Empanada Cultural del 10/11/2021 — Especial espanyol: Tres (Out of Sync), Nada (Laforet/Stassi) i el retorn d’Historias para no dormir (Sitges 2021 → Amazon)

Panorama general de l’episodi

• Especial dedicat a tres recomanacions espanyoles (cinema, còmic i sèries), estirant l’energia del Festival de Sitges 2021 i el seu aparador de talent local.

• To lúdic i crític a la vegada: s’eviten estereotips i es posa el focus en la qualitat i la originalitat de les propostes.

• Avís de “producte nacional” amb sensibilitat: es parla d’“espanyol” en clau cultural, no partidista.

• Extra promès al final i recordatori sentimental a Jordi Dan.

Cinema — Tres (Out of Sync), de Juanjo Jiménez

Per què destaca

• Film original i hibrid (autor/genre) que circula entre Venècia (perfil més d’autor) i Sitges (fantàstic i terror).

• Guardonada a Sitges amb el Méliès d’Argent. Context: els Méliès són els premis europeus del fantàstic (una mena de “Champions” del gènere) que qualifiquen cap al Méliès d’Or.

• Director: Juanjo Jiménez, conegut pel curt Timecode (Gaudí i Goya; nominació a l’Òscar; Palma d’Or al curtmetratge a Cannes; Premi del Cinema Europeu). Amb Tres recupera el llarg amb ambició d’“òpera prima 2.0”.

De què va (sense espòilers)

• Protagonista: Marta Nieto (paper d’altura, gairebé un “one-woman show”). Interpreta C, una dissenyadora de so que comença a percebre el so amb retard respecte a la imatge.

• L’efecte de “desincronització” s’accentua progressivament (segons → minuts), convertint-se en una metàfora d’identitat i trauma: el món íntim i el fantàstic dialoguen.

• Comparatives estètiques: ecos de El cel sobre Berlín (Wim Wenders) i En la ciudad de Sylvia (José Luis Guerin), on escoltar/observar l’entorn esdevé poètica narrativa.

Apunts

• Miqui Esparbé fa de company de feina “bonhomiós”; correcte, però la pel·lícula és clarament de Nieto.

• Títol internacional: Out of Sync; data d’estrena comercial (ESP): 5 de novembre.

Clau: Tres funciona com a thriller d’idees i com a retrat emocional d’una dona que busca el seu centre, fent servir el llenguatge del so com a dispositiu narratiu i simbòlic.

Còmic — Nada, de Claudio Stassi (adaptació de Carmen Laforet)

Context i to

• Adaptació de la novel·la clàssica (1945) de Carmen Laforet realitzada per Claudio Stassi (autor i dibuixant), feta en ple confinament. El tancament impregna el traç i el ritme amb claustrofòbia i angoixa.

• Barcelona de postguerra com a espai físic i mental: pisos foscos, fusta envellida, pols cromàtica; a fora hi ha una llibertat incipient i bohemia que contrasta amb la família.

Trama i personatges

• Andrea (orfe) arriba a Barcelona per estudiar i entra en un pis familiar ple de tensions: àvia (cohesiona), tiets (Juan —maltractador—, Román —músic bohemi—, Angustias), Glòria (pèl-roja magnètica), Ena (amiga/charxa exterior).

• Temes: feminitat atrapada en l’àmbit domèstic, maltractament (familiar), despertar amorós i creixement entre cops psicològics.

"De la casa de la calle Aribau no me llevaba nada. Al menos así lo creía entonces."

Dibuix i paleta

• Colors molt cuidados: interiors en marrons/sèpies/blau fosc; el món universitari i bohèmia il·luminen; Glòria (pèl-roja) trenca visualment la penombra, quasi com una icona (Rita Hayworth en la foscor).

Punts forts i febles

• Forts: atmosfera opressiva, ús del color, final tràgic ben resolt.

• Febles: excés de monòlegs interiors (pàgines amb “vinyeta + paràgraf”), i alguna traducció estranya (ús reiterat de “Jo/Yo”).

• Secció-joc divertida: “Frase dels 40 o del segle XXI?” per evidenciar com certs diagnòstics urbans ressonen avui.

Clau: una adaptació sentida i efectiva que, tot i alguna rigidesa literària, transmet l’angoixa postbèl·lica i el recorregut íntim d’Andrea amb un pols visual notable.

Sèries — Historias para no dormir (Amazon Prime Video, 2021)

Del Chicho showman al Chicho del terror

• Recordatori del geni Narciso Ibáñez Serrador: del popular 1, 2, 3… responda otra vez (sàtira amable de l’Espanya rància) a Mis terrores favoritos i Historias para no dormir.

• El carisma “Hitchcock ibèric” del Chicho —presentacions amb humor negre— és part de l’ADN que es recupera.

La nova temporada (4 capítols/remakes)

• Producció impulsada pel fill, Alejandro Ibáñez.

• Reincorporació de la icona Chicho via Carlos Santos (mimesi de veu i gest impecable).

Capítols destacats

• Freddy (Paco Plaza) — El més reeixit. Thriller meta situat a la movida madrilenya, entre rodatges i tècnics punk. Homenatge que transcendeix la reverència: retrat de l’èxit i les seves misèries, dependència i doblez.

• El doble (Rodrigo Sorogoyen) — Un Black Mirror espanyol: en un futur proper pandèmic, comprar-se un “doble” per viure en paral·lel obre un joc d’identitats duplicades (amb David Verdaguer i Vicky Luengo).

• El asfalto (Paula Ortiz) — Relectura del clàssic del 1966 (home que s’enfonsa a l’asfalt) cap al present dels riders. Bona idea teòrica, però posada en escena irregular i menys punyent que l’original.

Recomanació

• Veure la temporada nova i, si es pot, recuperar els capítols clàssics (ja a Prime), assumint el tempo televisiu d’època.

Clau: una posada al dia respectuosa i tendra amb Chicho que brilla sobretot amb Freddy, i que manté viu el seu llegat entre el popular i el macabre.

Idees clau (takeaways)

• Tres (Out of Sync): ús del so com a metàfora d’identitat/trauma; gran Marta Nieto.

• Nada: adaptació atmosfèrica i cromàtica d’un clàssic; temes que ressonen avui.

• Historias para no dormir: retorn amb plomes d’altura (Plaza, Sorogoyen, Ortiz); Freddy com a cim.

"Bona nit i feliç insomni."