la part del cine, la part del cine quan està la productora Castelroch, que és aquesta productora amb un punt independent dels Estats Units i fa pel·lícules, com tu has dit, que apunten molt a un subtext polític amb cert punt de denúncia com A Few Goodman, Malis, The American President, tota una sèrie de pel·lícules que van en aquesta línia. Sempre està en la línia política, judicial i aquesta, de veritat que és una d'aquestes pel·lícules, a veure, estem parlant d'unes dues hores i quart, potser de pel·lí, una pel·li, sí, però és que és una pel·li que amb el ritme és que, bueno, tu has comentat la reina social, la reina social no recordo que durés una hora i mitja, i es fa, hòstia. Bueno, jo no m'esperava més. És d'aquestes, o sigui, la que estàs dient, de Chicago, Los City de Chicago i tot això, són pel·lícules que no pots despistar-te, i hauria aquest maló que després em passi factura, però Netflix, jo crec que també està buscant certes pel·lícules pel format que fa Netflix, no?, que és pel·lícules aquestes que en algun moment pots parar, anar-te'n a la cuina, no és les pel·lícules, aquesta pel·lí s'ha anat directament a Netflix, no ha anat als cines, llavors s'entén que també has de fer una pel·lícula, és una pel·lícula que la podries veure, entre cometes, en dos parts, com he dit l'entès. A l'intermezzo, no? No, no, però que em refereixo que no, el fil és el que és, a més la història és real, tampoc és una cosa que siguin d'aquelles pel·lícules de cine noir que, hòstia, t'has perdut la pista o t'has perdut l'ilo, no, no, no. Però és dents, no? O sigui, parlem de pel·lí denses. És que sort que és dents. Però és densa des d'un punt de vista que jo crec que entra bastant bé, és densa des del punt de vista que és un judici, vull dir, al final al judici hi ha molta nomenclatura, hi ha molt aquest imaginari de, bueno, collons, aquí hem viscut dia a dia virtualment o a la tele al judici, al procés i al final t'anaves quedant amb què era sedició. Fa dos anys no sabíem què collons era sedició, no? Doncs tot això, no? I encara hi ha gent que no ho sap, eh? És que, a veure, s'ha de dir que Sorkin no és que sigui dents, sinó que Sorkin és un geni dels diàlegs i els diàlegs tenen una quantitat de paraules a les seves... Són pel·lícules? Estoiques. Molt de parlar, molt de diàlegs. Finalment, el que es diu dient és que és un director que és un guionista i, per tant, no es pot del·ligar. A més que dirigeix molt bé. És un nervió. És un nervió. Si podem tornar a... Molly's Game és nerviosa, és una pel·li nerviosa. Si podem tornar molt ràpid per acabar, suposo, Pol, a les sèries de Sorkin, que són el que jo més domino, clar, tu teus Newsroom i l'Ala Oeste són boníssimes, també veuen el que és Sorkin. Sorkin és un liberal d'esquerres a Estats Units i que sempre projecta, en comptes de criticar els governs, perquè sí que fa denúncia, ell el que projecta sempre és una imatge ideal de lo que podria ser i aquesta pel·lícula també es veu molt, no? Aquest discurs idealista, aquesta mena de... Té un punt d'intel·lectual d'esquerres una miqueta. Entonces no ha votado ni a Biden, este tío, no? Segurament sí. Ha ido ya directamente por el Kanye West. Sí, Kanye West, per angon d'izquierda. Però aquesta pel·lícula, Maria, per tancar, superrecomanable. A més té d'aquells finals que et fan aixecar del sofà i fer allò... El saludo d'aquest de Estados Unidos, yeah, libertà, exacte, és patriòtic. És patriòtic. És un tio patriòtic. És que gringo no lo és, m'he cagat. És patriòtic. Bueno, Netflix, recordeu, s'ha estrenat fa poquet, superrecomanable i a més ara que ja se sap el resultat de les eleccions i que té, inclús també aquest discurs, òbviament, com no poder ser, antitram. oi no som? Venga, pues al lío, joder. Bueno, como decíamos al principio... Ahora es tu limitador al programa. También, también. Lo hacemos un poco todo aquí. Como decíamos al principio, en el menú, hoy vamos a hablar de la serie de Movistar Plus Antidisturbios. Y evidentemente los que la hayan visto recordarán que el jeje del furgón, Salva, nuestro querido Hobbit, después hablamos de él, no para de repetir ese estamos. Y a mí ese estamos, no sé a vosotros, pero a mí me recuerda como al Capixi. Al Capixi de la mafia. Pero en versión castiza, ¿eh? Pero es como estamos. Y es que al final hay algo de parecido, ¿no? Entre unos y otros, entre esas fuerzas del orden y del desorden, ¿eh, Ferran? Tanto es así que hay veces que en la actualidad, yo creo que nos pasa un poco a todos, no sabemos quién es quién, no sabemos distinguir. Aunque en las bajas esferas, el uniforme ayuda a diferenciar. Y ya si pensamos en el casco, la porra, la porra, la porra, el escudo, ya no os cuento, ¿no? Y la porra. Exacto, y la porra. Pero está claro que tanto los bandidos como aquellos que los persiguen son personas, ¿no, Carlas? Son personas, colegas, somos gente humana. Claro, humanos de carne y hueso. Además, hablan un poco así, ¿eh? De hecho, algunos de los polis son