Especial d’animació: Akira 4K, Big Mouth i Josep — videojocs en auge, streaming i memòria de l’exili

Música Prepareu els pitells que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Puntural, un programa cuinat per Pol Dígler, Ferran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Música Vivimos, vivimos en un tiempo de cifras que bailan hasta el infinito, siglos, décadas, años, meses, días, semanas, de dos en dos, y votantes, claro está, y goles, desahucios, infectados, muertos. El año 2020 está a punto de decir adiós, o directamente, que os jodan, y salvo en el Black Jack, nunca un número como el 21 había sido tan importante, tan esperado, tan anhelado. Y que conste que no hablo del solsticio de invierno, sino de este 2021 que más que nunca debe traer una vida nueva. Como si por cambiar de cifra la cosa cambiara. Y que yo sepa, de momento, ni el gobierno, ni la sanidad, ni la economía, ni la afición de mis compañeros por los videojuegos, parece poder cambiar. Del querer hablamos ahora. Hay quien imagina vacunas sanadoras y concluyentes a la vuelta de la Navidad, mientras otros ven en ellas el auténtico virus. Hay quien se preocupa a no poder despedir este año como se merece, mientras otros ven un nuevo mes, el número 13, tras el 31 de diciembre. Y hay quien simplemente fluye y no se cuestiona, porque sabe que en esta vida hay de todo, y a veces, raras veces, también seguridad. Yo, sin embargo, me cuestiono, me cuestiono mucho, pero difícilmente puedo imaginar el futuro. Más barriga, más arrugas, más crisis, más restricciones. ¿Quién sabe? Todo está en el aire, como el maldito virus. Y por eso mismo todo parece haber ido a peor. Y a peor puede ir. ¿Pero es eso cierto? ¿Hemos ido realmente a peor? La empanada cultural, sin lugar a dudas, no. Que sus componentes provocamos más dudas resulta evidente, pero la empanada, sin ser argentina, está muy bien nutrida. Ingredientes nunca faltan, y algunos de ellos, incluso sobran. Los videojuegos, por ejemplo, según mis compañeros, siguen siendo los triunfadores del mercado. Se benefician de la pandemia, ingresando 159 millones de dólares en ventas. Un 9,3% más que el año pasado. Y se cree que la cantidad de gamers crecerá a 3.000 millones para el año 2023. Toma ya, hasta yo podría contar. Y más cifras, 82 millones de espectadores en el Game Awards, entre los que Paul y Ferran no podían faltar. Y aunque es un año maldito entre rodajes pospuestos y cines que sufren el boicot de las restricciones, es cuando más material audiovisual se está consumiendo desde la comodidad del hogar. Las plataformas se lucran, y las que no triunfan se suman al boicot de las salas de exhibición. Como la Warner, como la HBO. Pero sorprendentemente caemos en un error cuando decimos que la producción ha bajado. Porque nos olvidamos de la animación. Sí, la animación. Ese cine que hizo su aparición antes que el propio cinematógrafo. Ese arte que empezó siendo dibujado a lápiz y ahora nace de la última tecnología. Y ahora que la pandemia nos ha obligado a estar en casa, la naturaleza de su medio le ha permitido seguir en marcha. Y no veas que marcha. A nivel global. Si hasta España en eso, es una de las principales industrias internacionales. Con profesionales reconocidos en todo el mundo. Y con ejemplos de brillantez para todas las generaciones. De Garbancito de la Mancha a Klaus. Pasando por historias de Amor y Masacre, Darth Akan, Willy Fogg, David el Nomo, Los Frutis, Arrugas, Pocoyo o Tadeo Jones. Pero llega el 2020. Y España marca paquete. Una exposición recoge todo ello en Madrid. Muy recomendable. Aunque ahora no podamos ir. En fin, 2020. Se cumplen 80 años de fantasía y 25 años de Toy Story. Akira se estrena en cines en 4K. Y Josep gana en Europa. ¿Qué más se puede pedir? Tal vez sí. Que el 2021 llegue por fin. Adriano, te voy a dar cómo que sobran los videojuegos. No, no, no. Es que, ¿ves? No, no. Quizás no he formulado bien la pausa. Pero date cuenta, date cuenta. Mira, mira. No, no, no, no, no, no, no, no. Yo lo que decía es que algunos ingredientes de esta empanada sobran. Pero no porque no sobren en este programa. Sino que hay muchísimos. Ah, venga. Volia dir que sobren, que obrim portes. Que sobren, que hay muchísimos. Mira, Adriano. Ha sido un editorial con flow, ¿eh? Con mucho playback, pero con esa pullita, con esa provocación. Sí, jo s'ha de dir, Adriano, que ara que, per cert, hem penjat totes les seccions de videojocs per separat, aprofitant que ha sigut el Game Awards a YouTube. Es que el Faran i jo volem fer un canal a part. Sí, pero si ve incluido. Espera, espera, espera. Espera, espera, espera. Portem 72 programes, si no m'equivoco. Cifres, más cifres. Només 25 seccions de videojocs. Encima me has tocado las narices. No, precisamente lo que te acabo de decir es que incluso... Hubo empatitas dosis. Pero si incluso me he incluido en los gamers del futuro. Eso sí, porque ahora lo he incluido. Quizás estoy entre esos 3.000 millones para el año 2023. Yo no me diría que Emilio al final ya no va a haber fútbol, ya va a haber piques entre abusantes. Jugará al FIFA. Es más interesante un partido entre abusantes. Ahora Emilio será referente... No, no, no, yo lo veo al revés. Será referente de videojuegos. No, no, vendrá aquí a hablarnos de videojuegos. He de decir, y para que os relajéis del todo, que el último programa lo compartí, como siempre, con amistades y allegados, y me sorprendió que mucha más gente me respondía que en relación a otros programas. Estaban muy, muy pilas con el Game Awards. Más de un colega, ¿eh? Más de un colega. Alucinante, sí, sí. Doncs mira, recordem-se a esas sociales, que últimament les estem oblidant. Tenim YouTube, com ja he comentat. YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Sense L, Instagram, Empanada Cultural, i tots els podcasts els trobareu a Soundcloud. avancem cap al menú del dia. Menú del dia. En aquest especial d'animació, ja s'ha avançat una miqueta, no?, cosetes que apuntarem. Sí, claro, claro. Perquè ja per començar, començo jo, amb un còmic, tot i que també és cinema, no ens enganyem, que és Akira, aquest còmic de Katsuhiro Tomo. Parlarem del còmic, però sobretot no ens enganyem, parlarem de la maníbula que s'ha restrenat. Katsuhiro Tomo, Akira. Akira. Bé, jo continuo... Fem un retrospect a l'època que érem tots prepúbers o pubertà. Sí, perquè s'ha de dir que el Pol s'estrena a la trentena. Felicitats, Pol. Hòstia, és veritat. Sí, gràcies. Com ho dècías, aquest tercer piso. Les vistes, a partir d'hi haurà, sí que val la pena. Mira, no ho havia relacionat. Què millor que entrar als meus trenta fent un retrospect a aquesta època que tots érem uns mitja merda, si ho seguim sent alguns, per parlar de la sèrie, que jo crec que plasma millor aquella època i els canvis que vam tenir com a persones, com a personites, que és Big Mouth, de Netflix. Oh, boníssima. Boníssima. Hòstia, soy el único que no puede decir... Oh, pero bueno, eso lo que quiere decir es que voy a aprovechar esta empanada más que ninguno. Jo crec que te empanarà molt i serà una sèrie que li posaràs al teu fill. Perfecto, perfecto. Totalmente. Me encanta, me encanta la idea. Desde luego mejor que poco yo. Y yo voy con Josep, que ya lo he anunciado un poquitito, una película humilde, francesa, de animación, a medio camino, también, entre una producción catalana y más que francesa, occitana. Qué maravilla. Que nos habla de la guerra civil y sobre todo de Josep Bartolí, el gran pintor e ilustrador dibujante. Doncs, molt bé, avancem, comencem. Oh, que boc, començo jo. Oh, que buc, començo jo, que raro. Bueno, doncs comencem. Còmics. Sí, sí, mai encaixa, mai encaixa la caneta que