Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Especial Halloween 2020: Comèdia de terror, crítica de “Postmortem” i monstres en la música (Pennywise, Universal vs Hammer i confinament)
Panorama general de l’episodi
- Especial Halloween pregravat (2020) amb to satíric i referències al context de confinament i restriccions per la COVID-19.
- Eixos principals:
- Comèdia de terror i monstres clàssics vs. modernes relectures. - Crítica en profunditat de “Postmortem” (Péter Bergendy): fotografia post mortem, dol i por com a eix temàtic. - Monstres a la música: del rock & roll fosc al reggae i l’ska (Screamin’ Lord Sutch, Screamin’ Jay Hawkins, Max Romeo, Desmond Dekker).
- Correcció divertida en directe: Universal vs. Hammer i menció a Pennywise.
"Y eso sí que da miedo."
Introducció i marc temàtic
Comèdia i terror: vasos comunicants
- La comèdia i el terror sovint van de la mà: paròdies (tipus Scary Movie) i viratges còmics del zombi (Zombies Party / Shaun of the Dead).
- La por és subjectiva: psicològica vs. “susto” fàcil; suggerir més que no pas mostrar.
- Erotisme i terror: record a Jesús Franco i la seva filmografia marcada per la censura i els pseudònims.
Monstres, clàssics i confusions
- Galeria de monstres: de Jack l’Esbudellador als arquetips de mòmies, vampirs i homes llop, passant per Pennywise.
- Correcció en antena: els monstres “clàssics” són de la Universal (Dràcula, Frankenstein, La Mòmia). Hammer és una relectura més moderna.
"Hello, Georgie."
Editorial: Halloween en temps de COVID
- To irònic i crític amb el “xantatge moral” mediàtic i les restriccions.
- Contrast entre Halloween de pantalla (marató de pel·lis a casa, llum apagada) i la impossibilitat de festa al carrer.
- Paradoxa normativa: es permet visitar cementiris però es limiten trobades amb els vius.
- Idea clau:
- El programa reivindica rituals de dol i memòria als difunts, connectant directament amb el film analitzat.
Crítica: “Postmortem” (Péter Bergendy)
Context i premissa
- Producció hongaresa situada en una postguerra i postpandèmia (després de 1918), en un hivern rural glaçat.
- Protagonista: Thomas, fotògraf de difunts (retratisme post mortem), cridat a una aldea on els cossos esperen el desgel per ser enterrats.
Temes i capes
- Dol, por i sofriment com a eixos, amb una mirada psicològica (el director es va formar en psicologia i l’aplica al gènere).
- Més que girs a l’estil Shyamalan, el valor és el camí i el detall: l’acceptació de la mort com a única certesa.
"Siendo la muerte la única verdad que poseemos... uno debería estar hecho a la idea, ¿no creen?"
Posada en escena i imatge
- Direcció de fotografia (Andreas Nagy): llums i ombres que esborren límits del racional i l’espai conegut.
- Paleta acromàtica: blanc i negre, blanc blauat de dia i daurats de vespre; neu com a metàfora de la terra erma i l’absència de vida.
- Paisatge sonor del gènere: gossos que lladren, fustes que cruixen, crits llunyans i silenci.
Valoració
- Terror sobrenatural amb profunditat emocional, allunyat del “conte de fantasmes” convencional, i amb relació orgànica amb el context històric (guerra i grip “espanyola”).
Monstres i música: del rock cavernari al reggae
Rock & roll fosc i l’atracció pel monstre
- Tema d’obertura musical: “She’s Fallen in Love with a Monster Man” (vinculat a l’estètica monster del rock clàssic).
- Screamin’ Lord Sutch i Screamin’ Jay Hawkins: teatralitat, veu demoníaca i shock value com a dispositius del gènere.
"Down in the valley on the foggy hill rock... a crazy little demon blowing his top"
- Recordatori: “I Put a Spell on You” fou vetada en emissores; arquetip del vudú i el dimoni a l’imaginari pop.
Reggae i ska: dimonis i vampirs tropicals
- Max Romeo – “Chase the Devil”: persecució del dimoni amb groove hipnòtic.
- Desmond Dekker – “Dracula”: el vampir passa pel filtre ska amb humor i picardia.
Notes finals i “blooper”
- Avís de secció sobre Anglaterra victoriana (entrada de Ferran), però l’àudio deriva en un loop de “Bona nit” prolongat, que funciona com a gag o error d’emissió.
- Moments destacats:
- Correcció “Universal vs Hammer” en directe. - Clips sonors de Pennywise i screamers de terror. - Loop final (“Bona nit”) com a tancament anòmal i humorístic.
Seccions de l'episodi

