Distorsionant els EUA: Hendrix a Woodstock, el satanisme activista (Hail Satan?), Cassavetes (Shadows) i Tintín a Amèrica

. Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanar apunturat. Un programa cuinat per... Pol Dígler, Ferran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Oh, say can you see, by the dawn's early light, what surprise... Distorsions elèctriques, violentes, brutes, que ressonen enmig d'una granja. Així es va presentar Jimi Hendrix un 18 d'agost de 1969 a la petita localitat de Bechel, Nova York, per posar la cirereta sobre el festival de Woodstock, improvisant amb la seva guitarra blanca, Fender Stratocaster, amb la bandana fucsia al cap, una turquesa penjant del coll, una jaqueta de cuir amb serreis i els texans ben acampanats. Però què passa amb l'himne que interpreta? Aquest Star Spangled Banner que acompanya la bandera taxonada d'estrelles? Què queda d'aquell himne patriòtic dissenyat per Scott Key? Un avantpassat de Fitzgerald que volia celebrar la victòria d'Estats Units contra les tropes britàniques a la batalla de Baltimore. La veu que escoltàvem de la coral s'apaga, només cala el jameca dolorit de la guitarra per adonar-nos que ens trobem a moltes milles de distància de l'esperit patriòtic del gran acte, de la investidura d'un nou president, del moment estel·lar de la cantant de torn abans de començar la Super Bowl. Amb Hendrix el context és un altre. Denúncia, rèplica, gest contrari, posar en qüestió un model hegemònic. El Ferran en recordava l'altre dia, arran d'una pel·lícula de John Carpenter, el clima de violència, de fractura política, social, que travessava Estats Units als anys 70. Una violència que Hendrix ja anunciava i que en el fons ha acompanyat tota la història d'un país forjat sobre piles de cadàvers. Una terra verge per conquerir, assenyalada maldit per Cristòfor Colón davant del port de Barcelona. Una terra invaïda per colònies europees que van desembarcar a la costa est, ondejant la Union Jack amb actitud colonial. Una terra febril, esgarrapada per aquells que van endinsar-se cap a l'oest, afamats d'or, afamats d'usurpar hectàrees als indis. Una terra intoxicada de racisme que encara mostra i amaga símptomes d'odi, de corrupció, de paranoia col·lectiva. Una terra de genolls que apreten la tràquea i bisons que salten al Capitoli. Per això seguim, seguim escoltant aquesta guitarra de protesta que irònicament podria acompanyar la cara d'en Surt del matrimoni american gothic pintat per Grant Wood o l'arribada final del Ku Klux Klan al galop d'una pel·lícula com El naixement d'una nació de Griffith. I per què no? Per què no? També els personatges d'Avarícia d'Eric Von Stroheim encadenats a un tresor enmig del desert. o aquell ogre sanguinari del Patroli que Daniel Day-Lewis interpretava a Der Will Biblot de Paul Thomas Anderson. Perquè si hi ha una cosa que Hendrix ens va oferir aquell estiu de l'amor de 1969 emborratxat de rock i de psicodèlia és la idea de la música com a eina, la cultura com a filtre, l'expressió com a vehicle útil per llegir i rellegir i tornar a rellegir l'aparença d'un país que després de tres segles d'història encara no ha après dels errors. Així que avui, a l'Empanada, distorsionem la imatge dels Estats Units a ritme de Jimi Hendrix. Bravo, bravo! Molt bé, molt bé, molt bé. Ho dius perquè nosaltres som un exemple clar, no?, de potència que, bueno, els Estats Units han d'aprendre molt de nosaltres que som una societat privilegiada, perfecta... Pensava que parlàvem d'Empanada. No, no, no, no! Bueno, ja Empanada ja ni et dic. Empanada ja és una cosa, ja... De fet, Empanada aconsella a l'Estat, vull dir, l'Estat espanyol, Catalunya, depèn de nosaltres, i l'Estat espanyol aconsella els Estats Units. M'encanta aquest efecte dominó que tenim, eh? Per això no aconseguim res, perquè som nosaltres la influència... Clar, penseu que aquí tenim Marta Sánchez. Ells no ho tenen allà per posar la lletra bona. Però, Ferran, porfa, jo crec que valdria la pena remontar, no sé què va aparèixer en l'editorial, remontar les imàgenes de l'assalto al Capitolio amb la música de Jimmy Hendrix. Crec que seria molt potente, no? Mentre l'editorial del Carles, saps què passa? Que ja tinc prou feina, com per fer més coses. Ja, també, també, també. Más trabajo, per Ferran. També, joder. Mira, escolta una cosa, perquè has dit que jo vaig recordar el del clima, no? Ho vas fer tu a través de la pel·lícula. Sí, el que passa és que... El joc que jo vaig portar després també vaig comentar aquest himne que estem sonant de Jimmy Hendrix, que era aquest himne de la desil·lusió del somni americà, no? Exactament. Del fet de, quizá, hemos sido enganyados, saps? Sí, sí, sí. Una miqueta. I jo crec que anem una mica per aquí, perquè per què estem portant avui per què estem portant avui Amèrica? Perquè estàvem dudosos de què traer i ens quedàvem tres hores hablando i al final concluïm que sí, que Estados Unidos podria ser... Como nos cargamos ya Asia. Claro, en su momento. Vamos a empezar a tachar países. Pues no, porque en el fondo ahora mismo hay una exposición bastante importante, Caixa Forum, tanto en Madrid como en Barcelona, que habla de los últimos 60 años en Estados Unidos, de las últimas seis décadas. Y lo hace sobre todo a partir del arte de gente como Roy Wittgenstein o Andy Warhol, que ya llegaron precisamente para criticar, para, de alguna manera... Y para posar en dubta. Exacto. ¿Qué está haciendo con tu editorial? Bueno, pues ella era una mica més sofisticat y no era tan criticar o como... Fer veure a la evidencia, no? Pero fer-li el joc al hora, porque yo lo siento, pero Warhol como revolucionario cultural tampoco. No, bueno, sobre todo por la condición que ha tomado con el tiempo. Pero sí que hay que entender que, claro, si en los 50 aún había cierta depresión social o económica, en los 60, sobre todo, hay un auge económico en Estados Unidos, la publicidad, todos los que hemos visto Mad Men lo recordamos, ¿no? Y cómo a partir de entonces esa bonanza económica, pues, ¿en qué se traduce? En consumismo, consumismo y consumismo. Quizá la frontera está ahí, entre los 50 y los 60. Y es este mismo consumismo que ahora deías en el caso de Warhol que desmitifica, posa en cuestión, pero al mismo tiempo celebra, ¿no? Hay una parte de celebración de esta llauna de tomáquet. Sí, pero remitifica. Remitifica, exactamente. De fet, és com que agafa la marca, la crea icona i fa que la marca al final digui eh, ja som icona, som pictora, de fet vivim a l'època del pictograma, és a dir, totes són imàgenes i el Warhol va ser un dels grans impulsors d'aquest moviment, podríem dir, també. El que està clar és que Amèrica és una construcció, com podríem parlar d'Europa, i hi ha una Amèrica més de fractura, més de posar en qüestió, més de rellegir el que ha estat, que jo crec que és lo interessant i lo que et pot donar suc en el programa d'avui, no? O sigui, que avui parlem de l'exposició o què he fet? No, no, no. Anem a parlar d'Amèrica però des d'una vessant menys patriòtica, menys mainstream, no, de nuevo lo mismo, nosotros aconsejamos a Caixa Fórum que hiciera esa exposición, entonces vamos a desarrollar como debería ser un análisis sobre Estados Unidos. Primer escolteu el programa, després no a l'exposició i veureu que, oh, em podia haver quedat a casa. No, home, no. Doncs recordo xarxes socials molt ràpid, tenim Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Sense