Erotisme sense tabús: Kiki (Paco León), Bayonetta i Adult Material — cinema, videojocs i porno entre paròdia, parafílies i poder

. Son tiempos difíciles, tiempos de restricciones, de prohibiciones, de promesas incumplidas y de libertades relegadas, tiempos de certezas olvidadas, de mañanas que no llegan y presentes que no acaban, tiempos incomprensibles, tiempos absurdos, tiempos difíciles. Entre la nueva normalidad y la desescalada y demás expresiones de un festín léxico que el gobierno propone y la prensa patrocina, se oculta una gestión arbitraria y abusiva que no se confíen, siempre puede ir a peor. Y como todo maltratador, el Estado justifica sus acciones por amor, mientras el pueblo espera, poco a poco desespera y difícilmente asimila. Pero obedece y asumiendo un comportamiento prestado, repite robotizado, e incluso delata cuando es necesario. Tiempos gobernados por el miedo, por la ignorancia, por la incertidumbre, por el temor a confirmar nuestra perentoria existencia. Tiempos modernos y su mañana, tiempos difíciles. Y así, o se muere lentamente, o se vive día a día. Ustedes eligen obediencia, religión, uedonismo y revolución, y el erotismo, en mayúsculas, la sublime manifestación del eros, de nuestra esencia, de nuestra auténtica naturaleza. Y aquí la práctica verdadera entre tanta pregunta, sin respuesta. El erotismo. Una única palabra para mucho más que 64 artes. Para la poética y para lo sexual, o lo sensual. Pongan ustedes los límites y pónganlos a prueba también. Porque el erotismo también es una actitud, una mirada. Es leer a sí mismo la vida con otras gafas. Es la búsqueda del placer y la exaltación del amor físico. Pero es el objeto que sugiere e incita o las tendencias e impulsos de quien mira. Es un todo. Es la acción y la reacción. Es el deseo nuestro motor. Es el ojo eyaculador que todo lo cambia y es la vida que fluye sin simiente. Es creación y es sanación. Y sin lugar a dudas es la solución. Pero eso sí, entre la incontinencia y la represión. En este mundo venimos a perderlo todo. La inocencia, los seres queridos, el amor. Y por último perdemos lo único que realmente nos pertenece que es la vida. Lo único que nadie nos debería quitar. E indefectiblemente tarde o temprano la vamos a perder. en este mundo ante la implacable voracidad del tiempo, el erotismo debe compensar nuestras expectativas vitales. Bon dia a tothom. Bon dia. Bon dia. Bueno, bueno, Déu-n'hi-do, anem a parlar d'eròtica, però estem començant d'una forma com molt sobria. Però qui era aquest? El Humphrey Bogart? Era el com maltès. Tenim aquí els dos rapsudes familiars, pare-fill, senyor, i fill calero. És el pare de l'Adrià. No Calígula, que també podria haver sigut sexual. Senior i junior. Exacte. Tenim com... O sigui, l'Adrià, aprofitant que ell fa arts marcials, el seu pare es veu que també... Buah! És a dir, seria una mica... El pare, el Calero Pare, seria el Maestro Ronin, i l'Adrià seria el joven Shaolin, no? Una mica, seria... Maestro i padauan. Però insisteixo, em flipa la idea de... Anem a parlar d'eròtica, el primer que pensem en les en sexe... I l'Adrià no porta a son pare. Brutal. Però és que a més hi ha una idea com... O sigui, aquest diàleg pare-fill, aquesta idea com de vincle paternal i filial per començar a parlar d'eròtica. Em sembla... Crec que té un nom, això, que no diré. Sí, no hi veu, exacte. No hem vingut a parlar d'aquestes... Però el que vull dir és que comencem com molt... Sobris amb una idea com... Solemnes. Solemnes, exactament. Home, és que al cap i a la fi, que ha que dir clar, que el programa avui és eròtica, així en general, el tema d'avui, intentarem tractar-lo amb certa solemnitat o ens quedarem una miqueta més amb... Eròtica. Exacte. Bueno, anem combinant, no? Sí, menú del dia i anem avançant o què? I tant. Vinga, anem-hi. Menú del dia. Bueno, bueno, bueno, em sembla que avui començarà el Carles, no? Els preliminars són els del Carles, avui. Sí, sí, sí, avui què ens portes com a escalfar? Bueno, jo porto una pel·lícula que jo crec que podria arribar a ser com polèmica, perquè és que clar, a mi m'agrada... Però has descobert que... Que no ha agradat tant. en el programa. Quina pel·lícula és, Carles? Quiqui, l'amor se hace. Que és molt nova. No és tan vella, eh? No és tan vella. Sí, sí. No, vull dir, què ha plogut? Què ha plogut des de aquí? Quatre anyets, no, em sembla? Vull dir, però el que està clar, a més, és una pel·lícula que jo crec que genera acceptació. Hi ha una cosa que encara no revelaré sobre la pel·lícula, que crec que és la clau, però qualsevol que és una pel·lícula que ha vist molta gent, els que encara no l'han vist, evidentment, a través de Netflix, important, que la gent sàpiga que encara la pot veure o la pot tornar a veure. De fet, si no l'ho he vist, pareu aquest programa, aneu-ho a veure i torneu. Però insisteixo, crec que val la pena, ja que anem a parlar d'eròtica, destacar una pel·lícula com aquesta, ja veureu per què. Molt bé. O sigui, que passem de pel·lícules a... Videojocs. Videojocs, òbviament. Avui avui porto un videojoc, que ja feia temps que no en portava, i parlarem de Bayonetta, un videojoc d'acció, protagonitzat per una bruixa bastant eixerida, podríem dir. No la bruixa avorrida, sinó la bruixa eixerida. Sí, perquè si la bruixa avorrida de les Tres Bessones vestís com aquesta bruixa, potser no seria eròtic, estauríem parlant de... El trió de les Bessones. És veritat, perquè l'Àdria comença a l'editorial com rimant, i ara tu també, no? T'has afrontat. Òbviament. I tu, Pol, què ens portes per acabar? Jo avui desmentirem allò de la mida no importa, perquè sí que importa, i com més curt millor, perquè portem una sèrie a quatre capítols molt, molt curteta de filming que es diu Adult Material, que parla de la indústria de la pornografia, però d'una vessant que no és la que penseu. És el màster d'ara mateix. És el màster total. Jo l'he vista i molt potent. Corteta i potent. Doncs molt bé, avancem, Carles, tu vas primer. Vamos. Cinema. Ai, senyores, senyores. Ai, Carles, no, sisplau. No, no, jo em vaig relaxant, perquè al final el cinema parla d'eròtica, anem a relaxar-nos una mica, no? Jo crec que és la gràcia. Però, clar, comencem a parlar de cinema, parlar d'eròtica, parlant de cinema. Té-la, eh? No, no. Era el que es pot arribar a dir. Clar, quina pel·lícula triem per parlar d'erotisme al cinema, per parlar d'atracció entre cossos, de magnetisme sexual? Digueu-li com vulgueu. Això t'he de dir, que funcionava molt bé si no féssim el menú del dia, perquè ara ja ho sabem, no? I a més, reduir l'erotisme en cinema, aquí, aquí. Ja veuràs per què, perquè aquí està el tema, aquí està la clau, Pol, i encara no ho desvelem, eh? Però, bueno, evidentment, nois, en tenim un futimer. En tenim un futimer de pel·lícules per parlar d'eròtica al cinema. Podríem parlar d'una dona acariciant les parets d'una habitació on ha fet l'amor durant dies i dies, quasi com si volgués imprimir sobre l'espai els seus records sexuals, no? Aquesta idea del fetig projectat sobre l'espai. Pensem en la Greta Garbo de la reina Cristina de Suècia, no? Però, clar, també podem parlar de l'esperit tràgic, romàntic, sofisticat, de Deseando Amar de Juan Carvall. Quin pel·lícula, no és? Bestial. O inclús de la sensualitat més juvenil, d'aquesta llibertat d'aquest primer amor d'estiu, no? Parlem de què? De Call Me By Your Name, de Luca Guadagno, eh? No cal dir hòstia, pobres homosexuals, pobrissons. No, no. O sigui, estem parlant d'una història de mort. És igual si és homosexual o heterosexual. Al final parlem d'un primer amor i d'una sensualitat jove, no? Però també ens en podem anar a una esposa, a unes