humanos que cometen errores y que además... Y todo es bonito, una cuestión bonita. Eso básico. Además, dependen de una jerarquía muy férrea. Eso, vamos, no lo podemos olvidar. Y esa es en parte la esencia de antidisturbios. Ir más allá. Hay mucho más, ¿eh? Evidentemente, pero sí que es cierto que como base, la idea es ir más allá de ese número de placa que todo poli tiene en cuestión, ¿no? Y alcanzar la verdad, ¿no? La verdad que hay detrás de ese individuo que existe tras el casco y entender que al final, hosti, son simplemente el brazo ejecutor de una estructura de poder mucho más compleja. O sea, se humaniza al poli, ¿no? Sí, hay claramente una idea de... Bueno, en sí ya, si nos planteamos que esta es una serie que gira alrededor de las fuerzas policiales de los antidisturbios, inevitablemente somos conscientes de que vamos a estar viviendo una serie de episodios que nos van a hacer empatizar. Porque al final uno lo que hace ante los personajes de series y películas muchas veces es empatizar. Incluso desde la crítica, ¿eh? Pero al final lo que te están presentando es un personaje de carne y huesos que tiene que ser creíble. Es que si no son la caricatura. Exacto. Y aquí lo hacen muy creíble. Y al final uno acaba empatizando. Pero, bueno, no por eso nuestros polis son menos culpables. Sí que es cierto que el suco político y la corrupción siempre vienen de arriba. Y aquí también la serie nos va a llevar. Pero esos son simplemente el punto de partida de esta serie, ¿no? La idea policial y la idea del antidisturbio y la base de ese poder de Estado que últimamente, como nos comentaba Ferran en esa editorial depresiva, nos oprime. Es un poder de Estado. Esas cloacas del Estado que nos oprimen y nos limitan mucho más que antes. Yo ya me veo en un futuro contándole a mis nietos porque yo me enfrenté... No a los grises, ¿no? Esa cantarina. Yo me enfrenté al virus. Al sepe. Y a los de la UIP también, ¿eh? Y bueno, en definitiva, toda esta realidad, quien nos la presenta y nos la presenta muy bien, nos la retrata de maravilla, es Rodrigo Sorogoyen. Escuchémoslo. Primero vamos a alinear por este grupo porque os quiero. ¡Que somos el Puma 93! Somos una familia. La carga empieza porque nos atacaron. ¿Hay patrón de violencia, sí o no? ¿Confía en la lealtad de todos sus subordinados? ¡Salimos ya! Entonces, ¿por qué están tan nerviosos? Lo primero, porque están ustedes aquí. ¿No se da cuenta de lo grave que es esto? A ti no te va a pasar nada. ¿A quién sí? Yo estoy convencida de que hay algo que no nos están contando. ¿A ti qué te pasa? No me dedico a esto porque me gusta ir por ahí dando gomazos a la gente. Me dedico a esto por otras razones. M1. Bueno, ya habéis visto que es un tráiler que ofrece la realidad de esta serie. Hay muchísimas voces en la serie. Me estoy centrando principalmente en los antidisturbios. En sí es el título y los protagonistas de esta serie. Pero bueno, ya veréis esta voz femenina es muy importante. Después entraremos en la ficha artística y en los personajes que hay detrás de esta serie de antidisturbios. Pero ya hemos de alguna manera adquirido el conocimiento de el qué. Ahora veamos el cómo. Porque en Sorogoyen el cómo es muy importante. Y no solo en este terreno sonoro que al principio total la banda sonora. Bueno, ya hemos hecho una pequeña comparación al principio con las bandas sonoras de... Bueno, con la banda sonora de Drake que al final es las bandas sonoras de Windy Reff que tira muchas veces de Martínez. Pero aquí es Olivier Arso. Que es el típico de Sorogoyen. Sí, sí. Es un tío que ha trabajado con él casi desde el principio en Stockholm, en Madre, en Que Dios nos perdone, en el reino. De hecho, en el reino se lleva, entre todos esos goyas que se lleva el reino de Sorogoyen se lleva también la banda sonora. y es esta electrónica que combina muy bien con sus imágenes, ¿no? Porque al final no es lo que esperaríamos ni en una película política como el reino ni en una película sobre los antidisturbios, bueno, una serie en este caso, pero que yo creo que hace, que genera un contrapunto súper interesante. porque nos habla, la música en sí misma no se está discursando, es una música narrativa. Es que, a veure, algú va a descobrir, seguramente es algún d'Inref, pero que va a descobrir que el Seed Wave, que al final es una mena de Seed Wave, té aquest apunt entre modernitat i cavernícola porque son ritmes molt primaris, molt d'origen, pero en cambio modernos. Pero te diré una cosa, porque no has visto alto de lloc, pero pasa del cavernícola al Seed Wave. El Seed Wave, al Seed Wave. A l'esca. Bueno, també hi ha un cavernícola, hi ha un revés, perquè és un esca gorilaci d'aquest. Et rectifico a mi mateix, crec que qui ho va descobrir va ser John Carpenter que va dir, jo vull música amb quatre taclats que tinc a casa i... John Carpenter és qui ha posat música al nostre cor. També, quasi, bàsicament. Me agrada lo que dius esa idea de lo cavernícola enfocado en antidisturbios