Sketch inicial: bruixot vs. vampir
Obertura teatral i humorística que dona el to de l’especial Halloween.

Introducció: comèdia de terror i monstres
Marc del programa: paròdies, subjectivitat de la por, erotisme i terror; menció a Jesús Franco i galeria de monstres.

Correcció en directe: Universal vs Hammer + Pennywise
S’aclareix que els monstres ‘clàssics’ són de la Universal; Hammer és relectura posterior. Referència a Pennywise i adaptacions.

Transició accidentada i interferències
Comentaris sobre adaptacions de ‘It’ i glitch/loop d’àudio amb etiquetes de subtitulació.

Careta i crèdits
Identificació del programa i equip a Ràdio d’Esverm.

Benvinguda i context de gravació
Presentació de l’especial Halloween 2020, pregravat per la crisi de la COVID-19.

Insert sonor: Pennywise (‘Hello, Georgie’)
Tall icònic de ‘It’ per reforçar l’ambient de terror.

Editorial: Halloween en confinament
Sàtira sobre restriccions, maratons casolanes de cinema i paradoxa de poder visitar cementiris però no reunir-se amb vius.

Crítica: ‘Postmortem’ (Péter Bergendy)
Anàlisi del terror sobrenatural post-1918: retratisme post mortem, dol i acceptació de la mort; fotografia acromàtica i paisatge sonor del gènere.

Tema d’obertura musical: ‘She’s Fallen in Love with a Monster Man’
Introducció musical al bloc de ‘monstres en la música’.

Comentari: monstres al rock & soul
De Screamin’ Lord Sutch a Screamin’ Jay Hawkins: teatralitat, vudú i l’atracció pel monstruós en la cultura pop.

Tema: Max Romeo – ‘Chase the Devil’
Reggae clàssic que personifica el dimoni i el persegueix amb groove hipnòtic.

Tema: Desmond Dekker – ‘Dracula’
Visió ska del vampir, amb humor i atmosfera festiva.

Transició: cap a l’Anglaterra victoriana
Pont cap a la secció de Ferran amb prometuda incursió victoriana.

