Feminismes a cinema, videojocs i còmic: Harriet, Invisibles, La Camarista, La candidata perfecta, La ola verde, Horizon Zero Dawn i Y: L’últim home

Ei, hola, hòstia, era avui? Era avui, vale, vale. No, no, no, cap problema, cap problema, va bé, va bé, deixa'm un moment. Bon dia, em dic Pol i avui esteu de visitar el meu jardí. Us explicaré una mica què tinc plantat per aquí i alguns truquillos us deixaré anar, perquè així segur que traureu el màxim rendiment a tot el que planteu. Vale, doncs aquí tenim, per exemple, els carbassons, que, com veieu, des de petit, doncs ja els limitem, els comprimim, no? Els aixafem perquè no es desenvolupin del tot i així la flor, doncs, creixi bonica, dolça i sobretot que no ens amargui l'existència. I mireu, aquí tinc una part més secreta, més petitona, i com podeu veure tinc unes quantes plantes de maria, sobretot per les fumades que es foten els meus companys a vegades en el programa. Doncs justament aquestes plantes viuen sense mascles, els rebutgen, perquè a més saben que és que no els necessiten per ser independents. Un mascle en una plantació de marihuana és el pitjor que pot passar. Són les més autònomes que tinguen tot el jardí, i això es nota, d'una hora lluny. És que tampoc estan molt ben vistes, i ja sabeu, polítics, església, puristes... Doncs mira, si veniu cap aquí, tenim... Aquí tinc els enciams, mira, per exemple, i us ensenyaré un truc que és boníssim, perquè tots sabem que en un jardí sempre hi ha plagues, i sobretot quan són coses molt tendres com l'enciam, doncs, en aquest cas, tenim una plaga de baboses. Doncs què podem fer? En comptes d'anar a per la babosa, a per la plaga, el que acostumem a fer és agafar ampolles de cervesa, les posem al voltant dels enciams, i això us anirà superbé, perquè les baboses van cap al sabor de la cervesa, llavors deixen en pau l'enciam. Així que les baboses, doncs, s'acaben saciant i les deixen en pau. Bé, les deixen en pau durant un temps, fins que se'ls hi passi. I mira, si ens apartem una mica, en realitat veureu, així a trets generals, que les plantes més grans que tinc, les més altes, són les mascles, perquè les femelles, curiosament, no arriben a pujar tan amunt, perquè no sé si ho veieu cap allà, hi ha una mena de metacrilat, a sobre, que no les deixa créixer, veieu? Que és com una mena de, com un sostre així com vidriós? Doncs mira, això que veieu sempre hi ha estat. De fet, jo, des que vaig entrar aquí, en aquest jardí, jo l'he vist sempre aquí. Però a veure, clar, és que està molt amunt, i és que si faig alguna cosa al respecte encara em fotré mal, saps? O sigui, em fotré d'altabaix, i a veure, les plantes són molt maques, però aviam, no? Vull dir, la meva integritat primer. I és que, a més, com que de tant en tant les vaig regant i els hi faig cas, doncs, també em sento part d'aquest jardí, no? Em sento un aliat d'aquestes plantes. I què més, què més? Hòstia, que són quasi les 10. Em sap greu, no, i us hem de plegar, eh? Perquè és que ara vindran el Ferran i l'Adriano, i no sé si ho sabeu, però portem un programa que es diu Empanada Cultural, i avui el farem en directe des d'aquí mateix. I què farem, doncs, mira, doncs el Ferran ens porta a un videojoc distòpic, Horizon Zero Dawn, i crec que ens explicarà com una protagonista dona no fa falta ser hipersexualitzada en els videojocs, com acostuma a passar, per ser forta, per ser valenta i per tirar endavant un món que ha quedat prou destruït. L'Adriano va més enllà, i jo crec que afegeix el tema racial a la lluita de la dona, amb la pel·lícula Harriet. I jo, com el Ferran, acabarem amb una distopia, però, en aquest cas, en format còmic. Y, l'últim home, que és una saga de còmics que el que s'ha centrat és què passaria si hi hagués un apocalipsi, però en format home, és a dir, que només quedés un home sobre la terra, i tota la resta fossin dones que tiren endavant el món. Bueno, i és per això que estic deixant tan maco tot el jardí, ja ho veieu, perquè és que avui és el dia. I sí, sí, que ja sé que es diu que sempre s'ha d'anar regant, que cada dia s'ha de fer, però, a veure, tots sabem que quan vénen visites, quan t'hi fots al 100%, i la resta dels dies ja vas tirant, no? Ja te'n vas oblidant i vas fent quan pots. El que sí que us puc dir és que avui, als Empanada Cultural, està clar que ens posarem a parlar des d'un bon jardí. Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural. Un programa cuinat per... Pol Dígler. Per Rampujol. Adriana Caldero. A Radio Desvern. Hola. Que maravilla, que maravilla, no? Jo no sabia... Jo, a ver, Pol, decidete ja, tío. ¿Tú qué quieres, ser locutor de ràdio o actor? Porque te veo muy lanzado, eh? Te veo muy lanzado, eh? Aquí, als Ocellets. Als Ocellets. Solta la palma, eh? Sí. Palmas, Campanada, és el jardín cultural, no? És el meu jardí. El que ara estic pensant és que el que sí que he invisibilitzat és les xarxes socials, no? Sí. Sempre ho feu. Això sempre. Ja ho farem. No us preocupeu. Quan anem a passar la secció, dius... Sí, no vols tirar, no vols tirar, tío? Ah, vinga. Recorrem xarxes socials. Facebook, Campanada Cultural. Twitter, Campanada Cultura sense L. Instagram, Campanada Cultural. He canviat l'ordre i no te'ls donat contra Adriano. Sí, encara. I tots els podcasts, aquest inclòs, els trobareu a podcast... Ui, on era, Adriano? A què no ho saps? A què no ho saps? A mi suena algo como Mixcloud o Soundcloud? No sé. I Soundcloud. Sí, molt bé. Mixcloud, Soundcloud i ibox. Tengo que decir, antes de que lo lances todo, que te veo ahí ya con el dedo ahí, que Pol ha sabido sortear muy bien... El jardín. Está en un punto muy metafórico. No querías hablar de fonte, por si acaso, ¿no? Venía de Blanquets la setmana passada, que eren unes alegories totals. Aquest dic, home, he de seguir amb el to. Estem com a habitant, dic, que... Per què, no? Vale, vale. No ho dic perquè veia aquí, carres com... Sí, és un poco como Podemos en el campo político de la independencia. Tots sabem quin dia és avui, no? Sí, Adriano, no? Pels castigueus escoltant un diumenge. Sabíeu que és diumenge, dia 8 de març. Sí. Pero, a ver, en este programa hemos dejado clarísimo de qué lado estamos. Hemos hablado de todo tipo de arte. Esta es la gran empanada cultural. Pero yo, por ejemplo, en el ámbito cinematográfico, recuerdo grandes joyas dirigidas por mujeres, interpretadas por mujeres y, sobre todo, que ponían en una situación necesaria al género femenino, ¿no? Pero, pero, pero, pero... Seguimos, seguimos. Hay que seguir regando el jardín. Pero hoy solo voy a traer hombres. ¿Te imaginas? Me encantaría, ¿eh? A mí más que todo por llevar la contraria, ¿eh? Doncs, bueno, gorem si la de la de la de la de la de la contraria o no. No, no os preocupéis, no os preocupéis. Sí, que, doncs, avancem. Cinema. Bueno, pues yo os vengo a hablar hoy de los estrenos de la semana, Paul. De los estrenos, no de un único estreno. Es verdad que Harriet... Si ho dius en català, es más para el día de hoy. No, no, no. No, no, no, no. Vamos a mantenernos firmes y fieles a nuestro concepto. Uy. El concepto bilingüe. Ah, vale. Fastidemos, fastidemos. España. No, ahora en serio. Sí que es cierto que Harriet va a ocupar... No, me estáis consumiendo minutos y segundos de mi sección. La Adriana va a tallar al túnel de Vallvidre el otro día. Poca broma. La cuestión cuál es. Que sí que es cierto que Harriet ocupa un papel importante en esta sección. Pero yo me he propuesto hablaros no de la única película de Eribo, de esta actriz que la comentaremos un poquito más adelante, sino de siete películas. Siete películas. He de ser franco con vosotros. En el fondo son cinco películas dirigidas por mujeres y dos casos de películas dirigidas por hombres, pero con una clara intención de dar voz precisamente al género femenino. Además, sorprendentemente, esta semana las cosas parecen estar bastante equilibradas, compañeros. Sí, sí, de los catorce estrenos que han llegado... Catorce. Catorce estrenos que han llegado a nuestras salas de exhibición, hoy tengo la posibilidad de comentar nada más y nada menos que siete películas. Cinco más dos, como os he comentado. Uy, os veo muy tranquilos, ¿eh? Pensaba que estaréis ya ajustados. Siete películas. No, no, no. De un y dos. No, yo estoy reflexionando en los trece minutos que tens, para hablar de set películas. No, trece no, trece no. Que me voy a intentar. Ah, no, tranquilos. Tranquilos, no os asustéis que yo no me voy a olvidar de vosotros. Set películas. No voy a hablar de todas ellas. Tengo la oportunidad de hacerlo. Es muy interesante, ¿no? Hablar de un aparente equilibrio, ¿no? Aparente, vamos a ver si es cierto o no. Pero no os preocupéis que no hablaré, por ejemplo, de Frida. Es un documental que, curiosamente, no se estrenó el viernes, no, no, se estrena hoy. Se estrena hoy, muy oportunista el tema, porque Frida es un icono del movimiento dominista. No voy a hablar, pero hablo. Sí, es una manera simplemente de comentar que está ese documental. Es de un italiano, de Gianni Troillo. Y es uno de estos directores que he comentado que se han colado en esta gran intención, en esta justa intención. Pero bueno, de Frida ya se sabe muchísimo. Vamos más bien a enfocarnos en las novedades y en aquellas cuestiones que nos aportan. Porque también podría hablar de un thriller. El ritmo de la venganza, de Reed Morano. No sé si la conocéis. No. Está detrás del, ¿cuál es la serie esta de HBO de La Criada que nunca he visto? El cuento de La Criada. Exacto, pues está detrás de los primeros capítulos. Una tía de bastante fama, una artista y una directora de bastante fama, pero que aquí, aquí me parece que la ha cagado. Yo mejor os lo ahorro, esto mejor os lo ahorro, porque no he tenido la oportunidad de verla, pero si miráis las críticas está por debajo de 5, sin lugar a dudas. O sea, hemos bajado de 7 a 5 ahora mismo. Sí, exacto. Ya nos hemos comido dos películas, ¿vale? Y vosotros, antes de que me metan en faena, ¿qué os parece este 50-50? Es un poquito sospechoso, ¿no? No sé si habéis... ¿Tú crees? Sí, sí, exactamente. Perdón, o sea, oiga, me creo que es un 50-50, pero digo, ¿tú crees que es oportuno? Yo creo que es sospechoso. ¿Es oportuno? Sí, muchas de las pelis que se están... Bueno, y vais a ver las pelis que voy a comentar. Todas están súper vinculadas al momento que estamos viviendo y al día que estamos viviendo. Bueno, al final, todo es oportunismo siempre, pero lo interesante es que todo y que se utilice que día coma, día de estrella, que puguis visibilitzar els temes. Exacte. No, és curiós perquè s'havia d'haver estrenat en aquest mateix cap de setmana La Viuda Negra, que és la primera pel·lícula de Marvel. Ah, sí? Sí, però al final no sé quan va ser que es va retrasar un mes. La primera pel·lícula de Marvel protagonitzada per una noia, Scarlett Johansson, s'anava a estrenar en principi, sempre en parlava. Capitana Marvel. Igual, no, sí, però... Esto no cuenta. No, yo de hecho, uno de los estrenos que voy a comentar más adelante, se tenía que haber estrenado hace muchísimo tiempo, pero como coincidía con el escándalo, la peli esta de Charlize Theron y de Margot Robbie, se decidieron más bien por estrenarla justo ahora. Ves, pero el escándalo sí que podría haber sido interesante, ¿eh? Sí, sí. En el sentit de, pel que parla, perquè a més ara, com que també s'estarà fent la del Weinstein, ¿no? No era el de Palma que estava fent... Ah, ni idea, esto no lo sé. Weinstein, com una peli documental, no sé què estava preparant, sí, sí, sí. ¿Veis? Ya me habéis robado, que conste que tengo cinco minutos más. Va, venga. Ferran, empecemos, empecemos. ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos por aquí? Yo os he dado una pista, he mencionado a Erivo, de hecho, a Cintia Erivo. Tuvimos la oportunidad de escucharla directamente, en directo, en la gala de los Oscars, ya que era uno de los temas premiados, lo que estamos escuchando. De hecho, apostábamos por él. Sí, bueno, porque después de haber escuchado todos, era el tema que se salvaba. Bueno, Iguach ha puesto aparte de Toy Story 4. ¿Y ganaste? No, no fue... Sí, sí, sí. Ah, no, espera, no, no, la canción original no la va a guanyar el Don John. Exacto. Ay, el Don John es brutal, es brutal, es brutal. Cierto, qué memoria la memoria. Pero va a surtir al Newman a tocar... Exacto. Bueno, tenemos stand-up. Lo que está sonando es stand-up, interpretado por la propia Cintia Erivo, que es la actriz protagonista, además, de Harriet. Harriet a secas. Harriet a secas, me niego a ponerle la etiqueta esta que aparece en los títulos españoles. Harriet en busca de la libertad, dicen. Hostia. Como si no se hubierais dado cuenta de que no buscaba el arca perdida, ¿sabes? Que estaba ni el piecito a buscar en el valle. Porque está claro que, ¿de quién habla? Habla de Harriet Tubman, ¿no? Aquí lo que tenemos es a la gran Cintia Erivo haciendo de Harriet Tubman, que si a alguien no le suena, Erivo es una actriz que lleva muy poquito sorprendiendo. Ahora sí que ha cogido vuelo, muchísima fuerza. Pero yo la primera vez que la vi, hace dos años, en un papel secundario, o sea, aparecía en poquísimas secuencias, y fue para una película que es la de Steve McQueen, la película Viudas, Widows. No sé si os suena esta película. Me la comentaste el otro día. Sí, sí. Steve McQueen, el director british, ¿eh? Sí, no. No os confundáis con el actor norteamericano. Estamos hablando del director de Hunger, de Shame, ¿no? En ambas películas sale Michael Fassbender. De 12 años de esclavitud, que es vinculable a la película que os voy a comentar. Y justo la última aportación de Steve McQueen es Viudas, que cuenta la temática, cuenta la típica temática que tenemos en el hombre, ¿no? De atracos y tal, pero la sitúa en un entorno totalmente femenino. Porque de hecho estas mujeres lo que tienen que acabar haciendo es lidiar y liderar con atracos para poder pagar las deudas de sus maridos. Muy metafórico todo ello. Pues en esa peli, Erivo corría y corría y corría. Y además de ser una buena actriz, la verdad, se notaba que estaba muy en forma. Está fuertísima la tía. Y aquí, ahora, un par de años más tarde, como os he dicho, sigue corriendo. Sigue corriendo, demostrando su talento. Me parece que si algo se salva de esta película de Harriet es precisamente Cynthia Erivo. Que interpretando a Harriet Tubman, como muchos sabréis, es una abolicionista y sufragista, siglo XIX, que en sus años de vida nunca dejó de luchar por la libertad de los afroamericanos, que evidentemente en esa época, pues desgraciadamente, estaban esclavizados en Estados Unidos, ¿no? Ella misma, además, y hablo de Harriet, tras escapar de su esclavitud, realizó 13 misiones de rescate en las que liberó, liberó, perdonad, acerca de 70 esclavos. Y además esto en la primera etapa de su vida, porque luego se uniría a la causa en la guerra civil de Estados Unidos. O sea, es Harriet Unchained, casi, ¿no? No, no, hostia. De hecho, ya tardaban en hacer una película sobre ella, porque hay muchísimas biografías sobre ella, pero no una película, ¿no? Es una tía que luchó en primera línea en la guerra civil y que en sus últimos años de vida seguiría luchando, pero de una manera muy diferente, de una manera política, por el sufragio femenino. La lástima, la lástima es que nunca llegó a verlo, porque Harriet, todo y que murió muy mayor, murió con 93 años en el año 1913, nunca llegó a ver el sufragio femenino en Estados Unidos. No sé si tenéis ese dato en la cabeza. El sufragio femenino en Estados Unidos es 1920. Pero bueno, eso sí estamos hablando de los blancos, porque aquí podríamos hacer coincidir otra lucha, que ya se ha apuntado, ¿no? Realmente las mujeres negras no pudieron votar hasta el año 1967. ¿Pot ser que el primer lloc, que recordo fugazment, que vam poder votar va ser tipus Austràlia o Nova Zelanda? Em sona, eh? Que el primer lloc on es va poder votar... Podria ser. Jo sempre ho ubico aquí al costat, no? Al nord d'Europa. Al nord d'Europa. A Austràlia. No, no, vull dir, a nord d'Europa, però possiblement sigui en un entorn molt més lluny. Segurament era pel canvi horari. Ni idea. Ni idea, perquè com que som uns privilegiats, no ens importen. Claro, claro, claro. Veus? Però pel que estàs dient, Adriano, no sé si... Estàs notando el Pere, no? És clar, perquè estic dient, o sigui, no va poder viure les votacions o no? Sí, bueno, la realitat, la realitat, però va ajudar molt. Però alhora no ha pogut veure aquesta pel·lícula, que potser sí que això hauria sigut tinguut per ella, no? Sí, jo crec que això, en canvi, és molt positiu per ella. No vull dir que sigui una malíssima pel·lícula. De fet, com us comentava, me parece que, hosti, és un personatge imprescindible, que era una pel·lícula necessària, que, a més, la banda sonora me parece alucinante, no solo este tema que llevó a Eribo a la gala de los Oscars, sinó la cantidad de temas que suenan, pero que sí es cierto que, por cierto, la actriz y... O sea, la directora en este caso, que es una actriz bastante conocida, que es Cassie Lemons, también afroamericana, yo considero que pierde la oportunidad de oro que tenía de hacerle honor a Harriet Tubman. Porque aunque Eribo está de lujo, está rodeada en muchos momentos de personajes muy planos, casi auténticas caricaturas, y, además, el tono de la peli tiene un puntito de sensacionalista. De hecho, a veces no sabes si estás viendo un biopic político, un drama maniqueísta, un western, porque tiene algo de western, pero también tiene algo de película de superhéroes, porque es que te plantean a la Harriet Tubman más allá de... Es cierto que lo que tú decías, Unchained, ¿no? Es una tía contra el mundo, que consigue muchísimo por ella y por el pueblo al que representa, pero, hostia, me parece que a veces abusa, ¿no? Hay una anécdota de Harriet que se conoce, ¿no? Que es que cuando era muy joven, bueno, pues un esclavista le tiró un yunque y... ¿Un yunque? Sí, sí, del estilo, ¿eh? Para que nos entendamos, ¿no? Es decir, le tiró una pieza superheavy en la cabeza, le abrió la cabeza y desde entonces parece ser que en su propia vida, Harriet tenía... Muchas veces se quedaba dormida, se desmayaba... Entonces utiliza esto Cassie Lemons, la directora, para darnos la imagen de una... De un personaje con poderes, que cada vez que se desmaya, tiene... ¿No? Como epifanías. Exacto. Tiene visualizaciones del futuro, que es lo que le permite realmente salvar a todos esos esclavos. Claro, lo vamos a poner en duda, ¿no? Esto es un poco... Esto es un poco... Esto es un poco... Esto es un poco fantasioso... Esto es un poco Hollywood. Esto es un poco Hollywood brutal. Ostras, no sé. Esto es un poco Hollywood brutal. No sé si os recordé que la Cynthia Eribo no nomás estaba nominada para esta interpretación musical, sino también como Atreus, ¿eh? Ella, como Atreus, sí, sí. Lo que pasa es que va a hueñar a la... ¿Qué va a hueñar? Judy, Judy. La te va a mi... La te va a mi... La te va a mi... Y Molmas... Mol, Mol, Mol. Molmas Good, ¿no? Pero bueno, sigamos, que si no, no llegamos ni a la tercera película. Seguimos con una peli muy diferente, ¿eh? Muy, muy, muy, muy, muy diferente. Donde la épica... Eso es, Ferran. Me has captado muy bien, ¿eh? Porque aquí la épica es más bien la rutina, lo cotidiano. Esas charlas entre amigas. Y estoy hablando de una peli de aquí, del estado español, Invisibles. La nueva película de la directora española Gracia Querejeta. ¿Sabéis de quién hablo, no? Querejeta. ¿Os suena? Pero es el típico nombre que no para de sonar y si ahora pregunto... Incluso me hubieras preguntado a mí hace una semana y yo... Hostia, Gracia, Gracia, sí, me suena. No, pero por Querejeta. Claro, y entonces habría dicho... Sí, claro, la hija de Elías Querejeta. Nos matan hoy, ¿sabes? ¿Qué pasa? Que solo es la hija. No, pero sí que es cierto que... Hostia, Elías Querejeta es un productor súper conocido que desgraciadamente ya no está entre nosotros. Bueno, pues esto es como el Bardem, es hijo de... Claro, es evidente. Pues Elías... O sea, perdónate, Gracia Querejeta es una cineasta de largo recorrido en el fondo. Hace no tanto, en el 2008, recibió el premio de Ciudad de Cuenca en reconocimiento a su trayectoria en el Festival Internacional de Cine de Mujeres. Es decir, es una referente en este cine liderado por mujeres. Pero también había obtenido otros premios en la anterioridad. De hecho, se inicia en el mercado cinematográfico con fuerza. La primera peli es una estación de paso que se lleva el premio especial del jurado en la Semana Internacional de Cine de Valladolid, en Seminzi. Y después, en 2004, hace un poquito menos, Héctor. No sé si os suena. Una peli que fue galardonada con el premio a Mejor Película en el Festival de Málaga. Un poquito menos, 16 años. Bueno, ya, pero yo tengo la sensación de que todo lo que es a partir del milenio es reciente. Pues eso es el pasado ya. Y claro, imaginaros, ¿no? Con Invisibles podemos reflexionar sobre otro tipo de hechos, ¿no? La épica aquí, como os decía, es la épica cotidiana, ¿no? Y de cómo las mujeres, al final, y el título apunta ya directamente a esta realidad, ¿no? Cómo las mujeres parecen que dejan de ser visibles a partir de los 50 años. Estoy hablando en un contexto, pues, sexual, erótico. De hecho, la gracia que la Jeta bromea con ello y si habéis visto el tráiler, que últimamente lo han estado dando esta semana, hace una broma al respecto, ¿no? Es una peli sin grandes pretensiones. No por eso es menos buena que la anterior. De hecho, a mí me parece muy superior. Transcurre casi íntegramente en un parque y eso es lo que me parece que es muy interesante porque es una película que se centra, pues, en los paseos y conversaciones entre tres mujeres. En este caso, evidente que rondan los 50 tacos. Estamos hablando de Emma Suárez, de Adriano Zores, que ha trabajado muchísimo para ella. Te iba a decir, es la de Emma Suárez. Sí. He visto el tráiler. Sí, has visto el tráiler, seguro. Ahí, Emma Suárez. Ay. Ahí, Emma Suárez. De hecho, ella es la que se resiste a aceptar que sea invisible. Ajá. Y yo le puedo decir de antemano que no lo es, ni mucho menos. Adriano. Emma Suárez, Adriano Zores. Un poquito más. ¿Eh? Natali Poza, que a mí me alucina esa actriz. Que no forman, ¿eh? No, no, no. No sé si... Es un nombre también que suena mucho menos que Adriano Zores y Emma Suárez, pero Natali Poza es alucinante. Me parece una actriz increíble. Y en este caso, yo sí que considero los personajes que están muy bien paridos. Son tres prototipos un poquito comunes. Tenemos a la casada desencantada de su profesión, a una soltera que ha decidido dedicarse al trabajo y dejar su vida personal arrinconado. y después la chica que tiene una nueva oportunidad con una pareja, que tiene una hija... Y dicho por la propia crejeta, ella quería hablar de gente normal. Gente a la que conoces, con la cual te puedes identificar y yo creo que lo ha conseguido. Me ibas a preguntar algo, ¿no? Sí, sí, no, no, que m'ha vingut com una anécdota del tema de... No sé si vau arribar a veure els Goya. No, espero que no. No, la gala no. Però l'única cosa que crec que vaig salvar en quant a l'actuació de Sílvia Abril, sobretot, i Bonafuente, és que ella va fer com un paper de superheroïna, que va sortir, i va començar a fer conyes amb dobles sentits sobre la dona i això, i una era justament que tinc el poder, jo, que soc una actriu de més de 50 anys, és igual, o 40 i alguna cosa, tinc el poder de ser invisible, saps? Llavors... Ja, però com algo positivo, ¿no? En plan... Home, no, com a ironia. Sí, obvio, com a ironia, però ella lo planteava com... Exacte, com un gran superpoder. De hecho, ara que comentas esto, me acuerdo de un documental brutal producido por Bardem, que se llamaba Invisibles, que hablaba más bien de realidades invisibles al mundo occidental, y de hecho había un episodio dirigido por Bing Benders en un país africano, donde las mujeres, porque estaban en un conflicto bélico, no solo eran mujeres con la realidad que eso representa, sino que eran continuamente torturadas y violadas por una especie de grupo armado que había en la zona, ¿no? Y era brutal como Bing Benders las presentaba ante la cámara y poco a poco iban desapareciendo. Iban desapareciendo, literalmente, ¿eh? De manera visual, me pareció algo muy acertado. Bueno, para acabar simplemente con esta película de Queregeta, que sepáis, ¿eh? Que son 17 paseos que nos van a acompañar si vemos la película, que además están rodados en Steadicam, es decir, tenemos la sensación de que es una terapia continua y en movimiento, y que Queregeta nos cuenta que hace mucho tiempo que intentó presentar este proyecto y ella lo presentó como serie. Pero que en esa época donde no estaba tan de moda la lucha por la mujer, no obtuvo ningún tipo de apoyo económico. Y ahora lo más divertido es que ha conseguido la película, que por cierto la ha rodado en muy poquito tiempo, con poco presupuesto, 18 días, pero es que ahora lo más divertido es que ahora sí va a convertirse en una serie. Así que si no podéis ver la película, pues quizá podéis esperar a que se estrene la serie. La premisa es muy de serie actual y más de serie... Sí, sí, es decir... No, ahí tiene ritmo, es fresca. Y si las actuaciones son buenas, que usan... Sí, lo son. Son sin lugar a dudas. Pero cuando dices que son planes, son secuencias? Sí, sí, sí. Ah, vale, son planes secuencias. Sí, a ver, podría ser la típica película que viniera de una obra teatral, porque todo gira alrededor de conversaciones, pero lo que nos permite el cine es precisamente ese movimiento, ¿no? Y la terapia, cómo funciona muchas veces. A mí me recuerda, y antes que hablábamos con Ferran de Manhattan, de Woody Allen, muchas de las secuencias que hay en la película, que es para mostrarnos ese Manhattan, esa urbe, vemos a los personajes en continuas discusiones, deliberando sobre ideas, y los vemos siempre en movimiento, ¿no? Hay una idea de confesión, de terapia, muy interesante, no solo en Allen, evidentemente, sino también aquí, ¿no? Con Kerjeta. Y ya por último, os voy a hablar más rápidamente de dos pelis, que yo las tengo aún pendientes, así que no os puedo hablar con total propiedad, pero yo no me las pienso. Usted ya hace es para críticas y todo, ¿eh? Sí, sí, claro. Pero bueno, simplemente ubicar al oyente y ubicaros a vosotros, porque son dos pelis, yo creo, muy necesarias. Por un lado tenemos La Camarista, que aquí sería La Camarera de Pisos, pero parece ser que en México le llaman a La Camarista. Sí, volvemos al este, este, este, este, ¿no? Vamos para México. No, no, para México. Ah, ¿es mexicana? México, México. La directora es Dilda Avilés. Ah, vale, la estoy confundiendo con otra, vale, vale, sí. La Camarista, cuando yo... Sí, sí. Seguro que os suena. Sí, sí, sí. Porque para empezar, ¿qué narices es La Camarista? Pues bueno, una Camarista en Sudamérica es una camarera de pisos. Sí, sí. O como aquí ellas mismas se autodenominan, ¿eh? Porque sabéis que había este grupo de camareras de pisos asqueadas, exacto, del maltrato. Pero yo, o sea, yo os diré que hay mucho maltrato en el turismo y que como el turismo aún depende muchísimo de las grandes jerarquías y cuando hablo del turismo también hablo de la hotelería, ¿eh? Principalmente en los hoteles hay muchas jerarquías, todo el mundo pilla, en el fondo, pero claro, ¿quién pilla más? Uno de los eslabones más bajos y las peores pagadas que son las camareras de pisos. Y nos habla un poco de esto, la obra de Lila Avilés. Es su ópera prima, sí que es cierto que tiene un docu, un mediometraje que se llama Nena, pero Camarista, La Camarista es una película súper premiada en los festivales sudamericanos que irrumpe con fuerza y que nos habla de cómo Eve también es invisible, pero es invisible por ser mujer y por su profesión. Ella trabaja en un hotel de lujo de Ciudad de México y aspira y ansía llegar a una evolución laboral porque eso es lo que te suelen decir en los hoteles. No, no, haz horas que subirás, haz horas que subirás. Ella tiene 24 años, todo y que ya parece una mujer de mediana edad y sueña con llegar al piso 42 que es donde está ese ascenso. Hay un juego, ¿no? Ahí con ideas numéricas, 24-42. Después, por ejemplo, apenas puede cuidar a su hijo, que evidentemente tiene un hijo, y no puede cuidarlo porque está continuamente sometida en ese trabajo de largas horas donde ella vive, donde de alguna manera vive totalmente como aprisionada, ¿no? Realmente no vemos su entorno familiar, siempre queda en el fuera de campo y eso es otra idea brutal. para hablarnos de una realidad que sí, por la cual lucha, pero que nunca conseguirá, ¿no? Y ya por último... Dime, dime. No, no, que nada diga... ¿Y no era el 42 el número del sentido de la vida y todo lo demás de la guía del autostopista galáctico? El 42 es un número magico. Ah, pues yo no lo sabía, ¿eh? Sí. Bueno, mira. El sentido de la vida... Lo ha tenido en cuenta Lila Avilés. Después está la candidata perfecta. Os hablaré poquito de ella, pero simplemente que la tengáis en cuenta. La candidata perfecta nos habla del conflicto que hay de género, entre otros, en Arabia Saudí. No sé si estáis al corriente de una directora que se llama Haifa Al-Mansur. Ella ya nos regaló una película brutal que se llama La Bicicleta Verde. Nos contaba como una niña ansiaba tener una bicicleta, pero estaba... Está prohibido, aparentemente, o al menos en la época de la película, que las mujeres o que las niñas vayan en bicicleta. Y entonces, pues a partir de este personaje femenino, ¿no?, en la infancia nos va ofreciendo una mirada a esa Arabia Saudí totalmente arcaica. Después nos ha regalado también una adaptación, o bueno, un biopic Mary Shelley, que hace mucho menos. Mary Shelley no es la víctima de Jack el Destripador. No, en serio, ¿eh? Hay una que se llama Mary Shelley, es una de las víctimas. No va de eso, ¿no? No, va sobre la escritora. Exacto, de Frankenstein. Va sobre la escritora de Frankenstein, Mary Shelley. Y después, que es una de las grandes feministas también, aparte de una gran artista, y ahora nos aparece con la candidata perfecta que nos habla de una doctora en Arabia Saudí que parece... Bueno, no sé, no voy a... Vayan a ver la película porque tengo la sensación de que nos va a ofrecer una nueva mirada sobre un mundo que aunque sepamos aparentemente mucho por los documentales y las noticias, realmente desconocemos muchísimo, ¿no? Y ya por último, ya por último, me gustaría acabar con un documental que también me parece muy necesario, que pasó por Cannes, fue premiado en Donostia, está titulado La Ola Verde, que sea ley, que sea ley, que cuenta la lucha contra la prohibición del aborto en Argentina. Os dejo con un audio, además, que creo que capta la fuerza y la razón que contiene este documental. Este es un gran día para todas las mujeres. Las mujeres estamos orgullosas de estar dando este paso después de un siglo. Los que voten por el no, sepan que lo único que están ofreciendo a las mujeres es la amenaza de cárcel. Diputados y diputadas, este es el siglo de los derechos de las mujeres. Más tarde o más temprano, las jóvenes que portan en sus mochilas los pañuelos verdes van a conquistar los derechos que reclaman. Saquemos de la clandestinidad al aborto. Legislemos por la salud y por la autonomía de las mujeres. A las mujeres en sus casas, a nuestras madres y a nuestras hijas. Que el aborto sea legal, seguro y gratuito. Que sea ley. Videojocs Bé, ja us hem dit al principi que jo avui us parlaré d'un joc que es diu Horizon Zero Dawn, que traduït així seria com Horizonte Amanecer Zero. Té a veure amb el joc, però vaja. Que és un joc de 2017, exclusiu de PlayStation 4 i desenvolupat per Guerrilla Games que són els creators de Killzone a la saga Killzone a la Play 3. Mític. O sigui, de tiros. No, però era brutal per l'època. Va ser el joc que va demostrar. De fet, vam parlar-ne a l'E3. És el joc que volia demostrar el motor gràfic de la Play 3. Per cert, Guerrilla Games, el motor gràfic que mou aquest joc d'Horizon Zero Dawn és el mateix motor que mou el de Death Stranding. Death Stranding. Sí, sí, sí. Però vaja. Com ho sonen tots aquests nombres? Seria una autèntica professional. L'objectiu d'empenar cultural, que eren molts però era, sobretot, que nosaltres acabéssim a culturitzar-nos els uns als altres, els tres. Collonut, collonut. Perquè els iogurts de l'altre dia se m'han quedat. Mira, Horizon Zero Dawn ens situa en un món futur que ha patit una mena de cataclisme i el món ha recuperat el seu to exuberant, on la natura ha reclamat el seu espai i els animals comparteixen espai amb uns cets artificials anomenats màquines. Bàsicament són robots en forma d'animal, de pollastre, de toro... Són màquines en forma d'animal, no? Que més imiten el comportament d'aquests animals i en general es mostren pacífics. L'humanitat ha hagut de tornar a formar sistemes de tribus caçadores i recollectores i han perdut l'accés a la tecnologia. En aquest joc, la protagonista és Eloi, que no té pares coneguts i és criada per Rust, un foragitat de la tribu Nora, que és una tribu de matriarques. Durant la seva infància, Eloi es dedicava a investigar els voltants de la seva zona i va a descobrir runes metàl·liques de l'antiga civilització que abans habitava a la Terra. És a dir, la nostra, per dir-ho d'alguna manera, no? En una de les seves incursions descobreix un dispositiu, el Focus, que és una mena de pin que es posa a l'orella, que li permet analitzar i veure informació augmentada del seu entorn, cosa que la converteix en una mena de privilegiada dintre d'aquest món, no? Té accés a una informació que la resta de gent no té. Quan ella té la majoria d'edat, aconsegueix passar la prova ritual que li permetrà tornar a formar part de la tribu. Però un grup d'extremistes misteriosos anomenat Eclipse l'ataca durant l'acte. De fet, sembla que van a parella directament i acaben matant molts companys seus i el seu pedrastre, Rast. Molts d'aquests Eclipse, a més, porten focus com ella, porten aquest dispositiu i es dona compte que el món és molt més gran, que a més l'utilitzen, els focus els utilitzen d'una forma molt avançada, ells, en comparació amb el que ella utilitzava, no? Llavors decideix que aquesta intriga diu «Voy a parlar con la matriarca líder de los Nora, de la meva tribu». Aquesta li explica que els Eclipse són els causants de la corrupció que últimament pateixen les màquines, que s'han tornat més agressives i que, a més, li assegura «Sí, sí, a més han vingut per tu, personalment, segur». També li explica la veritat del seu origen. No és que no tingui pares, és que va ser trobada al peu d'una porta d'aquestes instal·lacions metàl·liques com si acabés de sortir d'allà a dintre. I el visitar... Llavors l'Eloi diu «Hosti, doncs m'anirà a la cova on se suposa que jo vaig a aparèixer, a veure què trobo». És com l'orfenat, no? Sí, i tal com arriba, la porta reacciona a la seva presència, que intenta respondre a la seva identitat com a Elisabeth Sobeck. És a dir, no li diu Eloi, li diu Elisabeth Sobeck, intenta analitzar-la per obrir-se, però està tan corrupta la porta que no pot. La corrupció del meu sistema m'impedeix obrir la porta. Llavors, decidida a conèixer tota la veritat i a solucionar la corrupció que altera les màquines i impedeix precisament interactuar amb la tecnologia antiga, Eloi serà nombrada buscadora Nora, la primera amb molt de temps a la tribu, i es llençarà a la búsqueda de respostes viatjant a la resta del continent i trobant-se amb altres tribus, amb altres enemics, i acabar descobrint qui és o era aquella tal Elisabeth Sobeck. Sí, que és el viatge en ignore-isi. Sí i no, perquè al final, és que no vull fer un obert, que has d'anar investigant, és preciós, és un joc que és preciós. Sí, sí. Té uns anys, però si el jugues amb... És que no se li noten, es nota molt, és un joc d'aquesta generació. Perquè l'esta cançó que sona és... És banda sonora. Perquè m'estic imaginant aquestes imatges que dius que són tan bucòliques, no? Sí, és que al final hi ha diferents tribus, estan inspirades algunes amb, això, més recollectors, més indis, no? Podríem dir, indis americans, eh? Parlem. després hi ha unes altres que viuen al desert, estan més inspirades en el món àrab, més antic, és a dir, els humans han tornat cap enrere i estan generant noves societats, sobretot molt basades en això, en la matriarca. Això ja en parlarem una miquetes endavant perquè precisament aquest joc el portem per aquest tema. Perquè distopies i ciència-ficció a banda, ja us dic, us porto Horizon Zero Dawn com a exemple de videojoc que ens proposa una protagonista femenina sense estereotips. Perquè molt sovint als videojocs ens trobem personatges femenins creats des de la mirada masculina, el conegut com a male gaze, no? Que en realitat projecta una suposada feminitat però sota els cànons masculins més, podríem dir, troglodites, no? Doncs, per exemple, noies hipersexualitzades que se suposa que són atlètiques per superar les seves aventures però amb un volum de pits i malucs desproporcionats i tan innecessaris com inapropiats per la tasca que tenen en mans. També tenim armadura, sí, però que són armadures tan arrapades i amb tanta pell a la vista que et preguntes de què coi intenten protegir d'aquests petos i aquesta mena de faldons curtets, no? Ningú ha après del taló d'Aquiles de la guerra de... Això m'està recordat en una anècdota d'en Carles que després l'explicaré si ja, de la seva feina més, de feina, eh? No, ens posem seriosos. O el que més aviat passa sempre, sovint als jocs, que són simplement personatges secundaris que existeixen per ser salvades pels seus protagonistes masculins. Si voleu alguns exemples tenim a Lara Croft, no?, d'aquesta noia hipersexualitzada, tot i que cal dir que l'empoderament femení se'l va acabar fent seu, aquest personatge, i amb els anys ha tingut redissenys que l'han apropat una miqueta més a la imatge que està més a cor amb les sensibilitats actuals. Clar, perquè d'altra banda tampoc, que no ens espanti, vull dir, el que estàs reflexionant és molt interessant i és molt adequat, però també... No, no, no, però no ens enganyem, vull dir que el que no ens hem de tornar tampoc són uns puritanos, vull dir que la sexualitat és important i la sexualitat com a eina a tots nivells, per part de l'home i per part de la dona. Que la dona té tot el dret a voler ser bastí com vulgui, però és que no estem dient això, estem dient que si vas a combatir una horda d'horcos no vagis amb tanga. No vagis amb viquini de hierro, suelto l'anècdota, suelto l'anècdota. Dil-lo, dil-lo. O sea, Carles parece ser que en su trabajo, ¿no?, tenía que vincularse a un grupo de fútbol del Potosí, ¿no?, un grupo de un barrio evidentemente de clase baja, un poquito más marginalizado, donde ellas tenían una vestimenta que el equipo, bueno, donde él trabaja, que es el Consello de la Sport, consideraba que era excesivamente corto, ¿no?, intentaron como hacer una revisión del vestuario que llevaban las futbolistas y es una decisión que tomaron directamente desde la coordinación, es decir, desde el Consello del Trabajo, no lo comentaron con las propias futbolistas. Feminismo del primer mundo. Exacto. Entonces llegaron allí y les ofrecieron la nueva vestimenta. El burka. Ya os lo podéis imaginar. No, no, del palo, claro, y las tías eran, me hace mucha gracia como lo dice Cara, y yo esto no me lo pongo, pero que tú te has estado diciendo, yo no me voy a poner este pantalón, de este palo, ¿no? Tienes que decir que al final, sí, no es necesario, pero tampoco lo es muchas veces los bañadores apretados de tíos para liderar y al final, si se habla de fuerza, de fortaleza, pues por ejemplo, mostrar pie y mostrar músculo también podría ser como... Sí, pero en aquel caso no mostra músculo. De fet, que yo como que no jugo a mi fijo jocs, no os lo diré pas. Sempre ha respost a lo que dèiem, a una mirada masculina de ui, els nois voldran jugar amb una noia, segur que se la posen sexy. ¿Qué pasa llavors amb las dones, que tú m'has dit més d'una vegada, Ferran, que hi ha como un percentatge sub a la vegada, de quanta dones que jueguen, no? Bueno, m'estàs movent aquí l'ordre que tenia, però sí, sí, no, ho podem dir ja, no? Que de fet, actualment es considera que la xifra oficial establerta és 48%, i això és la més conservadora de xifra, eh? 48% de noies, de jugadors són noies. Són dones. Vale? I el 52% són homes. A part que és molt suposar que aquests 52% d'homes són heterosexuals i cavernícules, eh? I també és de suposar que aquest 48% no siguin homes fent-se'l vivir moltes d'adoles. Sí, bueno, això ja. Perquè podria ser, eh? Però bueno, en el cas d'Eloi, ja us dic, l'Eloi, la protagonista d'Orius and Zero Dawn, es tracta d'un personatge que han creat, que no respon a aquesta sexualització ni debilitat. De fet, es tracta d'una noia molt real, també és d'un punt de vista físic, estètic i psicològic. Eloi és jove i com a tal és un xic impulsiva. És curiosa i té un grau d'autoconfiança molt típic d'un adolescent, perquè ella acaba de complir la majoria d'edat, és dona i és maca, però és caçadora i exploradora i, per tant, els seus ropatges responen a aquesta funció. I fins aquí podríem dir que això descriu un personatge sense sexe, no té per què ser una noia, no? Doncs sí, estem d'acord, que el personatge podria ser tant noi com noia. Això no treu que tinguem trets que un podria associar més a la feminitat que no a la masculinitat, com és el fet que l'Oi també és molt empàtica, un dels seus trets diferencials és que és molt empàtica, es preocupa per tot el que es va trobant pel camí i, a més, és molt generosa i és molt amable. Eso es como yo, que siempre me preocupo de que tengáis minutos adecuados en vuestra sección. Es que... Yo voy mirando mi tiempo y madre de Dios. Es un valor muy masculino este. Clar que, en realitat, aquests trets també serien trets asexuals, però com les primeres víctimes de la masculinitat tòxica som els mateixos homes, ens oblidem i ens obliguem a pensar que aquests trets són generalment femenins. En qualsevol cas, Eloi ha sigut aclamada com a personatge femení que demostra que una altra mena de visió es pot desenvolupar en els videojocs i que fins ara les excuses per no fer nois protagonistes o fer-les de forma que es feien abans han sigut molt variades i encara més estúpides. En diré un parell molt ràpid perquè ja ho hem comentat, deien que no es podien identificar els nois jugadors, no es poden identificar... A més, era l'excusa, no? L'excusa era que no se hacían mujeres como... No, perquè, claro, el jugador habitual es un chico, perdona, gairebé estem al 50%, o segurament estigui superat, és a dir, és absurd, no? També hi ha una altra excusa que és que és més difícil d'animar una noia i això ho van dir, per exemple, els d'Ubisoft quan van fer Assassin's Creed Unity, el que passa durant la Revolució Francesa, perquè, esclar, fer la recreació de París exactament com era en aquella època era fàcil, ho van fer en un cap de setmana. En canvi, fer les animacions d'una dona que ja ho dius, tu, però si ja ho tens, tens unes prostitutes durant el joc i estan molt ben animades, tio. Saps? Vull dir, és absurd. Però vaja, que d'exemples n'hi ha molts, però tornem a Horizon Zero Dawn, perquè cal dir que no és casual que se li vegin tantes virtuts del feminisme. No només la seva protagonista demostra capacitat, independència i intel·ligència, tant mental com emocional, sinó que el món que evita, que ha patit aquesta mena de reset, s'ha conformat des de la lògica, ha renascut des de la lògica i sembla ser que la figura de la dona, en especial la mare, ha tornat a tenir un lloc central en la reconstrucció de l'univers. I no m'entengueu malament, no estic insinuant que les dones hagin de ser o només puguin ser mares, però aquesta característica fisiològica sí que és única i purament femenina, la capacitat d'engendrar vida. Però la visió d'aquest món matriarcal és més metafòrica en el joc d'Horizon Zero Dawn. El sentit és el de la protecció i cura dels seus cers, en vez de la competició i la destrucció més associada al masclisme més recalcitrant. No vull desvallar, ja us he dit, molt del joc, però el tema central del renaixement de la civilització i que s'expliqui a través d'una noia com l'Eloi, que forma part d'una tribu matriarcal en un món que ha engendrat màquines creades per una intel·ligència artificial que a més es diu Gaia, que és la madre tierra, doncs jo crec que ho deixa bastant clar. Jo personalment sempre he pensat que té més lògica una mare creadora que no un pare creador. Si s'agués de tenir un déu, jo crec que sempre serà més aviat una deessa, però vaja. I no, no crec que en el fos fos un intent forçat dels creadors del joc, que són homes tots, per cert, hi hauria alguna dona en l'equip, però que el director, l'escriptor, els dissenyadors són homes, per marcar-se un punt com a aliats. No és una intenció que tenien ells de dir que soc aliat, sinó que simplement el pes de la lògica i l'empatia emocional que a vegades sembla que brilla per la seva absència els va fer desenvolupar aquest joc tan mago. Que bonito. Sí. Que bonito. Més que tot per la música que estic escoltant. La música és preciosa. No, però ara que deies Ferran que aquest joc ja té uns anys, quan van fer l'extensió al DLC també és el moment que va sortir o va ser més tard? No, va ser diria que un any més tard. Un any? Un any més tard, sí. Perquè el joc és del 17 i el DLC és del 18. I hi ha previsió que facin alguna cosa? Està en desenvolupament la seqüela. Hi ha seqüela segur, per tant com acaba el joc, el joc va ser un èxit, va ser la gran IP de PlayStation 4, inicial va ser la nova IP, la nova propietat intel·lectual que va funcionar. I jo crec que donat on estem ja, que d'aquí, se suposa que aquest any el coronavirus s'estrenarà la PlayStation 5 i jo crec que en veritat ho estan guardant per allà a la pròxima generació. Però, vaja. És a dir, jo és un joc que recomano, a més és un joc d'aquests que es juga amb... Tu vas venir un dia a casa i vam estar jugant i vam estar jugant una estona. És un joc que és molt còmode de jugar, és molt agradable de vista, la història és molt maca. Jo no he explicat gairebé res, tot el que us he explicat al principi és el pròleg. És a dir, després del joc, les coses que vas descobrint, com funciona tot, qui és aquesta tal, d'Elisabet Sobe, que és molt interessant. Avancem, Pol, o què? Vinga. Vinga, tirem. Vinga, avancem. Comis Comis Comis Comis Comis Comis Comis Comis Comis Comis Comis Comis Comis Comis Veig aquí, que l'Adriano te melena, però te l'has parit, ha fet el moviment de cap, ha fet el band i la net. Lo he vist un par de veces en directo, estos. ¡Uuh, Iron Maiden! Sí, molt bé. Una pasada. Molt bé. No, a veure, avui no parlarem d'Iron Maiden, tot i que, bueno, té ser joc, avui, la dama de hierro, Iron Maiden, no? Tot i que la dama de hierro real que existe... És la Thatcher, No era la guai, eh? Algún dia parlem de la Thatcher si parlem de This Is England, no, Adriano? Avui, avui dia parlarem d'Iron Maiden, també. Sí. I portarem un amic. Vinga, portarem l'Eduard Maffiote amb l'Adriano Maiden. Queda fitxat. Doncs, a veure, no parlem d'Iron Maiden, però sí que podem treure una mica de tema de què parla la cançó, Two Minutes to Midnight. Segur què vol dir això? Són els... el que s'ha dit els 120 segons fins a l'apocalipsis. que bàsicament, això és real, o sigui, és tot l'estiu de ficció, és que un grup d'experts científics que realment són 12 premis nobels, vull dir que no són mi vecino. Quatro Mataos. Ojalá tingués un veí premi Nobel, també us diré. Però que van crear... No són políticos, Pol, por favor, tío. El teu veí t'està escoltant i diu, serà cabron? Bueno, és caçador, però quan tingui el premi Nobel m'espantaré. No, doncs aquest grup de científics polítics, com vulguis dir-li Adriano, però aquests premis Nobel, l'any 1945, ja sabem que també quina edat era aquella època, doncs van crear un rellotge de l'apocalipsi que li van dir, que és bàsicament el que mesurava els segons, en aquest sentit els minuts, però en aquest sentit dels segons fins a l'apocalipsi, no? Fins a la fi del món. De fet, és a un nivell d'alerta quan es va crear la bomba atòmica, és el tema. Estem en un moment on la nuclearitat, l'atomisme, ens està a punt de destruir, és calculem el nivell d'alerta, és una miqueta com els DEF CON 1, DEF CON 2, DEF CON 3, que es va establir, passa que és molt inexacte, perquè també depèn... Clar, però lo curiós és que ara el coronavirus estaria a menos 10 segundos del de medianoche. I aquí ve, aquí ve, hem baixat de 120 segons d'aquest 2 minutes to midnight dels Iron Maiden a 100 segons. O sigui, ja anem poquet a poquet apropant-nos... Minut i 40, no sé no tan bé. Minut i 40. Anem apropant-nos a aquesta mitjanit, a aquest apocalipsi, aquest pànic de l'extinció total. Però què passaria si aquesta extinció només ens afectés els mascles? Que bonito. Perquè imagineu... A més... Imagineu, nois... Un anunci de compreses un espai dirigit per Isabel Cuixet. Un món sense desigualtat, sense guerres, sense guerres per veure qui la té més gran, és a dir, sense guerres, sense sostres de vidre, com he comentat abans, sense injustícies. Habría otros conflictos, no me jodas. Ja ho sé, home, estic fent ironia, però no, però el còmic que porto avui, la saga de còmics que porto avui, juga també amb aquest punt d'ironia, però parla molt bé d'aquest suposat món, no? Que, bueno, avui us porto justament això, un apocalipsis, però en formar el còmic, que és Y, l'últim home, d'un tal Brian K. Baumann, us sona? No. No m'escolteu, eh? És el dels cursos d'anglès. Jo amb els videojuegos ja tinc el suficient, eh? El Baumann de... El Baumann. Sí, exacte. No, és el... El Baumann, el de la Sociedad Líquida. Exacte. Sí, sí, és el que us vaig portar a Praí Batall, el còmic aquell que us vaig portar... Fa dos programes. Exacte. Que no va durar gaire temps a parlar-ne d'aquest joc romàtic que tenia. Vale, vale, vale. No, mira, mira, vas molt bé, eh? Vas molt bé. No, no, no. Perquè em refereixo a això que és el mateix autor, és a dir, torna amb una altra distopia. Dic, torna, tot i que és una saga de còmics que es va acabar el 2008, eh? Vull dir que va anar del 2002 al 2008, 60 números publicats a Vèrtigo, que, pel qui no ho sabeu, és una branca de fe, no, Ferran? Vèrtigo. Llavors... La més adulta, podria dir. És una pel·li de Hitchcock, tío, però, bueno. Vèrtigo, bueno, clar. Vale, gràcies per l'apunte. Yo solo barro al cine. Porque el cine, com que sabem que està molt invisibilitzat, sobretot en aquest programa... En aquest programa hauríem de fer un... En aquesta ràdio, en general. Aviam, de fet, això, us parlo d'una saga, 60 números, avui us porto un aquí, veieu que, bueno, no sé quantes pàgines té, per número, normalment, té unes... No sé quantes té, de veritat, però, bueno... Això té pinta de tenir una xixanta. 60, no? O així. Doncs, mira, números de 60 pàgines a procs, no? Però... És que tu li dius... Tu, tio, tu li dius Bauman, aquest tio? Bauha. No, això és... Això és Bogant. Ah, Bogant. Clar. Això és Brian... Brian K. Bogant. Vale, doncs... O Bogant. Ah, per això no us sonava. No perquè no m'escolteu. No perquè no m'escolteu el Pròxim Batall. Ah, no l'Adri. L'Adriano. Bueno, doncs el Brian... El Brian... Li diré Brian per no liar-me. No, perquè aquest és el Lendis. El què? No, no lio. Ja m'esteu liant. Ja m'esteu liant. No, el que volia dir és que aquesta saga la va començar sent un ventianyero. O sigui, aquest tio la va començar quan el 2002... Realment no sé quants anys devia tenir, però potser tenia 22 o 23. Vull dir, imagineu que realment ja des de ben jove... Si imaginaves... Si imaginaves sol ell amb les dones, no? Sí, sense arribar a ser una... Avui és el dia de les dones. Pol, què has portat, tio? Llavors, què passa? Bueno, i també està dibuixat per la canadenca Pia Guerra, que a més, el dibuix és molt interessant. Després comentaré el tema de certa cinematografia que es nota del còmic, eh? Sí, aquí a nivell cromàtic veig que no és tan... No és tan potent com Private Eye, però sí que és... Bueno, és que clar, Private Eye també estem parlant que hi ha a l'espanyol el Montéis. Llavors, clar, també estem parlant que ell té un cromatisme també molt concret, no? Llavors, què passa? Aquesta saga, nominat també a Premis Eisner, vull dir, ja... No fa falta, no, que presenti que és un Premis Eisner. Són los Oscars de la ràdio. Llavors, de què va? Yorick Brown i su mono, saps no? És que sembla de monologista xungo, no? No, però és Yorick Brown i el seu mono Ampersand. Ampersand. Ampersand. Bàsicament són els únics supervivents d'una estranya plaga que s'ha carregat tot el gènere masculí. i quan dic masculí no només em refereixo a humans, sinó també a animals. Animals, clar, clar. Plantes també de marihuana? Això no. S'ha carregat les masculines o què? No, no, però de fet d'aquí ve el títol del còmic, o sigui, si la setmana passada parlava de Blanquets, que tenia una triple excepció en el nom, doncs aquí també té una triple excepció, la Y de Yorick, o sigui, del protagonista, Y del gen, masculí, i després la traducció en anglès que és Why the last man on earth? Llavors, el why en anglès òbviament també és la pregunta per què? Llavors aquí ve el joc de tota la saga de còmic que és per què ha passat això? En quin moment hi ha hagut una mena de gen apocalipsis, no sé com se li diria això, i s'ha carregat tot el gènere, però, sobretot, per què ha sobreviscut aquesta persona i Sumono, que també és mascle? Llavors, clar, també hi ha un joc aquí... Sumon Amelio, no sé per què... Sí, però, perquè us imagineu, és que té un nom, ara me'n recordo com es diu, però el mono, el de Friends, el que té el ros. Hòstia, té un mono. Un mico d'aquells petitons. Ho diré, Friends em sembla un rotllo. A mi també. Jo estic aquí per parlar d'això, perquè a mi també. És que s'és Adriano. No, però sabeu aquells que són molt petitons, amb el cap molt petit, que són mig blancs, mig negres... Un tití. Sí, o aquest no és el del Barça? El tití. L'altre dia vam fer la mateixa broma. No sé, un barra espanyol. En fi, en fi, realment, aquesta saga va ser tot un èxit, sobretot és un èxit des del punt de vista de guió, perquè ja ho han dit bastants cops, un cop acabada la saga, però els autors ja sabien perfectament com acabaria aquesta saga. És a dir, això també et dona una llibertat, al final, que saps quan poder plantar pistes. És una saga que està molt currada, això, en qüestió de guió, perquè et va fent créixer aquesta... no només aquest univers que s'han creat, aquest post-apocalíptic, sinó que van deixant pistes per saber què va passar. No us diré absolutament res, perquè aleshores és el tema, però el guió està molt, molt ben treballat. Llavors, qui és aquest protagonista? El Jorick Brown és un escapista, a més que hi ha la doble conya que també ha escapat a la muerte, però és un escapista, que és bastant ninyat o insegur, egocèntric, i llavors, clar, de cop es troba... És el paradigma de l'home, no? Clar, és el perfecte home per desembarcar en un món exclusivament de dones, no? Llavors, en realitat, la seva recerca, o sigui, el seu leitmotiv en el còmic és buscar la relació que té, a més, a distància amb la seva nòvia Beth que està a Austràlia. Llavors, per dir-ho així, el còmic ve a ser una road movie, o sigui, tota la saga és una road movie a post-apocalíptica llavors en el qual es van trobant, clar, evidentment, mil personatges, no? Llavors, hi ha dos personatges que l'acompanyen a mesura que es va avançant, que és un important nom que és agent, no sé, és com l'agent 355, de la qual, que jo recordi, crec que no mai se sap el nom, crec, llavors ja juga també amb això, no el 007, però un punt militar, no? Gairebé, i la doctora Alison Mann que són dos personatges que al final l'ajudaran, o sigui, l'ajudaran perquè dintre del que cap, i ara ho veurem perquè, està en perill una vida d'home en un món així, perquè ja existeix una altra mena de contrincant, no sé com ho diria, com a antagònic, no? Que serien les filles de la, com es deia? Filles de les Amazones, no? És molt Mad Max, això, perquè a més d'elles van vestides molt com Mad Max, això, de guerra, és un grup de dones supremacistes que a més s'automutilen com ho feien les Amazones, segons elles, jo sincerament no desconec les tradicions amazòniques, però fan això, i és curiós pensar que hi ha un grup supremacista en un món que a priori ja no hi ha homes, llavors també aquest és un grup quasi sarcàstic, supradonista, supradonista, no, clar, és supremacista respecte als homes, és l'hombi, no? Llavors, després també hi ha un altre, que això és el que et comentava abans, Adriano, que hi ha una general israelí que és Alter Tzelon, que el que vol és adquirir, bueno, segrestar aquest protagonista per tenir totalment poder sobre el tema de la reproducció, perquè al final, si només hi ha un home, sí que durant el còmic es van donant pistes de com evoluciona aquest món sense homes en el sentit de la descendència, no, perquè hi ha bancs d'esperma que sí que han sobreviscut, t'anava a preguntar, no vull dir moltes coses perquè òbviament hi ha temes de la distopia que... Les dones veuen el món sense homes com viable, no, en aquest futur, totalment, aquí hi ha una cosa que és curiosa, aquí hi ha una cosa que és curiosa perquè, a veure com ho dius això, Adriano, Bogan? Bogan? Bogan, Bogan, Brian, que Bogan, doncs, se'l va arribar a titllar de masclista per aquesta saga, però per què? Perquè la... La fantasia d'un home a sol... No, no, no, principalment era perquè veien que el món que havia creat, el món que havia creat em refereixo que s'havia destruït d'alguna forma post-apocalíptic i que havien solis que les dones era caòtic. Ah, i que a l'hora li partíem d'un món molt millor, no? Era com el... Ara sí que faré un... És igual, no? Ah, ja, ja. No, no, jo aquí el problema el veia amb els personatges, jo tenia por ben... Vull dir perquè... No, no, no, els personatges... No, no, realment tots tenen un art molt bo com a personatge, res, és plat. Si no només el lloric, no? No, no, no, de fet el tio és el de menos, o sigui, el personatge, ja us ho he dit, que és un nyinyato. O sigui, a mesura... És un vehicle, no? És curiós perquè com passa en moltes road movies, el personatge masculí, en aquest cas el protagonista, passa a l'edat adulta en el sentit mental, no d'edat, sinó acaba sent un home, és a dir, es preocupa i que també... Sí, realment hi ha un art temporal per ell. Hi ha un art temporal en un món sense homes, llavors també és interessant, però el que us deia del tema d'ell, com a autor que l'havien titllat de masculista, clar, diuen això, no? És que clar, el món és caòtic, però és que ell fa una reflexió interessant que a més es veu durant el còmic, que és que el món és caòtic des d'un punt de vista que com que no hi ha posicions de poder en el món anterior, on està liderat per homes, òbviament... Escandardar... Clar, què passa? Hi ha un moment, a l'inici del còmic, això no és un espòiler, però clar, el president dels Estats Units mor i tots els graus inferiors que haurien d'anar solapant... Són homes, són homes i arriba a ser la presidenta dels Estats Units, crec que era la ministra d'Agricultura. Per què? Perquè no hi havia... O sigui, tot eren homes, llavors clar... Hi havia altres càrrecs polítics... El tema religiós, penseu en el tema religiós, tots són homes, llavors a mesura que augment... O sigui, que pugen cap amunt... No és tan caòtic perquè elles no sàpiguen fer-ho, sinó pel simple fet de... És que ho hem de començar tot des de zero amb una estructura que ens trobem feta. Perquè no se'ns ha permès ocupar rols de poder. Llavors, clar, no és caòtic, és que realment és una reconstrucció de zero com hauria de ser. Com hauria de ser, em refereixo forçat, perquè aquí estem parlant de 100%, paridà, 100%. Però aquí no la veia? Aquí ja no la tenim, aquí ja no pot haver-hi un equilibri. Però aquí, el joc del còmic és com s'intenta, com s'intenta revertir també moltes històries que anteriorment s'havien fotut pel tema Maculino, això de les guerres, a veure qui el tema és gran. No, Adriano? Negues amb el cap. Ai, és que jo estic molt a favor de tota lluita d'equilibris, però precisament d'això. D'equilibris, d'equilibris, d'equilibris, no de pèrdua d'equilibri. Bueno, escolta, mira, en qüestió d'imatge, tu abans em comentaves, no és molt... No, no, jo he dit que a nivell cromàtic, quan el comparaves amb la i-batall... Sembla un còmic entenguem és això justament. Un trast molt tradicional, de més de saga, o sigui, Praia i Batalla és un còmic autoconcloent, d'un únic tomo, diguéssim, aquí són 60, no? Però el que és interessant, si t'hi fixas, Adriano, és que hi ha molta paroràmica de les vinyetes i això, jo crec que ells ja ho pensaven des d'inici d'intentar-ho adaptar. És una distopia que pot ser molt bona, adaptada. Què passa? Que és que realment fa temps que s'està intentant adaptar. És una sèrie maldita, o sigui, realment supermaleïda, aquesta sèrie. Es va començar, o sigui, perquè ens entenguem, l'any passat, crec que era l'abril o així, es va començar a adaptar, bueno, a gravar directament una sèrie del qual el protagonista era Barry Keoghan, no sé si es pregunto així, sincerament, que és el nen del sacrificio del Ciervo Sagrado del Lloro Eslantimos, aquell nen que fot mal rotllo, saps? Però fa pocs dies, fa pocs dies, estic dient, en un any de diferència hi havien gravat la tira, segur, s'ha canviat per Benz... Per un altre... que és el de Pride i Warcraft, no? Però, però què passa, és una sèrie maleïda perquè des que la van intentar ja aprovar, adaptar i tot, han tingut mil problemes, per exemple, a l'abril, el que us comentava, el 2019 de l'any passat, ja havien gravat el primer capítol, de fet, ja estaven rodant la resta perquè ho feien tot seguit, però els showrunners van plegar, showrunners que són Michael Green, que és el d'American Gods, ojo! Però és un tio especialista en plegar, tot s'ha de dir. Sí? American Gods ho ha deixat? Hòstia, Hòstia, però bé, l'altra cosa de l'això és la de Luke Cage, o sigui, és la... I veus què passa, que clar, se t'enva el protagonista, ara... Torna a començar. Un reboot, no? I clar, és que, realment ha sigut molts problemes. I això sí que és caòtic i tornem a començar. I això és un còmic que s'està intentant adaptar des de fa bastant de temps, però que no s'arriba, i jo crec que diuen, diuen, 2020, 2021 hauria d'arribar, o sigui, no sé si finals d'any o així, és una sèrie que... Una sèrie, vull dir, una saga de còmics que pot ser molt potent, sobretot a l'inici, no us faré espòilers, però a l'inici, en el moment de l'apocalipsis, això pot estar gravat de puta mare. O sigui, realment és una passada. Jo, mira, crec que te'l demanaré, bueno, te'l demanaré, no? No, no, és de la biblioteca, però el podeu trobar a mil llocs. A més, és possible que hagin fet, no ho sé, però que hagin fet recopilatori de tots els 60 números. Digues, Adriano. No, no, simplement, què ens depararà la setmana que ve? Doncs a saber, perquè la setmana que ve no hi ha res important. És a dir, la setmana que ve, no sé. Ja s'ha acabat el món, tornem a començar. Exacte. Fins aquí el programa d'avui, hem apurat el temps, hem apurat. Però ho hem pogut dir tot. Cada dia ho fem millor, som l'hòstia. No diré ni les xarxes socials, perquè si no sí que s'ha de apurar mal. Ja ho hem dit. Doncs vinga, ens veiem la setmana que ve, nois. A tothom. Adeu. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous, de 9 a 10 del...