E3 cancel·lat, PS5 i Xbox Series X; ‘Spring’ (2014) i ‘La casa’ (Paco Roca): videojocs, cinema i còmic en la nova normalitat

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Abans de desenvolupar una mica aquesta idea, perquè és veritat, no? Encara que ens vulguin fer creure que som los ositos amorosos, no lo somos. No. Què ha pasado con ese editorial, con ese vaticinio que apuntaba maneras hace, no sé, hace tres o cuatro semanas, que yo ya estaba convencido que nos encontraríamos en la tercera fase. Ha durat 24 hores, Adrià. No ha sido posible. Com moltes coses aquest coronavirus ens han tret, aquesta tercera fase ha desaparegut i hem entrat directament a una mena nova normalitat. Claro, claro, ahora ya es de una normalitat, no? Mira, estem a casa, justament a casa teu, Adri. Sí, avui estem a casa de l'Adri. Esteu, just darrere vostra, tu Adri i tu Pol, l'estantaria, el juego de l'ángel de Carlos Ruiz Tafón. Una pèrdua que també ens ha tret. No ha sigut el coronavirus, però ha sigut durant el coronavirus. Bueno, Ian Holm va desapareixer també el dijous passat. Exactament, també. Bueno, ya lo decíamos el programa pasado, que la gente va cayendo a nuestro alrededor y por eso habría que ser menos serpiente. Habría que ser un poquito menos serpiente ya solo por ese hecho. Pero lo somos, no nos vamos a engañar, no? De hecho, yo, ya veréis más adelante cómo trataré un poquitito el tema también del monstruo interior. Pero vosotros, ¿qué creéis? ¿Somos los ositos amorosos o somos una serpiente? Nos agrada fernos el box, pero... Nos agrada. Es lo que dicen, ¿no? ¿Por qué necesidad hay de esos ositos amorosos? Lo que está claro es que hay como una necesidad de utopías, ¿no? Claro, pero ¿no sería mejor para el futuro de la humanidad que nos miráramos realmente al espejo sin estas pretensiones positivistas que realmente no nos definen? Bueno, pero es que llavors cauríem amb una mena de pressió generalitzada, ¿no? La massa, le tienes que dar pan y circo, le tienes que dar azúcar. El que hem d'agafar és un retorn d'un altre serp, que és el víbora. Ens hem d'agafar el víbora. Això m'agrada molt més. Això m'agrada molt més, tio. Però bueno. Bueno, nois, llavors què ens porteu avui, eh? Què ens porteu en aquesta empanada? Mira, jo parlant això de pèrdues, coses que aquesta mena de pandèmia ens ha fet perdre, parlarem de la mort de l'E3, la fira de videojocs. ¿Quién és essa? Ah, vale. Adria, no sé hasta yo, tío. Venga, hombre, por favor. Vale, pues yo, mira, como os decía, la idea es continuar con esta idea del monstruo interior. Hablaré de una película que se llama Spring, Primavera, de Justin Benson y Aaron Moorhead, de un indio americano del 2014. Un poquito serie B, pero ya veréis que tiene... A ver, los apellidos, ¿cómo...? No, los apellidos dan mucho juego. Dan mucho juego, eh? Pero estos dos directores también dan mucho juego, eh? Justin Benson y Aaron Moorhead. Ya veréis que Spring es una película medio camino entre la comedia romántica, el género fantástico, nos habla de ese monstruo interior que decíamos, y de muchas cosas más, pero luego lo vemos, luego loco. Genial. M'agrada que pugui estar relacionat amb Monster. Sí, sí. El monstruo que portem dins, el còmic que hem portat. Un día tendríamos que ver como de nuestras empanadas hacemos una empanada mayor. Sí. La gran empanada. Super empanada. Bueno, les empanadas es fan de sobres i sempre ens queden coses per bé. Exacte. Sí, sí. Doncs jo us porto un còmic que té una mica d'anys, però ja veurem per què el portem ara, una mena de visió al passat, aquestes pèrdues també que parlàvem, que és la caça de Paco Roca. Hòstia, el de arrugues, no? Sí. Exacte. Doncs recordem xarxes socials, no? Sisplau. Com en fem sempre. Les estoy olvidando. Sí. Ens podeu trobar a Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L, Instagram, Empanada Cultural, i els podcasts, ho recordem, els estem centralitzant tot a Soundcloud. De moment, amb xCloud encara els trobareu i a Evox també, però, sisplau, aneu a Soundcloud. I, nois, si us sembla correcte, avancem i tirem endavant. Tu mismo, tio. Som-hi. Videojocs. Sniff. Sí. És que, d'entrada, podríem dir que l'estiu, a nivell de videojocs, sembla que ha arrencat amb bastant mal peu, eh? Perquè si alguna cosa ens ha rebessat aquesta pandèmia als gamers, és l'E3. Ja sabeu, la Electronic Entertainment Expo. Estoy muy triste por esto, Adriano, lo sabes. Tenia dubtes, eh, Adriano. No, no, no. Jo ja no soy serpiente. Jo ja he empatizado con vosotros a un nivel que comparto las penas. És la fira de videojocs més important, es celebra des de fa 25 anys, i aquest any s'ha cancel·lat. Veig, Adriano, que ho recordes? Perquè, si no, te n'anava a dir que l'any passat és la setmana que vas tenir de descans, perquè fins i tot l'editorial l'hava fet Carles, eh? Però, porque me fui investigar, porque no quería hacer el ridículo en medio del programa, y dije, vamos a entender qué es esto para que el año que viene, y me preparo para el año que viene y me lo quitan, tío. No, pero a més, a més... ¿Cómo les gusta? ¿Cómo les gusta? Ho puc racionar molt bé amb l'editorial, perquè crec que l'únic joc que ha jugat a l'Adriano de videojocs és a l'Snake del mòbil. Ah, molt bé. Hay un Tetris por ahí, un Mario Kart, no? No, clásicos. Doncs, com us deia, la fira de l'E3 s'anava a celebrar entre els passats 9 i 11 de juny, com sempre a Los Ángeles, però no. Tan aviat com l'11 de març, ja van anunciar que preferien donar-la per cancel·lada. Recordeu, de fet, que aquí vam entrar a confinament el 13-14 de març, i als Estats Units els primers estats van començar a tancar el 19, és a dir, la fira ja es va anticipar bastant. Però, llavors, resulta que podríem dir que els gamers estem tristos? Doncs, no gaire. No gaire. Ja ho vam comentar l'any passat, eh?, que l'E3 ja no és el Jaggernaut indispensable que era en altres èpoques. Ja que aquest auge que hi ha hagut d'internet, i més amb aquest coronavirus, ha fet que una pèrdua que era tan impensable, és a dir, com pot ser que l'E3 desaparegui, no hagi significat un dalt a baix per a la indústria, precisament. De fet, estem més d'enora bona que mai, perquè aquest temps forçat a casa ha fet que molts girin el cap cap als seus ordinadors i consoles i hagin agraït tenir aquest temps per aprofitar l'escapisme i l'oferta desmesurada, perquè és desmesurada, de jocs durant la quarantena. Adriana? Ho ha tornat. Precisament, senyors. Doncs, entre ofertes especials, partides multijugadors més massives que mai i temps sense límit per disfrutar d'aquells jocs que sempre anem deixant per més endavant, els videojocs han sigut segurament la indústria que menys ha patit durant aquest temps del Covid-19, o potser, potser, hauríem de dir que ha sigut la indústria que més ha gaudit. I hem gaudit. D'aquesta moguda que hem tingut, sí, sí. Mira, us dono algunes xifres, eh? Només durant el mes de març, aquella segona quinzena de març de quarantena, hi va haver un augment de vendes de jocs del 34% en comparació al mateix període de l'any passat. I en el cas del hardware, és a dir, de les consoles en si, un brutal 63% més. Bueno, clar, perquè la penya va dir, hòstia, que no tinc consola, m'haig de renovar, tinc molts mesos per renovar... Home, t'has d'entrar a casa. Jo he gaudit molt de molts videojocs. Exacte. Però no sé si esteu al corrent que fa dos o tres dies, a França, una botiga, va posar la PlayStation 4 a 94 euros, baratíssima, i van tenir... Bueno, van anar a la gendarmeria i tot. Ah, és veritat que ho vaig veure, tio, a les notícies. Però allaus massius de gent, a