inseguretats, a una corrupció. De quina gran pel·li? D'Ishwai Chat, d'Stanley Kubrick. Aquesta pel·li que t'agrada tant, Pol. Sí, sí. Bueno, podríem anar d'Stanley Kubrick a l'Holito, també, eh? Perquè l'Holito de Kubrick a Kubrick. Gran referència, també, de Kubrick. en un salvatgisme, en un sexe ferotge, eh? De què? De quina pel·lícula estem parlant, doncs? De la polèmica L'último tango en París. Bueno, polèmica tan pel·lícula com post-backstage, no? També? Totalment. Sí, sí, sí. Totalment. Les mantegues. Inclús, nois, inclús, ojo la referència que vaig a dir ara, eh? Una superejaculació d'home llop, ja ho sentiu bé, d'home llop, de quina pel·lícula? D'una pel·lícula que culminava en tots els sentits de la paraula. més surrealista, aquella, el 70, que és L'Avet, de Valerian Borowick. La bèstia? La bèstia, exactament. Bueno, i després d'aquella culminació de Garganta Profunda amb els focs artificials. Clar! La celebració del sexe, exactament. Què ens venia a dir aquella pel·li? Ara que l'has citat. Ens venia a dir que, de què tracta Garganta Profunda, no? Ja que l'has comentat, Pol. Tracta d'una dona... Del Chibatazo de Nixon. Ah, no. No, no és Watergate. Exacte, exacte. No és Metal Gear. El Chibatazo de Nixon, el cas Watergate, el Garganta Profunda ve de la pel·li. És el Chibato. Però hi ha una cosa molt interessant en la pel·li que acabes de dir, Pol, i és que la dona d'aquesta pel·lícula, la història que va, d'una dona que es corre, que té orgasmes pel coll. Clar, en els anys 70, que és justament la revolució del feminisme, o una de les grans revolucions del feminisme, t'està dient que... La pel·lícula t'està dient el sexe masculí i la masculinitat. Nois, no teniu ni puta idea d'on tenim l'orgasme. Per això la pel·lícula va sobre una dona que es corre pel coll. Els homes van de mamada, mamada, mamada. Clar, bueno, en qualsevol cas, ja ho veieu, tenim cinema eròtic. És que parlar de cinema, mare, és que parlar del sexe entre conills. No para, no para. Des del primer orgasme de la història del cine, per exemple, el de Hedy Lamarr a Éxtase. És una pel·lícula xacus-lovaca on l'actriu tancava els ulls mentre li estaven menjant el Hedy. Alguna cosa en fora de camp. fins al senyor orgasme de quina pel·li? De les protagonistes de la vida d'Adel. Aquesta Adel Exercopulos que comentava l'Adrià arran de la pel·lícula Mandibul de Dupier i l'Esa Idú. Clar, que a més estem parlant d'una pel·lícula d'impacte generacional directament. Però clar, estem en les mateixes una mica. És a dir, per molt que puguem citar i citar i citar, ens quedem curs. Ens quedem curs d'orgasmes i de cinema eròtic tota la vegada. Per aquest motiu crec que la millor aposta de cara a aquest programa d'eròtica consisteix a triar una pel·li que vagi al gra, que deixi clares les coses des del primer minut i de passada que ens quedi a prop de quina pel·li estem parlant. Ho acabem de dir abans. Una pel·lícula que sona, que es pronuncia i fins i tot que es crida com una gran declaració d'intencions. Aquesta Quiqui, l'amor se hace de Paco León. Quiero que piensen algo que se podría mejorar en el terreno sexo. Sus mamadas no son muy buenas. ¿Llega el orgasmo en el coito? ¿Cómo el orgasmo? Te estás riendo de mí. ¿Está todo bien, de verdad? No, no está bien. Que sí, hazme caso, yo estoy muy cómodo. Si hay madera, si hay mecha, si hay ganas, todo se puede volver a encender. Madrid parece muy moderna, pero Madrid no es moderna. que es moderna como la vacuna. Sí. Es verdad. Como la vacuna, exacto. La moderna. Ya veremos qué pasa. De feifas. Mitchell Feifas. Esto es una vacuna de carne. Bueno, situemos el personal una mica, ¿eh? Ens estem remuntant a l'any 2016, en una comedia que es la primera pel·lícula d'encárrec del director andaluz Paco León després de Carmina o Revienta i Carmina Llament, que bàsicament era un díctil de pelis sobre la seva mare, aquesta Carmina Barrios, que era una especie, si me pureu, d'Anna Mañani del segle XXI, aquesta matriarca de matriarques, que protagonitzava un cinema de la picaresca, de la classe humil, de l'Espanya sureña, de la deuda, de los secreto, de la burla entre las instituciones, ¿sabes? i era un cinema refrescant i divertit. Crec que recuperem el que hem dit a l'inici, no estem del tot d'acord. No, a veure, el que és una comèdia no t'ho negaré, que m'hagi fet gràcies a una altra cosa. Allà és on es demostra que a Espanya no ho pronunciem bé, perquè jo la vaig veure a les dues parts amb subtítols, ja t'ho dic ara. Ah, bueno, sí, és d'aquestes. Bueno, bueno, perquè és un impediment, però en qualsevol cas jo crec que era una pel·li refrescant amb la que, insisteixo, et podries riure o no, però que difuminava una mica la línia que separa la ficció de la realitat. I crec que aquí estava la gràcia, una frase molt bona de la pel·li era que la vida és tan bonita que parece de verdad. Aquesta frase que deia el pare a la pel·lícula, Carmina o rebienta, resumia una mica aquesta idea de realitat i ficció. En el sentit que s'acostuma a dir que és més bonica la fantasia a la màgia i no la realitat i jo soc molt partidari de la realitat tot i que actualment la realitat no és que sigui gaire atractiva. Totalment, totalment. Potser és la ficció que acaba superant ara mateix. Bueno, la realitat supera la ficció. Correcte, correcte. Però potser la ficció acaba sent com un bàlsam que ens eximeix o ens fa escapar d'aquesta realitat. En qualsevol cas, la pel·lícula, Quiqui, un detall que molta gent no sap, és un remake. És un remake. Com los Quiquis de verdad que també són remakes de los que echamos en el pasado. Quiqui és la versió ibèrica d'una comèdia australiana estrenada el 2014 que es titula The Little Death, és a dir, Paul... La petite mo. La petite mo. De fet, és una expressió francesa, no? La petite mo. La petite mo. Aquesta idea de les pulsions de mort a través del sexe o encara millor, la idea que a través de l'orgasme s'escapa la vida, no? Una mica. Muy al gusto de Freud. S'ha de dir que això és una expressió que fa molta referència a l'orgasme masculí o el que tenim com a orgasme masculí que és l'ejaculació on realment... Potser estic aquí quedant malament, però quan un home ejacula normalment té un moment de desconexió absoluta. Mentre que una dona, si ho pots tirar, anar tirant endavant, jo no crec que l'orgasme femení es pugui definir com la petite mo. Sinó com el gran naixement, no? Molt bona. La petite gran mo. Bona reflexió, eh, Ferran? El que seria els homes la pequeña tienda de los errores perquè quan acabes dius és una mierda. Exacte. No té tot careix de sota. Bueno, Carles, però a veure, que ens estem ara. de què va la pel·li? De què va? Doncs mira, Quiqui narra un remake, però l'important aquí és que Quiqui narra la història, una història, que són diverses històries al mateix temps i totes avancen de forma paral·lela amb un denominador comú, que és el sexe o millor encara, les parafílies que envolten el sexe. Cada parella de personatges que apareix a la pel·lícula té una desviació sexual i l'amaga, no s'atreveix a compartir-la o quan ho fa, com diu la dieta, la dieta, la dieta, la dieta. La dieta del cucurutxo. El remei acaba sent pitjor que la malaltia, una frase amb la que a mi no m'agrada gaire, però és que és així. De quines parafílies estem parlant? Doncs mira, una dona que es posa catxonda quan la gent està trista, quan la gent plora. Aquesta idea és molt bona, aquest capítol és molt bo. Dona gags potentíssims, tenim aquesta Candela Penya més, que reforça molt el personatge. O una altra que s'ha de canviar de calces cada cop que toca un teixit de qualitat, és a dir, un jersei de caixmir, una cera importada de vicunya