L, Instagram, Empanada Cultural i trobeu tots els programes, tots els podcasts a YouTube, Empanada Cultural i a Spotify, Empanada Cultural. Nois, avancem cap al menú del dia. Menú del dia. Què comença avui? Esto es por los italoamericanos, ¿no? Que viven ahir. Sí que sí que sí que també. Todo está relacionado. Sí que en Amèrica. Tot està relacionat. Com està relacionat el que us porto avui, el documental que us porto avui, que està relacionat amb bàsicament la meva última aparició del programa i posterior desaparició... Sí, perquè sabem que el poble està segrestat, que és veritat, no em veu res. Clar, clar, clar. No serà per la secció de menys 20 minuts, que és l'únic que no va complir l'Adrià, no? Però no patiu, com que ells no es vacunen, es van morir per qualsevol cosa i vaig escapar. Llavors, avui us porto, tornem a un terreny pantanoso, vam portar terraplanistes, però aquest cop portem satànics, però no és el tipus de satanisme que us penseu. Ja veureu per què. Un documental, filmin de puta mare. Satán és amor, no? Satán és amor. Totalment, totalment. Genial. Muy bien. Pues bueno, yo seguiré y aprovecharé tu pase en el fondo porque sí que hay algo de contestatario en la película que hoy traigo, que es Shadows, Sombras, de John Cassavetes o, como realmente se debería pronunciar, Cassavetes. Cassavetes. Me ha hecho mucha gracia. Sí, hijo de migrantes griegos en el Nueva York de los años 30. Una América que se sale un poco de esa norma, de esa hegemonía. De nuevo, está claro que aquí si íbamos a traer Estados Unidos no iba a ser des de la idea mainstream sinó des de la idea que lo ataquen. I després acabaré jo amb còmic, avui porto còmic i bueno, porto Tintin América i ja us explicaré després per què. Una maravilla, por favor. Penses amb el bajón. Un belga, un belga, parlant sobre Amèrica. Exacte, m'encampelant a la nostàlgia. Ah, però sí, clar, que al cap i a la fi jo mai miro coses noves, no hi ha pitutes, saps? I dic que tinc a l'armari. Ah, però me llames por la noche para pedirme la contrassenya de film. Exacto. Tu ja vienes con una actitud com de, ah, Tintin en el... O sea, te flipa Tintin, te flipa Tintin. Exacte, estic preparant el mood, ¿vale? No em saput a ja. Good, good, good. Doncs comencem amb aquesta secció sobre Satán superadequada que ens ha portat el fort. Cultura. Hola, amics. Hola, amics de l'obscuritat, simpatitzats del foc a les valles, benvinguts a la missa negra de parada cultural. Nostres paràries han donat efecte. Passem a l'ordre de la sabana. Per començar, gràcies a l'atenció de Pablo Gacel, hem enxerat tot el caos possible als carrers. Crema contenir-los avui, cremar asciències de l'arbre. Abre i ser tant. Hem col·lectat també el motor més important de Catalunya i no estem parlant de la sanitat pública. D'això, se'n va encarregar la nostra camarada, Jorge Fernández Diaz. Estem parlant de Barça amb el Barça direct. Abre i ser tant. I ara que tothom està en funismàtica en saca de la bandera, és el moment perfecte per deixar anar els nostres quatre genets de l'apocalipsi. Quatre genets que faran trontollat cada més les ovelles del senyor Víctor i Abriel, Miguel Bosé, Alaska i Mario. Abre i ser tant. Tot per tancar aquest sistema corrupte, aquest sistema i el tiré. Abre i ser tant. Caps, destrucció, jardinatge, sacrifici, infants, satan. Abre i ser tant. Abre i ser tant. Abre i ser tant. Aviam. I que viva Dios. Aviam, aviam. Si us penseu que... Madre mía. Aviam, aviam. Si us penseu que avui parlem del satanisme d'aquesta manera, ja podeu anar canviant de programa. Era una forma de parlar, eh? sisplau, no marxeu. Què t'ha passat a la veu? La peli del Mago de Oz quan al final és un tio que està... Després d'aquests pastonets... I com ha comentat, ja que venim de parlar de terraplanismes, per què no portar els nostres amics ja, nous amics, per part meva segur, dels satànics, no? Amb aquest documental que es diu Hail Satan. No es diu Hail Satan, sinó es diu Hail Satan. Amb una interrogant al final. Viva? Viva? Seguro? Estàs segura, vostè? És un documental, aviam, és del 2019, però sí que és veritat que arriba Ara Filmin, a més, amb subtítols, no està doblat a l'espanyol, però sí que és subtitulat, un documental que va passar pel festival de Sundance, a més, de fet, d'una directora, d'un nom curiós, molt Beatle, que es diu Penny Lane, la directora, i, bueno, es diu, o és el seu pseudònim, però és una directora que pel que ha anat investigant és una referenda a un festival com Sundance, l'ha guanyat alguns anys, amb altres documentals, sí que és veritat que fa aquest documental mig còmic, però amb molta profunditat que ja ho veurem. I de què va? Doncs, Hail Satan va del seguiment i el naixement, en expansió del satànic temple, d'aquest temple satànic i, sobretot, del seu líder, Lucian Graves. It's a beautiful day here at the state capital. Great day to be a satanist. We're not what you think we are. as a satanist, I believe that confronting injustice is an expression of one's satanic faith. We want people to evaluate the United States being a Christian nation. It's not. You guys are horrible people. Bé, pels que no ho heu entès, aquí ja comencen a plantejar algunes coses. No és un documental a l'uso com a tal, perquè inclús diria que a l'inici, i crec que tu l'has començat com a Indiana Adriana i tu, Ferran, l'has vist. A l'inici sí que comença molt Penny Lane, la directora, ridiculitzant. I es nota. Els primers minuts són de ridícul rotllo escarraplanismo. Perdona, és que crec que vol deixar clar molt des del principi que la idea de crear una esclés assedànica ridícula. Sí, sí, sí. Perquè no van... Exacte. De fet, Indiana comença amb les típiques entrevistes aquestes a contrarllum fosques, amb les banyes, amb les banyes, el tio com un líder, aparicions totalment sonades a mitjans de comunicació, festes de metal, sang falsa, tetes, no? Orgies accelerades. Sí, sí, sí. Però, com sempre, després vas comprenent aquest concepte, el de Satán, ells, de fet, són molt autoconscients. O sigui, ells venen aquesta imatge, aquest missatge a partir de l'esperpento. O sigui, és totalment una forma de comercialitzar la idea que tenim tots, no?, emplegats de Satán. I, de fet, ells, durant el documental, sí que es poden veure que hi ha com dos grans voluntats, no?, ells com aquesta mena de pseudo-religió, que, per una banda, és ensenyar aquestes contradiccions del cristianisme als Estats Units, totalment. Sí. Perquè hi ha molts moments que són aquests de... vosaltres que feu missas donant-vos la sangre de Cristo, el cuerpo de Cristo, los mocos de Cristo, gairebé. O sigui, hi ha aquest punt de... Tot el rotllo de... Ens acuseu a nosaltres de matar, sacrificar, quan són els vostres sacerdots els que violen nens. Exacte. No? I, a més, els justifiqueu. Tot l'imaginari que vam portar fa temps amb el Blasphemus, tot això és cristian. Això és molt potent, eh, Paul, perquè jo recordo el moment del documental quan lo mencionan, no?, i és precisamente a través d'una puesta en escena que se les va, que el tiro les sale por la culata, o sea, al final le estan preparando como una especie de performance muy potente, les sale fatal i entonces, evidentemente, vuelven a casa frustrados, però al día siguiente renacen. Dicen, què coño? Què coño? ¿Nos van a criticar ellos a nosaltres mismos? Y entonces, utilizan ese argumento que has dicho, de decir, precisamente, los obispos y los curas que