porque hay esa idea como decadencia de latidos como urbanos, hay la idea de latidos urbanos y al final esa idea de decadencia en la electrónica hay una idea como de trance, ¿no? Es totalmente cierto. Es así, ¿no? Y de hecho, apuntando sobre lo que decías de Windy Reff en Too Old to Die Young, lo tribal también responde a esa cadencia, ¿no? Hay, o sea, para especificar un poco más está la idea del caos que genera la propia electrónica y esto es un casus que se vive en el reino y que se vive aquí, ¿no? En la serie antidisturbio. Después hay una idea de adictiva, ¿no? Muchas veces relacionamos a música electrónica con situaciones de adicción total y está claro que todos estos personajes porque queriendo o sin querer acaban de alguna manera siendo adictos de su propia profesión y por otro lado también la idea de nada es lo que parece. Al final, cuando hay una música que contradice un poco las imágenes o el casicismo de esas imágenes... Es esperante cualquier cosa. Exacto. Pero bueno, avancemos, avancemos porque si la música es muy importante, como os decía, el estilo visual, que además es muy marcado en Sorogoyen, lo hemos visto en todas sus obras, esa idea visual visual que navega entre lo policial o entre la acción y el documental, ¿no? Casi paradójico, ¿no? Por un lado, tenemos esa idea de thriller, que claramente Antidisturbios es un thriller, es un thriller policial, pero que apela muchas veces al tono documental. ¿Qué pasa en el primer capítulo de Antidisturbios que creo que todos lo recordamos, ¿no? Es un dos milos pilotos que veis una arrancada... A todo vas, a todo vas. Hay una presentación de este grupo de seis antidisturbios que son los protagonistas del furgón, ¿no? Y de hecho, Sorogoyen se mete literalmente en la lechera, ¿en la lechera? ¿Qué es esto de la lechera, Adri? La lechera. Es el cuento de donde se va a comprar leche. ¿No sabéis lo que es una lechera? Seguro que habéis oído hablar, ¿no? Del furgón policial como lechera. Después lo... Después... Vale, déjémoslo ahí. ¿Qué pasa que no usan de ningún vallo vosotros? Hostia, por favor, no sabéis que lea con los grises. Y es lo que decía, ¿no? Literalmente Sorogoyen se mete en ese furgón protagonista y con una cámara en continuo movimiento muestra allí, muestra allá, corta el plano numerosas veces. De hecho, nos está presentando a nuestros seis antidisturbios protagonistas con un montaje vertiginoso que es que casi marea. O sea, realmente hay una sensación de que tú también formas parte de esa opresión o represión, ¿no? Mucho plano en continuidad, ¿no? Sí, a ver... En coña diría que parece hasta callejeros en el sentido de estar ahí metidos sabe muy bien manejar el cambio de ritmo también, porque después estaremos, bueno, lo mencionaremos, ¿no? Pero hay algunos planos secuencia larguísimos y corte que deja, ¿no? Que sea mucho más orgánico y que sea la interpretación quien dicte el devenir de esa secuencia y sí que es cierto que por otro lado tenemos el montaje vertiginoso con continuos cortes que está apuntando a algo, ¿no? Está apuntando a algo. En este caso lo que apunta es que es una lechera que se va a hacer un desalojo en un edificio del centro de Madrid. es un desalojo complicado, se te plantea así desde el principio y además no sabe bien. Y va a perseguir moral y judicialmente a nuestros protas durante toda la serie. Es decir, durante los seis capítulos de 50 minutos que más o menos dura y que, por suerte, decae, ¿no? Decae en cuanto a ritmo que no en cuanto a interés. No, no, pues mira, justament agafant això, l'opressión que també sentia, veient el primer capítol, és brutal, eh? però l'opressión era la vena horta de quan cridaven. Tu els veies el primer capítol, crec que hi ha un moment, tres minuts de pausa, de pausa, de relax, perquè tot el capítol és de... Sí, sí. Però és... És que jo pensava, tio, se'ls explotarà les venes. Estan molt ficats i estan molt ficats, després ja parlarem dels actors, però van molt ficats, no sé si només d'acting, però si no... Però és que és cierto, no? Està lo sonoro, lo visual i, claro, las interpretaciones, las interpretaciones son magistrales. No sé si és la letxera, allò de... la letxe de... de Club Gorkoran, saps? Aquella que es foten. El Moloco Velocer. Yo tiro la primera referencia, si os parece, porque esa idea de thriller policial, como apuntaba Shadri, a mí me recuerda decirle el político de vivir como a pie de calle, con la ansiedad de a pie de calle contra la policía o contra quien sea, del cine de Costa Gabras. Claro, hay una esencia política en Sorogoyen que como he planteado desde el principio es comparable a Costa Gabras. Lo que pasa es que Costa Gabras sí que es cierto que no es tan... no es tan estilizado, ¿no? No sé cómo decirlo. Intenta, bueno, intenta marcar menos paquete. O sea, Sorogoyen es un tío que como estamos diciendo invade tu casa. Es muy primario. Invade tu casa. Y Costa Gabras tiene un grado de sofisticación que son sofisticaciones