Empanada Cultural (8M): Harriet, Invisibles i La Camarista; Horizon Zero Dawn sense male gaze; Y, l’últim home i l’apocalipsi masculí

Ei, hola. Hòstia, era avui? Era avui, vale, vale. No, no, no, cap problema, cap problema, va bé, va bé. Deixa'm un moment. Bon dia, em dic Pol i avui esteu de visitar el meu jardí. Us explicaré una mica què tinc plantat per aquí i alguns truquillos us deixaré anar, perquè així segur que traureu el màxim rendiment a tot el que planteu. Vale, doncs aquí tenim, per exemple, els carbassons, que, com veieu, des de petit, doncs ja els limitem, els comprimim, no?, els aixafem perquè no es desenvolupin del tot i així la flor, doncs, creixi bonica, dolça i sobretot que no ens amargui l'existència. I mireu, aquí tinc una part més secreta, més petitona, i com podeu veure tinc unes quantes plantes de maria, sobretot per les fumades que es foten els meus companys a vegades en el programa. Doncs justament aquestes plantes viuen sense mascles, els rebutgen, perquè a més saben que és que no els necessiten per ser independents. Un mascle en una plantació de marihuana és el pitjor que pot passar. Són les més autònomes que tinguen tot el jardí, i això es nota, d'una hora lluny. És que tampoc estan molt ben vistes, i ja sabeu, polítics, església, puristes... Doncs mira, si veniu cap aquí tenim... Aquí tinc els enciams, mira, per exemple, i us ensenyaré un truc que és boníssim, perquè tots sabem que en un jardí sempre hi ha plagues, i sobretot quan són coses molt tendres com l'enciam, doncs, en aquest cas, tenim una plaga de baboses. Doncs què podem fer? En comptes d'anar a per la babosa, a per la plaga, el que acostumem a fer és agafar ampolles de cervesa, les posem al voltant dels enciams, i això us anirà superbé, perquè les baboses van cap al sabor de la cervesa, llavors deixen en pau l'enciam. Així que les baboses, doncs, s'acaben saciant i les deixen en pau. Bé, les deixen en pau durant un temps, fins que se'ls hi passi. I mira, si ens apartem una mica, en realitat veureu, així a trets generals, que les plantes més grans que tinc, les més altes, són les mascles, perquè les femelles, curiosament, no arriben a pujar tan amunt, perquè no sé si ho veieu cap allà, hi ha una mena metacrilat, a sobre, que no les deixen créixer, veieu? Que és com una mena de, com un sostre així, com vidriós. Doncs mira, això que veieu, sempre hi ha estat. De fet, jo, des que vaig entrar aquí, en aquest jardí, jo l'he vist sempre aquí. Però a veure, clar, és que està molt amunt, i és que si faig alguna cosa amb el respecte, encara em fotré mal, saps? O sigui, em fotré d'altabaix, i a veure, les plantes són molt maques, però aviam, no? Vull dir, la meva integritat primer. I és que, a més, com que de tant en tant les vaig regant i els hi faig cas, doncs, també em sento part d'aquest jardí, no? Em sento un aliat d'aquestes plantes. I què més? Què més? Hòstia, que són quasi les 10. Em sap greu, no, i us hem de plegar, eh? Perquè és que ara vindran el Ferran i l'Adriano, i no sé si ho sabeu, però portem un programa que es diu Empanada Cultural, i avui el farem en directe des d'aquí mateix. I què farem? Doncs mira, el Ferran ens porta a un videojoc distòpic, Horizon Zero Dawn. I crec que ens explicarà com una protagonista dona no fa falta ser hipersexualitzada en els videojocs, com acostuma a passar, per ser forta, per ser valenta i per tirar endavant un món que ha quedat prou destruït. L'Adriano va més enllà, i jo crec que afegeix el tema racial a la lluita de la dona, amb la pel·lícula Harriet. I jo, com el Ferran, acabarem una distopia, però, en aquest cas, en format còmic. Y, l'últim home, que és una saga de còmics que el que s'ha centrat és què passaria si hi hagués un apocalipsi, però en format home, és a dir, que només quedés un home sobre la terra, i tota la resta fossin dones que tiren endavant el món. Bueno, i és per això que estic deixant tan maco tot el jardí, ja ho veieu, perquè és que avui és el dia, i sí, sí, que ja sé que es diu que sempre s'ha d'anar regant, que cada dia s'ha de fer, però a veure, tots sabem que quan vénen visites, quan t'hi fots el 100%, i la resta dels dies ja vas tirant, no? Ja te'n vas oblidant i vas fent quan pots. El que sí que us puc dir és que avui, als Empanada Cultural, està clar que ens posarem a parlar des d'un bon jardí. Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural. Un programa cuinat per Paul Diggler, Ferran Pujol, Adrián Macalero, a Radio d'Esvern. Hola. Qué maravilla, qué maravilla, ¿no? Yo no sabía... A ver, Paul, decidete ya, tío. ¿Tú qué quieres, ser locutor de radio o actor? Porque te veo muy lanzado, ¿eh? Todo lo blaje. Aquí hi ha els ocellets, qué maravilla. Els ocellets. Solta la palma, ¿eh? Sí, són palmas que empanada és el jardín cultural, ¿no? És el meu jardí. El que ara estic pensant és que el que sí que he invisibilitzat és les xarxes socials, ¿no? Sí, sempre ho feu. Això sempre. Ja ho farem, no us preocupeu. Quan anem a passar la secció dius... Sí, no vols tirar, no vols tirar, tio? No, segur? Sense ela, sense ela, sense ela, eh? Bueno, vinga, va, va, va, va, va, va. Va, vinga. Recordem xarxes socials. Facebook, empanada cultural. Twitter, empanada cultura sense ela. Instagram, empanada cultural. He canviat l'ordre i no te'ls ha anat contra Adriano. Sí, encara. I tots els podcasts, aquest inclòs, els trobareu a podcast... Ui, on era, Adriano? A què no ho saps? A mi suena algo como Mixcloud o Soundcloud. No sé. I Soundcloud. I, sí, molt bé. Mixcloud, Soundcloud i iVox. Tengo que decir, antes de que lo lances todo, que te veo ahí ya con el dedo ahí, que Pol ha sabido sortear muy bien... El jardín. Está en un punto muy metafórico, ¿no? No querías hablar de frente, por si acaso, ¿no? Venía de Blankets la semilla passada, que eran unas alegorías totals, que te digo, home, he de seguir, he de seguir amb el to. Estem com a habitant, dic, que, ¿por qué no? Vale, vale, no, dic, perquè veia aquí carres como... Sí, és un poco como Podemos en el campo político de la independència, eh? Tots sabem quin dia és avui, ¿no? Sí, Adriano, ¿no? Pels que estigueu escoltant un diumenge, sabíeu que és diumenge, dia 8 de març. Sí, pero a ver, en este programa hemos dejado clarísimo de qué lado estamos, hemos hablado de todo tipo de arte, esta es la gran empanada cultural, pero yo, por ejemplo, en el ámbito cinematográfico, recuerdo grandes joyas dirigidas por mujeres, interpretadas por mujeres y, sobre todo, que ponían en una situación necesaria al género femenino, ¿no? Pero, pero, pero, seguimos, seguimos, hay que seguir regando el jardín. Pero hoy solo voy a traer hombres, ¿te imaginas? Me encantaría, eh? A mí más que todo por llevar la contraria, eh? Doncs, bueno, veurem si la Adriana ha portat la contraria o no. No, no, no, no os preocupéis, no os preocupéis. Vinga, doncs, avancem. Cinema Bueno, pues yo os vengo a hablar hoy de los estrenos de la semana, Paul. De los estrenos, no de un único estreno. Es verdad que Harriet ha ocupado... Si ho dius en català, es más para el día de hoy. No, no, no, no, no. Vamos a mantenernos firmes y fieles a nuestro concepto. Uy. El concepto bilingüe. Ah, vale, vale. Fastidimos, fastidimos. España. No, ahora en serio. Sí que es cierto que Harriet va a ocupar... No, me estáis consumiendo minutos y segundos de mi sección. La Adriana va a tallar al túnel de Vallvidrera el otro día. Poca broma. La cuestión cuál es. Que sí que es cierto que Harriet ocupa un papel importante en esta sección, pero yo me he propuesto hablaros no de la única película de Eribo, ¿no? De esta actriz que la comentaríamos un poquito más adelante, sino de siete