están detrás de cantidad de casos de pederastía, que nos van a explicar. Adiós restando i con el mazo d'anjo. Exacte. Clar, i a més, és interessant perquè el trailer que has posat Ferran a l'inici hi ha un moment que diu estem aquí per adorar-se tant. Això ho fan al davant de... El Capitoli de Massaig. O sigui, és com el local, el Capitoli local, no? I això no se senten al trailer però els criden i els diu ojalá, eso queremos. Y encantado, eso espero y me encantado. Llavors, una altra contradicció que vaig apagar és un documental d'aquests d'anècdotes i que van conformant uns discursos molt interessants. Dins d'aquestes contradiccions del cristianisme hi ha una anècdota molt bona que és quan un tio diu hòstia, jo ja em vaig començar a donar compte de coses que aquí no encaixa, no? Aquest missatge de Déu que sempre... Aquest diví, no? Bo, Bonifaci i tot. Diu, quan érem petits ens van posar a classe la pel·lícula de Gandhi i llavors tu veus la pel·li i dius hòstia, aquest home. És el millor manant aquest home. I quan acaba la pel·li la professora els diu vale, heu vist aquest home? Aquest home anirà a l'infern. Per què? Perquè no creuen en el nostre Déu. Clar, com el de la religió en Estats Units és comprensible la potència i el que lo vas a dir desarrollándonos molt el lugar privilegiado que han acabado consiguiendo este grupo de gente. Però per què? Perquè parten de algo que ja és muy maniqueo, que és la propia religión. Sí, sí, o sigui, és demostrar una moralitat a partir del cristianisme quan en realitat és el que justifiquen és agafar la idea de Satán com aquest personatge que en realitat el que volia és evitar una tirania. És a dir, aquest Déu que està per sobre de tots. Que li diuen al primer rebel. Exacte, el primer rebel, si no és fes el que et doni la gana, busca la llibertat. També expliquen aquella anècdota de no era la serpiente cuando Abraham iba a matar a su hijo la serpiente dijo tío, no lo mates. En plan, no me tientes, Dios me ha dado un cometido. Sí, pero no mates a tu hijo. O que Jesús estava per la travessia del desert i diu que estava allò sediento i afamélic i se li apropa la serp i li diu come algo, tío. Tividabo, de fet, sabéis, tividabo és el que li va dir la serp a Jesús a les temptacions del desert yo te daría comida, yo te daría un palacio, yo te daría un sitio porque tío, lo estás pasando mal. Y es en plan, no me tientes. Clar, és tota aquesta idea, inclús hi ha una frase que m'agrada molt que diuen que és qualsevol activisme és satànic perquè al final és una forma d'antisistema de rebel·lió. O sea, que Satán vende, ¿no? Vamos a abrazar esa idea de que Satán como icono de la cultura pop, precisamente, está bien, me gusta. Llavors, per una banda, és això, ensenyar aquesta mena de contradiccions al cristianisme cosa que vol el documental i en general l'eix com a pseudo d'església és aquesta hipocresia i mostrar aquesta idosigracia americana respecte a aquesta separació d'estat-religió. Que això és molt fort perquè, clar, inclús ells, això recordo el monòleg aquell del Luis Siquei, del monologuista que diu això que li explica la seva filla del cristianisme, ganó. O sigui, hi ha moltes religions i ho podem permetre tot, però és el cristianisme que ganó. I tot és estar en el que ganó. En què any vivimos? En el any del senyor. Llavors, diuen, clar, aquí hi ha una supremacia. O sigui, el documental el que demostra molt és que Estats Units, tot i que és un estat que fa totalment la separació d'església-estat. Cony, allà es veu que el cristianisme és el que aparta en la pana allà. Llavors, què passa? Inclús hi ha un punt que diuen una anècdota que inclús la pròpia directora reacciona en directe en el documental que diuen, no pot ser. Que diu, és que entengueu que abans dels 50 el tema dels 10 manaments no era com el que s'entén ara. Va ser arran de la pel·lícula de los 10 manaments de Neemil que llavors, per fer promo, per fer les promos de la pel·lícula van fer moltes estàtues i van dir, bueno, ara ja no les necessitem i els van regalar rotllo al Capitoli i les van començar a repartir per tot el país. I això és el que s'ha quedat, o sigui, el prop, l'atretzo de la pel·li com a cosa oficial. I llavors, clar, la directora va dir, en sèrio? En sèrio? Això ve dels 50? Perquè prèviament, inclús comenta que a la carta, abans has comentat els pares fundadors, la carta que van firmar, l'únic moment que apareixia alguna cosa sobre religió és per dir separació. És un estat laic. Clar, però als Estats Units el nostre imaginarí és impossible pensar això. Este es uno de los momentos más potentes de la pel·li, no sé si tenías previsto comentarlo, pero cuando ellos intentan luchar contra precisamente ese monument que está ahí cerca del Capitoli. Aquí està, lo interessant de tot és que la línia argumental, tot el documental gira en torn aquesta decisió de col·locar que dels Déu Manaments ja que és un país multicultural i multireligiós i tot, doncs nosaltres posarem aquesta estàtua de Baphomet. Baphomet. Però no només la mano que aparece ahora en el vídeo. És un disseny estrafalari, bueno, estrafalari no, perquè és molt xulo. Està basat en el disseny Arcade del Secre XIX. Perquè us entenc, perquè per qui hagi vist la sèrie Sabrina, la de Netflix, és aquella estàtua. De fet, el propi Lucian Graves, el líder, els va denunciar per agafar el disseny. Bàsicament. Bàsicament. De fet, ellos ja havien hecho, o sea, parten de la idea del Baphomet, le quitan los pechos, ¿no? Porque dijeron, hostia, a ver si la vamos a liar demasiado y en Estados Unidos no los van a dejar. Y de hecho, suavizan un poco el rostro, al final es el carnero mítico de toda la vida en posición casi de meditación. Sí, sí, sí. ¿Pero qué pasó con esto? ¿Y los pechos? O sea, ese carnero con pechos que salía en la iconografía. El tema es que... Exactamente, pero parece que... Que ho explica el Pol, millor potser, però el tema és que ells diuen, ei, si estem en un espai lliure de manifestació, lliure d'expansió, els cristians poden tenir les seves deu, però llavors nosaltres podem tenir lo nostre, no? I llavors es troben... I llavors que la primera sentència que els arriba del justici és, sabeu què? No us deixarem posar l'estatua, però llavors hem de treure allò dels dels deus manaments. És una elecció, està molt bé això. I ho treuen, però llavors, clar, els cristians, a més això està ambientat a l'època de Donald Trump, no? Sí, sí, sí. Tornen a instaurar-ho, llavors ells diuen, bueno, llavors nosaltres també... Clar, però sí, és interessant una cosa, que és la batalla judicial, perquè al final és un documental, que això ho anava a dir, però bueno, jo ho dic ja, que no és un documental sobre religió, sinó és un documental polític, inclús jurídic. Jo ho puc afirmar, la sensació que tens no és d'estar veient un documental religiós, sinó un documental polític. No, no, no, perquè de fet, per això està repetint que és una pseudo-religió, en el sentit que és una pseudo-religió, perquè no s'hi consideren una secta o un grup religiós, els hi consideri el propi estat, el propi estat els hi diu, bueno, com que no sou un grup polític, tot i que tingueu ideologia política, us encasillo con los cristianos, con los budistas, con todo. Llavors ells és el que diuen, vale, doncs com que el cristianisme té una representació física amb els Déu Manaments al Capitoli, o sigui, de fet, hi ha tota una idea de, hòstia, el lloc sagrat, democràtic