més amb màscares, que canta que no te cagues, si ets el del Media Market, saps? A 94 euros, clar, ridícula. Però perquè es van esgotar, no entenc que es van esgotar, no hi havia suficient per tothom... Clar, però tu has de mantenir la distància de seguretat a tot això, quan veu un allau de gent, com si fos el Black Friday... I em sembla que van tancar. Van tancar i van començar a liar, no? I llavors va arribar la gendarmeria. Exacte. La gent que no tenia consol en va aconseguir una. I aquestes zones van barallar de porca, no? Exacte. De fet, també ajuda molt estrenes molt esperades, com el Doom Eternal o l'Animal Crossing New Horizons, que han aparegut durant just aquesta pandèmia. I a què va, això? El Doom Eternal és pegar tiros contra demonios de la verna, no? I l'Animal Crossing, que a més van fer campanya conjunta, l'Animal Crossing va de criar tu aldea con un animal de peluche. Hòstia! I van fer una complicada... És un tamagotchi a lo grande. O sigui, com ho he dit, Joven Pires, amb els osos amorosos que estava dient l'àrea. Veus, tu amb els videojocs és com ells amb els tecnicismes cinematogràfics, eh? Ui, ui, ui, ui. El pique, el pique. Bé, el tema és que descobrir jocs antics també ha fet molt, eh? Perquè no és només jocs nous, també jocs antics. De fet, el Pol i jo hem ampliat la nostra biblioteca de jocs que teníem pendents. I a més, clar, han fet rebaixes que han aportat molt aquestes vendes totals. Però, clar, no són tot flors i violes, podríem dir aquest any 2020. Se pone épico. Se pone épico. Se pone épico. Se pone épico. Ui, ui, ui, ui. Atenció. Precisament, aquest 2020 era molt esperat perquè suposava l'arribada de la nova generació de consoles, la Xbox Series X i la PlayStation 5. I precisament, el coronavirus va fer tancar moltes indústries que fabriquen components i microchips per a aquestes noves màquines. Aquesta por als retards es va confirmar d'entrada quan Microsoft va anunciar la seva nova Xbox Series X al desembre, donant els Game Awards, que m'he parlat aquí empanada. I van donar tota mena de dades, excepte la data de llançament. Els mesos van anar passant... Ah, que no ha sortit la PS5? No, això és la Xbox. Ja no. Keep it on. Vamos, vamos, vamos. No, jo estic igual, l'he perdido, eh? Els mesos van anar passant i la data de la Xbox no s'anunciava i llavors va arribar el coronavirus. A dia d'avui, oficialment, només sabem que sortirà entre la tardor i l'hivern d'aquest any, la Xbox. I amb la Play 5, que tant et preocupa Adriano, la PlayStation 5... Clar, home, vas a etiquetar, collons, tio. Vas a etiquetar a Instagram i jo estava allà pendent. Va, vinga, esta me la compro. La cosa que va fer Pati encara més, perquè no va ser fins al passat abril, que vam tenir les primeres imatges d'aquesta nova consola i de fet es tractava només del mando, del nou comandament de la PlayStation 5, que a més apuntava a una direcció totalment diferent. Que és White Power, eh, total. Sí, sí, és exacte. En el moment del Black Lives Matter, la Play és de color blanc. Ui, ui, ui. Blanc de mòdem de telefònica. No ho podien haver previst, això, eh? Home... No, no ho podien haver previst. La Play sempre ha sigut Black Lives Matter, eh? Això m'ha encantat, tio. A més, també va venir molts missatges i filtracions que desvetllaven els greus problemes de producció i distribució que Sony estava patint degut al coronavirus. i quan van anunciar que el juny, aquest juny, per fi podien fer l'anunci, resulta que precisament les disputes racials dels Estats Units els van fer a traçar-ho una miqueta més. Bueno, però com a mínim s'hi van posar, és a dir, ho van fer per voluntat de... Sí, sí, va ser per col·laborar-hi. Petit incís em recorda Christopher Nolan, El Caballero Oscuro, La Leyenda Renace, amb l'assassinat. Tots a Wall Street, vamos a coger Wall Street, però que són els dolents de la pel·lícula. Però el que estava passant a Wall Street no eren els dolents, era gent que s'estava manifestant. Sí, sí, exacte, que el van teixar una mica de reaccionar-hi, no?, el Nolan. Això potser sí que ho hauria pogut proveure. I de fet, no patiu, perquè ja ho ha dit l'Adrià abans, que el dijous 11, passat dijous 11 de juny, van poder veure, per fi, ara sí, la nova i flamant PlayStation 5. Però, igual que a l'Xbox, no han donat la data de llançament, només diuen aquesta finestra de Holidays 2020. Bueno, però s'ha filtrat, no?, per Amazon Francia, crec que veig que Francia està liant la... Bueno, yo creo que están realmente esperando el segundo confinamiento. ¿Son conscientes de que va a haber un rebrote? Crec que s'ha dit a mitjans de novembre. S'ha dit a mitjans de novembre, crec que sortirà. Sí, diuen cap a... El confinamiento, el segundo. Normalment la finestra comença per Halloween, no?, però treure una consola per Halloween és renunciar massa d'hora a les vendes de Nadal, i, bueno, per allà estarà, sí, segurament serà cap al novembre. També hi haurà una competició de preus, que això ja ho veurem. Jo recordo als oients que el meu aniversari és al desembre, des d'aquí faig una crida. El meu Nadal és també al desembre. El teu Nadal és al desembre. El teu Nadal és al desembre. El meu desembre és el cumpleanys. El meu cumpleanys és al Nadal. Així és com el xiste que hi ha de Flying Circus. ¿Qué me está contando usted, caballero, por favor? El Eugenio, el Eugenio tenia un xiste. Bé, una altra cosa que també va fer patir molt van ser els temuts endarreriments de jocs que ja s'havien anunciat. El cas més famós va ser el que ja vam comentar, el de Last of Us 2, que al final el joc va sortir aquest passat divendres, el dia 19, i jo ja l'he pogut tastar. Tasta. Ah, sí? I què tal? Això és el que tinc escrit al guió. Perquè no l'has pogut tastar-lo. És un grande, tío. És un grande. O sea, se genera un conflicto consigo mismo. Hay un Ferran que ya ha jugado. El director versus el guionista. Jo us he de dir que estic amb un tranquimacín. Conflicto doctoral. El divendres passat va ser bastant bèstia. Un amic meu havia de portar al joc. El coronavirus ha alterat moltes coses entre ells que et truquen que has de venir a treballar avui que no ho tenies previst i el meu amic no va poder portar al joc. I això li ha generat un drama brutal. I ens hem quedat aquí. Víctor s'agraeix la intenció i, tio, que sigui lleu la feina. A todo esto, de las tofas, ¿tendrá peli, crec? Sí. Sèria. Sèria d'HBO, crec que era. Sí, sèria d'HBO, cert. I de fet, parlant dels endarreriments, fa dos dies que ens van dir que l'esperadíssim Cyberpunk 2077 es tornà a endarrerir. És un joc que ja havia de sortir a l'abril, que ja el van passar al setembre i ara ja ens diuen que ens n'anem a novembre. A més tu vaticines que això serà un fracàs, no? És un joc que ha canviat tants cops de concepte de joc que no és que crec que sigui un fracàs, serà un èxit de vendes. No, això està claríssim. Però que tindrà crítiques una mica complicades, jo crec, però potser m'equivoqui. Ojalà m'equivoqui. En qualsevol cas, la polèmica no és tant perquè els jocs s'hagin d'enderrerir, perquè al final tots podem entendre que una cosa s'enderrareixi per tot el que ha passat, no? Si no, el fet de com van afrontar les companyies l'intent d'evitar aquests endarreriments, no? El Last of Us, de Naughty Dog, es va donar el famós cas de crashing, on es va forçar els empleats a fer hores extres en condicions extremes per intentar evitar aquest endarreriment. Però això ja va passar amb el Red Dead, amb Rockstar. Exacte, és una cosa que està passant últimament amb les companyies i s'està denunciant molt, no? Sí. Potser és que hauríem de començar a pensar quin preu aconseguim tenir disponibles els jocs que tant desitgem, eh? Però hem començat parlant de l'E3, eh? Hem començat parlant de l'E3 i que costuma ser el generador de la parola favorita de l'Adriano, el Hype. Hype, eh? Oh, yeah. I és el punt de trobada principal dels gamers, amb permís dels Game Awards de Geoff Kigley. I això, ja ho hem dit, això ja no existeix. Això ja és història. Llavors, què tenim a canvi? Doncs tenim el Summer of Gaming de IGN i el Summer Game Fest del nostre estimat Geoff Kigley. Primer parlarem del Summer of Gaming, eh? Van ser molt ràpids a la web d'IGN, la web especialitzada en videojocs, en anunciar la seva alternativa a l'E3. Es tracta d'un event digital que ja ha començat, de fet, i durarà tot aquest mes de juny, on diverses marques i personalitats del sector anunciaran les seves estrenes i novetats en videoconferències gratuïtes online. 