películas, siete películas. He de ser franco con vosotros. En el fondo son cinco películas dirigidas por mujeres y dos casos de películas dirigidas por hombres, pero con una clara intención de dar voz precisamente al género femenino. Además, sorprendentemente, esta semana las cosas parecen estar bastante equilibradas, ¿eh? Compañeros. Y sí, de los catorce estrenos que han llegado... Catorce. Catorce estrenos que han llegado a nuestras salas de exhibición, hoy tengo la posibilidad de comentar nada más y nada menos que siete películas, ¿eh? Cinco más dos, como os he comentado. Uy, os veo muy tranquilos, ¿eh? Pensaba que estaríais ya ajustados. Siete películas. No, no, no. Te he unido. No, yo estoy reflexionando en más trece minutos. Tienes que tens. Parladas set películas. No, trece no, trece no, que me voy a intentar. Ah, no, tranquilos, tranquilos. No os asustéis que yo no me voy a olvidar de vosotros. Set películas. No voy a hablar de todas ellas. Tengo la oportunidad de hacerlo. Me parece un dato interesante, ¿no? Hablar de un aparente equilibrio, ¿no? Aparente, vamos a ver si es cierto o no. Pero no os preocupéis que no hablaré, por ejemplo, de Frida. Es un documental que, curiosamente, no se estrenó el viernes, no, no se estrena hoy. Se estrena hoy, muy oportunista el tema, porque Frida es un icono del movimiento dominista. No voy a hablar, pero hablo. Sí, es una manera simplemente de comentar que está ese documental. Es de un italiano, de Gianni Troilo. Y es uno de estos directores que he comentado que se han colado en esta gran intención, en esta justa intención. Pero bueno, de Frida ya se sabe muchísimo. Vamos más bien a enfocarnos en las novedades y en aquellas cuestiones que nos aportan. Porque también podría hablar de un thriller, El ritmo de la venganza, de Reed Morano. No sé si la conocéis. Está detrás del... ¿Cuál es la serie esta de HBO de La Criada que nunca he visto? El cuento de La Criada. Exacto. Pues está detrás de los primeros capítulos. O sea, una tía de bastante fama, una artista y una directora de bastante fama, pero que aquí, aquí me parece que la ha cagado. Yo mejor os lo ahorro. Esto mejor os lo ahorro. Bueno, porque no he tenido la oportunidad de verla, pero si miráis las críticas está por debajo de 5, sin lugar a dudas. O sea, hemos bajado de 7 a 5 ahora mismo. Sí, exacto. Ya nos hemos comido dos películas, ¿vale? Y vosotros, antes de que me metan en faena, ¿qué os parece este 50-50? Es un poquito sospechoso, ¿no? No sé si habéis... ¿Tú crees? Sí, sí, exactamente. Perdón, no, o sea, oiga, me creo que es un 50-50, pero digo, ¿tú crees que es oportuno? Yo creo que es sospechoso. ¿Es oportuno? Sí, muchas de las pelis que se están... Bueno, y vais a ver las pelis que voy a comentar. Todas están súper vinculadas al momento que estamos viviendo y al día que estamos viviendo. Bueno, al final, tot es oportunismo, siempre, pero lo interesante es que, tot i que s'utilitzi aquest día como día de estrena, que puguis visibilitzar els temes. Exacto. No, és curiós perquè s'havia de haver estrenat aquest mateix cap de setmana La Viuda Negra, que és la primera pel·lícula de Marvel. Ah, sí? Sí, però al final no sé quan va ser que es va retrasar un mes. La primera pel·lícula de Marvel protagonitzada per una noia, Scarlett Johansson, se n'anava a estrenar en principi, sempre parlava. Capitana Marvel. Igual, no, sí, però... Esto no cuenta. No, yo de hecho, uno de los estrenos que voy a comentar más adelante, se tenía que haber estrenado hace muchísimo tiempo, pero como coincidía con el escándalo, la peli esta de Charlize Theron y de Margot Robbie, se decidieron más bien por estrenarla justo ahora. Pero el escándalo sí que podría haber sido interesante, ¿eh? Sí. En el sentit de, pel que parla, perquè a més ara també s'estarà fent la del Weinstein, ¿no? No era el de Palma que estava fent... Ah, ni idea, esto no lo sé. Weinstein, como una peli documental, no sé qué estaba preparada, sí, sí, sí. ¿Veis? Ya me habéis robado, que conste que tengo cinco minutos más. Va, venga. Ferran, empecemos, empecemos. ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos por aquí? Yo os he dado una pista, he mencionado a Erivo, de hecho, a Cintia Erivo. Tuvimos la oportunidad de escucharla directamente, en directo, en la gana de los Oscars, ya que era uno de los temas premiados, lo que estamos escuchando. De hecho, apostábamos por él. Sí, bueno, porque después de haber escuchado todos, era el tema que se salvaba. Bueno, yo vengo a apostar por Toy Story 4. ¿Y ganaste? No, no fue... Sí, sí, sí. Aquesta sí. Ah, no, espera, no, no, la canción original no la va a guanyar Elton John. Exacto. El Elton John es verdad. Es verdad. Qué memoria la nuestra. Pero va a surtir al Newman a tocar... I can't let you... Exacto. I can't let you... Bueno, tenemos stand-up. Lo que está sonando es stand-up, interpretado por la propia Cintia Erivo, que es la actriz protagonista, además, de Harriet. Harriet a secas. Harriet a secas, me niego a ponerle la etiqueta esta que aparece en los títulos españoles. Harriet en busca de la libertad, dicen. Hostia. Como si no se hubierais dado cuenta de que no buscaba el arca perdida, ¿sabes? Que estaba ni el piecito a buscar en el valle. Porque está claro que... ¿De quién habla? Habla de Harriet Tubman, ¿no? Aquí lo que tenemos es a la gran Cintia Erivo, haciendo de Harriet Tubman, que si a alguien no le suena, Erivo es una actriz que lleva muy poquito sorprendiendo. Ahora sí que ha cogido vuelo, muchísima fuerza, pero yo la primera vez que la vi, hace dos años, en un papel secundario, o sea, aparecía en poquísimas secuencias, y fue para una película que es la de Steve McQueen, la película Viudas, Widows. No sé si os suena esta película. Me la comentaste el otro día. Sí, sí. Steve McQueen, el director british, ¿eh? No os confundáis con el actor norteamericano. Estamos hablando del director de Hunger, de Shame, en ambas películas sale Michael Fassbender, de 12 años de esclavitud, que es vinculable a la película que os voy a comentar, y justo la última aportación de Steve McQueen es Viudas, que cuenta la temática, cuenta la típica temática que tenemos en El Hombre, ¿no?, de atracos y tal, pero la sitúa en un entorno totalmente femenino, porque de hecho estas mujeres lo que tienen que acabar haciendo es lidiar y liderar con atracos para poder pagar las deudas de sus maridos. Muy metafórico todo ello. Pues en esa peli, Erivo corría y corría y corría, y además de ser una buena actriz, la verdad, se notaba que estaba muy en forma, estaba fuertísima la tía. Y aquí, ahora, un par de años más tarde, como os he dicho, sigue corriendo, sigue corriendo, demostrando su talento, me parece que si algo se salva de esta película de Harriet es precisamente Cynthia Erivo, que interpretando a Harriet Tubman, como muchos sabréis, es una abolicionista y sufragista, siglo XIX, que en sus años de vida nunca dejó de luchar por la libertad de los afroamericanos, que evidentemente en esa época, desgraciadamente estaban esclavizados en Estados Unidos, ¿no? Ella misma, además, y hablo de Harriet, tras escapar de su esclavitud, realizó 13 misiones de rescate en las que liberó acerca de 70 esclavos. Y además esto en la primera etapa de su vida, porque luego se uniría a la causa en la guerra civil de Estados Unidos. O sea, es Harriet Unchained, casi, ¿no? No, no, hostia. De hecho, ya tardaban en hacer una película sobre ella, porque hay muchísimas biografías sobre ella, pero no una película, ¿no? Es una tía que luchó en primera línea en la guerra civil y que en sus últimos años de vida seguiría luchando, pero de una manera muy diferente, de