i laic dels Estats Units i per no dir del món, hi ha una estàtua dels Déu Manaments però nosaltres també la volem, com també la podria voler, no, los budistas o qui sigui. Una xiva bisnú allà. Exacte. Llavors el que diuen, inclús acaben dient, o sigui, vale, doncs mira, heu guanyat, treurem els Déu Manaments. No, si és que no volem això, és aquest punt de, que no volem això, no anem en contra vostre, sou vosaltres que aneu en contra de la resta. De fet, quan us retiren, diuen, ah, llavors nosaltres ja no ho volem. Exacte. Per què? Perquè al final, si l'espai és realment laic i neutre... Clar, evidentment hi ha una coherència amb aquesta decisió que prenen. Sí, sí, sí. Llavors és molt interessant això perquè acaba sent aquesta guerra, és una mena de guerra celestial, no?, amb molt d'humor, perquè al final tot el documental és de traca. És un documental amb molta profunditat, ja us dic, política, satírica, però sobretot és aquest posar un mirall al davant de... Principalment als Estats Units perquè al final s'entren allà però hi ha un moment que amplien el mapa mundial i veus totes les seus dels temples satànics. Ojo, hi ha una Espanya, eh? Les filials. Les filials de la... Ja anirem a fer la revista. Per tant, per destacar, Pol, una, que quan el vaig veure o començar a veure vaig dir, hòstia, aquest docú està fet pel Pol. El to còmic que té, el to còmic aquell de provocar l'aguteta que valla cayent. Aquella idea de deixar la càmera i que el patatisme humà vagi cobrant protagonisme i d'altra banda com troben el nom? O sigui, una de les coses que a mi més gràcies és que estava libre. I per què templo satànico, no? Perquè estava libre. Perquè estava libre. És que és l'únic que no estava amb la paraula satán cogido perquè a vegades te preguntes què està cogido? Claro, lo que viene a decir també lo espontáneo, lo gratuito, lo provocador. És una eina, ho ha explicat, és una eina perquè ells demanen esdevenir-se com a religió perquè és la manera que tenen de dir ei, si tota religió ha d'estar exposada nosaltres el que volem és evitar contra l'exposició a una sola. De fet, al final del documental diuen que ja se'ls considera més... És que vosaltres no sou un grup de fer, sou un grup... Clar, ells fan servir la imatge, és el que he dit abans, fan servir aquesta imatge de satán perquè al final és un imaginari que gràcies al cristianisme s'ha tingut com aquella entitat en contra de diverses coses i sempre és el malo però és el malo que de fet aquí també podríem entrar inclús en terrenys de Trump, a Trump se'l considerava aquell personatge aquell anticristal... No, però l'antisistema, o sigui, el sistema ja estava regit els demòcrates, els republicans i d'aquí no sortia. I ell, inclús pròpiament republicà, volia canviar moltes coses que mai s'haurien plantejat. Però una cosa, Paul, al margen del documental, si jo vull ser un promotor en Barcelona del templo satánico, què he de seguir? o sigui, quines són les pautes a seguir per ser un satánico de veritat? Mira com em dóna el brillo perquè cabré de sacció. Lústrenos, com ser satanista avui en dia? Vale, doncs Ferran, necessito que em llencis un altre cop la música de missa, sisplau. Sí, la música de missa, doncs anem a la música de missa. Aviam, està aquí, la música de missa, sí, està aquí. Ara va, va... Amb la veu aquesta, no? Si no la ligarem, eh? Sí, sí, són set manaments, no deu. o sigui, ja comencem bé, perquè si no has d'aprendre tanta cosa. Primer, un ha d'esforçar-se per actuar amb compassió i empatia cap a totes les criatures d'acord amb la raó. Ah, també. Aquesta, si vam dir, però ara ja me has roto con el esquema. Si no hubiera habido esta previa en forma de sección, diría, ¿cómo, satánicos? Lo que acabas de decir no tiene nada que ver con eso, ¿no? Aquí estamos. Segon, la lluita per la justicia és una activitat contínua i necessària que ha de prevaldre per sobre les lleis i les institucions. Continuem bé, eh? Tercer, el cos d'un mateix és inviolable, subjecte a la pròpia voluntat. Clar, durant el documental ja surten els provida, bueno, els anti-aborto. Quart, les llibertats dels altres han de ser respectades, inclosa la llibertat d'ofendre. I aquí és on jo firmo. Cinc, les creences han d'ajustar-se a la millor comprensió científica del món. Hem d'anar en compte de mai distorsionar els fets científics per tal que s'ajustin a les nostres creences. Sis, les persones són fiables. Perdona. No, són fal·libles. Són fal·libles. Fiables no. Com tu, ets fal·lible. Les persones són fal·libles. Si cometem un error, com jo ara, hem de fer tot el possible per rectificar-ho i resoldre qualsevol mal que puguem haver causat. I set, cada principi és un principi rector dissenyat per inspirar noblesa en acció i pensament. L'esperit de compassió, sabidoria i justícia sempre ha prevaldre sobre la paraula escrita o parlada. A ver, Satán, ¿no? A ver, Satán. Sí o no, Nois. Lo que pasa que, sí, claro, no hace falta decir nada más. Satán es tan gratuito aquí, es decir, voy a sacarme aparato crítico que además ellos lo promueven, ¿no? La libertad de ofender no tanto es mi intención, pero que la palabra Satán es tan gratuita al final, es decir, ante esta situación, lo que uno acaba viendo es que esta peña se ha cogido la imagen de Satán porque, como decíamos al vídeo, vende y tienen un discurso más bien. Pero porque van contra uns en concret que se n'han apoderat d'un espai. Hay una base de coherencia en el porqué, pero a la hora de la verdad también tú sientes como hay un vampirismo máximo. Adriano, Adriano. Y además no olvidemos que todo el satanismo, por ejemplo, el 60-70, las figuras de l'Anton Labey y aquel, que era aquel tío rapaz, y aquel ritual de la magia. Surt el documental. Surt el documental. ¿Quant has vist el documental, Adriano? Eso lo he visto. Vale. No, pero ¿cuant has visto? Mitja hora. Sí, uns 40 minuts. Vale, pero te queda la meitat. O sea, et queda molt. Es que justifica molt la tecla. Et queda mucho para ser satánico. Ah, señor. Pero hay un momento. A ti, dentro de poco ya lo serás. Adriano, Adriano. Ay, Carles, el momento que explicas... Black Pope. Pues hay un... hay un imaginario que ellos van en contra de eso, porque eso era molt el teatrillo. I ells, clar que el fan, però aquí hi ha una vessant política. De fet, deien que aquí no era tant una vessant política sinó que era performance. Era una performance cinematográfica, teatrillo... Molt cinematográfica. Llavors, què passa? Que es planten aquí amb aquests setmanaments i, òbviament... Perdona, mira, si era el cinematográfica que l'enemic de Flash Gordon esclavata l'Anton Lavell, el satánic aquell. És igual. Si tí, és que sale en el cuyo. A mi me encanta. Pero entonces, si ellos, por ejemplo, televisivo, ¿qué opinan los satánicos al uso? Aquellos que uno siempre tiene en mente que podrían apelar a ese inicio. Això explica en el documental que hi ha un noi que era cristià, de fet, és aquest que diu jo, i a l'Església em parlaven dels satanistes i de tal, i em vaig adonar que no existien, de que eren un producte creat per la meva Església perquè no marxessin. En plan, no caigueu fora perquè fora solo hay el mal. No, però és este equipo de los tíos... Ja, però és que el tema de la UIGA, no? o la gente que está detrás del movimiento de las metal y este concepto... La demonización, o la satanización que s'ha fet dels col·lectius dissidents. És a dir, tu al principio em deies, hòstia, és que