Epidèmia cultural: Tiger King, Little Nightmares i crispació en temps de confinament

Hola, bienvenida o bienvenido. Me alegro de volver a estar contigo para compartir esta nueva sesión de meditación. Antes de seguir, te recuerdo algo importante. Deja de lado los prejuicios o las expectativas sobre lo que va a ocurrir en los próximos minutos. No juzgues ni lo que te rodea ni a ti mismo. Ahora estás aquí. Permítete esta pausa. Dedícate estos minutos de meditación. Acéptalos. Es un regalo precioso de ti para ti. ¡Ey! ¡Adri! ¡Adri! Felicidades por perseverar. ¡Ey! ¡Escolta! ¡Ey! El viaje está a punto de empezar. ¿Pero qué dios? ¿Dónde está un viaje? ¿Ni quién viaja, Adriano? Pero que estén de confinamiento. El viaje a tu interior. ¡Ah, vale! Que estén de localizar tus emociones para etiquetarlas. Esto es una emoción positiva. No. Negativa. Vale. O neutra. No, negativa. Míralo negativa. Sin juzgarlas. Y como si fueran globos de diferentes colores... Collons amb el místic, aquest. Dejaremos que se vayan volando, sin dejarnos llevar por su contenido. Quizá visualices pensamientos asociados con esas emociones. Vinga, tio, ja n'hi ha prou. Que hem de donar-li canya al programa, joder. A veces los pensamientos son tan potentes que se presentan como si fueran la verdad misma. ¡Adri! ¡Soy tu verdad! Aunque estén muy lejos de la realidad. Soca el teu cronómatra. Acéptalo. Meditar es un largo camino de aprendizaje. ¡Adri! ¡Adri! Permanece tranquilo o tranquila y simplemente medita. ¡Uff! Quizá sea suficiente con que sientas curiosidad por lo que te pasa. ¡Adri! ¡Adri! Elige la postura que te parezca más cómoda. ¡Ay! ¡Ostras! ¡Ostras! Siéntate en una silla y pon los pies en el suelo. O siéntate en el suelo con las piernas cruzadas. No sé yo si es molt digna que està així, eh. Mantén la espalda en una actitud digna y relajada. ¡Ostras! Muévete ligeramente de izquierda a derecha o hacia delante y hacia de atrás. Així, como fan els huevos, ¿no? Els tíos aquests. Puedes cerrar los ojos si lo deseas o mantenerlos medio abiertos. Inspira. Inspira profundamente por la nariz y expira suavemente por la boca. Repítelo tres veces. ¡Uff! ¡Uff! ¡Uff! ¡Uff! ¡Uff! ¡Uff! ¡Uff! ¡Uff! Observa en qué parte del cuerpo sientes mejor y con más facilidad la respiración. Quizás en el pecho y en la caja torácica cuando se expande y se contrae. O a lo mejor en la garganta con una suave caricia. O en las fosas nasales, cuando el aire entra fresco y sale un poco más caliente. Quizás en el abdomen, cuando se hincha y se deshincha. Si te cuesta sentir la respiración, pon una mano en el abdomen y siente como sube y baja con cada inspiración y cada expiración. Ahora imagina que eres tú quien descansas en esa respiración y que sientes el balanceo de la inspiración y la expiración, como si fuera una maca. Una maca, eso ya me agrada menos. Cuando inspires, me gustaría que llevaras tu atención al abdomen, que se hincha, y a los pulmones, que se llenan. Cuando inspires por la boca, observa como el cuerpo se relaja, cada vez un poco más. La espalda, los hombros, la frente, la mandíbula... Observa como con cada expiración evacúas pequeñas tensiones. Y ahora deja que la respiración recupere poco a poco su ritmo natural. Durante el ejercicio, si tu mente se escapa o divaga y escucha sonidos molestos, obsérvalo y acéptalo. Porque es perfectamente normal. Y cuando sientas que te has distraído, que tu atención se ha ido, observa simplemente hacia donde se ha marchado. Y vuelve a atraerla suavemente. Suavemente, despierta, cabrón. ¡Pero con firmeza! Esa es exactamente la clave de la meditación. ¿Acepta este movimiento de vaivén tantas veces como se presente? ¿Una vez? ¿Diez veces? ¿Cien veces, quizás? Tu respiración es como un ancla para tu atención. No una puta excusa para sobarte. Un ancla, sí. Y tu cuerpo se hincha y se deshincha. Tu cuerpo es espacioso. Y tu ira lo llena por... No, no, tu ira, no, no, perdón. Tu respiración lo llena por completo. Respira con naturalidad. ¿Eh? La respiración siempre es diferente para cada persona. A veces es larga. A veces es corta. Profunda. Ligera. Profundo está el tío este. No puedo, no puedo más, ¿eh? No, no, no puedo más ya. Hostia, ¿quién es el cabronazo que está sobando en mi clase? Así no, así no, joder, así no. Que yo vengo aquí, que yo... Bueno, vengo, me conecto para para haceros la vida más fácil. Pero si no me lo queréis agradecer, bien. Pero a mí, a mí, a mí la vida no me la jodeis. A mí no. Hostia. Hostia, Adri. Hostia, Adri. De luxe, aquesta classeta, eh? Adri? Adri? Eh, on estàs, Adriano? Adriano? Es prega l'atenció de tots els oients. Això no és un simulacre. Repetim, no és un simulacre. Les autoritats sanitàries ens demanen que romenguem tancats i confinats a casa mentre duri la crisi pel coronavirus. Mentre tota aquesta bogeria duri, els empanats canviem els pitets per mascaretes, els empatxos per por desmesurada, i en lloc de bacanals fem videoconferències a dojo. El que vindrà a continuació no és la vostra típica empanada cultural. El que esteu a punt de sentir és epidèmia cultural. Bé, després d'aquest mar 13 i 13, Ferran, què ha passat aquí? No, no, mira, jo, clar, jo vaig anar a buscar l'Adriano, vaig veure que estava fent aquesta classeta, i ostres, a mi al final em va servir, però vaig córrer darrere d'ell, vaig veure que havia sortit, i no l'he tornat a trobar, eh? Vull dir, no sé on està l'Adriano. De fet, no hi és, avui, aquí. Espero que la fessiu virtualment, eh? Que no diguis que el vas anar a buscar a casa. No, sí, sí, que vaig anar a buscar, vull dir que ell va dir, mira, va penjar un link així com fantasma, i vaig dir, mira, el momento secreto de l'Adriano. Potser és un, com es diu això, un leak d'aquests, un celebrity nudes, però no, no. Però jo és que he portat-ho o què ha passat aquí, doncs? Sí, sí, res, de fet, no sé si us heu donat compte que aquesta setmana les crispacions, la gent té els nervis a flor de pell, ja portem un temps tancadets i es comença a notar. Jo no sé si tu ho has notat. No, jo de moment aquí, bé, perquè aquí tots són pajaritos i cuentos de hades, diguéssim, aquí a la palma. Ja, i t'ha fet quan tu tens algun veí que toqui la trompeta o alguna cosa? Mira, un toca la trompeta, literalment, o sigui, l'has encertat, l'altre toca l'escopeta, que a vegades, a les tardes, escolto trets. Ah, molt bé. Jo espero que sigui crispació contra animals, no contra la seva família. Doncs si aquest home de l'escopeta visqués a Barcelona, segurament seria contra els que toquen el clarinet. És a dir, hi ha la trompeta que mira, el clarinet, i després hi ha els que toquen la gralla, que és com, ostres, si us puc per veure. Clar, és que aquest és el problema que tenim a Catalunya, jo crec. Perquè mira, altres jo crec que hi ha una, la gaita, però... El dia que fem el Mundial