una manera política, por el sufragio femenino. La lástima, la lástima es que nunca llegó a verlo, porque Harriet, todo y que murió muy mayor, murió con 93 años en el año 1913, nunca llegó a ver el sufragio femenino en Estados Unidos. No sé si tenéis ese dato en la cabeza, el sufragio femenino en Estados Unidos es 1920. Pero bueno, eso sí estamos hablando de los blancos, porque aquí podríamos hacer coincidir otra lucha, que ya se ha apuntado, ¿no? Realmente las mujeres negras no pudieron votar hasta el año 1967. Pot ser que el primer lloc, que recordo fugazment, que van poder votar va ser tipus Australia o Nueva Zelanda, que em sona, eh? Que el primer lloc on es va poder votar... Podria ser. Jo sempre ho ubico aquí al costat, al nord d'Europa, al nord d'Europa, no, no, vull dir, a nord d'Europa, però possiblement sigui en un entorn molt més lluny. Segurament era pel canvi horari. Ni idea. Ni idea, perquè com que som uns privilegiats, no ens importen. Clar, clar, clar. Veus? Però pel que estàs dient, Adriano, no sé si... Estàs notant el pero, no? És clar, perquè estic dient, no va poder viure les votacions o, no? Sí, bueno, la realitat, la realitat, però va ajudar molt. Però alhora no ha pogut veure aquesta pel·lícula, que potser sí que això hauria sigut tancat per ella, no? Sí, jo crec que això, això en canvi, és molt positiu per ella. No vull dir que sigui una malíssima pel·lícula, de fet, com us comentava, me parece que, hosti, és un personatge imprescindible, que era una pel·lícula necessària, que, a més, la banda sonora me parece alucinante, no solo este tema, eh?, que llevó a Erivo a la gala de los Oscars, sino cantidad de temas que suenan, pero que sí es cierto que, por cierto, la actriz y... o sea, la directora en este caso, que es una actriz bastante conocida, que es Cassie Lemons, también afroamericana, yo considero que pierde la oportunidad de oro que tenía de hacerle honor a Harriet Tubman, porque aunque Erivo está de lujo, está rodeada en muchos momentos de personajes muy planos, casi auténticas caricaturas, y además el tono de la peli tiene un puntito de sensacionalista. De hecho, a veces no sabes si estás viendo un biopic político, un dramón maniqueísta, un western, porque tiene algo de western, pero también tiene algo de película de superhéroes, porque es que te plantean a la Harriet Tubman más allá de... Es cierto que lo que tú decías, Unchained, ¿no?, es una tía contra el mundo que consigue muchísimo por ella y por el pueblo al que representa, pero, hostia, me parece que a veces abusa, ¿no? Hay una anécdota de Harriet que se conoce, ¿no?, que es que cuando era muy joven, bueno, pues un esclavista le tiró un yunque y... ¿Un yunque? Sí, sí, del estilo, para que nos entendamos, ¿no? Es decir, le tiró una pieza súper heavy en la cabeza, le abrió la cabeza y desde entonces parece ser que en su propia vida, Harriet tenía... Muchas veces se quedaba dormida, se desmayaba, entonces utiliza esto Cassie Lemons, la directora, para darnos la imagen de una... de un personaje con poderes que cada vez que se desmaya tiene... ¿no? Como epifanías. Exacto. Tiene visualizaciones del futuro que es lo que le permite realmente salvar a todos esos esclavos. Claro, lo vamos a poner en duda, ¿no? Si te ha un pum fantasiós, te ha un pum Hollywood, te ha un pum Hollywood brutal. Ostras, no sé. No sé si os recordé que la Cynthia Eribo no nomás estaba nominada para esta interpretación musical, sino también como Atreus, como Atreus, sí, sí. Lo que pasa es que va a guañar la... ¿Qué va a guañar? Judy, Judy. La te va a mi... La te va a mi... Y Molmas... Mol, Mol, Mol. Molmas Good, ¿no? Pero bueno, sigamos que si no, no llegamos ni a la tercera película. Seguimos con una peli muy diferente, muy, muy, muy, muy, muy diferente. Donde la épica... Eso es, Ferran, me has captado muy bien, ¿eh? Porque aquí la épica es más bien la rutina, lo cotidiano, esas charlas entre amigas y estoy hablando de una peli de aquí, del Estado Español, Invisibles, la nueva película de la directora española Gracia Querejeta. Sabéis de quién hablo, ¿no? Querejeta. ¿Os suena? Pero es el típico nombre que no para de sonar y si ahora pregunto, incluso me hubieras preguntado a mí hace una semana, y yo, hostia, Gracia, Gracia, sí, me suena. No, pero por Querejeta. Claro, y entonces habría dicho, sí, claro, la hija de Elías Querejeta. Nos matan hoy, ¿sabes? ¿Qué pasa? Que solo es la hija. No, pero sí que es cierto que, hostia, Elías Querejeta es un productor súper conocido que, desgraciadamente, ya no está entre nosotros. Bueno, pues esto es como el Bardem, es hijo de... Claro, es evidente. Pues, Elías... O sea, perdónate, Gracia Querejeta es una cineasta de largo recorrido, en el fondo. Hace no tanto, en el 2008, recibió el premio de Ciudad de Cuenca en reconocimiento a su trayectoria en el Festival Internacional de Cine de Mujeres. Es decir, es una referente en este cine liderado por mujeres. pero también había obtenido otros premios, en la anterioridad. De hecho, se inicia en el mercado cinematográfico con fuerza. La primera peli es una estación de paso que se lleva el premio especial del jurado en la Semana Internacional de Cine de Valladolid, en Seminsi. Y después, en 2004, hace un poquito menos, Héctor, no sé si os suena, una peli que fue galardonada con el premio a Mejor Película en el Festival de Málaga. Un poquito menos, 16 años. Bueno, ya, pero yo tengo la sensación de que todo lo que es a partir del milenium es reciente. Pues eso es el pasado ya. Y claro, imaginaros, ¿no? Con Invisibles podemos reflexionar sobre otro tipo de hechos, ¿no? La épica aquí, como os decía, es la épica cotidiana, ¿no? Y de cómo las mujeres al final, y el título apunta ya directamente a esta realidad, ¿no? Cómo las mujeres parecen que dejan de ser visibles a partir de los 50 años. Estoy hablando en un contexto, pues, sexual, erótico. De hecho, la gracia que la Jetta bromea con ello y si habéis visto el tráiler, que últimamente lo han estado dando esta semana, hace una broma al respecto, ¿no? Es una peli sin grandes pretensiones, no por eso es menos buena que la anterior, de hecho, a mí me parece muy superior, transcurre casi íntegramente en un parque y eso es lo que me parece que es muy interesante porque es una película que se centra, pues, en los paseos y conversaciones entre tres mujeres, en este caso, evidente que rondan los 50 tacos, estamos hablando de Emma Suárez, de Adriano Zores, que ha trabajado muchísimo para ella. Te iba a decir, es la de Emma Suárez, he visto el tráiler. Sí, has visto el tráiler, seguro. Ahí, Emma Suárez. Ay. Ahí, Emma Suárez. De hecho, ella es la que se resiste a aceptar que sea invisible y yo le puedo decir de antemano que no lo es, ni mucho menos. Emma Suárez, Adriano Zores, Natali Poza, que a mí me alucina. Que no forman, ¿eh? No, no, no, no. No sé si... Es un nombre también que suena mucho menos que Adriano Zores y Emma Suárez, pero Natali Poza es alucinante. Me parece una actriz increíble. Y en este caso, yo sí que considero los personajes que están muy bien paridos. Son tres prototipos un poquito comunes. Tenemos a la casada desencantada de su profesión, a una soltera que ha decidido dedicarse al trabajo y dejar su vida personal arrinconado. Y después, la chica que tiene una nueva oportunidad con una pareja, que tiene una hija... Y dicho por la propia crejeta, ella quería hablar de gente normal. Gente a la que conoces, con la cual te puedes identificar y yo creo que lo ha conseguido. Me ibas a preguntar algo. Sí, sí, que m'ha vingut com una anécdota del tema de... No sé si vau arribar a veure els Goya. No, espero que no. No, la gala