portes a videojocs. Ai, de còmics, eh. Ja té alguna cosa de còmic. El Pol en sí és com un personatge de còmic. Aprofitant que estem de recent estrena, ja no de la reestrena de Kira, no, no, de Cyberpunk 2077, videojocs, Adrià, no? Avui es portem una de les obres seminals del gènere. Que, per cert, aquesta obra no té tants bugs, oi, Pol? Esperem que no. Ja van portar Blade Runner aquest estiu en un gazpacho que podeu anar a YouTube o a SoundCloud a escoltar. I deixarem la novel·la de Neuromancer, de William Gibson, per més endavant. El que ens ocupa avui és una reestrena a els nostres cinemes d'aquesta passada setmana. A més, ja ho ha dit l'Adriano, es restrena en 4K remasteritzat. I tot i que avui, 20 de desembre, si és que esteu escoltant el programa quan s'estrena, és l'últim dia que podeu anar a veure-la a les sales, no patiu, perquè també la podeu trobar a Netflix. I és que de la mà de SelectaVision, la seva distribuïdora aquí a Espanya, s'ha restrenat la inigualable pel·lícula d'animació Akira, de Katsuhiro Otomo. Aviam, aviam que la secció es diu còmics, eh? Però serà inevitable que ens centrem més en el film. Intentarem fer una comparativa, però ja aviso que em marcaré un Adriano i parlaré més del cinema. Perdona que t'interrompa, però en el fons és que, joder, ja només amb aquesta banda sonar, amb aquesta melodia, amb el còmic no pot competir. Però això estava escrit en el còmic. Sí, sí, claro. I por ahí, ta, ta, ta, ta. Saps? És això. I sale el pol dibuixat. Ta, ta. Total, el manga aquest s'inicia el 1982. Quasi 40 anys, ja, nanos. D'aquí dos anys tornarem a portar-ho i ja està, no? I es va allargar fins al 90. Però és que la pel·lícula es va estrenar el 88, abans de finalitzar el còmic, sí, sí. Per tant, no és ben bé que una adapti a l'altra, o sí, o tot el contrari. De fet, són dues peces complementàries totalment vàlides per si mateixes. La versió empresa, parlem un moment d'ella, actualment va per la seva edició número 100. És que és flipant, eh? És flipant. És un rollo mònster, no? Però 100 edicions, eh? 100 edicions és una bogeria. És to ni la Bíblia, crec, eh? Són sis volums que sumen un total de més de 2.000 pàgines i desenvolupa, tot s'ha de dir, molt més els personatges i situacions que la seva traslació a la gran pantalla. De fet, la pel·lícula, que dura només dues horetes, condensa el que vindria a ser la primera meitat dels dos volums i adapta el final. Bueno, en realitat no l'adapta, ja que es va bé d'inventar un final, quan es va fer la pel·lícula, i anys més tard va ser el còmic el que es va reescriure aquest final. I és que el creador del còmic, Katsuhiro Otomo, és també el director i escriptor de la versió animada. Per tant, no podem acusar que sigui una mala adaptació, a part de, perquè es va plantejar, ja us dic, un final a una obra que no s'havia acabat, sinó que a més és el mateix creador i és el pare de les dues criatures. I si en la versió manga sembla que es va proposar fer una de les narratives més extenses i detallades que mai s'havien plantejat, repeteixo, més de 2.000 pàgines al llarg de 8 anys, setmana a setmana a la revista Young Magazine, eh? Sembla que la versió anime es va plantejar un objectiu encara més majúscul. Amb un pressupost de 700 milions tallents, que vindria a ser alguna cosa com 5,5 milions de dòlars de l'època, es va convertir en la pel·lícula d'animació japonesa més cara fins llavors. Tot i que s'ha de dir que es va crear un conglomerat de diferents empreses que el seu pressupost superava els 1.000 milions d'allens. És a dir, 700 és el que van destinar la pel·lícula en si, però per poder fer... Sí, és una cooperativa. És com l'animació japonesa jugant a ser Disney, no? Sí, sí. Bueno, de fet va superar Ghibli, fins que em sembla que l'any següent es va estrenar Kiki, la bruja de Liberty Service, que llavors la va superar en pressupost. Però vaja, que un pressupost de l'hòstia, eh? I què va fer Katsuhiro Tomo amb tots aquests diners? Doncs bàsicament va canviar la indústria de l'animació japonesa. En comptes d'animar tresos, com feien quasi tots els animes, és a dir, ho explico, es fa un de cada tres fotogrames, de 24 fotogrames que té cada segon. Per tant, només es dibuixa en vuit, això és el que normalment fa la indústria. Ell es va proposar fer una combinació de dosos i fins i tot d'uns, i per tant gairebé dibuixa a 24 frames per segon. Hi ha un mite, eh? Hi ha un mite que diu que és tot de 24, no és veritat, però quasi, igualment, és una bogeria. Això va acabar fent un total de més de 160.000 il·lustracions úniques, també el triple del normal, eh? I es van utilitzar fins a 327 colors diferents, fins al punt que van haver d'inventar colors que no existien, per poder dibuixar tons de negre d'aquesta nit neon. Collons, sí que van revolucionar el pantone i tot. De fet, existeix el vermell Akira, eh? El vermell Akira és un color en concret. I es va gravar prèviament el diàleg, per poder dibuixar les labials, cosa que sabreu que no és una pràctica habitual als estudis d'animent. Normalment el que fan és... I després parlant a sobre, no? Total, que la pel·li és una monstruositat i la seva qualitat visual va accedir tota expectativa. En qualsevol cas, les dues versions tenen en comú tant la trama bàsica com els temes centrals, així que, si no us importa, avancem i anem a analitzar-los. Adriana, ¿achacabas la mà? No, porque estabas comentando todo esto y, claro, no podí dejar de imaginarme a Katsushiro Tomo como una suerte de Kubrick de la animación, ¿no? Un tío perfeccionista, obsesivo... Porque, claro, partir con esa ambición de decir... Es curioso. Como que ocho fotogramas, ¿no? Veinticuatro. Pero si es como una mica como el Trump, ¿sabes? Bueno, yo he llegado a donde estoy humildemente solo con mi... No, con mi mano. No, no, no, solo con mis 75.000 millones de dólares. Yo no sé qué. Es que aquí... És que això no ho hem comentat, però Otomo era un reconegudíssim il·lustrador, ¿vale? I quan decideix... A ell li proposen fer la pel·lícula i ell diu, només donaré permís a fer la pel·lícula si la dirigeixo jo, perquè ell fugia, ell només volia ser il·lustrador. I quan va fer la pel·lícula li va agradar tant al cinema que, de fet, va canviar una miqueta la seva carrera. La seva trajectòria. La seva carrera ha fet, Carles. Quines altres pel·lícules ha fet després? Bueno, té... Aviam, ell té una pel·lícula que és Memories, que és una pel·lícula episodica molt interessant, molt en la línia Steam Punk, molt en la línia Holocausto Nuclear. Hi ha diversos directors que han participat en aquesta pel·li, com Koji Morimoto i Tensai Okamura. I aquestes pel·líes prèvies? Això és després, és del 95. Ah, és posterior a aquí. És del 95, però, clar, el que és interessant és que són coses que ell va crear en manga, el propi Katsuhiro Tomo, i que després es va repartir en aquests altres directors. Li va pillar a gust. Una pel·li bàsica, bàsica, bàsica, fonamental del 2004 és Steam Boy. Hòstia, clar, cert. És al revés, que podríem dir, de l'Alejandro Jodorowsky, que al final no va poder fer Dune i a partir d'aquí totes les idees que tenia condensades per fer Dune va fer l'incal, el Tecnopadres... No, va fer al revés. Es va dedicar amb el Moebius a fer... Però de què rentabilitzar, tio. Però tornem a la història tant del còmic com de la pel·lícula que tenen en comú, que bàsicament és una història que ens situa al... ara ja passat, 2019, que a Japó. I com són, eh, les caramboles del món? Perquè resulta que sí, ara ja estem al 2020, però seguim, Covid mediante, en un any preolímpic al Japó, eh? El tèmic és de puta mare, ni fet aposta. Doncs vaja, en la ciutat de Neo-Tòquio, que en realitat és l'antiga