aquest documental comença que tu veus el grassonet, el friki, el no sé qué. Clar, els rebutjats. Són els rebutjats que els estan dient tu no tens espai aquí. De fet, hi ha un moment que el documental jo dic que tot homosexual que hagi sigut fotut fora de casa per uns pares que no l'acceptaven hauria de ser satànic sota aquests preceptes. Claro, pero al final ahí también hay una idea mucho del momento, de lo que se supone ahora y que se da valor de lo que son realmente las justicias entre las diferencias. Pero, por ejemplo, en el punto cuatro que me dices la libertad de ofender, me gustaría poner en duda que ellos realmente van a abrazar esa libertad de ofender. Libertad de ofender dentro del campo religioso o político que hoy en día es aceptado, pero quizás no en otras realidades donde puedes realmente ofender y quizás ya no les haría tanta gracia a esos marginados. Jo crec que aquest precepte en concret que és el quart té més a veure amb el moment aquest PC que n'hi ha perquè vulguis o no dintre del satanisme no tothom és gent d'esquerra. PC és correcció política. Per això, per la right correctness. En aquest moment que estem molt així diuen oi, un moment que estem cancelant coses per buenismo també. Saps? I aquí estem a això. I jo crec que quan diuen el dret a ofendre és d'anada i tornada. Jo realment m'ho crec. Espero, espero. Pol, alguna cosa més? Bueno, jo acabaria això recordant que el podeu veure filmin recordant Adrià no acaba el documental així podem parlar amb profunditat. Ah, va, vinga, va. Surt el Marilyn Manson? Ui! No, no toca. No, no? No toca. Mira, el Ferran i jo estem veient una sèrie que vam veure un capítol a la mateixa tarda que es va estrenar va sortir tot el de Marilyn Manson i el van haver d'avorrar. Van haver d'esperar però vam veure allà dins. Bueno, això, recordar que està filmin i jo crec que aquí sí que hauríem d'acabar amb un... Avesatán. No és a Santín, no? No, pero provoca un poco ese patetísimo del documental. Avesatán. I don't want you around hurting my system. I don't want you hurt anything of mine. I'll go. Just get out. Leo Lerman in Mademoiselle says, in John Cassavetes' shadows, the quality of heart is so apparent that audiences come away feeling that they have participated actively in the life it presents. and in Vogue Aileen tell me says people will be talking about shadows. A tremendous splash. Es que me ha fet molta gràcia he dit hauré de deixar això perquè al final és el que ha dit el Scorsese però fet anunci. Sí, y lo que sigo diciendo pero desarrollado. Al final lo que hemos podido escuchar al principio que sí que forma parte de la película es el hermano mayor Hugh diciéndole porque claro no les acabo de contar la sinopsis en el fondo qué pasa que estos tres señores como decía tienen vidas muy dispersas y los dos que tienen una apariencia blanca se dedican a vivir de esa realidad blanca del Nueva York ven ligando con chicas evidentemente de raza blanca y Leilia que se enamora de un joven blanco entonces hay un momento en la película que como hemos podido notar parece que al hermano mayor no le hace mucha gracia pero también no quiero descubrir nada más pero también por la actitud que está teniendo ese hombre blanco en la casa al final es evidente que cuando se trata de razas el conflicto está garantizado tanto en el pasado como en el presente pero como os decía Shadows no es un film que intente aleccionar es decir no es un film claramente argumental y sobre todo no es un film que intente aleccionar sobre el racismo no es como imitación a la vida que es un peliculón Douglaser donde nos conocimos precisamente o donde intimamos hay una historia de amor ahí todo empezó ahí pero Douglaser que es un auténtico maestro era un tío muy formal pero desde lo barroco desde la puesta en escena y que ahí apelaba a una idea de racismo plural desde mil perspectivas desde la chica blanca o desde el chico que o sea desde la chica que aparece aparentemente es blanca pero no lo es y huye de su propia imagen para venderse como blanca y esto no es lo que pasa en la película de Shadows en la película más bien hay un hecho racista y los personajes se mueven alrededor yo creo que Cassavetes está detrás de la improvisación de estos actores les da temas y a partir de ahí él sigue actores que se interpretan a sí mismos en cierto modo y él descuida totalmente los artificios esos típicos artificios del argumento filmado en lugar de ajustar la historia a los personajes que hace son los personajes los que se tienen que ajustar a la historia y recuperaré una declaración de él dice cuando me ocupo de un film me prohíbo toda opinión pretendo registrar solamente lo que los personajes dicen filmar su comportamiento intervenir lo menos posible sombras no es un film de tesis no es un manifiesto político es un ritual introspectivo intimista yo lo puedo confirmar y además añadiría Shadows implica un enfrentamiento con un cine que ya está pasado en esa época que fabricaba e imponía hábitos y esto es lo que bueno también intentan hacer de alguna manera romper los hábitos religiosos de Estados Unidos es una película que yo diría Millol Ferran que es muy jazz ¿es muy jazz? es muy jazz ¿qué vol dir que es muy jazz? es muy jazz voy a decir que es muy libre es muy... bueno de hecho Charles Mingus que venimos escuchando Charles Mingus formó parte de la banda sonora de la época Charles Mingus es un músico súper conocido también por su lucha contra el racismo pero es que se unió aquí a la obra de Casaberts para aportar desde lo musical ese caos esa libertad esa libertad porque en el final es como el de la música jazz que también tiene esa parte de improvisación de coger un saxo y empezar a derivar en toda una serie de... es que es claramente así variaciones en la película hay una improvisación total de diálogos de situaciones de movimientos de cámara de desplazamientos de los personajes no hay un guión preestablecido y está claro que Casaberts iba modificando según las circunstancias es una especie de Wong Kar Wai pero en vez de partir de lo visual parte mucho del trabajo actoral y por eso en lo visual hay saltos de eje hay falsos rácords hay una iluminación que es muy plana y que a veces chirría porque no hay contrastes no hay maquillaje pero hay verdad y esto es algo que decía Scorsese es decir puedes ver cierto patetismo en esa puesta en escena pero hay verdad y hay verdad también en ese blanco y negro que es como muy agresivo muy muy potente a mi una cosa que me llama mucho la atención de Shadows esa peli iniciática de Casaberts que es un poco ese trabajo de actores que estabas comentando ahora Adri y que de algún modo veremos en Husbands una película más posterior de Casaberts hostia no pero digamos que es algo que está ahí como código genético pero que luego se va a volver a ver ¿no? Casaberts que yo no recomiendo solo por Shadows como peli fundacional recomiendo seguramente por más sobra posterior vas adoptada si parla de él o de una peli pasa que es tan complejo abordar de todo si has parlado de una peli y portas ¿eh? si no os preocupeu ya comenzo por ti solo me gustaría acabar con una curiosidad ¿no? porque claro como este tío que os pensáis que había ganado tanta pasta en los 50 como actor sí que después hizo un poco como Orson Welles que se dedicaba a trabajar en pelis de cierto prestigio para sacar pasta y hacer su cine ¿no? y mantenerse en ese indie se mantuvo siempre en el indie