2K, CD Projekt Red, Xbox, EA, Ubisoft... L'alineació és llarguíssima, eh? I s'aprofita per mostrar tràilers, gameplays i donar espai també a rondes de preguntes als seus creadors per part del públic. I una peculiaritat, que a mi em sembla bastant interessant, és que alguns dels events són streams de recol·lecta caritativa per ajudar els afectats del coronavirus. Em resulta bastant interessant aprofitar aquesta nova tecnologia. Mira, és com el llibre de seu, no?, de Senyor Sisec, que també és del Metge sense fronteres. Exactament. Precisament. Precisament, Mr. Porcol. Perdó, Mr. Pol. Si us interessa aquest Summer of Gaming de IGN, el podeu trobar a la seva web, higiena.com. I d'entrant ja al Summer Game Fest, que sabent que ve de la mà de Geoff Kigley, podem esperar que surtin verdaderes meravelles de notícies, eh? Perquè la capacitat d'aquest tio d'entrar a les cuines dels estudis més importants permetrà veure això, grans notícies. I a més, és que segur, eh? Segur. Segur que hi ha alguna exclusiva que no en sabem res. Més que m'imagino un. PlayStation, ja disponible a les tiendes. PlayStation 5. El d'en Ring, por favor. Ai, mira, és veritat, és veritat. És veritat que es fotran unes bones cues, eh? Quan arribi la PlayStation. Sí, les bones hòsties. Jo perquè la compraré amb el meu negoci local, Amazon. En el cas d'aquest Summer Game Fest, la cosa, ojo, eh?, s'allargarà fins a l'agost. És a dir, seran tres mesos de notícies, entrevistes, anuncis i streams constants. Amb les grans marques presents, òbviament, i amb aquest tio Insider, amb el Geoff Kigley, que donarà informació super, super acurada i supersecreta. És com un gurú, no?, aquest tio dels videojocs. Bé, ja ho vam comentar quan vam parlar l'any passat, que és un tio que no li pots negar la importància que té actualment, però també se li pot criticar el fet que és massa amic de les empreses, no?, que a vegades la part d'aquesta del crashing que parlàvem, ell com que no ho ha comentat gaire, ja estaria bé que fos més influencer, també, en aquest sentit. Doncs en aquest cas podeu seguir totes les novetats a través de la web www.summergamefest.com. Doncs ja ho veieu, no?, els gamers, en principi, no hauríem de patir. Entre periodistes que s'han apropiat d'internet, que poden informar i l'accés de les marques a les xarxes socials. De fet, Sony va presentar la PlayStation, ella sola, la PlayStation 5, doncs no ens quedarem pas sense ració de notícies ni events. Però a casa nostra, i a casa nostra, què tenim? Doncs resulta que aquest final de les fases i desescalada, i aquest principi de nova normalitat, ha coincidit amb la celebració del Gamelab Live BCN 2020. El Gamelab es tracta de la primera fida de professionals del videojoc organitzada a Espanya, que va començar cap allà el 2004-2005, perquè ja va haver-hi una edició que no es contempla com a tal. Però bueno, 2004-2005. Tot i que en aquest cas, aquest any, es van cobrir les espatlles respecte als anys anteriors, i han programat ja gran part dels esdeveniments via telemàtica, no?, a través d'estreams. Es celebrarà els pròxims 23, 24 i 25 de juny, i nosaltres, el Pol i jo, i serem... I nosaltres i jo també. Després ja ens conviden, tio, es queixen i no ens conviden. Jo no m'hi volia una cosseta, sóc el Mílio. No m'ho volia dir que el meu fill, el meu fill, l'Arnau i el Marc, que està tot el dia connectat-se a la consuleta, i ara justament amb tot això del confinament, t'agraeixo la informació que s'ha donat per alt, però que juguin una mica menys al nano, eh? Perquè si no... Ja va te-los, que jueguen en la game. És que, Adrià, tots el dia connectat a la maquineta, tot el dia. Tienes qui que moris en casa o què, tio? Una miqueta, sí. En resum, que sí, l'he tres a mort, i tenim molta llarga vida els videojocs, i ja us diem, eh? El Pol i jo anirem al game. La setmana que ve portarem el testimoni viu, la cabida. Ahí os queremos ver. Doncs, nois, passem endavant i anem a la secció de l'Adriano. Sisplau. Sisplau. Ha, ha, ha. Siberia. Asia. Si, nema. 单, 초, een miinig. Bévenid a una nova classe de meditació. No, no, no, no, no. Ara que l'escoltava, és una cançó, tío, que també és part de la banda sonora de Spring. I, joder, quan la veis en la peli i entres en una hipnosis particular, però ara que l'escoltava al margen, té un puntito meditativo. Però no, no os preocupéis, hoy no meditamos, aún no. Como decía al principio del programa, hoy os vengo a hablar de Spring, de la película estadounidense, de la película gringa del 2014, pero también de lo que representa este título al final. Spring, primavera, el primer verdor. Aunque me parece, Carlas, que tú siempre que piensas en la primavera piensas en Doña Vera, la señorita Vera, que a qué llega, cómo era esa historia, a qué era que llegaba la señorita Vera en la historia de Botticelli. La cara del Carles, ¿sabes? Ah, bueno, no me'n recordo. És que és una meravella, tío. Aviam, l'Adrià està recordant un moment èpic nostre de preparació de programa en el que estàvem comentant la primavera de Botticelli, en què surt aquesta dona amb aquests ropajes i amb aquests... Flora, no? Flora. Flora, con esta cesta llena de flores. Però què passa? Que al costat té, no sé si és Eolo, o uns personatges que estan just al costat i jo li vaig fer a l'Adrià la coña de que apareció la Vera, Xave, con su cetito i lleva ahí tota la mandanga perquè, clar, el confinament s'ha acabat, ¿me entiendes? Entonces, què passa? Que al·là té l'Eolo però que tu el miras i sembla com un yonki que va detrás de la que lleva el festo és com un dios maligno, és com el dios del viento del oeste que està raptant a una ninfa i en sí la ninfa és que com el dios del oeste se enamora en el moment del rapto, provoca que la ninfa se convierta en Flora. No, i entonces que aparece Flora i és cert que en el quadro és brutal perquè aparece ahí com la reina, és la reina, és la Venus, la diosa del amor en el centre del quadro, però sí que és cert que Vera està llegando amb la cosita, Sembla que tinga dos yonkis d'arrea que la siguen a tapar y dice, venga, Vera, venga, no me roné. Por fin ha llegado el camelló. Venga, suéltame algo, Vera, que estamos aquí y necesitamos un poquito de ánimo. Pero al final, Carlas, me parece que este año Vera no ha llegado. No ha llegado, Vera. No ha llegado, o sí ha llegado, en el fondo, sí, sí ha llegado, claro, porque ahí está el ciclo de la vida en paralelo a nuestra primera vida, pero sí ha llegado, nosotros no la podíamos atender, ¿eh? Y ahora que salimos encima a buscarla, ahora que nos hablan de nueva normalidad, nos dicen que se acaba de ir, porque, no sé si sois conscientes, la primavera se ha acabado. Sí, sí, la