Loop/blooper final: ‘Bona nit’
Repetició prolongada de ‘Bona nit’ que funciona com a gag o possible error de postproducció per tancar l’episodi.
You're the witch doctor, but I am the vampire. I say my patient needs another injection. And that shall be successful. Si la setmana passada parlàvem del gènere de la comèdia, avui, cap de setmana a Halloween, quasi que podríem fer un programa íntegrament sobre aquest subgènere que és la comèdia de terror cinematogràfica. I és que molts cops la comèdia i el terror han anat totalment de la mà. Ja sigui per fer-hi paròdia d'estereotips, com les Scary Movies, com per convertir una zombis en alguna cosa molt més esbojarra de Zombies Party. El terror, com la comèdia, és molt, molt subjectiu. A mi, per exemple, em caga més el terror anomenat psicològic que el susto fàcil. l'ensenyar poc i suggerir molt. Una mica com aquesta eterna rivalitat entre la sensualitat i la sexualitat. I és que el terror i l'erotisme van molt de la mà, també. Aquí a Espanya vam tenir un gran representant d'això, Jesús Franco, l'home de les mil pel·lis i dels mil canvis de nom. Que si Jesús Franco, James Franco, Jess Franco, Jesse Franco, Jeff Frank... Bé, ja sigui per la censura franquista i postfranquista, o per evitar que la gent deixés de veure els seus pel·lis enllessin el seu nom, doncs mira, va haver de fer aquesta trampilla. Els que haureu vist tralla seva, entendreu per què ho dic. En fi, que avui toca endinsar-nos en el fabulós món dels crits, de la sang, dels monstres. Monstres que podrien anar des del més humà o inhumà Jack l'esbodellador als monstres clàssics de la Hammer, com Mòmies, Vampirs, Homes Llop o Pennywise, el pallasso assassí. Doncs en realitat... Ai, hòstia, perdoneu. Un moment. Carles, Carles, que estic crevant l'editorial, parlem després, d'acord? Aviam, aviam, Pol, para el carro, para el carro. És a dir, m'estàs parlant dels monstres clàssics i la Hammer, els monstres clàssics serien de la Universal, en tot cas, Frankenstein, la novella Frankenstein, la Mòmia, Dràcula. La Hammer sí que es pot parlar de clàssics, però es pot parlar de clàssics com el vi en formatge o el petó a Bona Nit. És a dir, la Hammer en si no és tan clàssica, és més moderna que clàssica. I després, em estàs parlant de Pennywise, el pallasso d'Aït. En fi, que avui entre tants monstres també tindrem algun fantasma. La televisiva que vam tenir als 90, i després, el tàndem que portem, que no sé si segurament serà la trilogia de Pennywise, el pallasso, dirigides per a Nimocieti, que d'alguna manera recupera aquest esperit de Stephen King. Né, que bon, ja em dirigeix que potser menys rote, m'incredir-me. Né, que bon, ja em dirigeix que potser menys rote, Né, que bon, ja em dirigeix que potser menys rote, m'incredir-me. Né, que bon, ja em dirigeix que potser menys rote, m'incredir-me. Sous-titrage Société Radio-Canada Per Rampujol, Adrià Nucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esverm. De debò que aquest tio continua parlant? Bé, és igual. Benvinguts a aquest especial Halloween empanada cultural 2020 que ens hem vist obligats a gravar, a pregravar, les nostres seccions degut a la crisi del coronavirus i les noves ocorrències del nostre govern central i autonòmic. Esperem que disfruteu d'aquest especial Halloween i ens escoltem la setmana que ve. Hello, Georgie. What a nice vote! Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha! Happy Halloween, people! Happy Halloween, people! O más bien happy confinamiento, pringados. Y maquillados sí, pero ni de calavera ni de vampiro, sino de falsa libertad. Porque con un chantaje moral a escala mediática, vivimos como y cuando ellos quieren. Y eso sí que da miedo. Así que este año, nada de truco o trato, ni de coger caramelos de extraños. Y si salen a la calle a lucir disfraz, no olviden que la máscara de Jason también requiere una mascarilla conjunto. Aunque pensándolo bien, nunca hemos sido muy partidarios de las calabazas a este lado del charco. A nosotros Halloween es en la pantalla donde mejor nos queda. Y tanta casa sugiere maratón de pelis asegurada a poder ser de miedo y con las luces apagadas. Y en vez de palomitas, panellets o castañas. Y así tal vez en un fin de semana consigamos recuperar