y la libertad creativa pero ¿cómo empezó? ¿cómo pudo salir un poco ¿no? a la palestra? pues y además hay una anécdota muy interesante dicen que en el año 56 ya como actor estaba siendo entrevistado en un programa de radio que se llamaba Night People y Casabes dijo que si cada uno de los oyentes enviaba un dólar al programa él haría una película totalmente libre ¿no? totalmente independiente que rompería con los esquemas porque ya había un deseo una petición ¿no? y a partir de ese momento dicen que empezó a llegar el dinero de los oyentes y bueno no no tiró solo del dinero de los oyentes és l'inici del micromassenatge claro aquest home és un innovador en tots els aspectes si en veu un dòlar no en veu no és un euro un bitcoin va un bitcoin per fer-ho un bitcoin farem una mariscada lliure no sabem si serà de carn de peix home i amb una mica de sort ens comprem un Tesla bueno no que exploten totes les coses de l'Elon Musk no no señores ya para acabar acabar deciros que por ejemplo aquí hemos traído una obra serial más bien que es la de Diedi que bebía claramente de ese cine mucho en la época lo dijimos se decía que Damien Chassel había rodado la película en 16 milímetros porque la obra de Casavet a ti lo de Casavet es en empanada te viene ya de Diedi mucho tiempo atrás y entonces bueno recordarlo Diedi la serie juega un poco a eso pero dejémoslo aquí porque al final como ese tipo de cine que apela a la verdad por mucho que lo describas nunca la puedes sentir hay que verlo puedo acabar con una cita Adri una cita de Zabatini que tú has comentado guionista de de Dasica que yo creo que entronca mucho con Casavetis plenamente porque dice que para él para Zabatini el neorealismo era un cúmulo de encuentros fragmentarios y mal logrados es decir es como una especie de antesala de cine de toda esa forma me parece cierto porque tú cuando viste la película Paul destacaste un poco esto del caos y lo mal logrado pero es un encuentro al final ¡Oh! ¡Se acabó! ¡Donso avance! ¡Cómics! Deixa aquesta ferranya Aquí cadascú Si te la vaig passar em vas dir que no No, no, ara ara t'agrada És un tintí A cadascú li posa perquè avui el de videojocs vindrà a parlar de còmics I que perquè quan es va dir a més que faríem un programa sobre coses americanes amb l'excusa del festival aquest d'americana inclús aquesta exposició que ja heu comentat també sembla que ens empenya en aquesta direcció Heu de parlar d'Amèrica Heu de parlar d'Amèrica Doncs la veritat jo no tenia ni idea de què portar Vaig pensar com sempre doncs això algun videojoc que fos un clar reflex i crítica que ja ens coneixem de la idea d'Amèrica De fet hauríem de dir Estats Units que tu ja ho has dit abans Estem parlant d'Estats Units no d'Amèrica No com Ásia I només portem xapó Però resulta que el candidat ideal a videojoc per parlar d'això ja el vaig dur a la segona temporada és aquell oníric Kentucky Road Zero que no sé si recordeu i faig promo de mi mateix que està de la segona temporada d'episodi 6 mística si voleu el podeu recuperar a les seccions de videojoc que quan va venir la veu del programa exacte que va venir l'Ari i ens va acompanyar així que vaig seguir donant-li voltes i vaig pensar coi quasi mai parlo de còmics i vaig escoltar la careta de còmics i ja sabeu aquesta versió escà d'una reconeguda sintonia bueno avui no ha sigut escà avui ha sigut bits i vaig dir hòstia Ferran tio que tu els tens tots a casa i a més n'hi ha un que parla d'Amèrica així que doncs vaig prendre la decisió m'heu ratat el còmic mamons Tintín on està el còmic? on me l'heu deixat el còmic? on me l'heu deixat el còmic? doncs us vinc a parlar efectivament del nostre estimat Tintín s'ha perdut el còmic potser l'heu vist abans quin s'ha perdut el còmic efectivament el nostre estimat Tintín i òbviament us parlo de Tintín a Amèrica i us he de dir abans de seguir que mira que hi ha còmics de Tintín i que vaig jo i escollo per conveniència per mandra també ho hem de dir el que considero el pitjor de tots però amb diferència jo crec que has inaugurat el còmic malament bueno no Tintín era Amèrica però és fluixet no no perquè a més no podíem parlar de Mart o els intents Dylan Mas com dèiem fa un moment de l'aire un coet i així no fos cas que jo pogués portar els meus estimats i premonitoris aquest dinomi d'objectiu la lluna i hem caminat damunt la lluna o potser podíem haver parlat del tema conspiranoic Pol i parlar de les set boles de cristall o el temple del sol o jo què sé dels meus prefets o aprofitar la coyuntura aquesta rara que hi ha als Balcans un altre cop per partar un dels meus prefets que és el setre d'Otocar però no havíem de parlar estàs d'an Adriano havíem de parlar d'Amèrica havíem de pillar i m'havíeu de pillar a mi amb el Puc canviat i portar en sèrio l'episodi que millor encarna tots els punts baixos d'aquesta saga però abans abans de seguir amb el meu lament infantil perquè al fons això és un lament infantil per no voler fer més feina millor que tornem al còmic que avui ens ocupa que almenys ens servirà per reivindicar un dels còmics més seminals de l'estil europeu i que amb les eleccions meves a banda del volum que he portat doncs jo crec que val bastant la pena canvio canvio de ton són totes les versions possibles de sintonia que no em vas deixar s'encaixar amb el Satà no és un Tintin Satà exacte és l'Amèrica recordem que Tintin és un reporter jove i intrèpid que segueix en principi les notícies allà on va tot i que s'ha de dir que realment sovint es troba protagonitzant aquestes notícies creat per l'historiatista belga George Remy més conegut com Erger sempre va acompanyat del seu fidel i tossut gos Milú i durant les seves aventures coneixerà amics en amics i viceversa un any després perdó m'he saltat una línia aquí doncs aquest àlbum d'avui el Tintin Amèrica es tracta del tercer capítol de les aventures del reporter el primer del 29 ens enviava al país dels soviets i s'aprofitava per fer una mena de retrat molt anticomunista i el segon àlbum editat l'any següent el 30 seguíem amb aquesta superioritat i paternalisme occidental amb Tintin al Congo i un mercat esperit colonialista trobant alguna cosa l'escena de les gaceles és molt heavy bueno hi ha diverses més hi ha el tema del senyor senyor però vaja un any després el 31 ens trobem amb aquest Tintin Amèrica i no pot ser menys Argè agafa tots els tòpics possibles sense cap interès crític ni d'aprofunditzar sobre el que es creia d'Estats Units en aquella època continua una subtrama de fet que apareix a El Congo que Tintin segueix el rastre d'un gángster de Chicago que roba diamants als anys 20-30 així que ja us podeu imaginar de què n'hi ha la cosa si són tòpics gángsters pistoles i Far West amb en Salva i és que aquest còmic en Tintin s'enfronta de corrupció i crims del mateix Al Capone que per 7 és l'únic i últim personatge amb nom real aquí ja van dir després es van basar en altres personatges i els van canviar els noms a més m'encanta perquè el personatge porta tota la psicotriu és l'exageració total del personatge i pretén aturar-lo amb una actitud tot s'ha de dir molt de superioritat moral d'aquests europeus sofisticats que veuen als Estats Units com un niu de rates jo també t'anava a preguntar no t'agrada per això en el fons no m'agrada aquest còmic no m'agrada jo crec que no te gusta porque bebe demasiado del cine espera espera Adriano que no tinc gaire temps i he d'acabans de fet aquí un minut i