hemos pasado en casa. Se acabó. En casa. Y yo tengo una sensación un poco como, a ver, estaba claro que hay una realidad ahí que hemos tenido que respetar, pero yo me siento manipulado hasta cierto punto. Siento que me han robado la primavera, no solo Letrés, Ferran, me han robado la primavera y me dan ganas como de gritar, ¿no? ¿Dónde está mi primavera? Me cachilamar. Porque, no, no, es que me iría a pedir el libro de reclamaciones, porque yo cuando cobro, cuando yo compro un año, cuando compro el ciclo de la vida, lo compro con sus cuatro estaciones, así, ¿eh? Primavera, verano, otoño, invierno. En este orden, además. Porque, joder, solo tenéis que mirar Kim Ki-Dook, por ejemplo. Tú empiezas en primavera, ¿no? Yo siempre, la vida, primavera, porque mirad la peli de Kim Ki-Dook, ¿cómo se llamaba? ¿Cómo se llamaba? ¿Verano, otoño, invierno? No, no, no. Llamaba primavera, joder, ¿eh? Primavera, además lo repetía dos veces. Primavera, verano, otoño, invierno y primavera. Porque el ciclo de la vida no se puede alterar, señores. ¿O acaso Vivaldi, por ejemplo, abordó las cuatro estaciones partiendo en verano? ¿Os imagináis que el tío se levanta ahora, no? Exacto. Empezó así, empezó así, con la primavera. Pero imagináis que se levantara ahora y dijera, no, no pasa nada, chicos, que aún nos queda el veranito. Va, va, va, que ahora el ciclo de la vida comienza en verano con la nueva normalidad. Y una mierda. Clar, imagina't els de casa de Tarradellas donant pizzas amb tres quarts, saps, de quatre estacions. I falta el fragment. Este no puede ser. Buenas referentes, ¿eh? La primera de... Joder, es que este alegro y las cuatro estaciones de Tarradellas. No, pero... Esta es la empanada, esta es la empanada. Estan llançant missatges per si volen, entran patrocini. No, no, aquí referentes de peso. Però poca broma, es que, joder, estamos escuchando este alegro, que de hecho yo creo que es como la melodía que más representa las cuatro estaciones de Vivaldi, ¿no? Porque a quién se le ocurriría, decirme a alguien, no sé, quizás vosotros lo recordáis, pero a quién se le ocurriría empezar el ciclo de la vida en el verano. A ningú. O sea, ¿os imagináis esto? La nit del 18 d'agost de 2013 van haver-hi 567 històries d'amor a Barcelona. Nosaltres te'n explicarem sis. Eso, veo que me captas, Ferran, lo que acaba de sonar. Bueno, no sé si reconoceis esta voz. Solo te podías... Bueno, aquesta veu, jo us ho puc dir jo, és la narració del museu de la Vall de Núria. Ah, collons, no, no, no. Jo estic parlant de Barcelona nit d'estiu. El que hem d'escoltar és el primer moment, o sigui, la part inicial del tràiler de Barcelona nit d'estiu, que clar, el tio aquest es planteja abordar el cicle de la vida, però amb l'estiu. Després passarà a l'hivern, no? Després que tenim Barcelona nit d'hivern. De Dani de la Orde, no? Exacto. De tu amigo. Sí, m'encanta, no? Lo veo un poco ahí, en plan, es que el otoño me da pereza, no? Jo, és que soy más de solsticios que de quinoxios. Tú sí que das pereza, Dani. Y da más pasta. Y mucha pereza. Invierno y verano dan más pasta, eh? Exacto, en el fondo sabemos que hay ese puntito comercial. Entonces, Adri, te dejo el tràiler de fondo. Sí, yo creo. No, no, no, no. Volvamos a la música meditativa. Perquè, ¿qué va a ser primer? Barcelona nit d'estiu y el van rescatar per fer la Vall de Núria o a la inversa? No, la van recuperar en plan, por favor. Que yo sàpiga, la Vall de Núria, quan jo era petit, es que vaig a escoltar estaciones i ja pots anar a passejar allà amb les vaques, amb els cabals. Les vaquetes. És una maravilla, pero, francamente, este tío, no me digáis, paso de pronunciar su nombre, no me digáis que no podía haber aprendido algo de Romer, que ja està todo hecho, además. Bueno, si sale la segunda, el Albert Romer. Va, vinga, vinga, Eric Romer. Eric Romer, eh? Romer, te diré que es educación sentimental y de sensibilidad en cine. Una maravilla. No, no, y además el típico cine como ligero, también. Es decir, la misma pretensión que pueda tener Dani de la Orden en sus películas, ya estaba en Romer, con ese cine ligero, de relaciones, de diálogos, pero un poquito más profundo y menos comercial, ¿no? En el fondo. Además, ya está todo hecho, como os decía. O sea, Romer abordó las cuatro estaciones, las maravillas de cuentos de las cuatro estaciones y con cuál empezó, evidentemente, con Cuento de Primavera. No sé si habéis visto alguna de estas pelis, vosotros. No. Pero de Romer habéis visto algo, ¿no? De Romer, sí. De Romer, sí. Berto Romer. De hecho, si queréis, si queréis y os apetece y os motiváis, el Barcelona Field Fest, como el Game Lab, Ferran, está aquí a la vuelta de la esquina. De hecho, no solo vosotros iréis al... Nos vamos a repartir la faena, ¿no, Carlos? Sí, claro. Tú y yo nos vamos al BCN Field Fest y ellos dos que se van a ir al Game Lab y después nos turnamos. Perdona, yo voy a ir al BCN. También, ¿no? Pues venid y, sobre todo, si os apetece valorar esto que estoy diciendo ahora, intentar ver las películas de Romer que van a pasar las cuatro estaciones, o sea, Cuentos de Primavera, y algunas pelis incluso anteriores. Pero volvamos a Spring, ¿no? Volvamos a Spring, ya no tanto la estación del año, sino la película, la película de estos jóvenes directores, Benson & Murgett. Claro que lo dices, que los has citado antes, pero ahora que dices solo el apellido, aún lo veo más. Parece un nombre como de grandes almacenes americanos. Yo creo que estos tíos... No, no, es que estos tíos se podrían vender mucho más con... Hola, aquí estamos, Benson & Murgett. Después hablaremos de ellos. De neumáticos. Pero no hay aquel diálogo absurdo Benson & Benson, señora. O sea, esos de diez negritos... Dupon y Dupon. Aquest tíos es D1, realmente es D1, Justin Benson y Aaron Murgett. Después hablaremos de ellos, ¿no? Pero, ¿por qué, por ejemplo, la película Primavera se llama Spring, ¿no? Se llama Primavera, cuando de hecho la película sucede en los últimos días de verano? Aquí creo que de los cuatro la hemos visto tres, ¿no? Sí, yo la he visto y el Paul también. Y acaba justo antes del equinoccio, justo cuando va a empezar la primavera. Pero, ¿por qué se llama así? Porque en el fondo nos habla del amor, de la fertilidad, de la procreación, ¿no? De la vida, en general. Y lo hace, eso sí, de un tono, de un modo muy diferente. No es la típica historia chico conoce a chica, aunque inicialmente lo parece. Si os parece, pero podríamos incluso escucharlo, ¿no? Vamos a ello. Luis y Evan, ¿no? Los protagonistas de esta historia. Evan, el típico gringo de peli india americana y Luis, una chica aparentemente italiana, ya veréis. Al menos se conocen en un pueblo costero del sur de Italia. Ella vive ahí, por eso nos da a entender qué es de allí. De él sabemos, en cambio, muchas cosas, pero de ella apenas más, solo que es de ese lugar. Y esa es un poco la gracia, un poco de enigma, siempre ayuda, en el cine, evidentemente, y en el amor. Porque Evan lo tiene claro, se instala en ese rincón del Mediterráneo e incluso se busca un trabajillo para poder ver a Luis todas las noches. Pero... Exacto. Es una larga historia. Un problema médico que va y viene. Una larga historia. Casi dos mil años de historia, ya lo veréis. Pero mejor dejarlo ahí. Yo creo que Ferran sí, porque ya sabemos que los trailers a veces descubren demasiado. Aunque, francamente, tampoco es un drama saber demasiado en esta historia. para mí la gracia de la peli no reside en el suspense. Hay un gran suspense que rodea la historia. Si acabáis de ver el trailer quizá ya no es el