distintas. Sí, exacto. O sea, los dos tienen a qué punto documental. Sí, eso es cierto. Eso les une. Eso les une. Y su interés político también. Pero como estaba comentando, esta al final es una serie que decae en ritmo y se centra más en qué? En los personajes. Es una serie, como le gusta decir a nuestro amigo Ferran, de personajes, ¿no? Y ya hemos dicho que son seis antidisturbios y son seis capítulos. Y uno podría pensar que cada capítulo se centra en uno de ellos. Y bueno, sí, pero no. Sí, pero no, porque así como el primero se llama Salva, y ya os he dicho en un primer momento que Salva es el líder de ese furgón policial, después veremos que hay otros nombres que surgen. Porque la serie nos retrata a todos y cada uno de ellos, eso sí es cierto, pero en los seis capítulos que dura también hay que dejar espacio a otros personajes que forman parte de la historia, que son muchísimos, y entre los cuales para mí, bueno, yo creo que para todos destaca, incluso mucho más que los antidisturbios, la gente de asuntos internos Urquico, que es de hecho como se titula Laia Urquico, y esa laia ya no se ubica, sí, pero la sensación que tú tienes ante ese personaje que es la investigadora, ¿no? Vamos a matizar, es la persona que realmente está obsesionada con la tragedia sucedida en el desalojo y que intenta tirar del hilo para entender qué coño ha sucedido, ¿no? cuánto hay de culpabilidad en esos antidisturbios o cuánto hay de culpabilidad en las esferas superiores. Y imaginar si es importante este personaje y la actriz que la interpreta, ¿no? Que es Vicky Luengo, después hablamos de ella, que ella es la prota de la portada y del cartel promocional y de hecho es la protagonista de la primera secuencia de todo el metraje, de toda la serie. La primera presencia. Que hace que al final esta movida que hemos comentado policial hace que casi lo olvides, pero no, no lo podemos olvidar, al final Laia es quien abre la pantalla con ese momento familiar jugando al trivial con el papá, la mamá, ahora no recuerdo si es un hermano, es un hermano y bueno, así rápidamente explico la anécdota, responde aparentemente de manera errónea a una de las preguntas del trivial que está manejando las cartas su padre y la tía se queda rayada y dice, eh, no, no, no, no, papá, seguro que no, seguro que no es Leonor, seguro que no es Leonor, la respuesta a la pregunta y el padre, no, no, no, te has equivocado, pero la tía ya de alguna manera se lo oye y Isabel Peña, la accionista, nos demuestra que no, que es una tía insistente, que no, que vamos, que no se va a olvidar de su propósito porque insiste, insiste hasta que de verdad comprueba que realmente el padre ha hecho trampas y con esto nos acaba de presentar al personaje y aunque lo olvides, bueno, lo olvida la propia serie, lo olvido durante unos minutos y nos vamos a los policías, gran presentación también de esos policías, con ese momento que hemos podido entender a través del tráiler pero que aquí todos podríamos reinterpretar a través del tete y el bonito, sí que es cierto que después los acaba uniendo, los acaba uniendo. yo no sé qué experiencia os habéis llevado ante esa ficha artística, esos actores que están detrás pero a mí me pareció maravilloso. A ver, se dedica al casting d'aquesta serie, incluso del que podries desconfiar porque está claro que el Salva, que es el Hobbit, está brutal. Ya parlaremos después una mica que no es de ella propiedad pero... Ferran, tenemos a Vicky Luengo, que es esta Laia Urquijo, investigadora de Asuntos Histernos, que no deja de ser poli, te la presentan evidentemente vestida de civil pero hay un momento que la serie te remarca que va enfundada, lleva prepa y la deja, es un trato detalle muy interesante. Constantemente la está guardando, eso es un detalle que yo me esperaba que reaccionara más adelante, no voy a desvelar por qué, y no acaba, o sea, demuestra más de que no le da importancia a esa arma, pero es policía. Exacto, no deja de ser poli, porque muchas veces es como el antidisturbio es claramente un poli, pero también la Vicky Luengo lo es, ¿no? ¿Y quiénes son esos seis antidisturbios? Tú has mencionado uno de ellos, es Jovic, Jovic con apellido imposible Keuchkerian, es posiblemente, como nombre, resaltan mucho más Raúl Arevalo, o el propio Roberto Álamo, que son parte de esos antidisturbios, después esa sospecha o esa desconfianza la puede generar Alex García, que es un guapo de... El guaperas. Un canario típico, exacto, pero que lo hace de maravilla. Parece un tronista de hombres, mujeres y viceversa, pero luego está excelente en su papel. Bueno, es que tú dejas de ver esa serie y piensas que ese tío se va a su casa y deja el casco con la porra y tal, o sea, realmente es... Això em recorda el paper que feia el de Quien ayer Romata, com es diu, el que li van donar al Goya a Revelació, al que és el català. El Quinky, el Quinky. Aquest, tu quan veus la pel·lícula, penses, aquest tio, quan surt del plató, se'n va a casa i és així. Enrique