de Futbol a Catalunya, oblida't de les boboceles, tio. És a dir, amb la gralla destruïm el món, ja ho veuràs. No, ja et dic, la crispació està allà, saps? I, de fet, no és només a la vida de la gent. També, si et fixes el contingut que està consumint la gent aquests dies, té un punt de bogeria, no? Perquè, de fet, em sembla que tu avui ens parlaràs d'una cosa que és bastant boja, no? Bueno, super excèntrica. O sigui, vols que t'ho presenti ja? Doncs... Sí, presenta-ho, presenta-ho. Perquè, de fet, espera, espera, un moment, un moment, un moment. Que és veritat que avui només serem dos, llavors el format el canviarem una micona, no? Però, llavors, farem una secció, la comentarem... I, és a dir, tornarem una miqueta al format més ràdio, no? De parar-nos a parlar d'una secció. Perquè, sí, les seccions són gravades, però avui només són dues. Quina és la teva? Ara sí. Mira, doncs us porto un personatge super excèntric. No només un personatge, sinó jo crec que és com una comunitat de personatges d'Oklahoma USA que es tracta de la sèrie de Netflix que ho ha patat moltíssim, que és Tiger King. I és aquest sec i tot de jo exòtic que ja coneixerem. Sí, no, no, jo he vist, és un documental, ja ho has dit de Netflix, jo l'he vist i és una bogeria. I ara vindria el típic moment on jo et diré de què parlaré a la meva secció, però m'esperaré. M'esperaré, si et sembla bé, si et sembla bé. Cliffhanger. Cliffhanger. Sí, també té a veure una miqueta amb aquesta mena de masoquisme que portem a sobre ara, no? De ja estem prou bojos, doncs el que volem veure és algú que estigui pitjor que nosaltres. Però ja en parlarem, ja en parlarem, així que procedim a fer xarxes socials i avançarem amb la teva secció. Vale. Vés preparant la teva secció, Pol, vés carregant-la a l'escopeta aquesta que dius. Vés carregant l'escopeta. Sí, exacte. I recordem xarxes socials, tenim Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense L, Instagram Empanada Cultural i tots els podcasts, i aquest inclòs quan l'acabem, els tindreu a Evox, Soundcloud i Mixcloud. I sense res més que afegir, doncs avancem a la primera secció, Pol. Dale al play. Vinga. haver! César Vinga! No serios! Vinga. Vinga. Vinga! Vinga! Veys que veus! Vinga. Vinga! Y sombra! Vinga. When specify. l Paul Wheeler i Regen to get the spy Agafeu-vos fort la sevella i prepareu-vos per una bona dosis de Tigres Threads Explosions Tacos God damn you! I'm gonna shoot you right between the fucking eyes, bitch! Suicidis Poligàmia Condons electorals Tentadures reventades pel crac I sobretot Molt de morbo Are you ready for this? Bom bom bom bom bom Cro que way total Doncs jo crec que això seria bastant el resum de la sèrie que us porto avui Una macarrada de Netflix que ens ha fet bastant oblidar tot el tema de la pandèmia Que és Tiger King una història d'una època on segurament el principal virus eren aquells infrahumans que tenien captius animals exòtics i en perill d'extinció. Bé, eren i són, perquè la sèrie ja només començar obre amb aquesta frase. Hi ha més tigres captius a Amèrica que en llibertat arreu del món. I on pot passar tot això si no és a... Estats Units, a un zoo privat d'Oklahoma. I tot sota la tenta mirada de... Però qui és aquest jou exòtic? Doncs és l'amu d'un zoològic privat americà, com hem dit d'Oklahoma, amb més de 200 tigres i, en general, altres grans felins. I això que nosaltres aquí a Espanya ens ràvem del Gessolindubrique amb el seu tigre currupipi. Doncs jou exòtic és un personatge que podríem qualificar del típic redneck americà. O sigui, gorra al cap, pistola en mà, aquell cabell curt, sabeu que és curt per costats però llarg per darrere, a més amb metges roses, i a més una veu i dents trencats absolutament per la droga. Bé, un cromo. Un tio que, segons el director del documental, l'Eric Wood, que per cert, felicitats, no només per haver fet el documental, sinó per haver-ne sortint viu. Però bé, segons el director, jou exòtic, el primer dia de rodatge, va disparar una gallina perquè feia massa soroll. O sigui, un tio perillós, vamos. Però no només escarcassa aquest jou exòtic, també és un cromo a l'interior. És anti-animalista, òbvio. És homosexual, amb dos marits, o sigui, la idea absolutament contrària de l'imaginari col·lectiu, jo crec, dels rednecks, no? Que tampoc vull fer massa spòilers perquè té molta tela aquesta història dels dos marits, aquesta mena de poligàmia homosexual. Després també és explotador de treballadors i animals. I, sobretot, la sèrie es centra en la seva clara nèmesis. Carol Baskin. Carol Baskin. Carol Baskin. Carol Baskin. Doncs sí, principalment, el documental és una mena de jou exòtic versus Carol Baskin. De fet, ja només comença el documental i ens avancen que a jou exòtic va contractar un sicari per matar a Carol Baskin. Però abans, qui és Carol Baskin? She was a rich woman, she had rich taste, she felt the blood running through her veins. She liked the life she had, she loved her big cats and the beauty of being untamed. Que, per cert, això que escolteu és jou exòtic, amb mil filtres, això sí, al damunt, cantant sobre Carol Baskin. O sigui, us recomano moltíssim anar a YouTube i veure els seus videoclips, concretament aquest Kitty Kitty, de jou exòtic, perquè explica, jo crec, bastant la posició que té jou exòtic respecte a aquesta dona. I explicarem per què. Puro arte, això us ho asseguro. Doncs bé, Carol Baskin està a l'extrem oposat. És animanista, és salvadora dels animals en perill, sota d'aquests animals, doncs, abusats, tancats, barra, explotats. Vamos, una madre teresa de los felinos. A més, embotida en una roba d'aquests embotius felins, saps? D'allò que es diu l'animal print. O sigui, el més pur estil Pilar Rahola, però segurament prop-palestina, aquesta tia. Doncs Baskin, juntament amb el seu marit, lluiten contra persones com jou exòtic i sus equito. Els desacrediten, fan mala propaganda, sobretot perquè la gent deixi de consumir, i d'anar a aquest zoològic i deixi de consumir aquesta tortura animal. Fins aquí tot maco, però és que ella també té un costat fosc. De fet, el marit que comentàvem és el tercer, fins aquí, bueno, cap problema. Però i si us dic que hi ha indicis que va fer desaparèixer el seu segon marit, Don Luis? Doncs aquí ja entra la salseta de la sèrie. Una salseta que jou exòtic utilitza per amanir tots aquests plats freds de venjança que va repartint durant la sèrie. Bueno, ell i pràcticament tothom del documental, perquè entre teories vàries, viatges sospitosos del marit a Costa Rica, fortunes que volia agradar a ella, i a part un punt hipòcrita bastant bèstia de Carol Baskin, perquè, ojo aquí, que sí que Carol Baskin salva gatetes i el que vulguis, però els torna a posar en activitat en una mena de safari que posseeix ella, i d'aquí treu diners, també. L'únic que no fa a priori