mismo. Pero no os preocupéis, porque no depende de eso la peli. Al menos no únicamente. Bueno, sí, pero de fet, Adriano, yo recomanaría bastante no informarse a la era de la película. Exacto. Solo escuchar esta sección. Está flipando la música. Es muy grande. Jimmy Labelle, compositor de todas sus películas. De hecho, la película que vimos en Sitges, Dienless, que también es de estos directores. De hecho, estamos escuchando una música que parece que va al revés, y Dienless tenía esa idea como de algo que iba a hacer en el tiempo. Aquí la historia, ya lo he dicho, 2000 años de historia. Depende mucho del tiempo y saben manejar ese concepto desde mil perspectivas, desde lo cinematográfico, que evidentemente engloba lo musical. Pero, ¿qué es eso cinematográfico que ellos proponen? Porque realmente, para mí la gracia, como os decía, no está en el suspense. Está en esa manera en la que te hacen entrar y salir de los géneros. De una manera muy peculiar. Es decir, Spring es claramente una peli que se inicia en la comedia dramática, hablábamos antes de Zafón y esa gran pérdida. El cáncer es el gran mal del siglo XX, siglo XXI, y aquí también se cobra una víctima justo al inicio. Pero de comedia dramática nos vamos a la comedia romántica y parece que ahí se va a quedar durante mucho tiempo, pero poco a poco, a través de la música, del tono, nos van acercando a un mundo fantástico, incluso terrorífico, pero te asustes o te rías, nunca te sientes manipulado como espectador. A mí no me ha dado eso. La progresión es muy lógica. Entras, fluye. Es que sí, hay continuos giros, continuos cambios de tono. A mí me va a sorprender molt que tú recomaneses a esta película. Bueno, porque a mí en el fondo me gusta un cine muy diferente y esto es un cine diferente. En cambio, de la orden, quizá te sientes... Claro, no, no. ¿Quién es este tío? Y gracias a todos estos recursos que utiliza, yo creo que además es una sabia lección porque es una película que me sorprende, que creas que me sorprende, porque en el fondo es así. Es una peli que como juega en tantas direcciones, lo mismo le puede gustar a un friki del body horror típico de Sitges como un enamorado de eso, del amor, del romanticismo. De hecho, en Sitges 2014 se llevó una mención especial del jurado y ahora, ¿dónde la tenemos? la peli en la plataforma de Movistar. Es decir, conviven estas dos realidades. Hostia, genial. Y yo particularmente de decir que no la vi en Sitges, estábamos en ese año, ¿te acuerdas? Que ganó iOrigins, que vimos la peli del Cuento en Dipié, pero no tuvimos la suerte de poderla ver allí. Yo la he visto ahora en Movistar y a mí, francamente, es una peli que me ha encantado. Yo buscaba un cine para pasar el rato y disfrutar de esa primavera que nos han robado, de ahí mi búsqueda Spring, pero al final he acabado disfrutando de una experiencia súper completa. Se ha dado esa conjunción de elementos, yo creo, me intento imaginar, estos dos cineastas y el equipo, un equipo bastante reducido, rodando primero en Estados Unidos y después en un pueblecito costero de Italia y francamente puedes ver, porque todas sus otras películas juegan un poco con esos elementos de multigénero, pero no son tan redondas. Ahí parece que está la magia de la determinada manera, el determinado momento del año, la temperatura, el lugar, la magia, ¿no? Sin ir más lejos, la última que también se pre-strenosiche es la de Sincronic de Murgett y Benson. Benson y Murgett. No rompamos la marca. Vivis en Patria. Acabo de cargar la empresa. No, no, digo que justamente tenía eso de que no estaba tan bien cerrada, ¿no? Claro, porque al final eso tiene muy ambiciosa. Tenía más pasta, pero no estaba tan bien cerrada. Mira, ara que díeu això dels viatges en el temps, sitges, guió, així, recordo, no sé si s'assembla, és que no he vist aquesta que dieu, dels viatges en el temps, però té un punt així de guió com Coherence, que també és una peli que va a passar. Coherence és un peliculón. Sí, sí, sí. Estem en un terren de ciencia ficció amb un punt independent, però és que aquests tius cada cop treballen amb més pastas sincrónicas. Sí? De hecho sale el de Black Mirror, capítulo que comentamos de los videojuegos. Sale un actor de Black Mirror. Mackenzie, ¿no? Se llamaba? Anthony Mackenzie. Anthony Mackenzie. Falcón. Para mí, Dianless es la que recuerda así, hostia, una... Pues Spring está al nivel. Por el llino de ideas visuales. Spring te digo, está al nivel. Sí, guay. Y son unos cineastas muy ambiciosos en el fondo. No nos vamos a engañar. Aunque no manejen presupuestos muy elevados, son tíos que dependen mucho de lo visual. Se nota, ¿no? Drone por aquí, drone por allá, efectos especiales muy bien trabajados. Sí, de fet, això jo volia comentar que és una pel·lícula que a l'aspecte podríem dir que és cinema independent, inclús la manera de tractar el color que tingués molt netejat, molt lent. Clar, la utilització d'efectes especials que tenen és molt bona perquè incorporar, els que ho sàpiguen, incorporar efectes digitals a un plano que és tan natural, que és tan gravat, és molt complicat i, ostres, entre que hi ha una mescla d'efectes pràctics i algunes pròtesis, però els efectes digitals estan súper bé. I, a més, formen part, inclús, de la narrativa inesperada que té la propria història i han d'estar súper ben fets si no ho estigués... ¿Dónde pones la exclamación? És a dir, a veces es necesario poner la exclamación en unos buenos efectos aunque tu historia o tu planteamiento económico de esa historia i de esa grabación sea mucho más humilde, pero algo que no vas a perdonar como espectador es un efecto cutre porque entonces te vas a trasladar la película a lo cómico y no pretende eso. ¿Cómo has deia aquella película que es molt mítica que està grabat com en fals documental i que passa un alien per davant d'una festa de nens? Señales. Señales. ¿De aquí? Xamalada en ding-dang. És una broma molt bèstia aquesta. ¿No vale? No vale para... En trilogía de Apu, así, aparejito, la canción del camino i tal, i dice, no, no, el split, el protegido, de Apu, de Xamalada. I després deixó Black Lives Matter. Esto se puede quitar. Algún día, Carles, convidarem a Xamalada. Volvamos a la marca. Yeah, we're gonna watch Xamalada and Sunday in the program and being a potato wine. Lo tendremos aquí en breve, eh? Me encanta. Pero volvamos a Benson y Murget, a esta gran marca de cineastas. Os decía que son tíos que dependen mucho de lo visual, pero que a la vez tienen unos diálogos, sus películas, muy potentes. Es decir, están tan cerca de lo metafísico y lo existencial en sus diálogos como algunas pelis de Linklater, como los míticos Before. De hecho, os voy a recuperar un par de declaraciones de ellos, de Justin y de Aaron. De hecho, mira, os explico, porque son dos cineastas que siempre trabajan juntos, los dos dirigen, evidentemente, pero uno se encarga de guionizar, Justin Benson, y Aaron Murgett es el que está más encargado de lo visual, de lo fotográfico. De hecho, así firman. A los Cohen, como que uno hace el guión y el otro. Ellos mismos, ya verán, en estas declaraciones que os quiero compartir, ellos mismos hablan de los Cohen. Justin, por ejemplo, que dice, voy a sonar ridículo, pero me encanta el lenguaje. Y lo hacen, tres clamaciones. Hay algunos directores de los que la gente espera ese tipo de retórica en un terreno visual donde aparentemente no debería estar. ¿Como quién? Como Quentin Tarantino. Y Aaron dice, que es el fotógrafo, a mí la descripción del cine como medio visual me parece una gilipollez. El cine es un medio humano y me alegra