Oqué. A l'Enrique Oqué, que el Pons és un català d'aquí de la terra, nano. Però el que veus allà, que fa el Gallec, el Quillo i tal, són aquests actors que entren tant, que són un puto crac, aquest tio. I com el que dius, d'Antigui Històrbios, és d'aquesta gent que dius, és que ets així segur, són muy creíbles. Tanto es así, que a mí, Vicky Leongo, aunque tenga este nombre de Laia, me parece la típica tía castiza, española, no? Però representa que el personatge és català, no? Home, si es diu Laia i té un company que té un accent que flipas. A pesar del company, que ha interpretat Barça, Mama Daula, que jo el conec personalment, fa un paper una mica estrany, que abans deies, Carles, que és com la chacha, no? Sí, jo no sé, com ho veieu, se han invertit en els roles clàssics del heteropatriarcal donde la mujer... Ella le llega a dir, és que no me apoyes, i el tío, hombre, te estoy haciendo la comida, te estoy haciendo todos los días. ¿Estáis de acuerdo en que la serie, o sea, hi ha una clara apuesta por esa heroicidad femenina, la prota, pero al mismo tiempo ese personaje, la pareja de Laia, ese, ¿cómo así que os digo? Jaume Amadaula, no me he recordado el nombre del personaje. Puede salir una mica a las costuras como que es casi una feminitat. A mí me parece flojo ese personaje, pero sí que es cierto, Carles, que ese personaje ayuda a entender la otra realidad de Vicky Luengo, bueno, del personaje de Laia, que por cierto, Vicky Luengo es mallorquina e protagonizó una de esas pelis sobre el 1714 sobre la idea de que es Born, que no era la menos mala, por así decirlo. La que tenía era un 4,5, ¿no? No, esta se salvaba un poquitito más. Y he mencionado a otro de estos actores que para mí es un grande que es Hobbit, ¿no? Hobbit de apellido imposible, que es un tío que era boxeador y que yo además, ahora últimamente se está hablando muchísimo de él porque también sale en La Casa de Papel haciendo un personaje bastante relevante, hizo otro personaje en Hispania. En Assassin's Creed salía. Exacto. Hasta escanejado en Assassin's Creed. Pero más secundario, ¿no? Sí, es un suport. Los protagónicos han empezado, él ha empezado a ganar fama a través sobre todo de La Casa de Papel y ya finalmente aquí como salva, como el líder de ese furgón policial. Pero es que Hobbit, el protagonista, el actor, era un boxeador de pesos pesados, es un toro. La pinta la té. Sí, de hecho sale también en toro, por cierto, es el tercer hermano. Hostia, qué buena. Después pasa, exacto, peliculón. Y después pasa, después pasa a ser poeta, bueno, cuando se retira, tira de la pluma y finalmente esa poesía la acaba proyectando en sus monólogos que evidentemente juegan en lo cómico, pero tienen una profundidad y unas reflexiones que bien podrían, que le dirían muy bien a esta serie, ¿no? ¿Qué te parece, Ferran, si escuchamos algo de sus monólogos, en concreto uno que se llama Coquaretas? Los niños negritos no comen. No, no comen. Sus madres tienen los ojos sepultados en tumbas vivas en cauces de ríos de lágrimas secas con barrigas preñadas de muerte. La esperanza de vida está por debajo de un año. Me cago en mi puta vida, entonces. Se trafica, sí. Se trafica con armas, con drogas, con hombres, con mujeres, con niños, con vidas, con ideologías, con internet, con política, con poder, con sueños, con meterte el miedo en el cuerpo. ¡Qué maravilla! Esta frase fetal es de hoy. Este tono, este es el principio del monólogo Coquaretas, ¿no? Que con ese título ya imagináis que va por otros derroteros. A mí es que mola porque comienza la pasan cómica, ¿no? Y toda la gente ¡oh! Y después son... Bueno, es que la vertiente cómica es los niños negritos no comen. Esto también muestra la frivolidad del personal, que lo que tenemos es ganas de reír y da igual lo que nos sueltan. Por eso es como cuando sur Luis I.K o cuando sur Ricky Gervais que la primera frase siempre es bueno, el aborto... ¡Ah! Porque me la va a liar, me la va a liar. Pues sí, es como el poeta del cuchillo, ¿no? El hobby con poco. Y toda su primera parte de monólogo, que dura pues tres, cuatro minutos, esa primera parte, va en esa línea. Sí, sí. Y llega un momento que es muy interesante porque dice yo solo quiero volver al vientre de mi madre, ¿no? Yo solo quiero la protección, no literalmente. Mira como yo al principio. Yo solo quiero, yo solo quiero, yo solo quiero que veáis la cara que eso se ha quedado bojado. Esas risitas que tú apuntabas, Paul, se enmudecen totalmente y finalmente la meña está ¿qué está pasando aquí? Y ahí rompe, ¿no? Y ahí rompe y empieza con ese mítico En mi casa éramos muchos, mucho más que muchísimos y muchísimos más que más. Y es un tío muy cachondo que como tú dices, Ferran, a veces tira de humor de porreta, pero también muy reflexivo. Pero que utiliza, como que ya lo has dit, es poeta y seguramente era muy Spoken World porque él tiene una veu muy potente. Muy. Claro, utiliza muy la repetición porque yo en un momento del monólogo que es