és criança, i això rebenta-hi molt, molt a jou exòtic. Però vaja, que en definitiva, Tiger King no salva ningú. A part, ja hi entren temes més de tràfic d'animals, com o no, trepitxers enfamososos, droga, explosius, amenaces, i un miler de personatges superpinturers, o sigui, molt recomanable només per això. D'acord, vull aprofundir molt, perquè realment és que cada capítol és or, or puro. Podria haver sigut el Blackfish dels tigres, però sí que hi ha aquest punt de morbo que crec que fa desdibuixar una mica la crítica dels felins aquests captius. Però bueno... Who the fuck cares? Exactament. Estem parlant de Netflix, no de National Geographic. Però en definitiva, set capítols d'una hora, cada capítol. una autèntica bogeria, una aventura total que et té enganxat fins al final. I més ara, que no només els true crimes de Netflix estan a tope, sinó que a més en tenim un de ben bo a les nostres terres, que és Crims, que potser algun dia podríem comentar per aquí. I per l'acabant, parlem de la post-sèrie, no? Què ha anat passant arran d'aquest èxit, que a més va ser un èxit total de Netflix. Doncs Joe Exotic està feliç que la gent sàpiga la veritat, no para de rebre donacions a la presó. No és cap espòiler, perquè ell ja des de a l'inici de la sèrie ja es diu que està a la presó. De fet, des de la presó van tallar el grifo totalment, com a mínim temporalment, perquè la presó no donava l'abast de tantes donacions. O sigui, imagineu. A la dona, a Carol Baskin, no li ha agradat. Diu que Netflix manipula per tenir més espectadors. una de les manipulacions segons ella és quan parlaven que Don, el seu ex-marit desaparegut, feia aquests viatges a Costa Rica per teòricament fer trepitxeros un cop al mes. Doncs ella alega en su defensa que ell, el seu ex-marit, marxava a Costa Rica un cop al mes perquè no suportava quan ella tenia la menstruació. Valla. Netflix diu que farà un nou capítol, un vuitè capítol, que s'estrena el 12 d'abril, és a dir, nosaltres estem fent el programa el 11 d'abril dissabte, s'estrena en el moment que estigueu escoltant el programa, on ella, òbviament, no participarà, Carol Baskin. Per què? No només per tot això de Netflix que diu que s'hi mentien, que s'hi han exagerat, sinó perquè el cas del seu ex-marit desaparegut s'ha reobert en quan ha tingut tant d'èxit la sèrie. O sigui, tela. I a part, ja, tornant a Jó Exòtic, ja ha fet públic de que estaria interessat en que hi hagués un biopic seu, una pel·lícula de ficció sobre la seva vida i ja té dos actors al cap per interpretar-lo. I flipareu. David Spade i Brad Pitt. Bé, jo ja acabaria amb paraules d'un col·lega meu, l'Abel, que m'està més oient, que va dir ni John Waters ni Bruce Labruce i Trey Parker i Matt Stone puestos de licor de Malta i qualudes en un brainstorming ho hubieran podido engendrar una virgueria així. I així és. veieu tots Tiger King, sisplau. Trey Parker in the zoo. Oh, here kitty, kitty. Mama Carol, she sure loves you. Oh, here kitty, kitty. Mama made this for you. Oh, here kitty, kitty. Mama's got some treats for you. Oh, here kitty, kitty. And you can't find this taste in the zoo. Oh, here kitty, kitty. Bueno, bueno, bueno. Primer de tot, primer de tot, Pol, una gran abraçada Aitami Kun, o alias Eslabell, és l'alias de l'Abel, que és el nostre primer fan, el nostre més fidel seguidor, probablement també. Sempre comentant. Probablement sigui l'únic també, però una forta abraçada a l'Abel, eh, una forta abraçada a l'Abel, i moltes gràcies. Una gran frase. És que a més, per la gent que, òbviament, que no el conegui, però que és una persona que li encanta tot aquest món del trash, del kitsch, de la sèrie B, sèrie Z, i clar, òbviament Tiger King és la piedra filosofal, jo crec que ara mateix que hi ha Netflix, d'aquestes coses. Sí, sí, perquè és curiós com ara mateix aquests personatges, que aquí els hem tingut sempre, no? És l'Star System típic de Sálvame. Sí, sí. Ara als Estats Units, que ha existit sempre, els Jersey Shore, que aquí tenim el Candy Shore, és més o menys el mateix. El que passa és que, tio, sembla mentida, és increïble, quan veus el documental, dius, no pot ser. I cada episodi és una cosa nova que dius, no, no pot ser, això està ficcionat. I a més, com està mesclat amb aquest intent de reality que hi ha darrere, ho dubtes, però és que és superautèntic, és increïble. Clar, perquè a més, aquí tenim una idea molt, prefeta del que és el paleto, el redneck, o sigui, tots hem vist los Simpson amb aquella família, que com es deien, els gays que són pèls rojos. Els cletos. Els cletos, els cletos. Tenim tot aquest imaginari, però és que, clar, allà no només es compleix, sinó que també se'ns rebenta una mica més amb el tema, per exemple, de la poligàmia homosexual, se'ns rebenta amb el tema... Això t'anava a dir, que el documental s'esmenta una mica per sobre, però si investigues, el Joe ha sigut un símbol LGTBI a la seva comunitat. És a dir, ha sigut... Durant anys, de fet, el noi aquest que apareix, que és el seu director de campanya, el xaval, el que presència el moment més bèstia, el moment més bèstia de tot el documental, que no vull desballar, aquest paï, per cert, sento els teus gats de fons, estan dient Tiger King, Tiger King és un... Estan dient Tiger King és un cabron, la garjola. Mis hermanos. Sí, sí. doncs, el noi aquest que presenta, que és el director de campanya, l'admirava. És a dir, en una entrevista va dir que el Joe jo l'admirava perquè jo d'adolescent era homosexual, però no m'atrevia a sortir a l'armari. Gràcies a ell, que feia parada, que es manifestava... Era un símbol de la comunitat LGTBI allà. Clar, aquest personatge ha fet coses bones i ha fet coses molt dolentes. Hòstia, que fort. És que sigui, clar, que sigui un representant, no sé qui amb què es podria traduir a Espanya com a representant LGTBI, però... Home, és que si comparéssim amb algú seria insultar aquest algú perquè al final el Joe, ho sento, és un narcisista i és una mala persona, i és una mala persona, però, ostres, així, algú que sense voler és un símbol... Ai, és que no et sabria dir, perquè no és... La Veneno és una altra cosa. No, clar, no és com dir Carmen de Mairena. La Carmen de Mairena era una altra cosa. Aquí sí que és un... Era un activista, de fet, ell, el Joe Exòtic, l'únic que té, diguéssim, és que en el moment que entra més en un terreny, diguéssim, de la política, ell el que vol és també... O sigui, un dels... Hi ha un moment, crec que surt en imatge, com les coses amb les que està a favor i en contra, que va com una mena furgo o alguna cosa així, crec, i una de les coses és això, no?, els drets pels gais, i de fet, en una de les presentacions que fa ell, diu, per sort, el lloc on visc que està legalitzat el matrimoni, perquè si no, no m'hagués casat com dos homes. Sí, sí, és que... Acaparador. Ja