mig he de despedir per la gent de les verds vamos aconsegueix de fet aturar el tràfic de diamants des del Congo llavors es troba amb traficants d'alcohol i també ho destapa i fins i tot descobreix en garjola policies corruptes comprats per la màfia òbviament el G es deixa influenciar com t'has dit pel gènere negre i els gángsters que tant reivindiquem a Europa com a imatge que tenim dels Estats Units de fet aprofitaré perquè és que no ens donarà temps sinó de despedir-nos de l'agenda d'Esvern podreu sentir la resta d'aquest programa si ens aneu a buscar a Youtube o a Spotify i a cap aquesta secció tan interessant d'un còmic que m'encanta i d'avui llavors recordem que tenim aquestes xerxes socials de Facebook Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura Sense L Instagram Empanada Cultural i tot això ja ho dic a Sant Claude i a Youtube trobareu les versions completes del programa adeu nois de l'Esvern moltes gràcies molt gràcies que sempre us acomiadeu de la càmera i a Radio d'Esvern ja ho acabem consti que ens podreu escoltar allà molt ben resumit I don't want you around hurting my system I don't want you hurt anything of mine I'll go just get out Leo Lerman and Mademoiselle says in John Cassavetes shadows the quality of heart is so apparent that audiences come away feeling that they have participated actively in the life it presents and in Vogue Aileen Talme says people will be talking about shadows a tremendous splash Es que això me ha fet mal tegras he dit hauré de deixar això perquè al final és el que ha dit el Scorsese però fet anunci i lo que sigo d'acord al final lo que hemos podido escuchar al principio que sí que forma parte de la película és el hermano mayor Hugh diciéndole perquè no els acabo de contar la sinopsis en el fondo què passa que estos tres señores como decía tienen vidas muy dispersas y los dos que tienen una apariencia blanca se dedican a vivir de esa realidad blanca del Nueva York Ben ligando con chicas evidentemente de raza blanca y Leilia que se enamora de un joven blanco entonces hay un momento en la película que como hemos podido notar parece que al hermano mayor no le hace mucha gracia pero también no quiero descubrir nada más pero también por la actitud que está teniendo ese hombre blanco en la casa al final es evidente que cuando se trata de razas el conflicto está garantizado tanto en el pasado como en el presente pero como os decía Shadows no es un film que intente aleccionar es decir no es un film claramente argumental y sobre todo no es un film que intente aleccionar sobre el racismo no es como imitación a la vida que es un peliculón Douglaser donde nos conocimos precisamente donde intimamos hay una historia de amor ahí todo empezó ahí pero Douglaser que es un auténtico maestro era un tío muy formal pero desde lo barroco desde la puesta en escena y que ahí apelaba a una idea de racismo plural desde mil perspectivas desde la chica blanca o desde el chico desde la chica que aparentemente es blanca pero no lo es y huye de su propia imagen para venderse como blanca y esto no es lo que pasa en la película de Shadows en la película más bien hay un hecho racista y los personajes se mueven alrededor yo creo que Casabets está detrás de la improvisación de estos actores les da temas y a partir de ahí él sigue actores que se interpretan a sí mismos en cierto modo y él descuida totalmente los artificios esos típicos artificios del argumento filmado en lugar de ajustar la historia a los personajes que hace son los personajes los que se tienen que ajustar a la historia y recuperaré una es una declaración de él dice cuando me ocupo de un film me prohíbo toda opinión pretendo registrar solamente lo que los personajes dicen filmar su comportamiento intervenir lo menos posible Sombras no es un film de tesis no es un manifiesto político es un ritual introspectivo intimista yo lo puedo confirmar y además añadiría Shadows implica un enfrentamiento con un cine que ya está pasado en esa época que fabricaba e imponía hábitos y esto es lo que bueno también intentan hacer de alguna manera romper los hábitos religiosos de Estados Unidos es una película que yo diría Millol Ferran que es muy jazz es muy jazz que es muy libre es muy bueno de hecho Charles Mingus que es a quien venimos escuchando Charles Mingus formó parte de la banda sonora de la época Charles Mingus es un músico súper conocido también por su lucha contra el racismo pero es que se unió aquí a la obra de Cassavetes para aportar desde lo musical ese caos esa libertad esa libertad porque en el fin es como el de la música jazz que también tiene esa parte de improvisación de coger un saxo y empezar a derivar en toda una serie de es que es claramente así variaciones en la película hay una improvisación total de diálogos de situaciones de movimientos de cámara de desplazamientos de los personajes no hay un guión preestablecido y está claro que Cassavetes iba modificando según las circunstancias es una especie de Wong Kar Wai pero en vez de partir de lo visual parte mucho del trabajo actoral y por eso en lo visual hay saltos de eje hay falsos rácords hay una iluminación que es muy plana y que a veces chirría porque no hay contrastes no hay maquillaje pero hay verdad y esto es algo que decía Scorsese es decir puedes ver cierto patetismo en esa puesta en escena pero hay verdad y hay verdad también en ese blanco y negro que es como muy agresivo muy muy potente a mi una cosa que me llama mucho la atención de Shadows esa peliniciática de Cassavetes que es un poco ese trabajo de actores que estabas comentando ahora Adri y que de algún modo veremos en Husbands una película más posterior de Cassavetes pero digamos que es algo que está ahí como código genético pero que luego se va a volver a ver posteriormente Cassavetes es un tío que yo no recomiendo solo por Shadows como peli fundacional recomiendo seguramente por más sobra vas adoptada si parla de él o de una peli pasa que es tan complejo abordar de todo si has parlado de la peli y portas sin minutos no os preocupeu ya comenzo para ti solo me gustaría acabar con una curiosidad porque claro como este tío que os pensáis que había ganado tanta pasta en los 50 como actor sí que después hizo un poco como Orson Welles que se dedicaba a trabajar en pelis de cierto prestigio para sacar pasta y hacer su cine y mantenerse en ese indie se mantuvo siempre en el indie y la libertad creativa pero como empezó como pudo salir un poco a la palestra y además hay una anécdota muy interesante dicen que en el año 56 ya como actor estaba siendo entrevistado en un programa de radio que se llamaba Night People y Casabes dijo que si cada uno de los oyentes enviaba un dólar al programa él haría una película totalmente libre totalmente independiente que rompería con los esquemas porque ya había un deseo una petición y a partir de ese momento dicen que empezó a llegar el dinero de los oyentes y bueno no no tiró solo del dinero de los oyentes es el inicio del micromacenatge claro que esto es un innovador en todos los aspectes si envieu un dólar envié unos un euro un bitcoin va un bitcoin per fer-ho un bitcoin farem una mariscada lliure no sabem si serà de carn de peix home i amb una mica de sort ens comprem un Tesla bueno no que exploten ara totes les coses de l'Elon Musk no no señores ya para acabar acabar deciros que por ejemplo aquí hemos traído una obra serial más bien que es la de Die Eddie