peruana. A més, d'aquesta hi ha una escena, si no recordo malament, que clar, ja té quatre anys la pel·li, però recordo l'escena que sembla d'American Psycho, en el moment de les targetes de... No, aquest moment de l'irida. Brutal. Brutal. Tienes marca d'aigua. I qui interpreta el personatge Alexandre Jiménez amb un paper molt potent. Clar, i una curiositat, ja que estem ara en matèria. Què passa en com Paco León dirigeix aquests actors i aquestes actius, aquest repartiment? Doncs clar, què millor que quan anem a parlar de sexe, fer-ho còmodament, no? Amb marge per improvisar, que les coses surtin de forma espontània. Jo me estoy radicalizando en esta manera de hacer que es que los actores no tienen guión, que yo se los doy en el set y les digo lo que tienen que hacer y lo que tienen que decir y trabajamos aquí y ahora. En qualsevol cas, aquí del que estem parlant, nois, és d'una comèdia i això és el motiu pel qual vull parlar de Quiki avui parlant d'eròtica. És una comèdia ètica. Què vull dir amb això? Ètica? Sí, sí, ètica. Ferran, la idea no és fer la gracieta sobre gent rara que té parafílies, no, no, no. La pel·lícula tracta sobre l'acceptació, sobre estimar allò que ens fa especials. Quiki tracta sobre la necessitat d'expressar la nostra intimitat, de comunicar-la i sobretot, sobretot, de gaudir-la, gaudir d'aquesta intimitat de forma despreocupada, desmalanada, catàrtica, hòstia, anem a passar-nos-ho bé, joder. Ja ho deia el pare de l'Adri i el mateix Adri a la introducció de la vida és la que és, pues escolta, anem a gaudir-la, no? Tot, anem a disfrutar-la. Llavors, jo crec que això és una mica, per mi, el must de Quiki, no? que Paco León ens està animant a gaudir sense dubtar i a menjar-nos-ho tot menys la olla. A mi me parece divertidísimo, me parece de las mejores cosas de las que se pueden hablar, yo, el sexo, la comida, la risa, me parecen cosas de las que se debería de hablar y practicar muchísimo, la verdad. Para mi no es un tabú, de hecho, esta manera de hablar del sexo es muy desprejuiciada, es muy efectiva, es muy luminosa y nada oscura, ¿sabes? El mensaje de Quiki es un poco de practicar el sexo hace el amor y no la guerra, es una cosa muy hippie y de los 60 pero que sigue vigente y que sigue siendo muy subversivo. Es curioso porque ahora estic veient una relación entre dos directors que eran dos, bueno, y son dos actors que van a sortir de Ida, un es Paco León y la que es Eduardo Casanova, porque Quiki la pots relacionar molt amb Pieles, la Eduardo Casanova Vaya peliculón. Peliculón, que también es, ya no de filias, pero sí que es, bueno, si hay un punt de filias també, però també tracta aquesta eròtica de les Pieles, d'aquell cos que t'ha tocat viure o t'ha tocat viure perquè alguns són de naixement, no? Bueno, l'acceptació, l'acceptació exactament de lo misfit, d'aquest punt de diferenciació. De l'outsider. Sí, exacte, no el discapacitat, no el X, sinó aquella persona que ha nascut així, en una malformació, aquella persona que per un, per exemple, que algú era cremat, no? Era una parella de cremat o així, i que això és bé donat per la vida, no? Per experiències, i altra és que és una persona aparentment, entre cometes, perquè allà és on es juga, no?, amb la normalitat i la no normalitat, una persona aparentment normal que vol ser discapacitat, no? Com a gairebé una parafilia, no? Llavors, crec que és curiós que dos personatges que a més que venen d'una comèdia com és Aida, no?, hagin creat cinema bastant semblant, reflexiu, podràs dir? Reflexiu, però a partir de les diferenciacions. Ara comentaré jo la meva. celebrar la diferència. També et dic jo, Eduardo Casanova em sembla molt més potent i molt més subversiu, també és veritat que busca, jo crec que també busca, el, no?, la contraposició amb el públic, perquè a mi a les és heavy. Sí, de fet, jo volia comentar això que a mi el problema que tinc amb Quiqui, per això comentaves al principi, que potser hi tot esperàvem que ens agradés més, jo no sé si és que la vaig veure tard, que no crec, perquè si és de 2016, la devia veure l'any següent, i em sembla que és una pel·lícula que ha quedat no antiga, però que el que està explicant no és, a dia d'avui, no és que estigui superat, però estem en la cultura de l'autoamor, de la, ei, tios, accepta gust com sou, eh, les xicarales tenen curbes, o sigui, aquestes coses, llavors, com a discurs, òbviament és un discurs positivista i sempre s'ha de veure així, és una pel·lícula per riure, per disfrutar, vitalista. No crec que tingui, exacte, no crec que tingui un contingut reflexiu com el TPL, que està molt bé que l'hagis tret, però vaja, que a mi no m'hagi agradat no vol dir que sigui una mala pel·lícula. No, a veure, és una pel·lícula interessant també, com passa molts cops en pel·lícules, entre cometes, de capítols, és que hi ha capítols que són millors i altres pitjors, però, o sigui, vaig sortir content també pensant de la pel·lícula en el seu moment del cine, pensant que a Espanya hi ha un estigma molt gran amb l'erotisme i sexualitat que sempre s'ha portat a un terreny com molt xavacano, o sigui, Espanya... Guarrete. que hi ha molts directors que aquí han fet, o sigui, a Espanya s'ha fet molta sèrie bé eròtica. Molta. Moltíssima. Bueno, té a veure amb el destape i té a veure amb la censura, no? Sí, sí, sí. Llavors, hi havia un punt i que si volies anar a veure, com has comentat abans, aquest último tango i això, clar, t'hauries d'anar a Perpinyà. A Perpinyà no només anaves a veure les coses censurades a Espanya, sinó també anaves a veure les coses una mica més en qualitat. Doncs, nois, si us sembla, abans de tancar us he portat una petita sorpresa en aquesta secció de cinema eròtic i que té a veure amb una curiositat etimològica. Què vol dir? Què vull dir? Quines paraules anem a plantejar-ho així? Quines paraules coneixeu per referir-nos al coit? Quiqui, clau... Pip, pip, pip, pip, pip... A veure, Quiqui, clau... Còpula? Còpula... Ai, ostres, ara no em sortirà. Formicar, tot això, no? Però ojo, ojo, ojo, que hi ha formes més estrambòtiques d'anomenar aquesta pràctica mil·lenària, aprofitant que Quiqui va sobre això, sobre un punt estrambòtic que hem d'acceptar, recordeu. Concovit és la primera, penseu en les anomenades concubines, dones que mantenen relacions maritals sense estar casades. La segona que us he portat, per referir-nos al coit, ja en complet desús avui en dia, seria cobriment. Un cobriment de cor. Tens fred? Vine cap aquí. Vine cap aquí que et tapo, que et cobreixo perquè no te'n constipis. I la tercera, prefereu-vos, sisplau, la que per mi s'endolpremi, la number one de les paraules que fan referència al coit. Ajuntament. Exacte, no me l'interpreteu, no estic parlant de masturbar-se en el vell mig de la plaça Sant Jaume, ni de tenir somnis eròtics a la colau, estic parlant del verb ajuntar-se, d'un i una persona amb un altre. En qualsevol cas, última curiositat, nois, Quiqui, en italià, aprofito per dir, no vol dir coit, vol dir caramel, el dir llaminadura. Però quan li dius a un nen el carrer aquí és un Quiqui. Clar, vale, funciona. S'ho podria dir, però no aquí. Clar, no s'escriu amb K, sinó amb C-A, com Pinocchio. Així que ja ho sabeu, mireu la pel·lícula Paco León o torneu-la a veure i mengeu molts Quiquis. Regalècies, pagadolces, si trobeu alguna que tingui forma de patxina o de calipo, millor. Evidentment, el calipo que no sigui de maduixa o de llimona, que sigui de llum. Un calipo de llum de cargolla. I ben electe. I a disfrutar. Videojocs. Seguim amb l'amorga de sempre, eh? Sí, sí, que els videojocs només són per homes. Com a molt, per a nois jovenets. I sobretot, per a heterosexuals i generar normatius. El que deia, una morga constant. I això sembla que no ho canviarem, oi? Que cal afegir més personatges femenins als videojocs? Doncs dissenyem un que apeli a la masculinitat preassumida del nostre públic potencial. Unes bones corbes, sexe i atitud, que no falti de res. Però, ah, que encara voleu més. Que voleu que el personatge vagi despullat? Saps què passa? Que volem vendre el màxim de jocs possibles i sent tan obvis els pares i mares no el compraran els seus fills. Ja ho sé, ja ho sé. Fem-la molt ajustada de roba, molt. O millor encara, que vagi sense roba, però que el seu cabell estigui estratègicament col·locat per cobrir les seves parts podentes. Com si fos un vestit de licre. Potser ja et va agradar més, no?, aquesta idea, Carles? Sí, sí, sí. Ostres, que a més vols que sigui obertament sexual? Això sí que és un tabú dels grossos, eh? Però se m'acut que, donada la major tolerància social cap a la violència, cap al sexe, saps què podríem fer? Que sigui una autèntica guerrera, una amazona de cap a peus. i que, quan lluiti, sembli que estigui fent l'amor amb les seves armes i cada atac sembla un salt del tigre combinat amb la pinça birmana. Hòstia, això, pinça birmana, això era dels plats bruts. No, això era del cor de la ciutat. El cor de ciutat. De la remei. Brutal. Però veig que ja m'ho compreu una miqueta, no? Ok, doncs, últim detall, i donarem un nom, li donarem a aquest personatge un nom fàlic. Així, ben sugerent, eh? Però, que sigui elegant, què us sembla si li diem balloneta? Let's dance, boys! Balloneta, drag show. Sembla del RuPaul, això, eh? És boníssim, aquest let's dance, boys, british i sexy com ell mateix. Que, per cert, RuPaul ha de vindre cap aquí. Sí, exacte, vindrem a fer un programa i por em fa, sincerament. Ui, ui, ui. Bueno, Balloneta, que és aquesta saga d'acció hack and slash, o sea, de mata, mata, mata, mata, creada per Platinum Games del 2009. Que Platinum Games, a tu, Pol, és una companyia que t'agrada bastant, perquè són els creadors de Nier Automata. Sí, sí, sí, sí. Bueno, és un joc bastant semblant, veig, a Balloneta. Bueno, estèticament, parlant... Sí, molt hapo, és Devil May Cry, encara més hapo. Sí, de fet, Balloneta el podries comparar amb Devil May Cry, això mata, mata, mata. Corta, corta, corta. Doncs tracta sobre la citada bruixa, lluitant contra les hordes infinites de dimonis i certs celestials caiguts en desgràcia. L'argument, ja us dic, és molt liós. És molt liós de l'hòstia, i no penso comentar-lo. No, és japo. Sí, exacte. Així que no patiu, que no vaig per aquí, no és el que m'interessa. Perquè hem vingut a parlar d'erotisme. I com ja haureu notat per la intro d'aquesta secció, Balloneta està hipererotitzada. D'acord. Però hipererotitzada o sexualitzada? Una miqueta. Però hi ha un detall molt important que s'ha de tenir en compte abans de prejutjar aquest personatge com una fantasia masculina, com un objecte sexualitat. I és que Balloneta és una paròdia. Ah, de què? D'això mateix, de la hipersexualització. Hòstia, que bona, que bona. Que sí, que òbviament que els seus atributs exagerats, com pits, antigravetat, cames infinites i posturetes sugerents, han fet plantar la tenda de campanya a més d'un, no en tinc cap dubte. Però precisament per això cal que analitzem aquesta icona amb calma i deteniment. Les persones més crítiques amb la mala utilització de la dona al món dels videojocs han vist en Balloneta una contradicció molt bèstia amb els seus arguments més típics. És que costa atacar-la i alhora defensar-la. És complicat. I és que, clar, que Balloneta sembla tallada per aquest patró d'aquesta mala praxis elevat a la 11a potència, perquè és exageradíssim. I sembla perpetuar aquests estereotips. Però sabeu què passa? Que en Balloneta ja resulta fins i tot ridícul. I es va fer expressament, perquè és un personatge que és clarament portat cap aquí. Com els homes hem dominat el món a plaer, ens pensem que les nostres pulsions no són debilitats i que si resulten debilitats ho solucionem culpant el subjecte que ens les ha generat. Fem culpables a les dones de les nostres baixeses i vicis i anem assumint que si ens hem excitat es deu a que elles ho han intentat. Era la seva intenció, clar, m'estitó, perquè tu m'hi queries excitar. Ja sabeu. Per tant, nosaltres no som les víctimes. Al revés, nosaltres som les víctimes. Apologia de la violació, bàsicament. Això ha provocat que la sexualitat feminina s'hagi criminalitzat i que elles, en un necessari intent d'instint i de supervivència, hagin hagut de reprimir-la, amagar-la fins i tot, menysprear-la. Algun dia, ja us dic, hauríem de parlar-ne més a fons d'això, però millor que portéssim algun expert o millor una experta, perquè tampoc vull parlar-ne... Sí, sí, perquè el jardí ja l'hem trepitjat molts cops. Experta millor que expert. Saps, estaria bastant millor, eh? Però tornem a Balloneta. I, en base a tot això que hem comentat, el que fan els seus creadors amb els personatges com ella resulta, de veritat, molt interessant. Resulta tan exagerada les seves formes i moviments, tan exagerada la seva actitud, que pretendre convertir-la en un objecte sexual a ella mateixa és totalment ridícul, ja us dic. No se la pot objectivitzar, o, eh, no, potser sí, no? Però llavors cal descartar un element indispensable perquè Balloneta sigui Balloneta, que és la seva autoconsciència. Si la cultura heteropatriarcal ha desposseït a les dones del control de la seva propria sexualitat, Balloneta ho encara amb un all-in i es nega a abandonar la partida aquesta. Diu, eh, que sí, que creia, és esto. Toma, enfrenta't. Balloneta, lògicament, el que fa és pujar l'aposta a un nivell que només un estúpid pot creure que realment el que fa va a favor d'ell, no? Que ella ho fa tot per complaure't. Ridiculitzar així la pulsió sexual masculina pot ser un arma de doble fil. No sé si recordeu quan vam parlar del remake del final d'Evangelion, M'envien el Evangelion. El fanservice, no? Sí, on el creador va exagerar el fanservice precisament cap als personatges femenins com a queixa i intent de subversió, però que al triet no li va acabar de sortir, no? Li va acabar de sortir per la colata, podríem dir, una miqueta. En Balloneta passa una mica del mateix. No tothom coincideix amb que aquesta lectura paròdica de les voluntats més ruins dels mascles quedi tan clara, ja que al cap i a la fi se'ls està donant nou material per tancar-se al lavabo una estoneta amb una ampolleta de l'uso hidratant. Però el que resulta... Aquarius. Sí, sí. S'ha recuperat. És en plan, vale, m'estàs criticant, però... Bueno... És allò que es diu de la regla 34, no? 34-43. Bueno, jo no sé, però la Runt Certifor o el que sí que és, si algú existeix a internet, hi haurà porno d'ell, no? I aquí estic segur que al final li he de agafar la paròdia i dir, bueno, doncs l'ho he d'aproveitar. Igualment faré... Ara he mis mods de videojoc, no? Faré els meus mods a fotre-li més pit, no? Perquè al final... Per molt que se ridiculitzi això com a sexe masculí, al final és el que és i l'instint masculí el tens i sempre va estar. Sí, però és que hem d'entendre que l'instint masculí ha tingut rient de suelta tota la història mentre que l'instint femení se l'ha culpabilitzat, el que dèiem abans, no? Sí, sí, totalment. Però el que resulta cert és que en aquesta època de reivindicació femenina no pot quedar fora l'empoderament sexual. I Bayoneta és poderosa no només per utilitzar aquesta sexualitat sinó precisament perquè també la utilitza sense tabús ni arrepentiment. S'accepta a si mateixa, sap el que li agrada i com li agrada i no pensa disculpar-se de res. I si algun argument es pensa que algú tan alliberada com Bayoneta està al seu servei i disfruta, potser que s'ho pensi una miqueta més. Però realment ara que estàs dient això em ve al cap quan vas portar no sé si era el dia la dona treballadora o així que vas portar Horizon Zero Dawn. O sigui que el personatge empoderat també d'un personatge però no a través de la sexualitat. Clar, exacte. Llavors aquí allà òbviament no és una paròdia però és aquest personatge fort és aquest personatge que quasi ha de autodeterminar. A més és aquesta notícia que ha sortit fa poc que les dones anteriorment caçaven no eren només les recol·lectores o les... Llavors aquest personatge d'Horizon Zero Dawn també és aquest personatge totalment empoderat que literalment va a caçar i va a millorar aquell món que hagi destruït pels homes. Clar, és que la diferència entre un personatge com Eloi que es deia el personatge d'Horizon Zero Dawn i Bayonetta és que Eloi és un personatge dissenyat per evitar la sexualització i Bayonetta és un reclam de ei perquè no hauríem d'utilitzar-lo les dones poden sentir-se sexy i voler-ho ser ara bé això no és el servei teu és perquè li agrada però ja ho dic si tu jugues a Bayonetta l'han dissenyat homes i l'han jugat sobretot homes per això està aquest punt de però és una icona feminista o és una personificació de tots els nostres males i aquí és on crec que és important destacar que Bayonetta és una bruixa perquè quina és la imatge de la bruixa i això ho va comentar el teu company a l'entrevista que li vas fer del llibre de les madres terribles què representa la bruixa a la nostra societat i tornaré a treure el tema judeocristia que sempre trec les bruixes són les dones lliures que s'han culpabilitzat que s'han convertit en dimonis és més jo sempre he tingut la reflexió de per què les bruixes les representen lletges vol dir que les bruixes sempre havien sigut lletges no perquè vivien al bosc abandonaves no es cuidaven no segurament es fan lletges per treure-los atractiu perquè la gent no estudi no els hi foti cas no les escolti si les fas lletges no les escoltes en canvi probablement també hi ha tot aquest mita de Medea que és la bruixa seductora totalment perquè no seductora només perquè físicament fossin agradables sinó perquè les seves idees eren agradables és a dir al final era gent que potser estava alliberada abans del seu temps en una època de repressió més gran i el fet que Valloneta sigui una bruixa crec que també justifica molt aquesta idea de us penseu que una dona alliberada una dona que sap el que vol que fa el que vol és dolenta serà una bruixa i a més hi ha un altre joc que l'has esmentat que és Nier Nier Automata jo crec que a més si és de la mateixa companyia també trobo jo que aquest sí que hi ha jugat té aquest punt que la protagonista és una noia a més una noia molt petitona molt prima tampoc té uns trets és molt nena és molt nena però però però quasi com es diu perquè a més és un robot sí clar són com una mena de autòmates sí exacte però que a més ella és la racional de fet els altres poden inclús tenir algun punt de sentiments i és la més estricta la més racional no tot això no tot això és hem de servir el govern hem de no sé què però és un personatge duríssim és un personatge bueno això que diríem estic guet és empoderat però que són la mateixa companyia suposo que allà també han fet una tria d'un personatge així per justament agafar aquest personatge i dir bueno és igual si és home o dona és com en els jocs aquests que al principi et deixen triar si és home o dona això el text ha sigut curt el text que he citat avui però hi havia un moment que parlava d'això dels crítics amb els videojocs sempre han dit ei la representació de les dones als videojocs sempre ha sigut o la de Misela Napuros que es quer salvar el premio a ganar és més el primer personatge protagonista femení que es coneix és Sam Usaren que és la de Metroid com es descobreix que és un personatge femení perquè al joc tu jugues amb un personatge amb armadura què passa al final del joc si tal passes al 100% i amb un temps determinat que perds l'armadura i es queda en bikini per l'amor de Déu saps a cotes de fer allò com que jo què sé que el casc surt sobre el cabell llavors sempre s'ha queixat molt d'aquesta sexualització i és més no si sempre hi ha hagut personatges jugables us en recordeu del Golden Axie hi havia el hombre el vikingo i la xica clar l'home un Arnold Schwarzenegger de la vida musculat amb la seva superespasa el vikingo amb el cas l'haixa la dona un bikini és que clar aquesta és la gran queixa i Bayonetta no s'amaga d'això Bayonetta ja us dic va despullada i el que li tapa el cos és el seu cabell sembla que no pugui escapar del fetig la imatge de la dona al videojoc dona garrera però al mateix temps dona sexi que objectivitzar hi ha molts cops que s'ha parlat òbviament de la sexualització perquè al final sempre s'entès o com a mínim a l'inici ho era però s'entès sempre aquesta sexualització perquè al final l'home és el que juga o això creiem clar òbviament no és així ara fa poc han tret un llibre que potser algun dia el podríem portar que és sobretot això han tret un llibre no sé quantes com a expertes en videojocs de la sexualització en el videojoc i com jocs que potser no és una cosa que diguis superparadigmàtic però com jocs han intentat revertir tot això a l'exposició també de videojocs de gameplay ja estava aquest apartat o sigui algun dia podríem sí de fet aquest tema dona per molt havia portat baioneta perquè em sembla l'exemple paradigmàtic d'aquesta contradicció però si et sembla bé pol avancem ja cap a la teva secció només volia puntualitzar una cosa m'ha flipat la reflexió si tant a Medea estava pensant en Lilith també que és aquesta imatge això és una cosa que jo li volia arrebatre al teu company Lilith és que és complicat perquè Lilith és la primera dona d'Adán òbviament és la primera dona que podríem dir crea Déu i la crea igual que l'home absolutament igual que l'home però algú el deu tenir un déu masclista que diu l'home hòstia és que esta tia és muy independiente va su bola i crea a la dona servicial a la dona d'una costella d'Adán a Eva clar Lilith se l'ha tingut menyspreada durant el temps i és la primera bruixa de la història si vols dir així és la primera madrastra de la història també perquè quan és un pensionatge que ens hagués simplificat bastant més la vida no als homes no a la humanitat en general totalment em flipa qualsevol cas que això t'ho hagis endut a parlar de videojocs és que us penseu que els videojocs són una tonteria i no ho són pas Sirius i no ho són pas i l'Amos empanada cultural que aquesta cançó que és una versió del Vigis sí de Vigis de Staying Alive és així que comença la sèrie comença exactament així amb aquesta cançó amb aquests jamecs amb aquesta protagonista dins d'un cotxe però abans d'entrar en la sèrie m'hi ha com oi l'Amos que aquesta cançó tu faran que la va jove també fa poquet també sortia a aterrizar como puedas de fet hi ha un ball super accelerada sigui per treure els drets o la paròdia o el que sigui la paròdia però en aquest cas portem una d'aquestes sèries que a part que s'inicia amb aquest ritme doncs que ens fa posar potser el més 18 a empanada cultural no l'he agafat i aquest toc picantó i a més que avui parlem de la sèrie que parla d'aquest món de la pornografia des de dins avui parlem d'Adult Material és que què us pensava que era disbauxa això per parlaríem d'una comèdia absurda per mal no no no això passem d'aquesta comèdia absurda que era a una podríem dir una dramedi una comèdia dramàtica sí que hi ha punts de comèdia però és un drama sobretot és un drama és un drama és un drama Adult Material aquesta sèrie que parlarem avui és difícil reduir-ho a una línia de sinopsi perquè realment és una sèrie ja ho hem dit que és curteta 4 capítols de 45 minuts 50 més o menys minissèrie és una minissèrie si la poguessin reduir en una línia quasi us diria que és un actriu porno que és Jolín Dòlar descobreix dins del seu curro en la indústria pornogràfica que es cometen certs abusos sexuals i de poder bé justament des de la productora de cine on curre però en el moment hem de plantar-hi cara al moment de dir ei anem a fer alguna cosa al respecte doncs tothom li gira li gira a l'esquena i diu escolta no mosseguis la mà que et dona de menjar literal llavors però hòstia que el barranco que fuma mentre és com la ràdio antiga però la ràdio antiga que hi havia el núvol sobrevolant a l'estudi ara hi ha un núvol de vapor no fumo va peju i a més és el mateix que fan els directors de porno perquè jo tinc un passat no fumeix més ja arribarem ja arribarem però nois aquesta és la sinopsi oficial però hòstia és molt més extensa repeteixo són quatre capítols però és que passa de tot hi ha una de coses hi ha una de fils hi ha una de personatges realment és espectacular qui interpreta la prota aquesta? qui interpreta? hòstia ja arribarem perquè té molt el cas el cas té molt sí sí sí sí però ja us dic que és molt més extens perquè ella per tactriu porno l'alter ego per dir-ho així perquè l'alter ego òbviament és Jolín Dólar l'alter ego és ser mare de tres filles és ser amiga i per sobre de tot és ser persona és aquesta Jolín Dólar que és el seu nom artístic versus Hayley Burrows que és la persona que és la persona i de fet em va bé perquè justament abans us parlava que estigués en un llibre que algun dia segurament portarem és un d'aquests llibres d'Orillos que es diu Les madres no de la basca Catisha Aguirre i que té bastant a veure perquè parla justament del món maternal de les mares de quan a grans trets us dic perquè he parlat de moltes coses de quan una mare pel simple fet de parir passa de ser un individu una persona a ser esa madre aquella persona que perd una identitat que ella com a escriptora com va ser mare ja no la veien com aquella escriptora de bestseller basca sinó la veien com ai què tal el teu fill i què fas com l'amamantes i al final era com hola soc algú més empoderament a sac pel que estàs dient és un llibre ja el parlarem perquè és un llibre que és molt complicat perquè a més parteix de la idea ella com a escriptora parla de la història d'aquella mare que va matar va ofegar els seus dos fills crims crims ja ho portarem perquè és bastant extens porto un quart de llibre però és dur jo aquesta sèrie va a la línia perquè surten grans preguntes d'una la sèrie que diuen personatges que li diuen a ella hi ha una frase que és vol ser una milf o una mare milf mqmf és a dir madre que me parla en espanyol vol ser aquella dona mare desitjada o vol ser una mare l'uso estàs actuant mentre fem l'amor o estàs excitada de veritat i l'última és et dediques al porno per diners o perquè t'agrada sentir-te desitjada és super reduccionista és super reduccionista perdó eh puc fer un comentari d'insider ex-insider perdó per l'espectador que no ho sàpiga jo vaig estar dirigint porno durant dos anys i aquestes preguntes existeixen me les han fet a mi en plan perquè les noies estan allà no sé què i al final al principi ho admeto eh tu també tens aquestes preguntes quin punt pots entrar a preguntar fins a quin nivell aquesta persona lo personal o no que puguis resultar com preguntar-los com has arribat aquí que ja denota cert jutge l'opció carrera l'opció de carrera d'aquestes noies que és com noies o nois perquè també s'ha de dir això per què tenim dret a opinar de ai has acabat aquí perquè t'ha passat alguna cosa dolenta a la vida i aquí la sèrie ho tracta una miqueta i aquí és on jo he tingut algun problema amb la sèrie ja ho comentarem més endavant però sí que és veritat que aquestes preguntes no és que no que siguin molt profundes que ho són sinó que són preguntes que no s'han fet mai escoltar les dones que difícil ha sigut escoltar les dones durant la història i ara comencem sembla a escoltar-les una miqueta no en aquest programa perquè no les portem mai perquè això és que en poden anar-vos empenada però sí que és veritat que és una sèrie que s'aprofita molt bé d'aquesta doble vessant de l'actriu porno i de la mare o de la persona simplement i juga molt amb això ja no si com a referent o no però hòstia és una sèrie que l'ha fet Channel Ford Channel Ford són els d'Utopia per exemple és un gran generador de contingut que més d'Utopia ja en parlarem algun dia crec perquè volen fer la versió de fet l'han fet americana ha sortit ara una sèrie d'Utopia no sé si és lo mateix d'Utopia és una versió bueno sé que estàvem fent una versió americana que raro eh els americans fent remakes de sèries britàniques no ho han fet mai sí l'únic cop que ho han fet bé és amb The Office sí però bueno amb Merlí no estàvem intentant ah no polseres vermelles va ser no amb l'Spielberg és Channel Ford per això ho podeu trobar a Filmin i arribarà a finals d'any a HBO Max però ja us dic en 4 capítols s'apareix moltíssima cosa moltíssims temes grans temes com pederàstia i pedofilia gaudir a la feina aquest gaudir a dins de la pornografia els abusos de poderes sexuals debats mediàtics perquè també hi ha molt aquest apartat d'anar a les teles a gairebé justificar-te o sigui hi ha debats tertulians a més el moment del tertuliar no que és com és degradant o sigui hi ha un moment que és aquest com es deia aquella pel·lícula Room aquella pel·li de no de room no de room això sí que és mala de Déu Room aquella de l'habitació no? que es deia la de la mare que la segresten i que té un fill a partir del seu violador i després quan surt quan es pot alliberar cabal a les cadenes de tele i les cadenes pròpies de tele li fan justificar de dir bueno és que tu i jo és en plan és fruit d'una violació com en plan no l'hauries d'estimar o és que tu jutjant doncs aquí té un punt també el tema mediàtic òbviament es parla de la GTS de les malalties de transmissió sexual d'aquest diner brut de l'educació que se li dona al tema familiar al tema de maternitat i sobretot aquests estigmes socials i és que hi ha un moment dels estigmes socials que tu faran que l'has vist a més no l'has vist del tirón sí me la vaig començar i l'he acabat aquesta matinada va bé fer estragada però hi ha un punt hi ha un moment hi ha un moment que és brutal un rap a polvo que li fa o sigui per posar-vos en context hi ha un moment que la protagonista que està clar amb el barret de mare que és el barret que hauria portat sempre bueno el barret de persona per dir-ho així va al col·le perquè la seva filla no ho faré més poils però ha fet una malesa una entremaliadura la filla i tots a l'escola saben que la mare d'ella és actriu exacte llavors la directora del centre li fa com una bronca al davant quan la porta a l'oficina de la directora a la mare i a la filla i hi ha un moment que la filla diu marxo d'aquí perquè no pot aguantar més i se'n va i llavors la mare li comença a dir això vale esto és per mi treball ¿verdad? jo sempre he sido sincera con ella le he dicho mil veces que si quiere que lo deje lo haré lo sabe tiene 18 años esa no és su responsabilitat quizá parezcan adultos però són niños con 18 anys no és una niña jo treballava a los 18 jo crié solita a Cip con 18 anys els nens són esponjas no conocen otra realidad excepto la que nosaltres les damos pues esta és mi realitat ¿entendido? trabajo en la única industria del mundo en la que las mujeres ganan más que los hombres dirijo mi propio negocio y llego a casa por las noches a tiempo de hacerles la cena a mis hijos eso es lo que no puede tolerar ¿verdad? que una mujer de clase trabajadora que salió de un instituto de mierda con dos aprobados gane tres veces más que usted y haciendo algo que le gusta que además se le da genial y que no la tiene todo el día escaneando códigos de barras ¿vale? y lo siento sí, sé que Cip se ha portado como el culo y ella también lo sabe y créame esto tendrá sus consecuencias pero no voy a dejar que me amargue solo porque no le hayan echado un polvo desde el 86 i és que a més i és que a més just després d'això diu estan comentant de no, no però jo no soy una puritana o sigui la directora i hi ha un moment que li diu però és que m'estàs criticant la meva feina i la meva ètica personal, familiar de treball diu però és que el pare d'un chaval d'ella del company de classe fabrica bales i li heu fotut el nom al poliesportiu o sigui en plan l'ètica aquesta a mi em flipa o sigui parlava de Carmina Llamen del Paco León d'aquesta matriarca que és la mare la Carmina Barrios però clar ara em parles d'aquesta dona que també té aquest punt de mama que tira pelante i també té aquest punt d'anar meñani un poco és que em sembla que ho vas comentar també a l'entrevista aquesta de Madres Terribles que és la mare aquesta figura inevitable saps? és a dir qui t'ha de defensar si no una mare i a més ella té en aquest sentit té els ovaris ben posats però és que a sobre ara us diré una cosa jo us he posat aviat porto uns programes dient us he posat la versió espanyola perquè també la teniu en espanyol però és que és una sèrie britànica i hem dit Chanel Ford però és que ella com a actriu que és brutal ara entrarem a parlar d'ella com a actriu però és que l'accent que té és escoltem la mateixa escena però en original OK услig of avec altres ton es que hem sentit és que és 18 is not a child, I was working when I was 18. I was bringing up Phoebe by myself when I was 18. Their brains are plastic. Yeah, but no, but yeah, but Mary say that John's a fucking tired in the garbage. No, no. El més de aquest rotllo, no? Yeah, because. Bueno, és el personatge molt... Abans parlàvem si era cognit, no era cognit, però sí que és veritat que és un personatge de barri baix que ha arribat molt amunt gràcies a la feina que té, perquè té una casa d'en somiar. De fet, ella ho diu, que és classe treballadora. Aquella classe treballadora que o podies acabar passant còdics, no? O sigui, sent caixera a supermercat, cobrant una merda, o ella, perquè a més, ella ho va repetint constantment. És una feina que m'agrada. I a més, li repeteix als fills. En el moment que vosaltres vulgueu ho deixi, jo ho deixo. I això ho va dient, ho va repetint. I ho diu de debò. Sí, sí, sí. No és una excusa. Llavors, clar, què passa? Que és una sèrie que, ja et dic, tracta tots aquests temes, els tracta molt bé, tota aquesta ètica professional, aquesta ètica moral, però dins d'aquest conflicte, que l'hem deixat molt enrere, però és un conflicte, la sèrie oficialment és entre una nova noia que, de fet, ella actual, la protagonista, que té uns 31, i entra una noia molt jove, rotllo 18, i ella, quasi que d'alguna forma, la padrina, és a dir, li fa com de mentora... Sí, abans has comentat, és la gorra que porta de mare que hauria de portar... És que la porta sempre, perquè quan està a casa és la mare dels seus fills, però ella es comporta com una mena de mare de les actrius... És una mena de sindicalista, podríem dir. Sí, perquè és la que porta més temps, és la que té en contacte amb els directors, amb els productors, és a dir, és aquesta persona que realment s'ha mogut molt bé, molt bé en el sentit de... I que s'ha defensat la seva... Que ha sigut empresària, no? Sí, sí. Ella ho diu, en el rap a polvo aquest a la directora, li diu, jo he creat la meva propa empresa, la seva pròpia marca, se l'ha creat ella. De fet, li diu també al mànager aquest, que va tenir inicialment, ja fa temps que no et necessito com a mànager, des que es va inventar el palo de selfie, em puc autogestinar. Sí, en aquest moment és molt... I he continuat amb tu perquè he considerat que m'has tractat bé fins ara, perquè és una de les polèmiques que hi ha hagut. Sí, sí, sí. A mi em flipa el parxe aquest que porta a l'ull. Aquest parxe, sí, en el cartell, crec que surt en el parxe, el parxe passa en el primer capítol, que és a partir d'una correguda al seu ull, que acaba agafant un herpes. No, és clamídia. Clamídia, perdó. És clamídia, que la clamídia no té per què... La clamídia és de transmissió sexual, però és una malaltia de les cèl·lules, és a dir, tu pots tenir clamídia a les mans, els peus, a l'ull, i és fotuda, eh? És fotuda. Jo he tingut que parar rodatges per aquestes coses, eh? Ah, vale. Ostres, que no sigui per tu. No, però... Estic limpio, de moment. Però és que és això, justament, o sigui, que... Estrapola el món... De fet, el parxe aquest, jo crec que també actua molt, funciona molt bé com aquest... Aquest no ser tan desitjable, aquest personatge... És a dir, la sèrie juga molt al seu paper. De fet, no te la pinten com la gran actriu porno, com despampanant-te que te caga. Si no és la noia, la redueixen, o sigui, crec que està molt ben buscat que el personatge, que tu penses una sèrie sobre el món de la pornografia, on la protagonista és una actriu porno, penses, hòstia, serà la hòstia aquesta tia, i sempre te la pinten que fora del plató, i tampoc surt tant al plató, de fet, és zero explícita la sèrie. La primera escena és ella, i després no torna a rodar ella. Però està molt ben filat pels creadors que ella, aquest personatge que literalment quan es despulla, que és a casa, i tu li veus aquests pits que a més són falsos... És doblement falsos. És doblement fals, perquè ja et fan pintar que els pits són com de silicona, però alhora, a la realitat, aquesta actriu nota aquests pits, de veritat. Llavors, però en aquests moments on hauria d'entrar aquesta sexualitat, doncs no, entra aquest erotisme ja dins de la casa. És a dir, ella, hi ha la vessant sexual, buida de la feina, i la vessant eròtica a casa amb el seu marit. I no et dic l'eròtica familiar d'amels fills, però em refereixo que la vida familiar te la pinten com aquella dona que realment és una dona que tot i a aquest parxe li dona aquest punt també molt dur i molt fort. Molt masculí. Jo penso, John Ford, Howard Hux portaven aquest parxe. No sé si tan masculí, però sí que és veritat que li dona aquest punt que per molta gent seria l'antiarotisme, veure algú que està entre cometes tullido. Et fa despistar-te del que seria obvi de dir, mira quina noia més maca. Exacte. És en plan, intenta fixar-te en el que hi ha darrere del parxe. Exacte. I per això us dic que en el moment que la despulla la sèrie, en aquest cas, és per o bé sensualitzar que no sexualitzar i per aquest erotisme, però aquest erotisme fora dels platós. És a dir, veiem realment la persona i això és molt difícil allò que he de fer, sobretot quan es tracta en temes de sexualitat, erotisme, sensualitat, de fer-ho bé. I més quan es parla a la pornografia que és l'extrem oposat. Aquesta buidor, no? Llavors, és una sèrie que funciona molt bé. Però tornem, aquesta actriu, abans m'ho preguntaves, Carles, Hayley Squires, que doncs bé, jo, sincerament, encara no l'he vist la peli, però és jo, Daniel Blake. Hayley no, eh? Hayley. De fet, es diu com el personatge. El seu nom és el mateix. Exacte. També és un... Sí, sí, sí. I jo, Daniel Blake, potser tu ens pots parlar, no?, que és d'aquella peli. Si no recordo malament, potser, crec que va guanyar Kant, pot ser, a mi em sona que va guanyar Kant. Però és una, bueno, clar, és una pel·lícula, ella és actriu britànica que ha fet alguns papers de sèries i això, però la gran primera, el primer paper va ser aquest, que era com també un personatge molt, molt sofrido, no?, pel que he llegit. De drama social. Sí, sí. Va guanyar Kant la Palma d'Or, com molt bé diu el Ló. Sí, vale, i després aquest, aquest personatge que està fent ara, que és aquesta drama, és un personatge molt de barri, molt, però és un personatge que té muy amueblado, no?, que és un personatge que té les coses molt clares. És que és una mena de madre coraje, també, perquè sí, sí, totalment, totalment. I a més estem parlant d'una sèrie que, bueno, òbviament ho recomanem perquè, a part de tenir un molt bon guió, molt bons diàlegs, no només com aquest que hem escoltat, és constantment la sèrie, són quatre capítols, és que, com el Ferran, la veureu seguida, perquè, a més, enganxa molt. I té un molt bon muntatge, la música també, aquestes interpretacions de tots els actors, l'art, l'art també és curiós, perquè molts cops, l'art, quan entenem la pornografia, l'art és una cosa quasi triada, no?, aquest art que és una cosa que, ahí està, no?, i és una sèrie que trobo que l'art també està molt ben cuidat, i el Girs, és una sèrie que té molt Girs, repeteixo, amb lo curta que és, està plena de Girs. Parles de l'art en el porno, i penso en Boogie Nights, de Paul Thomas Anderson, que justament anava d'això, d'un porno, on encara tenia aquesta vessant artística, no?, que sembla la merda, artística, però que a l'hora, el, com es deia, el productor, el productor, sí, el gran, el gran, el Reynolds, el Bar Reynols, exactament, el Bar Reynols, que ell el que vol és, bueno, començar, ara que ja estan els vídeos, que tenim les videocàmeres, comencem a, volem intentar fer, és ser rotllo materno, i aquí es trenca tot, es trenca tot, aquí es trenca tot, però bueno, tornant a Adult Mater, i a aquesta sèrie que portem avui, és que, ja us dic, no us faré spoilers, perquè és molt curteta, vull dir, i volia aprofitar, que si Ferran em podria estirar la sintonia de la sobretaula, no la tens, però, però per què, doncs perquè ja ho has avançat abans, que vaya spoiler que has fet això, però sí, vostè va participar en el món de la pornografia, en la pornografia, darrere les càmeres, que sàpiguem, i o sigui, ets un expert en la teoria, en la pràctica, al dins de la pornografia, també ho heu fet davant, però no com a tu. I llavors apui empanada cultural tenim a Ferran Pujol, director de cinema pornogràfic, de realitat virtual, que a més no és, no se queda en Poco. Bueno, i vostè és Paul Diggler de Boogie Nights, que tant com porno que interpretava en Marc Wolbert. No, no, però aprofitant que et tenim aquí Ferran, i gràcies per venir a empanada cultural. De res. No, volia fer algunes preguntes, ja que has estat dins del món de la pornografia, que és, per exemple, com es controla realment, ja que parlem, aquesta sèrie parlen molt, d'aquest tema dels abusos, de què es permet que no, i d'aquest tema de... Bueno, quins són els límits, de demanar-li a una persona que faci X o Y pel tema pasta o fama, no, o sigui, com es controla el tema realment dels abusos. Aviam, l'experiència que he tingut jo he de dir que va ser a través d'una empresa d'aquí de Saragossa, d'Espanya, que és de les poques que, abans de fundar-se, va contactar amb actrius, entre elles a Marta Miller, i els va demanar una mena de protocol de com afrontar a l'hora de fer escenes i tal. I en el nostre cas, el que feia, i crec que és el que s'hauria de fer sempre, és, no es contracta un actriu sense haver-li explicat l'escena exactament. I això ho fa un productor, no ho fa el director. Em sembla que està bastant ben trobat separar productor, que és el que contacta, del director, perquè la meva feina al final era rodar l'escena que ja venia donada, des que com a director no guanyaré un Òscar, però d'alguna manera era més aviat una mena de regidor d'escena. I és molt important tenir en compte el que ha acceptat l'actriu, haver-ho comprovat mil vegades, i sobretot que qualsevol cosa que passi al set, perquè això pot passar, que estigui fora d'aquests paràmetres, es pari. De fet, a la sèrie hi ha aquest moment. Tot gira molt entorn a això d'una noia ha de fer una escena anal, firma, de fet, ella ho fa dintre del mateix set, és a dir, no plantejar-li coses noves i allò de dir-l'hi... No, per mil euros més faria estal, no ha d'anar tan així, perquè clar, és una pressió que estàs fent, estàs exercint un abús de poder, no? I si es fa mal, òbviament, parar. I jo m'he trobat en una situació molt extrema, que va ser gravant pornografia transsexual, on el noi estava tractant de forma massa violenta a la noia, jo li vaig preguntar a la noia, oi, això que ella em va dir no m'acabava molt allò, vaig dir, pues s'ha acabat l'escena. S'ha de ser molt conseqüent amb això. Clar, jo també vaig al món de... Jo començo a treballar al món de la pornografia per accident, com que hi diu la cosa, buscava feina, em van oferir això, em va semblar bé, no era la feina que volia tu vida. No, és que jo vull rodar la pel·lícula, no sé què, no. Em va cridar molt l'atenció que fos realitat virtual, perquè això va molt lligat amb la meva gran filia que són els videojocs i era curiós, però clar, com que jo no vaig des de la intenció de fer pornografia, per tant no tinc un somni, no, és que he d'aconseguir l'escena en el més bèstia de la història, teníem bastant en compte, jo i el meu equip teníem bastant en compte, a més, teníem una productora darrere, Virtual Real Porn, que estava molt pendent de tot això. Vale, vale, o sigui, a veure, òbviament, hi haurà productors i productores, també hi ha un gran documental que es ve de fer una sèrie que és Hot Girls Wanted, de com es tracta les nouvingudes en el món de la pornografia, que això també us ho recomanem perquè no sé si era... Hot Girls Wanted, el documental, no sé si és de Netflix, però la sèrie segur que és de Netflix, que hi ha capítols petitons, que és la regia de Jones, que va fer aquell documental que està molt bé. Doncs bé, no sé si voleu comentar alguna cosa més, però ho repetim, és una sèrie que arribarà a finals d'any a HBO Max, perquè de fet és la distribuïdora oficial, però la podeu trobar a Netflix, ai, a Netflix no, no, a Filmin, a Filmin. Quatre capítols, o sigui, res, amb tres hores us la veieu del tirón i molt recomanable, sobretot per això, pels girs aquests de no busqueu la sexualitat si no busqueu realment l'erotisme. Una sèrie que a més huele a premios, potser. Doncs podria ser, tranquil·lament, podria ser. Doncs nois, amb això arribem al final del programa. D'agenda, no posarem ni la sintonia, perquè en veritat, com que estem amb això de si obriran o no obriran els cinemes, hem de comentar que sembla que obriran els cinemes. amb aquestes filtracions que hem tingut de govern, no? I, precisament, la setmana que ve parlarem del terror Molins que s'ha estat celebrant precisament a Filmin, no? I l'Asian, que ja l'Adriano ens va avançar alguna cosa, resulta que, a part que s'ha allargat fins aquesta setmana, sembla que potser la setmana que ve alguna cosa projectaran en sales. Ho veurem. És una exclusiva d'Empanar Cultural. I després d'una altra cosa que és molt important per mi, avui estem grabant això un dijous, avui ha sortit la PlayStation 5, però aquí a Espanya no crec que la trobeu. No, no. No la trobareu. Per mil euros potser us la rebenen. Doncs, nois, ens escoltem la setmana que ve amb aquest especial Terror Molins com a mínim i potser alguna coseta d'Àcia, no? I deixeu-vos anar, eh? Deixeu-vos anar i gaudiu del sexe. Vinga, nois. Vinga, nois.