ho dius tu, que té tota la temàtica dels matrimonis, perquè al principi... Hi ha una cosa, mira, això ho comentava la meva parella, que al principi, tal com està escrita el documental, el documental fa certes trampes, i ara te'n comentaré una, que al principi el documental no deixa clar si la Carola està viu o mort. dels primers dos episodis sembla que comencin en plan, va una dona que va morir per encàrrec d'aquest paio. Jo els dos primers episodis els veia sense donar-me compte que aquesta dona encara està viu fins que després desvella, no, no, que el tio va fallar perquè era un cutre. No, a mi el que em costa pensar, i això em va recordar el Fire, el Fire Festival, el documental aquí que vam comentar fa bastants programes, però que clar, tu penses com és que aquest tio des del minut 1 m'estan dient que està tancat a la presó per haver contractat un sicari, però l'estic veient non-stop, i és perquè tot està gravat. No, no, és increïble la quantitat de coses que tenen. La quantitat de coses, i a més hi ha un moment quan, se'ns ha fet spoilers, però sí per dir-ho pels que hagueu vist ja la sèrie, en el moment incendi que dius, però un moment, ojo, ojo, ojo, però un moment, el que s'ha perdut aquí què és? Llavors no ho entenc, perquè si està, imagineu el que hi hauria allà. Això és al que jo em referia amb les trampes que fa el documental perquè exagera certes coses, desvia l'intensió cap a les més excèntriques que després no tenen gaire sentit, com aquesta mateixa que comentes de l'incendi, que no ho direm gaire més perquè tela també, però, per exemple, una cosa que no comenta el documental i tot i que fa molt d'ús d'ell és el tema de les cançons. S'ha desballat, oh, quina sorpresa, perquè ningú creia que això fos cert, que Jou Exòtic no canta les seves cançons. Ell no les canta. És que això és bèstia, això m'ho vas comentar per privat, però no... Que hi ha una banda que es diu, és una banda country que es diu Clinton Johnson Band, que de fet el Clinton és mort, que és el cantant, va morir just el 2019, a l'octubre, que els va demanar que interpretés les lletres que ell havia escrit. I els va dir a cap, mira, us promocionaré com la banda del programa, del reality que estic creant. Però és que resulta que aquests paios fan les cançons, les graven i de sobte es troben a YouTube un vídeo que és el de la Carol. Sí, el Kitty Kitty. I llavors veuen, diu, hòstia, però que aquest tio està fent playbacks sobre les nostres cançons i està cridant-se com si fos el cantant. I llavors va començar tot. Però és que el tema és que es veu que hi ha material per tres discos, és a dir, que encara hi ha cançons per publicar. És a dir, que el tio els ha robat a ell, de fet hi ha un vídeo si ho busqueu a YouTube on ell es grava en una cabina de la gravació d'estudi fent el playback i amb un subtítol a sota de Fuckers, this is my voice, deal with it. Que és com si estàs fent playback que es nota. És tot un personatge. Ara traurà, saps com els CDs post-mortem de Michael Jackson? Això farà un Joe Exotic 5 from the prison. Exacte, el Jail Rock. No, hòstia. No, però una altra cosa que el documental amaga i aquesta em sembla que no la saps. Aviam. El primer marit de la Carol, la Carol s'ha casat tres cops. Sí, el primer, exacte. El primer marit també està desaparegut. Però això no ho diu, no, el documental? Exacte, això ho he estat buscant jo ara i resulta, de fet YouTube em va ple, de per què no s'ha dit això el documental. De fet, tu ja comentes que avui diumenge surt el vuitè episodi que la Carol no hi participa. I us vols dir que també ho reobrirà en aquest cas també. Home, tu mateix has comentat que se s'ha reobert, clar, el tema és, i si això també t'ha va mesclar? Perquè tu què creus? Tu què creus? Tu creus que la Carol sí? O la Carol no? M'encanta perquè ara farem tertulia sobre això quan la gent que ho escolti potser ja ha vist l'últim capítol i us dirà, a veure, exacte, sí. No, a veure, jo crec, a veure, és molt dark tot el que envolta aquesta senyora, a més que és un personatge més de tot, aquesta mena de séquito, però... No és una víctima, no ho és. No, no. Però, hòstia, jo aposto, jo el del primer marit no ho sé, però el del segon jo aposto que allà va passar alguna cosa, xungo, i que aquesta tia, és una tia psicòpata, jo crec, mínim. No, i a part, també s'ha de dir que el marit té una pinta de ser amic del Pablo Escobar bastant important, vull dir que també és tu. Jo crec que aquest marit és el... Veient d'on ve ella dels altres dos marits, que deia també que eren una mica amenaces... De fet, el segon marit també demana una ordre d'allunyament d'ella. El segon marit, és a dir, aquesta tia té un passat i, bueno, el marit que té ara, que és raro de l'hòstia, perquè és una mena d'advocat que accepta... Que ens hem de casar disfressats de gats, doncs ens casem disfressats de gats, és bastant espectacular, però la Carol és rara i la Carol amaga coses, està clar. No dic que el jove tingui raó de tot, i menys amb les coses que fa per poder-ho demostrar, però vaja. Després, hi ha una cosa que ara ho has comentat i va lligat amb la Carol, que el documental, al principi, quan li recomanes el documental a algú que és, per exemple, tu que tens gats, jo li he recomanat a bastanta gent que m'ha dit és que no el vull mirar, perquè em fa cosa pel tema animal, dic, se n'obliden, en seguida se n'obliden, sempre està de fons el tema dels animals. Sí, també trobo que és un problema, o sigui, he fet la conya abans en la secció, amb el tema de, bueno, és Netflix, no és National Geographic, no és una crítica, o sigui, Netflix també ens ha ofert molta cosa guai, o sigui, jo recordo a Mandanocs, però Mandanocs no deixava de ser alguna cosa sensacionalista total. Llavors, aquí es centren... no l'he vist encara, no l'he vist. Ostres, doncs, mira tal, també, tot això comença amb un tio que està matant gats en directe a YouTube, i al final això és l'excusa per fer un manhant, que el documental de Netflix no va a favor, o en contra, òbviament va a favor del repte dels animals, però que no és una disserció sobre com tractem els animals, no és Ogja, Ogja era la pel·li aquesta? Ogja, la de la tinda Swinton, no?, que fa... Amb l'animal porc, el del porc, era Ogja? Sí, sí, Ogja, no és això, però bueno, el que vull dir és que aquest tema animal, animalista, queda una miqueta minimitzat al final, i estava jo pensant, ostres, aquí podríem fer una adaptació, no?, jo què sé, en gotes de Tiger King seria toro rei, no?, i tindríem els taurins i els antitaurins, perquè també tela amb els antitaurins, és molt curiós com estem en contra de les places de toros, però hi ha certes persones aquí a Catalunya que no, eh, en canvi els toros embolaos... No, el correbous, el correbous, aquí, o sigui, no em toquis, o sigui, els toros no són cultura, però