que bebía claramente de ese cine mucho en la época lo dijimos se decía que Damien Chassel había rodado la película en 16 milímetros porque la obra de Casavet a ti lo de Casavet es en empanada te viene ya de Die Eddie mucho tiempo atrás y entonces bueno recordarlo Die Eddie la serie juega un poco a eso pero dejémoslo aquí porque al final como ese tipo de cine que apela a la verdad por mucho que lo describas nunca la puedes sentir hay que verlo puedo acabar con una cita Adri una cita de Zabatini que tú has comentado guionista de de Zabatini de Zabatini que yo creo que entronca mucho con Casavetis plenamente porque dice que para él para Zabatini el neorealismo era un cúmulo de encuentros fragmentarios y mal logrados es decir es como una especie de antesala de cine de toda esa forma de hacer cine de Casavetis cuando viste la película de Casavetis destacaste un poco esto del caos y lo mal logrado pero es un encuentro al final oh se acabó doncs avancem cúmics deja esta ferranja aquí cadascú si te la vaig passar em vas dir que no no no ara ara t'agrada a cadascú li posa perquè avui el de videojocs vindrà a parlar de còmics i que perquè quan es va dir més que faríem un programa sobre coses americanes amb l'excusa del festival aquest d'americana no inclús aquesta exposició que ja heu comentat també sembla que ens empenya en aquesta direcció heu de parlar d'Amèrica heu de parlar d'Amèrica doncs la veritat jo no tenia ni idea de què portar vaig pensar com sempre doncs això algun videojoc que fos un clar reflex i crítica que ja ens coneixem de la idea d'Amèrica de fet hauríem de dir als Estats Units que tu ja ho has dit abans estem parlant d'Estats Units no d'Amèrica no com Àsia i només portem xapó però resulta que el candidat ideal a videojoc per parlar d'això ja el vaig dur a la segona temporada és aquell oníric Kentucky Road Zero que no sé si recordeu i faig promo de mi mateix que està a la segona temporada d'episodi 6 mística si voleu el podeu recuperar a les seccions de videojocs quan va venir la veu del programa exacte que va venir l'Ari i ens va acompanyar així que vaig seguir donant-li voltes i vaig pensar coi quasi mai parlo de còmics i vaig escoltar la careta de còmics i ja sabeu aquesta versió escà d'una reconeguda sintonia bueno avui no ha sigut escà avui ha sigut bits i vaig dir hòstia Ferran tio que tu els tens tots a casa i a més n'hi ha un que ha parlat d'Amèrica així que doncs vaig prendre la decisió m'heu ratat el còmic mamons Tintín on me l'heu deixat on me l'heu deixat doncs us vinc a parlar efectivament del nostre estimat Tintín però s'ha perdut el còmic potser l'heu vist abans quin s'ha perdut el còmic efectivament el nostre estimat Tintín i òbviament us parlo de Tintín a Amèrica i us he de dir abans de seguir que mira que hi ha còmics de Tintín i que vaig jo i escollo per conveniència per mandra també ho hem de dir el que considero el pitjor de tots però amb diferència jo crec que has inaugurat el còmics malament Tintín era Amèrica però és fluixet no no perquè a més no podíem parlar de Mart o els intents Dylan Mas com deia en fa un moment de l'aire un coet i així no fos cas que jo pogués portar els meus estimats i premonitoris aquest dinomi d'objectiu la lluna i hem caminat damunt la lluna o potser podíem haver parlat del tema conspiranoic i parlar de les set boles de cristall o el temple del sol o jo què sé dels meus prefets o aprofitar la coyuntura aquesta rara que hi ha als Balcans un altre cop per portar un dels meus prefets que és el setre d'Otocar però no havíem de parlar d'un Adriano havíem de parlar d'Amèrica havíem de pillar i com havíeu de pillar a mi amb el Puc Canviat i portar en sèrio l'episodi que millor encarna tots els punts baixos d'aquesta saga però abans abans de seguir amb el meu lament infantil perquè al fons això és un lament infantil per no voler fer més feina millor que tornem al còmic que avui ens ocupa que almenys ens servirà per reivindicar un dels còmics més seminals de l'estil europeu i que amb les eleccions meves a banda del volum que he portat doncs jo crec que val bastant la pena Canvio de ton Són totes les versions possibles de Sintonia que no em vas deixar posar totes Està encaixant amb el Setan és un Tintin Setan exacte és la màrrica recordem que Tintin és un reporter jove i intrèpid que segueix en principi les notícies allà on va tot i que s'ha de dir que realment sovint es troba protagonitzant aquestes notícies creat per l'historiatista belga George Remy més conegut com Erger sempre va acompanyat del seu fidel i tosut gos milu i durant les seves aventures coneixerà amics en amics i viceversa un any després eh perdó m'he saltat una línia aquí doncs aquest àlbum d'avui el Tintin Amèrica es tracta del tercer capítol de les aventures del reporter el primer del 29 ens enviava al país dels soviets i s'aprofitava per fer una mena de retrat molt anticomunista i el segon àlbum editat l'any següent el 30 seguia amb aquesta superioritat i paternalisme occidental amb Tintin al Congo i un mercat esperit colonialista trobarà algun bo si ella l'escena de les gaceles és molt heavy bueno hi ha vàries més i el tema del senyor senyor però vaja un any després el 31 ens trobem amb aquest Tintin Amèrica i no pot ser menys Hergè agafa tots els tòpics possibles sense cap interès crític ni d'aprofunditzar sobre el que es creia d'Estats Units en aquella època continua una subtrama de fet que apareix a El Congo que Tintin segueix al rastre d'un gángster de Chicago que roba diamants als anys 20-30 així que ja us podeu imaginar de què n'hi ha la cosa si són tòpics gángsters amb en Salva i és que aquest còmic en Tintin s'enfronta de corrupció i crims del mateix Al Capone que per cert és l'únic i últim personatge amb nom real aquí ja van dir després es van basar en altres personatges i els van canviar els noms a més m'agrada perquè el personatge porta tota la psicotria és l'exageració total del personatge i pretén aturar-lo amb una actitud tot s'ha de dir molt de superioritat moral d'aquests europeus sofisticats que veuen als Estats Units com un niu de rates jo també t'anava a preguntar no t'agrada per això en el fons no m'agrada aquest còmic no m'agrada jo crec que no te gusta porque bebe demasiado del cine espera espera Adriano que no tinc gaire temps i he d'acabansar de fet aquí un minut i mig de despedir per la gent aconsegueix aconsegueix de fet aturar el tràfic de diamants des del Congo llavors es troba amb traficants d'alcohol i també ho destapa i fins i tot descobreix en Garjola policies corruptes comprats per la màfia òbviament el G es deixa influenciar pel gènere negre i els gángsters que tant reivindiquem a Europa com a imatge que tenim dels Estats Units de fet aprofitaré perquè no ens donarà temps sinó de despedir-nos de l'agenda d'Esvern podreu sentir la resta d'aquest programa si ens aneu a buscar que m'encanta i d'avui llavors recordem que tenim aquestes xerxes socials de Facebook Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura sense L Instagram Empanada Cultural i tot això ja ho dic a Sant Claude i a YouTube trobarà les versions completes del programa adeu nois de l'Esvern moltes gràcies moltes gràcies que sempre us acomiadeu de la càmera i a Radio d'Esvern no hi ha la càmera i la càmera i la càmera consti que ens podreu escoltar allà molt ben resumit i la càmera i la càmera i la càmera i la càmera i la càmera i la càmera Fins demà! Fins demà!