los kilos del primer confinamiento. Pero de nosotros depende. Porque esta vez el gobierno sí que nos ha dado alternativas a la gordura. Y siendo una fecha tan importante, la visita al Campo Santo está garantizada. Se permiten los desplazamientos dentro de la misma comarca, si es para ir a los cementerios, en el fin de de todos los santos, claro está. Es decir, se puede acompañar a los que ya no están, pero ni hablar de los que aún respiran. Y a pesar de la paradoja, así como el pequeño comercio se beneficia del cierre de los centros comerciales, quizá nuestros muertos también puedan aprovechar que son los únicos a quienes realmente podemos visitar. Ya sé que muchos han dejado atrás las tradiciones religiosas. Pero créanme, a los muertos hay que tenerlos contentos. Y si no, permítame que les hable de una película que reflexiona al respecto. Y que seguramente resultará más convincente que un servidor. Postmortem, o si lo prefieren, Tras la muerte. Un film húngaro dirigido por el director del mismo país, Peter Bergendi, que encaja la perfección en esta empanada de hoy y que ofrece, eso sí, una mayor conexión con el día de todos los santos que con Halloween. Supongo que era de esperar tratándose de una producción del Este, pero tanto monta. Porque además de lo evidente, no necesitábamos muchas excusas para analizar este film. Lo hacemos ahora por el Día de Difuntos, pero pudimos hacerlo durante el Festival de Sitges, donde Postmortem competía junto a la ganadora Possessor o la maravillosa Mandibul. Y asimismo, podemos hacerlo ahora en base a la pandemia, y viendo las imágenes de los disturbios en las calles, será mejor que tampoco olvidemos la guerra. Y es que en Postmortem también hay posguerra y pospandemia, y mucha nieve. Visualicen la Hungría rural en etapa invernal e imaginen a Thomas, el prota de Postmortem, un joven fotógrafo de Difuntos, o como anuncia el título del film, un retratista Postmortem, a quien se le acumula la faena debido a la época en la que vive. Y no me refiero a que ese tipo de retratos supusieran una práctica muy extendida durante el siglo XIX y principios del XX, que es cuando sucede la historia de la película, exactamente tras 1918. Y hay aquí el motivo de tanto Post. Modas a un lado, la suerte de Thomas es el fruto de la Primera Guerra Mundial, y de la tan conocida gripe española. Su trabajo es fruto de la muerte, y en concreto, de los millones de cadáveres que esas dos desgracias dejaron para la posteridad. Unos 70 millones de muertos a nivel mundial. Y en Hungría, y para Thomas, muchos muertos a los que fotografiar. Pero Thomas es bueno en lo que hace, y noble en su interior, y su talento, y la curiosidad que siente por la petición de una niña huérfana, le llevan a su aldea, a la de Ana, la niña, donde le esperan numerosos familiares que no han podido enterrar a sus parientes por culpa de la tierra helada, ni despedirlos de ningún otro modo debido a la tradición. Por eso, a la llegada de Thomas, los cuerpos se acumulan congelados, por las bajas temperaturas del lugar, a la espera del deshielo. Y lamentablemente, aunque las imágenes de época difieren mucho de la actualidad, es inevitable recordar los cuerpos apilados de algunos países arrasados por el COVID. Pero a diferencia del miedo generalizado con el que hoy se espera y se recibe la muerte, sorprende la templanza con la que se convivía con ella, literalmente. De hecho, es a la fotografía que recurren los lugareños para honrar a sus difuntos, como último adiós. Y antes de inmortalizarlos, toma los sienta, los mima, los maquilla, les da vida. Pero... Tenía razón Paul, que hoy también tendríamos fantasmas en el programa. Pero no solo uno, sino muchos más. Y hasta aquí puedo contar. Les esperan casi dos horas de terror sobrenatural que ofrecen mucho más que cualquier cuento de fantasmas convencional. Ya que Bergendi, su director, tampoco es un cineasta luso. Formado en psicología, hizo su tesis precisamente sobre la psicología en el cine de terror. Y en postmortem, nos sitúa frente a un espejo deforme que paradójicamente nos ayuda a entender temas profundos como el luto, el miedo, el sufrimiento y evidentemente, el paso de la vida a la muerte. Y si la dirección de Bergendi está a la