el correbous sí, no?, o la... Bueno, això també ja entraríem en altres coses, però jo, per exemple, trobo bastant bèstia el tema de la matança del por, per exemple, en el sentit, en el sentit no de nutrir un poble sencer, sinó en el sentit de fer un espectacle. La tradició, sí, la tradició, la típica de penjar el burro del campanar i aquestes coses que són tants d'aquí. A veure, et dic una cosa, ojo, on ens fiquem, que jo tinc amics coneguts que han anat a gravar per ànima naturalis, aquests correbous i han sortit amb una càmera menys, eh? I amb unes quantes ferides més. No aixequem ampolles, Pol, que ara mateix és veritat que no podem venir a buscar perquè estem confinats. Públicos potenciales són els taurits. Però tu t'imagines, eh? Tu t'imagines fer una mena de toro grey, així, el toro de la vega, no? Hòstia, seria molt bo això. Seria bastant bèstia. Hòstia, tens alguna cosa? Perquè és això, estem ara en l'univers, amb l'univers Tiger King, que estrenaran avui com dient un nou... A més, també has dit una sèrie, no? O una pel·lícula, ell vol. Sí, o sigui, ell, jo crec que en algun moment s'acabarà fent una mena biòpic d'aquest tio, potser en una cosa de trauma a sèrie Z, però perquè és el que es mereix. Es mereix en el sentit bo i dolent, eh? O sigui, jo no m'imagino com ell deia un Brad Pitt interpretant i la Carol Baskin, jo què sé, és que imagina qualsevol persona. La Carol Baskin podria ser aquella, com es diu, la de Cats, aquella, la grassoneta. Ah, la grassoneta, la... Sí. La Despair, la Despair, sí. Sí, sí. Ostres, però aquests personatges foscos que als Estats Units últimament ens n'està donant molt. Hi ha un fotomuntatge que corre a Poray que la cara de Donald Trump encaixa perfectament amb la cara del Joe, del Joe. Sí, però després de com de tres tones de crac, no? Perquè aquest tio també té una cara destruïdíssima, però, bueno, és que tot plegat, però jo espero que sí, que hi hagi un biòpic, més igual que l'interpreti, però, hòstia, jo crec que el món necessita aquesta política. És el que dèiem al principi, tots estem en aquest punt de desquici, que ara veure algú que està més boig que nosaltres ens ajuda una miqueta, no? O veure que algú ho passa malament o que ho està passant pitjor que nosaltres ens ajuda. I que també està mancat. Exacte. I, de fet, oh, veia sec, i ens acabem d'apagar cap a la meva secció que havíem deixat allà amb cliffhanger, perquè jo no porto una cosa tan estrambòtica, però sí, aquest punt fosc, és un videojoc i, bueno, no dic res més, si et sembla bé, avançant i escoltem la secció. Vinga, li dono el play. Us en recordeu quan els personatges esparracats i de tons foscos, merda d'oques, quitxats amb colors exagerats tan típics de Tim Burton, ens resultaven la cosa més excèntrica i etgi del món i com els principis de Jean-Pierre Jonet amb els seus escenaris i personatges bruts, lletjos i recarregats fins a l'extonació eren el sumum de l'alternatiu, Eduardo Manos Tijeras o Beatles, Delicatessen o La ciudad de los niños perdidos. M'imagino que ja sabeu a què em refereixo. Però, esclar, aquesta secció d'en Paul de la que venim, Tiger King, on la realitat ha superat àmpliament la ficció, possiblement faci que aquests imaginaris antigament tan excèntrics semblin simplement insuficients o trillats. En qualsevol cas, jo avui us porto un petit videojoc independent de plataformes i terror que agafa clarament aquests referents i els eleva a una potència molt ben calibrada. Avui us vull parlar de Little Nightmares. La casualitat ha volgut a més que sigui molt adequat que en parlem justament ara, ja que aviat farà tres anys que es va estrenar. En concret, va ser el 28 d'abril de 2017 i va ser per PC, PlayStation 4 i Xbox One i va tardar un anyet més en aparèixer a la Nintendo Switch. Tarsier Studios, un petit estudi suec que fins llavors s'havia encarregat dels DLCs i ports a la PC Vita de Little Big Planet i que a més va ajudar amb el desenvolupament de Little Big Planet 3 a la Play 4, va anunciar el 2014 que volia fer la seva primera IP original amb un projecte anomenat Hunger. Títol que va canviar més endavant per Little Nightmares al veure que si la gent buscava Google Hunger les deu primeres pàgines del buscador mostraven només imatges de la celebrrima saga Los Juegos de l'Hambre. No va ser fins dos anys després que van trobar distribuïdor per al projecte Bandai Namco i així doncs van poder acabar i presentar com dèiem el projecte el 2017 i quan l'aventura arrenca deixa clares les seves intencions. Nosaltres serem Cix, una nena petita i esqualida de 9 anys que desperta en una sala fosca i metàl·lica amb filtracions d'aigua. El nostre llit improvisat és una simple maleta de cuir vella i les nostres úniques possessions són l'impermeable groc amb caputxa que portem posat i un encenador estil Zipo. Sense cap explicació del per què de la nostra situació la nostra reacció és instintiva. Hem de fugir d'aquí. L'únic so que ens acompanya són grinyols de metall i fusta constant de goteig d'aigua i un ofegat soroll de maquinària de fons. Notem en seguida que el recinte on ens trobem esgronxa constantment d'un costat a l'altre. Aparentment estem dintre d'una mena d'embarcació. Tot el que trobem al nostre camí és gegant mobles altíssims, taules desmesurades i portes inaccessibles. El món on ens trobem no està fet per nosaltres. La soledat imparant es trenca de quan en quan amb rates gairebé tan grosses com nosaltres que corren espavorides. O el que semblen altres nens però amb un cont de paper que els tapa el rostre i que també fugen de nosaltres. O desagradables sangoneres que s'amaguen entre les escletxes amb la intenció de xuclar-nos la sang. L'ambient és clarament hostil. I llavors apareixen els primers adults. Una mena de conserge sec amb braços quilomètrics i la oïda molt fina que vigila altres nens que dormen o uns cuiners germans bessons que si ens veuen ens fotran a l'olla. I arriba un punt on ho entenem tot. Aquells nens són els ingredients que arriben a aquella cuina. Fugim ben amunt i des d'allà veiem un vaixell de la que baixa molta gent cap al recinte que efectivament és una mena d'illa flotant enmig del mar. Grotescament obesos sembla que vinguin animats però per què? Enseguida els pocs dubtes que ens queden es confirmen. La processó d'adults es dirigeix supervisada per la distant però constant i amenaçadora mirada d'una mena de dona amb aspecte de la queixa cap a un menjador on els serveixen les delícies més demencials per sacer el seu macabre petit. Haurem de creuar per sobre de les seves taules per poder sortir i aquests afamats certs intentaran atrapar-nos però tot i aconseguir escapar-ne la queixa que tot ho veu i que sembla ser la que controla tota aquesta sinistre operació ens acaba trobant. Enfrontar-nos a ella serà descobrir el seu obscur poder màgic