croquetas, croquetas, croquetas, croquetas, croquetas, ¿cómo estás? Y es como, no me voy a reír, lo absurdo, porque también se refugia con lo absurdo, ¿no? Y realmente su tono, el tono de ese monólogo, pero el tono también que él lleva en sus escritos, es un tono que yo creo que combina muy bien con la serie. Es decir, han aprovechado la parte castiza, pero si tiráramos no del personaje sino del actor, veríamos que está muy implicado en luchas a favor de Armenia porque en el fondo nació en el Líbano pero es de origen armenio y... ¿Cuál es el apellido? Hobbit Keuchkerian. ¿Y nació allí? El tío es de... Nació en el Líbano. Nació en el Líbano, en Biruch, si no me equivoco, pero él es de origen armenio y precisamente por esos problemas políticos acaban vibrando aquí. Bueno, de hecho es de Madre Navarra, ahora no recuerdo quién es el padre o la madre que es de aquí y bueno, es un tío que ahora ya está evidentemente proyectado en sus trabajos actorales pero hay muchos más, después hay otro personaje que es una maravilla que no vamos a hablar del actor en sí mismo pero sí de quien representa Revilla, ese Revilla, ese viejito con boina que todo lo maneja y que en el fondo es una clara relación a Villarejo. Totalmente. Al conocido Villarejo. Las cloacas. De nuevo, exacto, de nuevo Sorogoyen está muy implicado con lo que hace no solo a nivel cinematográfico sino también a nivel moral y me sorprende que en todo esto tengan que salir como siempre los sindicatos policiales a quejarse porque yo que estaría como en las antípodas de lo que pretenden los sindicatos policiales te diré que también he sido algo crítico con cuestiones de la propia presentación de policías sobre el hecho de que los antidisturbios tiran las balas en vertical hacia arriba y todos sabemos que las pelotas de goma van al menos por tierras catalanas a la altura de los ojos. Y añado una cosa, mucha incomodidad me provocó cuando hay un momento sin salas balas hay un momento en el que realmente esa paliza que le dan a unos sí que estoy desesperando disculpa a unos ultras a unos ultras tú inevitablemente te pones de parte de los antidisturbios por una cosa que ha pasado eso sí que no lo voy a revelar entonces eso a mí me produce incomodidad Adri me estoy poniendo de parte de unos tíos manipulador y eso es lo que yo os comentaba que al final está implícito en la propia serie que es que acabas empatizando con los policías y la Adri sí pero aún así me parece una serie brillantísima eso sí y bueno yo creo que que era la lechera ah hostia claro no me olvido al final la lechera se le llama así a todo furgón policial incluso en la actualidad puede que sea un término mucho más de antaño porque es que parece ser que en los años 60 el furgón policial era exactamente el mismo modelo que los furgones con los que se repartía la leche no del mismo color y por eso se dice repartir la lechera la lechera era blanca pero las furgonas de policial eran grises y algunas ese tono beige así castizo caduco ya pero era el mismo modelo estamos hablando del Renault 4 o del Viasa SV430 o de la típica NKV pero Ferran ha dicho una cosa importante por eso se dice no solo viene la lechera de ellos sino repartir leches viene de eso te doy dos leches exacto la idea de repartir leches viene de que ellos salen de la lechera y es que hay un dato más y es que después en el año 73 el coche no la furgona que era un Seat 124 que era de color gris lo pone en blanco y ahí ya la lían ahí ya la lían porque coche blanco y furgón del mismo modelo que la lechera se queda para la posteridad como la lechera se llevaba la leche exacto y bueno hasta aquí simplemente no desvelamos nada más pero qué pedazo de fin de Ferran vaya una salsera bueno yo con que lo he acabado ya os lo diré apoteósico como bueno acabarem aquest repàs per aquestes forces del desordre amb aquelles que normalment ens consolen en la ficció les que acostumem a donar-nos una esperança que el món pot ser salvat si existissin personatges especials parlem dels superherois d'aquells ubermenys dissenyats i imaginats per protegir-nos i salvaguardar-nos de la complicació política del món amb una clara identificació del bé i del mal o almenys així apareixien durant la primera meitat del segle XX amb aquell Superman de DC o Capitán Amèrica de Marvel quan el món va expandir-se i els problemes es van multiplicar sembla que la gent necessitava icones que simplifiquessin els conflictes i donessin solucions satisfactòries sense cap mena de dubte moral ara bé ja no som tan naïfs ja hem comentat una época postmoderna i molt cínica i que aquests discursos absolutistes del bé i el mal i tan reduccionistes ja no ens serveixen ja als anys 80 alguns autors de còmic com Alan Moore del que vam parlar la setmana passada o Frank Miller ja van deixar tractats i traçats una miqueta més crítics i profuns sobre els superherois però va ser el canvi del mil·leni on aquesta integració del mite superheroi amb l'actualitat del món real es va donar