que Justin sea tan bueno escribiendo y describiendo a los humanos y a su lenguaje, sea verbal o no verbal. Es decir, evidentemente aquí le está pegando una palmadita a la espalda Aaron a Justin. De hecho, Aaron es el joven, Justin es un poquitito más mayor. Y ellos, como os decía, podrían partir de un concepto link later, pero evidentemente en link later no está el género y en Benson & Murgett. Sí. ¿Y estos tíos dónde se conocieron? Porque no son hermanos, aunque apelen a los Coen, ni primos ni nada por el estilo. Los dos han estudiado evidentemente cine, pero se conocieron en enero del 2009, ¿no sabéis dónde? En una productora y la productora RSA de Ridley Scott. Era el primer día de Aaron y el último de Justin. Hostia. Y Aaron decía, así, ¿no? Recuerdo llegar a un gran lobby con mesas a la hora de comer y verle sentado solo. ¿A quién? A Justin, al guionista. Yo necesitaba amigos, evidentemente, era el primer día, pero él parecía que también, siendo el último. Enseguida empezamos a hablar de libros, de pelis. ¿Quién salió? ¿Quién salió mucho en la conversación? Y ahí apunta Justin, los dos queríamos dirigir, los dos queríamos dirigir, pero no sabíamos muy bien cómo ponernos a ello. Descubrimos pronto que eran mucho más resolutivos trabajando juntos y es ahí cuando nos hablan de los Coen o los Duplás y los tíos acaban, o sea, la declaración de amor que se ofrecen es brutal. Dice, como hermanos de verdad, hermanos de verdad, confirmaron. Tu dolor es mi dolor, tu felicidad es la mía, toda esa idea de los hermanos. Hostia, Paul, mira, con tuyo. Qué bonito, qué bonito. Pero bueno, ese gran tándem que yo creo que se refleja en la historia porque la magia no solo está en lo bien que lo saben hacer, sino yo creo que también en el buen rollo del equipo. Es algo que no solo puedo llegar a imaginarme yo, sino que ha destacado el equipo artístico. Porque aparte de ellos dos, yo destacaría los dos actores que lideran, Luis y Evan, especialmente... Luis, es increíble. Porque tiene un magnetismo sin ser un bellezón de estos que... De fet, en el moment en que aparece la película que está enmig d'un bar... Sí, al bar, a la barra. No te ha d'estar destacant descaradament, és la seva postura, és la seva manera d'estar davant del... Explición corporal. D'estar al plano i et fa dir, és això, aparte que va amb un vestit vermell. Y que además, siendo un momento hibernal, pero en un lugar cálido, todo el mundo lleva una chaquetita y ella va con un vestido rojo. Claro, eso genera... Ya es una primera ruptura con el realismo que puede haber abordado la película, porque ya iréis viendo como ese ya es el elemento fantástico en el fondo, ¿no? Pero tiene un magnetismo increíble. De hecho, evidentemente no es italiana, como nos pretende mostrar la peli. De hecho, el acento es un acento súper neutro. Es alemana, se llama Nadia Hilker y... ¿Se puede imitar o no esa acción? No, tío, no, ahí tendría complicaciones. Té un text que lo ha dicho es un neutro, es un anglés neutro. Té una explicación a la película también. Bueno, spot, pero es que no. Claro, pero estaríamos descubriendo algo en el fondo. Es alemana e incluso hay un momento Pippi Langström en la peli que ella se pone a cantar la mítica canción de Pippi y lo hace en alemán. Era Pippi Langström. Es que yo estaba esto es la abeja malla y no, vale, ya está. Claro, lo hace en alemán porque resulta, y esto ya lo cuentan los directores, típica curiosidad, que están buscando localizaciones, ella ya está también en el equipo porque ya se nota que son de esos equipos donde incluso el equipo artístico forma parte de... Sí, que el de sonido dice hostia, he visto una cueva que iría muy bien para no sé qué. Exacto, sí, que al final comparten responsabilidad ante la película. Pues parece ser que en el camino, en el coche, Nadia Hilker estaba cantando la canción de Pippi Langström y los cineastros dijeron, uy, esto hay que meterlo en la película porque la película se va nutriendo de esta vida, de esta vida real, ¿no? Que está normalmente fuera de la cámara. Y yo creo que con esto podríamos acabar la sección... Sí, porque es que es complicado parlar más d'aquesta película. Es que es una película que de debò, jo tal com me la vas recomanar, la vaig mirar y se l'he recomanat a tothom. És a dir, és una película i els he dit no us informeu, ja ho hem dit abans, no us informeu. Jo crec que és la película que ha recomanat l'Adriana Empanada que més recomano a la gent que normalment diu és que l'Adriana no és molt culturet. I en el fondo, bueno, siempre hay el típico prejuicio pero yo soy un consumidor de cine nato. Lo que me suele dar urticar, ya lo he mencionado hoy varias veces, pero a la hora de la verdad una película que depende del género, que es una comedia romántica, que no lo es, que yo creo que ahí reside un poco la gracia, porque comedias románticas hemos visto muchísimas ya. No necesitamos verlas. Quan comences et pot tirar una mica enrere. Justamente... Si no t'agrada el género com en el meu cas, però li vaig donar l'oportunitat i ho paga amb escrell. Sí, es una pel·li a la que te detienes que te dices, va, venga, la quiero ver, fluye, fluye muchísimo, que estamos hablando de una hora y 45 de película. No, no, una hora y 30. No, no, es una hora y 40, me tu menys, pero pasa rápido. Exacto. No, no, no se allarga en absoluto. Es una película de cinema fresca. Sí, però jo us diré una cosa, recomano a qui la vulgui veure des de Movistar Plus, jo la vaig començar a veure per la tablet i no està en original, la vaig començar a veure en espanyol. Horrible el doblatge i no ho dic perquè... Ah, no, no, impossible ver la disfanyol, eh? Però, però, de veritat, que hi ha pel·lícules que estan ben doblades i tal, no? Però, Pol, al cinema ni es veu doblat ni es veu en tablet, eh? Sí, que és que... I ahí viene Scorsese, porque dirás, me estás diciendo que estás viendo The Irishman en una tablet? No, no, però la vaig començar a veure, la vaig començar a veure a la tablet perquè encara no estava a casa i després, quan me la vaig posar vaig dir, hòstia, que espera't, que sí que la puc veure en original, i quan la vaig canviar dic, buah, és que canvia tan... Sí que és cert, perquè jo estava, quan estava buscant el tràiler, evidentment vaig pensar en un tràiler en castellà, en espanyol, perquè tothom ho pogués entendre. No, no, no, però has fet molt bé haver de posar-lo en original. No, no, però era tan doloroso a mis oídos el doblaje en espanyol i és cierto el que dices, Pol, hi ha pel·lícules que, oye, incluso jo podré dir, ok, por què no, veamos la doblada, però ni mucho menos esta. Porque además ellos tienen, ellas sobre todo tienen una voz, tienen un magnetismo a través de la voz también, que perdérselo... Però és que inclús m'imagino els moments amb el pagès italià, doblats, deuen ser uns rodosos. No, no, no. Perquè també té un... No vaig arribar allà. És una pel·lícula que... Potser vaig veure 10, 12 minuts, amb els amics... Sí, quan encara no ha anat a Itàlia. Exacte, llavors, però més val a dir que ara he redescobert la veu en espanyol de l'Escala de Johansson, perquè fa un parell de dies així i la van passar Lucy a la tele i la vaig enganxar així. Del Besson, no? Del Luke Besson. Sí. I ja l'havia vist en anglès i, clar, Morgan Freeman ja el tenim interioritzat de com és el doblatge i s'accepta. És el mateix de Gandalf, sí. Bilbo Bolsot, no me tomes, no me tomes por un hechicero de tres al cuarto. És l'única frase que saps, eh? Està va a ir saliendo, eh? Lo grabaremos i lo iré a l'estirar. No, no, però que em refereixo que la Scarlett, clar, ja des dels Vengadores i tot, l'últim que he pogut també veure els últims anys l'he vist sempre doblada. No, per ser original. Clar, el rebre ho dic, hòstia, no, tio. Però el Mugan Freeman sí. Clar, porque al final és una cuestión de són actores que dependen d'este gran star system, tienen dobladores fijos, que además, por ejemplo, me viene el caso de Woody Allen, ¿no? Perdona que te corriga, eh? El caso de Woody Allen, aquí un doblador. Actores de doblaje, no lo digo porque ellos cuando hablan, los actores de doblaje dicen que no somos dobladores. Sí, transsexual, ¿no? Exacto. Y estoy de acuerdo con esta reflexión. Rebreme hòstias, per això ho sabeu, ¿no? No, no, no. Estoy muy de acuerdo. La marra del Dani de la Orden. El Apolo del Apolo. El Dani de la Orden habría que invitarlo un día al programa, eh? Y cuando volguem contractar gent que ens faci las falcas al programa, ens dirán, ah, vosotros sois esos que decíais lo de los doblajes. No, vale, sí. Bueno, hay que ser un poco irreverente. ¿Eh que sí, Lluya? Hay que ser un poco irreverente, Lluís. Venga, ¿qué os parece si damos por zanjada la película? Recomanem-la un altre cop. Sí, muchísimo. Y pasamos a esta tercera sección que estoy interesado por el cómic de La Casa, la verdad. Pues tiramos endavant. Cómics. No em cansaré de repetir que una intro així... I si sones amb remix. Sí, pa, pa, pa, Spider-Man is on the house. Puja, puja, això. Parlant. He tret la veu, eh? Per posar-me jo. Sabeu quina és, no? House of the Rising Sun. La Casa del Sol Naciente. Avui portem una casa, no és la del Sol Naciente, però portem una casa que ja té uns certs anys ja, són edificada, diguéssim, en format de còmic el 2015, però per què la portem ara? Que a més és La Casa de Paco Roca, ja ho hem dit abans a la introducció, i és de l'editorial Estiberri, que no sé si la coneixeu, però sincerament és una editorial que em sembla que sempre encerten. O sigui, trobo que està passant Ferran de fons DJ. Sí, no, no sé, ha sigut aquí el programa. Treba, treba. Como ve que lo de la rádio no está tan claro, está intentando forzar su profesión de DJ. La torno a llançar a veure si s'aguanta. Vinga, tira, Pol. precisamente hay un cómic de Eddie Campbell que se llama Baco. No sé si lo conocéis. No, me han hablado muy bien de él. Baco del dios Baco, del dios del vídeo. Ah, Baco, no Baco. Me pensaba que decías Baco que es una que se hizo una película también. Pero en plan marinero, o sea, trasladando el personaje a una realidad más conocida y pinta muy bien. Estiberri, us recomano que follegeu el seu catàleg perquè realment tenen la hòstia de coses i sota... Còmic, eh? Sí, i els vam poder també entrevistar al seu del cómic que nunca salió, però sí, he llegit la teva. Tenim entrevistes i en recàmera. Bueno, nois, per què us porto un cómic de 2015? Doncs perquè, com diem molts cops, està de rabiós actualitat. I per què? Doncs perquè està nominat a millor edició nord-americana d'un cómic internacional. Els Premis Eisner. Que què són, Adriano? Los Premios Eisner. Los Game Plans. ¿Dónde tengo las chuletas? Los Game Awards de los cómics. Will Eisner. De los Oscars. De los Oscars de los premios. Que venen de Will Eisner, no? Exacte. I Will Eisner és... És el llibre que tens tu a casa que em vas ensenyar l'altre dia. Que es diu? Com es titula? El llibre. L'animació? És el de les príncipes d'animació. És el pare de la puta animació. Ahí l'estau. Hòstia, tendríamos que hacer cosas así pero con los oyentes, ¿no? Dejar una pregunta en el aire. No habrá sorteo económico ni viajes ni nada. És com la Dora, l'exploradora, saps? Que fa una pregunta i espera que els nens contestin. Pero lo podríamos hacer con los oyentes, esto. Ya lo hablaremos. Bueno, nois, però tornem. Qui hi ha al darrere d'aquest còmic? A part de l'Stiberri, doncs hi ha Paco Roca, que jo crec que aquí el coneixem tots. Segur que el teniu present, sobretot perquè hi ha hagut moltes adaptacions al cinema. Entre elles, per exemple, Arrugues, que aquí sí que... Com a mínim l'heu vist? No sé si hi hagi, l'heu vist? Jo he vist la pel·lícula, vaig començar el còmic i ho sento, jo no vaig poder. A mi la pel·lícula em va agradar. A mi em va agradar. Dura. Sí? Jo no he... És duria. És duria. I després té un altre còmic que s'ha adaptat i que a més està en Movistar Plus, ja que comentàvem abans el tema de Movistar Plus, que és Andanzas d'un hombre en pijama, que em sembla una adaptació... Bueno, l'han dejado fatal. ...tolentíssima. Però és per portar a cine malament, eh? Vale, vale. De hecho, lo he oído mucho, que han hecho cantidad de críticas negativas i en cambio la obra original está bien, no? Sí. A mi em fa ràbia, perquè jo ho vaig fer al revés. Primer vaig veure la pel·li i vaig dir no, no pot ser que el còmic de Paco Roca sigui tan dolent. La situació, a més, és amb l'Arévalo. No l'Arévalo de... Sí, el Raúl Arevalo. El Raúl Arevalo. Exacte. Hòstia. Molt dolenta. Però, bueno, estem parlant de l'escriptor, del dibuixant, o sigui, sobretot també ha dibuixat molt per... inclús per il·lustrar biòpics de gent en el còmic, però aquest cop portem la caça. Llavors, com que avui parlem d'aquestes mirades nostàlgiques, aquesta mena de vistes al passat, aquest còmic té totalment aquesta vista al passat. Tu, Ferran, ja ho comentarem, però tu l'has por de llegir. Sí, sí, l'he llegit. I parla d'aquests moments també millor. Sí que és veritat que Paco Roca sempre fa servir aquesta mena d'històries autobiogràfiques, és a dir, tira molt de su background, i en aquest cas, un altre cop, un autobiogràfic de la pèrdua del seu pare. Per això també hi ha relació amb Arrugues, i Arrugues també té una història també autobiogràfica i tot això. Llavors, aquesta història el que ens comenta és el tema de... una història de tres fills de com tornen a la casa de camp on es van més o menys criar de quan érem petits o més joves. La segona residència, no? Sí, és la torre. És una torre on passaven els llargs estius o les vacances. El confinament si l'agafen a temps. I una torre que va construir el seu pare amb les seves pròpies mans amb l'ajuda dels fills. Sí. O sigui, clar, també ells comenten molt aquesta història que era bé de la sobreexplotació de quan érem nens, de hòstia, és que ara, vista atràs, veiem que nosaltres veníem com si fos un camp de treball realment aquí als estius a construir casa i si no era construir a casa era plantar o recollir aliments o bé, hi ha com una història també quasi de crítica al seu pare, no? Però llavors, ells tornen a aquesta casa ara que fa un any que ha mort el pare per veure què fan. Veure què fan, sobretot des del punt de vista de la reformem i la venem i ens oblidem ja d'aquest tema o el que va sorgint durant el còmic és hòstia, ens l'hauríem de quedar, clar, però si ens la quedem qui ho fa perquè som tres germans que realment som la nit i el dia totalment entre ells mai tenen gaire relació és a dir, és com un punt de trobada si o la casa que aquí també ve aquest punt quasi nostàlgic, no? Aquesta emotivitat que té el còmic és aquest punt de trobada a partir d'una mort, no? Que és... Bueno, i a més és una història molt comú generalitzada en moltes famílies. I una cosa que li he destacat al Pol a mi m'ha connectat bastant aquest còmic m'ha agradat bastant i li he dit clar, és que és un còmic molt proper no és una història excepcional al revés és una història molt comú i això farà que molta gent connecti i jo personalment tinc una història semblant a la família en una casa a Galícia i a mi m'ha agradat bastant. Cuinta-nos, cuinta-nos. No, no, no. Vull que el Pol continuï perquè ens queden set minutets. Què tal? La casita i comú? Set minutets i el Pol tot reteix. El queixo. No, doncs estem parlant un altre cop d'aquests còmics contemplatius per dir-ho així llargues caminars pel camp això ho has pogut veure, no? Ferran també inclús aquestes aquestes vinyetes que són com fotogrames que és una cosa que també el Paco Roca que té molt conscient de si mai es tradueix al cine ell té molta visió de cinema jo crec i aquests fotogrames aquestes vinyetes que són repetides pràcticament hi veus molt poc moviment és molt cinematogràfic això llavors suena a otra cancion de House Sí, la lecció de les cançons d'avui és algo que tenga casa en el título Anava a portar la Casa Azul però ja no Ui, ostres, mira la ja m'he portat Sí, a mi m'agrada Però llavors què passa Paco Roca el que fa és amb aquests tres personatges que venen també farcits amb altres minipersonatges que són el fill de la germana o el marit de no, la dona d'un dels germans Ja, són dos germans i una germana i tenen dos parelles Llavors són historietes van explicant historietes us heu de pensar és una mena de confinament que entre ells es van explicant batallites hi ha piques però tot és molt, molt, molt visual o sigui és un còmic que realment jo crec que té números ara que està al Zeissner per ser adaptat llavors què passa la gràcia de la història també és que això que hem dit de la nit i el dia són els piques o sigui, realment el còmic està hi ha un moment que comencen a avançar ja aquestes discussions aquestes disputes no? Algo molt disruptiu per exemple que un germà és l'artista és el que deixa és l'escriptor és guionista i ara vol a la seva sí, però és aquest com un artístic que hòstia la vida pues mira si arriba tard o si no com vosaltres dos Adriano i Carlos però és que esto és lo de la naturaleza que hablábamos al final hay gente que tiene serpientes en interior y nosotros tenemos un puntual un impuntual i vosotros un puntual excesivo també he de dir ser puntual excesivo és llegar al segundo poli y yo llegamos 10 minutos antes ser impuntual o muy puntual también es algo de impuntualidad la solución está en los viajes eso dice los impuntuales pero tornant a això hi ha aquest personatge que és més artista i l'altre ja és el de peu el més pràctic que són sobretot són els dos més piques perquè entre la noia tampoc hi ha coses però un gran tema és el fet que el seu pare que a més era una persona super viva que era un colinquiet que partia una malaltia degenerativa es van aturant per dir-ho així llavors sí que és veritat que un dels germans els retreu als altres que no estiguessin en els últims moments perquè cada un havia fet la seva vida i ell era una mica el que anava a l'hospital i se suposa que és el que va prendre la decisió diguéssim de desconectar-lo el pare i llavors els altres li reteuen que ell agafés aquesta decisió això és un tema comú que l'hem vist en molts guions moltes històries llavors què passa que la història ja és aquí no hi ha més o sigui realment et pot agradar o no que això és el que comentàvem abans Ferran pots tenir inclús altres còmics que hem portat aquí com Blanquets que també és un fet autobiogràfic i inclús hi ha un que es diu Piruetes que a mi m'agrada molt que és de la com es deia Tilly Walden però pel fet d'aquests còmics que estàs esmentant pel fet de ser de fora no trobes que la casa pel fet de ser d'aquí pot generar molta més empatia tot i que sigui un tema comú val a dir sense tornar el teu amic de l'òrden té un estil molt mediterràniament és a dir molt estrellada molt publicitari sí és a dir per exemple ja només amb el tractament de color que té Paco Roca ho té normalment en els seus còmics però té un tractament de molt dels ocres quan vols demostrar un lloc que és àrid els blaus de nit té un joc molt de colors i això és a la que ho fullegeu una mica el còmic realment veureu que té una paleta de colors que és molt interessant llavors té molt aquest tarannà de la gent i aquest està fet per agradar a la vegada que té un tema molt dramàtic i complicat de desenvolupar a la vegada la seva cromàtica està fet per agradar és absolutament la inversa en qüestió cromàtica blanquets és blaus són colors colors freds inclús piruetes aquest que comentava de Tilly Walden que per cert Tilly Walden també està nominada però no aquesta categoria sinó està amb el seu nou còmic que es diu Me estás escuchando que a més opta Tres Eisner i dels grossos t'estic escuchando gràcies que no competeixen entre ells però Piruetes també explica aquest rotllo aquest rotllo com autobiogràfic que a mi personalment m'atrapa més que la caça però la caça realment és un còmic molt recomanable sobretot és un còmic d'aquest iniciador iniciador iniciatiu bueno no sé com dir-li iniciàtic iniciàtic d'aquesta gent que potser inclús no acabat mai de connectar amb un còmic perquè molts cops tenen l'estigma de què és de fer o Marvel però aquest còmic és un d'aquests senzills històries senzilles desenvolupaments sí sí és que no argumentalment no hauries de destacar res en el sentit que és una vida són retales de momentos de record del passat exacte i com reflexiones d'aquest passat ara mateix bueno al final me da la sensación que Paco Roca cubre un espacio dentro del còmic que quizás se ha podido explotar que yo no soy quizás conocedor de ello pero que a veces es interesante al margen de lo que comentabas que ofrece mucho más que DC o que Marvel pero vengo a decir que son espacios dentro de la dinámica del cómic pues con Disharknado y Primavera Otoño Verna Sánchez como a Contrapun justió de una súper mainstream porque no son creadores son justos no son directos son justos y después autorías hemos aprendido varios conceptos hoy está muy bien conceptos o expresiones los directores de Marvel no son directos son gestores de contenidos Marvelitas i per acabar com sempre això ho podeu trobar a llibreries podeu trobar online també i quan les acaben de desinfectar a les biblioteques quan hagin passat els 14 dies de desinfecció dels llibres doncs allà les trobareu molt bé tenim aquesta és un còmic és molt senzill són 120 pàgines més o menys és ràpid de llegir i tenim una pel·lícula molt interessant amb Spring de debò a mi tot el que hem portat avui i mira que no és videojocs és la pel·lícula massa blat la més interessant i heu sentit que de fet la setmana que ve parlarem d'aquesta nova normalitat que ha tornat Sí, porque el cine ya está abierto Bueno, hoy está abierto el Renoir Tornen coses que trobàvem a faltar com festivals de cinema no, Adriano? Ahí es donde nos vamos al Barcelona Film Fest Vamos a empezar una mini cobertura del Barcelona Film Fest y vosotros con el Game Lab Exacto Portarem Game Lab i Film Fest i potser alguna cosa de música perquè també hi ha aquesta sala BCN que ha començat Sí, hi ha un festival que es fa a dins com es diu l'estructura aquella bueno, com els Sala BCN Sí, però Sala BCN es fa allà al poble espanyol que té un nom això com el recinte diguéssim la plaça central Sí, porque el pueblo español está generando mucha oferta musical a partir de sus pequeños rincones Jo només volia dir gràcies farem descampar el futbol i miraré alguna d'aquestes propostes gràcies per convidar-me Moltes gràcies, Emilio Moltes gràcies, Emilio Doncs recordem xarxes socials Empanada Cultural a Facebook Empanada Cultural a Twitter Empanada Cultural a Instagram i a Soundcloud trobareu i ho estem centralitzant a tots els podcasts també Mixcloud i Vox de moment Doncs ens escoltem la setmana que ve, nois Un plaer, com sempre Fins ara Fins ara Fins ara