i aprendre a usar-lo en la seva contra. Al final adquirit aquest poder podrem enfrontar-nos a la resta de convidats al macabre festí i arribar fins a les portes de la sortida a l'exterior on el futur encara restarà incert. Tot això s'explica sense cap paraula ni cap text tot és atmosfera des de detalls com unes cames penjant del sostre amb una carta a terra que ens deixa ben clar que hi ha gent que no ha suportat els horrors que ha vist dintre d'aquest recinte fins a fotografies penjades a la residència de la geixa que deixen entreveure que el nostre personatge potser té alguna relació amb ella. La narració dels fets esfavia elements visuals. I quins elements visuals perquè ja comentàvem al principi que les referències són molt clares. El gust per la foscor més rocambulesca de Tim Burton en els seus inicis o el sobrecarregament de llatjor i brutícia tan típics del Jean-Pierre més autèntics i són ben palesos. També trobem elements de Miyazaki i el seu Viaje de Chihiro i referències a altres obres del gènere de terror com Coraline. Però sobretot és aquesta intenció d'explicar una fàbula cruel cap als nens el pur estil Charles Dickens o fins i tot podríem dir Roald Dahl la que li acaba donant aquest to a Little Nightmares. El món és distorsionat gegant i macabre no tant perquè la realitat sigui aquesta sinó perquè la veiem des dels ulls d'una nena indefensa i espantada. Els poms de les portes queden fora del nostre abast perquè quan ets petit i un tap de bassa tot sembla medir més del que en realitat medeix. Els adults són estranys i semblen tots portar una màscara de pell sobre el verdader rostre perquè són precisament això estranys desconeguts dels que no sabem les seves intencions i és la nostra imaginació la que ens posa en la pitjor de les situacions. Els petits malsons d'un infant que creen els pitjors monstres i que són l'origen de les fòbies que de grans ens seguiran marcant a foc. Aquest món on els adults no tenen en consideració els infants on els veuen com simples eines i objectes per a les seves necessitats ja petits. És força reminiscent com ja comentàvem abans d'aquella època industrial del segle XIX que Dickens ens mostra a obres com Oliver Twist. La crueltat i la falta de consideració fan encara més opressiu l'ambient i apel·lar aquell nen interior que tots tenim i que recorda l'època en què el món ens semblava estrany i perillós fa que tots puguem connectar d'una forma molt primària amb Six i la seva aventura. I quin és el futur de Six? Doncs precisament i sempre que el coronavirus ens ho permeti aquest 2020 està prevista l'estrena de la seqüela en principi serà de cara al juny. Tot i així el mateix any de la seva estrena Little Nightverse ja va tenir la primera de les tres ampliacions en format DLC. Sota el títol de Secrets of the Maw sent Maw el nom que se li dona al recint on succeeix el joc que significa Fauces o sigui Gola es van programar tres capítols nous The Depths les profunditats The Hideway l'amagatall i The Residents la residència. En aquests DLCs no controlem a Six sinó un noi simplement conegut com The Kid el nen. Es tracta d'un dels nens que habita en aquell dormitori que al joc original veiem vigilat per l'home de braços llargs i ens situa dies o moments abans de l'aventura de Six. Amplia i explica una miqueta més l'imaginari del món de Little Nightmares i explica l'origen de certs personatges del joc original. La seva recepció va ser bona ja que manté el to i l'estil del joc i les seves aportacions enriqueixen l'experiència. També a finals de 2017 va aparèixer un còmic que adaptava el que havien vist al joc original. Això sí, desviant-se una miqueta del canon establert i sobretot explicant més explícitament el món de la saga. Va ser rebut amb bastanta tibiesa degut als canvis que fa a la història i el fet de ser tan explícit i de fet es va cancel·lar la publicació abans d'arribar al seu últim número. I com a última cosa que ja teniu disponible de l'univers Little Nightmares tenim un joc de mòbil estrenat el 2009 que succeeix a The Nest, el niu. Una casa situada al món exterior a l'ualt d'un penya segat i on habita gent que aparentment tenen relació amb The Mo. Es tracta d'una prequela on es narren els origen de Six i els fans de la saga consideren aquest afegit al lore com molt interessant. Però no acaba tot aquí, ja us hem dit al principi que aquest any s'espera la seqüela que aquest cop sí ens promet veure com continuen les peripècies de Six un cop ha fugit al món exterior i descobreix junt amb un nou personatge el nen que es veu que s'anomena Mono que aquest món fora de The Mo està tan malament o pitjor que els horrors que ha deixat enrere. Si mantenen el to i l'ambient del joc original jo auguro un èxit espaterran. Llarga vida el terror infantil fet amb delicadesa. Hòstia, Ferran, ens acabaran fitxant els de els de Crims, eh? M'encanta, m'encanta aquesta narració que l'has pillat. Ja saps que jo porto, perquè no ho sàpiga, moltes ganes de fer una ficció radiofònica i a poc a poc ho vaig intentar. Vaig estar a punt de fer narració amb sons mentre deia com evolucionava Six per tots els passadissos perquè aquest joc no ho he dit però a part de la música els sons del joc són... Hòstia, l'ambientació és brutal. Se'n fica molt a dintre, eh? Jo recordo quan hi vaig jugar clar, aquest joc perdona, has dit de quan era? Perquè ara jo recordo que fa com 3, 4 anys? 2017. 2017, ara farà el 28 farà 3 anys. Jo recordo que quan hi vaig jugar jo me'l vaig fer amb dues nits perquè és un joc que, bueno, qui més qui menys se'l pot arribar a passar amb dues tardes o sigui, més o menys. Sí, durant unes 4 o 5 hores tranquil·lament. Jo recordo d'haver-hi jugat de nit sol a casa amb els cascos posats però més que... O sigui, és terrorífic, sí, però és aquest little nightmare, aquest terror infantil que deies tu. Llavors és una sensació creepy, és una sensació espeluznante, no? Allò de... Hòstia... És una incomoditat constant. Sí, sí, sí. Jo crec que és un detall bastant interessant que ets una nena, no? Ets un nen, ets una nena que això afegeix unes vibres sexuals, s'ha creu dir-ho així, molt més bèsties que si fossis un nen, que també, eh? Però, és a dir, a part que ets fràgil, ets el toble de fràgil. S'ha creu? Però això, des del punt de vista de gènere, des del punt de vista de gènere, hi haurà que ho critiqui, però en el fons és l'imaginari col·lectiu. Jo crec que el que notes és que els altres són depredadors, és a dir, aquesta mena d'adults... Literalment depredadors. Exacte, i també literalment com a nena, no? Tu veus uns personatges que, a més, aquests punts de color, a mi el joc em va agradar molt pel color, perquè, com has dit, hi ha molta... inclús pot haver-hi referències, no?, de Jonet o de... o de... Tim Burton. Tim Burton, és que em ve la Miley Cyrus de los