Tòquio arrasada per una explosió aparentment nuclear el 1988 i que va desencadenat a ser la Guerra Mundial, doncs la corrupció, la decadència i la violència campen a Sos Sánchez. Veiem moltes protestes, tant antigubernamentals com terrorisme i terrorisme d'estat, eh? Aquí és on coneixem els nostres protagonistes, Kaneda i Tetsuo, el primer, és el líder d'una banda de motoristes, i el segon, que també és membre de la banda, és el seu amic d'infància, que després d'un encontre amb un nen misteriós i ser segrestat per l'exèrcit, adquireix poders psíquics capaços de desencadenar el caos absolut. Yes! Però si el títol de tot això és Akira, qui coi és aquest Akira? Sí, sí, jo recordo ser un niño i però quin coi és Akira? Quan vi la pel·lícula en los 90 era però aquí, Tetsuo i Kaneda, què coi és això? Doncs descobrirem que era un dels nens misteriosos, tots experiments psíquics del govern, que va perdre el control i és realment el responsable d'aquella explosió de 1988. I a més, ara està fet bocinets i amagat en una cambra cuirassada. I vaja, la història es tanca amb una seqüència de destrucció brutal per part de Tetsuo, hereu dels poders de Akira i que igual que ell ha perdut el control, i els pocs supervivents entre ells, Kaneda, afronten el futur amb una miqueta més d'informació de tot el que ha passat i una miqueta més d'esperança. No entrarem en més detall perquè si comencéssim a fer diferències entre còmic i pel·li no acabaríem perquè el còmic, ja ho hem dit, però és molt fidel, realment. No, és molt fidel, però que s'ha de saltar coses. S'ha de saltar a l'inici, però clar, el còmic desenvolupa personatges com la velleta aquella que porta tot un culte, Rivera, admirant Akira, però entrem en temes, en temes que planteja la història. Òbviament no podem parar de notar l'ambientació cyberpunk, de la mateixa manera que veiem a Blade Runner, que de fet és una de les grans influències per Otomo per desenvolupar el còmic. I hi ha una mena de discurs mediambentalista, però sobretot una miqueta tecnòfob. L'altura i els neons de Neo Tokyo poden despertar-nos admiració absoluta, però en seguida veiem que no som més que la façana per encobrir la brutícia i la pobresa dels carrers. Les autoritats, és a dir, l'Estat, representat aquí per l'urbanisme imparant, ens vol vendre el progrés i modernitat, però la plebe, la gent normal, en realitat viu pitjor del que semblaria. No se l'oblirà, que Akira, tant el manga com l'anime, és un projecte nascut durant el que es coneix com l'època daurada del manga i l'anime, és a dir, la dècada dels 80, on Japó va veure un augment espectacular de la seva economia gràcies a l'exportació tecnològica mundial i a l'apertura occident. Amb aquesta visió tan cínica de la tecnologia i del modernisme que planteja Akira, Otomo sembla que està pronosticant, ja no només que els Jocs Olímpics es faran a Tokio 2020, bueno, es va equivocar per un anyet, sinó que, fins i tot, sembla que pronostiqui la caiguda posterior d'aquest frenesí econòmic. I, hòstia, la història li ha donat la raó, perquè Japó porta 30 anys en crisi. Lo heavy es que cuando yo, bueno, de hecho, l'intentei revisitar ayer, no tuve mucho tiempo para acabarla, pero me alucinó recordar que era una obra que partía del 1982 y ya, desde esa época, se plantea que el caos total llegaba 6 años más tarde, en el 88. De alguna manera, había una mentalidad muy negativa al inicio de este esplendor que tú planteabas, ¿no? Sí, ya desde el principio. Aquest punt, el fet que la tecnologia sembla donar-li brillo a un món que en realitat està molt malament, s'ha de dir que Akira planteja un futur molt més occidentalitzat, és a dir, hi ha molts cartells en anglès, a Japó això no passa, però sí que hi ha aquesta superfasana de tecnologia quan es veu que hi ha molta pobresa amagada, almenys no s'han tornat tan bruts com els occidentals, els japonesos, de la realitat. No, en la realitat no. Jo hi ha una curiositat només que volia dir sobre l'èxit brutal que va tenir Akira i és que té a veure amb unes còpies de vídeo que van circular abans de l'estrena oficial a Sitges del 91 ja per Catalunya. Ah, bueno, perquè aquí es va estrenar el 92, aquí a Espanya i clar, el tema és que ja se sentia ja una pel·lícula de Japó com que aquí ja s'havia estrenat i aquí ja hi havia el Frener si vol a drac i hi havia tot això, la gent va dir i es passaven fotocòpies igual al Mercat de Sant Antoni, però és que als Estats Units també aquesta pel·lícula significa, això ho anava a comentar més endavant, però aquesta pel·lícula significa l'abertura a Occident de forma espectacular. Del manga, sí, perquè realment jo diria que és anime, de Selecta Vision, o era manga, exacte, era manga de Selecta Vision, realment la primera pel·lícula que abrió tota una sèrie que arribarien més tardes, el Puño de la Estrella del Norte, Dometi Megalópolis, bueno, fixeu-vos que tot això són franceses dels 80's, l'era d'orada. Clar, nosaltres no lleguen als 90's però realment són produccions dels 80's. Però és curiós perquè el mateix any que es va estrenar la pel·lícula de Kira, tu te recordaràs, Carles, que la vam veure junts que era una pel·li que a més també és a Tetsuo, que també es deia igual que el personatge que empujeix és el mateix any i és també cyberpunk, és també destrucció de tot. Però és curiós que el mateix any del Sukamoto. Sí, una pel·lícula experimental fortíssima. Trilogia, que va ser Trilogia. Ara les compararem una miqueta més endavant perquè l'anava a treure, Pol. Però un altre tema i recupero una cosa plantejada per l'Adriano amb Level 5 és l'encobriment de la veritat per part del govern. Un tema recorrent a més a la ficció japonesa com es veu a Godzilla perquè estan amagant i alhora a la burocràcia inclús a Death Note amb el rotllo de qui serà? Akira, precisament és el nom que li dona. Kira. Ah, no, és Kira. Bueno, Akira vol dir... Bueno, hi ha la llegenda urbana que li diuen Kira perquè hi ha molts personatges mig malvats perquè no saben pronunciar la R bé i és el Kila de l'assassino. Kila. Sí, sí, totalment. Però bueno, que és curiós que Akira és un nom que s'utilitza molt al Japó per parlar de personatges misteriosos. Akira vol dir llum, vol dir brillantó, vol dir esplendó. No, però amb una connotació d'aquesta japonesa que no vol dir una cosa bona només. Clar, porque de hecho la gran luz de las explosiones que vemos nada más empezar la película y que remiten evidentemente a las bombas nucleares. De hecho, esto que estabas comentando sobre Level 5 al final es algo que de algún modo tuvo que marcar tanto la infancia como la adolescencia de Katsushiro Tomo y que de hecho he leído por ahí que en el fondo Katsushiro Tomo había crecido en medio de manifestaciones continuas de esas protestas posteriores a la gran crisis de la Segunda Guerra Mundial y que después como tú me comentabas las influencias a veces llegan incluso de Estados Unidos no solo con Blade Runner sino con una película muy interesante Easy Rider al final hay una apuesta por el concepto de los motoristas como nómadas salvajes que viven al margen de lo legal y no por eso de una manera negativa. Easy Rider es el New Hollywood con Dennis Hopper. Si recordem ara l'Adriano ho avanceu una miqueta és que Okinawa va haver-hi una mena de massacre i abandonament per part del govern central de Japó per dir no, es igual ¿cómo lo llamaban? Una retirada honorosa que en realidad no lo era nada. Nunca perder no se podía perder había que morir. Diuen que això és el que va provocar que Occident decidís utilitzar les bombes és a dir que pensen la frase de la pel·lícula era si no hi hagués hagut un Okinawa potser no hi ha hagut hagut unes bombes. Exacto una aceptación de la derrota a tiempo Ferran y creo que habría sido mucho más positiva para la historia. Doncs a Akira directament amaguen que el detonant d'aquesta tercera guerra mundial no va ser un etat estranger sinó una negligència pròpia d'experiments vergonyants és a dir manipulació jugar a déus també acaba sortint molt car Prometeu Totalment i això es veu representat tant per la ja habitual fòbia a l'atomisme del poble nipó com per l'explicació que Kai una noia de la resistència li fa caneda sobre els poders d'Akira i Tetsuo que això és una miqueta el lore que és tan extraent d'Akira que és que tot ser viu posseix cert grau d'energia que si se sap utilitzar és molt poderosa el problema ve quan s'otorga l'energia d'un humà a un organisme més simple com per exemple una meva i aquest és l'exemple que posen una meva que la seva naturalesa simplement és consumir el seu actor menjar i créixer doncs què creieu que passaria si se li otorga el poder d'un déu a un humà donada a la seva naturalesa ja vaig dir una frase a qui hem parat un cop però torno a citar Oppenheimer i és el seu m'he convertit en mort destructor de mons armes de destrucció massiva en mans de nens de per volar i vaja i això encara està bastant vigent per sort l'hem fotut fora bueno nosaltres no els americans l'hem fotut fora sembla ser no el senyor Trump a veure què passa la resistència serà al final hi ha més temes hi ha més temes com el fanatisme religiós potser més explorat el manga que l'anime com deia en tot aquest grup de seguidors que veuen un suposat masies en Akira pel simple fet que el govern els amaga que diu hòstia si el govern no l'esconde serà que en realitat és bueno per a nosaltres també hi ha el terror de la carn i aquí és on et deia el transhumanisme i la metamorfosi per apelar aquesta part més visceral del pànic a pensar que el nostre propi cos se'n girarà en contra clar també fa referència al càncer aquestes malalties modernes derivades del mal ús de la tecnologia és molt Cronenberg això que diu la nova carn la nova carn i metafísica per un tub ja us dic que al final on Akira repareix per unir-se amb els tres nens psíquics i així sacrificar-se plegats per evitar una major catàstrofe generada per Tetsuo jo diria que ratlla el plagi amb la crucifixió cristiana i vaja en qualsevol cas Akira és una pel·lícula que ja ho ha dit l'Adriano quan fa que no la revisites Adriano? Pues no, no, la revisité ayer por la noche porque me interesaba muchísimo poder aportar desde el conocimiento presente porque es una peli que vi en los 90 no llegaba ni a la adolescencia igual tenía 12 añitos y claro recuerdo que me resultó grande o sea realmente no tenía la talla para meterme en esos pantalones aún así me impactó y esto que comentabas de esa idea casi cristiana al final de ser víctimas de tu propia naturaleza es algo que me dejó a todo Akira es una pel·lícula que va revolucionar el món de l'animació japonesa pero es que la resta del món ja ho ha comentat el Carles a Estats Units va despertar l'asianisme que allà sempre n'ha enfocat més des de la violència i l'extravagància mentre que aquí a Europa que ja teníem un asianisme o sobretot un japonisme previ amb l'art i la pintura també vam aprendre que totes aquelles coses que arribaven de Japó podien ser més extremes més adultes lo posapocalíptico se hizo con Akira i clar jo ho deixaria aquí si voleu comentar alguna cosa més però ho deixaries Akira doncs mira ara m'està assenyalant aquí aquí ja sí Akira el Carles m'està assenyalant que ho teniu a Netflix que això és el que us comentava i també a Filmin que sembla que és la plataforma que ens patrocini ja últimament doncs avancem o què? avancem som-hi sèries bueno nois tirem cap enrere tirem cap enrere l'època que va veure Kira Adriano als seus 12 anys és de música eh és que podria començar inclús com un qüestionari per exemple Carles en aquella època als 10 o 11 o 12 anys com sabies com havies de fer el primer petó no tenia ni puta idea potser davant del mirall no? fer un petó va que te besabas la mano te besabas el la mano la música para practicar o tu Adriano no et vas preguntar mai per què la resta de nens tenien ja pèls corporals i tu no no el cap per què me quedaria calvo o Ferran en tenies per què la teva veu encara era molt aflautada i la resta no tenies la veu de de fet em preguntava per què se m'havia posat la veu de jast massa d'hora als 14 anys jo ja parlava així tot això passava perquè no teníem una sèrie com la que us porto avui que té Netflix que jo que hauria resolt moltes moltes històries però sí que és veritat que també ens hauria pervertit i molt perquè és una sèrie que jo crec que va durar va durar avui toca parlar de Big Mouth yeah I'm going through the sand yeah I'm going through the sand yeah oh in my life bueno comencem perquè el Perran ja m'estava indicant que segurament salta el cop i guany sí gràcies Pol per deixar la intro sencera és que no ho he entès estava fent senyes i dic està parlant del Ferran productor exacto estem parlant de Big Mouth una sèrie de Netflix que la van estrenar el 2017 i a veure realment destinats és una sèrie d'adults una sèrie d'animació per adults però molt instructiva o sigui és d'aquestes pel·lícules que pel·lícules podria ser una pel·lícula però sèries que et parla perfectament del que és aquest canvi a la pobertat a l'adolescència tots aquests canvis que comporta deixar de ser un nen un merdeta i ja ser com a mínim més conscient de què coi passa en el món en el teu entorn i sobretot en el teu cos temes que tracten per exemple sobretot des dels primers capítols el primer petó creixement de pèl corporal mida dels genitals ser i pensar diferent a la resta i després hi ha temes més de raça d'igualtat feminisme inclús l'última temporada tu Ferran l'has vist no sé si tu Carles l'has arribat a veure l'última no fa molt poqueta que l'han estrenat fa menys de dues setmanes l'última temporada per exemple ja entren en temes com el transgènere la identificació sexual com posar-se un tampó o com sortirà del mari és una seri que serà acceptada en los Oscars en el fondo que cumple esas expectatives d'inclusió no sé fins quin punt perquè també hem tingut problemes amb el tema dels doblatges això és el polite correctness que no te resobran por cierto no sé si lo vas a comentar però segur que sí capítulos por temporada 10 sí, crec que són 10 més o menys 10 episodis de 25 minuts sí, més o menys però bé com parlar de tots aquests temes perquè són temes bastant complicats a més moltes pel·lícules moltes sèries molts còmics molts videojocs tot el que vulguis ho han fet de moltes formes diferents al final l'adolescència és un tema que s'ha tractat moltíssim però aquí hi ha una cosa que jo crec que és el que el que fa el canvi la sèrie i és que tot comença amb l'arribada de les hormones però com ho fan? l'arribada de les hormones és una cosa bastant natural però aquí ho fan amb el monstre de les hormones fal·lupian what a savoury word describes exactly what it is you know what I mean? okay, I should tell you this is school and we need boundaries if you want me to go away you know what you have to do jerk off jerk off yeah, yeah, yeah exactly let's go to the bathroom and climax into that thin toilet paper let's go, let's go I'm coming, I'm coming not yet that's why we gotta get to the bathroom sweetheart it's morris era en Ferran, eh? qui parlava si la veu no, no, no realment l'arribada d'aquests que és això de jerk off jerk off que no ho de paguear-se paguear-se però en català correct hauria de ser escorres sí no, escorres és escorrer-se munyir-se ah, no munyir-se ah com ho deies tu l'altre dia Carles l'Ajuntament, no? l'Ajuntament per ser el coit exactament sinònim de fuga això surt més endavant de la sèrie però sí, sí jo crec que és una d'aquestes claus total de la sèrie que ha tingut que és la representació de les hormones en aquest cas un monstre però és que en aquest cas era morris però hi ha molts tipus de monstres diferents tindrien a ser dos els principals, no? que són l'home i la mujer per dir-ho així, no? l'hormona de l'home i l'hormona de la dona exacte però bueno que no vol dir que tu com a noi et toqui una hormona masculina exacte aquí també hi ha molt de joc inclús hi ha altres que per exemple el monstre de les hormones és una mena de nen que no sap ben bé què es fa després hi ha un altre que és aquest que és el musculator que és el follaterotor el hiperhormonal i el vell el vell el monstre i el vell exacte i el vell que és el que ve de tornada que és el que hauria d'estar jubilat és la hipo-hormona és l'himpotent i a més els consells que dona per això són molt bons maríssims que vas a fer-le la seva frase sempre és la bueno què hi farem és el todo pasa és com un papet grill sexual aquest monstre de les hormones llavors què passa que també personifiquen no només les hormones i això és molt molt xulo durant la sèrie personifiquen la culpa la depressió l'ansietat la vergonya inclús òrgans sexuals i els tampons i els condons tots tenen veu i a vegades inclús canten ja ho direm després mira només ja us dic els primers capítols els noms oficials dels capítols de la primera temporada Ejaculació comencem ja fort Todas sangramos Soy gay Fiesta de pijamas desgarrador Calvario de brutalitat emocional hostias podria estar en el libro ese de bolis de rei ecoterror després les xiques també estan salides que és un capítol puníssim perquè els nois pensem que les noies no tenen ganes no? No, no, no però esta sèrie viene a canviar mitos me gusta Després hi ha una que és l'empujacabezas que és un concepte molt bo d'aquests nois que empenyen el cap de les noies cap avall no? No es talla la sèrie No es talla res Estem parlant d'una sèrie que és molt instructiva però alhora és molt negra Estàs parlant d'abús en aquest sentit Això és concretament qüestions d'abús Aquí s'ho plantegen Sí, sí, sí és veritat perquè aquí s'ho plantegen tot el capítol va destinat a això l'Adrià no està negant No, no, no estic dient Estic dient Som filies Ara ve un capítol que també t'agradarà molt que és Pornolàndia que és el descobriment de la pornografia quan érem a aquesta edat Referències cinéfiles que no direm Gran capítol aquest capítol Hi ha moltes referències Mira Adriano a l'última temporada i quasi dels últims capítols recordo que hi ha una referència a Muñeca russa Sí, totalment De fet surt la Natasha Nile Surt ella Sí, sí I posa la veu Sí, sí, sí Però bueno Us dic una sèrie que està a més un humor molt ben mesurat Molt És un humor que es podria cagar en el caca que o lo pedo pis perquè al final moltes de les coses que s'expliquen De fet a l'última temporada hi ha un capítol destinat a la caca Sí Però la caca des del punt de vista de poop madness La bogeria de aquest acampament i no pot cagar i es personifica també el turuño It's a chapter about the poop Lo gracioso de todo esto és que perdura en el tiempo O sea Estamos en una sèrie que aparentemente aguantará No, no, no Es molt instructiva La vegec també passa És molt instructiva I de fet els personatges també que n'hi ha molts Potser els dos protagonistes que ens comentarem després són els grans personatges però són personatges molt rodons i de fet hi ha bromes que també creixen els personatges Sí No com el Simpson Aquesta última temporada també hi ha una metabroma sobre el Simpson que diuen no com a Bart i Lisa Nosaltres anem creixent no com a Bart i Lisa que van repetint-se pel mateix curs Hi ha molta quarta paret Sí, sí Hi ha molta... Bueno, s'han aprofitat molt bé d'això d'un humor absurd d'un humor molt negre però sobretot el meta-humor El meta-humor ells saben perfectament que estan a Netflix juguen amb el format de Netflix Claro, dialogan con altra sèrie de posicions Diuen Este episodio no iba de no sé què Sí Bueno, la primera temporada jo van molt Sabem que com que us pot agradar una sèrie així la veureu del tirón i és un moment que no sé si és el cinquè o sisè capítol diuen et parlen directament al Mostra dels Hormones Ambient i diuen Sí, sí no cal ni que et fem un remember que això va passar al primer episodi perquè sé que porta cinc seguits Jo vull afegir que la sensació general de Big Mouth és com d'optimisme respecte a l'adolescència Aquest kits de Larry Clark que tenia aquesta visió tan fosca dels pobers trenca completamente Perquè vol normalitzar els problemes que tots tenim que normalment per gastar en silenci ens pensem que només ens passen a nosaltres i aquest és un objectiu de la sèrie Sí, totalment I després també Som miedos presentes No, no i a més hi ha moltes bromes també aquest meta-humor de parlar dels creadors també hi ha molta broma també d'estem fent una sèrie sobre nens amb nens amb les nostres veus que som adults hi ha molta broma de pedofilia pedofilia en el sentit còmic això si ho féssim amb persones reals això estaria prohibidíssim però que és una sèrie d'animació via libre perquè és una de les granseses de l'animació Exactament I això que escoltem de fons la banda sonora és espectacular jugant molt també amb el musical però bueno ara entrarem però sobretot la banda sonora Charles Bradley adaptant una cançó ojo que es diu Changes de Black Sabbath no, no puja, puja puja Black Sabbath la original es de Black Sabbath yo que llevaba rato preguntándote pero ¿por qué has cogido la banda sonora de aquellos maravillosos años? ¿sabes? ¿no os acordáis de esa serie? I'm going through Changes hostia, esto es una broma que no llega en la generación adecuada no, aquí, aquí m'agrada porque no, pero a esos creadores sí que les llega porque me parece que esta es la raó porque agafan esta banda sonora no, no, es que realmente no o sea, no diría que fuera la misma canción pero todo el rato que la estamos escuchando digo, joder como me recuerdo una serie de los 80 m'agrada porque el senyor Ferran estaba parlant de Kira aquests 80s i ahora en Big Mouth tornem a parlar d'aquests 80s en Black Sabbath sí, sí bueno, clar és que es molt curiós que agafin de Black Sabbath les antípodes metaleres a una cançó que és així però és que no és que d'aquí la música la música tota la sèrie és boníssima però és que sobretot el que té boníssim són els musicals Being gay can be bloody brilliant How so Freddie Mercury I was hoping you would ask What's it like to be gay When you're gay Every day There's a non-stop cabaret És boníssim a més les veus estan tan ben encertades Aquest en el Relerico Mercurio Aquí hi ha un tema que és que un dels personatges que és el Nick un dels dos protes en el com es diu en el trastero de dalt de la casa no sé com se li diu el que tenen això molt amèrica les golfes les golfes aquestes que tenen i viu Però si hi veien una tío Una guardia Una guardia és tot tío Bueno i viu el fantasma de Duke Ellington Aquest és un home prou Bueno de fet ha sonat al principi és el que us he posat al principi el jazz aquell és ell de veritat Momentazos Què passa que ell allà viuen uns quants fantasmes viu si no recordo malament també tipus Donna Summer i Freddy Mercury en el cas de Freddy Mercury Les divos que viuen divas és com el cuir perquè tots són divas divas homes i dones Sí, sí, sí Llavors en aquest cas és el musical de Sergei I a més tot divas que han tingut vides sexuals estranyes Sí, sí histriòniques vides molt xungues És una sèrie que us descobrirà moltíssima cosa sobretot també hi ha molta broma òbviament no és aquella sèrie o peli d'infantil que veu molt de no al tu niño le va gustar però és que tu pillaràs No No, no és el contrari No, és en plan Oye, vamos a ver esa sèrie porque me apetece Mira, jo us dic jo si ho hagués de definir d'alguna forma a mi m'encanta per exemple les sèries com Boja que tracten d'una forma també molt molt posa música posa música Ferran S'ha acabat S'ha acabat S'ha acabat S'ha acabat S'ha acabat S'ha acabat S'ha acabat Hi ha sèries com Boja que tracten molt bé d'una forma allà també és molt dramàtica però d'una forma humorística temes complicats en aquest cas seria de ser adult de la depressió de la fama de l'antifama i aquí no es centra tant a les velles glòries que estan bé dels 80 Boja però aquí és totalment aquella època de transició que collons que ningú sabia què estaven fent i en una sèrie d'aquestes és el que deia al principi podria ajudar o no perquè és heavy metal la sèrie Ja l'ho canvien entonces Boja con Big Mouth a veure és molt més serena Boja que és com molt més formal Sí Boja que és més anava d'intellectual No m'ho sembla Sí que és veritat si que ho haguéssim de comparar sí que és veritat que t'han deixat caca col·lope del pis el Big Mouth però des d'un punt de vista molt instructiu i molt molt interessant El punt de vista per exemple que no l'hem comentat està en un personatge en concret o va variant en aquest deliri de personalitats El show realment està basat en la vida les experiències dels dos protes que en realitat són els dos creadors tenen el mateix nom Nick Kroll i Andrew Goldberg però és que a més ojo que Andrew Goldberg és un dels guionistes de Pa de Família Llavors aquí ja estem ja estem posant un caché a la sèrie Hi ha múscul creatiu Hi ha múscul Hi ha múscul Però a més ja et dic que és la típica sèrie que a més augmenta la comèdia fent que els actors per exemple el cas del Nick Kroll doble 12 personatges Sí, sí Guà És que a més la comèdia augmenta quan tu els vas identificant i dius que cabrón és que és el mateix que s'està portant i el mateix però amb uns volumes de veu amb uns tons de veu brutal vaig investigant amb el tema de Big Mouth vaig arribar a una lectura que no va fent fa massa de guió per Skype bueno per Zoom crec que era a no sé a 20 càmeres amb molts personatges us animo a buscar lectura de guió de Big Mouth que crec que es dura una hora i era per recaptar fons Coi Buà sobretot veus el Nick quan veus el Nick Kroll variant les veus és espectacular Nick Kroll és aquest humorista perquè ell és humorista té uns monòlegs i els busqueu a Netflix i em sembla que és que ja té aquest to de caca-cola-propís però vas a pensar Sí, sí Nick Kroll amb tants personatges és com el Peter Sellers interpretant tants personatges del mateix temps o el Lluge Omar o el Lluge Omar una mica i després també un d'aquests personatges que també sortien en aquest Zoom dublant és aquest personatge que comentava del Duke Ellington que ve a ser aquest fantasma té la música de la faràndula però sobretot que és el que Antti aconsella totalment If you're lost in the Apple and can't get found just hop the subway to Chinatown Oops, I guess with a Brooklyn bound but you're never lost in New York City In Williamsburg or the old time I em sembla que sigui només musical la sèrie no home, té molt té molt de musical quasi cada dos capítols potser hi ha una cançó vaig veure que a YouTube estan recopilats tots els musicals que hi ha a la sèrie però sí que és veritat que ara mira, no se m'havia acudit parlar d'això però realment mireu-la a l'anglès totalment totalment a veure, ho diem sempre però aquí em negava bastant a posar-ho en castellà perquè, clar tot el tema de les modulacions de les veus i aquesta sèrie d'animació a més l'animació hi ha molts cops que a vegades com el videojoc faran jo el Sire i el Pangla estic jugant en espanyol a part perquè no m'ho ha preguntat això és una cosa que havíem de vigilar però l'animació clar, és allò que dius a vegades hòstia podria no hi ha tant problema és interessant que hayas sacado este tema perquè incluso en relación a la peli d'Akira lo comentábamos el otro día no sé quantos dobalajes van ya pero sí que es cierto que yo que soy un gran defensor de las versiones originales en la animación me relajo y digo bueno al final no deja de ser una película doblada ya de por sí una cosa és país de origen o tu país sí que es cierto que claro si la película o la serie gira alrededor de una realidad cultural muy determinada realmente es un retrato de esa idiosincrasia quizás en ese caso sí que vale la pena verla en versión original també aquí pasa com a mira ya que parlàvem del guionista de Pà de Familia passa una mica com a Pà de Familia quan ens arriben sèries així Pà de Familia jo crec que al final és molt massiu és molt mundial però hi ha moltes bromes que no s'entenen molts jocs de paraules i Big Mouth té moltíssim d'això té molt de cultura americana i de fet he anat llegint molta gent que es queixava que segurament per veure-ho en espanyol però que quan arribava aquí perd molt l'essència però bueno de la mateixa manera que hauries de conèixer més o menys les vides i desvides de Duke Ellington o de coses així però joder que surt Frey, Mercury, Valmig que surten els mil personatges mil personatges i si no busqueu a Google que no passa res feu pause també és d'aquestes sèries que van ràpides busqueu a Google i després feu un programa de ràdio com si en sapiguéssiu molt i nois premis per variar aquestes sèries acaben arribant a lo más alto Premi Emmy a la millor actriu de doblatge per Maya Rudolph que és la Connie o sigui és aquesta Connie és el personatge si al principi escoltàvem a Maurice que és aquest monstruo de les hormones aquesta és la monstrua de les hormones i és boníssim que és la monstra de la protagonista que no és protagonista femenil és a dir hi ha dos monstres principals la Jessie i després multinominada els Premis Annie els Critics George Awards els Gotham s'ha estrenat fa molt poc la quarta temporada tu em assenyalaves Adriano que més o menys es van sabent algunes coses de la cinquena temporada però clar és que fa molt poc molt poc que sortir i ja us dic mireu aquesta sèrie a més ara que està d'actualitat per la nova estrena però mireu-la perquè jo que us fliparà i realment pensareu per què no vaig tenir això quan tenia 12 anys un mas uno aquesta recomendació Netflix prengui nota prengui nota cinema que l'Adriano també es portava musical avui clar clar clar home evidentment però no conecis a les barricades és és tot un himno de l'anarcosindicalisme els treballadors soy más de la internacional soy más de las barriques oye esto no es Star Trek Star Wars se puede ser de las dos cosas al final de qué somos de esos obreros de esos trabajadores de la CNT perdón Adriano això diga-li als socialistes i als anarquistes bueno diga-li a les esquerres bueno está claro que este tema que estamos escuchando puede representar pues eso es lo que comentaba la CNT el anarcosindicalismo al final no deja de ser el clamor de todo un movimiento popular antifascista durante la guerra civil española ¿y por qué? hoy ¿por qué hoy en la animación? porque es que hoy en esta empanada cinematográfica comenzamos con el puño alzado al son de esta canción protesta así como empieza la película de animación que hoy nos ocupa que se llama Giuseppe y nos vamos a Francia en el año 39 cuando casi 500.000 refugiados medio millón de españoles llegaron buscando la libertad y ya sabéis lo que encontraron ¿no? unos campos unos cuantos campos no eran de fresas ni elíseas ni elíseas ni penséis en las verdes pravederas francesas no eran de vino y rosas no campos de refugiados así parece que lo llaman donde encerraban a quienes huían del fascismo de Franco ese era el premio que obtenían y yo diría que la libertad escaseaba de alimentación higiene y salud ya ni hablemos porque francamente más que campos de refugiados en Francia lo que hubo fueron campos de concentración claramente y como parece que no aprendimos la lección desgraciadamente hoy en día aún seguimos hablando de campos diremos de refugiados porque siguen existiendo muchísimos muchísimos y eso es lo peor pero no sigamos por ahí que me caliento vamos a intentar coger otro adquirir otro ritmo otro tono volvamos a Josep volvamos a Josep y más que a la película al protagonista de esta maravillosa pieza de animación que lleva su nombre por título ya que ¿quién es este Josep? nuestro querido Josep al menos en relación a la película antes de la guerra era un joven dibujante de Barcelona de 26 años acabaría luchando en el bando republicano y entonando la melodía con la que hoy abrimos esta sección y tras la derrota como tantos otros conocería la vida o más bien la muerte en los campos de concentración franceses y aunque la película se centra en su estancia en uno concreto en el campo de Argelés Surmea al lado de Colliura Josep estuvo en muchos más desde el 39 hasta el 42 tres años cuando por fin gracias a la ayuda ¿cuál dato? el mismísimo Josep Tarradellas ¡ojo! de las pizzas sí, claro, claro, claro pudo exiliarse en México e iniciar su andadura internacional como pintor y escenógrafo y es que señores y señoras nuestro querido Josep no es otro que Josep Bartuli Josep Bartuli si diu la I al mig es que es el català de brigat México es aquest grasol de exiliats exacto de hecho en México encontramos otros exiliados en otro contexto histórico como pudo ser por ejemplo Xavier Cugat porque de hecho Josep Bartuli no deja de ser uno de esos pocos catalanes internacionales que nos ha regalado la historia decía Xavier Cugat Pau Casals Pla en otro contexto Dalí al final artistas que en muchos casos acabaron triunfando antes fuera que en casa y en este caso concreto como tú decías Carlas primero en México y luego en Estados Unidos de hecho Josep Bartuli obtendría tanto la nacionalidad mexicana como la estadounidense yo no sé si conocéis su obra pero para que os hagáis una idea de su magnitud Bartuli participó a lo largo de toda su vida en unas 100 exposiciones especialmente en México y Nueva York como os decía pero también en Sao Paulo en Caracas París Sagreb Jerusalén Nova Jersey Madrid y Barcelona claro Madrid y Barcelona me parece que un poquito más tarde porque Barcelona no volvería por razones evidentes hasta finales de 1977 un cagao estamos hablando claro estamos hablando no es que en el fondo la vida no le fue tan mal a este Josep Bartuli aunque la peli no se centra en esa época realmente a Josep Bartuli el exilio le abrió todo un mundo además de manera literal piensa que estuvo 38 años en el exilio y con 67 años de edad volvió a Barcelona después de unas cuantas elecciones de arte y de vida y volvería así en diversas ocasiones pero no se quedaría su hogar como yo diría ya estaba en todas partes o como diría más bien su amiga la escritora Ana Muriá una de esas exiliadas también catalanas en México él estaba condenado a ser un hombre disperso por el mundo y no en un sentido peyorativo un hombre libre y aunque pueda parecer lo contrario es de eso que nos habla Josep en el fondo la película evidentemente de la libertad de la búsqueda de la misma a través de la creación a través del trazo a través del amor Bartoliel Cosmopolita ¿yo qué diría? De hecho, Ferran escuchemos ahora sí el trailer de Josep 1939 ¿se te dice algo? 500.000 refugiados buscando un abril en Francia frappados humillados Sembla que estiguis esperant algo con muchas ganas ¿oí? Sí la verdad es que es eso Cosmopolita nosotros oye porque te daos cuenta venimos de escuchar bueno no sé si no he tirado japonés no has tirado japonés pero en el fondo lo hemos escuchado mentalmente japonés inglés americano más bien y ahora catalán y francés porque en medio de este drama de refugiados que no podéis ver pero sí imaginar espero Josep dice estar esperando a su prometida al menos eso es lo que escuchamos en estas dos voces tan reconocibles ¿sabéis a quién pertenecen? ahora que hablábamos del doblaje yo sé él ella no la reconoció ¿quién es él? ¿quién es él? Sergi López nuestro querido Sergi López ese catalán internacional también al menos muy francés con Josep de voz a en Josep Partulí y alterna ese catalán que también domina como el francés que lo domina muy bien pero que evidentemente en Josep equivoca deliberadamente uy ¿sabéis? Parle el catalán francés yo soy de la terra de la botifarra que es me jete el camp de concentración de la Francia es tal cual en la peli es tal cual es un afer con frío de calor pero todos sabemos que Sergi López aunque es de Vilanova el tío habla muy bien francés de hecho hizo su carrera principalmente allí y por otro lado ¿a quién tenemos? aquí tenemos ¿quién es esta cantante? que nos está acompañando ahora claro, claro porque es que esta cantante hace también un tiempo que es actriz estoy hablando de Silvia Pérez Cruz que no solo compone un par de temas para la peli como el que está sonando que de hecho es claramente el leitmotiv musical de la película y es una adaptación que ella hizo del poema de Miguel Hernández Todas las Madres del Mundo grande muy evocador la otra canción que hace también es una adaptación de una canción anarquista gallo negro gallo rojo una maravilla pero es que aquí además además de la banda sonora da voz a un par de personajes femeninos por un lado el que hemos escuchado una mujer sin importancia en el campo de refugiados y ojo al dato forzando sutilmente su acento mexicano Silvia también da voz a Frida a Frida Kahlo ¿y le han pintado las cejas? ya verás la imagen de Frida Kahlo tan interesante que te plantea y de hecho aparece en la película Josep una imagen de ella un dibujo de ella pero no solo en forma de ensoñación en Frida Kahlo aparece en la película por varios motivos a ver es cierto que Josep se centra principalmente en un determinado momento de la vida en el exilio francés de Josep Partouli y que la película sí que es cierto que se toma la libertad de ficcionar algunos de los elementos dramáticos en su narración como esa espera de la mala que no se sabe a ciencia cierta cuánto peso pudo tener en su exilio pero lo que sí se sabe a ciencia cierta es que en el exilio de México Josep se movía en los círculos artísticos como uno más entre personalidades como Diego Rivera o Frida Kahlo y también se sabe poca broma gracias a la correspondencia que mantenían que Frida y Josep fueron amantes van al ajuntamiento sí no, no, no bueno es que piensa que ya sabemos las historias amorosas de Diego Rivera y Frida Kahlo sí, sí pues joder menos mal que podemos también enumerar algún amante de Frida Kahlo yo manjele parros de Frida Kahlo de hecho es una película que no desaprovecha este hecho pero que utiliza o lo utiliza no tanto para el morbo sino para la reflexión pictórica para justificar la llegada del color en Bartolí porque si por un motivo Josep la película tiene razón de ser es precisamente por lo contrario por los oscuros dibujos en blanco y negro en los que Bartolí recoge su triste testimonio en los campos de refugiados perdón en los campos de concentración de hecho todos esos dibujos fueron publicados cuando llegó a México junto a unos textos que escribió Nasís Mullins y Fàbrega estoy hablando del año 1943 y sabes como se titulaba el libro de ilustraciones y textos de Nasís Mullins Campos de concentración de hecho se llamaba Campos de concentración y se llamaba 1939 y on 1940 