altura, es gracias también a la dirección de fotografía de Andreas Nagy. quien pinta las escenas de luz y de oscuridad de una manera magistral. Desdibujando los límites del espacio, de lo conocido, de lo racional. Así como la nieve borra los límites del lugar, sumando a la ausencia de vida, la tierra valdía. De ahí también la paleta de colores, que apela a lo acromático, al blanco y negro, con un blanco azulado en el día y una luz dorada en los farolillos y velas de la noche. y perros que ladran, suelos que crujen, gritos ahogados que vienen de la nada y el silencio. Todo lo que uno espera en una película de dicho género. Pero insisto, aunque la comparación con otros ejemplos del mismo, como el fin de Amenábar, los otros, es inevitable, Postmortem no necesita giros de guión a los Shyamalan para dar un sentido último a su historia. Porque aquí lo importante es aprovechar el camino, la película y sus minuciosos detalles para una aceptación similar. Porque, siendo la muerte la única verdad que poseemos frente a la incertidumbre del futuro, uno debería estar hecho a la idea, ¿no creen? Música Música She's fallen in love With a monster man She's fallen in love With a monster man She's fallen in love With a monster man És que aquí no s'ha enamorat mai dels monstres. Els monstres han estat sempre aquell vehicle, aquella entitat maligna, que ens ha endinsat de la forma més ràpida el tenebrós món de la por, de l'angoixa o de l'ansietat. Monstres de cinema, de còmic, de literatura, de pintura. Monstres, en definitiva, totalment de manual. I és que n'hem vist de tots colors i de totes formes, des dels proposats a les novel·les d'Abraham Stoker, de Lovecraft, de Stephen King, com els de la gran productora cinematogràfica del terror, la Hammer. I a la música, doncs, no li giraria l'esquena pas al monstre. Cosa que no us recomano que ho feu en cap cas, si heu músics o si heu persones que va pel carrer i sentiu alguna cosa al darrere. Com això que sona de fons, She's Falling in Love with a Monster Man, d'Escriving Lord Satch. Un himne total, aquella gent addicta als monstres, que generen, no?, certa atracció. I és que el rock and roll més fosc sempre ha tirat del món monstruós. Una música absolutament encriptada, i no justament per les seves lletres complexes, sinó encriptada en el sentit que prové de la cripta, amb una presència monstruosa que es fa notar. Ja siguin mòmies, ja sigui Frankenstein, Frankenstein, ja siguin homes llop o ja siguin timonis. Down in the valley on the foggy hill rock, stood a crazy little demon blowing his top, fire in his eyes, a smoke in his head, you've got to be real cool to hear the words he said. Aquesta bogeria labial només pot ser fruit del més boig dels Escriving Lord, que és el senyor Jay Hawkins, que hi hem portat algun cop. Fa anys, fa molts anys, signava el I, pur, spell on you, amb el qual ja vam comentar-vos a la secció de Black Music que va ser una cançó batadíssima, batadíssima, amb moltes ràdios i amb molts estudis, i aquesta no va ser menys, ni té el dimon. I sense això, a banda del món dels dimonis i aquestes presències divines o antidivines, ens deixarem caure per Can Lucifer amb aquest regue de la mà de Max Romeo. Lucifer, son of the morning, I'm gonna chase you out of earth. I'm gonna put on an iron shirt And chase Satan out of earth I'm gonna put on an iron shirt And chase the devils out of earth I'm gonna send him to outer space To find another race I'm gonna send him to outer space To find another race Tot sí, Max Romeo perseguint a tot drap el dimoni per antonomàcia. Bueno, i ja que estem en terreny monstruós jamaicà, potser que ens mossegui una mica, no?, el Dràcula de Desmond Decker amb aquesta introducció que sembla que siguin estacades al cor. One rainy night As I was walking on the beach I met a girl Believe me, folks, she was fabulous I held in her hands She held nice too She smiled at me Believe me, folks, she was a Dracula Però mireu, passem una mica d'aquests monstres típics i anem a alguna cosa més de carrer. Concretament, si em permets, Ferran, ens avancem una miqueta a la teva secció i fem una volta per l'Anglaterra victoriana. Aviam què ens hi trobem. La Cris Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit