Especial Hollywood sòrdid: Mank (Fincher), The Fade Out i Hollywood Babilònia

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Oye, oye, que no se ha preguntado a todos Ferran ha dicho, eh, nois, eh, nois Nos estaba haciendo una reflexión compartida aquí y es que, Pol tengo que reconocerlo, es así, es así todo vuelve, el tiempo es cíclico, esto es un no parar y vuelven las mismas miserias esos mismos sepes hasta las mismas luchas A mi me ha agradat quan ha dit no, això no me supuc dir jo al Ferran, que és una mica de director de cinema dictatorial en plan, tu aquí, tu haces esto Ya sabe dónde vamos, sabe que vamos a Wells Está adoptando el rol de Wells Esa sensación, eh Porque hoy hay Wells Algún día fará com Sabeu el Hitchcock, perquè era un cabronás darrere de les càmeres No, no, no, però m'imagino, perquè avui hem dinat una d'aquestes pizzes excel·lents casuales que fas, algun dia sortirà, sabeu aquesta anècdota del Hitchcock, que el que feia per fer putades a la gent que era constant, un dia va tintar el menjar de blau I llavors la gent, clar, asqueada, potser era un pollastre de putíssima mare Però anècdotes de cineastas Jo m'imagino que arribarà una pizza lila Bueno, nos la comeremos igual, seguramente Pero yo, ahora que hablabas de comida y cineastas yo tengo otra anécdota en mente Una de un tal, algo con Almodóvar, me parece ¿Qué hizo ya? Yo y los planes Yo y los planes O algo así Algun dia farem l'insight Avui fem insight Hollywood Un dia podem fer insight Bueno, no sé ni com dir-li El país de la luna El castito Doncs avui tenim un especial Hollywood sòrdid Podríem dir-li Ja aprofitarem una estrena que hi ha hagut aquesta setmana Ara desballarem quina Per parlar d'aquesta faceta més negra Fosca Fosca, no? De Hollywood Doncs si us sembla bé Recordo xarxes socials Que l'últim programa se'n va oblidar Tenim YouTube Empanada Cultural Facebook Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura Sense L Instagram Empanada Cultural I tots els podcasts Els trobareu a Sant Cloud Anem al menú del dia Menú del dia Quina és aquesta estrena, Adrià? No, no, Ferran És que he dit un matí No expliques las cosas al completo Aviam, aviam Te has olvidado de las redes sociales Y ya no tienes sección hoy Yo creo que hay una relación ahí Está muy, muy relacionado Bueno, yo sí que tengo Yo sí que tengo Y vengo con Manc Que és aquesta estrena que parlem, no? Exacto David Fincher Gran estrena Gran estrena Gran estrena Exacto Ahí están metidas Bueno, vamos a dejarlo para después Porque hay demasiadas capas embutidas En una sola película Y creo que va a dar para mucho Menos mal que voy al primero, eh, Paul? Exacte Exacte Perquè aquí, com tots sabeu Ara, això són els Rolling Stones O sigui, són el platfort del concert Després vindria jo Que seria el Hosmer Ja no sabem què seràs tu, Carles Però jo, en segon lloc Us poso també La bastant sòrdida I més fosca De Hollywood També d'aquelles èpoques Potser una mica més avançadet Però sí, d'aquelles èpoques I és el còmic The Fade Out Bueno, el còmic l'han recopilat Ja ho parlarem després Són, crec que són 12 facicles, diguéssim Però bueno, portarem i veurem Mardota bona Fan molt bona Por el volumen del Tomo Jo veu que competiràs perfectament Com manca en quanto a tiempo, eh No te preocupes Les il·lustracions prometen molt I què ens portes, tu, Carles? Jo només seré molt breu Parlo d'un llibre Sobre aquest Hollywood sòrdid Que estàvem dient I és un llibre per posar en context En context què? Com es diu aquest llibre? No, no, doncs per posar en context Tot el que es vagi comentant Durant el programa d'avui Com es diu aquest llibre? Aquest llibre es diu Hollywood Babylonian No diré encara de l'autor Quedeu-vos amb això Babylonian Que ets tu Que vens a presentar un altre llibre No, no, eh, tio No, no, que curiós Que el llibre de Molins Era qui tancava el llibre Doncs ara sóc qui tanca el programa Digues, Adrià No, no, no Estava simplement pensant Que era, por cierto Ese llibre de Molins Que hoy no vendría el caso Pero yo os lo recuerdo Sigue ahí, ¿no? Para comprar Sigue ahí, por favor A través de la pàgina web De Hermenauté Doncs queda dit I avancem cap a la primera secció Que és cinema Cinema Bueno, hoy por fin hablamos de Mank Por fin ha llegado el momento Y de hablar de Mank Por partida doble Porque, claro, por un lado Vamos a hablar del controvertido Guionista de cine Digamos cine clásico Por la época Por un contexto determinado Estamos hablando de Herman Mankiewicz Mank Y, por otro lado Porque nos permitirá hablar De la película Que lleva precisamente Su diminutivo Por título Mank Simplemente antes De meternos en materia Recordar que Herman Mankiewicz Era un guionista Principalmente recordado Por esa gran obra Esa obra que dirigiste En tu otra vida Citizen Kane Del año 1941 Dirigida por Orson Welles Aboy la broma Será que me asemble Sí, exacto Orson Welles De la última etapa ¿No, cabrón? Bueno, ya confía de extra Las pelis aquí estas De serio Era un tío Con cierto Con cierta presencia Perrán De decir De hecho, estamos hablando De primera peli de Welles Año 1941 El tío tenía 24 años La escena era con 25 Y tenía mucho bagaje teatral Mucho bagaje En el mundo de la interpretación De la radio, precisamente Pero lo que no tenía Era bagaje en el cine Y, mira, así Para empezar con una anécdota 30 veces se vio la diligencia O eso es lo que dice Brutal Una película de corte clásico Es gracioso, ¿no? Ese gran western Que ahora De John Ford Que ahí Carla Se podría perder Hablándonos de él Pero que él En el fondo Orson Welles Lo vio como referente De lo que había que hacer Y posiblemente cambiar ¿No? Esto no sé Si lo ha sabido hacer También David Fincher En relación A esta obra Que nos aporta aquí Que es la obra De Manc El guionista Y su entorno Pero mejor dejemos Esa discusión Para más adelante Porque yo sé que Va a ser muy difícil No hablar de No hablar de Citizen Kane Continuamente Cuando hablemos de Manc Pero Es que es lo que os comentaba ¿Quién está dirigiendo Esta película? Porque es otro De los grandes nombres Que se van a relacionar Veréis que es una película Que la vamos a tener Que analizar en muchísimas capas Porque continuamente Dispara y dispara En muchísimas direcciones Y la más importante Que es la que mencionábamos antes Es que la dirección Es de David Fincher Y es una película Que acaban de estrenar En Netflix Es decir que Todos aquellos que tengáis En Netflix La podréis ver Y son muchos Relación de amor Fincher Sí, sí, sí De hecho se le ve bastante cómodo En Netflix Sí, porque con Mindhunter Ya nos dio un seriote Eso es Es decir ¿Cuánto hacía que no veíamos A Fincher dirigir Bueno, dirigir Dirigiendo serie En este caso Mindhunter A ver si hay tercera temporada ¿No? No, ya ha dicho claramente Que no va a haber tercera temporada De hecho Exacto Se podría empezar Con una mala noticia Y es que en relación a Mindhunter No va a haber tercera temporada Para mí es una serie perfecta Una serie de investigación criminal Bueno, casi de 10 Y si no es casi de 10 Es porque queda inacabada Queda abierta Pero menos mal Que uno de los motivos De tan mala noticia Se explica con su vuelta al cine No sé si es que Por fin ha podido adaptar O llevar a la pantalla Ese gran guión Que tenía de su padre De Jack Fincher Y eso quizás le ha animado A poder hacer una película Como Mank Recordar brevemente ¿Cuál era la última película De Fincher? Hace ya 6 años Perdida Perdida Exacto Con Ben Affleck Y Rosemont Pike Gran thriller Hace ya 6 años En el 2014 Es la última Es la última peli Después hace Mindhunter Dos temporadas Y finalmente ahora Mank Y para aquellos que necesiten Que les ayudemos A recordar un poco más Hostia Seguramente poca gente No sabrá quién es Fincher Pero da igual Aquellos que no lo sepáis Director de auténticos peliculones Como Seven El Club de la Ducha Zodiac Dios The Game La red social Yo los dejo ahí Es decir Evidentemente habrá Mejores y peores notas En base a las personas Que opinen sobre ellas Pero estamos hablando De peliculones Enormes Al menos buenas obras Y volviendo un poco A la tu editorial Podríamos decir Que alguna de estas pelis Son ya clásicos Son ya un clásico Porque más de uno Yo diría Que a Seven Lo pondría de clásico ya O incluso Yo creo que Ferran Tú El Club de la Lucha A mí el Club de la Lucha Sobre todo El Club de la Lucha Es una clásica merda En la vida Estás fatal Aquí potser és la diferència Entre dir clàssic Perquè ens entenguem Cine clàssic I cine de culte Exacto Hay que diferenciar entre Bueno sí I ho dic jo Que mai sóc el que agafa Les paraules acadèmiques Perquè ens entenguem Hi ha el cine clásico Que és el que crec Que tothom entén Com a cine clàssic I aquestes pel·lícules Potser és Allò que diem És un clàssic És de culte Pel·lícules de culte Que d'altra banda I de vegades són pel·lícules Que poden ser una merda Però acaben triomfant De tal manera Que representen una època No sé Un moment I això fa que perdonin En el temps I marquen una generació Claro Al final Evidentemente Como todo término Es un poco como la plastelina Lo podemos adaptar Y está claro lo que tú has dicho Paul Tenemos que diferenciar Entre el clàssicismo formal Y lo que son los clásicos Que a veces son Pues pura modernidad En el caso de Citizen Kane Era así Es una película del año 41 Que era pura modernidad No solo para la época Sino para nuestro presente Aún es una película de referencia De hecho es considerada La gran película de la historia Y por otro lado Si hablamos de esa época Igual hablaríamos de clàssicismo Todo Y que esa película era modernísima Y Mank En cambio Que es un gran complemento De Citizen Kane Y enseguida veremos por qué Juega más en la liga De esa modernidad Que surge Un poco como The Artists Siendo mucho mejor Mank Que The Artists Pero surge En esa intención Atrevida De romper un poco Con los esquemas actuales Y tirar del pasado Y quizás de los orígenes De lo más pionero Para crear cierta vanguardia A partir de eso De tirar De referentes clásicos Pero adaptados a la modernidad Por cierto The Artists Que es una peli Que se llevó un mogollón de Oscars Y devolvió el mudo El cine mudo Al año 2011 Es decir Que por un lado Tenemos a Citizen Kane Que está considerada por muchos Una película clásica Siendo una película Que renovó el lenguaje cinematográfico Y luego tenemos a Mank Que juega la modernidad En su apuesta De actualizar El pasado Pero bueno Modernidad y clasicismo Aparte Mank Para mí al menos Creo que para ti también Carles Es un peliculón Clarísimo Adri Dos horas Y cuarto Más o menos Un poquito menos De una narración Fílmica En blanco y negro Con diferentes tonos Y estilos Que es tan densa A nivel narrativo Y acelerada Sobre todo muy acelerada Que no te permite Apartar la mirada Y mucho menos Dejar de leer Ya sean los labios Los subtítulos O los planos cargados De información visual Y es que si el montaje Es ágil Los diálogos se pasan Rápidos Ácidos Pura lucha retórica Es algo que hemos podido ver En algunas películas De la época Pero quizá no a ese ritmo Y no llegan a la velocidad De nuestro querido Capra Que sabéis que lo aceleraba todo ¿No? Fotograma Pero de un nido ¿Qué decías Carles? No, sí que me ha gustado Que cites de Artis Porque para mí es La peli más Busturística De Anem a fer un passeig Ya no por el cine mudo No por el cine mudo Sino por todo En cambio Mank Es una peli Que te exige Como espectador Y te dice Tío Te voy a tratar Como un espectador adulto Pero es curioso Perdona Adriano Pero es curioso Que aquí estiguem Parlant de Mank A més Netflix The Artis Com la gran cosa Mainstream I de grans masses Però hòstia Adóna sensació Que Que tu les compenes No, en Roma Anava a dir En Roma Des del punt de vista Que agafes també Un gran director Te l'apropes a tu Però és que Netflix És una cosa massiva I no crec que tant Roma Com Mank Justament siguin pel·lícules Pel gran públic Per a nada Bueno, tiene ese punto autoral Pero la diferencia Entre un Roma Es que se queda exclusivamente En los límites De ese cine autoral Quizás viniendo De un personaje Del que ya esperábamos Un cine muy comercial Y de repente Adopte a esa forma Pero claro En Mank está La complejidad De que aunque a nivel formal Sí que tiene ciertas apuestas De modernidad Y ciertas apuestas autorales En su revisión del pasado Claro Sube la apuesta Entonces claro Ya lo veo más Le veo más un parecido Con The Artis Que no con Roma Pero sí que es cierto Que Netflix hoy en día Es ese saco roto Donde todo cabe Sí, Netflix no té un estil Ja, com abans Era molt fácil d'entendre Abans, abans I abans has fet un comentari Com a ti Carles Parece que te ha gustado I ens has mirat el poli A mi com a dir Porque ya sé que A vosotros no tanto A mi no m'hagi agradat És una bona pel·lícula No em sembla ni de lluny La pel·lícula més fincher Que puguis veure Ara bé Tècnicament Em sembla una passada Lo bé que recupera Tècniques antigues Per fer-les modernes Per exemple Molt ràpid Encara no? Encara no em deixes No, no Vamos a hacer una cosa Porque tengo la sensación De que hemos hablado mucho Pero muchos oyentes Aún estarán perdidos En esa realidad de Mank Seguramente sabrán Quién es Joseph Mankiewicz Tendrán muy claro Quién es Orson Welles Y Citizen Kane Pero vamos a familiarizar Al espectador Yo creo que ha llegado Ya la hora de escuchar El tráiler Y familiarizar al oyente Con ese ritmo Y esa dinámica fílmica Que evidentemente Permitirá el comentario Que nos querías decir Mank Mank It's Orson Welles I think it's time We talk Mr. Mankiewicz Or shall I call you Herman Please call me Mank Mank Mank Mank Mank This is Herman Mankiewicz But where to call him Mank That's the real magic Of the movies Thunder Light Blood Fire Religion That's why I always Want Mank around Who do you think You are You're nothing But a caught just You cannot capture A man's entire life In two hours All you can hope Is to leave the impression Of what I hear you're hunting Dangerous game God bless William Randolph Hearst Are you familiar With the parable Of the organ grinder's monkey I hear you're hunting I hear you're hunting I hear you're hunting I hear you're hunting I hear you're hunting I hear you're hunting This is the trailer In the movie I hear you're hunting I hear you're hunting I hear you're hunting Total Total Total I hear you're hunting portafòstia, però no metáis capget aquí perquè ja... No, no, no, com anècdota perquè semblava idèntica a una cançó que ha estat jo. Jo iba a preguntar què és, però... M'explota ja la cabeza con tant que referències en una única pel·lícula, perquè, de fet, ja ho hem notat per el tràiler. Capes i capes. No només de diàleg, sinó de cine. Ese punt barroco, onírico, a partir d'eixec Wells, no? Wellsiano. I té un punt quasi de cine alucinado en alguns moments. Comentaris a fer sobre el tràiler, no? Acaba, o casi acaba, con esa frase de ¿Conoce usted la parábola del mono organillero? No la descubriremos, pero es una semilla que se siembra al principio de la peli y que vale mucho la pena cuando concluye, porque lo acabamos de oír, ¿no? Hay varias frases lapidarias, memorables, tanto en el tràiler, ya nos cuento en la película. Desde esa afirmación que hace Magno y que dice, es imposible reflejar toda una vida en dos horas, solo se aspira a dar esa impresión. Esto son un poco a excusa de Fincher de decir, oye, que si nos gusta Pero vale para todo, es que vale para Fincher hablando de Manc, vale para Manc pensando en su guión sobre Citizen Kane, vale para el propio Wells cuando seguramente tendría que dar muchas explicaciones por su interpretación de Kane, que a su vez era la de William Randolph Hearst. Y después hay otra frase magnífica que no sale en este tráiler pero que creo que demuestra muy bien cómo es la peli de Citizen Kane y cómo es sobre todo Manc. Estamos hablando de una afirmación que hace de nuevo el propio Mankevich en la película, Manc, y dice que la narrativa es un círculo concéntrico dándole punto de comedia como un bollo de canela, no una línea recta hacia la salida más cercana y eso es algo que continuamente sentimos en la película, además del eco de Wells, que en este caso aún no hemos hablado de la ficha artística pero en este caso estamos hablando de un actor no tan conocido como el resto, es decir, enseguida hablaremos de Gary Oldman, que es el gran personaje, no solo por interpretar a Manc sino porque lo aborda, pero es que el que hace de Wells, que aparece muy poquito y cuando aparece, tú no ves un cierto parecido con Wells, exacto este es el auténtico Wells este es el auténtico Wells y aunque aquí Wells estaba apelando al trineo, al Rosebud no al título del capítulo de Adult Material no al Rosebud que sale después de ciertas prácticas sexuales pues ese Rosebud no nos permite recordar exactamente cómo hablaba a Wells pero hostia, de un nido quizás después lo oímos cantar no lo sé, Ferran, si te animas me avisas pero está claro que el actor que han encontrado para hacer de Wells que es Tom Bjork que por cierto sale en Only God Forgives de Winding Ref y es el hermano de Ryan Gosling tiene una voz la vimos en Sitges brutal la película esta para mí, para mucha gente fue odiosa pero en este caso Tom Bjork que no se parece tanto a Wells sí que tiene una voz y al final los ecos de Wells no solo a nivel sonoro sino también a nivel moral a nivel metafórico están en la película y cada vez que recupera a Wells en la película es interesante porque recupera también el lenguaje cinematográfico de Citizen Kane realmente la película no es que tenga continuamente una puesta en escena a los Citizen Kane pero los momentos que apuesta por esa escena es porque Wells está por ahí eso es lo que et comentaba que fa aquests recursos de agafar el per exemple les foses a negra fetes apagades amb llum física pero això que comenta és totalment cert quan apareix Wells sempre està gravat en aquest angle des de baix contra picados donar-li com ell va fer a Citizen Kane i donar-li aquest aire elevat inclús aquest eco a la veu de semidiós exacte de fet hi ha planos que s'assemblen o sea que et recorden directament a la pel·lícula de la película és com si Manc es veiés posseída per l'esperit de la pel·li original de hecho está copiada bueno copiada es decir el plano este en el que él está escuchando desde su cama postrado ahora faremos faremos cinc centis ara eh al minut 15 de la sinopsis pero lo gracioso es que hay un plano que es brutal no solo el primer paneo que parte del cielo sobre los títulos de crédito y baja la carretera al mundo plebeyo una manera también es el mismo movimiento de cámara que vimos siendo una película súper diferente en Blue Velvet ¿no? porque nos muestra una realidad perfecta nos baja a donde está esa pequeña masa forestal y que vemos insectos hay una idea también de lo más espiritual bajar al bajo mundo aunque el bajo mundo sea Hollywood quiero decir aunque sea pura fama y glamour en el fondo nos está bajando al mundo de los humanos y por lo tanto al mundo de las víboras y esto se mantiene muy bien con esos paneos verticales que los vemos en Citizen Kane pero que también los vemos aquí y aquí los vemos en un momento muy gracioso que es este guiño visual con Citizen Kane que es cuando mata a la mosca a la mosquita a la mosca exacto pero resumamos lo que decía es que estamos ante un Manc película que sigue a Mankevich guionista que en este caso ya lo hemos dicho que es un magnífico Walken es una lástima que Walken se llevara ay perdona Gary Oldman es una lástima que Oldman se llevara el Oscar justo hace nada con Churchill porque si por alguna película se tenía que llevar es por esta no compares porque Churchill sinceramente no a ver Churchill es lo de siempre el instante más oscuro exacto si adelgazas o engordas o no sé al Bale no le ha funcionat de moment això para l'Oscar a él ya le funcionó está claro que Oldman se podría volver a llevar el Oscar por este Manc pero es eso Mankevich está bajo el proceso de escritura de un famoso guion que todos conocemos que es el The City que es Enkane junto a Orson Welles y que nos introduce en la farándola de Hollywood entre actores coristas magnates de la época lo hemos medio escuchado en el trailer poderosos que tanto da a que se dediquen y a que dirigen el mundo y lo dirigen desde la manipulación y el dinero evidentemente pero también desde las imágenes eso es algo muy interesante y muy de actualidad el concepto de las fake news hay dos cuestiones que en la película me dejan alucinado y es cuando estamos super de alguna manera intrigados por el desenlace aunque nos lo imaginamos de una votación de una votación como la que hemos vivido a un gobernador de California exacto como la que hemos vivido recientemente pero a nivel de los Estados Unidos con Trump y por otro lado esta que hablábamos los fake news que ya se plantean desde los años 30 y 40 y así es así lo imaginamos todo y es que es eso desde el año 40 en pleno proceso de escritura un manca accidentado alcoholizado casi acabado que escribe postrado desde su lecho en un rancho apartado del mundanal ruido hay algo mágico en todo esto en el desierto de Mojave y él recuerda y él recuerda y nos retrotrae con cada recuerdo a esos años previos a través de un montaje genial que no para de ir de un lado para otro saltar en el tiempo y nos lleva de los 40 a los años 30 y a las memorias que formaron su vida la de Mank pero también esas memorias que acabarían formando parte del mejor guión de Citizen Kane aunque Wells reclama su parte evidentemente pero eso lo dejamos para Wikipedia y para los que queráis ver la peli como si os acabáis de lavar los ojos además estas curiosidades que continuamente están en la película también están con referencias visuales que aquí se han comentado no solo a Citizen Kane también a la magia de Hollywood hay varios planos que tienen ese punto casi onírico en la nocturnidad de una situación urbana con esas luces de la ciudad y eso es lo que os decía a mí Mank no sé si por el estado en el que la vi pero continuamente me hacía pensar en una duermevela infinita en un momento así muy complejo a nivel narrativo pero a la vez a nivel visual de delirio puro de sueño de pesadilla y no sé vosotros que os ha parecido ya habéis ido comentando cuestiones jo estic d'acord amb el Ferran que tècnicament en el sentit no només la imitació tant de Ciudadano Kane com del cinema més diguéssim clàssic les tècniques més clàssiques les tècniques clàssiques les borda a més te les empasses bé tècnicament està molt bé sí que és veritat que és una pel·lícula que en la meva opinió és una pel·lícula que agradarà i molt a la gent amant del cinema clàssic és a dir és que no ho volia dir així digue'ho és una pel·lícula és una pel·lícula per fer-se palles en el sentit i sobretot estreure's unes quantes a costelles i fer-se una autofel·lación de decir que sí coño que el cine clàssico que és la puta hòstia i ja des dels 50 ja no es fa bons cines i si es fa bons cines són els que representen en aquella època dels 30 llavors què passa que jo veient la pel·lícula sincerament hi havia moments que pensava que avorrida explico no dic avorrida avorrida sinó que és la densitat que crec que li podeu veure a tu Adriano i tu Carles és una densitat més pròpia del que està buscant sobre aquest cinema antic és la meva gran queixa que la trobo excessivament derivativa que aquesta és la seva avantatge perquè la pel·lícula pretén ser-ho ja ho has dit és un complement de Ciutadana de Keïn funciona a banda a veure sí no deixa de ser una paràbola de l'home que s'obsessiona amb la seva feina alhora hi ha un gran geni darrere que li posa pressió i sí però la trobo tan derivativa que això és el que em fa perdre un puntet perquè sent un biòpic més que fa Fincher perquè Fincher s'especialitza en fer biòpics així especials perquè Mindhunter és un biòpic la red social que per mi crec que és el seu punt més àlgid el gran biòpic és un biòpic que et profunditza d'una forma molt més bèstia en el personatge clar al final Manc parla de Manc de Manc y Beach però t'està analitzant igual que faci Citizen Kane la vida de los ricos del Hertz aquí hi ha un matís i és que por un lado estem entre un loser perquè és a dir Kane és un cabronazo però no és un loser és a dir el personatge que interpreta a Wells sí que és cierto que ambas películas abordan la figura de un personaje importante i a partir de allí metiéndolo en una red de telaraña podríem dir nos permite una mirada polièdrica de ida y vuelta entre los personajes i el mateix que és el protagonista esto passa en Kane y passa en Manc pero la diferencia es que en Kane eso nos permite hablar de las altas esferas el primer término está en las altas esferas aquí el primer término no el primer término está en un loser un loser audaz es un tío que venía de trabajar para la Paramount con 80 películas muchas de ellas de serie B que ni firmaba y de repente hostia es el gran proyecto pero aún así eso le había permitido pulular en medio de toda esa farándula y de esos magnates de la política de la prensa del cine a fin de cuentas yo quería añadir bueno ya ho he dit que me agrada molt la película estoy contigo al 100% en esto solo quería añadir Adri respecto a esa visión polièdrica que decías de Ciudadano Kane que curioso hostia el Farrán citaba la red social que en el fondo es un Ciutadà Kane del siglo XXI así es Mark Zuckerberg también es una visión polièdrica pero hostia hem citat la película de Cuarón la de Roma el cinema de Fincher tot i així jo crec que es de justícia parlar de Mann com una gran película no només per tot el que has dit Adri sinó també perquè respecte a l'adaptació que es va fer del rodatge sobre Ciutadà Kane que és RKO 281 La batalla por Ciudadano Kane una producció televisiva de Benjamin Ross per cert amb un Mankiewicz que interpretava John Malkiewicz John Malkiewicz clar Mann pero Mankiewicz en ese caso está a la sombra de Orson Welles que es el grado protagonista de la peli de que dices ¿no? de RKO es una TV movie más bien exacto es una TV movie o sea Mank realmente como cinefilia yo creo estamos en un estado mucho más maduro mucho más mucho mejor nunca se le había dado a Mankiewicz un protagonismo como el que se merecía siempre había estado en la sombra de ese Hollywood pomposo acaba estando en la sombra también pero ya él por agotamiento de la vida lo que menos iba a hacer era competir con un chaval de 24 años con el poder la inteligencia de Orson Welles y en ese momento con las puertas abiertas él decide seguir en la sombra y de alguna manera tanto sigue en la sombra que acaba desapareciendo y es por fin de alguna manera no sé quién ha sido el ideólogo de esto si Jack Fincher o el propio David Fincher pero hostia es por fin la necesidad de darle a un loser a un loser como él un protagonismo muy merecido y hacerlo encima con el empaque con el que lo ha hecho que pueda repercutir al clasicismo o que incluso se pueda plantear como cierta modernidad porque confluyen muchos estilos y al final hostia tirar de clasicismo en el presente pues eso implica cierta modernidad pero a mí me gustaría acabar con nada con algunos detalles que no desarrollaré pero que están ahí que creo que son muy importantes y en este caso empezaré por uno negativo está claro que Manc estaba acabado en esa época todo y que estaba a punto de hacer el mejor diodón de su vida pero hostia Manc tenía 43 años cuando acaba la película hace flashbacks a los años 30 que representa que tiene 30 y pico sabéis la edad de Allman son 62 años y Allman claro como tú te crees tanto al personaje y a su deriva alcohólica ha dicho que se mata continuamente a través de tabaco y alcohol eso hace que le perdones pero hostia hay momentos en los que de nuevo estamos ante una especie del Scorsese como se llamaba el irlandés el irlandés de ver a un tío demasiado mayor haciendo de un tío que bueno por la época hostia 43 eran los 50 de ahora pero joder pero joder y por otro lado lo que quería comentar es que es una película que de alguna manera también le hace justicia a dos personajes que tanto en el guión como en la adaptación ya cinematográfica de Wells salen muy mal parados como son precisamente así le llamemos Kane es exactamente Windian Randolph Hearst el magnate de la prensa y su mujer que en este caso ¿cómo se llamaba? Marion Davis Marion Davis interpretada en Mac por Amanda Seyfield pero se ha de decir que también deja muy malamente al señor Myers exacto en este caso aquí los dos personajes que eran auténticos bueno vilezas de la película Citizen Kane pasan a ser personajes mucho más entendidos y empáticos y aquí los grandes magnates negativos para la historia del cine y para la historia en general son B.Meyer el de la metro Goldenmeyer y Edwin Tarver que yo creo que incluso muestran su entierro como una idea de justicia moral de un tío que muere con 37 años que esa es una de las anécdotas de Edwin Tarver y a Gerst de Chalana esta idea del magnate en la sombra oscuro pero no queda tan mal en la peli de fet a vegades sembla que el manx s'ha obsesionado en atacarlo y el tío está en plan tío pero yo no te he hecho nada pero financia campañas el organillero exacto bueno la verdad es que nos podríamos quedar media hora más hablando de de manx pero simplemente os recomendamos yo creo los cuatro incluso aquellos que sí sí sí no es una mala película pero pensad en positivo quien la disfrutará más es quien le agrada el cinema de fet mireu Ciudadano Kane y ne va a beber a manx la disfrutareu bastante es que estas películas que apelan al cine dentro del cine son en el fondo pequeñas pajas mentales para la gente díselo a la última de Gaspar Noé y algún día hablaremos pero volvemos a lo de antes en el 99 RKO hostia se queda muy corta es la misma cinefilia a la que va dirigida pero esa peli exige mucho más es decir que de alguna manera cumple promesas manx pues venga pues venga cómics còmics este la mejor Música breument, el Noir, aquell que vam portar, aquell de barrets de doble ala, dels whiskeys a les 10 del matí, i no parlem aquest cop com el duet aquell que a més vam poder entrevistar, el duet el Terriba Queco, que ja vam parlar amb els seus Jo assassino, Jo loco, i el proper Jo mentiroso, tot i que realment portem un d'aquests duets que algú jo crec que d'aquí ja els coneixeu, i que jo crec que és totalment garantia d'èxit, que estem parlant d'Ed Brubaker i Sean Phillips, i el que portem avui és el seu The Fate Out. Música malrollera, perquè realment és d'aquells còmics de mierda, de mierda pura en la profunditat del Hollywood, les misèries totals. Bé, és un còmic que realment va ser publicat el 2016 per Image Comics i traduït a l'espanyol, ja el tenim aquí, nois, com a totxo, un recopilatori el 2018. Un altre d'aquests totxos, crec que són unes 400 pàgines o així, en un únic volum i et podeu trobar per Panini. I la veritat és que, a més, l'edició, no sé si l'estàs veient, Adrià, però realment és superguapa, o sigui, la maquetació és l'hòstia. Molt, molt xulo. Te seduce desde el primer momento. Molt xulo. Originalment, 12 volums, d'unes 20 pàgines, més extras. Els extras també molt recomanables perquè són entrevistes que després ja veurem per què són molt, molt interessants, perquè hi ha una primera persona per allà al mig. I és que estem parlant d'aquest duet, no?, de Brubaker, el guió, Phillips, el dibuix, i en aquest cas una tercera persona que s'afegeix a aquest duet, que és Elizabeth Braidweiser, a veure si ho pronuncio bé, que és qui fa el color. Que també és una cosa interessant, que és, el còmic parla molt d'aquesta època clàssica, però que es refereix molt a aquest noir. I el noir molts cops l'entenem com noir, blanc i negre. Hòstia, el color... Jo crec que aquesta obra realment, en blanc i negre, com aquell blanc i negre pur i dur de torso o d'allò mentirós, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, aquí perdria molt, jo crec. Vols dir? Aquesta obra va ser editada en color originalment, eh? Sí, hi ha bocetos, eh? Sí que hi ha, en aquests extras que us dic, hi ha bocetos que estan en blanc i negre, però no, no, no. Ella... A veure, estem parlant de que tots, tots ells han treballat en DC. Tots. Hòstia. I, a més, sobretot ella, l'Elisabet, ha fotut molt de color i molt xulo, molta tinta a DC. I, bueno, estem parlant dels cracs del noir. Jo crec que aquí potser algú ha llegit alguna cosa, no sé, criminal segur, no? Criminal, per mi, fins ara, és el millor. Ara us dic que és The Fade Out. Això ja estic completament segur del que han fet. Han fet criminal, han fet fatal, també, però ja us dic, aquí es corona totalment amb el millor que han fet, com a mínim, com a duet, eh? Hem dit que és 2016, 2016 guanyen el Premi Eisner, com no podia ser d'altra forma, que què era, nois, Premi Eisner? El Oscar de los Comics! Los Game Awards de los Comics! Doncs entrem a la història. The Fade Out, finals dels 40, Hollywood, estem ja, normalment, parlant d'això. Primers dies d'aquella famosa llista negra, on es perseguien els comunistes dins dels estudis de cinema, no? Una casa totalment de bruixes orquestrada també per FBI, no? I enmig de tot l'enrenou això de veure si és excomunista, no? Si és rojo, no sé què. un pedazo d'assassinat, no per la violència, perquè tampoc, sinó un assassinat d'una gran superestrella, que es diu Valeria Somers, enmig d'una gran superproducció, és a dir, enmig d'una producció de talla, de nivell, teòricament mor aquesta actriu, i el nostre protagonista, que és Charlie Parrish, que de fet és un guionista, també, no et dic que hi donen olvido, però sí que és veritat que va tenir un cert prestigi, però ara és el típic moment del dilema de la pàgina en blanco, allò que es diu d'estar faltant d'idees, d'inspiració. I a més, sobretot, és molt amic de la protagonista de la pel·lícula. Ell ja era el guionista de la pel·lícula, llavors, en aquest moment, digues Ferran. No, que m'està semblant una mena de mescla de clàssics de gènere com pot ser Sunset Boulevard, que també tens el guionista, el pretès guionista, el que vol ser guionista, que no acaba d'aconseguir-ho, es fa amic d'una persona molt rica i apareix mort, aquí seria al revés, o, i tu ho he comentat abans, el primer tomo de Blacksat, tracta aquest punt de mor una actriu de superproducció, i, clar, aquí acusen el seu ex-maquillador o el seu ex-company, també guionista, em sembla, de fet. Sí, però aquí l'interessant és que, en realitat, és un assassinat perquè el protagonista, el guionista, que no és detectiu com a Blacksat, sinó és un... Bueno, no et diria un mintundi, perquè és una persona que encaixa bastant bé en el món de Hollywood, però sí que és veritat que ell sap que no ha mort, ha sigut assassinat. Exacte. És a dir, el que venen a la premsa, a l'estudis i tot, és que... Accidenti. No, no, és un suïcidi. Literalment un suïcidi. I ell diu, no pot ser. Per què? Perquè ell, el dia que troba a la Valeria morta, és una nit loca que han passat uns quants junts a un pis, de festa, i es desperta, per això el The Fade Out, que és aquest placaut, és aquest fundido, fundido a negro de la nit, que quan ell s'ha despertat se la troba morta, a més se la troba morta assassinada. Hòstia, esto es muy natalibut, ¿no? Tiene un puntito... Se cayó del barco. Exacto. Le veo ese puntito de... Porque, de hecho, de Natalie Wood, aún se sigue hablando de esa gran muerte misteriosa, no resuelta... Era el Christopher Walken que estaba en ese barco, que había un acto d'ara que había estat allà la jovenet. però no era Walken, ¿no? No, ¿quién era...? Ah, no! No era el de... La La Land! No, no. Oh! El Warren Beatty. El Warren Beatty. Hòstia, hòstia. Passando-le la culpa a Faye Dannaway. La La Land! Això sí que és... Això sí que és les cloacas de Hollywood. És una de mis series de Hollywood. Sordi, no. Vale, tornant al tema. O sigui, penseu, és un guionista que ell sap, bueno, o creu saber, perquè aquest és el problema, que com que no se'n recorda què va passar a la nit, ni qui estava allà, ell sabia que estava, òbviament, perquè es va despertar, de fet, es va despertar, si no cromalament, en el còmic, al principi, a la banyera, s'enrotlla, una xeloca i tal, però quan es desperta diu, ella està morta, però després, quan veu les notícies, a més, ell fuig, perquè diu, merda, què passarà? Què passarà amb mi? Clar, en plan, estic sol amb ella. A la nit no estava sol, però, i clar, fuig. O sigui, de fet, neteja proves, no sé què, i fuig. És un drama de 10 redos, eh? Sí, però quan veu a la premsa i tot, diuen que ha sigut un... De fet, és com que recreen, per fotos i això, recreen com si s'hagués penjat o alguna cosa així, saps? Llavors, clar, diu, ei, el cos no estava així, quan jo el vaig veure així, que aquí algú ho ha manipulat. I ei, com aquest guionista, aquesta part, bueno, que al final també té aquesta crisi en la seva feina, no?, intenta, bueno, anar tirant del fil, anar fent d'investigador, però clar, amb tot el follon també. Sí, al final, un guionista és un muy buen detective. Comparte con un detective la mirada psicològica. I el preguntar-se por qué. Exacto. I sobretot vol fer, vol destapar tot aquell Hollywood, no?, que és el d'aparentar, no?, el de les formes i que s'amaga darrere de tot allò, de tots aquests escenaris falsos, no?, per dir-ho metafòricament, però tot allò que viu a les fosques, no?, en el... Què passa darrere la gran pantalla, eh?, que és el que no veiem. Sí, sí, totalment, i què es va trobant, què ens anem trobant a mesurar? Jo, i t'adraig, no fer espoils, perquè, com sabeu, un gènere com el Noir és difícil... Sí, la sorpresa. Clar, les sorpreses són molt interessants, però estem parlant de corrupció, sigui de poder, inclús corrupció de menors, estafes, màfia total, desigualtats de tot tipus, i hi ha una frase que vaig trobar, no del còmic, però sí que una frase referencial al còmic d'un crític que vaig trobar per internet, que era el alcohol como anestésico, el sexo como instrumento de submisión, la violencia como reglamento y la hipocresía como ideología. O sigui, jo crec que això és... Que meravilla. De fet, això ja podria ser la definició de Noir, perquè al final són els típics, el sexe, l'alcohol, el poder, i al final són els típics componets. I de fet, és curiós perquè és una obra que està molt encarada, òbviament, als anys 40, aquest Hollywood, que abans també hem parlat, i com està tan lligat al Me Too. És fort, perquè, bueno, hi ha figures, òbviament, com el Harry Weinstein, perquè et creus totalment la història i és una cosa totalment actualitzada. Totalment. És a dir, si el llegiu, hi haurà molts punts. Estem parlant que és un còmic que és molt la nostra època, és a dir, 2016, 2017, 2018. I hi ha aquests components de dir, ei, aquí, en plan, això no està bé, ei, aquí, la figura de les actrius, també, la figura de les actrius com alguna cosa quasi degradant i que tu has de fer l'esmili i una, òbviament, que no hauria de ser així per arribar a ser la gran estrella o perquè contracti, no? Tot això, Aquesta misogínia d'època. Totalment, totalment, totalment. I no només et creus molt la història que inclús hi ha certs Weinsteins en aquesta història, no?, de Javier Weinstein, sinó que és tota una ficció, tot són històries bastant inventades, però ojo, que hi ha, bueno, hi ha només a la portada, Carles, què hi veus aquí? Doncs a Carol Lombard i a Clark Gable. Clark Gable. Clar, estem parlant de que hi ha gent que es va mostrant per aquí al mig, o sigui, Carles famoses, de fet, hi ha n'ells dos, però també hi ha Humphrey Bogart. Los mencionen tal qual? Sí, bueno, els diuen pel nom de Pila, però sí, al final són a Hollywood. Sí, sí, sí, Humphrey Bogart també surt, Montgomery Cliff, hi ha Dashiell Hammett, escriptor d'Alco Maltès. M'encanta. Llavors, què passa? Que combina molt bé, o sigui, jo crec que aquesta combinació entre et vas trobar de tant en tant el Clark Gable, el Clark Gable te'l presentar com si fos clar, òbviament, el Clark Gable, eh? Però el Casanovas, que de fet, potser dels famosetes que podries trobar aquí dibuixats, és el que té més paper perquè realment és també un personatge que està per allà al mig. Perquè aquest còmic podria ser el sueño húmedo de qualsevol cinèfil de dir, no, no, és que Dashiell Hammett i actors de Hollywood en una mateixa novel·la gràfica. És el gran complemento de la peli de Mank, no? Exacto. Si Mank és complemento de Citizen Kane, de Fade Out és complemento de Mank. Està tot connectat, sí? La diferencia... No, la diferencia és que aquí hablan de muerte, asesinato i en Mank hablan de creació. És a dir, que el vehículo, en un caso és la destrucció i en un altre la creació que al final són antagonistes d'una misma realidad, no? Mank habla de lo que ahora se llama assassination character, character assassination, que és eso de matar al personaje. Muerte y creació, yin yang. Però aquí hi ha una muerte real. Sí, però us diré una cosa, ara que deies això, té certa relació amb Citizen Kane? També. A ver, és una anècdota que surt en el còmic, no m'ho estic inventant, és una anècdota que expliquen ells, però us diré, tampoc és un spoiler, però que és el guionista que ens ocupa, aquest, el Charlie, va fer... Hi ha un moment que li diuen, tio, la peli que vas escriure fa uns anys, hauries d'haver guanyat tu a guió i no a Citizen Kane. Això surt en el còmic. Això és el rival. Ojo, eh? Ojo. Hòstia, es pedrin. Què passa? No només surten inclús aquestes referències jo que he vist a Citizen Kane, sinó també aquest rotllo memento, òbviament, pel tema... Tota la reconstrucció que ha de fer aquella nit és una mena de... Avanço una mica, però com que ho tinc tan burrós, he de retrocedir i avanço, i retrocedeixo. I al final és una cosa que penses, hòstia, no acabarà mai això. Muy sueño eterno, tot plegat. Sí, és una cosa i després també aquest rotllo de Chinatown no només per... T'has d'enfrontar a una... Bueno, no només una màfia, collons, a Hollywood, saps? T'has d'enfrontar a tu sol, sinó que també hi ha aquest punt que si Nicholson tenia... No, Nicholson? Sí, Nicholson, Nicholson. Nicholson tenia el nas rebentat durant la peli. A Chinatown. Aquí és les ulleres rebentades. Jo crec que hi ha bastant de guinyo. Que per cert, Dark Darkman, quan vam parlar de l'Asien, és un vinyaco. Aquest tirita que portava el nas també era molt Nicholson de Chinatown. La gran empanada. A veure, estem parlant que és un còmic que el ser Noir podria ser complex, no ho és del tot, o sigui, realment avança molt bé i és d'aquests que... Feia temps que no m'enganxava, de llegir durant molta estona la mateixa cosa, molta estona. És d'aquestes històries sense trampa, personatges perfectament rodons, res de relleno i si el llegeu ho entendreu perquè ho dic, perquè el Noir a vegades... Hòstia, per presentar-te allò, avançament del personatge, proves i això, al final t'acaben fotent personatges a Dokie i et fots una llista de 100 personatges. Aquí no, aquí potser... Personatges, personatges potser n'hi ha 10. També t'acorda que com que són personatges coneguts molts que apareixen, potser no... Sí, però no els utilitzen aquests, aquests estan allà per complementar que és aquella època de Hollywood, no és... Vale, vale. Se quedan escaparate, no?, de personatges. Sí, i sobretot, sobretot, al final és molt bo. Jo he llegit que hi ha molta gent que no li ha agradat, però trobo que és arriscat haver fet una mena de saga de Hollywood i acabar d'una forma que diguis joder, golpe de radia. O sigui, és un final que no us diré per què però els noir molts cops acaben també destroyers i tal. Aquí és un final que jo crec que... Tu, si vas pensant el típic noir, no és. És un final Shyamalan? Hosté. Això seria usted, lo que ha visto usted no era real. Bueno, però dic que és impactant al final, vaja. Sí, sí, sí. Bueno, és curiós. Deixem-ho aquí. però és que a més si algú té el guionista Brubaker, és que tot el que fa sempre comença bé que avança molt fort, molt ràpidament i jo crec que el primer volum, el primer tom o diguéssim, les primeres 20-30 pàgines són, bueno, de plantejament, estan molt bé però és que després hòstia, s'enfila. I a més el dibuix de Sean Phillips té un rotllo que també he llegit per internet que és hi ha vinyetes que sembla que les puguis olorar. Realment, eh? Sí, pels perfums totals de les actrius, estrella, del whisky, els poros dels productors, o sigui, és una passada. I el que us deia de la colorista, diguéssim, de la que posava la tinta, que trobo que encaixa molt bé una cosa que em sembla rara, que és veure aquesta realitat dels 40, 30, 40 a Hollywood a tot color, per tot color. I ara ja entiendo perquè no te gusta Manc, és que, claro, ¿qué has leído? ¿qué has leído este libro? ¿qué has leído este libro? La semana previa Manc i de repente llegas a Manc i dices, oye, chicos, va, dejad de romperos la panoreta. No, pero que es guay, porque no es lo mismo, ¿no? No, además, con esta broma lo que estamos abriendo son dos posibilidades que se complementan pero que si alguien no las quiere tomar en conjunto las pilla por separado y es perfecto. Y nos permite bromear un poquitito. Pero aquí, a ti te mola el color, entonces. Aquí sí, aquí sí. Home, aquí em va sorprendre, em va sorprendre perquè una cosa que tu ja conceps és una cosa com amb tot el blanc i el negre, no?, i sobretot a l'època que estem, hòstia, jo crec que el color li dona molt de joc. i així com a curiositat per acabar vaig pensar, hòstia, com de veu foten això, això, tot el guionista. I vaig estar buscant i es veu que que hi ha un tal John Paxton, que és un guionista de l'època daurada de Hollywood, la veritat és que no el coneixia, encrucijada de Odios, no en tinc ni idea d'aquesta pel·lícula, que a més va ser testimoni de totes aquestes persecucions polítiques i de la caça de bruixes aquesta i tot això, hòstia, era el seu tiet, era el tiet del Brubaker. Hòstia! Llavors, abans, com que això que dèiem de Manc, d'aquesta mena de Fincher, de tenir... És un insider, exacte, hi ha un insider aquí. Que fort! I no només això, sinó que la dona de John Paxton, d'aquest guionista que diem, que és Sarah Jane Paxton, cantant de country, no? Hòstia, d'Edward, va ser relacions públiques de la 20th Century Fox i a més, en el còmic aquest, les relacions públiques no és el que us penseu. És el paper que fan les relacions públiques, en realitat, a Hollywood, d'estapar tota la merda que han fet els actors, directors, o sigui, que t'has acostat amb no sé qui, que has golpeat amb no sé qui, doncs aquelles relacions públiques són les que s'encarreguen. Marketing. Saps? Són les que s'encarreguen i ja per tancar la secció, em mola molt, que aquí sí que és citant el còmic, que hi ha una frase que diu Cuando se sacude un avispero, se corre el riesgo de ser picado y a veces uno no puede triunfar aun habiendo hecho todo lo que estaba en su mano o más. És a dir, vigila que fas, no toquis... No és ni tan sols la mà que et dóna a menjar, sinó no toquis allò los hilos que mueven el mundo. No remuevas la mierda al final. Este a Crossfire, Eduard Dimitric y con Robert Mitchell. Exacto. No, no, ara mismo acabas de dar otra recomendación. Pues mira, jo també ho la veurem perquè a més ho comenten bastant a les entrevistes i molt xulo. Llavors, res, The Fade Out, molt, molt recomanable. Per mi, automàticament estan els top noir, totalment de còmic i res, bueno, ho haurem d'esperar, això sí, ho haurem d'esperar, com a mínim en el noir espanyol, a la nova, que queda molt poc, a la nova entrega d'Alta Riba i Queco, que és el de Jo mentiroso, a veure què. Llibres. Ah, vale, vale. Ja decía yo. Bueno, nois, hòstia, m'encanta, eh? A veure, què estem escoltant ara? Entra sempre molt bé. De quina pel·li estem parlant? No, estem parlant d'una cançó. D'una cançó, però que Vinsky ens porta això. Jo sempre he pensat que la cançó de Drive, o sigui, aquesta de Kavinsky de Night Call, és com que Vinden Reb, quan va pensar Drive, es va basant aquesta cançó. O sigui, és que la pròpia lletra hi ha escenes que es podrien traduir. Nois, una particularitat d'aquest programa m'estic donant compte, eh? I és que estem partint de la nostra època per submergir-nos en el passat. És a dir, partim de la pel·lícula Manc per parlar de Ciutat de Kane, del còmic The Fade Out per rescatar el Hollywood criminal dels 40, no? I tornem a partir de la nostra època precisament, com deia a l'inici de l'empanada per posar en context, és a dir, submergir-nos en aquest Hollywood sòrdid que ataca la moral americana i que tota aquella èpica romàntica de pel·lícules estrenades en aquest Cody Haze que estàvem dient, d'aquests happy ends constants pràcticament, no ens volien mostrar o que ho feien de forma maquillada. Així que, a part dels pitets, sisplau, us ho demano, Ferran, Pol, Adrià, que agafeu el pic i la pala per què anem a tancar aquesta empanada amb el retrovisor apuntant cap al passat. Però, ojo, no comencem parlant de Hollywood, sinó d'un símbol enigmàtic, el quadrado de Satona. No! No, és broma, és broma, nois, parlem d'un escorpí brodat sobre una jaqueta. Ferran, sisplau, puja aquesta música. Bueno, aquest electro de Kavinsky que ens deia el Ferran, l'estètica, aquesta retro de Drive de Nicolas Winding Renf, és el nostre punt de partida, és la nostra entrada a la gruta d'Alibaba, pràcticament. Per què? Per què? Perquè aquest escorpí d'aurat que Ryan Gosling porta a l'esquena ens serveix per accedir a un passat film i que està ple de significat. Drive és el gran homenatge en aquest programa que estem fent d'homenatges, no? Doncs el de Drive va dirigit a un cinema també nocturn, també sòrdid, també violent, que apunta més aviat cap al thriller 70 i 80, dels 70 i 80. El driver de Walter Hill, vivir y morir en Los Ángeles, aquestes persecucions. Clar, la gràcia de Drive i en general del cinema postmodern és que apunta a moltes direccions, però anem a posar el retrovisor apuntant cap a aquest escorpí misteriós de la jaqueta que porta Ryan Gosling. Què passa si gratem sobre aquesta imatge, si li fotem uns copets? Doncs que ens situem a l'any 1964 per parlar de la que segurament és la peli més important del cinema underground americà. Estic parlant de Scorpio Rising de Kenneth Anger. I amb aquesta suavitat engrescada d'aquesta full rushing de Ricky Nelson ens submergiem en un món que, nois, de suau i noies, de suau no en té res, és un món de sexe, de drogues, també sòrdid, també fosc, filmat per un director que porta tatuat al pit la paraula Lucifer, un món que ens parla de l'homosexualitat com un col·lectiu que barreja estètica motera, esvàstiques nazis, la iconografia catòlica a ritme de rock'n'roll, d'aquest rock'n'roll. Hòstia, gran dir, eh? Era un Easy Rider una mica diferent, eh? Grupo de moteros nazis homosexuales. Exacto. Vinga. I d'ahir nos iremos a Hollywood, recordeu, eh? Però seguiu amb el pic i la pala, eh? Estem tots amb el pic i la pala. Un cinema, com l'estic dient, que fins i tot hi trobem violacions en grup com pot ser la pel·lícula Fireworks de l'any 47. Doncs bé, nois, és... Nois i noies, és en aquest cinema documental transgressor, reivindicatiu, entre pantalons arrapats, jaquetes de cuir on trobem, de sobte, un gran escorpí brodat. El mateix Drive i el trobem a l'esquena d'un noi. Una imatge d'averí. Una imatge del sexe com una activitat obscena i perillosa. Clar, us preguntareu per què és tan important parlar del cinema de Kenneth Anger en un programa sobre el Hollywood sòrdid, no? Bé, doncs perquè Kenneth Anger és l'autor del llibre que us porto avui, aquest, Hollywood Babilònia, que tracta sobre una sèrie d'escàndols dins el context del cinema dels grans estudis. A diferència de la novel·la gràfica que ens parlava el Pol, no és una cosa que passa durant una superproducció, sinó quan no estaven fent cinema, quan tots aquells actors i actrius no estaven fent cinema. En quina enlla ens estem remuntant ara? El 1959, l'època dels grans decorats, no, perdó, us l'estic liant, us l'estic liant, 1950. Por favor, lia-nos-la, nos encanta. Es que s'està posant nerviós perquè la portà hi ha uns pits. Dí la verda, dí la verda. Aquests pits són de l'actriu Jane Mansfield, Jane Mansfield, que ara se m'havia oblidat el nom, que està aquí un poco... Està coloreada, ha dit. Sí, l'ha hecho pol. Sí, ha visto que era en blanco y negro ha dit no, no, aquí hay que tener los pezones y los labios. Doncs aquest llibre d'aquests escàndols de Hollywood que es va publicar a França l'any 1959 no s'hagués pogut publicar a cap altre lloc més en aquesta època, ens trasllada, agafem el pic i la pala un altre cop, perquè ens trasllada l'època dels grans decorats de Los Ángeles a l'època inicial de Hollywood, als anys 10, a l'època de les superproduccions com Intolerància de Griffith, aquella Babilònia irreal, ultrabarroca, inspirada en el cinema mut italià. És darrere aquests decorats i aquesta èpica faraònica on s'amaga un Hollywood desenfrenat d'actors i actrius que es converteixen en estrelles ràpidament i que la seva vida és un no parar. Ens estem situant en un Hollywood que de dilluns a divendres, perquè us feu la idea, de dilluns a divendres, tots guanyen una millonada davant les càmeres i al cap de setmana s'ho gasten tot en festa, en luxe i en droga. Nois, tres casos, posaré, tres casos per parlar d'aquest Hollywood sòrdid d'escàndols. El primer de tots, comencem parlant de la comèdia Slapstick, de l'actor Fatih Arbackel, també conegut com el príncep de les balenes o Ferran, el gordo i el flaco, no? És fort, cabrón. Clar, imagineu-vos, nois, imagineu-vos, un lampista és contractat com a còmic i de sobte es veu protagonitzant i dirigint pel·lícules de dos rotllos, d'aquestes de l'etapa muda, i el tio comença a fer pel·lis de bufetades, de relliscades, de pastissos a la cara. Què va passar? Doncs que darrere la cara innocent, d'aquest gordet Fatih Arbackel, clar, una nit de setembre del 1921 en una festa en un hotel de San Francisco, els veu que el tio es tanca a l'habitació amb una actriu, una tal Virginia R.P., es comencen a escoltar crits, de sobte surt borratxo, l'actriu va morir de peritonitis. Què va passar? Bueno, Arbackel va ser declarat innocent per falta de proves, però segons els rumors i les tires periodístiques de l'època, bueno, la cara d'Arbackel, la cara de la noia aquesta i una ampolla de cava, pel que sembla, la peritonitis venia perquè havia penetrat a la noia amb una ampolla. Això és que havia vist diario una ninfòmana amb la Coca-Cola. Sí, però per arribar a fer una peritonitis l'ampolla de ser llarga. No, no, no, molt bèstia. Només us dic que van arribar, o sigui, a cinemes de Wyoming van acabar gent traient-se pistoles i disparant sobre la pantalla quan es projectaven pel·lícules d'aquest Arbackel caigut en desgràcia. Segona anècdota, segona anècdota d'aquest Hollywood escandalós. Què més? Què més podem dir? Doncs, perquè us fem una idea, parlàvem del Codi Hayes, aquest Codi Hayes, d'acord? Què podem revelar sobre aquest moment? Doncs, clar, quan calleu que cobrava aquest tio? A l'Arbackel, aquest? El Hayes, el que va, diguéssim... Ah, l'artífic, l'artífic del Codi Hayes. El senyor Sansó. Segona anècdota, 100.000 dòlars... Cago en la puta. 100.000 dòlars, nois, William Hayes, o sigui, va, i passem a la tercera. No digueu, coi, digueu. 100.000 dòlars. 100.000 dòlars, 100.000 dòlars cobrava, 100.000 dòlars cobrava William Hayes, que el més fort és que va ser contractat pels mateixos productors de Hollywood. Aquí és on volia arribar. I la tercera i última, que és, jo crec que la més important, és que té a veure amb Manc, i és que ens situem en l'època en què William Randolph First, com deien, va ser aquesta espècie de Jean-Paul Gretti del segle XXI. El tio tenia un llat i en aquest llat Charlie Chaplin es va acabar liant amb Marion Davis. Charlie Chaplin va acabar liant amb Marion Davis i el tio... Que la gente no vea charlot, Adri, no te lo pierdas. Hers pilló tal rabia que con una pistola acabó persiguiendo a Charlie Chaplin en este yate y disparó a un director de cine de western llamado Thomas Inns y se lo cargó. ¡Qué va! Pero quedó tapado, quedó tapado... Hostia, estos son los mismos de la Tierra plana, ¿eh? Yo quiero ser los Tierra plana. ¡Guau! ¡Qué bon! Quedó tapado y nunca se supo. Se nota que estas historias están en la llibra de Hollywood, valió verano. Poca broma. Estoy haciendo cachondeo, pero realmente tengo ganas, ahora mismo tengo el libro entre las manos y yo he elegido solo tres. Y que por otro lado, este señor que nos presentabas como Kenneth Anger, que aquí escribió un libro de los años 50, después, ¿no? Este Scorpio... Has empezado por la película que es posterior. ¿Realmente nos ha regalado más joyas cinematográficas o literarias? ¿Este tal Kenneth Anger? Sí, o sea, realmente ese tío tiene todo ese cine, digamos, que estaba hablando, ese cine documental, transgresor, pero tiene esa parte cronista, de cronista, de ese Hollywood sordido de escándalos y que yo creo que de alguna manera complementa a Molbea que es tan panada que estem dibuixant avui, sobre aquest sordido. Totalmente, tío. Hollywood fosc. Hòstia. Doncs arribem... Avui hem acabat, avui hem acabat el programa, ha arribat, i podem fer una mini agenda molt ràpida. Deixa'm comentar primer, Adriano, el que serà més ràpid, perquè la setmana que ve són els Game Awards, el dia 10, i farem una seccioneta de Game Awards. I també s'estrena el joc esperadíssim des de fa set. Bueno, teòricament. Jo pensava que t'havías olvidado de los videojuegos, hòstia. El Cyberpunk 2077. Veo que no he conseguido despistarte. Bueno, realmente aquí hay muchos estrenos de la semana, pero lo centraremos en Mank, en Casita, con Netflix. Y si tenéis ganas de ir al cine, La Vampira de Barcelona, de Enriqueta Martí, película que pudimos ver en Sitges y de la cual creo que aún en YouTube hay una crítica interesante. Por cierto, nueva versión del Padrino 3 con nuevo inicio, nuevo final, nuevo montaje, en definitiva. Y después, un documental, Los días azules de Antonio Machado, que nos habla de estos migrantes tras la guerra civil española y una película de animación que precisamente contextualiza toda la narrativa en un campo de refugiados francés, el campo d'Argelés, y nos habla de Josep, Josep Bartolí, un dibujante que lucha contra el régimen de Franco desde la distancia. Gran obra de animación que comentaremos algún día. Doncs, fins aquí el programa de Hollywood Sordid. Tenim aquesta película Mank, tenim aquest còmic de Fade Out i aquest llibre de Hollywood Babilonia. Que n'atenguem. Ens escoltem la setmana que ve, nois, vinga. Adeu. Fade Out Fade Out Fade Out Fade Out Fade Out Fade Out Fade Out Fade Out