intervante eso de hacer animación sobre una realidad muy trágica es un poco joe de saco aquel ilustrador que ha fet cómics sobre realitats muy chungas de guerras es un periodismo de guerra exacto pero como de la ilustración muy interesante que sacuéis este tema ahora porque claro os he estado hablando de Josep de Bartolí pero yo no os he hablado aún de Aurel Aurel es el director de la película es el creador de esta gran obra y en definitiva es un dibujante y es un dibujante de prensa trabaja para Le Monde y además también es un reputado ilustrador que ha participado en numerosos libros pero sí que es cierto que aquí estamos ante su ópera prima una ópera prima que le ha costado nada más y nada menos que 10 años de lucha parece que la producción no ha sido fácil ha conseguido parir una película de animación que paradójicamente él prefiere decir que es una película dibujada será mejor que lo explique él mismo aunque sea con mi voz le voy a doblar le voy a doblar no, no, a ver es un poquito largo pero creo que condensa muy bien el estilo y la técnica y súper tensión en la película dice así yo quería rendir homenaje a la profesión y al medio de expresión que nos une a Josep y a mí en este caso a Aurel el dibujo y en particular la viñeta de prensa que en su forma debe ser muy expresiva ejecutada con rapidez debido a plazos por un lado impuestos por la prensa leída rápida y sobre todo destinada a resumir una acción en un solo dibujo hasta la tira cómica que es un arte secuencial puede apoyarse en una cadena de viñetas para narrar una acción pero no nosotros debemos resumir una un movimiento en un solo dibujo eso da una fuerza única que yo quería trasladar a la pantalla por eso en la parte memorial de la película en los campos la puesta en escena está basada en un dibujo sin movimiento eliminé todos los gestos superfluos aquí en este caso Katsushiro Tomo está a las antípodas porque Aurel dice que eliminó todos los gestos superfluos para recorrer a la animación solo en los momentos mágicos cuando la memoria cobra vida y yo Adriano tiene que decir que la sencillez elegida no podía ser más acertada ni más evocadora és que al final dius que Laurel és un ilustrador de prensa que es lo que yo li dic la vinyeta editorial la típica vinyeta que resumeix un tema i és lo que diu amb un sol flash és allò d'una imatge amb més que mil paraules clar acostumen a tenir algun minitext inclús alguns ho fan sense text i m'imagino que la millor acció que pots fer és aquesta estilització absoluta de l'acció i de hecho és el punto d'encuentro també con los dibujos de Bartolí perquè aunque Bartolí després acabaría siendo un pintor reconocidísimo que participaría en Nueva York en el movimiento de la calle 10 con el cúnic i todos estos alucinante de hecho se llevó el premio Rodko en el año 1973 es decir és un hombre que entraría en el color d'ahí también la excusa de Frida Kahlo pero que en cuanto a la narración de ese campo de concentración es muy sintético muy simple no solo en lo cromático partimos de unos de unos colores casi acromáticos grises, arenosos que luego miran al estallido emocional con rojos y azules muy interesante y esa parte de los campos en blanco y negro con ese movimiento entrecortado que tiene mucho de fotomontaje que también es muy periodístico y también bueno yo citaría quizá Resné también por ahí no sé si hay un momento de la realización del espacio en México hay una película muy poteria claro es decir cuando vemos a Giuseppe entrando en una sala donde justamente ahí fue asesinado Trotsky y vemos en la pared unos agujeros que en México unos agujeros de bala hay esa idea de un pasado trágico que vuelve a través de un fuera de campo y es muy potente esa imagen de una tragedia anterior que vuelve a nosotros porque de nuevo en esta ocasión con Giuseppe la idea principal es al mar de la posible libertad de la creación también es la idea de la revisitación de la historia la revisitación de la historia en unos espacios muy determinados y en eso tiene mucho todo porque perdura Aurel comentaba en un momento que él como francés un francés del sur sentía vergüenza entre la desinformación sobre una realidad como la de los campos de concentración franceses que ya picoteaban con un fascismo que les acabaría conquistando y derrotando entonces esa espalda que le damos a veces a la historia de alguna manera con Giuseppe se hace ya un homenaje a la verdad yo la recomiendo muchísimo es una película que si le encuentro un fallo es que no sea más extensa que no aporte más en la vida de Giuseppe son 77 minutos porque se centra sobre todo en este episodio trágico de los campos de concentración pero que sí que es cierto que si nos metiéramos en la vida de Giuseppe Bartoli no solo en México sino en Estados Unidos alucinaríamos hasta se hizo amigo de Lassie de la perra Lassie o del productor que hay detrás Fred Kimby de Tommy Jerry cuando es muy adecuado para el día de hoy Kimby exacto que una putada que la peli nos pude ir a los cines para que tankan pero ojalá la pudemos ocupar a través a través de la plataforma amb aquesta notícia passem agenda i ens expliques això ¿qué es cou? el Carles és l'agència F és d'aquesta gent que filtra abans de saber un segon exacto tengo un informante Carles tenim dos minuts què dius que tanquen el cine casi segur al cinema estancan no confundamos al personal que no es cuando es el día de los inocentes es el 28 que aún queda un poquito que aún queda un poquito yo no sé si hicieran o no pero vamos a centrarnos en la programación que hay por ahí que se cuece Carles bueno tenemos dos estrenos muy potentes que es el padre de Florian Zeller esto el viernes que viene esto ya sería a partir del 23 estamos hablando nos estamos yendo al 23 de diciembre Isenmot Isenmot que la vimos en Sitges y tenemos la review penjada a Youtube y a Sam Cloud y por otro lado hay una gran película que está en cartel que se ha estrenado este fin de semana que es la de Martín Eden hablaremos de Martín Eden no? hablaremos porque me parece que cuando se acaben cuando acabemos este año o cuando celebremos la entrada del 2021 seguramente podremos hablar de lo bueno y de lo malo de este año desde una perspectiva cultural y entonces mira de agenda de videojocs tenim quina actualització del Cyberpunk no va a dir exactamente això tenim la nova sortida del cinquè parche amb nou dies del Cyberpunk 2077 que jo crec que l'última o sigui quan l'acabin de veritat serà el 2077 sí al final videojocs no tenim gaire agenda perquè havia de sortir aquest joc que ocupés tot el Nadal i bàsicament el que us ocuparà és el disgo i els maldecaps no hi ha res més doncs nois arribem al final d'aquest programa d'animació que viva l'animació tenim aquesta pel·lícula que jo tinc moltes menes de veure de Josep que planteis és molt interessant el programa d'avui per aquesta idea cosmopolita que apuntava no Carles de donde hemos visto l'animació en todos sus niveles sí còmic sobre todo còmic centrado a saco després còmic que jo per tant ves la pel·lícula de Kira que ja us hem dit que la podeu veure a Filmin i a Netflix i Josep es veu que també estarà Filmin no? bueno esperem que sí està pel mig Filmin i llavors recordem ja s'associar per tancar d'acord vinga Facebook Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura sense L Youtube Empanada Cultural Soundcloud Empanada Cultural que és on teniu tots els podcast i m'estic deixant alguna Instagram Instagram que sigue tan redondo con las sartes sociales doncs nois ens escoltem la setmana que ve últim programa de l'any vinga adeus adiós a les potes la riudas ve sintonitza la riudas ve la riudas a l' التي sortim la riudas a la riudas la riudas