no. Però l'única cosa que crec que vaig salvar en quant a l'actuació de Silvia Abril, sobretot, i Bonafuente, és que ella va fer com un paper de super heroína que va sortir i va començar a fer conyes amb dobles sentits sobre la dona i això i una era justament que tinc el poder, jo que sóc una actriu de més de 50 anys és igual, o 40 i alguna cosa, tinc el poder de ser invisible. Saps? Però com algo positivo, no? Home, no, com a ironia. Sí, obvio, com a ironia, però ella lo planteava com un gran superpoder. De hecho, ara que comentas esto me acuerdo de un documental brutal producido por Bardem que se llamaba Invisibles, que hablaba más bien de realidades invisibles al mundo occidental y de hecho había un episodio dirigido por Bean Benders en un país africano donde las mujeres, porque estaban en un conflicto bélico, no solo eran mujeres con la realidad que eso representa, sino que eran continuamente torturadas y violadas por una especie de grupo armado que había en la zona, ¿no? Y era brutal como Bean Benders las presentaba ante la cámara y poco a poco iban desapareciendo. Iban desapareciendo literalmente, de manera visual, me pareció algo muy acertado. Bueno, para acabar simplemente con esta película de Queregeta, que sepáis, que son 17 paseos que nos van a acompañar si vemos la película, que además están rodados en Steadicam, es decir, tenemos la sensación de que es una terapia continua y en movimiento, y que Queregeta nos cuenta que hace mucho tiempo que intentó presentar este proyecto y ella lo presentó como serie. Pero que en esa época donde no estaba tan de moda la lucha por la mujer no obtuvo ningún tipo de apoyo económico. Y ahora lo más divertido es que ha conseguido la película, que por cierto la ha rodado en muy poquito tiempo, con poco presupuesto, 18 días, pero es que ahora lo más divertido es que ahora sí va a convertirse en una serie. Así que si no podéis ver la película pues quizás podéis esperar a que se estrene la serie. La premisa es muy de serie actual y más de serie... Sí, sí. Ahí tiene ritmo, es fresca. ¿Y si las actuaciones son buenas? Sí, lo son. Son sin lugar a dudas. Pero cuando dices que son planes o... ¿Son secuencias? Sí, sí, sí. Ah, vale, son planes secuencias. A ver, podría ser la típica película que viniera de una obra teatral, porque todo gira alrededor de conversaciones, pero lo que nos permite el cine pues es precisamente ese movimiento, ¿no? Y la terapia cómo funciona muchas veces. A mí me recuerda, y antes que hablábamos con Ferran de Manhattan, de Woody Allen, muchas de las secuencias que hay en la película que es para mostrarnos ese Manhattan, esa urbe, vemos a los personajes en continuas discusiones, deliberando sobre ideas y los vemos siempre en movimiento, ¿no? Hay una idea de confesión, de terapia, muy interesante, no solo en Allen, evidentemente, sino también aquí, ¿no? Con Kerjeta. Y ya por último, os voy a hablar más rápidamente de dos pelis, que yo las tengo aún pendientes, así que no os puedo hablar con total propiedad, pero yo no me las pienso. Hostia ya haces para críticas y todo, ¿eh? Sí, sí, claro. Pero bueno, simplemente ubicar al oyente y ubicaros a vosotros porque son dos pelis, yo creo, muy necesarias. Por un lado tenemos La Camarista, que aquí sería La Camarera de Pisos, pero parece ser que en México irá a La Camarista. Volvemos al este, este, este, este, ¿no? Vamos para México. No, no, para México. Ah, es mexicana. México, México. La directora es Dilda Avilés. Ah, vale, la estoy confundiendo con otra, vale, vale. Sí, sí. La Camarista, cuando yo... Sí, sí, sí. Seguro que os suena. Sí, sí, sí. Para empezar, ¿qué narices es La Camarista? Pues bueno, una Camarista en Sudamérica es una Camarera de Pisos. O como aquí ellas mismas se autodenominan, porque sabéis que había este grupo de Camareras de Pisos asqueadas, exacto, del maltrato. Pero yo, o sea, yo os diré que hay mucho maltrato en el turismo y que como el turismo aún depende muchísimo de las grandes jerarquías y cuando hablo del turismo también hablo de la hotelería, principalmente. En los hoteles hay muchas jerarquías. Todo el mundo pilla, en el fondo, pero claro, ¿quién pilla más? Uno de los eslabones más bajos y las peores pagadas que son las Camareras de Pisos. Y nos habla un poco de esto, la obra de Lila Avilés. Es su ópera prima. Sí que es cierto que tiene un docu, un mediometraje que se llama Nena, pero Camarista, La Camarista es una película súper premiada en los festivales sudamericanos que irrumpe con fuerza y que nos habla de cómo Eve también es invisible, pero es invisible por ser mujer y por su profesión. Ella trabaja en un hotel de lujo de Ciudad de México y aspira y ansía llegar a una evolución laboral porque eso es lo que te suelen decir en los hoteles. No, no, haz horas que subirás, haz horas que subirás. Ella tiene 24 años, todo y que ya parece una mujer de mediana edad y sueña con llegar al piso 42 que es donde está ese ascenso. Hay un juego, con ideas numéricas 24-42. Después, por ejemplo, apenas puede cuidar a su hijo, que evidentemente tiene un hijo, y no puede cuidarlo porque está continuamente sometida en ese trabajo de largas horas donde ella vive, donde de alguna manera vive totalmente como aprisionada. Realmente no vemos su entorno familiar, siempre queda en el fuera de campo y eso es otra idea brutal para hablarnos de una realidad que sí, por la cual lucha pero que nunca conseguirá. Y ya por último, dime, dime. No, no, que nada, y no era el 42 el número del sentido de la vida y todo lo demás de la guía del autostopista galáctico. El 42 es un número mágico. Ah, pues yo no lo sabía, ¿eh? Sí. Pues mira. El sentido de la vida lo ha tenido en cuenta Lila Avilés. Después está la candidata perfecta. Os hablaré poquito de ella pero simplemente que la tengáis en cuenta. La candidata perfecta nos habla del conflicto que hay de género entre otros en Arabia Saudí. No sé si estáis al corriente de una directora que se llama Haifa al-Mansur. Ella ya nos regaló una película brutal que se llama La bicicleta verde. Nos contaba como una niña ansiaba tener una bicicleta pero estaba está prohibido aparentemente o al menos en la época de la película que las mujeres o que las niñas vayan en bicicleta y entonces pues a partir de este personaje femenino en la infancia nos va ofreciendo una mirada a esa Arabia Saudí totalmente arcaica. Después nos ha regalado también una adaptación o bueno un biopic Mary Shelley que hace mucho menos. Mary Shelley no es la víctima de Jack el Destripador. En serio, ¿eh? Hay una que se llama Mary Shelley y es una de las víctimas. No va de eso, ¿no? El biopic. No, va sobre la escritora. Exacto, de Frankenstein. Sí, exactamente. Va sobre la escritora de Frankenstein. Mary Shelley. Y después que es una de las grandes feministas también, ¿eh? Aparte de una gran artista. Y ahora nos aparece con la candidata perfecta que nos habla pues de una doctora en Arabia Saudí que parece... Bueno, no sé. No voy a... Vayan a ver la película porque tengo la sensación de que nos va a ofrecer una nueva mirada sobre un mundo que aunque sepamos aparentemente mucho por los documentales y las noticias realmente desconocemos muchísimo, ¿no? Y ya por último ya por último me gustaría acabar con un documental que también me parece muy necesario. que pasó por Cannes fue premiado en Donostia está titulado La Ola Verde que sea ley que sea ley que cuenta la lucha contra la prohibición del aborto en Argentina. Os dejo con un audio además que creo que capta la fuerza y la razón que contiene este documental. Este es un gran día para todas las mujeres. Las mujeres estamos orgullosas de estar dando este paso después de un siglo. Los que voten por el no sepan que lo único que están ofreciendo a las mujeres es la amenaza de cárcel. Diputados y diputadas este es el siglo de los derechos de las mujeres. Más tarde o más temprano las jóvenes que portan en sus mochilas los pañuelos verdes van a conquistar los derechos que reclaman. Saquemos de la clandestinidad al aborto. Legislemos por la salud y por la autonomía de las mujeres. A las mujeres en sus casas a nuestras madres y a nuestras hijas que el aborto sea legal, seguro y gratuito. Que sea ley. Bé, ja us hem dit al principi que jo avui us parlaré d'un joc que es diu Horizon Zero Dawn que traduït així seria com Horizonte Amanecer Zero. Té a veure amb el joc però vaja. Que és un joc de 2017 exclusiu de PlayStation 4 i desenvolupat per Guerrilla Games que són els creadors de Killzone a la saga Killzone a la Play 3. Uuah, mític. De tiros. Però aquest joc era brutal per l'època. Va ser el joc que va demostrar. De fet, vam parlar-ne a l'E3. És el joc que volia demostrar el motor gràfic de la Play 3. Per cert, Guerrilla Games el motor gràfic que mou aquest joc d'Horizon Zero Dawn és el mateix motor que mou el de Death Stranding. Death Stranding, sí, sí. Però vaja. Com ho sonen tots aquests nombres? Soy un auténtico professional. L'objectiu d'empanar cultural que eren molts però era sobretot que nosaltres acabéssim culturitzar-nos els uns als altres, els tres. Collons, collons. Perquè los yogurts de l'altre dia se m'enquilava. Mira, Horizon Zero Dawn ens situa en un món futur que ha patit una mena de cataclisme i el món ha recuperat el seu to exuberant on la natura ha reclamat el seu espai i els animals comparteixen espai amb uns certs artificials anomenats màquines. Bàsicament són robots en forma d'animal de pollastre, de toro, són màquines en forma d'animal que més imiten el comportament d'aquests animals i en general es mostren pacífics. l'humanitat ha hagut de tornar a formar sistemes de tribus caçadores i recollectores i han perdut l'accés a la tecnologia. En aquest joc la protagonista és Eloi que no té pares coneguts i és criada per Rust, un foragitat de la tribu Nora que és una tribu de matriarques. Durant la seva infància Eloi es dedicava a investigar els voltants de la seva zona i va a descobrir runes metàl·liques de l'antiga civilització que abans habitava a la Terra, és a dir, la nostra per dir-ho d'alguna manera. En una de les seves incursions descobreix un dispositiu el Focus que és una mena de pin que es posa a l'orella que li permet analitzar i veure informació augmentada del seu entorn cosa que la converteix en una mena de privilegiada dintre d'aquest món té accés a una informació que la resta de gent no té. Quan ella té la majoria d'edat aconsegueix passar la prova ritual que li permetrà tornar a formar part de la tribu però un grup d'extremistes misteriosos anomenat Eclipse l'ataca durant l'acte. De fet, sembla que van a parella directament i acaben matant a molts companys seus i al seu pedrastre Rast. Molts d'aquests Eclipse a més porten focus com ella porten aquest dispositiu i es dona compte que el món és molt més gran que a més els focus els utilitzen d'una forma molt avançada ells en comparació amb el que ella utilitzava. Llavors decideix que aquesta intriga diu voy a parlar con la matriarca líder de los Nora de la meva tribu aquesta li explica que els Eclipse són els causants de la corrupció que últimament pateixen les màquines que s'han tornat més agressives i que a més li assegura sí, sí a més han vingut per tu personalment segur també li explica la veritat del seu origen no és que no tingui pares és que va ser trobada al peu d'una porta d'aquestes instal·lacions metàl·liques com si acabés de sortir d'allà dintre i el visitar llavors l'Eloi diu hosti doncs m'anirà a la cova on se suposa que jo vaig aparèixer a veure què trobo és com l'orfenat i tal com arriba la porta reacciona a la seva presència que intenta respondre a la seva identitat com a Elisabet Sobek és a dir no li diu Eloi li diu Elisabet Sobek intenta analitzar-la per obrir-se però està tan corrupta la porta que no pot la corrupció del meu sistema m'impedeix obrir la porta llavors decidida a conèixer tota la veritat i a solucionar la corrupció que altera les màquines i impedeix precisament interactuar amb la tecnologia antiga Eloi serà nombrada buscadora Nora la primera amb molt de temps a la tribu i es llançarà a la búsqueda de respostes viatjant a la resta del continent i trobant-se amb altres tribus amb altres enemics i acabar descobrint qui és o era aquella tal Elisabet Sobek sí que és el viatge en Ignorisi sí i no perquè al final bueno és que no vull fer molts spoilers perquè és un joc que veam és un joc llarg és un joc d'aquests de món obert que has d'anar investigant és preciós és un joc que és preciós sí té uns anys però si el jugues és que no se li noten es nota molt és un joc d'aquesta generació perquè l'esta cançó que sona és banda sonora perquè m'estic imaginant aquestes imatges que dius que són tan bucòliques sí és que al final hi ha diferents tribus estan inspirades algunes amb això més recollectors més indis podríem dir indis americans després hi ha unes altres que viuen al desert estan més inspirades en el món àrab més antic els humans han tornat cap enrere i estan generant noves societats sobretot molt basades en això en la matriarca d'això ja en parlarem una miquetes endavant perquè precisament aquest joc el portem per aquest tema perquè distopies i ciència-ficció a banda ja us dic us porto Horizon Zero Dawn com a exemple de videojoc que ens proposa una protagonista femenina sense estereotips perquè molt sovint als videojocs ens trobem personatges femenins creats des de la mirada masculina el conegut com a male gaze que en realitat projecta una suposada feminitat però sota els cànons masculins més podríem dir troglodites per exemple noies hipersexualitzades que se suposa que són atlètiques per superar les seves aventures però amb un volum de pits i malucs desproporcionats i tan innecessaris com inapropiats per la tasca que tenen en mans també tenim guerreres amb armadura sí però que són armadures tan arrapades i amb tanta pell a la vista que et preguntes de què coi intenten protegir d'aquests petos i aquesta mena de faldons cortets ningú ha après del taló d'Aquiles de la guerra això m'està recordat en una anècdota d'en Carles després l'explicaré de la seva feina més de feina ens posem seriosos o el que més aviat passa sempre sovint als jocs que són simplement personatges secundaris que existeixen per ser salvades pels seus protagonistes masculins si voleu alguns exemples tenim a Lara Croft d'aquesta noia hipersexualitzada tot i que cal dir que l'empoderament femení s'el va acabar fent seu aquest personatge i amb els anys ha tingut redissenys que l'han apropat una miqueta més a la imatge que està més a cor amb les sensibilitats actuals Clar, perquè d'altra banda tampoc que no ens espanti vull dir jo estic el que estàs reflexionant és molt interessant i és molt adequat però també no, no, no però no ens enganyem vull dir que el que no ens hem de tornar tampoc són uns puritanos vull dir que la sexualitat és important i la sexualitat com a eina a tots nivells per part de l'home i per part de la dona que la dona té tot el dret a voler se vestir com vulgui però és que no estem dient això estem dient que si vas a combatir una horda d'horcos no vayes en bikini no vayes en bikini de hierro suelto la anècdota suelto la anècdota dilo, dilo o sea, Carles parece ser que en su trabajo tenía que vincularse a un grupo de fútbol del Potosí un grupo de un barrio evidentemente de clase baja un poquito más marginalizado donde ellas tenían una vestimenta que el equipo bueno, donde él trabaja que es el Consello de la Sport consideraba que era excesivamente corto intentaron como hacer una revisión del vestuario que llevaban las futbolistas y es una decisión que tomaron directamente desde la coordinación es decir, desde el Consello del Trabajo no lo comentaron con las propias futbolistas feminismo del primer mundo entonces llegaron allí y les ofrecieron la nueva vestimenta el burka y ya os lo podéis imaginar no, no del palo claro y las tías eran me hace mucha gracia como lo dice Cara y yo esto no me lo pongo pero que tú te has estado diciendo yo no me voy a poner este pantalón de este palo entonces hay que decir que al final sí, no es necesario pero tampoco lo es muchas veces los bañadores apretados de tíos para liderar y al final si se habla de fuerza de fortaleza pues por ejemplo mostrar pie y mostrar músculo también podría ser como sí, pero en este caso no mostra músculo es que yo como que no jugo a mi feo joc no os lo diré pas de fet, siempre respuesta al que dèiem a una mirada masculina de, ui, els nois voldran jugar amb una noia segur que se la posen sexy i què passa llavors amb les dones que tu m'has dit més d'una vegada, Ferran que hi ha com un percentatge sobre la demanda quanta dones que juguen, no? bueno, m'estàs movent aquí l'ordre que tenia però sí, sí, no, no ho podem dir ja, no que de fet, actualment es considera que la xifra oficial ha establert és 48% i això és la més conservadora de xifra 48% de noies de jugadors són noies són dones i el 52% són homes a part que és molt suposar que aquests 52% d'homes són heterosexuals i cavernícules i també és de suposar que aquest 48% no siguin homes fent servir motes de dones sí, bueno això és verà això és el que podria ser però bueno en el cas d'Eloi ja us dic, l'Eloi la protagonista d'Horizon Zero Dawn es tracta d'un personatge que han creat que no respon a aquesta sexualització ni debilitat de fet es tracta d'una noia molt real també és d'un punt de vista físic estètic i psicològic Eloi és jove i com a tal és un xic impulsiva és curiosa i té un grau d'autoconfiança molt típic d'un adolescent perquè ella acaba de complir la majoria d'edat és dona i és maca però és caçadora i exploradora i per tant els seus ropatges responen a aquesta funció i fins aquí podríem dir que això descriu un personatge sense sexe no té per què ser una noia doncs sí estem d'acord que el personatge podia ser tan noi com noia això no treu que tinguem trets que un podria associar més a la feminitat que no a la masculinitat com és el fet que Eloi també és molt empàtica un dels seus trets diferencials és que és molt empàtica es preocupa per tot el que es va trobant pel camí i a més és molt generosa i és molt amable eso es como yo que siempre me preocupo de que tengáis minutos adecuados en vuestra sección es que yo voy mirando mi tiempo y madre de Dios es un valor muy masculino este clar que en realitat aquests trets també serien trets asexuals però com les primeres víctimes de la masculinitat tòxica som els mateixos homes ens oblidem i ens obliguem a pensar que aquests trets són generalment femenins en qualsevol cas Eloi ha sigut aclamada com a personatge femení que demostra que una altra mena de visió es pot desenvolupar en els videojocs i que fins ara les excuses per no fer noies protagonistes o fer-les de forma que es feien abans han sigut molt variades i encara més estúpides en diré un parell molt ràpid perquè ja ja ho hem comentat deien que no es podien identificar els nois jugadors no es poden identificar aquesta era l'excusa l'excusa era que no s'hacien mujeres com no perquè clar com el jugador habitual és un xico perdona gairebé estem al 50% o segurament estigui superat és a dir és absurd també hi ha una altra excusa que és que és més difícil d'animar una noia i això ho van dir per exemple els d'Ubisoft quan van fer Assassin's Creed Unity el que passa durant la revolució francesa perquè esclar fer la recreació de París exactament com era en aquella època era fàcil ho van fer en un cap de setmana en canvi fer les animacions d'una dona que ja ho tens tens unes prostitutes durant el joc i estan molt ben animades saps? vull dir és absurd però vaja que d'exemples n'hi ha molts però tornem a Horizon Zero Dawn perquè cal dir que no és casual que se li vegin tantes virtuts del feminisme no només la seva protagonista demostra capacitat independència i intel·ligència tant mental com emocional sinó que el món que evita que ha patit aquesta mena de reset s'ha conformat des de la lògica ha renascut des de la lògica i sembla ser que la figura de la dona en especial la mare ha tornat a tenir un lloc central en la reconstrucció de l'univers i no m'entengueu malament no estic insinuant que les dones hagin de ser o només puguin ser mares però aquesta característica fisiològica sí que és única i purament femenina la capacitat d'engendrar vida però la visió d'aquest món matriarcal és més metafòrica en el joc d'Horizon Zero Dawn el sentit és el de la protecció i cura dels seus certs envers la competició i la destrucció més associada al masclisme més recalcitrant no vull desvallar ja us he dit molt del joc però el tema central del renaixement de la civilització i que s'explica a través d'una noia com l'Eloi que forma part d'una tribu matriarcal en un món que ha engendrat màquines creades per una intel·ligència artificial que a més es diu Gaia que és la madre tierra doncs jo crec que ho deixa bastant clar jo personalment sempre he pensat que té més lògica una mare creadora que no un pare creador és a dir si s'hagués de tenir un 10 jo crec que sempre serà més aviat una deessa però vaja i no no crec que en el fos fos un intent forçat dels creadors del joc que són homes tots per cert hi hauria alguna dona de l'equip però que el director l'escriptor els dissenyadors són homes per marcar-se un punt com a aliats no és una intenció que tenien ells que soc aliat sinó que simplement el pes de la lògica i l'empatia emocional que a vegades sembla que brilla per la seva absència els va fer desenvolupar aquest joc tan mago que bonito més que tot per la música que estic enganyat la música és preciosa però ara que deies Ferran que aquest joc ja té uns anys quan van fer l'extensió al DLC també és el moment que va sortir o va ser més tard? no va ser diria que un any més tard un any un any més tard sí perquè el joc és del 17 i el DLC és del 18 i hi ha previsió que facin alguna cosa està en desenvolupament les seqüeles hi ha seqüeles segur per tant com acaba el joc el joc va ser un èxit va ser la gran IP de Playstation 4 inicial va ser la nova IP la nova propietat intel·lectual que va funcionar i jo crec que donat on estem ja que d'aquí se suposa que aquest any el coronavirus ens ho permet perquè va plaçant tot s'estrenarà la Playstation 5 i jo crec que en veritat ho estan guardant per allà la pròxima generació però vaja és a dir jo és un joc que recomano a més és un joc d'aquests que es juga tu vas venir un dia a casa la segona estoneta i és un joc que és molt còmode de jugar és molt agradable la vista la història tot el que us he explicat al principi és el pròleg és a dir després el joc les coses que vas descobrint com funciona tot qui és aquesta tal Elisabet Sobe que és molt interessant avancem Pol o què? vinga vinga tirem còmics una passada avui no parlarem d'Iron Maiden tot i que té cert joc avui la dama de hierro Iron Maiden tot i que la dama de hierro real és la Thatcher no era la guai algun dia parlem de la Thatcher si parlem de This is England Adriano avui dia parlarem d'Iron Maiden també portarem un amic portarem l'eduard mafiote vinga vinga vinga vinga quede fitxat doncs a veure no parlarem d'Iron Maiden però sí que podem treure una mica de tema de què parla la cançó Two Minutes to Midnight segons què vol dir això són els el que s'ha dit els 120 segons fins a l'apocalipsis que bàsicament això és real o sigui és que un grup d'experts científics que realment són 12 premis novels vull dir que no són mi vecino 4 mataus ojalà tingués un veí premi novel també us diré però que van crear però que van crear perquè els premis són políticos Pol por favor el teu veí t'està escoltant i dius serà cabron és caçador quan tingui el premi novel m'espantaré aquest grup de científics polítics com vulguis dir-li Adriano però aquests premis novels l'any 1945 ja sabem que també quina edat era aquella època van crear un rellotge de l'apocalipsi que li van dir que és bàsicament el que mesurava els segons en aquest sentit els minuts però en aquest sentit els segons fins a l'apocalipsi fins a la fi del món de fet és a un nivell d'alerta quan es va crear la bomba atòmica és el tema estem en un moment on la nuclearitat l'atomisme ens està a punt de destruir és calculem el nivell d'alerta és una miqueta com els DEF CON 1 DEF CON 2 DEF CON 3 que es va establir passa que és molt inexacte perquè també depèn però el coronavirus estaríem a menys 10 segons de medianoche i aquí ve fa menys jo crec que un mes ens vam passar la notícia pel grup de Whatsapp doncs hem baixat de 120 segons d'aquest 2 minutes to midnight dels Iron Maiden a 100 segons o sigui ja anem poquet a poquet apropant-nos minut i 40 no sé no tan bé minut i 40 anem apropant-nos aquesta mitjanit aquest apocalipsi aquest pànic de l'extinció total però què passaria si aquesta extinció només ens afectés els mascles que bonito perquè imagineu imagineu nois un anunci de compreses un espai dirigit per Isabel Cuixet un món sense desigualtat sense guerres sense guerres per veure qui la TV és gran és a dir sense guerres sense sostres de vidre com he comentat abans sense injustícies habría otros conflictos no me jodas ja ho sé home estic fent ironia però no però el còmic que porto avui la saga de còmics que porto avui juga també amb aquest punt d'ironia però parla molt bé d'aquest suposat món que bueno avui us porto justament això un apocalipsis però en formar el còmic que és Y l'últim home d'un tal Brian K. Baumann us sona? no m'escolteu és el dels cursos d'anglès i jo con los videojuegos ya tengo suficiente el Baumann el Baumann exacte no és el Bauman el de la Sociedad Líquida exacte és el que us vaig portar Praia Batall el còmic aquell que us vaig portar fa dos programes exacte que no va donar gaire temps a parlar-ne d'aquest joc cromàtic que tenia no mira vas molt bé no perquè em refereixo que és el mateix autor és a dir torna amb una altra distopia dic torna tot i que és una saga de còmics que es va acabar el 2008 vull dir que va anar del 2002 al 2008 60 números publicats a Vèrtigo que pel qui no ho sabeu és una branca de fer no Ferran Vèrtigo llavors la més adulta és una pel·li de Hitchcock però bueno Vèrtigo bueno clar gràcies por el apunte yo solo barro al cine porque es el pau de boi però perquè el cine com que sabem que està molt invisibilitzat i sobretot en aquest programa en aquest programa hauríem de fer en aquesta ràdio en general aviam de fet això us parlo d'una saga 60 números avui us porto un aquí veieu que no sé quantes pàgines té per número normalment té unes no sé quantes té de veritat però bueno això té pinta de tenir 60 60 no? o així doncs mira 60 números 60 pàgines a procs però tu li dius tu tio tu li dius Bauman aquest tio Bauha no això és Bogant ah Bogant clar això és Brian K Bogant vale per això no us sonava no perquè no m'escolteu no perquè no m'escolteu el pròi batall ah no l'Adri l'Adriano bueno doncs el Brian el Brian li diré Brian per no liar no perquè aquest és el Lendis el què? no la lio ja m'està oliant ja m'està oliant no el que volia dir és que aquesta saga la va començar sent un ventianyero o sigui aquest tio la va començar quan el 2002 realment no sé quants anys devia tenir però potser tenia 22 o 23 imagineu que realment ja des de ben jove perquè s'imaginava sol ell amb la dona avui és el dia de les dones que has portat llavors què passa i també està dibuixat per la canadenca Pia Guerra que a més el dibuix és molt interessant després comentaré el tema de certa cinematografia que que es nota del còmic aquí a nivell cromàtic veig que no és tan no és tan potent com Private Eye però sí que és bé bueno és que clar Private Eye també estem parlant que hi ha a l'espanyol el Montéis llavors clar també estem parlant que ell té un cromatisme també molt concret llavors què passa aquesta saga nominat també a Premis Eisner vull dir ja no fa falta que presenti que és un Premi Eisner són los Oscars de la ràdio llavors de què va Yorick Brown i su mono saps no és que semblen de monologuista xungo no però és Yorick Brown i el seu mono Ampersan Ampersan Ampersan Bàsicament són els únics supervivents d'una estranya plaga que s'ha carregat tot el gènere masculí i quan dic masculí no només em refereixo a humans sinó també a animals animals clar clar plantes també de marihuana o no això no s'ha carregat les masculines o què no no però de fet d'aquí ve el títol del còmic o sigui si la setmana passada parlava de Blanquets que tenia una triple excepció en el nom doncs aquí també té una triple excepció la Y de Yorick o sigui del protagonista Y del gen masculí evidentment i després la traducció en anglès que és Why the last man on earth llavors el why en anglès òbviament també és la pregunta per què llavors aquí ve el joc de tota la saga de còmic que és per què ha passat això és a dir en quin moment hi ha hagut una mena de gen apocalipsis no sé com se li diria això i s'ha carregat tot el gènere però sobretot per què ha sobreviscut aquesta persona i su mono que també és mascle llavors clar també hi ha un joc aquí su mon amelio no sé per què amelio perquè us imagineu té un nom ara me'n recordo com es diu però el mono el de Friends el que té el ros hòstia un mono un mico d'aquells petitons ho diré Friends em sembla un rotllo a mi també per parlar d'això perquè a mi també és que s'és Adriano no però sabeu aquells que són molt petitons amb el cap molt petit que són mig blancs mig negres un tití o aquest no és el del Barça l'altre dia em van fer la mateixa broma ai no sé no sé en fi en fi realment aquesta saga va ser va ser tot un èxit sobretot és un èxit des del punt de vista de guió perquè ja ho han dit bastants cops un cop acabada la saga però els autors ja sabien perfectament com acabaria aquesta saga és a dir això jo que també et dona una llibertat al final que saps quan poder plantar pistes és una saga que està molt currada això en qüestió de guió perquè et va fent créixer aquesta no només aquest univers que s'han creat aquest post apocalíptic sinó que van deixant pistes per saber què va passar no us diré absolutament res perquè és el tema però el guió està molt molt ben treballat llavors qui és aquest protagonista el Jorick Brown és un escapista a més que hi ha la doble la doble conya que també ha escapat a la muerte però és un escapista que és bastant ninyat o insegur o cèntric llavors clar de cop es troba és el paradigma de l'home és el perfecte home per desembarcar en un món exclusivament de dones llavors en realitat la seva recerca el seu leitmotiv en el còmic és buscar la relació que té a més a distància amb la seva nòvia Beth que està a Austràlia llavors clar ell per dir-ho així el còmic ve a ser una road movie tota la saga és una road movie aposta apocalíptica llavors en el qual es van trobant evidentment mil personatges llavors hi ha dos personatges que l'acompanyen a mesura que es va avançant que és un important nom que és agent és com l'agent 355 de la qual que jo recordi crec que no mai se sap el nom crec llavors ja juga també amb això no el 007 però un punt militar gairebé i la doctora Alison Mann que són dos personatges que al final l'ajudaran o sigui l'ajudaran perquè dintre del que cap i ara ho veurem perquè està en perill una vida d'home en un món així perquè ja existeix una altra mena de contrincant no sé com ho diria com a antagònic que serien les filles de com es deia filles de les Amazones és molt Mad Max això perquè a més d'elles van vestides molt com Mad Max de guerra això és un grup de dones supremacistes que a més s'automutilen com ho feien les Amazones segons elles jo sincerament no desconec les tradicions amazòniques però fan això i és curiós pensar que hi ha un grup supremacista en un món que a priori ja no hi ha homes llavors també aquest és un grup quasi sarcàstic supra donista supra donista supra donista no clar és supremacista respecte als homes és l'obvi llavors després també hi ha un altre que això és el que et comentava abans Adriano que hi ha un una general israelí que és Alter Tzelon que el que vol és adquirir bueno segrestar aquest protagonista per tenir totalment poder sobre el tema de la reproducció perquè al final si només hi ha un home sí que durant el còmic es van donant pistes de com evoluciona aquest món sense homes en el sentit de la descendència perquè hi ha bancs d'esperma que sí que han sobreviscut això t'anava a preguntar no vull dir moltes coses perquè ja òbviament hi ha temes de la distopia les dones veuen el món sense homes com viable totalment aquí hi ha una cosa que és curiosa perquè a veure com ho dius això Adriano Bogan Bogan Bogan Bogan Brian que Bogan doncs se'l va arribar a titllar de masclista per aquesta saga però per què? perquè la fantasia d'un home a sol no, no, no principalment era perquè veien que el món que havia creat el món que havia creat em refereixo que s'havia destruït d'alguna forma post-apocalíptic i que havien soviscut les dones era caòtic i que a l'hi partíem d'un món molt millor era com ara sí que faré igual jo aquí el problema el veia amb els personatges jo tenia por que els personatges femenins no estiguessin ben vull dir perquè no, no, no els personatges realment tots tenen un art molt bo com a personatge res, és pla sinó només el lloric no? no, no, no de fet el tio és el de menys el personatge ja us ho he dit que és un nyinyato a mesura és un vehicle és curiós perquè com passa molt de road movies el personatge masculí en aquest cas el protagonista passa a l'edat adulta en el sentit mental no d'edat sinó acaba sent un home és a dir es preocupa i que també sí, realment hi ha un art temporal hi ha un art temporal en un món sense homes també és interessant però el que us deia del tema d'ell com a autor que l'havien titllat de masculista clar, diuen això és que clar el món és caòtic però és que ell fa una reflexió interessant que a més es veu durant el còmic que és que el món és caòtic des d'un punt de vista que com que no hi ha posicions de poder en el món anterior on està liderat per homes òbviament és que han d'agradar clar, què passa hi ha un moment a l'inici del còmic això no és un spoiler però clar el president dels Estats Units mor i tots els graus inferiors que haurien d'anar solapant són homes i arriba a ser la presidenta dels Estats Units crec que era la ministra d'agricultura per què? perquè no hi havia tot eren homes hi havia altres càrrecs polítics el tema religiós penseu en el tema religiós tots són homes a mesura que augmenten que pugen cap amunt no és tan caòtic perquè elles no sàpiguen fer-ho sinó pel simple fet és que ho hem de començar tot des de zero amb una estructura que ens trobem freta perquè no se'ns ha permès ocupar rols de poder llavors clar no és caòtic és que realment és una reconstrucció de zero com hauria de ser com hauria de ser em refereixo forçat perquè aquí estem parlant de 100% paridàcil però aquí no la veia aquí ja no la tenim aquí ja no pot haver-hi un equilibri però aquí el joc del còmic és com s'intenta com s'intenta revertir també moltes històries que anteriorment s'havien fotut pel tema Maculino això de les guerres a veure qui el tema és gran Adrià negues amb el cap ai és que jo estic molt a favor de tota lluita d'equilibris però precisament d'això d'equilibris d'equilibris d'equilibris no de pèrdua d'equilibri bueno escolta mira en qüestió d'imatge tu abans em comentaves no és molt no no no jo he dit que a nivell cromàtic quan el comparaves amb Praia Batall sembla un còmic més tradicional sí sí juga bastant perquè ens entenguem és això justament un trast molt tradicional de més de saga o sigui Praia Batall és un còmic autoconcloent d'un únic tom o diguéssim aquí són 60 però el que és interessant si t'hi fixa Adrià és que hi ha molta paroràmica de a les vinyetes i això jo crec que ells ja ho pensaven des d'inici d'intentar-ho adaptar és una distopia que pot ser molt bona adaptada què passa? que és que realment fa temps que s'està intentant adaptar és una sèrie mal dita o sigui realment super maleïda aquesta sèrie es va començar o sigui perquè ens entenguem l'any passat crec que era l'abril o així es va començar a adaptar bueno a gravar directament una sèrie del qual el protagonista era Barry Keoghan no sé si es pregunto així sincerament que és el nen del sacrificio del Ciervo Sagrado del Lloro que fot mal rotllo però fa pocs dies fa pocs dies estic dient en un any de diferència ja havien gravat la tira segur s'ha canviat per Ben Snetzer que és el de Pride i Warcraft però però què passa és una sèrie maleïda perquè des que la va intentar ja aprovar adaptar i tot han tingut mil problemes per exemple a l'abril el que us comentava el 2019 de l'any passat ja havien gravat el primer capítol de fet ja estaven rodant la resta perquè ho feien tot seguit però els showrunners van plegar showrunners que són Michael Green que és el d'American Gods ojo és un tío especialista en plegar tot s'ha de dir sí l'American Gods ho ha deixat hòstia hòstia i l'altra cosa que ho ha deixat és la de Luke Cage o sigui és que passa que clar se t'enva el protagonista ara torna a començar un reboot i clar és que realment ha sigut això sí que és caòtic i això sí que és caòtic i tornem a començar i això és un còmic que s'està intentant adaptar des de fa bastant de temps però que no s'arriba i jo crec que diuen diuen 2020 2021 hauria d'arribar o sigui no sé si finals d'any o així és una sèrie una sèrie vull dir una saga de còmics que pot ser molt potent sobretot a l'inici no us faré espòilers però a l'inici en el moment de l'apocalipsis això pot estar gravat de puta mare o sigui realment és una passada jo mira crec que te'l demanaré te'l demanaré no perquè veig que és de la biblioteca però no no no el podeu trobar a mil llocs a més és possible que hagin fet no ho sé però que hagin fet recopilatori de tots els 60 números digues Adriano no no simplement què ens depararà la setmana que ve doncs a saber perquè la setmana que ve no hi ha res important la setmana que ve no sé ja s'ha acabat el món tornem a començar exacte m'encanta fins aquí el programa d'avui hem apurat el temps hem apurat però ho hem pogut dir tot cada dia ho fem millor som l'hòstia no diré ni les xarxes socials perquè si no sí que s'ha de apurar ja ho hem dit doncs vinga ens veiem la setmana que ve nois adeu ara escoltes la ràdio despert sintonitzes la ràdio de Sant Jus que la ràdio de Sant Jus que la ràdio de Sant Jus