una de les obres més definitives jo crec podríem estar parlant de The Boys totalment algun dia podríem anar-nos com deia els 80 i parlar de Watchmen també o de Regressió del Caballero Oscuro aquest dut Macarra o podríem parlar d'un còmic del mateix autor del que parlarem avui que seria Quicas que ja és directament la subversió còmica però jo estic preferint abordar el tema amb un còmic de personatges que són antisistema sense pretendre-ho vull parlar-vos dels Ultimates de Marvel segueixis aquest tot trist eh avui sí he buscat la cançó més trista la versió més trista que he trobat aquesta música m'està razonant molt és la cançó de Marvel de Vengadores però versionada per una no la tropia de los Vengadores exactament hòstia la podia haver buscat si no t'ho has recordat mira d'acord la continuïtat perquè un moment anem a explicar qui són els Ultimates perquè em sembla que la diria jo estic perdido posa el focus s'ha de dir que la continuïtat comiquera principal de Marvel la continuïtat vol dir la història diguéssim dels còmics és coneguda com a Terra 6-U-6 616 i s'inicia ja amb els primers còmics cap allà l'any 39 amb l'entorxa humana i clou events històrics del nostre món real amb l'afegit de superhumans és la història dels còmics és la nostra amb l'afegit que hi ha un tio que tira terra d'aranyes que hi ha un supersult bueno ja ho sabeu aquests ubermans que deia en la introducció a mesura que no us avenzen anant succeint al món d'alguna manera aquesta continuïtat els ha integrat els ha integrat els esdeveniments del còmic com per exemple a Vietnam que ha passat els còmics de Marvel o les protestes racials de fet els X-Men neixen en aquella època els superherois plantejaven sortides aquests problemes en base a la seva fantasia de poder i una visió quasi sempre optimista de les possibilitats però el 2001 aquest equilibri realitat-ficció es va veure totalment sobrepassat que és quan va entrar l'euro exacte és que l'euro va dir no tio jo la peseta recordeu que el Buenafuente fa el que has d'explicar un euro costa 166 no sé què Òbviament estem parlant de l'atac a les Torres Bessones l'11 de setembre que va fer que aquests policies del món que fins ara trobaven solucions a qualsevol conflicte perdessin l'innocència la línia principal dels còmics de Marvel no va poder absorbir ni de lluny aquesta nova realitat i la solució que van trobar a la casa de les idees que és com es coneix a Marvel va ser crear una nova continuïtat moldejada amb un reinici més basat en la política moderna i la realitat més crua i actual van néixer els Ultimate és a dir és una línia temporal separada que es reinicia comença des del principi tots els herois són nous el guionista Mark Miller i l'artista Brian Hitch van iniciar al març del 2002 una saga de 13 volums on veiem els superherois que tots coneixem Capitán Amèrica Hulk Thor Iron Man etc però com si fossin nous en aquesta versió dels fets els poders i característiques dels personatges són gaire iguals que les que tots coneixem a la línia de continuïtat principal però els caràcters i motivacions s'adapten a aquesta nova realitat mundial que els ha obert els ulls i ja no només el terrorisme global sinó el reaccionisme i el neoimperialisme americà o sigui estem parlant d'una Marvel post-11S sí és com una reacció que va tenir Marvel va ser hem de canviar hem de fer que els personatges s'adéquin més a el que està passant és que sobretot jo crec que el que va passar és sempre el terror el monstre còsmic el no sé què i ara de cop és que el terror també el pot sembrar el terrorista de turno la persona a mi em recorda Godzilla que era era el fantasma de la bomba atòmica aquí podríem parlar del mateix amb les torres bessones clar però alguna cosa al revés molt més humà aquí la traducció era alguna cosa més terrenal exactament de fet lluny d'amagar-se d'aquesta contradicció entre ser els herois i tenir actituds fascistoides Mark Miller ho posa al vell mig del relat sense anar més lluny al Capitán Amèrica que sempre s'havia vist com un boy scout que tenia humilitat que era molt empat i que tot sempre feia el correcte i és molt naïf ara mateix en els còmics d'Ultimate era un soldat que creu que sempre té la raó també s'entra molt en l'organisme de la creació perdó s'entra molt en la creació d'organismes paragovernamentals en el cas de Xil que té una naturalesa bastant corrupta i perniciosa Xil què és Xil? Xil és Security no me'n recordo però què és? què té pres com a òrgan? és que ve a ser l'Institut de Seguretat Nacional és una agència és com la CIA encubierta i de superhombres que esconde a los supermenys no els contracta i els fa emplear pel bé de la Seguretat Nacional que els serveix d'excusa per transgredir les lleis la moral i transmuta ja et dic una agència que està controlada de forma molt maquiavèlica per un Nick Fury que antigament era un soldat del Vietnam de Blanc amb l'aspecte de David Hasselhoff i ara és negre amb l'aspecte del Samuel Erija que va acabar sent