góticos, saps? Tim Burton. Sí que té tints d'això, però, clar, només veure aquesta mena de chubasquero groc que porta la protagonista, que, a més, és molt tipus el d'Aid, no? El d'Aid original. El chubasquero groc, primer, diguem-ho en català, diguem-ho bé, que és el... com es diu en català. Mira que ho vaig buscar per escriure-ho, perquè jo també dic chubasquero sempre. Ostres, ara em surt el... L'impermeable. Això, l'impermeable, el clàssic perquè és el color groc, el que es veu quan estàs a la pluja, quan estàs a la carretera, però, clar, també és el color del perill, el color de l'alerta, no? I sí, el nen d'Aid ho porta, la Coraline, a la pel·lícula porta un chubasquero. De fet, hi ha molta gent que els ha dit, ei, Coraline, i diuen, home, Coraline, més que Coraline, el seu escriptor, el del llibre, és una referència molt clara d'aquest imaginari infantil fantasiós que et porta cap a la foscor, cap al no saber on estàs, tot és molt estrany, i de fet, el joc potència molt això. Sí, o sigui, tot el disseny és realment terrorífic, tot el disseny aquest d'art, que és una cosa que a vegades amb aventura, no sé com dir-li, aventura de terror, no sé com dir-li exactament a Little Nightmares com a gènere. Sí, és una aventura de plataformes de terror, és que clar, depèn. Sí, és un joc. Perquè tu sí, pots pujar per escales o per taules i això, però és un joc que a mi em recordava tipus el Limbo, aquests jocs que són de tu has d'anar avançant i has d'anar sopant en uns certs reptes, però és que Limbo, que també és veritat que jugava amb una mena sempre de siluetes, un siluetejat d'aquest com a contrallum, que cagava, també, però segueix sent un nen que està perdut per un bosc, però clar, aquí hi ha un disseny ja 3D en el sentit de tots els personatges a mi, que jo recordi, estan corredíssims, a mi m'encantava el disseny. Tenen una, gràficament el joc és impecable perquè intenta imitar que són ninots o maquetes, saps? La forma que tens de maquetes i tu t'imagines, de fet, s'han fet, promocions, la promoció precisament de la Switch es va fer amb stop motion d'animació rotllo com podria ser com es deia, les pel·lícules aquestes de Leica, saps? Les de Paranorman i tot això, amb aquestes, plastelina però com molt ben fetes i clar, encaixa perquè és l'estil. Sí, és l'estil que seria des de Navidad, l'estil Coraline, l'estil, el cos deia, el George o James i el melepotong gigante. Jack, Jack i el melepotong gigante. Jack i el melepotong gigante. Ni George ni Jake. No, no, però sí que és veritat perquè ara estava mirant imatges del joc i hi ha un moment que hi ha com un... Bé, tu que fa poc que l'has jugat, no? Et recordaràs que has d'agafar una clau a una habitació i hi ha com una mena de monstre que sembla com un sac. És un monstre amb mans i tot perquè sembla un sac i em recorda molt el bugui, el bugui del... Exacte, és que té aquest component de tot són bugui. Tots són bugimans, tots són l'home del sac, tots són els papus, no? Sí, sí, sí. Llavors, és el que comentava, no és que siguin així, no té per què ser que el món real sigui així, literalment, sinó que és la visió que tens tu d'una persona estranya que t'està perseguint. No sé si... Suposo que molts espectadors o radioïents haurà passat algun cop de somiar amb gent adulta quan ets un nen i posar-li les cares de monstres. Jo me'n recordo somiar com eren els Reis Mags, ojo, eh? Com eren els Reis Mags i tenien cap de rusc d'abelles, perquè jo de petit li tenia pànic a les abelles. i una persona... Llavors, era allò de no et pots despertar, no? És allò de no t'esperis el dia de Reis, que no et deixaven regals i jo somiava que em despertava, que anava al menjador, veia a un tio, un caputxa, que òbviament era un Reis Mag, deixant regals i quan jo feia un soroll es girava i la seva cara una miqueta a los otros, això, eh? Era un rusc d'abelles. Era com... Però... No perquè tinguis un turbant a sobre com a Reis Mags. No, no, no. No, no. Abelles. Perquè a més obria la boca i les llançaves, eh? Llavors, clar, jo després, 15 anys després, jugant al Metal Gear 3, quan jugues contra el The Pain, contra el The Pain, és com... Ai... No. No, però parlant de disseny, sí que potser el que has comentat, per mi el que recordo més horripilant és aquella mena de nens sense cames. Bé, no sense cames, però molt curtes, amb aquests braços de 3 metres. o sigui... No, no, no, no és un nen, no és un nen, és un home gran, és el conserge. Que sembla, que té una mida així com petitona, perquè té com unes cames de nen. Jo el que estic veient aquí, eh? Sí, no, és un nant, és un adult, però té les cames curtes però els braços molt llargs i és sec, és a dir, té la cara tapada, representa que té els ulls tapats, com que li ha caigut la pell del front i li ha tapat els ulls, però és el conserge, se li diu el conserge, el càrrec de cuidar els nens que després descoreixes que els nens aquests s'envien a la cuina on estan els dos cuiners. Sí, sí, per cert, ara estava mirant imatges i m'ha sortit un article, però clar, és de 2018, cosa que entenc que no passava nada, però que diuen que los hermanos russo voldrien una sèrie, o sigui, de fet, estàvem parlant amb Selig per fer una sèrie. No ho vaig afegir a la secció perquè ha quedat com una mica en l'aire, de fet, és això, enseguida que va sortir el joc, va sortir el còmic, el còmic va ser bastant un fracàs, i enseguida també es va comentar la sèrie a bar el russo, ha hagut un moment el russo, per qui no us en recordi, són els directors d'Avengers, o sigui, són des de Civil War, han estat a l'univers Marvel, fent les pel·lícules, bàsicament els supervisors de l'univers Marvel, no? Clar, ells han acabat amb Marvel i aquests tios han sonat per fer tot, des de les prequeles, seqüeles de Judo de Tronos, des de la nova trilogia que se suposa que s'ha de fer de Star Wars. Clar, va haver-hi un moment que els tios segurament el que estàvem buscant era projectes de futur. Clar, rifar-se. Exacte, i el tema és que Little Nightmares com a univers, és un univers que tots coneixem com a espectadors de cinema, és el que diem, és un univers molt Tim Burton, molt Jonet en els seus inicis, no? És que la Ciudad de los Niños Perdidos és clavada, de fet. Pel·lícula que també té un videojoc de la Play 1 i que també és un joc bastant creepy, tot i que les mecàniques són més aventura gràfica. I aquests tios van sonar per tot. per això no ho he comentat perquè no està gaire clar com ha quedat i tal. No, no, no, jo ho he dit, que és 2018, vull dir que s'ha de. I que, a part, tenint clar que suposadament ha de sortir la seqüela, que està molt avançada. Aquest és un avantatge que tenen els videojocs en frenar altres coses, que no necessites que la gent estigui al carrer anant a comprar el joc físicament per poder-lo treure. No s'estan anul·lant estrenes de jocs com s'estan anul·lant estrenes de pel·lícules. I si suposadament ha de sortir els ulls, és probable que surti, no? I, home, jo el que he vist l'altre dia et vaig passar al tràiler i em m'agrada com ho porten, però no serà el mateix tipus de joc. No crec que sigui el mateix tipus de joc. Ja s'ha perdut el misteri. De fet, aquest va ser el gran problema amb el còmic, que explica massa, tot plegat. Jo, que m'agrada molt, mirar vides de YouTube i de Teorist, de penya que ha fet teories. El lore és molt interessant, però el que fa que el joc funcioni no és el lore, que també hi ha de ser, ha de ser aquest transfons. el joc i les boles que t'has de fer tu perquè tu no comprens l'univers. El bo, el gran èxit del joc és que et transporta a tornar a ser un nen poruc. Sí. I, clar, des d'aquest punt de vista, una seqüela on afegeix... Ja estàs molt empoderat. De fet, al final del joc, directament, ets un puto monstre, no? I ja estàs molt empoderat. Aquesta sensació de por haurà de ser una altra. Potser evoluciona cap a una saga on les pors van evolucionant, en plan, si quan ets nen és el desconeixement el que fa por, quan ets adolescent és la incomprensió... Sí, etapes. Sí, exacte, potser ho podrien portar... Quan ets nen és la por a l'ho desconegut, quan ets adolescent la por és a la incomprensió o a què... o a què... Saps? Llavors, potser pot ser interessant si ho porten cap aquí. I parlant d'altres jocs que han tractat temes així, tu te'n recordes que a més te'n vaig recomanar i em vaig dir que el vas arribar a jugar, el de Psychonauts. També té una estètica. Sí, sí. Psychonauts. Psychonauts. Hòstia, però m'estàs parlant ja de Play 1, no? O sigui, fa molts anys d'això. Psychonauts és Play 2, sí. És Play 2? Sí, sí, és Play 2, és Play 2. Psychonauts... Home, sí. En recorda't de com... Sembla que tens molt idealitzada la Play 1, eh, Pol? Sí. Clar, és que tinc un reparent com Metal Gear, doncs clar, la Play 1 donava per molt. Sí, donava per bastant, però ja et dic que Psychonauts és Play 2. De fet, ha tingut el remake HD, que és el que tu deuries jugar a PC, no? M'imagino. Sí, a més el van donar per gratis, per Steam, recordo, i els Psychonauts per això. Doncs clar, hi ha aquesta mena d'estètic... Com a videojoc funciona perfecte. De fet, els creadors del joc ho diuen. Hi ha coses que els jocs poden fer que no poden fer les pel·lícules. Això ho hem comentat algun cop, no? Que és el fet que tu ets el personatge perquè, a més, és un joc que no es parla, amb el que encara t'hi projectes molt més, i com que tu saps absolutament res del joc i el personatge representa que està allà i no sap res, la connexió és brutal. I, a part, parla de coses tan universals com aquestes pors, no?, que parlàvem. Sí, sí, sí, sí. Que també, ja en parlarem algun dia, però jo m'estic cagant viu amb Resident Evil 2, eh?, el remake. Ah, per fi l'has jugat, eh? Cagant. És que té un tempo... Sobretot és que està molt ben calculat de tempos, perquè l'imaginari de Resident Evil és el de zombies, però està molt ben calibrat perquè és un joc d'acció. És un joc d'acció controlada. Sí, però no sé què dir-te, perquè jo recordo... O sigui, si jo em faig memòria dels jocs antics, diguéssim, els originals, no, diguéssim? No aquests remakes. Jo, l'1 no el recordo massa, sincerament, el 2 el recordo moltíssim, el 3, el Nemesis, el Code Verónica, però jo recordo que a partir d'un moment, jo crec que era a partir inclús del 3, et diria, ja passava més del terror a l'acció. Sí, sí, a partir del 3 és l'acció. I de fet ha passat, perquè just s'ha estrenat ara també el remake del 3 i ha passat això, que la gent ha dit amb el bo que és el remake del 2... És que és molt bo, eh? Ja en parlarem, però és molt bo. Sí, sí, jo totalment... Jo t'ho vaig dir, com puguis pillar-te'l, perquè a més és un joc de l'estil que a tu t'agrada, d'aquests que pots dominar-lo, aprendre a dominar-lo, no? Que és difícil, eh? Sí, sí, sí. I vaja, mira, per cert, per anar acabant ja, Little Nightmares és un joc, ja ho he dit, que dura 5 horetes. Ara mateix, el podeu trobar, ja us he dit que està a diferents plataformes, però en concret a PC, l'estim està a 19,99, una mica car pel camí. És a dir, per mi és el preu que té aquest joc, tal com un punt surt. 20 euros és just quan acaba de sortir, però ara que ja fa 3 anyets, jo m'esperaria una rebaixa. A Gok, que és aquesta altra web on també podeu trobar jocs rebaixats, té el mateix preu, 19,99, però si aneu al Humble Bundle, no sé si algú el coneix, Humble Bundle, que és aquests llocs on pots fer packs de jocs lluny i que a vegades fan ofertes, durant un dia i 6 hores, mentre estic gravant això, el joc està a 4,99. Hòstia. Jo recomano que la gent s'apropi i l'agafi, perquè és una experiència curta, per 5 euros val la pena i, ostres, veritat que pagueu 8 o 9 euros per anar a veure una pel·lícula de apenes dues hores? I de merda. I sí, i pagueu. Doncs jo us recomano, per exemple, aquestes ofertes, 5 euros per un joc que us durarà unes 5 horetes, val molt la pena. L'experiència és molt enriquidora. I, bueno, hem arribat al final, no, Pol? Sí. Em sembla d'avui. Sí, sí, sí. Aviam si l'Adriano ha aconseguit relaxar-se en una sessió de meditació, que prometo no tornar-me a inmiscuir amb els seus intents de relaxament. Estarà veient Tiger King i jugant a Little Nightmare, segurament. Sí. No, jo sé, jo sé que portarà l'Adriano la setmana que ve, però deixaré, perquè sé que se ho estava preparant i li ha donat per molt, no, i segurament aquest és l'estrès que necessitava treure's de sobre, perquè diu, hòstia, tinc una secció de puta mana, però, ostres, és que l'he de preparar més. Aviam si serà una sim-off, o sigui, dos o tres programes parlant del tema. Tot és probable, tot és probable. Però bé, doncs ho deixarem aquí, Pol. Molt bé. Recordem-se ser socials abans de marxar. Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L, Instagram, Empanada Cultural, i ja sabeu, els podcasts els teniu a Mixcloud, Soundcloud, Evox, i també a la ràdio d'Esvern, que ens estan penjant, ens estan penjant cada programa. I, ostres, tu, tu què creus? Perquè a més estem gravant això quan fa un mes que estem de quarantena. Ai, ai, ai. Si estem a dia 12 que gravem, el dia 13 vam començar la quarantena. Què? Acabarem la setmana que ve que diuen que torneu a treballar els que podeu ens contaminarà a tots i ens estarem aquí tots els junts. No, jo crec que torno a treballar al final de mes, no ho sé, ja veurem, perquè entre rodatges i això, però el que acabarem, jo crec que és amb Netflix, acabarem veient-ho tot perquè queda una mica encara. I tot això que heu vist, nosaltres, ho comentarem cada setmana. Exacte. Vinga, doncs, ens veiem la setmana que ve, nois. I la setmana que ve. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Fins demà! Fins demà! Fins demà!