Nick Fury l'únic punt en comú és el parche en el ojo aquest parche que porta en infúria que té una ferida que les pel·lícules fa poc ens van desvalar com se l'havia fet i és que la principal amenaça que els últims afronten en aquests còmics és una invasió alienígena a escala global als Chitauri que és l'única subtilesa que Mark Miller es permet que és no parlar d'hordes d'islamistes que ens volen destruir el país que bàsicament és el que representen però la resta tampoc és que sigui molt subtil els herois són alcohòlics depredadors sexuals maltractadors i fins i tot psicòpatats i caníbals perquè el Hulk és l'hòstia i el maltractador s'ho dius per l'homping l'homping l'hombre hormiga que matxaca la dona d'una forma em dona la sensació el trauma que podria tenir gent després de l'11S aquesta idea de post-traumàtica està en tot això no? sí, clar és que és una reacció que té l'univers Marvel cap a tot plegat i sembla denunciar com obturguem poders absoluts en moments de crisi a gent que en realitat són acomplexats o maníacs no pas aquells herois de l'època daurada sense falc sense cap mena de falla i que són tan confiables de fet durant la seva publicació al llarg dels anys The Ultimate va portar va portar tant crítica necessària al gènere i també va tenir molts rebuig perquè va acabar exagerant molt el to va arribar a punts on semblava que tot fos una merda de fet em sap greu haver fet l'editorial que he fet perquè sembla que jo seria ara mateix estaria escrivint The Ultimate de fet The Ultimate va tenir dues seqüeles cadascuna més bèstia com us comento però menys aguda en el seu comentari i simplement jugant molt amb el shock value aquest valor de provocar reaccions i també va generar una sèrie de spin-offs encabuts en aquest nou univers Ultimate com Ultimate Spider-Man Ultimate X-Men que segueixen la línia aquesta del postmodernisme però jo si us he recomanat alguna cosa realment Ultimate Spider-Man que el vaig llegir tot que és llarguíssim és brutal per entendre perquè és el personatge més humà és un xaval és un xaval d'institut llavors realment ¿tienes que ver con la animación o qué? no, aviam això és el que vaig que si vés a agrair aquest arquetip trencar amb l'arquetip del superheroi típic que resulta potser més sincera amb el temps que vivim i no tant Deus ex-màquina tot i que va acabar també anant bastant cap aquí al cap d'un temps la gent ja us dic va començar a repudiar aquesta exageració de mala llet i violència i escalada de destrucció i segurament per això el 2008 un cop Marvel decideix arrencar el seu univers cinematogràfic amb la peli d'Iron Man l'enfoc realista d'Ultimates s'agafa però alhora es mesura una miqueta aquest cinisme es rebaixa el to no? és clar i és cert que l'MCU el Marvel Cinematic Universe es basa molt en Ultimates de fet el gran crossover de Vengadores que va ser la primera pel·lícula tracta el Chitauri però no són una metàfora d'una invasió islàmica no són simplement alienistes teòrics segur que diuen que sí ja alguns ho hauran fet i de fet també parla de la conspiració a Winter Soldier Rashid i tot plegat ja us dic que portem 20 pel·lícules més de 20 pel·lícules 23 si no m'equivoco haurien de ser 24 però no s'ha estrenat i l'univers Marvel ha tornat una miqueta cap al naïf hem abandonat una miqueta aquest cinisme com amb ganes de tornar a creure'ns i a tenir il·lusions a la vida com hauria de fer jo després de l'editorial d'aquest programa aquest principi però vaja jo vaig disfrutar molt d'Ahí Última en el seu moment i jo us la recomano en especial la primera saga i et fa pensar més enllà de superpoders i de capes et fa pensar en política et fa pensar en com està l'estat del món és una idea alegòrica ja us dic que a vegades està bé recuperar aquest infantilisme aquesta perquè potser sí Adriano que de la ignorància es viu una miqueta millor hombre la ignorància te da la felicidad gran momento de Matrix i amb això arribem al final perquè ens queda un minutet nois no lo que te preguntaba en un momento realmente nos estás hablando de los cómics la proyección que tiene a nivel serial animación ho han portat però com que l'animació dels superherois sempre s'ha portat a l'infantil sempre han descartat la part violenta i és una llàstima perquè una de les coses millor que té el cómic és no amagar que per exemple els superherois creen danys col·laterals jo tinc una pregunta de tota aquesta saga moment clau moment que diguis esa vinyeta ese moment amb què et quedes? per mi del primer còmic Hulk hetero si no us dic res més Hulk hetero nois hem d'anar tancant queden 30 segons pues nada como no hi ha agenda no hi ha agenda perquè no sabem què passarà jo crec que lo mejor que podemos hacer és que la agenda hacía esto estos cómics película y serie que hemos presentado hoy 7 de Chicago 6 de antidisturbios 5 de 4 de empanada 3, 2 doncs no recuerdo ni la xarxa social l'ho hem dit al principi del programa suficient vinga nois chicos estamos o no estamos estamos al just a la